Text de l'Evangeli
(Mt 9,1-8):
En aquell temps, Jesús pujà en una barca, va passar a l'altra riba i anà al seu poble. Allà li dugueren un paralític ajagut en una llitera. Jesús, en veure la fe d'aquella gent, va dir al paralític: «Coratge, fill, et són perdonats els pecats». Hi havia allà uns mestres de la Llei que es deien dintre seu: «Aquest blasfema». Però Jesús s'adonà dels seus pensaments i els replicà: «Per què penseu amb dolenteria dins vostre? Què és més fàcil, dir: ‘Et són perdonats els pecats’, o bé dir: ‘Aixeca't i camina’? Doncs ara sabreu que el Fill de l'home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra». Llavors diu al paralític: «Aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa». Ell s'aixecà i se'n va anar cap a casa seva. La gent, en veure-ho, sentí un gran respecte, i glorificava Déu que havia donat als homes un poder tan gran.
Comentari:
«Aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa»
Avui trobem una de les moltes manifestacions evangèliques de la bondat misericordiosa del Senyor. Totes elles ens en mostren aspectes rics en detalls. La compassió de Jesús misericordiosament exercida va des de ressuscitar un mort o guarir la lepra, fins a perdonar una dona pecadora pública, passant per moltes altres guaricions de malalties i acceptacions de pecadors penedits. Això últim ho expressa també en paràboles, com ara, l'ovella esgarriada, la dracma perduda i el fill pròdig.
L'Evangeli d'avui és una mostra de la misericòrdia del Salvador en dos aspectes alhora: envers la malaltia del cos i envers la de l'ànima. I, com que l'ànima és més important, Jesús comença per ella. Sap que el malalt està penedit de les seves culpes, veu la seva fe i la dels qui el porten, i diu: «Coratge, fill, et són perdonats els pecats» (Mt 9,2).
Per què comença per aquí sense que li ho demanin? És clar que llegeix els seus pensaments i sap que és precisament això el que més agrairà aquell paralític, que, probablement, en veure's davant la santedat de Jesucrist, experimentaria confusió i vergonya de les pròpies culpes, amb un cert temor que fossin impediment per a la concessió de la salut. El Senyor el vol tranquil·litzar. No li fa res que els mestres de la Llei murmurin en els seus cors. Més encara, forma part del seu missatge mostrar que ha vingut a exercir la misericòrdia amb els pecadors, i ara ho vol proclamar.
I és que els qui, encegats per l'orgull es tenen per justos, no accepten la crida de Jesús; l'acullen, però, els qui sincerament es consideren pecadors. A ells Déu s'abaixa a perdonar-los. Com diu sant Agustí, «és una gran misèria l'home orgullós, però més gran és la misericòrdia de Déu humil». I, en aquest cas, la misericòrdia divina encara va més enllà: com a complement del perdó li retorna la salut: «Aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa» (Mt 9,6). Jesús vol que el goig del pecador convertit sigui complet.
La nostra confiança en Ell s'ha d'afermar. Sentim-nos, però, pecadors a fi de no tancar-nos a la gràcia.
Dia litúrgic: 29 de Juny: Sant Pere i sant Pau, apòstols
Text de l'Evangeli
(Mt 16,13-19):
En aquell temps, Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Felip, i preguntava als seus deixebles: «Qui diu la gent que és el Fill de l'home?». Ells respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, Jeremies o algun dels profetes». Ell els pregunta: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Simó Pere li respongué: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu». Llavors Jesús li va dir: «Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel».
Comentari:
«Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu»
Avui és un dia consagrat pel martiri dels apòstols sant Pere i sant Pau! «Pere, el capdavanter en la professió de la fe; Pau, el qui la posà a plena llum» (Prefaci). Avui és un dia per agrair la fe apostòlica, que és també la nostra, proclamada per aquestes dues columnes amb la seva predicació. És la fe que venç el món, perquè creu i anuncia que Jesús és el Fill de Déu: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu» (Mt 16,16). Les altres festes dels apòstols sant Pere i sant Pau miren altres aspectes, però avui contemplem allò que permet anomenar-los «iniciadors de la fe cristiana» (Col·lecta): amb el seu martiri confirmaren el seu testimoni.
La seva fe, i la força per al martiri, no els vingué de la seva capacitat humana. No fou cap home de carn i sang el qui va ensenyar a Pere qui era Jesús, sinó la revelació del Pare del cel (cf. Mt 16,17). Igualment, el reconeixement “d'aquell que ell perseguia” com a Jesús el Senyor fou ben bé, per Saule, obra de la gràcia de Déu. En ambdós casos, la llibertat humana que demana l'acte de fe recolza en l'acció de l'Esperit.
La fe dels apòstols és la fe de l'Església, una, santa, catòlica i apostòlica. Des de la confessió de Pere a Cesarea de Felip, «cada dia, en l'Església, Pere continua dient: ‘Vós sou el Crist, el Fill del Déu viu!’» (Sant Lleó el Gran). Des d'aleshores fins als nostres dies, una multitud de cristians de totes les èpoques, edats, cultures, i qualsevol altra cosa que pugui fer diferència entre els homes, ha proclamat unànimement la mateixa fe victoriosa.
Pel baptisme i la confirmació estem posats en el camí del testimoni, això és, del martiri. Cal que estiguem atents al “laboratori de la fe” que l'Esperit realitza en nosaltres (Joan Pau II), i que demanem amb humilitat poder experimentar l'alegria de la fe de l'Església.
Dia litúrgic: Dimarts XIII de durant l'any 28-6-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 8,23-27):
En aquell temps, Jesús pujà a la barca, i els seus deixebles van anar amb Ell. Tot d'una es va aixecar una gran tempesta en el llac, fins al punt que les onades cobrien la barca. Però Jesús dormia. Ells van anar a despertar-lo i li deien: «Senyor, salva'ns, que ens enfonsem!». Ell els diu: «Per què sou tan covards, gent de poca fe?». Llavors es va aixecar, va increpar els vents i l'aigua, i seguí una gran bonança. Aquells homes, admirats, deien: «Qui és aquest, que fins els vents i l'aigua l'obeeixen?».
Comentari:
«Llavors es va aixecar, va increpar els vents i l'aigua, i seguí una gran bonança»
Avui, Dimarts XIII de durant l'any, la litúrgia ens ofereix un dels fragments més colpidors de la vida pública del Senyor. L'escena presenta una gran vivacitat, contrastant radicalment l'actitud dels deixebles i la de Jesús. Podem imaginar-nos l'agitació que regnà sobre la barca quan «tot d'una es va aixecar una gran tempesta en el llac, fins al punt que les onades cobrien la barca» (Mt 8,24), agitació que, però, no fou suficient per a despertar Jesús, que dormia. Van haver de ser els deixebles els qui en la seva desesperació despertessin el Mestre! «Senyor, salva'ns, que ens enfonsem!» (Mt 8,25).
L'evangelista se serveix de tot aquest dramatisme per revelar-nos l'autèntic ésser de Jesús. La tempesta no havia perdut la seva fúria i els deixebles continuaven plens d'agitació quan el Senyor, simplement i tranquil·la, s'aixecà, «va increpar els vents i l'aigua, i seguí una gran bonança» (Mt 8,26). De la Paraula increpatòria de Jesús en seguí la calma, calma que no anava destinada només a realitzar-se en l'aigua esverada del cel i de la mar: la Paraula de Jesús es dirigia sobretot a calmar els cors temorosos dels seus deixebles. «Per què sou tan covards, gent de poca fe?» (Mt 8,26).
Els deixebles passaren de la torbació i la por a l'admiració pròpia d'aquell que acaba d'assistir a quelcom d'impensable fins aleshores. La sorpresa, l'admiració, la meravella d'un canvi tan dràstic en la situació que vivien despertà en ells una pregunta central: «Qui és aquest, que fins els vents i l'aigua l'obeeixen?» (Mt 8,27). Qui és el qui pot calmar les tempestes del cel i de la terra i, alhora, les dels cors del homes? Només qui «dormint com a home en la barca, pot donar ordres als vents i al mar com a Déu» (Nicetes de Remesiana).
Quan pensem que el terra se'ns enfonsa, no oblidem que el nostre Salvador és Déu mateix fet home, el qual ens és proper per la fe.
(Mt 8,23-27):
En aquell temps, Jesús pujà a la barca, i els seus deixebles van anar amb Ell. Tot d'una es va aixecar una gran tempesta en el llac, fins al punt que les onades cobrien la barca. Però Jesús dormia. Ells van anar a despertar-lo i li deien: «Senyor, salva'ns, que ens enfonsem!». Ell els diu: «Per què sou tan covards, gent de poca fe?». Llavors es va aixecar, va increpar els vents i l'aigua, i seguí una gran bonança. Aquells homes, admirats, deien: «Qui és aquest, que fins els vents i l'aigua l'obeeixen?».
Comentari:
«Llavors es va aixecar, va increpar els vents i l'aigua, i seguí una gran bonança»
Avui, Dimarts XIII de durant l'any, la litúrgia ens ofereix un dels fragments més colpidors de la vida pública del Senyor. L'escena presenta una gran vivacitat, contrastant radicalment l'actitud dels deixebles i la de Jesús. Podem imaginar-nos l'agitació que regnà sobre la barca quan «tot d'una es va aixecar una gran tempesta en el llac, fins al punt que les onades cobrien la barca» (Mt 8,24), agitació que, però, no fou suficient per a despertar Jesús, que dormia. Van haver de ser els deixebles els qui en la seva desesperació despertessin el Mestre! «Senyor, salva'ns, que ens enfonsem!» (Mt 8,25).
L'evangelista se serveix de tot aquest dramatisme per revelar-nos l'autèntic ésser de Jesús. La tempesta no havia perdut la seva fúria i els deixebles continuaven plens d'agitació quan el Senyor, simplement i tranquil·la, s'aixecà, «va increpar els vents i l'aigua, i seguí una gran bonança» (Mt 8,26). De la Paraula increpatòria de Jesús en seguí la calma, calma que no anava destinada només a realitzar-se en l'aigua esverada del cel i de la mar: la Paraula de Jesús es dirigia sobretot a calmar els cors temorosos dels seus deixebles. «Per què sou tan covards, gent de poca fe?» (Mt 8,26).
Els deixebles passaren de la torbació i la por a l'admiració pròpia d'aquell que acaba d'assistir a quelcom d'impensable fins aleshores. La sorpresa, l'admiració, la meravella d'un canvi tan dràstic en la situació que vivien despertà en ells una pregunta central: «Qui és aquest, que fins els vents i l'aigua l'obeeixen?» (Mt 8,27). Qui és el qui pot calmar les tempestes del cel i de la terra i, alhora, les dels cors del homes? Només qui «dormint com a home en la barca, pot donar ordres als vents i al mar com a Déu» (Nicetes de Remesiana).
Quan pensem que el terra se'ns enfonsa, no oblidem que el nostre Salvador és Déu mateix fet home, el qual ens és proper per la fe.
Dia litúrgic: Dilluns XIII de durant l'any
Text de l'Evangeli
(Mt 8,18-22):
En aquell temps, Jesús veient que hi havia una gentada al seu voltant, va donar l'ordre de passar a l'altra riba. Llavors s'acostà un mestre de la Llei i li digué: «Mestre, et seguiré arreu on vagis». Jesús li respon: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap». Un altre, un dels seus deixebles, li digué: «Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare». Jesús li respon: «Segueix-me, i deixa que els morts enterrin els seus morts».
Comentari:
«Segueix-me»
Avui, l'Evangeli ens presenta —a través de dos personatges— una qualitat del bon deixeble de Jesús: el despreniment dels béns materials. Abans però, el text de sant Mateu ens dóna un detall que no voldria passar per alt: «Jesús veient que hi havia una gentada al seu voltant...» (Mt 8,18). Les multituds es reuneixen a prop del Senyor per a escoltar la seva paraula, per a ser guarits de les seves malalties materials i espirituals; busquen la salvació i un alè de Vida eterna en mig de les trifulgues d'aquest món.
Com llavors, quelcom de semblant passa en el nostre món d'avui dia: tothom —més o menys conscientment— té la necessitat de Déu, d'assaciar el cor dels béns veritables, com són el coneixement i l'amor a Jesucrist, i una vida d'amistat amb Ell. Si no, caiem en la trampa de voler omplir el nostre cor d'altres “déus” que no poden donar sentit a la nostra vida: el mòbil, l'Internet, el viatge a les Bahames, el treball desenfrenat per a guanyar més i més diners, el cotxe millor que el del veí, o el gimnàs per a lluir el millor cos del país... És el que passa a molts actualment.
En contrast ressona el crit ple de força i de confiança del Papa Joan Pau II quan parlava a la joventut: «Es pot ser modern i profundament fidel a Jesucrist». Per això cal, com el Senyor, el despreniment de tot allò que ens enganxa a una vida massa materialitzada i tanca les portes a l'Esperit.
«El Fill de l’home no té on reposar el cap (...). Segueix-me» (Mt 8,22), ens diu l'Evangeli d'avui. I sant Gregori Magne ens recorda: «Tinguem les coses temporals per a ús, les eternes en el desig; servim-nos de les coses terrenals per al camí, i desitgem les eternes pel fi de la jornada». És un bon criteri per a examinar el nostre seguiment de Jesús.
(Mt 8,18-22):
En aquell temps, Jesús veient que hi havia una gentada al seu voltant, va donar l'ordre de passar a l'altra riba. Llavors s'acostà un mestre de la Llei i li digué: «Mestre, et seguiré arreu on vagis». Jesús li respon: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap». Un altre, un dels seus deixebles, li digué: «Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare». Jesús li respon: «Segueix-me, i deixa que els morts enterrin els seus morts».
Comentari:
«Segueix-me»
Avui, l'Evangeli ens presenta —a través de dos personatges— una qualitat del bon deixeble de Jesús: el despreniment dels béns materials. Abans però, el text de sant Mateu ens dóna un detall que no voldria passar per alt: «Jesús veient que hi havia una gentada al seu voltant...» (Mt 8,18). Les multituds es reuneixen a prop del Senyor per a escoltar la seva paraula, per a ser guarits de les seves malalties materials i espirituals; busquen la salvació i un alè de Vida eterna en mig de les trifulgues d'aquest món.
Com llavors, quelcom de semblant passa en el nostre món d'avui dia: tothom —més o menys conscientment— té la necessitat de Déu, d'assaciar el cor dels béns veritables, com són el coneixement i l'amor a Jesucrist, i una vida d'amistat amb Ell. Si no, caiem en la trampa de voler omplir el nostre cor d'altres “déus” que no poden donar sentit a la nostra vida: el mòbil, l'Internet, el viatge a les Bahames, el treball desenfrenat per a guanyar més i més diners, el cotxe millor que el del veí, o el gimnàs per a lluir el millor cos del país... És el que passa a molts actualment.
En contrast ressona el crit ple de força i de confiança del Papa Joan Pau II quan parlava a la joventut: «Es pot ser modern i profundament fidel a Jesucrist». Per això cal, com el Senyor, el despreniment de tot allò que ens enganxa a una vida massa materialitzada i tanca les portes a l'Esperit.
«El Fill de l’home no té on reposar el cap (...). Segueix-me» (Mt 8,22), ens diu l'Evangeli d'avui. I sant Gregori Magne ens recorda: «Tinguem les coses temporals per a ús, les eternes en el desig; servim-nos de les coses terrenals per al camí, i desitgem les eternes pel fi de la jornada». És un bon criteri per a examinar el nostre seguiment de Jesús.
Dia litúrgic: Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist (A)
Text de l'Evangeli
(Jn 6,51-58):
En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món».
Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien: «Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar?». Jesús els respongué: «Us ho ben asseguro: si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre».
Comentari:
«Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre»
Avui, tot el missatge que hem d'escoltar i viure està contingut en "el pa". El capítol sisè de l'Evangeli segons sant Joan refereix el miracle de la multiplicació dels pans, seguit d'un gran discurs de Jesús, un fragment dels qual escoltem avui. Ens interessa molt entendre'l, no solament per a viure la festa del "Corpus" i el sagrament de l'Eucaristia, sinó també per a comprendre un dels missatges centrals del seu Evangeli.
Hi ha gentades afamades que necessiten pa. Hi ha tota una humanitat abocada a la mort i al buit, desproveïda d'esperança, que necessita Jesucrist. Hi ha un Poble de Déu creient i caminant que necessita trobar-lo visiblement per a seguir vivint d'Ell i assolir la vida. Tres classes de fam i tres experiències de sacietat, que corresponen a tres formes de pa: el pa material, el pa que és la persona de Jesucrist i el pa eucarístic.
Sabem que el pa més important és Jesucrist. Sense Ell no podem viure de cap manera: «Sense mi no podeu fer res» (Jn 15,5). Però Ell mateix volgué donar menjar al famolenc i, a més, en feu d'això un imperatiu evangèlic fonamental. Segurament pensava que era una bona manera de revelar i verificar l'amor de Déu que salva. Però també volgué fer-se accessible a nosaltres en forma de pa, per tal que, els qui encara caminem en la història, romanguem en aquest amor i assolim així la vida.
Volia abans de res ensenyar-nos que hem de cercar-lo i viure d'Ell; volgué demostrar el seu amor tot donant menjar al famolenc, oferint-se assíduament en l'Eucaristia: «Els qui mengen aquest pa, viuran per sempre» (Jn 6,58). Sant Agustí comentava aquest Evangeli amb frases agosarades i plàstiques: «Quan hom menja el Crist, es menja la vida (...). Si, doncs, us separeu fins al punt de no prendre ni el Cos ni la Sang del Senyor, cal témer que morireu».
Dia litúrgic: Dissabte XII de durant l'any
SAN GUILLERMO
Text de l'Evangeli
(Mt 8,5-17):
En aquell temps, Jesús va entrar a Cafarnaüm. Un centurió l'anà a trobar i li suplicava: «Senyor, el meu criat és a casa al llit amb paràlisi i sofreix terriblement». Jesús li diu: «Vinc a curar-lo». El centurió li respon: «Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; digues només una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè jo mateix, que estic sota les ordres d'un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: ‘Vés-te'n’, i se'n va, i a un altre: ‘Vine’, i ve, i al meu criat li mano: ‘Fes això’, i ho fa». Quan Jesús ho sentí, en quedà admirat i digué als qui el seguien: «Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe. I us dic que vindrà molta gent d'orient i d'occident i s'asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel, mentre que els hereus del Regne seran llançats fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents». Després Jesús digué al centurió: «Vés-te'n, i que es faci tal com has cregut». I en aquell mateix moment el criat es va posar bo.
Jesús va arribar a casa de Pere i trobà que la sogra d'aquest era al llit amb febre. Llavors li tocà la mà, i la febre va deixar-la. Ella es va aixecar i es posà a servir-lo. Al vespre li van portar molts endimoniats. Jesús va treure els esperits malignes només amb la seva paraula, i va curar tots els malalts. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: «Ell va portar les nostres febleses i prengué damunt seu les nostres malalties».
Comentari:
«Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; digues només una paraula i el meu criat es posarà bo»
Avui, a l'Evangeli, veiem l'amor, la fe, la confiança i la humilitat d'un centurió. Hi ha molt d'amor envers el seu criat. Es preocupa tant d'ell, que s'humilia davant Jesús i li demana: «Senyor el meu criat és al llit a casa, paralític i amb uns dolors terribles» (Mt 8,6). Aquesta sol·licitud pels altres, i sobretot per un criat, rep de Jesús una ràpida resposta: «Vinc a curar-lo» (Mt 8,7). I tot desemboca en un seguit d'actes de fe i confiança. El centurió no es creu digne i, juntament amb aquest sentiment, manifesta la seva fe davant Jesús i davant de tots els que hi eren, de tal manera que Jesús diu: «No he trobat dins d'Israel ningú que tingués tanta fe» (Mt 8,10).
Podríem preguntar-nos quina cosa mou Jesús a fer el miracle. ¡Quantes vegades demanem i sembla com si Déu no ens escoltés!, i això que sabem que Déu sempre ens escolta. ¿Què succeeix, doncs? Pensem que demanem bé, però, ¿ho fem com el centurió? La seva pregària no és pas egoista, és plena d'amor, humilitat i confiança. Sant Pere Crisòleg diu: «La força de l'amor no mesura les possibilitats (...). L'amor no discerneix, no reflexiona, no coneix raons. L'amor no és resignació davant la impossibilitat, no s'intimida davant cap dificultat». ¿És així la meva pregària?
«Senyor no sóc digne que entris a casa meva...» (Mt 8,8). És la resposta del centurió. ¿Són aquests els teus sentiments? ¿És aquesta la teva fe? «Només la fe pot copsar aquest misteri, aquesta fe que és el fonament i la base de tot allò que excedeix l'experiència i el coneixement natural» (Sant Màxim). Si és així també escoltaràs: «‘Vés-te'n a casa i que sigui tal com has cregut’, i el criat es posà bo» (Mt 8,13).
Santa Maria, Verge i Mare, mestra de fe, d'esperança i d'amor sol·lícit, ensenyeu-nos de pregar com cal per aconseguir del Senyor tot allò que ens convé.
Dia litúrgic: 24 de Juny: El naixement de sant Joan Baptista 24-6-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 1,57-66.80):
Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven. Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l'infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la seva mare s'hi va oposar dient: «No! S'ha de dir Joan!». Ells li replicaren: «Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom!». Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. Ell va demanar unes tauletes i va escriure: ‘El seu nom és Joan’. Tots van quedar meravellats.
A l'instant Zacaries va recobrar la paraula i començà a beneir Déu. Un gran respecte s'apoderà de tots els veïns. La gent parlava d'aquestes coses per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?». Realment, la mà del Senyor era amb ell. L'infant creixia i s'enfortia en l'Esperit, i va viure al desert fins al dia que es manifestà a Israel.
Comentari:
«L’infant creixia i s’enfortia en l’Esperit»
Avui, celebrem solemnement el naixement del Baptista. Sant Joan és home de forts contrastos: viu el silenci del desert, però des d'allí mou les masses i les convida amb veu convincent a la conversió; és humil per a reconèixer que ell només és la veu, no la Paraula, però no té pèls a la llengua i és capaç d'acusar i denunciar les injustícies fins i tot als mateixos reis; convida els seus deixebles a anar cap a Jesús, però no rebutja conversar amb el rei Herodes mentre és a la presó. Silenciós i humil, és també valent i fort fins a vessar la sang. Joan Baptista és un home gran!, el més gran dels nascuts de dona, com l'elogiarà Jesús, però només és el precursor del Crist.
Potser, el secret de la seva grandesa és la consciència de saber-se escollit per Déu; així queda expressat per l'evangelista: «L'infant creixia i s'enfortia en l'Esperit, i va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel» (Lc 1,80). Tota la seva infantesa i joventut va estar marcada per la consciència de la seva missió: donar testimoniatge; i ho fa batejant el Crist en el Jordà, preparant per al Senyor un poble ben disposat i, al final de la seva vida, vessant la seva sang a favor de la veritat. Amb el coneixement que tenim de Joan, nosaltres podem respondre a la pregunta que es feien els seus contemporanis: «¿Què serà aquest infant?» (Lc 1,66).
Tots nosaltres, pel baptisme, hem estat escollits i enviats a donar testimoniatge del Senyor. En un ambient d'indiferència, sant Joan ens és model i ajut; ens diu sant Agustí: «Admira Joan tot el que et sigui possible, ja que el que tu admires aprofita al Crist. Aprofita al Crist, repeteixo, no perquè tu li ofereixis alguna cosa a Ell, sinó per a progressar tu en Ell». En Joan, les seves actituds de Precursor, manifestades en la pregària atenta a l'Esperit, en la fortalesa i la humilitat, ens ajuden a obrir horitzons nous de santedat per a nosaltres i per als nostres germans.
Dia litúrgic: Dijous XII de durant l'any 23-6-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 7,21-29):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. Aquell dia, molts em diran: ‘Senyor, Senyor, ¿no és cert que en nom teu vam profetitzar, i vam treure dimonis, i vam fer molts miracles?’. Llavors jo els diré clarament: ‘No us he conegut mai. Aparteu-vos de mi, vosaltres que obràveu el mal!’.
»Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa».
Quan Jesús hagué acabat aquests ensenyaments, la gent va quedar admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei.
Comentari:
«No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel»
Avui, ens colpeix l'afirmació rotunda de Jesús: «No entrarà al Regne del cel tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’; hi entraran només els qui compleixen la voluntat del meu pare del cel» (Mt 7,21). Si més no, aquesta afirmació ens demana responsabilitat en la nostra condició de cristians, tot sentint la urgència de donar un bon testimoniatge de la nostra fe.
Edificar la casa sobre roca és una imatge clara que ens convida a valorar el compromís de fe, el qual no pot limitar-se només a unes paraules boniques, sinó que ha d'estar fonamentat en l'autoritat de les obres, impregnades de caritat. Un d'aquests dies de juny, l'Església recorda la vida de sant Pelai, màrtir de la castedat al llindar de la joventut. Sant Bernat, recordant la vida de Pelai, ens diu en el seu tractat sobre els costums i ministeri dels bisbes: «La castedat, per més bella que sigui, no té cap valor, ni mèrit, sense la caritat. Puresa sense amor és com la llàntia sense oli; però diu la saviesa: ¡Que bonica és la saviesa amb amor! Amb aquell amor que ens explica l'Apòstol: Que prové d'un cor net, d'una consciència recta i d'una fe sincera».
La paraula clara, amb la força de la caritat, manifesta l'autoritat de Jesús, la qual provocava la sorpresa als seus conciutadans: «La gent quedà sorpresa de la seva manera d'ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la Llei, sinó amb autoritat» (Mt 7,28-29). La nostra pregària i contemplació d'avui, ha d'anar acompanyada d'una reflexió seriosa: ¿Com parlo i actuo en la meva vida com a cristià? ¿Com concreto el meu testimoniatge? ¿Com concreto el manament de l'amor en la meva vida personal, familiar, laboral, etc.? No són les paraules ni les pregàries sense cap compromís les que hi compten, sinó el treball per viure d'acord amb el Projecte de Déu. La nostra pregària hauria de ser sempre una expressió del nostre desig de fer el bé i una petició d'ajuda, perquè reconeixem la nostra feblesa.
Senyor, que la nostra pregària sempre vagi acompanyada de la força de la caritat.
(Mt 7,21-29):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. Aquell dia, molts em diran: ‘Senyor, Senyor, ¿no és cert que en nom teu vam profetitzar, i vam treure dimonis, i vam fer molts miracles?’. Llavors jo els diré clarament: ‘No us he conegut mai. Aparteu-vos de mi, vosaltres que obràveu el mal!’.
»Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa».
Quan Jesús hagué acabat aquests ensenyaments, la gent va quedar admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei.
Comentari:
«No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel»
Avui, ens colpeix l'afirmació rotunda de Jesús: «No entrarà al Regne del cel tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’; hi entraran només els qui compleixen la voluntat del meu pare del cel» (Mt 7,21). Si més no, aquesta afirmació ens demana responsabilitat en la nostra condició de cristians, tot sentint la urgència de donar un bon testimoniatge de la nostra fe.
Edificar la casa sobre roca és una imatge clara que ens convida a valorar el compromís de fe, el qual no pot limitar-se només a unes paraules boniques, sinó que ha d'estar fonamentat en l'autoritat de les obres, impregnades de caritat. Un d'aquests dies de juny, l'Església recorda la vida de sant Pelai, màrtir de la castedat al llindar de la joventut. Sant Bernat, recordant la vida de Pelai, ens diu en el seu tractat sobre els costums i ministeri dels bisbes: «La castedat, per més bella que sigui, no té cap valor, ni mèrit, sense la caritat. Puresa sense amor és com la llàntia sense oli; però diu la saviesa: ¡Que bonica és la saviesa amb amor! Amb aquell amor que ens explica l'Apòstol: Que prové d'un cor net, d'una consciència recta i d'una fe sincera».
La paraula clara, amb la força de la caritat, manifesta l'autoritat de Jesús, la qual provocava la sorpresa als seus conciutadans: «La gent quedà sorpresa de la seva manera d'ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la Llei, sinó amb autoritat» (Mt 7,28-29). La nostra pregària i contemplació d'avui, ha d'anar acompanyada d'una reflexió seriosa: ¿Com parlo i actuo en la meva vida com a cristià? ¿Com concreto el meu testimoniatge? ¿Com concreto el manament de l'amor en la meva vida personal, familiar, laboral, etc.? No són les paraules ni les pregàries sense cap compromís les que hi compten, sinó el treball per viure d'acord amb el Projecte de Déu. La nostra pregària hauria de ser sempre una expressió del nostre desig de fer el bé i una petició d'ajuda, perquè reconeixem la nostra feblesa.
Senyor, que la nostra pregària sempre vagi acompanyada de la força de la caritat.
Dia litúrgic: Dimecres XII de durant l'any 22-6-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 7,15-20):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Guardeu-vos dels falsos profetes, que vénen a vosaltres disfressats d'ovella, però per dintre són llops rapaços. Pels seus fruits els coneixereu. ¿Es cullen potser raïms dels cards, o figues dels arços? Tot arbre bo dóna fruits bons, i l'arbre dolent dóna fruits dolents. Un arbre bo no pot donar fruits dolents, ni un arbre dolent, donar fruits bons. Tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. Així, doncs, pels seus fruits els coneixereu».
Comentari:
«Pels seus fruits els coneixereu»
Avui, se'ns obre davant els ulls un nou contrast evangèlic, entre els arbres bons i dolents. Les afirmacions de Jesús al respecte són tan simples que semblen gairebé simplistes. I val a dir que no ho són gens! No ho són, com no ho és la vida real de cada dia.
Aquesta ens ensenya que hi ha bons que degeneren i acaben donant fruits dolents i que, a l'inrevés, hi ha dolents que canvien i acaben donant fruits bons. Què vol dir, doncs, en definitiva, que «tot arbre bo dóna fruits bons» (Mt 7,17)? Vol dir que el bo ho és en la mesura que no defalleix en fer el bé. Fa el bé i no se'n cansa. Fa el bé i no cedeix davant la temptació de fer el mal. Fa el bé i hi persevera fins a l'heroisme. Fa el bé i, si per ventura cedeix al cansament de fer-lo, cau en la temptació de fer el mal, o s'espanta davant l'exigència innegociable, ho reconeix sincerament, ho confessa en veritat, se'n penedeix de cor i... torna a començar.
Ah! I ho fa, entre altres raons, perquè sap que si no dóna bon fruit serà tallat i llançat al foc (el sant temor de Déu guarda la vinya dels bons ceps!) i perquè, coneixent la bondat dels altres a través de llurs bones obres, sap, no solament per experiència individual, sinó també per experiència social, que ell només a través dels fets i no de les soles paraules és bo i pot ser reconegut com a bo.
No n'hi ha prou amb dir: «Senyor, Senyor!». Com ens recorda sant Jaume, la fe s'acredita a través de les obres!: «Mostra'm, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe» (Jm 2,18).
(Mt 7,15-20):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Guardeu-vos dels falsos profetes, que vénen a vosaltres disfressats d'ovella, però per dintre són llops rapaços. Pels seus fruits els coneixereu. ¿Es cullen potser raïms dels cards, o figues dels arços? Tot arbre bo dóna fruits bons, i l'arbre dolent dóna fruits dolents. Un arbre bo no pot donar fruits dolents, ni un arbre dolent, donar fruits bons. Tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. Així, doncs, pels seus fruits els coneixereu».
Comentari:
«Pels seus fruits els coneixereu»
Avui, se'ns obre davant els ulls un nou contrast evangèlic, entre els arbres bons i dolents. Les afirmacions de Jesús al respecte són tan simples que semblen gairebé simplistes. I val a dir que no ho són gens! No ho són, com no ho és la vida real de cada dia.
Aquesta ens ensenya que hi ha bons que degeneren i acaben donant fruits dolents i que, a l'inrevés, hi ha dolents que canvien i acaben donant fruits bons. Què vol dir, doncs, en definitiva, que «tot arbre bo dóna fruits bons» (Mt 7,17)? Vol dir que el bo ho és en la mesura que no defalleix en fer el bé. Fa el bé i no se'n cansa. Fa el bé i no cedeix davant la temptació de fer el mal. Fa el bé i hi persevera fins a l'heroisme. Fa el bé i, si per ventura cedeix al cansament de fer-lo, cau en la temptació de fer el mal, o s'espanta davant l'exigència innegociable, ho reconeix sincerament, ho confessa en veritat, se'n penedeix de cor i... torna a començar.
Ah! I ho fa, entre altres raons, perquè sap que si no dóna bon fruit serà tallat i llançat al foc (el sant temor de Déu guarda la vinya dels bons ceps!) i perquè, coneixent la bondat dels altres a través de llurs bones obres, sap, no solament per experiència individual, sinó també per experiència social, que ell només a través dels fets i no de les soles paraules és bo i pot ser reconegut com a bo.
No n'hi ha prou amb dir: «Senyor, Senyor!». Com ens recorda sant Jaume, la fe s'acredita a través de les obres!: «Mostra'm, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe» (Jm 2,18).
Dia litúrgic: Dimarts XII de durant l'any 21-6-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 7,6.12-14):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No doneu als gossos les coses santes ni tireu les perles als porcs, perquè les trepitjaran i després encara es giraran per destrossar-vos. Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes. Entreu per la porta estreta, perquè és ampla la porta i espaiós el camí que condueix a la perdició, i són molts els qui hi entren. Però és estreta la porta i dur el camí que condueix a la vida, i són pocs els qui el troben».
Comentari:
«No doneu als gossos les coses santes»
Avui, el Senyor ens fa tres recomanacions. La primera, «no doneu als gossos les coses santes ni tireu les perles als porcs» (Mt 7,6), contrastos en els que els "bens" són associats a les "perles" i a allò "que és sant"; i, d'altra banda, els "gossos i porcs" a allò que és impur. Sant Joan Crisòstom ens ensenya que «els nostres enemics són iguals a nosaltres en la seva naturalesa, però no en la seva fe». Malgrat que tots els beneficis terrenals són concedits d'igual manera als dignes i indignes, no és així en el que es refereix a les "gràcies espirituals", privilegi d'aquells que són fidels a Déu. La correcta distribució dels bens espirituals implica un zel envers les coses sagrades.
La segona, és l'anomenada "regle d'or" (cf. Mt 7,12), que comprenia tot el que la Llei i els Profetes recomanaren, com a branques d'un únic arbre: l'amor al proïsme pressuposa l'Amor a Déu, i d'Ell prové.
Fer al proïsme allò que volem que ens facin, implica una transparència d'accions envers l'altre, en la reconeixença de la seva semblança amb Déu, de la seva dignitat. ¿Per quina raó desitgem el Bé per a nosaltres mateixos? Perquè el reconeixem com a mitjà d'identificació i d'unió amb el Creador. Essent el Bé l'únic mitjà per a la vida en plenitud, és inconcebible la seva absència en la nostra relació amb el proïsme. No hi ha lloc per al bé on preval la falsedat i on predomina el mal.
Finalment, la "porta estreta"... El Papa Benet XVI ens pregunta: «Què significa aquesta "porta estreta"? Per què molts no poden passar-hi per ella? És un pas reservat només per alguns elegits?». No! El missatge del Crist «ens diu que tots podem entrar en la vida. El pas és 'estret', però obert a tots; 'estret' perquè és exigent, requereix compromís, abnegació, mortificació del propi egoisme».
Preguem el Senyor que realitzà la salvació universal amb la seva mort i resurrecció, que ens reuneixi tots en el Banquet de la vida eterna.
Dia litúrgic: Dilluns XII de durant l'any 20-6-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 7,1-5):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No judiqueu, i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats. Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? Com pots dir al teu germà: ‘Deixa'm que et tregui la brossa de l'ull’, si tu tens una biga en el teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà».
Comentari:
«Tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats»
Avui, l'Evangeli m'ha fet venir a la ment les paraules de la Mariscala en El cavaller de la Rosa, d'Hug von Hofmansthal: «En el com rau la gran diferència». De com fem una cosa en canviarà molt el resultat en molts aspectes de la nostra vida, sobretot, l'espiritual.
Jesús diu: «No judiqueu, i no sereu judicats» (Mt 7,1). Però Jesús també havia dit que hem de corregir el germà que està en pecat, i per això cal haver fet abans algun tipus de judici. Sant Pau mateix en els seus escrits judica la comunitat de Corint i sant Pere condemna Ananies i la seva esposa per falsedat. A rel d'això, sant Joan Crisòstom justifica: «Jesús no diu que no hem d'evitar que un pecador deixi de pecar, hem de corregir-lo sí, però no com un enemic que cerca revenja, sinó com el metge que aplica un remei». El judici, doncs, sembla que s'hauria de fer sobretot amb ànim de corregir, mai amb ànim de revenja.
Però encara més interessant és el que diu sant Agustí: «El Senyor ens adverteix de jutjar ràpidament i injustament (...). Pensem, primer, si nosaltres no hem tingut algun pecat semblant; pensem que som homes fràgils, i judiquem sempre amb la intenció de servir Déu i no nosaltres». Si en veure els pecats dels germans pensem en els nostres, no ens passarà, com diu l'Evangeli, que amb una biga a l'ull vulguem treure la brossa de l'ull del nostre germà (cf. Mt 7,3).
Si estem ben formats, veurem les coses bones i dolentes dels altres, quasi d'una manera inconscient: en farem un judici. Però mirar les faltes dels altres des dels punts de vista citats ens ajudarà en el com judiquem: ajudarà a no jutjar per jutjar, o per dir alguna cosa, o per tal de cobrir les nostres deficiències o, senzillament, perquè tothom ho fa. I, per acabar, sobretot tinguem en compte les paraules de Jesús: «Tal com mesureu sereu mesurats» (Mt 7,2).
(Mt 7,1-5):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No judiqueu, i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats. Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? Com pots dir al teu germà: ‘Deixa'm que et tregui la brossa de l'ull’, si tu tens una biga en el teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà».
Comentari:
«Tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats»
Avui, l'Evangeli m'ha fet venir a la ment les paraules de la Mariscala en El cavaller de la Rosa, d'Hug von Hofmansthal: «En el com rau la gran diferència». De com fem una cosa en canviarà molt el resultat en molts aspectes de la nostra vida, sobretot, l'espiritual.
Jesús diu: «No judiqueu, i no sereu judicats» (Mt 7,1). Però Jesús també havia dit que hem de corregir el germà que està en pecat, i per això cal haver fet abans algun tipus de judici. Sant Pau mateix en els seus escrits judica la comunitat de Corint i sant Pere condemna Ananies i la seva esposa per falsedat. A rel d'això, sant Joan Crisòstom justifica: «Jesús no diu que no hem d'evitar que un pecador deixi de pecar, hem de corregir-lo sí, però no com un enemic que cerca revenja, sinó com el metge que aplica un remei». El judici, doncs, sembla que s'hauria de fer sobretot amb ànim de corregir, mai amb ànim de revenja.
Però encara més interessant és el que diu sant Agustí: «El Senyor ens adverteix de jutjar ràpidament i injustament (...). Pensem, primer, si nosaltres no hem tingut algun pecat semblant; pensem que som homes fràgils, i judiquem sempre amb la intenció de servir Déu i no nosaltres». Si en veure els pecats dels germans pensem en els nostres, no ens passarà, com diu l'Evangeli, que amb una biga a l'ull vulguem treure la brossa de l'ull del nostre germà (cf. Mt 7,3).
Si estem ben formats, veurem les coses bones i dolentes dels altres, quasi d'una manera inconscient: en farem un judici. Però mirar les faltes dels altres des dels punts de vista citats ens ajudarà en el com judiquem: ajudarà a no jutjar per jutjar, o per dir alguna cosa, o per tal de cobrir les nostres deficiències o, senzillament, perquè tothom ho fa. I, per acabar, sobretot tinguem en compte les paraules de Jesús: «Tal com mesureu sereu mesurats» (Mt 7,2).
Dia litúrgic: La Santíssima Trinitat (A) 19-6-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 3,16-18):
En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'Ell. Els qui creuen en Ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu».
Comentari:
«Ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic»
Avui ens fa bé tornar a escoltar que «Déu ha estimat tant...» (Jn 3,16) perquè, en la festa de la Santíssima Trinitat, Déu és adorat i estimat i servit, perquè Déu és l'Amor. En Ell hi ha unes relacions que són d'Amor, i tot el que fa, activament, ho fa per Amor. Déu estima. Ens estima. Aquesta gran veritat és d'aquelles que ens transformen, que ens fan millors. Perquè penetren l'enteniment, se'ns hi fan del tot evidents. I penetren la nostra acció, i la van perfeccionant cap a una acció tota d'amor. I com més pur, es fa més gran i més perfecte.
Sant Joan de la Creu ha pogut escriure : «Posa amor on no hi hagi amor, i en trauràs amor». I això és cert, perquè és el que Déu fa sempre. Ell «ha enviat el seu Fill al món (...) per salvar-lo» (Jn 3,17) gràcies a la vida i a l'amor fins a la mort en creu de Jesucrist. Avui el contemplem com l'únic que ens revela l'autèntic amor.
Se'n parla tant de l'amor, que potser perd la seva originalitat. Amor és el que Déu ens té. Estima i seràs feliç! Perquè amor és donar la vida per aquells que estimem. Amor és gratuïtat i senzillesa. Amor és buidar-se d'un mateix, per esperar-ho tot de Déu. Amor és acudir amb diligència al servei de l'altre que ens necessita. Amor és perdre per recobrar-ho al cent per u. Amor és viure sense passar comptes del que un va fent. Amor és el que fa que ens assemblem a Déu. Amor —i només l'amor— és l'eternitat ja enmig nostre!
Visquem l'Eucaristia que és el sagrament de l'Amor, ja que ens regala l'Amor de Déu fet carn. Ens fa participar del foc que crema en el Cor de Jesús, i ens perdona i refà, perquè puguem estimar amb l'Amor mateix amb què som estimats.
Dia litúrgic: Dissabte XI de durant l'any 18-6-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 6,24-34):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner. Per això us dic: No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos més que el vestit? Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells? ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida?
»I del vestit, per què us en preocupeu? Fixeu-vos com creixen les flors del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d'elles. I si l'herba del camp, que avui és i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, ¿no farà més per vosaltres, gent de poca fe? Per tant, no us preocupeu, pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu. Tot això, els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare celestial ja sap prou que en teniu necessitat. Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que Ell vol, i tot això us ho donarà de més a més. No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps».
Comentari:
«No us preocupeu per la vostra vida. No us preocupeu pel demà»
Avui, Jesús ens diu: «No podeu servir alhora Déu i el diner» (Mt 6,24). Amb aquestes paraules ens enfronta amb la nostra inseguretat, que procurem pal·liar amb el recolzament en la tranquil·litat de tenir no només allò que necessitem, sinó també allò que ens abelleix, i això ens duu a consumir i malgastar.
«Que ho escolti l'avar; que ho escolti el qui pensa que, anomenant-se cristià, pot servir al mateix temps les riqueses i el Crist. Malgrat tot, no va dir: el qui té riqueses, sinó el qui serveix les riqueses; el qui està esclavitzat per les riqueses i les guarda com un esclau; però el qui ha bandejat el jou de l'esclavitud, les distribueix com senyor» (Sant Jeroni).
Com en les benaurances —o en un altre passatge clau, com el del manament nou (Jn 13,34-35)—, avui el Senyor ens convida a una decisió per la confiança il·limitada en un Pare que se'ns dóna com a providència, per la recerca del Regne de justícia, pau i alegria, per una veritable pobresa interior de l'ànima, que es gira un cop i un altre amb “gemecs inenarrables” (Rm 8,26) a Qui únicament pot sadollar el nostre anhel de plenitud i eternitat. Des d'aquest deseiximent, des d'aquesta precarietat assumida conscientment, posem tota la nostra esperança en el seguiment del Crist.
Deixant el passat en el perdó de Déu i fent fora temors i preocupacions per un futur que encara no ha arribat, Jesús ens convida a viure el dia d'avui, que és l'única cosa que ara tenim. I en aquest “avui” se'ns dóna com pa que acompanya el dia. «Només ens pertany el present, mentre que és incerta l'esperança del futur (...). Cada dia en té prou amb la seva pròpia malícia. ¿Per què angoixar-nos pel demà?» (Sant Gregori de Nissa).
(Mt 6,24-34):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner. Per això us dic: No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos més que el vestit? Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells? ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida?
»I del vestit, per què us en preocupeu? Fixeu-vos com creixen les flors del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d'elles. I si l'herba del camp, que avui és i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, ¿no farà més per vosaltres, gent de poca fe? Per tant, no us preocupeu, pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu. Tot això, els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare celestial ja sap prou que en teniu necessitat. Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que Ell vol, i tot això us ho donarà de més a més. No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps».
Comentari:
«No us preocupeu per la vostra vida. No us preocupeu pel demà»
Avui, Jesús ens diu: «No podeu servir alhora Déu i el diner» (Mt 6,24). Amb aquestes paraules ens enfronta amb la nostra inseguretat, que procurem pal·liar amb el recolzament en la tranquil·litat de tenir no només allò que necessitem, sinó també allò que ens abelleix, i això ens duu a consumir i malgastar.
«Que ho escolti l'avar; que ho escolti el qui pensa que, anomenant-se cristià, pot servir al mateix temps les riqueses i el Crist. Malgrat tot, no va dir: el qui té riqueses, sinó el qui serveix les riqueses; el qui està esclavitzat per les riqueses i les guarda com un esclau; però el qui ha bandejat el jou de l'esclavitud, les distribueix com senyor» (Sant Jeroni).
Com en les benaurances —o en un altre passatge clau, com el del manament nou (Jn 13,34-35)—, avui el Senyor ens convida a una decisió per la confiança il·limitada en un Pare que se'ns dóna com a providència, per la recerca del Regne de justícia, pau i alegria, per una veritable pobresa interior de l'ànima, que es gira un cop i un altre amb “gemecs inenarrables” (Rm 8,26) a Qui únicament pot sadollar el nostre anhel de plenitud i eternitat. Des d'aquest deseiximent, des d'aquesta precarietat assumida conscientment, posem tota la nostra esperança en el seguiment del Crist.
Deixant el passat en el perdó de Déu i fent fora temors i preocupacions per un futur que encara no ha arribat, Jesús ens convida a viure el dia d'avui, que és l'única cosa que ara tenim. I en aquest “avui” se'ns dóna com pa que acompanya el dia. «Només ens pertany el present, mentre que és incerta l'esperança del futur (...). Cada dia en té prou amb la seva pròpia malícia. ¿Per què angoixar-nos pel demà?» (Sant Gregori de Nissa).
Dia litúrgic: Divendres XI de durant l'any 17-6-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 6,19-23):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben. Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben. Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor.
»El llum del cos és l'ull. Per tant, si el teu ull és bo, tot el teu cos quedarà il·luminat; però si és dolent, tot el teu cos quedarà a les fosques. Perquè si allò que en tu ha de ser llum és foscor, que en serà, de gran, la foscor!».
Comentari:
«Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben»
Avui, el Senyor ens diu que «el llum del cos és l'ull» (Mt 6,22). Sant Tomàs entén que amb això —en parlar de l'ull— Jesús es refereix a la intenció de l'home. Quan la intenció és recta, lluïda, encaminada a Déu, totes les nostres accions són brillants, esplendents; però quan la intenció no és recta, que n'és de gran la fosca! (cf. Mt 6,23).
La nostra intenció pot ser poc recta per malícia, per dolenteria, però més sovint ho és per falta de seny. Vivim com si haguéssim vingut al món per amuntegar riqueses i no tenim en el cap altre pensament. Fer diners, comprar, disposar, tenir. Volem despertar l'admiració dels altres o tal vegada l'enveja. Ens enganyem, patim, ens carreguem de preocupacions i de disgustos i no trobem la felicitat que desitgem. Jesús ens fa una altra proposta: «Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben» (Mt 6,20). El cel és el graner de les bones accions, això sí que és un tresor per sempre.
Siguem sincers amb nosaltres mateixos, en què esmercem els nostres esforços, quins són els nostres afanys? Cert, és propi del bon cristià estudiar i treballar honradament per obrir-se pas al món, per treure endavant la família, assegurar el futur dels seus i la tranquil·litat a la vellesa, treballar també pel desig d'ajudar els altres… Sí, tot això és propi d'un bon cristià. Però si allò que tu busques és tenir més i més, posant el cor en aquestes riqueses, oblidant les bones accions, oblidant que en aquest món hi som de pas, que la nostra vida és una ombra que passa, ¿no és cert que —aleshores— tenim l'ull entenebrit? I si el seny s'enterboleix, «que en serà de gran la foscor!» (Mt 6,23).
(Mt 6,19-23):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben. Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben. Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor.
»El llum del cos és l'ull. Per tant, si el teu ull és bo, tot el teu cos quedarà il·luminat; però si és dolent, tot el teu cos quedarà a les fosques. Perquè si allò que en tu ha de ser llum és foscor, que en serà, de gran, la foscor!».
Comentari:
«Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben»
Avui, el Senyor ens diu que «el llum del cos és l'ull» (Mt 6,22). Sant Tomàs entén que amb això —en parlar de l'ull— Jesús es refereix a la intenció de l'home. Quan la intenció és recta, lluïda, encaminada a Déu, totes les nostres accions són brillants, esplendents; però quan la intenció no és recta, que n'és de gran la fosca! (cf. Mt 6,23).
La nostra intenció pot ser poc recta per malícia, per dolenteria, però més sovint ho és per falta de seny. Vivim com si haguéssim vingut al món per amuntegar riqueses i no tenim en el cap altre pensament. Fer diners, comprar, disposar, tenir. Volem despertar l'admiració dels altres o tal vegada l'enveja. Ens enganyem, patim, ens carreguem de preocupacions i de disgustos i no trobem la felicitat que desitgem. Jesús ens fa una altra proposta: «Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben» (Mt 6,20). El cel és el graner de les bones accions, això sí que és un tresor per sempre.
Siguem sincers amb nosaltres mateixos, en què esmercem els nostres esforços, quins són els nostres afanys? Cert, és propi del bon cristià estudiar i treballar honradament per obrir-se pas al món, per treure endavant la família, assegurar el futur dels seus i la tranquil·litat a la vellesa, treballar també pel desig d'ajudar els altres… Sí, tot això és propi d'un bon cristià. Però si allò que tu busques és tenir més i més, posant el cor en aquestes riqueses, oblidant les bones accions, oblidant que en aquest món hi som de pas, que la nostra vida és una ombra que passa, ¿no és cert que —aleshores— tenim l'ull entenebrit? I si el seny s'enterboleix, «que en serà de gran la foscor!» (Mt 6,23).
Dia litúrgic: Dijous XI de durant l'any 16-6-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 6,7-15):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu.
»Vosaltres, pregueu així: ‘Pare nostre del cel, santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel. Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia; perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen; no permetis que caiguem en la temptació, i allibera'ns del mal’. Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres».
Comentari:
«Si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres»
Avui, Jesús proposa un ideal gran i difícil: el perdó de les ofenses. I estableix una mesura ben raonable: la nostra: «Si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres» (Mt 6,14-15). En un altre lloc havia donat la regla d'or de la convivència humana: «Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes» (Mt 7,12).
Volem que Déu ens perdoni i que els altres també ho facin; però nosaltres ens resistim a fer-ho. Demanar perdó costa; però donar el perdó encara costa més. Si fóssim ben humils, no ens seria tan difícil; però l'orgull ens ho fa costerut. Per això podem establir l'equació següent: a més humilitat, més fàcil; a més orgull més difícil. Això et donarà una pista per conèixer el teu grau d'humilitat.
Acabada la guerra civil espanyola (any 1939), uns sacerdots excaptius van celebrar una missa d'acció de gràcies a l'església dels Omells. El celebrant, després de les paraules del Parenostre «perdoneu les nostres culpes», va quedar tallat i no podia continuar. No se'n veia en cor de perdonar aquells que els havien fet patir tant allà mateix en un camp de treballs forçats. Passada una estoneta, amb un silenci que es tallava, va reprendre la pregària: «així com nosaltres perdonem els nostres deutors». Després es van preguntar quina havia estat la millor homilia. Tots van estar d'acord: la del silenci del celebrant quan resava el Parenostre. Costa, però és possible amb l'ajuda del Senyor.
A més, el perdó que Déu ens dóna és total, arriba fins a l'oblit. Tendim a marginar els favors aviat, però les ofenses... Si els matrimonis les sabessin oblidar, s'evitarien i es solucionarien molts drames familiars.
Que la Mare de misericòrdia ens ajudi a comprendre els altres i a perdonar-los del tot.
(Mt 6,7-15):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu.
»Vosaltres, pregueu així: ‘Pare nostre del cel, santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel. Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia; perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen; no permetis que caiguem en la temptació, i allibera'ns del mal’. Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres».
Comentari:
«Si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres»
Avui, Jesús proposa un ideal gran i difícil: el perdó de les ofenses. I estableix una mesura ben raonable: la nostra: «Si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres» (Mt 6,14-15). En un altre lloc havia donat la regla d'or de la convivència humana: «Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes» (Mt 7,12).
Volem que Déu ens perdoni i que els altres també ho facin; però nosaltres ens resistim a fer-ho. Demanar perdó costa; però donar el perdó encara costa més. Si fóssim ben humils, no ens seria tan difícil; però l'orgull ens ho fa costerut. Per això podem establir l'equació següent: a més humilitat, més fàcil; a més orgull més difícil. Això et donarà una pista per conèixer el teu grau d'humilitat.
Acabada la guerra civil espanyola (any 1939), uns sacerdots excaptius van celebrar una missa d'acció de gràcies a l'església dels Omells. El celebrant, després de les paraules del Parenostre «perdoneu les nostres culpes», va quedar tallat i no podia continuar. No se'n veia en cor de perdonar aquells que els havien fet patir tant allà mateix en un camp de treballs forçats. Passada una estoneta, amb un silenci que es tallava, va reprendre la pregària: «així com nosaltres perdonem els nostres deutors». Després es van preguntar quina havia estat la millor homilia. Tots van estar d'acord: la del silenci del celebrant quan resava el Parenostre. Costa, però és possible amb l'ajuda del Senyor.
A més, el perdó que Déu ens dóna és total, arriba fins a l'oblit. Tendim a marginar els favors aviat, però les ofenses... Si els matrimonis les sabessin oblidar, s'evitarien i es solucionarien molts drames familiars.
Que la Mare de misericòrdia ens ajudi a comprendre els altres i a perdonar-los del tot.
Dia litúrgic: Dimecres XI de durant l'any 15-6-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 6,1-6.16-18):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà.
»I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà.
»I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà».
Comentari:
«Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi»
Avui, Jesús ens convida a obrar per a la glòria de Déu, per tal d'agradar al Pare, que per això hem estat creats. Així ho afirma el Catecisme de l'Església: «Déu ho ha creat tot per a l'home, però l'home ha estat creat per servir i estimar Déu i per oferir-li tota la creació». Aquest és el sentit de la nostra vida i el nostre honor: agradar al Pare, complaure Déu. Aquest és l'exemple que el Crist ens deixà. Tant de bo si el Pare celestial podia donar de cadascú de nosaltres el mateix testimoni que donà del seu Fill en el moment del seu baptisme: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut» (Mt 3,17).
La manca de rectitud d'intenció seria especialment greu i ridícula si es produïa en accions com ara són l'oració, el dejuni i l'almoina, ja que es tracta d'actes de pietat i caritat, és a dir, actes que —per se— són propis de la virtut de la religió o actes que es realitzen per amor a Déu.
Per tant, «mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel» (Mt 6,1). Com podríem agradar Déu si el que procurem d'entrada és que ens vegin i quedar bé —primer de tot— davant els homes? No és que ens haguem d'amagar dels homes per tal que no ens vegin, sinó que es tracta d'adreçar les nostres bones obres directament i en primer lloc a Déu. No importa ni és dolent que ens vegin els altres: tot al contrari, car podem edificar-los amb el testimoni coherent de la nostra acció.
Però el que sí importa —i molt!— és que nosaltres vegem Déu rere de les nostres actuacions. I, doncs, hem «d'examinar amb molta cura la nostra intenció en tot allò que fem, i no cercar els nostres interessos, si volem servir el Senyor» (Sant Gregori el Gran).
Dia litúrgic: Dimarts XI de durant l'any 14-6-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 5,43-48):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que es va dir: ‘Estima els altres, però no estimis els enemics’. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans? Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial».
Comentari:
«Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial»
Avui, el Crist ens convida a estimar. Estimar sense mesura, que és la mesura de l'Amor veritable. Déu és Amor, «que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos» (Mt 5,45). I l'home, espurna de Déu, ha de lluitar per assemblar-s'hi cada dia: «Així sereu fills del vostre Pare del cel». On trobem el rostre de Crist? En els altres, en el proïsme més proper. És molt fàcil compadir-se dels nens famèlics d'Etiòpia quan els veiem per la TV, o dels immigrants que arriben cada dia a les nostres platges. Però, i els de casa? I els nostres companys de feina? I aquella parenta llunyana que està sola i que podríem anar-li a fer una estona de companyia? Els altres, com els tractem? Com ens els estimem? Quins actes de servei concrets tenim amb ells cada dia?
És molt fàcil estimar qui ens estima. Però el Senyor ens convida a anar més enllà, «perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu?» (Mt 5,46). Estimar els nostres enemics! Estimar aquelles persones que sabem —de segur— que mai no ens tornaran l'afecte, ni el somriure, ni aquell favor. Senzillament perquè ens ignoren. El cristià, tot cristià, no pot estimar de manera “interessada”; no ha de donar només un bocí de pa, una almoina al del semàfor. S'ha de donar ell mateix. El Senyor, morint en la Creu, perdona els qui el crucifiquen. Ni un retret, ni una queixa, ni un mal gest...
Estimar sense esperar res a canvi. A l'hora d'estimar hem d'enterrar les calculadores. La perfecció és estimar sense mesura. La perfecció la tenim en les nostres mans enmig del món, enmig de les nostres ocupacions diàries. Fent el que toca a cada moment, no el que ens ve de gust. La Mare de Déu, a les noces de Canà de Galilea, s'adona que els convidats no tenen vi. I s'avança. I li demana al Senyor que faci el miracle. Demanem-li avui el miracle de saber-lo descobrir en les necessitats dels altres.
(Mt 5,43-48):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que es va dir: ‘Estima els altres, però no estimis els enemics’. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans? Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial».
Comentari:
«Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial»
Avui, el Crist ens convida a estimar. Estimar sense mesura, que és la mesura de l'Amor veritable. Déu és Amor, «que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos» (Mt 5,45). I l'home, espurna de Déu, ha de lluitar per assemblar-s'hi cada dia: «Així sereu fills del vostre Pare del cel». On trobem el rostre de Crist? En els altres, en el proïsme més proper. És molt fàcil compadir-se dels nens famèlics d'Etiòpia quan els veiem per la TV, o dels immigrants que arriben cada dia a les nostres platges. Però, i els de casa? I els nostres companys de feina? I aquella parenta llunyana que està sola i que podríem anar-li a fer una estona de companyia? Els altres, com els tractem? Com ens els estimem? Quins actes de servei concrets tenim amb ells cada dia?
És molt fàcil estimar qui ens estima. Però el Senyor ens convida a anar més enllà, «perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu?» (Mt 5,46). Estimar els nostres enemics! Estimar aquelles persones que sabem —de segur— que mai no ens tornaran l'afecte, ni el somriure, ni aquell favor. Senzillament perquè ens ignoren. El cristià, tot cristià, no pot estimar de manera “interessada”; no ha de donar només un bocí de pa, una almoina al del semàfor. S'ha de donar ell mateix. El Senyor, morint en la Creu, perdona els qui el crucifiquen. Ni un retret, ni una queixa, ni un mal gest...
Estimar sense esperar res a canvi. A l'hora d'estimar hem d'enterrar les calculadores. La perfecció és estimar sense mesura. La perfecció la tenim en les nostres mans enmig del món, enmig de les nostres ocupacions diàries. Fent el que toca a cada moment, no el que ens ve de gust. La Mare de Déu, a les noces de Canà de Galilea, s'adona que els convidats no tenen vi. I s'avança. I li demana al Senyor que faci el miracle. Demanem-li avui el miracle de saber-lo descobrir en les necessitats dels altres.
Dia litúrgic: Dilluns XI de durant l'any 13-6-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 5,38-42):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que es va dir: ‘Ull per ull, i dent per dent’. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra. Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres. Dóna a qui et demana; no et desentenguis del qui et vol manllevar».
Comentari:
«Jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal»
Avui, Jesús ens ensenya que l'odi se supera en el perdó. La llei del talió era tot un progrés, ja que limitava el dret de venjança a una justa proporció: només pots fer a l'altre el que ell t'ha fet a tu, altrament seria una injustícia; això és el que vol dir l'aforisme d'«ull per ull, dent per dent». Tanmateix, era un progrés limitat, puix Jesucrist en l'Evangeli afirma la necessitat de superar la venjança amb l'amor; així ho va expressar Ell mateix quan, a la creu, va intercedir pels seus botxins: «Pare, perdoneu-los, perquè no saben el que fan» (Lc 23,34).
No obstant, el perdó ha d'anar acompanyat de la veritat. No perdonem únicament perquè ens veiem impotents o ens sentim acomplexats. Sovint s'ha confós l'expressió “parar l'altra galta” amb la idea de la renúncia als nostres drets legítims. No es tracta pas d'això. Parar l'altra galta vol dir denunciar i interpel·lar al qui ho ha fet, amb un gest pacífic però decidit, la injustícia que ha comès; és com dir-li: «M'has pegat en una galta, ¿què, vols pegar-me també en l'altra?, ¿et sembla bé com estàs actuant?». Jesús va respondre amb serenitat a l'insolent criat del gran sacerdot: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, ¿per què em pegues?» (Jn 18,23).
Veiem, doncs, quin ha de ser el capteniment del cristià: no buscar revenja, però sí mantenir-se ferm; estar obert al perdó i dir les coses clarament. Certament no és un art fàcil, però és l'única manera de posar fre a la violència i manifestar la gràcia divina a un món sovint mancat de gràcia. Sant Basili ens aconsella: «Creieu-me i oblidareu les injúries i els greuges que us vinguin del proïsme. Podreu veure els noms diversos que l'un i l'altre tindreu; a ell l'anomenaran colèric i violent, i a vosaltres mansuets i pacífics. Ell se'n penedirà un dia de la seva violència, i vosaltres no us en penedireu mai de la vostra mansuetud».
(Mt 5,38-42):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que es va dir: ‘Ull per ull, i dent per dent’. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra. Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres. Dóna a qui et demana; no et desentenguis del qui et vol manllevar».
Comentari:
«Jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal»
Avui, Jesús ens ensenya que l'odi se supera en el perdó. La llei del talió era tot un progrés, ja que limitava el dret de venjança a una justa proporció: només pots fer a l'altre el que ell t'ha fet a tu, altrament seria una injustícia; això és el que vol dir l'aforisme d'«ull per ull, dent per dent». Tanmateix, era un progrés limitat, puix Jesucrist en l'Evangeli afirma la necessitat de superar la venjança amb l'amor; així ho va expressar Ell mateix quan, a la creu, va intercedir pels seus botxins: «Pare, perdoneu-los, perquè no saben el que fan» (Lc 23,34).
No obstant, el perdó ha d'anar acompanyat de la veritat. No perdonem únicament perquè ens veiem impotents o ens sentim acomplexats. Sovint s'ha confós l'expressió “parar l'altra galta” amb la idea de la renúncia als nostres drets legítims. No es tracta pas d'això. Parar l'altra galta vol dir denunciar i interpel·lar al qui ho ha fet, amb un gest pacífic però decidit, la injustícia que ha comès; és com dir-li: «M'has pegat en una galta, ¿què, vols pegar-me també en l'altra?, ¿et sembla bé com estàs actuant?». Jesús va respondre amb serenitat a l'insolent criat del gran sacerdot: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, ¿per què em pegues?» (Jn 18,23).
Veiem, doncs, quin ha de ser el capteniment del cristià: no buscar revenja, però sí mantenir-se ferm; estar obert al perdó i dir les coses clarament. Certament no és un art fàcil, però és l'única manera de posar fre a la violència i manifestar la gràcia divina a un món sovint mancat de gràcia. Sant Basili ens aconsella: «Creieu-me i oblidareu les injúries i els greuges que us vinguin del proïsme. Podreu veure els noms diversos que l'un i l'altre tindreu; a ell l'anomenaran colèric i violent, i a vosaltres mansuets i pacífics. Ell se'n penedirà un dia de la seva violència, i vosaltres no us en penedireu mai de la vostra mansuetud».
Dia litúrgic: Pentecosta (Missa del dia) MISSA DE LA VIGÍLIA
Text de l'Evangeli
(Jn 20,19-23):
Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó».
Comentari:
«Rebeu l'Esperit Sant»
Avui, en el dia de Pentecosta es realitza el compliment de la promesa que Crist havia fet als Apòstols. La tarda del dia de Pasqua alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant» (Jn 20,22). La vinguda de l'Esperit Sant el dia de Pentecosta renova i porta a plenitud aquest do d'un mode solemne i amb manifestacions externes. Així culmina el misteri pasqual.
L'Esperit que Jesús comunica crea en el deixeble una nova condició humana i produeix unitat. Quan l'orgull de l'home el mena a desafiar Déu construint la torre de Babel, Déu confon llurs llengües i no es poden entendre. A Pentecosta succeeix el contrari: per gràcia de l'Esperit Sant, els Apòstols són entesos per persones de les més diverses procedències i llengües.
L'Esperit Sant és el Mestre interior que guia el deixeble envers la veritat, que el mou a obrar el bé, que el consola en el dolor, que el transforma interiorment, tot donant-li una força, una capacitat noves.
El primer dia de Pentecosta de l'era cristiana, els Apòstols eren reunits en companyonia de Maria, i eren en oració. El recolliment, l'actitud orant és imprescindible per a rebre l'Esperit. «De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d'ells» (Ac 2,2-3).
Tots restaren plens de l'Esperit Sant, i es posaren a predicar valentament. Aquells homes atemorits havien estat transformats en valents predicadors que no temien la presó, ni la tortura, ni el martiri. No és estrany; la força de l'Esperit era en ells.
L'Esperit Sant, Tercera Persona de la Santíssima Trinitat, és l'ànima de la meva ànima, la vida de la meva vida, l'ésser del meu ésser; és el meu santificador, l'hoste del meu interior més profund. Per tal d'arribar a la maduresa en la vida de fe cal que la relació amb Ell sigui cada cop més conscient, més personal. En aquesta celebració de Pentecosta hem d'obrir les portes del nostre interior de bat a bat.
Comentari:
«Del seu interior brollaran rius d’aigua viva»
(Jn 7,37-39)
Avui contemplem Jesús en el darrer dia de la festa dels Tabernacles, quan es posà dret i cridà: «Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè diu l'Escriptura: ‘Del seu interior brollaran rius d'aigua viva’» (Jn 7,37-38). Es referia a l'Esperit.
La vinguda de l'Esperit és una teofania on el vent i el foc ens recorden la transcendència de Déu. Després de rebre l'Esperit, els deixebles parlen sense por. En l'Eucaristia de la vigília veiem que l'Esperit és un “riu d'aigua viva en el nostre interior”, com ho fou en l'interior de Jesús; i alhora descobrim que també, en l'Església, és l'Esperit qui infon la vida veritable. Habitualment ens referim a la tasca de l'Esperit a un nivell individual, en canvi avui la paraula de Déu remarca la seva acció en la comunitat cristiana: «L'Esperit que havien de rebre els que creurien en Ell» (Jn 7,39). L'Esperit constitueix la unitat ferma i sòlida que transforma la comunitat en un sol cos, que és el mateix cos de Crist. Per altra banda, ell mateix és l'origen de la diversitat de dons i carismes que ens fan a tots i a cadascú diferents.
La unitat és signe clar de la presència de l'Esperit en les nostres comunitats. El més important de l'Església no es veu, i és precisament la presència de l'Esperit que li dóna vida. Quan mirem l'Església només amb ulls humans, sense fer-la objecte de fe, ens equivoquem, perquè deixem de percebre en ella la força de l'Esperit. En la normal tensió entre unitat i diversitat, entre església universal i local, entre comunió sobrenatural i comunitat de germans ens cal assaborir la presència del Regne de Déu en la seva Església que fa camí. Com diu l'oració col·lecta de la celebració eucarística de la vigília: «Feu que en mig de la dispersió dels pobles, les llengües dividides s'ajuntin per do del cel en l'única confessió del vostre nom».
És ara el moment de demanar al Senyor que sapiguem descobrir l'Esperit com a ànima de la nostra ànima i ànima de l'Església.
(Jn 20,19-23):
Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó».
Comentari:
«Rebeu l'Esperit Sant»
Avui, en el dia de Pentecosta es realitza el compliment de la promesa que Crist havia fet als Apòstols. La tarda del dia de Pasqua alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant» (Jn 20,22). La vinguda de l'Esperit Sant el dia de Pentecosta renova i porta a plenitud aquest do d'un mode solemne i amb manifestacions externes. Així culmina el misteri pasqual.
L'Esperit que Jesús comunica crea en el deixeble una nova condició humana i produeix unitat. Quan l'orgull de l'home el mena a desafiar Déu construint la torre de Babel, Déu confon llurs llengües i no es poden entendre. A Pentecosta succeeix el contrari: per gràcia de l'Esperit Sant, els Apòstols són entesos per persones de les més diverses procedències i llengües.
L'Esperit Sant és el Mestre interior que guia el deixeble envers la veritat, que el mou a obrar el bé, que el consola en el dolor, que el transforma interiorment, tot donant-li una força, una capacitat noves.
El primer dia de Pentecosta de l'era cristiana, els Apòstols eren reunits en companyonia de Maria, i eren en oració. El recolliment, l'actitud orant és imprescindible per a rebre l'Esperit. «De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d'ells» (Ac 2,2-3).
Tots restaren plens de l'Esperit Sant, i es posaren a predicar valentament. Aquells homes atemorits havien estat transformats en valents predicadors que no temien la presó, ni la tortura, ni el martiri. No és estrany; la força de l'Esperit era en ells.
L'Esperit Sant, Tercera Persona de la Santíssima Trinitat, és l'ànima de la meva ànima, la vida de la meva vida, l'ésser del meu ésser; és el meu santificador, l'hoste del meu interior més profund. Per tal d'arribar a la maduresa en la vida de fe cal que la relació amb Ell sigui cada cop més conscient, més personal. En aquesta celebració de Pentecosta hem d'obrir les portes del nostre interior de bat a bat.
Comentari:
«Del seu interior brollaran rius d’aigua viva»
(Jn 7,37-39)
Avui contemplem Jesús en el darrer dia de la festa dels Tabernacles, quan es posà dret i cridà: «Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè diu l'Escriptura: ‘Del seu interior brollaran rius d'aigua viva’» (Jn 7,37-38). Es referia a l'Esperit.
La vinguda de l'Esperit és una teofania on el vent i el foc ens recorden la transcendència de Déu. Després de rebre l'Esperit, els deixebles parlen sense por. En l'Eucaristia de la vigília veiem que l'Esperit és un “riu d'aigua viva en el nostre interior”, com ho fou en l'interior de Jesús; i alhora descobrim que també, en l'Església, és l'Esperit qui infon la vida veritable. Habitualment ens referim a la tasca de l'Esperit a un nivell individual, en canvi avui la paraula de Déu remarca la seva acció en la comunitat cristiana: «L'Esperit que havien de rebre els que creurien en Ell» (Jn 7,39). L'Esperit constitueix la unitat ferma i sòlida que transforma la comunitat en un sol cos, que és el mateix cos de Crist. Per altra banda, ell mateix és l'origen de la diversitat de dons i carismes que ens fan a tots i a cadascú diferents.
La unitat és signe clar de la presència de l'Esperit en les nostres comunitats. El més important de l'Església no es veu, i és precisament la presència de l'Esperit que li dóna vida. Quan mirem l'Església només amb ulls humans, sense fer-la objecte de fe, ens equivoquem, perquè deixem de percebre en ella la força de l'Esperit. En la normal tensió entre unitat i diversitat, entre església universal i local, entre comunió sobrenatural i comunitat de germans ens cal assaborir la presència del Regne de Déu en la seva Església que fa camí. Com diu l'oració col·lecta de la celebració eucarística de la vigília: «Feu que en mig de la dispersió dels pobles, les llengües dividides s'ajuntin per do del cel en l'única confessió del vostre nom».
És ara el moment de demanar al Senyor que sapiguem descobrir l'Esperit com a ànima de la nostra ànima i ànima de l'Església.
Dia litúrgic: Dissabte VII de Pasqua 11-6-2011
Santoral 11 de Juny: Sant Bernabé, apòstol
Text de l'Evangeli
(Jn 21,20-25):
En aquell temps, Pere es va girar i veié que darrere venia el deixeble que Jesús estimava. Era aquell que durant el sopar s'havia reclinat sobre el pit de Jesús i li havia preguntat: «Senyor, qui és el qui et traeix?». Pere, en veure'l, diu a Jesús: «Senyor, i d'aquest, què en serà?». Jesús li respon: «Si vull que es quedi fins que jo vingui, què hi tens a dir? Tu segueix-me». Així va córrer entre els germans el rumor que aquell deixeble no moriria, però Jesús no li va pas dir que no moriria, sinó: «Si vull que es quedi fins que jo vingui, què hi tens a dir?».
Aquest és el deixeble que dóna testimoni de tot això. Ell ho ha escrit, i sabem que el seu testimoni és digne de crèdit. Jesús va fer encara moltes altres coses. I si algú volgués escriure-les una per una, em sembla que els llibres que es podrien escriure no cabrien en el món sencer.
Comentari:
«Ell ho ha escrit, i sabem que el seu testimoni és digne de crèdit»
Avui llegim el final de l'Evangeli de sant Joan. Pròpiament es tracta del final de l'apèndix que la comunitat joànica va afegir al text original. En aquest cas és un fragment volgudament significatiu. El Senyor Ressuscitat s'apareix als seus deixebles i els renova en el seu seguiment, particularment a Pere. Tot seguit se situa el text que avui proclamem en la litúrgia.
La figura del deixeble estimat és central en aquest fragment i àdhuc en tot l'Evangeli de sant Joan. Pot fer referència a una persona concreta —el deixeble Joan— o bé pot ser la figura darrere la qual es pot situar tot deixeble estimat pel Mestre. Sigui quina sigui la seva significació, el text ajuda a donar un element de continuïtat a l'experiència dels Apòstols. El Senyor Ressuscitat assegura la seva presència en aquells que volen ser-ne seguidors.
«Si vull que es quedi fins que vindré» (Jn 21,22) pot indicar més aviat aquesta continuïtat que no pas un element cronològic en l'espai i el temps. El deixeble estimat esdevé testimoni de tot això en la mesura que és conscient que el Senyor es queda amb ell en tota ocasió. És per això que pot escriure i la seva paraula és digna de fe, perquè glossa amb la seva ploma l'experiència continuada d'aquells que viuen la seva missió enmig del món, tot experimentant la presència de Jesucrist. Aquest deixeble estimat podem ser cadascú de nosaltres en la mesura que ens deixem guiar per l'Esperit Sant, que és qui ajuda a descobrir aquesta presència.
Aquest text ens prepara ja per a celebrar demà diumenge la Solemnitat de la Pentecosta, el Do de l'Esperit: «I el Paràclit va venir del cel: el custodi i santificador de l'Església, l'administrador de les ànimes, el pilot dels qui naufraguen, el far dels errants, l'àrbitre dels qui lluiten i el qui corona els vencedors» (Sant Ciril de Jerusalem).
Dia litúrgic: Divendres VII de Pasqua 10-6-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 21,15-19):
Quan Jesús s'aparegué als deixebles vora el llac de Tiberíades i hagué esmorzat amb ells, va preguntar a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?». Ell li respongué: «Sí, Senyor, tu saps que t'estimo». Jesús li diu: «Pastura els meus anyells». Per segona vegada li pregunta: «Simó, fill de Joan, m'estimes?». Ell li respon: «Sí, Senyor, tu saps que t'estimo». Jesús li diu: «Pastura les meves ovelles».
Li pregunta Jesús per tercera vegada: «Simó, fill de Joan, m'estimes?». Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué: «Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo». Li diu Jesús: «Pastura les meves ovelles. T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols». Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu. Després d'aquestes paraules, Jesús va afegir: «Segueix-me».
Comentari:
«‘Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo’. Li diu Jesús: ‘Pastura les meves ovelles’»
Avui hem d'agrair a sant Joan que ens deixi constància de l'íntima conversa entre Jesús i Pere: «‘Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?’. Ell li respongué: ‘Sí, Senyor, tu saps que t'estimo’. Jesús li diu: ‘Pastura els meus anyells’» (Jn 21,15). —Des dels més petits, recent nascuts a la Vida de la Gràcia... has de tenir-ne cura, com si fossin Jo mateix... Quan per segona vegada... «Jesús li diu: ‘Pastura les meves ovelles’», Ell li està dient a Simó Pere: —A tots els qui em segueixen, tu els has de presidir en el meu Amor, has de procurar que tinguin la caritat ordenada. Així, tots coneixeran per tu que em segueixen a Mi; que es la meva voluntat que passis per davant sempre, tot administrant els mèrits que —per a cadascun— Jo he guanyat.
«Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué: ‘ Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo’» (Jn 21,17). El fa rectificar la seva triple negació, i sols recordar-la l'entristeix. —Us estimo del tot, encara que us vaig negar..., ja sabeu com he plorat la meva traïció, ja sabeu com vaig trobar consol solament en estar amb la vostra Mare i amb els germans.
Trobem consol en recordar que el Senyor establí el poder d'esborrar el pecat que separa, molt o poc, del seu Amor i de l'amor al germans. —Trobo consol en admetre la veritat del meu allunyament de Vós i en sentir dels vostres llavis sacerdotals el «Jo t'absolc» “a mode de judici”.
Trobem consol en aquest poder de les claus que Jesucrist atorga a tots els seus sacerdots-ministres, per a tornar a obrir les portes de la seva amistat. —Senyor, veig que un desamor s'arregla amb un acte d'amor més intens. Tot plegat, ens porta a valorar la joia immensa del sacrament del perdó per a confessar els nostres pecats, que realment són “des-amor”.
(Jn 21,15-19):
Quan Jesús s'aparegué als deixebles vora el llac de Tiberíades i hagué esmorzat amb ells, va preguntar a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?». Ell li respongué: «Sí, Senyor, tu saps que t'estimo». Jesús li diu: «Pastura els meus anyells». Per segona vegada li pregunta: «Simó, fill de Joan, m'estimes?». Ell li respon: «Sí, Senyor, tu saps que t'estimo». Jesús li diu: «Pastura les meves ovelles».
Li pregunta Jesús per tercera vegada: «Simó, fill de Joan, m'estimes?». Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué: «Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo». Li diu Jesús: «Pastura les meves ovelles. T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols». Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu. Després d'aquestes paraules, Jesús va afegir: «Segueix-me».
Comentari:
«‘Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo’. Li diu Jesús: ‘Pastura les meves ovelles’»
Avui hem d'agrair a sant Joan que ens deixi constància de l'íntima conversa entre Jesús i Pere: «‘Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?’. Ell li respongué: ‘Sí, Senyor, tu saps que t'estimo’. Jesús li diu: ‘Pastura els meus anyells’» (Jn 21,15). —Des dels més petits, recent nascuts a la Vida de la Gràcia... has de tenir-ne cura, com si fossin Jo mateix... Quan per segona vegada... «Jesús li diu: ‘Pastura les meves ovelles’», Ell li està dient a Simó Pere: —A tots els qui em segueixen, tu els has de presidir en el meu Amor, has de procurar que tinguin la caritat ordenada. Així, tots coneixeran per tu que em segueixen a Mi; que es la meva voluntat que passis per davant sempre, tot administrant els mèrits que —per a cadascun— Jo he guanyat.
«Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué: ‘ Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo’» (Jn 21,17). El fa rectificar la seva triple negació, i sols recordar-la l'entristeix. —Us estimo del tot, encara que us vaig negar..., ja sabeu com he plorat la meva traïció, ja sabeu com vaig trobar consol solament en estar amb la vostra Mare i amb els germans.
Trobem consol en recordar que el Senyor establí el poder d'esborrar el pecat que separa, molt o poc, del seu Amor i de l'amor al germans. —Trobo consol en admetre la veritat del meu allunyament de Vós i en sentir dels vostres llavis sacerdotals el «Jo t'absolc» “a mode de judici”.
Trobem consol en aquest poder de les claus que Jesucrist atorga a tots els seus sacerdots-ministres, per a tornar a obrir les portes de la seva amistat. —Senyor, veig que un desamor s'arregla amb un acte d'amor més intens. Tot plegat, ens porta a valorar la joia immensa del sacrament del perdó per a confessar els nostres pecats, que realment són “des-amor”.
Dia litúrgic: Dijous VII de Pasqua 9-6-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 17,20-26):
En aquell temps, Jesús va alçar els ulls al cel i digué: «Pare sant, no prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula. Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m'has enviat. Jo els he donat la glòria que tu m'has donat, perquè siguin u com nosaltres som u. Que jo estigui en ells i tu en mi, perquè siguin plenament u. Així el món reconeixerà que tu m'has enviat i que els has estimat a ells com m'has estimat a mi.
»Pare, vull que els qui m'has confiat estiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria, la glòria que m'has donat perquè m'estimaves des d'abans de crear el món. Pare bo, el món no t'ha conegut, però jo t'he conegut, i ells han reconegut que tu m'has enviat. Jo els he fet conèixer el teu nom, i els el faré conèixer més encara, perquè l'amor amb què m'has estimat estigui en ells, i jo també hi estigui».
Comentari:
«Pare sant, no prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi»
Avui trobem en l'Evangeli un sòlid fonament per a la confiança: «Pare sant, no prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi...» (Jn 17,20). És el cor de Jesús que, en la intimitat amb els seus, els obre els tresors inexhauribles del seu Amor. Vol refermar els seus cors aclaparats per l'aire de comiat que tenen les paraules i els gestos del Mestre durant l'Últim Sopar. És l'oració indefectible de Jesús que puja al Pare demanant per ells. Quanta seguretat i fortalesa trobaran després en aquesta oració al llarg de la seva missió apostòlica! Enmig de totes les dificultats i els perills als que van haver de fer front, aquest rés, els acompanyarà i serà la font on trobaran la força i el valor per a donar testimoni de la seva fe amb l'oferiment de la pròpia vida.
La contemplació d'aquesta realitat, d'aquesta pregària de Jesús pels seus, ha d'arribar també a les nostres vides : «No prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi...». Aquestes paraules travessen els segles i arriben, amb la mateixa intensitat amb què varen ser pronunciades, fins els cors de tots i cadascun dels creients.
En el viu record de la darrera visita de Joan Pau II a Espanya, trobem en les seves paraules el ressò d'aquesta oració de Jesús pels seus: «Amb els meus braços oberts us duc a tots en el cor —va dir el Pontífex davant de més d'un milió de persones—. El record d'aquests dies es farà pregària, demanarem per a vosaltres la pau en convivència fraternal, encoratjats gràcies a l'esperança cristiana que mai no defalleix». I ja no tan proper, un altre papa feia una exhortació que també ens arriba al cor després de molts segles: «No hi ha cap malalt a qui li sigui negada la victòria de la creu, ni hi ha ningú a qui no l'ajudi l'oració del Crist. Ja que si aquesta fou de profit per als qui tant s'acarnissaren amb Ell, ¿quant més ho serà per als qui es converteixen a Ell?» (Sant Lleó Magne).
(Jn 17,20-26):
En aquell temps, Jesús va alçar els ulls al cel i digué: «Pare sant, no prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula. Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m'has enviat. Jo els he donat la glòria que tu m'has donat, perquè siguin u com nosaltres som u. Que jo estigui en ells i tu en mi, perquè siguin plenament u. Així el món reconeixerà que tu m'has enviat i que els has estimat a ells com m'has estimat a mi.
»Pare, vull que els qui m'has confiat estiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria, la glòria que m'has donat perquè m'estimaves des d'abans de crear el món. Pare bo, el món no t'ha conegut, però jo t'he conegut, i ells han reconegut que tu m'has enviat. Jo els he fet conèixer el teu nom, i els el faré conèixer més encara, perquè l'amor amb què m'has estimat estigui en ells, i jo també hi estigui».
Comentari:
«Pare sant, no prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi»
Avui trobem en l'Evangeli un sòlid fonament per a la confiança: «Pare sant, no prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi...» (Jn 17,20). És el cor de Jesús que, en la intimitat amb els seus, els obre els tresors inexhauribles del seu Amor. Vol refermar els seus cors aclaparats per l'aire de comiat que tenen les paraules i els gestos del Mestre durant l'Últim Sopar. És l'oració indefectible de Jesús que puja al Pare demanant per ells. Quanta seguretat i fortalesa trobaran després en aquesta oració al llarg de la seva missió apostòlica! Enmig de totes les dificultats i els perills als que van haver de fer front, aquest rés, els acompanyarà i serà la font on trobaran la força i el valor per a donar testimoni de la seva fe amb l'oferiment de la pròpia vida.
La contemplació d'aquesta realitat, d'aquesta pregària de Jesús pels seus, ha d'arribar també a les nostres vides : «No prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi...». Aquestes paraules travessen els segles i arriben, amb la mateixa intensitat amb què varen ser pronunciades, fins els cors de tots i cadascun dels creients.
En el viu record de la darrera visita de Joan Pau II a Espanya, trobem en les seves paraules el ressò d'aquesta oració de Jesús pels seus: «Amb els meus braços oberts us duc a tots en el cor —va dir el Pontífex davant de més d'un milió de persones—. El record d'aquests dies es farà pregària, demanarem per a vosaltres la pau en convivència fraternal, encoratjats gràcies a l'esperança cristiana que mai no defalleix». I ja no tan proper, un altre papa feia una exhortació que també ens arriba al cor després de molts segles: «No hi ha cap malalt a qui li sigui negada la victòria de la creu, ni hi ha ningú a qui no l'ajudi l'oració del Crist. Ja que si aquesta fou de profit per als qui tant s'acarnissaren amb Ell, ¿quant més ho serà per als qui es converteixen a Ell?» (Sant Lleó Magne).
Dia litúrgic: Dimecres VII de Pasqua 8-6-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 17,11b-19):
En aquell temps, Jesús va alçar els ulls al cel i digué: «Pare sant, guarda'ls en el teu nom, els que m'has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres. Mentre era amb ells, jo els guardava en el teu nom, els que tu m'has donat. He vetllat per ells i no se n'ha perdut ni un de sol, fora del qui s'havia de perdre, perquè es complís el que diu l'Escriptura.
»Però ara vinc a tu, i mentre encara sóc al món dic tot això, perquè ells tinguin també la meva joia, una joia completa. Jo els he confiat la teva paraula, però ara el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en sóc. No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Consagra'ls en la veritat, que és la teva paraula. Tal com tu m'has enviat al món, jo també els hi he enviat. Jo em consagro a mi mateix per ells, perquè ells també siguin consagrats en la veritat».
Comentari:
«Que ells tinguin també la meva joia, una joia completa»
Avui vivim en un món que no sap com esdevenir veritablement feliç amb la joia de Jesús; un món que cerca la felicitat de Jesús en tots els llocs equivocats i de la manera més equivocada possible. Cercar la felicitat sense Jesús solament pot menar a una infelicitat més profunda. Fixem-nos en les telenovel·les, en les que sempre es tracta d'algú amb problemes. Aquestes sèries de la TV ens mostren les misèries d'una vida sense Déu.
Nosaltres, però, volem viure el dia d'avui amb l'alegria de Jesús. En l'Evangeli d'avui, Ell prega el seu Pare així: «Dic tot això, perquè ells tinguin també la meva joia, una joia completa» (Jn 17,13). Notem que Jesús vol que en nosaltres la seva joia sigui completa. Desitja que ens sadollem de la seva alegria. La qual cosa no significa que no haguem de tenir la nostra creu, ja que «el món els odia, perquè no són del món» (Jn 17,14); però Jesús espera de nosaltres que visquem amb la seva alegria sense importar-nos allò que el món pugui pensar de nosaltres. L'alegria de Jesucrist ens ha d'amarar fins el més íntim del nostre ésser, tot evitant que la remor superficial d'un món sense Déu pugui penetrar-nos.
Visquem avui, doncs, amb la joia de Jesús. ¿Com podem aconseguir més i més d'aquesta alegria del Senyor Jesús? Lògicament, del propi Jesús. Jesucrist és l'únic que pot donar-nos la veritable felicitat que manca al món, tal com ho testimonien els esmentats serials televisius. Jesús digué: «Si resteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, demanareu el que voldreu, i us serà concedit» (Jn 15,7). Dediquem cada dia, per tant, part del nostre temps a la pregària amb les paraules de Déu en les Escriptures; alimentem-nos i consumim les paraules de Jesús en la Sagrada Escriptura; deixem que siguin el nostre nodriment, per tal de saciar-nos amb la seva alegria: «No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per l'encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida» (Benet XVI).
(Jn 17,11b-19):
En aquell temps, Jesús va alçar els ulls al cel i digué: «Pare sant, guarda'ls en el teu nom, els que m'has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres. Mentre era amb ells, jo els guardava en el teu nom, els que tu m'has donat. He vetllat per ells i no se n'ha perdut ni un de sol, fora del qui s'havia de perdre, perquè es complís el que diu l'Escriptura.
»Però ara vinc a tu, i mentre encara sóc al món dic tot això, perquè ells tinguin també la meva joia, una joia completa. Jo els he confiat la teva paraula, però ara el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en sóc. No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Consagra'ls en la veritat, que és la teva paraula. Tal com tu m'has enviat al món, jo també els hi he enviat. Jo em consagro a mi mateix per ells, perquè ells també siguin consagrats en la veritat».
Comentari:
«Que ells tinguin també la meva joia, una joia completa»
Avui vivim en un món que no sap com esdevenir veritablement feliç amb la joia de Jesús; un món que cerca la felicitat de Jesús en tots els llocs equivocats i de la manera més equivocada possible. Cercar la felicitat sense Jesús solament pot menar a una infelicitat més profunda. Fixem-nos en les telenovel·les, en les que sempre es tracta d'algú amb problemes. Aquestes sèries de la TV ens mostren les misèries d'una vida sense Déu.
Nosaltres, però, volem viure el dia d'avui amb l'alegria de Jesús. En l'Evangeli d'avui, Ell prega el seu Pare així: «Dic tot això, perquè ells tinguin també la meva joia, una joia completa» (Jn 17,13). Notem que Jesús vol que en nosaltres la seva joia sigui completa. Desitja que ens sadollem de la seva alegria. La qual cosa no significa que no haguem de tenir la nostra creu, ja que «el món els odia, perquè no són del món» (Jn 17,14); però Jesús espera de nosaltres que visquem amb la seva alegria sense importar-nos allò que el món pugui pensar de nosaltres. L'alegria de Jesucrist ens ha d'amarar fins el més íntim del nostre ésser, tot evitant que la remor superficial d'un món sense Déu pugui penetrar-nos.
Visquem avui, doncs, amb la joia de Jesús. ¿Com podem aconseguir més i més d'aquesta alegria del Senyor Jesús? Lògicament, del propi Jesús. Jesucrist és l'únic que pot donar-nos la veritable felicitat que manca al món, tal com ho testimonien els esmentats serials televisius. Jesús digué: «Si resteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, demanareu el que voldreu, i us serà concedit» (Jn 15,7). Dediquem cada dia, per tant, part del nostre temps a la pregària amb les paraules de Déu en les Escriptures; alimentem-nos i consumim les paraules de Jesús en la Sagrada Escriptura; deixem que siguin el nostre nodriment, per tal de saciar-nos amb la seva alegria: «No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per l'encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida» (Benet XVI).
Dia litúrgic: Dimarts VII de Pasqua 7-6-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 17,1-11a):
En aquell temps, Jesús va alçar els ulls al cel i digué: «Pare, ha arribat l'hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui, ja que li has concedit poder sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui li has confiat. I la vida eterna és que et coneguin a tu, l'únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist. Jo t'he glorificat a la terra, duent a terme l'obra que m'havies encomanat.
»Ara glorifica'm tu, Pare, al teu costat, amb la glòria que jo tenia vora teu abans que el món existís. He fet conèixer el teu nom als qui tu has pres del món i m'has donat; eren teus i tu me'ls has donat, i ells han guardat la teva paraula. Ara saben que tot el que m'has donat ho he rebut de tu, perquè jo els he confiat les paraules que tu m'has confiat. Ells les han acollides i han reconegut realment que jo he sortit de tu, i han cregut que tu m'has enviat.
»Jo prego per ells; no prego pel món, sinó pels qui tu m'has donat, perquè són teus. Tot allò que és meu és teu, i allò que és teu és meu. En ells s'ha manifestat la meva glòria. Jo no em quedo més al món. Però ells s'hi queden, mentre que jo vinc a tu».
Comentari:
«Pare, ha arribat l'hora»
Avui, l'Evangeli de sant Joan —que fa dies estem llegint— comença parlant-nos de “l'hora”: «Pare, ha arribat l'hora» (Jn 17,1). El moment culminant, la clarificació de totes les coses, la donació màxima del Crist que es lliura per a tots... “L'hora” és encara una realitat amagada als homes; es revelarà a mesura que la trama de la vida de Jesús ens obre la perspectiva de la creu.
Ha arribat l'hora? L'hora de què? Doncs ha arribat l'hora en què els homes coneixem el nom de Déu, o sigui, la seva acció, la manera de dirigir-se a la Humanitat, la manera de parlar-nos; en el Fill, en el Crist que estima.
Els homes i dones d'avui, coneixent Déu per Jesús («Jo els he confiat les paraules que tu m'has confiat»: Jn 17,8), esdevenim testimonis de vida, de la vida divina que es desenvolupa en nosaltres pel sagrament baptismal. En Ell vivim, ens movem i som; en Ell trobem paraules que alimenten i ens fan créixer; en Ell descobrim què vol Déu de nosaltres: la plenitud, la realització humana, una existència que no viu de vanaglòria personal sinó d'una actitud existencial que s'aferma en Déu mateix i en la seva glòria. Com ens recorda sant Ireneu, «la glòria de Déu és que l'home visqui». Lloem Déu i la seva glòria perquè la persona humana arribi a la seva plenitud!
Estem marcats per l'Evangeli de Jesucrist; treballem per la glòria de Déu, tasca que es tradueix en un major servei a la vida dels homes i dones d'avui. Això vol dir: treballar per la veritable comunicació humana, la felicitat veritable de la persona, fomentar el goig dels tristos, exercir la compassió amb els febles... En definitiva: oberts a la Vida (en majúscula).
Per l'Esperit, Déu treballa en l'interior de cada ésser humà i habita en allò més pregon de la persona i no deixa d'estimular tothom a viure dels valors de l'Evangeli. La Bona Notícia és expressió de la felicitat alliberadora que Ell vol donar-nos.
(Jn 17,1-11a):
En aquell temps, Jesús va alçar els ulls al cel i digué: «Pare, ha arribat l'hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui, ja que li has concedit poder sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui li has confiat. I la vida eterna és que et coneguin a tu, l'únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist. Jo t'he glorificat a la terra, duent a terme l'obra que m'havies encomanat.
»Ara glorifica'm tu, Pare, al teu costat, amb la glòria que jo tenia vora teu abans que el món existís. He fet conèixer el teu nom als qui tu has pres del món i m'has donat; eren teus i tu me'ls has donat, i ells han guardat la teva paraula. Ara saben que tot el que m'has donat ho he rebut de tu, perquè jo els he confiat les paraules que tu m'has confiat. Ells les han acollides i han reconegut realment que jo he sortit de tu, i han cregut que tu m'has enviat.
»Jo prego per ells; no prego pel món, sinó pels qui tu m'has donat, perquè són teus. Tot allò que és meu és teu, i allò que és teu és meu. En ells s'ha manifestat la meva glòria. Jo no em quedo més al món. Però ells s'hi queden, mentre que jo vinc a tu».
Comentari:
«Pare, ha arribat l'hora»
Avui, l'Evangeli de sant Joan —que fa dies estem llegint— comença parlant-nos de “l'hora”: «Pare, ha arribat l'hora» (Jn 17,1). El moment culminant, la clarificació de totes les coses, la donació màxima del Crist que es lliura per a tots... “L'hora” és encara una realitat amagada als homes; es revelarà a mesura que la trama de la vida de Jesús ens obre la perspectiva de la creu.
Ha arribat l'hora? L'hora de què? Doncs ha arribat l'hora en què els homes coneixem el nom de Déu, o sigui, la seva acció, la manera de dirigir-se a la Humanitat, la manera de parlar-nos; en el Fill, en el Crist que estima.
Els homes i dones d'avui, coneixent Déu per Jesús («Jo els he confiat les paraules que tu m'has confiat»: Jn 17,8), esdevenim testimonis de vida, de la vida divina que es desenvolupa en nosaltres pel sagrament baptismal. En Ell vivim, ens movem i som; en Ell trobem paraules que alimenten i ens fan créixer; en Ell descobrim què vol Déu de nosaltres: la plenitud, la realització humana, una existència que no viu de vanaglòria personal sinó d'una actitud existencial que s'aferma en Déu mateix i en la seva glòria. Com ens recorda sant Ireneu, «la glòria de Déu és que l'home visqui». Lloem Déu i la seva glòria perquè la persona humana arribi a la seva plenitud!
Estem marcats per l'Evangeli de Jesucrist; treballem per la glòria de Déu, tasca que es tradueix en un major servei a la vida dels homes i dones d'avui. Això vol dir: treballar per la veritable comunicació humana, la felicitat veritable de la persona, fomentar el goig dels tristos, exercir la compassió amb els febles... En definitiva: oberts a la Vida (en majúscula).
Per l'Esperit, Déu treballa en l'interior de cada ésser humà i habita en allò més pregon de la persona i no deixa d'estimular tothom a viure dels valors de l'Evangeli. La Bona Notícia és expressió de la felicitat alliberadora que Ell vol donar-nos.
Dia litúrgic: Dilluns VII de Pasqua 6-6-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 16,29-33):
En aquell temps, els deixebles digueren a Jesús: «Ara sí que parles clar i no amb imatges. Ara veiem que ho saps tot i que no necessites que ningú et faci preguntes. Per això creiem que has sortit de Déu». Jesús els respongué: «Ara creieu? Ve l'hora, més ben dit, ja ha arribat, que us dispersareu cadascú pel seu costat, i em deixareu sol. Però jo no estic sol, perquè el Pare és amb mi. Us he dit tot això perquè en mi trobeu la pau. En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món».
Comentari:
«Tingueu confiança: jo he vençut el món»
Avui podem tenir la sensació que el món de la fe en el Crist es debilita. Hi ha moltes notícies que van en contra de la fortalesa que voldríem rebre de la vida fonamentada íntegrament en l'Evangeli. Els valors del consumisme, del capitalisme, de la sensualitat i del materialisme estan en voga i en contra de tot el que suposi posar-se en sintonia amb les exigències evangèliques. No obstant, aquest conjunt de valors i de maneres d'entendre la vida no donen ni la plenitud personal ni la pau, sinó que només porten més malestar i inquietud interior. ¿No serà per això que, avui, les persones van pel carrer emmurriades, tancades i preocupades per un futur que no veuen gens clar, precisament perquè se l'han empenyorat al preu d'un cotxe, d'un pis o d'unes vacances que, de fet, no es poden permetre?
Les paraules de Jesús ens inviten a la confiança: «Tingueu confiança: jo he vençut el món» (Jn 16,33), és a dir, per la seva Passió, Mort i Resurrecció, ha assolit la vida eterna, aquella que no té aturador, aquella que no té límit perquè ha vençut tots els límits i ha superat totes les dificultats.
Els del Crist vencem les dificultats tal i com Ell les ha vençudes, malgrat que en la nostra vida també haguem de passar per successives morts i resurreccions, mai desitjades però sí assumides pel mateix Misteri Pasqual del Crist. ¿No són, per ventura, “morts” la pèrdua d'un amic, la separació de la persona estimada, el fracàs d'un projecte o les limitacions que experimentem a causa de la nostra fragilitat humana?
Però «de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima» (Rm 8,37). Siguem testimonis de l'amor de Déu, perquè Ell en nosaltres «ha obrat meravelles» (Lc 1,49) i ens ha donat el seu ajut per a superar tota dificultat, fins i tot la mort, perquè Crist ens comunica el seu Esperit Sant.
(Jn 16,29-33):
En aquell temps, els deixebles digueren a Jesús: «Ara sí que parles clar i no amb imatges. Ara veiem que ho saps tot i que no necessites que ningú et faci preguntes. Per això creiem que has sortit de Déu». Jesús els respongué: «Ara creieu? Ve l'hora, més ben dit, ja ha arribat, que us dispersareu cadascú pel seu costat, i em deixareu sol. Però jo no estic sol, perquè el Pare és amb mi. Us he dit tot això perquè en mi trobeu la pau. En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món».
Comentari:
«Tingueu confiança: jo he vençut el món»
Avui podem tenir la sensació que el món de la fe en el Crist es debilita. Hi ha moltes notícies que van en contra de la fortalesa que voldríem rebre de la vida fonamentada íntegrament en l'Evangeli. Els valors del consumisme, del capitalisme, de la sensualitat i del materialisme estan en voga i en contra de tot el que suposi posar-se en sintonia amb les exigències evangèliques. No obstant, aquest conjunt de valors i de maneres d'entendre la vida no donen ni la plenitud personal ni la pau, sinó que només porten més malestar i inquietud interior. ¿No serà per això que, avui, les persones van pel carrer emmurriades, tancades i preocupades per un futur que no veuen gens clar, precisament perquè se l'han empenyorat al preu d'un cotxe, d'un pis o d'unes vacances que, de fet, no es poden permetre?
Les paraules de Jesús ens inviten a la confiança: «Tingueu confiança: jo he vençut el món» (Jn 16,33), és a dir, per la seva Passió, Mort i Resurrecció, ha assolit la vida eterna, aquella que no té aturador, aquella que no té límit perquè ha vençut tots els límits i ha superat totes les dificultats.
Els del Crist vencem les dificultats tal i com Ell les ha vençudes, malgrat que en la nostra vida també haguem de passar per successives morts i resurreccions, mai desitjades però sí assumides pel mateix Misteri Pasqual del Crist. ¿No són, per ventura, “morts” la pèrdua d'un amic, la separació de la persona estimada, el fracàs d'un projecte o les limitacions que experimentem a causa de la nostra fragilitat humana?
Però «de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima» (Rm 8,37). Siguem testimonis de l'amor de Déu, perquè Ell en nosaltres «ha obrat meravelles» (Lc 1,49) i ens ha donat el seu ajut per a superar tota dificultat, fins i tot la mort, perquè Crist ens comunica el seu Esperit Sant.
Dia litúrgic: Ascensió del Senyor (A) 5-6-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 28,16-20):
En aquell temps, els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure'l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. Jesús s'acostà i els va dir: «He rebut plena autoritat al cel i a la terra. Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món».
Comentari:
«He rebut plena autoritat al cel i a la terra»
Avui, contemplem unes mans que beneeixen —el darrer gest terreny del Senyor (cf. Lc 24,51). O unes petjades marcades sobre un pujol —l'últim senyal visible del pas de Déu per la nostra terra. A vegades, hom representa aquest monticle com una roca, i la petjada de les seves trepitjades resta gravada no sobre la terra, sinó en la roca. Com si al·ludís a aquella pedra que Ell anuncià i que aviat serà segellada pel vent i pel foc de la Pentecosta. La iconografia usa des de l'antiguitat aquests símbols tan suggerents. I també el núvol misteriós —ombra i llum al mateix temps— que acompanya tantes teofanies ja en l'Antic Testament. El rostre del Senyor ens enlluernaria.
Sant Lleó el Gran ens ajuda a aprofundir en l'esdeveniment: «Allò que era visible en el nostre Salvador ha passat ara als seus misteris». ¿A quins misteris? Als que ha confiat la seva Església. El gest de benedicció es desenvolupa en la litúrgia, les petjades sobre la terra marquen el camí dels sagraments. I és un camí que condueix vers la plenitud del definitiu encontre amb Déu.
Els Apòstols hauran tingut temps per tal d'habituar-se a l'altre mode d'ésser del seu Mestre al llarg d'aquells quaranta dies, en els que el Senyor —ens diuen els exegetes— no “s'apareix”, sinó que —en fidel traducció literal— “es deixa veure”. Ara, en aquesta darrera trobada, es renova l'astorament. Perquè ara descobreixen que, en el futur, no solament anunciaran la Paraula, sinó que infondran vida i salut, amb el gest visible i la paraula audible: en el baptisme i en els altres sagraments.
Dia litúrgic: Dissabte VI de Pasqua 4-6-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 16,23-28):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us ho ben asseguro: tot allò que demanareu al Pare en nom meu, Ell us ho concedirà. Fins ara no heu demanat res en nom meu; demaneu i rebreu, i la vostra joia serà completa. Us he parlat de tot això amb imatges, però ve l'hora que ja no us diré res més valent-me d'imatges, sinó que us parlaré del Pare amb tota claredat. Aquell dia demanareu en nom meu, però us dic que no hauré de pregar al Pare per vosaltres: és el Pare mateix qui us estima, ja que vosaltres m'heu estimat i heu cregut que jo he sortit de Déu. He sortit del Pare i he vingut al món; ara deixo el món i me'n torno al Pare».
Comentari:
«He sortit del Pare (...) i me'n torno al Pare»
Avui, en vigílies de la festa de l'Ascensió del Senyor, l'Evangeli ens deixa unes paraules entranyables de comiat. Jesús ens fa participar del seu misteri més preuat; Déu Pare és el seu origen i és, alhora, el seu destí: «He sortit del Pare i he vingut al món; ara deixo el món i me'n torno al Pare» (Jn 16,28).
No hauria de deixar de ressonar en nosaltres aquesta gran veritat de la segona Persona de la Santíssima Trinitat: realment, Jesús és el Fill de Déu; el Pare diví és el seu origen i, al mateix temps, el seu destí.
Per aquells que pensen saber-ho tot de Déu, però dubten de la filiació divina de Jesús, l'Evangeli d'avui té una cosa important a recordar: “aquell” a qui els jueus anomenen Déu és el que ens ha enviat Jesús; és, per tant, el Pare dels creients. Amb això se'ns diu clarament que només es pot conèixer Déu de veritat si s'accepta que aquest Déu és el Pare de Jesús.
I aquesta filiació divina de Jesús ens recorda un altre aspecte fonamental per a la nostra vida: els batejats som fills de Déu en Crist per l'Esperit Sant. Això amaga un misteri bellíssim per a nosaltres: aquesta paternitat adoptiva de Déu vers cada home es diferencia de l'adopció humana en que té un fonament real en cadascú de nosaltres, ja que suposa un nou naixement. Per tant qui ha quedat introduït en la gran Família divina ja no és un estrany.
Per això, el dia de l'Ascensió se'ns recordarà en l'Oració Col·lecta de la Missa que tots els fills hem de seguir els passos del Fill: «Déu totpoderós, concediu-nos el do d'una alegria santa i el goig d'una fervent acció de gràcies, perquè l'Ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació i la glòria a on ha arribat el Cap també el cos té l’esperança d'arribar-hi». En fi, que cap cristià s'hauria de “despenjar”, car tot això és més important que participar en qualsevol cursa o marató, perquè la meta és el Cel, Déu mateix!
(Jn 16,23-28):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us ho ben asseguro: tot allò que demanareu al Pare en nom meu, Ell us ho concedirà. Fins ara no heu demanat res en nom meu; demaneu i rebreu, i la vostra joia serà completa. Us he parlat de tot això amb imatges, però ve l'hora que ja no us diré res més valent-me d'imatges, sinó que us parlaré del Pare amb tota claredat. Aquell dia demanareu en nom meu, però us dic que no hauré de pregar al Pare per vosaltres: és el Pare mateix qui us estima, ja que vosaltres m'heu estimat i heu cregut que jo he sortit de Déu. He sortit del Pare i he vingut al món; ara deixo el món i me'n torno al Pare».
Comentari:
«He sortit del Pare (...) i me'n torno al Pare»
Avui, en vigílies de la festa de l'Ascensió del Senyor, l'Evangeli ens deixa unes paraules entranyables de comiat. Jesús ens fa participar del seu misteri més preuat; Déu Pare és el seu origen i és, alhora, el seu destí: «He sortit del Pare i he vingut al món; ara deixo el món i me'n torno al Pare» (Jn 16,28).
No hauria de deixar de ressonar en nosaltres aquesta gran veritat de la segona Persona de la Santíssima Trinitat: realment, Jesús és el Fill de Déu; el Pare diví és el seu origen i, al mateix temps, el seu destí.
Per aquells que pensen saber-ho tot de Déu, però dubten de la filiació divina de Jesús, l'Evangeli d'avui té una cosa important a recordar: “aquell” a qui els jueus anomenen Déu és el que ens ha enviat Jesús; és, per tant, el Pare dels creients. Amb això se'ns diu clarament que només es pot conèixer Déu de veritat si s'accepta que aquest Déu és el Pare de Jesús.
I aquesta filiació divina de Jesús ens recorda un altre aspecte fonamental per a la nostra vida: els batejats som fills de Déu en Crist per l'Esperit Sant. Això amaga un misteri bellíssim per a nosaltres: aquesta paternitat adoptiva de Déu vers cada home es diferencia de l'adopció humana en que té un fonament real en cadascú de nosaltres, ja que suposa un nou naixement. Per tant qui ha quedat introduït en la gran Família divina ja no és un estrany.
Per això, el dia de l'Ascensió se'ns recordarà en l'Oració Col·lecta de la Missa que tots els fills hem de seguir els passos del Fill: «Déu totpoderós, concediu-nos el do d'una alegria santa i el goig d'una fervent acció de gràcies, perquè l'Ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació i la glòria a on ha arribat el Cap també el cos té l’esperança d'arribar-hi». En fi, que cap cristià s'hauria de “despenjar”, car tot això és més important que participar en qualsevol cursa o marató, perquè la meta és el Cel, Déu mateix!
Dia litúrgic: Divendres VI de Pasqua 3-6-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 16,20-23a):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us ben asseguro que plorareu i us doldreu, mentre que el món s'alegrarà. Vosaltres estareu tristos, però la vostra tristesa es convertirà en alegria. La dona, quan ha d'infantar, està afligida, perquè ha arribat la seva hora; però així que la criatura ha nascut, ja no es recorda més del sofriment, joiosa com està perquè en el món ha nascut un nou ésser. També ara vosaltres esteu tristos, però el vostre cor s'alegrarà quan us tornaré a veure. I la vostra alegria, ningú no us la prendrà. Aquell dia no em fareu cap més pregunta».
Comentari:
Avui comencem el Desenari de l'Esperit Sant. Revivint el Cenacle, veiem la Mare de Déu, Mare del Bon Consell, conversant amb els Apòstols. Quina conversa més cordial i plena! El repàs de totes les alegries que havien tingut al costat del Mestre. Els dies pasquals, l'Ascensió i les promeses de Jesús. Els sofriments dels dies de la Passió s'han tornat alegries. Quin ambient més bonic al Cenacle! I el que s'està preparant, com Jesús els ha dit.
Nosaltres sabem que Maria, Reina dels Apòstols, Esposa de l'Esperit Sant, Mare de l'Església naixent, ens guia per a rebre els dons i els fruits de l'Esperit Sant. Els dons són com la vela d'una embarcació quan està desplegada i el vent —que representa la gràcia— li va a favor: quina rapidesa i facilitat en el camí!
El Senyor ens promet també en la nostra ruta convertir les fatigues en joia: «La vostra alegria ningú no us la prendrà» (Jn 16,22) i «la vostra joia serà completa» (Jn 16,24). I en el Salm 126,6: «Sortien a sembrar tot plorant, carregats amb la llavor; i tornen cantant d'alegria, duent a coll les seves garbes».
Tota aquesta setmana, la Litúrgia ens parla de rejovenir, d'exultar (saltar d'alegria), de la felicitat segura i eterna. Tot ens porta a viure d'oració. Com ens diu sant Josepmaria: «Vull que estiguis sempre content, perquè l'alegria és part integrant del teu camí —Demana aquesta mateixa alegria sobrenatural per a tothom».
L'ésser humà necessita riure per a la salut física i espiritual. L'humor sa ensenya a viure. Sant Pau ens dirà: «Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen» (Rm 8,28). Heus aquí una bona jaculatòria!: «Tot per bé!»; «Omnia in bonum!».
(Jn 16,20-23a):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us ben asseguro que plorareu i us doldreu, mentre que el món s'alegrarà. Vosaltres estareu tristos, però la vostra tristesa es convertirà en alegria. La dona, quan ha d'infantar, està afligida, perquè ha arribat la seva hora; però així que la criatura ha nascut, ja no es recorda més del sofriment, joiosa com està perquè en el món ha nascut un nou ésser. També ara vosaltres esteu tristos, però el vostre cor s'alegrarà quan us tornaré a veure. I la vostra alegria, ningú no us la prendrà. Aquell dia no em fareu cap més pregunta».
Comentari:
Avui comencem el Desenari de l'Esperit Sant. Revivint el Cenacle, veiem la Mare de Déu, Mare del Bon Consell, conversant amb els Apòstols. Quina conversa més cordial i plena! El repàs de totes les alegries que havien tingut al costat del Mestre. Els dies pasquals, l'Ascensió i les promeses de Jesús. Els sofriments dels dies de la Passió s'han tornat alegries. Quin ambient més bonic al Cenacle! I el que s'està preparant, com Jesús els ha dit.
Nosaltres sabem que Maria, Reina dels Apòstols, Esposa de l'Esperit Sant, Mare de l'Església naixent, ens guia per a rebre els dons i els fruits de l'Esperit Sant. Els dons són com la vela d'una embarcació quan està desplegada i el vent —que representa la gràcia— li va a favor: quina rapidesa i facilitat en el camí!
El Senyor ens promet també en la nostra ruta convertir les fatigues en joia: «La vostra alegria ningú no us la prendrà» (Jn 16,22) i «la vostra joia serà completa» (Jn 16,24). I en el Salm 126,6: «Sortien a sembrar tot plorant, carregats amb la llavor; i tornen cantant d'alegria, duent a coll les seves garbes».
Tota aquesta setmana, la Litúrgia ens parla de rejovenir, d'exultar (saltar d'alegria), de la felicitat segura i eterna. Tot ens porta a viure d'oració. Com ens diu sant Josepmaria: «Vull que estiguis sempre content, perquè l'alegria és part integrant del teu camí —Demana aquesta mateixa alegria sobrenatural per a tothom».
L'ésser humà necessita riure per a la salut física i espiritual. L'humor sa ensenya a viure. Sant Pau ens dirà: «Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen» (Rm 8,28). Heus aquí una bona jaculatòria!: «Tot per bé!»; «Omnia in bonum!».
Dia litúrgic: Dijous VI de Pasqua 2-6-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 16,16-20):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «D'aquí a poc temps ja no em veureu, però poc després em tornareu a veure». Llavors alguns dels seus deixebles es digueren entre ells: «Què significa això que ens diu: ‘D'aquí a poc temps no em veureu, però poc després em tornareu a veure’? I què vol dir: ‘Me'n vaig al Pare’?». I anaven preguntant-se: «Què vol dir: ‘D'aquí a poc temps’? No sabem pas de què parla» Jesús sabia que volien interrogar-lo, i els digué: «Vosaltres us pregunteu sobre allò que us he dit: ‘D'aquí a poc temps no em veureu, però poc després em tornareu a veure’. Doncs us ben asseguro que plorareu i us doldreu, mentre que el món s'alegrarà. Vosaltres estareu tristos, però la vostra tristesa es convertirà en alegria».
Comentari:
«La vostra tristesa es convertirà en alegria»
Avui, contemplem de nou la Paraula de Déu amb l'ajut de l'evangelista Joan. En aquests darrers dies de Pasqua sentim una inquietud especial per a fer nostra aquesta Paraula i entendre-la. La mateixa inquietud dels primers deixebles, que s'expressa profundament en les paraules de Jesús —«D'aquí a poc temps ja no em veureu, però poc després em tornareu a veure» (Jn 16,16)— concentra la tensió de les nostres inquietuds de fe, de la recerca de Déu en la nostra vida quotidiana.
Els cristians del segle XXI sentim la mateixa urgència que els cristians del primer segle. Volem veure Jesús, necessitem experimentar la seva presència enmig nostre, per a reforçar la nostra fe, esperança i caritat. Per això, ens provoca tristesa pensar que Ell no hi sigui entre nosaltres, que no puguem sentir i tocar la seva presència, sentir i escoltar la seva paraula. Però aquesta tristesa es transforma en alegria profunda quan experimentem la seva presència segura entre nosaltres.
Aquesta presència, així ens ho recordava Joan Pau II en la seva Carta encíclica Ecclesia de Eucharistia, es concreta —específicament— en l'Eucaristia: «L'Església viu de l'Eucaristia. Aquesta veritat no expressa només una experiència quotidiana de fe, sinó que concentra en síntesi el nucli del misteri de l'Església. Aquesta experimenta amb alegria com es realitza contínuament, de moltes maneres, la promesa del Senyor: ‘Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món’ (Mt 28,20b). (...) L'Eucaristia és misteri de fe i, alhora, “misteri de llum”. Cada vegada que l'Església la celebra, els fidels poden reviure l'experiència dels dos deixebles d'Emaús: ‘Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer’ (Lc 24,31)».
Demanem a Déu una fe profunda, una inquietud constant que es saciï en la font eucarística, escoltant i entenent la Paraula de Déu; menjant i saciant la nostra fam en el Cos de Crist. Que l'Esperit Sant ompli de llum la nostra recerca de Déu.
(Jn 16,16-20):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «D'aquí a poc temps ja no em veureu, però poc després em tornareu a veure». Llavors alguns dels seus deixebles es digueren entre ells: «Què significa això que ens diu: ‘D'aquí a poc temps no em veureu, però poc després em tornareu a veure’? I què vol dir: ‘Me'n vaig al Pare’?». I anaven preguntant-se: «Què vol dir: ‘D'aquí a poc temps’? No sabem pas de què parla» Jesús sabia que volien interrogar-lo, i els digué: «Vosaltres us pregunteu sobre allò que us he dit: ‘D'aquí a poc temps no em veureu, però poc després em tornareu a veure’. Doncs us ben asseguro que plorareu i us doldreu, mentre que el món s'alegrarà. Vosaltres estareu tristos, però la vostra tristesa es convertirà en alegria».
Comentari:
«La vostra tristesa es convertirà en alegria»
Avui, contemplem de nou la Paraula de Déu amb l'ajut de l'evangelista Joan. En aquests darrers dies de Pasqua sentim una inquietud especial per a fer nostra aquesta Paraula i entendre-la. La mateixa inquietud dels primers deixebles, que s'expressa profundament en les paraules de Jesús —«D'aquí a poc temps ja no em veureu, però poc després em tornareu a veure» (Jn 16,16)— concentra la tensió de les nostres inquietuds de fe, de la recerca de Déu en la nostra vida quotidiana.
Els cristians del segle XXI sentim la mateixa urgència que els cristians del primer segle. Volem veure Jesús, necessitem experimentar la seva presència enmig nostre, per a reforçar la nostra fe, esperança i caritat. Per això, ens provoca tristesa pensar que Ell no hi sigui entre nosaltres, que no puguem sentir i tocar la seva presència, sentir i escoltar la seva paraula. Però aquesta tristesa es transforma en alegria profunda quan experimentem la seva presència segura entre nosaltres.
Aquesta presència, així ens ho recordava Joan Pau II en la seva Carta encíclica Ecclesia de Eucharistia, es concreta —específicament— en l'Eucaristia: «L'Església viu de l'Eucaristia. Aquesta veritat no expressa només una experiència quotidiana de fe, sinó que concentra en síntesi el nucli del misteri de l'Església. Aquesta experimenta amb alegria com es realitza contínuament, de moltes maneres, la promesa del Senyor: ‘Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món’ (Mt 28,20b). (...) L'Eucaristia és misteri de fe i, alhora, “misteri de llum”. Cada vegada que l'Església la celebra, els fidels poden reviure l'experiència dels dos deixebles d'Emaús: ‘Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer’ (Lc 24,31)».
Demanem a Déu una fe profunda, una inquietud constant que es saciï en la font eucarística, escoltant i entenent la Paraula de Déu; menjant i saciant la nostra fam en el Cos de Crist. Que l'Esperit Sant ompli de llum la nostra recerca de Déu.
Dia litúrgic: Dimecres VI de Pasqua 1-6-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 16,12-15):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi. Tot el que és del Pare és meu; per això he dit: ‘Allò que us anunciarà, ho rep de mi’».
Comentari:
«Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera»
Avui, Senyor, un cop més, ens vols obrir els ulls per adonar-nos que massa sovint fem les coses a l'inrevés. «L'Esperit de la Veritat us conduirà cap a la veritat sencera» (Jn 16,13), allò que el Pare ha donat a conèixer al Fill.
És curiós!: més que deixar-nos guiar per l'Esperit (quin gran desconegut en les nostres vides!), el que fem és, bé passar d'Ell, bé “imposar-li” les coses un cop ja hem pres les nostres decisions. I el que avui se'ns diu és més aviat tot el contrari: deixar que Ell ens guiï.
Penso, Senyor, en veu alta... Torno a llegir l'Evangeli d'avui i em vénen al cap els nois i noies que es confirmaran enguany. Veig els qui m'envolten i estic temptat de pensar: —Què verds que estan! A aquests, el teu Esperit no els hi va ni al davant ni al darrera; i més aviat es deixen guiar per tot i per res!
Als qui se'ns considera adults en la fe, fes-nos instruments eficaços del teu Esperit per a esdevenir “contagiadors” de la teva veritat; per a intentar “guiar-acompanyar”, ajudar a obrir els cors i les oïdes dels qui ens envolten.
«Encara tinc moltes coses a dir-vos» (Jn 16,12). —No te n'estiguis, Senyor, d'adreçar-nos la teva veu per a revelar-nos les nostres pròpies identitats! Que el teu Esperit de Veritat ens dugui a reconèixer tot allò de fals que hi pugui haver a les nostres vides i ens faci valents per a esmenar-ho. Que posi llum en els nostres cors per tal que reconeguem, també, allò d'autèntic que hi ha dins nostre i que ja participa de la vostra Veritat. Que reconeixent-ho sapiguem donar-ne gràcies i viure-ho amb alegria.
Esperit de Veritat, obre els nostres cors i les nostres vides a l'Evangeli del Crist: que sigui aquesta la llum que il·lumini el nostre quotidià. Esperit Defensor, fes-nos forts per a viure la veritat del Crist, bo i donant testimoni a tots.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)