Santoral 31 de gener: Sant Joan Bosco, prevere
Text de l'Evangeli
(Mc 5,21-43):
En aquell temps, Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l'altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i Ell es quedà vora l'aigua. Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus i, suplicant-lo amb insistència, li diu: «La meva filleta s'està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui». Jesús se n'anà amb ell. El seguia molta gent que l'empenyia pertot arreu.
Hi havia una dona que patia d'hemorràgies des de feia dotze anys. Havia sofert molt en mans de metges i s'hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré». Immediatament va deixar de perdre sang i sentí dintre d'ella que estava guarida del mal que la turmentava. Jesús s'adonà a l'instant de la força que havia sortit d'ell i es girà per preguntar a la gent: «Qui m'ha tocat la roba?». Els seus deixebles li contestaren: «¿Veus que la gent t'empeny pertot arreu i encara preguntes qui t'ha tocat?». Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, tremolant de por es prosternà davant d'Ell i li va explicar tota la veritat. Jesús li digué: «Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal que et turmentava».
Mentre Jesús encara parlava, en van arribar uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li: «La teva filla s'ha mort. Què en trauràs, d'amoïnar el Mestre?». Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga: «No tinguis por; tingues només fe». I no va permetre que l'acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l'aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys. Entra a la casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm». Ells se'n burlaven, però Jesús els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l'acompanyaven, entra al lloc on era la nena, l'agafa per la mà i li diu: «Talita, cum —que vol dir: ‘Noia, aixeca't’». A l'instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren sorpresos i no se'n sabien avenir. Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.
Comentari:
«Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal»
Avui l'Evangeli ens presenta dos miracles de Jesús que ens parlen de la fe de dues persones ben diferents. Tant Jaire —un dels caps de la sinagoga— com aquella dona malalta mostren una gran fe: Jaire està segur que Jesús pot guarir la seva filleta, mentre aquella bona dona confia en què un mínim contacte amb la roba de Jesús serà suficient per a lliurar-la d'una malaltia molt greu. I Jesús, perquè són persones de fe, els concedeix el favor que havien anat a buscar.
La primera va ser ella, aquella que pensava que no era digna que Jesús li dediqués temps, la que no s'atrevia a molestar el Mestre ni a aquells jueus tan influents. Sense fer soroll s'acosta i, tocant la vora del mantell de Jesús, “arrenca” la seva guarició, i ella tot seguit ho nota en el seu cos. Però Jesús, que sap el que ha passat, no la vol deixar marxar sense adreçar-li unes paraules: «Filla, la teva fe t'ha salvat; vés-te'n en pau, i queda lliure del teu mal» (Mc 5,34).
A Jaire, Jesús li demana una fe encara més gran. Com Déu ja havia fet amb Abraham en l'Antic Testament, demanarà una fe contra tota esperança, la fe de les coses impossibles. Li varen comunicar a Jaire la terrible notícia que la seva filleta tot just acabava de morir. Ens podem imaginar el gran dolor que l'envairia en aquell moment, i potser la temptació de la desesperació. I Jesús, que ho havia sentit, li diu: «No temis, tingues fe només» (Mc 5,36). I com aquells patriarques antics, creient contra tota esperança, va veure com Jesús tornava a la vida la seva filleta estimada.
Dues grans lliçons de fe per nosaltres. Des de les pàgines de l'Evangeli, Jaire i la dona que patia hemorràgies, juntament amb tants altres, ens parlen de la necessitat de tenir una fe incommovible. Podem fer nostra aquella bonica exclamació evangèlica: «Senyor, sí que crec, però fes que cregui amb més força» (Mc 9,24).
Dia litúrgic: Dilluns IVde durant l'any 30-1-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 5,1-20):
En aquell temps, Jesús amb els seus deixebles va arribar a l'altra banda del llac, al territori dels gerasencs. Així que Jesús saltà de la barca, l'anà a trobar un home posseït d'un esperit maligne, que venia de les coves sepulcrals, el lloc on vivia. Ningú no era capaç de lligar-lo ni tan sols amb una cadena, perquè moltes vegades havia trencat les cadenes i havia trossejat els grillons amb què l'havien volgut lligar. Ningú no tenia prou força per a dominar-lo. Sempre, de nit i de dia, anava pels sepulcres i per les muntanyes, cridant i donant-se cops amb pedres. Quan l'home veié Jesús de lluny estant, corregué, es prosternà davant d'Ell i li digué cridant amb veu forta: «Per què et fiques amb mi, Jesús, Fill del Déu altíssim? Et conjuro per Déu que no em turmentis!». És que Jesús li havia dit: «Esperit maligne, surt d'aquest home!». Jesús li pregunta: «Com et dius?». Ell li respon: «Em dic "Legió", perquè som molts». I demanava a Jesús amb insistència que no el tragués fora d'aquell territori.
Hi havia allà pasturant vora la muntanya un gran ramat de porcs. Llavors els esperits malignes van fer a Jesús aquesta súplica: «Envia'ns als porcs, que hi entrarem». Jesús els ho permeté. I tan bon punt els esperits malignes van sortir de l'home i entraren als porcs, el ramat es va tirar al llac des de dalt del precipici; els porcs, que eren uns dos mil, es van ofegar dintre l'aigua. Els porquers van fugir i escamparen la notícia per la ciutat i per la rodalia, i la gent sortí a veure què havia passat. Anaren a trobar Jesús i, quan veieren aquell home que havia estat posseït per la legió, assegut, vestit i amb el seny recobrat, es van espantar molt. Els qui ho havien vist els explicaren què havia passat a l'endimoniat i l'episodi dels porcs. Llavors es posaren a suplicar a Jesús que se n'anés del seu territori.
Quan Jesús pujava a la barca, el qui havia estat endimoniat li demanava que el volgués amb ell. Però Jesús no li ho va permetre, i li digué: «Vés a casa teva, amb els teus, i anuncia'ls tot el que el Senyor t'ha fet i com s'ha compadit de tu». Aquell home se n'anà i pregonava per la Decàpolis tot el que Jesús li havia fet, i tothom en quedava sorprès.
Comentari:
«Esperit maligne, surt d'aquest home!»
Avui trobem un fragment de l'Evangeli que pot provocar el somriure a més d'un. Imaginar-se uns dos mil porcs precipitant-se muntanya avall, no deixa de ser una imatge una mica còmica. Però la veritat és que a aquells porquers no els va fer cap gràcia, es van enfadar d'allò més i li van demanar a Jesús que se n'anés del seu territori.
L'actitud dels porquers, tot i que humanament semblaria lògica, no deixa de ser ben recriminable: preferirien haver salvat els seus porcs abans que la curació de l'endimoniat. És a dir, primer els béns materials, que ens proporcionen diners i benestar que no pas la vida en dignitat d'un home que no és dels “nostres”. Perquè el qui estava posseït per un esperit maligne només era una persona que «de nit i de dia anava pels sepulcres i per les muntanyes, cridant i fent-se mal a cops de pedra» (Mc 5,5).
Nosaltres tenim moltes vegades aquest perill d'aferrar-nos a allò que és nostre, i desesperar-nos quan perdem allò que és només material. Així, per exemple, el pagès es desespera quan perd una collita fins i tot quan la té assegurada, o el jugador de borsa fa el mateix quan les seves accions perden part del seu valor. En canvi, molt pocs es desesperen veient la fam o el malviure de tants éssers humans, alguns dels quals viuen al costat nostre.
Jesús sempre va posar per davant les persones, fins i tot davant de les lleis i dels poderosos del seu temps. Però nosaltres massa vegades pensem només en nosaltres mateixos i en allò que creiem que ens procura felicitat, tot i que l'egoisme mai porta felicitat. Com diria el bisbe brasiler Helder Cámara: «L'egoisme és la font més infal·lible de la infelicitat per a un mateix i pels qui l'envolten».
(Mc 5,1-20):
En aquell temps, Jesús amb els seus deixebles va arribar a l'altra banda del llac, al territori dels gerasencs. Així que Jesús saltà de la barca, l'anà a trobar un home posseït d'un esperit maligne, que venia de les coves sepulcrals, el lloc on vivia. Ningú no era capaç de lligar-lo ni tan sols amb una cadena, perquè moltes vegades havia trencat les cadenes i havia trossejat els grillons amb què l'havien volgut lligar. Ningú no tenia prou força per a dominar-lo. Sempre, de nit i de dia, anava pels sepulcres i per les muntanyes, cridant i donant-se cops amb pedres. Quan l'home veié Jesús de lluny estant, corregué, es prosternà davant d'Ell i li digué cridant amb veu forta: «Per què et fiques amb mi, Jesús, Fill del Déu altíssim? Et conjuro per Déu que no em turmentis!». És que Jesús li havia dit: «Esperit maligne, surt d'aquest home!». Jesús li pregunta: «Com et dius?». Ell li respon: «Em dic "Legió", perquè som molts». I demanava a Jesús amb insistència que no el tragués fora d'aquell territori.
Hi havia allà pasturant vora la muntanya un gran ramat de porcs. Llavors els esperits malignes van fer a Jesús aquesta súplica: «Envia'ns als porcs, que hi entrarem». Jesús els ho permeté. I tan bon punt els esperits malignes van sortir de l'home i entraren als porcs, el ramat es va tirar al llac des de dalt del precipici; els porcs, que eren uns dos mil, es van ofegar dintre l'aigua. Els porquers van fugir i escamparen la notícia per la ciutat i per la rodalia, i la gent sortí a veure què havia passat. Anaren a trobar Jesús i, quan veieren aquell home que havia estat posseït per la legió, assegut, vestit i amb el seny recobrat, es van espantar molt. Els qui ho havien vist els explicaren què havia passat a l'endimoniat i l'episodi dels porcs. Llavors es posaren a suplicar a Jesús que se n'anés del seu territori.
Quan Jesús pujava a la barca, el qui havia estat endimoniat li demanava que el volgués amb ell. Però Jesús no li ho va permetre, i li digué: «Vés a casa teva, amb els teus, i anuncia'ls tot el que el Senyor t'ha fet i com s'ha compadit de tu». Aquell home se n'anà i pregonava per la Decàpolis tot el que Jesús li havia fet, i tothom en quedava sorprès.
Comentari:
«Esperit maligne, surt d'aquest home!»
Avui trobem un fragment de l'Evangeli que pot provocar el somriure a més d'un. Imaginar-se uns dos mil porcs precipitant-se muntanya avall, no deixa de ser una imatge una mica còmica. Però la veritat és que a aquells porquers no els va fer cap gràcia, es van enfadar d'allò més i li van demanar a Jesús que se n'anés del seu territori.
L'actitud dels porquers, tot i que humanament semblaria lògica, no deixa de ser ben recriminable: preferirien haver salvat els seus porcs abans que la curació de l'endimoniat. És a dir, primer els béns materials, que ens proporcionen diners i benestar que no pas la vida en dignitat d'un home que no és dels “nostres”. Perquè el qui estava posseït per un esperit maligne només era una persona que «de nit i de dia anava pels sepulcres i per les muntanyes, cridant i fent-se mal a cops de pedra» (Mc 5,5).
Nosaltres tenim moltes vegades aquest perill d'aferrar-nos a allò que és nostre, i desesperar-nos quan perdem allò que és només material. Així, per exemple, el pagès es desespera quan perd una collita fins i tot quan la té assegurada, o el jugador de borsa fa el mateix quan les seves accions perden part del seu valor. En canvi, molt pocs es desesperen veient la fam o el malviure de tants éssers humans, alguns dels quals viuen al costat nostre.
Jesús sempre va posar per davant les persones, fins i tot davant de les lleis i dels poderosos del seu temps. Però nosaltres massa vegades pensem només en nosaltres mateixos i en allò que creiem que ens procura felicitat, tot i que l'egoisme mai porta felicitat. Com diria el bisbe brasiler Helder Cámara: «L'egoisme és la font més infal·lible de la infelicitat per a un mateix i pels qui l'envolten».
Dia litúrgic: Diumenge IV (B) de durant l'any 29-1-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 1,21-28):
A Cafarnaüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un esperit maligne, que es posà a cridar: «Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu!». Però Jesús el va increpar dient: «Calla i surt d'aquest home». Llavors l'esperit maligne el sacsejà violentament, llançà un gran xiscle i en va sortir. Tots quedaren molt sorpresos i es preguntaven entre ells: «Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen!». I la seva anomenada s'estengué de seguida per tota la regió de Galilea.
Comentari:
«Una doctrina nova ensenyada amb autoritat!»
Avui, Crist ens adreça el seu crit enèrgic, sense dubtes i amb autoritat: «Calla i surt d'aquest home» (Mc 1,25). Ho diu als esperits malignes que viuen en nosaltres i que no ens deixen ser lliures, tal i com Déu ens ha creat i desitjat.
Si us hi heu fixat, els fundadors d'ordes religiosos, la primera norma que posen quan estableixen la vida comunitària, és la del silenci: una casa on s'hi hagi de pregar, hi ha de regnar el silenci i la contemplació. Com recita l'adagi: «El bé no fa soroll; el soroll no fa bé». Per això, Crist ordena a aquell esperit maligne que calli, perquè la seva obligació és rendir-se davant el qui és la Paraula, que «s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14).
És cert, però, que amb l'admiració que sentim davant del Senyor, s'hi pot barrejar també un sentiment de suficiència, de tal manera que arribem a pensar, com sant Agustí deia en les seves pròpies confessions: «Senyor, feu-me cast, però encara no». I és que la temptació és de deixar per més tard la pròpia conversió, perquè ara no encaixa amb els propis plans personals.
La crida al seguiment radical de Jesucrist és per l'ara i aquí, per a fer possible el seu Regne, que s'obre pas amb dificultat entre nosaltres. Ell coneix la nostra tebior, sap que no ens gastem decididament en l'opció per l'Evangeli, sinó que volem contemporitzar, anar tirant, anar vivint, sense estridències y sense pressa.
El mal no pot conviure amb el bé. La vida santa no permet el pecat. «Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre» (Mt 6,24), diu el Crist. Aixopluguem-nos en l'arbre sant de la Creu i que la seva ombra es projecti sobre la nostra vida, i deixem que sigui Ell qui ens conforti, ens faci entendre el perquè de la nostra existència i ens doni una vida digna dels Fills de Déu.
(Mc 1,21-28):
A Cafarnaüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un esperit maligne, que es posà a cridar: «Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu!». Però Jesús el va increpar dient: «Calla i surt d'aquest home». Llavors l'esperit maligne el sacsejà violentament, llançà un gran xiscle i en va sortir. Tots quedaren molt sorpresos i es preguntaven entre ells: «Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen!». I la seva anomenada s'estengué de seguida per tota la regió de Galilea.
Comentari:
«Una doctrina nova ensenyada amb autoritat!»
Avui, Crist ens adreça el seu crit enèrgic, sense dubtes i amb autoritat: «Calla i surt d'aquest home» (Mc 1,25). Ho diu als esperits malignes que viuen en nosaltres i que no ens deixen ser lliures, tal i com Déu ens ha creat i desitjat.
Si us hi heu fixat, els fundadors d'ordes religiosos, la primera norma que posen quan estableixen la vida comunitària, és la del silenci: una casa on s'hi hagi de pregar, hi ha de regnar el silenci i la contemplació. Com recita l'adagi: «El bé no fa soroll; el soroll no fa bé». Per això, Crist ordena a aquell esperit maligne que calli, perquè la seva obligació és rendir-se davant el qui és la Paraula, que «s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14).
És cert, però, que amb l'admiració que sentim davant del Senyor, s'hi pot barrejar també un sentiment de suficiència, de tal manera que arribem a pensar, com sant Agustí deia en les seves pròpies confessions: «Senyor, feu-me cast, però encara no». I és que la temptació és de deixar per més tard la pròpia conversió, perquè ara no encaixa amb els propis plans personals.
La crida al seguiment radical de Jesucrist és per l'ara i aquí, per a fer possible el seu Regne, que s'obre pas amb dificultat entre nosaltres. Ell coneix la nostra tebior, sap que no ens gastem decididament en l'opció per l'Evangeli, sinó que volem contemporitzar, anar tirant, anar vivint, sense estridències y sense pressa.
El mal no pot conviure amb el bé. La vida santa no permet el pecat. «Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre» (Mt 6,24), diu el Crist. Aixopluguem-nos en l'arbre sant de la Creu i que la seva ombra es projecti sobre la nostra vida, i deixem que sigui Ell qui ens conforti, ens faci entendre el perquè de la nostra existència i ens doni una vida digna dels Fills de Déu.
Dia litúrgic: Dissabte III de durant l'any
Santoral 28 de Gener: Sant Tomàs d'Aquino, prevere i doctor de l'Església
Text de l'Evangeli
(Mc 4,35-41):
Un dia, cap el tard, Jesús diu als deixebles: «Passem a l'altra riba». Deixaren, doncs, la gent i se'l van endur en la mateixa barca on es trobava. L'acompanyaven altres barques. Tot d'una es va aixecar un gran temporal; les onades es precipitaven dins la barca i l'anaven omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen: «Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?».
Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l'aigua: «Silenci! Calla!». Llavors el vent va parar i seguí una gran bonança. Jesús els digué: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?». Ells van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre: «Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?».
Comentari:
«Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?»
Avui, el Senyor renya els seus deixebles per la seva manca de fe: «Encara no teniu fe?» (Mc 4,40). Jesucrist ja havia donat prou mostres de ser l'Enviat i encara no creuen. No se n'adonen que, tenint amb ells el mateix Senyor, no cal témer res. Jesús fa un paral·lelisme clar entre “fe” i “valentia”.
En un altre lloc de l'Evangeli, davant d'una situació en la qual els Apòstols dubten, es diu que encara no podien creure perquè no havien rebut l'Esperit Sant. Molta paciència li caldrà al Senyor per a seguir ensenyant als primers allò que ells mateixos ens mostraran després, i del que en seran ferms i valents testimonis.
Estaria molt bé que nosaltres també ens sentíssim “renyats”. Amb més motiu encara!: hem rebut l'Esperit Sant que ens fa capaços d'entendre com realment el Senyor és amb nosaltres en el camí de la vida, si de debò busquem fer sempre la voluntat del Pare. Objectivament, no tenim cap motiu de covardia. Ell és l'únic Senyor de l'Univers, perquè «el vent i l'aigua l'obeeixen» (Mc 4,41), com afirmen admirats els deixebles.
Aleshores, què m'acovardeix? Són motius tan greus com per a posar en entredit el poder infinitament gran com és l'Amor que el Senyor ens té? Aquesta és la pregunta que els nostres germans màrtirs van saber respondre, no ja amb paraules, sinó amb la seva pròpia vida. Com tants germans nostres que, amb la gràcia de Déu, diàriament fan de cada contradicció un pas més en el creixement de la fe i de l'esperança. Nosaltres, per què no? És que no sentim dins nostre el desig d'estimar el Senyor amb tot el pensament, amb totes les forces, amb tota l'ànima?
Un dels grans exemples de valentia i de fe, el tenim en Maria, Auxili dels cristians, Reina dels confessors. Al peu de la Creu va saber mantenir dempeus la llum de la fe... que es va fer esclatant el dia de la Resurrecció!
Text de l'Evangeli
(Mc 4,35-41):
Un dia, cap el tard, Jesús diu als deixebles: «Passem a l'altra riba». Deixaren, doncs, la gent i se'l van endur en la mateixa barca on es trobava. L'acompanyaven altres barques. Tot d'una es va aixecar un gran temporal; les onades es precipitaven dins la barca i l'anaven omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen: «Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?».
Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l'aigua: «Silenci! Calla!». Llavors el vent va parar i seguí una gran bonança. Jesús els digué: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?». Ells van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre: «Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?».
Comentari:
«Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?»
Avui, el Senyor renya els seus deixebles per la seva manca de fe: «Encara no teniu fe?» (Mc 4,40). Jesucrist ja havia donat prou mostres de ser l'Enviat i encara no creuen. No se n'adonen que, tenint amb ells el mateix Senyor, no cal témer res. Jesús fa un paral·lelisme clar entre “fe” i “valentia”.
En un altre lloc de l'Evangeli, davant d'una situació en la qual els Apòstols dubten, es diu que encara no podien creure perquè no havien rebut l'Esperit Sant. Molta paciència li caldrà al Senyor per a seguir ensenyant als primers allò que ells mateixos ens mostraran després, i del que en seran ferms i valents testimonis.
Estaria molt bé que nosaltres també ens sentíssim “renyats”. Amb més motiu encara!: hem rebut l'Esperit Sant que ens fa capaços d'entendre com realment el Senyor és amb nosaltres en el camí de la vida, si de debò busquem fer sempre la voluntat del Pare. Objectivament, no tenim cap motiu de covardia. Ell és l'únic Senyor de l'Univers, perquè «el vent i l'aigua l'obeeixen» (Mc 4,41), com afirmen admirats els deixebles.
Aleshores, què m'acovardeix? Són motius tan greus com per a posar en entredit el poder infinitament gran com és l'Amor que el Senyor ens té? Aquesta és la pregunta que els nostres germans màrtirs van saber respondre, no ja amb paraules, sinó amb la seva pròpia vida. Com tants germans nostres que, amb la gràcia de Déu, diàriament fan de cada contradicció un pas més en el creixement de la fe i de l'esperança. Nosaltres, per què no? És que no sentim dins nostre el desig d'estimar el Senyor amb tot el pensament, amb totes les forces, amb tota l'ànima?
Un dels grans exemples de valentia i de fe, el tenim en Maria, Auxili dels cristians, Reina dels confessors. Al peu de la Creu va saber mantenir dempeus la llum de la fe... que es va fer esclatant el dia de la Resurrecció!
Dia litúrgic: Divendres III de durant l'any 27-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 4,26-34):
En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega».
Deia també: «A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra». Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la Paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d'escoltar-la. No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.
Comentari:
«Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor i la terra tota sola dóna fruit»
Avui Jesús parla a la gent d'una experiència ben propera a la seva vida: «Un home sembra el gra a la terra (...), la llavor germina i creix (...). La terra, tota sola, dóna fruit: primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat» (Mc 4,26-28). Amb aquestes paraules es refereix al Regne de Déu, que consisteix en «la santedat i la gràcia, la Veritat i la Vida, la justícia, l'amor i la pau» (Prefaci de la Solemnitat de Crist Rei), que Jesucrist ens ha vingut a portar. Aquest Regne ha de ser una realitat, en primer lloc, dins de cada u de nosaltres; després al nostre món.
En l'ànima de cada cristià, Jesús hi ha sembrat —pel Baptisme— la gràcia, la santedat, la Veritat... Cal que fem créixer aquesta llavor perquè fructifiqui en multitud de bones obres: obres de servei i caritat, d'amabilitat i generositat, de sacrifici per complir bé el nostre deure de cada instant i per fer feliços els qui ens envolten, de pregària constant, de perdó i comprensió, d'esforç per aconseguir créixer en virtuts, d'alegria...
Així, aquest Regne de Déu —que comença dins de cadascú— s'estendrà a la nostra família, al nostre poble, a la nostra societat, al nostre món. Perquè el qui viu així, «¿què fa sinó preparar el camí del Senyor (...), a fi que penetri en ell la força de la gràcia, que l'il·lumini la llum de la veritat, que faci rectes els viaranys que menen a Déu?» (Sant Gregori el Gran).
La llavor comença petita, com «un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses» (Mc 4,31-32). Per la força de Déu s'escampa i creix amb un vigor sorprenent. Com en els primers temps del cristianisme, Jesús ens demana avui que escampem el seu Regne per tot arreu.
(Mc 4,26-34):
En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega».
Deia també: «A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra». Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la Paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d'escoltar-la. No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.
Comentari:
«Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor i la terra tota sola dóna fruit»
Avui Jesús parla a la gent d'una experiència ben propera a la seva vida: «Un home sembra el gra a la terra (...), la llavor germina i creix (...). La terra, tota sola, dóna fruit: primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat» (Mc 4,26-28). Amb aquestes paraules es refereix al Regne de Déu, que consisteix en «la santedat i la gràcia, la Veritat i la Vida, la justícia, l'amor i la pau» (Prefaci de la Solemnitat de Crist Rei), que Jesucrist ens ha vingut a portar. Aquest Regne ha de ser una realitat, en primer lloc, dins de cada u de nosaltres; després al nostre món.
En l'ànima de cada cristià, Jesús hi ha sembrat —pel Baptisme— la gràcia, la santedat, la Veritat... Cal que fem créixer aquesta llavor perquè fructifiqui en multitud de bones obres: obres de servei i caritat, d'amabilitat i generositat, de sacrifici per complir bé el nostre deure de cada instant i per fer feliços els qui ens envolten, de pregària constant, de perdó i comprensió, d'esforç per aconseguir créixer en virtuts, d'alegria...
Així, aquest Regne de Déu —que comença dins de cadascú— s'estendrà a la nostra família, al nostre poble, a la nostra societat, al nostre món. Perquè el qui viu així, «¿què fa sinó preparar el camí del Senyor (...), a fi que penetri en ell la força de la gràcia, que l'il·lumini la llum de la veritat, que faci rectes els viaranys que menen a Déu?» (Sant Gregori el Gran).
La llavor comença petita, com «un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses» (Mc 4,31-32). Per la força de Déu s'escampa i creix amb un vigor sorprenent. Com en els primers temps del cristianisme, Jesús ens demana avui que escampem el seu Regne per tot arreu.
LA VIDA CONSAGRADA, REGAL PER A L'ESGLÉSIA I PER A LA SOCIETAT
El proper dijous, dia 2 de febrer, festa
de la Candelera, de la presentació
del Senyor, celebrem especialment el
dia de la Vida Consagrada. Cada any,
a la catedral o a la basílica de Sant Feliu,
ens reunim amb un bon grup de
religiosos, religioses, membres dels
instituts seculars que han consagrat
la seva vida a Déu i als germans mitjançant
els vots de pobresa, castedat,
obediència i, la majoria, en una vida
de comunitat.
Durant el mes d’octubre vaig presidir
la professió solemne de tretze religioses
joves, de diferents països, en una
família religiosa molt vinculada a la
nostra Diòcesis. Són tretze noies que
d’una manera ben conscient s’han
entregat del tot a Déu i als germans.
Durant les visites pastorals i en altres
moments he compartit les joies, neguits,
treballs, serveis i pregàries amb
moltes comunitats de vida consagrada.
També durant l’estiu vaig visitar
una comunitat amb unes 130 religioses
de vida contemplativa, la majoria
molt joves.
Per què recordo aquests fets i experiències?
Doncs perquè algunes
persones, fins i tot cristianes, es pregunten
per què serveix la vida consagrada.
Permeteu-me un fet viscut, sense
concretar temps i lloc. Una noia a la
qual faltava poc temps per acabar
una carrera universitària, molt apreciada
pel seu caràcter, el seu esperit
de servei i, també, per la seva bellesa,
planteja als pares que sovint li ve
al pensament la possibilitat de fer-se
monja. Encara no tenia clar si de vida
activa —preferentment en l’àmbit de
la sanitat— o de vida contemplativa.
Els pares varen reaccionar molt malament.
Preferien que agafés qualsevol
camí abans de fer-se monja, ja que
això era el pitjor disgust que els podia
donar a la vida, després de tot el
que havien fet per ella. La cosa no va
quedar aquí: els pares anaren a parlar
amb el mossèn, perquè el feien el
culpable d’“haver omplert el cap de la
seva filla”. El pare, un home que havia
fet diners en poc temps, l’acusà —
molt enfadat— de ser-ne el culpable,
i el va amenaçar que si no li treia del
cap aquelles dèries ja s’encarregaria
ell de fer-li la vida impossible. La mare
va “fer veure” que patia una depressió.
No cal continuar... La noia, per no
disgustar els pares, no es va plantejar
més la possibilitat d’optar per la vida
consagrada.
La qüestió per a molts: per què serveix
la vida consagrada, avui? Jo crec
que s’ho pregunten perquè això els
sorprèn i els provoca malestar quan
pensen en ells mateixos, en la seva
vida i en els seus interessos.
La resposta no és només per al servei
que fan als més pobres, o als malalts
o als ancians, sinó pricipalment perquè
són un testimoni d’amor gratuït i
total a Jesucrist; perquè són testimoni
de la bellesa de l’evangeli en la nostra
societat i de les meravelles que
Déu fa en la nostra fràgil humanitat.
Són mirall eloqüent d’una vida transfigurada,
d’una vida gastada a estimar
i servir el Senyor i aquells amb qui Ell
més s’identifica.
Concretament, els vots de castedat,
pobresa i obediència són un signe
alternatiu en una societat que sovint
confon l’amor amb la recerca del
plaer egoista; la riquesa amb la felicitat
i la realització personal; i el fet de
no tenir cap norma amb la veritable
llibertat; memòria i signe, per tant, de
l’amor que no posseeix, sinó que es
dóna del tot; signe de l’Amor de Déu
i de l’amor a Déu; advertiment que
l’acumulació de béns no assegura la
felicitat i la realització humana; i record
permanent que la veritable llibertat
no és fer el que desitjo i m’agrada
en qualsevol moment, sinó cercar allò
que Déu vol i que els altres necessiten,
i ser fidel als compromisos contrets.
Religiosos, religioses, homes i dones
que heu consagrat la vida a Déu i als
germans, sigui activament, sigui accentuant
la pregària i la contemplació:
gràcies, moltes gràcies, perquè sou
un gran regal per a la nostra Església i
per a la nostra societat.
FRANCES PARDO I ARTIAS
BISBE DE GIRONA
de la Candelera, de la presentació
del Senyor, celebrem especialment el
dia de la Vida Consagrada. Cada any,
a la catedral o a la basílica de Sant Feliu,
ens reunim amb un bon grup de
religiosos, religioses, membres dels
instituts seculars que han consagrat
la seva vida a Déu i als germans mitjançant
els vots de pobresa, castedat,
obediència i, la majoria, en una vida
de comunitat.
Durant el mes d’octubre vaig presidir
la professió solemne de tretze religioses
joves, de diferents països, en una
família religiosa molt vinculada a la
nostra Diòcesis. Són tretze noies que
d’una manera ben conscient s’han
entregat del tot a Déu i als germans.
Durant les visites pastorals i en altres
moments he compartit les joies, neguits,
treballs, serveis i pregàries amb
moltes comunitats de vida consagrada.
També durant l’estiu vaig visitar
una comunitat amb unes 130 religioses
de vida contemplativa, la majoria
molt joves.
Per què recordo aquests fets i experiències?
Doncs perquè algunes
persones, fins i tot cristianes, es pregunten
per què serveix la vida consagrada.
Permeteu-me un fet viscut, sense
concretar temps i lloc. Una noia a la
qual faltava poc temps per acabar
una carrera universitària, molt apreciada
pel seu caràcter, el seu esperit
de servei i, també, per la seva bellesa,
planteja als pares que sovint li ve
al pensament la possibilitat de fer-se
monja. Encara no tenia clar si de vida
activa —preferentment en l’àmbit de
la sanitat— o de vida contemplativa.
Els pares varen reaccionar molt malament.
Preferien que agafés qualsevol
camí abans de fer-se monja, ja que
això era el pitjor disgust que els podia
donar a la vida, després de tot el
que havien fet per ella. La cosa no va
quedar aquí: els pares anaren a parlar
amb el mossèn, perquè el feien el
culpable d’“haver omplert el cap de la
seva filla”. El pare, un home que havia
fet diners en poc temps, l’acusà —
molt enfadat— de ser-ne el culpable,
i el va amenaçar que si no li treia del
cap aquelles dèries ja s’encarregaria
ell de fer-li la vida impossible. La mare
va “fer veure” que patia una depressió.
No cal continuar... La noia, per no
disgustar els pares, no es va plantejar
més la possibilitat d’optar per la vida
consagrada.
La qüestió per a molts: per què serveix
la vida consagrada, avui? Jo crec
que s’ho pregunten perquè això els
sorprèn i els provoca malestar quan
pensen en ells mateixos, en la seva
vida i en els seus interessos.
La resposta no és només per al servei
que fan als més pobres, o als malalts
o als ancians, sinó pricipalment perquè
són un testimoni d’amor gratuït i
total a Jesucrist; perquè són testimoni
de la bellesa de l’evangeli en la nostra
societat i de les meravelles que
Déu fa en la nostra fràgil humanitat.
Són mirall eloqüent d’una vida transfigurada,
d’una vida gastada a estimar
i servir el Senyor i aquells amb qui Ell
més s’identifica.
Concretament, els vots de castedat,
pobresa i obediència són un signe
alternatiu en una societat que sovint
confon l’amor amb la recerca del
plaer egoista; la riquesa amb la felicitat
i la realització personal; i el fet de
no tenir cap norma amb la veritable
llibertat; memòria i signe, per tant, de
l’amor que no posseeix, sinó que es
dóna del tot; signe de l’Amor de Déu
i de l’amor a Déu; advertiment que
l’acumulació de béns no assegura la
felicitat i la realització humana; i record
permanent que la veritable llibertat
no és fer el que desitjo i m’agrada
en qualsevol moment, sinó cercar allò
que Déu vol i que els altres necessiten,
i ser fidel als compromisos contrets.
Religiosos, religioses, homes i dones
que heu consagrat la vida a Déu i als
germans, sigui activament, sigui accentuant
la pregària i la contemplació:
gràcies, moltes gràcies, perquè sou
un gran regal per a la nostra Església i
per a la nostra societat.
FRANCES PARDO I ARTIAS
BISBE DE GIRONA
Dia litúrgic: Dijous III de durant l'any
Santoral 26 de Gener: Sant Timoteu i sant Titus, bisbes
Text de l'Evangeli
(Mc 4,21-25):
En aquell temps, Jesús deia la gent: «És que algú porta una llàntia per posar-la sota una mesura o sota el llit? No és per col·locar-la en el portallànties? No hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de conèixer. Si algú té orelles per a escoltar, que escolti».
I els deia també: «Mireu de quina manera escolteu. Tal com mesureu sereu mesurats, i encara hi afegiran. Perquè al qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda».
Comentari:
«És que algú porta una llàntia per posar-la sota una mesura o sota el llit?»
Avui, Jesús ens explica el secret del Regne. Fins i tot utilitza una certa ironia per mostrar-nos que “l'energia” interna que té la Paraula de Déu —la pròpia d'Ell—, la força expansiva que ha d'estendre's arreu del món, és com una llum, i que aquesta llum no pot posar-se «sota una mesura o sota el llit» (Mc 4,21).
Us imagineu l'estupidesa humana col·locant l'espelma encesa sota el llit? Cristians amb el llum apagat o bé amb el llum encés amb la prohibició d'il·luminar! Això succeeix quan no posem al servei de la fe la plenitud dels nostres coneixements i del nostre amor. Què n'és d'antinatural el replegament egoista sobre nosaltres mateixos, tot reduint la nostra vida al marc dels nostres interessos personals! Viure sota el llit! Ridículament i tràgicament immòbils: “autistes” de l'esperit.
L'Evangeli —al contrari— és una rauxa santa d'Amor apassionat que vol comunicar-se, que necessita “dir-se”, que porta en si una exigència de creixement personal, de maduresa interior, i de servei als altres. «Si dius: Prou!, estàs mort», diu sant Agustí. I sant Josepmaria: «Senyor: que tingui jo pes i mesura en tot..., menys en l'Amor».
«Si algú té orelles per escoltar, que escolti. I els deia: mireu de quina manera escolteu» (Mc 4,23-24). Però, què vol dir “escoltar”?; què hem d'escoltar? És la gran pregunta que ens hem de fer. És l'acte de sinceritat envers Déu que ens exigeix saber realment què volem fer. I per a saber-ho cal escoltar: cal estar atent a les insinuacions de Déu. Cal introduir-se en el diàleg amb Ell. I la conversa posa fi a les “matemàtiques de la mesura”: «En la mesura en què mesureu se us mesurarà, i encara se us hi afegirà. Perquè a aquell qui té li serà donat, i al qui no té, fins allò que té li serà pres» (Mc 4,24-25). Els interessos acumulats de Déu nostre Senyor són imprevisibles i extraordinaris. És una manera d'excitar la nostra generositat.
En Santa Maria hi trobem el millor model de correspondència a la crida de Déu.
Dia litúrgic: 25 de Gener: La Conversió de sant Pau, apòstol
Text de l'Evangeli
(Mc 16,15-18):
En aquell temps, Jesús s'aparegué als onze i els digué: «Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l'Evangeli. Els qui creuran i es faran batejar se salvaran; els qui no creuran seran condemnats. Els qui hauran cregut faran miracles com aquests: expulsaran dimonis pel poder del meu nom; parlaran llenguatges nous; si agafen serps amb les mans o beuen metzines no els faran cap mal; els malalts a qui hauran imposat les mans es posaran bons».
Comentari:
«Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l'Evangeli»
Avui, l'Església celebra la festa de la Conversió de sant Pau, apòstol. El breu fragment de l'Evangeli segons sant Marc recull una part del discurs sobre la missió que confereix el Senyor ressuscitat. Amb l'exhortació a predicar per tot el món va unida la tesi que la fe i el baptisme són requisits necessaris per a la salvació: «Els qui creuran i es faran batejar, se salvaran: els qui no creuran seran condemnats» (Mc 16,16). A més, Crist garanteix que als predicadors se'ls donarà la facultat de fer prodigis o miracles que hauran de donar suport i confirmar la seva predicació missionera (cf. Mc 17,18). La missió és gran —«Aneu per tot el món»—, però no mancarà l'acompanyament del Senyor: «Jo estaré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).
L'oració col·lecta d'avui, pròpia de la festa, ens diu: «Oh Déu, vós que heu evangelitzat tot el món amb la predicació de sant Pau, apòstol; feu que els qui avui celebrem la seva Conversió, imitant el seu exemple, siguem en el món testimonis de la vostra veritat». Una veritat que Déu ens ha atorgat de conèixer i que tantes i tantes ànimes desitjarien posseir: tenim la responsabilitat de transmetre fins on puguem aquest meravellós patrimoni.
La conversió de sant Pau és un gran esdeveniment: ell passa de perseguidor a convertit, és a dir, a servidor i defensor de la causa del Crist. Moltes vegades, potser, nosaltres mateixos també fem de “perseguidors”: com a sant Pau, ens cal convertir-nos de “perseguidors” a servidors i defensors de Jesucrist.
Amb Santa Maria, reconeguem que l'Altíssim també s'ha fixat en nosaltres i ens ha escollit per tal de participar de la missió sacerdotal i redemptora del seu Fill diví: Regina apostolorum, Reina dels apòstols, pregueu per nosaltres!; feu-nos valents per a donar testimoni de la nostra fe cristiana en el món que ens toca viure.
(Mc 16,15-18):
En aquell temps, Jesús s'aparegué als onze i els digué: «Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l'Evangeli. Els qui creuran i es faran batejar se salvaran; els qui no creuran seran condemnats. Els qui hauran cregut faran miracles com aquests: expulsaran dimonis pel poder del meu nom; parlaran llenguatges nous; si agafen serps amb les mans o beuen metzines no els faran cap mal; els malalts a qui hauran imposat les mans es posaran bons».
Comentari:
«Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l'Evangeli»
Avui, l'Església celebra la festa de la Conversió de sant Pau, apòstol. El breu fragment de l'Evangeli segons sant Marc recull una part del discurs sobre la missió que confereix el Senyor ressuscitat. Amb l'exhortació a predicar per tot el món va unida la tesi que la fe i el baptisme són requisits necessaris per a la salvació: «Els qui creuran i es faran batejar, se salvaran: els qui no creuran seran condemnats» (Mc 16,16). A més, Crist garanteix que als predicadors se'ls donarà la facultat de fer prodigis o miracles que hauran de donar suport i confirmar la seva predicació missionera (cf. Mc 17,18). La missió és gran —«Aneu per tot el món»—, però no mancarà l'acompanyament del Senyor: «Jo estaré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).
L'oració col·lecta d'avui, pròpia de la festa, ens diu: «Oh Déu, vós que heu evangelitzat tot el món amb la predicació de sant Pau, apòstol; feu que els qui avui celebrem la seva Conversió, imitant el seu exemple, siguem en el món testimonis de la vostra veritat». Una veritat que Déu ens ha atorgat de conèixer i que tantes i tantes ànimes desitjarien posseir: tenim la responsabilitat de transmetre fins on puguem aquest meravellós patrimoni.
La conversió de sant Pau és un gran esdeveniment: ell passa de perseguidor a convertit, és a dir, a servidor i defensor de la causa del Crist. Moltes vegades, potser, nosaltres mateixos també fem de “perseguidors”: com a sant Pau, ens cal convertir-nos de “perseguidors” a servidors i defensors de Jesucrist.
Amb Santa Maria, reconeguem que l'Altíssim també s'ha fixat en nosaltres i ens ha escollit per tal de participar de la missió sacerdotal i redemptora del seu Fill diví: Regina apostolorum, Reina dels apòstols, pregueu per nosaltres!; feu-nos valents per a donar testimoni de la nostra fe cristiana en el món que ens toca viure.
Dia litúrgic: Dimarts III de durant l'any 24-1-2012
Santoral 24 de gener: Sant Francesc de Sales, bisbe
Text de l'Evangeli
(Mc 3,31-35):
En aquell temps, arriben la mare i els germans de Jesús i, de fora estant, envien a buscar-lo. Hi havia molta gent asseguda al voltant d'Ell. Li diuen: «La teva mare i els teus germans són aquí fora, que et busquen». Ell els respon: «¿Qui són la meva mare i els meus germans?». Llavors, mirant els qui seien al seu voltant, diu: «Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare».
Comentari:
«Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare»
Avui contemplem Jesús —en una escena molt concreta i, alhora, comprometedora— envoltat per una multitud de gent del poble. Els familiars més propers de Jesús han arribat de Natzareth a Cafarnaüm. A la vista, però, de la munió de gent, romanen fora i el fan cridar. Li diuen: «La teva mare i els teus germans són aquí fora, que et busquen» (Mc 3,31).
En la resposta de Jesús, com veurem, no hi ha cap motiu de rebuig envers els seus familiars. Jesús s'havia allunyat d'ells per a seguir la crida divina i mostra ara que també internament ha renunciat a ells: no per fredor de sentiments o per menyspreança dels vincles familiars, sinó perquè pertany completament a Déu Pare. Jesucrist ha realitzat personalment en Ell mateix allò que justament demana als seus deixebles.
En lloc de la seva família de la terra, Jesús ha escollit una família espiritual. Fa una mirada per damunt dels homes que seien al seu voltant i els diu: «Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare» (Mc 3,34-35). Sant Marc, en altres llocs del seu Evangeli, fa esment d'altres mirades de Jesús al seu voltant.
¿És que Jesús ens vol dir que només són els seus parents els qui escolten amb atenció la seva paraula? No! No són els seus parents els qui escolten la seva paraula, sinó aquells que escolten i compleixen la voluntat de Déu: aquests són el seu germà, la seva germana, la seva mare.
El que fa Jesús és una exhortació a aquells que es troben allí asseguts —i a tothom— a entrar en comunió espiritual amb Ell mitjançant l'acompliment de la voluntat divina. Alhora, però, hi veiem també una lloança a la seva mare, Maria, la sempre benaurada per haver cregut.
Text de l'Evangeli
(Mc 3,31-35):
En aquell temps, arriben la mare i els germans de Jesús i, de fora estant, envien a buscar-lo. Hi havia molta gent asseguda al voltant d'Ell. Li diuen: «La teva mare i els teus germans són aquí fora, que et busquen». Ell els respon: «¿Qui són la meva mare i els meus germans?». Llavors, mirant els qui seien al seu voltant, diu: «Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare».
Comentari:
«Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare»
Avui contemplem Jesús —en una escena molt concreta i, alhora, comprometedora— envoltat per una multitud de gent del poble. Els familiars més propers de Jesús han arribat de Natzareth a Cafarnaüm. A la vista, però, de la munió de gent, romanen fora i el fan cridar. Li diuen: «La teva mare i els teus germans són aquí fora, que et busquen» (Mc 3,31).
En la resposta de Jesús, com veurem, no hi ha cap motiu de rebuig envers els seus familiars. Jesús s'havia allunyat d'ells per a seguir la crida divina i mostra ara que també internament ha renunciat a ells: no per fredor de sentiments o per menyspreança dels vincles familiars, sinó perquè pertany completament a Déu Pare. Jesucrist ha realitzat personalment en Ell mateix allò que justament demana als seus deixebles.
En lloc de la seva família de la terra, Jesús ha escollit una família espiritual. Fa una mirada per damunt dels homes que seien al seu voltant i els diu: «Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare» (Mc 3,34-35). Sant Marc, en altres llocs del seu Evangeli, fa esment d'altres mirades de Jesús al seu voltant.
¿És que Jesús ens vol dir que només són els seus parents els qui escolten amb atenció la seva paraula? No! No són els seus parents els qui escolten la seva paraula, sinó aquells que escolten i compleixen la voluntat de Déu: aquests són el seu germà, la seva germana, la seva mare.
El que fa Jesús és una exhortació a aquells que es troben allí asseguts —i a tothom— a entrar en comunió espiritual amb Ell mitjançant l'acompliment de la voluntat divina. Alhora, però, hi veiem també una lloança a la seva mare, Maria, la sempre benaurada per haver cregut.
Dia litúrgic: Dilluns III de durant l'any23-1-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 3,22-30):
En aquell temps, els mestres de la Llei que havien baixat de Jerusalem deien: «Està posseït per Beelzebul». I encara: «Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis». Llavors Jesús els va cridar i els parlava valent-se de paràboles: «Com pot ser que Satanàs tregui fora Satanàs? Si un reialme es divideix i lluita contra si mateix, no pot durar. I si una casa es divideix i lluita contra si mateixa, tampoc no durarà. Si és cert, doncs, que Satanàs s'ha aixecat contra si mateix i s'ha dividit, no pot durar: ha arribat la seva fi. Ningú no pot entrar a casa d'un que és fort i apoderar-se dels seus béns si abans no el lliga; tan sols així li podrà saquejar la casa. Us asseguro que tot serà perdonat als homes, els pecats i totes les blasfèmies que hagin proferit, però el qui blasfema contra l'Esperit Sant no tindrà mai perdó: és culpable del seu pecat per sempre més». Jesús va parlar així perquè deien d'Ell que tenia un esperit maligne.
Comentari:
«El qui blasfema contra l'Esperit Sant no tindrà mai perdó»
Avui, en llegir l'Evangeli del dia, hom resta astorat —“al·lucina”, com es diu en el llenguatge del carrer—. «Els mestres de la Llei que havien baixat de Jerusalem» veuen la compassió de Jesús per les persones i el seu poder que opera a favor dels oprimits, i —amb tot— li diuen que «està posseït per Beelzebul» i que «treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis» (Mc 3,22). Realment és sorprenent el punt fins on poden arribar la ceguesa i la malícia humanes, en aquest cas d'uns lletrats. Tenen davant seu la Bondat en persona, Jesús, l'humil de cor, l'únic Innocent i no se n'adonen. Se suposa que ells són els entesos, els qui coneixen les coses de Déu amb vista a ajudar el poble, i resulta que no solament no el reconeixen, sinó que l'acusen de ser diabòlic.
Amb aquest panorama és com per a “girar cua” i dir: «Aquí us quedeu!». Però el Senyor pateix amb paciència aquest judici temerari sobre la seva persona. Tal com ha afirmat Joan Pau II, Ell «és un testimoni insuperable d'amor pacient i d'humil mansuetud». La seva condescendència sense límits el mena, fins i tot, a provar de remoure llurs cors tot argumentant-los amb paràboles i consideracions raonables. Amb tot, a la fi, els adverteix amb autoritat divina que aquest tancament de cor, que és rebel·lia davant l'Esperit Sant, restarà sense perdó (cf. Mc 3,29). I no perquè Déu no vulgui perdonar, sinó perquè per a ser perdonat, primer, hom ha de reconèixer el seu pecat.
Tal com anuncià el Mestre, és llarga la llista de deixebles que també han patit la incomprensió quan obraven amb tota la bona intenció. Pensem, per exemple, en santa Teresa de Jesús quan ella intentava portar a més perfecció les seves germanes.
No ens estranyi, per tant, si en el nostre caminar hi apareixen aquestes contradiccions. Seran l'indici que anem pel bon camí. Preguem per aquestes persones i demanem al Senyor que ens atorgui la pacient perseverança.
(Mc 3,22-30):
En aquell temps, els mestres de la Llei que havien baixat de Jerusalem deien: «Està posseït per Beelzebul». I encara: «Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis». Llavors Jesús els va cridar i els parlava valent-se de paràboles: «Com pot ser que Satanàs tregui fora Satanàs? Si un reialme es divideix i lluita contra si mateix, no pot durar. I si una casa es divideix i lluita contra si mateixa, tampoc no durarà. Si és cert, doncs, que Satanàs s'ha aixecat contra si mateix i s'ha dividit, no pot durar: ha arribat la seva fi. Ningú no pot entrar a casa d'un que és fort i apoderar-se dels seus béns si abans no el lliga; tan sols així li podrà saquejar la casa. Us asseguro que tot serà perdonat als homes, els pecats i totes les blasfèmies que hagin proferit, però el qui blasfema contra l'Esperit Sant no tindrà mai perdó: és culpable del seu pecat per sempre més». Jesús va parlar així perquè deien d'Ell que tenia un esperit maligne.
Comentari:
«El qui blasfema contra l'Esperit Sant no tindrà mai perdó»
Avui, en llegir l'Evangeli del dia, hom resta astorat —“al·lucina”, com es diu en el llenguatge del carrer—. «Els mestres de la Llei que havien baixat de Jerusalem» veuen la compassió de Jesús per les persones i el seu poder que opera a favor dels oprimits, i —amb tot— li diuen que «està posseït per Beelzebul» i que «treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis» (Mc 3,22). Realment és sorprenent el punt fins on poden arribar la ceguesa i la malícia humanes, en aquest cas d'uns lletrats. Tenen davant seu la Bondat en persona, Jesús, l'humil de cor, l'únic Innocent i no se n'adonen. Se suposa que ells són els entesos, els qui coneixen les coses de Déu amb vista a ajudar el poble, i resulta que no solament no el reconeixen, sinó que l'acusen de ser diabòlic.
Amb aquest panorama és com per a “girar cua” i dir: «Aquí us quedeu!». Però el Senyor pateix amb paciència aquest judici temerari sobre la seva persona. Tal com ha afirmat Joan Pau II, Ell «és un testimoni insuperable d'amor pacient i d'humil mansuetud». La seva condescendència sense límits el mena, fins i tot, a provar de remoure llurs cors tot argumentant-los amb paràboles i consideracions raonables. Amb tot, a la fi, els adverteix amb autoritat divina que aquest tancament de cor, que és rebel·lia davant l'Esperit Sant, restarà sense perdó (cf. Mc 3,29). I no perquè Déu no vulgui perdonar, sinó perquè per a ser perdonat, primer, hom ha de reconèixer el seu pecat.
Tal com anuncià el Mestre, és llarga la llista de deixebles que també han patit la incomprensió quan obraven amb tota la bona intenció. Pensem, per exemple, en santa Teresa de Jesús quan ella intentava portar a més perfecció les seves germanes.
No ens estranyi, per tant, si en el nostre caminar hi apareixen aquestes contradiccions. Seran l'indici que anem pel bon camí. Preguem per aquestes persones i demanem al Senyor que ens atorgui la pacient perseverança.
Dia litúrgic: Diumenge III (B) de durant l'any 22-1-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 1,14-20):
Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. Deia: «S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova. Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes». Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir. Una mica més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan, que eren a la barca repassant les xarxes, i tot seguit els va cridar. Ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca i se n'anaren amb Jesús.
Comentari:
«Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova»
Avui l'Església ens convida a convertir-nos i, amb Jesús, ens diu: «Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova» (Mc 1,15). Per tant, caldrà fer cas de Jesucrist, tot corregint i millorant el que calgui.
Tota acció humana connecta amb el designi etern de Déu sobre nosaltres i amb la vocació a escoltar Jesús, seguir-lo en tot i per tot, i proclamar-lo tal com ho feren els primers deixebles, tal com ho han fet i procurem fer-ho milions de persones.
Ara és l'oportunitat de trobar Déu en Jesucrist; ara és el moment de la nostra vida que empalma amb l'eternitat feliç o desgraciada; ara és el temps que ens proporciona Déu per a trobar-nos amb Ell, viure com a fills seus i fer que els esdeveniments quotidians tinguin la càrrega divina que Jesucrist —amb la seva vida en el temps— els ha donat.
No podem deixar perdre l'oportunitat present!: aquesta vida més o menys llarga en el temps, però sempre curta, ja que «aquest món que veiem amb els ulls passa molt aviat» (1Co 7,31). Després, una eternitat amb Déu i els seus fidels, en plena vida i felicitat, o lluny de Déu —amb els infidels— en vida i infelicitat totals.
Així, doncs, les hores, els dies, els mesos i els anys, no són per a malgastar-los, ni per a aposentar-se i passar-los sense pena ni glòria amb un estèril “anar fent”. Són per a viure —ara i aquí— el que Jesús ha proclamat en l'Evangeli salvador: viure en Déu, estimant-ho tot i a tothom. I, així, els qui han estimat —Maria, Mare de Déu i Mare nostra; els sants; els qui han estat fidels fins a la fi de la vida terrenal— han pogut escoltar: «Molt bé, servent bo i fidel: entra al goig del teu senyor» (Mt 25,23).
Convertim-nos! Paga la pena!: estimarem, i serem feliços des d'ara.
(Mc 1,14-20):
Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. Deia: «S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova. Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes». Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir. Una mica més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan, que eren a la barca repassant les xarxes, i tot seguit els va cridar. Ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca i se n'anaren amb Jesús.
Comentari:
«Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova»
Avui l'Església ens convida a convertir-nos i, amb Jesús, ens diu: «Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova» (Mc 1,15). Per tant, caldrà fer cas de Jesucrist, tot corregint i millorant el que calgui.
Tota acció humana connecta amb el designi etern de Déu sobre nosaltres i amb la vocació a escoltar Jesús, seguir-lo en tot i per tot, i proclamar-lo tal com ho feren els primers deixebles, tal com ho han fet i procurem fer-ho milions de persones.
Ara és l'oportunitat de trobar Déu en Jesucrist; ara és el moment de la nostra vida que empalma amb l'eternitat feliç o desgraciada; ara és el temps que ens proporciona Déu per a trobar-nos amb Ell, viure com a fills seus i fer que els esdeveniments quotidians tinguin la càrrega divina que Jesucrist —amb la seva vida en el temps— els ha donat.
No podem deixar perdre l'oportunitat present!: aquesta vida més o menys llarga en el temps, però sempre curta, ja que «aquest món que veiem amb els ulls passa molt aviat» (1Co 7,31). Després, una eternitat amb Déu i els seus fidels, en plena vida i felicitat, o lluny de Déu —amb els infidels— en vida i infelicitat totals.
Així, doncs, les hores, els dies, els mesos i els anys, no són per a malgastar-los, ni per a aposentar-se i passar-los sense pena ni glòria amb un estèril “anar fent”. Són per a viure —ara i aquí— el que Jesús ha proclamat en l'Evangeli salvador: viure en Déu, estimant-ho tot i a tothom. I, així, els qui han estimat —Maria, Mare de Déu i Mare nostra; els sants; els qui han estat fidels fins a la fi de la vida terrenal— han pogut escoltar: «Molt bé, servent bo i fidel: entra al goig del teu senyor» (Mt 25,23).
Convertim-nos! Paga la pena!: estimarem, i serem feliços des d'ara.
Dia litúrgic: Dissabte IIde durant l'any21-1-2012
Santoral 21 de Gener: Sant Fructuós, bisbe i màrtir, i sants Auguri i Eulogi, diaques i màrtirs
Text de l'Evangeli
(Mc 3,20-21):
En aquell temps, Jesús va entrar a casa amb els deixebles, i tornà a reunir-s'hi tanta gent, que no els quedava temps ni de menjar. Quan els seus familiars sentiren dir el que passava, hi anaren per endur-se'l, perquè deien: «Ha perdut el seny!».
Comentari:
«Ha perdut el seny!»
Avui veiem com els propis de la parentela de Jesús gosen dir que «ha perdut el seny!» (Mc 3,21). Un cop més, es torna a complir l'antic proverbi que «un profeta només és menyspreat al seu poble i a casa seva» (Mt 13,57). No cal dir que aquesta lamentació no “esquitxa” Maria Santíssima, perquè des del primer fins al darrer moment —quan ella es trobava al peu de la Creu— es mantingué sòlidament ferma en la fe i confiança envers el seu Fill.
Ara bé, i nosaltres? Fem examen! Quantes persones que viuen al costat nostre, que els tenim a l'abast, són llum per a les nostres vides, i nosaltres...? No ens cal anar gaire lluny: pensem en el Papa Joan Pau II: quanta gent el seguia!, i... alhora, quants l'interpretaven com un “tossut-antiquat”, gelós del seu “poder”? És possible que Jesús —dos mil anys després— encara segueixi enfilat a la Creu per la nostra salvació, i que nosaltres, de baix estant, continuem dient-li «baixa i creurem en tu» (cf. Mc 15,32)?
O a l'inrevés! Si maldem per a configurar-nos amb el Crist, la nostra presència no resultarà neutra per als qui interaccionen amb nosaltres per motius de parentiu, treball, etc. És més, per alguns els resultarà molesta, perquè els serem un reclam de consciència. Ben garantit que ho tenim: «Si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres» (Jn 15,20). Mitjançant les seves burles amagaran la seva por; mitjançant llurs desqualificacions faran una mala defensa de llur “poltroneria”.
Quantes vegades ens qualifiquen als catòlics com a “exagerats”? Els hem de respondre que no ho som, perquè en qüestions d'amor és impossible exagerar. Però sí és veritat que som “radicals”, perquè l'amor és així de “totalitzant”: «o tot, o res»; «o l'amor mata el jo, o el jo mata l'amor».
És per això que el Sant Pare ens parlà de “radicalisme evangèlic” i de “no tenir por”: «En la causa del Regne no hi ha temps per a mirar enrere, i menys per a deixar-se portar per la mandra» (Joan Pau II).
Text de l'Evangeli
(Mc 3,20-21):
En aquell temps, Jesús va entrar a casa amb els deixebles, i tornà a reunir-s'hi tanta gent, que no els quedava temps ni de menjar. Quan els seus familiars sentiren dir el que passava, hi anaren per endur-se'l, perquè deien: «Ha perdut el seny!».
Comentari:
«Ha perdut el seny!»
Avui veiem com els propis de la parentela de Jesús gosen dir que «ha perdut el seny!» (Mc 3,21). Un cop més, es torna a complir l'antic proverbi que «un profeta només és menyspreat al seu poble i a casa seva» (Mt 13,57). No cal dir que aquesta lamentació no “esquitxa” Maria Santíssima, perquè des del primer fins al darrer moment —quan ella es trobava al peu de la Creu— es mantingué sòlidament ferma en la fe i confiança envers el seu Fill.
Ara bé, i nosaltres? Fem examen! Quantes persones que viuen al costat nostre, que els tenim a l'abast, són llum per a les nostres vides, i nosaltres...? No ens cal anar gaire lluny: pensem en el Papa Joan Pau II: quanta gent el seguia!, i... alhora, quants l'interpretaven com un “tossut-antiquat”, gelós del seu “poder”? És possible que Jesús —dos mil anys després— encara segueixi enfilat a la Creu per la nostra salvació, i que nosaltres, de baix estant, continuem dient-li «baixa i creurem en tu» (cf. Mc 15,32)?
O a l'inrevés! Si maldem per a configurar-nos amb el Crist, la nostra presència no resultarà neutra per als qui interaccionen amb nosaltres per motius de parentiu, treball, etc. És més, per alguns els resultarà molesta, perquè els serem un reclam de consciència. Ben garantit que ho tenim: «Si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres» (Jn 15,20). Mitjançant les seves burles amagaran la seva por; mitjançant llurs desqualificacions faran una mala defensa de llur “poltroneria”.
Quantes vegades ens qualifiquen als catòlics com a “exagerats”? Els hem de respondre que no ho som, perquè en qüestions d'amor és impossible exagerar. Però sí és veritat que som “radicals”, perquè l'amor és així de “totalitzant”: «o tot, o res»; «o l'amor mata el jo, o el jo mata l'amor».
És per això que el Sant Pare ens parlà de “radicalisme evangèlic” i de “no tenir por”: «En la causa del Regne no hi ha temps per a mirar enrere, i menys per a deixar-se portar per la mandra» (Joan Pau II).
Dia litúrgic: Divendres II de durant l'any 20-1-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 3,13-19):
En aquell temps, Jesús pujà a la muntanya, va cridar els qui va voler, i ells anaren cap a Jesús. En designà dotze, als quals donà el nom d'apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar, amb poder de treure dimonis. Els dotze que va designar són aquests: Simó, a qui donà el nom de Pere; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, germà de Jaume, als quals donà el nom de Boanerges, que vol dir “fills del tro”; Andreu, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Tadeu, Simó el Zelós i Judes Iscariot, el qui el va trair.
Comentari:
«Jesús pujà a la muntanya y va cridar els qui va voler»
Avui, l'Evangeli condensa la teologia de la vocació cristiana: el Senyor elegeix als qui vol per tal d'estar amb Ell i enviar-los a ser apòstols (cf. Mc 3,13-14). En primer lloc, els elegeix: abans de la creació del món, ens ha destinat a ser sants (cf. Ef 1,4). Ens estima en Crist, i en Ell ens modela tot donant-nos les qualitats per tal d'esdevenir fills seus. Solament amb vista a la vocació s'entenen les nostres qualitats; la vocació és el “paper” que ens és donat en la redempció. És en el descobriment de l'íntim “perquè” de la meva existència quan em sento plenament “jo”, quan visc la meva vocació.
I, per a quina cosa ens ha cridat? Per a romandre amb Ell. Aquesta crida implica correspondència: «Un dia —no vull generalitzar, obre el teu cor al Senyor i explica-li la teva història—, potser un amic, un cristià corrent igual que tu, et va descobrir un panorama profund i nou, que alhora era vell com l'Evangeli. Et va suggerir la possibilitat d'entestar-te de veres a seguir Crist, de fer-te apòstol d'apòstols. Potser llavors vas perdre la tranquil·litat i no la vas recobrar, convertida en pau, fins que lliurement, perquè et va donar la gana —que és la raó més sobrenatural—, vas respondre que sí a Déu. I vingué l'alegria, vigorosa, constant, que solament desapareix quan t'apartes d'Ell» (Sant Josepmaria).
És do, però també tasca: santedat mitjançant l'oració i els sagraments, i, a més, la lluita personal. «Tots els fidels cristians, de qualsevol estat i condició, són cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat, santedat que, àdhuc en la societat terrenal, contribueix a una forma de vida més humana» (Concili Vaticà II).
Així, podem sentir la missió apostòlica: portar el Crist als altres; tenir-lo i portar-lo. Avui podem considerar més acuradament la crida, i afinar en algun detall de la nostra resposta d'amor.
(Mc 3,13-19):
En aquell temps, Jesús pujà a la muntanya, va cridar els qui va voler, i ells anaren cap a Jesús. En designà dotze, als quals donà el nom d'apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar, amb poder de treure dimonis. Els dotze que va designar són aquests: Simó, a qui donà el nom de Pere; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, germà de Jaume, als quals donà el nom de Boanerges, que vol dir “fills del tro”; Andreu, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Tadeu, Simó el Zelós i Judes Iscariot, el qui el va trair.
Comentari:
«Jesús pujà a la muntanya y va cridar els qui va voler»
Avui, l'Evangeli condensa la teologia de la vocació cristiana: el Senyor elegeix als qui vol per tal d'estar amb Ell i enviar-los a ser apòstols (cf. Mc 3,13-14). En primer lloc, els elegeix: abans de la creació del món, ens ha destinat a ser sants (cf. Ef 1,4). Ens estima en Crist, i en Ell ens modela tot donant-nos les qualitats per tal d'esdevenir fills seus. Solament amb vista a la vocació s'entenen les nostres qualitats; la vocació és el “paper” que ens és donat en la redempció. És en el descobriment de l'íntim “perquè” de la meva existència quan em sento plenament “jo”, quan visc la meva vocació.
I, per a quina cosa ens ha cridat? Per a romandre amb Ell. Aquesta crida implica correspondència: «Un dia —no vull generalitzar, obre el teu cor al Senyor i explica-li la teva història—, potser un amic, un cristià corrent igual que tu, et va descobrir un panorama profund i nou, que alhora era vell com l'Evangeli. Et va suggerir la possibilitat d'entestar-te de veres a seguir Crist, de fer-te apòstol d'apòstols. Potser llavors vas perdre la tranquil·litat i no la vas recobrar, convertida en pau, fins que lliurement, perquè et va donar la gana —que és la raó més sobrenatural—, vas respondre que sí a Déu. I vingué l'alegria, vigorosa, constant, que solament desapareix quan t'apartes d'Ell» (Sant Josepmaria).
És do, però també tasca: santedat mitjançant l'oració i els sagraments, i, a més, la lluita personal. «Tots els fidels cristians, de qualsevol estat i condició, són cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat, santedat que, àdhuc en la societat terrenal, contribueix a una forma de vida més humana» (Concili Vaticà II).
Així, podem sentir la missió apostòlica: portar el Crist als altres; tenir-lo i portar-lo. Avui podem considerar més acuradament la crida, i afinar en algun detall de la nostra resposta d'amor.
Dia litúrgic: Dijous II de durant l'any 19-1-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 3,7-12):
En aquell temps, Jesús es retirà amb els seus deixebles cap al llac, i el va seguir una gran gentada de Galilea. També va anar a trobar-lo molta gent de Judea, de Jerusalem, d'Idumea, de l'altra banda del Jordà i dels voltants de Tir i de Sidó, que havien sentit a dir tot el que feia. Jesús digué als seus deixebles que li tinguessin a punt una barca perquè la gent no el masegués: n'havia curat tants, que els qui patien malalties se li tiraven al damunt per poder-lo tocar. Els esperits malignes, quan el veien, es prostraven davant d'ell i cridaven: «Tu ets el Fill de Déu!». Però Jesús els manava molt severament que no el descobrissin.
Comentari:
«El va seguir una gran gentada de Galilea. També va anar a trobar-lo molta gent de Judea, de l'altra banda del Jordà i dels voltants de Tir i de Sidó»
Avui, encara recent el baptisme de Joan en les aigües del riu Jordà, hauríem de recordar el caire de conversió del nostre propi baptisme. Tots vàrem ser batejats en un sol Senyor, una sola fe, «en un sol Esperit per formar un sol cos» (1Co 12,13). Heus aquí l'ideal d'unitat: formar un sol cos, ser en Crist una sola cosa, perquè el món cregui.
A l'Evangeli d'avui veiem que «una gran gentada de Galilea» i també «molta altra gent» procedent d'altres indrets (cf. Mc 3,7-8) s'apropen al Senyor. I Ell acull i procura el bé per a tots, sense excepció. Això ho hem de tenir molt present durant l'octavari de pregària per a la unitat dels cristians.
Adonem-nos-en com, al llarg dels segles, els cristians ens hem dividit en catòlics, ortodoxes, anglicans, luterans, i un llarg etcètera de confessions cristianes. Pecat històric contra una de les notes essencials de l'Església: la unitat.
Però aterrem en la nostra realitat eclesial d'avui. La del nostre bisbat, la de la nostra parròquia. La del nostre grup cristià. Realment som una sola cosa? Realment la nostra relació d'unitat és motiu de conversió per als allunyats de l'Església? «Que tots siguin u, perquè el món cregui» (Jo 17,21), pregà Jesús al Pare. Aquest és el repte. Que els pagans vegin com es relacionen un grup de creients, que congregats per l'Esperit Sant, en l'Església de Crist, tenen un sol cor i una sola ànima (cf. Ac 4,32-34).
Recordem que, com a fruit de l'Eucaristia, alhora que la unió de cadascú amb Jesús, s'ha de manifestar la unitat de l'Assemblea, ja que ens alimentem del mateix Pa per a ser un sol cos. Per tant, el que els sagraments signifiquen, i la gràcia que contenen, exigeixen de nosaltres gestos de comunió envers els altres. La nostra conversió és a la unitat trinitària (la qual cosa és un do que ve de dalt) i la nostra tasca santificadora no pot obviar els gestos de comunió, de comprensió, d'acolliment i de perdó envers el germà.
(Mc 3,7-12):
En aquell temps, Jesús es retirà amb els seus deixebles cap al llac, i el va seguir una gran gentada de Galilea. També va anar a trobar-lo molta gent de Judea, de Jerusalem, d'Idumea, de l'altra banda del Jordà i dels voltants de Tir i de Sidó, que havien sentit a dir tot el que feia. Jesús digué als seus deixebles que li tinguessin a punt una barca perquè la gent no el masegués: n'havia curat tants, que els qui patien malalties se li tiraven al damunt per poder-lo tocar. Els esperits malignes, quan el veien, es prostraven davant d'ell i cridaven: «Tu ets el Fill de Déu!». Però Jesús els manava molt severament que no el descobrissin.
Comentari:
«El va seguir una gran gentada de Galilea. També va anar a trobar-lo molta gent de Judea, de l'altra banda del Jordà i dels voltants de Tir i de Sidó»
Avui, encara recent el baptisme de Joan en les aigües del riu Jordà, hauríem de recordar el caire de conversió del nostre propi baptisme. Tots vàrem ser batejats en un sol Senyor, una sola fe, «en un sol Esperit per formar un sol cos» (1Co 12,13). Heus aquí l'ideal d'unitat: formar un sol cos, ser en Crist una sola cosa, perquè el món cregui.
A l'Evangeli d'avui veiem que «una gran gentada de Galilea» i també «molta altra gent» procedent d'altres indrets (cf. Mc 3,7-8) s'apropen al Senyor. I Ell acull i procura el bé per a tots, sense excepció. Això ho hem de tenir molt present durant l'octavari de pregària per a la unitat dels cristians.
Adonem-nos-en com, al llarg dels segles, els cristians ens hem dividit en catòlics, ortodoxes, anglicans, luterans, i un llarg etcètera de confessions cristianes. Pecat històric contra una de les notes essencials de l'Església: la unitat.
Però aterrem en la nostra realitat eclesial d'avui. La del nostre bisbat, la de la nostra parròquia. La del nostre grup cristià. Realment som una sola cosa? Realment la nostra relació d'unitat és motiu de conversió per als allunyats de l'Església? «Que tots siguin u, perquè el món cregui» (Jo 17,21), pregà Jesús al Pare. Aquest és el repte. Que els pagans vegin com es relacionen un grup de creients, que congregats per l'Esperit Sant, en l'Església de Crist, tenen un sol cor i una sola ànima (cf. Ac 4,32-34).
Recordem que, com a fruit de l'Eucaristia, alhora que la unió de cadascú amb Jesús, s'ha de manifestar la unitat de l'Assemblea, ja que ens alimentem del mateix Pa per a ser un sol cos. Per tant, el que els sagraments signifiquen, i la gràcia que contenen, exigeixen de nosaltres gestos de comunió envers els altres. La nostra conversió és a la unitat trinitària (la qual cosa és un do que ve de dalt) i la nostra tasca santificadora no pot obviar els gestos de comunió, de comprensió, d'acolliment i de perdó envers el germà.
Dia litúrgic: Dimecres II de durant l'any 18-1-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 3,1-6):
En una altra ocasió, Jesús va entrar a la sinagoga. Hi havia allí un home que tenia la mà paralitzada. Ells l'espiaven per veure si el curaria en dissabte i així poder-lo acusar. Jesús diu a l'home que tenia la mà paralitzada: «Aixeca't i posa't aquí al mig». Llavors els pregunta: «Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?». Però ells callaven. Jesús se'ls anà mirant, indignat i entristit per l'enduriment del seu cor, i digué a aquell home: «Estén la mà». Ell la va estendre, i la mà recobrà el moviment. Els fariseus sortiren i llavors mateix, juntament amb els partidaris d'Herodes, començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir.
Comentari:
«Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?»
Avui, Jesús ens ensenya que cal obrar el bé en tot temps: no hi ha un temps per fer el bé i un altre per negligir l'amor als altres. L'amor que ens ve de Déu ens porta a la Llei suprema, que ens va deixar Jesús amb el manament nou: «Estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 13,34). Jesús no deroga ni critica la Llei de Moisès, ja que Ell mateix compleix els seus preceptes i acut a la sinagoga el dissabte; el que Jesús critica és la interpretació estreta de la Llei que han fet els mestres i els fariseus, una interpretació que deixa poc lloc a la misericòrdia.
Jesucrist ha vingut a proclamar l'Evangeli de la salvació, però els seus adversaris, lluny de deixar-se convèncer, busquen pretextos contra Ell: «Hi havia un home que tenia la mà paralitzada i ells esperaven a veure si el curaria en dissabte per poder-lo acusar» (Mc 3,1-2). Al mateix temps que podem veure l'acció de la gràcia, hi constatem la duresa de cor d'uns homes orgullosos que creuen tenir la veritat de la seva banda. Van experimentar alegria els fariseus en veure aquell pobre home amb la salut restablerta? No, ben al contrari, es van encegar més encara, fins el punt d'anar a fer tractes amb els herodians —llurs enemics naturals— per a mirar de perdre Jesús, curiosa aliança!
Amb la seva acció, Jesús allibera també el dissabte de les cadenes amb les quals l'havien lligat els mestres de la Llei i els fariseus i el retorna al seu sentit veritable: dia de comunió entre Déu i l'home, dia d'alliberament de l'esclavatge, dia de salvació de les forces del mal. Ens diu sant Agustí: «El qui té la consciència en pau, està tranquil, i aquesta mateixa tranquil·litat és el dissabte del cor». En Jesucrist, el dissabte s'obre ja al do del diumenge.
(Mc 3,1-6):
En una altra ocasió, Jesús va entrar a la sinagoga. Hi havia allí un home que tenia la mà paralitzada. Ells l'espiaven per veure si el curaria en dissabte i així poder-lo acusar. Jesús diu a l'home que tenia la mà paralitzada: «Aixeca't i posa't aquí al mig». Llavors els pregunta: «Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?». Però ells callaven. Jesús se'ls anà mirant, indignat i entristit per l'enduriment del seu cor, i digué a aquell home: «Estén la mà». Ell la va estendre, i la mà recobrà el moviment. Els fariseus sortiren i llavors mateix, juntament amb els partidaris d'Herodes, començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir.
Comentari:
«Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?»
Avui, Jesús ens ensenya que cal obrar el bé en tot temps: no hi ha un temps per fer el bé i un altre per negligir l'amor als altres. L'amor que ens ve de Déu ens porta a la Llei suprema, que ens va deixar Jesús amb el manament nou: «Estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 13,34). Jesús no deroga ni critica la Llei de Moisès, ja que Ell mateix compleix els seus preceptes i acut a la sinagoga el dissabte; el que Jesús critica és la interpretació estreta de la Llei que han fet els mestres i els fariseus, una interpretació que deixa poc lloc a la misericòrdia.
Jesucrist ha vingut a proclamar l'Evangeli de la salvació, però els seus adversaris, lluny de deixar-se convèncer, busquen pretextos contra Ell: «Hi havia un home que tenia la mà paralitzada i ells esperaven a veure si el curaria en dissabte per poder-lo acusar» (Mc 3,1-2). Al mateix temps que podem veure l'acció de la gràcia, hi constatem la duresa de cor d'uns homes orgullosos que creuen tenir la veritat de la seva banda. Van experimentar alegria els fariseus en veure aquell pobre home amb la salut restablerta? No, ben al contrari, es van encegar més encara, fins el punt d'anar a fer tractes amb els herodians —llurs enemics naturals— per a mirar de perdre Jesús, curiosa aliança!
Amb la seva acció, Jesús allibera també el dissabte de les cadenes amb les quals l'havien lligat els mestres de la Llei i els fariseus i el retorna al seu sentit veritable: dia de comunió entre Déu i l'home, dia d'alliberament de l'esclavatge, dia de salvació de les forces del mal. Ens diu sant Agustí: «El qui té la consciència en pau, està tranquil, i aquesta mateixa tranquil·litat és el dissabte del cor». En Jesucrist, el dissabte s'obre ja al do del diumenge.
Dia litúrgic: Dimarts II de durant l'any 17-1-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 2,23-28):
Un dissabte, Jesús passava per uns sembrats. Tot fent camí, els seus deixebles es posaren a arrencar espigues. Els fariseus li van dir: «Mira, per què fan en dissabte això que no és permès?».Jesús els respon: «¿No heu llegit mai què va fer David quan van tenir necessitat de menjar ell i els qui anaven amb ell? Tal com es diu en el passatge del gran sacerdot Abiatar, David va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d'ofrena, que solament poden menjar els sacerdots, i en va donar també als qui l'acompanyaven». I els deia: «El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte. Per això el Fill de l'home és senyor fins i tot del dissabte».
Comentari:
«El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte»
Avui com ahir, Jesús se les ha d'entendre amb els fariseus, que han deformat la Llei de Moisès, tot quedant-se en les petiteses i oblidant-se de l'esperit que la informa. Els fariseus, en efecte, acusen els deixebles de Jesús de violar el dissabte (cf. Mc 2,24). Segons llur casuística aclaparadora, arrencar espigues equival a “segar”, i masegar-les significa “batre”: aquestes feines de camp —i ben bé una quarantena més— eren prohibides el dissabte, dia de descans. Com ja sabem, els pans d'ofrena dels que ens parla l'Evangeli eren dotze pans que es col·locaven cada setmana a la taula del santuari, com un homenatge de les dotze tribus d'Israel al seu Déu i Senyor.
L'actitud d'Abiatar és la mateixa que avui ens ensenya Jesús: els preceptes de la Llei que tenen menys importància han de cedir davant els majors; un precepte cerimonial ha de cedir davant un precepte de llei natural; el precepte del repòs del dissabte no està, doncs, pel damunt de les elementals necessitats de subsistència. El Concili Vaticà II, inspirant-se en la perícopa que comentem, i per tal de subratllar que la persona ha d'estar pel damunt de les qüestions econòmiques i socials, diu: «L'ordre social i el seu progressiu desenvolupament s'han de subordinar en tot moment al bé de la persona, perquè l'ordre de les coses s'ha de sotmetre a l'ordre de les persones i no a l'inrevés. El mateix Senyor ho advertí quan digué que el dissabte havia estat fet per l'home, i no l'home pel dissabte (cf. Mc 2,27)».
Sant Agustí ens diu: «Estima i fes el que vulguis». Ho hem entès bé, o encara l'obsessió per allò que és secundari ofega l'amor que cal posar en tot el que fem? Treballar, perdonar, corregir, anar a missa els diumenges, tenir cura dels malalts, complir els manaments..., ho fem perquè toca o per amor a Déu? Tant de bo que aquestes consideracions ens ajudin a vivificar totes les nostres obres amb l'amor que el Senyor ha posat en els nostres cors, precisament perquè el puguem estimar a Ell.
(Mc 2,23-28):
Un dissabte, Jesús passava per uns sembrats. Tot fent camí, els seus deixebles es posaren a arrencar espigues. Els fariseus li van dir: «Mira, per què fan en dissabte això que no és permès?».Jesús els respon: «¿No heu llegit mai què va fer David quan van tenir necessitat de menjar ell i els qui anaven amb ell? Tal com es diu en el passatge del gran sacerdot Abiatar, David va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d'ofrena, que solament poden menjar els sacerdots, i en va donar també als qui l'acompanyaven». I els deia: «El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte. Per això el Fill de l'home és senyor fins i tot del dissabte».
Comentari:
«El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte»
Avui com ahir, Jesús se les ha d'entendre amb els fariseus, que han deformat la Llei de Moisès, tot quedant-se en les petiteses i oblidant-se de l'esperit que la informa. Els fariseus, en efecte, acusen els deixebles de Jesús de violar el dissabte (cf. Mc 2,24). Segons llur casuística aclaparadora, arrencar espigues equival a “segar”, i masegar-les significa “batre”: aquestes feines de camp —i ben bé una quarantena més— eren prohibides el dissabte, dia de descans. Com ja sabem, els pans d'ofrena dels que ens parla l'Evangeli eren dotze pans que es col·locaven cada setmana a la taula del santuari, com un homenatge de les dotze tribus d'Israel al seu Déu i Senyor.
L'actitud d'Abiatar és la mateixa que avui ens ensenya Jesús: els preceptes de la Llei que tenen menys importància han de cedir davant els majors; un precepte cerimonial ha de cedir davant un precepte de llei natural; el precepte del repòs del dissabte no està, doncs, pel damunt de les elementals necessitats de subsistència. El Concili Vaticà II, inspirant-se en la perícopa que comentem, i per tal de subratllar que la persona ha d'estar pel damunt de les qüestions econòmiques i socials, diu: «L'ordre social i el seu progressiu desenvolupament s'han de subordinar en tot moment al bé de la persona, perquè l'ordre de les coses s'ha de sotmetre a l'ordre de les persones i no a l'inrevés. El mateix Senyor ho advertí quan digué que el dissabte havia estat fet per l'home, i no l'home pel dissabte (cf. Mc 2,27)».
Sant Agustí ens diu: «Estima i fes el que vulguis». Ho hem entès bé, o encara l'obsessió per allò que és secundari ofega l'amor que cal posar en tot el que fem? Treballar, perdonar, corregir, anar a missa els diumenges, tenir cura dels malalts, complir els manaments..., ho fem perquè toca o per amor a Déu? Tant de bo que aquestes consideracions ens ajudin a vivificar totes les nostres obres amb l'amor que el Senyor ha posat en els nostres cors, precisament perquè el puguem estimar a Ell.
Dia litúrgic: Dilluns II de durant l'any16-1-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 2,18-22):
Un dia que els deixebles de Joan i els fariseus dejunaven, alguns van anar a trobar Jesús i li preguntaren: «Per què els deixebles de Joan i els dels fariseus fan dejuni i els teus no dejunen?». Jesús els respongué: «¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells? Mentre el tenen amb ells no poden pas dejunar. Però ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i aquell dia sí que dejunaran.
»Ningú no cus a un vestit vell un pedaç de roba sense tractar: la roba nova estiraria la vella i es faria un esquinç més gros. I ningú no posa vi nou en bots vells: el vi rebentaria els bots i es farien malbé bots i vi. A vi nou, bots nous».
Comentari:
«¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells?»
Avui podem veure com els jueus, a més del dejuni prescrit per al Dia de l'Expiació (cf. Lv 16,29-34) observaven molts altres dejunis, tant públics com també privats. Eren expressió de dol, de penitència, de purificació, de preparació per a una festa o una missió, de petició de gràcia a Déu, etc. Els jueus piadosos apreciaven el dejuni com un acte propi de la virtut de la religió i molt grat a Déu: el qui dejuna s'adreça a Déu en actitud d'humilitat, li demana perdó tot privant-se d'aquelles coses que, satisfent-les, l'haguessin apartat d'Ell.
Que Jesús no inculqui aquesta pràctica als seus deixebles i als qui l'escoltaven, sorprèn als deixebles de Joan i als fariseus. Pensen que és una omissió important en els seus ensenyaments. I Jesús els dóna una raó fonamental: «¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells?» (Mc 2,19). L'espòs, segons l'expressió dels profetes d'Israel, indica el mateix Déu, i és manifestació de l'amor diví als homes (Israel és l'esposa, no sempre fidel, objecte de l'estimació fidel de l'espòs, Jahvè). És a dir, Jesús s'equipara a Jahvè. Aquí Ell declara la seva divinitat: anomena als seus deixebles «els amics de l'espòs», els qui estan amb Ell, i així no els cal dejunar perquè no estan separats d'Ell.
L'Església ha romàs fidel a aquesta ensenyança que, tot venint dels profetes i àdhuc essent una pràctica natural i espontània en moltes religions, Jesucrist la confirma i li atorga un sentit nou: dejuna en el desert com a preparació per a la seva vida pública, ens diu que l'oració s'enforteix amb el dejuni, etc.
Entre els qui escolten el Senyor, la majoria deurien ser pobres i entendrien d'apedaçaments en els vestits; hi hauria veremadors que sabrien el que succeeix quan el vi nou és abocat en bots vells. Jesús els recorda que han de rebre el seu missatge amb esperit nou, que trenqui el conformisme i la rutina de les ànimes envellides, que allò que Ell proposa no és una interpretació més de la Llei, sinó una vida nova.
(Mc 2,18-22):
Un dia que els deixebles de Joan i els fariseus dejunaven, alguns van anar a trobar Jesús i li preguntaren: «Per què els deixebles de Joan i els dels fariseus fan dejuni i els teus no dejunen?». Jesús els respongué: «¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells? Mentre el tenen amb ells no poden pas dejunar. Però ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i aquell dia sí que dejunaran.
»Ningú no cus a un vestit vell un pedaç de roba sense tractar: la roba nova estiraria la vella i es faria un esquinç més gros. I ningú no posa vi nou en bots vells: el vi rebentaria els bots i es farien malbé bots i vi. A vi nou, bots nous».
Comentari:
«¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells?»
Avui podem veure com els jueus, a més del dejuni prescrit per al Dia de l'Expiació (cf. Lv 16,29-34) observaven molts altres dejunis, tant públics com també privats. Eren expressió de dol, de penitència, de purificació, de preparació per a una festa o una missió, de petició de gràcia a Déu, etc. Els jueus piadosos apreciaven el dejuni com un acte propi de la virtut de la religió i molt grat a Déu: el qui dejuna s'adreça a Déu en actitud d'humilitat, li demana perdó tot privant-se d'aquelles coses que, satisfent-les, l'haguessin apartat d'Ell.
Que Jesús no inculqui aquesta pràctica als seus deixebles i als qui l'escoltaven, sorprèn als deixebles de Joan i als fariseus. Pensen que és una omissió important en els seus ensenyaments. I Jesús els dóna una raó fonamental: «¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells?» (Mc 2,19). L'espòs, segons l'expressió dels profetes d'Israel, indica el mateix Déu, i és manifestació de l'amor diví als homes (Israel és l'esposa, no sempre fidel, objecte de l'estimació fidel de l'espòs, Jahvè). És a dir, Jesús s'equipara a Jahvè. Aquí Ell declara la seva divinitat: anomena als seus deixebles «els amics de l'espòs», els qui estan amb Ell, i així no els cal dejunar perquè no estan separats d'Ell.
L'Església ha romàs fidel a aquesta ensenyança que, tot venint dels profetes i àdhuc essent una pràctica natural i espontània en moltes religions, Jesucrist la confirma i li atorga un sentit nou: dejuna en el desert com a preparació per a la seva vida pública, ens diu que l'oració s'enforteix amb el dejuni, etc.
Entre els qui escolten el Senyor, la majoria deurien ser pobres i entendrien d'apedaçaments en els vestits; hi hauria veremadors que sabrien el que succeeix quan el vi nou és abocat en bots vells. Jesús els recorda que han de rebre el seu missatge amb esperit nou, que trenqui el conformisme i la rutina de les ànimes envellides, que allò que Ell proposa no és una interpretació més de la Llei, sinó una vida nova.
Dia litúrgic: Diumenge II (B) de durant l'any 15-1-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 1,35-42):
En aquell temps, Joan tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar: «Mireu l'anyell de Déu!». Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què busqueu?». Ells li digueren: «Rabí -que vol dir "mestre"-, on us allotgeu?». Els respon: «Veniu i ho veureu». Ells hi anaren, veieren on s'estava i es quedaren amb Ell aquell dia. Eren cap a les quatre de la tarda. Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havien seguit Jesús era Andreu, el germà de Simó Pere. Andreu anà primer a trobar el seu germà Simó i li digué: «Hem trobat el Messies -que vol dir "ungit"-. I el va portar on era Jesús. Jesús, fixant en ell la mirada, li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes -que vol dir "pedra"».
Comentari:
«Rabí, "Mestre", on us allotgeu?»
Avui veiem Jesús que venia per la riba del Jordà: és Crist que passa! Deurien ser les quatre de la tarda quan, veient que dos xicots el seguien, s'ha girat per a preguntar-los: «¿Què voleu?» (Jn 1,38). I ells, sobtats per la pregunta, han respost: «‘Rabí, que vol dir "mestre", ¿on us allotgeu?’. ‘Veniu i ho veureu’» (Jn 1,39).
També jo segueixo Jesús, però… ¿què vull?, ¿què busco? És Ell qui m'ho pregunta: «De debò, ¿què vols?». Oh!, si fos prou agosarat per dir-li: «Et cerco a tu, Jesús», de segur que ja l'hauria trobat, «perquè tothom qui cerca, troba» (Mt 7,8). Però sóc massa covard i li responc amb paraules que no em comprometen gaire: «¿On t'allotges?». Jesús no es conforma amb la meva resposta, sap massa bé que no és un munt de paraules allò que necessito, sinó un amic, l'Amic: Ell. Per això em diu: «Vine i ho veuràs», «veniu i ho veureu».
Joan i Andreu, els dos xicots pescadors, anaren amb Ell, «veieren on s’allotjava i es quedaren amb Ell aquell dia» (Jn 1,39). Entusiasmat per la trobada, Joan podrà escriure: «La gràcia i la veritat ens ha vingut per Ell» (Jn 1,17b). ¿I Andreu? Correrà a buscar el seu germà per a fer-li saber: «Hem trobat el Messies» (Jo 1, 41). «I l'acompanyà on era Jesús. Jesús se'l mirà i li digué: ‘Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra’» (Jn 1,42).
¡Pedra!, ¿Simó, una pedra? Cap d'ells no està preparat per a comprendre aquestes paraules. No saben que Jesús ha vingut a bastir la seva Església amb pedres vives. Ell porta ja escollits els dos primers carreus, Joan i Andreu, i ha disposat que Simó sigui la roca en què tot l'edifici recolzi.
I, abans de pujar al Pare, ens donarà resposta a la pregunta: «Rabí, ¿on us allotgeu?». Beneint la seva Església dirà: «Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).
(Jn 1,35-42):
En aquell temps, Joan tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar: «Mireu l'anyell de Déu!». Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què busqueu?». Ells li digueren: «Rabí -que vol dir "mestre"-, on us allotgeu?». Els respon: «Veniu i ho veureu». Ells hi anaren, veieren on s'estava i es quedaren amb Ell aquell dia. Eren cap a les quatre de la tarda. Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havien seguit Jesús era Andreu, el germà de Simó Pere. Andreu anà primer a trobar el seu germà Simó i li digué: «Hem trobat el Messies -que vol dir "ungit"-. I el va portar on era Jesús. Jesús, fixant en ell la mirada, li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes -que vol dir "pedra"».
Comentari:
«Rabí, "Mestre", on us allotgeu?»
Avui veiem Jesús que venia per la riba del Jordà: és Crist que passa! Deurien ser les quatre de la tarda quan, veient que dos xicots el seguien, s'ha girat per a preguntar-los: «¿Què voleu?» (Jn 1,38). I ells, sobtats per la pregunta, han respost: «‘Rabí, que vol dir "mestre", ¿on us allotgeu?’. ‘Veniu i ho veureu’» (Jn 1,39).
També jo segueixo Jesús, però… ¿què vull?, ¿què busco? És Ell qui m'ho pregunta: «De debò, ¿què vols?». Oh!, si fos prou agosarat per dir-li: «Et cerco a tu, Jesús», de segur que ja l'hauria trobat, «perquè tothom qui cerca, troba» (Mt 7,8). Però sóc massa covard i li responc amb paraules que no em comprometen gaire: «¿On t'allotges?». Jesús no es conforma amb la meva resposta, sap massa bé que no és un munt de paraules allò que necessito, sinó un amic, l'Amic: Ell. Per això em diu: «Vine i ho veuràs», «veniu i ho veureu».
Joan i Andreu, els dos xicots pescadors, anaren amb Ell, «veieren on s’allotjava i es quedaren amb Ell aquell dia» (Jn 1,39). Entusiasmat per la trobada, Joan podrà escriure: «La gràcia i la veritat ens ha vingut per Ell» (Jn 1,17b). ¿I Andreu? Correrà a buscar el seu germà per a fer-li saber: «Hem trobat el Messies» (Jo 1, 41). «I l'acompanyà on era Jesús. Jesús se'l mirà i li digué: ‘Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra’» (Jn 1,42).
¡Pedra!, ¿Simó, una pedra? Cap d'ells no està preparat per a comprendre aquestes paraules. No saben que Jesús ha vingut a bastir la seva Església amb pedres vives. Ell porta ja escollits els dos primers carreus, Joan i Andreu, i ha disposat que Simó sigui la roca en què tot l'edifici recolzi.
I, abans de pujar al Pare, ens donarà resposta a la pregunta: «Rabí, ¿on us allotgeu?». Beneint la seva Església dirà: «Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).
Dia litúrgic: Dissabte I de durantl'any 14-1-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 2,13-17):
En aquell temps, Jesús tornà a sortir cap a la vora del llac. Tothom venia a trobar-lo i Ell els ensenyava. Tot passant, veié Leví, fill d'Alfeu, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué: «Segueix-me». Ell s'aixecà i el va seguir. Després es posà a taula a casa d'ell, i molts publicans i altres pecadors es posaren també a taula amb Jesús i els seus deixebles; eren molts els qui el seguien. Llavors, quan els mestres de la Llei del grup dels fariseus veieren que Jesús menjava amb els pecadors i els publicans, digueren als deixebles: «Com és que menja amb els publicans i els pecadors?». Jesús ho va sentir i els digué: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors».
Comentari:
«No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors»
Avui, en l'escena que relata sant Marc, veiem com Jesús ensenyava i com tots venien a escoltar-lo. La fam de doctrina és palesa, llavors i també ara, perquè el pitjor enemic és la ignorància. Tant es així que s'ha fet clàssica l'expressió: «Deixaran d'odiar quan deixin d'ignorar».
Tot passant, Jesús veu Leví, fill d'Alfeu, assegut on recapten els impostos i, en dir-li «vine amb mi!» (Mc 2,14), deixant-ho tot, se n'anà amb Ell. Amb aquesta promptitud i generositat va fer el gran “negoci”. No sols el “negoci del segle”, sinó que també el de l'eternitat.
Cal pensar quant de temps fa que el negoci de recaptar impostos per als romans s'ha acabat, i, en canvi, Mateu —avui més conegut pel seu nou nom que pel de Leví— no deixa d'acumular beneficis amb els seus escrits, en ser una de les dotze columnes de l'Església. Així passa quan se segueix amb promptitud el Senyor. Ell ho va dir: «I tothom qui pel meu nom hagi deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills o camps, en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna» (Mt 19,29).
Jesús acceptà el banquet que Mateu li oferí a casa seva, juntament amb altres cobradors d'impostos i pecadors, i amb els seus apòstols. Els fariseus —com a espectadors dels treballs dels altres— fan present als deixebles que el seu Mestre menja amb gent que ells tenen qualificats com a pecadors. El Senyor els sent, i surt en defensa de la seva habitual manera d'obrar amb les ànimes: «No he vingut per cridar els justos, sinó els pecadors» (Mc 2,17). Tota la Humanitat necessita el Metge diví. Tots som pecadors i, com dirà Sant Pau, «tots han pecat i estan mancats de la glòria de Déu» (Rm 3,23).
Responguem amb la mateixa promptitud amb què Maria respongué sempre a la seva vocació de corredemptora.
(Mc 2,13-17):
En aquell temps, Jesús tornà a sortir cap a la vora del llac. Tothom venia a trobar-lo i Ell els ensenyava. Tot passant, veié Leví, fill d'Alfeu, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué: «Segueix-me». Ell s'aixecà i el va seguir. Després es posà a taula a casa d'ell, i molts publicans i altres pecadors es posaren també a taula amb Jesús i els seus deixebles; eren molts els qui el seguien. Llavors, quan els mestres de la Llei del grup dels fariseus veieren que Jesús menjava amb els pecadors i els publicans, digueren als deixebles: «Com és que menja amb els publicans i els pecadors?». Jesús ho va sentir i els digué: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors».
Comentari:
«No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors»
Avui, en l'escena que relata sant Marc, veiem com Jesús ensenyava i com tots venien a escoltar-lo. La fam de doctrina és palesa, llavors i també ara, perquè el pitjor enemic és la ignorància. Tant es així que s'ha fet clàssica l'expressió: «Deixaran d'odiar quan deixin d'ignorar».
Tot passant, Jesús veu Leví, fill d'Alfeu, assegut on recapten els impostos i, en dir-li «vine amb mi!» (Mc 2,14), deixant-ho tot, se n'anà amb Ell. Amb aquesta promptitud i generositat va fer el gran “negoci”. No sols el “negoci del segle”, sinó que també el de l'eternitat.
Cal pensar quant de temps fa que el negoci de recaptar impostos per als romans s'ha acabat, i, en canvi, Mateu —avui més conegut pel seu nou nom que pel de Leví— no deixa d'acumular beneficis amb els seus escrits, en ser una de les dotze columnes de l'Església. Així passa quan se segueix amb promptitud el Senyor. Ell ho va dir: «I tothom qui pel meu nom hagi deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills o camps, en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna» (Mt 19,29).
Jesús acceptà el banquet que Mateu li oferí a casa seva, juntament amb altres cobradors d'impostos i pecadors, i amb els seus apòstols. Els fariseus —com a espectadors dels treballs dels altres— fan present als deixebles que el seu Mestre menja amb gent que ells tenen qualificats com a pecadors. El Senyor els sent, i surt en defensa de la seva habitual manera d'obrar amb les ànimes: «No he vingut per cridar els justos, sinó els pecadors» (Mc 2,17). Tota la Humanitat necessita el Metge diví. Tots som pecadors i, com dirà Sant Pau, «tots han pecat i estan mancats de la glòria de Déu» (Rm 3,23).
Responguem amb la mateixa promptitud amb què Maria respongué sempre a la seva vocació de corredemptora.
Dia litúrgic: Divendres I de durant l'any 13-1-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 2,1-12):
Al cap d'uns quants dies, Jesús entrà novament a Cafar-Naüm. Va córrer la veu que era a casa, i s'hi aplegà tanta gent que no cabien ni davant la porta. Ell els anunciava la paraula.
Llavors vingueren uns homes a dur-li un paralític. El portaven entre quatre. Veient que amb tanta gent no podien dur-lo fins a Jesús, van fer un forat al sostre sobre l'indret on ell era i van baixar la llitera on jeia el paralític. Jesús, en veure la fe d'aquella gent, diu al paralític: «Fill, et són perdonats els pecats».
Hi havia allà asseguts uns mestres de la Llei que pensaven: «Com és que aquest parla així? Això és una blasfèmia! Qui pot perdonar els pecats sinó Déu?». A l'instant, Jesús s'adonà que pensaven així i els digué: «Per què penseu això dins vostre? Què és més fàcil, dir al paralític: ‘Et són perdonats els pecats’, o bé dir-li: ‘Aixeca't, pren la llitera i camina’? Doncs ara sabreu que el Fill de l'home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra. Llavors diu al paralític: «T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa».
Ell s'aixecà, prengué immediatament la llitera i va sortir a la vista de tothom. Tots quedaren sorpresos i donaven glòria a Déu. Deien: «No havíem vist mai res de semblant».
Comentari:
«Fill, et són perdonats els pecats (...). T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa»
Avui veiem novament el Senyor envoltat d'una gentada: «N'hi anaren tants que no cabien ni davant de l'entrada» (Mc 2,2). El seu cor es desfà davant la necessitat dels altres i els procura tot el bé que es pot fer: perdona, ensenya i guareix alhora. Certament, els atorga ajuda a nivell material (en el cas d'avui, tot guarint una malaltia de paràlisi), però —en el fons— cerca el millor i primer per a cadascú de nosaltres: el bé de l'ànima.
Jesús-Salvador vol deixar-nos una esperança certa de salvació: Ell és capaç, fins i tot, de perdonar els pecats i de compadir-se de la nostra feblesa moral. Abans de res, diu taxativament: «Fill, et són perdonats els pecats» (Mc 2,5). Després, el contemplem associant el perdó dels pecats —que atorga generosament i incansable— a un miracle extraordinari, “palpable” amb els nostres ulls físics. Com una mena de garantia externa, com per obrir-nos els ulls de la fe, després de declarar el perdó dels pecats del paralític, el guareix la paràlisi: «‘T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa’. Ell s'aixecà, prengué immediatament la llitera i va sortir a la vista de tothom» (Mc 2,11-12).
Aquest miracle el podem reviure sovint nosaltres amb la Confessió. En les paraules d'absolució que pronuncia el ministre de Déu («Jo t'absolc en el nom del Pare, i del Fill i de l'Esperit Sant») Jesús ens atorga novament —de manera discreta— la garantia externa del perdó dels nostres pecats, garantia equivalent a la curació espectacular que va fer amb el paralític de Cafar-Naüm.
Ara comencem un nou temps ordinari. I ara se'ns recorda als creients la urgent necessitat que tenim de la trobada sincera i personal amb Jesucrist misericordiós. Ell ens convida en aquest temps a no fer rebaixes ni descuidar el necessari perdó que Ell ens ofereix en la seva cambra, a l'Església.
(Mc 2,1-12):
Al cap d'uns quants dies, Jesús entrà novament a Cafar-Naüm. Va córrer la veu que era a casa, i s'hi aplegà tanta gent que no cabien ni davant la porta. Ell els anunciava la paraula.
Llavors vingueren uns homes a dur-li un paralític. El portaven entre quatre. Veient que amb tanta gent no podien dur-lo fins a Jesús, van fer un forat al sostre sobre l'indret on ell era i van baixar la llitera on jeia el paralític. Jesús, en veure la fe d'aquella gent, diu al paralític: «Fill, et són perdonats els pecats».
Hi havia allà asseguts uns mestres de la Llei que pensaven: «Com és que aquest parla així? Això és una blasfèmia! Qui pot perdonar els pecats sinó Déu?». A l'instant, Jesús s'adonà que pensaven així i els digué: «Per què penseu això dins vostre? Què és més fàcil, dir al paralític: ‘Et són perdonats els pecats’, o bé dir-li: ‘Aixeca't, pren la llitera i camina’? Doncs ara sabreu que el Fill de l'home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra. Llavors diu al paralític: «T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa».
Ell s'aixecà, prengué immediatament la llitera i va sortir a la vista de tothom. Tots quedaren sorpresos i donaven glòria a Déu. Deien: «No havíem vist mai res de semblant».
Comentari:
«Fill, et són perdonats els pecats (...). T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa»
Avui veiem novament el Senyor envoltat d'una gentada: «N'hi anaren tants que no cabien ni davant de l'entrada» (Mc 2,2). El seu cor es desfà davant la necessitat dels altres i els procura tot el bé que es pot fer: perdona, ensenya i guareix alhora. Certament, els atorga ajuda a nivell material (en el cas d'avui, tot guarint una malaltia de paràlisi), però —en el fons— cerca el millor i primer per a cadascú de nosaltres: el bé de l'ànima.
Jesús-Salvador vol deixar-nos una esperança certa de salvació: Ell és capaç, fins i tot, de perdonar els pecats i de compadir-se de la nostra feblesa moral. Abans de res, diu taxativament: «Fill, et són perdonats els pecats» (Mc 2,5). Després, el contemplem associant el perdó dels pecats —que atorga generosament i incansable— a un miracle extraordinari, “palpable” amb els nostres ulls físics. Com una mena de garantia externa, com per obrir-nos els ulls de la fe, després de declarar el perdó dels pecats del paralític, el guareix la paràlisi: «‘T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa’. Ell s'aixecà, prengué immediatament la llitera i va sortir a la vista de tothom» (Mc 2,11-12).
Aquest miracle el podem reviure sovint nosaltres amb la Confessió. En les paraules d'absolució que pronuncia el ministre de Déu («Jo t'absolc en el nom del Pare, i del Fill i de l'Esperit Sant») Jesús ens atorga novament —de manera discreta— la garantia externa del perdó dels nostres pecats, garantia equivalent a la curació espectacular que va fer amb el paralític de Cafar-Naüm.
Ara comencem un nou temps ordinari. I ara se'ns recorda als creients la urgent necessitat que tenim de la trobada sincera i personal amb Jesucrist misericordiós. Ell ens convida en aquest temps a no fer rebaixes ni descuidar el necessari perdó que Ell ens ofereix en la seva cambra, a l'Església.
Dia litúrgic: Dijous I de durant l'any 12-1-12
Text de l'Evangeli
(Mc 1,40-45):
En aquell temps, un leprós vingué a trobar Jesús i, agenollat, li suplicava: «Si vols, em pots purificar». Jesús, compadit, va estendre la mà, el tocà i li digué: «Ho vull, queda pur». A l'instant li desaparegué la lepra i quedà pur. Tot seguit Jesús el va fer marxar, després d'advertir-lo severament. Li digué: «Vigila de no dir res a ningú. Vés a fer-te examinar pel sacerdot i ofereix per la teva purificació el que va ordenar Moisès: això els servirà de prova».
Però ell, així que se n'anà, començà de pregonar la nova i escampar-la pertot arreu, de manera que Jesús ja no podia entrar obertament en cap població, sinó que es quedava a fora, en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu.
Comentari:
«‘Si vols, em pots purificar’ (...). ‘Ho vull, queda pur’»
Avui, en la primera lectura, llegim: «Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu!: ‘No enduriu els vostres cors’» (He 3,7-8). I ho repetim insistentment en la resposta al Salm 94. En aquesta breu citació, s'hi contenen dues coses: un anhel i una advertència. Ambdues ens convé no oblidar-les mai.
Durant la nostra estona de pregària diària desitgem i demanem sentir la veu del Senyor. Però, potser que massa sovint ens preocupem d'omplir-la de paraules que nosaltres li volem dir, i no deixem temps per a escoltar el que el Bon Déu ens vol comunicar. Vetllem, per tant, per tal de tenir cura del silenci interior que —tot evitant les distraccions i centrant la nostra atenció— ens obre un espai per acollir els afectes, inspiracions... que el Senyor, ben segur, vol suscitar en els nostres cors.
Un risc, que no podem oblidar, és el perill que el nostre cor —amb el pas del temps— se'ns vagi endurint. A vegades, els cops de la vida ens poden anar fent, fins i tot sense adonar-nos-en, una persona més desconfiada, insensible, pessimista, desesperançada... Cal demanar al Senyor que ens faci conscients d'aquest possible deteriorament interior. La pregària és ocasió per a donar una ullada serena a la nostra vida i a totes les circumstàncies que l'envolten. Hem de llegir els diversos esdeveniments a la llum de l'Evangeli, per a descobrir en quins aspectes ens cal una autèntica conversió.
Tant de bo si la nostra conversió la demanéssim amb la mateixa fe i confiança amb què el leprós es va presentar a Jesús!: «S'agenollà, i li va dir, suplicant-lo: ‘Si voleu, em podeu purificar’» (Mc 1,40). Ell és l'únic que pot fer possible allò que solament per nosaltres mateixos resultaria impossible. Deixem que Déu actuï amb la seva gràcia en nosaltres per tal que el nostre cor sigui purificat i, dòcil a la seva acció, esdevingui cada dia més un cor a imatge i semblança del cor de Jesús. Ell, amb confiança ens diu: «Sí que ho vull: queda pur» (Mc 1,41).
(Mc 1,40-45):
En aquell temps, un leprós vingué a trobar Jesús i, agenollat, li suplicava: «Si vols, em pots purificar». Jesús, compadit, va estendre la mà, el tocà i li digué: «Ho vull, queda pur». A l'instant li desaparegué la lepra i quedà pur. Tot seguit Jesús el va fer marxar, després d'advertir-lo severament. Li digué: «Vigila de no dir res a ningú. Vés a fer-te examinar pel sacerdot i ofereix per la teva purificació el que va ordenar Moisès: això els servirà de prova».
Però ell, així que se n'anà, començà de pregonar la nova i escampar-la pertot arreu, de manera que Jesús ja no podia entrar obertament en cap població, sinó que es quedava a fora, en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu.
Comentari:
«‘Si vols, em pots purificar’ (...). ‘Ho vull, queda pur’»
Avui, en la primera lectura, llegim: «Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu!: ‘No enduriu els vostres cors’» (He 3,7-8). I ho repetim insistentment en la resposta al Salm 94. En aquesta breu citació, s'hi contenen dues coses: un anhel i una advertència. Ambdues ens convé no oblidar-les mai.
Durant la nostra estona de pregària diària desitgem i demanem sentir la veu del Senyor. Però, potser que massa sovint ens preocupem d'omplir-la de paraules que nosaltres li volem dir, i no deixem temps per a escoltar el que el Bon Déu ens vol comunicar. Vetllem, per tant, per tal de tenir cura del silenci interior que —tot evitant les distraccions i centrant la nostra atenció— ens obre un espai per acollir els afectes, inspiracions... que el Senyor, ben segur, vol suscitar en els nostres cors.
Un risc, que no podem oblidar, és el perill que el nostre cor —amb el pas del temps— se'ns vagi endurint. A vegades, els cops de la vida ens poden anar fent, fins i tot sense adonar-nos-en, una persona més desconfiada, insensible, pessimista, desesperançada... Cal demanar al Senyor que ens faci conscients d'aquest possible deteriorament interior. La pregària és ocasió per a donar una ullada serena a la nostra vida i a totes les circumstàncies que l'envolten. Hem de llegir els diversos esdeveniments a la llum de l'Evangeli, per a descobrir en quins aspectes ens cal una autèntica conversió.
Tant de bo si la nostra conversió la demanéssim amb la mateixa fe i confiança amb què el leprós es va presentar a Jesús!: «S'agenollà, i li va dir, suplicant-lo: ‘Si voleu, em podeu purificar’» (Mc 1,40). Ell és l'únic que pot fer possible allò que solament per nosaltres mateixos resultaria impossible. Deixem que Déu actuï amb la seva gràcia en nosaltres per tal que el nostre cor sigui purificat i, dòcil a la seva acció, esdevingui cada dia més un cor a imatge i semblança del cor de Jesús. Ell, amb confiança ens diu: «Sí que ho vull: queda pur» (Mc 1,41).
Dia litúrgic: El Baptisme del Senyor (B)
Text de l'Evangeli
(Mc 1,7-11):
En aquell temps, Joan predicava així: «Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni d'ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies. Jo us batejo amb aigua, però ell us batejarà amb l'Esperit Sant». Per aquells dies, Jesús vingué des de Natzaret de Galilea i fou batejat per Joan en el Jordà. I tot seguit, mentre sortia de l'aigua, veié que el cel s'esquinçava i que l'Esperit, com un colom, baixava cap a Ell. I una veu digué des del cel: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut».
Comentari:
«Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut»
Avui, l'Església celebra el Baptisme del Senyor. Aquell dia totes les aigües del món van ser purificades i van rebre la força per a significar la neteja del pecat. Tot i que el Baptisme que administrava Joan tenia només un significat de conversió i de reconeixement de la nostra pecabilitat, Jesús va voler-hi passar per solidaritat amb tots els homes com a Capdavanter d'una renovada Humanitat. Ell, «que no havia conegut mai el pecat, Déu per nosaltres el féu pecat, per tal que nosaltres esdevinguéssim en ell justícia de Déu» (2Co 5,21). Jesús instituirà el nou Baptisme que ens farà fills de Déu en Ell i ens reconciliarà amb el Pare: serà l'Anyell de Déu que llevarà el pecat del món.
«També avui —escriu Sant Gregori de Nazianz— Crist és il·luminat; deixem que aquesta llum divina ens penetri. Crist és batejat, baixem amb Ell a l'aigua, per a pujar després amb Ell». Aquell dia, al Jordà es veié davallar l'Esperit Sant sobre el Senyor i es va sentir la veu del Pare: «Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m'he complagut» (Mc 1,11). Joan Pau II comenta que «en sortir de les aigües de la font sagrada, cada cristià torna a oir la veu que un dia fou escoltada vora del riu Jordà: ‘Tu ets el meu Fill...’; i entén que ha estat associat al Fill predilecte, esdevenint fill adoptiu».
Sant Ciril de Jerusalem ens fa reflexionar sobre aquest fet sobrenatural, dient-nos: «Si tu tens una pietat sincera, sobre tu davallarà també l'Esperit Sant i sentiràs la veu del Pare que ve de dalt: ‘Aquest no era el meu fill, però ara, després del Baptisme, ha estat fet fill meu’». A partir d'aquest moment tots som convidats a seguir el mateix Camí de Crist, a conèixer la seva Veritat i a viure la seva mateixa Vida. Som elegits, consagrats i enviats per tal de col·laborar en la missió apostòlica. Som també fills estimats i predilectes, i el Pare es complaurà amb cadascun de nosaltres.
(Mc 1,7-11):
En aquell temps, Joan predicava així: «Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni d'ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies. Jo us batejo amb aigua, però ell us batejarà amb l'Esperit Sant». Per aquells dies, Jesús vingué des de Natzaret de Galilea i fou batejat per Joan en el Jordà. I tot seguit, mentre sortia de l'aigua, veié que el cel s'esquinçava i que l'Esperit, com un colom, baixava cap a Ell. I una veu digué des del cel: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut».
Comentari:
«Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut»
Avui, l'Església celebra el Baptisme del Senyor. Aquell dia totes les aigües del món van ser purificades i van rebre la força per a significar la neteja del pecat. Tot i que el Baptisme que administrava Joan tenia només un significat de conversió i de reconeixement de la nostra pecabilitat, Jesús va voler-hi passar per solidaritat amb tots els homes com a Capdavanter d'una renovada Humanitat. Ell, «que no havia conegut mai el pecat, Déu per nosaltres el féu pecat, per tal que nosaltres esdevinguéssim en ell justícia de Déu» (2Co 5,21). Jesús instituirà el nou Baptisme que ens farà fills de Déu en Ell i ens reconciliarà amb el Pare: serà l'Anyell de Déu que llevarà el pecat del món.
«També avui —escriu Sant Gregori de Nazianz— Crist és il·luminat; deixem que aquesta llum divina ens penetri. Crist és batejat, baixem amb Ell a l'aigua, per a pujar després amb Ell». Aquell dia, al Jordà es veié davallar l'Esperit Sant sobre el Senyor i es va sentir la veu del Pare: «Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m'he complagut» (Mc 1,11). Joan Pau II comenta que «en sortir de les aigües de la font sagrada, cada cristià torna a oir la veu que un dia fou escoltada vora del riu Jordà: ‘Tu ets el meu Fill...’; i entén que ha estat associat al Fill predilecte, esdevenint fill adoptiu».
Sant Ciril de Jerusalem ens fa reflexionar sobre aquest fet sobrenatural, dient-nos: «Si tu tens una pietat sincera, sobre tu davallarà també l'Esperit Sant i sentiràs la veu del Pare que ve de dalt: ‘Aquest no era el meu fill, però ara, després del Baptisme, ha estat fet fill meu’». A partir d'aquest moment tots som convidats a seguir el mateix Camí de Crist, a conèixer la seva Veritat i a viure la seva mateixa Vida. Som elegits, consagrats i enviats per tal de col·laborar en la missió apostòlica. Som també fills estimats i predilectes, i el Pare es complaurà amb cadascun de nosaltres.
Dia litúrgic: 7 de Gener (Fèria del temps de Nadal)
Text de l'Evangeli
(Mt 4,12-17.23-25):
En aquell temps, quan Jesús va saber que Joan havia estat empresonat, es retirà a Galilea; però va deixar Natzaret i se n'anà a viure a Cafarnaüm, vora el llac, en els territoris de Zabuló i de Neftalí. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: «Terra de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l'altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: el poble que vivia en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país de mort i de tenebra».
Des d'aleshores Jesús començà a predicar. Deia: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop». I recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena. La seva anomenada es va escampar per tot Síria. Li portaven tots els qui estaven malalts, els afectats per diverses malalties i sofriments: endimoniats, epilèptics i paralítics; i ell els curava. I el va seguir molta gent de Galilea, de la Decàpolis, de Jerusalem, de Judea i de l'altra banda del Jordà.
Comentari:
«El Regne del cel és a prop»
Avui, per dir-ho així, recomencem. «El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum» (Mt 4,16), ens diu el profeta Isaïes citat en aquest Evangeli d'avui, i que ens remet al que sentíem la nit de Nadal. Tornem a començar, tenim una nova oportunitat. El temps és nou, l'ocasió s'ho val, deixem —humilment— que el Pare actuï en la nostra vida.
Avui comença el temps en què Déu ens dóna una altra vegada el seu temps perquè el santifiquem, perquè ens fem propers a Ell i fem de la nostra vida un servei de cara als altres. El Nadal s'acaba, ho farà el proper diumenge, si a Déu plau, amb la festa del Baptisme del Senyor, i amb ella es dóna el tret de sortida al nou any, al temps de l'ordinari —tal i com diem en la litúrgia cristiana— per a viure in extenso el misteri de Nadal. L'Encarnació del Verb ens ha visitat en aquests dies i ha sembrat en els nostres cors, de manera infal·lible, la seva Gràcia salvadora que ens encamina, novament, cap al Regne del Cel, el Regne de Déu que Crist va venir a inaugurar entre nosaltres gràcies a la seva acció i compromís en el si de la nostra humanitat.
Per això, ens diu sant Lleó el Gran que «la providència i la misericòrdia de Déu, que ja tenia pensat d'ajudar, en els temps recents, el món que s'ensorrava, va determinar la salvació de tots els pobles per mitjà del Crist».
És ara el temps favorable. No pensem que Déu actuava més abans que ara, que era més fàcil creure prop de Jesús —físicament, vull dir— que no pas ara que no el veiem tal com és. Els sagraments de l'Església i la pregària comunitària ens atorguen el perdó i la pau i l'oportunitat de participar, novament, amb l’obra de Déu en el món, a través del nostre treball, estudi, família, amics, diversió o convivència amb els germans. Que el Senyor, font de tot do i de tot bé, ens ho faci possible!
(Mt 4,12-17.23-25):
En aquell temps, quan Jesús va saber que Joan havia estat empresonat, es retirà a Galilea; però va deixar Natzaret i se n'anà a viure a Cafarnaüm, vora el llac, en els territoris de Zabuló i de Neftalí. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: «Terra de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l'altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: el poble que vivia en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país de mort i de tenebra».
Des d'aleshores Jesús començà a predicar. Deia: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop». I recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena. La seva anomenada es va escampar per tot Síria. Li portaven tots els qui estaven malalts, els afectats per diverses malalties i sofriments: endimoniats, epilèptics i paralítics; i ell els curava. I el va seguir molta gent de Galilea, de la Decàpolis, de Jerusalem, de Judea i de l'altra banda del Jordà.
Comentari:
«El Regne del cel és a prop»
Avui, per dir-ho així, recomencem. «El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum» (Mt 4,16), ens diu el profeta Isaïes citat en aquest Evangeli d'avui, i que ens remet al que sentíem la nit de Nadal. Tornem a començar, tenim una nova oportunitat. El temps és nou, l'ocasió s'ho val, deixem —humilment— que el Pare actuï en la nostra vida.
Avui comença el temps en què Déu ens dóna una altra vegada el seu temps perquè el santifiquem, perquè ens fem propers a Ell i fem de la nostra vida un servei de cara als altres. El Nadal s'acaba, ho farà el proper diumenge, si a Déu plau, amb la festa del Baptisme del Senyor, i amb ella es dóna el tret de sortida al nou any, al temps de l'ordinari —tal i com diem en la litúrgia cristiana— per a viure in extenso el misteri de Nadal. L'Encarnació del Verb ens ha visitat en aquests dies i ha sembrat en els nostres cors, de manera infal·lible, la seva Gràcia salvadora que ens encamina, novament, cap al Regne del Cel, el Regne de Déu que Crist va venir a inaugurar entre nosaltres gràcies a la seva acció i compromís en el si de la nostra humanitat.
Per això, ens diu sant Lleó el Gran que «la providència i la misericòrdia de Déu, que ja tenia pensat d'ajudar, en els temps recents, el món que s'ensorrava, va determinar la salvació de tots els pobles per mitjà del Crist».
És ara el temps favorable. No pensem que Déu actuava més abans que ara, que era més fàcil creure prop de Jesús —físicament, vull dir— que no pas ara que no el veiem tal com és. Els sagraments de l'Església i la pregària comunitària ens atorguen el perdó i la pau i l'oportunitat de participar, novament, amb l’obra de Déu en el món, a través del nostre treball, estudi, família, amics, diversió o convivència amb els germans. Que el Senyor, font de tot do i de tot bé, ens ho faci possible!
Dia litúrgic: L'Epifania del Senyor
Text de l'Evangeli
(Mt 2,1-12):
Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo». Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells li respongueren: «A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta: ‘I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble’».
Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estrella i els encaminà a Betlem dient-los: «Aneu i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant; i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo».
Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'Infant. L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el Nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí.
Comentari:
«Van entrar a la casa, veieren el Nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar»
Avui, el profeta Isaïes ens anima: «Alça't radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum; i sobre teu clareja com l'alba la glòria del Senyor» (Is 60,1). Aquesta llum que havia vist el profeta és l'estel que veuen els Mags a l'Orient, amb molts altres homes. Els Mags descobreixen el seu significat. Els altres el contemplen com quelcom que els resulta admirable, però que no els afecta. I, així, no reaccionen. Els Mags se n'adonen que, amb l'estrella, Déu els envia un missatge important pel qual val la pena carregar amb les molèsties de deixar la comoditat de la seguretat, i arriscar-se a un viatge incert: l'esperança de trobar el Rei els mena a seguir l'estel, que havien anunciat els profetes i esperat el poble d'Israel durant segles.
Arriben a Jerusalem, la capital dels jueus. Pensen que allí sabran indicar-los el lloc precís on ha nascut llur Rei. Efectivament, els diran: «A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta» (Mt 2,5). La notícia de l'arribada dels Mags i llur pregunta es propagà per tota Jerusalem en poc temps: Jerusalem era, aleshores, una ciutat petita, i la presència dels Mags amb llur seguici degué ser notada per tots els seus habitants, ja que el rei «es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem» (Mt 2,3), ens diu l'Evangeli.
Jesucrist es creua en la vida de moltes persones, a qui no els interessa. Un petit esforç hauria canviat llurs vides, haurien trobat el Rei del Goig i de la Pau. Això demana la bona voluntat de cercar-lo, de moure'ns, de preguntar sense desanimar-nos; com els Mags, de sortir de la nostra comoditat, de la nostra rutina, l'esforç d'apreciar la immensa vàlua de trobar Crist. Si no el trobem, no hem trobat res en la vida, perquè solament Ell és el Salvador: trobar Jesús és trobar el Camí que ens condueix a conèixer la Veritat que ens dóna la Vida. I, sense Ell, res de res paga la pena.
(Mt 2,1-12):
Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo». Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells li respongueren: «A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta: ‘I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble’».
Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estrella i els encaminà a Betlem dient-los: «Aneu i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant; i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo».
Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'Infant. L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el Nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí.
Comentari:
«Van entrar a la casa, veieren el Nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar»
Avui, el profeta Isaïes ens anima: «Alça't radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum; i sobre teu clareja com l'alba la glòria del Senyor» (Is 60,1). Aquesta llum que havia vist el profeta és l'estel que veuen els Mags a l'Orient, amb molts altres homes. Els Mags descobreixen el seu significat. Els altres el contemplen com quelcom que els resulta admirable, però que no els afecta. I, així, no reaccionen. Els Mags se n'adonen que, amb l'estrella, Déu els envia un missatge important pel qual val la pena carregar amb les molèsties de deixar la comoditat de la seguretat, i arriscar-se a un viatge incert: l'esperança de trobar el Rei els mena a seguir l'estel, que havien anunciat els profetes i esperat el poble d'Israel durant segles.
Arriben a Jerusalem, la capital dels jueus. Pensen que allí sabran indicar-los el lloc precís on ha nascut llur Rei. Efectivament, els diran: «A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta» (Mt 2,5). La notícia de l'arribada dels Mags i llur pregunta es propagà per tota Jerusalem en poc temps: Jerusalem era, aleshores, una ciutat petita, i la presència dels Mags amb llur seguici degué ser notada per tots els seus habitants, ja que el rei «es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem» (Mt 2,3), ens diu l'Evangeli.
Jesucrist es creua en la vida de moltes persones, a qui no els interessa. Un petit esforç hauria canviat llurs vides, haurien trobat el Rei del Goig i de la Pau. Això demana la bona voluntat de cercar-lo, de moure'ns, de preguntar sense desanimar-nos; com els Mags, de sortir de la nostra comoditat, de la nostra rutina, l'esforç d'apreciar la immensa vàlua de trobar Crist. Si no el trobem, no hem trobat res en la vida, perquè solament Ell és el Salvador: trobar Jesús és trobar el Camí que ens condueix a conèixer la Veritat que ens dóna la Vida. I, sense Ell, res de res paga la pena.
Dia litúrgic: 4 de Gener Santoral 4 de Gener: Santa Elisabeth Ann Seton
Text de l'Evangeli
(Jn 1,35-42):
En aquell temps, Joan tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar: «Mireu l'anyell de Déu!». Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què busqueu?». Ells li digueren: «Rabí —que vol dir “mestre”—, on us allotgeu?». Els respon: «Veniu i ho veureu». Ells hi anaren, veieren on s'estava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren cap a les quatre de la tarda. Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havien seguit Jesús era Andreu, el germà de Simó Pere. Andreu anà primer a trobar el seu germà Simó i li digué: «Hem trobat el Messies —que vol dir “ungit”—. I el va portar on era Jesús. Jesús, fixant en ell la mirada, li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes —que vol dir “pedra”».
Comentari:
«‘Mestre, on us allotgeu?’. Els respon: ‘Veniu i ho veureu’»
Avui, l'Evangeli ens recorda les circumstàncies de la vocació dels primers deixebles de Jesús. Per a preparar-se a la vinguda del Messies, Joan i el seu company Andreu havien escoltat i seguit durant un temps el Baptista. Un bon dia, aquest els assenyala Jesús amb el dit, anomenant-lo Anyell de Déu. Tot seguit, Joan i Andreu ho entenen: el Messies esperat és Ell! I, deixant el Baptista, es posen a seguir Jesús.
Jesús sent els passos darrere d'Ell. Es gira i fixa la mirada en els qui el seguien. Les mirades es creuen entre Jesús i aquells homes senzills. Aquests queden corpresos. Aquesta mirada fa capgirar el seu cor i senten el desig d'estar amb Ell: «On us allotgeu?» (Jn 1,38), li pregunten. «Veniu i ho veureu» (Jn 1,39), els fa Jesús. Els invita a anar vers ell i a mirar, contemplar.
Hi van, i el contemplen bo i escoltant-lo. I conviuen amb Ell aquell capvespre, aquella nit. És l'hora de la intimitat i de les confidències. L'hora de l'amor compartit. Es queden amb Ell fins l'endemà, quan el sol es lleva sobre el món.
Ben encesos en la flama d'aquell «Sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca...» (cf. Lc 1,78-79), se'n van a irradiar-lo. Enardits, senten la necessitat de comunicar el que han contemplat i viscut als primers que troben al seu pas: «Hem trobat el Messies!» (Jn 1,41). Els sants també ho han fet així. Sant Francesc, un cop ferit d'amor, anava pels carrers i places, pels llogarrets i boscos cridant: «L'Amor no és estimat!».
L'essencial en la vida cristiana és deixar-se mirar per Jesús, anar i veure on s'allotja, estar amb Ell i compartir. I després anunciar-lo. És el camí i el procés que han seguit els deixebles i els sants. És el nostre camí.
(Jn 1,35-42):
En aquell temps, Joan tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar: «Mireu l'anyell de Déu!». Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què busqueu?». Ells li digueren: «Rabí —que vol dir “mestre”—, on us allotgeu?». Els respon: «Veniu i ho veureu». Ells hi anaren, veieren on s'estava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren cap a les quatre de la tarda. Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havien seguit Jesús era Andreu, el germà de Simó Pere. Andreu anà primer a trobar el seu germà Simó i li digué: «Hem trobat el Messies —que vol dir “ungit”—. I el va portar on era Jesús. Jesús, fixant en ell la mirada, li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes —que vol dir “pedra”».
Comentari:
«‘Mestre, on us allotgeu?’. Els respon: ‘Veniu i ho veureu’»
Avui, l'Evangeli ens recorda les circumstàncies de la vocació dels primers deixebles de Jesús. Per a preparar-se a la vinguda del Messies, Joan i el seu company Andreu havien escoltat i seguit durant un temps el Baptista. Un bon dia, aquest els assenyala Jesús amb el dit, anomenant-lo Anyell de Déu. Tot seguit, Joan i Andreu ho entenen: el Messies esperat és Ell! I, deixant el Baptista, es posen a seguir Jesús.
Jesús sent els passos darrere d'Ell. Es gira i fixa la mirada en els qui el seguien. Les mirades es creuen entre Jesús i aquells homes senzills. Aquests queden corpresos. Aquesta mirada fa capgirar el seu cor i senten el desig d'estar amb Ell: «On us allotgeu?» (Jn 1,38), li pregunten. «Veniu i ho veureu» (Jn 1,39), els fa Jesús. Els invita a anar vers ell i a mirar, contemplar.
Hi van, i el contemplen bo i escoltant-lo. I conviuen amb Ell aquell capvespre, aquella nit. És l'hora de la intimitat i de les confidències. L'hora de l'amor compartit. Es queden amb Ell fins l'endemà, quan el sol es lleva sobre el món.
Ben encesos en la flama d'aquell «Sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca...» (cf. Lc 1,78-79), se'n van a irradiar-lo. Enardits, senten la necessitat de comunicar el que han contemplat i viscut als primers que troben al seu pas: «Hem trobat el Messies!» (Jn 1,41). Els sants també ho han fet així. Sant Francesc, un cop ferit d'amor, anava pels carrers i places, pels llogarrets i boscos cridant: «L'Amor no és estimat!».
L'essencial en la vida cristiana és deixar-se mirar per Jesús, anar i veure on s'allotja, estar amb Ell i compartir. I després anunciar-lo. És el camí i el procés que han seguit els deixebles i els sants. És el nostre camí.
Santoral 2 de Gener: Sant Basili el Gran i sant Gregori Nazianzè, bisbes i doctors de l'Església
Text de l'Evangeli
(Jn 1,19-28):
Aquest és el testimoni que Joan va donar quan els jueus li enviaren sacerdots i levites des de Jerusalem a interrogar-lo. Li preguntaren: «Qui ets, tu?». Ell no es va negar a respondre i confessà clarament: «Jo no sóc el Messies». Ells li preguntaren: «Qui ets, doncs? Elies?». Els respon: «No el sóc». «Ets el Profeta?». Respongué: «No». Llavors li digueren: «Doncs qui ets, tu? Què hem de respondre als qui ens han enviat? Què dius de tu mateix?». Ell va declarar: «Sóc la veu d'un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor. Així ho va dir el profeta Isaïes».
Alguns dels enviats, que eren dels fariseus, li van fer aquesta altra pregunta: «Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?». Joan els respongué: «Jo batejo només amb aigua; però enmig vostre hi ha el qui vosaltres no coneixeu, el qui ve després de mi, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies». Això va passar a Betània, a l'altra banda del Jordà, on Joan batejava.
Comentari:
«Enmig vostre hi ha el qui (...) ve després de mi»
Avui, en l'Evangeli de la litúrgia de l'Eucaristia, llegim el testimoni de Joan el Baptista. El text que precedeix aquestes paraules de l'Evangeli segons sant Joan és el pròleg en què s'afirma amb claredat: «El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14). Allò que en el pròleg —com a gran obertura— s'anuncia, ara en l'Evangeli, pas a pas, es manifesta. El misteri del Verb encarnat és misteri de salvació per a la humanitat: «La gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist» (Jn 1,17). La salvació ens ve per Jesucrist, i la fe és la resposta a la manifestació del Crist. Tot el qui creu en Ell se salva.
El misteri de la salvació en el Crist està sempre acompanyat pel testimoni. Jesucrist mateix és «l'Amén, el testimoni fidel i veraç» (Ap 3,14). Joan Baptista és el qui dóna testimoni, amb la seva visió i mirada de profeta: «Enmig vostre hi ha el qui (...) ve després de mi» (Jn 1,26-27). I els Apòstols així entenen la seva missió: «A aquest Jesús, doncs, Déu l'ha ressuscitat; tots nosaltres en som testimonis» (Ac 2,32).
L'Església tota ella, i per tant tots els seus membres, tenim la missió de ser testimonis. El testimoni que nosaltres portem al món té un nom. L'Evangeli és el mateix Jesucrist. Ell és la “Bona Nova”. I la proclamació de l'Evangeli arreu del món cal entendre-la també en la clau de volta del testimoni que uneix inseparablement l'anunci i la vida. És bo de recordar aquelles paraules del papa Pau VI: «L'home contemporani escolta més bé als qui donen testimoni que als qui ensenyen (...), o, si escolten als qui ensenyen, és perquè donen testimoni».
(Jn 1,19-28):
Aquest és el testimoni que Joan va donar quan els jueus li enviaren sacerdots i levites des de Jerusalem a interrogar-lo. Li preguntaren: «Qui ets, tu?». Ell no es va negar a respondre i confessà clarament: «Jo no sóc el Messies». Ells li preguntaren: «Qui ets, doncs? Elies?». Els respon: «No el sóc». «Ets el Profeta?». Respongué: «No». Llavors li digueren: «Doncs qui ets, tu? Què hem de respondre als qui ens han enviat? Què dius de tu mateix?». Ell va declarar: «Sóc la veu d'un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor. Així ho va dir el profeta Isaïes».
Alguns dels enviats, que eren dels fariseus, li van fer aquesta altra pregunta: «Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?». Joan els respongué: «Jo batejo només amb aigua; però enmig vostre hi ha el qui vosaltres no coneixeu, el qui ve després de mi, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies». Això va passar a Betània, a l'altra banda del Jordà, on Joan batejava.
Comentari:
«Enmig vostre hi ha el qui (...) ve després de mi»
Avui, en l'Evangeli de la litúrgia de l'Eucaristia, llegim el testimoni de Joan el Baptista. El text que precedeix aquestes paraules de l'Evangeli segons sant Joan és el pròleg en què s'afirma amb claredat: «El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14). Allò que en el pròleg —com a gran obertura— s'anuncia, ara en l'Evangeli, pas a pas, es manifesta. El misteri del Verb encarnat és misteri de salvació per a la humanitat: «La gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist» (Jn 1,17). La salvació ens ve per Jesucrist, i la fe és la resposta a la manifestació del Crist. Tot el qui creu en Ell se salva.
El misteri de la salvació en el Crist està sempre acompanyat pel testimoni. Jesucrist mateix és «l'Amén, el testimoni fidel i veraç» (Ap 3,14). Joan Baptista és el qui dóna testimoni, amb la seva visió i mirada de profeta: «Enmig vostre hi ha el qui (...) ve després de mi» (Jn 1,26-27). I els Apòstols així entenen la seva missió: «A aquest Jesús, doncs, Déu l'ha ressuscitat; tots nosaltres en som testimonis» (Ac 2,32).
L'Església tota ella, i per tant tots els seus membres, tenim la missió de ser testimonis. El testimoni que nosaltres portem al món té un nom. L'Evangeli és el mateix Jesucrist. Ell és la “Bona Nova”. I la proclamació de l'Evangeli arreu del món cal entendre-la també en la clau de volta del testimoni que uneix inseparablement l'anunci i la vida. És bo de recordar aquelles paraules del papa Pau VI: «L'home contemporani escolta més bé als qui donen testimoni que als qui ensenyen (...), o, si escolten als qui ensenyen, és perquè donen testimoni».
Dia litúrgic: 1 de Gener: Santa Maria, Mare de Déu (Diavuitè dins l'octava de Nadal)
Text de l'Evangeli
(Lc 2,16-21):
En aquell temps, els pastors anaren a Bet-Lèhem i trobaren Maria i Josep, amb el Nen posat a la menjadora. En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d'aquell Infant. Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. Després els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat. Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l'Infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l'àngel abans que el concebés la seva mare.
Comentari:
«Els pastors anaren a Bet-Lèhem i trobaren Maria i Josep, amb el Nen posat a la menjadora»
Avui, l'Església contempla agraïda la maternitat de la Mare de Déu, model de la seva pròpia maternitat envers tots nosaltres. Lluc ens presenta "l'encontre” dels pastors “amb el Nen”, el qual és acompanyat de Maria, la seva Mare, i de Josep. La discreta presència de Josep suggereix la important missió de ser custodi del misteri gran del Fill de Déu. Tots junts, pastors, Maria i Josep, «amb el Nen posat a la menjadora» (Lc 2,16) són com una imatge preciosa de l'Església en adoració.
“La menjadora”: Jesús ja hi és col·locat en una velada al·lusió a l'Eucaristia. És Maria qui l'hi ha posat! Lluc parla d'un “encontre”, d'una trobada dels pastors amb Jesús. En efecte, sense l'experiència d'un “encontre” personal amb el Senyor no es dóna la fe. Només aquest “encontre”, que ha comportat un “veure amb els propis ulls”, i en certa manera un “tocar”, fa capaços els pastors d'esdevenir testimonis de la Bona Nova, veritables evangelitzadors que poden «contar el que els havien anunciat d'aquell Infant» (Lc 2,17).
Se'ns assenyala aquí un primer fruit de la “trobada” amb Crist: «Tothom qui ho sentia es meravellava» (Lc 2,18). Hem de demanar la gràcia de saber suscitar aquest “meravellament”, aquesta admiració en aquells a qui anunciem l'Evangeli.
Hi ha encara un segon fruit d'aquest encontre: «Els pastors se'n tornaren glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit» (Lc 2,20). L'adoració de l'Infant els omple el cor de l'entusiasme per comunicar el que han vist i sentit, i la comunicació del que han vist i sentit els porta fins a la pregària de lloança i d'acció de gràcies, a la glorificació del Senyor.
Maria, mestra de contemplació —«conservava aquests records en el seu cor i els meditava» (Lc 2,19)— ens dóna Jesús, el nom del qual significa “Déu salva”. El seu nom és també la nostra Pau. Acollim en el cor aquest sagrat i dolcíssim Nom i tinguem-lo sovint als nostres llavis!
(Lc 2,16-21):
En aquell temps, els pastors anaren a Bet-Lèhem i trobaren Maria i Josep, amb el Nen posat a la menjadora. En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d'aquell Infant. Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. Després els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat. Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l'Infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l'àngel abans que el concebés la seva mare.
Comentari:
«Els pastors anaren a Bet-Lèhem i trobaren Maria i Josep, amb el Nen posat a la menjadora»
Avui, l'Església contempla agraïda la maternitat de la Mare de Déu, model de la seva pròpia maternitat envers tots nosaltres. Lluc ens presenta "l'encontre” dels pastors “amb el Nen”, el qual és acompanyat de Maria, la seva Mare, i de Josep. La discreta presència de Josep suggereix la important missió de ser custodi del misteri gran del Fill de Déu. Tots junts, pastors, Maria i Josep, «amb el Nen posat a la menjadora» (Lc 2,16) són com una imatge preciosa de l'Església en adoració.
“La menjadora”: Jesús ja hi és col·locat en una velada al·lusió a l'Eucaristia. És Maria qui l'hi ha posat! Lluc parla d'un “encontre”, d'una trobada dels pastors amb Jesús. En efecte, sense l'experiència d'un “encontre” personal amb el Senyor no es dóna la fe. Només aquest “encontre”, que ha comportat un “veure amb els propis ulls”, i en certa manera un “tocar”, fa capaços els pastors d'esdevenir testimonis de la Bona Nova, veritables evangelitzadors que poden «contar el que els havien anunciat d'aquell Infant» (Lc 2,17).
Se'ns assenyala aquí un primer fruit de la “trobada” amb Crist: «Tothom qui ho sentia es meravellava» (Lc 2,18). Hem de demanar la gràcia de saber suscitar aquest “meravellament”, aquesta admiració en aquells a qui anunciem l'Evangeli.
Hi ha encara un segon fruit d'aquest encontre: «Els pastors se'n tornaren glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit» (Lc 2,20). L'adoració de l'Infant els omple el cor de l'entusiasme per comunicar el que han vist i sentit, i la comunicació del que han vist i sentit els porta fins a la pregària de lloança i d'acció de gràcies, a la glorificació del Senyor.
Maria, mestra de contemplació —«conservava aquests records en el seu cor i els meditava» (Lc 2,19)— ens dóna Jesús, el nom del qual significa “Déu salva”. El seu nom és també la nostra Pau. Acollim en el cor aquest sagrat i dolcíssim Nom i tinguem-lo sovint als nostres llavis!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)