Text de l'Evangeli
(Lc 14,12-14):
En aquell temps, Jesús digué a aquell home principal dels fariseus que l'havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos».
Comentari:
«Quan facis un banquet, convida-hi pobres. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos»
Avui, el Senyor ens ensenya el sentit veritable de la generositat cristiana: saber-nos donar als altres. «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa» (Lc 14,12).
El cristià es mou en el món com una persona corrent; però el fonament del tracte amb el proïsme no pot pas ser ni la recompensa humana ni la vanaglòria; ha de buscar per sobre de tot la glòria de Déu, sense pretendre cap altra recompensa que la del Cel. «Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos» (Lc 42,13-14).
El Senyor ens convida a donar-nos incondicionalment a tots els homes, moguts únicament per l'amor a Déu i al proïsme pel Senyor. «I si feu préstecs als qui espereu que us donaran alguna cosa, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors fan préstecs als pecadors, si saben que en trauran un guany» (Lc 6,34).
Les coses són així perquè el Senyor ens ajuda a entendre que si ens donem generosament, sense esperar res a canvi, Déu ens pagarà amb una gran recompensa i ens farà els seus fills predilectes. Per això, Jesús ens diu: «Vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l'Altíssim» (Lc 6,35).
Demanem a la Mare de Déu prou generositat com per a saber fugir de qualsevol temptació d'egoisme, com el seu Fill. «Egoista. —Tu, sempre a “la teva”. —Sempre incapaç de sentir la fraternitat de Crist: en els altres, no hi veus germans; hi veus graons (...)» (Sant Josepmaria).
Dia litúrgic: Diumenge XXXI (A) de durant l'any 30-10-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 23,1-12):
En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de “rabí”, o sigui “mestre”.
»Però vosaltres no us feu dir “rabí”, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit».
Comentari:
«El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit»
Avui, el Senyor ens fa un retrat dels notables d'Israel (fariseus, mestres de la Llei...). Aquests viuen en una situació superficial, no són res més que aparença: «En tot actuen per fer-se veure de la gent» (Mt 23,5). I, a més, caient en la incoherència, «perquè diuen i no fan» (Mt 23,3), esdevenen esclaus del seu propi engany en buscar només l'aprovació o l'admiració dels homes. D'això en depèn la seva consistència. Per si mateixos no són res més que patètica vanitat, orgull absurd, buidor... niciesa.
Des dels inicis de la humanitat continua essent la temptació més freqüent; la serpent antiga continua xiuxiuejant-nos a cau d'orella: «Si un dia en menjàveu dels fruits de l'arbre del coneixement i del mal, se us obririen els ulls i seríeu igual com déus» (Gn 3,5). I continuem caient-hi, ens fem dir: “rabí”, “pare” i “guies”... i tants altres ampul·losos qualificatius. Massa vegades volem ocupar el lloc que no ens correspon. És l'actitud farisaica.
Els deixebles de Jesús no han de ser pas així, ben al contrari: «El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor» (Mt 23,11). I com que tenen un únic Pare, tots ells són germans. Com sempre, l'Evangeli ens deixa clar que no podem desvincular la dimensió vertical (Pare) i l'horitzontal (nostre) o, com explicitava el diumenge passat, «estima el Senyor el teu Déu (...), i els altres com a tu mateix» (Mt 22,37.39).
Tota la litúrgia de la Paraula d'aquest diumenge està amarada de la tendresa i de l'exigència de la filiació i de la fraternitat. Fàcilment ressonen en el nostre cor aquelles paraules de sant Joan: «Si algú afirmava: ‘Jo estimo Déu’, però no estima el seu germà, seria un mentider» (1Jn 4,20). La nova evangelització —cada cop més urgent— ens demana fidelitat, confiança i sinceritat amb la vocació que hem rebut en el baptisme. Si ho fem se'ns il·luminarà «el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència, Senyor» (Sl 16,11).
(Mt 23,1-12):
En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de “rabí”, o sigui “mestre”.
»Però vosaltres no us feu dir “rabí”, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit».
Comentari:
«El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit»
Avui, el Senyor ens fa un retrat dels notables d'Israel (fariseus, mestres de la Llei...). Aquests viuen en una situació superficial, no són res més que aparença: «En tot actuen per fer-se veure de la gent» (Mt 23,5). I, a més, caient en la incoherència, «perquè diuen i no fan» (Mt 23,3), esdevenen esclaus del seu propi engany en buscar només l'aprovació o l'admiració dels homes. D'això en depèn la seva consistència. Per si mateixos no són res més que patètica vanitat, orgull absurd, buidor... niciesa.
Des dels inicis de la humanitat continua essent la temptació més freqüent; la serpent antiga continua xiuxiuejant-nos a cau d'orella: «Si un dia en menjàveu dels fruits de l'arbre del coneixement i del mal, se us obririen els ulls i seríeu igual com déus» (Gn 3,5). I continuem caient-hi, ens fem dir: “rabí”, “pare” i “guies”... i tants altres ampul·losos qualificatius. Massa vegades volem ocupar el lloc que no ens correspon. És l'actitud farisaica.
Els deixebles de Jesús no han de ser pas així, ben al contrari: «El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor» (Mt 23,11). I com que tenen un únic Pare, tots ells són germans. Com sempre, l'Evangeli ens deixa clar que no podem desvincular la dimensió vertical (Pare) i l'horitzontal (nostre) o, com explicitava el diumenge passat, «estima el Senyor el teu Déu (...), i els altres com a tu mateix» (Mt 22,37.39).
Tota la litúrgia de la Paraula d'aquest diumenge està amarada de la tendresa i de l'exigència de la filiació i de la fraternitat. Fàcilment ressonen en el nostre cor aquelles paraules de sant Joan: «Si algú afirmava: ‘Jo estimo Déu’, però no estima el seu germà, seria un mentider» (1Jn 4,20). La nova evangelització —cada cop més urgent— ens demana fidelitat, confiança i sinceritat amb la vocació que hem rebut en el baptisme. Si ho fem se'ns il·luminarà «el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència, Senyor» (Sl 16,11).
HOMILIES DE MEDINYÀ, de Mn. Modest Prats
La Biblioteca Universal Empúries acaba de publicar el llibre “Homilies de Medinyà” de Mn. Modest Prats. El llibre es presenta aquest dissabte 29, dia de Sant Narcís a les 5 de la tarda a la Residència Bisbe Sivilla. Mn. Modest Prats viu en aquesta residència juntament amb d’altres companys capellans, alguns del seu mateix curs.
El llibre es un recull d’homilies, pensaments, exercicis, sermons. El primer capítol però es dedicat “al dia que vaig néixer”, “dies de Girona” i “ d’aquí a deu dies seré capellà”. Les seves reflexions escrites pocs dies abans de ser capellà, poden ser enteses com el programari bàsic d’una persona que sabia de la força del que anava a fer i de les dificultats que trobaria fent de capellà en una època que, tots ho veiem, és una heroïcitat ser-ne.
El dia 3 de març de l’any de la seva ordenació sacerdotal, llegim:
“L’estudi de la predestinació i del tractat de gràcia et fa ser humil. Però engendra una espècie de desconfiança davant tants mètodes d’apostolat i d’acció. Tot depèn de Déu. I no obstant això, el Bisbe, en l’ordenació, em dirà i tornarà dir que m’ordena com a cooperator, adiutorium de la seva obra, que és essencialment de dedicació a les ànimes”.
El dia 6 de març, dos dies abans de la seva ordenació, va escriure:
“Demà passat, capellà. Només em queda això. Ja res de teories, ni preocupacions. Demà passat, capellà.
És una realitat que m’aclapara. Sento no sé què al ventre, tremolor a les cames. Capellà. Jo. L’ordenació. Sento alegria i confiança...
Senyor! Senyor! Mare de Déu, encara que sembli que no pensi en Vós, sabeu que sí. Ajudeu-me. Demà passat seré capellà”.
Tots aquests breus textos, són impressions d’un sacerdot intel·ligent que es deixa prendre pel Misteri, justament la part més allunyada de la racionalitat i la capacitat intel·lectual que ja tenia adquirida.
Alguns amics i feligresos de Mn. Modest Prats, han recollit aquests textos dispersos per posar-los a la llum i fer que puguem gaudir de les seves paraules, de les seves homilies i de la seva gràcia, cada dia. I llegir-lo es com sentir-lo parlar, és ben a prop i hi som nosaltres per retre-li homenatge. Alguns amics i deixebles han fet possible reunir aquests textos manuscrits i dispersos en aquesta obra, que trobareu en venda a les llibreries.
una gran abraçada, Mossèn Modest !
Dia litúrgic: Dissabte XXX durant l'any
Text de l'Evangeli
(Lc 14,1.7-11):
Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d'un dels principals fariseus. Ells l'estaven observant. Jesús notà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: ‘Cedeix-li el lloc’, i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: ‘Amic, puja més amunt’. Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».
Comentari:
«Jesús notà que els convidats havien escollit els primers llocs»
Avui, us heu fixat en el començament d'aquest Evangeli? «Ells els fariseus l'estaven observant». I Jesús també observà i «notà que els convidats havien escollit els primers llocs» (Lc 14,1). Però..., quina manera tant diferent d'observar!
L'observació, com totes les accions internes i externes, és molt diferent segons les motivacions que la provoquen, segons els mòbils interns, segons el que hi ha en el cor del qui observa. Els fariseus —com ens diu en diferents llocs l'Evangeli— observen Jesús per tal d'acusar-lo. I Jesús observa per ajudar, per servir, per fer el bé. I, com una mare que estima, aconsella: «Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc» (Lc 13,8).
Jesús diu amb paraules allò que Ell és, allò que té al cor: no busca ser honorat sinó honorar; no pensa en el seu honor, sinó en l'honor del Pare. No pensa en Ell sinó en l'altre. Tota la vida de Jesús és una revelació de qui és Déu: “Déu és amor”.
Per això, en Jesús es fa realitat —més que en ningú— el seu ensenyament: «Es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes (...). Per això, Déu l'ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom» (Fl 2,7.9).
Jesús és el Mestre en obres i en paraules. Els cristians volem ser els seus deixebles. Només podem tenir la conducta del Mestre si tenim dins del cor el que Ell hi tenia, si tenim el seu Esperit, l'Esperit d'amor. Treballem per a obrir-nos del tot al seu Esperit i per a deixar-nos agafar i posseir del tot per Ell.
I això sense pensar en ser “enaltits”, sense pensar en nosaltres, sinó només en Ell. «Encara que no hi hagués cel, t'estimaria; encara que no hi hagués infern, et temeria; igual que t'estimo, t'estimaria» (Autor anònim). Solament enduts per l'amor.
(Lc 14,1.7-11):
Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d'un dels principals fariseus. Ells l'estaven observant. Jesús notà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: ‘Cedeix-li el lloc’, i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: ‘Amic, puja més amunt’. Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».
Comentari:
«Jesús notà que els convidats havien escollit els primers llocs»
Avui, us heu fixat en el començament d'aquest Evangeli? «Ells els fariseus l'estaven observant». I Jesús també observà i «notà que els convidats havien escollit els primers llocs» (Lc 14,1). Però..., quina manera tant diferent d'observar!
L'observació, com totes les accions internes i externes, és molt diferent segons les motivacions que la provoquen, segons els mòbils interns, segons el que hi ha en el cor del qui observa. Els fariseus —com ens diu en diferents llocs l'Evangeli— observen Jesús per tal d'acusar-lo. I Jesús observa per ajudar, per servir, per fer el bé. I, com una mare que estima, aconsella: «Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc» (Lc 13,8).
Jesús diu amb paraules allò que Ell és, allò que té al cor: no busca ser honorat sinó honorar; no pensa en el seu honor, sinó en l'honor del Pare. No pensa en Ell sinó en l'altre. Tota la vida de Jesús és una revelació de qui és Déu: “Déu és amor”.
Per això, en Jesús es fa realitat —més que en ningú— el seu ensenyament: «Es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes (...). Per això, Déu l'ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom» (Fl 2,7.9).
Jesús és el Mestre en obres i en paraules. Els cristians volem ser els seus deixebles. Només podem tenir la conducta del Mestre si tenim dins del cor el que Ell hi tenia, si tenim el seu Esperit, l'Esperit d'amor. Treballem per a obrir-nos del tot al seu Esperit i per a deixar-nos agafar i posseir del tot per Ell.
I això sense pensar en ser “enaltits”, sense pensar en nosaltres, sinó només en Ell. «Encara que no hi hagués cel, t'estimaria; encara que no hi hagués infern, et temeria; igual que t'estimo, t'estimaria» (Autor anònim). Solament enduts per l'amor.
Dia litúrgic: 28 d'Octubre: SantSimó i sant Judes, apòstols
Text de l'Evangeli
(Lc 6,12-19):
En aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols: Simó, que anomenà també Pere, Andreu (el seu germà), Jaume, Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Simó, anomenat Zelós, Judes, fill de Jaume, i Judes Iscariot, que va ser el traïdor.
Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s'aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó, per escoltar-lo i fer-se guarir de les seves malalties. Els turmentats per esperits malignes també eren curats. Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'Ell una força que guaria tothom.
Comentari:
«Jesús se n'anà a la muntanya a pregar»
Avui contemplem un dia sencer de la vida de Jesús. Una vida que té dos vessants clars: la pregària i l'acció. Si la vida del cristià ha d'imitar la vida de Jesús, no podem prescindir d'aqueixes dues dimensions. Tots els cristians, fins i tot els qui s'han consagrat a la vida contemplativa, tenim i hem de tenir uns moments de pregària i altres d'acció. Pot variar el temps dedicat a cada una. Veiem que fins els monjos i les monges de clausura dediquen bona part de la seva jornada a un treball. Com a contrapartida, els qui som més “seculars”, si volem imitar Jesús, no hauríem de portar una acció desenfrenada sense ungir-la amb la pregària. Ens diu sant Jeroni: «Encara que l'Apòstol ens va ordenar de pregar sempre, (…) cal que destinem a aquest exercici unes hores determinades».
¿Necessitava Jesús aquestes llargues estones de pregària en la solitud, quan tothom dormia? Els teòlegs estudien quina era la psicologia de Jesús home: fins a quin punt tenia accés directe a la divinitat i fins a quin punt era «home en tot semblant a nosaltres, llevat del pecat» (He 4,15). En la mesura que el considerem més a prop nostre, la seva “pràctica” de l'oració, és evidentment un exemple per a nosaltres.
Un cop assegurada l'oració, ja només ens queda imitar-lo en l'acció. En el fragment d'avui, el veiem “organitzant l'Església”, és a dir, triant els qui seran els futurs evangelitzadors, els continuadors de la seva missió en el món: «Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols» (Lc 6,13). El trobem després curant tota mena de malaltia. «Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'Ell una força que guaria tothom» (Lc 6,19), ens diu l'evangelista. A fi que la nostra identificació amb Ell sigui total, només ens cal que també surti de nosaltres una força que guareixi tothom. Això únicament serà possible si estem empeltats en Ell, a fi de donar molt de fruit (cf. Jn 15,4).
(Lc 6,12-19):
En aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols: Simó, que anomenà també Pere, Andreu (el seu germà), Jaume, Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Simó, anomenat Zelós, Judes, fill de Jaume, i Judes Iscariot, que va ser el traïdor.
Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s'aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó, per escoltar-lo i fer-se guarir de les seves malalties. Els turmentats per esperits malignes també eren curats. Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'Ell una força que guaria tothom.
Comentari:
«Jesús se n'anà a la muntanya a pregar»
Avui contemplem un dia sencer de la vida de Jesús. Una vida que té dos vessants clars: la pregària i l'acció. Si la vida del cristià ha d'imitar la vida de Jesús, no podem prescindir d'aqueixes dues dimensions. Tots els cristians, fins i tot els qui s'han consagrat a la vida contemplativa, tenim i hem de tenir uns moments de pregària i altres d'acció. Pot variar el temps dedicat a cada una. Veiem que fins els monjos i les monges de clausura dediquen bona part de la seva jornada a un treball. Com a contrapartida, els qui som més “seculars”, si volem imitar Jesús, no hauríem de portar una acció desenfrenada sense ungir-la amb la pregària. Ens diu sant Jeroni: «Encara que l'Apòstol ens va ordenar de pregar sempre, (…) cal que destinem a aquest exercici unes hores determinades».
¿Necessitava Jesús aquestes llargues estones de pregària en la solitud, quan tothom dormia? Els teòlegs estudien quina era la psicologia de Jesús home: fins a quin punt tenia accés directe a la divinitat i fins a quin punt era «home en tot semblant a nosaltres, llevat del pecat» (He 4,15). En la mesura que el considerem més a prop nostre, la seva “pràctica” de l'oració, és evidentment un exemple per a nosaltres.
Un cop assegurada l'oració, ja només ens queda imitar-lo en l'acció. En el fragment d'avui, el veiem “organitzant l'Església”, és a dir, triant els qui seran els futurs evangelitzadors, els continuadors de la seva missió en el món: «Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols» (Lc 6,13). El trobem després curant tota mena de malaltia. «Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'Ell una força que guaria tothom» (Lc 6,19), ens diu l'evangelista. A fi que la nostra identificació amb Ell sigui total, només ens cal que també surti de nosaltres una força que guareixi tothom. Això únicament serà possible si estem empeltats en Ell, a fi de donar molt de fruit (cf. Jn 15,4).
Dia litúrgic: Dijous XXX durant l'any 27-10-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 13,31-35):
En aquell temps, alguns fariseus es van acostar a Jesús i li digueren: «Vés-te'n d'aquí, que Herodes et vol matar». Ell els respongué: «Aneu a dir a aquella guineu: ‘Avui i demà trec dimonis i curo malalts, i el tercer dia arribaré al terme. Però cal que avui, demà i demà passat vagi fent el meu camí, perquè no convé que un profeta mori fora de Jerusalem’.
»Oh Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, però no ho heu volgut! Doncs bé, la vostra casa és abandonada. Us dic que no em veureu fins que arribi el temps que direu: Beneït el qui ve en nom del Senyor!».
Comentari:
«Jerusalem, Jerusalem! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills, però no ho heu volgut!»
Avui podem admirar la fermesa de Jesús en l'acompliment de la missió que li ha encomanat el Pare del cel. Ell no es detingué per res: «Avui i demà trec dimonis i curo malalts» (Lc 13,32). Amb aquesta actitud, el Senyor marcà la pauta de conducta que al llarg dels segles haurien de seguir els missatgers de l'Evangeli davant les persecucions: no arronsar-se davant el poder temporal. Sant Agustí diu que, en temps de persecucions, els pastors no han d'abandonar els fidels: ni els que patiran el martiri ni els qui sobreviuran, com el Bon Pastor, que en veure venir el llop, no abandona el ramat, sinó que el defensa. Però vist el fervor amb que tots els pastors de l'Església es disposaven a vessar llur sang, indica que el millor serà sortejar quins dels clergues es lliuraran al martiri i quins es posaran fora de perill per tal de tenir cura més tard dels supervivents.
En la nostra època, amb desgraciada freqüència, ens arriben noves de persecucions religioses, violències tribals o revoltes ètniques en el Tercer Món. Les ambaixades occidentals aconsellen als seus conciutadans que abandonin la regió i repatriïn llur personal. Els únics que romanen són els missioners i les organitzacions de voluntaris, ja que els semblaria una traïció abandonar els “seus” en moments difícils.
«Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, però no ho heu volgut! Doncs bé, la vostra casa és abandonada» (Lc 34-35). Aquest lament del Senyor produeix en nosaltres, els cristians del segle XXI, una tristor especial, degut al sagnant conflicte entre jueus i palestins. Per a nosaltres, aquesta regió del Pròxim Orient és la Terra Santa, la terra de Jesús i de Maria. I el clamor per la pau en tots els països ha de ser més intens i sentit per la pau a Israel i Palestina.
(Lc 13,31-35):
En aquell temps, alguns fariseus es van acostar a Jesús i li digueren: «Vés-te'n d'aquí, que Herodes et vol matar». Ell els respongué: «Aneu a dir a aquella guineu: ‘Avui i demà trec dimonis i curo malalts, i el tercer dia arribaré al terme. Però cal que avui, demà i demà passat vagi fent el meu camí, perquè no convé que un profeta mori fora de Jerusalem’.
»Oh Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, però no ho heu volgut! Doncs bé, la vostra casa és abandonada. Us dic que no em veureu fins que arribi el temps que direu: Beneït el qui ve en nom del Senyor!».
Comentari:
«Jerusalem, Jerusalem! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills, però no ho heu volgut!»
Avui podem admirar la fermesa de Jesús en l'acompliment de la missió que li ha encomanat el Pare del cel. Ell no es detingué per res: «Avui i demà trec dimonis i curo malalts» (Lc 13,32). Amb aquesta actitud, el Senyor marcà la pauta de conducta que al llarg dels segles haurien de seguir els missatgers de l'Evangeli davant les persecucions: no arronsar-se davant el poder temporal. Sant Agustí diu que, en temps de persecucions, els pastors no han d'abandonar els fidels: ni els que patiran el martiri ni els qui sobreviuran, com el Bon Pastor, que en veure venir el llop, no abandona el ramat, sinó que el defensa. Però vist el fervor amb que tots els pastors de l'Església es disposaven a vessar llur sang, indica que el millor serà sortejar quins dels clergues es lliuraran al martiri i quins es posaran fora de perill per tal de tenir cura més tard dels supervivents.
En la nostra època, amb desgraciada freqüència, ens arriben noves de persecucions religioses, violències tribals o revoltes ètniques en el Tercer Món. Les ambaixades occidentals aconsellen als seus conciutadans que abandonin la regió i repatriïn llur personal. Els únics que romanen són els missioners i les organitzacions de voluntaris, ja que els semblaria una traïció abandonar els “seus” en moments difícils.
«Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, però no ho heu volgut! Doncs bé, la vostra casa és abandonada» (Lc 34-35). Aquest lament del Senyor produeix en nosaltres, els cristians del segle XXI, una tristor especial, degut al sagnant conflicte entre jueus i palestins. Per a nosaltres, aquesta regió del Pròxim Orient és la Terra Santa, la terra de Jesús i de Maria. I el clamor per la pau en tots els països ha de ser més intens i sentit per la pau a Israel i Palestina.
Dia litúrgic: Dimecres XXX durant l'any 26-X-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 13,22-30):
En aquell temps, Jesús tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, ¿són pocs els qui se salven?». Jesús els contestà: «Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran. Després que el cap de casa s'haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: ‘Senyor, obre'ns’. Ell us respondrà: ‘No sé d'on sou’. Llavors us posareu a dir: ‘Hem menjat i hem begut amb tu, i has ensenyat per les nostres places!’. Ell us respondrà: ‘No sé d'on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal!’. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents, quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d'orient i d'occident, del nord i del sud, i s'asseuran a taula en el Regne de Déu. Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers».
Comentari:
«Esforceu-vos a entrar per la porta estreta»
Avui, camí de Jerusalem, Jesús s'atura un moment i algú ho aprofita per a preguntar-li: «Senyor, són pocs els qui se salven?» (Lc 13,23). Es veu que tot escoltant Jesús, l'home s'ha capficat. La doctrina, no cal dir-ho, és meravellosa i atraient; però comporta exigències que no li plauen. Però, i si visqués l'Evangeli a gust seu, amb una “moral a la carta”?, quines probabilitats tindria de salvar-se?
Pregunta, doncs: «Senyor, són pocs els qui se salven?» Jesús no accepta aquest plantejament. La salvació és un tema massa seriós per resoldre'l amb un càlcul de probabilitats. «Ell no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a convertir-se» (2Pe 3,9).
Jesús contesta: «Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran. Després que el cap de casa s'haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: ‘Senyor, obre'ns’. Ell us respondrà: ‘No sé d'on sou’» (Lc 13,24-25). Com poden ser ovelles del seu ramat si ni segueixen el Bon Pastor, ni accepten el Magisteri de l'Església? «Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal! Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents» (Lc 13,27-28).
Ni Jesús ni l'Església temen que s'enteli la imatge de Déu Pare quan revelen el misteri de l'infern. Com afirma el Catecisme de l'Església, «les afirmacions de la sagrada Escriptura i el que ensenya l'Església sobre l'infern són una crida a la responsabilitat amb què l'home ha d'utilitzar la seva llibertat amb vista al seu destí etern. Són, al mateix temps, una crida urgent a la conversió» (n. 1036).
Deixem-nos “de fer el viu” i de fer càlculs. Afanyem-nos a entrar per la porta estreta, recomençant les vegades que calguin, confiats a la seva misericòrdia. «Tot això que et preocupa de moment —diu sant Josepmaria—, té més o menys importància. —Allò que importa absolutament és que siguis feliç, que et salvis».
(Lc 13,22-30):
En aquell temps, Jesús tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, ¿són pocs els qui se salven?». Jesús els contestà: «Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran. Després que el cap de casa s'haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: ‘Senyor, obre'ns’. Ell us respondrà: ‘No sé d'on sou’. Llavors us posareu a dir: ‘Hem menjat i hem begut amb tu, i has ensenyat per les nostres places!’. Ell us respondrà: ‘No sé d'on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal!’. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents, quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d'orient i d'occident, del nord i del sud, i s'asseuran a taula en el Regne de Déu. Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers».
Comentari:
«Esforceu-vos a entrar per la porta estreta»
Avui, camí de Jerusalem, Jesús s'atura un moment i algú ho aprofita per a preguntar-li: «Senyor, són pocs els qui se salven?» (Lc 13,23). Es veu que tot escoltant Jesús, l'home s'ha capficat. La doctrina, no cal dir-ho, és meravellosa i atraient; però comporta exigències que no li plauen. Però, i si visqués l'Evangeli a gust seu, amb una “moral a la carta”?, quines probabilitats tindria de salvar-se?
Pregunta, doncs: «Senyor, són pocs els qui se salven?» Jesús no accepta aquest plantejament. La salvació és un tema massa seriós per resoldre'l amb un càlcul de probabilitats. «Ell no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a convertir-se» (2Pe 3,9).
Jesús contesta: «Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran. Després que el cap de casa s'haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: ‘Senyor, obre'ns’. Ell us respondrà: ‘No sé d'on sou’» (Lc 13,24-25). Com poden ser ovelles del seu ramat si ni segueixen el Bon Pastor, ni accepten el Magisteri de l'Església? «Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal! Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents» (Lc 13,27-28).
Ni Jesús ni l'Església temen que s'enteli la imatge de Déu Pare quan revelen el misteri de l'infern. Com afirma el Catecisme de l'Església, «les afirmacions de la sagrada Escriptura i el que ensenya l'Església sobre l'infern són una crida a la responsabilitat amb què l'home ha d'utilitzar la seva llibertat amb vista al seu destí etern. Són, al mateix temps, una crida urgent a la conversió» (n. 1036).
Deixem-nos “de fer el viu” i de fer càlculs. Afanyem-nos a entrar per la porta estreta, recomençant les vegades que calguin, confiats a la seva misericòrdia. «Tot això que et preocupa de moment —diu sant Josepmaria—, té més o menys importància. —Allò que importa absolutament és que siguis feliç, que et salvis».
Dia litúrgic: Dimarts XXX durant l'any 25-X-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 13,18-21):
En aquell temps, Jesús digué: «A què s'assembla el Regne de Déu? A què el compararé? És com un gra de mostassa que un home va sembrar en el seu hort. Va créixer i es va fer un arbre, i els ocells del cel van fer niu a les seves branques». I digué encara: «A què compararé el Regne de Déu? És com el llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar».
Comentari:
«A què s'assembla el Regne de Déu?»
Avui, els textos de la litúrgia, mitjançant dues paràboles, situen davant dels nostres ulls una de les característiques pròpies del Regne de Déu: és quelcom que creix lentament —com un gra de mostassa— però que arriba a fer-se gran fins al punt d'oferir recer a les aus del cel. Així ho manifestava Tertul·lià: «Som d'ahir i ho emplenem tot». Amb aquesta paràbola, Nostre Senyor exhorta a la paciència, a la fortalesa i a l'esperança. Aquestes virtuts són particularment necessàries per als qui es dediquen a la propagació del Regne de Déu. Cal saber esperar que la llavor sembrada, amb la gràcia de Déu i amb la cooperació humana, vagi creixent, tot enfonsant les seves arrels en la bona terra i elevant-se a poc a poc fins esdevenir un arbre. Fa falta, en primer lloc, tenir fe en la virtualitat —fecunditat— continguda en la llavor del Regne de Déu. Aquesta llavor és la Paraula; és també l'Eucaristia, que se sembra en nosaltres mitjançant la comunió. Nostre Senyor Jesucrist es comparà a si mateix amb «el gra de blat, que quan cau a la terra (...) si mor, dóna molt de fruit» (Jn 12,24).
El Regne de Déu, continua Nostre Senyor, és semblant al «llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar» (Lc 13,21). També aquí es parla de la capacitat que té el llevat de fermentar tota la pasta. Així succeeix amb “la resta d'Israel” de què parla l'Antic Testament: la “resta” haurà de salvar i fermentar tot el poble. Seguint amb la paràbola, només cal que el ferment estigui dins de la massa, que arribi al poble, que sigui com la sal capaç de preservar de la corrupció i de donar bon sabor a tot l'aliment (cf. Mt 5,13). També cal donar temps per tal que el llevat realitzi la seva tasca.
Paràboles que animen a la paciència i a la segura esperança; paràboles que es refereixen al Regne de Déu i a l'Església, i que s'apliquen també al creixement d'aquest mateix Regne en cadascú de nosaltres.
(Lc 13,18-21):
En aquell temps, Jesús digué: «A què s'assembla el Regne de Déu? A què el compararé? És com un gra de mostassa que un home va sembrar en el seu hort. Va créixer i es va fer un arbre, i els ocells del cel van fer niu a les seves branques». I digué encara: «A què compararé el Regne de Déu? És com el llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar».
Comentari:
«A què s'assembla el Regne de Déu?»
Avui, els textos de la litúrgia, mitjançant dues paràboles, situen davant dels nostres ulls una de les característiques pròpies del Regne de Déu: és quelcom que creix lentament —com un gra de mostassa— però que arriba a fer-se gran fins al punt d'oferir recer a les aus del cel. Així ho manifestava Tertul·lià: «Som d'ahir i ho emplenem tot». Amb aquesta paràbola, Nostre Senyor exhorta a la paciència, a la fortalesa i a l'esperança. Aquestes virtuts són particularment necessàries per als qui es dediquen a la propagació del Regne de Déu. Cal saber esperar que la llavor sembrada, amb la gràcia de Déu i amb la cooperació humana, vagi creixent, tot enfonsant les seves arrels en la bona terra i elevant-se a poc a poc fins esdevenir un arbre. Fa falta, en primer lloc, tenir fe en la virtualitat —fecunditat— continguda en la llavor del Regne de Déu. Aquesta llavor és la Paraula; és també l'Eucaristia, que se sembra en nosaltres mitjançant la comunió. Nostre Senyor Jesucrist es comparà a si mateix amb «el gra de blat, que quan cau a la terra (...) si mor, dóna molt de fruit» (Jn 12,24).
El Regne de Déu, continua Nostre Senyor, és semblant al «llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar» (Lc 13,21). També aquí es parla de la capacitat que té el llevat de fermentar tota la pasta. Així succeeix amb “la resta d'Israel” de què parla l'Antic Testament: la “resta” haurà de salvar i fermentar tot el poble. Seguint amb la paràbola, només cal que el ferment estigui dins de la massa, que arribi al poble, que sigui com la sal capaç de preservar de la corrupció i de donar bon sabor a tot l'aliment (cf. Mt 5,13). També cal donar temps per tal que el llevat realitzi la seva tasca.
Paràboles que animen a la paciència i a la segura esperança; paràboles que es refereixen al Regne de Déu i a l'Església, i que s'apliquen també al creixement d'aquest mateix Regne en cadascú de nosaltres.
Dia litúrgic: Dilluns XXX durant l'any 24-10-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 13,10-17):
En aquell temps, Jesús ensenyava en dissabte en una de les sinagogues. Hi havia allà una dona que des de feia divuit anys tenia una malaltia produïda per un esperit. Anava tota encorbada i no es podia redreçar per res. Jesús, en veure-la, la va cridar i li digué: «Dona, quedes lliure de la teva malaltia!». Li va imposar les mans i a l'instant ella es redreçà i glorificava Déu.
Però el cap de la sinagoga, indignat perquè Jesús havia curat en dissabte, deia a la gent: «Hi ha sis dies per a treballar. Veniu a fer-vos curar un d'aquests dies i no en dissabte». El Senyor li contestà: «Hipòcrites! ¿No és veritat que també en dissabte tots deslligueu el bou i l'ase de l'estable i els porteu a l'abeurador? ¿No calia, doncs, precisament en dissabte, deslligar aquesta filla d'Abraham que Satanàs tenia subjectada des de feia divuit anys? Amb aquestes paraules, tots els seus adversaris van quedar avergonyits. La gent, en canvi, s'alegrava de tots els prodigis que feia.
Comentari:
«Però el cap de la sinagoga, indignat perquè Jesús havia curat en dissabte...»
Avui, veiem com Jesús realitza una acció que proclama el seu messianisme. I davant d'això el cap de la sinagoga s'indigna i increpa la gent perquè no vinguin a curar-se en dissabte: «Hi ha sis dies per a treballar. Veniu a fer-vos curar un d'aquests dies i no en dissabte» (Lc 13,14).
M'agradaria que ens centréssim en l'actitud d'aquest personatge. Sempre m'ha sorprès com, davant d'un miracle evident, hi hagi algú que sigui capaç de tancar-se de tal manera que allò que veu no li afecti el més mínim. És com si no hagués vist el que acaba de succeir i el que això significa. La raó és la vivència equivocada de les mediacions que tenien molts jueus d'aquella època. Per diferents motius —antropològics, culturals, designi diví— és inevitable que entre Déu i l'home hi hagi unes mediacions. El problema és que alguns jueus fan de la mediació un absolut. De manera que la mediació no els posa en comunicació amb Déu, sinó que es queden en la mateixa mediació. Obliden el darrer sentit i es queden en el mitjà. Així, Déu no pot comunicar-los-hi les seves gràcies, els seus dons, el seu amor i, per tant, llur experiència religiosa no enriquirà pas llur vida.
Tot això els porta a una vivència rigorista de la religió, a tancar llur déu en uns mitjans. Es fabriquen un déu a mida i no el deixen entrar pas en llurs vides. En llur religiositat creuen que tot va bé si compleixen unes normes. Així podem comprendre la reacció de Jesús: «Hipòcrites! ¿No és veritat que també en dissabte tots deslligueu el bou i l'ase de l'estable i els porteu a l'abeurador?» (Lc 13,15). Jesús descobreix l'absurd d'aquesta vivència equivocada del sabath.
Aquesta paraula de Déu ens hauria d'ajudar a examinar la nostra vivència religiosa i descobrir si realment les mediacions que emprem ens posen en comunicació amb Déu i amb la vida. Només podem entendre la frase de sant Agustí, «Estima i fes el que vulguis», des de la vivència correcta de les mediacions.
(Lc 13,10-17):
En aquell temps, Jesús ensenyava en dissabte en una de les sinagogues. Hi havia allà una dona que des de feia divuit anys tenia una malaltia produïda per un esperit. Anava tota encorbada i no es podia redreçar per res. Jesús, en veure-la, la va cridar i li digué: «Dona, quedes lliure de la teva malaltia!». Li va imposar les mans i a l'instant ella es redreçà i glorificava Déu.
Però el cap de la sinagoga, indignat perquè Jesús havia curat en dissabte, deia a la gent: «Hi ha sis dies per a treballar. Veniu a fer-vos curar un d'aquests dies i no en dissabte». El Senyor li contestà: «Hipòcrites! ¿No és veritat que també en dissabte tots deslligueu el bou i l'ase de l'estable i els porteu a l'abeurador? ¿No calia, doncs, precisament en dissabte, deslligar aquesta filla d'Abraham que Satanàs tenia subjectada des de feia divuit anys? Amb aquestes paraules, tots els seus adversaris van quedar avergonyits. La gent, en canvi, s'alegrava de tots els prodigis que feia.
Comentari:
«Però el cap de la sinagoga, indignat perquè Jesús havia curat en dissabte...»
Avui, veiem com Jesús realitza una acció que proclama el seu messianisme. I davant d'això el cap de la sinagoga s'indigna i increpa la gent perquè no vinguin a curar-se en dissabte: «Hi ha sis dies per a treballar. Veniu a fer-vos curar un d'aquests dies i no en dissabte» (Lc 13,14).
M'agradaria que ens centréssim en l'actitud d'aquest personatge. Sempre m'ha sorprès com, davant d'un miracle evident, hi hagi algú que sigui capaç de tancar-se de tal manera que allò que veu no li afecti el més mínim. És com si no hagués vist el que acaba de succeir i el que això significa. La raó és la vivència equivocada de les mediacions que tenien molts jueus d'aquella època. Per diferents motius —antropològics, culturals, designi diví— és inevitable que entre Déu i l'home hi hagi unes mediacions. El problema és que alguns jueus fan de la mediació un absolut. De manera que la mediació no els posa en comunicació amb Déu, sinó que es queden en la mateixa mediació. Obliden el darrer sentit i es queden en el mitjà. Així, Déu no pot comunicar-los-hi les seves gràcies, els seus dons, el seu amor i, per tant, llur experiència religiosa no enriquirà pas llur vida.
Tot això els porta a una vivència rigorista de la religió, a tancar llur déu en uns mitjans. Es fabriquen un déu a mida i no el deixen entrar pas en llurs vides. En llur religiositat creuen que tot va bé si compleixen unes normes. Així podem comprendre la reacció de Jesús: «Hipòcrites! ¿No és veritat que també en dissabte tots deslligueu el bou i l'ase de l'estable i els porteu a l'abeurador?» (Lc 13,15). Jesús descobreix l'absurd d'aquesta vivència equivocada del sabath.
Aquesta paraula de Déu ens hauria d'ajudar a examinar la nostra vivència religiosa i descobrir si realment les mediacions que emprem ens posen en comunicació amb Déu i amb la vida. Només podem entendre la frase de sant Agustí, «Estima i fes el que vulguis», des de la vivència correcta de les mediacions.
Dia litúrgic: Diumenge XXX (A) de durant l'any 23-10-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 22,34-40):
En aquell temps, quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, i un d'ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?». Jesús li digué: «‘Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament’. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: ‘Estima els altres com a tu mateix’. Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos.
Comentari:
«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Estima els altres com a tu mateix»
Avui, l'Església ens recorda un resum de la nostra “actitud de vida” («Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos»: Mt 22,40). Sant Mateu i sant Marc ho posen en boca de Jesucrist; sant Lluc, d'un fariseu. Sempre en forma de diàleg. Probablement li haurien fet al Senyor preguntes similars en altres ocasions. Jesús respon amb el començament del Shemà: oració composta per dues citacions del Deuteronomi i una del llibre dels Nombres, que els jueus fervents recitaven, si més no, dos cops al dia: «Escolta Israel! El Senyor el teu Déu (...)». Bo i recitant-la hom té consciència de Déu en el quefer quotidià, alhora que recorda el que és més important en aquesta vida: estimar Déu per sobre de tots els “deuets” i el proïsme com a un mateix. Després, en acabar el Sant Sopar, i amb l'exemple del lavatori dels peus, Jesús pronuncia un “nou manament”: estimar-nos com Ell mateix ens estima, amb “força divina” (cf. Jn 14,34-35).
Cal la decisió de practicar de fet aquest dolç precepte —més que comandament, és elevació i capacitat— en el capteniment amb els altres: homes i coses, treball i repòs, esperit i matèria, perquè tot és criatura de Déu.
D'altra banda, en ser amarats per l'Amor de Déu, que ens toca en tot el nostre ésser, restem capacitats per a respondre “divinament” a aquest Amor. Déu Misericordiós no solament foragita el pecat del món (cf. Jn 1,29), sinó que ens divinitza, som “partícips” (sols Jesús és Fill per Naturalesa) de la naturalesa divina; som fills del Pare en el Fill per l'Esperit Sant. A sant Josepmaria li agradava parlar de “divinització”, expressió que té arrelament en els Pares de l'Església. Per exemple, escrivia sant Basili: «Així com els cossos clars i transparents, quan reben la llum, comencen a irradiar llum per si mateixos, així també rellueixen els qui han estat il·luminats per l'Esperit. Això comporta el do de la gràcia, alegria interminable, permanència en Déu... i la fita màxima: la Divinització». Desitgem-ho!
(Mt 22,34-40):
En aquell temps, quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, i un d'ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?». Jesús li digué: «‘Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament’. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: ‘Estima els altres com a tu mateix’. Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos.
Comentari:
«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Estima els altres com a tu mateix»
Avui, l'Església ens recorda un resum de la nostra “actitud de vida” («Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos»: Mt 22,40). Sant Mateu i sant Marc ho posen en boca de Jesucrist; sant Lluc, d'un fariseu. Sempre en forma de diàleg. Probablement li haurien fet al Senyor preguntes similars en altres ocasions. Jesús respon amb el començament del Shemà: oració composta per dues citacions del Deuteronomi i una del llibre dels Nombres, que els jueus fervents recitaven, si més no, dos cops al dia: «Escolta Israel! El Senyor el teu Déu (...)». Bo i recitant-la hom té consciència de Déu en el quefer quotidià, alhora que recorda el que és més important en aquesta vida: estimar Déu per sobre de tots els “deuets” i el proïsme com a un mateix. Després, en acabar el Sant Sopar, i amb l'exemple del lavatori dels peus, Jesús pronuncia un “nou manament”: estimar-nos com Ell mateix ens estima, amb “força divina” (cf. Jn 14,34-35).
Cal la decisió de practicar de fet aquest dolç precepte —més que comandament, és elevació i capacitat— en el capteniment amb els altres: homes i coses, treball i repòs, esperit i matèria, perquè tot és criatura de Déu.
D'altra banda, en ser amarats per l'Amor de Déu, que ens toca en tot el nostre ésser, restem capacitats per a respondre “divinament” a aquest Amor. Déu Misericordiós no solament foragita el pecat del món (cf. Jn 1,29), sinó que ens divinitza, som “partícips” (sols Jesús és Fill per Naturalesa) de la naturalesa divina; som fills del Pare en el Fill per l'Esperit Sant. A sant Josepmaria li agradava parlar de “divinització”, expressió que té arrelament en els Pares de l'Església. Per exemple, escrivia sant Basili: «Així com els cossos clars i transparents, quan reben la llum, comencen a irradiar llum per si mateixos, així també rellueixen els qui han estat il·luminats per l'Esperit. Això comporta el do de la gràcia, alegria interminable, permanència en Déu... i la fita màxima: la Divinització». Desitgem-ho!
Dia litúrgic: Dissabte XXIX durant l'any 22-X-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 13,1-9):
En aquell temps, alguns dels presents explicaren a Jesús el cas d'uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d'ells amb la dels sacrificis que oferien. Jesús els respongué: «¿Us penseu que aquells galileus van morir així perquè eren més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquelles divuit persones que van morir a Siloè quan la torre els va caure al damunt, ¿us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu de la mateixa manera».
I els digué aquesta paràbola: «Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya. Va anar a buscar-hi fruit i no n'hi trobà. Llavors digué al qui li menava la vinya: ‘Mira, fa tres anys que vinc a buscar fruit en aquesta figuera i no n'hi trobo. Talla-la. Per què ha d'ocupar la terra inútilment?’. Ell li respongué: «Senyor, deixa-la encara aquest any. La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, a veure si dóna fruit d'ara endavant. Si no, fes-la tallar».
Comentari:
«Va anar a buscar-hi fruit i no n'hi trobà»
Avui, les paraules de Jesús ens conviden a meditar sobre l'inconvenient de la hipocresia: «Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya. Va anar a buscar-hi fruit i no n'hi trobà» (Lc 13,6). L'hipòcrita aparenta ser allò que no és. Aquesta mentida assoleix el seu punt més alt quan hom fingeix virtut (aspecte moral) essent viciós, o devoció (aspecte religiós) cercant-se ell mateix i els seus interessos i no Déu. La hipocresia moral abunda en el món, la religiosa fa mal a l'Església.
Les invectives de Jesús contra els mestres de la llei i els fariseus —més clares i directes en altres passatges evangèlics— són terribles. Hom no pot llegir o sentir el que acabem de sentir i llegir i no restar corprès, si realment ha entès o escoltat.
Ho diré en plural personal perquè tots fem l'experiència de la distància entre allò que aparentem que som i allò que som. Ho som els polítics quan ens servim del país proclamant que el servim; els cossos de seguretat quan protegim grups corruptes en nom de l'ordre públic; el personal sanitari quan suprimim vides incipients o terminals en nom de la medicina; els mitjans de comunicació social quan falsegem les notícies i pervertim la gent dient que la divertim; els administradors dels diners públics quan en desviem una part cap a les nostres butxaques (individuals o de partit) i ens vantem d'honestedat pública; els laïcistes quan impedim la dimensió pública de la religió en nom de la llibertat de consciència; els religiosos quan vivim de les nostres institucions amb infidelitat a l'esperit i a les exigències dels fundadors; els capellans quan vivim de l'altar sense servir abnegadament els nostres feligresos amb esperit evangèlic; etc.
Ah!: i tu i jo també, en la mesura que la nostra consciència ens diu què hem de fer i deixem de fer-ho i només ens dediquem a contemplar la palla en l'ull de l'altre i no volem ni tan sols adonar-nos de la biga que encega els nostres ulls. O no?
—Jesús, Salvador del món, salveu-nos de les nostres petites, mitjanes i grans hipocresies!
(Lc 13,1-9):
En aquell temps, alguns dels presents explicaren a Jesús el cas d'uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d'ells amb la dels sacrificis que oferien. Jesús els respongué: «¿Us penseu que aquells galileus van morir així perquè eren més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquelles divuit persones que van morir a Siloè quan la torre els va caure al damunt, ¿us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu de la mateixa manera».
I els digué aquesta paràbola: «Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya. Va anar a buscar-hi fruit i no n'hi trobà. Llavors digué al qui li menava la vinya: ‘Mira, fa tres anys que vinc a buscar fruit en aquesta figuera i no n'hi trobo. Talla-la. Per què ha d'ocupar la terra inútilment?’. Ell li respongué: «Senyor, deixa-la encara aquest any. La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, a veure si dóna fruit d'ara endavant. Si no, fes-la tallar».
Comentari:
«Va anar a buscar-hi fruit i no n'hi trobà»
Avui, les paraules de Jesús ens conviden a meditar sobre l'inconvenient de la hipocresia: «Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya. Va anar a buscar-hi fruit i no n'hi trobà» (Lc 13,6). L'hipòcrita aparenta ser allò que no és. Aquesta mentida assoleix el seu punt més alt quan hom fingeix virtut (aspecte moral) essent viciós, o devoció (aspecte religiós) cercant-se ell mateix i els seus interessos i no Déu. La hipocresia moral abunda en el món, la religiosa fa mal a l'Església.
Les invectives de Jesús contra els mestres de la llei i els fariseus —més clares i directes en altres passatges evangèlics— són terribles. Hom no pot llegir o sentir el que acabem de sentir i llegir i no restar corprès, si realment ha entès o escoltat.
Ho diré en plural personal perquè tots fem l'experiència de la distància entre allò que aparentem que som i allò que som. Ho som els polítics quan ens servim del país proclamant que el servim; els cossos de seguretat quan protegim grups corruptes en nom de l'ordre públic; el personal sanitari quan suprimim vides incipients o terminals en nom de la medicina; els mitjans de comunicació social quan falsegem les notícies i pervertim la gent dient que la divertim; els administradors dels diners públics quan en desviem una part cap a les nostres butxaques (individuals o de partit) i ens vantem d'honestedat pública; els laïcistes quan impedim la dimensió pública de la religió en nom de la llibertat de consciència; els religiosos quan vivim de les nostres institucions amb infidelitat a l'esperit i a les exigències dels fundadors; els capellans quan vivim de l'altar sense servir abnegadament els nostres feligresos amb esperit evangèlic; etc.
Ah!: i tu i jo també, en la mesura que la nostra consciència ens diu què hem de fer i deixem de fer-ho i només ens dediquem a contemplar la palla en l'ull de l'altre i no volem ni tan sols adonar-nos de la biga que encega els nostres ulls. O no?
—Jesús, Salvador del món, salveu-nos de les nostres petites, mitjanes i grans hipocresies!
Dia litúrgic: Divendres XXIX durant l'any
Text de l'Evangeli
(Lc 12,54-59):
En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Quan veieu pujar un núvol cap a ponent, dieu tot seguit: ‘Ve pluja’, i la pluja arriba. I quan bufa el vent de migjorn, dieu: ‘Farà calor’, i en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu entendre l'aspecte de la terra i del cel, ¿i no sabeu entendre en quin temps esteu vivint? Per què no discerniu vosaltres mateixos allò que convé fer? Mentre vas a presentar-te al magistrat amb el qui et vol denunciar, procura d'arribar a un acord amb ell, no sigui cas que et porti per força davant el jutge, i el jutge et posi en mans de l'oficial, i l'oficial et tanqui a la presó. T'asseguro que, un cop allà, no en sortiràs que no hagis pagat fins l'últim cèntim».
Comentari:
«¿No sabeu entendre en quin temps esteu vivint? Per què no discerniu vosaltres mateixos allò que convé fer?»
Avui, Jesús ens fa alçar el cap i mirar el cel. Aquest matí, després de tres dies de pluja persistent, el cel ha aparegut clar i lluminós en un dels dies més esplèndids d'aquesta tardor. Hi anem entenent en els canvis de temps, més quan els meteoròlegs són com de la família. En canvi, ens costa més entendre en quin temps estem o vivim: «Vosaltres sabeu entendre l'aspecte de la terra i del cel, ¿i no sabeu entendre en quin temps esteu vivint?» (Lc 12,56). Molts dels qui escoltaven Jesús van deixar escapar una ocasió única en la història de tota la Humanitat. No van veure en Jesús el Fill de Déu. No van copsar el temps, l'hora de la salvació.
El Concili Vaticà II, en la Constitució Gaudium et spes (n. 4), actualitza l'Evangeli d'avui: «És un deure permanent de l'Església escrutar a fons els signes del temps present i d'interpretar-los a la llum de l'Evangeli (…). Per tant, cal que coneguem i comprenguem el món en què vivim, les seves esperances, les seves aspiracions i el caire dramàtic que sovint el caracteritza».
Quan fem història no costa massa assenyalar les ocasions perdudes a l'Església per no haver descobert quin moment s'estava vivint. Però, Senyor: ¿quines ocasions potser estem perdent ara per no descobrir els signes dels temps o, el que és igual, per no viure i il·luminar la problemàtica d'ara amb la llum de l'Evangeli? «Per què no discerniu vosaltres mateixos allò que convé fer?» (Lc 12,57), ens torna a recordar avui Jesús.
No vivim en un món de maldat, encara que també n'hi ha i força. Déu no ha abandonat el seu món. Com recordava sant Joan de la Creu, habitem una terra que va trepitjar el mateix Déu i la va omplir de formosor. La beata Teresa de Calcuta ha copsat els signes del temps, i el temps, el nostre temps, ha entès la beata Teresa de Calcuta. Que ella ens estimuli. No deixem de mirar enlaire sense perdre de vista la terra.
(Lc 12,54-59):
En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Quan veieu pujar un núvol cap a ponent, dieu tot seguit: ‘Ve pluja’, i la pluja arriba. I quan bufa el vent de migjorn, dieu: ‘Farà calor’, i en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu entendre l'aspecte de la terra i del cel, ¿i no sabeu entendre en quin temps esteu vivint? Per què no discerniu vosaltres mateixos allò que convé fer? Mentre vas a presentar-te al magistrat amb el qui et vol denunciar, procura d'arribar a un acord amb ell, no sigui cas que et porti per força davant el jutge, i el jutge et posi en mans de l'oficial, i l'oficial et tanqui a la presó. T'asseguro que, un cop allà, no en sortiràs que no hagis pagat fins l'últim cèntim».
Comentari:
«¿No sabeu entendre en quin temps esteu vivint? Per què no discerniu vosaltres mateixos allò que convé fer?»
Avui, Jesús ens fa alçar el cap i mirar el cel. Aquest matí, després de tres dies de pluja persistent, el cel ha aparegut clar i lluminós en un dels dies més esplèndids d'aquesta tardor. Hi anem entenent en els canvis de temps, més quan els meteoròlegs són com de la família. En canvi, ens costa més entendre en quin temps estem o vivim: «Vosaltres sabeu entendre l'aspecte de la terra i del cel, ¿i no sabeu entendre en quin temps esteu vivint?» (Lc 12,56). Molts dels qui escoltaven Jesús van deixar escapar una ocasió única en la història de tota la Humanitat. No van veure en Jesús el Fill de Déu. No van copsar el temps, l'hora de la salvació.
El Concili Vaticà II, en la Constitució Gaudium et spes (n. 4), actualitza l'Evangeli d'avui: «És un deure permanent de l'Església escrutar a fons els signes del temps present i d'interpretar-los a la llum de l'Evangeli (…). Per tant, cal que coneguem i comprenguem el món en què vivim, les seves esperances, les seves aspiracions i el caire dramàtic que sovint el caracteritza».
Quan fem història no costa massa assenyalar les ocasions perdudes a l'Església per no haver descobert quin moment s'estava vivint. Però, Senyor: ¿quines ocasions potser estem perdent ara per no descobrir els signes dels temps o, el que és igual, per no viure i il·luminar la problemàtica d'ara amb la llum de l'Evangeli? «Per què no discerniu vosaltres mateixos allò que convé fer?» (Lc 12,57), ens torna a recordar avui Jesús.
No vivim en un món de maldat, encara que també n'hi ha i força. Déu no ha abandonat el seu món. Com recordava sant Joan de la Creu, habitem una terra que va trepitjar el mateix Déu i la va omplir de formosor. La beata Teresa de Calcuta ha copsat els signes del temps, i el temps, el nostre temps, ha entès la beata Teresa de Calcuta. Que ella ens estimuli. No deixem de mirar enlaire sense perdre de vista la terra.
Dia litúrgic: Dijous XXIX durant l'any 20-10-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 12,49-53):
En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi! ¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió. D'ara endavant els cinc membres d'una família estaran dividits entre ells: tres contra dos i dos contra tres. Es dividiran el pare contra el fill, i el fill contra el pare; la mare contra la filla, i la filla contra la mare; la sogra contra la nora, i la nora contra la sogra».
Comentari:
«He vingut a calar foc a la terra»
Avui, l'Evangeli ens presenta Jesús com una persona de grans desigs: «He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa!» (Lc 12,49). Jesús voldria ja veure-la cremar amb l'ardor de la caritat i la virtut. Com aquell que no diu res! Ha de passar la prova d'un baptisme, és a dir, de la creu, i ja voldria haver-la passada. Naturalment! Jesús té plans, i té pressa per veure'ls acomplerts. Podríem dir que té una santa impaciència. Nosaltres també tenim idees i projectes, i els voldríem veure realitzats de seguida. El temps ens fa nosa. «Com desitjo que això es compleixi!» (Lc 12,50), ha dit Jesús.
És la tensió de la vida. És el neguit que experimenta tota persona que té grans projectes. Per altra banda, un que no tingui desigs és un aturat, un mort, un fre. I, a més, un trist, un amargat, un que se sol esbravar criticant els qui treballen. És la gent de desigs la que es mou i fa moure; la que progressa i fa progressar.
Tingues grans desigs! Apunta enlaire, amunt! Busca la perfecció personal, la de la teva família, la del teu treball, la de les teves obres, la dels encàrrecs que et facin. Els sants han aspirat al màxim. No s'han espantat davant l'esforç i la tensió. S'han mogut. Mou-te tu també! Recorda les paraules de sant Agustí: «Si dius prou, estàs perdut. Afegeix sempre, camina sempre, avança sempre; no t'aturis pel camí, no reculis, no et desviïs. S'atura el qui no avança; recula el qui torna a pensar en el punt de sortida, es desvia el qui apostata. És millor el coix en el camí, que el qui corre fora del camí». I afegeix: «Examina't i no t'acontentis amb allò que ets si vols arribar a allò que no ets. Perquè tan bon punt et complaus amb tu mateix, t'has aturat». Et mous o estàs aturat? Demana l'ajuda de la Mare de Déu de l'Esperança!
(Lc 12,49-53):
En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi! ¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió. D'ara endavant els cinc membres d'una família estaran dividits entre ells: tres contra dos i dos contra tres. Es dividiran el pare contra el fill, i el fill contra el pare; la mare contra la filla, i la filla contra la mare; la sogra contra la nora, i la nora contra la sogra».
Comentari:
«He vingut a calar foc a la terra»
Avui, l'Evangeli ens presenta Jesús com una persona de grans desigs: «He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa!» (Lc 12,49). Jesús voldria ja veure-la cremar amb l'ardor de la caritat i la virtut. Com aquell que no diu res! Ha de passar la prova d'un baptisme, és a dir, de la creu, i ja voldria haver-la passada. Naturalment! Jesús té plans, i té pressa per veure'ls acomplerts. Podríem dir que té una santa impaciència. Nosaltres també tenim idees i projectes, i els voldríem veure realitzats de seguida. El temps ens fa nosa. «Com desitjo que això es compleixi!» (Lc 12,50), ha dit Jesús.
És la tensió de la vida. És el neguit que experimenta tota persona que té grans projectes. Per altra banda, un que no tingui desigs és un aturat, un mort, un fre. I, a més, un trist, un amargat, un que se sol esbravar criticant els qui treballen. És la gent de desigs la que es mou i fa moure; la que progressa i fa progressar.
Tingues grans desigs! Apunta enlaire, amunt! Busca la perfecció personal, la de la teva família, la del teu treball, la de les teves obres, la dels encàrrecs que et facin. Els sants han aspirat al màxim. No s'han espantat davant l'esforç i la tensió. S'han mogut. Mou-te tu també! Recorda les paraules de sant Agustí: «Si dius prou, estàs perdut. Afegeix sempre, camina sempre, avança sempre; no t'aturis pel camí, no reculis, no et desviïs. S'atura el qui no avança; recula el qui torna a pensar en el punt de sortida, es desvia el qui apostata. És millor el coix en el camí, que el qui corre fora del camí». I afegeix: «Examina't i no t'acontentis amb allò que ets si vols arribar a allò que no ets. Perquè tan bon punt et complaus amb tu mateix, t'has aturat». Et mous o estàs aturat? Demana l'ajuda de la Mare de Déu de l'Esperança!
Dia litúrgic: Dimecres XXIX durant l'any 19-10-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 12,39-48):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada»
Aleshores Pere li digué: «Senyor, ¿dius aquesta paràbola per a nosaltres o bé per a tothom?». El Senyor continuà: «¿Qui és l'administrador fidel i assenyat a qui l'amo confiarà els seus servents perquè els doni al temps degut l'aliment que els pertoca? Feliç aquell servent que l'amo, quan arriba, troba que ho fa així! Us asseguro amb tota veritat que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent es deia: ‘El meu amo tarda a venir’, i començava a pegar als criats i a les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, vindrà l'amo el dia que menys s'ho espera i a l'hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels infidels.
»El servent que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha fet allò que l'amo volia, rebrà molts assots. En canvi, el qui, sense conèixer-la, s'ha fet mereixedor d'un càstig, rebrà menys assots. Déu demanarà molt d'aquells a qui ha donat molt, reclamarà més d'aquells a qui ha confiat més».
Comentari:
«Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada»
Avui, en llegir aquest fragment de l'Evangeli, ens adonem que cada persona és un administrador: a tots, en néixer, se'ns dóna una herència en els gens i unes capacitats per a realitzar-nos en la vida. Descobrim que aquestes potencialitats i la vida mateixa són un do de Déu, ja que nosaltres no hem fet res per assolir-les. Són un regal personal, únic i intransferible, i és el que ens dóna la nostra personalitat. Són els “talents” dels que ens parla Jesús mateix (cf. Mt 25,15), els quals hem de fer créixer durant la nostra existència. Unes capacitats per a realitzar-se plenament, però amb la possibilitat de comunicar-nos amb els altres i compartir aquests valors.
«El Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada» (Lc 12,40), acaba dient Jesús en el primer paràgraf. És la nostra esperança que el Senyor Jesús vindrà a la fi dels temps; però, ara i aquí, també Jesús es fa present a la nostra vida, en la senzillesa i en la complexitat de cada moment. És avui que, amb la força del Senyor, podem viure el seu Regne. Sant Agustí ens ho recorda amb les paraules del Salm 32,12: «Feliç el poble que té el Senyor per Déu», perquè puguem ser-ne conscients, tot formant part d'aquest poble.
«Estigueu a punt també vosaltres» (Lc 12,40), aquesta exhortació significa una crida a la fidelitat, mai subordinada a l'egoisme. És la nostra responsabilitat de saber “donar resposta” als béns que hem rebut amb la nostra vida. «Coneixent la voluntat del seu amo» (Lc 12,47), és el que anomenen la nostra “consciència”, i és el que ens fa dignament responsables dels nostres actes. És de justícia i amor una resposta generosa per part nostra vers la Humanitat, vers cadascun dels éssers vivents.
(Lc 12,39-48):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada»
Aleshores Pere li digué: «Senyor, ¿dius aquesta paràbola per a nosaltres o bé per a tothom?». El Senyor continuà: «¿Qui és l'administrador fidel i assenyat a qui l'amo confiarà els seus servents perquè els doni al temps degut l'aliment que els pertoca? Feliç aquell servent que l'amo, quan arriba, troba que ho fa així! Us asseguro amb tota veritat que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent es deia: ‘El meu amo tarda a venir’, i començava a pegar als criats i a les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, vindrà l'amo el dia que menys s'ho espera i a l'hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels infidels.
»El servent que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha fet allò que l'amo volia, rebrà molts assots. En canvi, el qui, sense conèixer-la, s'ha fet mereixedor d'un càstig, rebrà menys assots. Déu demanarà molt d'aquells a qui ha donat molt, reclamarà més d'aquells a qui ha confiat més».
Comentari:
«Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada»
Avui, en llegir aquest fragment de l'Evangeli, ens adonem que cada persona és un administrador: a tots, en néixer, se'ns dóna una herència en els gens i unes capacitats per a realitzar-nos en la vida. Descobrim que aquestes potencialitats i la vida mateixa són un do de Déu, ja que nosaltres no hem fet res per assolir-les. Són un regal personal, únic i intransferible, i és el que ens dóna la nostra personalitat. Són els “talents” dels que ens parla Jesús mateix (cf. Mt 25,15), els quals hem de fer créixer durant la nostra existència. Unes capacitats per a realitzar-se plenament, però amb la possibilitat de comunicar-nos amb els altres i compartir aquests valors.
«El Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada» (Lc 12,40), acaba dient Jesús en el primer paràgraf. És la nostra esperança que el Senyor Jesús vindrà a la fi dels temps; però, ara i aquí, també Jesús es fa present a la nostra vida, en la senzillesa i en la complexitat de cada moment. És avui que, amb la força del Senyor, podem viure el seu Regne. Sant Agustí ens ho recorda amb les paraules del Salm 32,12: «Feliç el poble que té el Senyor per Déu», perquè puguem ser-ne conscients, tot formant part d'aquest poble.
«Estigueu a punt també vosaltres» (Lc 12,40), aquesta exhortació significa una crida a la fidelitat, mai subordinada a l'egoisme. És la nostra responsabilitat de saber “donar resposta” als béns que hem rebut amb la nostra vida. «Coneixent la voluntat del seu amo» (Lc 12,47), és el que anomenen la nostra “consciència”, i és el que ens fa dignament responsables dels nostres actes. És de justícia i amor una resposta generosa per part nostra vers la Humanitat, vers cadascun dels éssers vivents.
Dia litúrgic: 18 d'Octubre:
Sant Lluc, evangelista
Text de l'Evangeli
(Lc 10,1-9):
En aquell temps, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar. Els deia: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors. Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí.
»Quan entreu en una casa, digueu primer: ‘Pau en aquesta casa’. Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa. Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: ‘El Regne de Déu és a prop vostre’».
Comentari:
«El Regne de Déu és a prop vostre»
Avui, en la festa de sant Lluc —l'Evangelista de la mansuetud de Crist—, l'Església proclama aquest Evangeli on es presenten els trets centrals de l'apòstol de Crist.
L'apòstol és, en primer lloc, el qui ha estat cridat pel Senyor, designat per Ell mateix, per tal de ser enviat en el seu nom: és Jesús qui crida qui vol per a confiar-li una missió concreta! «El Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar» (Lc 10,1).
L'apòstol, doncs, per haver estat cridat pel Senyor, és, a més a més, aquell qui depèn totalment d'Ell. «No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí» (Lc 10,4). Aquesta prohibició de Jesús als seus deixebles indica, sobretot, que han de posar tota la seva confiança en el seu Senyor, abandonant-se a Ell, fins al punt de deixar a les seves mans allò que és més essencial per a viure: el Senyor, que vesteix els lliris dels prats i dóna l'aliment als ocells, vol que el seu deixeble busqui, en primer lloc, el Regne del cel i no, en canvi, «què menjareu o què beureu, ni en passeu ànsia. Perquè, això, tots els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare ja sap prou que en teniu necessitat» (Lc 12,29-30).
L'apòstol és, encara, el qui prepara el camí del Senyor, anunciant la seva pau, guarint els malalts i manifestant, així, la vinguda del Regne. La tasca de l'apòstol és, doncs, central en i per a la vida de l'Església, perquè d'ella en depèn la futura acollida del Mestre entre els homes.
El millor testimoni que ens pot oferir la festa d'un Evangelista, d'un que ha narrat l'anunci de la Bona Nova, és el de fer-nos repensar en la dimensió apostòlico-evangelitzadora de la nostra vida cristiana.
Dia litúrgic: Dilluns XXIX durant l'any 17-10-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 12,13-21):
En aquell temps, un de la gent digué a Jesús: «Mestre, ordena al meu germà que es parteixi amb mi l'herència». Ell li respongué: «Home, ¿qui m'ha manat que fos jutge o mediador entre vosaltres?». Llavors digué a la gent: «Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns».
I els explicà una paràbola: «A un home ric, la terra li va donar molt. Ell pensava: ‘Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?’. I es va dir: ‘Ja ho sé, què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i els meus béns, i em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te’. Però Déu li digué: ‘Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?’. Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu.
Comentari:
«La vida d'un home no prové pas dels seus béns»
Avui, l'Evangeli, si no ens tapem les orelles i no tanquem els ulls, ens colpirà per la seva claredat: «Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns» (Lc 12,15). D'on prové la vida de l'home?
La de Jesús sabem prou bé d'on procedeix, perquè Ell mateix ens ho ha dit: «Perquè així com el Pare té vida en Ell mateix, també ha concedit al Fill que tingui vida en Ell mateix» (Jn 5,26). Sabem que la vida de Jesús no només prové del Pare, sinó que consisteix en fer la seva voluntat, ja que aquesta és el seu aliment, i la voluntat del Pare equival a dur a terme la seva obra de salvació entre els homes, donant la vida pels seus amics, signe de l'amor més gran. La vida de Jesús és, doncs, una vida totalment rebuda del Pare i totalment lliurada al mateix Pare i, per amor al Pare, als homes. Com podrà ser, per tant, la vida humana suficient en ella mateixa? Com pot negar-se que la nostra vida és un do, que l'hem rebuda i que, només per això, n'hem de donar gràcies? «Ningú no s'ha de creure amo de la pròpia vida» (Sant Jeroni).
En aquesta mateixa lògica, la pregunta que ens falta per fer només pot ser: com pot tenir sentit la nostra vida si es tanca sobre si mateixa, si s'acontenta en dir-se: «Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te» (Lc 12,19)? Si la vida de Jesús és do rebut i do lliurat sempre en l'amor, la nostra vida —que no podem negar que hem rebut— s'ha de convertir, seguint la de Jesús, en donació total a Déu i als germans, perquè «els qui estimen la pròpia vida, la perden» (Jn 12,25).
(Lc 12,13-21):
En aquell temps, un de la gent digué a Jesús: «Mestre, ordena al meu germà que es parteixi amb mi l'herència». Ell li respongué: «Home, ¿qui m'ha manat que fos jutge o mediador entre vosaltres?». Llavors digué a la gent: «Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns».
I els explicà una paràbola: «A un home ric, la terra li va donar molt. Ell pensava: ‘Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?’. I es va dir: ‘Ja ho sé, què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i els meus béns, i em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te’. Però Déu li digué: ‘Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?’. Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu.
Comentari:
«La vida d'un home no prové pas dels seus béns»
Avui, l'Evangeli, si no ens tapem les orelles i no tanquem els ulls, ens colpirà per la seva claredat: «Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns» (Lc 12,15). D'on prové la vida de l'home?
La de Jesús sabem prou bé d'on procedeix, perquè Ell mateix ens ho ha dit: «Perquè així com el Pare té vida en Ell mateix, també ha concedit al Fill que tingui vida en Ell mateix» (Jn 5,26). Sabem que la vida de Jesús no només prové del Pare, sinó que consisteix en fer la seva voluntat, ja que aquesta és el seu aliment, i la voluntat del Pare equival a dur a terme la seva obra de salvació entre els homes, donant la vida pels seus amics, signe de l'amor més gran. La vida de Jesús és, doncs, una vida totalment rebuda del Pare i totalment lliurada al mateix Pare i, per amor al Pare, als homes. Com podrà ser, per tant, la vida humana suficient en ella mateixa? Com pot negar-se que la nostra vida és un do, que l'hem rebuda i que, només per això, n'hem de donar gràcies? «Ningú no s'ha de creure amo de la pròpia vida» (Sant Jeroni).
En aquesta mateixa lògica, la pregunta que ens falta per fer només pot ser: com pot tenir sentit la nostra vida si es tanca sobre si mateixa, si s'acontenta en dir-se: «Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te» (Lc 12,19)? Si la vida de Jesús és do rebut i do lliurat sempre en l'amor, la nostra vida —que no podem negar que hem rebut— s'ha de convertir, seguint la de Jesús, en donació total a Déu i als germans, perquè «els qui estimen la pròpia vida, la perden» (Jn 12,25).
Dia litúrgic: Diumenge XXIX (A) de durant l'any 16-10-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 22,15-21):
En aquell temps, els fariseus van planejar la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora. I van enviar els seus deixebles i els partidaris d'Herodes a dir-li: «Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes de debò el camí de Déu, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones. Digues-nos què et sembla: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar?». Jesús es va adonar de la seva malícia i els digué: «Per què em poseu a prova, hipòcrites? Ensenyeu-me la moneda del tribut». Ells li portaren un denari. Jesús els preguntà: «De qui són aquesta cara i aquesta inscripció?». Li responen: «Del Cèsar». Jesús els diu: «Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu».
Comentari:
«Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu»
Avui, se'ns presenta a la nostra consideració una "famosa" afirmació de Jesucrist: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu» (Mt 22,21).
No entendríem bé aqueixa frase sense tenir en compte el context en que Jesús la diu: «els fariseus van planejar la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora» (Mt 22,15), i «Jesús és va adonar de la seva malícia» (v. 18). Així, doncs, la resposta de Jesús és calculada. En escoltar-la, els fariseus van quedar sorpresos, no se l'esperaven. Si clarament hagués anat en contra del Cèsar, l'haguessin pogut denunciar; si hagués anat clarament a favor de pagar el tribut al Cèsar, se n'haguessin anat satisfets de la seva astúcia. Però Jesucrist, sense parlar en contra del Cèsar, l'ha relativitzat: cal donar a Déu el que és de Déu, i Déu és Senyor fins i tot dels poders d'aquest món.
El Cèsar, com tot governant, no pot exercir un poder arbitrari, perquè el seu poder se li és donat en penyora; com els servents de la paràbola dels talents, que han de respondre davant del Senyor de l'ús del seu argent. En l'Evangeli de sant Joan, Jesús diu a Pilat: «No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt» (Jn 19,10). Jesús no es vol presentar com un agitador polític. Senzillament, posa les coses al seu lloc.
La interpretació que s'ha fet a vegades de Mt 22,21 és que l'Església no s'hauria de "ficar en política", sinó només ocupar-se del culte. Però aqueixa interpretació és totalment falsa, perquè ocupar-se de Déu no és només ocupar-se del culte, sinó preocupar-se per la justícia, i pels homes, que són els fills de Déu. Voler que l'Església romangui en les sagristies, que es faci la sorda, la cega i la muda davant els problemes morals i humans del nostre temps, és prendre a Déu el que és de Déu. «La tolerància que només admet Déu com a opinió privada, però que li nega el domini públic (...) no és tolerància, sinó hipocresia» (Benet XVI).
(Mt 22,15-21):
En aquell temps, els fariseus van planejar la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora. I van enviar els seus deixebles i els partidaris d'Herodes a dir-li: «Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes de debò el camí de Déu, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones. Digues-nos què et sembla: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar?». Jesús es va adonar de la seva malícia i els digué: «Per què em poseu a prova, hipòcrites? Ensenyeu-me la moneda del tribut». Ells li portaren un denari. Jesús els preguntà: «De qui són aquesta cara i aquesta inscripció?». Li responen: «Del Cèsar». Jesús els diu: «Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu».
Comentari:
«Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu»
Avui, se'ns presenta a la nostra consideració una "famosa" afirmació de Jesucrist: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu» (Mt 22,21).
No entendríem bé aqueixa frase sense tenir en compte el context en que Jesús la diu: «els fariseus van planejar la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora» (Mt 22,15), i «Jesús és va adonar de la seva malícia» (v. 18). Així, doncs, la resposta de Jesús és calculada. En escoltar-la, els fariseus van quedar sorpresos, no se l'esperaven. Si clarament hagués anat en contra del Cèsar, l'haguessin pogut denunciar; si hagués anat clarament a favor de pagar el tribut al Cèsar, se n'haguessin anat satisfets de la seva astúcia. Però Jesucrist, sense parlar en contra del Cèsar, l'ha relativitzat: cal donar a Déu el que és de Déu, i Déu és Senyor fins i tot dels poders d'aquest món.
El Cèsar, com tot governant, no pot exercir un poder arbitrari, perquè el seu poder se li és donat en penyora; com els servents de la paràbola dels talents, que han de respondre davant del Senyor de l'ús del seu argent. En l'Evangeli de sant Joan, Jesús diu a Pilat: «No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt» (Jn 19,10). Jesús no es vol presentar com un agitador polític. Senzillament, posa les coses al seu lloc.
La interpretació que s'ha fet a vegades de Mt 22,21 és que l'Església no s'hauria de "ficar en política", sinó només ocupar-se del culte. Però aqueixa interpretació és totalment falsa, perquè ocupar-se de Déu no és només ocupar-se del culte, sinó preocupar-se per la justícia, i pels homes, que són els fills de Déu. Voler que l'Església romangui en les sagristies, que es faci la sorda, la cega i la muda davant els problemes morals i humans del nostre temps, és prendre a Déu el que és de Déu. «La tolerància que només admet Déu com a opinió privada, però que li nega el domini públic (...) no és tolerància, sinó hipocresia» (Benet XVI).
Dia litúrgic: Dissabte XXVIII dedurant l'any 15-10-2011
Santoral 15 d'Octubre: Santa Teresa de Jesús, verge i doctora de l'Església
Text de
l'Evangeli (Lc 12,8-12):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us dic: A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també el Fill de l'home el reconeixerà davant els àngels de Déu. Però el qui em negui davant els homes, serà negat davant els àngels de Déu. Tot aquell qui parlarà contra el Fill de l'home serà perdonat, però el qui haurà blasfemat contra l'Esperit Sant no serà perdonat.
»Quan us condueixin a les sinagogues, als magistrats o a les autoritats, no us preocupeu de com us defensareu ni de què direu: l'Esperit Sant us ensenyarà en aquell moment el que haureu de dir».
Comentari:
«L'Esperit Sant us ensenyarà en aquell moment el que haureu de dir»
Avui ressonen altra vegada les paraules de Jesús invitant-nos a reconèixer-lo davant dels homes: «A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també el Fill de l'home el reconeixerà davant els àngels de Déu» (Lc 12,8). Som en un temps en els quals a la vida pública hom reivindica la laïcitat, obligant els creients a manifestar la seva fe únicament en l'àmbit privat. Quan un cristià, un prevere, un bisbe, el Papa..., diu alguna cosa públicament, ni que sigui plena de sentit comú, ja molesta, únicament perquè ve del qui ve, com si nosaltres no tinguéssim dret —com tothom!— a dir el que pensem. Per més que els incomodi, no podem deixar d'anunciar l'Evangeli. En tot cas, «l'Esperit Sant us ensenyarà en aquell moment el que haureu de dir» (Lc 12,12). Al respecte, sant Ciril de Jerusalem ho reblava afirmant que «l'Esperit Sant, que habita en els qui estan ben disposats, els inspira com a doctor allò que han de dir».
Els atacs que ens fan tenen una gravetat diferent, perquè no és el mateix dir mal d'un membre de l'Església (a vegades amb raó, per les nostres mancances), que atacar Jesucrist (si el veuen únicament en la seva dimensió humana), o bé injuriar l'Esperit Sant, ja sigui blasfemant, ja sigui negant l'existència i els atributs de Déu.
Pel que fa al perdó de la injúria, fins i tot quan el pecat és lleu, cal una actitud prèvia, que és el penediment. Si no hi ha penediment, el perdó és inviable, el pont està trencat per una banda. Per això, Jesús diu que hi ha pecats que ni Déu no perdonarà, si no hi ha per part del pecador l'actitud humil de reconèixer el seu pecat (cf. Lc 12,10).
Dia litúrgic: Divendres XXVIII de durant l'any 14-X-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 12,1-7):
En aquell temps, la gent s'havia aglomerat a milers, fins al punt que es trepitjaven els uns als altres. Jesús començà a dir primer als seus deixebles: «Guardeu-vos del llevat dels fariseus, que és la hipocresia. No hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. Per això, tot el que heu dit en la fosca, ho sentiran a plena llum, i el que heu parlat a cau d'orella en la cambra més retirada, ho pregonaran des dels terrats. A vosaltres, amics meus, us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més. Jo us faré veure qui heu de témer: temeu aquell qui, després de prendre la vida, té poder de tirar a l'infern. Us ho asseguro: a aquest sí que l'heu de témer. ¿No es venen cinc ocells per pocs diners? Doncs bé, Déu no n'oblida ni un de sol. Més encara, fins i tot els cabells us té comptats. No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells.
Comentari:
«Guardeu-vos del llevat dels fariseus, que és la hipocresia»
Avui, el Senyor ens invita a reflexionar sobre una mena de llevat dolent que no fermenta el pa, sinó que només l'engrandeix aparentment i el deixa cru i incapaç de nodrir: «Guardeu-vos del llevat dels fariseus» (Lc 12,1). Es diu hipocresia i és només aparença de bé, màscara feta amb draps de tots colors i cridaners, però que amaguen vicis i deformitats morals, infeccions de l'esperit i microbis que embruten el pensament i, en conseqüència, la mateixa existència.
Per això, Jesús adverteix que cal tenir precaució davant d'aquests usurpadors que, en predicar amb els mals exemples i amb la lluentor de les paraules mentideres, miren de sembrar la infecció al seu voltant. Recordo que un periodista —brillant pel seu estil i professor de filosofia— va voler afrontar el tema de la posició de l'Església catòlica davant la qüestió del pretès “matrimoni” entre homosexuals. I amb pas alegre i un rosari de sofismes tan grans com elefants, va intentar contradir les sanes raons que el Magisteri havia exposat en un dels seus recents documents. Heus ací un fariseu dels nostres dies que, després d'haver-se declarat batejat i creient, s'allunya amb desimboltura del pensament de l'Església i de l'esperit del Crist, i encara pretén passar per mestre, acompanyant i guia dels fidels.
Passem ara a un altre tema: el Mestre recomana distingir entre temor i temor: «No tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més» (Lc 12,4), que serien els perseguidors de la idea cristiana, que maten a desenes els fidels en temps de “caça de l'home” o de tant en tant alguns testimonis singulars de Jesucrist.
Por absolutament diversa i motivada és la de poder perdre el cos i l'ànima, i això està a les mans del Jutge diví; no que l'ànima mori (seria una sort per al pecador), sinó que tasti una amargor que pot ser anomenada “mortal” perquè és absoluta i interminable. «Si aquí esculls viure bé, no seràs enviat a les penes eternes. Puix que aquí no pots escollir no morir, mentre vius escull no morir eternament» (Sant Agustí).
(Lc 12,1-7):
En aquell temps, la gent s'havia aglomerat a milers, fins al punt que es trepitjaven els uns als altres. Jesús començà a dir primer als seus deixebles: «Guardeu-vos del llevat dels fariseus, que és la hipocresia. No hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. Per això, tot el que heu dit en la fosca, ho sentiran a plena llum, i el que heu parlat a cau d'orella en la cambra més retirada, ho pregonaran des dels terrats. A vosaltres, amics meus, us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més. Jo us faré veure qui heu de témer: temeu aquell qui, després de prendre la vida, té poder de tirar a l'infern. Us ho asseguro: a aquest sí que l'heu de témer. ¿No es venen cinc ocells per pocs diners? Doncs bé, Déu no n'oblida ni un de sol. Més encara, fins i tot els cabells us té comptats. No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells.
Comentari:
«Guardeu-vos del llevat dels fariseus, que és la hipocresia»
Avui, el Senyor ens invita a reflexionar sobre una mena de llevat dolent que no fermenta el pa, sinó que només l'engrandeix aparentment i el deixa cru i incapaç de nodrir: «Guardeu-vos del llevat dels fariseus» (Lc 12,1). Es diu hipocresia i és només aparença de bé, màscara feta amb draps de tots colors i cridaners, però que amaguen vicis i deformitats morals, infeccions de l'esperit i microbis que embruten el pensament i, en conseqüència, la mateixa existència.
Per això, Jesús adverteix que cal tenir precaució davant d'aquests usurpadors que, en predicar amb els mals exemples i amb la lluentor de les paraules mentideres, miren de sembrar la infecció al seu voltant. Recordo que un periodista —brillant pel seu estil i professor de filosofia— va voler afrontar el tema de la posició de l'Església catòlica davant la qüestió del pretès “matrimoni” entre homosexuals. I amb pas alegre i un rosari de sofismes tan grans com elefants, va intentar contradir les sanes raons que el Magisteri havia exposat en un dels seus recents documents. Heus ací un fariseu dels nostres dies que, després d'haver-se declarat batejat i creient, s'allunya amb desimboltura del pensament de l'Església i de l'esperit del Crist, i encara pretén passar per mestre, acompanyant i guia dels fidels.
Passem ara a un altre tema: el Mestre recomana distingir entre temor i temor: «No tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més» (Lc 12,4), que serien els perseguidors de la idea cristiana, que maten a desenes els fidels en temps de “caça de l'home” o de tant en tant alguns testimonis singulars de Jesucrist.
Por absolutament diversa i motivada és la de poder perdre el cos i l'ànima, i això està a les mans del Jutge diví; no que l'ànima mori (seria una sort per al pecador), sinó que tasti una amargor que pot ser anomenada “mortal” perquè és absoluta i interminable. «Si aquí esculls viure bé, no seràs enviat a les penes eternes. Puix que aquí no pots escollir no morir, mentre vius escull no morir eternament» (Sant Agustí).
Dia litúrgic: Dijous XXVIII dedurant l'any 13-10-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 11,47-54):
En aquell temps, el Senyor digué: «Ai de vosaltres, que construïu monuments sepulcrals als profetes que els vostres pares van matar! Així demostreu que esteu d'acord amb el que ells van fer: els vostres pares van matar els profetes, i vosaltres construïu monuments que els recordin! Per això la mateixa saviesa de Déu ha dit: ‘Els enviaré profetes i apòstols, i ells en mataran i perseguiran’. Però Déu demanarà comptes a aquesta generació de la sang de tots els profetes, vessada des de la creació del món, des de la sang d'Abel fins a la de Zacaries, mort entre l'altar i el santuari. Us ho asseguro: Déu en demanarà comptes a aquesta generació. Ai de vosaltres, mestres de la Llei, que reteniu la clau del coneixement de Déu: vosaltres no hi heu entrat i heu tancat la porta als qui volien entrar-hi!».
Quan Jesús va sortir d'allà, els mestres de la Llei i els fariseus començaren a tenir-li una rancúnia terrible i miraven de fer-lo parlar sobre moltes qüestions, parant-li trampes per agafar-lo en alguna resposta comprometedora.
Comentari:
«Construïu monuments sepulcrals als profetes que els vostres pares van matar!»
Avui, se'ns planteja el sentit, acceptació i tracte dispensat als profetes: «Els enviaré profetes i apòstols, i ells en mataran i perseguiran» (Lc 11,49). Són persones de qualsevol condició social o religiosa, que han rebut el missatge diví i se n'han impregnat; impulsats per l'Esperit, l'expressen amb signes i paraules comprensibles per al seu temps. És un missatge que es transmet mitjançant discursos, generalment poc afalagadors, o accions quasi sempre difícils d'acceptar. Una característica de la profecia és la seva incomoditat. El do resulta molest per a qui el rep, ja que li cou per dins, i és incòmode per al seu entorn, que avui, gràcies a Internet o els satèl·lits, es pot estendre a tot arreu.
Els contemporanis del profeta pretenen condemnar-lo al silenci, el calumnien, el desacrediten, així fins que mor. Arriba llavors el moment d'aixecar-li el sepulcre i d'organitzar-li homenatges, quan ja no molesta. Actualment no manquen profetes que gaudeixen de fama universal. La Mare Teresa, Joan XXIII, Monsenyor Romero... Recordem allò que reclamaven i ens exigien?, duem a la pràctica el que ens van fer veure? A la nostra generació hom li demanarà comptes de la capa d'ozó que ha destruït, de la desertització causada pel nostre malversament de l'aigua, però també de l'ostracisme al qual hem reduït els nostres profetes.
Encara hi ha persones que es reserven el “dret de saber en exclusiva”, que —en el millor dels casos— el comparteixen amb els seus, amb aquells que els permeten de continuar enfilats en llurs èxits i fama. Persones que barren el pas als qui miren d'entrar en els àmbits del coneixement, no fos cas que arribin a saber tant com ells i els avancin: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei, que reteniu la clau del coneixement de Déu: vosaltres no hi heu entrat i heu tancat la porta als qui volien entrar-hi!» (Lc 11,52).
Ara, com en temps de Jesús, molts analitzen frases i estudien textos per desacreditar els qui incomoden amb llurs paraules: fem també nosaltres igual? «No hi ha res més perillós que jutjar les coses de Déu amb els discursos humans» (Sant Joan Crisòstom).
(Lc 11,47-54):
En aquell temps, el Senyor digué: «Ai de vosaltres, que construïu monuments sepulcrals als profetes que els vostres pares van matar! Així demostreu que esteu d'acord amb el que ells van fer: els vostres pares van matar els profetes, i vosaltres construïu monuments que els recordin! Per això la mateixa saviesa de Déu ha dit: ‘Els enviaré profetes i apòstols, i ells en mataran i perseguiran’. Però Déu demanarà comptes a aquesta generació de la sang de tots els profetes, vessada des de la creació del món, des de la sang d'Abel fins a la de Zacaries, mort entre l'altar i el santuari. Us ho asseguro: Déu en demanarà comptes a aquesta generació. Ai de vosaltres, mestres de la Llei, que reteniu la clau del coneixement de Déu: vosaltres no hi heu entrat i heu tancat la porta als qui volien entrar-hi!».
Quan Jesús va sortir d'allà, els mestres de la Llei i els fariseus començaren a tenir-li una rancúnia terrible i miraven de fer-lo parlar sobre moltes qüestions, parant-li trampes per agafar-lo en alguna resposta comprometedora.
Comentari:
«Construïu monuments sepulcrals als profetes que els vostres pares van matar!»
Avui, se'ns planteja el sentit, acceptació i tracte dispensat als profetes: «Els enviaré profetes i apòstols, i ells en mataran i perseguiran» (Lc 11,49). Són persones de qualsevol condició social o religiosa, que han rebut el missatge diví i se n'han impregnat; impulsats per l'Esperit, l'expressen amb signes i paraules comprensibles per al seu temps. És un missatge que es transmet mitjançant discursos, generalment poc afalagadors, o accions quasi sempre difícils d'acceptar. Una característica de la profecia és la seva incomoditat. El do resulta molest per a qui el rep, ja que li cou per dins, i és incòmode per al seu entorn, que avui, gràcies a Internet o els satèl·lits, es pot estendre a tot arreu.
Els contemporanis del profeta pretenen condemnar-lo al silenci, el calumnien, el desacrediten, així fins que mor. Arriba llavors el moment d'aixecar-li el sepulcre i d'organitzar-li homenatges, quan ja no molesta. Actualment no manquen profetes que gaudeixen de fama universal. La Mare Teresa, Joan XXIII, Monsenyor Romero... Recordem allò que reclamaven i ens exigien?, duem a la pràctica el que ens van fer veure? A la nostra generació hom li demanarà comptes de la capa d'ozó que ha destruït, de la desertització causada pel nostre malversament de l'aigua, però també de l'ostracisme al qual hem reduït els nostres profetes.
Encara hi ha persones que es reserven el “dret de saber en exclusiva”, que —en el millor dels casos— el comparteixen amb els seus, amb aquells que els permeten de continuar enfilats en llurs èxits i fama. Persones que barren el pas als qui miren d'entrar en els àmbits del coneixement, no fos cas que arribin a saber tant com ells i els avancin: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei, que reteniu la clau del coneixement de Déu: vosaltres no hi heu entrat i heu tancat la porta als qui volien entrar-hi!» (Lc 11,52).
Ara, com en temps de Jesús, molts analitzen frases i estudien textos per desacreditar els qui incomoden amb llurs paraules: fem també nosaltres igual? «No hi ha res més perillós que jutjar les coses de Déu amb els discursos humans» (Sant Joan Crisòstom).
Dia litúrgic: Dimecres XXVIII de durant l'any
Santoral 12 d'Octubre: La Mare de Déu del Pilar
Text de l'Evangeli
(Lc 11,42-46):
En aquell temps, el Senyor digué: «Ai de vosaltres, fariseus, que pagueu el delme de la menta, de la ruda i de qualsevol llegum, però deixeu de banda la justícia i l'amor de Déu! Havíeu de complir això, sense passar per alt allò altre. Ai de vosaltres, fariseus, que us agrada d'ocupar els primers seients a les sinagogues i que la gent us saludi a les places! Ai de vosaltres, que sou com sepulcres que no es veuen, i la gent, sense saber-ho, hi passa pel damunt! Un mestre de la Llei li digué: «Mestre, amb això que dius ens ofens també a nosaltres». Jesús respongué: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit!».
Comentari:
«Havíeu de complir això, sense passar per alt allò altre»
Avui veiem com el Diví Mestre ens dóna algunes lliçons: entre elles, ens parla dels delmes i també de la coherència que han de tenir els educadors (pares, mestres i tot cristià apòstol). En l'Evangeli segons sant Lluc de la Missa d'avui, l'ensenyança apareix de manera més sintètica, però en els passatges paral·lels de Mateu (23,1ss.) és ben extensa i concreta. Tot el pensament del Senyor conclou en què l'ànima de la nostra activitat han d'ésser la justícia, la caritat, la misericòrdia i la fidelitat (cf. Lc 11,42).
Els delmes en l'Antic Testament i la nostra actual col·laboració amb l'Església, segons les lleis i els costums, van en la mateixa línia. Emperò, donar valor de llei obligatòria a coses petites —com ho feien els Mestres de la Llei— és exagerat i fatigós: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit!» (Lc 11,46).
És veritat que les persones que afinen tenen delicadeses de generositat. Hem tingut vivències recents de persones que de la collita porten per a l'Església —per al culte i per als pobres— el 10% (delme); d'altres que reserven la primera flor (les primícies), el fruit millor del seu hort; o bé venen a oferir el mateix import que han gastat en el viatge d'esbarjo o vacances; altres porten el producte preferit del seu treball, tot plegat per aquest mateix fi. S'hi endevina assimilat l'esperit del Sant Evangeli. L'amor és enginyós; de coses petites en treu alegries i mèrits davant de Déu.
El bon pastor passa al davant del ramat. El pares bons són model: l'exemple arrossega. Els bons educadors s'esforcen a viure les virtuts que ensenyen. Això és la coherència. No solament amb un dit, sinó de ple: Vida de Sagrari, devoció a la Mare de Déu, petits serveis a la llar, escampar bon humor cristià... «Les ànimes grans fan bon cabal de les coses petites» (Sant Josepmaria).
Dia litúrgic: Dimarts XXVIII de durant l'any
Text de l'Evangeli
(Lc 11,37-41):
En aquell temps, quan Jesús hagué acabat de parlar, un fariseu va convidar-lo a menjar a casa seva. Jesús hi anà i es posà a taula. El fariseu es va estranyar quan veié que no s'havia rentat ritualment abans de dinar. El Senyor li digué: «Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria. Insensats! El qui ha fet el defora, ¿no ha fet també el dedins? Doneu com a almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat».
Comentari:
«Doneu com almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat»
Avui l'evangelista situa Jesús en un banquet: «Un fariseu va convidar-lo a menjar a casa seva» (Lc 11,37). ¡En bona hora se li va ocórrer! ¡Quina cara deuria fer l'amfitrió quan el convidat va passar de llarg de la norma ritual de rentar-se (que no era un precepte de la Llei, sinó de la tradició dels antics rabins) a més de censurar-los-hi contundentment a ell i al seu grup social. El fariseu no va encertar el dia, i el comportament de Jesús, com avui diríem, no fou “políticament correcte”. Els evangelis ens mostren que al Senyor no li importava gaire el “què diran” ni la “correcció política”; per això, encara que a algú li sàpiga greu, aquestes coses no han de ser norma d'actuació per a qui es consideri cristià. Jesús condemna clarament l'actuació pròpia de la doble moral, la hipocresia que cerca la conveniència o l'engany: «Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria» (Lc 11,39). Com sempre, la Paraula de Déu ens interpel·la sobre usos i costums de la nostra vida quotidiana, en la qual acabem convertint en “valors” falòrnies que miren de dissimular els pecats de supèrbia, egoisme i orgull, tot intentant “globalitzar” la moral en la correcció política per tal de no desentonar ni quedar marginats, sense importar el preu ni l'embrutiment de la nostra ànima, puix, al cap i a la fi, tothom ho fa. Sant Basili deia que «del que més ha de fugir l'home prudent és de viure pendent de l'opinió dels altres». Si som testimonis del Crist, ens cal saber que la veritat sempre ho serà, encara que caigui foc del cel. Aquesta és la nostra missió enmig dels homes amb els quals compartim la vida, procurant de mantenir-nos nets segons el model d'home que Déu ens ha revelat en el Crist. La netedat d'esperit va més enllà de les formes socials i, si alguna vegada en dubtem, recordem llavors que els nets de cor veuran Déu. Que cadascú esculli l'objectiu de la seva mirada per tota l'eternitat.
(Lc 11,37-41):
En aquell temps, quan Jesús hagué acabat de parlar, un fariseu va convidar-lo a menjar a casa seva. Jesús hi anà i es posà a taula. El fariseu es va estranyar quan veié que no s'havia rentat ritualment abans de dinar. El Senyor li digué: «Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria. Insensats! El qui ha fet el defora, ¿no ha fet també el dedins? Doneu com a almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat».
Comentari:
«Doneu com almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat»
Avui l'evangelista situa Jesús en un banquet: «Un fariseu va convidar-lo a menjar a casa seva» (Lc 11,37). ¡En bona hora se li va ocórrer! ¡Quina cara deuria fer l'amfitrió quan el convidat va passar de llarg de la norma ritual de rentar-se (que no era un precepte de la Llei, sinó de la tradició dels antics rabins) a més de censurar-los-hi contundentment a ell i al seu grup social. El fariseu no va encertar el dia, i el comportament de Jesús, com avui diríem, no fou “políticament correcte”. Els evangelis ens mostren que al Senyor no li importava gaire el “què diran” ni la “correcció política”; per això, encara que a algú li sàpiga greu, aquestes coses no han de ser norma d'actuació per a qui es consideri cristià. Jesús condemna clarament l'actuació pròpia de la doble moral, la hipocresia que cerca la conveniència o l'engany: «Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria» (Lc 11,39). Com sempre, la Paraula de Déu ens interpel·la sobre usos i costums de la nostra vida quotidiana, en la qual acabem convertint en “valors” falòrnies que miren de dissimular els pecats de supèrbia, egoisme i orgull, tot intentant “globalitzar” la moral en la correcció política per tal de no desentonar ni quedar marginats, sense importar el preu ni l'embrutiment de la nostra ànima, puix, al cap i a la fi, tothom ho fa. Sant Basili deia que «del que més ha de fugir l'home prudent és de viure pendent de l'opinió dels altres». Si som testimonis del Crist, ens cal saber que la veritat sempre ho serà, encara que caigui foc del cel. Aquesta és la nostra missió enmig dels homes amb els quals compartim la vida, procurant de mantenir-nos nets segons el model d'home que Déu ens ha revelat en el Crist. La netedat d'esperit va més enllà de les formes socials i, si alguna vegada en dubtem, recordem llavors que els nets de cor veuran Déu. Que cadascú esculli l'objectiu de la seva mirada per tota l'eternitat.
Dia litúrgic: Dilluns XXVIII de durant l'any 10-10-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 11,29-32):
En aquell temps, s'anava reunint encara més gent al voltant de Jesús, i Ell començà a dir: «La gent d'aquesta generació és dolenta: demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el de Jonàs. Perquè així com Jonàs va ser un senyal per a la gent de Nínive, també el Fill de l'home ho serà per a aquesta generació. El dia del judici, la reina del país del sud s'alçarà per condemnar els homes d'aquesta generació, perquè ella va venir de l'altre cap de món per escoltar la saviesa de Salomó; i aquí hi ha alguna cosa més que Salomó. El dia del judici, els habitants de Nínive s'aixecaran per condemnar la gent d'aquesta generació, perquè ells es van convertir quan Jonàs els predicà; i aquí hi ha alguna cosa més que Jonàs».
Comentari:
«La gent d'aquesta generació és dolenta: demana un senyal»
Avui, la dolça veu —però severa— del Crist posa en alerta els qui estan convençuts de tenir ja el “bitllet” per al Paradís, solament perquè diuen: «Jesús, que n'ets de formós!». Crist ha pagat el preu de la nostra salvació sense excloure ningú, però cal observar unes condicions bàsiques. I, entre altres, no pretendre que el Crist ho faci tot i nosaltres res. Això seria no solament niciesa, sinó malvada supèrbia. Per això, el Senyor no dubta en usar la paraula “dolenta”: «La gent d'aquesta generació és dolenta: demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el de Jonàs» (Lc 11,29). Li dóna el nom de “dolenta” perquè posa la condició de veure abans miracles espectaculars per tal de donar després la seva eventual i condescendent adhesió.
Ni davant dels seus paisans de Natzaret accedí, perquè —exigents!— pretenien que Jesús signés la seva missió de profeta i Messies mitjançant meravellosos prodigis, que ells voldrien assaborir com espectadors acomodats en la butaca d'un cinema. Però això no pot ser: el Senyor ofereix la salvació, però solament a qui se subjecti a Ell per mitjà d'una obediència que neix de la fe, que espera i calla. Déu pretén aquesta fe antecedent (que en el nostre interior Ell mateix ha posat com una llavor de gràcia).
Un testimoni en contra dels creients que mantenen una caricatura de la fe serà la reina del Migdia, que es desplaçà des dels confins de la terra per a escoltar la saviesa de Salomó, i resulta que «aquí hi ha alguna cosa més que Salomó» (Lc 11,31). Diu un proverbi que «no hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar». Crist, condemnat a mort, ressuscitarà als tres dies: a qui el reconegui, li proposa la salvació, mentre que per als altres —tornant com a Jutge— ja no hi haurà res a fer, sinó escoltar la condemnació per obstinada incredulitat. Acceptem-lo amb fe i amor avançats. El reconeixerem i ens reconeixerà com a seus. Deia el Servent de Déu Don Alberione: «Déu no gasta la llum: encén les llànties en la mesura en què facin falta, però sempre en el temps oportú».
(Lc 11,29-32):
En aquell temps, s'anava reunint encara més gent al voltant de Jesús, i Ell començà a dir: «La gent d'aquesta generació és dolenta: demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el de Jonàs. Perquè així com Jonàs va ser un senyal per a la gent de Nínive, també el Fill de l'home ho serà per a aquesta generació. El dia del judici, la reina del país del sud s'alçarà per condemnar els homes d'aquesta generació, perquè ella va venir de l'altre cap de món per escoltar la saviesa de Salomó; i aquí hi ha alguna cosa més que Salomó. El dia del judici, els habitants de Nínive s'aixecaran per condemnar la gent d'aquesta generació, perquè ells es van convertir quan Jonàs els predicà; i aquí hi ha alguna cosa més que Jonàs».
Comentari:
«La gent d'aquesta generació és dolenta: demana un senyal»
Avui, la dolça veu —però severa— del Crist posa en alerta els qui estan convençuts de tenir ja el “bitllet” per al Paradís, solament perquè diuen: «Jesús, que n'ets de formós!». Crist ha pagat el preu de la nostra salvació sense excloure ningú, però cal observar unes condicions bàsiques. I, entre altres, no pretendre que el Crist ho faci tot i nosaltres res. Això seria no solament niciesa, sinó malvada supèrbia. Per això, el Senyor no dubta en usar la paraula “dolenta”: «La gent d'aquesta generació és dolenta: demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el de Jonàs» (Lc 11,29). Li dóna el nom de “dolenta” perquè posa la condició de veure abans miracles espectaculars per tal de donar després la seva eventual i condescendent adhesió.
Ni davant dels seus paisans de Natzaret accedí, perquè —exigents!— pretenien que Jesús signés la seva missió de profeta i Messies mitjançant meravellosos prodigis, que ells voldrien assaborir com espectadors acomodats en la butaca d'un cinema. Però això no pot ser: el Senyor ofereix la salvació, però solament a qui se subjecti a Ell per mitjà d'una obediència que neix de la fe, que espera i calla. Déu pretén aquesta fe antecedent (que en el nostre interior Ell mateix ha posat com una llavor de gràcia).
Un testimoni en contra dels creients que mantenen una caricatura de la fe serà la reina del Migdia, que es desplaçà des dels confins de la terra per a escoltar la saviesa de Salomó, i resulta que «aquí hi ha alguna cosa més que Salomó» (Lc 11,31). Diu un proverbi que «no hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar». Crist, condemnat a mort, ressuscitarà als tres dies: a qui el reconegui, li proposa la salvació, mentre que per als altres —tornant com a Jutge— ja no hi haurà res a fer, sinó escoltar la condemnació per obstinada incredulitat. Acceptem-lo amb fe i amor avançats. El reconeixerem i ens reconeixerà com a seus. Deia el Servent de Déu Don Alberione: «Déu no gasta la llum: encén les llànties en la mesura en què facin falta, però sempre en el temps oportú».
Dia litúrgic: Diumenge XXVIII (A) de durant l'any 9-10-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 22,1-14):
En aquell temps, Jesús proposà aquesta paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec: ‘Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces!’.
»Però ells no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat.
»Llavors va dir als seus servents: ‘El banquet de noces és a punt, però els convidats no n'eren dignes; aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu. Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s'omplí de convidats.
»Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s'adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, i li digué: ‘Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?’. Però ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: ‘Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents’. Perquè molts són cridats, però pocs són escollits».
Comentari:
«Aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu»
Avui, Jesús ens mostra el rei (el Pare), tot convidant —per mitjà dels seus “servents” (els profetes), al banquet de l'aliança del seu Fill amb la humanitat (la salvació). Primer ho va fer amb Israel, «ells no hi volien anar» (Mt 22,3). Davant la negativa, el Pare no deixa d'insistir: «Ja tinc preparat el meu banquet (...), tot és a punt; veniu a les noces» (v. 4). Però aquest desfavor, d'escarni i mort dels servents, suscita l'enviament de les tropes, la mort d'aquells homicides i la crema de la “seva” ciutat (cf. Mt 22,6-7): Jerusalem.
Així, per altres “servents” (apòstols) —enviats a anar per «les cruïlles dels camins» (Mt 22,9): «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los...», dirà més tard el Senyor Jesús a Mt 28,19— fórem convidats nosaltres, la resta de la humanitat, és a dir, «tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s'omplí de convidats» (Mt 22,10): l'Església. Tot i així, la qüestió no és solament estar a la sala de les noces per la invitació, sinó que la cosa té molta relació també amb la dignitat amb què s'hi és («vestit de noces», cf. v. 12). Sant Jeroni comentà al respecte: «Les vestimentes de festa són els preceptes del Senyor i les obres acomplertes segons la Llei i l'Evangeli, que són els vestits del nou home». És a dir, les obres de la caritat amb què cal acompanyar la fe.
Sabem que la Mare Teresa, totes les nits, sortia als carrers de Calcuta a recollir moribunds per tal de donar-los, amb amor, un bon morir: nets, ben acollits i, si era possible, batejats. Una vegada comentà: «No tinc por de morir, perquè quan sigui davant del Pare, hi haurà tants de pobres que li vaig lliurar amb el vestit de noces, que sabran defensar-me». Benaurada ella! —Aprenguem nosaltres la lliçó.
(Mt 22,1-14):
En aquell temps, Jesús proposà aquesta paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec: ‘Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces!’.
»Però ells no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat.
»Llavors va dir als seus servents: ‘El banquet de noces és a punt, però els convidats no n'eren dignes; aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu. Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s'omplí de convidats.
»Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s'adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, i li digué: ‘Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?’. Però ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: ‘Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents’. Perquè molts són cridats, però pocs són escollits».
Comentari:
«Aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu»
Avui, Jesús ens mostra el rei (el Pare), tot convidant —per mitjà dels seus “servents” (els profetes), al banquet de l'aliança del seu Fill amb la humanitat (la salvació). Primer ho va fer amb Israel, «ells no hi volien anar» (Mt 22,3). Davant la negativa, el Pare no deixa d'insistir: «Ja tinc preparat el meu banquet (...), tot és a punt; veniu a les noces» (v. 4). Però aquest desfavor, d'escarni i mort dels servents, suscita l'enviament de les tropes, la mort d'aquells homicides i la crema de la “seva” ciutat (cf. Mt 22,6-7): Jerusalem.
Així, per altres “servents” (apòstols) —enviats a anar per «les cruïlles dels camins» (Mt 22,9): «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los...», dirà més tard el Senyor Jesús a Mt 28,19— fórem convidats nosaltres, la resta de la humanitat, és a dir, «tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s'omplí de convidats» (Mt 22,10): l'Església. Tot i així, la qüestió no és solament estar a la sala de les noces per la invitació, sinó que la cosa té molta relació també amb la dignitat amb què s'hi és («vestit de noces», cf. v. 12). Sant Jeroni comentà al respecte: «Les vestimentes de festa són els preceptes del Senyor i les obres acomplertes segons la Llei i l'Evangeli, que són els vestits del nou home». És a dir, les obres de la caritat amb què cal acompanyar la fe.
Sabem que la Mare Teresa, totes les nits, sortia als carrers de Calcuta a recollir moribunds per tal de donar-los, amb amor, un bon morir: nets, ben acollits i, si era possible, batejats. Una vegada comentà: «No tinc por de morir, perquè quan sigui davant del Pare, hi haurà tants de pobres que li vaig lliurar amb el vestit de noces, que sabran defensar-me». Benaurada ella! —Aprenguem nosaltres la lliçó.
Dia litúrgic: Dissabte XXVII de durant l'any 8-10-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 11,27-28):
En aquell temps, mentre Jesús parlava, una dona alçà la veu entre la gent i li digué: «Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar!». Però Ell va respondre: «Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!».
Comentari:
«Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar»
Avui escoltem la millor de les lloances que Jesús podia fer de la seva pròpia Mare: «Sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!» (Lc 11,28). Amb aquesta resposta, Jesucrist no rebutja l'apassionada alabança que aquella dona senzilla dedicava a la seva Mare, sinó que ho accepta i va més enllà, bo i explicant que Maria Santíssima és benaurada —sobretot!— pel fet d'haver estat bona i fidel en l'acompliment de la Paraula de Déu.
De vegades em pregunten si els cristians creiem en la predestinació, com hi creuen altres religions. No!: els cristians creiem que Déu ens té reservat un destí de felicitat. Déu vol que siguem feliços, sortosos, benaurats. Fixem-nos que aquesta paraula es va repetint en els ensenyaments de Jesús: «Feliços, feliços, feliços...». «Feliços els pobres, els compassius, els qui tenen fam i set de ser justos, els qui creuran sense haver vist» (cf. Mt 5,3-12; Jn 20,29). Déu vol la nostra felicitat, una felicitat que comença ja en aquest món, encara que els camins per arribar-hi no siguin ni la riquesa, ni el poder, ni l'èxit fàcil, ni la fama, sinó l'amor pobre i humil de qui tot ho espera. La joia de creure! Aquella de la qual parlava el convers Jacques Maritain.
Es tracta d'una felicitat que és més gran encara que la joia de viure, perquè creiem en una vida sense fi, eterna. Maria, la Mare de Jesús, no és solament sortosa per haver-lo portat al món, per haver-lo alletat i criat —com intuïa aquella espontània dona del poble— sinó, sobretot, per haver estat oient de la Paraula i per haver-la posada en pràctica: per haver estimat i per haver-se deixat estimar pel seu Fill Jesús. Com escrivia el poeta: «Poder dir “mare” i sentir-se dir “fill meu” / és la sort que ens envejava Déu». Que Maria, Mare del Bell Amor, pregui per nosaltres.
(Lc 11,27-28):
En aquell temps, mentre Jesús parlava, una dona alçà la veu entre la gent i li digué: «Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar!». Però Ell va respondre: «Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!».
Comentari:
«Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar»
Avui escoltem la millor de les lloances que Jesús podia fer de la seva pròpia Mare: «Sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!» (Lc 11,28). Amb aquesta resposta, Jesucrist no rebutja l'apassionada alabança que aquella dona senzilla dedicava a la seva Mare, sinó que ho accepta i va més enllà, bo i explicant que Maria Santíssima és benaurada —sobretot!— pel fet d'haver estat bona i fidel en l'acompliment de la Paraula de Déu.
De vegades em pregunten si els cristians creiem en la predestinació, com hi creuen altres religions. No!: els cristians creiem que Déu ens té reservat un destí de felicitat. Déu vol que siguem feliços, sortosos, benaurats. Fixem-nos que aquesta paraula es va repetint en els ensenyaments de Jesús: «Feliços, feliços, feliços...». «Feliços els pobres, els compassius, els qui tenen fam i set de ser justos, els qui creuran sense haver vist» (cf. Mt 5,3-12; Jn 20,29). Déu vol la nostra felicitat, una felicitat que comença ja en aquest món, encara que els camins per arribar-hi no siguin ni la riquesa, ni el poder, ni l'èxit fàcil, ni la fama, sinó l'amor pobre i humil de qui tot ho espera. La joia de creure! Aquella de la qual parlava el convers Jacques Maritain.
Es tracta d'una felicitat que és més gran encara que la joia de viure, perquè creiem en una vida sense fi, eterna. Maria, la Mare de Jesús, no és solament sortosa per haver-lo portat al món, per haver-lo alletat i criat —com intuïa aquella espontània dona del poble— sinó, sobretot, per haver estat oient de la Paraula i per haver-la posada en pràctica: per haver estimat i per haver-se deixat estimar pel seu Fill Jesús. Com escrivia el poeta: «Poder dir “mare” i sentir-se dir “fill meu” / és la sort que ens envejava Déu». Que Maria, Mare del Bell Amor, pregui per nosaltres.
Dia litúrgic: Divendres XXVII de durant l'any 7-10-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 11,15-26):
En aquell temps, després que Jesús hagué tret un dimoni, alguns digueren: «Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis». D'altres, per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel.
Però Ell, que coneixia els seus pensaments, els digué: «Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna, i les famílies s'ataquen les unes a les altres. Si Satanàs està dividit i lluita contra si mateix, com podrà durar el seu reialme? Vosaltres dieu que trec els dimonis pel poder de Beelzebul. Però, si jo trec els dimonis pel poder de Beelzebul, amb quin poder els treuen els vostres seguidors? Per això, ells mateixos seran els vostres jutges. Ara bé, si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu.
»Quan un que és fort i va ben armat guarda casa seva, els seus béns estan segurs. Però si l'ataca i el venç un altre de més fort, li pren les armes que li donaven confiança i reparteix el seu botí. Qui no està amb mi, està contra mi. Qui amb mi no recull, escampa. L'esperit maligne, quan surt d'un home, vaga pels llocs erms buscant repòs. I com que no en troba, es diu: ‘Me'n tornaré a casa meva, d'on he sortit’. Hi arriba i la troba escombrada i endreçada. Llavors se'n va a buscar altres set esperits pitjors que ell, entren en aquell home i s'hi queden. Al final, l'estat d'aquell home és pitjor que abans».
Comentari:
«Alguns digueren: ‘Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis»
Avui contemplem astorats com Jesús es ridículament “acusat” d'expulsar dimonis «pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis» (Lc 11,15). És difícil imaginar un bé més gran —foragitar, allunyar de les ànimes el diable, l'instigador al mal— i, alhora, escoltar l'acusació més greu —fer-ho, precisament, pel poder del propi diable—. És realment una acusació gratuïta, que palesa molta ceguesa i enveja per part dels acusadors del Senyor. També avui dia, sense adonar-nos-en, eliminem d'arrel el dret que tenen els altres a discrepar, ser diferents i tenir les seves pròpies posicions contràries i, àdhuc, oposades a les nostres.
Qui ho viu tancat en un dogmatisme polític, cultural o ideològic, fàcilment menysprea el discrepant, desqualificant tot el seu projecte i negant-li competència i, fins i tot, honestedat. Llavors, l'adversari polític o ideològic es converteix en enemic personal. La confrontació degenera en insult i agressivitat. El clima d'intolerància i mútua exclusió violenta pot aleshores conduir-nos a la temptació d'eliminar d'alguna manera a qui se'ns presenta com enemic.
En aquest clima és fàcil justificar qualsevol atemptat contra les persones, àdhuc, els assassinats, si el mort no és dels nostres. Quantes persones sofreixen avui amb aquest ambient d'intolerància i refús mutu que sovint es respira en les institucions públiques, en llocs de treball, en assemblees i confrontacions polítiques!
Entre tots hem de crear unes condicions i un clima de tolerància, respecte mutu i confrontació lleial en què sigui possible anar trobant camins de diàleg. I els cristians, lluny d'endurir i sacralitzar falsament les nostres posicions manipulant Déu i identificant-lo amb les nostres pròpies positures, hem de seguir aquest Jesús que —quan els seus deixebles pretenien que impedís que altres expulsessin dimonis en nom d'Ell— els corregí tot dient-los: «No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres» (Lc 9,50). Ja que «tot el cor innombrable dels pastors es redueix al cos d'un sol Pastor» (Sant Agustí).
(Lc 11,15-26):
En aquell temps, després que Jesús hagué tret un dimoni, alguns digueren: «Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis». D'altres, per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel.
Però Ell, que coneixia els seus pensaments, els digué: «Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna, i les famílies s'ataquen les unes a les altres. Si Satanàs està dividit i lluita contra si mateix, com podrà durar el seu reialme? Vosaltres dieu que trec els dimonis pel poder de Beelzebul. Però, si jo trec els dimonis pel poder de Beelzebul, amb quin poder els treuen els vostres seguidors? Per això, ells mateixos seran els vostres jutges. Ara bé, si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu.
»Quan un que és fort i va ben armat guarda casa seva, els seus béns estan segurs. Però si l'ataca i el venç un altre de més fort, li pren les armes que li donaven confiança i reparteix el seu botí. Qui no està amb mi, està contra mi. Qui amb mi no recull, escampa. L'esperit maligne, quan surt d'un home, vaga pels llocs erms buscant repòs. I com que no en troba, es diu: ‘Me'n tornaré a casa meva, d'on he sortit’. Hi arriba i la troba escombrada i endreçada. Llavors se'n va a buscar altres set esperits pitjors que ell, entren en aquell home i s'hi queden. Al final, l'estat d'aquell home és pitjor que abans».
Comentari:
«Alguns digueren: ‘Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis»
Avui contemplem astorats com Jesús es ridículament “acusat” d'expulsar dimonis «pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis» (Lc 11,15). És difícil imaginar un bé més gran —foragitar, allunyar de les ànimes el diable, l'instigador al mal— i, alhora, escoltar l'acusació més greu —fer-ho, precisament, pel poder del propi diable—. És realment una acusació gratuïta, que palesa molta ceguesa i enveja per part dels acusadors del Senyor. També avui dia, sense adonar-nos-en, eliminem d'arrel el dret que tenen els altres a discrepar, ser diferents i tenir les seves pròpies posicions contràries i, àdhuc, oposades a les nostres.
Qui ho viu tancat en un dogmatisme polític, cultural o ideològic, fàcilment menysprea el discrepant, desqualificant tot el seu projecte i negant-li competència i, fins i tot, honestedat. Llavors, l'adversari polític o ideològic es converteix en enemic personal. La confrontació degenera en insult i agressivitat. El clima d'intolerància i mútua exclusió violenta pot aleshores conduir-nos a la temptació d'eliminar d'alguna manera a qui se'ns presenta com enemic.
En aquest clima és fàcil justificar qualsevol atemptat contra les persones, àdhuc, els assassinats, si el mort no és dels nostres. Quantes persones sofreixen avui amb aquest ambient d'intolerància i refús mutu que sovint es respira en les institucions públiques, en llocs de treball, en assemblees i confrontacions polítiques!
Entre tots hem de crear unes condicions i un clima de tolerància, respecte mutu i confrontació lleial en què sigui possible anar trobant camins de diàleg. I els cristians, lluny d'endurir i sacralitzar falsament les nostres posicions manipulant Déu i identificant-lo amb les nostres pròpies positures, hem de seguir aquest Jesús que —quan els seus deixebles pretenien que impedís que altres expulsessin dimonis en nom d'Ell— els corregí tot dient-los: «No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres» (Lc 9,50). Ja que «tot el cor innombrable dels pastors es redueix al cos d'un sol Pastor» (Sant Agustí).
Dia litúrgic: Dijous XXVII de durant l'any 6-10-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 11,5-13):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: ‘Amic, deixa'm tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m'ha presentat a casa i no tinc res per a donar-li’, segur que no li respondrà de dins estant: ‘No m'amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te'ls’. Us asseguro que, si no s'aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l'amic, la impertinència d'aquest l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.
»I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. Quin pare d'entre vosaltres, si el seu fill li demana un peix, en comptes del peix li donarà una serp? I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen».
Comentari:
«El Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen»
Avui, l'Evangeli és una catequesi de Jesús sobre l'oració. Afirma solemnement que el Pare sempre l'escolta: «Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà» (Lc 11,9).
A vegades podem pensar que la pràctica ens diu que això no sempre succeeix, que no sempre “funciona” així. És que cal pregar amb les degudes actituds!
La primera és la constància, la perseverança. Cal pregar sense mai descoratjar-nos, encara que ens sembli que la nostra pregària topa amb un refús, o que no és escoltada tot seguit. És l'actitud d'aquell home inoportú que a mitjanit va a demanar un favor al seu amic. Amb la seva insistència rep els pans que necessita. Déu és l'amic que escolta des de dins al que és constant. Hem de confiar que acabarà donant-nos el que demanem, perquè a més de ser amic, és Pare.
La segona actitud que Jesús ens ensenya és la confiança i l'amor de fills. La paternitat de Déu supera immensament la humana, que és limitada i imperfecta: «Si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del Cel...!» (Lc 11,13).
Tercera: hem de demanar sobretot l'Esperit Sant i no només coses materials. Jesús ens encoratja a demanar-lo, assegurant-nos que el rebrem: «... molt més el Pare del Cel donarà l'Esperit Sant als qui li demanen» (Lc 11,13). Aquesta petició sempre és escoltada. És tant com demanar la gràcia de la pregària, ja que l'Esperit Sant n'és la font i l'origen.
El beat fra Gil d'Assís, company de sant Francesc, resumeix la idea d'aquest Evangeli quan diu: «Prega amb fidelitat i devoció, perquè una gràcia que Déu no t'ha donat una vegada, te la pot donar en una altra ocasió. Per la teva banda posa humilment tota la ment en Déu, i Déu posarà la seva gràcia en tu, segons li plagui».
(Lc 11,5-13):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: ‘Amic, deixa'm tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m'ha presentat a casa i no tinc res per a donar-li’, segur que no li respondrà de dins estant: ‘No m'amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te'ls’. Us asseguro que, si no s'aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l'amic, la impertinència d'aquest l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.
»I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. Quin pare d'entre vosaltres, si el seu fill li demana un peix, en comptes del peix li donarà una serp? I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen».
Comentari:
«El Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen»
Avui, l'Evangeli és una catequesi de Jesús sobre l'oració. Afirma solemnement que el Pare sempre l'escolta: «Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà» (Lc 11,9).
A vegades podem pensar que la pràctica ens diu que això no sempre succeeix, que no sempre “funciona” així. És que cal pregar amb les degudes actituds!
La primera és la constància, la perseverança. Cal pregar sense mai descoratjar-nos, encara que ens sembli que la nostra pregària topa amb un refús, o que no és escoltada tot seguit. És l'actitud d'aquell home inoportú que a mitjanit va a demanar un favor al seu amic. Amb la seva insistència rep els pans que necessita. Déu és l'amic que escolta des de dins al que és constant. Hem de confiar que acabarà donant-nos el que demanem, perquè a més de ser amic, és Pare.
La segona actitud que Jesús ens ensenya és la confiança i l'amor de fills. La paternitat de Déu supera immensament la humana, que és limitada i imperfecta: «Si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del Cel...!» (Lc 11,13).
Tercera: hem de demanar sobretot l'Esperit Sant i no només coses materials. Jesús ens encoratja a demanar-lo, assegurant-nos que el rebrem: «... molt més el Pare del Cel donarà l'Esperit Sant als qui li demanen» (Lc 11,13). Aquesta petició sempre és escoltada. És tant com demanar la gràcia de la pregària, ja que l'Esperit Sant n'és la font i l'origen.
El beat fra Gil d'Assís, company de sant Francesc, resumeix la idea d'aquest Evangeli quan diu: «Prega amb fidelitat i devoció, perquè una gràcia que Déu no t'ha donat una vegada, te la pot donar en una altra ocasió. Per la teva banda posa humilment tota la ment en Déu, i Déu posarà la seva gràcia en tu, segons li plagui».
Dia litúrgic: Dimecres XXVII de durant l'any 5-10-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 11,1-4):
Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles». Ell els digué: «Quan pregueu, digueu: Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació».
Comentari:
«Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles»
Avui veiem com un dels deixebles li diu a Jesús: «Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles» (Lc 11,1). La resposta de Jesús: «Quan pregueu, digueu: Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació» (Lc 11,2-4), pot ser resumida amb una frase: la correcta disposició per a l'oració cristiana és la disposició d'un nen davant del seu pare.
Veiem tot seguit que l'oració, segons Jesús, és un tracte del tipus “pare-fill”. És a dir, és un assumpte familiar basat en una relació de familiaritat i amor. La imatge de Déu com a pare ens parla d'una relació basada en l'afecte i la intimitat, i no de poder i autoritat.
Pregar com a cristians suposa posar-nos en una situació on veiem Déu com pare i li parlem com els seus fills: «M'has escrit: ‘Fer oració és parlar amb Déu. Però, de què?’. —D'Ell, de tu: alegries, tristeses, èxits i fracassos, ambicions nobles, preocupacions diàries..., febleses!: i accions de gràcies i peticions: i Amor i desgreuge. En dues paraules: conèixer-lo i conèixer-te: “tractar-se!”» (Sant Josepmaria).
Quan els fills parlen amb els seus pares es fixen en una cosa: transmetre en paraules i llenguatge corporal el que senten en el cor. Esdevenim millors dones i homes d'oració quan el nostre tracte amb Déu es fa més íntim, com el d'un pare amb el seu fill. D'això ens en deixà exemple Jesús mateix. Ell és el camí.
I, si recorres a la Mare de Déu, mestra d'oració, què fàcil serà! De fet, «la contemplació del Crist té en Maria el seu model insuperable. El rostre de Fill li pertany d'un mode especial (...). Ningú no s'ha dedicat amb l'assiduïtat de Maria a la contemplació del rostre del Crist» (Joan Pau II).
(Lc 11,1-4):
Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles». Ell els digué: «Quan pregueu, digueu: Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació».
Comentari:
«Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles»
Avui veiem com un dels deixebles li diu a Jesús: «Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles» (Lc 11,1). La resposta de Jesús: «Quan pregueu, digueu: Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació» (Lc 11,2-4), pot ser resumida amb una frase: la correcta disposició per a l'oració cristiana és la disposició d'un nen davant del seu pare.
Veiem tot seguit que l'oració, segons Jesús, és un tracte del tipus “pare-fill”. És a dir, és un assumpte familiar basat en una relació de familiaritat i amor. La imatge de Déu com a pare ens parla d'una relació basada en l'afecte i la intimitat, i no de poder i autoritat.
Pregar com a cristians suposa posar-nos en una situació on veiem Déu com pare i li parlem com els seus fills: «M'has escrit: ‘Fer oració és parlar amb Déu. Però, de què?’. —D'Ell, de tu: alegries, tristeses, èxits i fracassos, ambicions nobles, preocupacions diàries..., febleses!: i accions de gràcies i peticions: i Amor i desgreuge. En dues paraules: conèixer-lo i conèixer-te: “tractar-se!”» (Sant Josepmaria).
Quan els fills parlen amb els seus pares es fixen en una cosa: transmetre en paraules i llenguatge corporal el que senten en el cor. Esdevenim millors dones i homes d'oració quan el nostre tracte amb Déu es fa més íntim, com el d'un pare amb el seu fill. D'això ens en deixà exemple Jesús mateix. Ell és el camí.
I, si recorres a la Mare de Déu, mestra d'oració, què fàcil serà! De fet, «la contemplació del Crist té en Maria el seu model insuperable. El rostre de Fill li pertany d'un mode especial (...). Ningú no s'ha dedicat amb l'assiduïtat de Maria a la contemplació del rostre del Crist» (Joan Pau II).
Dia litúrgic: Dilluns XXVII de durant l'any 3-10-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 10,25-37):
En aquell temps, un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?». Jesús li digué: «Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?». Ell va respondre: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tota la força i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix». Jesús li digué: «Has respost bé: fes això i viuràs».
Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: «I qui són els altres que haig d'estimar?». Jesús va contestar dient: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: ‘Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més’. Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?». Ell respongué: «El qui el va tractar amb amor». Llavors Jesús li digué: «Vés, i tu fes igual».
Comentari:
«El qui el va tractar amb amor»
Avui, un mestre de la Llei fa a Jesús una pregunta que potser ens hem fet més d'una vegada a la nostra vida: «Què haig de fer per a posseir la vida eterna?» (Lc 10,25). Era una pregunta amb segona intenció, volia posar Jesús a prova. El mestre respon sàviament el que està escrit en la Llei, és a dir, estimar Déu i els altres com a un mateix (cf. Lc 10,27). La clau és estimar. Si busquem la vida eterna, sabem que «la fe i l'esperança passaran però que l'amor no passarà mai» (cf. 1Co 13,13). Tot projecte de vida i tota espiritualitat que no tingui l'amor com a centre ens allunya del sentit de l'existència. Un punt important de referència és l'amor a un mateix, que sovint s'oblida. Només des de la identitat personal es pot estimar Déu i els altres.
El Mestre de la Llei va encara més enllà i pregunta a Jesús: «I qui són els altres que haig d'estimar?» (Lc 10,29). La resposta arriba a través d'un conte, d'una paràbola, d'una petita història, lluny de formulacions teòriques complicades, però de fort contingut. El model de la persona que estima és un samarità, és a dir, un marginat, un exclòs del poble de Déu. Un sacerdot i un levita, quan veuen l'home apallissat i mig mort, passen de llarg. Els qui semblen estar més a prop de Déu (el sacerdot i el levita), més lluny estan del proïsme. El mestre de la Llei evita pronunciar la paraula “samarità” per indicar el qui es va comportar com a proïsme de l'home ferit i diu: «El qui el va tractar amb amor» (Lc 10,37).
La proposta de Jesús és clara: «Vés, i tu fes igual». No es tracta d'una conclusió teòrica del debat sinó d'una invitació a viure la realitat de l'amor, que no és sols un sentiment vaporós sinó un comportament que venç les discriminacions socials i que brolla del cor de la persona. Sant Joan de la Creu ens recorda que «a la tarda de la vida només t'examinaran d'amor».
(Lc 10,25-37):
En aquell temps, un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?». Jesús li digué: «Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?». Ell va respondre: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tota la força i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix». Jesús li digué: «Has respost bé: fes això i viuràs».
Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: «I qui són els altres que haig d'estimar?». Jesús va contestar dient: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: ‘Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més’. Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?». Ell respongué: «El qui el va tractar amb amor». Llavors Jesús li digué: «Vés, i tu fes igual».
Comentari:
«El qui el va tractar amb amor»
Avui, un mestre de la Llei fa a Jesús una pregunta que potser ens hem fet més d'una vegada a la nostra vida: «Què haig de fer per a posseir la vida eterna?» (Lc 10,25). Era una pregunta amb segona intenció, volia posar Jesús a prova. El mestre respon sàviament el que està escrit en la Llei, és a dir, estimar Déu i els altres com a un mateix (cf. Lc 10,27). La clau és estimar. Si busquem la vida eterna, sabem que «la fe i l'esperança passaran però que l'amor no passarà mai» (cf. 1Co 13,13). Tot projecte de vida i tota espiritualitat que no tingui l'amor com a centre ens allunya del sentit de l'existència. Un punt important de referència és l'amor a un mateix, que sovint s'oblida. Només des de la identitat personal es pot estimar Déu i els altres.
El Mestre de la Llei va encara més enllà i pregunta a Jesús: «I qui són els altres que haig d'estimar?» (Lc 10,29). La resposta arriba a través d'un conte, d'una paràbola, d'una petita història, lluny de formulacions teòriques complicades, però de fort contingut. El model de la persona que estima és un samarità, és a dir, un marginat, un exclòs del poble de Déu. Un sacerdot i un levita, quan veuen l'home apallissat i mig mort, passen de llarg. Els qui semblen estar més a prop de Déu (el sacerdot i el levita), més lluny estan del proïsme. El mestre de la Llei evita pronunciar la paraula “samarità” per indicar el qui es va comportar com a proïsme de l'home ferit i diu: «El qui el va tractar amb amor» (Lc 10,37).
La proposta de Jesús és clara: «Vés, i tu fes igual». No es tracta d'una conclusió teòrica del debat sinó d'una invitació a viure la realitat de l'amor, que no és sols un sentiment vaporós sinó un comportament que venç les discriminacions socials i que brolla del cor de la persona. Sant Joan de la Creu ens recorda que «a la tarda de la vida només t'examinaran d'amor».
Dia litúrgic: Diumenge XXVII (A) de durant l'any 2-10-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 21,33-43):
En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Escolteu una altra paràbola: Hi havia un propietari que va plantar una vinya, la va envoltar d'una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se'n va anar lluny. Quan s'acostava el temps de la verema, envià els seus servents als vinyaters per rebre'n els fruits que li corresponien; però els vinyaters van agafar els servents, i a l'un el van apallissar, a l'altre el van matar, i a l'altre van apedregar-lo. Novament els envià altres servents, més nombrosos que els primers, però els van tractar igual. Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: ‘Al meu fill, el respectaran’.
»Però els vinyaters, en veure el fill, es digueren entre ells: ‘Aquest és l'hereu: vinga, matem-lo i quedem-nos la seva heretat!’. L'agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Quan vingui l'amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?». Li responen: «Farà morir de mala manera aquells mals homes i arrendarà la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits al seu temps». Jesús els diu: «¿No heu llegit mai allò que diu l'Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen? Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar.
Comentari:
«Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: ‘Al meu fill, el respectaran’»
Avui contemplem el misteri del rebuig de Déu en general, i del Crist en particular. Sorprèn la reiterada resistència dels homes davant l'amor de Déu.
Però la paràbola d'avui es refereix més específicament al rebuig que els jueus feren amb el Crist: «Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: ‘Al meu fill, el respectaran’. Però els vinyaters, en veure el fill, es digueren entre ells: ‘Aquest és l'hereu: vinga, matem-lo i quedem-nos la seva heretat!’. L'agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar» (Mt 21,37-39). No és fàcil entendre això: és perquè Crist vingué a redimir el món sencer, i els jueus esperen el seu “messies” particular que els doni el domini de tot el món...
Quan vaig estar a Terra Santa em varen donar un fulletó turístic d'Israel on consten els jueus més famosos de la història: des de Moisès, Gedeó i Josué fins a Ben Gurion, que fou el creador de l'Estat d'Israel. Nogensmenys, en aquest fulletó no hi era Jesucrist. I Jesús ha estat el jueu més conegut de la història: avui se'l coneix a tot el món, i ja fa dos mil anys que morí...
Als grans personatges, passat el temps, se'ls admira, però no se'ls estima. Avui ningú no estima Cervantes o Miquel Àngel. En canvi, Jesús és el més estimat de la història. Homes i dones donen la vida per amor a Ell. Uns de cop en el martiri, i d'altres “gota a gota”, tot vivint solament per a Ell. Són milers i milers en tot el món.
I Jesús és el que més ha influït en la història. Valors avui acceptats a tot arreu, són d'origen cristià. No solament això, sinó que a més hom constata que avui hi ha un apropament a Jesucrist, també entre jueus (“el nostres germans grans en la fe”, tal com digué Joan Pau II). Demanem a Déu particularment per la conversió dels jueus, ja que aquest poble, de grans valors, convertit al catolicisme, pot ser un gran benefici per a tota la humanitat.
(Mt 21,33-43):
En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Escolteu una altra paràbola: Hi havia un propietari que va plantar una vinya, la va envoltar d'una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se'n va anar lluny. Quan s'acostava el temps de la verema, envià els seus servents als vinyaters per rebre'n els fruits que li corresponien; però els vinyaters van agafar els servents, i a l'un el van apallissar, a l'altre el van matar, i a l'altre van apedregar-lo. Novament els envià altres servents, més nombrosos que els primers, però els van tractar igual. Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: ‘Al meu fill, el respectaran’.
»Però els vinyaters, en veure el fill, es digueren entre ells: ‘Aquest és l'hereu: vinga, matem-lo i quedem-nos la seva heretat!’. L'agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Quan vingui l'amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?». Li responen: «Farà morir de mala manera aquells mals homes i arrendarà la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits al seu temps». Jesús els diu: «¿No heu llegit mai allò que diu l'Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen? Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar.
Comentari:
«Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: ‘Al meu fill, el respectaran’»
Avui contemplem el misteri del rebuig de Déu en general, i del Crist en particular. Sorprèn la reiterada resistència dels homes davant l'amor de Déu.
Però la paràbola d'avui es refereix més específicament al rebuig que els jueus feren amb el Crist: «Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: ‘Al meu fill, el respectaran’. Però els vinyaters, en veure el fill, es digueren entre ells: ‘Aquest és l'hereu: vinga, matem-lo i quedem-nos la seva heretat!’. L'agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar» (Mt 21,37-39). No és fàcil entendre això: és perquè Crist vingué a redimir el món sencer, i els jueus esperen el seu “messies” particular que els doni el domini de tot el món...
Quan vaig estar a Terra Santa em varen donar un fulletó turístic d'Israel on consten els jueus més famosos de la història: des de Moisès, Gedeó i Josué fins a Ben Gurion, que fou el creador de l'Estat d'Israel. Nogensmenys, en aquest fulletó no hi era Jesucrist. I Jesús ha estat el jueu més conegut de la història: avui se'l coneix a tot el món, i ja fa dos mil anys que morí...
Als grans personatges, passat el temps, se'ls admira, però no se'ls estima. Avui ningú no estima Cervantes o Miquel Àngel. En canvi, Jesús és el més estimat de la història. Homes i dones donen la vida per amor a Ell. Uns de cop en el martiri, i d'altres “gota a gota”, tot vivint solament per a Ell. Són milers i milers en tot el món.
I Jesús és el que més ha influït en la història. Valors avui acceptats a tot arreu, són d'origen cristià. No solament això, sinó que a més hom constata que avui hi ha un apropament a Jesucrist, també entre jueus (“el nostres germans grans en la fe”, tal com digué Joan Pau II). Demanem a Déu particularment per la conversió dels jueus, ja que aquest poble, de grans valors, convertit al catolicisme, pot ser un gran benefici per a tota la humanitat.
Dia litúrgic: Dissabte XXVI de durant l'any 1-10-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 10,17-24):
En aquell temps, els setanta-dos van tornar plens d'alegria i deien: «Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del teu nom». Jesús els digué: «Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer tota la potència de l'enemic, i res no us farà mal. Però no us alegreu perquè els esperits se us sotmeten; alegreu-vos més aviat perquè els vostres noms estan inscrits en el cel».
En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix qui és el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix qui és el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar».
Després es va girar cap als deixebles i, a part, els digué: «Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu! Us asseguro que molts profetes i reis van voler veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren».
Comentari:
«Ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: ‘T'enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra’»
Avui, l'evangelista Lluc ens narra el fet que porta Jesús a agrair al seu Pare els beneficis atorgats a la Humanitat. Regracia la revelació feta als senzills de cor, als petits en el Regne. Jesús mostra la seva alegria en veure que aquests admeten, entenen i practiquen el que Déu fa saber a través d'Ell. En altres ocasions, en el seu íntim diàleg amb el Pare, també li donarà gràcies perquè sempre l'escolta. Lloa aquell samarità leprós que, guarit de la seva malaltia —juntament amb altres nou—, retorna només ell cap on es troba Jesús per agrair-li el benefici rebut.
Sant Agustí escriu: «Quina cosa millor podem portar al cor, pronunciar amb la boca, escriure amb la ploma, que aquestes paraules ‘Gràcies a Déu’? No hi ha cosa que es pugui dir amb major brevetat, ni escoltar amb major alegria, ni sentir-se amb major enlairament, ni fer amb major utilitat». Això ho hem de fer sempre amb Déu i el proïsme, fins i tot pels dons no coneguts, com escrivia sant Josepmaria Escrivà. Gratitud amb els pares, els amics, els mestres, els companys. Amb tothom que ens ajudi, ens esperoni, ens serveixi. Gratitud també, com és lògic, amb la nostra Mare l'Església.
La gratitud no és una virtut gaire “gastada” o corrent, i, en canvi, és una de les més agradables d'experimentar. Hem de reconèixer que, de vegades, tampoc no és fàcil de viure-la. Santa Teresa afirmava: «Tinc una condició tan agraïda que em subornarien amb una sardina». Així ho han fet sempre els sants. I ho han fet de tres formes diverses, com assenyalava sant Tomàs d'Aquino: primera, amb el reconeixement interior dels beneficis rebuts; segona, lloant externament Déu amb la paraula; i, tercera, intentant recompensar el benefactor amb obres, segons les pròpies possibilitats.
(Lc 10,17-24):
En aquell temps, els setanta-dos van tornar plens d'alegria i deien: «Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del teu nom». Jesús els digué: «Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer tota la potència de l'enemic, i res no us farà mal. Però no us alegreu perquè els esperits se us sotmeten; alegreu-vos més aviat perquè els vostres noms estan inscrits en el cel».
En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix qui és el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix qui és el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar».
Després es va girar cap als deixebles i, a part, els digué: «Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu! Us asseguro que molts profetes i reis van voler veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren».
Comentari:
«Ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: ‘T'enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra’»
Avui, l'evangelista Lluc ens narra el fet que porta Jesús a agrair al seu Pare els beneficis atorgats a la Humanitat. Regracia la revelació feta als senzills de cor, als petits en el Regne. Jesús mostra la seva alegria en veure que aquests admeten, entenen i practiquen el que Déu fa saber a través d'Ell. En altres ocasions, en el seu íntim diàleg amb el Pare, també li donarà gràcies perquè sempre l'escolta. Lloa aquell samarità leprós que, guarit de la seva malaltia —juntament amb altres nou—, retorna només ell cap on es troba Jesús per agrair-li el benefici rebut.
Sant Agustí escriu: «Quina cosa millor podem portar al cor, pronunciar amb la boca, escriure amb la ploma, que aquestes paraules ‘Gràcies a Déu’? No hi ha cosa que es pugui dir amb major brevetat, ni escoltar amb major alegria, ni sentir-se amb major enlairament, ni fer amb major utilitat». Això ho hem de fer sempre amb Déu i el proïsme, fins i tot pels dons no coneguts, com escrivia sant Josepmaria Escrivà. Gratitud amb els pares, els amics, els mestres, els companys. Amb tothom que ens ajudi, ens esperoni, ens serveixi. Gratitud també, com és lògic, amb la nostra Mare l'Església.
La gratitud no és una virtut gaire “gastada” o corrent, i, en canvi, és una de les més agradables d'experimentar. Hem de reconèixer que, de vegades, tampoc no és fàcil de viure-la. Santa Teresa afirmava: «Tinc una condició tan agraïda que em subornarien amb una sardina». Així ho han fet sempre els sants. I ho han fet de tres formes diverses, com assenyalava sant Tomàs d'Aquino: primera, amb el reconeixement interior dels beneficis rebuts; segona, lloant externament Déu amb la paraula; i, tercera, intentant recompensar el benefactor amb obres, segons les pròpies possibilitats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)