Dia litúrgic: 31 de Maig: La Visitació de la Mare de Déu 31-5-2011

Text de l'Evangeli
(Lc 1,39-56):

En aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!».

Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d'ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles: el seu nom és sant, i l'amor que té als qui creuen en Ell s'estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre». Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se'n tornà a casa seva.

Comentari:

«L'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes»
Avui contemplem el fet de la Visitació de la Verge Maria a la seva cosina Elisabet. Tan bon punt li ha estat comunicat que ha estat escollida per Déu Pare per a ser la Mare del Fill de Déu i que la seva cosina Elisabet ha rebut també el do de la maternitat, marxa decididament cap a la muntanya per a felicitar la seva cosina, per a compartir amb ella la joia d'haver estat agraciades amb el do de la maternitat i per a servir-la.

La salutació de la Mare de Déu provoca que l'infant, que Elisabet porta en el seu si, salti d'entusiasme dins les entranyes de la seva mare. La Mare de Déu, que porta Jesús en el seu si, és causa d'alegria. La maternitat és un do de Déu que genera alegria. Les famílies s'alegren quan hi ha un anunci d'una nova vida. El naixement de Crist produeix certament «una gran alegria» (Lc 2,10).

Amb tot, avui en dia, la maternitat no és valorada degudament. Sovint se li anteposen altres interessos superficials, que són manifestació de comoditat i d'egoisme. Les possibles renúncies, que comporta l'amor paternal i maternal, espanten molts matrimonis que, potser pels mitjans que han rebut de Déu, haurien de ser més generosos i dir “sí” més responsablement a noves vides. Moltes famílies deixen de ser “santuaris de la vida”. El Papa Joan Pau II ens recordava que l'anticoncepció i l'avortament «tenen les seves arrels en una mentalitat hedonista i irresponsable respecte a la sexualitat i pressuposen un concepte egoista de la llibertat, que veu en la procreació un obstacle al desenvolupament de la pròpia personalitat».

Elisabet, durant cinc mesos, no sortia de casa, i pensava: «Com ha obrat amb mi el Senyor!» (Lc 1,25). I Maria deia: «La meva ànima magnifica el Senyor (...) perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa» (Lc 1,46.48). La Verge Maria i Elisabet valoren i agraeixen l'obra de Déu en elles: la maternitat! Cal que els catòlics retrobem el significat de la vida com un do sagrat de Déu als éssers humans.

Dia litúrgic: Dilluns VI de Pasqua 30-5-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 15,26—16,4):


En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan vingui el Defensor, l'Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que jo us enviaré des del Pare, Ell donarà testimoni de mi. I també vosaltres sereu testimonis, perquè heu estat amb mi des del principi. Us he dit tot això perquè no sucumbiu en la prova. Us expulsaran de les sinagogues; més encara, ve un temps que els qui us matin es pensaran que donen culte a Déu. Tot això ho faran perquè no ens han conegut ni al Pare ni a mi. Us he dit tot això perquè, quan arribi aquell temps, recordeu que ja us ho havia predit».

Comentari:

«Quan vingui el Defensor, l'Esperit de la veritat, Ell donarà testimoni de mi»
Avui, l'Evangeli és quasi tan actual com en els anys finals de l'evangelista sant Joan. Ésser cristià llavors no estava de moda (més aviat era bastant perillós), com tampoc no ho és ara. Si algú vol ser ben considerat per la nostra societat, millor que no sigui cristià, perquè, en moltes coses —tal com als primers cristians jueus— l'«expulsaran de les sinagogues» (Jn 16,2).

Sabem que ser cristià és viure a contracorrent: ho ha estat sempre. Fins i tot en èpoques en que “tothom” era cristià: els que ho volien ésser de veritat no eren massa ben vistos per alguns. El cristià és, si viu segons Jesucrist, un testimoni del que Déu tenia previst per a tots els homes; és un testimoniatge de què es possible imitar Jesucrist i viure amb tota dignitat com a home. Això no agradarà a molts, com Jesús mateix no va agradar a molts i va ser portat a la mort. Els motius de rebuig seran variats, però hem de tenir present que en ocasions el nostre testimoniatge serà pres com una acusació.

No és pot dir que sant Joan, pels seus escrits, fos pessimista: ens fa una descripció victoriosa de l'Església i del triomf final del Crist. Tampoc és pot dir que ell no hagués hagut de patir les mateixes coses que descriu. No amaga la realitat de les coses ni la substància de la vida cristiana: la lluita.

Una lluita que és per a tots, perquè no hem de vèncer amb les nostres forces. L'Esperit Sant lluita amb nosaltres. És Ell qui ens dóna les forces. És Ell, el Protector, qui ens deslliura dels perills. Amb Ell al costat de res hem de tenir por.

Joan va confiar plenament en Jesús, li va fer entrega de la seva vida. Així no li va costar després confiar en Aquell que va ser enviat per Ell: l'Esperit Sant.

Dia litúrgic: Diumenge VI (A) de Pasqua 29-5-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 14,15-21):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si m'estimeu, guardareu els meus manaments, i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Ell és l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, perquè no és capaç de veure'l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres. No us deixaré pas orfes; tornaré a vosaltres. D'aquí a poc temps, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. Aquell dia, coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. El qui m'estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m'estima, el meu Pare l'estimarà i jo també l'estimaré i em manifestaré a ell».

Comentari:

«Jo també l'estimaré i em manifestaré a ell»
Avui, Jesús —tal com ho va fer amb els seus deixebles— s'acomiada, ja que torna al Pare per tal de ser glorificat. Sembla ser que això entristeix els deixebles que, encara el miren amb la sola mirada física, humana, que creu, accepta i s'aferra a allò que únicament veu i toca. Aquesta sensació dels seguidors, que també es dóna avui dia en molts cristians, fa que el Senyor asseveri que «no us deixaré pas orfes» (Jn 14,18), ja que Ell demanarà al Pare que ens enviï «un altre Defensor» (Auxiliador, Intercessor: Jn 14,16), «l'Esperit de la veritat» (Jn 14,17); a més, tot i que el món no el “veurà”, «vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu» (Jn 14,19). Així, la confiança i la comprensió en aquestes paraules de Jesús suscitaran en el veritable deixeble l'amor, que es mostrarà clarament en el fet de “tenir els seus manaments” i de “guardar-los” (cf. v. 21). I més encara: qui viu això, serà estimat d'igual manera pel Pare, i Ell —el Fill— estimarà i es manifestarà al seus deixebles fidels (cf. v. 21).

Quantes paraules d'alè, confiança i promesa arriben a nosaltres en aquest Diumenge! Enmig de les preocupacions quotidianes —on el nostre cor és aclaparat per les ombres del dubte, de la desesperació i del cansament de les coses que semblen no tenir solució o haver entrat en un camí sense sortida— Jesús ens convida a sentir-lo sempre present, a saber descobrir que és viu i que ens estima, i alhora, al qui dóna el pas ferm de viure els seus manaments, li garanteix manifestar-se-li en la plenitud de la vida nova i ressuscitada.

Avui, se'ns manifesta viu i present, en els ensenyaments de les Escriptures que escoltem, i en l'Eucaristia que rebrem. —Que la teva resposta sigui la d'una vida nova que es lliura en la vivència dels seus manaments, en particular el de l'amor.

Dia litúrgic: Dijous V de Pasqua 26-5-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 15,9-11):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor. Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa».

Comentari:

«Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres»
Avui escoltem novament l'íntima confidència que Jesús ens va fer el Dijous Sant: «Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres» (Jn 15,9). L'amor del Pare al Fill és immens, tendre, entranyable. Ho llegim al llibre dels Proverbis, quan afirma que de molt abans de començar les seves obres, «jo era al seu costat com un deixeble preferit, feia cada dia les seves delícies, jugava contínuament a la seva presència» (Pr 8,30). Així ens estima a nosaltres i, anunciant-ho profèticament en el mateix llibre, afegeix: «Jo jugava per tota la terra, i compartia amb els homes les meves delícies» (Pr 8,31).

El Pare estima el Fill, i Jesús no se n'està de dir-nos-ho: «El qui m'ha enviat és amb mi, no em deixa sol, perquè sempre faig allò que li plau» (Jn 8,29). El Pare ho ha proclamat ben alt en el Jordà: «Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m'he complagut» (Mc 1,11) i, més tard, en el Tabor: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo» (Mc 9,7).

Jesús ha respost, «Abbà», papà! Ara ens revela, «Jo us estimo tal com el Pare m'estima». I què farem nosaltres? Doncs mantenir-nos en el seu amor, observar els seus manaments, estimar la Voluntat del Pare. ¿No és aquest l'exemple que Ell ens dóna?: «Jo sempre faig allò que li plau».

Però nosaltres, que som febles, inconstants, covards i —perquè no dir-ho— fins i tot, dolents, ¿perdrem, doncs, per sempre la seva amistat? No, Ell no permetrà que siguem temptats per sobre de les nostres forces! Però si algun cop ens apartéssim dels seus manaments, demanem-li la gràcia de tornar corrent com el fill pròdig a la casa del Pare. D'acudir al sagrament de la Penitència per rebre el perdó dels nostres pecats. «Jo us estimo —ens diu Jesús—. Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa» (Jn 15,9.11).

Dia litúrgic: Dimarts V de Pasqua 24-5-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 14,27-31a):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin. Heu sentit que us deia: ‘Me'n vaig, però tornaré a vosaltres’. Si m'estiméssiu, us alegraríeu de saber que me'n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. Us ho he dit ara, per endavant, perquè, quan això passi, cregueu. Ja no parlaré gaire més temps amb vosaltres, perquè arriba el príncep d'aquest món. No és que ell tingui poder sobre mi, però així el món sabrà que jo estimo el Pare i que faig el que el Pare m'ha manat».

Comentari:

«Us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna»
Avui, Jesús ens parla indirectament de la creu: ens deixarà la pau, però al preu de la seva dolorosa “sortida” d'aquest món. Avui llegim les seves paraules dites abans del sacrifici de la Creu i que foren escrites després de la seva Resurrecció. A la Creu, amb la seva mort, vencé la mort i la por. Ens dóna la pau «que el món no dóna» (Jn 14,27), ja que ho fa bo i passant pel dolor i la humiliació: així demostrà el seu amor misericordiós envers l'home.

En la vida dels homes és inevitable el sofriment, des del dia en què el pecat entrà en el món. Unes vegades és dolor físic; altres, moral; en altres ocasions es tracta d'un dolor espiritual..., i a tots ens arriba la mort. Però Déu, en el seu infinit amor, ens ha donat el remei per a tenir pau enmig del dolor: Ell ha acceptat “marxar” d'aquest món amb una “sortida” sofrent i envoltada de serenor.

Per què ho ha fet així? Perquè, d'aquesta manera, el dolor humà —unit al de Crist— esdevé un sacrifici que salva del pecat. «En la Creu de Crist (...), el mateix patiment humà ha restat redimit» (Joan Pau II). Jesucrist sofreix amb serenitat perquè complau el Pare celestial amb un acte de costosa obediència, mitjançant el qual s'ofereix voluntàriament per a la nostra salvació.

Un autor desconegut del segle II posa en boca del Crist les següents paraules: «Mira les escopinades del meu rostre, que vaig rebre per tu, per a restituir-te el primitiu alè de vida que t'havia bufat en el teu rostre. Mira les bufes de les meves galtes, que vaig suportar per a reformar a imatge meva el teu aspecte deteriorat. Mira els assots de la meva esquena, que rebé per a treure't de les espatlles el pes dels teus pecats. Mira les meves mans, fortament subjectades amb claus a l'arbre de la creu, per a tu, que en altre temps estengueres funestament una de les teves mans vers l'arbre prohibit».

Dia litúrgic: Diumenge V (A) de Pasqua 22-5-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 14,1-12):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n'hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta».

Tomàs li pregunta: «Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?». Jesús li respon: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d'ara ja el coneixeu i l'heu vist».

Li diu Felip: «Senyor, mostra'ns el Pare, i no ens cal res més». Jesús li respon: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres. Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare».

Comentari:

«Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi»
Avui, l'escena que contemplem en l'Evangeli ens posa davant la intimitat que existeix entre Jesucrist i el Pare; però no solament això, sinó que també ens convida a descobrir la relació entre Jesús i els seus deixebles. «I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic» (Jn 14,3): aquestes paraules de Jesús, no solament situen els deixebles en una perspectiva de futur, sinó que els invita a mantenir-se fidels al seguiment que havien començat. Per tal de compartir amb el Senyor la vida gloriosa, han de compartir també el mateix camí que porta a Jesucrist envers les morades del Pare.

«Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?» (Jn 14,5). Li diu Jesús: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d'ara ja el coneixeu i l'heu vist» (Jn 14,6-7). Jesús no proposa un camí simple, certament; però ens marca la sendera. És més, Ell mateix es fa Camí del Pare; Ell mateix, amb la seva resurrecció, es fa Caminant per a guiar-nos; Ell mateix, amb el do de l'Esperit Sant, ens encoratja i enforteix per tal de no defallir en el pelegrinatge: «Que els vostres cors s'asserenin» (Jn 14,1).

En aquesta invitació que Jesús ens fa, la d'anar al Pare per Ell, amb Ell i en Ell, es revela el seu desig més íntim i la seva més profunda missió: «Aquell que per nosaltres es va fer home, essent el Fill únic, vol fer-nos germans seus i, per a tal cosa, fa arribar fins el Pare veritable la seva pròpia humanitat, portant en ella tots els de la seva mateixa raça» (Sant Gregori de Niça).

Un Camí per a fer, una Veritat per a proclamar, una Vida per a compartir i gaudir: Jesucrist.

Dia litúrgic: Dissabte IV de Pasqua 21-6-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 14,7-14):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d'ara ja el coneixeu i l'heu vist». Li diu Felip: «Senyor, mostra'ns el Pare, i no ens cal res més». Jesús li respon: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres.

»Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres. Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill. Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré».

Comentari:

«Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré»
Avui, quart Dissabte de Pasqua, l'Església ens convida a considerar la importància que té, per a un cristià, conèixer cada vegada més el Crist. Amb quines eines comptem per a fer-ho? Amb diverses i, totes elles, fonamentals: la lectura atenta i meditada de l'Evangeli; la nostra resposta personal en l'oració, esforçant-nos per tal que sigui un veritable diàleg d'amor, no un mer monòleg introspectiu, i l'afany renovat diàriament per descobrir el Crist en el nostre proïsme més immediat: un familiar, un amic, un veí que potser necessita de la nostra atenció i escolta, del nostre consell, de la nostra amistat.

«Senyor, mostra'ns el Pare», demana Felip (Jn 14,8). Una bona petició per tal que la repetim durant tot aquest dissabte. —Senyor, mostra'm el teu rostre. I podem preguntar-nos: com és el meu capteniment? Els altres, poden veure en mi el reflex del Crist? En quina cosa petita podria lluitar avui? Als cristians ens cal descobrir el que hi ha de diví en la nostra tasca diària, la petja de Déu en el que ens envolta. A la feina, a la nostra vida de relació amb els altres. I també si estem malalts: la manca de salut és un bon moment per a identificar-nos amb Crist que pateix. Com digué santa Teresa de Jesús, «si no ens determinem a empassar-nos d'un cop la mort i la manca de salut, mai farem res».

El Senyor en l'Evangeli ens assegura: «Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré» (Jn 14,13). —Déu és el meu Pare, que em vetlla com un Pare amorós: no vol per a mi res dolent. Tot el que passa —tot el que em passa— és en bé de la meva santificació. Encara que, amb els ulls humans, no ho entenguem. Encara que no ho entenguem mai. Allò —el que sigui— Déu ho permet. Fiem-nos-en d'Ell de la mateixa manera que se'n fià Maria.

Dia litúrgic: Divendres IV de Pasqua 20-5-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 14,1-6):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n'hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta». Tomàs li pregunta: «Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?». Jesús li respon: «Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi».

Comentari:

«Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi»
Avui, en aquest Divendres IV de Pasqua, Jesús ens convida a la calma. La serenor i l'alegria flueixen com un riu de pau des del seu Cor ressuscitat fins al nostre, atabalat i inquiet, sacsejat tants cops per un activisme tan enfebrat com estèril.

Són els nostres els temps de l'agitació, el nerviosisme i l'estrès. Temps en què el Pare de la mentida ha infectat les intel·ligències dels homes fent-los anomenar el bé mal i el mal bé, donant llum per foscor i foscor per llum, sembrant en llurs ànimes el dubte i l'escepticisme que abrusen en elles qualsevol brotada d'esperança en un horitzó de plenitud que el món amb els seus afalacs no sap ni pot donar.

Els fruits d'aquesta diabòlica empresa o activitat són evidents: senyorejat el “sense-sentit” i la pèrdua de la transcendència de tants homes i dones, no solament han oblidat, sinó que han perdut el camí, perquè abans oblidaren el Camí. Guerres, violències de tot gènere, tancament i egoisme davant la vida (anticoncepció, avortament, eutanàsia...), famílies trencades, joventut “des-nortada”, i un llarg etcètera, constitueixen la gran mentida sobre la que s'ajeu bona part de la trista bastida de la societat de l'anomenat “progrés”.

Enmig de tot, Jesús, el Príncep de la Pau, repeteix als homes de bona voluntat amb la seva infinita mansuetud: «Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi» (Jn 14,1). A la dreta del Pare, Ell acarona com un somni il·lusionat de la seva misericòrdia el moment de tenir-nos amb Ell, «perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic» (Jn 14,3). No podem excusar-nos com Tomàs. Nosaltres sí sabem el camí. Nosaltres, per pura gràcia, sí coneixem el viarany que mena vers al Pare, en la casa del qual hi ha moltes estances. En el cel ens espera un lloc, que restarà per sempre buit si nosaltres no l'ocupem. Apropem-nos, doncs, sense temor, amb il·limitada confiança a Aquell que és l'únic Camí, la irrenunciable Veritat i la Vida en plenitud.

Cia litúrgic: Dijous IV de Pasqua 19-5-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 13,16-20):

Després de rentar els peus als seus deixebles, Jesús els digué: «Us ho ben asseguro: el criat no és més important que el seu amo, ni l'enviat més important que el qui l'envia. Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica! No parlo per tots vosaltres. Sé qui vaig escollir, però s'havia de complir allò que diu l'Escriptura: El qui compartia el meu pa, m'ha traït el primer. Us ho dic ara, per endavant, perquè, quan passi, cregueu que jo sóc. Us ho ben asseguro: qui acull els qui jo enviaré, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat».

Comentari:

«Després de rentar els peus als seus deixebles...»
Avui, com aquells films que comencen tot recordant un fet passat, la litúrgia fa memòria d'un gest que pertany al Dijous Sant: Jesús renta els peus als seus deixebles (cf. Jn 13,12). Així, aquest gest —llegit des de la perspectiva de la Pasqua— recobra una vigència perenne. Fixem-nos, tan sols, en tres idees.

En primer lloc, la centralitat de la persona. En la nostra societat sembla que fer sigui el termòmetre de la vàlua d'una persona. Dins d'aquesta dinàmica és fàcil que les persones siguin tractades com a instruments; fàcilment ens utilitzem els uns als altres. Avui, l'Evangeli ens urgeix a transformar aquesta dinàmica en una dinàmica de servei: l'altre mai és un pur instrument. Es tractaria de viure una espiritualitat de comunió, on l'altre —amb expressió de Joan Pau II— esdevé “algú que em pertany” i un “do per a mi”, a qui cal “donar espai”. Feliçment ho ha copsat la nostra llengua amb l'expressió: “estar pels altres”. Estem pels altres? Els escoltem quan ens parlen?

En la societat de la imatge i de la comunicació, això no és un missatge a transmetre, sinó una tasca a complir, a viure cada dia: «Feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica!» (Jn 13,17). Potser per això, el Mestre no es limita a una explicació: imprimeix el gest de servei en la memòria d'aquells deixebles, passant immediatament a la memòria de l'Església; una memòria cridada constantment a esdevenir altra vegada gest: en la vida de tantes famílies, de tantes persones.

Finalment, un toc d'alerta: «El qui compartia el meu pa, m'ha traït el primer» (Jn 13,18). En l'Eucaristia, Jesús ressuscitat es fa servidor nostre, ens renta els peus. Però no n'hi ha prou amb la presència física. Cal aprendre en l'Eucaristia i treure'n forces per a fer realitat que «havent rebut el do de l'amor, morim al pecat i visquem per a Déu» (Sant Fulgenci de Ruspe).

Dia litúrgic: Dimecres IV de Pasqua 18-5-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 12,44-50):

En aquell temps, Jesús va cridar: «Els qui creuen en mi, més que creure en mi, creuen en el qui m'ha enviat; i els qui em veuen a mi veuen el qui m'ha enviat. Jo, que sóc la llum, he vingut al món perquè ningú dels qui creuen en mi no es quedi en la fosca. Als qui escolten les meves paraules i no les guarden, no sóc jo qui els condemno, perquè no he vingut a condemnar el món, sinó a salvar-lo. Els qui em rebutgen a mi i no acullen les meves paraules, ja tenen qui els condemnarà: és la paraula que jo he predicat, la que els condemnarà el darrer dia, perquè jo no he parlat pel meu compte; el Pare mateix que m'ha enviat, m'ha manat què havia de dir i de predicar. I sé que el seu manament és vida eterna. Per això, tot el que jo dic, ho dic tal com el Pare m'ho ha comunicat.

Comentari:

«Els qui creuen en mi, més que creure en mi, creuen en el qui m'ha enviat»
Avui, Jesús crida; crida com qui diu paraules que han de ser escoltades clarament per tots. El seu crit sintetitza la seva missió salvadora, ja que no ha vingut a «condemnar el món, sinó a salvar-lo» (Jn 12,47), però no per si mateix sinó en nom del «Pare mateix que m'ha enviat i m'ha manat què havia de dir i de predicar» (Jn 12,49).

Encara no fa un mes que celebràvem el Tridu Pasqual: ben present estigué el Pare en l'hora extrema, l'hora de la Creu! Com ha escrit Joan Pau II, «Jesús, aclaparat per la previsió de la prova que li espera, sol davant Déu, l'invoca amb la seva habitual i tendra expressió de confiança: ‘Abbá, Pare’». Durant les següents hores, es fa palès l'estret diàleg del Fill amb el Pare: «Pare, perdona'ls, que no saben el que fan» (Lc 23,34); «Pare, confio el meu alè a les teves mans» (Lc 23,46).

La importància d'aquesta obra del Pare i del seu enviat, es mereix la resposta personal de qui l'escolta. Aquesta resposta és el creure, és a dir, la fe (cf. Jn 12,44); fe que ens dóna —pel mateix Jesús— la llum per a no continuar en les tenebres. Al contrari, els qui rebutgen tots aquests dons i manifestacions, i no serven aquestes paraules «ja tenen qui els condemnarà: és la paraula que jo he predicat» (Jn 12,48).

Acceptar Jesús, doncs, és creure, veure, escoltar el Pare, no romandre en les tenebres, obeir el manament de vida eterna. Ens resulta força adient l'amonestació de sant Joan de la Creu: «El Pare ens ho parlà tot alhora i d'una sola vegada per aquesta sola Paraula (...). Per la qual cosa, el fet que ara volguessis preguntar a Déu, o pretendre alguna visió o revelació, no solament seria una niciesa, sinó que faria greuge a Déu, en no posar els ulls totalment en el Crist, bo i evitant voler cap altra cosa o novetat».

Dia litúrgic: Dimarts IV de Pasqua 17-5-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 10,22-30):

Se celebrava a Jerusalem la festa de la Dedicació. Era l'hivern. Jesús es passejava pel recinte del temple sota el pòrtic de Salomó. Llavors els jueus l'envoltaren i li digueren: «Fins quan ens tindràs en la incertesa? Si ets el Messies, digue'ns-ho obertament». Jesús els respongué: «Us ho he dit, però no ho voleu creure. Les obres que jo faig en nom del meu Pare donen testimoni a favor meu, però vosaltres no creieu, perquè no sou de les meves ovelles. Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen. Jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i ningú no me les arrencarà de les mans. Allò que el Pare m'ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare. Jo i el Pare som u».

Comentari:

«Jo i el Pare som u»

Avui veiem Jesús passejant «pel recinte del temple sota el pòrtic de Salomó» (Jn 10,23), durant la festa de la Dedicació a Jerusalem. Aleshores, els jueus li demanen: «Si ets el Messies, digue'ns-ho obertament», i Jesús els contesta: «Us ho he dit, però no ho voleu creure» (Jn 10,24.25).

Només la fe capacita l'home per a reconèixer Jesucrist com el Fill de Déu. Joan Pau II parlava l'any 2000, en l'encontre amb els joves a Tor Vergata, del “laboratori de la fe”. A la pregunta «Qui diu la gent que sóc jo?» (Lc 9,18), hi ha moltes respostes... Però, Jesús passa desprès al pla personal: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Per a contestar correctament aquesta pregunta cal la “revelació del Pare”. Per a respondre com Pere —«Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu» (Mt 16,16)— cal la gràcia de Déu.

Però encara que Déu vol que tothom cregui i se salvi, només els homes humils estan capacitats per acollir aquest do. «On hi ha humilitat, hi ha saviesa», es llegeix en el llibre dels Proverbis (11,2). La veritable saviesa de l'home està en fiar-se de Déu.

Sant Tomás d'Aquino comenta aquest passatge de l'Evangeli tot dient: «Puc veure gràcies a la llum del sol, però si tanco els ulls, no hi veig; però això no és per culpa del sol, sinó per culpa meva».

Jesús els diu que si no creuen, almenys que creguin per les obres que fa, que manifesten el poder de Déu: «Les obres que jo faig en nom del meu Pare donen testimoni a favor meu» (Jn 10,25).

Jesús coneix les seves ovelles i les seves ovelles escolten la seva veu. La fe porta al tracte amb Jesús en l'oració. Què és l'oració, sinó el tracte amb Jesucrist, que sabem que ens estima i ens condueix al Pare? El resultat i premi d'aquesta intimitat amb Jesús en aquesta vida és la vida eterna, com hem llegit a l'Evangeli.

Dia litúrgic: Dilluns IV (A) de Pasqua 16-5-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 10,11-18):

En aquell temps, Jesús parlà així: «Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. El qui va a jornal, el qui no és pastor ni amo de les ovelles, quan veu venir el llop les abandona i fuig; llavors el llop se n'apodera i les dispersa. És que ell va a jornal i tant se li'n dóna de les ovelles. Jo sóc el bon pastor: conec les meves ovelles, i elles em coneixen a mi, tal com el Pare em coneix, i jo conec el Pare. A més, jo dono la vida per les ovelles.

Encara tinc altres ovelles que no són d'aquest ramat, i també les he de guiar. Elles escoltaran la meva veu, i hi haurà un sol ramat i un sol pastor. El Pare m'estima, perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la; aquest és el manament que he rebut del meu Pare».

Comentari:

«Jo sóc el bon pastor»

Avui, ens diu Jesús: «Jo sóc el Bon Pastor» (Jn 10,11). Tot comentant sant Tomàs d'Aquino aquesta afirmació, escriu que «és evident que el títol de “pastor” convé al Crist, ja que de la mateixa manera que un pastor mena el ramat a la pastura, així també el Crist restaura els fidels amb un nodriment espiritual: el seu propi cos i la seva pròpia sang». Tot començà amb l'Encarnació, i Jesús ho acomplí al llarg de la seva vida, portant-ho a terme amb la seva mort redemptora i la seva resurrecció. Després de ressuscitat, va confiar aquest pasturatge a Pere, als Apòstols i a l'Església fins a la fi dels temps.

A través dels pastors, Crist dóna la seva Paraula, reparteix la seva gràcia en els sagraments i condueix el ramat cap al Regne: Ell mateix s'entrega com aliment en el sagrament de l'Eucaristia, imparteix la Paraula de Déu i el seu Magisteri, i guia amb sol·licitud el seu Poble. Jesús ha procurat per a la seva Església pastors segons el seu cor, és a dir, homes que, impersonant-lo pel sagrament de l'Orde, lliurin la vida per les seves ovelles, amb caritat pastoral, amb humil esperit de servei, amb clemència, paciència i fortalesa. Sant Agustí parlava sovint d'aquesta feixuga responsabilitat del pastor: «Aquest honor de pastor em té preocupat (...), però allà on m'aterra el fet que sóc per a vosaltres, em consola el fet que estic entre vosaltres (...). Sóc bisbe per a vosaltres, sóc cristià amb vosaltres».

I cadascun de nosaltres, cristians, treballem fent costat als pastors, resem per ells, els estimem i els obeïm. També som pastors per als germans, enriquint-los amb la gràcia i la doctrina que hem rebut, compartint preocupacions i alegries, ajudant tothom de tot cor. Ens desvivim per tots aquells que ens envolten en el món familiar, social i professional fins a donar la vida per tots amb el mateix esperit de Crist, que va venir «no a ser servit sinó a servir» (Mt 20,28).

Dia litúrgic: 14 de Maig: Sant Maties, apòstol 14-5-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 15,9-17):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor.

»Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa. Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare.

»No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, Ell us ho concedirà. Això us mano: que us estimeu els uns als altres».

Comentari:

«Us he dit això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa»
Avui, l'Església recorda el dia que els Apòstols escolliren aquell deixeble de Jesús que havia de substituir Judes Iscariot. Com encertadament ens diu sant Joan Crisòstom en una de les seves homilies, a l'hora de triar persones que gaudiran d'una certa responsabilitat es poden donar certes rivalitats o discussions. Per això, sant Pere «es desentén de l'enveja que hauria pogut sorgir», ho deixa a la sort, a la inspiració divina i evita així tal possibilitat. Continua dient aquest Pare de l'Església: «I és que les decisions importants moltes vegades solen engendrar disgustos».

A l'Evangeli del dia, el Senyor parla als Apòstols de l'alegria que han de tenir: que «la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa» (Jn 15,11). En efecte, el cristià, com Maties, viurà feliç i amb una serena alegria si assumeix els diversos esdeveniments de la vida des de la gràcia de la filiació divina; altrament, finiria deixant-se emportar per falsos disgustos, per nècies enveges o per prejudicis de qualsevol mena. L'alegria i la pau són sempre fruits de l'exuberància de l'entrega apostòlica i de la lluita per a esdevenir sants. És el resultat lògic i sobrenatural de l'amor a Déu i de l'esperit de servei al proïsme.

Romano Guardini escrivia: «La font de l'alegria es troba en l'interior més profund de la persona (...). Allí hi resideix Déu. Aleshores, la joia s'eixampla i ens fa lluminosos. I tot allò que és bell és percebut en tota la seva resplendor». Quan no estiguem contents hem de saber resar com sant Tomàs More: «Déu meu, concediu-me el sentit de l'humor perquè assaboreixi felicitat en la vida i pugui transmetre-la als altres». No oblidem allò que santa Teresa de Jesús també demanava: «Déu, allibereu-me dels sants amb cara trista, ja que un sant trist és un trist sant».

Dia litúrgic: Dijous III de Pasqua 12-5-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 6,44-51):

En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. I als qui vinguin a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. En els Profetes hi ha escrit: Tots seran instruïts per Déu. Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi. No és pas que algú hagi vist el Pare: només l'ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. Us ho asseguro: els qui creuen tenen vida eterna. Jo sóc el pa de vida. Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món».

Comentari:

«Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel»

Avui cantem al Senyor de qui ens ve la glòria i el triomf. El Ressuscitat es presenta a la seva Església amb aquell «Jo sóc el qui sóc» que l'identifica com a font de salvació: «Jo sóc el Pa que dóna la vida» (Jn 6,48). En acció de gràcies, la comunitat aplegada entorn del Vivent el coneix amorosament i accepta la instrucció de Déu, reconeguda ara com ensenyament del Pare. Crist, immortal i gloriós, torna a recordar-nos que el Pare és l'autèntic protagonista de tot. Els qui l'escolten i creuen viuen en comunió amb el qui ve de Déu, amb l'únic que l'ha vist i, així, la fe és el començament de la vida eterna.

El pa viu és Jesús. No és un menjar que assimilem per a nosaltres sinó que ens assimila. Ell ens fa tenir fam de Déu, set d'escoltar la seva Paraula que és goig i alegria del cor. L'Eucaristia és anticipació de la glòria celestial: «Partim un mateix pa, que és remei d'immortalitat, antídot per a no morir, per a viure per sempre en Jesucrist» (Sant Ignasi d'Antioquia). La comunió amb la carn del Crist ressuscitat ens ha d'acostumar a tot allò que baixa del cel, és a dir, a demanar, a rebre i a assumir la nostra veritable condició: estem fets per a Déu i només Ell sacia plenament el nostre esperit.

Però aquest pa viu no només ens farà viure un dia més enllà de la mort física, sinó que ens és donat ara «perquè doni vida al món» (Jn 6,51). El designi del Pare, que no ens ha creat per a morir, està lligat a la fe i a l'amor. Vol una resposta actual, lliure i personal, a la seva iniciativa. Cada vegada que mengem aquest pa, endinsem-nos en l'Amor mateix! Ja no vivim per a nosaltres mateixos, ja no vivim en l'error. El món encara és preciós perquè hi ha qui continua estimant-lo fins a l'extrem, perquè hi ha un Sacrifici del qual es beneficien fins i tot els qui l'ignoren.

Dia litúrgic: Dimecres III de Pasqua 11-5-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 6,35-40):

En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set. Però ja us ho he dit: vosaltres m'heu vist i encara no creieu. Tots els qui el meu Pare em dóna vindran a mi, i jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi, perquè no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat. I la voluntat del qui m'ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d'allò que Ell m'ha donat, sinó que ho ressusciti el darrer dia. Perquè aquesta és la voluntat del meu Pare: que tots els qui veuen el Fill i creuen en Ell tinguin vida eterna. I jo els ressuscitaré el darrer dia».

Comentari:

«Aquesta és la voluntat del meu Pare: que tots els qui veuen el Fill i creuen en Ell tinguin vida eterna»
Avui, Jesús es presenta com el pa que dóna la vida. A primera vista, la definició que fa d'Ell mateix és curiosa i paradoxal; però, quan anem més a fons, ens adonem que en aquestes paraules es manifesta el sentit de la seva missió: salvar l'home i donar-li vida. «La voluntat del qui m'ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d'allò que Ell m'ha donat, sinó que ho ressusciti el darrer dia» (Jn 6,39). Per aquest motiu i per a perpetuar la seva acció salvadora i la seva presència entre nosaltres, Jesucrist s'ha fet aliment de vida a favor nostre.

Déu fa possible que creguem en Jesucrist i ens atansem a Ell: «Tots els qui el meu Pare em dóna vindran a mi, i jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi, perquè no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat» (Jn 6,37-38). Atansem-nos, per tant, amb fe a Aquell que ha volgut ser el nostre aliment, la nostra llum i la nostra vida, ja que «la fe és el principi de la vida veritable», com afirma sant Ignasi d'Antioquia.

Jesucrist ens convida a seguir-lo, a alimentar-nos d'Ell, puix això és el que significa veure'l i creure en Ell, i alhora ens ensenya a fer la voluntat del Pare, tal com Ell la duu a terme. En ensenyar als deixebles la pregària dels fills de Déu, el Parenostre, va posar seguides aquestes dues peticions: «Faci's la vostra voluntat així a la terra com es fa en cel. El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d'avui». Aquest pa es refereix no solament a l'aliment material, sinó a Ell mateix, aliment de vida eterna, amb qui hem de restar units dia rere dia amb la cohesió profunda que ens dóna l'Esperit Sant.

Dia litúrgic: Dimarts III de Pasqua 10-5-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 6,30-35):

En aquell temps, la gent digué a Jesús: «I tu, quin senyal prodigiós realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l'Escriptura: Els donà pa del cel per aliment». Llavors Jesús els respongué: «Us ho ben asseguro: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel. El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món». Ells li demanen: «Senyor, dóna'ns sempre pa d'aquest». Jesús els diu: «Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set».

Comentari:

«És el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel»
Avui, en les paraules de Jesús podem veure la contraposició i la complementarietat que hi ha entre l'Antic i el Nou Testament: l'Antic Testament era figura del Nou i en el Nou arriben a plenitud les promeses fetes per Déu als pares en l'Antic. Així, el mannà que menjaren els israelites al desert no era l'autèntic pa del cel, sinó figura del pa veritable que Déu, el nostre Pare, ens ha donat en la persona de Jesucrist, a qui ha enviat com a Salvador del món. Moisès demanà a Déu, a favor dels israelites, un aliment material; Jesucrist, en canvi, s'ha donat Ell mateix com aliment diví que atorga la vida.

«Quin senyal prodigiós realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer?» (Jn 6,30), demanen incrèduls i impertinents els jueus. ¿Els ha semblat poc el senyal de la multiplicació dels pans i els peixos obrada per Jesús el dia anterior? ¿Per què ahir volien proclamar rei Jesús i avui ja no el volen creure? ¡Què n'és d'inconstant, tan sovint, el cor humà! Diu sant Bernat de Claravall: «Els impius van voltant, perquè naturalment volen satisfer llur apetit, però menyspreen amb niciesa la manera d'aconseguir la finalitat». I així passava amb els jueus: immergits en una visió materialista, volien algú que els alimentés i els solucionés tots els problemes, però no volien creure; heus ací tot el que els interessava de Jesús. ¿No és aquesta la perspectiva del qui desitja una religió còmoda, feta a la seva mida i sense compromís?

«Senyor, dóna'ns sempre pa d'aquest» (Jn 6,34): que aquestes paraules, pronunciades pels jueus des de la seva manera materialista de veure les coses, siguin dites per mi amb la sinceritat que em dóna la fe; que expressin veritablement un desig d'alimentar-me amb Jesucrist i de viure unit a Ell per sempre.

Dia litúrgic: DillunsIII de Pasqua 9-5-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 6,22-29):


Després que Jesús havia saciat cinc mil homes, els seus deixebles el veieren caminant sobre l'aigua. L'endemà, la gent encara era a l'altra banda del llac. Llavors s'adonaren que allí només hi havia hagut una barca i que Jesús no hi havia pujat amb els seus deixebles, sinó que ells se n'havien anat tots sols. Altres barques havien arribat des de Tiberíades fins a prop de l'indret on havien menjat després que el Senyor digués l'acció de gràcies. Així, doncs, quan la gent s'adonà que Jesús no era allí, ni tampoc els seus deixebles, van pujar a les barques i se n'anaren a Cafarnaüm a buscar Jesús.

Així que el trobaren a l'altra banda del llac, li van preguntar: «Rabí, quan has arribat?». Jesús prengué la paraula i els digué: «Us ho ben asseguro: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. Però no us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna. I el Fill de l'home us donarà aquest aliment, perquè Déu, el Pare, l'ha acreditat amb el seu segell». Ells li preguntaren: «Com hem d'actuar per a fer les obres de Déu?». Jesús els respongué: «L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que Déu ha enviat».

Comentari:

«L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que Déu ha enviat»
Avui contemplem els resultats de la multiplicació del pans, resultats que sorprengueren a tota aquella gentada. Ells baixen de la muntanya, el dia següent, fins la riba del llac, i es queden allí tot mirant cap a Cafarnaüm. Resten allí perquè no hi ha cap barca. De fet, només n'hi havia hagut una: aquella que la tarda anterior havia marxat sense Jesús.

La pregunta és: On és Jesús? Els deixebles han marxat sense Jesús, i, sens dubte, Jesús allà no hi és. On està, doncs? Sortosament, la gentada pot pujar a unes altres barques que han arribat, i van a cercar Jesús a Cafarnaüm.

I, efectivament, en arribar a l'altra riba del llac, el troben. Se sorprenen de la seva presència allà, i li pregunten: «Rabí, quan has arribat?» (Jn 6,25). La realitat és que la gent no sabia que Jesús havia caminat per damunt de les aigües de manera miraculosa, i Jesús tampoc dóna resposta directa a les preguntes que li fan.

Quina direcció i quin esforç porten a trobar Jesús veritablement? Ens ho diu el mateix Senyor: «No us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna. I el Fill de l'home us donarà aquest aliment, perquè Déu, el Pare, l'ha acreditat» (Jn 6,27).

Rera de tot això continua essent-hi present la multiplicació dels pans, signe de la generositat divina. La gent insisteix i continua preguntant: «Com hem d'actuar per a fer les obres de Déu?» (Jn 6,28). Jesús respon clarament: «L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que Déu ha enviat» (Jn 6,29).

Jesús no demana una multiplicació de obres bones, sinó que hom tingui fe en aquell que Déu Pare ha enviat. Perquè amb fe, l'home realitza l'obra de Déu. Per això va designar la fe mateixa com a obra. En Maria tenim el millor model d'amor manifestat en obres de fe.

Dia litúrgic: Diumenge III 8-5-2011

Text de l'Evangeli
(Lc 24,13-35):

Aquell mateix diumenge, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo.

Jesús els preguntà: «De què parleu entre vosaltres tot caminant?». Ells es van aturar amb un posat de decepció, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «¿Tu ets l'únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies?». Els preguntà: «Què hi ha passat?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble: els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. Nosaltres esperàvem que Ell seria el qui hauria alliberat Israel. Però ara ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses! És cert que algunes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d'àngels, els quals asseguraven que Ell viu. Alguns dels qui són amb nosaltres han anat també al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a Ell no l'han vist pas».

Aleshores Jesús els digué: «Feixucs d'enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes! ¿No calia que el Messies patís tot això abans d'entrar a la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a Ell. Mentrestant, s'acostaven al poble on anaven i Ell va fer com si seguís més enllà. Però ells van insistir amb força dient-li: «Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar».

I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer, però Ell desaparegué del seu davant. I es van dir l'un a l'altre: «¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Llavors mateix es van aixecar de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allí van trobar reunits els Onze i els qui eren amb ells, que els van dir: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó!». També ells contaven el que havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa.

Comentari:

«Aquell mateix diumenge»
Avui comencem la proclamació de l'Evangeli amb l'expressió: «Aquell mateix diumenge» (Lc 24,13). Sí, encara diumenge. Pasqua —s'ha dit— és com un gran diumenge de cinquanta dies. Oh, si sabéssim la importància que té aquest dia en la vida dels cristians! «Hi ha motius per a dir, com suggereix l'homilia d'un autor del segle IV (el Pseudo Eusebi d'Alexandria), que el ‘dia del Senyor’ és el ‘senyor dels dies’ (...). Aquesta és, efectivament, per als cristians la “festa primordial”» (Joan Pau II). El diumenge ens és si matern, bressol, festeig, llar i també alè missioner. Oh, si n'entrelluquéssim la pregonesa i la poesia que porta! Aleshores afirmaríem com aquells màrtirs dels primers segles: «No podem viure sense el diumenge».

Però quan el dia del Senyor perd relleu en la nostra existència també s'eclipsa el “Senyor del dia”, i ens tornem tan pragmàtics i “seriosos” que només donem crèdit als nostres projectes i previsions, plans i estratègies; llavors, àdhuc la mateixa llibertat amb la qual Déu actua ens és motiu d'escàndol i d'allunyament. Ignorant l'estupor ens tanquem a la manifestació més lluminosa de la glòria de Déu, i tot es converteix en un capvespre de desencís, preludi d'una nit inacabable, on la vida sembla condemnada a un perenne insomni.

Tanmateix, l'Evangeli proclamat al bell mig de les assemblees dominicals és sempre anunci angèlic d'una claror adreçada a enteniments i cors feixucs per a creure (cf. Lc 24,25), i per això és suau, no pas esclatant, ja que —altrament— més que il·luminar-nos ens encegaria. És la Vida del Ressuscitat que l'Esperit ens comunica amb la Paraula i el Pa partit, tot respectant el nostre caminar fet de passes curtes i no sempre ben adreçades.

Cada diumenge recordem que Jesús «va entrar per quedar-se amb ells» (Lc 24,29), amb nosaltres. L'has reconegut avui, cristià?

Dia litúrgic: Dissabte II de Pasqua 7-5-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 6,16-21):

Al capvespre, els deixebles de Jesús van baixar al llac i s'embarcaren en direcció a Cafarnaüm, a l'altra riba. Ja s'havia fet fosc i Jesús encara no s'havia reunit amb ells; a més, com que el vent bufava fort, el llac s'anava encrespant. Quan havien remat unes dues o tres milles, van veure que Jesús s'acostava a la barca caminant sobre l'aigua, i es van esglaiar. Ell els diu: «Sóc jo, no tingueu por». Volien fer-lo pujar a la barca, però tot seguit la barca tocà terra al lloc on anaven.

Comentari:

«Sóc jo, no tingueu por»
Avui, Jesús ens desconcerta. Estàvem acostumats a un Redemptor que, amatent a atendre tota mena d'indigència humana, no dubtava pas a recórrer al seu poder diví. De fet, l'acció transcorre tot just després de la multiplicació dels pans i els peixos a favor de la multitud afamada. Ara, en canvi, ens desconcerta un miracle —el fet de caminar sobre les aigües— que sembla, a primera vista, una acció de cara a la galeria. Però no!, Jesús ja havia descartat l'ús del seu poder diví buscant el lluïment o el profit personal quan a l'inici de la seva missió va rebutjar les temptacions del Maligne.

En caminar sobre les aigües, Jesucrist està mostrant el seu senyoratge sobre les coses creades. També, però, podem veure una escenificació del seu domini sobre el Maligne, representat per una mar embravida en la foscor.

«No tingueu por» (Jn 6,20), els deia Jesús en aquella ocasió. «Confieu, jo he vençut el món» (Jn 16,33), els dirà després al Cenacle. Finalment, és Jesús qui diu a les dones el matí de Pasqua, després d'aixecar-se del sepulcre: «No tingueu por». Nosaltres, pel testimoni dels Apòstols, sabem de la seva victòria sobre els enemics de l'home, el pecat i la mort. Per això, avui, les seves paraules ressonen en el nostre cor amb una força especial, perquè són les paraules d'Algú que és viu.

Les mateixes paraules que Jesús adreçava a Pere i els Apòstols les repetia Joan Pau II, successor de Pere a l'inici del seu pontificat: «No tingueu por». Era una crida a obrir el cor, la pròpia existència al Redemptor per tal que amb Ell no tinguem por davant els embats dels enemics de Crist.

Davant la personal fragilitat per a dur a bon port les missions que el Senyor ens demana (una vocació, un projecte apostòlic, un servei...), ens consola saber que Maria també —criatura com nosaltres— va sentir les mateixes paraules de part de l'àngel abans d'afrontar la missió que el Senyor li tenia encomanada. Que aprenguem d'ella a acollir la invitació de Jesús cada dia, en cada circumstància.

Dia litúrgic: Divendres II de Pasqua 6-5-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 6,1-15):

En aquell temps, Jesús se'n va anar a l'altra banda del llac de Galilea o de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s'hi assegué amb els seus deixebles. Era a prop la Pasqua, la festa dels jueus. Llavors Jesús alçà els ulls i, en veure la gran gentada que arribava al lloc on era, digué a Felip: «On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?». De fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer. Felip li va respondre: «Ni amb dos-cents denaris no n'hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú». Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu: «Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d'ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent?».

Jesús digué: «Feu seure tothom». En aquell indret hi havia molta herba i s'hi assegueren; només d'homes, eren uns cinc mil. Llavors Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles: «Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res». Ells els van recollir i amb els bocins d'aquells cinc pans d'ordi ompliren dotze cistelles: eren les sobres després d'haver menjat. Quan la gent veié el senyal prodigiós que ell havia fet, començaren a dir: «Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món». Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.

Comentari:

«Ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer»
Avui llegim l'Evangeli de la multiplicació dels pans: «Prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren» (Jn 6,11). L'aclaparament dels Apòstols davant tanta gent famolenca ens fa pensar en una multitud actual, no famolenca, sinó pitjor encara: allunyada de Déu, amb una “anorèxia espiritual”, que impedeix participar de la Pasqua i conèixer Jesús. No sabem com arribar a tanta gent... Aleteja en la lectura d'avui un missatge d'esperança: no importa la manca de mitjans, sinó els recursos sobrenaturals; no siguem “realistes”, sinó “confiats” en Déu. Així, quan Jesús pregunta a Felip on podien comprar pa per a tots, «de fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer» (Jn 6,5-6). El Senyor espera que confiem en Ell.

En contemplar aquests “signes dels temps”, no volem passivitat (mandra, llangor per manca de lluita...), sinó esperança: el Senyor, per a fer el miracle, vol la dedicació dels Apòstols i la generositat del jove que lliura uns pans i uns peixos. Jesús augmenta la nostra fe, obediència i audàcia, malgrat no veiem tot seguit el fruit del treball, com el pagès que no veu despuntar la tija després de la sembra. «Fe, doncs, sense permetre que ens domini el descoratjament; sense deturar-nos en càlculs merament humans. Per sobrepujar els obstacles, cal començar treballant, ficant-se de ple a la tasca, de forma que l'esforç mateix ens dugui a obrir noves senderes» (Sant Josepmaria), que apareixeran de manera insospitada.

No esperem el moment ideal per a posar el que estigui al nostre abast: el més aviat possible!, ja que Jesús ens espera per tal de fer el miracle. «Les dificultats que presenta el panorama mundial en aquest començament del nou mil·leni ens menen a pensar que solament una intervenció des de dalt pot fer esperar un futur menys fosc», escrigué Joan Pau II. Acompanyem, doncs, amb el Rosari la Verge, car la seva intercessió s'ha fet notar en tants moments delicats pels que ha travessat la història de la Humanitat.

Dia litúrgic: Dijous II de Pasqua 5-5-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 3,31-36):

En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «El qui ve de dalt està per damunt de tots. Els qui són de la terra són terrenals i parlen de manera terrenal. El qui ve del cel està per damunt de tots, i dóna testimoni d'allò que ha vist i sentit, però ningú no admet el seu testimoni. Els qui l'admeten, acrediten que Déu diu la veritat, perquè l'enviat de Déu comunica les paraules de Déu, ja que ell dóna sense límits l'Esperit. El Pare estima el Fill i ho ha posat tot a les seves mans. Els qui creuen en el Fill tenen vida eterna, però els qui es neguen a creure en el Fill no veuran la vida: el judici de Déu pesa damunt d'ells».

Comentari:

«Els qui creuen en el Fill tenen vida eterna»
Avui, l'Evangeli ens convida a deixar de ser “terrenals”, a deixar de ser homes que sols parlen de coses mundanes, per a parlar i moure'ns com «el qui ve de dalt» (Jn 3,31), que és Jesús. En aquest text veiem —una vegada més— que en la radicalitat evangèlica no hi ha terme mig. Cal que en tot moment i circumstància maldem per tenir el pensament de Déu, ambicionem per tenir els mateixos sentiments del Crist i aspirem a mirar homes i circumstàncies amb la mateixa mirada del Verb fet home. Si actuem com “el qui ve de dalt” descobrirem el munt de coses positives que passen contínuament al nostre entorn, perquè l'amor de Déu és acció contínua a favor de l'home. Si venim de dalt estimarem tothom sense excepció, essent la nostra vida una targeta d'invitació per a fer el mateix.

«El qui ve de dalt està per damunt de tots» (Jn 3,31), per això pot servir a cada home i cada dona just en allò que necessita; a més «dóna testimoni d'allò que ha vist i sentit» (Jn 3,32). I el seu servei té el segell de la gratuïtat. Aquesta actitud de servir sense esperar res a canvi, sense necessitar la resposta de l'altre, crea un ambient profundament humà i de respecte al lliure albir de cada persona; aquesta actitud s'encomana i els altres se senten lliurement empesos a respondre i actuar de la mateixa manera.

Servei i testimoniatge sempre van junts, l'un i l'altre s'identifiquen. El nostre món té necessitat d'allò que és autèntic: què més autèntic que les paraules de Déu?, què més autèntic que el qui «dóna sense límit el seu Esperit» (Jn 3,34)? És per això que «els qui l'admeten acrediten que Déu diu la veritat» (Jn 3,33).

“Creure en el Fill” vol dir tenir vida eterna, vol dir que el dia del Judici no pesa damunt del creient perquè ja ha estat judicat i amb un judici favorable; en canvi, «els qui es neguen a creure en el Fill no veuran la vida: el judici de Déu pesa damunt d'ells» (Jn 3,36)..., mentre no creguin.

Dia litúrgic: DimecresII de Pasqua 4-5-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 3,16-21):

Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'Ell. Els qui creuen en Ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu. La condemna ha arribat per això: quan la llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes. Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu.

Comentari:

«Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell»
Avui, l'Evangeli ens torna a convidar a recórrer el camí de l'apòstol Tomàs, que va del dubte a la fe. Nosaltres, com Tomàs, ens atansem al Senyor amb els nostres dubtes, però Ell ve igualment a cercar-nos: «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna» (Jn 3,16).

El matí del dia de Pasqua, en la primera aparició, Tomàs no hi era. «Al cap de vuit dies» (Jn 20,26), no obstant el seu rebuig de creure, Tomàs s'uneix als altres deixebles. La indicació és prou clara: lluny de la comunitat no es conserva la fe. Lluny dels germans, la fe no creix, no madura. En l'Eucaristia de cada diumenge reconeixem la seva Presència. Si Tomàs mostra la honestedat del seu dubte és perquè el Senyor no li concedí inicialment el que sí tingué Maria Magdalena: no només escoltar i veure el Senyor, sinó tocar-lo amb les seves pròpies mans. Crist ve al nostre encontre, sobretot, quan ens retrobem amb els germans i quan amb ells celebrem la fracció del Pa, és a dir, l'Eucaristia. Aleshores ens convida a “ficar la mà”, és a dir, a penetrar el misteri insondable de la seva vida.

El pas de la incredulitat a la fe té les seves etapes. La nostra conversió a Jesucrist —el pas de la foscor a la llum— és un procés personal, però necessitem de la comunitat. Els passats dies de la Setmana Santa, tots ens vam sentir urgits a seguir Jesús en el seu camí envers la Creu. Ara, en ple temps pasqual, l'Església ens convida a entrar amb Ell a la vida nova, amb obres fetes segons la llum de Déu (cf. Jn 3,21).

També nosaltres hem de sentir avui personalment la invitació de Jesús a Tomàs: «No siguis tan incrèdul, sigues creient» (Jn 20,27). Ens hi va la vida, ja que «els qui creuen en Ell no són condemnats» (Jn 3,18), sinó que van a la llum.

Dia litúrgic: 3 de Maig: Sant Felip , apòstols

Text de l'Evangeli
(Jn 14,6-14):

En aquell temps, Jesús digué a Tomàs: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d'ara ja el coneixeu i l'heu vist». Li diu Felip: «Senyor, mostra'ns el Pare, i no ens cal res més». Jesús li respon: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres. Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill. Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré».

Comentari:

«Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare»
Avui celebrem la festa dels apòstols sant Felip i sant Jaume. L'Evangeli fa referència a aquells col·loquis que Jesús tenia només amb Apòstols, i en els que procurava anar-los formant, per tal que tinguessin idees clares sobre la seva persona i la seva missió. És que els Apòstols estaven imbuïts de les idees que els jueus s'havien fet sobre la persona del Messies: esperaven un llibertador terrenal i polític, mentre la persona de Jesús no responia en absolut a aquestes imatges preconcebudes.

Les primeres paraules que llegim en l'Evangeli d'avui són resposta a una pregunta de l'apòstol Tomàs. «Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi» (Jn 14,6). Aquesta resposta a Tomàs dóna peu a la petició de Felip: «Senyor, mostra'ns el Pare, i no ens cal res més» (Jn 14,8). La resposta de Jesús és —en realitat— una reprensió: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?» (Jn 14,9).

Els Apòstols no acabaven d'entendre la unitat entre el Pare i Jesús, no hi acabaven de veure el Déu i Home en la persona de Jesús. Ell no es limita a demostrar la seva igualtat amb el Pare, sinó que també els recorda que ells seran els qui continuaran la seva obra salvadora: els atorga el poder de fer miracles, els promet que estarà sempre amb ells, i qualsevol cosa que demanin en nom seu, els la donarà.

Aquestes respostes de Jesús als Apòstols, també les dirigeix a tots nosaltres. Sant Josepmaria, tot comentant aquest text, diu: «‘Jo sóc el camí, la veritat i la vida’. Amb aquestes inequívoques paraules el Senyor ens ha mostrat quina és la sendera que mena a la felicitat eterna (...). Ho declara a tots els homes, però especialment ens ho recorda als qui, com tu i com jo, li hem dit que estem decidits a prendre'ns seriosament la nostra vocació de cristians».

Dia litúrgic: Dilluns II de Pasqua 2-5-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 3,1-8):

Hi havia un dels fariseus que es deia Nicodem. Era un dirigent dels jueus. Aquest home va anar de nit a trobar Jesús i li digué: «Rabí, sabem que ets un mestre enviat per Déu, perquè ningú no podria fer aquests senyals prodigiosos que tu fas si Déu no estigués amb ell». Jesús li respongué: «T'ho ben asseguro: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt».

Li diu Nicodem: «Com pot néixer un home que ja és vell? És que pot entrar altra vegada a les entranyes de la mare i tornar a néixer?». Jesús respongué: «T'ho ben asseguro: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l'aigua i de l'Esperit. De la carn en neix carn, de l'Esperit en neix Esperit. No t'estranyis que t'hagi dit: ‘Cal que nasqueu de dalt’. El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit».

Comentari:

«Ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt»
Avui, «un dirigent dels jueus» (Jn 3,1) va a trobar Jesús. L'Evangeli diu que ho fa de nit: què dirien els companys si se n'assabentaven? En la instrucció de Jesús, hi trobem una catequesi baptismal, que segurament circulava en la comunitat de l'Evangelista.

Fa ben pocs dies celebràvem la vetlla pasqual. Una part integrant n'era la celebració del Baptisme, que és la Pasqua, el pas de la mort a la vida. La benedicció solemne de l'aigua i la renovació de les promeses foren punts clau en aquella nit santa.

En el ritual del baptisme hi ha una immersió en l'aigua (símbol de la mort), i una sortida de l'aigua (imatge de la vida nova). S'hi és submergit amb el pecat, i se'n surt renovellat. Això és el que Jesús anomena «néixer de dalt» o «néixer de nou» (cf. Jn 3,3). Això és “néixer de l'aigua”, “néixer de l'Esperit” o “del Buf del vent...”.

Aigua i Esperit són els dos símbols emprats per Jesús. Ambdós expressen l'acció de l'Esperit Sant que purifica i dóna vida, neteja i alena, aplaca la set i respira, amoroseix i parla. Aigua i Esperit fan una sola cosa.

En canvi, Jesús parla també de l'oposició de carn i Esperit: «D'homes de carn, no en neixen sinó homes. L'esperit ha de néixer de l'Esperit» (Jn 3,6). L'home carnal neix humanament quan apareix aquí baix. Però l'home espiritual mor al que és purament carnal i neix espiritualment en el Baptisme, que és néixer de nou i de dalt. Una bella fórmula de sant Pau podria ser el nostre lema de reflexió i acció, sobretot en aquest temps pasqual: «Tots els qui hem estat batejats en el Crist Jesús hem estat submergits en la seva mort. Pel Baptisme hem estat sepultats amb Ell en la mort, perquè tal com el Crist va ser ressuscitat d'entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida» (Rm 6,3-4).

Dia litúrgic: DiumengeII de Pasqua 1-5-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 20,19-31):

Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir: «Hem vist el Senyor». Però ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!».

Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després diu a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient». Tomàs li va respondre: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!».

Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.

Comentari:

«Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdoneu els pecats, li quedaran perdonats»
Avui, Diumenge II de Pasqua, completem l'octava d'aquest temps litúrgic, una de les dues octaves —ensems amb la de Nadal— que en la litúrgia renovada pel Concili Vaticà II han quedat. Durant vuit dies contemplem el mateix misteri i mirem d'aprofundir-lo sota la llum de l'Esperit Sant.

Per designi del Papa Joan Pau II, aquest diumenge s'anomena Diumenge de la Divina Misericòrdia. Es tracta de quelcom que va molt més enllà que una devoció particular. Com ha explicat el Sant Pare en la seva encíclica Dives in misericòrdia, la Divina Misericòrdia és la manifestació amorosa de Déu en una història ferida pel pecat. “Misericòrdia” prové de dues paraules: “Misèria” i “cor”. Déu posa la nostra situació mísera deguda al pecat en el seu cor de Pare, que és fidel als seus designis. Jesucrist, mort i ressuscitat, és la suprema manifestació i actuació de la Divina Misericòrdia. «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic» (Jn 3,16) i l'ha enviat a la mort perquè fóssim salvats. «Per a redimir l'esclau ha sacrificat el Fill», hem proclamat en el Pregó pasqual de la Vigília. I, un cop ressuscitat, l'ha constituït en font de salvació per a tots els qui creuen en Ell. Per la fe i la conversió acollim el tresor de la Divina Misericòrdia.

La Santa Mare Església, que vol que els seus fills visquin de la vida del ressuscitat, mana que —almenys per Pasqua— es combregui i que es faci en gràcia de Déu. La cinquantena pasqual és el temps oportú per l'acompliment pasqual. És un bon moment per a confessar-se i acollir el poder de perdonar els pecats que el Senyor ressuscitat ha conferit a la seva Església, ja que Ell digué només als Apòstols: «Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats» (Jn 20,22-23). Així acudirem a les fonts de la Divina Misericòrdia. I no dubtem en portar els nostres amics a aquestes fonts de vida: a l'Eucaristia i a la Penitència. Jesús ressuscitat compta amb nosaltres.