El proper dijous, dia 2 de febrer, festa
de la Candelera, de la presentació
del Senyor, celebrem especialment el
dia de la Vida Consagrada. Cada any,
a la catedral o a la basílica de Sant Feliu,
ens reunim amb un bon grup de
religiosos, religioses, membres dels
instituts seculars que han consagrat
la seva vida a Déu i als germans mitjançant
els vots de pobresa, castedat,
obediència i, la majoria, en una vida
de comunitat.
Durant el mes d’octubre vaig presidir
la professió solemne de tretze religioses
joves, de diferents països, en una
família religiosa molt vinculada a la
nostra Diòcesis. Són tretze noies que
d’una manera ben conscient s’han
entregat del tot a Déu i als germans.
Durant les visites pastorals i en altres
moments he compartit les joies, neguits,
treballs, serveis i pregàries amb
moltes comunitats de vida consagrada.
També durant l’estiu vaig visitar
una comunitat amb unes 130 religioses
de vida contemplativa, la majoria
molt joves.
Per què recordo aquests fets i experiències?
Doncs perquè algunes
persones, fins i tot cristianes, es pregunten
per què serveix la vida consagrada.
Permeteu-me un fet viscut, sense
concretar temps i lloc. Una noia a la
qual faltava poc temps per acabar
una carrera universitària, molt apreciada
pel seu caràcter, el seu esperit
de servei i, també, per la seva bellesa,
planteja als pares que sovint li ve
al pensament la possibilitat de fer-se
monja. Encara no tenia clar si de vida
activa —preferentment en l’àmbit de
la sanitat— o de vida contemplativa.
Els pares varen reaccionar molt malament.
Preferien que agafés qualsevol
camí abans de fer-se monja, ja que
això era el pitjor disgust que els podia
donar a la vida, després de tot el
que havien fet per ella. La cosa no va
quedar aquí: els pares anaren a parlar
amb el mossèn, perquè el feien el
culpable d’“haver omplert el cap de la
seva filla”. El pare, un home que havia
fet diners en poc temps, l’acusà —
molt enfadat— de ser-ne el culpable,
i el va amenaçar que si no li treia del
cap aquelles dèries ja s’encarregaria
ell de fer-li la vida impossible. La mare
va “fer veure” que patia una depressió.
No cal continuar... La noia, per no
disgustar els pares, no es va plantejar
més la possibilitat d’optar per la vida
consagrada.
La qüestió per a molts: per què serveix
la vida consagrada, avui? Jo crec
que s’ho pregunten perquè això els
sorprèn i els provoca malestar quan
pensen en ells mateixos, en la seva
vida i en els seus interessos.
La resposta no és només per al servei
que fan als més pobres, o als malalts
o als ancians, sinó pricipalment perquè
són un testimoni d’amor gratuït i
total a Jesucrist; perquè són testimoni
de la bellesa de l’evangeli en la nostra
societat i de les meravelles que
Déu fa en la nostra fràgil humanitat.
Són mirall eloqüent d’una vida transfigurada,
d’una vida gastada a estimar
i servir el Senyor i aquells amb qui Ell
més s’identifica.
Concretament, els vots de castedat,
pobresa i obediència són un signe
alternatiu en una societat que sovint
confon l’amor amb la recerca del
plaer egoista; la riquesa amb la felicitat
i la realització personal; i el fet de
no tenir cap norma amb la veritable
llibertat; memòria i signe, per tant, de
l’amor que no posseeix, sinó que es
dóna del tot; signe de l’Amor de Déu
i de l’amor a Déu; advertiment que
l’acumulació de béns no assegura la
felicitat i la realització humana; i record
permanent que la veritable llibertat
no és fer el que desitjo i m’agrada
en qualsevol moment, sinó cercar allò
que Déu vol i que els altres necessiten,
i ser fidel als compromisos contrets.
Religiosos, religioses, homes i dones
que heu consagrat la vida a Déu i als
germans, sigui activament, sigui accentuant
la pregària i la contemplació:
gràcies, moltes gràcies, perquè sou
un gran regal per a la nostra Església i
per a la nostra societat.
FRANCES PARDO I ARTIAS
BISBE DE GIRONA
