Dia litúrgic: Dimecres XVII de durant l'any 31-7-2013

Text de l'Evangeli (Mt 13,44-46): En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l'home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. »També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra». Comentari: Se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp Avui, Mateu posa davant la nostra consideració dues paràboles sobre el Regne del Cel. L'anunci del Regne és essencial en la predicació de Jesús i en l'esperança del poble elegit. Però és notori que la naturalesa d'aquest Regne no era entesa per la majoria. No l'entenien els sanedrites que el van condemnar a mort, no l'entenien Pilat, ni Herodes, però tampoc la van entendre al començament els mateixos deixebles. Només hi ha una comprensió com la que Jesús demana en el bon lladre, clavat juntament amb Ell a la Creu, quan li diu: «Jesús, recordeu-vos de mi quan estigueu al vostre Regne» (Lc 23,42). Ambdós havien estat acusats com a malfactors i estaven a punt de morir; però, per un motiu desconegut, el bon lladre reconeix Jesús com a Rei d'un Regne que vindrà després d'aquella terrible mort. Només podia ser un Regne espiritual. Jesús, en la seva primera predicació, parla del Regne com d'un tresor amagat, la troballa del qual causa alegria i estimula a comprar el camp per poder gaudir d'ell per sempre: «Ple de joia, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp» (Mt 13,44). Però al mateix temps, per arribar al Regne cal cercar-ho amb interès i esforç, fins al punt de vendre tot el que hom té: «Quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra» (Mt 13,46). «¿A què es refereix quan diu busqueu i qui busca, troba? M'atreveixo a dir que es tracta de les perles i la perla, perla que adquireix el qui ho ha donat tot i ha acceptat de perdre-ho tot» (Orígens). El Regne és pau, amor, justícia i llibertat. Arribar a Ell és, alhora, do de Déu i responsabilitat humana. Davant la grandesa del do diví constatem la imperfecció i la inestabilitat dels nostres esforços, que de vegades queden destruïts pel pecat, les guerres i la malícia que semblen insuperables. No obstant, cal que tinguem confiança, puix el que sembla impossible per a l'home és possible per a Déu.

Dia litúrgic: Dimarts XVII de durant l'any 30-7-2012

Text de l'Evangeli (Mt 13,36-43): En aquell temps, Jesús deixà la gent i se'n va anar a casa. Els deixebles se li acostaren i li digueren: «Explica'ns la paràbola del jull sembrat en el camp». Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l'home. El camp és el món. La bona llavor són els qui pertanyen al Regne. El jull són els qui pertanyen al Maligne. L'enemic que ha sembrat el jull és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. »Així com arrenquen el jull i el cremen al foc, així passarà a la fi del món: el Fill de l'home enviarà els seus àngels a arrencar del seu Regne tots els qui fan caure en pecat i els qui obren el mal, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare. Qui tingui orelles, que escolti». Comentari: Explica'ns la paràbola del jull sembrat en el camp Avui, mitjançant la paràbola del jull i el blat, l'Església ens convida a meditar en la convivència del bé i del mal. El bé i el mal a dins del nostre cor; el bé i el mal que veiem en els altres, el que veiem que hi ha al món. «Explica'ns la paràbola» (Mt 13,36), li demanen a Jesús els seus deixebles. I nosaltres, avui, podem fer el propòsit de tenir més cura de la nostra oració personal, el nostre tracte quotidià amb Déu. —Senyor, li podem dir, explica'm perquè no avanço suficient en la meva vida interior. Explica'm com puc ser-te més fidel, com puc buscar-te a la meva feina, o través d'aquesta circumstància que no entenc, o no vull. Com puc ser un apòstol qualificat. L'oració és això, demanar-li “explicacions” a Déu. Com és la meva oració? És sincera?, és constant?, és confiada? Jesucrist ens convida a tenir els ulls fixats al Cel, la nostra casa per a sempre. Sovint vivim embogits per la pressa, i gairebé mai ens aturem a pensar que un dia —llunyà o no, no ho sabem— haurem de donar comptes a Déu de la nostra vida, de com hem fet fructificar les qualitats que ens ha donat. I ens diu el Senyor que a la fi dels temps hi haurà una tria. El Cel ens l'hem de guanyar a la terra, en el dia a dia, sense esperar situacions que potser mai no arribaran. Hem de viure heroicament el que és ordinari, el que aparentment no té cap transcendència. Viure pensant en l'eternitat i ajudar els altres a pensar-hi!: paradoxalment, «s'esforça per a no morir l'home que ha de morir; i no s'esforça per a no pecar l'home que ha de viure eternament» (Sant Julià de Toledo). Recollirem el que hàgim sembrat. Cal lluitar per donar avui el 100%. I que quan Déu ens cridi a la seva presència li puguem presentar les mans plenes: d'actes de fe, d'esperança, d'amor. Que es concreten en coses molt petites i en petits venciments que, viscuts diàriament, ens fan més cristians, més sants, més humans.

Dia litúrgic: 29 de Juliol: Santa Marta 29-7-2013

Text de l'Evangeli (Lc 10,38-42): En aquell temps, Jesús va entrar en un poble, i l'acollí una dona que es deia Marta. Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. Marta, que estava molt atrafegada per poder-lo obsequiar, s'hi va atansar i digué: «Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar». El Senyor li va respondre: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa». Comentari: Estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària Avui, també nosaltres —atrafegats com anem a voltes per moltes coses— hem d'escoltar com el Senyor ens recorda que «només n'hi ha una de necessària» (Lc 10,42): l'estimació, la santedat. És el punt de mira, l'horitzó que no hem de perdre mai de vista enmig de les nostres ocupacions quotidianes. Perquè “ocupats” ho estarem si obeïm la indicació del Creador: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la» (Gn 1,28). La terra!, el món!: heus ací el nostre lloc de trobada amb el Senyor. «No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne» (Jn 17,15). Sí, el món és “altar” per a nosaltres i per a la nostra donació a Déu i als altres. Som del món, però no hem d'ésser mundans. Ben al contrari, som cridats a esdevenir —en bella expressió de Joan Pau II— “sacerdots de la creació”, “sacerdots” del nostre món, d'un món que estimem apassionadament. Heus aquí la qüestió: el món i la santedat; el tràfec diari i l'única cosa necessària. No són dues realitats oposades: hem de procurar la confluència d'ambdues. I aquesta confluència s'ha de produir —en primer lloc i sobretot— en el nostre cor, que és on es poden unir cel i terra. Perquè en el cor humà és on pot néixer el diàleg entre el Creador i la criatura. Cal, per tant, la pregària. «El nostre és un temps de continuat moviment, que amb freqüència desemboca en l'activisme, amb el risc fàcil del “fer per fer”. Hem de resistir aquesta temptació, tot cercant “ésser” abans de “fer”. Recordem al respecte el reprotxe de Jesús a Marta: ‘Estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària’ (Lc 10,41-42)» (Joan Pau II). No hi ha oposició entre l'ésser i el fer, però sí que hi ha un ordre de prioritat, de precedència: «Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa» (Lc 10,42).

Dia litúrgic: Diumenge XVII(C) de durant l'any 28-7-2013

Text de l'Evangeli (Lc 11,1-13): Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué: «Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles». Ell els digué: «Quan pregueu, digueu: ‘Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació’». I els digué encara: «Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: ‘Amic, deixa'm tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m'ha presentat a casa i no tinc res per a donar-li’, segur que no li respondrà de dins estant: ‘No m'amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te'ls’. Us asseguro que, si no s'aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l'amic, la impertinència d'aquest l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita. I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. Quin pare d'entre vosaltres, si el seu fill li demana un peix, en comptes del peix li donarà una serp? I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen». Comentari: Jesús pregava... ‘Senyor, ensenya'ns a pregar’ Avui, Jesús en oració ens ensenya a pregar. Fixem-nos bé en allò que la seva actitud ens mostra. Jesucrist experimenta en moltes ocasions la necessitat de retrobar-se cara a cara amb el seu Pare. Lluc, en el seu Evangeli, insisteix en aquest punt. De què parlaven aquell dia? No ho sabem. En canvi, d'una altra ocasió, ens ha arribat un fragment de la conversa entre el seu Pare i Ell. En el moment en què fou batejat en el Jordà, quan estava pregant, «una veu digué des del cel: ‘Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut’» (Lc 3,22). És el parèntesi d'un diàleg tendre i afectuós. Quan, en l'Evangeli d'avui, un dels deixebles, en observar el seu recolliment, el prega que els ensenyi a parlar amb Déu, Jesús respon: «Quan pregueu, digueu: ‘Pare, santifica el teu nom...’» (Lc 11,2). L'oració consisteix en una conversa filial amb aquest Pare que ens estima amb bogeria. ¿No definia santa Teresa d'Àvila la pregària com “un intercanvi íntim d'amistat”, en el qual «hom enraona sovint de tu a tu amb aquest Déu per qui se sap estimat»? Benet XVI troba «significatiu que Lluc situï el Parenostre en el context de l'oració personal del mateix Jesús. D'aquesta forma, Ell ens fa participar de la seva pregària; ens condueix envers l'interior del diàleg íntim de l'amor trinitari; per dir-ho així, eleva les nostres misèries humanes fins al cor de Déu». És prou significatiu que, en el llenguatge ordinari, l'oració que Jesucrist ens ha ensenyat es resumeix en aquestes dues úniques paraules: «Pare Nostre». La pregària cristiana és eminentment filial. La litúrgia catòlica posa aquesta oració en els nostres llavis en el moment en què ens preparem per a rebre el Cos i la Sang de Jesucrist. Les set peticions que comporta i l'ordre en què les trobem formulades ens donen una idea del capteniment que hem de mantenir quan rebem la Comunió Eucarística.

Dia litúrgic: Dissabte XVI de durant l'any 27-7-2013

Text de l'Evangeli (Mt 13,24-30): En aquell temps, Jesús proposà a la gent aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp; però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se'n va anar. Quan els brins van créixer i es va formar l'espiga, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l'amo i li digueren: ‘Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D'on ha sortit, doncs, el jull?’. Ell els respongué: ‘Això ho ha fet un enemic’. Els mossos li diuen: ‘¿Vols que anem a arrencar el jull?’. Ell els respon: ‘No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i porteu-lo al meu graner’». Comentari: Deixeu que creixin junts Avui considerem una paràbola que és ocasió per a referir-nos a la vida de la comunitat on s'hi barregen, contínuament, el bé i el mal, l'Evangeli i el pecat. L'actitud lògica seria liquidar aquesta situació, tal com ho pretenen els servents: «¿Vols que anem a arrencar el jull?» (Mt 13,28). Però la paciència de Déu és infinita, espera fins al darrer moment —com un pare bo— la possibilitat del canvi: «Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega» (Mt 13,30). Una realitat ambigua i mediocre, però en ella hi creix el Regne. Es tracta de sentir-nos cridats a descobrir els senyals del Regne de Déu per tal de potenciar-lo. I, d'una altra banda, no afavorir res que ajudi a conformar-nos en la mediocritat. Nogensmenys, el fet de viure en una barreja de bé i mal no ha d'impedir l'avenç en la nostra vida espiritual; el contrari seria convertir el nostre blat en jull. «Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D'on ha sortit, doncs, el jull?» (Mt 13,27). És impossible créixer d'una altra manera, ni podem cercar el Regne en cap altre lloc que no sigui en aquesta societat en la que vivim. La nostra tasca serà fer que neixi el Regne de Déu. L'Evangeli ens convida a no atorgar crèdit als “purs”, a superar els aspectes de puritanisme i d'intolerància que hi puguin haver en la comunitat cristiana. Fàcilment es donen actituds d'aquest tarannà en totes les col·lectivitats, per més sanes que intentin ser. Abocats a un ideal, tots tenim la temptació de pensar que uns ja l'hem assolit, i que d'altres es troben lluny. Jesús constata que tots estem en camí, absolutament tots. Vigilem per a no deixar que el maligne es fiqui en les nostres vides, cosa que succeeix quan ens acomodem al món. Deia santa Àngela de la Creu que «no s'ha de donar oïda a les veus del món, que arreu es fa això o allò; nosaltres sempre el mateix, sense inventar variacions, i seguint la manera de fer les coses, que són com un tresor amagat; són les que ens obriran les portes del cel». Que la Mare de Déu ens concedeixi acomodar-nos només a l'amor.

Dia litúrgic: Divendres XVI de durant l'any 26-7-2012

Santoral 26 de Juliol: Sant Joaquim i santa Anna, paresde la Verge Maria Text de l'Evangeli (Mt 13,18-23): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Escolteu ara, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador. A tot aquell qui escolta la paraula del Regne però no la comprèn, ve el Maligne i li pren la llavor sembrada en el seu cor. Aquest és el de la llavor sembrada arran del camí. El de la llavor sembrada en un terreny rocós és el qui escolta la paraula i de seguida la rep amb alegria, però no té cap arrel dintre d'ell, és inconstant: tan bon punt la paraula li porta tribulacions o persecucions, sucumbeix tot seguit. El de la llavor sembrada enmig dels cards és el qui escolta la paraula, però les preocupacions d'aquest món i la seducció de les riqueses arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. El de la llavor sembrada en terra bona és el qui escolta la paraula i la comprèn; aquest dóna fruit, i arriba al cent, al seixanta o al trenta per u». Comentari: Escolteu ara, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador Avui contemplem Déu com un agricultor bo i magnànim, que ha sembrat a mans plenes. No ha estalviat res per a la redempció de l'home; ho ha esmerçat tot en el seu propi Fill Jesucrist, que com gra colgat a terra (mort i sepultura) ha esdevingut amb la seva santa Resurrecció vida i resurrecció nostra. Déu és un agricultor que sap esperar. Els temps pertanyen al Pare, perquè només Ell sap el dia i l'hora (cf. Mc 13,32) de segar i batre. I Déu espera. I també nosaltres hem d'esperar tot sincronitzant el rellotge de la nostra esperança amb el designi salvador de Déu. Diu Sant Jaume: «Mireu com el pagès espera el fruit preciós de la terra, i hi té paciència fins que ha rebut la pluja primerenca i la tardana» (Jm 5,7). Déu espera la collita tot fent-la créixer amb la seva gràcia. Nosaltres tampoc no ens hem d'adormir; hem de col·laborar amb la gràcia de Déu tot prestant-li la nostra cooperació i no posant obstacles a aquesta acció transformadora de Déu. El conreu de Déu que neix i creix ací a la terra és un fet visible en els seus efectes; els podem copsar en els miracles autèntics i en els exemples clamorosos de santedat de vida. Hi ha molta gent que després d'haver sentit totes les paraules i el brogit d'aquest món, tenen fam i set de sentir la Paraula de Déu, autèntica, allà on es troba viva i encarnada. Hi ha milers de persones que viuen la seva pertinença a Jesucrist i a l'Església amb el mateix entusiasme que a la primeria de l'Evangeli, puix que la paraula divina «troba la terra on germinar i donar fruit» (Sant Agustí); ens cal, doncs, aixecar la nostra moral i mirar el futur amb els ulls de la fe. L'èxit de la collita no rau en les nostres estratègies humanes ni en el marketing, sinó en la iniciativa salvadora de Déu “ric en misericòrdia” i en l'eficàcia de l'Esperit Sant, que pot transformar les nostres vides perquè donem fruits saborosos de caritat i d'alegria contagiosa.

Dia litúrgic: 25 de Juliol: Sant Jaume, apòstol, patró d'Espanya

Text de l'Evangeli (Mt 20,20-28): En aquell temps, la mare dels fills de Zebedeu va anar amb els seus fills a trobar Jesús i es prosternà per fer-li una petició. Jesús li preguntà: «Què demanes?». Ella li respongué: «Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra». Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo he de beure?». Ells li responen: «Sí que podem». Jesús els diu: «Prou que beureu la meva copa, però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat. Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra els dos germans. Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom». Comentari: «¿Podeu beure la copa que jo he de beure?» Avui, l’episodi que ens narra aquest fragment de l’Evangeli ens posa davant d’una situació molt freqüent en les diverses comunitats cristianes. En efecte, Joan i Jaume han estat molt generosos en abandonar llur casa i llurs xarxes per tal de seguir Jesús. Han escoltat que el Senyor anuncia un Regne i que ofereix la vida eterna, però no reïxen a copsar encara que la nova dimensió que presenta el Senyor i, per això, la seva mare va a demanar quelcom que és bo, però que resta en les simples aspiracions humanes: «Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra» (Mt 20,21). De la mateixa manera, nosaltres escoltem i seguim el Senyor, com ho feren els primers deixebles de Jesús, però no sempre aconseguim abastar el seu missatge i ens deixem portar per interessos personals o ambicions dins de l’Església. Se’ns oblida que, en acceptar el Senyor, hem de lliurar-nos amb confiança i de manera plena a Ell, que no podem pensar en obtenir la glòria sense haver acceptat la creu. La resposta que els dóna Jesús posa precisament l’accent en aquest aspecte: per a participar del seu Regne, el que importa és acceptar beure de la seva mateixa «copa» (cf. Mt 20,22), és a dir, estar disposats a lliurar la nostra vida per amor a Déu i dedicar-nos al servei dels nostres germans, amb la mateixa actitud de misericòrdia que tingué Jesús. El Papa Francesc, en la seva primera homilia, emfatitzava que per tal de seguir Jesús cal caminar amb la creu, ja que «quan caminem sense la creu, quan confessem un Crist sense creu, no som deixebles del Senyor». Seguir Jesús exigeix, per tant, gran humilitat de la nostra part. A partir del baptisme hem estat cridats a esdevenir testimonis seus per a transformar el món. Però aquesta transformació solament l’assolirem si com capaços d’esdevenir servidors dels altres, amb un esperit de gran generositat i entrega, però sempre plens de goig pel fet d’estar seguint i fent present el Senyor.

Dia litúrgic: Dimecres XVI de durant l'any 24-7-20213

Text de l'Evangeli (Mt 13,1-9): En aquell temps, Jesús va sortir de la casa i es va asseure vora el llac. Es reuní tanta gent entorn d'Ell, que va haver de pujar en una barca i s'hi assegué. La gent es quedà vora l'aigua. Ell els va parlar llargament en paràboles. Deia: «Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u. Qui tingui orelles, que escolti». Comentari: Un sembrador va sortir a sembrar Avui, Jesús —en la ploma de Mateu— comença a introduir-nos en els misteris del Regne, a través d'aquesta manera tan característica de presentar-nos la seva dinàmica per mitjà de paràboles. La llavor és la paraula proclamada, i el sembrador és Ell mateix. Aquest no cerca sembrar en el millor dels terrenys per tal d'assegurar-se la millor collita. Ell ha vingut per tal que tots «tinguin vida, i en tinguin a desdir» (Jn 10,10). Per això, no escatima en escampar grapats generosos de llavors, sia «arran del camí» (Mt 13,4), com en «un terreny rocós» (v. 5), o «enmig dels cards» (v. 7), i, finalment, en «terra bona» (v. 8). Així, les llavors llençades per generosos punys produeixen el percentatge de rendiment que les possibilitats “toponímiques” li permeten. El Concili Vaticà II ens diu: «La Paraula de Déu és comparada a la llavor sembrada en un camp: els qui l'escolten amb fe i s'uneixen al petit ramat de Crist han acceptat el Regne mateix; després la llavor, per la seva pròpia virtut, germina i creix fins al temps dels esplets» (Lumen gentium, n. 5). «Els qui escolten amb fe», ens diu el Concili. Tu estàs habituat a escoltar-la, potser a llegir-la, i fins i tot a meditar-la. Segons la profunditat de la teva audició en la fe, serà la possibilitat de rendiment en els fruits. Tot i que aquests vénen, en certa manera, garantits per la potència vital de la paraula-llavor, no és menor la responsabilitat que et pertoca a la seva atenta audició. Per això, «Qui tingui orelles, que escolti» (Mt 13,9). Demana avui al Senyor l'ànsia del profeta: «Quan m'arribava la teva paraula, jo la devorava: ella ha estat el goig i l'alegria del meu cor. Jo porto el teu nom, Senyor, Déu de l'univers» (Jr 15,16).

Dia litúrgic: Dimarts XVI de durant l'any 23-7-2013

Santoral 23 de Juliol: Santa Brígida, religiosa, patrona d'Europa Text de l'Evangeli (Mt 12,46-50): En aquell temps, mentre Jesús s'adreçava a la gent, la seva mare i els seus germans, que eren fora, volien parlar amb ell. Algú li digué: «La teva mare i els teus germans són aquí fora, que volen parlar amb tu». Ell li respongué: «¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans?». Llavors, assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: «Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare». Comentari: El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és (...) la meva mare Avui, l'Evangeli se'ns presenta, de bell antuvi, sorprenent: «¿Qui és la meva mare?» (Mt 12,48), es pregunta Jesús. Sembla que el Senyor tingui una actitud despectiva vers Maria. No és així. El que Jesús vol deixar clar aquí és que als seus ulls —ulls de Déu!— el valor decisiu de la persona no rau en fets de la carn i la sang, sinó en la disposició espiritual d'acolliment de la voluntat de Déu: «Assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: ‘Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare’» (Mt 12,49-50). En aquell moment, la voluntat de Déu era que Ell evangelitzés els qui l'escoltaven i que aquests l'escoltessin. Això passava pel davant de qualsevol altre valor, per entranyable que fos. Per tal de fer la voluntat del Pare, Jesucrist havia deixat Maria i ara estava predicant lluny de casa. Però, ¿qui ha estat més disposat a fer la voluntat de Déu que Maria? «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38). Per això, sant Agustí diu que Maria, primer va acollir la paraula de Déu en l'esperit per l'obediència, i només després la va concebre en el seu si per l'Encarnació. Amb altres paraules: Déu ens estima a la mesura de la nostra santedat. Maria és santíssima i, per tant, és estimadíssima. Ara bé, ser sants no és la causa de què Déu ens estimi. Al revés: perquè Ell ens estima, ens fa sants. El primer en estimar sempre és el Senyor (cf. 1Jn 4,10). Maria ens ho ensenya en dir: «[Ell] ha mirat la petitesa de la seva serventa» (Lc 1,48). Als ulls de Déu som petits; però Ell vol engrandir-nos, santificar-nos.

Dia litúrgic: Dissabte XV de durant l'any 20-2-2013

Text de l'Evangeli (Mt 12,14-21): En aquell temps, els fariseus prengueren l'acord de fer morir Jesús. Quan Ell ho va saber, se n'anà d'allí. El va seguir molta gent, i Ell els va curar tots, però els manà severament que no el descobrissin. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: «Aquí teniu el meu servent, que jo he escollit, el meu estimat, en qui m'he complagut. Posaré damunt d'ell el meu Esperit perquè porti la justícia a les nacions. No disputarà ni alçarà la veu, no la farà sentir pels carrers. No trencarà la canya esquerdada ni apagarà el ble que vacil·la fins que faci triomfar la justícia. I les nacions posaran l'esperança en el seu nom». Comentari: Ell els va curar tots Avui ens trobem un doble missatge. D'una banda, Jesús ens crida amb una bella invitació a seguir-lo: «El va seguir molta gent, i Ell els va curar tots» (Mt 12,15). Si el seguim trobarem remei a les dificultats del camí, com se'ns recordava fa poc: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar» (Mt 11,28). D'una altra banda, se'ns mostra la vàlua de l'amor mansuet: «No disputarà ni alçarà la veu» (Mt 12,19). Ell sap que estem afeixugats i cansats pel pes de les nostres febleses físiques i de caràcter... i per aquesta creu inesperada que ens ha visitat amb tota la seva cruesa, per les desavinences, els desenganys, les tristeses. De fet, «prengueren l'acord de fer morir Jesús» (Mt 12,14) i... nosaltres que sabem que el deixeble no és més que el mestre (cf. Mt 10,24), hem de ser conscients que també haurem de patir incomprensió i persecució. Tot plegat és un feix que pesa damunt nostre, un farcell que ens doblega. I sentim com si Jesús ens digués: «Deixa el teu farcell als meus peus, jo me n'ocuparé; dóna'm aquest pes que t'aclapara, jo te'l portaré; descarrega't de les teves preocupacions i dóna-me-les a mi...». És curiós: Jesús ens invita a deixar el nostre pes, però ens n'ofereix un altre: el seu jou, amb la promesa, això sí, de què és suau i lleuger. Ens vol ensenyar que no podem anar pel món sense cap pes. Una càrrega o altra, l'hem de portar. Però que no sigui el nostre farcell ple de materialitat; que sigui el seu pes que no afeixuga. A l'Àfrica, les mares i germanes més grans porten els menuts a l'esquena. Una vegada, un missioner veié una nena que portava el seu germanet... Li fa: «Vols dir que no és un pes massa gran per a tu?». Ella respon sense pensar-s'ho: «No és un pes, és el meu germanet i me l'estimo». L'amor, el jou de Jesús, no sols no és feixuc, sinó que ens allibera de tot allò que ens aclapara.

Dia litúrgic: Divendres XV de durant l'any 19-7-2013

Text de l'Evangeli (Mt 12,1-8): En aquell temps, Jesús anava per uns sembrats en dissabte. Els seus deixebles tenien gana i es posaren a arrencar espigues i a menjar-se-les. Quan els fariseus ho veieren, van dir a Jesús: «Mira, els teus deixebles fan allò que no és permès de fer en dissabte». Jesús els respongué: «¿No heu llegit què va fer David quan van tenir gana ell i els qui anaven amb ell: com va entrar al temple de Déu i va menjar els pans d'ofrena, que no podien menjar ni ell ni els qui l'acompanyaven, sinó únicament els sacerdots? ¿I no heu llegit en la Llei que els sacerdots en el temple violen el repòs del dissabte i no en són culpables? Doncs jo us dic que aquí hi ha alguna cosa més gran que el temple. Si haguéssiu entès què vol dir allò de: ‘El que jo vull és amor, i no sacrificis’, no hauríeu condemnat uns homes que no tenen culpa. Perquè el Fill de l'home és senyor del dissabte». Comentari: El que jo vull és amor, i no sacrificis Avui, el Senyor s'atansa al sembrat de la teva vida, per recollir fruits de santedat. ¿Trobarà caritat, amor a Déu i al proïsme? Jesús, que corregeix la casuística meticulosa dels rabins, la qual feia insuportable la llei del repòs sabàtic, ¿haurà de recordar-te que només li interessa el teu cor, la teva capacitat d'estimar? «Mira, els teus deixebles fan allò que no és permès de fer en dissabte» (Mt 12,2). El que resulta més increïble és que ho van dir convençuts. ¿Com prohibir fer el bé, sempre? Alguna cosa et recorda que no hi ha cap motiu que t'excusi d'ajudar els altres. La caritat veritable respecta les exigències de la justícia, evitant de caure en l'arbitrarietat o el capritx, però impedeix el rigorisme que mata l'esperit de la llei de Déu, puix la caritat és una invitació contínua a estimar, a donar-se als altres. «El que jo vull és amor, i no sacrificis» (Mt 12,7). Repeteix això moltes vegades, per gravar-ho en el teu cor: Déu, que és ric en misericòrdia, ens vol misericordiosos. «Què proper que és Déu del qui confessa la seva misericòrdia! Sí; Déu no és lluny dels contrits de cor» (Sant Agustí). I què lluny que ets de Déu quan permets que el teu cor s'endureixi com una pedra! Jesucrist va acusar els fariseus de condemnar els innocents. És una acusació greu. ¿I tu? ¿t'interesses de debò per les coses d’altri? ¿els jutges amb afecte, amb simpatia, com qui jutja un amic o un germà? Procura no perdre el nord de la teva vida. Demana-li a la Mare de Déu que et faci misericordiós, que sàpigues perdonar. Sigues benèvol. I si descobreixes en la teva vida algun detall que desentoni d'aquesta disposició de fons, ara és un bon moment per a rectificar, formulant algun propòsit eficaç.

Dia litúrgic: Dijous XV de durant l'any 18-7-2013

Text de l'Evangeli (Mt 11,28-30): En aquell temps, Jesús digué: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera». Comentari: «Veniu a mi tots els que esteu cansats i trobareu el repòs» Avui, enfront un món que ha decidit donar-li les espatlles a Déu, davant un món hostil a allò cristià i als cristians, escoltar Jesús (que és qui ens parla en la litúrgia o en la lectura personal de la Paraula), dóna consol, alegria i esperances enmig de les lluites quotidianes: «Veniu a mi tots els que esteu cansats i trobareu el repòs» (Mt 11,28-29). Consol, perquè aquestes paraules contenen la promesa de l'alleujament que prové de l'amor de Déu. Alegria, perquè fan que el cor palesi en la vida la seguretat en la fe d'aquesta promesa. Esperances, perquè tot caminant en un món així decidit contra Déu i nosaltres, els qui creiem en el Crist sabem que no tot acaba en un final, sinó que molts "finals" foren "principis" de coses molt millors, tal com ho mostrà la pròpia resurrecció. El nostre fi, per a començament de novetats en l'amor de Déu, és romandre sempre amb el Crist. La nostra fita és adreçar-se indefectiblement a l'amor del Crist, "jou" d'una llei que no es basa en la limitada capacitat dels voluntarismes humans, sinó en l'eterna voluntat salvadora de Déu. En aquest sentit ens dirà Benet XVI en una de les seves Catequesis: «Déu té una voluntat amb i per a nosaltres, i aquesta ha d'esdevenir allò que volem i som. L'essència del cel rau en què hom acompleixi sense reserves la voluntat de Déu, o, per a posar-ho en altres termes, allí on es compleix la voluntat de Déu hi ha cel. Jesús mateix és "cel" en el sentit més pregó i vertader de la paraula, en Ell i a través del qual es compleix totalment la voluntat de Déu. La nostra voluntat ens allunya de la voluntat de Déu i, aleshores, esdevenim mera "terra". Però Ell ens accepta, ens atrau envers Si i, en comunió amb Ell, aprenem la voluntat de Déu». Que aleshores així sigui.

Dia litúrgic: Dimecres XV de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mt 11,25-27): En aquell temps, Jesús digué: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i aquells a qui el Fill el vol revelar». Comentari: Has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos Avui, l'Evangeli ens ofereix l'oportunitat de penetrar, per dir-ho així, en l'estructura de la mateixa saviesa divina. ¿A qui de nosaltres no li vindria de gust conèixer palesats els misteris d'aquesta vida? Hi ha enigmes, però, que ni el millor equip d'investigadors del món mai no podrà arribar ni tan sols a detectar. Amb tot, n'hi ha Un davant el qual «no hi ha res d'amagat (...), ni res de secret» (Mc 4,22). Aquest és el qui es dóna a si mateix el nom de “Fill de l'home”, ja que afirma de si mateix: «El Pare ho ha posat tot a les meves mans» (Mt 11,27). La seva naturalesa humana —per mitjà de la unió hipostàtica— ha estat assumida per la Persona del Verb de Déu: és, en una paraula, la Segona Persona de la Santíssima Trinitat, davant la qual no hi ha tenebres i per la qual la nit és més lluminosa que el ple dia. Un proverbi àrab diu així: «Si en una nit negra una formiga negra puja per una negra paret, Déu la veu». Per a Déu no hi ha secrets ni misteris. Hi ha misteris per a nosaltres, però no per a Déu, davant qui el passat, el present i el futur són oberts i escorcollats fins a la darrera coma. Diu avui, tot complagut, el Senyor: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Mt 11,25). Sí, perquè ningú no pot pretendre de conèixer aquests o semblants secrets amagats ni traient-los de la foscor amb l'estudi més intens, ni com degut per part de la saviesa. Dels secrets profunds de la vida en sabrà sempre més la velleta sense experiència escolar que el pretensiós científic que ha gastat anys en prestigioses universitats. Hi ha ciència que s'assoleix amb la fe, humilitat i pobresa interiors. Ha dit molt bé Climent d'Alexandria: «La nit és propícia per als misteris; és aleshores quan l'ànima —atenta i humil— es torna envers si mateixa tot reflexionant sobre la seva condició; és aleshores quan troba Déu».

Dia litúrgic: Dimarts XV de durant l'any 16-2-2013

Text de l'Evangeli (Mt 11,20-24): En aquell temps, Jesús començà a blasmar les poblacions on havia fet molts dels seus miracles, perquè no s'havien convertit: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien posat cendra i vestits de sac i s'haurien convertit. Per això us dic que el dia del judici serà més suportable per a Tir i Sidó que per a vosaltres. I tu, Cafarnaüm, ¿et creus que seràs enaltida fins al cel? Al país dels morts, baixaràs! Si a Sodoma s'haguessin fet els miracles que tu has vist, encara avui existiria. Per això et dic que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma que per a tu». Comentari: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida!» Avui, el Crist reprèn dues ciutats de Galilea, Corazín i Betsaida, per la seva incredulitat: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que s’haurien convertit» (Mt 11,21). Jesús dóna testimoni en favor de les ciutats fenícies Tir i Sidó: aquestes haurien fet penitència, amb gran humilitat, si haguessin experimentat les meravelles del poder diví. Ningú no és feliç rebent una forta reprimenda. En efecte, ha de ser especialment dolorós ser reprès pel Crist, Ell que ens estima amb un cor infinitament misericordiós. Simplement, no hi ha excusa, no hi ha immunitat quan un és reprès per la mateixa Veritat. Rebem, doncs, amb humilitat i responsabilitat cada dia la crida de Déu a la conversió. També notem que el Crist no va amb embuts. Ell situà la seva audiència cara a cara davant la veritat. Hem d’examinar-nos sobre com parlem del Crist als altres. Freqüentment, també nosaltres hem de lluitar contra les nostres pors per a posar els nostres amics davant les veritats eternes, com ara la mort i el judici. El Papa Francesc, conscientment, descriví sant Pau com un “esvalotador”: «El Senyor sempre vol que anem més lluny... Que no ens refugiem en una vida tranquil•la ni en les estructures caduques (...). I Pau molestava predicant el Senyor. Però ell anava cap endavant, perquè duia dins aquella actitud cristiana que és el zel apostòlic. No era un “home de compromís”». No defugim el nostre deure de caritat!

Dia litúrgic: Dilluns XV de durant l'any 15-7-2013

Text de l'Evangeli (Mt 10,34--11,1): En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «No us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l'espasa. He vingut a desunir el fill i el pare, la filla i la mare, la nora i la sogra. Els enemics de cadascú seran la gent de casa seva. »Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi. Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l'haurà perduda per causa meva, la trobarà. Qui us acull a vosaltres, a mi m'acull, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes. Qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos. I tothom qui doni un got d'aigua fresca a un d'aquests petits només perquè és deixeble meu, us asseguro que no quedarà sense recompensa. Quan Jesús hagué acabat de donar aquestes instruccions als seus dotze deixebles, se'n va anar a ensenyar i a predicar per aquelles poblacions. Comentari: Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi Avui, Jesús ens ofereix una barreja explosiva de recomanacions; és com un d'aquells banquets, tan de moda, on els plats són petites “tapes” per assaborir. Es tracta de consells profunds i molt durs de pair, adreçats als seus deixebles en el centre del seu procés de formació i preparació missionera (cf. Mt 11,1). Hem de contemplar el text per blocs separats per poder-los tastar. Jesús comença a fer saber l'efecte del seu ensenyament. Més enllà dels efectes positius que són evidents en l'actuar del Senyor, l'Evangeli evoca els contratemps i els efectes secundaris de la predicació: «Els enemics de cadascú seran els mateixos de casa seva» (Mt 10,36). Aquesta és la paradoxa de viure la fe: la possibilitat d'enfrontar-nos, fins i tot amb els més pròxims, quan no entenem qui és Jesús, el Senyor, i no el percebem com el Mestre de la comunió. En un segon moment, Jesús demana d'ocupar el lloc principal en la nostra escala d'estimació: «Qui estima el pare o la mare més que a mi…» (Mt 10,37), «qui estima els fills més que a mi…» (Mt 10,37). D'aquesta manera, ens proposa deixar-nos acompanyar per Ell com a presència de Déu, ja que «qui m'acull a mi acull el qui m'ha enviat» (Mt 10,40). L'efecte de viure acompanyats del Senyor, acollit a casa nostra, és gaudir de la recompensa dels profetes i dels justos, perquè hem rebut un profeta i un just. La recomanació del Mestre acaba valorant els petits gestos d'ajuda i suport a aquells que viuen acompanyats del Senyor, als seus deixebles, que som tots els cristians. «I tothom que doni un vas d'aigua fresca a un d'aquests petits, només perquè és el meu deixeble...» (Mt 10,42). D'aquest consell en neix una responsabilitat: quan tractem amb el pròxim, cal ésser molt conscients que aquell que viu amb el Senyor, sigui qui sigui, ha de ser tractat com el tractaríem a Ell. Diu sant Joan Crisòstom: «Si l'amor estigués escampat per tot arreu, naixerien d'ell una infinitat de béns».

Dia litúrgic: Diumenge XV (C) de durant l'any 14-7-2013

Text de l'Evangeli (Lc 10,25-37): En aquell temps, un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna? Jesús li digué: «Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?». Ell va respondre: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tota la força i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix». Jesús li digué: «Has respost bé: fes això i viuràs». Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: «I qui són els altres que haig d'estimar?». Jesús va contestar dient: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: ‘Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més’. »Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?». Ell respongué: «El qui el va tractar amb amor. Llavors Jesús li digué: «Vés, i tu fes igual». Comentari: Un samarità se’n compadí. S’hi acostà, li amorosí les ferides, el pujà a la seva pròpia cavalcadura... Avui, ens preguntem: «I qui són els altres que haig d'estimar?» (Lc 10,29). Diuen d'uns jueus encuriosits en veure desaparèixer el seu rabí la vigília del dissabte. Van sospitar que tenia un secret, potser amb Déu, i van confiar a un l'encàrrec de seguir-lo... I així ho va fer, ple d'emoció, fins una barriada miserable, on va veure el rabí cuinar i escombrar la casa d'una dona: era una paralítica, i la servia i li preparava un menjar especial per a la festa. Quan va tornar, li van preguntar a l'espia: «On ha anat?; al cel, entre els núvols i estrelles?». I aquest va contestar: «No!, ha pujat molt més amunt». Estimar amb obres els altres és el més alt; és on es manifesta l'amor. No passar de llarg!: «És el propi Crist qui alça la seva veu en els pobres per tal de desvetllar la caritat dels seus deixebles», afirma el Concili Vaticà II en un document. Fer de bon samarità vol dir canviar els plans («s'hi acostà»), dedicar temps («se n'ocupà»)... Això ens porta a contemplar també la figura de l'hostaler, com ens digué Joan Pau II: «Què hagués pogut fer sense ell? De fet, l'hostaler, romanent en l'anonimat, va realitzar la major part de la feina. Tots poden actuar com ell complint les pròpies tasques amb esperit de servei. Tota ocupació ofereix l'oportunitat, més o menys directa, d'ajudar qui ho necessita (...). L'acompliment fidel dels propis deures professionals ja és practicar l'amor per les persones i la societat». Deixar-ho tot per acollir a qui ho necessita (el bon samarità) i fer bé la feina per amor (l'hostaler), són les dos formes d'estimar que ens toquen: «‘Qui (...) es va comportar com a proïsme?’ (...). ‘El qui el va tractar amb amor’. Llavors Jesús li digué: ‘Vés, i tu fes igual’» (Lc 10,36-37). Acudim a la Verge Maria i Ella —que n'és model!— ens ajudi a descobrir les necessitats dels altres, materials i espirituals.

Dia litúrgic: Dissabte XIV de durant l'any 13-7-2013

Text de l'Evangeli (Mt 10,24-33): En aquell temps, Jesús digué als seus Apòstols: «El deixeble no és més que el seu mestre, ni el criat més que el seu amo. El deixeble en té prou de ser com el seu mestre, i el criat, com el seu amo. Si al cap de casa l'han tractat de Beelzebul, molt més hi tractaran els altres de la casa. »Per tant, no tingueu por de tots ells, perquè no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d'orella, pregoneu-ho des dels terrats. I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l'ànima i el cos es consumeixin a l'infern. ¿No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats. Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells. A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel. Però al qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare del cel». Comentari: El deixeble no és més que el seu mestre Avui, l'Evangeli ens convida a reflexionar sobre la relació mestre-deixeble: «El deixeble no és més que el seu mestre, ni el criat més que el seu amo» (Mt 10,24). En el camp humà no és impossible que l'alumne arribi a sobrepassar a aquell qui li va ensenyar l'abc d'una disciplina. Hi ha en la història exemples com Giotto, que s'avança al seu mestre Cimabue, o com Manzoni a l'abat Pieri. Però la clau de la saviesa suprema està només a mans de l'Home-Déu, i tots els altres poden participar d'ella, arribant a entendre-la segons diversos nivells: des del gran teòleg sant Tomás d'Aquino fins el nen que es prepara per a la Primera Comunió. Podrem afegir adorns de diversos estils, però no seran mai cap cosa essencial que enriqueixi el valor intrínsec de la doctrina. Per contra, és possible que arribem a l'heretgia. Ens cal tenir precaució en intentar fer barreges que poden distorsionar i no enriquir gens la substància de la Bona Nova. «Ens hem d'abstenir dels menjars, però molt més hem de dejunar dels errors», diu sant Agustí. En una ocasió em van passar un llibre sobre els Àngels Custodis en el qual hi apareixen elements de doctrines esotèriques, com la metempsicosi, i una incomprensible necessitat de redempció que afectaria aquests esperits bons i confirmats en el bé. L'Evangeli d'avui ens obre els ulls sobre el fet ineludible que el deixeble sigui de vegades incomprès, trobi obstacles o fins i tot sigui perseguit per haver-se declarat seguidor del Crist. La vida de Jesús va ser un servei ininterromput en defensa de la veritat. Si a Ell el van anomenar “Beelzebul”, no és estrany que, en disputes, en confrontacions culturals o en els acaraments que veiem en la televisió, ens titllin de retrògrads. La fidelitat al Crist Mestre és el màxim reconeixement del qual ens en podem gloriar: «A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel» (Mt 10,32).

Dia litúrgic: Divendres XIV de durant l'any 12-7-2013

Text de l'Evangeli (Mt 10,16-23): En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops: sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms. Aneu alerta amb la gent: per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i us conduiran davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d'ells i davant els pagans. Quan us hi portin no us preocupeu del que haureu de dir ni de com parlareu: en aquell moment direu allò que us serà inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó que l'Esperit del vostre Pare parlarà per mitjà vostre. »Un germà portarà a la mort el seu germà, i un pare, el seu fill; els fills es rebel·laran contra els pares i els mataran. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà. Quan us persegueixin en una població, fugiu cap a una altra. Us asseguro que no acabareu de recórrer totes les poblacions d'Israel abans que vingui el Fill de l'home». Comentari: Tothom us odiarà per causa del meu nom Avui, l'Evangeli remarca les dificultats i les contradiccions que el cristià haurà de patir per causa de Crist i del seu Evangeli, i com haurà de resistir i perseverar fins al final. Jesús ens va prometre: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20); però no ha promès als seus un camí fàcil, tot al contrari, els digué: «Tothom us odiarà per causa del meu nom» (Mt 10,22). L'Església i el món són dues realitats de “difícil” convivència. El món, que l'Església ha de convertir a Jesucrist, no és una realitat neutra, com si fos cera verge que solament espera el segell que li doni forma. Això hauria estat així només si no hi hagués hagut una història de pecat entre la creació de l'home i la seva redempció. El món, com a estructura apartada de Déu, obeeix un altre senyor, que l'Evangeli de sant Joan anomena “el senyor d'aquest món”, l'enemic de l'ànima, al qual el cristià ha fet jurament —el dia del seu baptisme— de desobeir, de plantar-li cara, per pertànyer solament al Senyor i a la Mare Església que l'ha engendrat en Jesucrist. Però el batejat continua vivint en aquest món i no en un altre, no renuncia a la ciutadania d'aquest món ni li nega la seva honesta aportació per sostenir-lo i per millorar-lo; els deures de ciutadania cívica són també deures cristians; pagar els impostos és un deure de justícia per al cristià. Jesús va dir que els seus seguidors som en el món, però no som del món (cf. Jn 17,14-15). No pertanyem al món incondicionalment, només pertanyem del tot a Jesucrist i a l'Església, veritable pàtria espiritual, que és aquí a la terra i que traspassa la barrera de l'espai i del temps per desembarcar-nos a la pàtria definitiva del cel. Aquesta doble ciutadania topa indefectiblement amb les forces de pecat i de domini que mouen els mecanismes mundans. Repassant la història de l'Església, Newman deia que «la persecució és la marca de l'Església i potser la més duradora de totes».

Dia litúrgic: Dijous XIV de durant l'any 11-7-2013

Santoral 11 de Juliol: Sant Benet, abat, patró d'Europa Text de l'Evangeli (Mt 10,7-15): En aquell temps, Jesús digué als seus Apòstols: «Pel camí prediqueu dient: ‘El Regne del cel és a prop’. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis; de franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc. No us emporteu cap moneda: ni d'or, ni de plata, ni de coure; no prengueu sarró per al camí, ni dos vestits, ni sandàlies, ni bastó. El qui treballa, bé es mereix que el mantinguin. Quan entreu en una vila o en un poble, busqueu si hi ha algú digne de rebre-us i quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. Quan entreu a la casa, saludeu els qui hi habiten; si la casa n'és digna, que rebi la pau que li desitgeu, i si no n'és digna, que la pau torni a vosaltres. Si no us acullen ni escolten les vostres paraules, sortiu d'aquella casa i d'aquella població i espolseu-vos la pols dels peus. Us asseguro que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma i Gomorra que per a aquella població». Comentari: No us emporteu cap moneda: ni d'or, ni de plata... per al camí Avui, fins l'imprevist volem tenir-lo previst. Avui triomfen els serveis a domicili. I si avui parlem tant de pau, potser és perquè n'estem força necessitats. L'Avui de l'Evangeli toca de ple aquests tres “avuis”. Anem per parts. Volem preveure fins l'imprevisible: aviat farem una assegurança per si l'assegurança ens falla. O quan hom compra uns pantalons, el botiguer ens ofereix el model amb taques o descolorits inclosos! L'Evangeli d'avui, amb la invitació a anar desproveïts d'equipatge («No us emporteu cap moneda: ni d'or, ni de plata»), ens convida a la confiança, a la disponibilitat. Però alerta, això no és pas deixadesa! Tampoc improvisació. Viure aquesta realitat només és possible quan la nostra vida està arrelada en allò fonamental: en la persona de Crist. Com digué el papa Joan Pau II, «cal respectar un principi essencial de la visió cristiana de la vida: la primacia de la gràcia. Hom no ha d'oblidar que, sense el Crist, ‘no podem fer res’ (cf. Jn 15,5)». També és cert que proliferen els serveis a domicili: res de katering; ara et fan la truita de patates a casa. Serveixi d'icona d'una societat on les persones tendim fàcilment a anar a la nostra, a organitzar-nos la vida prescindint dels altres. Avui Jesús ens diu «aneu»; sortiu. Això és, tingueu en compte aquells que teniu al costat. Tinguem-los, doncs, realment en compte, oberts a les seves necessitats. Vacances, un paisatge tranquil... són sinònim de pau? Sembla que tenim motius seriosos per a dubtar-ne. Potser moltes vacances són una letargia dels neguits interiors; aquests, més endavant, tornaran a despertar. Els cristians sabem que som portadors de pau, és més, que aquesta pau amara tot el nostre ésser —també quan al nostre voltant trobem un ambient hostil— en la mesura que seguim de prop Jesús. Deixem-nos tocar, doncs, per la força de l'Avui de Crist! I... «qui ha trobat veritablement Crist no pot tenir-lo solament per a si mateix, l'ha d'anunciar» (Joan Pau II).

Dia litúrgic: Dimecres XIV de durant l'any 10-7-2013

Text de l'Evangeli (Mt 10,1-7): En aquell temps, Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir malalties i xacres de tota mena. Els noms dels dotze apòstols són aquests: primer, Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà; Felip i Bartomeu; Tomàs i Mateu, el publicà; Jaume, fill d'Alfeu, i Tadeu; Simó el Zelós i Judes l'Iscariot, el qui el va trair. Aquests dotze, Jesús els va enviar amb aquestes instruccions: «No us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana. Aneu més aviat a les ovelles perdudes d'Israel. Pel camí prediqueu dient: ‘El Regne del cel és a prop’». Comentari: Pel camí prediqueu dient: ‘El Regne del cel és a prop’ Avui, l'Evangeli ens mostra Jesús enviant els seus deixebles en missió: «Aquests dotze, Jesús els va enviar amb aquestes instruccions» (Mt 10,5). Els dotze deixebles formen el “Col·legi Apostòlic”, és a dir “missioner”; l'Església, en la seva peregrinació terrenal, és una comunitat missionera, puix té el seu origen en el compliment de la missió del Fill i de l'Esperit Sant segons els designis de Déu Pare. El mateix que Pere i els altres Apòstols constitueixen un sol Col·legi Apostòlic per institució del Senyor, així el Romà Pontífex, successor de Pere, i els Bisbes, successors dels Apòstols, formen un tot damunt el qual recau el deure d'anunciar l'Evangeli per tot arreu. Entre els deixebles enviats en missió trobem aquells que tenen un lloc destacat, conferit pel Crist, i una major responsabilitat, com Pere; i uns altres com Tadeu, del qual gairebé no en tenim notícies; ara bé, els evangelis ens comuniquen la Bona Nova, no han estan fets per a satisfer la curiositat. Nosaltres, per la nostra banda, hem de pregar per tots els bisbes, pels cèlebres i pels no tan famosos, i viure en comunió amb ells: «Seguiu tots el bisbe, com Jesucrist el Pare, i el col·legi dels ancians com els Apòstols» (Sant Ignasi d'Antioquía). Jesús no cercava persones instruïdes, sinó simplement disponibles, capaces de seguir-lo fins al final. Això m'ensenya que jo, com cristià, també he de sentir-me responsable d'una part de l'obra de la salvació de Jesús. ¿Allunyo el mal?, ¿ajudo els meus germans? Com l'obra està als seus inicis, Jesús s'apressa a donar una consigna de limitació: «No us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana. Aneu més aviat a les ovelles perdudes d'Israel. Pel camí prediqueu dient: ‘El Regne del cel és a prop’» (Mt 10,5-6). Avui cal fer el que es pugui, amb la certesa que Déu cridarà tots els pagans i samaritans en una altra fase del treball missioner.

Dia litúrgic: Dimarts XIV de durant l'any 9-7-2013

Text de l'Evangeli (Mt 9,32-38): En aquell temps, van portar a Jesús un mut endimoniat. Jesús va treure el dimoni, i el mut es posà a parlar. La gent, admirada, deia: «No s'havia vist mai res de semblant a Israel». Però els fariseus deien: «Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis». Jesús recorria totes les viles i pobles, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint malalties i xacres de tota mena. En veure les multituds, se'n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor. Llavors digué als seus deixebles: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors». Comentari: Pregueu a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors Avui, l'Evangeli ens parla de la curació d'un endimoniat mut, que provoca reaccions ben diferents en els fariseus i en la multitud. Mentre els fariseus, davant l'evidència d'un prodigi que no poden negar, l'atribueixen a poders diabòlics —«Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis» (Mt 9,34)—, la multitud es meravella: «No s'havia vist mai res de semblant a Israel» (Mt 9,33). Sant Joan Crisòstom, en comentar aquest passatge, diu: «El que vertaderament molestava als fariseus era que tinguessin Jesús per superior a tots, no només als qui llavors existien, sinó a tots els qui havien mai existit». A Jesús no li preocupa l'animadversió dels fariseus, Ell continua fidel a la seva missió. És més, Jesús, davant l'evidència que els guies d'Israel, en lloc de tenir cura i pasturar el ramat, el que feien era esgarriar-lo, s'apiadà d'aquelles multituds cansades i abatudes, com ovelles sense pastor. Que les multituds agraeixen un bon guiatge i es deleixen per ell, ho vàrem comprovar en veure les visites pastorals del Papa Joan Pau II als diversos indrets del món. Com reunia al voltant seu les multituds! Com l'escoltaven, sobretot la joventut! I Això que el Papa no feia rebaixes, sinó que predicava l'Evangeli amb totes les seves exigències. Tots nosaltres «si fóssim conseqüents amb la nostra fe —diu sant Josepmaria Escrivà— en mirar al voltant nostre i contemplar l'espectacle de la història i del món, no podríem sinó sentir que s'eleven al nostre cor els mateixos sentiments que van animar el cor de Jesucrist», la qual cosa ens portaria a una generosa tasca apostòlica. Però és evident la desproporció que hi ha entre les multituds que esperen la predicació de la Bona Nova del Regne i l'escassetat de treballadors. La solució ens la dóna Jesús al final del text de l'Evangeli: pregar a l'amo dels sembrats que enviï segadors als seus camps (cf. Mt 9,38).

Dia litúrgic: Dilluns XIV de durant l'any 8-7-2013

Text de l'Evangeli (Mt 9,18-26): En aquell temps, mentre Jesús els parlava, es presentà un home important, es va prosternar davant d'Ell i li digué: «La meva filla s'acaba de morir. Vine a imposar-li la mà i viurà». Jesús s'aixecà i el seguí, acompanyat dels seus deixebles. Hi havia una dona que patia d'hemorràgies des de feia dotze anys. Se li va acostar per darrere i li tocà la borla del mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar el mantell, ja em curaré». Jesús es girà i, en veure-la, digué: «Coratge, filla, la teva fe t'ha salvat». I la dona quedà curada des d'aquell moment. Quan Jesús va arribar a casa d'aquell home important i veié els flautistes i l'aldarull de la gent, va dir: «Aparteu-vos: la noia no és morta, sinó que dorm». Però ells se'n burlaven. Quan la gent va ser fora, Jesús entrà, agafà la noia per la mà, i ella va aixecar-se. I la notícia d'aquest fet s'escampà per tota aquella regió. Comentari: La teva fe t'ha salvat Avui, la litúrgia de la Paraula ens convida a admirar dos magnífiques manifestacions de fe. Tan magnífiques que meresqueren commoure el cor de Jesucrist i provocar —immediatament!— la seva resposta. El Senyor no es deixa guanyar en generositat! «La meva filla s'acaba de morir. Vine a imposar-li la mà i viurà» (Mt 9,18). Quasi que podríem dir que amb la fe ferma “obliguem” Déu. A Ell li agrada aquesta mena d'obligació. L'altre testimoni de fe l'Evangeli d'avui també és impressionant: «Només que li pugui tocar el mantell, ja em curaré» (Mt 9,21). La reacció de Jesús i el resultat d'aquest diàleg de fe és radical: «Coratge, filla, la teva fe t'ha salvat» (Mt 9,22). Hom podria afirmar que Déu, fins i tot, es deixa “manipular” de bon grat per la nostra bona fe. El que no admet és que el temptem per desconfiança. Aquest fou el cas de Zacaries, que demanà una prova a l'arcàngel Gabriel: «Zacaries preguntà a l'àngel: ‘Com puc saber que serà així?’» (Lc 1,18). L'Arcàngel no s'arronsà ni un pèl: «Jo sóc Gabriel i m'estic prop de Déu (...). Quedaràs mut, sense poder dir res, fins al dia que passi tot això: tu no has cregut les meves paraules, però al seu temps es compliran» (Lc 1,19-20). I així fou. És Ell mateix qui vol “obligar-se” i “lligar-se” amb la nostra fe: «Jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà» (Lc 11,9). Ell és el nostre Pare i no vol negar res del que convé als seus fills. Però cal manifestar-li confiadament les nostres peticions; la confiança i connaturalitat amb Déu requereixen tracte: per a confiar en algú l'hem de conèixer; i per a conèixer-lo cal tractar-lo. Així, «la fe fa brollar l'oració, i l'oració, en quant brolla, assoleix la fermesa de la fe» (Sant Agustí). No oblidem la lloança que meresqué Santa Maria: «Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!» (Lc 1,45).

Dia litúrgic: Diumenge XIV (C) de durant l'any 7-7-2013

Text de l'Evangeli (Lc 10,1-12.17-20): En aquell temps, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on Ell mateix havia de passar. Els deia: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors. Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa, digueu primer: ‘Pau en aquesta casa’. Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa. »Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: ‘El Regne de Déu és a prop vostre’. Però si entreu en una població i no us acullen, sortiu a les places i digueu: ‘Fins i tot la pols del vostre poble que se'ns ha encastat als peus, ens l'espolsem i us la deixem. Però sapigueu això: el Regne de Déu és a prop!’. Us asseguro que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma que per a aquella població». Els setanta-dos van tornar plens d'alegria i deien: «Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del vostre nom». Jesús els digué: «Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer tota la potència de l'enemic, i res no us farà mal. Però no us alegreu perquè els esperits se us sotmeten; alegreu-vos més aviat perquè els vostres noms estan inscrits en el cel». Comentari: «Aneu!» Avui, ens fixem en alguns que, entre la gentada, han procurat apropar-se a Jesucrist, que està parlant mentre contempla els camps plens d’espigues: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors» (Lc 10,2). De sobte, fixa la seva mirada en ells i va senyalant uns quants, un per un: tu, tu i tu. Fins a setanta-i-dos... Bocabadats, el senten dir que vagin, de dos en dos, a tots els pobles i llocs on Ell anirà. Potser algun haurà respost: —Però, Senyor, si jo tan sols he vingut per a escoltar-te, perquè és tan bonic el que dius! Els Senyor els posa en alerta contra els perills que els assetjaran: «Aneu!: jo us envio com anyells enmig de llops». I, tot usant imatges acostumades en les paràboles, afegeix: «No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies» (Lc 10,3-4). Bo i interpretant el llenguatge expressiu de Jesús: —Deixeu de banda els mitjans humans. Jo us envio i això us bastarà. Tot i que us sentiu lluny, romandreu a prop, jo us acompanyo. A diferència dels Dotze, cridats pel Senyor per tal que romanguessin amb Ell, els setanta-i-dos retornaran després a les seves famílies i a llur treball. I viuran allí allò que havien descobert al costat de Jesús: donar testimoni, cadascú al seu lloc, simplement ajudant als qui ens envolten a apropar-se a Jesucrist. L’aventura acaba bé: «Els setanta-dos van tornar plens d'alegria» (Lc 10,17). Ajaguts al voltant de Jesucrist, li degueren contar les experiències d’aquell parell de dies en què descobriren la bellesa d’ésser testimonis. En considerar avui aquell llunyà episodi, copsem que no és un pur record històric. Ens veiem al•ludits: podem sentir-nos junt al Crist present en l’Església i adorar-lo en l’Eucaristia. I el Papa Francesc ens anima a «portar Jesucrist a l’home, i conduir-lo a l’encontre amb Jesucrist, Camí, Veritat i Vida, realment present en l’Església i contemporani en cada home».

Dia litúrgic: Dissabte XIII de durant l'any 6 de Juliol 2013

Text de l'Evangeli (Mt 9,14-17): En aquell temps, els deixebles de Joan van anar a trobar Jesús i li preguntaren: «Per què nosaltres i els fariseus fem molts dejunis, i els teus deixebles no dejunen?». Jesús els respongué: «¿Poden estar tristos els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells? Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran. Ningú no posa en un vestit vell un pedaç de roba sense tractar: el pedaç estiraria la roba del vestit i es faria un esquinç més gros. Tampoc no posen vi nou en bots vells: els bots es rebentarien, es farien malbé i el vi es vessaria. El vi nou s'ha de posar en bots nous, i així es conserven bots i vi». Comentari: Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres Avui notem com amb Jesús començaren uns temps nous, una doctrina nova, ensenyada amb autoritat, i com totes les coses noves xocaven amb la praxi i l'ambient dominant. Així, a les pàgines que precedeixen l'Evangeli que estem contemplant, veiem Jesús perdonant els pecats al paralític i guarint la seva malaltia, mentre que els escribes s'escandalitzen; Jesús cridant Mateu, cobrador d'impostos i menjant amb ell i d'altres publicans i pecadors, i els fariseus “pujant per les parets”; i a l'Evangeli d'avui són els deixebles de Joan els qui s'apropen a Jesús perquè no comprenen que Ell i els seus deixebles no dejunin. Jesús, que no deixa mai ningú sense resposta, els dirà: «¿Poden estar tristos els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells? Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran» (Mt 9,15). El dejuni era, i és, una praxi penitencial «que contribueix a fer-nos adquirir el domini sobre els nostres instints i la llibertat del cor» (Catecisme de l'Església, n. 2043) i a impetrar la misericòrdia divina. Però en aquells moments, la misericòrdia i l'amor infinit de Déu era enmig d'ells amb la presència de Jesús, el Verb Encarnat. Com podien dejunar? Només hi havia una actitud possible: l'alegria, el gaudir de la presència del Déu fet home. Com havien de dejunar si Jesús els havia descobert una manera nova de relacionar-se amb Déu, un esperit nou que trencava amb totes aquelles maneres antigues de fer? Avui Jesús hi és: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20), i no hi és perquè ha tornat al Pare, i així clamem: Veniu, Senyor Jesús!. Estem en temps d'expectació. Per això, ens convé renovar-nos cada dia amb l'esperit nou de Jesús, desprendre'ns de rutines, dejunar de tot el que impedeixi avançar vers una identificació plena amb Crist, vers la santedat. «Just és el nostre plor —el nostre dejuni— si cremem en desigs de veure'l» (Sant Agustí). A Santa Maria li supliquem que ens atorgui les gràcies que necessitem per viure l'alegria de saber-nos fills estimats.

Dia litúrgic: DivendresXIII de durant l'any 5-7-2012

Text de l'Evangeli (Mt 9,9-13): En aquell temps, Jesús veié tot passant un home que es deia Mateu, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué: «Segueix-me». Ell s'aixecà i el va seguir. Després, mentre era a taula a casa seva, van acudir-hi molts publicans i altres pecadors i es posaren a taula amb Jesús i els seus deixebles. Quan els fariseus ho veieren, digueren als deixebles: «Per què el vostre mestre menja amb els publicans i els pecadors?». Jesús ho va sentir i digué: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. Aneu a aprendre què vol dir allò de: ‘El que jo vull és amor, i no sacrificis’. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors». Comentari: Segueix-me Avui, l'Evangeli ens parla d'una vocació, la del publicà Mateu. Jesús està preparant el petit grup de deixebles que han de continuar la seva obra de salvació. Ell escull a qui vol: seran pescadors, o d'una humil professió. Fins i tot, crida a què el segueixi un cobrador d'impostos, professió menyspreada pels jueus —que es consideraven perfectes observants de la Llei—, perquè la veien com molt propera a tenir una vida pecadora, ja que cobraven impostos en nom del governador romà, a qui no volien sotmetre's. N'hi ha prou amb la invitació de Jesús: «Segueix-me» (Mt 9,9). Amb una sola paraula del Mestre, Mateu deixa la seva professió i ben content l'invita a casa seva per a celebrar-hi un convit d'agraïment. Era natural que Mateu tingués un grup de bons amics, del mateix “ram professional”, perquè l'acompanyessin a participar d'aquell convit. Segons els fariseus, tota aquella gent eren pecadors reconeguts públicament d'aquesta manera. Els fariseus no poden callar i ho comenten amb alguns deixebles de Jesús: «Per què el vostre mestre menja amb els publicans i els pecadors?» (Mt 9,10). La resposta de Jesús és immediata: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts» (Mt 9,12). La comparança és perfecta: «No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors» (Mt 9,13). Les paraules d'aquest Evangeli són d'actualitat. Jesús continua invitant-nos a què el seguim, cadascú segons el seu estat i professió. I seguir Jesús, amb freqüència, suposa deixar passions desordenades, mal comportament familiar, pèrdua de temps, per dedicar estones a la pregària, al convit eucarístic, a la pastoral missionera. En fi, que «un cristià no és amo de si mateix, sinó que està entregat al servei de Déu» (Sant Ignasi d'Antioquia). Certament, Jesús em demana un canvi de vida i, així, em pregunto: de quin grup formo part, de la persona perfecta o de la que es reconeix sincerament defectuosa? Veritat que puc millorar?

Dia litúrgic: 3 de Juliol: Sant Tomàs, apòstol 3-7-2013

Text de l'Evangeli (Jn 20,24-29): Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir: «Hem vist el Senyor». Però ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!». Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després diu a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient». Tomàs li va respondre: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!». Comentari: Senyor meu i Déu meu! Avui, l'Església celebra la festa de sant Tomàs. L'evangelista Joan, després de descriure l'aparició de Jesús, el mateix diumenge de la resurrecció, ens diu que l'apòstol Tomàs no hi era, i quan els Apòstols —que havien vist el Senyor— en donaven testimoni, Tomàs respongué: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus, i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas» (Jn 20,25). Jesús és bo i va a l'encontre de Tomàs. Passats vuit dies, Jesús s'apareix una altra vegada i diu a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient» (Jn 20,27). —Oh Jesús, que n'ets de bo! Si veus que alguna vegada jo m'aparto de Vós, veniu al meu encontre, com vàreu anar a l'encontre de Tomàs. La reacció de Tomàs van ser aquestes paraules: «Senyor meu i Déu meu!» (Jn 20,28). Què boniques són aquestes paraules de Tomàs! Li diu “Senyor” i “Déu”. Fa un acte de fe en la divinitat de Jesús. En veure'l ressuscitat, ja no veu solament l'home Jesús, que s'estava amb els Apòstols i menjava amb ells, sinó el seu Senyor i el seu Déu. Jesús el renya i li diu que no sigui incrèdul, sinó creient, i afegeix: «Feliços els qui creuran sense haver vist!» (Jn 20,28). Nosaltres no hem vist el Crist crucificat, ni el Crist ressuscitat, ni se'ns ha aparegut, però som feliços perquè creiem en aquest Jesucrist que ha mort i ha ressuscitat per nosaltres. Per tant, preguem: «Senyor meu i Déu meu, preneu-me tot allò que m'aparta de Vós; Senyor meu i Déu meu, doneu-me tot allò que m'acosta a Vós; Senyor meu i Déu meu, traieu-me de mi mateix per donar-me tot a Vós» (Sant Nicolau de Flüe).

Dia litúrgic: Dimarts XIII de durant l'any 2-7-2013

Text de l'Evangeli (Mt 8,23-27): En aquell temps, Jesús pujà a la barca, i els seus deixebles van anar amb Ell. Tot d'una es va aixecar una gran tempesta en el llac, fins al punt que les onades cobrien la barca. Però Jesús dormia. Ells van anar a despertar-lo i li deien: «Senyor, salva'ns, que ens enfonsem!». Ell els diu: «Per què sou tan covards, gent de poca fe?». Llavors es va aixecar, va increpar els vents i l'aigua, i seguí una gran bonança. Aquells homes, admirats, deien: «Qui és aquest, que fins els vents i l'aigua l'obeeixen?». Comentari: Llavors es va aixecar, va increpar els vents i l'aigua, i seguí una gran bonança Avui, Dimarts XIII de durant l'any, la litúrgia ens ofereix un dels fragments més colpidors de la vida pública del Senyor. L'escena presenta una gran vivacitat, contrastant radicalment l'actitud dels deixebles i la de Jesús. Podem imaginar-nos l'agitació que regnà sobre la barca quan «tot d'una es va aixecar una gran tempesta en el llac, fins al punt que les onades cobrien la barca» (Mt 8,24), agitació que, però, no fou suficient per a despertar Jesús, que dormia. Van haver de ser els deixebles els qui en la seva desesperació despertessin el Mestre! «Senyor, salva'ns, que ens enfonsem!» (Mt 8,25). L'evangelista se serveix de tot aquest dramatisme per revelar-nos l'autèntic ésser de Jesús. La tempesta no havia perdut la seva fúria i els deixebles continuaven plens d'agitació quan el Senyor, simplement i tranquil·la, s'aixecà, «va increpar els vents i l'aigua, i seguí una gran bonança» (Mt 8,26). De la Paraula increpatòria de Jesús en seguí la calma, calma que no anava destinada només a realitzar-se en l'aigua esverada del cel i de la mar: la Paraula de Jesús es dirigia sobretot a calmar els cors temorosos dels seus deixebles. «Per què sou tan covards, gent de poca fe?» (Mt 8,26). Els deixebles passaren de la torbació i la por a l'admiració pròpia d'aquell que acaba d'assistir a quelcom d'impensable fins aleshores. La sorpresa, l'admiració, la meravella d'un canvi tan dràstic en la situació que vivien despertà en ells una pregunta central: «Qui és aquest, que fins els vents i l'aigua l'obeeixen?» (Mt 8,27). Qui és el qui pot calmar les tempestes del cel i de la terra i, alhora, les dels cors del homes? Només qui «dormint com a home en la barca, pot donar ordres als vents i al mar com a Déu» (Nicetes de Remesiana). Quan pensem que el terra se'ns enfonsa, no oblidem que el nostre Salvador és Déu mateix fet home, el qual ens és proper per la fe.

Dia litúrgic: Dilluns XIII de durant l'any 1-7-2013

Text de l'Evangeli (Mt 8,18-22): En aquell temps, Jesús veient que hi havia una gentada al seu voltant, va donar l'ordre de passar a l'altra riba. Llavors s'acostà un mestre de la Llei i li digué: «Mestre, et seguiré arreu on vagis». Jesús li respon: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap». Un altre, un dels seus deixebles, li digué: «Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare». Jesús li respon: «Segueix-me, i deixa que els morts enterrin els seus morts». Comentari: Segueix-me Avui, l'Evangeli ens presenta —a través de dos personatges— una qualitat del bon deixeble de Jesús: el despreniment dels béns materials. Abans però, el text de sant Mateu ens dóna un detall que no voldria passar per alt: «Jesús veient que hi havia una gentada al seu voltant...» (Mt 8,18). Les multituds es reuneixen a prop del Senyor per a escoltar la seva paraula, per a ser guarits de les seves malalties materials i espirituals; busquen la salvació i un alè de Vida eterna en mig de les trifulgues d'aquest món. Com llavors, quelcom de semblant passa en el nostre món d'avui dia: tothom —més o menys conscientment— té la necessitat de Déu, d'assaciar el cor dels béns veritables, com són el coneixement i l'amor a Jesucrist, i una vida d'amistat amb Ell. Si no, caiem en la trampa de voler omplir el nostre cor d'altres “déus” que no poden donar sentit a la nostra vida: el mòbil, l'Internet, el viatge a les Bahames, el treball desenfrenat per a guanyar més i més diners, el cotxe millor que el del veí, o el gimnàs per a lluir el millor cos del país... És el que passa a molts actualment. En contrast ressona el crit ple de força i de confiança del Papa Joan Pau II quan parlava a la joventut: «Es pot ser modern i profundament fidel a Jesucrist». Per això cal, com el Senyor, el despreniment de tot allò que ens enganxa a una vida massa materialitzada i tanca les portes a l'Esperit. «El Fill de l’home no té on reposar el cap (...). Segueix-me» (Mt 8,22), ens diu l'Evangeli d'avui. I sant Gregori Magne ens recorda: «Tinguem les coses temporals per a ús, les eternes en el desig; servim-nos de les coses terrenals per al camí, i desitgem les eternes pel fi de la jornada». És un bon criteri per a examinar el nostre seguiment de Jesús.