Dia litúrgic: 31 de Desembre (Dia setè dins l'octava de Nadal)
Text de l'Evangeli
(Jn 1,1-18):
Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per Ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense Ell. En Ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni.
Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per Ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.
Joan dóna testimoni d'Ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.
COMENTARI
El qui és la Paraula s'ha fet home
Avui és l'últim dia de l'any. Sovint un aiguabarreig de sentiments —fins i tot contradictoris— xiuxiuegen en els nostres cors durant aquesta data. Talment com si una mostra dels diferents moments viscuts i d'aquells que hauríem volgut viure es fessin presents en la nostra memòria. L'Evangeli d'avui ens pot ajudar a decantar-los, per tal de començar el nou any amb empenta.
«La Paraula era amb Déu (...). Per Ell tot ha vingut a l’existència» (Jn 1,1.3). A l'hora de fer el balanç de l'any, cal tenir present que cada dia viscut és un do rebut. Per això, sigui quin sigui l'aprofitament que n'hàgim fet, avui cal que agraïm cada minut de l'any.
El do de la vida, però, no és complert. Estem necessitats. Per això, l'Evangeli d'avui ens dóna una paraula clau: “acollir”. «El qui és la Paraula es va fer home» (Jn 1,14). Acollir Déu mateix! Déu, en fer-se home, es posa al nostre abast. “Acollir” vol dir obrir-li les nostres portes, deixar que entri en les nostres vides, en els nostres projectes, en aquells actes que omplen els nostres dies. Fins a quin punt hem acollit Déu i l'hem deixa't entrar en nosaltres?
«En venir al món, il?lumina tots els homes» (Jn 1,9). Acollir Jesús vol dir deixar-se qüestionar per Ell. Deixar que els seus criteris donin llum tant als nostres pensaments més íntims com a la nostra actuació social i laboral. Que els nostres fets s'adiguin amb els seus!
«I la Vida era la Llum» (Jn 1,4). La fe, però, és més que uns criteris. És la nostra vida empeltada a la Vida. No és només esforç —que també—. És, sobretot, do i gràcia. Vida rebuda en el si de l'Església, sobretot mitjançant els sagraments. Quin lloc tenen en la meva vida cristiana?
«Als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu» (Jn 1,12). Tot un projecte apassionant per l'any que estem a punt d'encetar!
Dia litúrgic: 30 de Desembre (Dia sisè dins l'octava de Nadal)
Text de l'Evangeli
(Lc 2,36-40):
En aquell temps, hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l'Infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.
Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. L'Infant creixia i s'enfortia, ple d'enteniment; i Déu li havia donat el seu favor.
Comentari:
Donava gràcies a Déu i parlava de l'Infant a tots
Avui, Josep i Maria acaben de celebrar el ritu de la presentació del primogènit, Jesús, al Temple de Jerusalem. Maria i Josep no se n'estan de complir fil per randa tot el que la Llei prescriu, perquè complir allò que Déu vol és signe de fidelitat, d'amor a Déu.
Des que el seu fill —i Fill de Déu— ha nascut, Josep i Maria experimenten meravella rere meravella: els pastors, els mags d'Orient, àngels... No només esdeveniments extraordinaris exteriors, sinó també interiors, en el cor de les persones que tenen algun contacte amb aquest Infant.
Avui apareix Anna, una senyora gran, viuda, que en un moment determinat va prendre la decisió de dedicar tota la seva vida al Senyor, amb dejunis i pregària. No ens equivoquem si diem que aquesta dona era una de les “verges prudents” de la paràbola del Senyor (cf. Mt 25,1-13): sempre vetllant fidelment en tot allò que li sembla que és la voluntat de Déu. I és clar: quan arriba el moment, el Senyor la troba a punt. Tot el temps que ha dedicat al Senyor, aquell Nen li ho recompensa amb escreix. —Pregunteu-li, pregunteu-li a Anna si ha valgut la pena tanta pregària i tant dejuni, tanta generositat!
Diu el text que «donava gràcies a Déu i parlava de l'Infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada» (Lc 2,38). L'alegria es torna en decidit apostolat: n'és el motiu i l'arrel. El Senyor és immensament generós amb els qui són generosos amb Ell.
Jesús, Déu Encarnat, viu la vida de família a Natzaret, com totes les famílies: créixer, treballar, aprendre, pregar, jugar... “Santa quotidianeïtat”, beneïda rutina on creixen i s'enforteixen quasi sense adonar-se'n les ànimes dels homes de Déu. Que en són d'importants les petites coses de cada dia!
(Lc 2,36-40):
En aquell temps, hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l'Infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.
Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. L'Infant creixia i s'enfortia, ple d'enteniment; i Déu li havia donat el seu favor.
Comentari:
Donava gràcies a Déu i parlava de l'Infant a tots
Avui, Josep i Maria acaben de celebrar el ritu de la presentació del primogènit, Jesús, al Temple de Jerusalem. Maria i Josep no se n'estan de complir fil per randa tot el que la Llei prescriu, perquè complir allò que Déu vol és signe de fidelitat, d'amor a Déu.
Des que el seu fill —i Fill de Déu— ha nascut, Josep i Maria experimenten meravella rere meravella: els pastors, els mags d'Orient, àngels... No només esdeveniments extraordinaris exteriors, sinó també interiors, en el cor de les persones que tenen algun contacte amb aquest Infant.
Avui apareix Anna, una senyora gran, viuda, que en un moment determinat va prendre la decisió de dedicar tota la seva vida al Senyor, amb dejunis i pregària. No ens equivoquem si diem que aquesta dona era una de les “verges prudents” de la paràbola del Senyor (cf. Mt 25,1-13): sempre vetllant fidelment en tot allò que li sembla que és la voluntat de Déu. I és clar: quan arriba el moment, el Senyor la troba a punt. Tot el temps que ha dedicat al Senyor, aquell Nen li ho recompensa amb escreix. —Pregunteu-li, pregunteu-li a Anna si ha valgut la pena tanta pregària i tant dejuni, tanta generositat!
Diu el text que «donava gràcies a Déu i parlava de l'Infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada» (Lc 2,38). L'alegria es torna en decidit apostolat: n'és el motiu i l'arrel. El Senyor és immensament generós amb els qui són generosos amb Ell.
Jesús, Déu Encarnat, viu la vida de família a Natzaret, com totes les famílies: créixer, treballar, aprendre, pregar, jugar... “Santa quotidianeïtat”, beneïda rutina on creixen i s'enforteixen quasi sense adonar-se'n les ànimes dels homes de Déu. Que en són d'importants les petites coses de cada dia!
Dia litúrgic: 29 de Desembre (Dia cinquè dins l'octava de Nadal)
Text de l'Evangeli
(Lc 2,22-35):
Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins.
Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb Ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble».
El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'Ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts».
Comentari:
Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador
Avui, 29 de desembre, festegem el sant Rei David. Però és tota la família de David que l'Església vol honorar, i sobretot el més il·lustre de tots ells: Jesús, el Fill de Déu, Fill de David! Avui, en aquest etern “avui” del Fill de Déu, l'Antiga Aliança del temps del Rei David es realitza i es compleix en tota la seva plenitud. Ja que, com relata l'Evangeli d'avui, el Nen Jesús és presentat al Temple pels seus pares per tal de complir amb l'antiga Llei: «Portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: ‘Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor’» (Lc 2,22-23).
Avui s'eclipsa l'antiga profecia amb vista a donar pas a la nova: Aquell, que el Rei David havia anunciat entonant els salms messiànics, ha entrat per fi al Temple de Déu! Avui és el gran dia en què aquell a qui sant Lluc anomena Simeó aviat abandonarà aquest món de foscor per tal d'entrar en la visió de la Llum eterna: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles» (Lc 2,29-32).
També nosaltres, que som el Santuari de Déu en el que habita el seu Esperit (cf. 1Co 3,16), hem de romandre atents a rebre Jesús en el nostre interior. Si avui tenim la ditxa de combregar, demanem a Maria, la Mare de Déu, que intercedeixi per nosaltres davant el seu Fill: que mori l'home vell i que l'home nou (cf. Col 3,10) neixi en tot el nostre ésser, a fi de convertir-nos en els nous profetes, els qui anuncien al món sencer la presència del Déu tres vegades sant, Pare, Fill i Esperit Sant!
Igual que Simeó, siguem profetes per la mort de l'home vell! Tal com digué el Papa Joan Pau II, «la plenitud de l'Esperit de Déu ve acompanyada (...), abans de res, per la disponibilitat interior que prové de la fe. De tot això, l'ancià Simeó, home ‘just i pietós’, en tingué la intuïció en el moment de la presentació de Jesús al Temple».
(Lc 2,22-35):
Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins.
Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb Ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble».
El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'Ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts».
Comentari:
Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador
Avui, 29 de desembre, festegem el sant Rei David. Però és tota la família de David que l'Església vol honorar, i sobretot el més il·lustre de tots ells: Jesús, el Fill de Déu, Fill de David! Avui, en aquest etern “avui” del Fill de Déu, l'Antiga Aliança del temps del Rei David es realitza i es compleix en tota la seva plenitud. Ja que, com relata l'Evangeli d'avui, el Nen Jesús és presentat al Temple pels seus pares per tal de complir amb l'antiga Llei: «Portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: ‘Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor’» (Lc 2,22-23).
Avui s'eclipsa l'antiga profecia amb vista a donar pas a la nova: Aquell, que el Rei David havia anunciat entonant els salms messiànics, ha entrat per fi al Temple de Déu! Avui és el gran dia en què aquell a qui sant Lluc anomena Simeó aviat abandonarà aquest món de foscor per tal d'entrar en la visió de la Llum eterna: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles» (Lc 2,29-32).
També nosaltres, que som el Santuari de Déu en el que habita el seu Esperit (cf. 1Co 3,16), hem de romandre atents a rebre Jesús en el nostre interior. Si avui tenim la ditxa de combregar, demanem a Maria, la Mare de Déu, que intercedeixi per nosaltres davant el seu Fill: que mori l'home vell i que l'home nou (cf. Col 3,10) neixi en tot el nostre ésser, a fi de convertir-nos en els nous profetes, els qui anuncien al món sencer la presència del Déu tres vegades sant, Pare, Fill i Esperit Sant!
Igual que Simeó, siguem profetes per la mort de l'home vell! Tal com digué el Papa Joan Pau II, «la plenitud de l'Esperit de Déu ve acompanyada (...), abans de res, per la disponibilitat interior que prové de la fe. De tot això, l'ancià Simeó, home ‘just i pietós’, en tingué la intuïció en el moment de la presentació de Jesús al Temple».
Dia litúrgic: 28 de Desembre: Els Sants Innocents, màrtirs
Text de l'Evangeli
(Mt 2,13-18):
Quan els savis se n'hagueren anat, un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep i li digué: «Lleva't, pren el Nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t'hi fins que jo t'ho digui, perquè Herodes buscarà l'Infant per matar-lo». Josep es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare, se'n va anar cap a Egipte i s'hi quedà fins a la mort d'Herodes. Així es va complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «D'Egipte he cridat el meu fill».
Quan Herodes es veié burlat pels savis, es va indignar molt, i ordenà que a Betlem i a la seva rodalia matessin tots els nens de dos anys en avall, l'edat que calculava pel que li havien dit els savis. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Jeremies: «A Ramà se sent un crit, plors i grans planys: és Raquel que plora els seus fills, i no vol que la consolin, perquè ja no hi són».
Comentari:
Es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare i se'n va anar cap a Egipte
Avui celebrem la festa dels Sants Innocents, màrtirs. Inserits en les celebracions de Nadal, no podem ignorar el missatge que la litúrgia ens vol transmetre per a definir, encara més, la Bona Nova del naixement de Jesús, amb dos accents ben clars. En primer lloc, la predisposició de sant Josep en el designi salvador de Déu, acceptant la seva voluntat. I, alhora, el mal, la injustícia que sovint trobem en la nostra vida, concretat en aquest cas en la mort martirial dels infants Innocents. Tot això ens demana una actitud i una resposta personal i social.
Sant Josep ens ofereix un testimoniatge ben clar de resposta amatent a la crida de Déu. En ell ens sentim identificats quan hem de prendre decisions en els moments difícils de la nostra vida i des de la nostra fe: «Es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare, se'n va anar a Egipte» (Mt 2,14).
La nostra fe en Déu implica la nostra vida. Ens fa llevar-nos, és a dir, estar ben atents a les coses que passen al nostre voltant, perquè —sovint— és el lloc on Déu parla. Ens fa prendre el Nen amb la seva mare, és a dir, Déu se'ns fa proper, company de camí, reforçant la nostra fe, esperança i caritat. I ens fa sortir de nit cap a Egipte, és a dir, ens convida a no tenir por davant la nostra vida, que sovint s'omple de nits difícils d'il?luminar.
Aquests infants màrtirs, avui, també tenen noms concrets en infants, joves, parelles, persones grans, immigrants, malalts... que demanen la resposta de la nostra caritat. Així, ens ho diu Joan Pau II: «En efecte, són moltes en el nostre temps les necessitats que interpel?len la sensibilitat cristiana. És l'hora d'una nova imaginació de la caritat, que es desplegui no sols en l'eficàcia dels ajuts prestats, sinó en la capacitat de fer-se propers i solidaris amb el qui sofreix».
Que la llum nova, clara i forta de Déu fet Infant ompli les nostres vides i refermi la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat.
(Mt 2,13-18):
Quan els savis se n'hagueren anat, un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep i li digué: «Lleva't, pren el Nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t'hi fins que jo t'ho digui, perquè Herodes buscarà l'Infant per matar-lo». Josep es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare, se'n va anar cap a Egipte i s'hi quedà fins a la mort d'Herodes. Així es va complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «D'Egipte he cridat el meu fill».
Quan Herodes es veié burlat pels savis, es va indignar molt, i ordenà que a Betlem i a la seva rodalia matessin tots els nens de dos anys en avall, l'edat que calculava pel que li havien dit els savis. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Jeremies: «A Ramà se sent un crit, plors i grans planys: és Raquel que plora els seus fills, i no vol que la consolin, perquè ja no hi són».
Comentari:
Es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare i se'n va anar cap a Egipte
Avui celebrem la festa dels Sants Innocents, màrtirs. Inserits en les celebracions de Nadal, no podem ignorar el missatge que la litúrgia ens vol transmetre per a definir, encara més, la Bona Nova del naixement de Jesús, amb dos accents ben clars. En primer lloc, la predisposició de sant Josep en el designi salvador de Déu, acceptant la seva voluntat. I, alhora, el mal, la injustícia que sovint trobem en la nostra vida, concretat en aquest cas en la mort martirial dels infants Innocents. Tot això ens demana una actitud i una resposta personal i social.
Sant Josep ens ofereix un testimoniatge ben clar de resposta amatent a la crida de Déu. En ell ens sentim identificats quan hem de prendre decisions en els moments difícils de la nostra vida i des de la nostra fe: «Es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare, se'n va anar a Egipte» (Mt 2,14).
La nostra fe en Déu implica la nostra vida. Ens fa llevar-nos, és a dir, estar ben atents a les coses que passen al nostre voltant, perquè —sovint— és el lloc on Déu parla. Ens fa prendre el Nen amb la seva mare, és a dir, Déu se'ns fa proper, company de camí, reforçant la nostra fe, esperança i caritat. I ens fa sortir de nit cap a Egipte, és a dir, ens convida a no tenir por davant la nostra vida, que sovint s'omple de nits difícils d'il?luminar.
Aquests infants màrtirs, avui, també tenen noms concrets en infants, joves, parelles, persones grans, immigrants, malalts... que demanen la resposta de la nostra caritat. Així, ens ho diu Joan Pau II: «En efecte, són moltes en el nostre temps les necessitats que interpel?len la sensibilitat cristiana. És l'hora d'una nova imaginació de la caritat, que es desplegui no sols en l'eficàcia dels ajuts prestats, sinó en la capacitat de fer-se propers i solidaris amb el qui sofreix».
Que la llum nova, clara i forta de Déu fet Infant ompli les nostres vides i refermi la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat.
Dia litúrgic: 27 de Desembre: Sant Joan, apòstol i evangelista
Text de l'Evangeli
(Jn 20,2-8):
El diumenge, Maria Magdalena se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu: «S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat». Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué.
Comentari:
Ho veié i cregué
Avui, la litúrgia celebra la festa de sant Joan, apòstol i evangelista. L'endemà de Nadal, l'Església celebra la festa del primer màrtir de la fe cristiana, sant Esteve. I el dia després, la festa de sant Joan, aquell qui millor i més profundament penetra en el misteri del Verb encarnat, el primer “teòleg” i model de tot veritable teòleg. El passatge del seu Evangeli que avui es proposa ens ajuda a esguardar el Nadal des de la perspectiva de la Resurrecció del Senyor. En efecte, Joan, arribat al sepulcre buit, «ho veié i cregué» (Jn 20,8). Fiats del testimoni dels Apòstols, nosaltres som empesos cada Nadal a “veure” i a “creure”.
Hom pot retrobar aquests mateixos “veure” i “creure” a propòsit del naixement de Jesús, el Verb encarnat. Joan, mogut per la intuïció del seu cor —i per la “gràcia” hauríem d'afegir— “veu” més enllà del que els seus ulls en aquell moment poden arribar a contemplar. En realitat, si ell creu, ho fa sense “haver vist” el Crist encara, amb la qual cosa ja hi ha implícita aquí la lloança d'aquells que «creuran sense haver vist» (Jn 20,29), amb la que culmina el capítol vintè del seu Evangeli.
Pere i Joan “corren” junts cap al sepulcre, però el text ens diu que Joan «s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre» (Jn 20,4). Sembla que a Joan el mou més el delit d'estar de nou al costat d'Aquell que ell estimava —Crist— que no simplement estar físicament al costat de Pere, amb el qual però —amb el gest d'esperar-lo i de què sigui ell qui entri primer al sepulcre— mostra que és Pere qui té la primacia en el Col·legi Apostòlic. Tot amb tot, el cor ardent, ple de zel, curull d'amor de Joan, és el que el porta a “córrer” i a “avançar-se”, en una clara invitació a què nosaltres visquem igualment la nostra fe amb aquest desig tan ardent de trobar el Ressuscitat.
Bona Any 2011,
Don Dèu, en aquest any que dintre pocs dies encetarem,
Concedeix-nos un cor nou,
capaç de perdonar-nos i de perdonar,
capaç de deixar-se estimar,
des del reconeixement humil de les pròpies febleses i limitacions.
Un cor nou, disposat a estimar sense càlculs,
amb comprensió i tendresa,
fins i tot a aquelles situacions i persones que ens ho posen més difícil.
Concedeix-nos una mirada nova,
capaç de fixar-nos en allò de bo que hi ha en el cor de cada persona,
en les coses positives mes que en les negatives,
en allò que ens uneix als altres més que en allò que ens separa.
Una mirada transparent i neta, capaç de percebre’t en els
llocs mes insospitats.
concedeix-nos un pensament nou
capaç de llegir la vida en profunditat,
de desfer-se de perjudicis i de desemmascarar les idees falses que ens ofereix la societat.
Disposat a deixar-se interpel·lar per tot allò que trenca la lògica d’aquest mon.
Concedeix-nos un actuar nou,
obert al treball en comunió i a la col·laboració de les injustícies,
al servei generós dels altres i especialment dels pobres i mes necessitats.
Un actuar discret i silenciós. Fidels a la teva voluntat.
Bon Déu, renova els nostre ser,
I aquest any nou 2011 en guií per el nou camí de retorn a Tu ens permeti també ser millors per als altres.
Contemplar l'Evangeli d'avui 26 -12-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 2,13-15.19-23):
Quan els savis se n'hagueren anat, un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep i li digué: «Lleva't, pren el nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t'hi fins que jo t'ho digui, perquè Herodes buscarà l'infant per matar-lo». Josep es llevà, prengué de nit el nen i la seva mare, se'n va anar cap a Egipte i s'hi quedà fins a la mort d'Herodes. Així es va complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «D'Egipte he cridat el meu fill».
Després de la mort d'Herodes, un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep, a Egipte, i li digué: «Lleva't, pren el nen i la seva mare i vés-te'n al país d'Israel, que ja són morts els qui volien matar l'infant. Josep es llevà, prengué el nen i la seva mare i va tornar al país d'Israel. Però quan va sentir a dir que Arquelau regnava a Judea en lloc del seu pare Herodes, tingué por d'anar-hi. Advertit en somnis, es retirà a la regió de Galilea i se n'anà a viure en un poble anomenat Natzaret. Així es va complir allò que havien anunciat els profetes: «Li diran Natzarè».
Comentari:
Lleva't, pren el nen i la seva mare i vés-te'n al país d'Israel
Avui contemplem el misteri de la Sagrada Família. El Fill de Déu inicia el seu camí entre els homes en el si d'una família. És el designi del Pare. La família serà sempre l'hàbitat humà insubstituïble. Jesús té un pare legal que el “porta” i una Mare que no se separa d'Ell. Déu se serví en tot moment de sant Josep, home just, espòs fidel i pare responsable per a defensar la Família de Natzaret: « un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep i li digué: «Lleva't, pren el nen i la seva mare, fuig cap a Egipte» (Mt 2,13).
Avui, més que mai, l'Església és cridada a proclamar la bona nova de l'Evangeli de la Família i la vida. Avui més que mai, una cultura profundament inhumana intenta imposar un anti-evangeli de confusió i mort. Joan Pau II ens ho recordava en la seva exhortació Ecclesia in Europa: «L'Església ha de proposar amb fidelitat la veritat sobre el matrimoni i la família. És una necessitat que sent de manera urgent, perquè sap que aquesta tasca li pertoca per la missió evangelitzadora que el seu Espòs i Senyor li ha confiat i que avui es planteja amb especial urgència. La vàlua de la indissolubilitat matrimonial es tergiversa cada cop més; hom reclama formes de reconeixença legal de les convivències de fet, tot equiparant-les al matrimoni legítim...».
«Herodes buscarà l'infant per matar-lo» (Mt 2,13). Herodes ataca novament, però no tinguem por, perquè l'ajut de Déu no ens mancarà. Anem a Natzaret! Ens cal redescobrir la veritat de la família i de la vida. Visquem-la joiosament i anunciem-la als nostres germans assedegats de llum i esperança. El Papa ens hi convida: «Cal reafirmar aquestes institucions el matrimoni i la família com provinents de la voluntat de Déu. A més, cal servir l'Evangeli de la vida».
Novament, «un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep, a Egipte, i li digué: ‘Lleva't, pren el nen i la seva mare i vés-te'n al país d'Israel’» (Mt 2,19-20). El retorn d'Egipte és imminent!
Dia litúrgic: Nadal (Missa del dia) 25-12-2010
Text de l'Evangeli
(Jn 1,1-18):
Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per Ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense Ell. En Ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni.
Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per Ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix.
El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. Joan dóna testimoni d'Ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, Ell ja existia». De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.
Comentari:
El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres
Avui, amb senzillesa d'infants, considerem el gran misteri de la nostra fe. El naixement de Jesús assenyala l'arribada de la “plenitud del temps”. Des del pecat dels nostres primers pares, el llinatge humà s'havia apartat del Creador. Però Déu, compadit de la nostra trista situació, envià el seu Fill etern, nascut de la Verge Maria, per a rescatar-nos de l'esclavatge del pecat.
L'apòstol Joan ho explica fent servir expressions de gran profunditat teològica: «Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu» (Jn 1,1). Joan anomena “Paraula” al Fill de Déu, la segona persona de la Santíssima Trinitat. I afegeix: «El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14).
Això és el que celebrem avui, per això fem festa. Meravellats, contemplem Jesús acabat de néixer. És un nadó... i alhora Déu omnipotent; sense deixar de ser Déu, ara és també un de nosaltres.
Ha vingut a la terra per retornar-nos la condició de fills de Déu. Cal, però, que cadascú aculli dintre seu la salvació que Ell ens ofereix. Com explica sant Joan, «a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu» (Jn 1,12). Fills de Déu! Restem admirats davant aquest misteri inefable: «El Fill de Déu s'ha fet fill de l'home per tal de fer els homes fills de Déu» (Sant Joan Crisòstom).
Acollim Jesús, cerquem-lo: només en Ell trobem la salvació, la solució veritable als problemes del món; només Ell dóna el sentit últim de la vida i de les contrarietats i del dolor. Per això, avui us proposo: llegim l'Evangeli, meditem-lo; procurem viure de debò d'acord amb l'ensenyament de Jesús, el Fill de Déu que ha vingut a nosaltres. I aleshores veurem com serà veritat que, entre tots, farem un món millor.
Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 24 de Desembre
Text de l'Evangeli
(Lc 1,67-79):
En aquell temps, Zacaries, el pare de Joan, quedà ple de l'Esperit Sant i va dir profèticament: «Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel: ha visitat el seu poble i l'ha redimit; fa que s'aixequi un salvador poderós a la casa de David, el seu servent, com havia anunciat de temps antic per boca dels seus sants profetes. Així ens salva, alliberant-nos dels enemics, de les mans dels qui ens volen mal, mogut pel seu amor als nostres pares i pel record de l'aliança santa que jurà al nostre pare Abraham, prometent de concedir-nos que, sense por, lliures dels enemics, li donem culte, amb santedat i justícia, tota la vida. I a tu, infant, et diran profeta de l'Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins; faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats. Per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau».
Comentari:
Ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca
Avui, l'Evangeli recull el cant de lloança de Zacaries després del naixement del seu fill. En la seva primera part, el pare de Joan dóna gràcies a Déu, i en la segona els seus ulls miren al futur. Tot ell traspua alegria i esperança en reconèixer l'acció salvadora de Déu amb Israel, que culmina en la vinguda del mateix Déu encarnat, preparada pel fill de Zacaries.
Ja sabem que Zacaries havia estat castigat per Déu a causa de la seva incredulitat. Ara, però, quan l'acció divina és del tot manifesta en la seva pròpia carn —puix recupera la parla— exclama allò que fins aleshores no podia dir sinó amb el cor; i de ben segur que ho deia: «Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel...» (Lc 1,68). ¡Quantes vegades veiem les coses fosques, negatives, de manera pessimista! Si tinguéssim la visió sobrenatural dels fets que mostra Zacaries en el Cant del Benedictus, viuríem en l'alegria i en l'esperança d'una manera estable.
«El Senyor ja és a prop; el Senyor ja és aquí». El pare del precursor és conscient que la vinguda del Messies és, sobretot, llum. Una llum que il·lumina els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, ¡ a nosaltres! Tan de bo ens adonéssim amb plena consciència que el Nen Jesús ve a il·luminar les nostres vides, ve a guiar-nos, a assenyalar-nos per on hem d'anar... Tan de bo ens deixéssim guiar per les seves il·lusions, per aquelles esperances que posa en nosaltres.
Jesús és el “Senyor” (cf. Lc 1,68.76), però també és el “Salvador” (cf. Lc 1,69). Aquestes dues confessions (atribucions) que Zacaries fa de Déu, tan properes a la nit de Nadal, sempre m'han sorprès, perquè són precisament les mateixes que l'Àngel del Senyor assignarà a Jesús en el seu anunci als pastors i que podrem escoltar amb emoció aquesta nit a la Missa del Gall. I és que el qui neix és Déu!
Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 23 de Desembre
Text de l'Evangeli
(Lc 1,57-66):
Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven. Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l'infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la seva mare s'hi va oposar dient: «No! S'ha de dir Joan!». Ells li replicaren: «Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom!». Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan». Tots van quedar meravellats. A l'instant Zacaries va recobrar la paraula i començà a beneir Déu. Un gran respecte s'apoderà de tots els veïns. La gent parlava d'aquestes coses per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?». Realment, la mà del Senyor era amb ell.
Comentari:
Tothom es preguntava: ‘Què serà aquest noi?’, perquè la mà del Senyor era amb ell
Avui, en la primera lectura llegim: «Això diu el Senyor: ‘Jo envio el meu missatger perquè prepari el camí davant meu’» (Ml 3,1). La profecia de Malaquies es compleix en Joan Baptista. És un dels personatges principals de la litúrgia d'Advent, que ens convida a preparar-nos amb oració i penitència per a la vinguda del Senyor. Tal com diu l'oració col?lecta de la missa d'avui: «És a prop la festa del naixement del vostre Fill; que ens aculli l'amor d'aquell que és la vostra Paraula i que volgué fer-se home en el si de la Verge per habitar entre nosaltres».
El naixement del Precursor ens parla de la proximitat del Nadal. El Senyor es a prop!: preparem-nos! Preguntat pels sacerdots vinguts de Jerusalem sobre qui era, ell respongué: «Jo sóc la veu d'un que clama en el desert: aplaneu el camí del Senyor» (Jn 1,23).
«Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m'escolta i obre la porta entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,20), es llegeix en l'antífona de la comunió. Cal fer examen per a veure com ens estem preparant per a rebre Jesús el dia de Nadal: Déu vol néixer principalment en els nostres cors.
La vida del Precursor ens ensenya les virtuts que calen per a rebre profitosament Jesús; fonamentalment, la humilitat de cor. Ell es reconeix instrument de Déu per a complir la seva vocació, la seva missió. Com diu sant Ambròs: «No et gloriegis d'ésser anomenat fill de Déu —reconeguem la gràcia sense oblidar la nostra naturalesa—; no t'envaneixis si has servit bé, perquè has complert allò que havies de fer. El sol fa la seva feina, la lluna obeeix; els àngels compleixen llur missió. L'instrument escollit pel Senyor per als gentils, diu: ‘Jo no em mereixo el nom d'Apòstol, perquè he perseguit l'Església de Déu’ (1Co 15,9)».
Cerquem només la glòria de Déu. La virtut de la humilitat ens disposarà a preparar-nos degudament per a les festes que s'acosten.
(Lc 1,57-66):
Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven. Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l'infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la seva mare s'hi va oposar dient: «No! S'ha de dir Joan!». Ells li replicaren: «Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom!». Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan». Tots van quedar meravellats. A l'instant Zacaries va recobrar la paraula i començà a beneir Déu. Un gran respecte s'apoderà de tots els veïns. La gent parlava d'aquestes coses per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?». Realment, la mà del Senyor era amb ell.
Comentari:
Tothom es preguntava: ‘Què serà aquest noi?’, perquè la mà del Senyor era amb ell
Avui, en la primera lectura llegim: «Això diu el Senyor: ‘Jo envio el meu missatger perquè prepari el camí davant meu’» (Ml 3,1). La profecia de Malaquies es compleix en Joan Baptista. És un dels personatges principals de la litúrgia d'Advent, que ens convida a preparar-nos amb oració i penitència per a la vinguda del Senyor. Tal com diu l'oració col?lecta de la missa d'avui: «És a prop la festa del naixement del vostre Fill; que ens aculli l'amor d'aquell que és la vostra Paraula i que volgué fer-se home en el si de la Verge per habitar entre nosaltres».
El naixement del Precursor ens parla de la proximitat del Nadal. El Senyor es a prop!: preparem-nos! Preguntat pels sacerdots vinguts de Jerusalem sobre qui era, ell respongué: «Jo sóc la veu d'un que clama en el desert: aplaneu el camí del Senyor» (Jn 1,23).
«Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m'escolta i obre la porta entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,20), es llegeix en l'antífona de la comunió. Cal fer examen per a veure com ens estem preparant per a rebre Jesús el dia de Nadal: Déu vol néixer principalment en els nostres cors.
La vida del Precursor ens ensenya les virtuts que calen per a rebre profitosament Jesús; fonamentalment, la humilitat de cor. Ell es reconeix instrument de Déu per a complir la seva vocació, la seva missió. Com diu sant Ambròs: «No et gloriegis d'ésser anomenat fill de Déu —reconeguem la gràcia sense oblidar la nostra naturalesa—; no t'envaneixis si has servit bé, perquè has complert allò que havies de fer. El sol fa la seva feina, la lluna obeeix; els àngels compleixen llur missió. L'instrument escollit pel Senyor per als gentils, diu: ‘Jo no em mereixo el nom d'Apòstol, perquè he perseguit l'Església de Déu’ (1Co 15,9)».
Cerquem només la glòria de Déu. La virtut de la humilitat ens disposarà a preparar-nos degudament per a les festes que s'acosten.
Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 22 de Desembre
Text de l'Evangeli
Lc 1,46-56):
En aquell temps, Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d'ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles: el seu nom és sant, i l'amor que té als qui creuen en Ell s'estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre».
Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se'n tornà a casa seva.
Comentari:
La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva
Avui, l'Evangeli de la Missa ens presenta per a la nostra consideració el Cant del Magnificat, que Maria, plena d'alegria, va entonar a casa de la seva parenta Elisabet, mare de Joan Baptista. Les paraules de Maria ens porten reminiscències d'altres cants bíblics que Ella coneixia molt bé i que havia recitat i contemplat tantes vegades. Però ara, en els seus llavis, aquelles mateixes paraules tenen un sentit molt més profund: l'esperit de la Mare de Déu es transparenta darrera d'elles i ens mostren la puresa del seu cor. Cada dia, l'Església les fa seves a la Litúrgia de les Hores quan, tot resant els Vespres, adreça cap al cel aquella mateixa cançó amb la que Maria s'alegrava, beneïa i donava gràcies a Déu per totes les seves bondats.
Maria ha estat beneficiada amb la gràcia més extraordinària que mai cap dona ha rebut i rebrà: ha estat triada per Déu, entre totes les dones de la història, per a esdevenir la Mare d'aquell Messies Redemptor que la Humanitat estava esperant des de feia molts segles. És l'honor més alt mai concedit a una persona humana, i Ella el rep amb una total senzillesa i humilitat, adonant-se que tot és gràcia, regal, i que Ella és no res davant la immensitat del poder i de la grandesa de Déu, que ha obrat meravelles en Ella (cf. Lc 1,49). Una gran lliçó d'humilitat per a tots nosaltres, fills d'Adam i hereus d'una naturalesa humana marcada profundament per aquell pecat original del que, dia rere dia, arrosseguem les conseqüències.
Estem arribant ja al final del temps d'Advent, un temps de conversió i de purificació. Avui és Maria qui ens ensenya el camí millor. Meditar l'oració de la nostra Mare —volent fer-la nostra— ens ajudarà a fer-nos més humils. Santa Maria ens ajudarà si li demanem amb confiança.
Lc 1,46-56):
En aquell temps, Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d'ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles: el seu nom és sant, i l'amor que té als qui creuen en Ell s'estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre».
Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se'n tornà a casa seva.
Comentari:
La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva
Avui, l'Evangeli de la Missa ens presenta per a la nostra consideració el Cant del Magnificat, que Maria, plena d'alegria, va entonar a casa de la seva parenta Elisabet, mare de Joan Baptista. Les paraules de Maria ens porten reminiscències d'altres cants bíblics que Ella coneixia molt bé i que havia recitat i contemplat tantes vegades. Però ara, en els seus llavis, aquelles mateixes paraules tenen un sentit molt més profund: l'esperit de la Mare de Déu es transparenta darrera d'elles i ens mostren la puresa del seu cor. Cada dia, l'Església les fa seves a la Litúrgia de les Hores quan, tot resant els Vespres, adreça cap al cel aquella mateixa cançó amb la que Maria s'alegrava, beneïa i donava gràcies a Déu per totes les seves bondats.
Maria ha estat beneficiada amb la gràcia més extraordinària que mai cap dona ha rebut i rebrà: ha estat triada per Déu, entre totes les dones de la història, per a esdevenir la Mare d'aquell Messies Redemptor que la Humanitat estava esperant des de feia molts segles. És l'honor més alt mai concedit a una persona humana, i Ella el rep amb una total senzillesa i humilitat, adonant-se que tot és gràcia, regal, i que Ella és no res davant la immensitat del poder i de la grandesa de Déu, que ha obrat meravelles en Ella (cf. Lc 1,49). Una gran lliçó d'humilitat per a tots nosaltres, fills d'Adam i hereus d'una naturalesa humana marcada profundament per aquell pecat original del que, dia rere dia, arrosseguem les conseqüències.
Estem arribant ja al final del temps d'Advent, un temps de conversió i de purificació. Avui és Maria qui ens ensenya el camí millor. Meditar l'oració de la nostra Mare —volent fer-la nostra— ens ajudarà a fer-nos més humils. Santa Maria ens ajudarà si li demanem amb confiança.
Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 21 de Desembre
Text de l'Evangeli
(Lc 1,39-45):
Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!».
Comentari:
Feliç tu que has cregut!
Avui, el text de l'Evangeli correspon al segon misteri de goig: la «Visitació de Maria a la seva cosina Elisabet». Es ben bé un misteri! Una silenciosa explosió d'un goig profund com mai la Història ens ho ha narrat! És el goig de Maria, que acaba de ser mare, per obra i gràcia de l'Esperit Sant. La paraula llatina “gaudium” expressa un goig profund, íntim, que no esclata per fora. Malgrat això, les muntanyes de Judà es cobriren de goig. Maria exultava com una mare que acaba de saber que espera un fill. I quin Fill! Un Fill que pelegrinava, abans de néixer, pels corriols pedregosos que portaven a Ain Karen, arrebossat en el cor i en els braços de Maria.
Goig en l'ànima i en el rostre d'Elisabet, i en el nen que salta d'alegria dins les seves entranyes. Les paraules de la cosina de Maria travessaran els temps: «Beneïda sou vós entre totes les dones i beneït és el fruit del vostre sant ventre!» (cf. Lc 1,42). El rés del Rosari, com font de goig, és una de les noves perspectives descobertes per Joan Pau ll en la seva Carta apostòlica sobre El Rosari de la Verge Maria.
La joia és inseparable de la fe. «D'on em ve a mi tant de bé que la mare del meu Senyor em vingui a visitar?» (Lc 1,43). L'alegria de Déu i de Maria s'ha escampat arreu del món. Per a donar-li pas, només cal obrir-se per la fe a l'acció constant de Déu en la nostra vida, i fer camí amb l'Infant, amb Aquella que ha cregut, i de la mà enamorada i forta de sant Josep. Pels camins de la terra, l'asfalt o les llambordes o els terrenys fangosos, un cristià intel·ligent porta damunt seu, sempre, dues dimensions de la fe: la unió amb Déu i el servei als altres. Tot ben junt: amb una unitat de vida que faci que no hi hagi solució de continuïtat entre una cosa i l'altra.
(Lc 1,39-45):
Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!».
Comentari:
Feliç tu que has cregut!
Avui, el text de l'Evangeli correspon al segon misteri de goig: la «Visitació de Maria a la seva cosina Elisabet». Es ben bé un misteri! Una silenciosa explosió d'un goig profund com mai la Història ens ho ha narrat! És el goig de Maria, que acaba de ser mare, per obra i gràcia de l'Esperit Sant. La paraula llatina “gaudium” expressa un goig profund, íntim, que no esclata per fora. Malgrat això, les muntanyes de Judà es cobriren de goig. Maria exultava com una mare que acaba de saber que espera un fill. I quin Fill! Un Fill que pelegrinava, abans de néixer, pels corriols pedregosos que portaven a Ain Karen, arrebossat en el cor i en els braços de Maria.
Goig en l'ànima i en el rostre d'Elisabet, i en el nen que salta d'alegria dins les seves entranyes. Les paraules de la cosina de Maria travessaran els temps: «Beneïda sou vós entre totes les dones i beneït és el fruit del vostre sant ventre!» (cf. Lc 1,42). El rés del Rosari, com font de goig, és una de les noves perspectives descobertes per Joan Pau ll en la seva Carta apostòlica sobre El Rosari de la Verge Maria.
La joia és inseparable de la fe. «D'on em ve a mi tant de bé que la mare del meu Senyor em vingui a visitar?» (Lc 1,43). L'alegria de Déu i de Maria s'ha escampat arreu del món. Per a donar-li pas, només cal obrir-se per la fe a l'acció constant de Déu en la nostra vida, i fer camí amb l'Infant, amb Aquella que ha cregut, i de la mà enamorada i forta de sant Josep. Pels camins de la terra, l'asfalt o les llambordes o els terrenys fangosos, un cristià intel·ligent porta damunt seu, sempre, dues dimensions de la fe: la unió amb Déu i el servei als altres. Tot ben junt: amb una unitat de vida que faci que no hi hagi solució de continuïtat entre una cosa i l'altra.
Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 20 de Desembre
Text de l'Evangeli
(Lc 1,26-38):
El sisè mes, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'àngel entrà a trobar-la i li digué: «Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu».
Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué: «No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi».
Maria preguntà a l'àngel: «Com podrà ser això, si jo sóc verge?». L'àngel li respongué: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible». Maria va dir: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». I l'àngel es va retirar.
Comentari:
Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules
Avui contemplem, una vegada més, aquesta escena impressionant de l'Anunciació. Déu, sempre fidel a les seves promeses, a través de l'àngel Gabriel fa saber a Maria que és l'escollida per a portar el Salvador al món. Com sovint actua el Senyor, l'esdeveniment més grandiós per a la història de la Humanitat —com és que el Creador i Senyor de totes les coses es faci home com nosaltres—, passa de la manera més senzilla: una noieta jove, en un poble petit de la Galilea, sense espectacle.
La manera és senzilla; l'esdeveniment és grandiós. Com són també immenses les virtuts de la Verge Maria: plena de gràcia, el Senyor és amb Ella, humil, senzilla, disponible a la voluntat de Déu, generosa. Déu té els seus plans per a Ella, com per a tu i per a mi, però Ell espera la cooperació lliure i amorosa de cadascú per a portar-los a terme. Maria ens en dóna exemple: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38). No és només un sí al missatge de l'àngel; és un posar-se en tot a les mans del Pare-Déu, un abandonar-se confiadament a la seva providència entranyable, un dir sí a deixar fer al Senyor ara i en totes les circumstàncies de la seva vida.
De la resposta de Maria, així com de la nostra resposta al que Déu ens demana —escriu sant Josepmaria— «no ho oblidis, en depenen moltes coses grans».
Ens estem preparant per a celebrar la festa de Nadal. La millor manera és estar prop de Maria, tot contemplant la seva vida i procurant imitar les seves virtuts per tal d'acollir el Senyor amb un cor ben disposat: —¿Què espera Déu de mi, ara, avui, en la meva feina, amb aquesta persona que tracto, en la relació amb Ell? Són situacions petites de cada dia, però de la resposta que en donem en depèn tant!
(Lc 1,26-38):
El sisè mes, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'àngel entrà a trobar-la i li digué: «Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu».
Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué: «No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi».
Maria preguntà a l'àngel: «Com podrà ser això, si jo sóc verge?». L'àngel li respongué: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible». Maria va dir: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». I l'àngel es va retirar.
Comentari:
Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules
Avui contemplem, una vegada més, aquesta escena impressionant de l'Anunciació. Déu, sempre fidel a les seves promeses, a través de l'àngel Gabriel fa saber a Maria que és l'escollida per a portar el Salvador al món. Com sovint actua el Senyor, l'esdeveniment més grandiós per a la història de la Humanitat —com és que el Creador i Senyor de totes les coses es faci home com nosaltres—, passa de la manera més senzilla: una noieta jove, en un poble petit de la Galilea, sense espectacle.
La manera és senzilla; l'esdeveniment és grandiós. Com són també immenses les virtuts de la Verge Maria: plena de gràcia, el Senyor és amb Ella, humil, senzilla, disponible a la voluntat de Déu, generosa. Déu té els seus plans per a Ella, com per a tu i per a mi, però Ell espera la cooperació lliure i amorosa de cadascú per a portar-los a terme. Maria ens en dóna exemple: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38). No és només un sí al missatge de l'àngel; és un posar-se en tot a les mans del Pare-Déu, un abandonar-se confiadament a la seva providència entranyable, un dir sí a deixar fer al Senyor ara i en totes les circumstàncies de la seva vida.
De la resposta de Maria, així com de la nostra resposta al que Déu ens demana —escriu sant Josepmaria— «no ho oblidis, en depenen moltes coses grans».
Ens estem preparant per a celebrar la festa de Nadal. La millor manera és estar prop de Maria, tot contemplant la seva vida i procurant imitar les seves virtuts per tal d'acollir el Senyor amb un cor ben disposat: —¿Què espera Déu de mi, ara, avui, en la meva feina, amb aquesta persona que tracto, en la relació amb Ell? Són situacions petites de cada dia, però de la resposta que en donem en depèn tant!
Dia litúrgic: Diumenge IV (A) d'Advent 19-12-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 1,18-24):
El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial.
Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble».
Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel, que vol dir ‘Déu amb nosaltres’». Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa.
Comentari:
Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat
Avui la litúrgia de la Paraula ens convida a considerar i admirar la figura de sant Josep, un home veritablement bo. De Maria, la Mare de Déu, s'ha dit que era la beneïda entre totes les dones (cf. Lc 1,42). De Josep s'ha escrit que era un home just (cf. Mt 1,19).
Tots devem al Déu Pare Creador la nostra identitat individual com a persones fetes a la seva imatge i semblança, amb llibertat real i radical. I amb la resposta a aquesta llibertat podem donar glòria a Déu, com es mereix o, també, fer de nosaltres quelcom no grat als ulls de Déu.
No dubtem que Josep, amb la seva feina, amb el seu compromís en els seus entorns familiar i social es va guanyar el “Cor” del Creador, tot considerant-lo com a home de confiança en la col·laboració a la Redempció humana per mitjà del seu Fill fet home com nosaltres.
Aprenguem, doncs, de sant Josep la seva fidelitat —provada ja des de l'inici— i el seu bon acompliment en la resta de la seva vida, unida —estretament— a Jesús i a Maria.
El fem patró i intercessor per a tots els pares, biològics o no, que en aquest món han d'ajudar els seus fills a donar una resposta semblant a la d'ell. El fem patró de l'Església, com entitat lligada, estretament, al seu Fill, i continuem sentint les paraules de Maria quan troba el Nen Jesús que s'havia “perdut” al Temple: «El teu pare i jo...» (Lc 2,48).
Amb Maria, per tant, Mare nostra, hi trobem Josep com a pare. Santa Teresa de Jesús deixà escrit: «Vaig prendre per advocat i senyor el gloriós sant Josep, i em vaig encomanar molt a ell (...). No recordo fins ara haver-li suplicat res que ho hagi deixat de fer».
Especialment pare per aquells que hem sentit la crida del Senyor a ocupar, pel ministeri sacerdotal, el lloc que ens cedeix Jesucrist per a tirar endavant la seva Església. —Sant Josep gloriós!: protegiu les nostres famílies, protegiu les nostres comunitats, protegiu tots aquells que senten la crida a la vocació sacerdotal... i que n'hi hagi força.
(Mt 1,18-24):
El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial.
Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble».
Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel, que vol dir ‘Déu amb nosaltres’». Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa.
Comentari:
Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat
Avui la litúrgia de la Paraula ens convida a considerar i admirar la figura de sant Josep, un home veritablement bo. De Maria, la Mare de Déu, s'ha dit que era la beneïda entre totes les dones (cf. Lc 1,42). De Josep s'ha escrit que era un home just (cf. Mt 1,19).
Tots devem al Déu Pare Creador la nostra identitat individual com a persones fetes a la seva imatge i semblança, amb llibertat real i radical. I amb la resposta a aquesta llibertat podem donar glòria a Déu, com es mereix o, també, fer de nosaltres quelcom no grat als ulls de Déu.
No dubtem que Josep, amb la seva feina, amb el seu compromís en els seus entorns familiar i social es va guanyar el “Cor” del Creador, tot considerant-lo com a home de confiança en la col·laboració a la Redempció humana per mitjà del seu Fill fet home com nosaltres.
Aprenguem, doncs, de sant Josep la seva fidelitat —provada ja des de l'inici— i el seu bon acompliment en la resta de la seva vida, unida —estretament— a Jesús i a Maria.
El fem patró i intercessor per a tots els pares, biològics o no, que en aquest món han d'ajudar els seus fills a donar una resposta semblant a la d'ell. El fem patró de l'Església, com entitat lligada, estretament, al seu Fill, i continuem sentint les paraules de Maria quan troba el Nen Jesús que s'havia “perdut” al Temple: «El teu pare i jo...» (Lc 2,48).
Amb Maria, per tant, Mare nostra, hi trobem Josep com a pare. Santa Teresa de Jesús deixà escrit: «Vaig prendre per advocat i senyor el gloriós sant Josep, i em vaig encomanar molt a ell (...). No recordo fins ara haver-li suplicat res que ho hagi deixat de fer».
Especialment pare per aquells que hem sentit la crida del Senyor a ocupar, pel ministeri sacerdotal, el lloc que ens cedeix Jesucrist per a tirar endavant la seva Església. —Sant Josep gloriós!: protegiu les nostres famílies, protegiu les nostres comunitats, protegiu tots aquells que senten la crida a la vocació sacerdotal... i que n'hi hagi força.
Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 18 de Desembre
Text de l'Evangeli
(Mt 1,18-24):
El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, Ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial.
Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que Ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè Ell salvarà dels pecats el seu poble». Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”». Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa.
Comentari:
Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva
Avui, la litúrgia de la paraula ens convida a considerar el meravellós exemple de sant Josep. Ell fou extraordinàriament sacrificat i delicat amb la seva promesa Maria.
No hi ha dubte que ambdós eren persones excel?lents, enamorats entre ells com cap altra parella. Però, alhora, cal reconèixer que l'Altíssim volgué que llur amor esponsalici travessés circumstàncies molt exigents.
Ha escrit el Papa Joan Pau II que «el cristianisme és la sorpresa d'un Déu que s'ha posat a favor de la seva criatura». De fet, ha estat Ell qui ha pres la “iniciativa”: per a venir a aquest món no ha esperat a que féssim mèrits. Amb tot, Ell proposa la seva iniciativa, no la imposa: gairebé —diríem— Déu ens demana “permís”. A Santa Maria se li proposà —no se li imposà!— la vocació de Mare de Déu: «Ell, que havia tingut el poder de crear-ho tot a partir del no-res, va negar-se a refer el que havia estat profanat si no hi concorria Maria» (Sant Anselm).
Però Déu, no solament ens demana permís, sinó també contribució amb els seus plans, i contribució heroica. I així fou en el cas de Maria i Josep. En concret, el Nen Jesús necessità uns pares. Més encara: necessità l'heroisme dels seus pares, que varen haver d'esforçar-se molt per a defensar la vida del “petit Redemptor”.
El que és ben bonic és que Maria revelà molt pocs detalls del seu infantament: un fet tan emblemàtic és relatat amb només dos versets (cf. Lc 2,6-7). En canvi, fou més explícita en parlar de la delicadesa que el seu espòs Josep tingué amb Ella. El fet fou que «abans de viure junts, quedà embarassada per obra de l'Esperit Sant» (Mt 1,19), i per tal de no córrer el risc d'infamar-la, Josep hauria preferit desaparèixer discretament i renunciar al seu amor (circumstància que el desafavoria socialment). Així, abans que hagués estat promulgada la llei de la caritat, sant Josep ja la practicà: Maria (i el tracte just amb ella) fou la seva llei.
(Mt 1,18-24):
El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, Ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial.
Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que Ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè Ell salvarà dels pecats el seu poble». Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”». Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa.
Comentari:
Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva
Avui, la litúrgia de la paraula ens convida a considerar el meravellós exemple de sant Josep. Ell fou extraordinàriament sacrificat i delicat amb la seva promesa Maria.
No hi ha dubte que ambdós eren persones excel?lents, enamorats entre ells com cap altra parella. Però, alhora, cal reconèixer que l'Altíssim volgué que llur amor esponsalici travessés circumstàncies molt exigents.
Ha escrit el Papa Joan Pau II que «el cristianisme és la sorpresa d'un Déu que s'ha posat a favor de la seva criatura». De fet, ha estat Ell qui ha pres la “iniciativa”: per a venir a aquest món no ha esperat a que féssim mèrits. Amb tot, Ell proposa la seva iniciativa, no la imposa: gairebé —diríem— Déu ens demana “permís”. A Santa Maria se li proposà —no se li imposà!— la vocació de Mare de Déu: «Ell, que havia tingut el poder de crear-ho tot a partir del no-res, va negar-se a refer el que havia estat profanat si no hi concorria Maria» (Sant Anselm).
Però Déu, no solament ens demana permís, sinó també contribució amb els seus plans, i contribució heroica. I així fou en el cas de Maria i Josep. En concret, el Nen Jesús necessità uns pares. Més encara: necessità l'heroisme dels seus pares, que varen haver d'esforçar-se molt per a defensar la vida del “petit Redemptor”.
El que és ben bonic és que Maria revelà molt pocs detalls del seu infantament: un fet tan emblemàtic és relatat amb només dos versets (cf. Lc 2,6-7). En canvi, fou més explícita en parlar de la delicadesa que el seu espòs Josep tingué amb Ella. El fet fou que «abans de viure junts, quedà embarassada per obra de l'Esperit Sant» (Mt 1,19), i per tal de no córrer el risc d'infamar-la, Josep hauria preferit desaparèixer discretament i renunciar al seu amor (circumstància que el desafavoria socialment). Així, abans que hagués estat promulgada la llei de la caritat, sant Josep ja la practicà: Maria (i el tracte just amb ella) fou la seva llei.
Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 17 de Desembre
Text de l'Evangeli
(Mt 1,1-17):
Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham. Abraham va ser el pare d'Isaac; Isaac, de Jacob; Jacob, de Judà i els seus germans; Judà va ser el pare de Fares i Zara, nascuts de Tamar; Fares va ser el pare d'Hesron; Hesron, d'Aram; Aram, d'Amminadab; Amminadab, de Naasson; Naasson, de Salmon; Salmon va ser el pare de Booz, nascut de Rahab; Booz va ser el pare d'Obed, nascut de Rut; Obed va ser el pare de Jessè; Jessè va ser el pare de David, el rei.
David va ser el pare de Salomó, nascut de la muller d'Uries; Salomó va ser el pare de Roboam; Roboam, d'Abies; Abies, d'Asà; Asà, de Josafat; Josafat, de Joram; Joram, d'Ozies; Ozies, de Jotam; Jotam, d'Acaz; Acaz, d'Ezequies; Ezequies, de Manassès; Manassès, d'Amon; Amon, de Josies; Josies va ser el pare de Jeconies i els seus germans. En aquell temps hi hagué la deportació a Babilònia.
Després de la deportació de Babilònia, Jeconies va ser el pare de Salatiel; Salatiel, de Zorobabel; Zorobabel, d'Abihud; Abihud, d'Eliaquim; Eliaquim, d'Azor; Azor, de Sadoc; Sadoc, d'Aquim; Aquim, d'Eliüd; Eliüd, d'Eleazar; Eleazar, de Matan; Matan, de Jacob, i Jacob va ser el pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Messies. En total, doncs, són catorze les generacions des d'Abraham fins a David; catorze, des de David fins a la deportació de Babilònia, i catorze, des de la deportació de Babilònia fins al Messies.
Comentari:
Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham
Avui, quan en la litúrgia de la missa llegim la genealogia de Jesús, ens ve al pensament una frase que diuen a pagès: «De Joseps, Joans i ases, n'hi ha per totes les cases». Per això, per tal de distingir-los, hom usa el motiu de les cases. Així, diuen, per exemple, en Josep de Ca la Filomena, en Josep de Ca la Soledat... D'aquesta manera, una persona queda fàcilment identificada. El problema és que un resta marcat per la bona o mala fama dels seus avantpassats. És el que succeeix amb la «genealogia de Jesús, el Crist, fill de David, fill d'Abraham» (Mt 1,1).
Sant Mateu ens està dient que Jesús és Home vertader. Altrament dit, que Jesús —com tot home i tota dona que ve a aquest món— no parteix de zero, sinó que porta ja al darrere una història. Això vol dir que l'Encarnació va de debò, que quan Déu es fa home, ho fa amb totes les conseqüències. El Fill de Déu, en venir a aquest món, assumeix també un passat familiar.
Resseguint els personatges de la llista, podem apreciar que Jesús —pel que fa a la genealogia familiar— no presenta un “expedient immaculat”. Com escriví el Cardenal Nguyen van Thuan, «en aquest món, si un poble escriu la seva història oficial, parlarà de la seva grandesa... És un cas únic, admirable i esplèndid trobar un poble que en la seva història oficial no amaga els pecats dels seus avantpassats». Apareixen pecats com l'homicidi (David), la idolatria (Salomó) o la prostitució (Rahab). I al costat d'això, hi ha moments de gràcia i de fidelitat a Déu, i sobretot les figures de Josep i Maria, «de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Crist» (Mt 1,16).
En definitiva, la genealogia de Jesús ens ajuda a contemplar el misteri que estem propers a celebrar: que Déu es va fer home, vertader Home, i «ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14).
(Mt 1,1-17):
Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham. Abraham va ser el pare d'Isaac; Isaac, de Jacob; Jacob, de Judà i els seus germans; Judà va ser el pare de Fares i Zara, nascuts de Tamar; Fares va ser el pare d'Hesron; Hesron, d'Aram; Aram, d'Amminadab; Amminadab, de Naasson; Naasson, de Salmon; Salmon va ser el pare de Booz, nascut de Rahab; Booz va ser el pare d'Obed, nascut de Rut; Obed va ser el pare de Jessè; Jessè va ser el pare de David, el rei.
David va ser el pare de Salomó, nascut de la muller d'Uries; Salomó va ser el pare de Roboam; Roboam, d'Abies; Abies, d'Asà; Asà, de Josafat; Josafat, de Joram; Joram, d'Ozies; Ozies, de Jotam; Jotam, d'Acaz; Acaz, d'Ezequies; Ezequies, de Manassès; Manassès, d'Amon; Amon, de Josies; Josies va ser el pare de Jeconies i els seus germans. En aquell temps hi hagué la deportació a Babilònia.
Després de la deportació de Babilònia, Jeconies va ser el pare de Salatiel; Salatiel, de Zorobabel; Zorobabel, d'Abihud; Abihud, d'Eliaquim; Eliaquim, d'Azor; Azor, de Sadoc; Sadoc, d'Aquim; Aquim, d'Eliüd; Eliüd, d'Eleazar; Eleazar, de Matan; Matan, de Jacob, i Jacob va ser el pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Messies. En total, doncs, són catorze les generacions des d'Abraham fins a David; catorze, des de David fins a la deportació de Babilònia, i catorze, des de la deportació de Babilònia fins al Messies.
Comentari:
Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham
Avui, quan en la litúrgia de la missa llegim la genealogia de Jesús, ens ve al pensament una frase que diuen a pagès: «De Joseps, Joans i ases, n'hi ha per totes les cases». Per això, per tal de distingir-los, hom usa el motiu de les cases. Així, diuen, per exemple, en Josep de Ca la Filomena, en Josep de Ca la Soledat... D'aquesta manera, una persona queda fàcilment identificada. El problema és que un resta marcat per la bona o mala fama dels seus avantpassats. És el que succeeix amb la «genealogia de Jesús, el Crist, fill de David, fill d'Abraham» (Mt 1,1).
Sant Mateu ens està dient que Jesús és Home vertader. Altrament dit, que Jesús —com tot home i tota dona que ve a aquest món— no parteix de zero, sinó que porta ja al darrere una història. Això vol dir que l'Encarnació va de debò, que quan Déu es fa home, ho fa amb totes les conseqüències. El Fill de Déu, en venir a aquest món, assumeix també un passat familiar.
Resseguint els personatges de la llista, podem apreciar que Jesús —pel que fa a la genealogia familiar— no presenta un “expedient immaculat”. Com escriví el Cardenal Nguyen van Thuan, «en aquest món, si un poble escriu la seva història oficial, parlarà de la seva grandesa... És un cas únic, admirable i esplèndid trobar un poble que en la seva història oficial no amaga els pecats dels seus avantpassats». Apareixen pecats com l'homicidi (David), la idolatria (Salomó) o la prostitució (Rahab). I al costat d'això, hi ha moments de gràcia i de fidelitat a Déu, i sobretot les figures de Josep i Maria, «de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Crist» (Mt 1,16).
En definitiva, la genealogia de Jesús ens ajuda a contemplar el misteri que estem propers a celebrar: que Déu es va fer home, vertader Home, i «ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14).
Dia litúrgic: Dijous III d'Advent 16.12.2010
Text de l'Evangeli
(Lc 7,24-30):
Quan els enviats de Joan van ser fora, Jesús es posà a parlar de Joan a les multituds: «Què heu sortit a contemplar al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits sumptuosos i viuen amb luxe s'estan als palaus dels reis! Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. És aquell de qui diu l'Escriptura: ‘Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí’. Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no hi ha ningú més gran que Joan; però el més petit en el Regne de Déu és més gran que ell».
Tot el poble, i fins i tot els publicans, van sentir la predicació de Joan i es feren batejar per ell, i reconegueren així que Déu és just, però els fariseus i els mestres de la Llei no es feren batejar i van rebutjar el designi de Déu sobre ells.
Comentari:
Què heu sortit a contemplar al desert?
Avui, per tres vegades ens pregunta Jesucrist: «¿Què heu sortit a contemplar al desert?»; «¿Què hi heu sortit a veure?» (Lc 7,24.25; cf. Lc 7,26).
Avui sembla com si Jesús volgués desfer de nosaltres aquell afany per la curiositat estèril, la suficiència dels fariseus i mestres de la Llei que menyspreaven el pla de Déu sobre ells, rebutjant la crida de Joan (cf. Lc 7,30). “Saber de Déu” només, no salva, ho sabem; cal conèixer-lo, estimar-lo i seguir-lo; cal una resposta des de dins, sincera, humil, agraïda.
«Van sentir la predicació de Joan i es feren batejar per ell, i reconegueren així que Déu és just» (Lc 7,29): ve ara la salvació. Com predicava sant Joan Crisòstom, ara ve no el temps de ser examinats, sinó el temps del perdó. Ara i avui és el moment, Déu és a prop, cada cop més a prop nostre, perquè és bo, perquè és just i ens coneix a fons, i per això ple d'amor que perdona; perquè espera cada tarda el nostre retorn de fills cap a casa, per abraçar-nos.
I ens regala aquest seu perdó i aquesta seva presència; trenca tota distància amb nosaltres; truca a la nostra porta. Humil, pacient, ara truca al teu cor: en el teu desert, en la teva soledat, en el teu fracàs, en la teva incapacitat, vol que hi vegis el seu amor.
Hem de sortir de les nostres comoditats i luxes per a enfrontar-nos amb la realitat tal com és: distrets pel consum i l'egoisme, hem oblidat què espera Déu de nosaltres. Desitja el nostre amor, ens vol per a Ell. Ens vol veritablement pobres i senzills, per a poder-nos donar notícia del que, malgrat tot, encara esperem: —Sóc amb tu, no tinguis por, confia en mi.
Entrant dins nostre, diguem ara amb veu quieta: —Senyor, tu que coneixes com sóc i m'acceptes, obre'm el cor a la teva presència; vull acceptar el teu amor, vull acollir-te ara que vens, en el silenci i la pau.
(Lc 7,24-30):
Quan els enviats de Joan van ser fora, Jesús es posà a parlar de Joan a les multituds: «Què heu sortit a contemplar al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits sumptuosos i viuen amb luxe s'estan als palaus dels reis! Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. És aquell de qui diu l'Escriptura: ‘Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí’. Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no hi ha ningú més gran que Joan; però el més petit en el Regne de Déu és més gran que ell».
Tot el poble, i fins i tot els publicans, van sentir la predicació de Joan i es feren batejar per ell, i reconegueren així que Déu és just, però els fariseus i els mestres de la Llei no es feren batejar i van rebutjar el designi de Déu sobre ells.
Comentari:
Què heu sortit a contemplar al desert?
Avui, per tres vegades ens pregunta Jesucrist: «¿Què heu sortit a contemplar al desert?»; «¿Què hi heu sortit a veure?» (Lc 7,24.25; cf. Lc 7,26).
Avui sembla com si Jesús volgués desfer de nosaltres aquell afany per la curiositat estèril, la suficiència dels fariseus i mestres de la Llei que menyspreaven el pla de Déu sobre ells, rebutjant la crida de Joan (cf. Lc 7,30). “Saber de Déu” només, no salva, ho sabem; cal conèixer-lo, estimar-lo i seguir-lo; cal una resposta des de dins, sincera, humil, agraïda.
«Van sentir la predicació de Joan i es feren batejar per ell, i reconegueren així que Déu és just» (Lc 7,29): ve ara la salvació. Com predicava sant Joan Crisòstom, ara ve no el temps de ser examinats, sinó el temps del perdó. Ara i avui és el moment, Déu és a prop, cada cop més a prop nostre, perquè és bo, perquè és just i ens coneix a fons, i per això ple d'amor que perdona; perquè espera cada tarda el nostre retorn de fills cap a casa, per abraçar-nos.
I ens regala aquest seu perdó i aquesta seva presència; trenca tota distància amb nosaltres; truca a la nostra porta. Humil, pacient, ara truca al teu cor: en el teu desert, en la teva soledat, en el teu fracàs, en la teva incapacitat, vol que hi vegis el seu amor.
Hem de sortir de les nostres comoditats i luxes per a enfrontar-nos amb la realitat tal com és: distrets pel consum i l'egoisme, hem oblidat què espera Déu de nosaltres. Desitja el nostre amor, ens vol per a Ell. Ens vol veritablement pobres i senzills, per a poder-nos donar notícia del que, malgrat tot, encara esperem: —Sóc amb tu, no tinguis por, confia en mi.
Entrant dins nostre, diguem ara amb veu quieta: —Senyor, tu que coneixes com sóc i m'acceptes, obre'm el cor a la teva presència; vull acceptar el teu amor, vull acollir-te ara que vens, en el silenci i la pau.
Dia litúrgic: Dimecres III d'Advent 15-12-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 7,19-23):
En aquell temps, Joan va cridar dos dels seus deixebles i els envià al Senyor per preguntar-li: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?». Aquells homes arribaren on era Jesús i li digueren: «Joan Baptista ens envia a preguntar-te: ‘¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?’».
Llavors mateix en va curar molts de malalties i sofriments o els alliberà d'esperits malignes, i donà la vista a molts cecs. Jesús, doncs, els respongué: «Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà!».
Comentari:
Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs...
Avui, quan veiem que a la nostra vida no sabem què hem d'esperar, quan de vegades perdem la il·lusió perquè no ens atrevim a mirar més enllà de les nostres mancances, quan estem alegres de ser fidels a Jesucrist i, alhora, inquiets o pansits per no tastar els fruits de la nostra missió apostòlica, el Senyor vol que ens preguntem com Joan Baptista: «N'hem d'esperar un altre?» (Lc 7,20).
És clar, el Senyor és “llest”, i vol aprofitar aquesta incertesa —per cert, ben normal— perquè fem examen de tota la nostra vida, veiem les nostres mancances, les nostres foscors, les nostres malalties... i, així, ens reafirmem en la nostra fe i multipliquem “infinitament” la nostra esperança.
El Senyor no té límits a l'hora de complir la seva missió: «Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs...» (Lc 7,22). On tinc posada la meva esperança? On tinc posada la meva alegria? Perquè l'esperança està íntimament relacionada amb l'alegria interior. El cristià, com és natural, ha de viure com una persona normal del carrer, però sempre amb els ulls posats en Crist, que no falla mai. Un cristià no pot viure la seva vida al marge de la de Crist i del seu Evangeli. Centrem la nostra mirada en Ell, que tot ho pot, absolutament tot, i no posem límits a la nostra esperança. «En Ell hi trobaràs molt més del que pots desitjar o demanar» (Sant Joan de la Creu).
La litúrgia no és un “joc sagrat”, i l'Església ens dóna aquest temps d'Advent perquè vol que cada creient revifi en Crist la virtut de l'esperança en la seva vida. Sovint, la perdem perquè confiem massa en les nostres forces i no ens volem veure “malalts”, necessitats de la mà guaridora del Senyor. Però així ha de ser, i com que Ell ens coneix i sap que tots estem fets de la mateixa “pasta”, ens ofereix la seva mà salvadora. —Gràcies, Senyor, per treure'm del fang i omplir-me el cor d'esperança.
(Lc 7,19-23):
En aquell temps, Joan va cridar dos dels seus deixebles i els envià al Senyor per preguntar-li: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?». Aquells homes arribaren on era Jesús i li digueren: «Joan Baptista ens envia a preguntar-te: ‘¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?’».
Llavors mateix en va curar molts de malalties i sofriments o els alliberà d'esperits malignes, i donà la vista a molts cecs. Jesús, doncs, els respongué: «Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà!».
Comentari:
Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs...
Avui, quan veiem que a la nostra vida no sabem què hem d'esperar, quan de vegades perdem la il·lusió perquè no ens atrevim a mirar més enllà de les nostres mancances, quan estem alegres de ser fidels a Jesucrist i, alhora, inquiets o pansits per no tastar els fruits de la nostra missió apostòlica, el Senyor vol que ens preguntem com Joan Baptista: «N'hem d'esperar un altre?» (Lc 7,20).
És clar, el Senyor és “llest”, i vol aprofitar aquesta incertesa —per cert, ben normal— perquè fem examen de tota la nostra vida, veiem les nostres mancances, les nostres foscors, les nostres malalties... i, així, ens reafirmem en la nostra fe i multipliquem “infinitament” la nostra esperança.
El Senyor no té límits a l'hora de complir la seva missió: «Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs...» (Lc 7,22). On tinc posada la meva esperança? On tinc posada la meva alegria? Perquè l'esperança està íntimament relacionada amb l'alegria interior. El cristià, com és natural, ha de viure com una persona normal del carrer, però sempre amb els ulls posats en Crist, que no falla mai. Un cristià no pot viure la seva vida al marge de la de Crist i del seu Evangeli. Centrem la nostra mirada en Ell, que tot ho pot, absolutament tot, i no posem límits a la nostra esperança. «En Ell hi trobaràs molt més del que pots desitjar o demanar» (Sant Joan de la Creu).
La litúrgia no és un “joc sagrat”, i l'Església ens dóna aquest temps d'Advent perquè vol que cada creient revifi en Crist la virtut de l'esperança en la seva vida. Sovint, la perdem perquè confiem massa en les nostres forces i no ens volem veure “malalts”, necessitats de la mà guaridora del Senyor. Però així ha de ser, i com que Ell ens coneix i sap que tots estem fets de la mateixa “pasta”, ens ofereix la seva mà salvadora. —Gràcies, Senyor, per treure'm del fang i omplir-me el cor d'esperança.
Dia litúrgic: Dimarts III d'Advent 14-12-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 21,28-32):
En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir: ‘Fill, vés avui a treballar a la vinya’. Ell li va respondre: ‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi. Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre: ‘De seguida, senyor’. Però no hi va anar. Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare?». Li responen: «El primer». Jesús els diu: «Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que Déu vol, però no el vau creure. Els publicans i les prostitutes sí que el van creure; en canvi, vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l'heu cregut».
Comentari:
‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi
Avui contemplem el pare que té dos fills i diu al primer: «Fill, vés avui a treballar a la vinya» (Mt 21,28). Ell li respongué: «‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi» (Mt 21,29). Al segon li digué el mateix. Ell li respongué: «De seguida, senyor»; però no hi anà... (cf. Mt 21,30). El que és important no és dir “sí”, sinó “obrar”. Hi ha una dita que afirma que «obres són amors i no bones raons».
En un altre moment, Jesús donarà la doctrina que ensenya aquesta paràbola: «No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel» (Mt 7,21). Tal com escriví sant Agustí, «existeixen dues voluntats. La teva voluntat ha de ser corregida per tal d'identificar-se amb la voluntat de Déu; i no la de Déu doblegada per tal d'emmotllar-se a la teva». En català diem que un nen “creu” quan obeeix: creu!, és a dir, identifiquem l'obediència amb la fe, amb la confiança en allò que ens diuen.
Obediència ve de la composició “ob-audire”: escoltar amb gran atenció. Es manifesta en l'oració, en no fer-nos “sords” a la veu de l'Amor. «Els homes tendim a “defensar-nos”, a adherir-nos al nostre egoisme. Déu exigeix que, en obeir, posem en exercici la fe. A vegades el Senyor suggereix el seu voler en veu baixa, allí en el fons de la consciència: cal romandre atents per tal de distingir aquesta veu i ésser-li fidels» (Sant Josepmaria Escrivà). Complir la voluntat de Déu suposa esdevenir sant; obeir no és ser simplement una titella en mans d'un altre, sinó interioritzar el que cal complir: i així fer-ho perquè “em dóna la gana”.
La nostra Mare la Verge, mestra en l'obediència de la fe, ens ensenyarà el mode d'aprendre a obeir la voluntat del Pare.
(Mt 21,28-32):
En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir: ‘Fill, vés avui a treballar a la vinya’. Ell li va respondre: ‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi. Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre: ‘De seguida, senyor’. Però no hi va anar. Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare?». Li responen: «El primer». Jesús els diu: «Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que Déu vol, però no el vau creure. Els publicans i les prostitutes sí que el van creure; en canvi, vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l'heu cregut».
Comentari:
‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi
Avui contemplem el pare que té dos fills i diu al primer: «Fill, vés avui a treballar a la vinya» (Mt 21,28). Ell li respongué: «‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi» (Mt 21,29). Al segon li digué el mateix. Ell li respongué: «De seguida, senyor»; però no hi anà... (cf. Mt 21,30). El que és important no és dir “sí”, sinó “obrar”. Hi ha una dita que afirma que «obres són amors i no bones raons».
En un altre moment, Jesús donarà la doctrina que ensenya aquesta paràbola: «No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel» (Mt 7,21). Tal com escriví sant Agustí, «existeixen dues voluntats. La teva voluntat ha de ser corregida per tal d'identificar-se amb la voluntat de Déu; i no la de Déu doblegada per tal d'emmotllar-se a la teva». En català diem que un nen “creu” quan obeeix: creu!, és a dir, identifiquem l'obediència amb la fe, amb la confiança en allò que ens diuen.
Obediència ve de la composició “ob-audire”: escoltar amb gran atenció. Es manifesta en l'oració, en no fer-nos “sords” a la veu de l'Amor. «Els homes tendim a “defensar-nos”, a adherir-nos al nostre egoisme. Déu exigeix que, en obeir, posem en exercici la fe. A vegades el Senyor suggereix el seu voler en veu baixa, allí en el fons de la consciència: cal romandre atents per tal de distingir aquesta veu i ésser-li fidels» (Sant Josepmaria Escrivà). Complir la voluntat de Déu suposa esdevenir sant; obeir no és ser simplement una titella en mans d'un altre, sinó interioritzar el que cal complir: i així fer-ho perquè “em dóna la gana”.
La nostra Mare la Verge, mestra en l'obediència de la fe, ens ensenyarà el mode d'aprendre a obeir la voluntat del Pare.
Dia litúrgic: Dilluns III d'Advent 13 desembre 2010
Text de l'Evangeli
(Mt 21,23-27):
En aquell temps, Jesús entrà al recinte del temple. Mentre ensenyava, se li van acostar els grans sacerdots i els notables del poble i li preguntaren: «Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?». Jesús els replicà: «Jo també us faré una pregunta. Si me la contesteu, també jo us diré amb quina autoritat faig tot això. El baptisme de Joan, d'on venia: de Déu o dels homes?». Ells van pensar: «Si responem que venia de Déu, ens preguntarà: ‘Doncs per què no el vau creure?’. Però si diem que venia dels homes, ja podem tenir por de la gent, perquè tothom està convençut que Joan era un profeta». Per això respongueren a Jesús: «No ho sabem». Llavors els digué: «Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat faig tot això».
Comentari:
Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?
Avui, l'Evangeli ens convida a contemplar dos aspectes de la personalitat de Jesús: l'astúcia i l'autoritat. Fixem-nos primer en la seva astúcia: Ell coneix profundament el cor de l'home, coneix l'interior de cada persona que se li apropa. I quan els grans sacerdots i els notables del poble es dirigeixen a Jesús per preguntar-li, amb malícia: «Amb quina autoritat fas tot això?» (Mt 21,23), Jesús, que coneix la seva falsedat, els respon amb una altra pregunta: «El baptisme de Joan, d'on venia: de Déu o dels homes?» (Mt 21,25). Ells no saben què contestar-li, ja que si diuen que venia de Déu, entrarien en contradicció amb ells mateixos per no haver-lo cregut, i si diuen que venia dels homes es posarien en contra del poble, que el tenia per profeta. Es troben en un carreró sense sortida. Astutament, Jesús amb una simple pregunta ha denunciat la seva hipocresia; els ha donat la veritat. I la veritat sempre és incòmoda, et fa trontollar.
També nosaltres estem cridats a tenir l'astúcia de Jesús, per a fer trontollar la mentida. Tantes vegades els fills de les tenebres empren tota la seva astúcia per aconseguir més diner, més poder i més prestigi; mentre els fills de la llum sembla que tinguem l'astúcia i la imaginació un xic adormides. Igual que un home del món empra la imaginació al servei dels seus interessos, els cristians hem d'emprar els nostres talents al servei de Déu i de l'Evangeli. Per exemple: quan hom es troba davant una persona que malparla de l'Església (això passa sovint), ¿amb quina astúcia sabem respondre la seva crítica negativa? O bé, en un ambient de treball, amb un company que sols viu per a ell mateix i “passa de tothom”, ¿amb quina astúcia sabrem tornar bé per mal? Si l'estimem, com Jesús, la nostra presència li serà molt “incòmoda”.
Jesús exercia la seva autoritat gràcies al profund coneixement que tenia de les persones i de les situacions. També nosaltres estem cridats a tenir aquesta autoritat. És un do que ens ve de dalt. Com més ens exercitem a posar les coses al seu lloc, les petites coses de cada dia, més sabrem posar-hi les persones i les situacions, gràcies a les inspiracions de l'Esperit Sant.
(Mt 21,23-27):
En aquell temps, Jesús entrà al recinte del temple. Mentre ensenyava, se li van acostar els grans sacerdots i els notables del poble i li preguntaren: «Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?». Jesús els replicà: «Jo també us faré una pregunta. Si me la contesteu, també jo us diré amb quina autoritat faig tot això. El baptisme de Joan, d'on venia: de Déu o dels homes?». Ells van pensar: «Si responem que venia de Déu, ens preguntarà: ‘Doncs per què no el vau creure?’. Però si diem que venia dels homes, ja podem tenir por de la gent, perquè tothom està convençut que Joan era un profeta». Per això respongueren a Jesús: «No ho sabem». Llavors els digué: «Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat faig tot això».
Comentari:
Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?
Avui, l'Evangeli ens convida a contemplar dos aspectes de la personalitat de Jesús: l'astúcia i l'autoritat. Fixem-nos primer en la seva astúcia: Ell coneix profundament el cor de l'home, coneix l'interior de cada persona que se li apropa. I quan els grans sacerdots i els notables del poble es dirigeixen a Jesús per preguntar-li, amb malícia: «Amb quina autoritat fas tot això?» (Mt 21,23), Jesús, que coneix la seva falsedat, els respon amb una altra pregunta: «El baptisme de Joan, d'on venia: de Déu o dels homes?» (Mt 21,25). Ells no saben què contestar-li, ja que si diuen que venia de Déu, entrarien en contradicció amb ells mateixos per no haver-lo cregut, i si diuen que venia dels homes es posarien en contra del poble, que el tenia per profeta. Es troben en un carreró sense sortida. Astutament, Jesús amb una simple pregunta ha denunciat la seva hipocresia; els ha donat la veritat. I la veritat sempre és incòmoda, et fa trontollar.
També nosaltres estem cridats a tenir l'astúcia de Jesús, per a fer trontollar la mentida. Tantes vegades els fills de les tenebres empren tota la seva astúcia per aconseguir més diner, més poder i més prestigi; mentre els fills de la llum sembla que tinguem l'astúcia i la imaginació un xic adormides. Igual que un home del món empra la imaginació al servei dels seus interessos, els cristians hem d'emprar els nostres talents al servei de Déu i de l'Evangeli. Per exemple: quan hom es troba davant una persona que malparla de l'Església (això passa sovint), ¿amb quina astúcia sabem respondre la seva crítica negativa? O bé, en un ambient de treball, amb un company que sols viu per a ell mateix i “passa de tothom”, ¿amb quina astúcia sabrem tornar bé per mal? Si l'estimem, com Jesús, la nostra presència li serà molt “incòmoda”.
Jesús exercia la seva autoritat gràcies al profund coneixement que tenia de les persones i de les situacions. També nosaltres estem cridats a tenir aquesta autoritat. És un do que ens ve de dalt. Com més ens exercitem a posar les coses al seu lloc, les petites coses de cada dia, més sabrem posar-hi les persones i les situacions, gràcies a les inspiracions de l'Esperit Sant.
Dia litúrgic: Diumenge III (A) d'Advent 12-12-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 11,2-11):
En aquell temps, Joan, que era a la presó, va saber les obres que feia el Messies i envià els seus deixebles a preguntar-li: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?». Jesús els respongué: «Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà!
Mentre ells se n'anaven, Jesús es posà a parlar de Joan a les multituds: «Què heu sortit a contemplar al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits refinats viuen als palaus dels reis! Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. És aquell de qui diu l'Escriptura: ‘Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí’. Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell».
Comentari:
Entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista
Avui, com en l'anterior diumenge, l'Església ens presenta la figura de Joan el Baptista. Ell tenia molts deixebles i una doctrina clara i diferenciada: per als publicans, per als soldats, per als fariseus i saduceus... El seu desig és el de preparar la vida pública del Messies. Primer envià Joan i Andreu, avui n'envia d'altres per tal que el coneguin. Van amb una pregunta: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?» (Mt 11,3). Prou sabia Joan qui era Jesús. Ell mateix testimonia: «Jo no el coneixia, però el qui m'envià a batejar amb aigua em va dir: ‘Aquell damunt el qual veuràs que l'Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l'Esperit Sant’» (Jn 1,33). Jesús respongué amb fets: els cecs hi veuen i els coixos caminen...
Joan era de tarannà ferm en el seu mode de viure i en mantenir-se ferm en la Veritat, la qual cosa li suposà l'empresonament i el martiri. Encara en la presó parla eficaçment amb Herodes. Joan ens ensenya a conjuminar la fermesa de caràcter amb la humilitat: «Jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies» (Jn 1,27); «Ell ha de créixer, i jo he de minvar» (Jn 3,30); l'alegra que Jesucrist bategi més que ell, ja que es considera solament “amic de l'espòs” (cf. Jn 3,26).
En una paraula: Joan ens alliçona a prendre seriosament la nostra missió a la terra: ésser cristians coherents, que se saben i actuen com a fills de Déu. Hem de preguntar-nos: —¿Com es prepararien Maria i Josep per al naixement de Jesucrist? ¿Com preparà Joan els ensenyaments de Jesús? ¿Com ens preparem nosaltres per a commemorar-lo i per a la segona vinguda del Senyor al final dels temps? Doncs tal com deia sant Ciril de Jerusalem: «Nosaltres anunciem la vinguda del Crist, no solament la primera, sinó també la segona, molt més gloriosa que aquella. Ja que aquella estigué impregnada pel sofriment, però la segona portarà la diadema de la divina glòria».
Dia litúrgic: Dissabte II d'Advent 11-12-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 17,10-13):
Mentre baixaven de la muntanya, els deixebles preguntaren a Jesús: «Com és que els mestres de la Llei diuen que primer ha de venir Elies?». Jesús els respongué: «És cert que Elies havia de venir a renovar-ho tot; i jo us asseguro que ja va venir i no el reconegueren, sinó que el van tractar com van voler. Igualment el Fill de l'home ha de patir a les seves mans». Llavors els deixebles comprengueren que els havia parlat de Joan Baptista.
Comentari:
Ja va venir i no el reconegueren, sinó que el van tractar com van voler
Avui, Jesús conversa amb els deixebles quan baixa de la muntanya on han viscut la Transfiguració. El Senyor no ha acollit la proposta de Pere de quedar-se, i baixa tot responent les preguntes dels deixebles. Aquests, que acaben de participar breument de la glòria de Déu, estan sorpresos i no entenen que ja hagi arribat el Messies sense que abans hagi vingut el profeta Elies a preparar-ho tot.
Resulta que la preparació ja ha estat realitzada. «Us asseguro que ja va venir» (Mt 17,12): Joan Baptista ha preparat el camí. Però els homes del món no reconeixen els homes de Déu, ni els profetes del món no reconeixen els profetes de Déu, ni els prepotents de la Terra tampoc reconeixen la divinitat de Jesucrist.
Cal una mirada nova i un cor nou per a reconèixer els camins de Déu i per a respondre amb generositat i alegria a la crida exigent dels seus enviats. No tothom està disposat a entendre-ho i, menys, a viure-ho. És més, les nostres vides i els nostres projectes poden estar oposant-se a la voluntat del Senyor. Una oposició que pot esdevenir, fins i tot, lluita i rebuig del nostre Pare del Cel.
Ens cal descobrir l'intens amor que guia els designis de Déu envers nosaltres i, si som conseqüents amb la fe i la moral que Jesús ens revela, no han d'estranyar-nos els maltractaments, les difamacions i les persecucions. Ja que estar en el bon camí no ens evita les dificultats en la vida i Ell, malgrat el patiment, ens ensenya a seguir.
A la Mare de Jesús, Reina dels Apòstols, li demanem que intercedeixi per tal que a ningú li faltin amics que, com els profetes, li anunciïn la Bona Notícia de la salvació que ens porta el naixement de Jesucrist. Tenim la missió, tu i jo, de què aquest Nadal sigui viscut més cristianament per les persones que trobarem en el nostre camí.
(Mt 17,10-13):
Mentre baixaven de la muntanya, els deixebles preguntaren a Jesús: «Com és que els mestres de la Llei diuen que primer ha de venir Elies?». Jesús els respongué: «És cert que Elies havia de venir a renovar-ho tot; i jo us asseguro que ja va venir i no el reconegueren, sinó que el van tractar com van voler. Igualment el Fill de l'home ha de patir a les seves mans». Llavors els deixebles comprengueren que els havia parlat de Joan Baptista.
Comentari:
Ja va venir i no el reconegueren, sinó que el van tractar com van voler
Avui, Jesús conversa amb els deixebles quan baixa de la muntanya on han viscut la Transfiguració. El Senyor no ha acollit la proposta de Pere de quedar-se, i baixa tot responent les preguntes dels deixebles. Aquests, que acaben de participar breument de la glòria de Déu, estan sorpresos i no entenen que ja hagi arribat el Messies sense que abans hagi vingut el profeta Elies a preparar-ho tot.
Resulta que la preparació ja ha estat realitzada. «Us asseguro que ja va venir» (Mt 17,12): Joan Baptista ha preparat el camí. Però els homes del món no reconeixen els homes de Déu, ni els profetes del món no reconeixen els profetes de Déu, ni els prepotents de la Terra tampoc reconeixen la divinitat de Jesucrist.
Cal una mirada nova i un cor nou per a reconèixer els camins de Déu i per a respondre amb generositat i alegria a la crida exigent dels seus enviats. No tothom està disposat a entendre-ho i, menys, a viure-ho. És més, les nostres vides i els nostres projectes poden estar oposant-se a la voluntat del Senyor. Una oposició que pot esdevenir, fins i tot, lluita i rebuig del nostre Pare del Cel.
Ens cal descobrir l'intens amor que guia els designis de Déu envers nosaltres i, si som conseqüents amb la fe i la moral que Jesús ens revela, no han d'estranyar-nos els maltractaments, les difamacions i les persecucions. Ja que estar en el bon camí no ens evita les dificultats en la vida i Ell, malgrat el patiment, ens ensenya a seguir.
A la Mare de Jesús, Reina dels Apòstols, li demanem que intercedeixi per tal que a ningú li faltin amics que, com els profetes, li anunciïn la Bona Notícia de la salvació que ens porta el naixement de Jesucrist. Tenim la missió, tu i jo, de què aquest Nadal sigui viscut més cristianament per les persones que trobarem en el nostre camí.
Dia litúrgic: Divendres II d'Advent 10-12-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 11,13-19):
En aquell temps, Jesús deia a la gent: «A qui compararé la gent d'aquesta generació? Són com els nois que seuen a les places i criden als seus companys dient-los: ‘Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no us planyeu!’. Perquè ha vingut Joan, que no menja ni beu, i diuen: ‘Té el dimoni’; ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i diuen: ‘Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors’. Però les obres acrediten l'autèntica saviesa».
Comentari:
A qui compararé la gent d'aquesta generació?
Avui hauríem de remoure'ns davant del sospir del Senyor: «A qui compararé la gent d'aquesta generació?» (Mt 11,16). A Jesús l'aclapara el nostre cor, massa vegades inconformista i desagraït. Mai estem contents; sempre ens queixem. Fins i tot ens atrevim a acusar-lo i llançar-li la culpa de tot allò que ens incomoda.
Però «les obres acrediten l'autèntica saviesa» (Mt 11,19): basta amb contemplar el misteri del Nadal. I nosaltres?; com és la nostra fe? No podria ser que amb aquestes queixes estiguem encobrint l'absència de la nostra resposta? Una pregunta molt adient per al temps de l'Advent!
Déu ve al nostre encontre, però l'home —particularment l'home contemporani— s'amaga d'Ell. Alguns li tenen por, com Herodes. A altres, àdhuc, els molesta la seva simple presència: «Fora, fora, crucifica'l» (Jn 19,15). Jesús «és el Déu-que-ve» (Benet XVI) i nosaltres semblem "l'home-que-marxa": «Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit» (Jn 1,11).
Per què fugim? Per la nostra manca d'humilitat. Sant Joan Baptista ens recomanava "minvar-nos". I l'Església ens ho recorda cada cop que arriba l'Advent. Per tant, fem-nos petits per tal de poder entendre i acollir el "Petit Déu". Ell se'ns presenta en la humilitat dels bolquers: mai abans hom havia predicat un "Déu-amb-bolquers"! Ridícula imatge donem a la vista de Déu quan els homes pretenem encobrir-nos amb excuses i falses justificacions. Ja en els albors de la humanitat, Adam llançà les culpes a Eva; Eva a la serp i..., havent transcorregut els segles, seguim igual.
Arriba, però, Jesús-Déu: en el fred i la pobresa de Betlem no escridassà ni ens reprotxà res. Tot al contrari!: ja comença a carregar sobre les seves petites espatlles totes les nostres culpes. Aleshores, li hem de tenir por?; veritablement, valdran les nostres excuses davant d'aquest "Petit-Déu") «El senyal de Déu és el Nen: aprenguem a viure amb Ell i a practicar també amb Ell la humilitat» (Benet XVI).
(Mt 11,13-19):
En aquell temps, Jesús deia a la gent: «A qui compararé la gent d'aquesta generació? Són com els nois que seuen a les places i criden als seus companys dient-los: ‘Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no us planyeu!’. Perquè ha vingut Joan, que no menja ni beu, i diuen: ‘Té el dimoni’; ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i diuen: ‘Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors’. Però les obres acrediten l'autèntica saviesa».
Comentari:
A qui compararé la gent d'aquesta generació?
Avui hauríem de remoure'ns davant del sospir del Senyor: «A qui compararé la gent d'aquesta generació?» (Mt 11,16). A Jesús l'aclapara el nostre cor, massa vegades inconformista i desagraït. Mai estem contents; sempre ens queixem. Fins i tot ens atrevim a acusar-lo i llançar-li la culpa de tot allò que ens incomoda.
Però «les obres acrediten l'autèntica saviesa» (Mt 11,19): basta amb contemplar el misteri del Nadal. I nosaltres?; com és la nostra fe? No podria ser que amb aquestes queixes estiguem encobrint l'absència de la nostra resposta? Una pregunta molt adient per al temps de l'Advent!
Déu ve al nostre encontre, però l'home —particularment l'home contemporani— s'amaga d'Ell. Alguns li tenen por, com Herodes. A altres, àdhuc, els molesta la seva simple presència: «Fora, fora, crucifica'l» (Jn 19,15). Jesús «és el Déu-que-ve» (Benet XVI) i nosaltres semblem "l'home-que-marxa": «Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit» (Jn 1,11).
Per què fugim? Per la nostra manca d'humilitat. Sant Joan Baptista ens recomanava "minvar-nos". I l'Església ens ho recorda cada cop que arriba l'Advent. Per tant, fem-nos petits per tal de poder entendre i acollir el "Petit Déu". Ell se'ns presenta en la humilitat dels bolquers: mai abans hom havia predicat un "Déu-amb-bolquers"! Ridícula imatge donem a la vista de Déu quan els homes pretenem encobrir-nos amb excuses i falses justificacions. Ja en els albors de la humanitat, Adam llançà les culpes a Eva; Eva a la serp i..., havent transcorregut els segles, seguim igual.
Arriba, però, Jesús-Déu: en el fred i la pobresa de Betlem no escridassà ni ens reprotxà res. Tot al contrari!: ja comença a carregar sobre les seves petites espatlles totes les nostres culpes. Aleshores, li hem de tenir por?; veritablement, valdran les nostres excuses davant d'aquest "Petit-Déu") «El senyal de Déu és el Nen: aprenguem a viure amb Ell i a practicar també amb Ell la humilitat» (Benet XVI).
Dia litúrgic: Dijous II d'Advent 9-12-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 11,11-15):
En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell. Des de Joan Baptista fins ara, el Regne del cel sofreix violència, i gent violenta se'n vol apoderar. Tots els profetes i la Llei han profetitzat fins que ha arribat Joan. I ni que no ho volguéssiu creure, ell és Elies, el qui havia de venir. Qui tingui orelles, que escolti».
Comentari:
El Regne del cel sofreix violència i la gent violenta se'n vol apoderar
Avui, l'Evangeli ens parla de Joan Baptista, el Precursor del Messies, aquell que ha vingut a preparar els camins del Senyor. També a nosaltres ens acompanyarà des d'avui fins el dia setze, en què acaba la primera part del temps d'Advent.
Joan és un home ferm, que sap el que costen les coses, és conscient que cal lluitar per millorar i per a ser sant, i per això Jesús exclama: «Des que ha vingut Joan Baptista fins ara, el Regne de Déu s'obre pas amb fermesa i els violents se n'apoderen» (Mt 11,12). Els “violents” són els qui es fan violència a si mateixos: —¿M'esforço per creure'm que el Senyor també m'estima a mi? ¿Em sacrifico per ser “petit”? ¿M'esforço per ser conscient i viure com a fill del Pare?
Santa Teresina de Lisieux es refereix també a aquestes paraules de Jesús dient unes coses que ens poden ajudar en la nostra conversa personal i íntima amb Jesús: «Sou vós, oh Pobresa!, el meu primer sacrifici, us acompanyaré fins que em mori. Sé que l'atleta, un cop a l'estadi, de tot es desprèn per córrer. Assaboriu, mundans, la vostra angoixa i pena, de la vostra vanitat els fruits amargs; jo, joiosa, assoliré de la pobresa les palmes del triomf». —I jo, per què em queixo de seguida que noto que em manca alguna cosa que considero necessària? Tan de bo si en tots els aspectes de la meva vida ho veiés tot tant clar com la Doctora!
D'una manera ben enigmàtica ens diu Jesús també avui: «Joan és Elies (…). Qui tingui orelles que ho senti» (Mt 11,14-15). Què vol dir? Vol aclarir-nos que Joan era vertaderament el seu precursor, el que va dur a terme la mateixa missió que Elies, conforme a la creença que existia aleshores que el profeta Elies havia de tornar abans que el Messies.
(Mt 11,11-15):
En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell. Des de Joan Baptista fins ara, el Regne del cel sofreix violència, i gent violenta se'n vol apoderar. Tots els profetes i la Llei han profetitzat fins que ha arribat Joan. I ni que no ho volguéssiu creure, ell és Elies, el qui havia de venir. Qui tingui orelles, que escolti».
Comentari:
El Regne del cel sofreix violència i la gent violenta se'n vol apoderar
Avui, l'Evangeli ens parla de Joan Baptista, el Precursor del Messies, aquell que ha vingut a preparar els camins del Senyor. També a nosaltres ens acompanyarà des d'avui fins el dia setze, en què acaba la primera part del temps d'Advent.
Joan és un home ferm, que sap el que costen les coses, és conscient que cal lluitar per millorar i per a ser sant, i per això Jesús exclama: «Des que ha vingut Joan Baptista fins ara, el Regne de Déu s'obre pas amb fermesa i els violents se n'apoderen» (Mt 11,12). Els “violents” són els qui es fan violència a si mateixos: —¿M'esforço per creure'm que el Senyor també m'estima a mi? ¿Em sacrifico per ser “petit”? ¿M'esforço per ser conscient i viure com a fill del Pare?
Santa Teresina de Lisieux es refereix també a aquestes paraules de Jesús dient unes coses que ens poden ajudar en la nostra conversa personal i íntima amb Jesús: «Sou vós, oh Pobresa!, el meu primer sacrifici, us acompanyaré fins que em mori. Sé que l'atleta, un cop a l'estadi, de tot es desprèn per córrer. Assaboriu, mundans, la vostra angoixa i pena, de la vostra vanitat els fruits amargs; jo, joiosa, assoliré de la pobresa les palmes del triomf». —I jo, per què em queixo de seguida que noto que em manca alguna cosa que considero necessària? Tan de bo si en tots els aspectes de la meva vida ho veiés tot tant clar com la Doctora!
D'una manera ben enigmàtica ens diu Jesús també avui: «Joan és Elies (…). Qui tingui orelles que ho senti» (Mt 11,14-15). Què vol dir? Vol aclarir-nos que Joan era vertaderament el seu precursor, el que va dur a terme la mateixa missió que Elies, conforme a la creença que existia aleshores que el profeta Elies havia de tornar abans que el Messies.
Dia litúrgic: 8 de Desembre: La Immaculada Concepció de la Verge Maria
Text de l'Evangeli
(Lc 1,26-38):
En aquell temps, Déu envià l'àngel Gabriel a un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria.
L'àngel entrà a trobar-la i li digué: «Déu te guard, plena de la gràcia. El Senyor és amb tu». Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué: «No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi». Maria preguntà a l'àngel: «Com podrà ser això, si jo sóc verge?». L'àngel li respongué: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible». Maria va dir: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». I l'àngel es va retirar.
Comentari:
L'àngel li digué: ‘Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu’
Avui, l'Evangeli toca un acord fet amb tres notes. Tres notes no sempre ben afinades en la nostra societat: la del fer, la de l'amistat i la de la coherència de vida. Avui dia, doncs, fem moltes coses, però, tenim un projecte? Avui, que naveguem en la societat de la comunicació, fa niu en els nostres cors la solitud? Avui, a l'era de la informació, aquesta ens permet donar forma a la nostra personalitat?
Un projecte. Maria, una noia «promesa amb un descendent de David, que es deia Josep» (Lc 1, 28). Maria té un projecte. Evidentment, de proporcions humanes. Tanmateix, Déu irromp en la seva vida per a presentar-li un altre projecte... de proporcions divines. També avui, vol entrar en la nostra vida i donar proporcions divines al nostre quefer humà.
Una presència. «No tinguis por, Maria» (Lc 1, 30). No construïm a la babalà! No fos cas que l'addicció al “fer” amagués una buidor. El matrimoni, la vida de servei, la professió no han de ser una fugida endavant. «Plena de gràcia, el Senyor és amb tu» (Lc 1, 28). Presència que acompanya i dóna sentit. Confiança en Déu, que —de retruc— ens porta a la confiança amb els altres. Amistat amb Déu que renova l'amistat amb els altres.
Formar-nos. Avui, que rebem tants estímuls sovint contraposats, és necessari donar forma i unitat a la nostra vida. Maria, diu sant Lluís Maria Grignion, «és el motlle vivent de Déu». Hi ha dues maneres de fer una escultura, exposa Grignion: l'una, més feixuga, a cops de cisell. L'altra, servint-se d'un motlle. Aquesta segona és més planera. L'èxit, però, rau en que la matèria sigui manejable i el motlle dibuixi la imatge amb perfecció. Maria és el motlle perfecte. Acudim a ella essent matèria manejable?
Dia litúrgic: Dimarts II d'Advent 7-11-2010
Text de l'Evangeli
Mt 18,12-14):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se li n'esgarria una, ¿no deixa les noranta-nou a la muntanya i va a buscar l'esgarriada? I si l'arriba a trobar, us asseguro que té més alegria per aquesta ovella que per les noranta-nou que no s'havien esgarriat. Igualment, el vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d'aquests petits».
Comentari:
El vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d'aquests petits
Avui, Jesús ens fa conèixer que Déu vol que tots els homes se salvin i «que no es perdi ni un del sol» (Mt 18,14). Amb la paràbola del pastor que cerca l'ovella que s'ha perdut, ens presenta una figura que commogué els primers cristians. En la portada del Catecisme de l'Església Catòlica hi ha gravada aquesta figura de Jesús Bon Pastor, que ja a les catacumbes de Roma es troba present entre les primeres imatges del Senyor.
És tan fort el voler de Déu per a salvar-nos que, des d'aquestes paraules fins a la donació incondicionada en la Creu, és Crist qui ens busca a cada un per tal que —lliurement— tornem a l'amistat amb Ell. De la mateixa manera que Jesús, els cristians hem de tenir aquest mateix sentiment: que tots se salvin i arribin al coneixement de la veritat! Tal com li agradava de dir a sant Josepmaria Escrivá, «tots som ovella i pastor». Hi ha persones —el propi espòs o la muller, el fills, els parents, els amics, etc.— per als quals nosaltres, potser, siguem l'ocasió única per a facilitar-los la recuperació a la alegria de la fe i a la vida de la gràcia.
Sempre podem deixar el noranta nou per cent de les coses que tenim entre mans, per a resar i ajudar aquella persona que tenim a prop, que estimem i sabem que està malalta de l'ànima.
Amb la nostra oració i mortificació, i amb la nostra fe amorosa, ells poden aconseguir la gràcia de la conversió, com santa Mònica va obtenir que el seu fill Agustí es convertís en el “primer home modern”, el que sap explicar en Les confessions com la gràcia va actuar en ell fins arribar a la santedat.
Demanem a la Mare del Bon Pastor moltes alegries de conversions.
Mt 18,12-14):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se li n'esgarria una, ¿no deixa les noranta-nou a la muntanya i va a buscar l'esgarriada? I si l'arriba a trobar, us asseguro que té més alegria per aquesta ovella que per les noranta-nou que no s'havien esgarriat. Igualment, el vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d'aquests petits».
Comentari:
El vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d'aquests petits
Avui, Jesús ens fa conèixer que Déu vol que tots els homes se salvin i «que no es perdi ni un del sol» (Mt 18,14). Amb la paràbola del pastor que cerca l'ovella que s'ha perdut, ens presenta una figura que commogué els primers cristians. En la portada del Catecisme de l'Església Catòlica hi ha gravada aquesta figura de Jesús Bon Pastor, que ja a les catacumbes de Roma es troba present entre les primeres imatges del Senyor.
És tan fort el voler de Déu per a salvar-nos que, des d'aquestes paraules fins a la donació incondicionada en la Creu, és Crist qui ens busca a cada un per tal que —lliurement— tornem a l'amistat amb Ell. De la mateixa manera que Jesús, els cristians hem de tenir aquest mateix sentiment: que tots se salvin i arribin al coneixement de la veritat! Tal com li agradava de dir a sant Josepmaria Escrivá, «tots som ovella i pastor». Hi ha persones —el propi espòs o la muller, el fills, els parents, els amics, etc.— per als quals nosaltres, potser, siguem l'ocasió única per a facilitar-los la recuperació a la alegria de la fe i a la vida de la gràcia.
Sempre podem deixar el noranta nou per cent de les coses que tenim entre mans, per a resar i ajudar aquella persona que tenim a prop, que estimem i sabem que està malalta de l'ànima.
Amb la nostra oració i mortificació, i amb la nostra fe amorosa, ells poden aconseguir la gràcia de la conversió, com santa Mònica va obtenir que el seu fill Agustí es convertís en el “primer home modern”, el que sap explicar en Les confessions com la gràcia va actuar en ell fins arribar a la santedat.
Demanem a la Mare del Bon Pastor moltes alegries de conversions.
Dia litúrgic: Dilluns II d'Advent 6-12-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 5,17-26):
Un dia Jesús ensenyava. Uns fariseus i uns doctors de la Llei, vinguts de tots els pobles de Galilea i Judea, i de Jerusalem, eren allà asseguts. Jesús, pel poder del Senyor, guaria els malalts. Llavors es presentaren uns homes que duien en una llitera un paralític, i buscaven d'entrar-lo i posar-lo davant d'Ell, però amb tanta gent no sabien per on fer-ho. Pujaren, doncs, a la teulada, tragueren algunes teules i van baixar aquell home amb la llitera i el posaren al mig, davant de Jesús. Ell, en veure la fe d'aquella gent, va dir: «Home! Els teus pecats et són perdonats».
Els mestres de la Llei i els fariseus començaren a pensar: «Qui és aquest que diu blasfèmies? Qui pot perdonar els pecats sinó Déu?». Jesús s'adonà dels seus pensaments i els replicà: «Què és això que penseu dins vostre? Què és més fàcil, dir: ‘Et són perdonats els pecats’, o bé dir: ‘Aixeca't i camina’? Doncs ara sabreu que el Fill de l'home té poder aquí a la terra de perdonar els pecats». Llavors digué al paralític: «T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa». A l'instant, ell s'aixecà davant d'ells, prengué la llitera on jeia i se'n va anar cap a casa seva donant glòria a Déu. Tots quedaren molt sorpresos i donaven glòria a Déu. Plens de temor, deien: «Avui hem vist coses extraordinàries».
Comentari:
Home!, els teus pecats et són perdonats
Avui, el Senyor ensenya i guareix alhora. Avui veiem el Senyor que ensenyava als qui es consideraven molt entesos d'aquells temps: als fariseus i als mestres de la llei. De vegades nosaltres podem pensar que pel segle en què vivim o pels estudis que hem fet, poc ens resta per aprendre. Aquesta lògica no sobrenatural ens porta freqüentment a voler fer que els camins de Déu siguin els nostres i no al revés.
En l'actitud dels qui volen la curació del seu amic veiem les manyes humanes per atènyer el que realment volem. El que volien era quelcom de molt bo: que el malalt pogués caminar. Però no n'hi ha prou amb això. Nostre Senyor vol fer amb nosaltres una sanació completa. I per això comença amb el que Ell ha vingut a fer en aquest món, el que el seu sant nom significa: Salvar l'home dels seus pecats.
—La font més profunda dels meus mals són sempre els meus pecats: «Home, els teus pecats estan perdonats» (Lc 5,20). Molt sovint, la nostra pregària o el nostre interès és purament material, però el Senyor sap què ens convé més. Com en aquells temps, els consultoris dels metges són plens de malalts. Però com aquells homes, tenim el risc de no anar amb tanta diligència al lloc on realment ens restablim plenament: a l'encontre amb el Senyor al sagrament de la Penitència.
Punt fonamental en tot temps per al creient és la trobada sincera amb Jesucrist misericordiós. Ell, ric en misericòrdia, ens recorda especialment avui que en aquest Advent no podem descuidar el necessari perdó que Ell dóna a mans plenes. I si cal, traguem els impediments —la teulada— que ens impedeixen de veure'l. —Jo també necessito retirar les teules dels meus prejudicis, de les meves comoditats, de les meves ocupacions, les desconfiances que són un obstacle per a “mirar de teules en amunt”.
(Lc 5,17-26):
Un dia Jesús ensenyava. Uns fariseus i uns doctors de la Llei, vinguts de tots els pobles de Galilea i Judea, i de Jerusalem, eren allà asseguts. Jesús, pel poder del Senyor, guaria els malalts. Llavors es presentaren uns homes que duien en una llitera un paralític, i buscaven d'entrar-lo i posar-lo davant d'Ell, però amb tanta gent no sabien per on fer-ho. Pujaren, doncs, a la teulada, tragueren algunes teules i van baixar aquell home amb la llitera i el posaren al mig, davant de Jesús. Ell, en veure la fe d'aquella gent, va dir: «Home! Els teus pecats et són perdonats».
Els mestres de la Llei i els fariseus començaren a pensar: «Qui és aquest que diu blasfèmies? Qui pot perdonar els pecats sinó Déu?». Jesús s'adonà dels seus pensaments i els replicà: «Què és això que penseu dins vostre? Què és més fàcil, dir: ‘Et són perdonats els pecats’, o bé dir: ‘Aixeca't i camina’? Doncs ara sabreu que el Fill de l'home té poder aquí a la terra de perdonar els pecats». Llavors digué al paralític: «T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa». A l'instant, ell s'aixecà davant d'ells, prengué la llitera on jeia i se'n va anar cap a casa seva donant glòria a Déu. Tots quedaren molt sorpresos i donaven glòria a Déu. Plens de temor, deien: «Avui hem vist coses extraordinàries».
Comentari:
Home!, els teus pecats et són perdonats
Avui, el Senyor ensenya i guareix alhora. Avui veiem el Senyor que ensenyava als qui es consideraven molt entesos d'aquells temps: als fariseus i als mestres de la llei. De vegades nosaltres podem pensar que pel segle en què vivim o pels estudis que hem fet, poc ens resta per aprendre. Aquesta lògica no sobrenatural ens porta freqüentment a voler fer que els camins de Déu siguin els nostres i no al revés.
En l'actitud dels qui volen la curació del seu amic veiem les manyes humanes per atènyer el que realment volem. El que volien era quelcom de molt bo: que el malalt pogués caminar. Però no n'hi ha prou amb això. Nostre Senyor vol fer amb nosaltres una sanació completa. I per això comença amb el que Ell ha vingut a fer en aquest món, el que el seu sant nom significa: Salvar l'home dels seus pecats.
—La font més profunda dels meus mals són sempre els meus pecats: «Home, els teus pecats estan perdonats» (Lc 5,20). Molt sovint, la nostra pregària o el nostre interès és purament material, però el Senyor sap què ens convé més. Com en aquells temps, els consultoris dels metges són plens de malalts. Però com aquells homes, tenim el risc de no anar amb tanta diligència al lloc on realment ens restablim plenament: a l'encontre amb el Senyor al sagrament de la Penitència.
Punt fonamental en tot temps per al creient és la trobada sincera amb Jesucrist misericordiós. Ell, ric en misericòrdia, ens recorda especialment avui que en aquest Advent no podem descuidar el necessari perdó que Ell dóna a mans plenes. I si cal, traguem els impediments —la teulada— que ens impedeixen de veure'l. —Jo també necessito retirar les teules dels meus prejudicis, de les meves comoditats, de les meves ocupacions, les desconfiances que són un obstacle per a “mirar de teules en amunt”.
Dia litúrgic: Diumenge II (A) d'Advent 5-12-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 3,1-12):
Per aquells dies es va presentar Joan Baptista, que predicava en el desert de Judea dient: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop». De Joan parlava el profeta Isaïes quan deia: «És la veu d'un que crida en el desert: «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes». Joan duia un vestit de pèl de camell i portava una pell a la cintura; el seu aliment eren llagostes i mel boscana. Anaven a trobar-lo gent de Jerusalem, de tot Judea i de tota la regió del Jordà, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà.
Quan Joan veié que molts fariseus i saduceus hi anaven perquè els bategés, els va dir: «Cria d'escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta? Doneu els fruits que demana la conversió, i no us refieu pensant que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres. Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. Jo us batejo amb aigua perquè us convertiu; però el qui ve després de mi és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de portar-li les sandàlies: Ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l'era; entrarà el blat al graner, però cremarà la palla en un foc que no s'apaga».
Comentari:
Doneu els fruits que demana la conversió
Avui, l'Evangeli de sant Mateu ens presenta Joan el Baptista, tot convidant-nos a la conversió: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop» (Mt 3,2).
A ell hi anaven moltes persones tot cercant batejar-se i «confessaven els seus pecats» (Mt 3,6). Però enmig de tanta gent, Joan fixa la seva mirada en alguns en particular, els fariseus i els saduceus, tan necessitats de conversió com també obstinats en negar aquesta necessitat. A ells s'adrecen les paraules del Baptista: «Doneu els fruits que demana la conversió» (Mt 3,8).
Havent ja començat el temps d'Advent, temps de joiosa espera, ens trobem amb l'exhortació de Joan, que ens fa entendre que aquesta espera no s'identifica amb el “quietisme”, ni s'arrisca a pensar que ja som salvats pel fet de ser cristians. Aquesta espera és la recerca dinàmica de la misericòrdia de Déu, és conversió de cor, és recerca de la presència del Senyor que vingué, ve i vindrà.
El temps d'Advent, en definitiva, és «conversió que passa del cor a les obres i, conseqüentment, a la vida sencera del cristià» (Joan Pau II).
Aprofitem, germans, aquest temps oportú que ens regala el Senyor per tal de renovar la nostra opció per Jesucrist, tot foragitant del nostre cor i de la nostra vida tot allò que no ens permeti rebre'l adientment. La veu del Baptista segueix ressonant en el desert dels nostres dies: «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes» (Mt 3,3).
Així com Joan fou per al seu temps aquesta “veu que crida en el desert”, així també els cristians som convidats pel Senyor a esdevenir veus que clamen als homes l'anhel de vigilant espera: «Preparem els camins, ja s'apropa el salvador i sortim, pelegrins, a l'encontre del Senyor. Veniu, Senyor, a alliberar-nos, veniu vós el vostre poble a redimir; purifiqueu les nostres vides i no tardeu en venir» (Himne d'Advent de la Litúrgia de les Hores).
(Mt 3,1-12):
Per aquells dies es va presentar Joan Baptista, que predicava en el desert de Judea dient: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop». De Joan parlava el profeta Isaïes quan deia: «És la veu d'un que crida en el desert: «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes». Joan duia un vestit de pèl de camell i portava una pell a la cintura; el seu aliment eren llagostes i mel boscana. Anaven a trobar-lo gent de Jerusalem, de tot Judea i de tota la regió del Jordà, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà.
Quan Joan veié que molts fariseus i saduceus hi anaven perquè els bategés, els va dir: «Cria d'escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta? Doneu els fruits que demana la conversió, i no us refieu pensant que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres. Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. Jo us batejo amb aigua perquè us convertiu; però el qui ve després de mi és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de portar-li les sandàlies: Ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l'era; entrarà el blat al graner, però cremarà la palla en un foc que no s'apaga».
Comentari:
Doneu els fruits que demana la conversió
Avui, l'Evangeli de sant Mateu ens presenta Joan el Baptista, tot convidant-nos a la conversió: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop» (Mt 3,2).
A ell hi anaven moltes persones tot cercant batejar-se i «confessaven els seus pecats» (Mt 3,6). Però enmig de tanta gent, Joan fixa la seva mirada en alguns en particular, els fariseus i els saduceus, tan necessitats de conversió com també obstinats en negar aquesta necessitat. A ells s'adrecen les paraules del Baptista: «Doneu els fruits que demana la conversió» (Mt 3,8).
Havent ja començat el temps d'Advent, temps de joiosa espera, ens trobem amb l'exhortació de Joan, que ens fa entendre que aquesta espera no s'identifica amb el “quietisme”, ni s'arrisca a pensar que ja som salvats pel fet de ser cristians. Aquesta espera és la recerca dinàmica de la misericòrdia de Déu, és conversió de cor, és recerca de la presència del Senyor que vingué, ve i vindrà.
El temps d'Advent, en definitiva, és «conversió que passa del cor a les obres i, conseqüentment, a la vida sencera del cristià» (Joan Pau II).
Aprofitem, germans, aquest temps oportú que ens regala el Senyor per tal de renovar la nostra opció per Jesucrist, tot foragitant del nostre cor i de la nostra vida tot allò que no ens permeti rebre'l adientment. La veu del Baptista segueix ressonant en el desert dels nostres dies: «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes» (Mt 3,3).
Així com Joan fou per al seu temps aquesta “veu que crida en el desert”, així també els cristians som convidats pel Senyor a esdevenir veus que clamen als homes l'anhel de vigilant espera: «Preparem els camins, ja s'apropa el salvador i sortim, pelegrins, a l'encontre del Senyor. Veniu, Senyor, a alliberar-nos, veniu vós el vostre poble a redimir; purifiqueu les nostres vides i no tardeu en venir» (Himne d'Advent de la Litúrgia de les Hores).
Dia litúrgic: Dissabte I d'Advent 4-11-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 9,35—10,1.6-8):
En aquell temps, Jesús recorria totes les viles i pobles, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint malalties i xacres de tota mena. En veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperançada com les ovelles sense pastor, se n'apiadà, i digué als seus deixebles: «La collita és abundant, però hi ha pocs segadors. Demaneu a l'amo dels sembrats que hi faci anar més segadors.
Llavors Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir malalties i xacres de tota mena i els féu aquestes recomanacions: «Aneu més aviat a les ovelles perdudes d'Israel. Pel camí prediqueu dient: ‘El Regne del cel és a prop’. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis; de franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc».
Comentari:
Demaneu a l'amo dels sembrats que hi faci anar més segadors
Avui, quan ja portem una setmana dins l'itinerari de preparació per a la celebració del Nadal, ja hem constatat que una de les virtuts que ens cal fomentar durant l'Advent és l'esperança. Però no d'una manera passiva, com la de qui espera que passi el tren, sinó una esperança activa, que ens mou a disposar-nos posant de la nostra part tot el que calgui per a que Jesús pugui néixer de nou en els nostres cors.
Podem mirar de no quedar-nos sols en el que nosaltres esperem, sinó —sobretot— en descobrir què és el que Déu espera de nosaltres. Com els dotze, també nosaltres som cridats a seguir els seus camins. Tant de bo que avui sentíssim la veu del Senyor que —per mitjà del profeta Isaïes— ens diu: «El camí és aquest, segueix-lo» (Is 30,21, de la primera lectura d'avui). Seguint cadascú el seu camí, Déu espera de tots que amb la nostra vida anunciem «que el Regne de Déu és a prop» (Mt 10,7).
L'Evangeli d'avui ens narra com, davant d'aquella multitud de gent, Jesús se n'apiadà i els digué: «La collita és abundant, però hi ha pocs segadors. Demaneu a l'amo dels sembrats que hi faci anar més segadors» (Mt 9,37-38). Ell ha volgut confiar en nosaltres i vol que en les molt diverses circumstàncies responguem a la vocació d'esdevenir apòstols del nostre món. La missió per a la que Déu Pare ha enviat el seu Fill al món necessita que nosaltres en siguem continuadors. En els nostres dies també trobem una multitud malmenada i desesperançada, que té set de la Bona Nova de la Salvació que Crist ens ha portat, de la que nosaltres en som missatgers. És una missió confiada a tots. Coneixedors de les nostres febleses i mancances, recolzem-nos en la pregària constant i estiguem contents d'esdevenir així col·laboradors del pla redemptor que Crist ens ha revelat.
(Mt 9,35—10,1.6-8):
En aquell temps, Jesús recorria totes les viles i pobles, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint malalties i xacres de tota mena. En veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperançada com les ovelles sense pastor, se n'apiadà, i digué als seus deixebles: «La collita és abundant, però hi ha pocs segadors. Demaneu a l'amo dels sembrats que hi faci anar més segadors.
Llavors Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir malalties i xacres de tota mena i els féu aquestes recomanacions: «Aneu més aviat a les ovelles perdudes d'Israel. Pel camí prediqueu dient: ‘El Regne del cel és a prop’. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis; de franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc».
Comentari:
Demaneu a l'amo dels sembrats que hi faci anar més segadors
Avui, quan ja portem una setmana dins l'itinerari de preparació per a la celebració del Nadal, ja hem constatat que una de les virtuts que ens cal fomentar durant l'Advent és l'esperança. Però no d'una manera passiva, com la de qui espera que passi el tren, sinó una esperança activa, que ens mou a disposar-nos posant de la nostra part tot el que calgui per a que Jesús pugui néixer de nou en els nostres cors.
Podem mirar de no quedar-nos sols en el que nosaltres esperem, sinó —sobretot— en descobrir què és el que Déu espera de nosaltres. Com els dotze, també nosaltres som cridats a seguir els seus camins. Tant de bo que avui sentíssim la veu del Senyor que —per mitjà del profeta Isaïes— ens diu: «El camí és aquest, segueix-lo» (Is 30,21, de la primera lectura d'avui). Seguint cadascú el seu camí, Déu espera de tots que amb la nostra vida anunciem «que el Regne de Déu és a prop» (Mt 10,7).
L'Evangeli d'avui ens narra com, davant d'aquella multitud de gent, Jesús se n'apiadà i els digué: «La collita és abundant, però hi ha pocs segadors. Demaneu a l'amo dels sembrats que hi faci anar més segadors» (Mt 9,37-38). Ell ha volgut confiar en nosaltres i vol que en les molt diverses circumstàncies responguem a la vocació d'esdevenir apòstols del nostre món. La missió per a la que Déu Pare ha enviat el seu Fill al món necessita que nosaltres en siguem continuadors. En els nostres dies també trobem una multitud malmenada i desesperançada, que té set de la Bona Nova de la Salvació que Crist ens ha portat, de la que nosaltres en som missatgers. És una missió confiada a tots. Coneixedors de les nostres febleses i mancances, recolzem-nos en la pregària constant i estiguem contents d'esdevenir així col·laboradors del pla redemptor que Crist ens ha revelat.
Dia litúrgic: Divendres I d'Advent 3 de desembre 2010
Text de l'Evangeli
(Mt 9,27-31):
Mentre Jesús se n'anava d'allà, dos cecs el seguien tot cridant: «Fill de David, tingues pietat de nosaltres!». Quan va arribar a casa, els cecs l'anaren a trobar. Jesús els preguntà: «¿Creieu que ho puc fer, això?» Li responen: «Sí que ho creiem, Senyor». Llavors els va tocar els ulls dient: «Que es faci segons la vostra fe». I els ulls se'ls van obrir. Jesús els advertí severament: «Mireu que ningú no ho sàpiga». Però ells, així que van sortir, començaren a parlar d'ell per tota aquella regió.
Comentari:
Jesús els preguntà: ‘Creieu que tinc poder de fer això que demaneu?’. I ells li fan: ‘Senyor, sí que ho creiem’
Avui, en aquest primer divendres d'Advent, l'Evangeli ens presenta tres personatges: Jesús al bell mig, i dos cecs que se li atansen plens de fe i amb el cor esperançat. Havien sentit a parlar d'Ell, de la seva tendresa envers els malalts i del seu poder. Aquests trets l'identificaven com a Messies. Qui millor que Ell podria fer-se càrrec de la seva dissort?
Els dos cecs fan pinya i, fent comunitat, es dirigeixen tots dos vers Jesús. A l'uníson fan una pregària de petició a l'Enviat de Déu, al Messies, a qui anomenen amb el títol de “Fill de David”. Volen, amb la seva pregària, provocar la compassió de Jesús: «Fill de David, apiadeu-vos de nosaltres!» (Mt 9,27).
Jesús interpel·la la seva fe: «¿Creieu que ho puc fer, això?» (Mt 9,28). Si ells s'han apropat a l'Enviat de Déu és precisament perquè creuen en Ell. A una sola veu fan una bella professió de fe, bo i responent: «Senyor, sí que ho creiem!» I Jesús dóna la vista a aquells que ja hi veien per la fe. En efecte, creure és veure-hi amb uns ulls interiors.
Aquest temps d'Advent és l'adequat, també per a nosaltres, per a cercar Jesús amb un gran desig, com els dos cecs, fent comunitat, fent Església. Amb l'Església cridem en l'Esperit: «Veniu, Senyor Jesús» (cf. Ap 22,17-20). Jesús ve amb el seu poder d'obrir de bat a bat els ulls del nostre cor, i fer que hi veiem, que creguem. L'Advent és un temps fort de pregària: temps de fer pregària de petició, i sobretot pregària de professió de fe. Temps de veure i creure.
Recordem les paraules del Petit Príncep: «L'essencial només es veu amb el cor».
(Mt 9,27-31):
Mentre Jesús se n'anava d'allà, dos cecs el seguien tot cridant: «Fill de David, tingues pietat de nosaltres!». Quan va arribar a casa, els cecs l'anaren a trobar. Jesús els preguntà: «¿Creieu que ho puc fer, això?» Li responen: «Sí que ho creiem, Senyor». Llavors els va tocar els ulls dient: «Que es faci segons la vostra fe». I els ulls se'ls van obrir. Jesús els advertí severament: «Mireu que ningú no ho sàpiga». Però ells, així que van sortir, començaren a parlar d'ell per tota aquella regió.
Comentari:
Jesús els preguntà: ‘Creieu que tinc poder de fer això que demaneu?’. I ells li fan: ‘Senyor, sí que ho creiem’
Avui, en aquest primer divendres d'Advent, l'Evangeli ens presenta tres personatges: Jesús al bell mig, i dos cecs que se li atansen plens de fe i amb el cor esperançat. Havien sentit a parlar d'Ell, de la seva tendresa envers els malalts i del seu poder. Aquests trets l'identificaven com a Messies. Qui millor que Ell podria fer-se càrrec de la seva dissort?
Els dos cecs fan pinya i, fent comunitat, es dirigeixen tots dos vers Jesús. A l'uníson fan una pregària de petició a l'Enviat de Déu, al Messies, a qui anomenen amb el títol de “Fill de David”. Volen, amb la seva pregària, provocar la compassió de Jesús: «Fill de David, apiadeu-vos de nosaltres!» (Mt 9,27).
Jesús interpel·la la seva fe: «¿Creieu que ho puc fer, això?» (Mt 9,28). Si ells s'han apropat a l'Enviat de Déu és precisament perquè creuen en Ell. A una sola veu fan una bella professió de fe, bo i responent: «Senyor, sí que ho creiem!» I Jesús dóna la vista a aquells que ja hi veien per la fe. En efecte, creure és veure-hi amb uns ulls interiors.
Aquest temps d'Advent és l'adequat, també per a nosaltres, per a cercar Jesús amb un gran desig, com els dos cecs, fent comunitat, fent Església. Amb l'Església cridem en l'Esperit: «Veniu, Senyor Jesús» (cf. Ap 22,17-20). Jesús ve amb el seu poder d'obrir de bat a bat els ulls del nostre cor, i fer que hi veiem, que creguem. L'Advent és un temps fort de pregària: temps de fer pregària de petició, i sobretot pregària de professió de fe. Temps de veure i creure.
Recordem les paraules del Petit Príncep: «L'essencial només es veu amb el cor».
Dia litúrgic: Dijous I d'Advent
Text de l'Evangeli
(Mt 7,21.24-27):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa».
Comentari:
Entrarà al Regne del cel només el qui fa la voluntat del meu Pare del cel
Avui, la paraula evangèlica ens convida a meditar seriosament sobre la infinita distància que hi ha entre el mer “escoltar-invocar” i el “fer” quan es tracta del missatge i de la persona de Jesús. I diem “mer” perquè no podem oblidar que hi ha maneres d'escoltar i d'invocar que comporten el fer. En efecte, tots els qui, havent escoltat l'anunci evangèlic, creuen, no restaran confosos; i tots els qui, havent cregut, invoquin el nom del Senyor, se salvaran: ho ensenya sant Pau en la carta als Romans (vegeu: 10,9-13). Es tracta, en aquest cas, dels qui creuen amb autèntica fe, aquella que «obra mitjançant la caritat», com escriu també l'Apòstol.
És un fet, però, que molts creuen i no fan. La carta de sant Jaume ho denuncia d'una manera impressionant: «Poseu en pràctica la paraula i no us limiteu a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos» (1,22); «Si no es demostra amb les obres, la fe és morta» (2,17); «Així com el cos, sense l'esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta» (2,26). És el que refusa, també inoblidablement, sant Mateu quan rebla: «No entrarà al Regne del cel tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’; hi entraran només els qui compleixen la voluntat del meu Pare del cel» (7,21).
Ens cal, doncs, escoltar i complir; és així com construïm sobre roca i no damunt de sorra. Com complir? Preguntem-nos: Déu i el proïsme m'arriben al cap —sóc creient amb convicció?; al sexe —porto una vida casta?; a la butxaca —comparteixo els meus béns amb criteri solidari?; a la cultura —contribueixo a envigorir els valors humans del meu país?; a l'augment del bé —fujo del pecat d'omissió?; al capteniment apostòlic —cerco la salvació eterna dels qui m'envolten? En una paraula: sóc una persona de seny que, amb fets, edifico la casa de la meva vida sobre la roca de Crist?
(Mt 7,21.24-27):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa».
Comentari:
Entrarà al Regne del cel només el qui fa la voluntat del meu Pare del cel
Avui, la paraula evangèlica ens convida a meditar seriosament sobre la infinita distància que hi ha entre el mer “escoltar-invocar” i el “fer” quan es tracta del missatge i de la persona de Jesús. I diem “mer” perquè no podem oblidar que hi ha maneres d'escoltar i d'invocar que comporten el fer. En efecte, tots els qui, havent escoltat l'anunci evangèlic, creuen, no restaran confosos; i tots els qui, havent cregut, invoquin el nom del Senyor, se salvaran: ho ensenya sant Pau en la carta als Romans (vegeu: 10,9-13). Es tracta, en aquest cas, dels qui creuen amb autèntica fe, aquella que «obra mitjançant la caritat», com escriu també l'Apòstol.
És un fet, però, que molts creuen i no fan. La carta de sant Jaume ho denuncia d'una manera impressionant: «Poseu en pràctica la paraula i no us limiteu a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos» (1,22); «Si no es demostra amb les obres, la fe és morta» (2,17); «Així com el cos, sense l'esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta» (2,26). És el que refusa, també inoblidablement, sant Mateu quan rebla: «No entrarà al Regne del cel tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’; hi entraran només els qui compleixen la voluntat del meu Pare del cel» (7,21).
Ens cal, doncs, escoltar i complir; és així com construïm sobre roca i no damunt de sorra. Com complir? Preguntem-nos: Déu i el proïsme m'arriben al cap —sóc creient amb convicció?; al sexe —porto una vida casta?; a la butxaca —comparteixo els meus béns amb criteri solidari?; a la cultura —contribueixo a envigorir els valors humans del meu país?; a l'augment del bé —fujo del pecat d'omissió?; al capteniment apostòlic —cerco la salvació eterna dels qui m'envolten? En una paraula: sóc una persona de seny que, amb fets, edifico la casa de la meva vida sobre la roca de Crist?
Dia litúrgic: Dimecres I d'Advent 1-12-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 15,29-37):
En aquell temps, Jesús se'n va anar d'allí i arribà vora el llac de Galilea, pujà a la muntanya i s'assegué. Llavors anà a trobar-lo molta gent que portava coixos, cecs, esguerrats, muts i molts altres malalts. Els van deixar als seus peus, i ell els va curar. La gent, en veure que els muts parlaven, que els esguerrats quedaven curats, els coixos caminaven i els cecs hi veien, se'n meravellava i glorificava el Déu d'Israel.
Llavors Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: «Sento una gran compassió per aquesta gent, perquè ja fa tres dies que no es mouen d'aquí amb mi i no tenen res per a menjar. I no vull que se'n vagin dejuns, no fos cas que defallissin pel camí». Els deixebles li diuen: «D'on traurem en despoblat el pa que cal per a alimentar tanta gent?» Jesús els pregunta: «Quants pans teniu?» Ells li responen: «Set, i uns quants peixos». Llavors Jesús va manar que la gent s'assegués a terra, prengué els set pans i els peixos, digué l'acció de gràcies, els partí, en donava als deixebles, i els deixebles en donaven a la gent. Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n'ompliren set paneres.
Comentari:
‘Quants pans teniu?’ Li responen: ‘Set, i uns quants peixos’
Avui contemplem en l'Evangeli la multiplicació dels pans i peixos. Molta gent —comenta l'evangelista Mateu— «vingué a trobar-lo» (Mt 15,30). Homes i dones que necessiten de Crist, cecs, esguerrats i malalts de tota mena, així com altres que els acompanyen. Tots nosaltres també freturem de Crist, de la seva tendresa, del seu perdó, de la seva llum, de la seva misericòrdia... En Ell es troba la plenitud de tot el que és humà.
L'Evangeli d'avui ens fa adonar, alhora, de la necessitat d'homes que en portin d'altres vers Crist. Els qui duen els malalts a Jesús perquè els guareixi són imatge de tots els qui saben que el més gran acte de caritat vers el proïsme és apropar-lo a Crist, font de tota Vida. La vida de fe exigeix, doncs, la santedat i l'apostolat.
Sant Pau exhorta a tenir els mateixos sentiments de Crist Jesús (cf. Fl 2,5). El nostre relat mostra com és el cor de Jesús: «aquesta gent em fa compassió». No pot deixar-los, perquè estan afamats i cansats. Crist cerca l'home en tota necessitat i se'n fa el topadís. Que n'és de bo el Senyor amb nosaltres!; i que en som, d'importants, les persones als seus ulls! Només de pensar-ho s'eixampla el cor humà d'agraïment, admiració i desig sincer de conversió.
Aquest Déu fet home, que tot ho pot i que ens estima apassionadament, i a qui necessitem en tot i per tot —«sense mi res no podeu» (Jo 15,5)— requereix, paradoxalment, també de nosaltres: aquest és el significat dels set pans i els pocs peixos que emprarà per a alimentar una multitud de poble. Si ens adonéssim de com Jesús es recolza en nosaltres, i del valor de tot el que fem per a Ell, per petit que sigui, ens esforçaríem més i més a correspondre-li amb tot el nostre ésser.
(Mt 15,29-37):
En aquell temps, Jesús se'n va anar d'allí i arribà vora el llac de Galilea, pujà a la muntanya i s'assegué. Llavors anà a trobar-lo molta gent que portava coixos, cecs, esguerrats, muts i molts altres malalts. Els van deixar als seus peus, i ell els va curar. La gent, en veure que els muts parlaven, que els esguerrats quedaven curats, els coixos caminaven i els cecs hi veien, se'n meravellava i glorificava el Déu d'Israel.
Llavors Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: «Sento una gran compassió per aquesta gent, perquè ja fa tres dies que no es mouen d'aquí amb mi i no tenen res per a menjar. I no vull que se'n vagin dejuns, no fos cas que defallissin pel camí». Els deixebles li diuen: «D'on traurem en despoblat el pa que cal per a alimentar tanta gent?» Jesús els pregunta: «Quants pans teniu?» Ells li responen: «Set, i uns quants peixos». Llavors Jesús va manar que la gent s'assegués a terra, prengué els set pans i els peixos, digué l'acció de gràcies, els partí, en donava als deixebles, i els deixebles en donaven a la gent. Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n'ompliren set paneres.
Comentari:
‘Quants pans teniu?’ Li responen: ‘Set, i uns quants peixos’
Avui contemplem en l'Evangeli la multiplicació dels pans i peixos. Molta gent —comenta l'evangelista Mateu— «vingué a trobar-lo» (Mt 15,30). Homes i dones que necessiten de Crist, cecs, esguerrats i malalts de tota mena, així com altres que els acompanyen. Tots nosaltres també freturem de Crist, de la seva tendresa, del seu perdó, de la seva llum, de la seva misericòrdia... En Ell es troba la plenitud de tot el que és humà.
L'Evangeli d'avui ens fa adonar, alhora, de la necessitat d'homes que en portin d'altres vers Crist. Els qui duen els malalts a Jesús perquè els guareixi són imatge de tots els qui saben que el més gran acte de caritat vers el proïsme és apropar-lo a Crist, font de tota Vida. La vida de fe exigeix, doncs, la santedat i l'apostolat.
Sant Pau exhorta a tenir els mateixos sentiments de Crist Jesús (cf. Fl 2,5). El nostre relat mostra com és el cor de Jesús: «aquesta gent em fa compassió». No pot deixar-los, perquè estan afamats i cansats. Crist cerca l'home en tota necessitat i se'n fa el topadís. Que n'és de bo el Senyor amb nosaltres!; i que en som, d'importants, les persones als seus ulls! Només de pensar-ho s'eixampla el cor humà d'agraïment, admiració i desig sincer de conversió.
Aquest Déu fet home, que tot ho pot i que ens estima apassionadament, i a qui necessitem en tot i per tot —«sense mi res no podeu» (Jo 15,5)— requereix, paradoxalment, també de nosaltres: aquest és el significat dels set pans i els pocs peixos que emprarà per a alimentar una multitud de poble. Si ens adonéssim de com Jesús es recolza en nosaltres, i del valor de tot el que fem per a Ell, per petit que sigui, ens esforçaríem més i més a correspondre-li amb tot el nostre ésser.
Dia litúrgic: 30 de Novembre: Sant Andreu, apòstol
Text de l'Evangeli
(Mt 4,18-22):
En aquell temps, Jesús, tot caminant vora el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l'anomenat Pere, i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els diu: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes». Ells deixaren immediatament les xarxes i el van seguir.
Una mica més enllà veié altres dos germans, Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca amb Zebedeu, el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els va cridar. Ells deixaren immediatament la barca i el pare i el van seguir.
Comentari:
Us faré pescadors d'homes
Avui és la festa de sant Andreu apòstol, una festa celebrada de manera solemne entre els cristians d'Orient. Va ser un dels dos primers joves que van conèixer Jesús a la vora del riu Jordà i que varen tenir una llarga conversa amb Ell. De seguida va cercar el seu germà Pere, tot dient-li «Hem trobat el Messies» i el dugué a Jesús (Jn 2,41). Poc temps després, Jesús cridà aquests dos germans pescadors amics seus, com llegim en l'Evangeli d'avui: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes» (Mt 4,19). Al mateix poble hi havia un altre parell de germans, Jaume i Joan, companys i amics del primers, i pescadors com ells. Jesús els crida també a seguir-lo. És ben bonic llegir que ells ho deixen tot i el segueixen “immediatament”, paraula que es repeteix per ambdós casos. A Jesús no se li ha de dir: “després”, “més endavant”, “ara tinc massa feina”...
També a cadascú de nosaltres —a tots els cristians— Jesús ens demana cada dia que posem al seu servei tot el que som i tenim —això vol dir deixar-ho tot, no tenir res com a propi— per tal que, tot vivint amb Ell les tasques de la nostra feina professional i de la nostra família, siguem “pescadors d'homes”. Què vol dir ser “pescadors d'homes”? Una bonica resposta pot ser un comentari de sant Joan Crisòstom. Aquest Pare i Doctor de l'Església diu que Andreu no sabia explicar-li bé al seu germà Pere qui era Jesús i, per això, el «va portar a la mateixa font de la llum», que és Jesucrist. “Pescar homes” vol dir ajudar tots els qui ens envolten en la família i en el treball que trobin el Crist que és l'única llum pel nostre camí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)