Dia litúrgic: 31 de Maig: La Visitació de la Mare de Déu

Text de l'Evangeli (Lc 1,39-56): En aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!». Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d'ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles: el seu nom és sant, i l'amor que té als qui creuen en Ell s'estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre». Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se'n tornà a casa seva. Comentari: L'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes Avui contemplem el fet de la Visitació de la Verge Maria a la seva cosina Elisabet. Tan bon punt li ha estat comunicat que ha estat escollida per Déu Pare per a ser la Mare del Fill de Déu i que la seva cosina Elisabet ha rebut també el do de la maternitat, marxa decididament cap a la muntanya per a felicitar la seva cosina, per a compartir amb ella la joia d'haver estat agraciades amb el do de la maternitat i per a servir-la. La salutació de la Mare de Déu provoca que l'infant, que Elisabet porta en el seu si, salti d'entusiasme dins les entranyes de la seva mare. La Mare de Déu, que porta Jesús en el seu si, és causa d'alegria. La maternitat és un do de Déu que genera alegria. Les famílies s'alegren quan hi ha un anunci d'una nova vida. El naixement de Crist produeix certament «una gran alegria» (Lc 2,10). Amb tot, avui en dia, la maternitat no és valorada degudament. Sovint se li anteposen altres interessos superficials, que són manifestació de comoditat i d'egoisme. Les possibles renúncies, que comporta l'amor paternal i maternal, espanten molts matrimonis que, potser pels mitjans que han rebut de Déu, haurien de ser més generosos i dir “sí” més responsablement a noves vides. Moltes famílies deixen de ser “santuaris de la vida”. El Papa Joan Pau II ens recordava que l'anticoncepció i l'avortament «tenen les seves arrels en una mentalitat hedonista i irresponsable respecte a la sexualitat i pressuposen un concepte egoista de la llibertat, que veu en la procreació un obstacle al desenvolupament de la pròpia personalitat». Elisabet, durant cinc mesos, no sortia de casa, i pensava: «Com ha obrat amb mi el Senyor!» (Lc 1,25). I Maria deia: «La meva ànima magnifica el Senyor (...) perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa» (Lc 1,46.48). La Verge Maria i Elisabet valoren i agraeixen l'obra de Déu en elles: la maternitat! Cal que els catòlics retrobem el significat de la vida com un do sagrat de Déu als éssers humans.

Dia litúrgic: Dijous VIII de durant l'any 30-5-2013

Text de l'Evangeli (Mc 10,46-52): En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els deixebles i molta gent. El fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s'estava assegut vora el camí. Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar: «Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!». Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, tingues pietat de mi!». Jesús s'aturà i digué: «Crideu-lo». Ells van cridar el cec dient-li: «Coratge! Aixeca't, que et crida». Ell llançà el mantell, es posà dret d'una revolada i se'n va anar cap a Jesús. Jesús li preguntà: «Què vols que faci per tu?». El cec respongué: «Rabuni, fes que hi vegi». Jesús li digué: «Vés, la teva fe t'ha salvat». A l'instant hi veié i el seguia camí enllà. Comentari: Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi! Avui, el Crist ens surt a l'encontre. Tots som Bartimeu: aquest invident, pel costat del qual passà Jesús, i que saltà cridant fins que el Senyor li va fer cas. Pot ser que tinguem un nom un pèl més agraciat... però la nostra humana flaquesa (moral) és semblant a la ceguesa que patia el nostre protagonista. Tampoc nosaltres no aconseguim veure que Crist viu en els nostres germans i, així, els tractem com els tractem. Potser no reeixim en veure en les injustícies socials, en les estructures de pecat, una crida feridora als nostres ulls per a un compromís social. Probablement no capim que «hi ha més alegria en donar que en rebre», que «ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jn 15,13). Veiem fosc allò que és nítid: que els espills del món condueixen a la frustració, i que les paradoxes de l'Evangeli, després de la dificultat, produeixen fruit, realització i vida. Som veritablement dèbils visuals, no per eufemisme, sinó en realitat: la nostra voluntat debilitada pel pecat enfosqueix la veritat en la nostra intel·ligència i escollim allò que no ens convé. Solució: començar a cridar, és a dir, pregar humilment «Jesús, tingues pietat de mi!» (Mc 10,48). I cridar més com més t'increpin, et desanimin o et desanimis: «Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort...» (Mc 10,48). Cridar que és també demanar: «Rabuni, fes que hi vegi» (Mc 10,51). Solució: donar, com ell, un salt en la fe, créixer més enllà de les nostres certeses, fiar-se de qui ens estimà, ens creà i vingué a redimir-nos i restà entre nosaltres en l'Eucaristia. El Papa Joan Pau II ens ho deia amb la seva vida: les seves llargues hores de meditació —tantes que el seu Secretari deia que pregava “massa”— ens diuen clarament que «el qui prega canvia la història».

Dia litúrgic: Dimecres VIII de durant l'any 29-5-2013

Text de l'Evangeli (Mc 10,32-45): En aquell temps, feien camí pujant a Jerusalem, Jesús els anava al davant i ells n'estaven molt sorpresos: els qui el seguien tenien por. Llavors Jesús tornà a prendre a part els Dotze i començà a dir-los el que li havia de succeir: «Ara pugem a Jerusalem, i el Fill de l'home serà entregat als grans sacerdots i als mestres de la Llei, el condemnaran a mort i el posaran en mans dels pagans, l'escarniran, li escopiran, l'assotaran i el mataran; però al cap de tres dies ressuscitarà. Llavors Jaume i Joan, els fills de Zebedeu, s'acosten a Jesús i li diuen: «Mestre, voldríem que ens concedissis el que et demanarem». Jesús els preguntà: «Què voleu que faci per vosaltres?». Ells li respongueren: «Concedeix-nos de seure amb tu a la teva glòria l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra». Jesús els contestà: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?». Ells li respongueren: «Sí que podem». Jesús els digué: «Prou que beureu la copa que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat; però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui Déu ho ha preparat». Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra Jaume i Joan. Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom. Comentari: El Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom Avui, el Senyor ens ensenya quina ha de ser la nostra actitud davant la Creu. L'Amor ardent envers la voluntat del seu Pare, amb vista a consumar la salvació del gènere humà, —de cada home i de cada dona— el mou a anar de pressa cap a Jerusalem, on «serà entregat (...), el condemnaran a mort (...), l'assotaran i el mataran» (Mc 10,33-34). Tot i que a vegades no entenem o, àdhuc, tinguem por davant del dolor, el sofriment o les contradiccions de cada jornada, hem de procurar unir-nos —per amor a la voluntat salvífica de Déu— amb l'oferiment de la creu de cada dia. La pràctica assídua de l'oració i dels sagraments, especialment el de la Confessió personal dels pecats i el de l'Eucaristia, faran créixer en nosaltres l'amor a Déu i als altres per Déu de tal manera que serem capaços de dir «Sí que podem» (Mc 10,39), malgrat les nostres misèries, pors i pecats. Sí, podem abraçar la creu de cada dia (cf. Lc 9,23) per amor, amb un somriure; aquesta creu que es manifesta en la vida ordinària i quotidiana: la fatiga en el treball, les dificultats normals en la vida de família i en les relacions socials, etc. Solament si abracem la creu de cada dia, negant els nostres gustos per tal de servir els altres, aconseguirem identificar-nos amb el Crist, que vingué «a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mc 10,45). Joan Pau II explicava que «el servei de Jesús assoleix la seva plenitud amb la mort en Creu, és a dir, amb la donació total de si mateix». Imitem, doncs, Jesucrist, tot transformant constantment el nostre amor a Ell en actes de servei envers totes les persones: rics o pobres, amb molta o poca cultura, joves o ancians, sense distincions. Actes de servei per tal d'apropar-los a Déu i alliberar-los del pecat.

Dia litúrgic: Dimarts VIII de durant l'any 28-5-2013

Text de l'Evangeli (Mc 10,28-31): En aquell temps, Pere es posà a dir a Jesús: «Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit». Jesús digué: «Us ho asseguro: tothom qui per mi i per l'Evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna. Molts passaran de primers a darrers, i molts, de darrers a primers». Comentari: Tothom qui per mi i per l'Evangeli hagi deixat casa rebrà ja en el temps present cent vegades més, i, en el món futur, la vida eterna Avui, com aquell amo que anava cada matí a la plaça a cercar treballadors per a la seva vinya, el Senyor cerca deixebles, seguidors, amics. La seva crida és universal. És una oferta fascinant! El Senyor ens fa confiança. Però posa una condició per a ser deixebles, condició que ens pot desanimar: «Per mi i per l'Evangeli» cal deixar «casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps» (Mc 10,29). No hi ha contrapartida? No hi haurà recompensa? Això ens aportarà algun benefici? Pere, en nom dels Apòstols, recorda al Mestre: «Nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit» (Mc 10,28), com volent dir: què en traurem? La promesa del Senyor és generosa: «Rebreu, ja en el temps present, cent vegades (...) i, en el món futur, la vida eterna» (Mc 10,30). Ell no es deixa guanyar en generositat. Però hi afegeix: «També persecucions». Jesús és realista i no vol enganyar. Ser deixeble seu, si ho som de debò, ens portarà dificultats, problemes. Jesús, però, considera les persecucions i les dificultats un premi, ja que ens ajuden a créixer, si les sabem acceptar i viure com una ocasió de guanyar en maduresa i responsabilitat. Tot allò que és motiu de sacrifici ens fa semblants a Jesucrist que ens salva per la seva mort en la Creu. Sempre estem a temps per a revisar la nostra vida i apropar-nos més a Jesucrist. Aquests temps i tot temps ens permeten —per mitjà de la pregària i dels sagraments— esbrinar si entre els deixebles que Ell cerca hi som nosaltres, i veure també quina ha de ser la nostra resposta a aquesta crida. Al costat de respostes radicals (com la dels Apòstols) n'hi ha d'altres. Per a molts, “deixar casa, germans i germanes, pare o mare...” voldrà dir deixar tot allò que ens impedeix de viure en profunditat l'amistat amb Jesucrist i, com a conseqüència, de ser-ne els seus testimonis davant del món. I això és urgent, no et sembla?

Dia litúrgic: Dilluns VIII de durant l'any 27-5-2013

Text de l'Evangeli (Mc 10,17-27): Un dia que Jesús es posava en camí, un home s'acostà corrent, s'agenollà davant de Jesús i li preguntà: «Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?». Jesús li digué: «Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu. Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare». Ell li va dir: «Mestre, tot això ho he complert des de jove». Jesús se'l mirà i el va estimar. Li digué: «Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me». En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns. Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles: «Que n'és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!». Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt sorpresos. Però Jesús els tornà a dir: «Fills meus, que n'és, de difícil, entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu». Ells quedaren encara més desconcertats, i es deien els uns als altres: «Si és així, qui pot salvar-se?». Jesús se'ls mirà i digué: «Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot». Comentari: Vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres. Després vine i segueix-me Avui, la litúrgia ens presenta un evangeli davant el qual és difícil romandre indiferent, si s'afronta amb sinceritat de cor. Ningú no pot dubtar de les bones intencions d'aquell jove que s'apropà a Jesucrist per tal de fer-li una pregunta: «Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?» (Mc 10,17). Pel que ens diu sant Marc, està clar que en aquest cor hi havia necessitat de quelcom més, ja que és fàcil de suposar que —com a bon israelita— coneixia molt bé allò que la Llei diu al respecte, però en el seu interior hi havia una inquietud, una necessitat d'anar més enllà i, per això, interpel·la Jesús. En la nostra vida cristiana hem d'aprendre a superar aquesta visió que redueix la fe a una qüestió de mer compliment. La nostra fe és molt més. És una adhesió de cor a Algú, que és Déu. Quan posem el cor en quelcom, hi posem també la vida i, en el cas de la fe, superem aleshores el conformisme que sembla avui tenallar l'existència de tants creients. Qui estima no es conforma amb donar qualsevol cosa. Qui estima cerca una relació personal, propera, aprofita els detalls i sap descobrir en tot una ocasió per a créixer en l'amor. Qui estima es dóna. En realitat, la resposta de Jesús a la pregunta del jove és una porta oberta a aquesta donació total per amor: «Vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me» (Mc 10,21). No és un deixar perquè sí; és un deixar que és donar-se i és un donar-se que és expressió genuïna de l'estimació. Obrim, doncs, el nostre cor a aquest amor-donació. Tant de bo si vivim la nostra relació amb Déu en aquesta clau de volta. Pregar, servir, treballar, superar-se, sacrificar-se... tot són camins de donació i, per tant, camins d'amor. Que el Senyor trobi en nosaltres no solament un cor sincer, sinó també un cor generós i obert a les exigències de l'amor. Perquè —en paraules de Joan Pau II— «l'amor que ve de Déu, amor tendre i esponsalici, és font d'exigències profundes i radicals».

Dia litúrgic: La Santíssima Trinitat(C) 26-5-2013

Text de l'Evangeli (Jn 16,12-15): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi. Tot el que és del Pare és meu; per això he dit: ‘Allò que us anunciarà, ho rep de mi’». Comentari: Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera Avui celebrem la solemnitat del misteri que és en el centre de la nostra fe, del qual tot procedeix i al qual tot retorna. El misteri de la unitat de Déu i, alhora, de la seva subsistència en tres Persones iguals i distintes. Pare, Fill i Esperit Sant: la unitat en la comunió i la comunió en la unitat. Convé que els cristians, en aquest gran jorn, siguem conscients que aquest misteri és present en les nostres vides: des del Baptisme -que rebem en nom de la Santíssima Trinitat- fins la nostra participació en l'Eucaristia, que es fa per a la glòria del Pare, pel seu Fill Jesucrist, gràcies a l'Esperit Sant. I és el senyal pel qual ens reconeixem com cristians: el senyal de la Creu en nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. La missió del Fill, Jesucrist, consisteix en la revelació del seu Pare, del qual és la imatge perfecta, i en el do de l'Esperit, també revelat pel Fill. La lectura evangèlica proclamada avui ens ho mostra: el Fill ho rep tot del Pare en la perfecta unitat: «Tot el que és del Pare és meu», i l'Esperit rep tot el que Ell és, del Pare i del Fill. «Per això he dit -diu Jesús- ‘allò que us anunciarà, ho rep de mi’» (Jn 16,15). I en una altre passatge d'aquest mateix discurs (15,26): «Quan vingui el Defensor, l'Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que jo us enviaré des del Pare, Ell donarà testimoni de mi». Aprenguem de tot això la gran i consoladora veritat: la Trinitat Santíssima, lluny de posar-se a part, distant i inaccessible, ve a nosaltres, habita en nosaltres i ens transforma en els seus interlocutors. I això per mitjà de l'Esperit, el qual així ens guia fins a la veritat completa (cf. Jn 16,13). La incomparable "dignitat del cristià", de la qual en parla algunes vegades sant Lleó Magne, es aquesta: posseir en si el misteri de Déu i, aleshores, tenir ja des d'aquesta terra la pròpia "ciutadania" en el cel (cf. Fl 3,20), és a dir, en el si de la Trinitat Santíssima.

Dia litúrgic: Dissabte VII de durant l'any 25-5-2013

Text de l'Evangeli (Mc 10,13-16): En aquell temps, alguns portaven a Jesús uns infants perquè els imposés les mans, però els deixebles els renyaven. En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué: «Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l'acull un infant, no hi entrarà pas». I els prenia en braços i els beneïa tot imposant-los les mans. Comentari: Deixeu que els infants vinguin a mi Avui, els infants són notícia. Més que mai, els infants tenen molt a dir, malgrat que la paraula “infant” significa “el qui no parla”. Ho veiem en els mitjans tecnològics: ells són capaços d'engegar-los, de fer-los servir i fins i tot, d'ensenyar-ne als adults el correcte ús. Ja deia un articulista que, «malgrat que els infants no parlen, no és signe de què no pensin». En el fragment de l'Evangeli de Marc trobem diverses consideracions. «Alguns presentaven a Jesús uns infants perquè els imposés les mans, però els deixebles els renyaven» (Mc 10,13). El Senyor, però, que es fa tot amb tots, amb més motiu es fa amb els infants. Per això, «en veure-ho, Jesús es va indignar i els digué: ‘No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells’» (Mc 10,14). La caritat és ordenada: comença pel més necessitat. Per tant, si tothom té dret a apropar-se a Jesús; l'infant és un dels primers que ha de gaudir d'aquest dret: «Deixeu que els infants vinguin a mi» (Mc 10,14). Notem, però, que en acollir els més necessitats, els primers beneficiats som nosaltres mateixos. Per això, el Mestre adverteix: «Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l'acull un infant, no hi entrarà pas» (Mc 10,15). I, tot corresponent al tarannà senzill i obert dels nens, Ell «els prenia en braços i els beneïa tot imposant-los les mans» (Mc 10,16). Cal aprendre l'art d'acollir el Regne de Déu. Qui és com un nen —com els antics “pobres de Jahvè”— percep fàcilment que tot és un do, una gràcia. Des de la petitesa hom està obert a rebre. I, per a “rebre” el favor de Déu, escoltar i contemplar amb “silenci receptiu”. Segons sant Ignasi d'Antioquia, «val més callar i ser, que no pas parlar i no ser (...). Aquell que posseeix la paraula de Jesús pot també, de debò, escoltar el silenci de Jesús».

Dia litúrgic: Divendres VII de durant l'any 24-Maig 2013

Text de l'Evangeli (Mc 10,1-12): En aquell temps, Jesús se'n va anar d'allí al territori de Judea, a l'altra banda del Jordà. La gent tornà a reunir-se al seu voltant, i ell els instruïa, com tenia per costum. Aleshores se li van atansar uns fariseus. Volien posar-lo a prova i li preguntaren si és permès a un home de divorciar-se de la seva dona. Ell els va fer aquesta altra pregunta: «Què us va ordenar Moisès?». Li respongueren: «Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar». Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta norma per la vostra duresa de cor. Però, des del principi de la creació, Déu els va fer home i dona. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi». Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. Jesús els diu: «El qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu home i es casa amb un altre, comet adulteri». Comentari: Ell els instruïa, com tenia per costum Avui, Senyor, voldria fer una estona d'oració per agrair el vostre mestratge. Vós ensenyàveu amb autoritat i ho fèieu sempre que us deixaven, aprofitàveu totes les ocasions; clar, ho entenc, Senyor, la vostra missió bàsica era transmetre la Paraula del Pare. I ho féreu. —Avui, “penjat” a Internet us dic: Parleu-me que vull fer una estona de pregària com fidel deixeble. Primer, voldria demanar-vos capacitat per aprendre el que ensenyeu i, segon, saber ensenyar-ho. Reconec que és ben fàcil caure en l'error de fer-vos dir coses que vós poc heu dit i, amb gosadia malèvola, intento que Vós digueu allò que a mi m'agrada. Reconec que potser sóc més dur de cor que aquells oients. —Jo conec el vostre Evangeli, el Magisteri de l'Església, el Catecisme, i recordo aquelles paraules del papa Joan Pau II en la Carta a les Famílies: «El projecte de l'utilitarisme, assentat en una llibertat orientada segons el sentit individualista, és a dir, una llibertat buida de responsabilitat, és el constitutiu de l'antítesi de l'amor». Senyor, trenqueu el meu cor adelerat de felicitat utilitarista i feu-me entrar dins la vostra veritat divina, que tanta necessitat en tinc. —En aquest lloc de mirada, com des del cim de la serralada, comprenc que Vós parleu que l'amor matrimonial és definitiu, que l'adulteri —a més de ser pecat com tota ofensa greu a Vós, que sou el Senyor de la Vida i de l'Amor— és un camí errat a la felicitat: «El qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri contra la primera» (Mc 10,11). —Recordo un jove que deia: «Mossèn, el pecat promet molt, no dóna res i ho pren tot». Que us entengui, bon Jesús, i que ho sàpiga explicar: Allò que Vós heu unit, l'home poc ho pot separar (cf. Mc 10,9). Fora d'aquí, fora dels vostres camins, no hi trobaré pas l'autèntica felicitat. Jesús, ensenyeu-me de nou! —Gràcies, Jesús, sóc dur de cor, però sé que teniu raó.

Dia litúrgic: Dijous VII de durant l'any 23-5-2013

Text de l'Evangeli (Mc 9,41-50): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Tothom qui us doni un got d'aigua pel fet que sou de Crist, us asseguro que no quedarà sense recompensa. Però al qui fa caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin al mar. Si la mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris a la vida sense mà, que no pas que vagis amb totes dues mans a l'infern, al foc que no s'apaga. Si el peu et fa caure en pecat, talla-te'l. Val més que entris a la vida sense peu, que no pas que siguis llançat amb tots dos peus a l'infern. I si l'ull et fa caure en pecat, arrenca-te'l. Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull, que no pas que siguis llançat amb tots dos ulls a l'infern, on el cuc no mor i el foc no s'apaga: tothom serà salat amb el foc de la prova. La sal és bona, però, si perd la salabror, amb què la tornareu salada? Tingueu sal enmig vostre i viviu en pau entre vosaltres». Comentari: Tothom qui us doni un got d'aigua pel fet que sou de Crist, us asseguro que no quedarà sense recompensa Avui, l'Evangeli proclamat es fa una mica difícil d'entendre degut a la duresa de les paraules de Jesús: «Si la mà et fa caure en pecat, talla-te-la (...). Si l'ull et fa caure en pecat, arrenca-te'l» (Mc 9,43.47). Es que Jesús és molt exigent amb aquells que som els seus seguidors. Senzillament, Jesús ens vol dir que hem de saber renunciar a les coses que ens fan mal, encara que siguin coses que ens agradin molt, però que poden ser motiu de pecat i de vici. Sant Gregori deixà escrit «que no hem de desitjar les coses que només satisfan les necessitats materials i pecaminoses». Jesús exigeix radicalitat. En un altre lloc de l'Evangeli també diu: «El qui vulgui guanyar la vida, la perdrà, però el qui la perdi per Mi, la guanyarà» (Mt 10,39). Per altra part, aquesta exigència de Jesús vol ser una exigència d'amor i de creixement. No quedarem pas sense la seva recompensa. El que donarà sentit a les nostres coses ha de ser sempre l'amor: hem d'arribar a saber donar un vas d'aigua al qui ho necessita, i no per cap interès personal sinó per amor. Hem de descobrir Jesucrist en els més necessitats i pobres. Jesús només denuncia amb severitat i condemna els qui fan el mal i escandalitzen, els qui allunyen els més petits del bé i de la gràcia de Déu. Finalment, tots hem de passar la prova de foc. És el foc de la caritat i de l'amor que ens purifica dels nostres pecats, per a poder ser la sal que dóna el bon gust de l'amor, del servei i de la caritat. En la pregària i en l'Eucaristia és on els cristians hi trobem la força de la fe i el bon gust de la sal de Crist. No quedarem sense recompensa!

Dia litúrgic: Dimecres VII dedurant l'any 22 de maig 2013

Text de l'Evangeli (Mc 9,38-40): En aquell temps, Joan digué a Jesús: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres». Jesús respongué: «No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres». Comentari: Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres Avui escoltem una recriminació a l'apòstol Joan, que veu gent que obra el bé en nom de Crist sense formar part del grup de deixebles: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres» (Mc 9,38). Jesús ens dóna la mirada adequada que ens cal tenir davant d’aquestes persones: acollir-les i eixamplar la nostra mirada, amb humilitat respecte de nosaltres mateixos, compartint sempre un mateix nexe de comunió, una mateixa fe, una mateixa orientació, és a dir, caminar junts cap a la perfecció de l’amor a Déu i al proïsme. Aquesta manera de viure la nostra vocació d’”Església” ens convida a revisar amb pau i seriositat la coherència amb què vivim l’obertura de Jesucrist. Mentre hi hagi d’”altres” que ens “molestin” perquè fan el mateix que nosaltres, això serà un indici clar que l’amor del Crist no ens impregna encara amb prou profunditat, i ens demanarà la “humilitat” d’acceptar que nosaltres no exhaurim pas “tota la saviesa i l’amor de Déu”. En definitiva, acceptar que som aquells que el Crist escull per anunciar a tothom que la humilitat és el camí per atansar-nos a Déu. Jesús va obrar així des de la seva Encarnació, quan ens atansa al màxim la majestat de Déu en la petitesa dels pobres. Diu sant Joan Crisòstom: «El Crist no s’acontentà amb patir la creu i la mort, sinó que també volgué fer-se pobre i pelegrí, caminar errant i un, volgué ser empresonat i sofrir les debilitats, per aconseguir la teva conversió». Si el Crist no va deixar passar cap oportunitat perquè visquem l’amor amb els altres, tampoc deixem passar nosaltres l’ocasió d’acceptar aquell que és diferent en la manera de viure la seva vocació a formar part de l’Església, perquè «Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres» (Mc 9,40).

Dia litúrgic: Dimarts VII de durant l'any 21-5-2013

Text de l'Evangeli (Mc 9,30-37): En aquell temps, Jesús i els deixebles travessaven Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. Instruïa els seus deixebles i els deia: «El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà». Ells no comprenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes. Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà: «Què discutíeu pel camí?». Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells era el més important. Aleshores s'assegué, va cridar els Dotze i els va dir: «Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots». Llavors va agafar un infant, el posà enmig d'ells, el prengué en braços i els digué: «Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat». Comentari: El Fill de l'home serà entregat Avui, l'Evangeli ens porta dues ensenyances de Jesús, que estan estretament lligades una a l'altra. Per una banda, el Senyor els anuncia que «el mataran i, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà» (Mc 9,31). És la voluntat del Pare per a Ell: per això ha vingut al món; així vol alliberar-nos de l'esclavatge del pecat i de la mort eterna; d'aquesta manera Jesús ens farà fills de Déu; el lliurament del Senyor fins a l'extrem de donar la seva vida per nosaltres mostra l'infinit de l'Amor de Déu: un Amor sense mesura, un Amor al que no li importa abaixar-se fins a la bogeria i l'escàndol de la Creu. És esfereïdor escoltar la reacció dels Apòstols, encara massa atrafegats en contemplar-se a si mateixos i oblidant-se d'aprendre del Mestre: «No comprenien què volia dir» (Mc 9,32), perquè pel camí anaven discutint quin d'ells seria el més gran, i, per si de cas els toca el rebre, no s'atreveixen a fer-li cap pregunta. Amb delicada paciència, Jesús afegeix: cal fer-se el darrer i el servidor de tots. Cal acollir el senzill i petit, perquè el Senyor s'hi ha volgut identificar. Cal acollir Jesús a la nostra vida perquè així estem obrint les portes a Déu mateix. És com un programa de vida per anar-hi caminant. Així ho explica amb claredat el Sant Rector d'Ars, Joan Baptista Mª Vianney: «Cada vegada que podem renunciar a la nostra voluntat per fer la dels altres, sempre que aquesta no vagi contra la llei de Déu, aconseguim grans mèrits, que només Déu coneix». Jesús ensenya amb les seves paraules, però sobretot ensenya amb les seves obres. Aquells Apòstols, en un principi durs per a entendre, després de la Creu i de la Resurrecció, seguiran les mateixes petjades del seu Senyor i del seu Déu. I, acompanyats de Maria Santíssima, es faran cada dia més petits perquè Jesús creixi en ells i en el món.

Dia litúrgic: Dilluns VII de durant l'any 20-5-2013

Text de l'Evangeli (Mc 9,14-29): En aquell temps, Jesús baixà de la muntanya i quan va arribar on eren els deixebles, veieren una gentada al seu voltant i uns mestres de la Llei que discutien amb ells. Tota la gent, sorpresos de veure Jesús, anaren corrents a saludar-lo. Jesús els preguntà: «Què discutíeu amb ells?». Un de la gent li respongué: «Mestre, t'he portat el meu fill, posseït d'un esperit que el priva de parlar. Quan se n'apodera, sigui on sigui, el tira per terra, i el noi treu bromera, cruix de dents i es queda rígid. He dit als teus deixebles que l'hi traguessin, però no han pogut». Jesús els diu: «Generació descreguda! Fins quan hauré d'estar amb vosaltres? Fins quan us hauré de suportar? Porteu-me el noi». Ells l'hi portaren. Així que el noi veié Jesús, l'esperit el sacsejà violentament; el noi caigué a terra i es rebolcava traient bromera. Jesús preguntà al seu pare: «Des de quan li passa això?». Ell contestà: «Des de petit. Sovint l'ha tirat al foc i a l'aigua per matar-lo. Si hi pots fer res, compadeix-te de nosaltres, ajuda'ns!». Jesús li respongué: «Em dius si puc fer-hi res... Tot és possible al qui creu». A l'instant el pare del noi exclamà: «Crec, però ajuda'm a tenir més fe». Jesús, veient que hi acudia més gent, increpà l'esperit maligne amb aquestes paraules: «Esperit mut i sord, jo t'ho mano: surt d'aquest noi i no hi tornis més». Llavors l'esperit va sortir enmig de xiscles i de grans convulsions, i el noi quedà com mort: tothom deia que ja no vivia. Però Jesús el va prendre per la mà, el va aixecar i el noi es posà dret. Un cop a casa tots sols, els seus deixebles li preguntaven: «Com és que nosaltres no l'hem pogut treure?». Ell els va respondre: «Esperits d'aquesta mena només es poden treure amb la pregària». Comentari: Crec, però ajuda'm a tenir més fe Avui contemplem —un cop més!— el Senyor sol·licitat per la gent («anaren corrents a saludar-lo») i, alhora, Ell sol·lícit de la gent, sensible a llurs necessitats. En primer lloc, en sospitar que alguna cosa passa, pregunta, s'interessa pel problema. Intervé un dels protagonistes, això és, el pare d'un noi que és posseït d'un esperit maligne: «Mestre, t'he portat el meu fill, posseït d'un esperit que el priva de parlar. Quan se n'apodera, sigui on sigui, el tira per terra, i el noi treu bromera, cruix de dents i es queda rígid» (Mc 9,17-18). És terrible el mal que pot arribar a fer el Diable!, una criatura sense caritat. —Senyor, hem de pregar!: «Allibereu-nos de qualsevol mal». No s'entén com poden haver-hi avui dia veus que diuen que no existeix el Diable, o d'altres que li reten alguna mena de culte... És absurd! Nosaltres hem de treure'n una lliçó: no es pot jugar amb foc! «He dit als teus deixebles que l'hi traguessin, però no han pogut» (Mc 9,18). En escoltar aquestes paraules, Jesús rep un disgust. Es disgusta, sobretot, per la manca de fe... I els falta fe perquè han de pregar més: «Esperits d'aquesta mena només es poden treure amb la pregària» (Mc 9,29). La pregària és el diàleg “intimista” amb Déu. Joan Pau II ha afirmat que «la pregària comporta sempre una mena d'amagament amb Crist en Déu. Només en un “amagament” així actua l'Esperit Sant». En un ambient íntim d'amagament es practica l'assiduïtat amistosa amb Jesús, de la qual s'esdevé l'increment de confiança en Ell, és a dir, l'augment de fe. Però aquesta fe, que mou muntanyes i foragita esperits malignes («Tot és possible al qui creu!») és, sobretot, un do de Déu. La nostra pregària, en tot cas, ens posa en disposició de rebre el do. Aquest do, però, l'hem de suplicar: «Crec, però ajuda'm a tenir més fe» (Mc 9,24). La resposta del Crist no es farà “pregar”!

Dia litúrgic: Pentecosta 19-5-2013

Text de l'Evangeli (Jn 20,19-23): Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó». Comentari: Rebeu l'Esperit Sant Avui, en el dia de Pentecosta es realitza el compliment de la promesa que Crist havia fet als Apòstols. La tarda del dia de Pasqua alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant» (Jn 20,22). La vinguda de l'Esperit Sant el dia de Pentecosta renova i porta a plenitud aquest do d'un mode solemne i amb manifestacions externes. Així culmina el misteri pasqual. L'Esperit que Jesús comunica crea en el deixeble una nova condició humana i produeix unitat. Quan l'orgull de l'home el mena a desafiar Déu construint la torre de Babel, Déu confon llurs llengües i no es poden entendre. A Pentecosta succeeix el contrari: per gràcia de l'Esperit Sant, els Apòstols són entesos per persones de les més diverses procedències i llengües. L'Esperit Sant és el Mestre interior que guia el deixeble envers la veritat, que el mou a obrar el bé, que el consola en el dolor, que el transforma interiorment, tot donant-li una força, una capacitat noves. El primer dia de Pentecosta de l'era cristiana, els Apòstols eren reunits en companyonia de Maria, i eren en oració. El recolliment, l'actitud orant és imprescindible per a rebre l'Esperit. «De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d'ells» (Ac 2,2-3). Tots restaren plens de l'Esperit Sant, i es posaren a predicar valentament. Aquells homes atemorits havien estat transformats en valents predicadors que no temien la presó, ni la tortura, ni el martiri. No és estrany; la força de l'Esperit era en ells. L'Esperit Sant, Tercera Persona de la Santíssima Trinitat, és l'ànima de la meva ànima, la vida de la meva vida, l'ésser del meu ésser; és el meu santificador, l'hoste del meu interior més profund. Per tal d'arribar a la maduresa en la vida de fe cal que la relació amb Ell sigui cada cop més conscient, més personal. En aquesta celebració de Pentecosta hem d'obrir les portes del nostre interior de bat a bat.

Dia litúrgic: Dissabte VII de Pasqua 18-5-2013

Text de l'Evangeli (Jn 21,20-25): En aquell temps, Pere es va girar i veié que darrere venia el deixeble que Jesús estimava. Era aquell que durant el sopar s'havia reclinat sobre el pit de Jesús i li havia preguntat: «Senyor, qui és el qui et traeix?». Pere, en veure'l, diu a Jesús: «Senyor, i d'aquest, què en serà?». Jesús li respon: «Si vull que es quedi fins que jo vingui, què hi tens a dir? Tu segueix-me». Així va córrer entre els germans el rumor que aquell deixeble no moriria, però Jesús no li va pas dir que no moriria, sinó: «Si vull que es quedi fins que jo vingui, què hi tens a dir?». Aquest és el deixeble que dóna testimoni de tot això. Ell ho ha escrit, i sabem que el seu testimoni és digne de crèdit. Jesús va fer encara moltes altres coses. I si algú volgués escriure-les una per una, em sembla que els llibres que es podrien escriure no cabrien en el món sencer. Comentari: Ell ho ha escrit, i sabem que el seu testimoni és digne de crèdit Avui llegim el final de l'Evangeli de sant Joan. Pròpiament es tracta del final de l'apèndix que la comunitat joànica va afegir al text original. En aquest cas és un fragment volgudament significatiu. El Senyor Ressuscitat s'apareix als seus deixebles i els renova en el seu seguiment, particularment a Pere. Tot seguit se situa el text que avui proclamem en la litúrgia. La figura del deixeble estimat és central en aquest fragment i àdhuc en tot l'Evangeli de sant Joan. Pot fer referència a una persona concreta —el deixeble Joan— o bé pot ser la figura darrere la qual es pot situar tot deixeble estimat pel Mestre. Sigui quina sigui la seva significació, el text ajuda a donar un element de continuïtat a l'experiència dels Apòstols. El Senyor Ressuscitat assegura la seva presència en aquells que volen ser-ne seguidors. «Si vull que es quedi fins que vindré» (Jn 21,22) pot indicar més aviat aquesta continuïtat que no pas un element cronològic en l'espai i el temps. El deixeble estimat esdevé testimoni de tot això en la mesura que és conscient que el Senyor es queda amb ell en tota ocasió. És per això que pot escriure i la seva paraula és digna de fe, perquè glossa amb la seva ploma l'experiència continuada d'aquells que viuen la seva missió enmig del món, tot experimentant la presència de Jesucrist. Aquest deixeble estimat podem ser cadascú de nosaltres en la mesura que ens deixem guiar per l'Esperit Sant, que és qui ajuda a descobrir aquesta presència. Aquest text ens prepara ja per a celebrar demà diumenge la Solemnitat de la Pentecosta, el Do de l'Esperit: «I el Paràclit va venir del cel: el custodi i santificador de l'Església, l'administrador de les ànimes, el pilot dels qui naufraguen, el far dels errants, l'àrbitre dels qui lluiten i el qui corona els vencedors» (Sant Ciril de Jerusalem).

Dia litúrgic: Divendres VII de Pasqua 17-5-2013

Text de l'Evangeli (Jn 21,15-19): Quan Jesús s'aparegué als deixebles vora el llac de Tiberíades i hagué esmorzat amb ells, va preguntar a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?». Ell li respongué: «Sí, Senyor, tu saps que t'estimo». Jesús li diu: «Pastura els meus anyells». Per segona vegada li pregunta: «Simó, fill de Joan, m'estimes?». Ell li respon: «Sí, Senyor, tu saps que t'estimo». Jesús li diu: «Pastura les meves ovelles». Li pregunta Jesús per tercera vegada: «Simó, fill de Joan, m'estimes?». Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué: «Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo». Li diu Jesús: «Pastura les meves ovelles. T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols». Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu. Després d'aquestes paraules, Jesús va afegir: «Segueix-me». Comentari: ‘Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo’. Li diu Jesús: ‘Pastura les meves ovelles’ Avui hem d'agrair a sant Joan que ens deixi constància de l'íntima conversa entre Jesús i Pere: «‘Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?’. Ell li respongué: ‘Sí, Senyor, tu saps que t'estimo’. Jesús li diu: ‘Pastura els meus anyells’» (Jn 21,15). —Des dels més petits, recent nascuts a la Vida de la Gràcia... has de tenir-ne cura, com si fossin Jo mateix... Quan per segona vegada... «Jesús li diu: ‘Pastura les meves ovelles’», Ell li està dient a Simó Pere: —A tots els qui em segueixen, tu els has de presidir en el meu Amor, has de procurar que tinguin la caritat ordenada. Així, tots coneixeran per tu que em segueixen a Mi; que es la meva voluntat que passis per davant sempre, tot administrant els mèrits que —per a cadascun— Jo he guanyat. «Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué: ‘ Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo’» (Jn 21,17). El fa rectificar la seva triple negació, i sols recordar-la l'entristeix. —Us estimo del tot, encara que us vaig negar..., ja sabeu com he plorat la meva traïció, ja sabeu com vaig trobar consol solament en estar amb la vostra Mare i amb els germans. Trobem consol en recordar que el Senyor establí el poder d'esborrar el pecat que separa, molt o poc, del seu Amor i de l'amor al germans. —Trobo consol en admetre la veritat del meu allunyament de Vós i en sentir dels vostres llavis sacerdotals el «Jo t'absolc» “a mode de judici”. Trobem consol en aquest poder de les claus que Jesucrist atorga a tots els seus sacerdots-ministres, per a tornar a obrir les portes de la seva amistat. —Senyor, veig que un desamor s'arregla amb un acte d'amor més intens. Tot plegat, ens porta a valorar la joia immensa del sacrament del perdó per a confessar els nostres pecats, que realment són “des-amor”.

Dia litúrgic: Dijous VII de Pasqua 16-5-2013

Text de l'Evangeli (Jn 17,20-26): En aquell temps, Jesús va alçar els ulls al cel i digué: «Pare sant, no prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula. Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m'has enviat. Jo els he donat la glòria que tu m'has donat, perquè siguin u com nosaltres som u. Que jo estigui en ells i tu en mi, perquè siguin plenament u. Així el món reconeixerà que tu m'has enviat i que els has estimat a ells com m'has estimat a mi. »Pare, vull que els qui m'has confiat estiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria, la glòria que m'has donat perquè m'estimaves des d'abans de crear el món. Pare bo, el món no t'ha conegut, però jo t'he conegut, i ells han reconegut que tu m'has enviat. Jo els he fet conèixer el teu nom, i els el faré conèixer més encara, perquè l'amor amb què m'has estimat estigui en ells, i jo també hi estigui». Comentari: Pare sant, no prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi Avui trobem en l'Evangeli un sòlid fonament per a la confiança: «Pare sant, no prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi...» (Jn 17,20). És el cor de Jesús que, en la intimitat amb els seus, els obre els tresors inexhauribles del seu Amor. Vol refermar els seus cors aclaparats per l'aire de comiat que tenen les paraules i els gestos del Mestre durant l'Últim Sopar. És l'oració indefectible de Jesús que puja al Pare demanant per ells. Quanta seguretat i fortalesa trobaran després en aquesta oració al llarg de la seva missió apostòlica! Enmig de totes les dificultats i els perills als que van haver de fer front, aquest rés, els acompanyarà i serà la font on trobaran la força i el valor per a donar testimoni de la seva fe amb l'oferiment de la pròpia vida. La contemplació d'aquesta realitat, d'aquesta pregària de Jesús pels seus, ha d'arribar també a les nostres vides : «No prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi...». Aquestes paraules travessen els segles i arriben, amb la mateixa intensitat amb què varen ser pronunciades, fins els cors de tots i cadascun dels creients. En el viu record de la darrera visita de Joan Pau II a Espanya, trobem en les seves paraules el ressò d'aquesta oració de Jesús pels seus: «Amb els meus braços oberts us duc a tots en el cor —va dir el Pontífex davant de més d'un milió de persones—. El record d'aquests dies es farà pregària, demanarem per a vosaltres la pau en convivència fraternal, encoratjats gràcies a l'esperança cristiana que mai no defalleix». I ja no tan proper, un altre papa feia una exhortació que també ens arriba al cor després de molts segles: «No hi ha cap malalt a qui li sigui negada la victòria de la creu, ni hi ha ningú a qui no l'ajudi l'oració del Crist. Ja que si aquesta fou de profit per als qui tant s'acarnissaren amb Ell, ¿quant més ho serà per als qui es converteixen a Ell?» (Sant Lleó Magne).

Dia litúrgic: Dimecres VII de Pasqua 15-5-2013

Text de l'Evangeli (Jn 17,11b-19): En aquell temps, Jesús va alçar els ulls al cel i digué: «Pare sant, guarda'ls en el teu nom, els que m'has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres. Mentre era amb ells, jo els guardava en el teu nom, els que tu m'has donat. He vetllat per ells i no se n'ha perdut ni un de sol, fora del qui s'havia de perdre, perquè es complís el que diu l'Escriptura. »Però ara vinc a tu, i mentre encara sóc al món dic tot això, perquè ells tinguin també la meva joia, una joia completa. Jo els he confiat la teva paraula, però ara el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en sóc. No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Consagra'ls en la veritat, que és la teva paraula. Tal com tu m'has enviat al món, jo també els hi he enviat. Jo em consagro a mi mateix per ells, perquè ells també siguin consagrats en la veritat». Comentari: Que ells tinguin també la meva joia, una joia completa Avui vivim en un món que no sap com esdevenir veritablement feliç amb la joia de Jesús; un món que cerca la felicitat de Jesús en tots els llocs equivocats i de la manera més equivocada possible. Cercar la felicitat sense Jesús solament pot menar a una infelicitat més profunda. Fixem-nos en les telenovel·les, en les que sempre es tracta d'algú amb problemes. Aquestes sèries de la TV ens mostren les misèries d'una vida sense Déu. Nosaltres, però, volem viure el dia d'avui amb l'alegria de Jesús. En l'Evangeli d'avui, Ell prega el seu Pare així: «Dic tot això, perquè ells tinguin també la meva joia, una joia completa» (Jn 17,13). Notem que Jesús vol que en nosaltres la seva joia sigui completa. Desitja que ens sadollem de la seva alegria. La qual cosa no significa que no haguem de tenir la nostra creu, ja que «el món els odia, perquè no són del món» (Jn 17,14); però Jesús espera de nosaltres que visquem amb la seva alegria sense importar-nos allò que el món pugui pensar de nosaltres. L'alegria de Jesucrist ens ha d'amarar fins el més íntim del nostre ésser, tot evitant que la remor superficial d'un món sense Déu pugui penetrar-nos. Visquem avui, doncs, amb la joia de Jesús. ¿Com podem aconseguir més i més d'aquesta alegria del Senyor Jesús? Lògicament, del propi Jesús. Jesucrist és l'únic que pot donar-nos la veritable felicitat que manca al món, tal com ho testimonien els esmentats serials televisius. Jesús digué: «Si resteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, demanareu el que voldreu, i us serà concedit» (Jn 15,7). Dediquem cada dia, per tant, part del nostre temps a la pregària amb les paraules de Déu en les Escriptures; alimentem-nos i consumim les paraules de Jesús en la Sagrada Escriptura; deixem que siguin el nostre nodriment, per tal de saciar-nos amb la seva alegria: «No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per l'encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida» (Benet XVI).

Dia litúrgic: 14 de Maig: Sant Maties, apòstol 14-5-2013

Text de l'Evangeli (Jn 15,9-17): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor. »Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa. Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. »No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, Ell us ho concedirà. Això us mano: que us estimeu els uns als altres». Comentari: Us he dit això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa Avui, l'Església recorda el dia que els Apòstols escolliren aquell deixeble de Jesús que havia de substituir Judes Iscariot. Com encertadament ens diu sant Joan Crisòstom en una de les seves homilies, a l'hora de triar persones que gaudiran d'una certa responsabilitat es poden donar certes rivalitats o discussions. Per això, sant Pere «es desentén de l'enveja que hauria pogut sorgir», ho deixa a la sort, a la inspiració divina i evita així tal possibilitat. Continua dient aquest Pare de l'Església: «I és que les decisions importants moltes vegades solen engendrar disgustos». A l'Evangeli del dia, el Senyor parla als Apòstols de l'alegria que han de tenir: que «la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa» (Jn 15,11). En efecte, el cristià, com Maties, viurà feliç i amb una serena alegria si assumeix els diversos esdeveniments de la vida des de la gràcia de la filiació divina; altrament, finiria deixant-se emportar per falsos disgustos, per nècies enveges o per prejudicis de qualsevol mena. L'alegria i la pau són sempre fruits de l'exuberància de l'entrega apostòlica i de la lluita per a esdevenir sants. És el resultat lògic i sobrenatural de l'amor a Déu i de l'esperit de servei al proïsme. Romano Guardini escrivia: «La font de l'alegria es troba en l'interior més profund de la persona (...). Allí hi resideix Déu. Aleshores, la joia s'eixampla i ens fa lluminosos. I tot allò que és bell és percebut en tota la seva resplendor». Quan no estiguem contents hem de saber resar com sant Tomàs More: «Déu meu, concediu-me el sentit de l'humor perquè assaboreixi felicitat en la vida i pugui transmetre-la als altres». No oblidem allò que santa Teresa de Jesús també demanava: «Déu, allibereu-me dels sants amb cara trista, ja que un sant trist és un trist sant».

Dia litúrgic: Dilluns VII de Pasqua 13-5-2013

Text de l'Evangeli (Jn 16,29-33): En aquell temps, els deixebles digueren a Jesús: «Ara sí que parles clar i no amb imatges. Ara veiem que ho saps tot i que no necessites que ningú et faci preguntes. Per això creiem que has sortit de Déu». Jesús els respongué: «Ara creieu? Ve l'hora, més ben dit, ja ha arribat, que us dispersareu cadascú pel seu costat, i em deixareu sol. Però jo no estic sol, perquè el Pare és amb mi. Us he dit tot això perquè en mi trobeu la pau. En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món». Comentari: Tingueu confiança: jo he vençut el món Avui podem tenir la sensació que el món de la fe en el Crist es debilita. Hi ha moltes notícies que van en contra de la fortalesa que voldríem rebre de la vida fonamentada íntegrament en l'Evangeli. Els valors del consumisme, del capitalisme, de la sensualitat i del materialisme estan en voga i en contra de tot el que suposi posar-se en sintonia amb les exigències evangèliques. No obstant, aquest conjunt de valors i de maneres d'entendre la vida no donen ni la plenitud personal ni la pau, sinó que només porten més malestar i inquietud interior. ¿No serà per això que, avui, les persones van pel carrer emmurriades, tancades i preocupades per un futur que no veuen gens clar, precisament perquè se l'han empenyorat al preu d'un cotxe, d'un pis o d'unes vacances que, de fet, no es poden permetre? Les paraules de Jesús ens inviten a la confiança: «Tingueu confiança: jo he vençut el món» (Jn 16,33), és a dir, per la seva Passió, Mort i Resurrecció, ha assolit la vida eterna, aquella que no té aturador, aquella que no té límit perquè ha vençut tots els límits i ha superat totes les dificultats. Els del Crist vencem les dificultats tal i com Ell les ha vençudes, malgrat que en la nostra vida també haguem de passar per successives morts i resurreccions, mai desitjades però sí assumides pel mateix Misteri Pasqual del Crist. ¿No són, per ventura, “morts” la pèrdua d'un amic, la separació de la persona estimada, el fracàs d'un projecte o les limitacions que experimentem a causa de la nostra fragilitat humana? Però «de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima» (Rm 8,37). Siguem testimonis de l'amor de Déu, perquè Ell en nosaltres «ha obrat meravelles» (Lc 1,49) i ens ha donat el seu ajut per a superar tota dificultat, fins i tot la mort, perquè Crist ens comunica el seu Esperit Sant.

Dia litúrgic: Ascensió del Senyor (C) 12-5-2013

Text de l'Evangeli (Lc 24,46-53): En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Així ho diu l'Escriptura: El Messies havia de patir i havia de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, i cal predicar en nom d'Ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis. I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès. Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us vindrà de dalt. Després se'ls endugué fora de la ciutat fins a prop de Betània, alçà les mans i els va beneir. I mentre els beneïa, es va separar d'ells i fou endut cap al cel. Ells el van adorar. Després se'n tornaren a Jerusalem plens d'una gran alegria. I contínuament eren al temple beneint Déu. Comentari: Mentre els beneïa, es va separar d'ells i fou endut cap al cel Avui, Ascensió del Senyor, recordem novament la “missió” que ens segueix confiada: «Vosaltres en sou testimonis» (Lc 24,48). La Paraula de Déu segueix essent actualitat viva avui: «Rebreu una força que us farà testimonis meus» (Ac 1,8) fins a l'extrem de la terra. La Paraula de Déu és exigència d'urgent actualitat: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'Evangeli a tota la humanitat» (Mc 16,15). En aquesta Solemnitat ressona amb força aquesta invitació del nostre Mestre, qui —revestit de la nostra humanitat— acaba la seva missió en aquest món, ens deixa per tal de seure a la dreta del Pare i enviar-nos la força de dalt, l'Esperit Sant. Jo, però, he de preguntar-me: —El Senyor, ¿actua a través de mi? ¿Quins són els signes que acompanyen el meu testimoni? Quelcom em recorda els versets del poeta: «No pots esperar fins que Déu arribi a tu i et digui: ‘Sóc jo’. Un déu que declara el seu poder manca de sentit. Has de saber que Déu bufa a través de tu des del començament, i si el teu pit crema i res no denota, aleshores hi és Déu obrant-hi». I aquest ha de ser el nostre signe: el foc que crema dins, el foc que —com el profeta Jeremies— hom no pot contenir: la Paraula viva de Déu. I té necessitat de dir: «Aplaudiu, tots els pobles del món, aclameu Déu amb entusiasme. Déu puja enmig d'aclamacions (...). Canteu a Déu, canteu-li! Canteu al nostre rei, canteu-li!» (Sl 47,2.6-7). El seu regnat va gestant-se en el cor dels pobles, en el teu cor, com una llavor que és ja a punt per a la vida. —Canta, dansa, per al teu Senyor. I, si no saps com fer-ho, posa la Paraula en els teus llavis fins a fer-la baixar al cor: —Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, doneu-me esperit de saviesa i revelació per tal de conèixer-vos. Il·lumineu els ulls del meu cor per tal de comprendre l'esperança a la que em crideu, la riquesa de glòria que em teniu preparada i la grandesa del vostre poder que heu desplegat amb la resurrecció del Crist.

Dia litúrgic: Dissabte VI de Pasqua 11-5-2013

Text de l'Evangeli (Jn 16, 23-28): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us ho ben asseguro: tot allò que demanareu al Pare en nom meu, Ell us ho concedirà. Fins ara no heu demanat res en nom meu; demaneu i rebreu, i la vostra joia serà completa. Us he parlat de tot això amb imatges, però ve l'hora que ja no us diré res més valent-me d'imatges, sinó que us parlaré del Pare amb tota claredat. Aquell dia demanareu en nom meu, però us dic que no hauré de pregar al Pare per vosaltres: és el Pare mateix qui us estima, ja que vosaltres m'heu estimat i heu cregut que jo he sortit de Déu. He sortit del Pare i he vingut al món; ara deixo el món i me'n torno al Pare». Comentari: He sortit del Pare (...) i me'n torno al Pare Avui, en vigílies de la festa de l'Ascensió del Senyor, l'Evangeli ens deixa unes paraules entranyables de comiat. Jesús ens fa participar del seu misteri més preuat; Déu Pare és el seu origen i és, alhora, el seu destí: «He sortit del Pare i he vingut al món; ara deixo el món i me'n torno al Pare» (Jn 16,28). No hauria de deixar de ressonar en nosaltres aquesta gran veritat de la segona Persona de la Santíssima Trinitat: realment, Jesús és el Fill de Déu; el Pare diví és el seu origen i, al mateix temps, el seu destí. Per aquells que pensen saber-ho tot de Déu, però dubten de la filiació divina de Jesús, l'Evangeli d'avui té una cosa important a recordar: “aquell” a qui els jueus anomenen Déu és el que ens ha enviat Jesús; és, per tant, el Pare dels creients. Amb això se'ns diu clarament que només es pot conèixer Déu de veritat si s'accepta que aquest Déu és el Pare de Jesús. I aquesta filiació divina de Jesús ens recorda un altre aspecte fonamental per a la nostra vida: els batejats som fills de Déu en Crist per l'Esperit Sant. Això amaga un misteri bellíssim per a nosaltres: aquesta paternitat adoptiva de Déu vers cada home es diferencia de l'adopció humana en que té un fonament real en cadascú de nosaltres, ja que suposa un nou naixement. Per tant qui ha quedat introduït en la gran Família divina ja no és un estrany. Per això, el dia de l'Ascensió se'ns recordarà en l'Oració Col·lecta de la Missa que tots els fills hem de seguir els passos del Fill: «Déu totpoderós, concediu-nos el do d'una alegria santa i el goig d'una fervent acció de gràcies, perquè l'Ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació i la glòria a on ha arribat el Cap també el cos té l’esperança d'arribar-hi». En fi, que cap cristià s'hauria de “despenjar”, car tot això és més important que participar en qualsevol cursa o marató, perquè la meta és el Cel, Déu mateix!

Dia litúrgic: Divendres VI de Pasqua 10-5-2013

Text de l'Evangeli (Jn 16,20-23a): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us ben asseguro que plorareu i us doldreu, mentre que el món s'alegrarà. Vosaltres estareu tristos, però la vostra tristesa es convertirà en alegria. La dona, quan ha d'infantar, està afligida, perquè ha arribat la seva hora; però així que la criatura ha nascut, ja no es recorda més del sofriment, joiosa com està perquè en el món ha nascut un nou ésser. També ara vosaltres esteu tristos, però el vostre cor s'alegrarà quan us tornaré a veure. I la vostra alegria, ningú no us la prendrà. Aquell dia no em fareu cap més pregunta». Comentari: La vostra tristesa es convertirà en alegria Avui comencem el Desenari de l'Esperit Sant. Revivint el Cenacle, veiem la Mare de Déu, Mare del Bon Consell, conversant amb els Apòstols. Quina conversa més cordial i plena! El repàs de totes les alegries que havien tingut al costat del Mestre. Els dies pasquals, l'Ascensió i les promeses de Jesús. Els sofriments dels dies de la Passió s'han tornat alegries. Quin ambient més bonic al Cenacle! I el que s'està preparant, com Jesús els ha dit. Nosaltres sabem que Maria, Reina dels Apòstols, Esposa de l'Esperit Sant, Mare de l'Església naixent, ens guia per a rebre els dons i els fruits de l'Esperit Sant. Els dons són com la vela d'una embarcació quan està desplegada i el vent —que representa la gràcia— li va a favor: quina rapidesa i facilitat en el camí! El Senyor ens promet també en la nostra ruta convertir les fatigues en joia: «La vostra alegria ningú no us la prendrà» (Jn 16,22) i «la vostra joia serà completa» (Jn 16,24). I en el Salm 126,6: «Sortien a sembrar tot plorant, carregats amb la llavor; i tornen cantant d'alegria, duent a coll les seves garbes». Tota aquesta setmana, la Litúrgia ens parla de rejovenir, d'exultar (saltar d'alegria), de la felicitat segura i eterna. Tot ens porta a viure d'oració. Com ens diu sant Josepmaria: «Vull que estiguis sempre content, perquè l'alegria és part integrant del teu camí —Demana aquesta mateixa alegria sobrenatural per a tothom». L'ésser humà necessita riure per a la salut física i espiritual. L'humor sa ensenya a viure. Sant Pau ens dirà: «Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen» (Rm 8,28). Heus aquí una bona jaculatòria!: «Tot per bé!»; «Omnia in bonum!».

Dia litúrgic: Dijous VI de Pasqua 9-5-2013

Text de l'Evangeli (Jn 16,16-20): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «D'aquí a poc temps ja no em veureu, però poc després em tornareu a veure». Llavors alguns dels seus deixebles es digueren entre ells: «Què significa això que ens diu: ‘D'aquí a poc temps no em veureu, però poc després em tornareu a veure’? I què vol dir: ‘Me'n vaig al Pare’?». I anaven preguntant-se: «Què vol dir: ‘D'aquí a poc temps’? No sabem pas de què parla» Jesús sabia que volien interrogar-lo, i els digué: «Vosaltres us pregunteu sobre allò que us he dit: ‘D'aquí a poc temps no em veureu, però poc després em tornareu a veure’. Doncs us ben asseguro que plorareu i us doldreu, mentre que el món s'alegrarà. Vosaltres estareu tristos, però la vostra tristesa es convertirà en alegria». Comentari: La vostra tristesa es convertirà en alegria Avui, contemplem de nou la Paraula de Déu amb l'ajut de l'evangelista Joan. En aquests darrers dies de Pasqua sentim una inquietud especial per a fer nostra aquesta Paraula i entendre-la. La mateixa inquietud dels primers deixebles, que s'expressa profundament en les paraules de Jesús —«D'aquí a poc temps ja no em veureu, però poc després em tornareu a veure» (Jn 16,16)— concentra la tensió de les nostres inquietuds de fe, de la recerca de Déu en la nostra vida quotidiana. Els cristians del segle XXI sentim la mateixa urgència que els cristians del primer segle. Volem veure Jesús, necessitem experimentar la seva presència enmig nostre, per a reforçar la nostra fe, esperança i caritat. Per això, ens provoca tristesa pensar que Ell no hi sigui entre nosaltres, que no puguem sentir i tocar la seva presència, sentir i escoltar la seva paraula. Però aquesta tristesa es transforma en alegria profunda quan experimentem la seva presència segura entre nosaltres. Aquesta presència, així ens ho recordava Joan Pau II en la seva Carta encíclica Ecclesia de Eucharistia, es concreta —específicament— en l'Eucaristia: «L'Església viu de l'Eucaristia. Aquesta veritat no expressa només una experiència quotidiana de fe, sinó que concentra en síntesi el nucli del misteri de l'Església. Aquesta experimenta amb alegria com es realitza contínuament, de moltes maneres, la promesa del Senyor: ‘Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món’ (Mt 28,20b). (...) L'Eucaristia és misteri de fe i, alhora, “misteri de llum”. Cada vegada que l'Església la celebra, els fidels poden reviure l'experiència dels dos deixebles d'Emaús: ‘Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer’ (Lc 24,31)». Demanem a Déu una fe profunda, una inquietud constant que es saciï en la font eucarística, escoltant i entenent la Paraula de Déu; menjant i saciant la nostra fam en el Cos de Crist. Que l'Esperit Sant ompli de llum la nostra recerca de Déu.

Dia litúrgic: Dimecres VI de Pasqua 8-5-2013

Text de l'Evangeli (Jn 16,12-15): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi. Tot el que és del Pare és meu; per això he dit: ‘Allò que us anunciarà, ho rep de mi’». Comentari: Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera Avui, Senyor, un cop més, ens vols obrir els ulls per adonar-nos que massa sovint fem les coses a l'inrevés. «L'Esperit de la Veritat us conduirà cap a la veritat sencera» (Jn 16,13), allò que el Pare ha donat a conèixer al Fill. És curiós!: més que deixar-nos guiar per l'Esperit (quin gran desconegut en les nostres vides!), el que fem és, bé passar d'Ell, bé “imposar-li” les coses un cop ja hem pres les nostres decisions. I el que avui se'ns diu és més aviat tot el contrari: deixar que Ell ens guiï. Penso, Senyor, en veu alta... Torno a llegir l'Evangeli d'avui i em vénen al cap els nois i noies que es confirmaran enguany. Veig els qui m'envolten i estic temptat de pensar: —Què verds que estan! A aquests, el teu Esperit no els hi va ni al davant ni al darrera; i més aviat es deixen guiar per tot i per res! Als qui se'ns considera adults en la fe, fes-nos instruments eficaços del teu Esperit per a esdevenir “contagiadors” de la teva veritat; per a intentar “guiar-acompanyar”, ajudar a obrir els cors i les oïdes dels qui ens envolten. «Encara tinc moltes coses a dir-vos» (Jn 16,12). —No te n'estiguis, Senyor, d'adreçar-nos la teva veu per a revelar-nos les nostres pròpies identitats! Que el teu Esperit de Veritat ens dugui a reconèixer tot allò de fals que hi pugui haver a les nostres vides i ens faci valents per a esmenar-ho. Que posi llum en els nostres cors per tal que reconeguem, també, allò d'autèntic que hi ha dins nostre i que ja participa de la vostra Veritat. Que reconeixent-ho sapiguem donar-ne gràcies i viure-ho amb alegria. Esperit de Veritat, obre els nostres cors i les nostres vides a l'Evangeli del Crist: que sigui aquesta la llum que il·lumini el nostre quotidià. Esperit Defensor, fes-nos forts per a viure la veritat del Crist, bo i donant testimoni a tots.

Dia litúrgic: Dimarts VI de Pasqua 7-5-2013

Text de l'Evangeli (Jn 16,5-11): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ara me'n vaig al qui m'ha enviat, i cap de vosaltres no em pregunta on vaig, encara que teniu el cor ple de tristesa perquè us he dit això. Amb tot, us dic la veritat: us convé que me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si me'n vaig, us l'enviaré. I quan Ell vindrà, posarà el món en evidència pel que fa al pecat, a la justícia i a la condemna: pel que fa al pecat, perquè no creuen en mi; pel que fa a la justícia, perquè me'n vaig al Pare, i ja no em veureu més; i pel que fa a la condemna, perquè el príncep d'aquest món ja ha estat condemnat». Comentari: Us convé que me'n vagi Avui, l'Evangeli ens ofereix una comprensió més profunda de la realitat de l'Ascensió del Senyor. En la lectura de l'Evangeli de Joan del Diumenge de Pasqua, Jesús li diu a Maria Magdalena que no s'arrapinyi a Ell perquè «encara no he pujat al Pare» (Jn 20,17). En l'Evangeli d'avui, Jesús se n'adona que tenen «el cor ple de tristesa perquè us he dit això», però, «amb tot, us dic la veritat: us convé que me'n vagi» (Jn 16,6-7). Jesús ha d'ascendir al Pare. Nogensmenys, encara roman entre nosaltres. ¿Com pot anar-se'n i, alhora, romandre? Aquest misteri l'explicà el Sant Pare, el Papa Benet XVI: «I, ja que Déu abraça i sosté tot el cosmos, l'Ascensió del Senyor significa que el Crist no s'ha allunyat de nosaltres, sinó que ara, gràcies al fet de romandre amb el Pare, es troba prop de cadascú de nosaltres, per sempre». La nostra esperança es troba en Jesucrist. Amb la seva conquesta sobre la mort, ens donà una vida que la mort no podrà mai destruir, la seva Vida. La seva resurrecció és la verificació de què la realitat espiritual és real. Res no pot separar-nos de l'amor de Déu. Res no pot minvar la nostra esperança. Les negatives del món no poden destruir la realitat positiva de Jesucrist. El món imperfecte en el que vivim, un món on pateixen els innocents, pot conduir-nos envers el pessimisme. Però el Crist ens ha transformat en eterns optimistes. La presència viva del Senyor en la nostra comunitat, en les nostres famílies, en aquells aspectes de la nostra societat que, amb tot dret, poden ser anomenats “cristians”, ens confereixen una raó per a l'esperança. La Presència Viva del Senyor en cadascun de nosaltres ens ha proporcionat alegria. No hi fa res la magnitud de les notícies negatives que els mitjans de comunicació gaudeixen de presentar-nos-les; allò positiu del món supera amb escreix el que és negatiu, ja que Jesús ha ascendit. Ell, en efecte, ha ascendit, però no ens ha abandonat.

Dia litúrgic: Dilluns VI de Pasqua 6-5-2013

Text de l'Evangeli (Jn 15,26—16,4): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan vingui el Defensor, l'Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que jo us enviaré des del Pare, Ell donarà testimoni de mi. I també vosaltres sereu testimonis, perquè heu estat amb mi des del principi. Us he dit tot això perquè no sucumbiu en la prova. Us expulsaran de les sinagogues; més encara, ve un temps que els qui us matin es pensaran que donen culte a Déu. Tot això ho faran perquè no ens han conegut ni al Pare ni a mi. Us he dit tot això perquè, quan arribi aquell temps, recordeu que ja us ho havia predit». Comentari: «L'Esperit de la veritat que (...) jo us enviaré» Avui, el text evangèlic conté l'avís de Jesús sobre les dificultats que trobarà tot aquell que sigui el seu deixeble: «Més encara, ve un temps que els qui us matin es pensaran que donen culte a Déu» (Jn 16,2). Humanament és normal que la por pugui abraçar-nos, però també és cert que ens conforta saber que no estem sols, sinó que comptem amb el Paraclet, l'Esperit de la Veritat, que és qui donarà testimoni (cf. Jn 15,26). Cal tenir present que l'Esperit viu en cada batejat, ja que som per adopció "fills de Déu" i "Temple viu de l'Esperit": quina veritat tan gran!, i moltes vegades ho oblidem o ja no ho creiem, perquè no hem conegut ni el Pare ni el Fill (cf. Jn 16,3). Vivim una crisi de valors i de fe, pensem que el canvi és a fora i que hauria de ser solament obra de Déu, quelcom màgic. L'Evangeli, però, ens recorda que el canvi opera en nosaltres i per nosaltres en l'acció de l'Esperit Sant. El "Paraclet" no ve a solucionar els nostres problemes, sinó que ens ensenya a analitzar-los i a saber descobrir què és el que veritablement hem de treballar en nosaltres per a poder sostenir i intensificar el testimoni d'una vida en el Crist. Benet XVI, en la Missa d'obertura de l'Any de la Fe, ens recordà que «avui —més que mai— evangelitzar vol dir donar testimoni d'una nova vida, transformada per Déu», on l'Evangeli i la fe ferma en l'Església constitueixen allò essencial. Cal deixar-se tocar per l'Esperit de Déu per tal que davant de tant dolor, sofriment i impotència d'un món tan materialista —i malgrat que sembli que Déu no hi és present o que és inassolible— no tinguem por, sinó que aprenguem a demanar l'ajut del Paraclet: «Veniu Esperit Sant i transformeu la vostra Església segons la vostra voluntat».

Dia litúrgic: Diumenge VI (C) dePasqua 5-5-2013

Text de l'Evangeli (Jn 14,23-29): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. El qui no m'estima, no guarda les meves paraules. I la paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m'ha enviat. Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre. Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin. Heu sentit que us deia: ‘Me'n vaig, però tornaré a vosaltres’. Si m'estiméssiu, us alegraríeu de saber que me'n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. Us ho he dit ara, per endavant, perquè, quan això passi, cregueu». Comentari: Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell Avui, abans de celebrar l'Ascensió i la Pentecosta, rellegim encara les paraules de l'anomenat sermó del Sant Sopar, en les que ens cal veure-hi diverses maneres de presentar un missatge únic, ja que tot brolla de la unió de Crist amb el Pare i de la voluntat de Déu d'associar-nos en aquest misteri d'amor. A Santa Teresina de l'Infant Jesús un dia li van oferir diversos regals perquè triés, i ella, amb una gran decisió tot i la seva curta edat, va dir: «Ho trio tot!». Ja més gran va entendre que aquest triar-ho tot s'havia de concretar en voler ser l'amor en l'Església, ja que un cos sense amor no tindria sentit. Déu és aquest misteri d'amor, un amor concret, personal, fet carn en el Fill Jesús que arriba a donar-ho tot: Ell mateix, la seva vida i els seus fets són el màxim i més entenedor missatge de Déu. És d'aquest amor que ho abasta tot d'on en neix la “pau”. Aquesta és avui una paraula enyorada: volem pau i tot són alarmes i violències. Només aconseguirem la pau si ens girem vers Jesús, ja que és Ell qui ens la dóna com a fruit del seu amor total. Però no ens la dóna com el món ho fa (cf. Jn 14,27), ja que la pau de Jesús no és la quietud i la despreocupació, sinó tot el contrari: la solidaritat que es fa germanor, la capacitat de mirar-nos i de mirar els altres amb ulls nous com fa el Senyor, i així perdonar-nos. D'aquí neix una gran serenor que ens fa veure les coses tal com són, no pas com aparenten. Seguint per aquest camí arribarem a ser feliços. «L'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit i us ho farà entendre» (Jn 14,26). Que aquests darrers dies de Pasqua demanem obrir-nos a l'Esperit: l'hem rebut en ser batejats i confirmats, però cal que —com a darrer do— rebroti en nosaltres i ens faci arribar allà on no gosaríem.

Dia litúrgic: Dissabte V de Pasqua 4-4-2013

Text de l'Evangeli (Jn 15,18-21): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si el món us odia, tingueu present que m'ha odiat primer a mi que a vosaltres. Si fóssiu del món, el món us estimaria com a cosa seva. Però vosaltres no sou del món: jo us he escollit del món, i per això el món us odia. Recordeu allò que us he dit: ‘El criat no és més important que el seu amo’. Si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres; si haguessin guardat la meva paraula, també guardarien la vostra. Tot això us ho faran per causa del meu nom, ja que no coneixen aquell qui m'ha enviat». Comentari: Tot això us ho faran per causa del meu nom, ja que no coneixen aquell qui m'ha enviat Avui, l'Evangeli contraposa el món amb els seguidors del Crist. El món representa tot allò de pecat que trobem en la nostra vida. Una de les característiques del seguidor de Jesús és, doncs, la lluita contra el mal i el pecat que es troba a l'interior de cada home i en el món. Per això, Jesús ressuscitat és llum, llum que il·lumina les tenebres del món. Karol Wojtyla ens exhortava «que aquesta llum ens faci forts i capaços d'acceptar i estimar la entera Veritat de Crist, d'estimar-la més quant més la contradiu el món». Ni el cristià, ni l'Església poden seguir les modes o els criteris del món. El criteri únic, definitiu i ineludible és el Crist. No és Jesús el qui s'ha d'adaptar al món en el que vivim; som nosaltres els qui hem de transformar les nostres vides en Jesús. «Crist és el mateix ahir, avui i sempre». Això ens ha de fer pensar. Quan la nostra societat secularitzada demana certs canvis o llicències als cristians i a l'Església, simplement ens està demanant que ens allunyem de Déu. El cristià s'ha de mantenir fidel a Crist i al seu missatge. Diu sant Ireneu: «Déu no té necessitat de res; però l'home té necessitat d'estar en comunió amb Déu. I la glòria de l'home està en perseverar i mantenir-se en el servei de Déu». Aquesta fidelitat pot representar moltes vegades la persecució: «Si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres» (Jn 15,20). No hem de tenir por de la persecució, més aviat hem de témer no buscar amb prou delit fer la voluntat del Senyor. Siguem valents i proclamem sense por Crist Ressuscitat, llum i alegria dels cristians! Deixem que l'Esperit Sant ens transformi per a ser capaços de comunicar això al món!

Dia litúrgic: 3 de Maig: Sant Felip i sant Jaume, apòstols

Text de l'Evangeli (Jn 14,6-14): En aquell temps, Jesús digué a Tomàs: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d'ara ja el coneixeu i l'heu vist». Li diu Felip: «Senyor, mostra'ns el Pare, i no ens cal res més». Jesús li respon: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres. Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill. Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré». Comentari: Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare Avui celebrem la festa dels apòstols sant Felip i sant Jaume. L'Evangeli fa referència a aquells col·loquis que Jesús tenia només amb Apòstols, i en els que procurava anar-los formant, per tal que tinguessin idees clares sobre la seva persona i la seva missió. És que els Apòstols estaven imbuïts de les idees que els jueus s'havien fet sobre la persona del Messies: esperaven un llibertador terrenal i polític, mentre la persona de Jesús no responia en absolut a aquestes imatges preconcebudes. Les primeres paraules que llegim en l'Evangeli d'avui són resposta a una pregunta de l'apòstol Tomàs. «Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi» (Jn 14,6). Aquesta resposta a Tomàs dóna peu a la petició de Felip: «Senyor, mostra'ns el Pare, i no ens cal res més» (Jn 14,8). La resposta de Jesús és —en realitat— una reprensió: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?» (Jn 14,9). Els Apòstols no acabaven d'entendre la unitat entre el Pare i Jesús, no hi acabaven de veure el Déu i Home en la persona de Jesús. Ell no es limita a demostrar la seva igualtat amb el Pare, sinó que també els recorda que ells seran els qui continuaran la seva obra salvadora: els atorga el poder de fer miracles, els promet que estarà sempre amb ells, i qualsevol cosa que demanin en nom seu, els la donarà. Aquestes respostes de Jesús als Apòstols, també les dirigeix a tots nosaltres. Sant Josepmaria, tot comentant aquest text, diu: «‘Jo sóc el camí, la veritat i la vida’. Amb aquestes inequívoques paraules el Senyor ens ha mostrat quina és la sendera que mena a la felicitat eterna (...). Ho declara a tots els homes, però especialment ens ho recorda als qui, com tu i com jo, li hem dit que estem decidits a prendre'ns seriosament la nostra vocació de cristians».

Dia litúrgic: Dijous V de Pasqua 2-5-2013

Text de l'Evangeli (Jn 15,9-11): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor. Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa». Comentari: Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres Avui escoltem novament l'íntima confidència que Jesús ens va fer el Dijous Sant: «Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres» (Jn 15,9). L'amor del Pare al Fill és immens, tendre, entranyable. Ho llegim al llibre dels Proverbis, quan afirma que de molt abans de començar les seves obres, «jo era al seu costat com un deixeble preferit, feia cada dia les seves delícies, jugava contínuament a la seva presència» (Pr 8,30). Així ens estima a nosaltres i, anunciant-ho profèticament en el mateix llibre, afegeix: «Jo jugava per tota la terra, i compartia amb els homes les meves delícies» (Pr 8,31). El Pare estima el Fill, i Jesús no se n'està de dir-nos-ho: «El qui m'ha enviat és amb mi, no em deixa sol, perquè sempre faig allò que li plau» (Jn 8,29). El Pare ho ha proclamat ben alt en el Jordà: «Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m'he complagut» (Mc 1,11) i, més tard, en el Tabor: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo» (Mc 9,7). Jesús ha respost, «Abbà», papà! Ara ens revela, «Jo us estimo tal com el Pare m'estima». I què farem nosaltres? Doncs mantenir-nos en el seu amor, observar els seus manaments, estimar la Voluntat del Pare. ¿No és aquest l'exemple que Ell ens dóna?: «Jo sempre faig allò que li plau». Però nosaltres, que som febles, inconstants, covards i —perquè no dir-ho— fins i tot, dolents, ¿perdrem, doncs, per sempre la seva amistat? No, Ell no permetrà que siguem temptats per sobre de les nostres forces! Però si algun cop ens apartéssim dels seus manaments, demanem-li la gràcia de tornar corrent com el fill pròdig a la casa del Pare. D'acudir al sagrament de la Penitència per rebre el perdó dels nostres pecats. «Jo us estimo —ens diu Jesús—. Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa» (Jn 15,9.11).

Dia litúrgic: Dimecres V de Pasqua 1-5-2013

Santoral 1 de Maig: Sant Josep, obrer Text de l'Evangeli (Jn 15,1-8): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres. Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi. Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. Si algú se separa de mi, és llençat fora i s'asseca com les sarments. Les sarments, un cop seques, les recullen i les tiren al foc, i cremen. Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus». Comentari: Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres Avui contemplem novament Jesús envoltat dels Apòstols, en un clima d'especial intimitat. Ell els confia el que podríem considerar com les darreres recomanacions: allò que es diu en el darrer moment, just en l'acomiadament, i que té una força especial, com si d'un darrer testament es tractés. Ens els imaginem en el cenacle. Allí, Jesús els ha rentat els peus, els ha tornat a anunciar que ha de marxar, els ha tramés el manament de l'amor fratern i els ha consolat amb el do de l'Eucaristia i la promesa de l'Esperit Sant (cf. Jn 14). Endinsats ja en el capítol quinzè d'aquest Evangeli, trobem ara l'exhortació a la unitat en la caritat. El Senyor no amaga als deixebles els perills i dificultats que hauran d'afrontar en el futur: «Si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres» (Jn 15,20). Però ells no s'han d'acovardir ni aclaparar davant l'odi del món: Jesús renova la promesa de l'enviament del Protector, els garanteix l'assistència en tot allò que ells li demanin i, en fi, el Senyor prega al Pare per ells —per tots nosaltres— durant la seva oració sacerdotal (cf. Jn 17). El nostre perill no ve de fora: la pitjor amenaça pot sorgir de nosaltres mateixos en faltar a l'amor fratern entre els membres del Cos Místic de Crist i en faltar a la unitat amb el Cap d'aquest Cos. La recomanació és clara: «Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res» (Jn 15,5). Les primeres generacions de cristians conservaren una consciència molt viva de la necessitat de romandre units per la caritat. Heus aquí el testimoni d'un Pare de l'Església, sant Ignasi d'Antioquia: «Correu tots alhora com a un sol temple de Déu, com a un sol altar, a un sol Jesucrist que procedeix d'un sol Pare». Heus aquí també la indicació de Santa Maria, Mare dels cristians: «Feu tot allò que Ell us digui» (Jn 2,5).