Text de l'Evangeli (Lc 15,1-3.11-32)
En aquell temps, veient que tots els cobradors d'impostos i els altres pecadors s'acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: ‘Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca’. Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. Llavors reflexionà i es digué: ‘Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers’. I se n'anà a trobar el seu pare.
»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu’. Però el pare digué als seus criats: ‘De pressa, porteu el vestit millor i poseu-li, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’. I es posaren a celebrar-ho.
»Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: ‘El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras’. El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué: ‘Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras’. El pare li contestà: ‘Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’».
«Aniré a trobar el meu Pare i li diré: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu’»
Avui veiem la misericòrdia, la nota distintiva de Déu Pare, tot contemplant una Humanitat que és “òrfena”, perquè —desmemoriada— no sap que és filla de Déu. Cronin parla d'un fill que va marxar de casa, va malgastar diners, salut, l'honor de la família... va caure en la presó. Poc abans de sortir en llibertat, va escriure a casa seva: si el perdonaven, que posessin un mocador blanc al pomer, tocant la via de tren. Si el veia tornaria a casa; si no, ja no el veurien més... El dia que sortí, tot arribant, no gosava mirar... Hi hauria el mocador? «Obre els ulls!... mira!», li diu un company. I va restar bocabadat: al pomer no hi havia un sol mocador blanc, sinó centenars; estava ple de mocadors blancs.
Ens recorda aquell quadre de Rembrandt on és veu com el fill que torna, desvalgut i famolenc, és abraçat per un vell, amb dos mans diferents: una de pare que l'estreny fort; l'altra de mare, afectuosa i dolça, l'acaricia. Déu és pare i mare...
«Pare, he pecat» (cf. Lc 15,21), volem dir també nosaltres, i sentir l'abraçada de Déu en el sagrament de la confessió, i participar en la festa de l'Eucaristia: «Mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort, i ha tornat a la vida» (Lc 15,23-24). Així, ja que «Déu ens espera —cada dia!— com aquell pare de la paràbola esperava el seu fill pròdig» (Sant Josepmaria), anem tot fent camí amb Jesús a la trobada del Pare, on s'esclareix tot: «El misteri de l'home només s'esclareix en el misteri del Verb encarnat» (Concili Vaticà II).
El protagonista és sempre el Pare. Que el desert de la Quaresma ens porti a interioritzar aquesta crida a participar de la misericòrdia divina, ja que la vida és un anar tornant al Pare.
Mn. Llucià Pou i Sabaté
