Dia litúrgic: Dimarts V de Quaresma 31-3-09

Text de l'Evangeli
(Jn 8,21-30):


En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Jo me'n vaig, i vosaltres em buscareu, però morireu en el vostre pecat. Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir». Els jueus comentaven: «Per què diu: ‘Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir’? ¿És que té intenció de matar-se?». Jesús continuà dient-los: «Vosaltres sou d'aquí baix, jo sóc d'allà dalt; vosaltres sou d'aquest món, jo no sóc d'aquest món. Per això us he dit que morireu en el vostre pecat. I morireu en el vostre pecat si no creieu que jo sóc».

Llavors ells li preguntaren: «Qui ets, tu?». Jesús els respongué: «Us ho estic dient des del principi. Tinc molt a dir i a jutjar de vosaltres, però el qui m'ha enviat diu la veritat, i jo tan sols dic al món allò que li he sentit dir». Ells no van entendre que es referia al Pare. Jesús, doncs, els digué: «Quan haureu enlairat el Fill de l'home, coneixereu que jo sóc, i que no faig res pel meu compte, sinó que dic allò que el Pare m'ha ensenyat. El qui m'ha enviat és amb mi, no em deixa sol, perquè sempre faig allò que li plau. Mentre parlava així, molts van creure en Ell.

«Quan haureu enlairat el Fill de l'home, coneixereu que jo sóc»

Avui, dimarts V de Quaresma, a una setmana de la contemplació de la Passió del Senyor, Ell ens convida a mirar-lo anticipadament tot redimint-nos des de la Creu: «Jesucrist és el nostre pontífex, el seu cos preciós és el sacrifici nostre que Ell va immolar a l'ara de la Creu per a la salvació de tots els homes» (Sant Joan Fisher).

«Quan haureu enlairat el Fill de l'home...» (Jn 8,28). En efecte, Crist Crucificat —Crist “enlairat”!— és el gran y definitiu signe de l'amor del Pare a la Humanitat caiguda. Els seus braços oberts, estesos entre el cel i la terra, tracen el signe indeleble de la seva amistat amb nosaltres els homes. En veure'l així, alçat davant la nostra mirada pecadora, sabrem que Ell és (cf. Jn 8,28), i aleshores, com aquells jueus que l'escoltaven, també nosaltres creurem en Ell.

Solament l'amistat de qui està familiaritzat amb la Creu pot proporcionar-nos la connaturalitat per tal d'endinsar-nos en el Cor del Redemptor. Pretendre un Evangeli sense Creu, despullat del sentit cristià de la mortificació, o contagiat de l'ambient pagà i naturalista que ens impedeix d'entendre la vàlua redemptora del sofriment, ens situaria en la terrible possibilitat d'escoltar dels llavis del Crist: —Després de tot, ¿per a què continuar parlant-vos?

Que la nostra mirada a la Creu, mirada serena i contemplativa, sigui una pregunta al Crucificat, en què sense soroll de paraules li diguem: «Qui ets, tu?» (Jn 8,25). Ell ens respondrà que és «el Camí, la Veritat i la Vida» (Jn 14,6), el Cep sense estar units al qual nosaltres, pobres sarments, no podrem donar fruit, perquè sols Ell té paraules de vida eterna. I així, si no creiem que Ell és, morirem pels nostres pecats. Viurem, malgrat tot, i viurem ja en aquesta terra la vida del cel si prenem d'Ell la joiosa certesa de què el Pare és amb nosaltres, no ens deixa sols. Així imitarem el Fill en fer sempre allò que al Pare li plau.

Mn. Josep Mª Manresa i Lamarca

Dia litúrgic: Dilluns V (A i B) de Quaresma 30-3-09

Text de l'Evangeli
(Jn 8,1-11):

En aquell temps, Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres. Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a Ell. S'assegué i començà a instruir-los.

Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, i li digueren: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d'apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?». Li feien aquesta pregunta amb malícia per tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit. Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué: «Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra». Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra.

Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. Jesús es posà dret i li digué: «Dona, on són? ¿Ningú no t'ha condemnat?». Ella va respondre: «Ningú, Senyor». Jesús digué: «Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més».

«Ves-te'n, i d'ara endavant no pequis més»

Avui contemplem en l'Evangeli el rostre misericordiós de Jesús. Déu és Amor, i Amor que perdona, Amor que es compadeix de les nostres flaqueses, Amor que salva. Els mestres de la Llei i els fariseus «li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri» (Jn 8,4) i demanen al Senyor: «I tu, què hi dius?» (Jn 8,5). No els interessa tant seguir una ensenyança de Jesús com poder-lo acusar que va contra la Llei de Moisès. Però el Mestre aprofita aquesta ocasió per a manifestar que Ell ha vingut a buscar els pecadors, a redreçar els caiguts, a cridar-los a la conversió i a la penitència. I aquest és el missatge de la Quaresma per a nosaltres, ja que tots som pecadors i tots necessitem de la gràcia salvadora de Déu.

Es diu que avui dia s'ha perdut el sentit del pecat. Molts no saben el que està bé o malament, ni el perquè. És el mateix que dir —en forma positiva— que s'ha perdut el sentit de l'Amor a Déu: de l'Amor que Déu ens té, i de la correspondència de la nostra part que aquest Amor demana. El qui estima no ofèn. El qui se sap estimat i perdonat, torna amor per Amor: «Van preguntar a l'Amic quina era la font de l'amor. Va respondre que aquella on l'Amat ens ha rentat de les nostres culpes» (Ramon Llull).

Per això, el sentit de la conversió i de la penitència pròpies de la Quaresma és posar-nos cara a cara amb Déu, mirar als ulls al Senyor a la Creu, acudir a manifestar-li personalment els nostres pecats en el sagrament de la Penitència. I com a la dona de l'Evangeli, Jesús ens dirà: «Jo tampoc no et condemno... D'ara endavant no pequis més» (Jn 8,11). Déu perdona, i això porta una exigència, un compromís, per part nostra: No pequis més!

Maria, refugi dels pecadors, pregueu per nosaltres!

Comentari: Mn. Jordi Pascual i Bancells (Salt-Girona, Catalunya)

Dia litúrgic: Diumenge V (B) de Quaresma 29-3-09

Text de l'Evangeli
(Jn 12,20-33):

En aquell temps, entre els qui havien pujat per adorar Déu amb motiu de la festa hi havia alguns grecs. Aquests anaren a trobar Felip, que era de Betsaida de Galilea, i li demanaren: «Senyor, voldríem veure Jesús». Felip anà a dir-ho a Andreu, i tots dos ho digueren a Jesús. Ell respongué: «Ha arribat l'hora que el Fill de l'home serà glorificat. Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit. Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s'estarà on jo m'estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus.

»Ara em sento contorbat. Què he de dir? Pare, salva'm d'aquesta hora? Però jo he vingut per arribar en aquesta hora! Pare, glorifica el teu nom». Aleshores una veu va dir del cel estant: «Ja l'he glorificat i encara el glorificaré». Quan la gent que eren allà ho van sentir, deien que havia estat un tro. D'altres replicaven: «Un àngel li ha parlat». Jesús els digué: «Aquesta veu no s'adreçava a mi, sinó a vosaltres. Ara arriba la condemna d'aquest món, ara el príncep d'aquest món serà llançat a fora. I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi. Deia això indicant de quina manera havia de morir».

«Si el gra de blat, quan cau a terra no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit»

Avui, l'Església, en el darrer tram de la Quaresma, ens proposa aquest Evangeli per ajudar-nos a arribar al Diumenge de Rams ben preparats amb vista a viure aquests misteris tan centrals en la vida cristiana. El Via crucis esdevé pel cristià un “via lucis”, el morir és un tornar a néixer, i, més encara, és necessari morir per viure de veritat.

A la primera part de l'Evangeli, Jesús diu als Apòstols: «Si el gra de blat, quan cau a terra no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit» (Jn 12,24). Sant Agustí comenta respecte això: «Jesús es diu a Ell mateix “gra”, que havia d'ésser mortificat, per després multiplicar-se; que havia d'ésser mortificat per la infidelitat dels jueus i ser multiplicat per a la fe del tots els pobles». El pa de l'Eucaristia, fet de gra de blat, es multiplica i es parteix per a ser aliment de tots els cristians. La mort del martiri és sempre fecunda; per això, els «qui estimen la vida», paradoxalment, «la perden». Crist mort per a donar, amb la seva sang, fruit; nosaltres l'hem d'imitar per a ressuscitar amb Ell i donar fruit amb Ell. ¿Quants donen en silenci la seva vida pel bé dels germans? Des del silenci i la humilitat hem d'aprendre a ser gra que mor per a tornar a la Vida.

L'Evangeli d'aquest diumenge acaba amb una exhortació a caminar a la llum del Fill exaltat pel damunt de la terra: «I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi» (Jn 12,32). Hem de demanar al bon Déu que en nosaltres només hagi llum i que Ell ens ajudi a dissipar tota foscor. Ara és el moment de Déu, no el deixem perdre! «Dormiu?; el temps que se us ha concedit passa!» (Sant Ambròs de Milà). No podem deixar de ser llum en el nostre món. Com la lluna rep la seva llum del sol, en nosaltres han de veure la llum de Déu.


Mn. Ferran Jarabo i Carbonell

Dia litúrgic: Dissabte IV de Quaresma 28-3-09

Text de l'Evangeli
(Jn 7,40-53):



En aquell temps, alguns del poble que havien sentit parlar a Jesús començaren a dir: «Aquest és realment el Profeta». D'altres deien: «És el Messies». Però uns altres replicaven: «¿És que el Messies ha de venir de Galilea? ¿No diu l'Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem, el poble d'on era David?».

La gent es va dividir per causa d'Ell. Alguns volien agafar-lo, però ningú no el va detenir. Els guardes del temple se'n tornaren a trobar els grans sacerdots i els fariseus. Aquests els van dir: «Per què no l'heu portat?». Els guardes respongueren: «Ningú no ha parlat mai com aquest home». Els fariseus els van replicar: «Vosaltres també us heu deixat enganyar? Qui de les autoritats o dels fariseus ha cregut en Ell? Només hi creu aquesta gentussa que ignora la Llei i es mereix la condemna!

Un d'ells, Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús, els diu: «¿És que la nostra Llei permet de condemnar ningú sense haver-lo escoltat primer i sense saber què ha fet?». Ells li respongueren: «¿Tu també ets de Galilea? Investiga l'Escriptura i veuràs com de Galilea no en pot sortir cap, de profeta». I cadascú se'n va anar a casa seva.

«Ningú no ha parlat mai com aquest home»

Avui, l'Evangeli ens presenta les diverses reaccions que produïen les paraules de nostre Senyor. Aquest text de sant Joan no ens refereix cap paraula del Mestre, però sí les conseqüències del que Ell deia. Uns pensaven que era un profeta; d'altres deien «aquest és el Messies» (Jn 7,41).

Veritablement, Jesucrist és aquest “signe de contradicció” que Simeó havia anunciat a Maria (cf. Lc 2,34). Jesús no deixava indiferents als qui l'escoltaven, fins al punt que en aquesta ocasió i en moltes altres «la gent es va dividir per causa d'Ell» (Jn 7,43). La resposta dels guàrdies que pretenien detenir el Senyor centra la qüestió i ens mostra la força de les paraules del Crist: «Ningú no ha parlat mai com aquest home» (Jn 7,46). És com dir: les seves paraules són diferents; no són paraules buides, plenes de supèrbia i falsedat. Ell és “la Veritat” i la seva manera de dir reflecteix aquest fet.

I si això succeïa en relació als seus oients, amb més raó les seves obres provocaven moltes vegades astorament, admiració; i, també, la crítica, la murmuració, l'odi... Jesucrist parlava el “llenguatge de la caritat”: les seves obres i les seves paraules palesaven el profund amor que tenia envers tots els homes, especialment, aquells més necessitats.

Avui, com aleshores, els cristians som —hem de ser— “signe de contradicció” perquè parlem i actuem no com els altres. Nosaltres, tot imitant i seguint Jesucrist, hem d'emprar igualment “el llenguatge de la caritat i de la tendresa”, llenguatge necessari que, en definitiva, tots som capaços de comprendre. Com escrigué el Sant Pare Benet XVIè en la seva encíclica Deus caritas est, «l'amor —caritas— sempre serà necessari, fins i tot en la societat més justa (...). Qui intenti desentendre's de l'amor es disposa a desentendre's de l'home com a tal».

Comentari: Abbé Fernand Arévalo

Dia litúrgic: Divendres IV de Quaresma 27-3-09

Text de l'Evangeli
(Jn 7,1-2.10.14.25-30):


En aquell temps, Jesús continuava recorrent Galilea. No volia anar a Judea, perquè els jueus buscaven de matar-lo. Però era a prop la festa jueva dels Tabernacles. Quan els germans de Jesús hagueren anat a la festa, Ell també hi va pujar, no públicament, sinó d'amagat.

A mitja setmana de la festa, Jesús pujà al temple i hi ensenyava. Alguns de Jerusalem deien: «¿No és el qui volien matar, aquest? Ara parla obertament, i no li diuen res. ¿És que les nostres autoritats l'han reconegut realment com el Messies? Quan arribarà el Messies, ningú no sabrà d'on és. D'aquest, en canvi, sí que ho sabem». Llavors Jesús, que estava ensenyant en el temple, va exclamar: «És cert que em coneixeu i sabeu d'on sóc, però jo no he vingut per mi mateix. El qui m'ha enviat és digne de crèdit, però vosaltres no el coneixeu. Jo sí que el conec, perquè vinc d'Ell, i és Ell qui m'ha enviat». Després de sentir això, intentaven d'agafar Jesús, però ningú no el va detenir, perquè encara no havia arribat la seva hora.

«Encara no havia arribat la seva hora»

Avui, l'evangelista Joan ens diu que a Jesús no li «havia arribat encara la seva hora» (Jn 7,30). Es refereix a l'hora de la Creu, al precís i preciós temps de donar-se pels pecats de l'entera Humanitat. Encara no ha arribat l'hora, però ja es troba molt a prop. Serà el Divendres Sant quan el Senyor portarà fins a la fi la voluntat del Pare Celestial i sentirà —com escrivia el Cardenal Wojtyla— tot «el pes d'aquella hora, en què el Servent de Yahvé ha de complir la profecia d'Isaïes, pronunciant el seu “sí”».

Crist —en el seu constant anhel sacerdotal— parlà moltíssimes vegades d'aquesta hora definitiva i determinant (Mt 26,45; Mc 14,35; Lc 22,53; Jn 7,30; 12,27; 17,1). Tota la vida del Senyor es veurà dominada per l'hora suprema i la desitjarà de tot cor: «Haig de rebre un baptisme, i com em sento el cor oprimit fins que s'acompleixi» (Lc 12,50). I «abans de la festa de Pasqua, sabent Jesús que havia arribat la seva hora, l'hora de passar d'aquest món al Pare, Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem» (Jn 13,1). Aquell divendres, el nostre Redemptor lliurarà a les mans del Pare el seu esperit, i des d'aquell moment la seva missió ja acomplerta esdevindrà la missió de l'Església i de tots els seus membres, empesos per l'Esperit Sant.

A partir de l'hora de Getsemaní, de la mort en Creu i la Resurrecció, la vida encetada per Jesús «sosté tota la Història» (Catecisme de l'Església n. 1165). La vida, el treball, la pregària, l'entrega de Crist es fa present ara en la seva Església: és també l'hora del Cos del Senyor; la seva hora esdevé la nostra hora, la d'acompanyar-lo en l'oració de Getsemaní, «sempre desperts —com afirmava Pascal— fent-li costat en la seva agonia, fins al final dels temps». És l'hora d'actuar com a membres vius de Crist. Per això «la pregària de l'hora de Jesús continua sempre essent la seva, de la mateixa manera que la Pasqua que va succeir “una vegada per sempre”, continua present en la litúrgia de la seva Església» (Catecisme de l'Església n. 2746).

Mn. Josep Vall i Mundó

13 entitats cristianes se situen davant la crisi

Les tretze entitats cristianes de Lleida que signem aquest manifest, després de reflexionar conjuntament sobre l’actual situació de crisi, volem compartir i refermar el nostre compromís a favor de la solidaritat i de la justícia.
Com a cristians, portem en el cor i en les nostres accions “el goig i l’esperança, el plor i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot el dels pobres i de tota mena d’afligits” (Gaudium et Spes, nº 1). Això ens porta a estar atents i sensibles davant la dura realitat, a posicionar-nos-hi i a buscar camins de solidaritat, justícia i d’igualtat, camins que promoguin la dignitat de la persona humana. El context de crisi i el temps de la quaresma ens hi han d’esperonar encara més. S’apropen mesos molt difícils –i els experts creuen que encara no ha arribat el pitjor- que afectaran moltes famílies, de classe mitjana i tot, que fins fa dos anys es trobaven en plena “normalitat econòmica”.
Cal mirar la crisi a la cara i entendre-la com a una oportunitat de revisar el nostre model social i econòmic. Aquesta mirada ens ha d’ajudar, per una banda, a depurar i canviar, si cal, el nostre model social per un altre que estigui d’acord amb una justa redistribució de béns en coherència amb el respecte i la dignitat que mereix tota persona; per altra banda, ens ha de dur a ser més conscients de la misèria i fragilitat de l’ésser humà que impregna no només les estructures de les institucions de tota mena, sinó també el cor de cadascú de nosaltres, que sovint ens deixem portar per l’egoisme, la cobdícia, la competitivitat, l’afany de possessió, la força agressiva davant el diner fàcil, el consumisme… que provoca una injustícia flagrant en els més pobres i en els més vulnerables de la societat.
Hem viscut “d’una forma massa alegre” la cultura del “consumisme i de l’aparença”. El més tràgic és que ens hem acostumat a aquests contravalors i que d’una manera abundant són proposats i acceptats en els mitjans de comunicació, a l’escola i fins i tot en les famílies. La mateixa Església, tant la jerarquia com les comunitats cristianes, som corresponsables d'aquests contravalors i ens manca, a vegades, una actitud profètica de paraula i de comportaments.
Estem preocupats especialment pels immigrants: ells no són els responsables d’aquesta crisi, però són els que en poden pagar el preu més alt. La seva mà d’obra fàcil ens ha enriquit com a país -avui som molt més rics que fa deu anys- però també hi ha més pobres: en tenim 8,5 milions entre nosaltres! Dissentim de l’orientació que s’està donant a la reforma de la llei orgànica d’estrangeria, que no respecta alguns drets humans ni la dignitat de les persones, tot culpabilitzant i criminalitzant persones i entitats que ajuden immigrants sense papers. No és això el que volem. Exigim coherència a un govern que es proclama “de sensibilitat social” i que alhora promou aquesta reforma.
Hem contemplat amb esfereïment el suport generós dels nostres governants a les entitats bancàries, ajudant-les amb summes milionàries. D’on surten ara aquests diners? I per què en anys anteriors de bonança econòmica han estat tan limitades les prestacions socials per a necessitats importants com la de vivenda social o la llei de la dependència?
Creiem que les administracions no fan el que han de fer i molt sovint són ineficaces. Percebem una insuficient política social i d’atenció. Cal que donin resposta a les situacions de desesperació que comporten la fam i la manca de cobertura de necessitats bàsiques, que, a més de suposar situacions personals insostenibles, poden comportar greus problemes socials. Com diu la carta del Sr. Bisbe del dia 28 de febrer “Hi ha moltes maneres de matar o de fer impossible el viure. La “insensibilitat” o “inactivitat” davant la necessitat urgent que experimenta el nostre “germà” ens afecta tots, a cadascú en un nivell o mesura diferent. Tots cal que recordem la sentència de Sant Joan: “Qui no estima el seu germà és un homicida”. (Jo 3,14).

Mirant cap endavant, volem fer una crida a totes les persones obertes i sensibles als necessitats i que creguin que “un altre món és possible”. Ens cal la col•laboració de tots i totes. Cal promoure valors d’ esperança, compromís, preocupació social, propostes d’una vida més senzilla i austera que evitin l’explotació dels béns de la Creació. Necessitem la participació activa i operant de voluntaris i socis que mantinguin programes de solidaritat en tots els àmbits i per fer sentir “la seva veu crítica”. Cal encara que l’Església -que està fent importants tasques de suplència que corresponen a les administracions públiques-, es plantegi si es pot comprometre més i si el seu patrimoni, a cops infrautilitzat, no podria contribuir a millorar situacions de precarietat.
Davant d’aquestes situacions, les 13 entitats sotasignants creiem que la societat té una capacitat de reacció i de solidaritat i que podem afrontar les dificultats com a una gran oportunitat. I per tant:
 Demanem a les administracions que es mostrin més eficaces i que destinin més mitjans i més recursos per pal•liar els greus efectes de les persones que més pateixen les conseqüències de la crisi: indigents, dones, famílies monoparentals, nens i avis.
 Fem una crida a la moderació dels salaris dels membres dels consells d’administració de les empreses, d’alts funcionaris, de polítics i dels que tenen un treball dignament remunerat i segur.
 Demanem ajuda a tots els ciutadans, especialment els cristians, a aportar més temps i recursos per a cobrir les necessitats més urgents.
 Proposem fòrums de debat sobre la situació crítica que estem vivint, situant el problema dins de la globalització de la injustícia estructural de caire internacional.
 Ens comprometem a continuar la nostra tasca d'acció i sensibilització, per tal que entre tots i totes, i treballant en xarxa, puguem ser creatius i inventar respostes a aquesta situació.

Acció Catòlica Obrera
Càritas
Comité Oscar Romero
Delegació Pastoral Obrera
Delegació Pastoral Universitària
Fundació Sant Ignasi – Arrels
CIJCA
Justicia i Pau
Mans Unides
Moviment Professionals Cristians
Pastoral Penitenciària
Pa de Sant Antoni
Voluntariat Vicencià

Lleida, març del 2009

Dia litúrgic: Dijous IV de Quaresma 26-3-09

Text de l'Evangeli
(Jn 5,31-47):

En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Si jo donés testimoni de mi mateix, el meu testimoni no seria vàlid. Però n'hi ha un altre que dóna testimoni de mi, i jo sé que el seu testimoni té valor. Vosaltres heu enviat missatgers per interrogar Joan, i ell ha donat testimoni a favor de la veritat. No és que jo necessiti cap testimoni humà; només ho dic perquè us pugueu salvar. Joan era la llàntia encesa i resplendent, i vosaltres us vau deixar entusiasmar un cert temps per la seva claror. Però jo encara tinc a favor meu un testimoni més gran que Joan: són les obres que el Pare m'ha donat i que vol que jo dugui a terme. Aquestes obres que jo faig, sí que donen testimoni que el Pare m'ha enviat. I el Pare mateix que m'ha enviat, continua donant testimoni a favor meu. Però vosaltres no heu escoltat mai la seva veu ni heu contemplat el seu aspecte; i no deixeu que la seva paraula resti dins vostre, perquè no creieu en aquell que ell ha enviat.

»Vosaltres investigueu les Escriptures, perquè us penseu que gràcies a elles obtindreu vida eterna. Doncs les Escriptures també donen testimoni de mi. Però vosaltres no voleu venir a mi per tenir vida. La glòria, no la rebo dels homes. A vosaltres us conec i sé que no teniu dins vostre l'amor de Déu.

»Jo he vingut en nom del meu Pare, i no em voleu acollir; en canvi, si un altre ve en nom propi, a aquest sí que l'acollireu. ¿Com podeu creure, vosaltres que accepteu honors els uns dels altres però no cerqueu la glòria que ve del Déu únic? No us penseu que seré jo qui us acusarà davant el Pare: el qui us acusa és Moisès, en qui teniu posada l'esperança. Perquè, si creguéssiu Moisès, em creuríeu a mi, ja que ell va escriure de mi. Però si no creieu els seus escrits, com creureu les meves paraules?».


«Si jo donés testimoni de mi mateix, el meu testimoni no seria vàlid»


Avui, l'Evangeli ens ensenya com Jesús fa front a la següent objecció: segons es llegeix a Dt 19,15, per tal que un testimoniatge tingui valor cal que procedeixi de dos o tres testimonis. Jesús al·lega a favor seu el testimoniatge de Joan Baptista, el testimoni del Pare -que es manifesta en els miracles obrats per Ell- i, finalment, el testimoni de les Escriptures.

Jesucrist tira en cara als qui l'escolten tres impediments que tenen per a reconèixer-lo com el Messies Fill de Déu: la falta d'amor a Déu; la manca de rectitud d'intenció -busquen només la glòria humana- i que interpreten les Escriptures interessadament.

El Sant Pare Joan Pau II ens escrivia: «A la contemplació del rostre de Crist tan sols s'hi arriba escoltant, en l'Esperit, la veu del Pare, ja que ningú no coneix el Fill, fora del Pare (cf. Mt 11,27). Així, doncs, cal la revelació de l'Altíssim. Però, per acollir-la, és indispensable posar-se en l'actitud d'escoltar».

Per això, cal tenir en compte que, per a confessar Jesucrist com a veritable Fill de Déu, no n'hi ha prou amb les proves externes que se'ns proposen; és molt important la rectitud en la voluntat, és a dir, les bones disposicions morals.

En aquest temps de Quaresma, intensificant les obres de penitència que faciliten la renovació interior, millorarem les nostres disposicions per a contemplar el veritable rostre de Crist. Per això, sant Josepmaria ens diu: «Aquest Crist que tu veus, no és Jesús. -Serà, en tot cas, la trista imatge que en poden formar els teus ulls enterbolits... -Purifica't. Aclareix la mirada amb la humilitat i la penitència. Després... no han de mancar-te les clares llums de l'Amor. I tindràs una visió perfecta. La teva imatge serà realment: Ell!».


Mn. Miquel Masats i Roca

Dia litúrgic: 25 de Març: L'Anunciació del Senyor

Text de l'Evangeli
(Lc 1,26-38):


El sisè mes, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'àngel entrà a trobar-la i li digué: «Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu». Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué: «No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi».

Maria preguntà a l'àngel: «Com podrà ser això, si jo sóc verge?». L'àngel li respongué: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible». Maria va dir: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». I l'àngel es va retirar.

«No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia»

Avui celebrem la festa de l'Anunciació del Senyor. Déu, amb l'anunci de l'àngel Gabriel i l'acceptació de Maria de l'expressa voluntat divina d'encarnar-se en les seves entranyes, assumeix la naturalesa humana —«en tot igual a nosaltres, llevat del pecat»— per enlairar-nos com a fills de Déu i fer-nos així partícips de la seva naturalesa divina. El misteri de fe és tan gran que Maria, davant d'aquest anunci, es queda com espantada. Gabriel li diu: «No tinguis por, Maria» (Lc 1,30): el Totpoderós t'ha mirat amb predilecció, t'ha escollit com a Mare del Salvador del món. Les iniciatives divines trenquen els dèbils raonaments humans.

«No tinguis por!». Paraules que llegirem sovint als Evangelis; el mateix Senyor les haurà de repetir als Apòstols quan aquests sentin de prop la força sobrenatural i també la por o l'esglai davant les obres prodigioses de Déu. Ens podem preguntar el perquè d'aquesta por. ¿És una por dolenta, un temor irracional? No!; és un temor lògic en aquells que es veuen petits i pobres davant Déu, que senten clarament la seva flaquesa, la debilitat davant la grandesa divina i experimenten la seva poquesa enfront de la riquesa de l'Omnipotent. És el papa sant Lleó qui es pregunta: «¿Qui no veurà en Crist mateix la pròpia debilitat?». Maria, la humil noia del poble, es veu tan poca cosa... però en Crist se sent forta i desapareix la por!

Aleshores comprenem bé que Déu «escull allò que hi ha de feble al món per confondre allò que és fort» (1Co 1,26). El Senyor mira Maria veient la petitesa de la seva serventa i obrant en Ella la més gran meravella de la història: l'Encarnació del Verb etern com a Cap d'una renovada Humanitat. Què bé s'apliquen a Maria aquelles paraules que Bernanos va dir a la protagonista de La alegria: «Un sentit exquisit de la seva pròpia flaquesa la reconfortava i la consolava meravellosament, perquè era com si fos el signe inefable de la presència de Déu en Ella; Déu mateix resplendia en el seu cor».

Comentari: Mn. Josep Vall i Mundó

Dia litúrgic: Dimarts IV de Quaresma 24-3-09

Text de l'Evangeli
(Jn 5,1-3.5-16):



Un dia de festa dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem. Hi havia a Jerusalem, vora la porta de les Ovelles, una piscina amb cinc pòrtics, anomenada Betzata en la llengua dels hebreus. Sota aquells pòrtics hi jeia una multitud de malalts: cecs, coixos, paralítics. Entre ells hi havia un home, invàlid feia trenta-vuit anys. Jesús, en veure'l ajagut i sabent que estava així des de feia molt de temps, li diu: «Vols curar-te?». El malalt li respongué: «Senyor, no tinc ningú que em tiri a la piscina en el moment que es remou l'aigua i, mentre jo hi vaig, un altre hi baixa abans que jo». Jesús li diu: «Aixeca't, pren la teva llitera i camina». A l'instant, aquell home va quedar curat, prengué la llitera i caminava.

Aquell dia era dissabte. Per això els jueus deien al qui havia estat guarit: «Avui és dissabte i no t'és permès de portar la llitera». Ell els respongué: «El qui m'ha posat bo m'ha dit: ‘Pren la teva llitera i camina’». Li preguntaren: «Qui és l'home que t'ha dit: ‘Pren la teva llitera i camina’?». Però el qui havia estat guarit no sabia qui era, perquè Jesús s'havia escapolit aprofitant la gentada que hi havia en aquell indret. Més tard, Jesús el va trobar al temple i li digué: «Ara estàs curat. No pequis més, que no et passin coses pitjors». Aquell home anà a comunicar als jueus que era Jesús qui l'havia posat bo. Per aquest motiu, perquè havia fet això en dissabte, començaren a oposar-se-li.

«Jesús, en veure'l ajagut, li diu: ‘Vols curar-te?’»

Avui, sant Joan ens parla de l'escena de la piscina de Betzata. Semblava, més aviat, una sala d'espera d'un hospital de trauma. «Hi jeia una multitud de malalts: cecs, coixos, paralítics» (Jn 5,3). Jesús s'hi va deixar caure.

És curiós!: Jesús sempre està al bell mig dels problemes. Allà on hi ha quelcom per “alliberar”, per fer feliç a la gent, allà està Ell. Els fariseus, en canvi, només pensaven en si era dissabte. La seva mala fe matava l'esperit. La mala bava del pecat degotava dels seus ulls. No hi ha pitjor sord que el que no vol entendre.

El protagonista del miracle portava trenta-vuit anys d'invalidesa. «Vols curar-te?» (Jn 5,6), li diu Jesús. Feia temps que maldava en el buit perquè no havia trobat Jesús. Per fi, havia trobat l'Home. Els cinc pòrtics de la piscina de Betzata varen retrunyir en sentir la veu del Mestre: «Aixeca't, pren la teva llitera i camina» (Jn 5,8). Fou qüestió d'un instant.

La veu de Crist és la veu de Déu. Tot era nou en aquell vell paralític, gastat pel desànim. Més tard, sant Joan Crisòstom dirà que en la piscina de Betzata s'hi guarien els malalts del cos, i en el Baptisme es guareixen els de l'ànima; allà, era de tant en tant i per un sol malalt. En el Baptisme és sempre i per a tothom. En ambdós casos es manifesta el poder de Déu per mitjà de l'aigua.

El paralític impotent a la vora de l'aigua, ¿no et fa pensar en l'experiència de la pròpia impotència per a fer el bé? ¿Com volem resoldre, sols, allò que té un abast sobrenatural? ¿No veus cada dia, al voltant teu, una munió de paralítics que es “mouen” molt, però que són incapaços d'arrancar-se de la seva manca de llibertat? El pecat paralitza, envelleix, mata. Cal posar els ulls en Jesús. Cal que Ell —la seva gràcia— ens submergeixi en les aigües de la pregària, de la confessió, de l'obertura d'esperit. Tu i jo podem ser invàlids sempiterns, o portadors i instruments de llum.

Mn. Àngel Caldas i Bosch

Dia litúrgic: Dilluns IV de Quaresma 23-3-09

Text de l'Evangeli
(Jn 4,43-54):





En aquell temps, Jesús se'n va anar de Samaria cap a Galilea. Ell mateix havia assegurat que un profeta no rep cap honor al seu poble. Així, doncs, quan va arribar a Galilea, els galileus el van acollir, perquè ells també havien anat a la festa a Jerusalem i havien vist tot el que Jesús hi havia fet en aquella ocasió. Va tornar, doncs, a Canà de Galilea, on havia convertit l'aigua en vi.

A Cafarnaüm hi havia un funcionari reial que tenia el fill malalt. Quan va sentir que Jesús havia vingut de Judea a Galilea, anà a trobar-lo i li va demanar que baixés a guarir el seu fill, que estava a punt de morir. Jesús li digué: «Si no veieu senyals i prodigis, no creieu». El funcionari li contestà: «Senyor, baixa abans no es mori el meu fill!». Jesús li digué: «Vés, que el teu fill viu».

Aquell home va creure en la paraula que Jesús li havia dit i es posà en camí. Mentre baixava a Cafarnaüm, els seus criats l'anaren a trobar i li digueren: «El teu fill viu!». Ell els va preguntar a quina hora s'havia posat millor. Els criats li respongueren: «Ahir, a la una del migdia, el va deixar la febre». Llavors el pare s'adonà que era exactament l'hora en què Jesús li havia dit que el seu fill vivia. I van creure ell i tota la seva família. Aquest segon senyal prodigiós, Jesús el va fer quan arribà a Galilea des de Judea.

«Jesús se'n va anar de Samaria cap a Galilea»

Avui tornem a trobar Jesús a Canà de Galilea, on va realitzar el conegut miracle de convertir l'aigua en vi. Ara, en aquesta ocasió, hi fa un nou miracle: la guarició del fill d'un funcionari reial. Tot i que el primer va ser tan espectacular, aquest és sens dubte més valuós, perquè no és quelcom material el que se soluciona amb el miracle, sinó que és la vida d'una persona.

El que crida l'atenció d'aquest miracle és que Jesús actua a distància, no acudeix a Cafarnaüm per a curar directament el malalt, sinó que sense moure's de Canà fa possible la guarició: «El funcionari li digué: ‘Senyor, baixa abans no es mori el meu fill!’. Jesús li digué: ‘Vés, que el teu fill viu’» (Jn 4,49.50).

Això ens recorda a tots nosaltres que podem fer molt bé a distància, és a dir, sense haver de fer-nos presents en el lloc on se'ns demana la nostra generositat. Així, per exemple, ajudem al Tercer Món tot col·laborant econòmicament amb els nostres missioners o amb entitats catòliques que hi són allà treballant. Ajudem als pobres dels barris marginals de les grans ciutats amb les nostres aportacions a institucions com Càritas, sense que haguem de trepitjar els seus carrers. O, fins i tot, podem donar una alegria a molta gent que està molt distant de nosaltres amb una trucada de telèfon, una carta o un correu electrònic.

Moltes vegades ens excusem de fer el bé, perquè no tenim possibilitats de fer-nos presents físicament en els llocs on hi ha necessitats urgents. Jesús no es va excusar perquè no era a Cafarnaüm, sinó que va obrar el miracle.

La distància no és cap problema a l'hora de ser generós, perquè la generositat surt del cor i traspassa totes les fronteres. Com diria sant Agustí: «El qui té caritat en el seu cor, sempre troba alguna cosa per donar».

Mn. Ramon Octavi Sánchez i Valero

Dia litúrgic: Diumenge IV (B) de Quaresma 22-3-09

Text de l'Evangeli
(Jn 3,14-21):


En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en Ell vida eterna. Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'Ell. Els qui creuen en Ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu.

»La condemna ha arribat per això: quan la llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes. Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu».

«Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic»

Avui, la litúrgia ens ofereix un flaire anticipat de la joia pasqual. Els ornaments del celebrant són rosats. És el diumenge "laetare" que ens convida a una serena alegria. «Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa tots els qui l'estimeu...», canta l'antífona d'entrada.

Déu vol que estiguem contents. La psicologia més elemental ens diu que una persona que no viu contenta acaba malalta, de cos i d'esperit. Ara bé, la nostra alegria ha de estar ben fonamentada, ha de ser expressió de la serenor de viure una vida amb sentit ple. Altrament, l'alegria degeneraria en superficialitat i ximpleria. Santa Teresa distingia amb encert la "santa alegria" i la "boja alegria". Aquesta darrera és només exterior, dura poc i deixa un regust amarg.

Vivim temps difícils per a la vida de fe. Però també son temps apassionants. Experimentem, en certa manera, l'exili babilònic que canta el salm. Sí, també nosaltres podem viure una experiència d'exili «tot plorant d'enyorança de Sió» (Ps 136,1). Les dificultats exteriors i, sobretot, el pecat ens poden portar vora els rius de Babilònia. Malgrat tot, hi ha motius d'esperança i Déu ens continua dient: «Si mai t'oblidava que se m'encasti la llengua al paladar» (Ps 136,6).

Podem viure sempre contents perquè Déu ens estima bojament, tant que ens «ha donat el seu Fill únic» (Jn 3,16). Ben aviat acompanyarem aquest Fill únic en el seu camí de mort i resurrecció. Contemplarem l'amor d'Aquell que tant ens estima que s'ha lliurat per nosaltres, per tu i per mi. I ens omplirem d'amor i mirarem Aquell que ha estat traspassat (cf. Jn 19,37), i creixerà en nosaltres una alegria tan gran que ningú no ens la podrà prendre.

La veritable alegria que il·lumina la nostra vida no prové del nostre esforç. Sant Pau ens ho recorda: no ve de vosaltres, és un do de Déu, som obra seva (Col 1,11). Deixem-nos estimar per Déu i estimem-lo, i la joia serà gran en la propera Pasqua i en la vida. I no oblidem deixar-nos acaronar i regenerar per Déu amb una bona confessió abans de Pasqua.

Mn. Joan Antoni Mateo i García

PREGARIA

SALM A LA RECERCA DEL SENTIT DE LA VIDA


Com si comencés a sortir d'un somni, així em sento, Senyor Jesús.

Començo a assaborir l'alba d'un nou dia,
i és quelcom així com la pau després de la tempestat.

Un arc de Sant Martí s'obre sobre la meva vida a la recerca
i ara sé que després de la tempestat ve la calma.
Senyor Jesús, Senyor de l'assossec i de la serenitat,
acompanya'm en aquest nou camí que estreno.

Jo vull Senyor, posar
la meva mirada a l'interior.
Vull obrir els ulls del cor i amb 'nous ulls de veure' mirar la llum
i buscar el bé i la bellesa, la veritat i l'amor en el meu cor amagat i silenciós.

Vull, Senyor, construir
la meva vida des de la Vida.
Vull aixecar el meu vol des d'una llibertat responsable.
Vull fer veritat en el meu camí des de la Veritat.
Vull, Senyor, viure l'amor i el servei des de l'Amor.

Et necessito, Tu que ets la resposta a la meva recerca.
Senyor Jesús, jo vull un sentit per a la meva vida,
Vull créixer a la recerca de raons per a la meva existència;
trobar l'ideal, la norma,
el model de ser home o dona.

Vull, Senyor Jesús,
orientar la meva vida, donar-li orientació;
saber la raó del meu origen,
d'on vinc.

Vull que el riu de la meva vida
tingui en tu el seu brollador.

Vull saber la raó del que faci en la vida;
saber si la meva vida val la pena viure-la.

Vull que el sentit de la meva vida siguis tu.

Vull saber cap a on camino,
saber quin és el destí i la meta de la meva vida.

Vull que tu, Crist el Senyor, siguis el final del meu camí.

Dia litúrgic: Dissabte III de Quaresma 21-3-09

Text de l'Evangeli
(Lc 18,9-14)


En aquell temps, a uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: «Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i l'altre publicà. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: ‘Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo’. Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: ‘Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador’. Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».


«Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit »


Avui, en plena cultura de la imatge, l'Evangeli que se'ns proposa té una profunda càrrega de contingut. Però anem per parts.

En el passatge que contemplem veiem que en la persona hi ha un nus amb tres cordes, de tal manera que és impossible desfer-lo si hom no té presents les tres cordes esmentades. La primera ens relaciona amb Déu; la segona, amb els altres; i la tercera, amb nosaltres mateixos. Fixem-nos-hi: aquells a qui s'adreça Jesús «es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres» (Lc 18,9) i, d'aquesta manera, pregaven malament. Les tres cordes estan sempre relacionades!

Com fonamentar bé aquestes relacions? Quin és el secret per desfer el nus? Ens ho diu la conclusió a la punyent paràbola: la humilitat. Així mateix ho va expressar santa Teresa d'Àvila: «La humilitat és la veritat».

És cert: la humilitat ens permet reconèixer la veritat de nosaltres mateixos. Ni inflar-nos de vanaglòria, ni menystenir-nos. La humilitat ens fa reconèixer com a tal els dons rebuts i ens permet de presentar a Déu el treball de la jornada. La humilitat reconeix també els dons de l'altre. És més, se n'alegra.

Finalment, la humilitat és també la base de la relació amb Déu. Pensem que, en la paràbola de Jesús, el fariseu porta una vida irreprotxable, amb les pràctiques religioses setmanals i, fins i tot, exerceix l'almoina! Però no és humil i això corca tots els seu actes.

Tenim a prop la Setmana Santa. Aviat contemplarem —un cop més!— el Crist a la Creu: «El Senyor crucificat és un testimoni insuperable d'amor pacient i d'humil mansuetud» (Joan Pau II). Allí veurem com, davant la súplica de Dimas —«Jesús, recordeu-vos de mi...» (Lc 23,42)— el Senyor respon amb una “canonització fulminant”, sense precedents: «En veritat et dic que avui seràs amb mi al paradís» (Lc 23,43). Aquest personatge era un assassí que resta, finalment, canonitzat pel propi Crist abans de morir.

És un cas inèdit i, per a nosaltres, un consol...: la santedat no la “fabriquem” nosaltres, sinó que l'atorga Déu, si Ell troba en nosaltres un cor humil i convers.

Mn. David Compte i Verdaguer

Dia litúrgic: Divendres III de Quaresma 20-3-09

Text de l'Evangeli
(Mc 12,28b-34):


En aquell temps, un dels mestres de la Llei anà a trobar Jesús i li va fer aquesta pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments?». Jesús va respondre: «El primer és: ‘Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb tota la força’. El segon és aquest: ‘Estima els altres com a tu mateix’. No hi ha cap manament més gran que aquests».

Llavors el mestre de la Llei li digué: «És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb tota la força i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis». Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: «No ets pas lluny del Regne de Déu». I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta


«No hi ha cap manament més gran que aquests»


Avui, la litúrgia quaresmal ens presenta l'amor com l'arrel més profunda de l'autocomunicació de Déu: «L'ànima no pot viure sense amor, sempre vol estimar alguna cosa, perquè és feta d'amor, que jo per amor la vaig crear» (Santa Caterina de Siena). Déu és amor totpoderós, amor fins a l'extrem, amor crucificat: «És en la creu on es pot contemplar aquesta veritat» (Benet XVI). Aquest Evangeli no és només una confirmació d'aquella pregària que cada matí és elevada pel jueu piadós, sinó que vol ser autorevelació de com Déu mateix —en el seu Fill— vol ser estimat. Amb un manament del Deuteronomi: «Estima el Senyor, el teu Déu» (Dt 6,5) i un altre del Levític: «Estima els altres» (Lv 19,18), Jesús porta a terme la plenitud de la Llei. Ell estima el Pare com a Déu veritable nascut del Déu veritable i, com a Verb fet home, crea la nova Humanitat dels fills de Déu, germans que s'estimen amb l'amor del Fill.

La crida de Jesús a la comunió i a la missió demana una participació en la seva mateixa naturalesa, és una intimitat a la qual introduir-se. Jesús no reivindica mai ser la fita de la nostra pregària i amor. Dóna gràcies al Pare i viu contínuament en la seva presència. El misteri de Crist atrau vers l'amor a Déu, invisible i inaccessible, mentre que —alhora— és camí per reconèixer, veritat en l'amor i vida per al germà visible i present. El més valuós no són les ofrenes cremades a l'altar, sinó Crist que crema com únic sacrifici i ofrena per a que siguem en Ell un sol altar, un sol amor.

Aquesta unificació de coneixement i d'amor teixida per l'Esperit Sant permet que Déu estimi en nosaltres i faci servir totes les nostres capacitats, i a nosaltres ens concedeix poder estimar com Crist, amb el seu mateix amor filial i fratern. El que Déu ha unit en l'amor, l'home no ho pot separar. Aquesta és la grandesa del qui se sotmet al Regne de Déu: l'amor a un mateix ja no és obstacle sinó èxtasi per estimar l'únic Déu i una multitud de germans.

Mn. Pere Montagut i Piquet

Dia litúrgic: 19 de Març: Sant Josep, espòs de la Verge Maria

Text de l'Evangeli
(Mt 1,16.18-21.24a)


Jacob va ser el pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Messies. El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial.

Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble». Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat.


«Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa»

Avui, celebra l'Església la solemnitat de Sant Josep, l'espòs de Maria. És com un parèntesi alegre dins l'austeritat de la Quaresma. Però la joia d'aquesta festa no és un obstacle per a continuar avançant en el camí de conversió, propi del temps quaresmal.

Bo és aquell que, mirant enlaire, fa esforços perquè la pròpia vida s'acomodi al pla de Déu. I és bo aquell que, mirant els altres, procura interpretar sempre en bon sentit totes les accions que realitzen i salvar la bona fama. En els dos aspectes de bondat, se'ns presenta Sant Josep en l'Evangeli d'avui.

Déu té sobre cadascun de nosaltres un pla d'amor, ja que «Déu és amor» (1Jn 4,8). Però la duresa de la vida fa que algunes vegades no el sapiguem descobrir. Lògicament, ens queixem i ens resistim a acceptar les creus.

No li havia de ser fàcil a Sant Josep veure que Maria «abans de viure junts esperava un fill per obra de l'Esperit Sant » (Mt 1,18). Es proposava de desfer l'acord matrimonial, però «en secret» (Mt 1,19). I a la vegada, quan «se li aparegué en somni un àngel del Senyor» (Mt 1,20), revelant-li que ell tenia de ser-ne el pare legal, ho accepta tot seguit «i la va prendre a casa» (Mt 1,24).

La Quaresma és una bona ocasió per a descobrir què n'espera Déu de nosaltres, i reforçar el nostre desig de dur-ho a la pràctica. Demanem al bon Déu «per intercessió de l'Espòs de Maria», com direm en la col·lecta de la missa, que avancem en el nostre camí de conversió tot imitant Sant Josep en l'acceptació de la voluntat de Déu i en l'exercici de la caritat amb el proïsme. Alhora, tinguem present que «si tota l'Església santa està endeutada amb la Verge Mare, ja que per Ella va rebre Crist, així també, després d'Ella, Sant Josep és el més digne del nostre agraïment i reverència» (Sant Bernardí de Siena).

Mons. Ramon Malla i Call, Bisbe Emèrit de Lleida (Catalunya)

Dia litúrgic: Dimecres III de Quaresma 18-3-09

Text de l'Evangeli
(Mt 5,17-19):




En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud. Us ho asseguro: mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei. Tot arribarà a la plenitud. Per tant, aquell qui deixi de complir un dels manaments més petits i ensenyi als altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel, però aquell qui els compleixi i ensenyi a complir-los, serà tingut per gran en el Regne del cel».


«No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes, sinó a dur-los a la plenitud»

Avui dia hi ha molt de respecte per les diferents religions. Totes elles expressen la recerca que l'home fa de la transcendència, del més enllà, de les realitats eternes. En canvi, en el cristianisme, que enfonsa les seves arrels en el judaisme, aquest fenomen és a l'inrevés: és Déu que busca l'home.

Tal com recordà Joan Pau II, Déu desitja acostar-se a l'home. Déu vol adreçar-li les seves paraules, mostrar-li el seu rostre perquè cerca la intimitat amb ell. Això es fa realitat en el poble d'Israel, poble escollit per Déu per rebre les seves paraules. Aquesta és l'experiència que té Moisès quan diu: «Quina és la nació que tingui els seus déus tan a prop, com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre sempre que l'invoquem?» (Dt 4,7). I, encara, el salmista canta que Déu «anuncia les seves paraules als fills de Jacob, als fills d'Israel, els seus decrets i decisions. No ha obrat així amb cap altre poble» (Ps 147,19-20).

Jesús, doncs, amb la seva presència porta a compliment el desig de Déu d'acostar-se a l'home. Per això, diu que «no us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud» (Mt 5,17). Ve a enriquir-los, a il·luminar-los perquè els homes coneguin el veritable rostre de Déu i puguin entrar en intimitat amb Ell.

En aquest sentit, menysprear les indicacions de Déu, per insignificants que siguin, comporta una coneixença raquítica de Déu i per això, un serà tingut per petit en el Regne del Cel. I és que, com deia sant Teòfil d'Antioquia, «Déu és vist pels qui poden veure'l; els cal només tenir oberts els ulls de l'esperit (...), però alguns homes els tenen entelats».

Aspirem, doncs, en la pregària a seguir amb gran fidelitat totes les indicacions del Senyor. Així, arribarem a una gran intimitat amb Ell i, per tant, serem tinguts per grans en el Regne del Cel.

Mn. Vicenç Guinot i Gómez

PREGAR EN L’ARIDESA.

Molts cops la nostra pregària és àrida. Per mils raons, cansaments, problemes, temptacions, distraccions, desànim, mals presagis, disgustos....etc. La pregària es semblant a un desert sec, xafogós, sense ni una gota d’aigua i ni un bri de vent.
La principal temptació en aquesta situació és fugir. Sempre hi ha una alternativa, quelcom que ve a la nostra ment quan amb prou feines hem començat a pregar, telefonar, ordenar uns papers, acaba de fer la llista del menjar, obrir l’ordinador....Tot menys, començar a pregar.

Et pots preguntar què acostumes a fer quan la pregària és àrida. La deixes per un altre dia? Et convenç fàcilment una urgència mig real? Et desanimes i dius que és inútil.... Com és la teva reacció?

Suposem que et determines a seguir, que no vols claudicar per causa de l’aridesa. Es poden donar algunes raons que motivin el perseverar: por de la mala consciència que et pot venir si deixes de pregar, força de voluntat, cal seguir els bons consells dels mestres espirituals, ....etc.
Hi ha una raó convincent. Déu es comunica també en la relació de pregària àrida. Les mocions de Déu són més fondes que les ressonàncies psicològiques que provoquen. El fons del fons de la nostra identitat, del nostre cor, no és l’emoció o l’aridesa... és quelcom quiet, estable, misteriós ... i Déu es relació en el més profund. Quan ens domina l’aridesa, per la raó que sigui, Déu se’ns comunica en el fons del cor, més enllà de la nostra situació psíquica. En Ell vivim, ens movem i som. Hi és, i activament, dinàmic i misericordiós. Déu és Amor.

Quantes vegades ens ha passat de que després d’una pregària, i dins d’una temporada, àrides, descobrim que Ell hi era i que ens escoltava, i ajudava. Una mica com li va passar a Jesús a l’Hort de les Oliveres... estava fet pols, suava sang, se sentia lluny dels deixebles....però en mig de tanta tribulació i sequera personal el Pare li va comunicar aquella força i serenitat tan notables amb les que va afrontar la Passió.

No et posis nerviós per l’aridesa. No l’afrontis amb voluntarismes compulsius. Situat en ella, com si fessis una excursió per un terreny erm, i prega sense sentir-ho, calla sense escoltar-lo, deixa que et miri sense veure’l, respira, demana... ves treien suaument les distraccions. Actua la fe... que Ell hi és i està content de tu. Avui, demà, dins d’una setmana o quan vulgui els teus sentiments, les teves emocions, et mostraran que ara hi era i se’t comunicava. Déu és infinitament més que la nostra aridesa humana.

Jesus Renau

Dia litúrgic: Dimarts III de Quaresma 17-3-09

Text de l'Evangeli
(Mt 18,21-35):



En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.

»Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: ‘Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot’. Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.

»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient: ‘Paga'm el que em deus’. El company se li va llançar als peus i li suplicava: ‘Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré’. Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute. Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué: ‘Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?’. I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute. Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà».


«Compadit el deutd'ell, li va perdonar e»


Avui, l'Evangeli de Mateu ens convida a una reflexió sobre el misteri del perdó, proposant un paral·lelisme entre l'estil de Déu i el nostre a l'hora de perdonar.

L'home s'atreveix a mesurar i a portar el compte de la seva magnanimitat perdonadora: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar el meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?» (Mt 18,21). A Pere li sembla que set vegades ja és molt o que és, potser, el màxim que podem suportar. Ben mirat, Pere resulta encara esplèndid, si el comparem amb l'home de la paràbola que, quan trobà un company seu que li devia cent denaris, «l'agafà i l'escanyava dient: ‘paga'm el que em deus’» (Mt 18,28), negant-se a escoltar la seva súplica i la promesa de pagament.

Contat i debatut, l'home, o es nega a perdonar, o mesura estrictament a la baixa el seu perdó. Veritablement, ningú no diria que venim de rebre de part de Déu un perdó infinitament reiterat i sense límits. La paràbola diu: «Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute» (Mt 18,27). I això que el deute era molt gran.

Però la paràbola que comentem posa l'accent en l'estil de Déu a l'hora d'atorgar el perdó. Després de cridar a l'ordre el seu morós deutor i d'haver-li fet veure la gravetat de la situació, es deixà entendrir de sobte per la seva pregària compungida i humil: «Prosternat, li deia: ‘Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot’. Llavors, compadit d'ell...» (Mt 18,26-27). Aquest episodi posa en pantalla allò que cadascú de nosaltres coneix per pròpia experiència i amb profund agraïment: que Déu perdona sense límits el penedit i convertit. El final negatiu i trist de la paràbola, amb tot, fa honor a la justícia i posa de manifest la veracitat d'aquella altra sentència de Jesús, a Lc 6,38: «Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet».

Mn. Enric Prat i Jordana

Dia litúrgic: Dimarts III de Quaresma 17-3-09

Text de l'Evangeli
(Mt 18,21-35):


En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.

»Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: ‘Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot’. Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.

»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient: ‘Paga'm el que em deus’. El company se li va llançar als peus i li suplicava: ‘Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré’. Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute. Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué: ‘Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?’. I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute. Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà».


«Compadit d'ell, li va perdonar el deute»

Dia litúrgic: Dilluns III de Quaresma 16-3-09

Text de l'Evangeli
(Lc 4,24-30):



En aquell temps, Jesús digué a la gent reunida a la sinagoga de Natzaret: «Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble. Més encara, us asseguro que en temps d'Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s'estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d'elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu, també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d'ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria».

En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d'indignació; es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d'estimbar-lo. Però Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar.

«Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble»

Avui, escoltem del Senyor que «cap profeta no és ben rebut al seu poble» (Lc 4,24). Aquesta frase -posada en boca de Jesús- ens ha estat per a moltes i molts -en més d'una ocasió- justificació i excusa per no complicar-nos la vida. Jesucrist, de fet, sols ens vol advertir als seus deixebles que les coses no ens seran fàcils i que sovint, entre aquells que se suposa que més ens coneixen, encara ho tindrem més complicat.

L'afirmació de Jesús és el preàmbul de la lliçó que vol donar a la gent reunida a la sinagoga i així obrir els seus ulls a l'evidència que pel sol fet de ser membres del "Poble escollit" no tenen cap garantia de salvació, guariment, purificació (això ho corroborarà amb les dades de la història de la salvació).

Deia, però, que l'afirmació de Jesús, per a moltes i molts ens és, massa sovint, motiu d'excusa per a no "mullar-nos evangèlicament" en el nostre quotidià. Sí, són d'aquelles frases que tots ens hem mig après de memòria i, renoi!, quin efecte!

Sembla com gravada a la nostra consciència particular de manera que quan a l'oficina, en el treball, a la família, en el cercle d'amics, tot el nostre entorn social més proper, hauríem de prendre decisions només comprensibles a la llum de l'Evangeli, aquesta "frase màgica" ens fa tirar enrera com dient-nos: -No val la pena que t'hi escarrassis, cap profeta no és ben rebut a la seva terra! Tenim l'excusa perfecta, la millor de les justificacions, per no haver de donar testimoni, per no recolzar aquell company a qui li està fent una mala jugada l'empresa, o per mirar d'afavorir la reconciliació dins d'aquell matrimoni amic.

Sant Pau s'adreçà, en primer lloc, als seus: va anar a la sinagoga per a «predicar-hi amb valentia, tot conversant sobre el Regne de Déu amb els qui hi anaven i mirava de convèncer-los» (Ac 19,8). Voleu dir que no era això el que Jesús pretenia dir-nos?

Mn. Santi Collell i Aguirre

Dia litúrgic: Diumenge III (B) de Quaresma 15-3-09

Text de l'Evangeli
(Jn 2,13-25):







Era a prop la Pasqua dels jueus, i Jesús va pujar a Jerusalem. En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; i digué als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!». Els seus deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: «El zel del teu temple em consumeix».

Llavors els jueus el van interrogar: «Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?». Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré». Els jueus replicaren: «Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?». Però Ell es referia al santuari del seu cos. Per això, quan va ressuscitar d'entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l'Escriptura i en la paraula de Jesús.

Mentre era a Jerusalem durant els dies de la festa de Pasqua, molts, veient els senyals prodigiosos que feia, van creure en el seu nom. Però Jesús no es fiava d'ells, perquè els coneixia tots i no necessitava que ningú li digués què són els homes: ell sabia prou què hi ha en el cor de cadascú.

«No convertiu en mercat la casa del meu Pare!»

Avui, propera ja la Pasqua, ha esdevingut un fet insòlit en el temple. Jesús ha foragitat el bestiar dels mercaders del temple, ha bolcat les taules dels canvistes i ha dit als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí!; no convertiu en mercat la casa del meu Pare» (Jn 2,16). I mentre els vedells i moltons corrien per l'esplanada, els deixebles han descobert un nou caire de l'ànima de Jesús: el zel per la casa del seu Pare, el zel pel temple de Déu.

El temple de Déu convertit en mercat!, quina bestiesa! Degueren començar per poca cosa. Algun rabadà que pujava a vendre un xai, una velleta que volia fer uns durets venent colomins, i la bola anà creixent. Prou se n'exclamava l'autor del Càntic dels càntics: «Caceu-nos les guineus, les guineus menudes que fan malbé les vinyes» (Ct 2,15). Però, ¿qui en feia cas? L'esplanada del temple era com un mercat en dia de fira.

—També jo sóc temple de Déu. Si no vetllo, les guineus menudes, l'orgull, la mandra, la gola, l'enveja, la gasiveria, tantes disfresses de l'egoisme, s'hi esmunyen dins i ho desgracien tot. Per això, el Senyor ens alerta: «El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!» (Mc 13,37).

Vetllem!, per tal que la desídia no envaeixi la consciència: «La incapacitat de reconèixer la culpa és la forma més perillosa imaginable d'embotiment espiritual, perquè fa les persones incapaces per a millorar» (Benet XVI).

Vetllar? —Intento fer-ho cada nit. ¿He ofès algú?, ¿són rectes les meves intencions?, ¿estic disposat a complir sempre i en tot la voluntat de Déu?, ¿he admès algun hàbit que desagradi al Senyor? Però a aquestes hores estic cansat i em venç la son.

—Jesús, tu que em coneixes a fons, tu que saps prou bé què hi ha a l'interior de cada home, fes-me conèixer les meves faltes, dóna'm fortalesa i una mica d'aquest zel teu perquè foragiti del temple tot allò que m'aparti de tu.

Mn. Lluís Raventós i Artés

CREURE" - N. 11

ELS QUATRE EIXOS DE LA
VIDA CRISTIANA
De la pràctica religiosa a la vida cristiana

La FE és una opció de VIDA

. Ens diem "CRIST-ians". Som de la colla dels seguidors de Jesús de Natzaret que, amb el seu missatge, la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció, ens ha donat totes les garanties de ser el Messies, el Fill de Déu, fet l'un de nosaltres per ser el "Salvador de la humanitat".

. Per això, lliurement hem fet l'opció de prendre'l com a CAMÍ, VERITAT i VIDA (Jn 14,6): Estem convençuts que, seguint el "camí" d'humanitat que ell ens proposa, arribarem a la Casa del Pare; que el que ens proposa és la "veritat" que ens durà a la nostra total realització com a persones humanes; i que, des d'ara, ens fa "viure la vida eterna", aquella que per a mi va començar en el si de la mare i que arribarà a la plenitud en l'eternitat de Déu.

. Jesús ens ha proposat una "Aliança nova i eterna" amb el mateix Déu. Amb el baptisme (que lliurement anem renovant al llarg de la vida), hem signat aquesta Aliança: hem acceptat Déu com a Pare, hem fet de Jesús el nostre "Company de ruta" i, d'ells, hem rebut l'Esperit Sant com a força i regal. Així, tota la nostra vida està amarada de l'amor i de la vida de Déu!

. El nostre SÍ a la proposta de Déu engloba TOTA la nostra persona i tota la nostra vida. Res no pot quedar fora d'aquesta aliança d'amor, per sempre!

. Per "SER CRISTIÀ" no n'hi ha prou de ser un fidel "practicant" (fer algunes pràctiques religioses, rebre alguns sagraments o dir algunes oracions), ni de saber de memòria la "doctrina cristiana" o el "Credo"…
"Ser cristià" significa posar tota la nostra persona i la nostra vida sencera en comunió d'amor amb Déu, units als altres cristians que han fet aquesta mateixa opció. Som la "colla-comunitat" del seguidors de Jesús, la "seva Església".

Els EIXOS de la VIDA CRISTIANA

. La vida cristiana es construeix al voltant de JESÚS. Ell n'és la inspiració, el dinamitzador, el punt de referència; és l'EIX CENTRAL, que transmet la "força de l'Esperit" a tota la vida.

. D'una manera pràctica i entenedora, podríem dir que la vida cristiana es desenvolupa i s'expressa al voltant de quatre eixos secundaris i complementaris, moguts per l'Esperit de Jesús, l'EIX CENTRAL, que dinamitza i dóna cohesió al conjunt de la vida.

. Els quatre eixos recullen tots els aspectes de la vida cristiana. Per això, poden constituir un punt de referència per examinar i valorar la qualitat de la vida de fe de les persones i de les comunitats.

. Aquests eixos expressen un repte constant i ens posen en un estat permanent "d'aprenentatge", perquè s'han d'alimentar en la vida real de cada dia i, alhora, impulsar i fer créixer aquesta vida. La vida sempre és nova i n'hem d'anar fent una lectura "actualitzada".

. Per a una comunitat cristiana, la referència als quatre eixos permet que cadascú se situï i pugui ser més eficaç en el lloc que més se li escau pel seu tarannà, la seva sensibilitat, la seva formació, el seu treball. Alguns se sentiran millor en l'eix de la reflexió i de l'aprofundiment de la fe; d'altres, en el de la vida comunitària; uns tercers, en la vivència i l'animació de les celebracions; i d'altres, en el compromís social. La referència als quatre eixos, ajudarà a tenir una comunitat responsable, viva i encarnada.

Primer eix: aprendre a VEURE - educació permanent de la fe

. Sant Pere demana als cristians que estiguem sempre a punt per donar raó de la nostra esperança (1Pe 3,15); i sant Pau recorda que l'aliment suau que es dóna als infants (en la fe), ja no és suficient per alimentar els adults, que necessiten aliments més sòlids (1Co 3,2). És llei de vida.
. Si la fe consistís només a conèixer unes veritats i aprendre-les de memòria;
o si només es tractés de complir algunes pràctiques religioses i de participar en algunes celebracions, no tindríem cap necessitat d'esforçar-nos per posar al dia la nostra fe, ja que sempre seria més o menys el mateix.
. Però, com que la fe és una opció de "vida" i implica tota la persona i tots els moments i situacions d'una realitat sempre nova i canviant, ha d'evolucionar i créixer al ritme de la vida. Per tenir una fe viva, ara i aquí, l'hem d'anar posant al dia i hem de veure com el "mateix evangeli" es pot viure diferentment. Una fe que no evoluciona esdevé anèmica i desfasada.
. L'esforç constant per posar al dia la nostra fe, l'hem de fer individualment i comunitàriament. No sempre és fàcil de decidir què ens cal fer en cada moment per ser fidel a l'Evangeli i a la vida real. Necessitem ajudar-nos els uns als altres tant per a la reflexió com per a l'acció i la celebració.
. Els mitjans que se'ns ofereixen per posar al dia la nostra fe són variats. Recordem-ne els principals: El primer de tots i indispensable, és l'EVANGELI (lectura, meditació, estudi, pregària…); la participació activa i regular a les celebracions de la comunitat cristiana, sobretot l'Eucaristía; la pregària personal (conversa amb Déu: parlar-li amb el cor); els Sagraments (preparar-los i viure'ls personalment… sense rutina); participar en grups de pregària i reflexió; llegir llibres i articles que ens ajudin a comprendre millor la fe i aplicar-la a la vida de cada dia.

Segon eix: aprendre a ESTIMAR - vida comunitària

. Jesús ens va proposar l'amor com a distintiu: "Tothom coneixerà que seus deixebles meus si us estimeu com jo us he estimat" (Jn 13,35).
. L'amor és el gran i únic manament de Jesús, però un amor que engloba tota la vida i tota la persona: estimar amb tot el cor, tot l'esperit, tot el pensament, totes les forces… fins a donar la vida! ( Mt 36-40; Jn 15,13).
. La pràctica d'aquest amor mesurarà el valor de la vida (Mt 25,31-46).
. L'amor del cristià ha de ser compromès i solidari (Lc 6,27-36; 1Co 13,1-8).
. Una comunitat cristiana, on no hi hagués signes visibles d'amor i de fraternitat, no alimentaria la vertadera fe dels seus membres ni els ajudaria a ser testimonis engrescadors de Jesús i del Regne Déu.

Tercer eix: Aprendre a CELEBRAR l'amor de Déu i la vida

. Quan existeix un vertader amor en un grup, les celebracions són necessàries. La celebració ens fa reconèixer i reviure les expressions de vida i d'amor del passat; ens ajuda a actualitzar-les i a assimilar-les; ens dóna força i ens motiva per viure el futur amb més fidelitat i confiança.
. Una comunitat o un grup humà que no celebra la vida i la realitat dels seus membres, és una comunitat o un grup que s'està envellint i, potser, morint.
. Jesús participava en les celebracions. El seu gran "regal", el do de la seva vida i de la seva presència per sempre, el va fer a l'interior del Sopar Pasqual, el sopar de la festa principal del seu poble. Quan parlava del cel, el comparava a una festa, a un convit.
. Per participar en una celebració, hi hem d'anar amb un cor alegre i desitjós de celebrar-hi l'amor de Déu i la vida dels germans, amb sinceritat.
. Ens hem de preparar per viure la celebració i treure'n profit. Fóra bo que, abans, en coneguéssim el contingut: lectures, pregària eucarística, pregàries.
. La qualitat d'una celebració depèn de tots. Ens hi hauríem d'implicar personalment, fent-nos corresponsables del que s'hi fa i s'hi viu. Hi hauríem de portar la nostra vida, les nostres alegries, les nostres preocupacions…

Quart eix: Aprendre a COMPROMETRE'NS al servei de la vida.

Déu ha confiat aquest món als homes. El tenim a les nostres mans i en som responsables. Hem de dedicar la nostra intel•ligència, el nostre amor i les nostres forces a millorar-lo i a fer que la societat sigui més humana.
. Hem de valorar, respectar, i fer fructificar el que hem rebut del passat. Ens hauríem de mostrar solidaris de les iniciatives que s'esforcen per trobar la manera més apte per fer que el nostre món sigui millor i més humà.
. Amb les nostres actituds i el nostre comportament, podem millorar el món i, també, el podem fer malbé i deteriorar-lo. No tenim dret a apropiar-nos i a posar únicament al servei dels nostres capricis i ambicions un món que és de tots i que ha estat posat a la nostra disposició, perquè en prenguem cura i l'administrem. Quin món deixarem als que vindran després de nosaltres?
. Fem part d'una humanitat i d'uns grups socials, d'una família, d'una comunitat cristiana… Hem rebut i rebem l'ajuda dels altres i els altres tenen dret de reclamar la nostra implicació generosa en la recerca del bé de tots i de cada persona.
. El compromís ecològic, social, familiar és un deure de tots i en especial dels que ens hem compromès a viure el Projecte de Déu i la proposta de Jesús. Compten amb nosaltres i ens necessiten!

Josep Codina-Farrés - Centre Catequesi Pare Claret - Girona

Dia litúrgic: Dissabte II de Quaresma 14-3-09

Text de l'Evangeli (Lc 15,1-3.11-32)




En aquell temps, veient que tots els cobradors d'impostos i els altres pecadors s'acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: ‘Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca’. Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. Llavors reflexionà i es digué: ‘Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers’. I se n'anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu’. Però el pare digué als seus criats: ‘De pressa, porteu el vestit millor i poseu-li, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’. I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: ‘El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras’. El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué: ‘Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras’. El pare li contestà: ‘Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’».


«Aniré a trobar el meu Pare i li diré: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu’»


Avui veiem la misericòrdia, la nota distintiva de Déu Pare, tot contemplant una Humanitat que és “òrfena”, perquè —desmemoriada— no sap que és filla de Déu. Cronin parla d'un fill que va marxar de casa, va malgastar diners, salut, l'honor de la família... va caure en la presó. Poc abans de sortir en llibertat, va escriure a casa seva: si el perdonaven, que posessin un mocador blanc al pomer, tocant la via de tren. Si el veia tornaria a casa; si no, ja no el veurien més... El dia que sortí, tot arribant, no gosava mirar... Hi hauria el mocador? «Obre els ulls!... mira!», li diu un company. I va restar bocabadat: al pomer no hi havia un sol mocador blanc, sinó centenars; estava ple de mocadors blancs.

Ens recorda aquell quadre de Rembrandt on és veu com el fill que torna, desvalgut i famolenc, és abraçat per un vell, amb dos mans diferents: una de pare que l'estreny fort; l'altra de mare, afectuosa i dolça, l'acaricia. Déu és pare i mare...

«Pare, he pecat» (cf. Lc 15,21), volem dir també nosaltres, i sentir l'abraçada de Déu en el sagrament de la confessió, i participar en la festa de l'Eucaristia: «Mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort, i ha tornat a la vida» (Lc 15,23-24). Així, ja que «Déu ens espera —cada dia!— com aquell pare de la paràbola esperava el seu fill pròdig» (Sant Josepmaria), anem tot fent camí amb Jesús a la trobada del Pare, on s'esclareix tot: «El misteri de l'home només s'esclareix en el misteri del Verb encarnat» (Concili Vaticà II).

El protagonista és sempre el Pare. Que el desert de la Quaresma ens porti a interioritzar aquesta crida a participar de la misericòrdia divina, ja que la vida és un anar tornant al Pare.

Mn. Llucià Pou i Sabaté

Dia litúrgic: Divendres II de Quaresma 13-03-09

Text de l'Evangeli (Mt 21,33-43.45-46)



En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Escolteu una altra paràbola: Hi havia un propietari que va plantar una vinya, la va envoltar d'una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se'n va anar lluny. Quan s'acostava el temps de la verema, envià els seus servents als vinyaters per rebre'n els fruits que li corresponien; però els vinyaters van agafar els servents, i a l'un el van apallissar, a l'altre el van matar, i a l'altre van apedregar-lo. Novament els envià altres servents, més nombrosos que els primers, però els van tractar igual. Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: ‘Al meu fill, el respectaran’. Però els vinyaters, en veure el fill, es digueren entre ells: ‘Aquest és l'hereu: matem-lo i quedem-nos la seva heretat!’. L'agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Quan vingui l'amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?».

Li responen: «Farà morir de mala manera aquells mals homes i arrendarà la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits al seu temps». Jesús els diu: «¿No heu llegit mai allò que diu l'Escriptura: ‘La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen?’. Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar».

Quan els grans sacerdots i els fariseus sentiren les seves paràboles, van comprendre que es referia a ells, i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent, que el considerava un profeta».


«La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal»

Avui, Jesús, per mitjà de la paràbola dels vinyaters homicides, ens parla de la infidelitat; compara la vinya amb Israel i els vinyaters amb els caps del poble escollit. A ells i a tota la descendència d'Abraham se'ls havia confiat el Regne de Déu, però han malversat l'heretat: «Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar» (Mt 21,43).

Al principi de l'Evangeli de Mateu, la Bona Nova sembla dirigida únicament a Israel. El poble escollit, ja en l'Antiga Aliança, té la missió d'anunciar i portar la salvació a totes les nacions. Però Israel no ha estat fidel a la seva missió. Jesús, el mitjancer de la Nova Aliança, congregarà entorn seu els dotze Apòstols, símbol del “nou” Israel, cridat a donar fruits de vida eterna i a anunciar a tots els pobles la salvació.

Aquest nou Israel és l'Església, tots els batejats. Nosaltres hem rebut en la persona de Jesús i en el seu missatge, un regal únic que hem de fer fructificar. No ens podem conformar amb una vivència individualista i tancada de la nostre fe; cal comunicar-la i regalar-la a cada persona que se'ns acosta. D'aquí se'n deriva que el primer fruit és que visquem la nostra fe en el caliu de família, el de la comunitat cristiana. Això serà senzill, perquè «on n'hi ha dos o més de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells» (Mt 18,20).

Però es tracta d'una comunitat cristiana oberta, és a dir, eminentment missionera (segon fruit). Per la força i la bellesa del Ressuscitat “enmig nostre”, la comunitat és atractiva en tots els seus gestos i actes, i cadascun dels seus membres gaudeix de la capacitat d'engendrar homes i dones a la nova vida del Ressuscitat. I un tercer fruit, és que visquem amb la convicció i certesa de que en l'Evangeli hi trobem la solució a tots el problemes.

Visquem en el sant temor de Déu, no fos que ens sigui pres el Regne i donat a d'altres.


Mn. Melcior Querol i Solà

Missatge. "Jesús, dejunà quaranta dies i quaranta nits, i al final tenia fam"

Amb motiu de l’inici del temps de quaresma us oferim el text íntegre del missatge que el sant Pare ens ha ofert per viure amb un sentit ple aquest temps litúrgic.

"Jesús, dejunà quaranta dies i quaranta nits, i al final tenia fam" (Mt 4,2)







Estimats germans i germanes,

En començar la Quaresma, un temps que és un camí de preparació espiritual més intens, la litúrgia ens torna a proposar tres pràctiques penitencials —l’oració, el dejuni i l’almoina— a las quals la tradició bíblica cristiana dóna un gran valor per a disposar-nos a celebrar millor la Pasqua i, d’aquesta manera, fer experiència del poder de Déu que, com escoltarem en la vetlla pasqual, “renta les culpes, fa innocents els caiguts, torna l’alegria als entristits, dissipa els odis, restableix la concòrdia, converteix les nacions” (Pregó pasqual). En el meu acostumat Missatge quaresmal, aquest any vull detenir-me a reflexionar especialment sobre el valor i el sentit del dejuni. En efecte, la Quaresma ens recorda els quaranta dies de dejuni que el Senyor va viure al desert abans de començar la seva missió pública. Llegim a l’evangeli: “Aleshores l'Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés. Jesús dejunà quaranta dies i quaranta nits, i al final tenia fam” (Mt 4,1-2). Com Moisès abans de rebre les taules de la Llei (cf. Ex 34, 8), o Elies abans de trobar el Senyor a la muntanya de l’Horeb (cf. 1Re 19,8), Jesús pregant i dejunant, es va preparar per a la seva missió, l'inici de la qual va ser un dur enfrontament amb el temptador.

Podem preguntar-nos quin valor i quin sentit té per a nosaltres, els cristians, privar-nos de quelcom que en si mateix seria bo i útil per al nostre aliment. Les Sagrades Escriptures i tota la tradició cristiana ensenyen que el dejuni és una gran ajuda per a evitar el pecat i tot el que hi indueix. Per això, en l’historia de la Salvació trobem en més d’una ocasió la invitació a dejunar. Ja a les primeres pàgines de la Sagrada Escriptura el Senyor imposa a l’home que s’abstingui de menjar el fruit prohibit: I li va donar aquest manament: “Pots menjar dels fruits de tots els arbres del jardí. Però no mengis del fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal, perquè el dia que en mengis, tingues per cert que moriràs»” (Gn 2, 16-17). Comentant l’ordre divina, sant Basili observa que “el dejuni ja existia al paradís”, i que “la primera ordre en aquest sentit va ser donada a Adam”. Per tant, conclou: «El ‘no has de menjar’ és, doncs, la llei del dejuni i de l’abstinència» (cf. Sermó de jejunio: PG 31, 163, 98). Ja que el pecat i les seves conseqüències ens oprimeixen a tots, el dejuni se’ns ofereix com un mitjà per a recuperar l’amistat amb el Senyor. És el que va fer Esdres abans del seu viatge de tornada de l’exili a la Terra Promesa, invitant el poble reunit a dejunar “per humiliar-nos —va dir— davant el nostre Déu” (8,21). El Totpoderós va escoltar la seva pregària i va assegurar el seu favor i la seva protecció. El mateix van fer els habitants de Nínive que, sensibles a la crida de Jonàs al penediment, van proclamar, com a testimoniatge de la seva sinceritat, un dejuni dient: “Qui sap si Déu es repensarà, es calmarà el seu enuig i no morirem” (3,9). També en aquesta ocasió Déu va veure les seves obres i els va perdonar.

En el Nou Testament, Jesús indica la raó profunda del dejuni, estigmatitzant l’actitud dels fariseus, que observaven escrupolosament les prescripcions que imposava la llei, però el seu cor era lluny de Déu. El veritable dejuni, repeteix en una altra ocasió el Mestre diví, consisteix més aviat a complir la voluntat del Pare celestial, que “veu el que és amagat, i t’ho recompensarà” (Mt 6,18). Ell mateix ens dóna exemple en respondre a Satanàs, al final dels quaranta dies passats al desert, que “l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu” (Mt 4,4). El veritable dejuni, per tant, té com a finalitat menjar l’«aliment autèntic», que és fer la voluntat del Pare (cf. Jo 4,34). Si, per tant, Adam va desobeir l’ordre del Senyor de “no menjar de l’arbre del coneixement del bé i del mal”, amb el dejuni el creient vol sotmetre’s humilment a Déu, confiant en la seva bondat i misericòrdia.

La pràctica del dejuni està molt present en la primera comunitat cristiana (cf. Ac 13,3; 14,22; 27,21; 2CO 6,5). També els Pares de l'Església parlen de la força del dejuni, capaç de frenar el pecat, reprimir els desitjos del “vell Adam” i obrir en el cor del creient el camí cap a Déu. El dejuni és, a més, una pràctica recurrent i recomanada pels sants de totes les èpoques. Escriu sant Pere Crisòleg: “L’ànima de l’oració és el dejuni, i la vida del dejuni és la misericòrdia. O sigui, que el qui prega, cal que dejuni; i el qui dejuna, cal que sigui misericordiós. El qui vulgui ser escoltat quan demana, que escolti ell també quan algú li prega alguna cosa; el qui no clou la seva oïda a la veu del suplicant s’obre per a ell mateix l’oïda de Déu” (Sermo 43: PL 52, 320, 332).
En els nostres dies, sembla que la pràctica del dejuni ha perdut una mica el seu valor espiritual i ha adquirit més aviat, en una cultura marcada per la recerca del benestar material, el valor d’una mesura terapèutica per a l’atenció del propi cos. Està clar que dejunar és bo per al benestar físic, però per als creients és, en primer lloc, una “teràpia” per a guarir tot el que els impedeix conformar-se a la voluntat de Déu. En la Constitució apostòlica Pænitemini de 1966, el servent de Déu Pau VI identificava la necessitat de situar el dejuni en el context de la crida tot cristià a no “viure per a si mateix, sinó per a aquell que el va estimar i es va lliurar per ell i a viure també per als germans” (cf. Cap. I). La Quaresma podria ser una bona ocasió per a reprendre les normes que hi ha en la citada Constitució apostòlica, valorant el significat autèntic i perenne d’aquesta antiga pràctica penitencial, que pot ajudar-nos a mortificar l’egoisme i a obrir el cor a l’amor de Déu i del proïsme, manament primer i summe de la nova llei i compendi de tot l’evangeli (cf. Mt 22,34-40).

La pràctica fidel del dejuni contribueix, a més, a donar unitat a la persona, cos i ànima, ajudant-la a evitar el pecat i a acréixer la intimitat amb el Senyor. Sant Agustí, que coneixia bé les seves inclinacions negatives i les definia “recorgoladíssima i enredadíssima complicació de nusos” (Confessions, II, 10.18), en el seu tractat "La utilitat del dejuni", escrivia: “Jo pateixo, és veritat, perquè ell em perdoni; jo em castigo perquè ell em socorri, perquè jo sigui agradable als seus ulls, per a assaborir la seva dolçor” (Sermo 400, 3, 3: PL 40, 708). Privar-se de l’aliment material que nodreix el cos facilita una disposició interior a escoltar Crist i a nodrir-se de la seva paraula de Salvació. Amb el dejuni i l’oració li permetem que vingui a sadollar la fam més pregona que experimentem en l’íntim del nostre cor: la fam i la set de Déu.

Al mateix temps, el dejuni ens ajuda a prendre consciència de la situació en què viuen molts dels nostres germans. En la seva Primera carta sant Joan ens posa en guàrdia: “Si algun que posseeix béns en aquest món, veu el seu germà que passa necessitat i li tanca les entranyes, com pot habitar dintre d’ell l’amor de Déu?” (3,17). Dejunar per voluntat pròpia ens ajuda a conrear l’estil del Bon Samarità, que s’inclina i socorre el germà que pateix (cf. Enc. Deus caritas est, 15). En escollir lliurement privar-nos de quelcom per ajudar als altres, demostrem concretament que el proïsme que passa dificultats no ens és estrany. Precisament per mantenir viva aquesta actitud d'acollença i d’atenció envers els germans, animo les parròquies i la resta de comunitats a intensificar durant la Quaresma la pràctica del dejuni personal i comunitari, tenint cura així mateix l’escolta de la paraula de Déu, de l’oració i de l’almoina. Aquest va ser, des del principi, l’estil de la comunitat cristiana, on es feien col·lectes especials (cf. 2Co 8-9; Rm 15, 25-27), i s'invitava els fidels a donar als pobres el que, gràcies al dejuni, s’havia recollit (cf. Didascalia Ap., V, 20,18). També avui cal redescobrir aquesta pràctica i promoure-la, especialment durant el temps litúrgic quaresmal.

El que he dit demostra amb gran claredat que el dejuni representa una pràctica ascètica important, una arma espiritual per a lluitar contra qualsevol possible afecció desordenada a nosaltres mateixos. Privar-nos per voluntat pròpia del plaer de l’aliment i d’altres béns materials, ajuda el deixeble de Crist a controlar els apetits de la naturalesa debilitada pel pecat original, els efectes negatius dels quals afecten tota la personalitat humana. Oportunament, un antic himne litúrgic quaresmal exhorta: “Utamur ergo parcius, / verbis, cibis et potibus, / somno, iocis et arctius / perstemus in custodia – Utilitzem de manera més sòbria les paraules, els aliments i begudes, el son i els jocs, i restem vigilants, amb major atenció”.

Estimats germans i germanes, ben mirat, el dejuni té com a finalitat última ajudar-nos a cadascun de nosaltres, com escrivia el servent de Déu el Papa Joan Pau II, a fer el do total d’un mateix a Déu (cf. Enc. Veritatis Splendor, 21). Per tant, que a cada família i comunitat cristiana es valori la Quaresma per allunyar tot el que distreu l’esperit i per intensificar el que alimenta l’ànima i l’obre a l’amor de Déu i del proïsme. Penso, especialment, en un major interès per la pregària, en la lectio divina, en el sagrament de la reconciliació i en la participació activa en l’eucaristia, sobretot en la santa missa dominical. Amb aquesta disposició interior entrem en el clima penitencial de la Quaresma. Que ens hi acompanyi la Beata Mare de Déu, Causa nostræ laetitiæ, i ens sostingui en l’esforç per alliberar el nostre cor de l’esclavatge del pecat perquè es converteixi cada cop més en “tabernacle vivent de Déu”. Amb aquest desig, assegurant les meves pregaries perquè cada creient i cada comunitat eclesial recorri un profitós itinerari quaresmal, us imparteixo de cor a tots la benedicció apostòlica.

BENEDICTUS PP. XVI