Dia litúrgic: Diumenge XIII (C) de durant l'any 30-6-2013

Text de l'Evangeli (Lc 9,51-62): Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem. Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. Però no el volgueren acollir, perquè Ell s'encaminava a Jerusalem. En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li: «Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?». Però Jesús es va girar i els renyà. I se n'anaren en un altre poble. Mentre feien camí, un li digué: «Et seguiré arreu on vagis». Jesús li respongué: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap». A un altre li digué: «Segueix-me». Ell respongué: «Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare». Jesús li contestà: «Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu». Un altre li digué: «Et seguiré, Senyor, però primer deixa'm anar a dir adéu als de casa meva». Jesús li va respondre: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu». Comentari: Segueix-me Avui, l'Evangeli ens convida a reflexionar sobre el nostre seguici del Crist. Cal saber seguir-lo tal com Ell mateix ho espera. Jaume i Joan encara no havien après el missatge d'amor i de perdó: «Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?» (Lc 9,54). Els altres convocats encara no es desprenien realment de llurs llaços familiars. Per a seguir Jesucrist i complir amb la nostra missió, cal fer-ho lliures de tot lligam: «Ningú que mira enrere (...) no és bo per al Regne de Déu» (Lc 9,62). Amb motiu d'una Jornada Missionera Mundial, Joan Pau II va fer una crida als catòlics a esdevenir missioners de l'Evangeli de Crist mitjançant el diàleg i el perdó. El lema d'aquella jornada fou: «La missió és anunci de perdó». El Papa digué que solament l'amor de Déu és capaç d'agermanar els homes de tota raça i cultura, i podrà fer desaparèixer les doloroses divisions, els contrastos ideològics, les desigualtats econòmiques i els violents atropellaments que oprimeixen encara la Humanitat. A través de l'evangelització, els creients ajuden els homes a reconèixer-se com a germans. Si ens sentim vertaders germans, podrem començar a comprendre'ns i dialogar amb respecte. El Papa ha emfatitzat que l'entossudiment per un diàleg atent i respectuós és una condició per a un autèntic testimoni de l'amor salvífic de Déu, perquè qui perdona obre el seu cor als altres i es fa capaç d'estimar. El Senyor ens ho deixà dit en la Santa Cena: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat (...). Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres» (Jn 13,34-35). Evangelitzar és tasca de tots, malgrat que de manera distinta. Per alguns consistirà en anar a molts països on encara no coneixen Jesús. A d'altres, en canvi, els pertoca evangelitzar al seu voltant. Preguntem-nos, per exemple, si els qui ens envolten saben i viuen les veritats fonamentals de la nostra fe. Tots podem i devem recolzar, amb la nostra pregària, sacrifici i acció, la labor missionera, a més del testimoni del nostre perdó i comprensió envers els altres.

Dia litúrgic: 29 de Juny: Sant Pere i sant Pau, apòstols 29-6-2013

Text de l'Evangeli (Mt 16,13-19): En aquell temps, Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Felip, i preguntava als seus deixebles: «Qui diu la gent que és el Fill de l'home?». Ells respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, Jeremies o algun dels profetes». Ell els pregunta: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Simó Pere li respongué: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu». Llavors Jesús li va dir: «Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel». Comentari: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu Avui és un dia consagrat pel martiri dels apòstols sant Pere i sant Pau! «Pere, el capdavanter en la professió de la fe; Pau, el qui la posà a plena llum» (Prefaci). Avui és un dia per agrair la fe apostòlica, que és també la nostra, proclamada per aquestes dues columnes amb la seva predicació. És la fe que venç el món, perquè creu i anuncia que Jesús és el Fill de Déu: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu» (Mt 16,16). Les altres festes dels apòstols sant Pere i sant Pau miren altres aspectes, però avui contemplem allò que permet anomenar-los «iniciadors de la fe cristiana» (Col·lecta): amb el seu martiri confirmaren el seu testimoni. La seva fe, i la força per al martiri, no els vingué de la seva capacitat humana. No fou cap home de carn i sang el qui va ensenyar a Pere qui era Jesús, sinó la revelació del Pare del cel (cf. Mt 16,17). Igualment, el reconeixement “d'aquell que ell perseguia” com a Jesús el Senyor fou ben bé, per Saule, obra de la gràcia de Déu. En ambdós casos, la llibertat humana que demana l'acte de fe recolza en l'acció de l'Esperit. La fe dels apòstols és la fe de l'Església, una, santa, catòlica i apostòlica. Des de la confessió de Pere a Cesarea de Felip, «cada dia, en l'Església, Pere continua dient: ‘Vós sou el Crist, el Fill del Déu viu!’» (Sant Lleó el Gran). Des d'aleshores fins als nostres dies, una multitud de cristians de totes les èpoques, edats, cultures, i qualsevol altra cosa que pugui fer diferència entre els homes, ha proclamat unànimement la mateixa fe victoriosa. Pel baptisme i la confirmació estem posats en el camí del testimoni, això és, del martiri. Cal que estiguem atents al “laboratori de la fe” que l'Esperit realitza en nosaltres (Joan Pau II), i que demanem amb humilitat poder experimentar l'alegria de la fe de l'Església.

Dia litúrgic: Divendres XII de durant l'any 28-6-2013

Text de l'Evangeli (Mt 8,1-4): En aquell temps, Jesús baixà de la muntanya, i molta gent es posà a seguir-lo. Llavors es va acostar un leprós, es prosternà davant d'Ell i li deia: «Senyor, si voleu, em podeu purificar». Jesús va estendre la mà i el tocà dient: «Ho vull, queda pur». A l'instant quedà pur de la lepra. Jesús li digué: «Vigila de no dir-ho a ningú. Vés a fer-te examinar pel sacerdot i presenta l'ofrena que va ordenar Moisès: això els servirà de prova». Comentari: Senyor, si voleu, em podeu purificar Avui, l'Evangeli ens mostra un leprós, adolorit i conscient de la seva malaltia, que s'acosta a Jesús amb aquesta petició: «Senyor, si voleu, em podeu purificar» (Mt 8,2). També nosaltres, veient tan a prop el Senyor i la llunyania del nostre cap, cor i mans del seu projecte, de la seva salvació, hauríem de ser àvids i capaços de formular la mateixa expressió del leprós: «Senyor, si voleu, em podeu purificar». Però una pregunta s'imposa: Una societat que no té consciència de pecat, ¿pot demanar perdó al Senyor? ¿Pot demanar-li cap mena de purificació? Tots coneixem massa gent adolorida i amb cors ferits, però el seu drama és que no sempre és conscient de la seva situació personal. Malgrat tot, Jesús continua passant a prop nostre, dia rera dia (cf. Mt 28,20), bo i esperant la mateixa petició: «Senyor, si voleu...». Amb tot, cal també la nostra col·laboració. És clàssica la sentència de sant Agustí segons la qual «Déu, que et va crear sense tu, no et salvarà sense tu». Cal que siguem capaços de demanar al Senyor que ens ajudi, que vulguem canviar amb el seu ajut. Algú podria preguntar-se: ¿per què és tan important adonar-se'n, convertir-se i desitjar canviar? Per la senzilla raó que, en cas contrari, continuaríem sense poder respondre afirmativament a la pregunta anterior, on dèiem que una societat que no tingui consciència de pecat difícilment sentirà el desig o la necessitat de cercar el Senyor per a formular la seva petició d'ajut. És per això que quan arriba el moment del penediment, el moment de la confessió sacramental, és el moment de desfer-se del passat, de les xacres que infecten el nostre cos i la nostra ànima. No en dubtem pas: demanar perdó és un gran moment d'iniciació cristiana, perquè és el moment en què cau la bena dels ulls. ¿I si algú se n'adona de la seva situació i no vol convertir-se? Ja ho diu una dita popular: «Ulls que no volen veure, cor en pecat».

Dia litúrgic: Dijous XII de durant l'any 27-6-2013

Text de l'Evangeli (Mt 7,21-29): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. Aquell dia, molts em diran: ‘Senyor, Senyor, ¿no és cert que en nom teu vam profetitzar, i vam treure dimonis, i vam fer molts miracles?’. Llavors jo els diré clarament: ‘No us he conegut mai. Aparteu-vos de mi, vosaltres que obràveu el mal!’. »Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa». Quan Jesús hagué acabat aquests ensenyaments, la gent va quedar admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei. Comentari: No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel Avui, ens colpeix l'afirmació rotunda de Jesús: «No entrarà al Regne del cel tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’; hi entraran només els qui compleixen la voluntat del meu pare del cel» (Mt 7,21). Si més no, aquesta afirmació ens demana responsabilitat en la nostra condició de cristians, tot sentint la urgència de donar un bon testimoniatge de la nostra fe. Edificar la casa sobre roca és una imatge clara que ens convida a valorar el compromís de fe, el qual no pot limitar-se només a unes paraules boniques, sinó que ha d'estar fonamentat en l'autoritat de les obres, impregnades de caritat. Un d'aquests dies de juny, l'Església recorda la vida de sant Pelai, màrtir de la castedat al llindar de la joventut. Sant Bernat, recordant la vida de Pelai, ens diu en el seu tractat sobre els costums i ministeri dels bisbes: «La castedat, per més bella que sigui, no té cap valor, ni mèrit, sense la caritat. Puresa sense amor és com la llàntia sense oli; però diu la saviesa: ¡Que bonica és la saviesa amb amor! Amb aquell amor que ens explica l'Apòstol: Que prové d'un cor net, d'una consciència recta i d'una fe sincera». La paraula clara, amb la força de la caritat, manifesta l'autoritat de Jesús, la qual provocava la sorpresa als seus conciutadans: «La gent quedà sorpresa de la seva manera d'ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la Llei, sinó amb autoritat» (Mt 7,28-29). La nostra pregària i contemplació d'avui, ha d'anar acompanyada d'una reflexió seriosa: ¿Com parlo i actuo en la meva vida com a cristià? ¿Com concreto el meu testimoniatge? ¿Com concreto el manament de l'amor en la meva vida personal, familiar, laboral, etc.? No són les paraules ni les pregàries sense cap compromís les que hi compten, sinó el treball per viure d'acord amb el Projecte de Déu. La nostra pregària hauria de ser sempre una expressió del nostre desig de fer el bé i una petició d'ajuda, perquè reconeixem la nostra feblesa. Senyor, que la nostra pregària sempre vagi acompanyada de la força de la caritat.

Dia litúrgic: Dimecres XII de durant l'any 26-6-2013

Text de l'Evangeli (Mt 7,15-20): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Guardeu-vos dels falsos profetes, que vénen a vosaltres disfressats d'ovella, però per dintre són llops rapaços. Pels seus fruits els coneixereu. ¿Es cullen potser raïms dels cards, o figues dels arços? Tot arbre bo dóna fruits bons, i l'arbre dolent dóna fruits dolents. Un arbre bo no pot donar fruits dolents, ni un arbre dolent, donar fruits bons. Tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. Així, doncs, pels seus fruits els coneixereu». Comentari: Pels seus fruits els coneixereu Avui, se'ns obre davant els ulls un nou contrast evangèlic, entre els arbres bons i dolents. Les afirmacions de Jesús al respecte són tan simples que semblen gairebé simplistes. I val a dir que no ho són gens! No ho són, com no ho és la vida real de cada dia. Aquesta ens ensenya que hi ha bons que degeneren i acaben donant fruits dolents i que, a l'inrevés, hi ha dolents que canvien i acaben donant fruits bons. Què vol dir, doncs, en definitiva, que «tot arbre bo dóna fruits bons» (Mt 7,17)? Vol dir que el bo ho és en la mesura que no defalleix en fer el bé. Fa el bé i no se'n cansa. Fa el bé i no cedeix davant la temptació de fer el mal. Fa el bé i hi persevera fins a l'heroisme. Fa el bé i, si per ventura cedeix al cansament de fer-lo, cau en la temptació de fer el mal, o s'espanta davant l'exigència innegociable, ho reconeix sincerament, ho confessa en veritat, se'n penedeix de cor i... torna a començar. Ah! I ho fa, entre altres raons, perquè sap que si no dóna bon fruit serà tallat i llançat al foc (el sant temor de Déu guarda la vinya dels bons ceps!) i perquè, coneixent la bondat dels altres a través de llurs bones obres, sap, no solament per experiència individual, sinó també per experiència social, que ell només a través dels fets i no de les soles paraules és bo i pot ser reconegut com a bo. No n'hi ha prou amb dir: «Senyor, Senyor!». Com ens recorda sant Jaume, la fe s'acredita a través de les obres!: «Mostra'm, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe» (Jm 2,18).

Dia litúrgic: 24 de Juny: El naixement de sant Joan Baptista

Text de l'Evangeli (Lc 1,57-66.80): Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven. Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l'infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la seva mare s'hi va oposar dient: «No! S'ha de dir Joan!». Ells li replicaren: «Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom!». Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. Ell va demanar unes tauletes i va escriure: ‘El seu nom és Joan’. Tots van quedar meravellats. A l'instant Zacaries va recobrar la paraula i començà a beneir Déu. Un gran respecte s'apoderà de tots els veïns. La gent parlava d'aquestes coses per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?». Realment, la mà del Senyor era amb ell. L'infant creixia i s'enfortia en l'Esperit, i va viure al desert fins al dia que es manifestà a Israel. Comentari: L’infant creixia i s’enfortia en l’Esperit Avui, celebrem solemnement el naixement del Baptista. Sant Joan és home de forts contrastos: viu el silenci del desert, però des d'allí mou les masses i les convida amb veu convincent a la conversió; és humil per a reconèixer que ell només és la veu, no la Paraula, però no té pèls a la llengua i és capaç d'acusar i denunciar les injustícies fins i tot als mateixos reis; convida els seus deixebles a anar cap a Jesús, però no rebutja conversar amb el rei Herodes mentre és a la presó. Silenciós i humil, és també valent i fort fins a vessar la sang. Joan Baptista és un home gran!, el més gran dels nascuts de dona, com l'elogiarà Jesús, però només és el precursor del Crist. Potser, el secret de la seva grandesa és la consciència de saber-se escollit per Déu; així queda expressat per l'evangelista: «L'infant creixia i s'enfortia en l'Esperit, i va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel» (Lc 1,80). Tota la seva infantesa i joventut va estar marcada per la consciència de la seva missió: donar testimoniatge; i ho fa batejant el Crist en el Jordà, preparant per al Senyor un poble ben disposat i, al final de la seva vida, vessant la seva sang a favor de la veritat. Amb el coneixement que tenim de Joan, nosaltres podem respondre a la pregunta que es feien els seus contemporanis: «¿Què serà aquest infant?» (Lc 1,66). Tots nosaltres, pel baptisme, hem estat escollits i enviats a donar testimoniatge del Senyor. En un ambient d'indiferència, sant Joan ens és model i ajut; ens diu sant Agustí: «Admira Joan tot el que et sigui possible, ja que el que tu admires aprofita al Crist. Aprofita al Crist, repeteixo, no perquè tu li ofereixis alguna cosa a Ell, sinó per a progressar tu en Ell». En Joan, les seves actituds de Precursor, manifestades en la pregària atenta a l'Esperit, en la fortalesa i la humilitat, ens ajuden a obrir horitzons nous de santedat per a nosaltres i per als nostres germans.

Dia litúrgic: Diumenge XII (C) de durant l'any 23-6-2013

Text de l'Evangeli (Lc 9,18-24): Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb Ell. Llavors els preguntà: «Qui diu la gent que sóc jo?». Ells respongueren: «Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes». Ell els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Pere li respongué: «El Messies de Déu». Però Ell els manà severament que no ho diguessin a ningú. Jesús afegí: «Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia. I deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà». Comentari: I vosaltres, qui dieu que sóc? Avui, en l'Evangeli, Jesús ens posa davant d'una pregunta clau, fonamental. De la resposta en depèn la nostra vida: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» (Lc 9,20). Pere respon en nom de tots: «El Messies de Déu». Quina és la nostra resposta? Coneixem prou Jesús com per a poder respondre? La pregària, la lectura de l'Evangeli, la vida sagramental i l'Església són fonts inseparables que ens porten a conèixer-lo i “viure'l”. Fins que no siguem capaços de respondre amb Pere amb tot el cor i amb la mateixa senzillesa..., segurament encara no ens haurem deixat transformar per Ell. Hem d'aconseguir sentir com Pere, hem de reeixir sentir com l'Església per a poder respondre de manera satisfactòria a la pregunta de Jesús! Però l'Evangeli d'avui acaba amb una exhortació a seguir el Senyor des de la humilitat, des la negació i la creu. Seguir Jesús d'aquesta manera només pot donar salvació, llibertat. «Allò que succeeix amb l'or pur, també succeeix amb l'Església; això és, que quan passa pel foc, no experimenta cap mal; ben al contrari, el seu esplendor augmenta» (Sant Ambròs). Ni la contrarietat, ni la persecució per causa del Regne, ens han de fer por, més aviat ens han de ser motiu d'esperança i, fins i tot, d'alegria. Donar la vida pel Crist no és perdre-la, és guanyar-la per tota l'eternitat. Jesús ens demana que ens anorreem totalment per fidelitat a l'Evangeli, vol que, lliurement, li donem tota la nostra existència. Val la pena donar la vida pel Regne! Seguir, imitar, viure la vida de la gràcia, en definitiva, romandre en Déu és l'objectiu de la nostra vida cristiana: «Déu es va fer home per tal que imitant l'exemple d'un home, cosa possible, arribem a Déu, cosa que abans era impossible» (Sant Agustí). Què Déu, amb la força del seu Esperit Sant, ens hi ajudi!

Dia litúrgic: Dissabte XI de durant l'any 22-6-2013

Text de l'Evangeli (Mt 6,24-34): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner. Per això us dic: No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos més que el vestit? Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells? ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida? »I del vestit, per què us en preocupeu? Fixeu-vos com creixen les flors del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d'elles. I si l'herba del camp, que avui és i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, ¿no farà més per vosaltres, gent de poca fe? Per tant, no us preocupeu, pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu. Tot això, els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare celestial ja sap prou que en teniu necessitat. Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que Ell vol, i tot això us ho donarà de més a més. No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps». Comentari: «Busqueu primer el Regne de Déu i fer el que Ell vol, i tot això us ho donarà de més a més» Avui, l’Evangeli parla clarament de viure el “moment present”: no donar voltes arreu del passat, sinó abandonar-nos en Déu i la seva misericòrdia. No cal neguitejar-se pel demà, sinó confiar-lo a la seva providència. Santa Treseta del Nen Jesús afirmava: «Solament em guia l’abandonament, no tinc cap altra brúixola!». La preocupació mai ha resolt cap problema. El que resol problemes és la confiança, la fe. «I si l'herba del camp, que avui és i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, ¿no farà més per vosaltres, gent de poca fe?» (Mt 6,30), diu Jesús. La vida no és per si mateixa massa problemàtica, és l’home qui manca de fe... L’existència no sempre és fàcil. A voltes és pesada; amb freqüència ens sentim ferits i escandalitzats pel que succeeix en la nostra vida o en la dels altres. Però afrontem tot això amb fe i intentem viure, dia rere dia, amb la confiança en què Déu complirà les seves promeses. La fe ens menarà vers la salvació. «No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps» (Mt 6,34). Què vol dir això? Avui, procura viure de manera justa, segons la lògica del Regne, en la confiança, la senzillesa, la cerca de Déu, l’abandonament. I Déu s’ocuparà de la resta... Dia rere dia. És molt important! El que ens esgota freqüentment són totes aquestes voltes al voltant del passat i la por al futur; mentre que quan vivim en el moment present, de manera misteriosa, trobem la força. Per allò que haig de viure avui, tinc la gràcia per a viure-ho. Si demà haig de fer front a situacions més difícils, Déu incrementarà la seva gràcia. La gràcia de Déu es atorgada al moment, dia rere dia. Viure el moment present suposa acceptar la feblesa: renuncia a refer el passat o dominar el futur, i acontentar-se amb el present.

Dia litúrgic: Divendres XI de durant l'any 21-6-2013

Text de l'Evangeli (Mt 6,19-23): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben. Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben. Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor. »El llum del cos és l'ull. Per tant, si el teu ull és bo, tot el teu cos quedarà il·luminat; però si és dolent, tot el teu cos quedarà a les fosques. Perquè si allò que en tu ha de ser llum és foscor, que en serà, de gran, la foscor!». Comentari: Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben Avui, el Senyor ens diu que «el llum del cos és l'ull» (Mt 6,22). Sant Tomàs entén que amb això —en parlar de l'ull— Jesús es refereix a la intenció de l'home. Quan la intenció és recta, lluïda, encaminada a Déu, totes les nostres accions són brillants, esplendents; però quan la intenció no és recta, que n'és de gran la fosca! (cf. Mt 6,23). La nostra intenció pot ser poc recta per malícia, per dolenteria, però més sovint ho és per falta de seny. Vivim com si haguéssim vingut al món per amuntegar riqueses i no tenim en el cap altre pensament. Fer diners, comprar, disposar, tenir. Volem despertar l'admiració dels altres o tal vegada l'enveja. Ens enganyem, patim, ens carreguem de preocupacions i de disgustos i no trobem la felicitat que desitgem. Jesús ens fa una altra proposta: «Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben» (Mt 6,20). El cel és el graner de les bones accions, això sí que és un tresor per sempre. Siguem sincers amb nosaltres mateixos, en què esmercem els nostres esforços, quins són els nostres afanys? Cert, és propi del bon cristià estudiar i treballar honradament per obrir-se pas al món, per treure endavant la família, assegurar el futur dels seus i la tranquil·litat a la vellesa, treballar també pel desig d'ajudar els altres… Sí, tot això és propi d'un bon cristià. Però si allò que tu busques és tenir més i més, posant el cor en aquestes riqueses, oblidant les bones accions, oblidant que en aquest món hi som de pas, que la nostra vida és una ombra que passa, ¿no és cert que —aleshores— tenim l'ull entenebrit? I si el seny s'enterboleix, «que en serà de gran la foscor!» (Mt 6,23).

Dia litúrgic: Dijous XI de durant l'any 20-6-2013

Text de l'Evangeli (Mt 6,7-15): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu. »Vosaltres, pregueu així: ‘Pare nostre del cel, santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel. Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia; perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen; no permetis que caiguem en la temptació, i allibera'ns del mal’. Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres». Comentari: Si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres Avui, Jesús proposa un ideal gran i difícil: el perdó de les ofenses. I estableix una mesura ben raonable: la nostra: «Si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres» (Mt 6,14-15). En un altre lloc havia donat la regla d'or de la convivència humana: «Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes» (Mt 7,12). Volem que Déu ens perdoni i que els altres també ho facin; però nosaltres ens resistim a fer-ho. Demanar perdó costa; però donar el perdó encara costa més. Si fóssim ben humils, no ens seria tan difícil; però l'orgull ens ho fa costerut. Per això podem establir l'equació següent: a més humilitat, més fàcil; a més orgull més difícil. Això et donarà una pista per conèixer el teu grau d'humilitat. Acabada la guerra civil espanyola (any 1939), uns sacerdots excaptius van celebrar una missa d'acció de gràcies a l'església dels Omells. El celebrant, després de les paraules del Parenostre «perdoneu les nostres culpes», va quedar tallat i no podia continuar. No se'n veia en cor de perdonar aquells que els havien fet patir tant allà mateix en un camp de treballs forçats. Passada una estoneta, amb un silenci que es tallava, va reprendre la pregària: «així com nosaltres perdonem els nostres deutors». Després es van preguntar quina havia estat la millor homilia. Tots van estar d'acord: la del silenci del celebrant quan resava el Parenostre. Costa, però és possible amb l'ajuda del Senyor. A més, el perdó que Déu ens dóna és total, arriba fins a l'oblit. Tendim a marginar els favors aviat, però les ofenses... Si els matrimonis les sabessin oblidar, s'evitarien i es solucionarien molts drames familiars. Que la Mare de misericòrdia ens ajudi a comprendre els altres i a perdonar-los del tot.

Dia litúrgic: Dimecres XI de durant l'any 19-6-2013

Text de l'Evangeli (Mt 6,1-6.16-18): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. »I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. »I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà». Comentari: Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi Avui, Jesús ens convida a obrar per a la glòria de Déu, per tal d'agradar al Pare, que per això hem estat creats. Així ho afirma el Catecisme de l'Església: «Déu ho ha creat tot per a l'home, però l'home ha estat creat per servir i estimar Déu i per oferir-li tota la creació». Aquest és el sentit de la nostra vida i el nostre honor: agradar al Pare, complaure Déu. Aquest és l'exemple que el Crist ens deixà. Tant de bo si el Pare celestial podia donar de cadascú de nosaltres el mateix testimoni que donà del seu Fill en el moment del seu baptisme: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut» (Mt 3,17). La manca de rectitud d'intenció seria especialment greu i ridícula si es produïa en accions com ara són l'oració, el dejuni i l'almoina, ja que es tracta d'actes de pietat i caritat, és a dir, actes que —per se— són propis de la virtut de la religió o actes que es realitzen per amor a Déu. Per tant, «mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel» (Mt 6,1). Com podríem agradar Déu si el que procurem d'entrada és que ens vegin i quedar bé —primer de tot— davant els homes? No és que ens haguem d'amagar dels homes per tal que no ens vegin, sinó que es tracta d'adreçar les nostres bones obres directament i en primer lloc a Déu. No importa ni és dolent que ens vegin els altres: tot al contrari, car podem edificar-los amb el testimoni coherent de la nostra acció. Però el que sí importa —i molt!— és que nosaltres vegem Déu rere de les nostres actuacions. I, doncs, hem «d'examinar amb molta cura la nostra intenció en tot allò que fem, i no cercar els nostres interessos, si volem servir el Senyor» (Sant Gregori el Gran).

Dia litúrgic: Dimarts XI de durant l'any 18-6-2013

Text de l'Evangeli (Mt 5,43-48): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que es va dir: ‘Estima els altres, però no estimis els enemics’. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans? Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial». Comentari: Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial Avui, el Crist ens convida a estimar. Estimar sense mesura, que és la mesura de l'Amor veritable. Déu és Amor, «que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos» (Mt 5,45). I l'home, espurna de Déu, ha de lluitar per assemblar-s'hi cada dia: «Així sereu fills del vostre Pare del cel». On trobem el rostre de Crist? En els altres, en el proïsme més proper. És molt fàcil compadir-se dels nens famèlics d'Etiòpia quan els veiem per la TV, o dels immigrants que arriben cada dia a les nostres platges. Però, i els de casa? I els nostres companys de feina? I aquella parenta llunyana que està sola i que podríem anar-li a fer una estona de companyia? Els altres, com els tractem? Com ens els estimem? Quins actes de servei concrets tenim amb ells cada dia? És molt fàcil estimar qui ens estima. Però el Senyor ens convida a anar més enllà, «perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu?» (Mt 5,46). Estimar els nostres enemics! Estimar aquelles persones que sabem —de segur— que mai no ens tornaran l'afecte, ni el somriure, ni aquell favor. Senzillament perquè ens ignoren. El cristià, tot cristià, no pot estimar de manera “interessada”; no ha de donar només un bocí de pa, una almoina al del semàfor. S'ha de donar ell mateix. El Senyor, morint en la Creu, perdona els qui el crucifiquen. Ni un retret, ni una queixa, ni un mal gest... Estimar sense esperar res a canvi. A l'hora d'estimar hem d'enterrar les calculadores. La perfecció és estimar sense mesura. La perfecció la tenim en les nostres mans enmig del món, enmig de les nostres ocupacions diàries. Fent el que toca a cada moment, no el que ens ve de gust. La Mare de Déu, a les noces de Canà de Galilea, s'adona que els convidats no tenen vi. I s'avança. I li demana al Senyor que faci el miracle. Demanem-li avui el miracle de saber-lo descobrir en les necessitats dels altres.

Dia litúrgic: Dilluns XI de durant l'any 17-6-2013

Text de l'Evangeli (Mt 5,38-42): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que es va dir: ‘Ull per ull, i dent per dent’. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra. Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres. Dóna a qui et demana; no et desentenguis del qui et vol manllevar». Comentari: Jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal Avui, Jesús ens ensenya que l'odi se supera en el perdó. La llei del talió era tot un progrés, ja que limitava el dret de venjança a una justa proporció: només pots fer a l'altre el que ell t'ha fet a tu, altrament seria una injustícia; això és el que vol dir l'aforisme d'«ull per ull, dent per dent». Tanmateix, era un progrés limitat, puix Jesucrist en l'Evangeli afirma la necessitat de superar la venjança amb l'amor; així ho va expressar Ell mateix quan, a la creu, va intercedir pels seus botxins: «Pare, perdoneu-los, perquè no saben el que fan» (Lc 23,34). No obstant, el perdó ha d'anar acompanyat de la veritat. No perdonem únicament perquè ens veiem impotents o ens sentim acomplexats. Sovint s'ha confós l'expressió “parar l'altra galta” amb la idea de la renúncia als nostres drets legítims. No es tracta pas d'això. Parar l'altra galta vol dir denunciar i interpel·lar al qui ho ha fet, amb un gest pacífic però decidit, la injustícia que ha comès; és com dir-li: «M'has pegat en una galta, ¿què, vols pegar-me també en l'altra?, ¿et sembla bé com estàs actuant?». Jesús va respondre amb serenitat a l'insolent criat del gran sacerdot: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, ¿per què em pegues?» (Jn 18,23). Veiem, doncs, quin ha de ser el capteniment del cristià: no buscar revenja, però sí mantenir-se ferm; estar obert al perdó i dir les coses clarament. Certament no és un art fàcil, però és l'única manera de posar fre a la violència i manifestar la gràcia divina a un món sovint mancat de gràcia. Sant Basili ens aconsella: «Creieu-me i oblidareu les injúries i els greuges que us vinguin del proïsme. Podreu veure els noms diversos que l'un i l'altre tindreu; a ell l'anomenaran colèric i violent, i a vosaltres mansuets i pacífics. Ell se'n penedirà un dia de la seva violència, i vosaltres no us en penedireu mai de la vostra mansuetud».

Dia litúrgic: Diumenge XI (C) de durant l'any 16-6-2013

Text de l'Evangeli (Mt 7,36—8,3): Un fariseu va invitar Jesús a menjar amb ell. Jesús entrà a casa del fariseu i es posà a taula. Hi havia al poble una dona que era una pecadora. Quan va saber que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb una ampolleta d'alabastre plena de perfum i es quedà plorant als peus de Jesús, darrere d'ell. Li mullava els peus amb les llàgrimes, els hi eixugava amb els cabells, els hi besava i els hi ungia amb perfum. El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca i quina mena de vida porta: és una pecadora». Jesús li digué: «Simó, t'haig de dir una cosa».Ell li respongué: «Digues, mestre». «Dos homes devien diners a un prestador: l'un li devia cinc-cents denaris, i l'altre, cinquanta. Com que no tenien res per a pagar, els va perdonar el deute a tots dos. Quin d'ells et sembla que l'estimarà més?». Simó li contestà: «Suposo que aquell a qui ha perdonat el deute més gran». Jesús li diu: «Has respost correctament». Llavors es girà cap a la dona i digué a Simó: «Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m'has rebut amb un bes; ella, en canvi, d'ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus. Tu no m'has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m'ha ungit els peus amb perfum. Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc». Després digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats». Els qui eren a taula amb ell començaren a pensar: «Qui és aquest que fins i tot perdona pecats?». Jesús digué encara a la dona: «La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau». Després d'això, Jesús anava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la bona nova del Regne de Déu. L'acompanyaven els Dotze i algunes dones que havien estat curades d'esperits malignes i de malalties: Maria, l'anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la muller de Cuses, administrador d'Herodes, Susanna i moltes altres, que els proveïen amb els seus béns. Comentari: Tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus (...), tu no m'has rebut amb un bes (...), tu no m'has ungit el cap amb oli Avui, l'Evangeli ens explica que ningú que trobi Jesús pot fer-ho amb indiferència. ¿Per què el rabí el convida a compartir el seu menjar per a tractar-lo, després, amb descortesia tot descurant atendre'l amb les mostres de respecte i d'honor acostumades? Lluc dibuixa un agut contrast entre l'arrogant i incorrupte fariseu, que segueix totes les normes, però manca de la sensibilitat per tal d'aplicar les més elementals accions d'amabilitat envers l'hoste, i la dona que —tenint una reputació de pecadora— rep Jesús amb una atenció amorosa (cf. Lc 7,45-46). No hi ha dubte que ella entén la importància d'aquesta amorosa atenció, alhora que el fariseu manca totalment d'aquesta sensibilitat. Els fariseus evitaven la companyonia dels “pecadors públics” i, en fer-ho, descuraven donar-los l'ajut que necessiten amb vista a trobar llur guarició i llur integritat. Com a éssers humans, és molt difícil estimar veritablement i reeixir perdonar les persones, i caiem en la temptació de preocupar-nos de les aparences per tal d'adquirir, així, la reputació d'una vida virtuosa, alhora que continuem conreant la nostra tendència a jutjar i a no perdonar. Moltes narracions de l'Evangeli ens parlen de l'actitud dels fariseus enfront dels publicans. Si ara volguéssim descriure allò que els fariseus farien si visquessin en la nostra societat d'ara, podríem veure —per exemple— que certament anirien a Missa i seguirien adientment, però en llur camí de tornada a casa, no dubtarien en criticar negativament els altres. Certament, és laudable assistir a Missa i observar les normes del capteniment cristià, però tota aquesta acurada observança no té cap valor si no va acompanyada d'un genuí esperit d'amor i perdó. Segons Benet XVI, «el nou culte cristià abasta tots els aspectes de la vida, transfigurant-la (...). L'Eucaristia, en implicar la realitat humana concreta del creient, fa possible dia a dia la transfiguració progressiva de l'home, cridat a esdevenir per gràcia la imatge del Fill de Déu».

Dia litúrgic: Dissabte X de durant l'any 15-6-2013

Text de l'Evangeli (Mt 5,33-37): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «També sabeu que es va dir als antics: ‘No trenquis els juraments’. I encara: ‘Compleix allò que has jurat al Senyor’. Doncs jo us dic: No juris mai; ni pel cel, que és el tron de Déu, ni per la terra, que és l'escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran rei. No juris tampoc pel teu cap, perquè tu no en pots fer tornar blanc o negre un sol cabell. Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. El que es diu de més, ve del Maligne». Comentari: Digueu sí, quan és sí; no, quan és no Avui continua Jesús comentant-nos els Manaments. Els israelites tenien un gran respecte al nom de Déu, una veneració sagrada, perquè sabien que el nom es refereix a la persona, i Déu mereix tot respecte, tot honor i tota glòria, de pensament, paraula i obra. Per això —tenint present que jurar és posar Déu com a testimoni de la veritat del que diem— la Llei els manava: «No trenquis els juraments (...). Compleix tot allò que has jurat» (Mt 5,33). Però Jesús ve a perfeccionar la Llei (i, per tant, a perfeccionar-nos a nosaltres seguint la Llei), i fa un pas més: «No juris mai: ni pel cel (...) ni per la terra (...)» (Mt 5,34). No és que jurar, en si mateix, sigui dolent, però calen unes condicions per tal que el jurament sigui lícit, com ara que hi hagi una causa justa, greu, seriosa (un judici, per exemple), i que el que es jura sigui veritat i bo. Però el Senyor ens diu encara més: «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no» (Mt 5,37). És a dir, ens convida a viure la veracitat en tota ocasió, a conformar el nostre pensament, les nostres paraules i les nostres obres a la veritat. I la veritat, què és? És la gran pregunta, que ja veiem formulada en l'Evangeli per boca de Pilat, en el judici contra Jesús, i a la que tants pensadors al llarg dels temps han procurat donar resposta. Déu és la Veritat. El qui viu agradant Déu, complint els seus Manaments, viu en la Veritat. Diu el Sant Rector d'Ars: «La raó de què tan pocs cristians obrin amb l'exclusiva intenció d'agradar a Déu és perquè la major part d'ells es troben sotmesos a la més espantosa ignorància. Déu meu, quantes bones obres es perden per al Cel!». Cal reflexionar-hi. Cal que ens formem, que llegim l'Evangeli i el Catecisme. Després, viure segons el que hi hem après.

Dia litúrgic: Dijous X de durant l'any 14-6-2015

Text de l'Evangeli (Mt 5,20-26): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us dic que, si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel. »Ja sabeu que es va dir als antics: No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal. Doncs jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l'insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l'infern. »Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. Afanya't a arribar a un acord amb el qui et vol denunciar, mentre vas amb ell camí del tribunal, no sigui cas que et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T'ho asseguro: no en sortiràs que no hagis pagat fins l'últim cèntim. Comentari: Si no sou més justos (...) no entrareu pas al Regne del cel Avui, Jesús ens convida a anar més enllà d'allò que pot viure qualsevol simple complidor de la llei. Malgrat no caure en la concreció de males accions, moltes vegades el costum endureix el desig de la recerca de la santedat, tot emmotllant-nos de manera acomodatícia a la rutina del captenir-se bé, i res més. Sant Joan Bosco acostumava a repetir: «Allò que és bo, és enemic d'allò que és òptim». Aquest és el punt en què ens arriba la Paraula del Mestre, el qual ens invita a fer coses “més grans” (cf. Mt 5,20), que parteixen d'una actitud distinta. Coses més grans que, paradoxalment, passen per les menors, per les més petites. Irritar-se, menysprear i renegar del germà no són actituds adients per al deixeble del Regne, el qual ha arribat a ser cridat a esdevenir —ni més ni menys— que sal de la terra i llum del món (cf. Mt 5,13-16), des de la vigència de les benaurances (cf. Mt 5,3-12). Jesús, amb autoritat, canvia la interpretació del precepte negatiu “No matar” (cf. Ex 20,13) per la interpretació positiva de la profunda i radical exigència de la reconciliació, posada —per a major èmfasi— en relació amb el culte. Així, no hi ha cap ofrena que serveixi quan «et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu» (Mt 5,23). Per això, cal resoldre qualsevol plet, perquè en cas contrari la invalidesa de l'ofrena es tornarà contra tu (cf. Mt 5,26). Tot això, solament ho pot moure un gran amor. Sant Pau ens dirà: «No cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d'un altre, i qualsevol altre manament, tots es resumeixen en això: ‘Estima els altres com a tu mateix’. Qui estima, no fa cap mal als altres. Estimar és la plenitud de la Llei» (Rm 13,9-10). Demanem de ser renovats en el do de la caritat —fins al darrer detall— amb el proïsme, i la nostra vida serà la millor i més autèntica ofrena a Déu».

Dia litúrgic: Dijous X de durant l'any 13-6-2013

Text de l'Evangeli (Mt 5,20-26): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us dic que, si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel. »Ja sabeu que es va dir als antics: No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal. Doncs jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l'insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l'infern. »Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. Afanya't a arribar a un acord amb el qui et vol denunciar, mentre vas amb ell camí del tribunal, no sigui cas que et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T'ho asseguro: no en sortiràs que no hagis pagat fins l'últim cèntim. Comentari: Si no sou més justos (...) no entrareu pas al Regne del cel Avui, Jesús ens convida a anar més enllà d'allò que pot viure qualsevol simple complidor de la llei. Malgrat no caure en la concreció de males accions, moltes vegades el costum endureix el desig de la recerca de la santedat, tot emmotllant-nos de manera acomodatícia a la rutina del captenir-se bé, i res més. Sant Joan Bosco acostumava a repetir: «Allò que és bo, és enemic d'allò que és òptim». Aquest és el punt en què ens arriba la Paraula del Mestre, el qual ens invita a fer coses “més grans” (cf. Mt 5,20), que parteixen d'una actitud distinta. Coses més grans que, paradoxalment, passen per les menors, per les més petites. Irritar-se, menysprear i renegar del germà no són actituds adients per al deixeble del Regne, el qual ha arribat a ser cridat a esdevenir —ni més ni menys— que sal de la terra i llum del món (cf. Mt 5,13-16), des de la vigència de les benaurances (cf. Mt 5,3-12). Jesús, amb autoritat, canvia la interpretació del precepte negatiu “No matar” (cf. Ex 20,13) per la interpretació positiva de la profunda i radical exigència de la reconciliació, posada —per a major èmfasi— en relació amb el culte. Així, no hi ha cap ofrena que serveixi quan «et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu» (Mt 5,23). Per això, cal resoldre qualsevol plet, perquè en cas contrari la invalidesa de l'ofrena es tornarà contra tu (cf. Mt 5,26). Tot això, solament ho pot moure un gran amor. Sant Pau ens dirà: «No cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d'un altre, i qualsevol altre manament, tots es resumeixen en això: ‘Estima els altres com a tu mateix’. Qui estima, no fa cap mal als altres. Estimar és la plenitud de la Llei» (Rm 13,9-10). Demanem de ser renovats en el do de la caritat —fins al darrer detall— amb el proïsme, i la nostra vida serà la millor i més autèntica ofrena a Déu».

Dia litúrgic: Dimecres X de durant l'any 12-6-2015

Text de l'Evangeli (Mt 5,17-19): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud. Us ho asseguro: mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei. Tot arribarà a la plenitud. Per tant, aquell qui deixi de complir un dels manaments més petits i ensenyi als altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel, però aquell qui els compleixi i ensenyi a complir-los, serà tingut per gran en el Regne del cel. Comentari: No he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud Avui escoltem del Senyor: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; (...) sinó a dur-los a la plenitud» (Mt 5,17). En l'Evangeli d'avui, Jesús ensenya que l'Antic Testament és part de la Revelació divina: Déu primerament es donà a conèixer als homes mitjançant els profetes. El Poble escollit es reunia els dissabtes a la sinagoga per tal d'escoltar la Paraula de Déu. Així com un bon israelita coneixia les Escriptures i les posava en pràctica, als cristians ens cal la meditació freqüent —diària, si fos possible— de les Escriptures. En Jesús tenim la plenitud de la Revelació. Ell és el Verb, la Paraula de Déu, que s'ha fet home (cf. Jn 1,14), que ve a nosaltres per a donar-nos a conèixer qui és Déu i com ens estima. Déu espera de l'home una resposta d'amor, manifestada en el compliment dels seus ensenyaments: «Si m'estimeu, guardareu els meus manaments» (Jn 14,15). Del text de l'Evangeli d'avui en trobem una bona explicació en la Primera Carta de sant Joan: «Estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. I els seus manaments no són feixucs» (1Jn 5,3). Guardar els manaments de Déu garanteix que l'estimem amb obres i de veritat. L'amor no és només un sentiment, sinó que vol a la vegada obres, obres d'amor, viure el doble precepte de la caritat. Jesús ens ensenya la malícia de l'escàndol: «Aquell qui deixi de complir un dels manaments més petits i ensenyi als altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel» (Mt 5,19). Perquè —com diu sant Joan— «el qui afirma: ‘Jo el conec’, però de fet no guarda els seus manaments, és un mentider, i la veritat no està en ell» (1Jn 2,4). A la vegada ensenya la importància del bon exemple: «Aquell qui els compleixi i ensenyi a complir-los, serà tingut per gran en el Regne del cel» (Mt 5,19). El bon exemple és el primer element de l'apostolat cristià.

Dia litúrgic: Dimarts X de durant l'any, Santoral 11 de Juny: Sant Bernabé, apòstol

Text de l'Evangeli (Mt 5,13-16): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi. Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar un poble posat dalt d'una muntanya, i ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel». Comentari: Vosaltres sou la sal de la terra. Vosaltres sou la llum del món Avui, sant Mateu ens recorda aquelles paraules on Jesús parla de la missió dels cristians: ésser sal i llum del món. La sal, per una banda, és aquest condiment necessari que dóna gust als aliments: sense sal, què poc valen els plats! Per l'altra, al llarg dels segles la sal ha estat un element fonamental per a la conservació dels aliments pel seu poder d'evitar la corrupció. Jesús ens diu: —Heu d'ésser sal en el vostre món, i com la sal, donar gust i evitar la corrupció. En el nostre temps, molts han perdut el sentit de la seva vida i diuen que no val la pena; que està plena de disgustos, dificultats i patiments; que passa molt de pressa i que té com a perspectiva final —i ben trista— la mort. «Vosaltres sou la sal de la terra!» (Mt 5,13). El cristià ha de donar el gust: mostrar amb l'alegria i l'optimisme serè del qui se sap que és fill de Déu, que tot en aquesta vida és camí de santedat; que dificultats, patiments i dolors ens ajuden a purificar-nos; i que al final ens espera la vida de la Glòria, la felicitat eterna. I, també com la sal, el deixeble del Crist ha de preservar de la corrupció: on hi ha cristians de fe viva, no hi pot haver injustícia, violència, abusos envers els dèbils... Ben al contrari, ha de resplendir la virtut de la caritat amb tota la força: la preocupació pels altres, la solidaritat, la generositat... I, així, el cristià és llum del món (cf. Mt 5,14). El cristià és aquesta torxa que, amb l'exemple de la seva vida, porta la llum de la veritat a tots els racons del món, mostrant el camí de la salvació... Allà on abans només hi havia tenebres, incertesa i dubtes, neix la claror, la certesa i la seguretat.

Dia litúrgic: Dilluns X de durant l'any 10-6-2013

Text de l'Evangeli (Mt 5,1-12): En aquell temps, en veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient: «Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! Feliços els compassius: Déu se'n compadirà! Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus! Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel! Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit». Comentari: Feliços els pobres en l’esperit Avui, amb la proclamació de les Benaurances, Jesús ens fa notar que sovint som uns desmemoriats i actuem com els nens, ja que el joc ens fa perdre el record. Jesús temia que la munió de les seves “bones notícies” —és a dir, de les seves paraules, els seus gestos i els seus silencis— es diluís enmig dels nostres pecats i preocupacions. ¿Recordeu, en la paràbola del sembrador, la imatge del gra de blat ofegat per les espines? Per això sant Mateu enfila les Benaurances com uns principis fonamentals, perquè no les oblidem mai més. Són un compendi de la Nova Llei presentada per Jesús, com uns punts bàsics que ens ajuden a viure cristianament. Les Benaurances estan destinades a tothom. El Mestre no ensenya només els deixebles que l'envolten, ni exclou cap classe de persones, sinó que presenta un missatge universal. Ara bé, puntualitza quines disposicions ens cal tenir i la conducta moral que ens demana. Si bé la salvació definitiva no es dóna en aquest món, sinó en l'altre, ara ja, mentre vivim a la terra, ens cal canviar de mentalitat i la valoració que fem de les coses. Cal que ens acostumem a veure el rostre del Crist que plora en els qui ploren, en els qui volen viure despresos de nom i de fets, en els mansuets de cor, en els qui fomenten ànsies de ser sants, en els qui han pres una “determinada determinació”, com deia santa Teresa de Jesús, per tal de ser sembradors de pau i alegria. Les Benaurances són el perfum del Senyor participat en la història humana. També en la teva i en la meva. Els dos últims versets incorporen la presència de la Creu, ja que inviten a l'alegria quan les coses van humanament maldades per causa d'Ell i de l'Evangeli. I és que, quan la coherència de la vida cristiana sigui assaonada, aleshores, fàcilment vindrà la persecució de mil maneres distintes, enmig de dificultats i contrarietats inesperades. El text de sant Mateu és rotund: aleshores «alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel» (Mt 5,12).

Dia litúrgic: Diumenge X (C) de durant l'any 9-6-2013

Text de l'Evangeli (Lc 7,11-17): En aquell temps, Jesús se n'anà en un poble anomenat Naïm. L'acompanyaven els seus deixebles i molta gent. Quan s'acostava a l'entrada del poble, duien a enterrar un mort, fill únic d'una dona que era viuda. Molta gent del poble acompanyava la mare. Així que el Senyor la va veure, se'n va compadir i li digué: «No ploris». Després s'acostà al fèretre i el va tocar. Els qui el portaven s'aturaren. Ell digué: «Jove, aixeca't». El mort va incorporar-se i començà a parlar. I Jesús el va donar a la seva mare. Tothom va quedar esglaiat i glorificaven Déu dient: «Un gran profeta ha sorgit entre nosaltres». I també: «Déu ha visitat el seu poble». L'anomenada de Jesús s'escampà per tot el país dels jueus i per totes les regions veïnes. Comentari: «No ploris» Avui també nosaltres voldríem eixugar les llàgrimes d’aquest món: «No ploris» (Lc 7,13). Els mitjans de comunicació ens mostren —avui més que mai— els dolors de la humanitat. Són tants! Si poguéssim, a tants homes i dones els diríem «aixeca’t» (Lc 7,14). Però..., no podem, no podem, Senyor!. Ens surt de l’ànima dir-li: —Mireu, Jesús, que ens veiem desbordats pel dolors. Ajudeu-nos! Enfront d’aquesta sensació d’impotència, procurem reaccionar amb sentit sobrenatural i amb sentit comú. Sentit sobrenatural, en primer lloc, per a posar-nos immediatament en mans de Déu: no estem sols, car «Déu ha visitat el seu poble» (Lc 7,16). La impotència és nostra, no d’Ell. La pitjor de totes les tragèdies és la moderna pretensió d’edificar un món sense Déu i, àdhuc, a espatlles de Déu. Sens dubte és possible edificar “quelcom” sense Déu, però la història ens ha mostrat amb escreix que aquest “quelcom” sovint és inhumà. Aprenguem-ho d’una vegada per totes: «Sense mi no podeu fer res» (Jn 15,5). En segon lloc, sentit comú: el dolor no podem eliminar-lo. Totes les “revolucions” que ens han promès un paradís en aquesta vida han acabat sembrant la mort. I, encara en l’hipotètic cas (un impossible!) de què algun dia es pogués eliminar “tot” dolor, no deixaríem de ser mortals... (per cert, un dolor al que solament el Crist-Déu ha donat resposta real). L’esperit cristià és “realista” (no amaga el dolor) i, alhora, “optimista”: podem “gestionar” el dolor. Més encara: el dolor és una oportunitat per a manifestar amor i per a créixer en amor. Jesucrist —el “Déu proper”— ha recorregut aquest camí. En paraules del Papa Francesc, «commoure’s (“moure’s amb”), compadir-se (“patir-amb”) del qui està caigut, són actituds de qui sap reconèixer en l’altre la seva pròpia imatge [de fragilitat]. Les ferides que guareix en el germà són ungüent per a les pròpies. La compassió esdevé comunió, un pont que apropa i estreny llaços».

Dia litúrgic: Dissabte després del Diumenge II després de Pentecosta: El Cor Immaculat de Maria 8-6-2013

Text de l'Evangeli (Lc 2,41-51): Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan Ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se'n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. En veure'l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué: «Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia». Ell els respongué: «Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?». Però ells no comprengueren aquesta resposta. Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor. Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes. Comentari: La seva mare conservava tot això en el seu cor Avui celebrem la memòria del Cor Immaculat de Maria. Un cor sense taca, ple de Déu, obert totalment a escoltar-lo i a obeir-lo. El cor, en el llenguatge de la Bíblia, es refereix al nucli més profund de la persona, d'on brollen tots els pensaments, paraules i obres. Què brolla del Cor de Maria? Fe, obediència, tendresa, disponibilitat, esperit de servei, fortalesa, humilitat, senzillesa, agraïment, i tot un reguitzell inacabable de virtuts. Per què? La resposta la trobem en les paraules de Jesús: «On està el teu tresor hi tindràs el teu cor» (Mt 6,21). El tresor de Maria és el seu Fill, i en Ell hi té posat tot el seu cor; els pensaments, paraules i obres de Maria tenen com a origen i com a fi contemplar i agradar al Senyor. L'Evangeli d'avui ens en dóna una bona mostra. Després de narrar-nos l'escena del nen Jesús perdut i trobat al temple, ens diu: «La seva mare conservava tot això en el seu cor» (Lc 2,51). Sant Gregori de Nisa comenta: «Déu es deixa contemplar pels qui tenen el cor purificat». Què guarda Maria en el seu cor? Des de l'Encarnació fins a l'Ascensió de Jesús al cel, passant per les hores amargues del Calvari, són tants i tants records meditats i aprofundits: l'alegria de la visita de l'àngel Gabriel manifestant-li el designi de Déu per Ella, el primer petó i la primera abraçada a Jesús acabat de néixer, els primers passos del seu Fill a la terra, el veure com anava creixent en saviesa i en gràcia, la seva “complicitat” en les noces de Canà, les ensenyances de Jesús en la seva predicació, el dolor salvador de la Creu, l'esperança en el triomf de la Resurrecció... Demanem-li a Déu de tenir el goig d'estimar-lo cada dia més perfectament, amb tot el cor, com a bons fills de la Verge Maria.

Dia litúrgic: Solemnitat del SagratCor de Jesús (C) 7-juny.2013

Text de l'Evangeli (Lc 15,3-7): En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola als fariseus i als mestres de la Llei: «Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut?’. Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se». Comentari: Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut Avui celebrem la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús. Des de temps immemorial, l'home situa “físicament” en el cor allò que de millor o pitjor té l'ésser humà. Crist ens mostra el seu, amb les cicatrius del nostre pecat, com a símbol del seu amor als homes, i és des d'aquest cor que vivifica i renova la història passada, present i futura, des d'on contemplem i podem comprendre l'alegria d'Aquell que troba el que havia perdut. «Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut» (Lc 15,6). Quan escoltem aquestes paraules, tendim sempre a situar-nos en el grup dels noranta-nou justos, i observem “distants” com Jesús ofereix la salvació a un bon nombre de coneguts nostres que són molt pitjors que nosaltres... Doncs, no!, l'alegria de Jesús té un nom i un rostre. El meu, el teu, el d'aquell..., tots som “l'ovella perduda” pels nostres pecats; així que..., no atiem el foc de la nostra supèrbia, creient-nos convertits del tot! En el temps que ens toca viure, en què hom relativitza o nega el concepte del pecat, en què el sagrament de la penitència de part d'alguns és considerat quelcom dur, trist i obsolet, el Senyor en la seva paràbola ens parla d'alegria, i no solament ho fa aquí, sinó que és un corrent que travessa tot l'Evangeli. Zaqueu convida Jesús a menjar per a celebrar-ho, després de ser perdonat (cf. Lc 19,1-9); el pare del fill pròdig perdona i dóna una festa pel seu retorn (cf. Lc 15,11-32), i el Bon Pastor s'omple de goig pel fet de trobar a qui s'havia apartat del seu camí. Sant Josepmaria deia que un home «val allò que val el seu cor”. Meditem des de l'Evangeli de Lluc si el preu —que va consignat en l'etiqueta del nostre cor— s'adiu amb el valor del rescat que el Sagrat Cor de Jesús ha pagat per cadascun de nosaltres.

Dia litúrgic: Dijous IX de durant l'any 6-6-2013

Text de l'Evangeli (Mc 12,28-34): En aquell temps, un dels mestres de la Llei s'acostà a Jesús i li va fer aquesta pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments?». Jesús va respondre: «El primer és: ‘Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb tota la força’. El segon és aquest: ‘Estima els altres com a tu mateix’. No hi ha cap manament més gran que aquests». Llavors el mestre de la Llei li digué: «És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que Ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'Ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb tota la força i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis». Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: «No ets pas lluny del Regne de Déu». I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta. Comentari: No hi ha cap altre manament més gran que aquests Avui, un mestre de la Llei li pregunta a Jesús: «¿Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?» (Mc 12,28). La pregunta és capciosa. En primer lloc, perquè intenta establir un rànquing entre els diversos manaments; i, en segon lloc, perquè la seva pregunta se centra en la Llei. És clar, es tracta de la pregunta d'un mestre de la Llei. La resposta del Senyor desmunta l'espiritualitat d'aquell «mestre de la Llei». Tota l'actitud del deixeble de Jesús respecte a Déu queda resumida en un punt doble: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor» (Mc 12,30) i «estima els altres com a tu mateix» (Mc 12,31). El comportament religiós queda definit en la seva relació amb Déu i amb el proïsme; i el comportament humà, en la seva relació amb els altres i amb Déu. Ho diu amb altres paraules sant Agustí: «Estima i fes el que vulguis». Estima Déu i estima els altres, i tota la resta serà conseqüència d'aquest amor en plenitud. El mestre de la Llei ho entén perfectament. I indica que estimar Déu amb tot el cor i els altres com a un mateix «val més que tots els holocaustos i sacrificis» (Mc 12,33). Déu està esperant la resposta de cada persona, l'entrega plena «amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb tota la força» (Mc 12,30) a Ell, que és la Veritat i la Bondat, i l'entrega generosa als altres. Els «sacrificis i les ofrenes» tan sols tenen sentit en la mesura que siguin expressió veritable d'aquest doble amor. I pensar que de vegades utilitzem els “petits manaments” i «els sacrificis i les ofrenes» com a pedra per a criticar o ferir l'altre! Jesús comenta la resposta del mestre de la Llei amb un «no ets lluny del Regne de Déu» (Mc 12,34). Per a Jesús ningú que estimi l'altre per damunt de tot és lluny del regnat de Déu.

Dia litúrgic: Dimecres IX de durant l'any 5-6-2013

Text de l'Evangeli (Mc 12,18-27): En aquell temps, uns saduceus l'anaren a trobar. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: «Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home mor i deixa muller, però no ha tingut fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense tenir descendència. El segon es va casar amb la dona del difunt, i morí sense tenir-ne descendència. Igualment el tercer. Cap dels set no va tenir descendència. Després de tots va morir també la dona. Per tant, quan arribi la resurrecció i tots ells ressuscitin, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat?». Jesús els respongué: «Aneu equivocats precisament perquè desconeixeu les Escriptures i el poder de Déu. Quan tots ells ressuscitin d'entre els morts, ja no prendran muller ni marit, sinó que seran com els àngels del cel. I sobre el fet que els morts ressusciten, ¿no heu llegit en el llibre de Moisès, en el passatge de la Bardissa, com Déu li va dir: Jo sóc el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob? Ell no és Déu de morts, sinó de vius. Aneu molt equivocats! Comentari: Ell no és Déu de morts, sinó de vius Avui, la Santa Església brinda a la nostra consideració —per la paraula de Crist— la realitat de la resurrecció i les propietats dels cossos ressuscitats. En efecte, l'Evangeli ens narra l'encontre de Jesús amb els saduceus, els quals —mitjançant un cas hipotètic rebuscat— li presenten una dificultat en relació a la resurrecció dels morts, veritat en la que ells no hi creien. Li diuen que, si una dona envidua set vegades, «de quin dels set serà muller?» (Mc 12,23). Cerquen, així, posar en ridícul la doctrina de Jesús. El Senyor, però, desfà aquesta dificultat en exposar que, «quan tots ells ressuscitin d'entre els morts, ja no prendran muller ni marit, sinó que seran com els àngels del cel» (Mc 12,25). I, donada l'ocasió, Nostre Senyor aprofita la circumstància per tal d'afirmar l'existència de la resurrecció, tot citant allò que Déu digué a Moisès en l'episodi de la bardissa: «Jo sóc el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob», i afegeix: «Ell no és Déu de morts, sinó de vius» (Mc 12,26-27). Aquí Jesús els reprotxa com n'estan d'errats, perquè no entenen ni l'Escriptura ni el poder de Déu; és més, aquesta veritat ja estava revelada en l'Antic Testament: així ho ensenyaren Isaïes, la mare dels Macabeus, Job i d'altres. Sant Agustí descrivia així la vida d'eterna i amorosa comunió: «No patiràs allí límits ni estretors en posseir-ho tot; ho tindràs tot, i el teu germà també ho tindrà tot; perquè vosaltres dos, tu i ell, esdevindreu un, i aquest únic tot també tindrà Aquell que us posseeixi a ambdós». Nosaltres, lluny de dubtar de les Escriptures i del poder misericordiós de Déu, adherits amb tot l'enteniment i el cor a aquesta veritat esperonadora, ens gaudim de no restar frustrats en la nostra set de vida, plena i eterna, la qual cosa ens és garantida en el mateix Déu, en la seva glòria i felicitat. Davant d'aquesta invitació divina, no ens queda sinó fomentar les nostres ànsies de veure Déu, el desig de romandre per sempre regnant juntament amb Ell.

Dia litúrgic: Dimarts IX de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mc 12,13-17): En aquell temps, els principals de Jerusalem van enviar a Jesús alguns fariseus i alguns partidaris d'Herodes per sorprendre'l en alguna paraula comprometedora. Hi van, doncs, i li diuen: «Mestre, sabem que dius la veritat, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones, sinó que ensenyes de debò el camí de Déu. Digues: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar? ¿L'hem de pagar o no l'hem de pagar?». Jesús es va adonar de la seva hipocresia i els respongué: «Per què em poseu a prova? Porteu-me un denari i deixeu-me'l veure». Ells l'hi portaren. Jesús els preguntà: «De qui són aquesta cara i aquesta inscripció?». Ells li respongueren: «Del Cèsar». Jesús els digué: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu». I quedaren sorpresos de la seva resposta. Comentari: Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu Avui, novament ens meravellem de l'enginy i saviesa del Crist. Ell, amb la seva magistral resposta, assenyala directament la justa autonomia de les realitats terrenals: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar» (Mc 12,17). La Paraula d'avui, però, és quelcom més que saber-se'n sortir d'un conflicte; és una qüestió que té actualitat en tots els moments de la nostra vida: què li estic donant a Déu?; És realment el que m'importa més en la meva vida? On he posat el meu cor? Perquè... «on teniu el tresor, hi tindreu el cor» (Lc 12,34). En efecte, segons sant Jeroni, «heu de donar necessàriament al Cèsar la moneda que porta impresa la seva imatge; però vosaltres doneu amb gust tot el vostre ésser a Déu, perquè està impresa en nosaltres la seva imatge i no la del Cèsar». Al llarg de la seva vida, Jesucrist planteja constantment la qüestió de l'elecció. Som nosaltres els qui estem cridats a elegir, i les opcions són clares: viure des dels valors d'aquest món, o viure des dels valors de l'Evangeli. Sempre és temps d'elecció, temps de conversió, temps per a tornar a “resituar” la nostra vida en la dinàmica de Déu. Serà l'oració, i especialment la realitzada amb la Paraula de Déu, la que ens vagi descobrint què vol Déu de nosaltres. Aquell que sap escollir Déu esdevé habitacle de Déu, ja que «qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell» (Jn 14,23). És la pregària la que es converteix en l'autèntica escola on, com afirma Tertul·lià, «Crist ens va ensenyant quin era el designi del Pare que Ell realitzava en el món, i quin el capteniment de l'home per tal que sigui conforme a aquest mateix designi». Tant de bo si reeixim en elegir el camí que ens convé!

Dia litúrgic: Dilluns IX de durant l'any 3-6-2013

Text de l'Evangeli (Mc 12,1-12): En aquell temps, Jesús es posà a parlar-los en paràboles: «Un home va plantar una vinya, la va envoltar d'una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se'n va anar lluny. »Quan va ser el temps, envià un servent als vinyaters per rebre'n la part que li corresponia dels fruits de la vinya; però ells el van agafar, el van apallissar i el van despatxar amb les mans buides. Novament els envià un altre servent; a aquest li van obrir el cap i el van ultratjar. Els en va enviar encara un altre, i el van matar; i així feren amb molts altres: a uns els apallissaven, a d'altres els mataven. Tenia encara el seu fill estimat, i els l'envià en darrer lloc, tot dient-se: ‘Al meu fill, el respectaran’. Però aquells vinyaters es digueren entre ells: ‘Aquest és l'hereu: vinga, matem-lo i l'heretat serà nostra!’. L'agafaren, doncs, el van matar i el van llençar fora de la vinya. »Què farà l'amo de la vinya? Vindrà, farà morir aquells vinyaters i donarà la vinya a uns altres. ¿No heu llegit allò que diu l'Escriptura: ‘La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen’?». Ells van comprendre que Jesús amb aquella paràbola es referia a ells, i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent. Llavors el van deixar estar i se n'anaren. Comentari: Envià un servent als vinyaters per rebre'n la part que li corresponia dels fruits de la vinya Avui, el Senyor ens convida a passejar per la seva vinya: «Un home va plantar una vinya (...) la va arrendar a uns vinyaters» (Mc 12,1). Tots som arrendataris d'aquesta vinya. La vinya és el nostre propi esperit, l'Església i el món sencer. Déu vol fruits de nosaltres. Primer, la nostra santedat personal; després, un constant apostolat entre els nostres amics, als quals el nostre exemple i la nostra paraula els animi a apropar-se cada dia més al Crist; finalment, el món, que es convertirà en un millor lloc per a viure, si santifiquem el nostre treball professional, les nostres relacions socials i el nostre deure envers el bé comú. Quina classe d'arrendataris som? Dels qui treballen dur, o dels qui s'irriten quan l'amo envia els seus servents a cobrar-nos el lloguer? Podem oposar-nos als qui tenen la responsabilitat d'ajudar-nos a proporcionar els fruits que Déu espera de nosaltres. Podem posar objeccions als ensenyaments de la Santa Mare Església i del Papa, dels bisbes, o potser, més modestament, dels nostres pares, del nostre director espiritual, o d'aquell bon amic que està intentant ajudar-nos. Podem, fins i tot, esdevenir agressius, i provar de ferir-los o, fins “matar-los” mitjançant la nostra crítica i comentaris negatius. Hauríem d'examinar-nos a nosaltres mateixos sobre els motius reals d'aquesta positura. Potser necessitem una coneixença més profunda de la nostra fe; potser hem d'aprendre a conèixer-nos millor, a efectuar un millor examen de consciència, per tal de poder descobrir les raons per les que no volem produir fruits. Demanem a la Nostra Mare Maria el seu ajut per a poder treballar amb amor, sota el guiatge del Papa. Tots podem ser “bons pastors” i “pescadors” d'homes. «Aleshores, anem i demanem al Senyor que ens ajudi a portar fruit, un fruit que romangui. Només així aquesta vall de llàgrimes es transformarà en un jardí de Déu» (Benet XVI). Nosaltres podríem apropar a Jesucrist el nostre esperit, el dels nostres amics, o el del món sencer, només que llegíssim i meditéssim els ensenyaments del Sant Pare i provéssim de posar-los en pràctica.

Dia litúrgic: Solemnitat del Cos i dela Sang de Crist (C) 2-6-2013

Text de l'Evangeli (Lc 9,11b-17): Un dia, Jesús parlava del Regne de Déu i guaria els qui en tenien necessitat. El dia començava a declinar, i els Dotze s'acostaren a dir-li: «Acomiada la gent, i que vagin als pobles i a les cases del voltant per trobar allotjament i menjar. Aquí som en un lloc despoblat». Però Jesús els digué: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos». Ells respongueren: «Només tenim cinc pans i dos peixos; si de cas hauríem d'anar nosaltres mateixos a comprar menjar per a tota aquesta gentada». Hi havia, en efecte, uns cinc mil homes. Llavors Jesús digué als seus deixebles: «Feu-los seure en grups de cinquanta». Ells ho van fer així, i tothom s'assegué. Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i en donava als deixebles perquè els servissin a la gent. Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir dotze cistelles dels bocins de pa que havien sobrat. Comentari: Doneu-los menjar vosaltres mateixos Avui és el dia més gran per al cor d'un cristià, perquè l'Església, després de festejar el Dijous Sant la institució de l'Eucaristia, procura ara d'exaltar aquest august Sagrament, mirant que tots l'adorem il·limitadament. «Quantum potes, tantum aude...», «atreveix-te tant com puguis»: aquesta és la invitació que ens fa sant Tomàs d'Aquino en un meravellós himne de lloança a l'Eucaristia. I aquesta invitació resumeix admirablement quins han de ser els sentiments del nostre cor davant la presència real de Jesucrist en l'Eucaristia. Tot el que puguem fer és poc per mirar de correspondre a aquesta donació tan humil, tan amagada, tan impressionant. El Creador del cel i la terra s'amaga sota les espècies sacramentals i se'ns ofereix com aliment de les nostres ànimes. És el pa dels àngels i l'aliment dels qui caminem. I és un pa que se'ns dóna abundantment, com va ser distribuït sense mesura el pa multiplicat miraculosament per Jesús per evitar el defalliment dels qui el seguien: «Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir dotze cistelles dels bocins de pa que havien sobrat» (Lc 9,17). Davant d'aquesta sobreabundància d'amor no hi cap una resposta gasiva. Una mirada de fe, atenta i pregona, a aquest Sagrament diví, ha de deixar pas necessàriament a una pregària agraïda i a una encesa del cor. Sant Josepmaria acostumava a fer ressò en la seva predicació de les paraules que un prelat ancià i piadós adreçava als seus sacerdots: «Tracteu-me'l bé». Un ràpid examen de consciència ens ajudarà a notar què ens cal fer per tractar Jesús Sagramentat amb més delicadesa: la netedat de la nostra ànima —sempre ha d'estar en gràcia per a rebre'l—, la correcció en la manera de vestir —com a senyal d'amor i reverència—, la freqüència amb la qual ens atansem a rebre'l, les vegades que el visitem al Sagrari... Haurien de ser incomptables els detalls amb el Senyor en l'Eucaristia. Lluitem per rebre i tractar Jesús Sagramentat amb la puresa, humilitat i devoció de la seva Santíssima Mare, amb l'esperit i el fervor dels sants.

Dia litúrgic: DissabteVIII de durant l'any 1-6-2013

Text de l'Evangeli (Mc 11,27-33): En aquell temps, Jesús amb els seus deixebles se'n tornà a Jerusalem i, mentre caminava pel recinte del temple, l'anaren a trobar els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els notables i li preguntaren: «Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?». Jesús els replicà: «Us faré una altra pregunta. Contesteu-me-la i us diré amb quina autoritat faig tot això. El baptisme de Joan, ¿venia de Déu o dels homes? Contesteu-me». Ells discutien i es deien: «Si responem que venia de Déu, ens preguntarà: ‘Doncs per què no el vau creure?’. Però tampoc no podem dir que venia dels homes!». Tenien por de la gent, perquè tothom estava convençut que Joan era realment un profeta. Per això respongueren a Jesús: «No ho sabem». Llavors Jesús els diu: «Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat faig tot això». Comentari: Amb quina autoritat fas tot això? Avui, l'Evangeli ens demana que pensem amb quina intenció anem a veure Jesús. Hi ha qui hi va sense fe, sense reconèixer la seva autoritat: per això, «l'anaren a trobar els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els notables i li preguntaren: ‘Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?’» (Mc 11,27-28). Si no tractem Déu en l'oració, no tindrem fe. Però, com diu sant Gregori el Gran, «quan insistim en l'oració amb tota vehemència, Déu es deté en el nostre cor i recobrem la vista perduda». Si tenim bona disposició, malgrat que estiguem en un error, veient que l'altra persona té raó, acollirem les seves paraules. Si tenim bona intenció, tot i que arrosseguem el pes del pecat, quan fem oració, Déu ens farà comprendre la nostra misèria, per tal que ens reconciliem amb Ell, demanant perdó de tot cor i per mitjà del sagrament de la penitència. La fe i l'oració van unides. Ens diu sant Agustí que, «si la fe falta, l'oració és inútil. Aleshores, quan preguem, creiem i preguem per tal que no ens manqui la fe. La fe produeix l'oració, i l'oració produeix al seu torn la fermesa de la fe». Si tenim bona intenció, i acudim a Jesús, descobrirem qui és i entendrem la seva paraula, quan ens pregunti: «El baptisme de Joan, ¿venia de Déu o dels homes?» (Mc 11,30). Per la fe, sabem que era del cel, i que la seva autoritat li ve del seu Pare, que és Déu, i d'Ell mateix perquè és la segona Persona de la Santíssima Trinitat. Perquè sabem que Jesús és l'únic salvador del món, ens adrecem a la seva Mare que també és Mare nostra, bo i desitjant acollir la paraula i la vida de Jesús, amb bona intenció i bona voluntat, per a tenir la pau i l'alegria dels fills de Déu.