Text de l'Evangeli
(Jn 1,1-18):
Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per Ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense Ell. En Ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni.
Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per Ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.
Joan dóna testimoni d'Ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.
Comentari:
«El qui és la Paraula s'ha fet home»
Avui és l'últim dia de l'any. Sovint un aiguabarreig de sentiments —fins i tot contradictoris— xiuxiuegen en els nostres cors durant aquesta data. Talment com si una mostra dels diferents moments viscuts i d'aquells que hauríem volgut viure es fessin presents en la nostra memòria. L'Evangeli d'avui ens pot ajudar a decantar-los, per tal de començar el nou any amb empenta.
«La Paraula era amb Déu (...). Per Ell tot ha vingut a l’existència» (Jn 1,1.3). A l'hora de fer el balanç de l'any, cal tenir present que cada dia viscut és un do rebut. Per això, sigui quin sigui l'aprofitament que n'hàgim fet, avui cal que agraïm cada minut de l'any.
El do de la vida, però, no és complert. Estem necessitats. Per això, l'Evangeli d'avui ens dóna una paraula clau: “acollir”. «El qui és la Paraula es va fer home» (Jn 1,14). Acollir Déu mateix! Déu, en fer-se home, es posa al nostre abast. “Acollir” vol dir obrir-li les nostres portes, deixar que entri en les nostres vides, en els nostres projectes, en aquells actes que omplen els nostres dies. Fins a quin punt hem acollit Déu i l'hem deixa't entrar en nosaltres?
«En venir al món, il·lumina tots els homes» (Jn 1,9). Acollir Jesús vol dir deixar-se qüestionar per Ell. Deixar que els seus criteris donin llum tant als nostres pensaments més íntims com a la nostra actuació social i laboral. Que els nostres fets s'adiguin amb els seus!
«I la Vida era la Llum» (Jn 1,4). La fe, però, és més que uns criteris. És la nostra vida empeltada a la Vida. No és només esforç —que també—. És, sobretot, do i gràcia. Vida rebuda en el si de l'Església, sobretot mitjançant els sagraments. Quin lloc tenen en la meva vida cristiana?
«Als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu» (Jn 1,12). Tot un projecte apassionant per l'any que estem a punt d'encetar!
Dia litúrgic: La Sagrada Família (B) 30-12-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 2,22-40):
Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per a presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins. Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb Ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts.
Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l'Infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.
Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. L'Infant creixia i s'enfortia, ple d'enteniment; i Déu li havia donat el seu favor.
Comentari:
«Portaren Jesús a Jerusalem per a presentar-lo al Senyor»
Avui, celebrem la festa de la Sagrada Família. La nostra mirada es desplaça del centre del pessebre —Jesús— per a contemplar al seu entorn Maria i Josep. El Fill etern del Pare passa de la família eterna, que és la Santíssima Trinitat, a la família terrenal formada per Maria i Josep. Què important ha de ser la família als ulls de Déu quan el primer que procura per al seu Fill és una família!
Joan Pau II, en la seva Carta apostòlica El Rosari de la Verge Maria, ha tornat a destacar la importància cabdal que té la família com a fonament de l'Església i de la societat humana, i ens ha demanat que preguem per la família i preguem en família amb el Sant Rosari per revifar aquesta institució. Si la família va bé, la societat i l'Església aniran bé.
L'Evangeli ens diu que el noi creixia i es feia fort, era entenimentat. Jesús va trobar el caliu d'una família que s'anava construint en les seves recíproques relacions d'amor. Què bonic i profitós seria que ens esforcéssim més i més en construir la nostra família: amb esperit de servei i de pregària, amb l'estimació mútua, amb una gran capacitat de comprendre i perdonar. Tastaríem —com en la llar de Natzaret— el cel a la terra! Construir la família és avui una tasca de les més urgents. Els pares, com recordava el Concili Vaticà II, hi tenen un paper insubstituïble: «És deure dels pares crear un ambient de família animat per l'amor, per la pietat envers Déu i envers els homes, i que afavoreixi l'educació íntegra personal i social dels fills». En la família s'aprèn allò més important, a ser persones.
Finalment, parlar de família per als cristians és parlar de l'Església. L'evangelista sant Lluc ens diu que els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per a presentar-lo al Senyor. Aquella ofrena era figura de l'ofrena sacrificial de Jesús al Pare, fruit de la qual hem nascut els cristians. Considerar aquesta joiosa realitat ens obrirà a una fraternitat més gran i a estimar més l'Església.
(Lc 2,22-40):
Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per a presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins. Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb Ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts.
Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l'Infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.
Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. L'Infant creixia i s'enfortia, ple d'enteniment; i Déu li havia donat el seu favor.
Comentari:
«Portaren Jesús a Jerusalem per a presentar-lo al Senyor»
Avui, celebrem la festa de la Sagrada Família. La nostra mirada es desplaça del centre del pessebre —Jesús— per a contemplar al seu entorn Maria i Josep. El Fill etern del Pare passa de la família eterna, que és la Santíssima Trinitat, a la família terrenal formada per Maria i Josep. Què important ha de ser la família als ulls de Déu quan el primer que procura per al seu Fill és una família!
Joan Pau II, en la seva Carta apostòlica El Rosari de la Verge Maria, ha tornat a destacar la importància cabdal que té la família com a fonament de l'Església i de la societat humana, i ens ha demanat que preguem per la família i preguem en família amb el Sant Rosari per revifar aquesta institució. Si la família va bé, la societat i l'Església aniran bé.
L'Evangeli ens diu que el noi creixia i es feia fort, era entenimentat. Jesús va trobar el caliu d'una família que s'anava construint en les seves recíproques relacions d'amor. Què bonic i profitós seria que ens esforcéssim més i més en construir la nostra família: amb esperit de servei i de pregària, amb l'estimació mútua, amb una gran capacitat de comprendre i perdonar. Tastaríem —com en la llar de Natzaret— el cel a la terra! Construir la família és avui una tasca de les més urgents. Els pares, com recordava el Concili Vaticà II, hi tenen un paper insubstituïble: «És deure dels pares crear un ambient de família animat per l'amor, per la pietat envers Déu i envers els homes, i que afavoreixi l'educació íntegra personal i social dels fills». En la família s'aprèn allò més important, a ser persones.
Finalment, parlar de família per als cristians és parlar de l'Església. L'evangelista sant Lluc ens diu que els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per a presentar-lo al Senyor. Aquella ofrena era figura de l'ofrena sacrificial de Jesús al Pare, fruit de la qual hem nascut els cristians. Considerar aquesta joiosa realitat ens obrirà a una fraternitat més gran i a estimar més l'Església.
Dia litúrgic: 29 de Desembre
Text de l'Evangeli
(Lc 2,22-35):
Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins.
Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb Ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble».
El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'Ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts».
Comentari:
«Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador»
Avui, 29 de desembre, festegem el sant Rei David. Però és tota la família de David que l'Església vol honorar, i sobretot el més il·lustre de tots ells: Jesús, el Fill de Déu, Fill de David! Avui, en aquest etern “avui” del Fill de Déu, l'Antiga Aliança del temps del Rei David es realitza i es compleix en tota la seva plenitud. Ja que, com relata l'Evangeli d'avui, el Nen Jesús és presentat al Temple pels seus pares per tal de complir amb l'antiga Llei: «Portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: ‘Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor’» (Lc 2,22-23).
Avui s'eclipsa l'antiga profecia amb vista a donar pas a la nova: Aquell, que el Rei David havia anunciat entonant els salms messiànics, ha entrat per fi al Temple de Déu! Avui és el gran dia en què aquell a qui sant Lluc anomena Simeó aviat abandonarà aquest món de foscor per tal d'entrar en la visió de la Llum eterna: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles» (Lc 2,29-32).
També nosaltres, que som el Santuari de Déu en el que habita el seu Esperit (cf. 1Co 3,16), hem de romandre atents a rebre Jesús en el nostre interior. Si avui tenim el goig de combregar, demanem a Maria, la Mare de Déu, que intercedeixi per nosaltres davant el seu Fill: que mori l'home vell i que l'home nou (cf. Col 3,10) neixi en tot el nostre ésser, a fi de convertir-nos en els nous profetes, els qui anuncien al món sencer la presència del Déu tres vegades sant, Pare, Fill i Esperit Sant!
Igual que Simeó, siguem profetes per la mort de l'home vell! Tal com digué el Papa Joan Pau II, «la plenitud de l'Esperit de Déu ve acompanyada (...), abans de res, per la disponibilitat interior que prové de la fe. De tot això, l'ancià Simeó, home ‘just i pietós’, en tingué la intuïció en el moment de la presentació de Jesús al Temple».
(Lc 2,22-35):
Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins.
Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb Ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble».
El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'Ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts».
Comentari:
«Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador»
Avui, 29 de desembre, festegem el sant Rei David. Però és tota la família de David que l'Església vol honorar, i sobretot el més il·lustre de tots ells: Jesús, el Fill de Déu, Fill de David! Avui, en aquest etern “avui” del Fill de Déu, l'Antiga Aliança del temps del Rei David es realitza i es compleix en tota la seva plenitud. Ja que, com relata l'Evangeli d'avui, el Nen Jesús és presentat al Temple pels seus pares per tal de complir amb l'antiga Llei: «Portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: ‘Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor’» (Lc 2,22-23).
Avui s'eclipsa l'antiga profecia amb vista a donar pas a la nova: Aquell, que el Rei David havia anunciat entonant els salms messiànics, ha entrat per fi al Temple de Déu! Avui és el gran dia en què aquell a qui sant Lluc anomena Simeó aviat abandonarà aquest món de foscor per tal d'entrar en la visió de la Llum eterna: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles» (Lc 2,29-32).
També nosaltres, que som el Santuari de Déu en el que habita el seu Esperit (cf. 1Co 3,16), hem de romandre atents a rebre Jesús en el nostre interior. Si avui tenim el goig de combregar, demanem a Maria, la Mare de Déu, que intercedeixi per nosaltres davant el seu Fill: que mori l'home vell i que l'home nou (cf. Col 3,10) neixi en tot el nostre ésser, a fi de convertir-nos en els nous profetes, els qui anuncien al món sencer la presència del Déu tres vegades sant, Pare, Fill i Esperit Sant!
Igual que Simeó, siguem profetes per la mort de l'home vell! Tal com digué el Papa Joan Pau II, «la plenitud de l'Esperit de Déu ve acompanyada (...), abans de res, per la disponibilitat interior que prové de la fe. De tot això, l'ancià Simeó, home ‘just i pietós’, en tingué la intuïció en el moment de la presentació de Jesús al Temple».
Dia litúrgic: 28 de Desembre: Els Sants Innocents, màrtirs
Text de l'Evangeli
(Mt 2,13-18):
Quan els savis se n'hagueren anat, un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep i li digué: «Lleva't, pren el Nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t'hi fins que jo t'ho digui, perquè Herodes buscarà l'Infant per matar-lo». Josep es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare, se'n va anar cap a Egipte i s'hi quedà fins a la mort d'Herodes. Així es va complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «D'Egipte he cridat el meu fill».
Quan Herodes es veié burlat pels savis, es va indignar molt, i ordenà que a Betlem i a la seva rodalia matessin tots els nens de dos anys en avall, l'edat que calculava pel que li havien dit els savis. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Jeremies: «A Ramà se sent un crit, plors i grans planys: és Raquel que plora els seus fills, i no vol que la consolin, perquè ja no hi són».
Comentari:
«Es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare i se'n va anar cap a Egipte»
Avui celebrem la festa dels Sants Innocents, màrtirs. Inserits en les celebracions de Nadal, no podem ignorar el missatge que la litúrgia ens vol transmetre per a definir, encara més, la Bona Nova del naixement de Jesús, amb dos accents ben clars. En primer lloc, la predisposició de sant Josep en el designi salvador de Déu, acceptant la seva voluntat. I, alhora, el mal, la injustícia que sovint trobem en la nostra vida, concretat en aquest cas en la mort martirial dels infants Innocents. Tot això ens demana una actitud i una resposta personal i social.
Sant Josep ens ofereix un testimoniatge ben clar de resposta amatent a la crida de Déu. En ell ens sentim identificats quan hem de prendre decisions en els moments difícils de la nostra vida i des de la nostra fe: «Es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare, se'n va anar a Egipte» (Mt 2,14).
La nostra fe en Déu implica la nostra vida. Ens fa llevar-nos, és a dir, estar ben atents a les coses que passen al nostre voltant, perquè —sovint— és el lloc on Déu parla. Ens fa prendre el Nen amb la seva mare, és a dir, Déu se'ns fa proper, company de camí, reforçant la nostra fe, esperança i caritat. I ens fa sortir de nit cap a Egipte, és a dir, ens convida a no tenir por davant la nostra vida, que sovint s'omple de nits difícils d'il·luminar.
Aquests infants màrtirs, avui, també tenen noms concrets en infants, joves, parelles, persones grans, immigrants, malalts... que demanen la resposta de la nostra caritat. Així, ens ho diu Joan Pau II: «En efecte, són moltes en el nostre temps les necessitats que interpel·len la sensibilitat cristiana. És l'hora d'una nova imaginació de la caritat, que es desplegui no sols en l'eficàcia dels ajuts prestats, sinó en la capacitat de fer-se propers i solidaris amb el qui sofreix».
Que la llum nova, clara i forta de Déu fet Infant ompli les nostres vides i refermi la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat.
(Mt 2,13-18):
Quan els savis se n'hagueren anat, un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep i li digué: «Lleva't, pren el Nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t'hi fins que jo t'ho digui, perquè Herodes buscarà l'Infant per matar-lo». Josep es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare, se'n va anar cap a Egipte i s'hi quedà fins a la mort d'Herodes. Així es va complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «D'Egipte he cridat el meu fill».
Quan Herodes es veié burlat pels savis, es va indignar molt, i ordenà que a Betlem i a la seva rodalia matessin tots els nens de dos anys en avall, l'edat que calculava pel que li havien dit els savis. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Jeremies: «A Ramà se sent un crit, plors i grans planys: és Raquel que plora els seus fills, i no vol que la consolin, perquè ja no hi són».
Comentari:
«Es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare i se'n va anar cap a Egipte»
Avui celebrem la festa dels Sants Innocents, màrtirs. Inserits en les celebracions de Nadal, no podem ignorar el missatge que la litúrgia ens vol transmetre per a definir, encara més, la Bona Nova del naixement de Jesús, amb dos accents ben clars. En primer lloc, la predisposició de sant Josep en el designi salvador de Déu, acceptant la seva voluntat. I, alhora, el mal, la injustícia que sovint trobem en la nostra vida, concretat en aquest cas en la mort martirial dels infants Innocents. Tot això ens demana una actitud i una resposta personal i social.
Sant Josep ens ofereix un testimoniatge ben clar de resposta amatent a la crida de Déu. En ell ens sentim identificats quan hem de prendre decisions en els moments difícils de la nostra vida i des de la nostra fe: «Es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare, se'n va anar a Egipte» (Mt 2,14).
La nostra fe en Déu implica la nostra vida. Ens fa llevar-nos, és a dir, estar ben atents a les coses que passen al nostre voltant, perquè —sovint— és el lloc on Déu parla. Ens fa prendre el Nen amb la seva mare, és a dir, Déu se'ns fa proper, company de camí, reforçant la nostra fe, esperança i caritat. I ens fa sortir de nit cap a Egipte, és a dir, ens convida a no tenir por davant la nostra vida, que sovint s'omple de nits difícils d'il·luminar.
Aquests infants màrtirs, avui, també tenen noms concrets en infants, joves, parelles, persones grans, immigrants, malalts... que demanen la resposta de la nostra caritat. Així, ens ho diu Joan Pau II: «En efecte, són moltes en el nostre temps les necessitats que interpel·len la sensibilitat cristiana. És l'hora d'una nova imaginació de la caritat, que es desplegui no sols en l'eficàcia dels ajuts prestats, sinó en la capacitat de fer-se propers i solidaris amb el qui sofreix».
Que la llum nova, clara i forta de Déu fet Infant ompli les nostres vides i refermi la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat.
Dia litúrgic: 26 de Desembre: Sant Esteve, protomàrtir
Text de l'Evangeli
(Mt 10,17-22):
En aquell temps, Jesús digué als seus Apòstols: «Aneu alerta amb la gent: per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i us conduiran davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d'ells i davant els pagans. Quan us hi portin no us preocupeu del que haureu de dir ni de com parlareu: en aquell moment direu allò que us serà inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó que l'Esperit del vostre Pare parlarà per mitjà vostre. Un germà portarà a la mort el seu germà, i un pare, el seu fill; els fills es rebel·laran contra els pares i els mataran. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà».
Comentari:
«Us portaran als tribunals i us assotaran»
Avui, l'Església celebra la festa del seu primer màrtir, el diaca sant Esteve. L'Evangeli, de vegades, sembla desconcertant. Ahir ens transmetia sentiments de joia i alegria pel naixement de l'infant Jesús: «Els pastors se'n tornaren glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit» (Lc 2,20). Avui sembla com si ens volgués posar a l'aguait de perills: «Guardeu-vos de la gent: (...) us presentaran als tribunals i us assotaran» (Mt 10,17). És que aquells que vulguin ser testimonis, com els pastors en la joia del naixement, han de ser també valents com Esteve al moment de proclamar la Mort i Resurrecció d'aquell Infant que tenia en Ell la Vida.
El mateix Esperit que va cobrir amb la seva ombra Maria, la Mare verge, perquè fos possible la realització del pla de Déu de salvar els homes; i el mateix Esperit que es va posar sobre els Apòstols perquè sortissin del seu amagatall i escampessin la Bona Nova —l'Evangeli— arreu del món, és el qui dóna forces a aquell xicot que discutia amb els de la sinagoga «que no podien res davant la saviesa del seu testimoniatge» (Ac 6,10).
Era un màrtir en vida. Màrtir vol dir “testimoni”. I fou també màrtir per la seva mort. En vida va fer cas de les paraules del Mestre: «No us preocupeu del que heu de dir ni de com ho podeu dir. A l'hora de parlar Déu us donarà les paraules necessàries» (Mt 10,19). «Esteve fixà al cel la mirada i veié la glòria de Déu i que Jesús s'alçava ferm a la dreta de Déu» (Ac 7,55). Esteve ho veié i ho digué. Si el cristià avui és un testimoni de Jesucrist, el que ha vist amb els ulls de la fe ho ha de dir sense tenir por amb les paraules més entenedores que són els fets, les obres.
(Mt 10,17-22):
En aquell temps, Jesús digué als seus Apòstols: «Aneu alerta amb la gent: per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i us conduiran davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d'ells i davant els pagans. Quan us hi portin no us preocupeu del que haureu de dir ni de com parlareu: en aquell moment direu allò que us serà inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó que l'Esperit del vostre Pare parlarà per mitjà vostre. Un germà portarà a la mort el seu germà, i un pare, el seu fill; els fills es rebel·laran contra els pares i els mataran. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà».
Comentari:
«Us portaran als tribunals i us assotaran»
Avui, l'Església celebra la festa del seu primer màrtir, el diaca sant Esteve. L'Evangeli, de vegades, sembla desconcertant. Ahir ens transmetia sentiments de joia i alegria pel naixement de l'infant Jesús: «Els pastors se'n tornaren glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit» (Lc 2,20). Avui sembla com si ens volgués posar a l'aguait de perills: «Guardeu-vos de la gent: (...) us presentaran als tribunals i us assotaran» (Mt 10,17). És que aquells que vulguin ser testimonis, com els pastors en la joia del naixement, han de ser també valents com Esteve al moment de proclamar la Mort i Resurrecció d'aquell Infant que tenia en Ell la Vida.
El mateix Esperit que va cobrir amb la seva ombra Maria, la Mare verge, perquè fos possible la realització del pla de Déu de salvar els homes; i el mateix Esperit que es va posar sobre els Apòstols perquè sortissin del seu amagatall i escampessin la Bona Nova —l'Evangeli— arreu del món, és el qui dóna forces a aquell xicot que discutia amb els de la sinagoga «que no podien res davant la saviesa del seu testimoniatge» (Ac 6,10).
Era un màrtir en vida. Màrtir vol dir “testimoni”. I fou també màrtir per la seva mort. En vida va fer cas de les paraules del Mestre: «No us preocupeu del que heu de dir ni de com ho podeu dir. A l'hora de parlar Déu us donarà les paraules necessàries» (Mt 10,19). «Esteve fixà al cel la mirada i veié la glòria de Déu i que Jesús s'alçava ferm a la dreta de Déu» (Ac 7,55). Esteve ho veié i ho digué. Si el cristià avui és un testimoni de Jesucrist, el que ha vist amb els ulls de la fe ho ha de dir sense tenir por amb les paraules més entenedores que són els fets, les obres.
Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 24 deDesembre
Text de l'Evangeli
(Lc 1,67-79):
En aquell temps, Zacaries, el pare de Joan, quedà ple de l'Esperit Sant i va dir profèticament: «Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel: ha visitat el seu poble i l'ha redimit; fa que s'aixequi un salvador poderós a la casa de David, el seu servent, com havia anunciat de temps antic per boca dels seus sants profetes. Així ens salva, alliberant-nos dels enemics, de les mans dels qui ens volen mal, mogut pel seu amor als nostres pares i pel record de l'aliança santa que jurà al nostre pare Abraham, prometent de concedir-nos que, sense por, lliures dels enemics, li donem culte, amb santedat i justícia, tota la vida. I a tu, infant, et diran profeta de l'Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins; faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats. Per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau».
Comentari:
«Ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca»
Avui, l'Evangeli recull el cant de lloança de Zacaries després del naixement del seu fill. En la seva primera part, el pare de Joan dóna gràcies a Déu, i en la segona els seus ulls miren al futur. Tot ell traspua alegria i esperança en reconèixer l'acció salvadora de Déu amb Israel, que culmina en la vinguda del mateix Déu encarnat, preparada pel fill de Zacaries.
Ja sabem que Zacaries havia estat castigat per Déu a causa de la seva incredulitat. Ara, però, quan l'acció divina és del tot manifesta en la seva pròpia carn —puix recupera la parla— exclama allò que fins aleshores no podia dir sinó amb el cor; i de ben segur que ho deia: «Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel...» (Lc 1,68). Quantes vegades veiem les coses fosques, negatives, de manera pessimista! Si tinguéssim la visió sobrenatural dels fets que mostra Zacaries en el Cant del Benedictus, viuríem en l'alegria i en l'esperança d'una manera estable.
«El Senyor ja és a prop; el Senyor ja és aquí». El pare del precursor és conscient que la vinguda del Messies és, sobretot, llum. Una llum que il·lumina els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, ¡ a nosaltres! Tan de bo ens adonéssim amb plena consciència que el Nen Jesús ve a il·luminar les nostres vides, ve a guiar-nos, a assenyalar-nos per on hem d'anar... Tan de bo ens deixéssim guiar per les seves il·lusions, per aquelles esperances que posa en nosaltres.
Jesús és el “Senyor” (cf. Lc 1,68.76), però també és el “Salvador” (cf. Lc 1,69). Aquestes dues confessions (atribucions) que Zacaries fa de Déu, tan properes a la nit de Nadal, sempre m'han sorprès, perquè són precisament les mateixes que l'Àngel del Senyor assignarà a Jesús en el seu anunci als pastors i que podrem escoltar amb emoció aquesta nit a la Missa del Gall. I és que el qui neix és Déu!
(Lc 1,67-79):
En aquell temps, Zacaries, el pare de Joan, quedà ple de l'Esperit Sant i va dir profèticament: «Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel: ha visitat el seu poble i l'ha redimit; fa que s'aixequi un salvador poderós a la casa de David, el seu servent, com havia anunciat de temps antic per boca dels seus sants profetes. Així ens salva, alliberant-nos dels enemics, de les mans dels qui ens volen mal, mogut pel seu amor als nostres pares i pel record de l'aliança santa que jurà al nostre pare Abraham, prometent de concedir-nos que, sense por, lliures dels enemics, li donem culte, amb santedat i justícia, tota la vida. I a tu, infant, et diran profeta de l'Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins; faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats. Per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau».
Comentari:
«Ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca»
Avui, l'Evangeli recull el cant de lloança de Zacaries després del naixement del seu fill. En la seva primera part, el pare de Joan dóna gràcies a Déu, i en la segona els seus ulls miren al futur. Tot ell traspua alegria i esperança en reconèixer l'acció salvadora de Déu amb Israel, que culmina en la vinguda del mateix Déu encarnat, preparada pel fill de Zacaries.
Ja sabem que Zacaries havia estat castigat per Déu a causa de la seva incredulitat. Ara, però, quan l'acció divina és del tot manifesta en la seva pròpia carn —puix recupera la parla— exclama allò que fins aleshores no podia dir sinó amb el cor; i de ben segur que ho deia: «Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel...» (Lc 1,68). Quantes vegades veiem les coses fosques, negatives, de manera pessimista! Si tinguéssim la visió sobrenatural dels fets que mostra Zacaries en el Cant del Benedictus, viuríem en l'alegria i en l'esperança d'una manera estable.
«El Senyor ja és a prop; el Senyor ja és aquí». El pare del precursor és conscient que la vinguda del Messies és, sobretot, llum. Una llum que il·lumina els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, ¡ a nosaltres! Tan de bo ens adonéssim amb plena consciència que el Nen Jesús ve a il·luminar les nostres vides, ve a guiar-nos, a assenyalar-nos per on hem d'anar... Tan de bo ens deixéssim guiar per les seves il·lusions, per aquelles esperances que posa en nosaltres.
Jesús és el “Senyor” (cf. Lc 1,68.76), però també és el “Salvador” (cf. Lc 1,69). Aquestes dues confessions (atribucions) que Zacaries fa de Déu, tan properes a la nit de Nadal, sempre m'han sorprès, perquè són precisament les mateixes que l'Àngel del Senyor assignarà a Jesús en el seu anunci als pastors i que podrem escoltar amb emoció aquesta nit a la Missa del Gall. I és que el qui neix és Déu!
Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 23 deDesembre
Text de l'Evangeli
(Lc 1,57-66):
Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven. Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l'infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la seva mare s'hi va oposar dient: «No! S'ha de dir Joan!». Ells li replicaren: «Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom!». Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan». Tots van quedar meravellats. A l'instant Zacaries va recobrar la paraula i començà a beneir Déu. Un gran respecte s'apoderà de tots els veïns. La gent parlava d'aquestes coses per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?». Realment, la mà del Senyor era amb ell.
Comentari:
«Tothom es preguntava: ‘Què serà aquest noi?’, perquè la mà del Senyor era amb ell»
Avui, en la primera lectura llegim: «Això diu el Senyor: ‘Jo envio el meu missatger perquè prepari el camí davant meu’» (Ml 3,1). La profecia de Malaquies es compleix en Joan Baptista. És un dels personatges principals de la litúrgia d'Advent, que ens convida a preparar-nos amb oració i penitència per a la vinguda del Senyor. Tal com diu l'oració col?lecta de la missa d'avui: «És a prop la festa del naixement del vostre Fill; que ens aculli l'amor d'aquell que és la vostra Paraula i que volgué fer-se home en el si de la Verge per habitar entre nosaltres».
El naixement del Precursor ens parla de la proximitat del Nadal. El Senyor es a prop!: preparem-nos! Preguntat pels sacerdots vinguts de Jerusalem sobre qui era, ell respongué: «Jo sóc la veu d'un que clama en el desert: aplaneu el camí del Senyor» (Jn 1,23).
«Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m'escolta i obre la porta entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,20), es llegeix en l'antífona de la comunió. Cal fer examen per a veure com ens estem preparant per a rebre Jesús el dia de Nadal: Déu vol néixer principalment en els nostres cors.
La vida del Precursor ens ensenya les virtuts que calen per a rebre profitosament Jesús; fonamentalment, la humilitat de cor. Ell es reconeix instrument de Déu per a complir la seva vocació, la seva missió. Com diu sant Ambròs: «No et gloriegis d'ésser anomenat fill de Déu —reconeguem la gràcia sense oblidar la nostra naturalesa—; no t'envaneixis si has servit bé, perquè has complert allò que havies de fer. El sol fa la seva feina, la lluna obeeix; els àngels compleixen llur missió. L'instrument escollit pel Senyor per als gentils, diu: ‘Jo no em mereixo el nom d'Apòstol, perquè he perseguit l'Església de Déu’ (1Co 15,9)».
Cerquem només la glòria de Déu. La virtut de la humilitat ens disposarà a preparar-nos degudament per a les festes que s'acosten.
(Lc 1,57-66):
Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven. Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l'infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la seva mare s'hi va oposar dient: «No! S'ha de dir Joan!». Ells li replicaren: «Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom!». Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan». Tots van quedar meravellats. A l'instant Zacaries va recobrar la paraula i començà a beneir Déu. Un gran respecte s'apoderà de tots els veïns. La gent parlava d'aquestes coses per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?». Realment, la mà del Senyor era amb ell.
Comentari:
«Tothom es preguntava: ‘Què serà aquest noi?’, perquè la mà del Senyor era amb ell»
Avui, en la primera lectura llegim: «Això diu el Senyor: ‘Jo envio el meu missatger perquè prepari el camí davant meu’» (Ml 3,1). La profecia de Malaquies es compleix en Joan Baptista. És un dels personatges principals de la litúrgia d'Advent, que ens convida a preparar-nos amb oració i penitència per a la vinguda del Senyor. Tal com diu l'oració col?lecta de la missa d'avui: «És a prop la festa del naixement del vostre Fill; que ens aculli l'amor d'aquell que és la vostra Paraula i que volgué fer-se home en el si de la Verge per habitar entre nosaltres».
El naixement del Precursor ens parla de la proximitat del Nadal. El Senyor es a prop!: preparem-nos! Preguntat pels sacerdots vinguts de Jerusalem sobre qui era, ell respongué: «Jo sóc la veu d'un que clama en el desert: aplaneu el camí del Senyor» (Jn 1,23).
«Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m'escolta i obre la porta entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,20), es llegeix en l'antífona de la comunió. Cal fer examen per a veure com ens estem preparant per a rebre Jesús el dia de Nadal: Déu vol néixer principalment en els nostres cors.
La vida del Precursor ens ensenya les virtuts que calen per a rebre profitosament Jesús; fonamentalment, la humilitat de cor. Ell es reconeix instrument de Déu per a complir la seva vocació, la seva missió. Com diu sant Ambròs: «No et gloriegis d'ésser anomenat fill de Déu —reconeguem la gràcia sense oblidar la nostra naturalesa—; no t'envaneixis si has servit bé, perquè has complert allò que havies de fer. El sol fa la seva feina, la lluna obeeix; els àngels compleixen llur missió. L'instrument escollit pel Senyor per als gentils, diu: ‘Jo no em mereixo el nom d'Apòstol, perquè he perseguit l'Església de Déu’ (1Co 15,9)».
Cerquem només la glòria de Déu. La virtut de la humilitat ens disposarà a preparar-nos degudament per a les festes que s'acosten.
Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 21 deDesembre
Text de l'Evangeli
(Lc 1,39-45):
Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!».
Comentari:
«Feliç tu que has cregut!»
Avui, el text de l'Evangeli correspon al segon misteri de goig: la «Visitació de Maria a la seva cosina Elisabet». Es ben bé un misteri! Una silenciosa explosió d'un goig profund com mai la Història ens ho ha narrat! És el goig de Maria, que acaba de ser mare, per obra i gràcia de l'Esperit Sant. La paraula llatina “gaudium” expressa un goig profund, íntim, que no esclata per fora. Malgrat això, les muntanyes de Judà es cobriren de goig. Maria exultava com una mare que acaba de saber que espera un fill. I quin Fill! Un Fill que pelegrinava, abans de néixer, pels corriols pedregosos que portaven a Ain Karen, arrebossat en el cor i en els braços de Maria.
Goig en l'ànima i en el rostre d'Elisabet, i en el nen que salta d'alegria dins les seves entranyes. Les paraules de la cosina de Maria travessaran els temps: «Beneïda sou vós entre totes les dones i beneït és el fruit del vostre sant ventre!» (cf. Lc 1,42). El rés del Rosari, com font de goig, és una de les noves perspectives descobertes per Joan Pau ll en la seva Carta apostòlica sobre El Rosari de la Verge Maria.
La joia és inseparable de la fe. «D'on em ve a mi tant de bé que la mare del meu Senyor em vingui a visitar?» (Lc 1,43). L'alegria de Déu i de Maria s'ha escampat arreu del món. Per a donar-li pas, només cal obrir-se per la fe a l'acció constant de Déu en la nostra vida, i fer camí amb l'Infant, amb Aquella que ha cregut, i de la mà enamorada i forta de sant Josep. Pels camins de la terra, l'asfalt o les llambordes o els terrenys fangosos, un cristià intel·ligent porta damunt seu, sempre, dues dimensions de la fe: la unió amb Déu i el servei als altres. Tot ben junt: amb una unitat de vida que faci que no hi hagi solució de continuïtat entre una cosa i l'altra.
(Lc 1,39-45):
Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!».
Comentari:
«Feliç tu que has cregut!»
Avui, el text de l'Evangeli correspon al segon misteri de goig: la «Visitació de Maria a la seva cosina Elisabet». Es ben bé un misteri! Una silenciosa explosió d'un goig profund com mai la Història ens ho ha narrat! És el goig de Maria, que acaba de ser mare, per obra i gràcia de l'Esperit Sant. La paraula llatina “gaudium” expressa un goig profund, íntim, que no esclata per fora. Malgrat això, les muntanyes de Judà es cobriren de goig. Maria exultava com una mare que acaba de saber que espera un fill. I quin Fill! Un Fill que pelegrinava, abans de néixer, pels corriols pedregosos que portaven a Ain Karen, arrebossat en el cor i en els braços de Maria.
Goig en l'ànima i en el rostre d'Elisabet, i en el nen que salta d'alegria dins les seves entranyes. Les paraules de la cosina de Maria travessaran els temps: «Beneïda sou vós entre totes les dones i beneït és el fruit del vostre sant ventre!» (cf. Lc 1,42). El rés del Rosari, com font de goig, és una de les noves perspectives descobertes per Joan Pau ll en la seva Carta apostòlica sobre El Rosari de la Verge Maria.
La joia és inseparable de la fe. «D'on em ve a mi tant de bé que la mare del meu Senyor em vingui a visitar?» (Lc 1,43). L'alegria de Déu i de Maria s'ha escampat arreu del món. Per a donar-li pas, només cal obrir-se per la fe a l'acció constant de Déu en la nostra vida, i fer camí amb l'Infant, amb Aquella que ha cregut, i de la mà enamorada i forta de sant Josep. Pels camins de la terra, l'asfalt o les llambordes o els terrenys fangosos, un cristià intel·ligent porta damunt seu, sempre, dues dimensions de la fe: la unió amb Déu i el servei als altres. Tot ben junt: amb una unitat de vida que faci que no hi hagi solució de continuïtat entre una cosa i l'altra.
Dia litúrgic: Diumenge IV (B) d'Advent 18-12-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 1,26-38):
En aquell temps, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'Àngel entrà a trobar-la i li digué: «Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu». Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així.
L'Àngel li digué: «No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi». Maria preguntà a l'àngel: «Com podrà ser això, si jo sóc verge?». L'àngel li respongué: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible». Maria va dir: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». I l'àngel es va retirar.
Comentari:
«Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús»
Avui, l'Evangeli té el to d'un conte popular. Les rondalles s'enceten així: «Una vegada hi havia...», es presenten personatges, època, lloc i tema. Aquest arribarà al punt àlgid, amb el nus de la narració; finalment hi ha el desenllaç.
Sant Lluc, semblantment, ens conta, amb to popular i entenedor, la història més gran. Presenta, no una narració creada per la imaginació, sinó una realitat teixida pel mateix Déu, amb col·laboració humana. El punt àlgid és: «Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús» (Lc 1,31).
Aquest missatge ens diu que Nadal és a prop. Maria ens n'obrirà la porta amb la seva col·laboració a l'obra de Déu. La humil noia de Natzaret escolta astorada l'anunci de l'Àngel. Precisament pregava que Déu enviés aviat l'Ungit, per a salvar el món. Poc s'ho imaginava, en el seu capteniment modest, que Déu l'escollia justament a Ella, per a realitzar els seus plans.
Maria viu uns moments tensos, dramàtics, en el seu cor: era i volia romandre verge; Déu ara li proposa una maternitat. Maria no ho entén: «Com serà això?» (Lc 1,34), pregunta. L'Àngel li diu que virginitat i maternitat no es contradiuen, sinó que, per la força de l'Esperit Sant, s'integren perfectament. No és que Ella ara ho entengui gaire més. Però ja en té prou, car el prodigi serà obra de Déu: «A Déu no li és impossible» (Lc 1,37). Per això respon: «Que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38). Que es compleixin! Faci's! Fiat! Sí. Total acceptació de la Voluntat de Déu, mig a les palpentes, però sense condicions.
En aquell instant mateix, «la Paraula es féu home i habità entre nosaltres!» (Jn 1,14). Aquell conte popular esdevé ensems la realitat més divina i més humana. Pau VI escrigué l'any 1974: «En Maria hi veiem la resposta que Déu dóna al misteri de l'home; i la pregunta que l'home fa sobre Déu i la pròpia vida».
(Lc 1,26-38):
En aquell temps, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'Àngel entrà a trobar-la i li digué: «Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu». Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així.
L'Àngel li digué: «No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi». Maria preguntà a l'àngel: «Com podrà ser això, si jo sóc verge?». L'àngel li respongué: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible». Maria va dir: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». I l'àngel es va retirar.
Comentari:
«Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús»
Avui, l'Evangeli té el to d'un conte popular. Les rondalles s'enceten així: «Una vegada hi havia...», es presenten personatges, època, lloc i tema. Aquest arribarà al punt àlgid, amb el nus de la narració; finalment hi ha el desenllaç.
Sant Lluc, semblantment, ens conta, amb to popular i entenedor, la història més gran. Presenta, no una narració creada per la imaginació, sinó una realitat teixida pel mateix Déu, amb col·laboració humana. El punt àlgid és: «Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús» (Lc 1,31).
Aquest missatge ens diu que Nadal és a prop. Maria ens n'obrirà la porta amb la seva col·laboració a l'obra de Déu. La humil noia de Natzaret escolta astorada l'anunci de l'Àngel. Precisament pregava que Déu enviés aviat l'Ungit, per a salvar el món. Poc s'ho imaginava, en el seu capteniment modest, que Déu l'escollia justament a Ella, per a realitzar els seus plans.
Maria viu uns moments tensos, dramàtics, en el seu cor: era i volia romandre verge; Déu ara li proposa una maternitat. Maria no ho entén: «Com serà això?» (Lc 1,34), pregunta. L'Àngel li diu que virginitat i maternitat no es contradiuen, sinó que, per la força de l'Esperit Sant, s'integren perfectament. No és que Ella ara ho entengui gaire més. Però ja en té prou, car el prodigi serà obra de Déu: «A Déu no li és impossible» (Lc 1,37). Per això respon: «Que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38). Que es compleixin! Faci's! Fiat! Sí. Total acceptació de la Voluntat de Déu, mig a les palpentes, però sense condicions.
En aquell instant mateix, «la Paraula es féu home i habità entre nosaltres!» (Jn 1,14). Aquell conte popular esdevé ensems la realitat més divina i més humana. Pau VI escrigué l'any 1974: «En Maria hi veiem la resposta que Déu dóna al misteri de l'home; i la pregunta que l'home fa sobre Déu i la pròpia vida».
Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 17 deDesembre
Text de l'Evangeli
(Mt 1,1-17):
Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham. Abraham va ser el pare d'Isaac; Isaac, de Jacob; Jacob, de Judà i els seus germans; Judà va ser el pare de Fares i Zara, nascuts de Tamar; Fares va ser el pare d'Hesron; Hesron, d'Aram; Aram, d'Amminadab; Amminadab, de Naasson; Naasson, de Salmon; Salmon va ser el pare de Booz, nascut de Rahab; Booz va ser el pare d'Obed, nascut de Rut; Obed va ser el pare de Jessè; Jessè va ser el pare de David, el rei.
David va ser el pare de Salomó, nascut de la muller d'Uries; Salomó va ser el pare de Roboam; Roboam, d'Abies; Abies, d'Asà; Asà, de Josafat; Josafat, de Joram; Joram, d'Ozies; Ozies, de Jotam; Jotam, d'Acaz; Acaz, d'Ezequies; Ezequies, de Manassès; Manassès, d'Amon; Amon, de Josies; Josies va ser el pare de Jeconies i els seus germans. En aquell temps hi hagué la deportació a Babilònia.
Després de la deportació de Babilònia, Jeconies va ser el pare de Salatiel; Salatiel, de Zorobabel; Zorobabel, d'Abihud; Abihud, d'Eliaquim; Eliaquim, d'Azor; Azor, de Sadoc; Sadoc, d'Aquim; Aquim, d'Eliüd; Eliüd, d'Eleazar; Eleazar, de Matan; Matan, de Jacob, i Jacob va ser el pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Messies. En total, doncs, són catorze les generacions des d'Abraham fins a David; catorze, des de David fins a la deportació de Babilònia, i catorze, des de la deportació de Babilònia fins al Messies.
Comentari:
«Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham»
Avui, quan en la litúrgia de la missa llegim la genealogia de Jesús, ens ve al pensament una frase que diuen a pagès: «De Joseps, Joans i ases, n'hi ha per totes les cases». Per això, per tal de distingir-los, hom usa el motiu de les cases. Així, diuen, per exemple, en Josep de Ca la Filomena, en Josep de Ca la Soledat... D'aquesta manera, una persona queda fàcilment identificada. El problema és que un resta marcat per la bona o mala fama dels seus avantpassats. És el que succeeix amb la «genealogia de Jesús, el Crist, fill de David, fill d'Abraham» (Mt 1,1).
Sant Mateu ens està dient que Jesús és Home vertader. Altrament dit, que Jesús —com tot home i tota dona que ve a aquest món— no parteix de zero, sinó que porta ja al darrere una història. Això vol dir que l'Encarnació va de debò, que quan Déu es fa home, ho fa amb totes les conseqüències. El Fill de Déu, en venir a aquest món, assumeix també un passat familiar.
Resseguint els personatges de la llista, podem apreciar que Jesús —pel que fa a la genealogia familiar— no presenta un “expedient immaculat”. Com escriví el Cardenal Nguyen van Thuan, «en aquest món, si un poble escriu la seva història oficial, parlarà de la seva grandesa... És un cas únic, admirable i esplèndid trobar un poble que en la seva història oficial no amaga els pecats dels seus avantpassats». Apareixen pecats com l'homicidi (David), la idolatria (Salomó) o la prostitució (Rahab). I al costat d'això, hi ha moments de gràcia i de fidelitat a Déu, i sobretot les figures de Josep i Maria, «de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Crist» (Mt 1,16).
En definitiva, la genealogia de Jesús ens ajuda a contemplar el misteri que estem propers a celebrar: que Déu es va fer home, vertader Home, i «ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14).
(Mt 1,1-17):
Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham. Abraham va ser el pare d'Isaac; Isaac, de Jacob; Jacob, de Judà i els seus germans; Judà va ser el pare de Fares i Zara, nascuts de Tamar; Fares va ser el pare d'Hesron; Hesron, d'Aram; Aram, d'Amminadab; Amminadab, de Naasson; Naasson, de Salmon; Salmon va ser el pare de Booz, nascut de Rahab; Booz va ser el pare d'Obed, nascut de Rut; Obed va ser el pare de Jessè; Jessè va ser el pare de David, el rei.
David va ser el pare de Salomó, nascut de la muller d'Uries; Salomó va ser el pare de Roboam; Roboam, d'Abies; Abies, d'Asà; Asà, de Josafat; Josafat, de Joram; Joram, d'Ozies; Ozies, de Jotam; Jotam, d'Acaz; Acaz, d'Ezequies; Ezequies, de Manassès; Manassès, d'Amon; Amon, de Josies; Josies va ser el pare de Jeconies i els seus germans. En aquell temps hi hagué la deportació a Babilònia.
Després de la deportació de Babilònia, Jeconies va ser el pare de Salatiel; Salatiel, de Zorobabel; Zorobabel, d'Abihud; Abihud, d'Eliaquim; Eliaquim, d'Azor; Azor, de Sadoc; Sadoc, d'Aquim; Aquim, d'Eliüd; Eliüd, d'Eleazar; Eleazar, de Matan; Matan, de Jacob, i Jacob va ser el pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Messies. En total, doncs, són catorze les generacions des d'Abraham fins a David; catorze, des de David fins a la deportació de Babilònia, i catorze, des de la deportació de Babilònia fins al Messies.
Comentari:
«Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham»
Avui, quan en la litúrgia de la missa llegim la genealogia de Jesús, ens ve al pensament una frase que diuen a pagès: «De Joseps, Joans i ases, n'hi ha per totes les cases». Per això, per tal de distingir-los, hom usa el motiu de les cases. Així, diuen, per exemple, en Josep de Ca la Filomena, en Josep de Ca la Soledat... D'aquesta manera, una persona queda fàcilment identificada. El problema és que un resta marcat per la bona o mala fama dels seus avantpassats. És el que succeeix amb la «genealogia de Jesús, el Crist, fill de David, fill d'Abraham» (Mt 1,1).
Sant Mateu ens està dient que Jesús és Home vertader. Altrament dit, que Jesús —com tot home i tota dona que ve a aquest món— no parteix de zero, sinó que porta ja al darrere una història. Això vol dir que l'Encarnació va de debò, que quan Déu es fa home, ho fa amb totes les conseqüències. El Fill de Déu, en venir a aquest món, assumeix també un passat familiar.
Resseguint els personatges de la llista, podem apreciar que Jesús —pel que fa a la genealogia familiar— no presenta un “expedient immaculat”. Com escriví el Cardenal Nguyen van Thuan, «en aquest món, si un poble escriu la seva història oficial, parlarà de la seva grandesa... És un cas únic, admirable i esplèndid trobar un poble que en la seva història oficial no amaga els pecats dels seus avantpassats». Apareixen pecats com l'homicidi (David), la idolatria (Salomó) o la prostitució (Rahab). I al costat d'això, hi ha moments de gràcia i de fidelitat a Déu, i sobretot les figures de Josep i Maria, «de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Crist» (Mt 1,16).
En definitiva, la genealogia de Jesús ens ajuda a contemplar el misteri que estem propers a celebrar: que Déu es va fer home, vertader Home, i «ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14).
Dia litúrgic: Divendres III d'Advent 16-12-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 5,33-36):
En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Vosaltres heu enviat missatgers per interrogar Joan, i ell ha donat testimoni a favor de la veritat. No és que jo necessiti cap testimoni humà; només ho dic perquè us pugueu salvar. Joan era la llàntia encesa i resplendent, i vosaltres us vau deixar entusiasmar un cert temps per la seva claror. Però jo encara tinc a favor meu un testimoni més gran que Joan: són les obres que el Pare m'ha donat i que vol que jo dugui a terme. Aquestes obres que jo faig, sí que donen testimoni que el Pare m'ha enviat».
Comentari:
«Joan era la llàntia encesa i resplendent»
Avui, de Joan el Baptista, els cristians en tenim molt a aprendre. Jesús el compara amb el foc que crema i dóna llum: «Joan era la llàntia encesa i resplendent» (Jn 5,35). La seva missió, com la nostra, fou preparar el camí del Mestre: aplanar els cors per tal que només Crist es llueixi, anunciar que la Vida plena és possible, si seguim Jesucrist amb fidelitat. Joan és la veu que crida en el desert: «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes» (Mt 3,3). El Fill de Déu ve a la terra per a descansar en els nostres cors. —Però... en el meu cor mana la meva llibertat, i Ell em demana “permís” per a entrar-hi: per això cal “aplanar-li” la difícil ruta que enfila fins al cor humà. «Que el nostre enteniment es disposi per a la vinguda de Crist amb una preparació no inferior a la que faríem si Ell encara hagués de venir al món» (Sant Carles Borromeu).
Avui se'ns demana aprendre de sant Joan. No és fàcil. La renúncia, el sacrifici, el compromís, la Veritat… no estan de moda actualment. ¿Quants hi ha que només es mouen pels diners, pels plaers, per la comoditat, per la mentida…? Cal mantenir el cor net i desallotjat de coses. Si no, no hi poden trobar lloc ni Jesús ni les altres persones.
L'Evangeli, però, és camí de Vida i de felicitat. Només la Veritat ens pot fer lliures, encara que això ens comporti la persecució o la mort. Joan el Baptista ja ho havia intuït, però ho accepta perquè aquesta és la seva missió. El seu baptisme era alliberador i les seves paraules, convidant a la conversió, el camí per arribar-hi.
Jesús troba el camí planer, preparat, assaonat per la penitència del Baptista. Les seves obres testimonien que Ell és l'enviat. Troba ja els cors penedits i humiliats pel testimoni de Joan. Per a ell, el Mestre només té paraules d'elogi.
Tant de bo siguin les mateixes per cadascú de nosaltres. Sobretot, si hem estat capaços de senyalar el Mestre, tot presentant-lo i, alhora, desapareixent nosaltres mateixos.
(Jn 5,33-36):
En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Vosaltres heu enviat missatgers per interrogar Joan, i ell ha donat testimoni a favor de la veritat. No és que jo necessiti cap testimoni humà; només ho dic perquè us pugueu salvar. Joan era la llàntia encesa i resplendent, i vosaltres us vau deixar entusiasmar un cert temps per la seva claror. Però jo encara tinc a favor meu un testimoni més gran que Joan: són les obres que el Pare m'ha donat i que vol que jo dugui a terme. Aquestes obres que jo faig, sí que donen testimoni que el Pare m'ha enviat».
Comentari:
«Joan era la llàntia encesa i resplendent»
Avui, de Joan el Baptista, els cristians en tenim molt a aprendre. Jesús el compara amb el foc que crema i dóna llum: «Joan era la llàntia encesa i resplendent» (Jn 5,35). La seva missió, com la nostra, fou preparar el camí del Mestre: aplanar els cors per tal que només Crist es llueixi, anunciar que la Vida plena és possible, si seguim Jesucrist amb fidelitat. Joan és la veu que crida en el desert: «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes» (Mt 3,3). El Fill de Déu ve a la terra per a descansar en els nostres cors. —Però... en el meu cor mana la meva llibertat, i Ell em demana “permís” per a entrar-hi: per això cal “aplanar-li” la difícil ruta que enfila fins al cor humà. «Que el nostre enteniment es disposi per a la vinguda de Crist amb una preparació no inferior a la que faríem si Ell encara hagués de venir al món» (Sant Carles Borromeu).
Avui se'ns demana aprendre de sant Joan. No és fàcil. La renúncia, el sacrifici, el compromís, la Veritat… no estan de moda actualment. ¿Quants hi ha que només es mouen pels diners, pels plaers, per la comoditat, per la mentida…? Cal mantenir el cor net i desallotjat de coses. Si no, no hi poden trobar lloc ni Jesús ni les altres persones.
L'Evangeli, però, és camí de Vida i de felicitat. Només la Veritat ens pot fer lliures, encara que això ens comporti la persecució o la mort. Joan el Baptista ja ho havia intuït, però ho accepta perquè aquesta és la seva missió. El seu baptisme era alliberador i les seves paraules, convidant a la conversió, el camí per arribar-hi.
Jesús troba el camí planer, preparat, assaonat per la penitència del Baptista. Les seves obres testimonien que Ell és l'enviat. Troba ja els cors penedits i humiliats pel testimoni de Joan. Per a ell, el Mestre només té paraules d'elogi.
Tant de bo siguin les mateixes per cadascú de nosaltres. Sobretot, si hem estat capaços de senyalar el Mestre, tot presentant-lo i, alhora, desapareixent nosaltres mateixos.
Dia litúrgic: Dijous III d'Advent 15-12-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 7,24-30):
Quan els enviats de Joan van ser fora, Jesús es posà a parlar de Joan a les multituds: «Què heu sortit a contemplar al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits sumptuosos i viuen amb luxe s'estan als palaus dels reis! Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. És aquell de qui diu l'Escriptura: ‘Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí’. Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no hi ha ningú més gran que Joan; però el més petit en el Regne de Déu és més gran que ell».
Tot el poble, i fins i tot els publicans, van sentir la predicació de Joan i es feren batejar per ell, i reconegueren així que Déu és just, però els fariseus i els mestres de la Llei no es feren batejar i van rebutjar el designi de Déu sobre ells.
Comentari:
«Què heu sortit a contemplar al desert?»
Avui, per tres vegades ens pregunta Jesucrist: «¿Què heu sortit a contemplar al desert?»; «¿Què hi heu sortit a veure?» (Lc 7,24.25; cf. Lc 7,26).
Avui sembla com si Jesús volgués desfer de nosaltres aquell afany per la curiositat estèril, la suficiència dels fariseus i mestres de la Llei que menyspreaven el pla de Déu sobre ells, rebutjant la crida de Joan (cf. Lc 7,30). “Saber de Déu” només, no salva, ho sabem; cal conèixer-lo, estimar-lo i seguir-lo; cal una resposta des de dins, sincera, humil, agraïda.
«Van sentir la predicació de Joan i es feren batejar per ell, i reconegueren així que Déu és just» (Lc 7,29): ve ara la salvació. Com predicava sant Joan Crisòstom, ara ve no el temps de ser examinats, sinó el temps del perdó. Ara i avui és el moment, Déu és a prop, cada cop més a prop nostre, perquè és bo, perquè és just i ens coneix a fons, i per això ple d'amor que perdona; perquè espera cada tarda el nostre retorn de fills cap a casa, per abraçar-nos.
I ens regala aquest seu perdó i aquesta seva presència; trenca tota distància amb nosaltres; truca a la nostra porta. Humil, pacient, ara truca al teu cor: en el teu desert, en la teva soledat, en el teu fracàs, en la teva incapacitat, vol que hi vegis el seu amor.
Hem de sortir de les nostres comoditats i luxes per a enfrontar-nos amb la realitat tal com és: distrets pel consum i l'egoisme, hem oblidat què espera Déu de nosaltres. Desitja el nostre amor, ens vol per a Ell. Ens vol veritablement pobres i senzills, per a poder-nos donar notícia del que, malgrat tot, encara esperem: —Sóc amb tu, no tinguis por, confia en mi.
Entrant dins nostre, diguem ara amb veu quieta: —Senyor, tu que coneixes com sóc i m'acceptes, obre'm el cor a la teva presència; vull acceptar el teu amor, vull acollir-te ara que vens, en el silenci i la pau.
(Lc 7,24-30):
Quan els enviats de Joan van ser fora, Jesús es posà a parlar de Joan a les multituds: «Què heu sortit a contemplar al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits sumptuosos i viuen amb luxe s'estan als palaus dels reis! Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. És aquell de qui diu l'Escriptura: ‘Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí’. Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no hi ha ningú més gran que Joan; però el més petit en el Regne de Déu és més gran que ell».
Tot el poble, i fins i tot els publicans, van sentir la predicació de Joan i es feren batejar per ell, i reconegueren així que Déu és just, però els fariseus i els mestres de la Llei no es feren batejar i van rebutjar el designi de Déu sobre ells.
Comentari:
«Què heu sortit a contemplar al desert?»
Avui, per tres vegades ens pregunta Jesucrist: «¿Què heu sortit a contemplar al desert?»; «¿Què hi heu sortit a veure?» (Lc 7,24.25; cf. Lc 7,26).
Avui sembla com si Jesús volgués desfer de nosaltres aquell afany per la curiositat estèril, la suficiència dels fariseus i mestres de la Llei que menyspreaven el pla de Déu sobre ells, rebutjant la crida de Joan (cf. Lc 7,30). “Saber de Déu” només, no salva, ho sabem; cal conèixer-lo, estimar-lo i seguir-lo; cal una resposta des de dins, sincera, humil, agraïda.
«Van sentir la predicació de Joan i es feren batejar per ell, i reconegueren així que Déu és just» (Lc 7,29): ve ara la salvació. Com predicava sant Joan Crisòstom, ara ve no el temps de ser examinats, sinó el temps del perdó. Ara i avui és el moment, Déu és a prop, cada cop més a prop nostre, perquè és bo, perquè és just i ens coneix a fons, i per això ple d'amor que perdona; perquè espera cada tarda el nostre retorn de fills cap a casa, per abraçar-nos.
I ens regala aquest seu perdó i aquesta seva presència; trenca tota distància amb nosaltres; truca a la nostra porta. Humil, pacient, ara truca al teu cor: en el teu desert, en la teva soledat, en el teu fracàs, en la teva incapacitat, vol que hi vegis el seu amor.
Hem de sortir de les nostres comoditats i luxes per a enfrontar-nos amb la realitat tal com és: distrets pel consum i l'egoisme, hem oblidat què espera Déu de nosaltres. Desitja el nostre amor, ens vol per a Ell. Ens vol veritablement pobres i senzills, per a poder-nos donar notícia del que, malgrat tot, encara esperem: —Sóc amb tu, no tinguis por, confia en mi.
Entrant dins nostre, diguem ara amb veu quieta: —Senyor, tu que coneixes com sóc i m'acceptes, obre'm el cor a la teva presència; vull acceptar el teu amor, vull acollir-te ara que vens, en el silenci i la pau.
Dia litúrgic: Dimarts III d'Advent 13-12-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 21,28-32):
En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir: ‘Fill, vés avui a treballar a la vinya’. Ell li va respondre: ‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi. Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre: ‘De seguida, senyor’. Però no hi va anar. Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare?». Li responen: «El primer». Jesús els diu: «Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que Déu vol, però no el vau creure. Els publicans i les prostitutes sí que el van creure; en canvi, vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l'heu cregut».
Comentari:
«‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi»
Avui contemplem el pare que té dos fills i diu al primer: «Fill, vés avui a treballar a la vinya» (Mt 21,28). Ell li respongué: «‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi» (Mt 21,29). Al segon li digué el mateix. Ell li respongué: «De seguida, senyor»; però no hi anà... (cf. Mt 21,30). El que és important no és dir “sí”, sinó “obrar”. Hi ha una dita que afirma que «obres són amors i no bones raons».
En un altre moment, Jesús donarà la doctrina que ensenya aquesta paràbola: «No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel» (Mt 7,21). Tal com escriví sant Agustí, «existeixen dues voluntats. La teva voluntat ha de ser corregida per tal d'identificar-se amb la voluntat de Déu; i no la de Déu doblegada per tal d'emmotllar-se a la teva». En català diem que un nen “creu” quan obeeix: creu!, és a dir, identifiquem l'obediència amb la fe, amb la confiança en allò que ens diuen.
Obediència ve de la composició “ob-audire”: escoltar amb gran atenció. Es manifesta en l'oració, en no fer-nos “sords” a la veu de l'Amor. «Els homes tendim a “defensar-nos”, a adherir-nos al nostre egoisme. Déu exigeix que, en obeir, posem en exercici la fe. A vegades el Senyor suggereix el seu voler en veu baixa, allí en el fons de la consciència: cal romandre atents per tal de distingir aquesta veu i ésser-li fidels» (Sant Josepmaria Escrivà). Complir la voluntat de Déu suposa esdevenir sant; obeir no és ser simplement una titella en mans d'un altre, sinó interioritzar el que cal complir: i així fer-ho perquè “em dóna la gana”.
La nostra Mare la Verge, mestra en l'obediència de la fe, ens ensenyarà el mode d'aprendre a obeir la voluntat del Pare.
(Mt 21,28-32):
En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir: ‘Fill, vés avui a treballar a la vinya’. Ell li va respondre: ‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi. Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre: ‘De seguida, senyor’. Però no hi va anar. Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare?». Li responen: «El primer». Jesús els diu: «Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que Déu vol, però no el vau creure. Els publicans i les prostitutes sí que el van creure; en canvi, vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l'heu cregut».
Comentari:
«‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi»
Avui contemplem el pare que té dos fills i diu al primer: «Fill, vés avui a treballar a la vinya» (Mt 21,28). Ell li respongué: «‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi» (Mt 21,29). Al segon li digué el mateix. Ell li respongué: «De seguida, senyor»; però no hi anà... (cf. Mt 21,30). El que és important no és dir “sí”, sinó “obrar”. Hi ha una dita que afirma que «obres són amors i no bones raons».
En un altre moment, Jesús donarà la doctrina que ensenya aquesta paràbola: «No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel» (Mt 7,21). Tal com escriví sant Agustí, «existeixen dues voluntats. La teva voluntat ha de ser corregida per tal d'identificar-se amb la voluntat de Déu; i no la de Déu doblegada per tal d'emmotllar-se a la teva». En català diem que un nen “creu” quan obeeix: creu!, és a dir, identifiquem l'obediència amb la fe, amb la confiança en allò que ens diuen.
Obediència ve de la composició “ob-audire”: escoltar amb gran atenció. Es manifesta en l'oració, en no fer-nos “sords” a la veu de l'Amor. «Els homes tendim a “defensar-nos”, a adherir-nos al nostre egoisme. Déu exigeix que, en obeir, posem en exercici la fe. A vegades el Senyor suggereix el seu voler en veu baixa, allí en el fons de la consciència: cal romandre atents per tal de distingir aquesta veu i ésser-li fidels» (Sant Josepmaria Escrivà). Complir la voluntat de Déu suposa esdevenir sant; obeir no és ser simplement una titella en mans d'un altre, sinó interioritzar el que cal complir: i així fer-ho perquè “em dóna la gana”.
La nostra Mare la Verge, mestra en l'obediència de la fe, ens ensenyarà el mode d'aprendre a obeir la voluntat del Pare.
Dia litúrgic: Dilluns III d'Advent 12-12-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 21,23-27):
En aquell temps, Jesús entrà al recinte del temple. Mentre ensenyava, se li van acostar els grans sacerdots i els notables del poble i li preguntaren: «Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?». Jesús els replicà: «Jo també us faré una pregunta. Si me la contesteu, també jo us diré amb quina autoritat faig tot això. El baptisme de Joan, d'on venia: de Déu o dels homes?». Ells van pensar: «Si responem que venia de Déu, ens preguntarà: ‘Doncs per què no el vau creure?’. Però si diem que venia dels homes, ja podem tenir por de la gent, perquè tothom està convençut que Joan era un profeta». Per això respongueren a Jesús: «No ho sabem». Llavors els digué: «Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat faig tot això».
Comentari:
«Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?»
Avui, l'Evangeli ens convida a contemplar dos aspectes de la personalitat de Jesús: l'astúcia i l'autoritat. Fixem-nos primer en la seva astúcia: Ell coneix profundament el cor de l'home, coneix l'interior de cada persona que se li apropa. I quan els grans sacerdots i els notables del poble es dirigeixen a Jesús per preguntar-li, amb malícia: «Amb quina autoritat fas tot això?» (Mt 21,23), Jesús, que coneix la seva falsedat, els respon amb una altra pregunta: «El baptisme de Joan, d'on venia: de Déu o dels homes?» (Mt 21,25). Ells no saben què contestar-li, ja que si diuen que venia de Déu, entrarien en contradicció amb ells mateixos per no haver-lo cregut, i si diuen que venia dels homes es posarien en contra del poble, que el tenia per profeta. Es troben en un carreró sense sortida. Astutament, Jesús amb una simple pregunta ha denunciat la seva hipocresia; els ha donat la veritat. I la veritat sempre és incòmoda, et fa trontollar.
També nosaltres estem cridats a tenir l'astúcia de Jesús, per a fer trontollar la mentida. Tantes vegades els fills de les tenebres empren tota la seva astúcia per aconseguir més diner, més poder i més prestigi; mentre els fills de la llum sembla que tinguem l'astúcia i la imaginació un xic adormides. Igual que un home del món empra la imaginació al servei dels seus interessos, els cristians hem d'emprar els nostres talents al servei de Déu i de l'Evangeli. Per exemple: quan hom es troba davant una persona que malparla de l'Església (això passa sovint), ¿amb quina astúcia sabem respondre la seva crítica negativa? O bé, en un ambient de treball, amb un company que sols viu per a ell mateix i “passa de tothom”, ¿amb quina astúcia sabrem tornar bé per mal? Si l'estimem, com Jesús, la nostra presència li serà molt “incòmoda”.
Jesús exercia la seva autoritat gràcies al profund coneixement que tenia de les persones i de les situacions. També nosaltres estem cridats a tenir aquesta autoritat. És un do que ens ve de dalt. Com més ens exercitem a posar les coses al seu lloc, les petites coses de cada dia, més sabrem posar-hi les persones i les situacions, gràcies a les inspiracions de l'Esperit Sant.
(Mt 21,23-27):
En aquell temps, Jesús entrà al recinte del temple. Mentre ensenyava, se li van acostar els grans sacerdots i els notables del poble i li preguntaren: «Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?». Jesús els replicà: «Jo també us faré una pregunta. Si me la contesteu, també jo us diré amb quina autoritat faig tot això. El baptisme de Joan, d'on venia: de Déu o dels homes?». Ells van pensar: «Si responem que venia de Déu, ens preguntarà: ‘Doncs per què no el vau creure?’. Però si diem que venia dels homes, ja podem tenir por de la gent, perquè tothom està convençut que Joan era un profeta». Per això respongueren a Jesús: «No ho sabem». Llavors els digué: «Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat faig tot això».
Comentari:
«Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?»
Avui, l'Evangeli ens convida a contemplar dos aspectes de la personalitat de Jesús: l'astúcia i l'autoritat. Fixem-nos primer en la seva astúcia: Ell coneix profundament el cor de l'home, coneix l'interior de cada persona que se li apropa. I quan els grans sacerdots i els notables del poble es dirigeixen a Jesús per preguntar-li, amb malícia: «Amb quina autoritat fas tot això?» (Mt 21,23), Jesús, que coneix la seva falsedat, els respon amb una altra pregunta: «El baptisme de Joan, d'on venia: de Déu o dels homes?» (Mt 21,25). Ells no saben què contestar-li, ja que si diuen que venia de Déu, entrarien en contradicció amb ells mateixos per no haver-lo cregut, i si diuen que venia dels homes es posarien en contra del poble, que el tenia per profeta. Es troben en un carreró sense sortida. Astutament, Jesús amb una simple pregunta ha denunciat la seva hipocresia; els ha donat la veritat. I la veritat sempre és incòmoda, et fa trontollar.
També nosaltres estem cridats a tenir l'astúcia de Jesús, per a fer trontollar la mentida. Tantes vegades els fills de les tenebres empren tota la seva astúcia per aconseguir més diner, més poder i més prestigi; mentre els fills de la llum sembla que tinguem l'astúcia i la imaginació un xic adormides. Igual que un home del món empra la imaginació al servei dels seus interessos, els cristians hem d'emprar els nostres talents al servei de Déu i de l'Evangeli. Per exemple: quan hom es troba davant una persona que malparla de l'Església (això passa sovint), ¿amb quina astúcia sabem respondre la seva crítica negativa? O bé, en un ambient de treball, amb un company que sols viu per a ell mateix i “passa de tothom”, ¿amb quina astúcia sabrem tornar bé per mal? Si l'estimem, com Jesús, la nostra presència li serà molt “incòmoda”.
Jesús exercia la seva autoritat gràcies al profund coneixement que tenia de les persones i de les situacions. També nosaltres estem cridats a tenir aquesta autoritat. És un do que ens ve de dalt. Com més ens exercitem a posar les coses al seu lloc, les petites coses de cada dia, més sabrem posar-hi les persones i les situacions, gràcies a les inspiracions de l'Esperit Sant.
Dia litúrgic: Dijous I d'Advent 1-XII-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 7,21.24-27):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa».
Comentari:
«Entrarà al Regne del cel només el qui fa la voluntat del meu Pare del cel»
Avui, la paraula evangèlica ens convida a meditar seriosament sobre la infinita distància que hi ha entre el mer “escoltar-invocar” i el “fer” quan es tracta del missatge i de la persona de Jesús. I diem “mer” perquè no podem oblidar que hi ha maneres d'escoltar i d'invocar que comporten el fer. En efecte, tots els qui, havent escoltat l'anunci evangèlic, creuen, no restaran confosos; i tots els qui, havent cregut, invoquin el nom del Senyor, se salvaran: ho ensenya sant Pau en la carta als Romans (vegeu: 10,9-13). Es tracta, en aquest cas, dels qui creuen amb autèntica fe, aquella que «obra mitjançant la caritat», com escriu també l'Apòstol.
És un fet, però, que molts creuen i no fan. La carta de sant Jaume ho denuncia d'una manera impressionant: «Poseu en pràctica la paraula i no us limiteu a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos» (1,22); «Si no es demostra amb les obres, la fe és morta» (2,17); «Així com el cos, sense l'esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta» (2,26). És el que refusa, també inoblidablement, sant Mateu quan rebla: «No entrarà al Regne del cel tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’; hi entraran només els qui compleixen la voluntat del meu Pare del cel» (7,21).
Ens cal, doncs, escoltar i complir; és així com construïm sobre roca i no damunt de sorra. Com complir? Preguntem-nos: Déu i el proïsme m'arriben al cap —sóc creient amb convicció?; al sexe —porto una vida casta?; a la butxaca —comparteixo els meus béns amb criteri solidari?; a la cultura —contribueixo a envigorir els valors humans del meu país?; a l'augment del bé —fujo del pecat d'omissió?; al capteniment apostòlic —cerco la salvació eterna dels qui m'envolten? En una paraula: sóc una persona de seny que, amb fets, edifico la casa de la meva vida sobre la roca de Crist?
(Mt 7,21.24-27):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa».
Comentari:
«Entrarà al Regne del cel només el qui fa la voluntat del meu Pare del cel»
Avui, la paraula evangèlica ens convida a meditar seriosament sobre la infinita distància que hi ha entre el mer “escoltar-invocar” i el “fer” quan es tracta del missatge i de la persona de Jesús. I diem “mer” perquè no podem oblidar que hi ha maneres d'escoltar i d'invocar que comporten el fer. En efecte, tots els qui, havent escoltat l'anunci evangèlic, creuen, no restaran confosos; i tots els qui, havent cregut, invoquin el nom del Senyor, se salvaran: ho ensenya sant Pau en la carta als Romans (vegeu: 10,9-13). Es tracta, en aquest cas, dels qui creuen amb autèntica fe, aquella que «obra mitjançant la caritat», com escriu també l'Apòstol.
És un fet, però, que molts creuen i no fan. La carta de sant Jaume ho denuncia d'una manera impressionant: «Poseu en pràctica la paraula i no us limiteu a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos» (1,22); «Si no es demostra amb les obres, la fe és morta» (2,17); «Així com el cos, sense l'esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta» (2,26). És el que refusa, també inoblidablement, sant Mateu quan rebla: «No entrarà al Regne del cel tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’; hi entraran només els qui compleixen la voluntat del meu Pare del cel» (7,21).
Ens cal, doncs, escoltar i complir; és així com construïm sobre roca i no damunt de sorra. Com complir? Preguntem-nos: Déu i el proïsme m'arriben al cap —sóc creient amb convicció?; al sexe —porto una vida casta?; a la butxaca —comparteixo els meus béns amb criteri solidari?; a la cultura —contribueixo a envigorir els valors humans del meu país?; a l'augment del bé —fujo del pecat d'omissió?; al capteniment apostòlic —cerco la salvació eterna dels qui m'envolten? En una paraula: sóc una persona de seny que, amb fets, edifico la casa de la meva vida sobre la roca de Crist?
Dia litúrgic: 30 de Novembre: Sant Andreu, apòstol
Text de l'Evangeli
(Mt 4,18-22):
En aquell temps, Jesús, tot caminant vora el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l'anomenat Pere, i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els diu: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes». Ells deixaren immediatament les xarxes i el van seguir.
Una mica més enllà veié altres dos germans, Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca amb Zebedeu, el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els va cridar. Ells deixaren immediatament la barca i el pare i el van seguir.
Comentari:
«Us faré pescadors d'homes»
Avui és la festa de sant Andreu apòstol, una festa celebrada de manera solemne entre els cristians d'Orient. Va ser un dels dos primers joves que van conèixer Jesús a la vora del riu Jordà i que varen tenir una llarga conversa amb Ell. De seguida va cercar el seu germà Pere, tot dient-li «Hem trobat el Messies» i el dugué a Jesús (Jn 2,41). Poc temps després, Jesús cridà aquests dos germans pescadors amics seus, com llegim en l'Evangeli d'avui: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes» (Mt 4,19). Al mateix poble hi havia un altre parell de germans, Jaume i Joan, companys i amics del primers, i pescadors com ells. Jesús els crida també a seguir-lo. És ben bonic llegir que ells ho deixen tot i el segueixen “immediatament”, paraula que es repeteix per ambdós casos. A Jesús no se li ha de dir: “després”, “més endavant”, “ara tinc massa feina”...
També a cadascú de nosaltres —a tots els cristians— Jesús ens demana cada dia que posem al seu servei tot el que som i tenim —això vol dir deixar-ho tot, no tenir res com a propi— per tal que, tot vivint amb Ell les tasques de la nostra feina professional i de la nostra família, siguem “pescadors d'homes”. Què vol dir ser “pescadors d'homes”? Una bonica resposta pot ser un comentari de sant Joan Crisòstom. Aquest Pare i Doctor de l'Església diu que Andreu no sabia explicar-li bé al seu germà Pere qui era Jesús i, per això, el «va portar a la mateixa font de la llum», que és Jesucrist. “Pescar homes” vol dir ajudar tots els qui ens envolten en la família i en el treball que trobin el Crist que és l'única llum pel nostre camí.
(Mt 4,18-22):
En aquell temps, Jesús, tot caminant vora el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l'anomenat Pere, i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els diu: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes». Ells deixaren immediatament les xarxes i el van seguir.
Una mica més enllà veié altres dos germans, Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca amb Zebedeu, el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els va cridar. Ells deixaren immediatament la barca i el pare i el van seguir.
Comentari:
«Us faré pescadors d'homes»
Avui és la festa de sant Andreu apòstol, una festa celebrada de manera solemne entre els cristians d'Orient. Va ser un dels dos primers joves que van conèixer Jesús a la vora del riu Jordà i que varen tenir una llarga conversa amb Ell. De seguida va cercar el seu germà Pere, tot dient-li «Hem trobat el Messies» i el dugué a Jesús (Jn 2,41). Poc temps després, Jesús cridà aquests dos germans pescadors amics seus, com llegim en l'Evangeli d'avui: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes» (Mt 4,19). Al mateix poble hi havia un altre parell de germans, Jaume i Joan, companys i amics del primers, i pescadors com ells. Jesús els crida també a seguir-lo. És ben bonic llegir que ells ho deixen tot i el segueixen “immediatament”, paraula que es repeteix per ambdós casos. A Jesús no se li ha de dir: “després”, “més endavant”, “ara tinc massa feina”...
També a cadascú de nosaltres —a tots els cristians— Jesús ens demana cada dia que posem al seu servei tot el que som i tenim —això vol dir deixar-ho tot, no tenir res com a propi— per tal que, tot vivint amb Ell les tasques de la nostra feina professional i de la nostra família, siguem “pescadors d'homes”. Què vol dir ser “pescadors d'homes”? Una bonica resposta pot ser un comentari de sant Joan Crisòstom. Aquest Pare i Doctor de l'Església diu que Andreu no sabia explicar-li bé al seu germà Pere qui era Jesús i, per això, el «va portar a la mateixa font de la llum», que és Jesucrist. “Pescar homes” vol dir ajudar tots els qui ens envolten en la família i en el treball que trobin el Crist que és l'única llum pel nostre camí.
Dia litúrgic: Dimarts I d'Advent 29-11-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 10,21-24):
En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix qui és el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix qui és el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar». Després es va girar cap als deixebles i, a part, els digué: «Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu! Us asseguro que molts profetes i reis van voler veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren».
Comentari:
«T'enalteixo, Pare»
Avui llegim un extracte del capítol 10 de l'Evangeli segons sant Lluc. El Senyor ha enviat setanta i dos deixebles als llocs a on Ell mateix ha d'anar. I retornen exultants. Tot oint-los contar els seus fets i gestes, «Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: ‘T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra’» (Lc 10,21).
La gratitud és una de les facetes de la humilitat. La persona arrogant considera que no deu res a ningú. Però per tal d'esdevenir agraïts, abans de res, cal ésser capaços de descobrir la nostra petitesa. “Gràcies” és una d'aquelles paraules que ensenyem als nens. «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Lc 10,21).
Benet XVI, en parlar de l'actitud d'adoració, afirma que ella pressuposa una «reconeixença de la presència de Déu, Creador i Senyor de l'univers. És un reconeixement ple de gratitud, que brolla des del més pregon del cor i abasta tot l'ésser, perquè l'home solament pot realitzar-se plenament a si mateix adorant i estimant Déu per damunt de totes les coses».
Una ànima sensible experimenta la necessitat de palesar el seu reconeixement. És l'única cosa que els homes podem fer per tal de respondre als favors divins. «Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7). Sens dubte, ens cal «donar gràcies a Déu Pare, a través del seu Fill, en l'Esperit Sant; amb la gran misericòrdia amb què ens ha estimat, ha sentit compassió de nosaltres, i quan érem morts pels nostres pecats, ens ha fet reviure amb el Crist per tal que siguem en Ell una nova creació» (Sant Lleó Magne).
(Lc 10,21-24):
En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix qui és el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix qui és el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar». Després es va girar cap als deixebles i, a part, els digué: «Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu! Us asseguro que molts profetes i reis van voler veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren».
Comentari:
«T'enalteixo, Pare»
Avui llegim un extracte del capítol 10 de l'Evangeli segons sant Lluc. El Senyor ha enviat setanta i dos deixebles als llocs a on Ell mateix ha d'anar. I retornen exultants. Tot oint-los contar els seus fets i gestes, «Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: ‘T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra’» (Lc 10,21).
La gratitud és una de les facetes de la humilitat. La persona arrogant considera que no deu res a ningú. Però per tal d'esdevenir agraïts, abans de res, cal ésser capaços de descobrir la nostra petitesa. “Gràcies” és una d'aquelles paraules que ensenyem als nens. «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Lc 10,21).
Benet XVI, en parlar de l'actitud d'adoració, afirma que ella pressuposa una «reconeixença de la presència de Déu, Creador i Senyor de l'univers. És un reconeixement ple de gratitud, que brolla des del més pregon del cor i abasta tot l'ésser, perquè l'home solament pot realitzar-se plenament a si mateix adorant i estimant Déu per damunt de totes les coses».
Una ànima sensible experimenta la necessitat de palesar el seu reconeixement. És l'única cosa que els homes podem fer per tal de respondre als favors divins. «Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7). Sens dubte, ens cal «donar gràcies a Déu Pare, a través del seu Fill, en l'Esperit Sant; amb la gran misericòrdia amb què ens ha estimat, ha sentit compassió de nosaltres, i quan érem morts pels nostres pecats, ens ha fet reviure amb el Crist per tal que siguem en Ell una nova creació» (Sant Lleó Magne).
Dia litúrgic: Diumenge I (B) d'Advent 27-11-2011
Text de l'Evangeli
(Mc 13,33-37):
En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment. Passa com amb un home que se'n va a terres llunyanes. Deixa casa seva, després de donar facultats als seus servents i confiar a cada un la seva tasca; i al porter li mana que vetlli. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan vindrà l'amo de la casa: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada; no fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint. El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!».
Comentari:
«Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment»
Avui, en aquest diumenge primer d'Advent, l'Església comença a recórrer un nou any litúrgic. Entrem, per tant, en uns dies d'especial expectació, renovació i preparació.
Jesús adverteix que «no sabeu quan serà el moment» (Mc 13,33). Sí, en aquesta vida hi ha un moment decisiu. Quan serà? No ho sabem. El Senyor ni tan sols volgué revelar el moment en què s'hauria de produir el final del món.
En fi, tot això ens mena envers una actitud d'expectació i de conscienciació: «No fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint» (Mc 13,36). El temps en aquesta vida és temps per al lliurament, per a la maduració de la nostra capacitat d'estimar; no és pas un temps per a l'entreteniment. És un temps de “nuviatge” com a preparació per al temps de les “noces” en el més enllà en comunió amb Déu i tots els sants.
La vida, però, és un constant començar i recomençar. El fet és que passem per molts moments decisius: potser cada dia, cada hora i cada minut han d'esdevenir un temps decisiu. Molts o pocs, però —en definitiva— dies, hores i minuts: és aquí, en el moment concret, on ens espera el Senyor. «En la vida nostra, en la vida dels cristians, la conversió primera —aquest moment únic, que cadascú recorda i en el qual hom feu clarament allò que el Senyor ens demana— és important; però encara són més importants, i més difícils, les successives conversions» (Sant Josepmaria).
En aquest temps litúrgic ens preparem per a celebrar el gran “adveniment”: la vinguda del Nostre Amo. “Nadal”, “Nativitas”: tant de bo que cada jornada de la nostra existència sigui un “naixement” a la vida d'amor! Potser fer de la nostra vida un permanent “Nadal” sigui la millor manera de no dormir. La nostra Mare Santa Maria vetlla per nosaltres!
(Mc 13,33-37):
En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment. Passa com amb un home que se'n va a terres llunyanes. Deixa casa seva, després de donar facultats als seus servents i confiar a cada un la seva tasca; i al porter li mana que vetlli. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan vindrà l'amo de la casa: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada; no fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint. El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!».
Comentari:
«Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment»
Avui, en aquest diumenge primer d'Advent, l'Església comença a recórrer un nou any litúrgic. Entrem, per tant, en uns dies d'especial expectació, renovació i preparació.
Jesús adverteix que «no sabeu quan serà el moment» (Mc 13,33). Sí, en aquesta vida hi ha un moment decisiu. Quan serà? No ho sabem. El Senyor ni tan sols volgué revelar el moment en què s'hauria de produir el final del món.
En fi, tot això ens mena envers una actitud d'expectació i de conscienciació: «No fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint» (Mc 13,36). El temps en aquesta vida és temps per al lliurament, per a la maduració de la nostra capacitat d'estimar; no és pas un temps per a l'entreteniment. És un temps de “nuviatge” com a preparació per al temps de les “noces” en el més enllà en comunió amb Déu i tots els sants.
La vida, però, és un constant començar i recomençar. El fet és que passem per molts moments decisius: potser cada dia, cada hora i cada minut han d'esdevenir un temps decisiu. Molts o pocs, però —en definitiva— dies, hores i minuts: és aquí, en el moment concret, on ens espera el Senyor. «En la vida nostra, en la vida dels cristians, la conversió primera —aquest moment únic, que cadascú recorda i en el qual hom feu clarament allò que el Senyor ens demana— és important; però encara són més importants, i més difícils, les successives conversions» (Sant Josepmaria).
En aquest temps litúrgic ens preparem per a celebrar el gran “adveniment”: la vinguda del Nostre Amo. “Nadal”, “Nativitas”: tant de bo que cada jornada de la nostra existència sigui un “naixement” a la vida d'amor! Potser fer de la nostra vida un permanent “Nadal” sigui la millor manera de no dormir. La nostra Mare Santa Maria vetlla per nosaltres!
Dia litúrgic: Divendres XXXIVdurant l'any 25-11-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 21,29-33):
En aquell temps, Jesús posà als seus deixebles aquesta comparació: «Mireu la figuera i els altres arbres: quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l'estiu és a prop. Igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu. Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran».
Comentari:
«Quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu»
Avui, som convidats per Jesús a veure els senyals que es mostren en el nostre temps i època, i a reconèixer en ells la proximitat del Regne de Déu. La invitació és per a què fitem la nostra mirada en la figuera i en els altres arbres —«Mireu la figuera i els altres arbres» (Lc 21,29)— i per tal de fixar la nostra atenció en allò que percebem que succeeix en ells: «Quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l'estiu és a prop» (Lc 21,30). Les figueres començaven a fer la brotada; els brots començaven a sorgir. No es tractava solament de l'expectativa per les flors o els fruits que sorgien, era també el pronòstic de l'estiu, durant el qual tots els arbres "comencen a brotar".
Segons Benet XVI, «la Paraula de Déu ens impulsa a modificar el nostre concepte de realisme». En efecte, «realista és qui reconeix en el Verb de Déu el fonament de tot». Aquesta Paraula viva que ens mostra l'estiu com a senyal de proximitat i d'exuberància de la lluminositat és la pròpia Llum: «Quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu» (Lc 29,31). En aquest sentit, «ara, la Paraula no solament pot ser escoltada, no solament té una veu, sinó que té un rostre (...) que podem veure: Jesús de Natzaret» (Benet XVI).
La comunicació de Jesús amb el Pare fou perfecta; i el que Ell rebé del Pare, Ell ens ho donà, tot comunicant-se amb la mateixa perfecció amb nosaltres. D'aquesta manera, la proximitat del Regne de Déu —que fa palesa la lliure iniciativa de Déu que ve al nostre encontre— ha de moure'ns en la reconeixença d'aquest apropament, per tal que també nosaltres ens comuniquem amb el Pare per mitjà de la Paraula del Senyor —Verbum Domini— tot veient tots aquests senyals com a realització de les promeses del Pare en Crist Jesús.
(Lc 21,29-33):
En aquell temps, Jesús posà als seus deixebles aquesta comparació: «Mireu la figuera i els altres arbres: quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l'estiu és a prop. Igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu. Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran».
Comentari:
«Quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu»
Avui, som convidats per Jesús a veure els senyals que es mostren en el nostre temps i època, i a reconèixer en ells la proximitat del Regne de Déu. La invitació és per a què fitem la nostra mirada en la figuera i en els altres arbres —«Mireu la figuera i els altres arbres» (Lc 21,29)— i per tal de fixar la nostra atenció en allò que percebem que succeeix en ells: «Quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l'estiu és a prop» (Lc 21,30). Les figueres començaven a fer la brotada; els brots començaven a sorgir. No es tractava solament de l'expectativa per les flors o els fruits que sorgien, era també el pronòstic de l'estiu, durant el qual tots els arbres "comencen a brotar".
Segons Benet XVI, «la Paraula de Déu ens impulsa a modificar el nostre concepte de realisme». En efecte, «realista és qui reconeix en el Verb de Déu el fonament de tot». Aquesta Paraula viva que ens mostra l'estiu com a senyal de proximitat i d'exuberància de la lluminositat és la pròpia Llum: «Quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu» (Lc 29,31). En aquest sentit, «ara, la Paraula no solament pot ser escoltada, no solament té una veu, sinó que té un rostre (...) que podem veure: Jesús de Natzaret» (Benet XVI).
La comunicació de Jesús amb el Pare fou perfecta; i el que Ell rebé del Pare, Ell ens ho donà, tot comunicant-se amb la mateixa perfecció amb nosaltres. D'aquesta manera, la proximitat del Regne de Déu —que fa palesa la lliure iniciativa de Déu que ve al nostre encontre— ha de moure'ns en la reconeixença d'aquest apropament, per tal que també nosaltres ens comuniquem amb el Pare per mitjà de la Paraula del Senyor —Verbum Domini— tot veient tots aquests senyals com a realització de les promeses del Pare en Crist Jesús.
Dia litúrgic: Dijous XXXIV durant l'any 24-11-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 21,20-28):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan veureu que les legions encerclen Jerusalem, sapigueu que arriba la seva devastació. Llavors, els qui es trobin a Judea, que fugin a les muntanyes; els qui siguin dintre la ciutat, que l'abandonin, i els qui es trobin al camp, que no entrin a la ciutat, perquè haurà vingut el temps que Déu li demanarà comptes, i tot allò que diuen les Escriptures es complirà.
»Ai de les qui esperin un fill o el criïn aquells dies! Perquè caurà una gran calamitat sobre el país i s'estendrà l'odi contra aquest poble: moriran víctimes de l'espasa o seran enduts captius per totes les nacions, i Jerusalem serà trepitjada pels pagans, fins que es compleixi el temps que Déu els ha concedit. Després hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. La gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra, perquè fins i tot els estols celestials trontollaran. Llavors veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat. Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta».
Comentari:
«Redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta»
Avui, llegint aquest sant Evangeli, ¿com no ens poden ser presents els moments actuals, cada vegada més plens d'amenaces i més tenyits de sang? «A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. La gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra» (Lc 21,25b-26a). Moltes vegades, la segona vinguda del Senyor ha estat representada amb les imatges més terrorífiques possibles, com sembla ésser en aquest Evangeli, sempre sota el signe de la por.
Però, és aquest el missatge que l'Evangeli ens adreça avui? Fixem-nos en les últimes paraules: «Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta» (Lc 21,28). El centre del missatge d'aquests darrers dies de l'any litúrgic no és la por sinó l'esperança de la futura alliberació, és a dir, l'esperança del tot cristiana de l'assoliment de la plena vida amb el Senyor, en la qual participaran també el nostre cos i el món que ens envolta. Els esdeveniments narrats en forma tan dramàtica volen indicar simbòlicament la participació de tota la creació en la segona vinguda del Senyor, com ja va participar en la primera vinguda, especialment en el moment de la seva passió, quan el cel s'enfosquí i la terra tremolà. La dimensió còsmica no quedarà abandonada a la fi dels temps, perquè és una dimensió que acompanya l'home des que entrà al Paradís.
L'esperança del cristià no és enganyosa, perquè quan tot això succeeixi —ens diu el mateix Senyor— «llavors, veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat» (Lc 21,27). No visquem angoixats per la segona vinguda del Senyor, per la seva Parusia: meditem, més aviat, les profundes paraules de sant Agustí que, ja al seu temps, es preguntava, veient els cristians atemorits pel retorn del Senyor: «Com pot l'Esposa tenir por del seu Espòs?».
(Lc 21,20-28):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan veureu que les legions encerclen Jerusalem, sapigueu que arriba la seva devastació. Llavors, els qui es trobin a Judea, que fugin a les muntanyes; els qui siguin dintre la ciutat, que l'abandonin, i els qui es trobin al camp, que no entrin a la ciutat, perquè haurà vingut el temps que Déu li demanarà comptes, i tot allò que diuen les Escriptures es complirà.
»Ai de les qui esperin un fill o el criïn aquells dies! Perquè caurà una gran calamitat sobre el país i s'estendrà l'odi contra aquest poble: moriran víctimes de l'espasa o seran enduts captius per totes les nacions, i Jerusalem serà trepitjada pels pagans, fins que es compleixi el temps que Déu els ha concedit. Després hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. La gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra, perquè fins i tot els estols celestials trontollaran. Llavors veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat. Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta».
Comentari:
«Redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta»
Avui, llegint aquest sant Evangeli, ¿com no ens poden ser presents els moments actuals, cada vegada més plens d'amenaces i més tenyits de sang? «A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. La gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra» (Lc 21,25b-26a). Moltes vegades, la segona vinguda del Senyor ha estat representada amb les imatges més terrorífiques possibles, com sembla ésser en aquest Evangeli, sempre sota el signe de la por.
Però, és aquest el missatge que l'Evangeli ens adreça avui? Fixem-nos en les últimes paraules: «Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta» (Lc 21,28). El centre del missatge d'aquests darrers dies de l'any litúrgic no és la por sinó l'esperança de la futura alliberació, és a dir, l'esperança del tot cristiana de l'assoliment de la plena vida amb el Senyor, en la qual participaran també el nostre cos i el món que ens envolta. Els esdeveniments narrats en forma tan dramàtica volen indicar simbòlicament la participació de tota la creació en la segona vinguda del Senyor, com ja va participar en la primera vinguda, especialment en el moment de la seva passió, quan el cel s'enfosquí i la terra tremolà. La dimensió còsmica no quedarà abandonada a la fi dels temps, perquè és una dimensió que acompanya l'home des que entrà al Paradís.
L'esperança del cristià no és enganyosa, perquè quan tot això succeeixi —ens diu el mateix Senyor— «llavors, veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat» (Lc 21,27). No visquem angoixats per la segona vinguda del Senyor, per la seva Parusia: meditem, més aviat, les profundes paraules de sant Agustí que, ja al seu temps, es preguntava, veient els cristians atemorits pel retorn del Senyor: «Com pot l'Esposa tenir por del seu Espòs?».
Dia litúrgic: Dimecres XXXIV durant l'any
Text de l'Evangeli
(Lc 21,12-19):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us agafaran, us perseguiran, us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir. Sereu traïts fins i tot pels vostres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però no es perdrà ni un de sol dels vostres cabells. Amb la vostra perseverança salvareu la vida!».
Comentari:
«Amb la vostra perseverança salvareu la vida!»
Avui parem esment en aquesta breu i incisiva sentència de nostre Senyor, la qual se'ns clava a l'ànima, i en ferir-la ens fa pensar: ¿per què és tan important la perseverança?; ¿per què Jesús fa dependre la salvació de l'exercici d'aquesta virtut?
Perquè el deixeble no és més que el Mestre —«Tothom us odiarà per causa del meu nom» (Lc 21,17)—, i si el Senyor va ser signe de contradicció, els seus deixebles també ho serem necessàriament. Se n'apoderaran del Regne de Déu els qui fan violència, els qui lluiten contra els enemics de l'ànima, els qui lluiten amb energia aquesta “bellíssima guerra de pau i d'amor”, com li agradava dir a sant Josepmaria Escrivà, en la qual consisteix la vida cristiana. No hi ha roses sense espines, i no és el camí cap al cel un viarany sense dificultats. Per això, sense la virtut cardinal de la fortalesa, les nostres bones intencions acabarien essent estèrils. I la perseverança forma part de la fortalesa. Concretament, ens empeny a tenir la força que cal per portar amb joia les contradiccions.
La perseverança en grau màxim es verifica a la creu. Per això, la perseverança confereix llibertat en atorgar la possessió d'un mateix mitjançant l'amor. La promesa del Crist és indefectible: «Amb la vostra perseverança salvareu la vida!» (Lc 21,19), i és així perquè el que ens salva és la Creu. És la força de l'amor el que ens dóna a cadascú l'acceptació pacient i joiosa de la voluntat de Déu, quan aquesta —com succeeix a la Creu— contraria en un primer moment la nostra pobra voluntat humana.
Tan sols en un primer moment, perquè després s'allibera l'energia desbordant de la perseverança que ens mena a comprendre la difícil ciència de la creu. Per això, la perseverança engendra paciència, la qual va més enllà de la simple resignació. Més encara, no té res a veure amb actituds estoiques. La paciència contribueix decisivament a entendre que la Creu, molt abans que dolor, és essencialment amor.
Qui va entendre millor que ningú aquesta veritat salvadora, la nostra Mare del Cel, ens ajudarà a nosaltres a comprendre-la.
(Lc 21,12-19):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us agafaran, us perseguiran, us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir. Sereu traïts fins i tot pels vostres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però no es perdrà ni un de sol dels vostres cabells. Amb la vostra perseverança salvareu la vida!».
Comentari:
«Amb la vostra perseverança salvareu la vida!»
Avui parem esment en aquesta breu i incisiva sentència de nostre Senyor, la qual se'ns clava a l'ànima, i en ferir-la ens fa pensar: ¿per què és tan important la perseverança?; ¿per què Jesús fa dependre la salvació de l'exercici d'aquesta virtut?
Perquè el deixeble no és més que el Mestre —«Tothom us odiarà per causa del meu nom» (Lc 21,17)—, i si el Senyor va ser signe de contradicció, els seus deixebles també ho serem necessàriament. Se n'apoderaran del Regne de Déu els qui fan violència, els qui lluiten contra els enemics de l'ànima, els qui lluiten amb energia aquesta “bellíssima guerra de pau i d'amor”, com li agradava dir a sant Josepmaria Escrivà, en la qual consisteix la vida cristiana. No hi ha roses sense espines, i no és el camí cap al cel un viarany sense dificultats. Per això, sense la virtut cardinal de la fortalesa, les nostres bones intencions acabarien essent estèrils. I la perseverança forma part de la fortalesa. Concretament, ens empeny a tenir la força que cal per portar amb joia les contradiccions.
La perseverança en grau màxim es verifica a la creu. Per això, la perseverança confereix llibertat en atorgar la possessió d'un mateix mitjançant l'amor. La promesa del Crist és indefectible: «Amb la vostra perseverança salvareu la vida!» (Lc 21,19), i és així perquè el que ens salva és la Creu. És la força de l'amor el que ens dóna a cadascú l'acceptació pacient i joiosa de la voluntat de Déu, quan aquesta —com succeeix a la Creu— contraria en un primer moment la nostra pobra voluntat humana.
Tan sols en un primer moment, perquè després s'allibera l'energia desbordant de la perseverança que ens mena a comprendre la difícil ciència de la creu. Per això, la perseverança engendra paciència, la qual va més enllà de la simple resignació. Més encara, no té res a veure amb actituds estoiques. La paciència contribueix decisivament a entendre que la Creu, molt abans que dolor, és essencialment amor.
Qui va entendre millor que ningú aquesta veritat salvadora, la nostra Mare del Cel, ens ajudarà a nosaltres a comprendre-la.
Dia litúrgic: Dimarts XXXIV durant l'any 22-11-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 21,5-11):
En aquell temps, alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres precioses i amb ofrenes votives. Jesús digué: «De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat».
Llavors li preguntaren: «Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir?». Ell digué: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: ‘Sóc jo’, i també: ‘El temps arriba’. No aneu darrere d'ells. Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida». Després els va dir: «Un poble s'alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel».
Comentari:
«No en quedarà pedra sobre pedra»
Avui escoltem astorats la severa advertència del Senyor: «De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat» (Lc 21,6). Aquestes paraules de Jesús es troben als antípodes d'una així anomenada “cultura del progrés indefinit de la humanitat” o, si voleu, d'uns quants capdavanters tecnocientífics i políticomilitars de l'espècie humana, en imparable evolució.
Des d'on? Fins on? Això ningú no ho sap ni ho pot saber, llevat, en darrer terme, d'una suposada matèria eterna que nega Déu usurpant-ne, tanmateix, els atributs. Com intenten de fer-nos combregar amb rodes de molí els qui refusen de combregar amb la finitud i precarietat que són pròpies de la condició humana!
Nosaltres, deixebles del Fill de Déu fet home, de Jesús, escoltem les seves paraules i, fent-les ben nostres, les meditem. Heus ací que ens diu: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar!» (Lc 21,8). Ens ho afirma Aquell que ha vingut a donar testimoni de la veritat, tot afirmant que els qui són de la veritat escolten la seva veu.
I heus aquí també que ens assevera: «La fi no vindrà de seguida» (Lc 21,9). La qual cosa vol dir, d'una banda, que disposem d'un temps de salvació i que ens cal aprofitar-lo; i, de l'altra, que, de totes passades, la fi vindrà. Sí, Jesús, vindrà «a judicar els vius i els morts», com professem en el Credo.
Lectors de Contemplar l'Evangeli d'avui, benvolguts germans i amics: uns versets més endavant del fragment que ara comento, Jesús ens estimula i consola amb aquestes altres paraules que, en nom seu, us repeteixo: «Amb la vostra perseverança salvareu la vostra vida!» (Lc 21,19).
Nosaltres, fent-li cordial ressò, amb l'energia d'un himne cristià i català, ens exhortem els uns als altres: «Perseverem, que ja amb la mà toquem el cim!».
(Lc 21,5-11):
En aquell temps, alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres precioses i amb ofrenes votives. Jesús digué: «De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat».
Llavors li preguntaren: «Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir?». Ell digué: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: ‘Sóc jo’, i també: ‘El temps arriba’. No aneu darrere d'ells. Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida». Després els va dir: «Un poble s'alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel».
Comentari:
«No en quedarà pedra sobre pedra»
Avui escoltem astorats la severa advertència del Senyor: «De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat» (Lc 21,6). Aquestes paraules de Jesús es troben als antípodes d'una així anomenada “cultura del progrés indefinit de la humanitat” o, si voleu, d'uns quants capdavanters tecnocientífics i políticomilitars de l'espècie humana, en imparable evolució.
Des d'on? Fins on? Això ningú no ho sap ni ho pot saber, llevat, en darrer terme, d'una suposada matèria eterna que nega Déu usurpant-ne, tanmateix, els atributs. Com intenten de fer-nos combregar amb rodes de molí els qui refusen de combregar amb la finitud i precarietat que són pròpies de la condició humana!
Nosaltres, deixebles del Fill de Déu fet home, de Jesús, escoltem les seves paraules i, fent-les ben nostres, les meditem. Heus ací que ens diu: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar!» (Lc 21,8). Ens ho afirma Aquell que ha vingut a donar testimoni de la veritat, tot afirmant que els qui són de la veritat escolten la seva veu.
I heus aquí també que ens assevera: «La fi no vindrà de seguida» (Lc 21,9). La qual cosa vol dir, d'una banda, que disposem d'un temps de salvació i que ens cal aprofitar-lo; i, de l'altra, que, de totes passades, la fi vindrà. Sí, Jesús, vindrà «a judicar els vius i els morts», com professem en el Credo.
Lectors de Contemplar l'Evangeli d'avui, benvolguts germans i amics: uns versets més endavant del fragment que ara comento, Jesús ens estimula i consola amb aquestes altres paraules que, en nom seu, us repeteixo: «Amb la vostra perseverança salvareu la vostra vida!» (Lc 21,19).
Nosaltres, fent-li cordial ressò, amb l'energia d'un himne cristià i català, ens exhortem els uns als altres: «Perseverem, que ja amb la mà toquem el cim!».
Dia litúrgic: Diumenge XXXIV dedurant l'any: Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món (A)
Text de l'Evangeli
(Mt 25,31-46):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i Ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra.
»Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: ‘Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm’. Llavors els justos li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?’. El rei els respondrà: ‘Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu’.
»Després dirà als de la seva esquerra: ‘Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar. Llavors ells li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?’. Ell els contestarà: ‘Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi’ I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna».
Comentari:
«Tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu»
Avui, Jesús ens parla del judici definitiu. I amb aqueixa il·lustració metafòrica d'ovelles i cabres, en fa veure que es tractarà d'un judici d'amor. «Serem jutjats sobre l'amor», ens diu sant Joan de la Creu.
Com diu un altre místic, sant Ignasi de Loyola en la seva meditació Contemplación para alcanzar amor, l'amor s'ha de posar més en les obres que en les paraules. I l'Evangeli d'avui és ben il·lustratiu. Cada obra de caritat que fem, la fem a Crist mateix: «(...) Perquè tenia fam, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; era a la presó, i vinguéreu a veure'm» (Mt 25,34-36). Més encara: «Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi» (Mt 25,40).
Aquest passatge evangèlic, que ens fa tocar ben de peus a terra, posa la festa del judici de Crist Rei en el seu lloc. La reialesa de Crist és tota una altra cosa que la prepotència, és simplement la realitat fonamental de l'existència: l'amor tindrà la darrera paraula.
Jesús ens mostra que el sentit de la reialesa -o potestat- és el servei als altres. Ell afirmà de sí mateix que era Mestre i Senyor (cf. Jn 13,13), i també que era Rei (cf. Jn 18,37), però exercí el seu mestratge rentant els peus dels deixebles (cf. Jn 13,4 ss.), i regnà donant la vida. Jesucrist regna, primer, des d'un humil bressol (una menjadora!) i, després, des d'un tron força incòmode, és a dir, la Creu.
Sobre de la creu hi havia el cartell que deia «Jesús de Natzaret, Rei dels jueus» (Jn 19,19): el que l'aparença semblava negar, la realitat fonda del misteri de Déu ho confirmava, ja que Jesús en la seva Creu regna i el seu amor ens jutja. «Serem jutjats sobre l'amor».
(Mt 25,31-46):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i Ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra.
»Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: ‘Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm’. Llavors els justos li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?’. El rei els respondrà: ‘Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu’.
»Després dirà als de la seva esquerra: ‘Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar. Llavors ells li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?’. Ell els contestarà: ‘Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi’ I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna».
Comentari:
«Tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu»
Avui, Jesús ens parla del judici definitiu. I amb aqueixa il·lustració metafòrica d'ovelles i cabres, en fa veure que es tractarà d'un judici d'amor. «Serem jutjats sobre l'amor», ens diu sant Joan de la Creu.
Com diu un altre místic, sant Ignasi de Loyola en la seva meditació Contemplación para alcanzar amor, l'amor s'ha de posar més en les obres que en les paraules. I l'Evangeli d'avui és ben il·lustratiu. Cada obra de caritat que fem, la fem a Crist mateix: «(...) Perquè tenia fam, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; era a la presó, i vinguéreu a veure'm» (Mt 25,34-36). Més encara: «Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi» (Mt 25,40).
Aquest passatge evangèlic, que ens fa tocar ben de peus a terra, posa la festa del judici de Crist Rei en el seu lloc. La reialesa de Crist és tota una altra cosa que la prepotència, és simplement la realitat fonamental de l'existència: l'amor tindrà la darrera paraula.
Jesús ens mostra que el sentit de la reialesa -o potestat- és el servei als altres. Ell afirmà de sí mateix que era Mestre i Senyor (cf. Jn 13,13), i també que era Rei (cf. Jn 18,37), però exercí el seu mestratge rentant els peus dels deixebles (cf. Jn 13,4 ss.), i regnà donant la vida. Jesucrist regna, primer, des d'un humil bressol (una menjadora!) i, després, des d'un tron força incòmode, és a dir, la Creu.
Sobre de la creu hi havia el cartell que deia «Jesús de Natzaret, Rei dels jueus» (Jn 19,19): el que l'aparença semblava negar, la realitat fonda del misteri de Déu ho confirmava, ja que Jesús en la seva Creu regna i el seu amor ens jutja. «Serem jutjats sobre l'amor».
Dia litúrgic: Dissabte XXXIII durant l'any 19-11-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 20,27-40):
En aquell temps, uns saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: «Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. També el segon i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. Finalment va morir també la dona. Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat?».
Jesús els respongué: «Els qui viuen en aquest món es casen, però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu. I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen.
Llavors alguns mestres de la Llei li digueren: «Mestre, has respost bé». I ja no s'atrevien a preguntar-li res més.
Comentari:
«Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a Ell tots viuen»
Avui, la Paraula de Déu tracta el tema cabdal de la resurrecció dels morts. Es curiós que, com els saduceus, no ens cansem de fer preguntes inútils i sobreres. Intentem solucionar les coses del més enllà amb criteris d'ací baix, quan en el món que vindrà tot és diferent: «Els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit» (Lc 20,35). Partint de criteris equivocats, arribem a conclusions errònies.
Si ens estiméssim més i millor, no ens estranyaria que al cel no hi hagués l'exclusivisme de l'amor que hi ha ací baix, del tot comprensible a causa de la nostra limitació, la qual ens fa difícil poder sortir dels nostres cercles més propers. Però al cel ens estimarem tots i amb un cor pur, sense enveges ni recels, i no solament l'espòs o l'esposa, els fills o els de la nostra sang, sinó tothom, sense excepcions ni discriminacions de llengua, nació, raça o cultura, puix «el veritable amor assoleix una gran força» (Sant Paulí de Nola).
Ens va molt bé sentir aquestes paraules de l'Escriptura que surten dels llavis de Jesús. Ens va bé, perquè a nosaltres ens podria passar que, agitats per tantes coses que no ens deixen ni temps per pensar i influïts per una cultura ambiental que sembla negar la vida eterna, estiguéssim com tocats pel dubte respecte a la resurrecció dels morts. Sí, ens va molt bé que sigui el Senyor mateix qui ens digui que hi haurà un futur més enllà de la destrucció del nostre cos i d'aquest món que passa: «I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a Ell tots viuen» (Lc 20,37-38).
(Lc 20,27-40):
En aquell temps, uns saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: «Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. També el segon i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. Finalment va morir també la dona. Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat?».
Jesús els respongué: «Els qui viuen en aquest món es casen, però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu. I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen.
Llavors alguns mestres de la Llei li digueren: «Mestre, has respost bé». I ja no s'atrevien a preguntar-li res més.
Comentari:
«Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a Ell tots viuen»
Avui, la Paraula de Déu tracta el tema cabdal de la resurrecció dels morts. Es curiós que, com els saduceus, no ens cansem de fer preguntes inútils i sobreres. Intentem solucionar les coses del més enllà amb criteris d'ací baix, quan en el món que vindrà tot és diferent: «Els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit» (Lc 20,35). Partint de criteris equivocats, arribem a conclusions errònies.
Si ens estiméssim més i millor, no ens estranyaria que al cel no hi hagués l'exclusivisme de l'amor que hi ha ací baix, del tot comprensible a causa de la nostra limitació, la qual ens fa difícil poder sortir dels nostres cercles més propers. Però al cel ens estimarem tots i amb un cor pur, sense enveges ni recels, i no solament l'espòs o l'esposa, els fills o els de la nostra sang, sinó tothom, sense excepcions ni discriminacions de llengua, nació, raça o cultura, puix «el veritable amor assoleix una gran força» (Sant Paulí de Nola).
Ens va molt bé sentir aquestes paraules de l'Escriptura que surten dels llavis de Jesús. Ens va bé, perquè a nosaltres ens podria passar que, agitats per tantes coses que no ens deixen ni temps per pensar i influïts per una cultura ambiental que sembla negar la vida eterna, estiguéssim com tocats pel dubte respecte a la resurrecció dels morts. Sí, ens va molt bé que sigui el Senyor mateix qui ens digui que hi haurà un futur més enllà de la destrucció del nostre cos i d'aquest món que passa: «I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a Ell tots viuen» (Lc 20,37-38).
Dia litúrgic: Dijous XXXIII durant l'any 17-11-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 19,41-44):
En aquell temps, quan Jesús arribà prop de Jerusalem i veié la ciutat, arrencà a plorar per ella i digué: «Tant de bo que en el dia d'avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau! Però ara els teus ulls són incapaços de veure-ho! Vindran dies que els teus enemics construiran al teu voltant un mur de setge, t'encerclaran i t'atacaran per tots costats. Et rebatran per terra, a tu i als teus fills, i no hi deixaran pedra sobre pedra, perquè no has sabut reconèixer el moment en què Déu et visitava».
Comentari:
«Tant de bo que en el dia d'avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau!»
Avui, la imatge que ens presenta l'Evangeli és la d'un Jesús que «arrencà a plorar» (Lc 19,41) per la sort de la ciutat escollida, que no ha reconegut la presència del seu Salvador. Coneixent les notícies que s'han donat en els darrers temps, ens resultaria fàcil d'aplicar aquesta lamentació a la ciutat que és —a la vegada— santa i font de divisions.
Però mirant més enllà, podem identificar aquesta Jerusalem amb el nou poble escollit, que és l'Església, i —per extensió— amb el món en què aquesta ha de dur a terme la seva missió. Si així ho fem, ens trobarem amb una comunitat que, tot i que ha assolit cims altíssims en el camp de la tecnologia i de la ciència, gemega i plora, perquè viu encerclada per l'egoisme dels seus membres, perquè ha aixecat al seu voltant els murs de la violència i del desordre moral, perquè rebat per terra els seus fills, arrossegant-los amb les cadenes d'un individualisme deshumanitzant. En definitiva, el que ens trobarem és un poble que no ha sabut reconèixer el Déu que la visitava (cf. Lc 19,44).
Tanmateix, nosaltres els cristians, no podem quedar-nos en la pura lamentació, no hem de ser profetes de desventures, sinó homes d'esperança. Coneixem el final de la història, sabem que el Crist ha fet caure els murs i ha trencat les cadenes: les llàgrimes que vessa en aquest Evangeli prefiguren la sang amb la qual ens ha salvat.
De fet, Jesús és present en la seva Església, especialment a través d'aquells més necessitats. Cal adonar-nos d'aquesta presència per a entendre la tendresa que Crist té per nosaltres: és tan excels el seu amor, ens diu sant Ambròs, que Ell s'ha fet petit i humil perquè arribem a ser grans; Ell s'ha deixat lligar entre bolquers com un nadó perquè nosaltres siguem alliberats dels lligams del pecat; Ell s'ha deixat clavar a la creu perquè nosaltres siguem comptats entre les estrelles del cel... Per això, hem de donar gràcies a Déu, i descobrir present enmig de nosaltres aquell que ens visita i ens redimeix.
(Lc 19,41-44):
En aquell temps, quan Jesús arribà prop de Jerusalem i veié la ciutat, arrencà a plorar per ella i digué: «Tant de bo que en el dia d'avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau! Però ara els teus ulls són incapaços de veure-ho! Vindran dies que els teus enemics construiran al teu voltant un mur de setge, t'encerclaran i t'atacaran per tots costats. Et rebatran per terra, a tu i als teus fills, i no hi deixaran pedra sobre pedra, perquè no has sabut reconèixer el moment en què Déu et visitava».
Comentari:
«Tant de bo que en el dia d'avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau!»
Avui, la imatge que ens presenta l'Evangeli és la d'un Jesús que «arrencà a plorar» (Lc 19,41) per la sort de la ciutat escollida, que no ha reconegut la presència del seu Salvador. Coneixent les notícies que s'han donat en els darrers temps, ens resultaria fàcil d'aplicar aquesta lamentació a la ciutat que és —a la vegada— santa i font de divisions.
Però mirant més enllà, podem identificar aquesta Jerusalem amb el nou poble escollit, que és l'Església, i —per extensió— amb el món en què aquesta ha de dur a terme la seva missió. Si així ho fem, ens trobarem amb una comunitat que, tot i que ha assolit cims altíssims en el camp de la tecnologia i de la ciència, gemega i plora, perquè viu encerclada per l'egoisme dels seus membres, perquè ha aixecat al seu voltant els murs de la violència i del desordre moral, perquè rebat per terra els seus fills, arrossegant-los amb les cadenes d'un individualisme deshumanitzant. En definitiva, el que ens trobarem és un poble que no ha sabut reconèixer el Déu que la visitava (cf. Lc 19,44).
Tanmateix, nosaltres els cristians, no podem quedar-nos en la pura lamentació, no hem de ser profetes de desventures, sinó homes d'esperança. Coneixem el final de la història, sabem que el Crist ha fet caure els murs i ha trencat les cadenes: les llàgrimes que vessa en aquest Evangeli prefiguren la sang amb la qual ens ha salvat.
De fet, Jesús és present en la seva Església, especialment a través d'aquells més necessitats. Cal adonar-nos d'aquesta presència per a entendre la tendresa que Crist té per nosaltres: és tan excels el seu amor, ens diu sant Ambròs, que Ell s'ha fet petit i humil perquè arribem a ser grans; Ell s'ha deixat lligar entre bolquers com un nadó perquè nosaltres siguem alliberats dels lligams del pecat; Ell s'ha deixat clavar a la creu perquè nosaltres siguem comptats entre les estrelles del cel... Per això, hem de donar gràcies a Déu, i descobrir present enmig de nosaltres aquell que ens visita i ens redimeix.
Dia litúrgic: Dimecres XXXIII durant l'any 16-11-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 19,11-28):
En aquell temps, Jesús era a prop de Jerusalem i els qui l'acompanyaven es pensaven que el Regne de Déu es manifestaria immediatament. Per això digué: «Un home de família noble havia d'anar-se'n en un país llunyà per rebre-hi la dignitat reial i després tornar. Llavors va cridar deu dels seus servents, confià a cada un una quantitat igual de diners i els va dir: ‘Negocieu-hi mentre sóc fora’. Però els seus conciutadans li tenien odi i van enviar una ambaixada darrere seu a dir: ‘No volem que aquest regni damunt nostre’.
»Quan ell tornà, investit de la dignitat reial, va fer cridar els servents a qui havia confiat els diners, per saber què havien guanyat. Es presentà el primer i digué: ‘Senyor, els teus diners n'han produït deu vegades més’. Ell li respongué: ‘Molt bé, ets un bon servent! Has estat fidel en poca cosa: rep ara el govern de deu ciutats’. Vingué després el segon i digué: ‘Els teus diners, Senyor, n'han produït cinc vegades més’. Va dir també a aquest: ‘Tu, igualment, governa cinc ciutats’. Però se'n presentà un altre que digué: ‘Senyor, aquí tens els teus diners; els he guardat embolicats en un mocador. Tenia por de tu, perquè ets un home exigent: reclames allò que no has invertit i segues allò que no has sembrat’. Ell li respon: ‘Amb les teves mateixes paraules et condemno, servent dolent! Sabies que sóc un home exigent, que reclamo allò que no he invertit i sego allò que no he sembrat. Doncs per què no posaves els meus diners al banc i ara que he tornat els hauria recobrat amb els interessos?’.
»Aleshores digué als qui eren presents: ‘Preneu-li els diners i doneu-los al qui en té deu vegades més. Ells li contestaren: ‘Senyor, si ja en té deu vegades més!’. Ell replicà: ‘Us ho asseguro: a tot aquell qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I aquests enemics meus, que no em van voler per rei, porteu-los aquí i degolleu-los davant meu’».
Un cop Jesús hagué dit tot això, continuà fent camí davant d'ells pujant cap a Jerusalem.
Comentari:
«Negocieu-hi mentre sóc fora»
Avui, l'Evangeli ens proposa la paràbola de les mines: una quantitat de diners que aquell noble va repartir entre els seus servents, abans de marxar de viatge. Primer, fixem-nos en l'ocasió que provoca la paràbola de Jesús. Ell anava “pujant” a Jerusalem, on l'esperava la passió i la conseqüent resurrecció. Els deixebles «es pensaven que el regne de Déu es manifestaria immediatament» (Lc 19,11). És en aquestes circumstàncies que Jesús proposa aquesta paràbola. Amb ella, Jesús ens ensenya que hem de fer rendir els dons i qualitats que Ell ens ha donat, millor dit, que ens ha deixat a cadascú. No són “nostres” de manera que en puguem fer el que volem. Ell ens els ha deixat per tal que els fem rendir. Els qui han fet rendir les mines —més o menys— són lloats i premiats pel seu Senyor. És el servent gandul, que va guardar els diners en un mocador sense fer-los rendir, el que és blasmat i comdemnat.
El cristià, doncs, ha d'esperar —és clar!— la tornada del seu Senyor, Jesús. Però amb dues condicions, si vol que la trobada sigui amistosa. La primera és que defugi la curiositat malsana de voler saber l'hora de la tornada solemne i victoriosa del Senyor. Vindrà, diu en un altre lloc, quan menys ho pensem. Fora, doncs, cabòries sobre això. Esperem amb esperança, però en una espera confiada sense malsana curiositat. La segona és que no perdem el temps. L'espera de l'encontre i del final joiós no pot ser excusa per a no prendre'ns seriosament el moment present. Precisament, perquè la joia i el goig de l'encontre final serà tant millor quant sigui l'aportació que cadascú hagi fet per a la causa del regne en la vida present.
No manca, tampoc aquí, el greu advertiment de Jesús als que es rebel·len contra Ell: «Aquests enemics meus, que no em van voler per rei, porteu-los aquí i degolleu-los davant meu» (Lc 19,27).
(Lc 19,11-28):
En aquell temps, Jesús era a prop de Jerusalem i els qui l'acompanyaven es pensaven que el Regne de Déu es manifestaria immediatament. Per això digué: «Un home de família noble havia d'anar-se'n en un país llunyà per rebre-hi la dignitat reial i després tornar. Llavors va cridar deu dels seus servents, confià a cada un una quantitat igual de diners i els va dir: ‘Negocieu-hi mentre sóc fora’. Però els seus conciutadans li tenien odi i van enviar una ambaixada darrere seu a dir: ‘No volem que aquest regni damunt nostre’.
»Quan ell tornà, investit de la dignitat reial, va fer cridar els servents a qui havia confiat els diners, per saber què havien guanyat. Es presentà el primer i digué: ‘Senyor, els teus diners n'han produït deu vegades més’. Ell li respongué: ‘Molt bé, ets un bon servent! Has estat fidel en poca cosa: rep ara el govern de deu ciutats’. Vingué després el segon i digué: ‘Els teus diners, Senyor, n'han produït cinc vegades més’. Va dir també a aquest: ‘Tu, igualment, governa cinc ciutats’. Però se'n presentà un altre que digué: ‘Senyor, aquí tens els teus diners; els he guardat embolicats en un mocador. Tenia por de tu, perquè ets un home exigent: reclames allò que no has invertit i segues allò que no has sembrat’. Ell li respon: ‘Amb les teves mateixes paraules et condemno, servent dolent! Sabies que sóc un home exigent, que reclamo allò que no he invertit i sego allò que no he sembrat. Doncs per què no posaves els meus diners al banc i ara que he tornat els hauria recobrat amb els interessos?’.
»Aleshores digué als qui eren presents: ‘Preneu-li els diners i doneu-los al qui en té deu vegades més. Ells li contestaren: ‘Senyor, si ja en té deu vegades més!’. Ell replicà: ‘Us ho asseguro: a tot aquell qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I aquests enemics meus, que no em van voler per rei, porteu-los aquí i degolleu-los davant meu’».
Un cop Jesús hagué dit tot això, continuà fent camí davant d'ells pujant cap a Jerusalem.
Comentari:
«Negocieu-hi mentre sóc fora»
Avui, l'Evangeli ens proposa la paràbola de les mines: una quantitat de diners que aquell noble va repartir entre els seus servents, abans de marxar de viatge. Primer, fixem-nos en l'ocasió que provoca la paràbola de Jesús. Ell anava “pujant” a Jerusalem, on l'esperava la passió i la conseqüent resurrecció. Els deixebles «es pensaven que el regne de Déu es manifestaria immediatament» (Lc 19,11). És en aquestes circumstàncies que Jesús proposa aquesta paràbola. Amb ella, Jesús ens ensenya que hem de fer rendir els dons i qualitats que Ell ens ha donat, millor dit, que ens ha deixat a cadascú. No són “nostres” de manera que en puguem fer el que volem. Ell ens els ha deixat per tal que els fem rendir. Els qui han fet rendir les mines —més o menys— són lloats i premiats pel seu Senyor. És el servent gandul, que va guardar els diners en un mocador sense fer-los rendir, el que és blasmat i comdemnat.
El cristià, doncs, ha d'esperar —és clar!— la tornada del seu Senyor, Jesús. Però amb dues condicions, si vol que la trobada sigui amistosa. La primera és que defugi la curiositat malsana de voler saber l'hora de la tornada solemne i victoriosa del Senyor. Vindrà, diu en un altre lloc, quan menys ho pensem. Fora, doncs, cabòries sobre això. Esperem amb esperança, però en una espera confiada sense malsana curiositat. La segona és que no perdem el temps. L'espera de l'encontre i del final joiós no pot ser excusa per a no prendre'ns seriosament el moment present. Precisament, perquè la joia i el goig de l'encontre final serà tant millor quant sigui l'aportació que cadascú hagi fet per a la causa del regne en la vida present.
No manca, tampoc aquí, el greu advertiment de Jesús als que es rebel·len contra Ell: «Aquests enemics meus, que no em van voler per rei, porteu-los aquí i degolleu-los davant meu» (Lc 19,27).
Dia litúrgic: Dimarts XXXIII durant l'any 15-11-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 19,1-10):
En aquell temps, Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d'estatura. Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva». Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria.
Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien: «Ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador!». Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué: «Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més». Jesús li digué: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut».
Comentari:
«El Fill de l’home ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut»
Avui, Zaqueu sóc jo. Aquest personatge era ric i cap de publicans; jo tinc més del necessari i, potser, moltes vegades faig de publicà oblidant-me de Crist. Jesús, enmig de la multitud, cerca Zaqueu; avui, enmig d'aquest món, em cerca precisament a mi: «Baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva» (Lc 19,5).
Zaqueu vol veure Jesús; si no s'hi esforça i puja a l'arbre no el podrà veure. Tantes vegades voldria jo veure l'acció de Déu!, però no sé si de debò estic disposat al ridícul fent com Zaqueu. La disposició del cap de publicans de Jericó és necessària perquè Jesús pugui actuar; i, si no s'afanya, potser perdrà l'única possibilitat de ser tocat per Déu i ser així salvat. Potser jo he tingut massa ocasions de trobar-me amb Jesús i potser ja és hora de ser valent, de sortir de casa, de trobar-me amb Ell i convidar-lo a entrar dins meu, per tal que Ell pugui dir també de mi: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut» (Lc 19,9-10).
Zaqueu deixa entrar Jesús a casa seva i en el seu cor, encara que no es deu sentir digne d'una visita com aquella. En ell, la conversió és total: comença amb la renúncia a l'ambició de riqueses, segueix amb el propòsit de compartir els seus béns i acaba amb la resolució de fer justícia, tot corregint els pecats comesos. Potser Jesús m'està demanant alguna cosa semblant des de fa temps, però jo no el vull sentir i faig les oïdes sordes; em cal la conversió.
Deia sant Màxim: «No hi ha res de més estimat i agradable a Déu com que els homes es converteixin a Ell amb sincer penediment». Que Ell m'ajudi a fer-ho avui realitat.
(Lc 19,1-10):
En aquell temps, Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d'estatura. Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva». Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria.
Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien: «Ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador!». Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué: «Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més». Jesús li digué: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut».
Comentari:
«El Fill de l’home ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut»
Avui, Zaqueu sóc jo. Aquest personatge era ric i cap de publicans; jo tinc més del necessari i, potser, moltes vegades faig de publicà oblidant-me de Crist. Jesús, enmig de la multitud, cerca Zaqueu; avui, enmig d'aquest món, em cerca precisament a mi: «Baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva» (Lc 19,5).
Zaqueu vol veure Jesús; si no s'hi esforça i puja a l'arbre no el podrà veure. Tantes vegades voldria jo veure l'acció de Déu!, però no sé si de debò estic disposat al ridícul fent com Zaqueu. La disposició del cap de publicans de Jericó és necessària perquè Jesús pugui actuar; i, si no s'afanya, potser perdrà l'única possibilitat de ser tocat per Déu i ser així salvat. Potser jo he tingut massa ocasions de trobar-me amb Jesús i potser ja és hora de ser valent, de sortir de casa, de trobar-me amb Ell i convidar-lo a entrar dins meu, per tal que Ell pugui dir també de mi: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut» (Lc 19,9-10).
Zaqueu deixa entrar Jesús a casa seva i en el seu cor, encara que no es deu sentir digne d'una visita com aquella. En ell, la conversió és total: comença amb la renúncia a l'ambició de riqueses, segueix amb el propòsit de compartir els seus béns i acaba amb la resolució de fer justícia, tot corregint els pecats comesos. Potser Jesús m'està demanant alguna cosa semblant des de fa temps, però jo no el vull sentir i faig les oïdes sordes; em cal la conversió.
Deia sant Màxim: «No hi ha res de més estimat i agradable a Déu com que els homes es converteixin a Ell amb sincer penediment». Que Ell m'ajudi a fer-ho avui realitat.
Dia litúrgic: Dilluns XXXIII durant l'any 14-11-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 18,35-43):
En aquell temps, Jesús arribà prop de Jericó. Hi havia un cec assegut vora el camí, demanant caritat. En sentir passar la gent, va preguntar què era tot allò. Li digueren que passava Jesús de Natzaret. Llavors començà a cridar: «Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi!». La gent que anava davant el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, tingues pietat de mi!». Jesús s'aturà i manà que li portessin el cec. Quan va ser a prop li preguntà: «Què vols que faci per tu?». Ell respongué: «Senyor, fes que hi vegi». Jesús li digué: «Recobra la vista; la teva fe t'ha salvat». A l'instant hi veié, i seguia Jesús glorificant Déu. També tot el poble, en veure-ho, va lloar Déu.
Comentari:
«La teva fe t'ha salvat»
Avui, el cec Bartimeu (cf. Mc 10,46) ens forneix tota una lliçó de fe, manifestada amb franca senzillesa davant del Crist. Quantes vegades ens faria bé repetir la mateixa cantarella de Bartimeu: «Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi!» (Lc 18,37). És tan profitós per a la nostra ànima sentir-nos indigents! El fet és que ho som i que, malauradament, poques vegades ho reconeixem de veritat. I..., està clar: fem el ridícul. Així ens ho retreu sant Pau: «Què teniu que no ho hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7).
A Bartimeu no li fa vergonya sentir-se així. En no poques ocasions, la societat, la cultura del que és “políticament correcte”, voldran fer-nos callar: amb Bartimeu no ho aconseguiren. Ell no s'arronsà. Tot i que «la gent (...) el renyava perquè callés, ell cridava encara més fort: ‘Fill de David, tingues pietat de mi!» (Lc 18,39). Quina meravella! Dóna ganes de dir: —Gràcies, Bartimeu, per aquest exemple.
I paga la pena de fer-ho com ell, perquè Jesús escolta. I escolta sempre!, per més bullanga que alguns organitzin al voltant de nosaltres. La confiança senzilla —sense miraments— de Bartimeu desarma Jesús i li roba el cor: «Manà que li portessin el cec (...), i li preguntà: ‘Què vols que faci per tu?’» (Lc 18,40-41). Davant de tanta fe, Jesús no s'està de res! I... Bartimeu tampoc:«Senyor, fes que hi vegi» (Lc 18,41). Dit i fet: «Recobra la vista; la teva fe t'ha salvat» (Lc 18,42). I és que «la fe, si és forta, defensa tota la casa» (Sant Ambròs), és a dir, ho pot tot.
Ell ho és tot, Ell ens ho dóna tot. Aleshores, quina altra cosa podem fer davant d'Ell, sinó donar-li una resposta de fe? I aquesta “resposta de fe” equival a “deixar-se trobar” per aquest Déu que —mogut pel seu afecte de Pare— ens busca des de sempre. Déu no se'ns imposa, però passa sovint molt a la vora de nosaltres: aprenguem la lliçó de Bartimeu i... no el deixem passar de llarg!
(Lc 18,35-43):
En aquell temps, Jesús arribà prop de Jericó. Hi havia un cec assegut vora el camí, demanant caritat. En sentir passar la gent, va preguntar què era tot allò. Li digueren que passava Jesús de Natzaret. Llavors començà a cridar: «Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi!». La gent que anava davant el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, tingues pietat de mi!». Jesús s'aturà i manà que li portessin el cec. Quan va ser a prop li preguntà: «Què vols que faci per tu?». Ell respongué: «Senyor, fes que hi vegi». Jesús li digué: «Recobra la vista; la teva fe t'ha salvat». A l'instant hi veié, i seguia Jesús glorificant Déu. També tot el poble, en veure-ho, va lloar Déu.
Comentari:
«La teva fe t'ha salvat»
Avui, el cec Bartimeu (cf. Mc 10,46) ens forneix tota una lliçó de fe, manifestada amb franca senzillesa davant del Crist. Quantes vegades ens faria bé repetir la mateixa cantarella de Bartimeu: «Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi!» (Lc 18,37). És tan profitós per a la nostra ànima sentir-nos indigents! El fet és que ho som i que, malauradament, poques vegades ho reconeixem de veritat. I..., està clar: fem el ridícul. Així ens ho retreu sant Pau: «Què teniu que no ho hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7).
A Bartimeu no li fa vergonya sentir-se així. En no poques ocasions, la societat, la cultura del que és “políticament correcte”, voldran fer-nos callar: amb Bartimeu no ho aconseguiren. Ell no s'arronsà. Tot i que «la gent (...) el renyava perquè callés, ell cridava encara més fort: ‘Fill de David, tingues pietat de mi!» (Lc 18,39). Quina meravella! Dóna ganes de dir: —Gràcies, Bartimeu, per aquest exemple.
I paga la pena de fer-ho com ell, perquè Jesús escolta. I escolta sempre!, per més bullanga que alguns organitzin al voltant de nosaltres. La confiança senzilla —sense miraments— de Bartimeu desarma Jesús i li roba el cor: «Manà que li portessin el cec (...), i li preguntà: ‘Què vols que faci per tu?’» (Lc 18,40-41). Davant de tanta fe, Jesús no s'està de res! I... Bartimeu tampoc:«Senyor, fes que hi vegi» (Lc 18,41). Dit i fet: «Recobra la vista; la teva fe t'ha salvat» (Lc 18,42). I és que «la fe, si és forta, defensa tota la casa» (Sant Ambròs), és a dir, ho pot tot.
Ell ho és tot, Ell ens ho dóna tot. Aleshores, quina altra cosa podem fer davant d'Ell, sinó donar-li una resposta de fe? I aquesta “resposta de fe” equival a “deixar-se trobar” per aquest Déu que —mogut pel seu afecte de Pare— ens busca des de sempre. Déu no se'ns imposa, però passa sovint molt a la vora de nosaltres: aprenguem la lliçó de Bartimeu i... no el deixem passar de llarg!
Dia litúrgic: Diumenge XXXIII (A) de durant l'any 13-11-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 25,14-30):
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home, que havia de fer un llarg viatge, va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents; a l'altre, dos, i a l'altre, un —a cada un segons la seva capacitat— i després se'n va anar.
»Immediatament, el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. Igualment, el qui n'havia rebut dos en va guanyar dos més. Però el qui n'havia rebut un se'n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo.
»Al cap de molt de temps arriba l'amo d'aquells servents i es posa a passar comptes amb ells. Es presentà el qui havia rebut cinc talents i en dugué cinc més, tot dient: ‘Senyor, em vas confiar cinc talents; mira: n'he guanyat cinc més’. L'amo li va dir: ‘Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor’.
»Es presentà també el qui havia rebut dos talents i digué: ‘Senyor, em vas confiar dos talents; mira: n'he guanyat dos més’. L'amo li va dir: ‘Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor’.
»Es presentà encara el qui havia rebut un talent i digué: ‘Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu’. Però l'amo li va respondre: ‘Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat. Per això calia que posessis els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I a aquest servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents’».
Comentari:
«A tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar»
Avui, Jesús ens narra una altra paràbola del judici. Ens acostem a la festa de l'Advent i, per tant, el final de l'any litúrgic ja és a prop.
Déu, donant-nos la vida, ens ha lliurat també unes possibilitats —més petites o més grans— de desenvolupament personal, ètic i religiós. No importa si un té molt o poc, l'important és que s'ha de fer rendir el que hem rebut. L'home de la nostra paràbola que amaga el seu talent per por de l'amo, no ha sabut arriscar-se: «El qui n'havia rebut un talent se'n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo» (Mt 25,18). Potser el nucli de la paràbola és aquest: hem de tenir la concepció d'un Déu que ens motiva a sortir de nosaltres mateixos, que ens encoratja a la llibertat pel Regne de Déu.
La paraula “talent” d'aqueixa paràbola —que no és res més que un pes que denota la quantitat de 30 Kg d'argent— ha fet tanta fortuna, que fins i tot ja s'empra en el parlar popular per a designar les qualitats d'una persona. Però la paràbola no exclou que els talents que Déu ens ha donat no són només les nostres possibilitats, sinó també les nostres limitacions. El que som i el que tenim, és el material amb el qual Déu vol fer de nosaltres quelcom nou.
La frase «perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà fins a vessar; però el qui no té, li prendran fins allò que li queda» (Mt 25,29), no és, naturalment, una màxima per animar al consum, sinó que només es pot entendre a nivell d'amor i de generositat. Efectivament, si corresponem als dons de Déu tot confiant en el seu ajut, aleshores experimentarem que és Ell qui dóna l'increment: «Les històries de tantes persones senzilles, bondadoses, a les que la fe ha fet bones, demostren que la fe produeix efectes molt positius (...). I a l'inrevés: també hem de constatar que la societat, amb l'evaporació de la fe, s'ha tornat més dura...» (Benet XVI).
(Mt 25,14-30):
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home, que havia de fer un llarg viatge, va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents; a l'altre, dos, i a l'altre, un —a cada un segons la seva capacitat— i després se'n va anar.
»Immediatament, el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. Igualment, el qui n'havia rebut dos en va guanyar dos més. Però el qui n'havia rebut un se'n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo.
»Al cap de molt de temps arriba l'amo d'aquells servents i es posa a passar comptes amb ells. Es presentà el qui havia rebut cinc talents i en dugué cinc més, tot dient: ‘Senyor, em vas confiar cinc talents; mira: n'he guanyat cinc més’. L'amo li va dir: ‘Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor’.
»Es presentà també el qui havia rebut dos talents i digué: ‘Senyor, em vas confiar dos talents; mira: n'he guanyat dos més’. L'amo li va dir: ‘Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor’.
»Es presentà encara el qui havia rebut un talent i digué: ‘Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu’. Però l'amo li va respondre: ‘Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat. Per això calia que posessis els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I a aquest servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents’».
Comentari:
«A tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar»
Avui, Jesús ens narra una altra paràbola del judici. Ens acostem a la festa de l'Advent i, per tant, el final de l'any litúrgic ja és a prop.
Déu, donant-nos la vida, ens ha lliurat també unes possibilitats —més petites o més grans— de desenvolupament personal, ètic i religiós. No importa si un té molt o poc, l'important és que s'ha de fer rendir el que hem rebut. L'home de la nostra paràbola que amaga el seu talent per por de l'amo, no ha sabut arriscar-se: «El qui n'havia rebut un talent se'n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo» (Mt 25,18). Potser el nucli de la paràbola és aquest: hem de tenir la concepció d'un Déu que ens motiva a sortir de nosaltres mateixos, que ens encoratja a la llibertat pel Regne de Déu.
La paraula “talent” d'aqueixa paràbola —que no és res més que un pes que denota la quantitat de 30 Kg d'argent— ha fet tanta fortuna, que fins i tot ja s'empra en el parlar popular per a designar les qualitats d'una persona. Però la paràbola no exclou que els talents que Déu ens ha donat no són només les nostres possibilitats, sinó també les nostres limitacions. El que som i el que tenim, és el material amb el qual Déu vol fer de nosaltres quelcom nou.
La frase «perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà fins a vessar; però el qui no té, li prendran fins allò que li queda» (Mt 25,29), no és, naturalment, una màxima per animar al consum, sinó que només es pot entendre a nivell d'amor i de generositat. Efectivament, si corresponem als dons de Déu tot confiant en el seu ajut, aleshores experimentarem que és Ell qui dóna l'increment: «Les històries de tantes persones senzilles, bondadoses, a les que la fe ha fet bones, demostren que la fe produeix efectes molt positius (...). I a l'inrevés: també hem de constatar que la societat, amb l'evaporació de la fe, s'ha tornat més dura...» (Benet XVI).
Dia litúrgic: Dissabte XXXII durant l'any 12-11-11
Text de l'Evangeli
(Lc 18,1-8):
En aquell temps, Jesús va proposar als deixebles una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: «En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l'anava a trobar sovint i li deia: ‘Fes-me justícia contra l'home amb qui tinc un plet’. Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: ‘Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, però aquesta viuda m'amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més’».
I el Senyor va afegir: «Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Creieu que els tindrà esperant? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l'home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?».
Comentari:
«Cal pregar sempre sense defallir»
Avui, als darrers dies de l'any litúrgic, Jesús ens exhorta a pregar, a adreçar-nos a Déu. Podem pensar com els pares i mares de família esperen que —cada dia!— els fills els diguin alguna cosa, que els mostrin llur afecte amorós.
Déu, que és Pare de tots, també ho espera. Jesús ens ho diu sovint a l'Evangeli, i sabem que parlar amb Déu és fer pregària. La pregària és la veu de la fe, de la nostra creença en Ell, també de la nostra confiança, i tan de bo que fos sempre la manifestació del nostre amor.
Per tal que la nostra pregària sigui confiada i perseverant, sant Lluc diu que «Jesús va proposar als deixebles una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir» (Lc 18,1). Sabem que podem fer pregària lloant el Senyor o donant-li gràcies, o reconeixent la nostra debilitat humana —el pecat—, implorant la misericòrdia de Déu, però la major part de les vegades serà de petició d'alguna gràcia o favor. I, encara que no aconseguim de moment el que demanem, només el fet de poder-nos adreçar a Déu, de poder explicar-li a aquest Algú la pena o la preocupació, serà ja la consecució d'alguna cosa, i segurament —encara que no de manera immediata, sinó en el temps—, obtindrem resposta, perquè Déu, «¿no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia?» (Lc 18,7).
Sant Joan Clímac, a propòsit d'aquesta paràbola evangèlica, diu que «aquell jutge que no temia Déu, cedeix a la insistència de la viuda per no haver de suportar per més temps la importunitat dels seus precs. Déu farà justícia a l'ànima, viuda d'Ell pel pecat, en front del cos, el seu primer enemic, i en front dels dimonis, els seus adversaris invisibles. El Diví Comerciant sabrà intercanviar bé les nostres bones mercaderies, posar a disposició els seus grans béns amb sol·licitud amorosa, i acollir les nostres súpliques amb promptitud».
(Lc 18,1-8):
En aquell temps, Jesús va proposar als deixebles una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: «En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l'anava a trobar sovint i li deia: ‘Fes-me justícia contra l'home amb qui tinc un plet’. Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: ‘Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, però aquesta viuda m'amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més’».
I el Senyor va afegir: «Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Creieu que els tindrà esperant? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l'home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?».
Comentari:
«Cal pregar sempre sense defallir»
Avui, als darrers dies de l'any litúrgic, Jesús ens exhorta a pregar, a adreçar-nos a Déu. Podem pensar com els pares i mares de família esperen que —cada dia!— els fills els diguin alguna cosa, que els mostrin llur afecte amorós.
Déu, que és Pare de tots, també ho espera. Jesús ens ho diu sovint a l'Evangeli, i sabem que parlar amb Déu és fer pregària. La pregària és la veu de la fe, de la nostra creença en Ell, també de la nostra confiança, i tan de bo que fos sempre la manifestació del nostre amor.
Per tal que la nostra pregària sigui confiada i perseverant, sant Lluc diu que «Jesús va proposar als deixebles una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir» (Lc 18,1). Sabem que podem fer pregària lloant el Senyor o donant-li gràcies, o reconeixent la nostra debilitat humana —el pecat—, implorant la misericòrdia de Déu, però la major part de les vegades serà de petició d'alguna gràcia o favor. I, encara que no aconseguim de moment el que demanem, només el fet de poder-nos adreçar a Déu, de poder explicar-li a aquest Algú la pena o la preocupació, serà ja la consecució d'alguna cosa, i segurament —encara que no de manera immediata, sinó en el temps—, obtindrem resposta, perquè Déu, «¿no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia?» (Lc 18,7).
Sant Joan Clímac, a propòsit d'aquesta paràbola evangèlica, diu que «aquell jutge que no temia Déu, cedeix a la insistència de la viuda per no haver de suportar per més temps la importunitat dels seus precs. Déu farà justícia a l'ànima, viuda d'Ell pel pecat, en front del cos, el seu primer enemic, i en front dels dimonis, els seus adversaris invisibles. El Diví Comerciant sabrà intercanviar bé les nostres bones mercaderies, posar a disposició els seus grans béns amb sol·licitud amorosa, i acollir les nostres súpliques amb promptitud».
Dia litúrgic: Divendres XXXII durant l'any 11-11-11
Text de l'Evangeli
(Lc 17,26-37):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Tal com va passar en els dies de Noè, passarà en els dies del Fill de l'home: menjaven i bevien, i prenien muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l'arca. Vingué el diluvi i tots van morir. Igualment va passar en els dies de Lot: menjaven i bevien, compraven i venien, plantaven i construïen, però el dia que Lot sortí de Sodoma va ploure foc i sofre del cel i tots van morir. Així passarà també el dia que el Fill de l'home es manifesti.
»Aquell dia, el qui sigui al terrat, que no baixi dintre casa a endur-se allò que té, i el qui sigui al camp, que no torni enrere. Recordeu-vos de la dona de Lot. Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però el qui la perdi, la conservarà. Jo us dic que aquella nit n'hi haurà dos en un mateix llit: l'un serà pres i l'altre deixat; n'hi haurà dues molent juntes: l'una serà presa i l'altra deixada». Ells li preguntaren: «On serà això, Senyor?». Jesús els respongué: «On hi ha el cadàver, s'hi apleguen els voltors».
Comentari:
«Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però el qui la perdi, la conservarà»
Avui, en el context d'una cultura materialista predominant, molta gent actua tal com ho feien en temps de Noè: «Menjaven i bevien, i prenien muller i marit» (Lc 17,28); o com els coetanis de Lot, que «(...) compraven i venien, plantaven i construïen» (Lc 17,28). Amb aquesta visió miop, l'aspiració suprema de molts se centra en la pròpia vida física temporal i, conseqüentment, tot llur esforç es redueix a conservar aquella vida, a protegir-la i enriquir-la.
En el fragment de l'Evangeli que comentem, Jesús vol sortir al pas d'aquesta concepció fragmentària de la vida que mutila l'ésser humà i el condueix a la frustració. I ho fa amb una sentència contundent i forta, capaç de moure les consciències i d'obligar a fer-se preguntes fonamentals: «Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però el qui la perdi, la conservarà» (Lc 17,33). Meditant sobre aquest ensenyament de Jesucrist, diu sant Agustí: «Què direm, doncs? Moriran tots els qui fan aquestes coses, és a dir, els qui es casen, planten vinyes i edifiquen? No ells, sinó els qui presumeixen de tot això, els qui posen aquestes coses davant de Déu, els qui estan disposats a ofendre Déu a l'instant per totes aquestes coses».
De fet, qui és el qui perd la vida per haver-la volgut conservar, sinó aquell que ha viscut exclusivament en la carn, sense deixar surar l'esperit, o encara, aquell que s'ha tancat en si mateix, ignorant totalment l'altre? Perquè és evident que la vida en la carn s'ha de perdre necessàriament, i que la vida en l'esperit, si no es comparteix, es neula.
Tota vida, de si mateixa, tendeix naturalment al creixement, l'exuberància, la fructificació i la reproducció. Per contra, si és segrestada i reclosa amb l'intent de posseir-la amb cobejança i exclusió, es marceix, es torna estèril i mor. És per això que tots els sants, prenent per model Jesús, que va viure intensament per a Déu i per als homes, han donat generosament la seva vida de multiformes maneres al servei de Déu i dels seus semblants.
(Lc 17,26-37):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Tal com va passar en els dies de Noè, passarà en els dies del Fill de l'home: menjaven i bevien, i prenien muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l'arca. Vingué el diluvi i tots van morir. Igualment va passar en els dies de Lot: menjaven i bevien, compraven i venien, plantaven i construïen, però el dia que Lot sortí de Sodoma va ploure foc i sofre del cel i tots van morir. Així passarà també el dia que el Fill de l'home es manifesti.
»Aquell dia, el qui sigui al terrat, que no baixi dintre casa a endur-se allò que té, i el qui sigui al camp, que no torni enrere. Recordeu-vos de la dona de Lot. Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però el qui la perdi, la conservarà. Jo us dic que aquella nit n'hi haurà dos en un mateix llit: l'un serà pres i l'altre deixat; n'hi haurà dues molent juntes: l'una serà presa i l'altra deixada». Ells li preguntaren: «On serà això, Senyor?». Jesús els respongué: «On hi ha el cadàver, s'hi apleguen els voltors».
Comentari:
«Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però el qui la perdi, la conservarà»
Avui, en el context d'una cultura materialista predominant, molta gent actua tal com ho feien en temps de Noè: «Menjaven i bevien, i prenien muller i marit» (Lc 17,28); o com els coetanis de Lot, que «(...) compraven i venien, plantaven i construïen» (Lc 17,28). Amb aquesta visió miop, l'aspiració suprema de molts se centra en la pròpia vida física temporal i, conseqüentment, tot llur esforç es redueix a conservar aquella vida, a protegir-la i enriquir-la.
En el fragment de l'Evangeli que comentem, Jesús vol sortir al pas d'aquesta concepció fragmentària de la vida que mutila l'ésser humà i el condueix a la frustració. I ho fa amb una sentència contundent i forta, capaç de moure les consciències i d'obligar a fer-se preguntes fonamentals: «Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però el qui la perdi, la conservarà» (Lc 17,33). Meditant sobre aquest ensenyament de Jesucrist, diu sant Agustí: «Què direm, doncs? Moriran tots els qui fan aquestes coses, és a dir, els qui es casen, planten vinyes i edifiquen? No ells, sinó els qui presumeixen de tot això, els qui posen aquestes coses davant de Déu, els qui estan disposats a ofendre Déu a l'instant per totes aquestes coses».
De fet, qui és el qui perd la vida per haver-la volgut conservar, sinó aquell que ha viscut exclusivament en la carn, sense deixar surar l'esperit, o encara, aquell que s'ha tancat en si mateix, ignorant totalment l'altre? Perquè és evident que la vida en la carn s'ha de perdre necessàriament, i que la vida en l'esperit, si no es comparteix, es neula.
Tota vida, de si mateixa, tendeix naturalment al creixement, l'exuberància, la fructificació i la reproducció. Per contra, si és segrestada i reclosa amb l'intent de posseir-la amb cobejança i exclusió, es marceix, es torna estèril i mor. És per això que tots els sants, prenent per model Jesús, que va viure intensament per a Déu i per als homes, han donat generosament la seva vida de multiformes maneres al servei de Déu i dels seus semblants.
Dia litúrgic: Dijous XXXII durant l'any 10-11-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 17,20-25):
En aquell temps, els fariseus van preguntar a Jesús quan vindria el Regne de Déu. Ell els respongué: «El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: ‘És aquí’ o ‘És allà’. El Regne de Déu és enmig vostre».
Després digué als deixebles: «Vindran temps que desitjareu veure un de sol dels dies del Fill de l'home, però no el veureu. Us diran: ‘És aquí’ o ‘És allà’. No correu pas a buscar-lo. Perquè igual com el llampec esclata i resplendeix d'un cap a l'altre del cel, així serà el Fill de l'home quan vingui el seu dia. Però primer cal que pateixi molt, i la gent d'aquesta generació l'ha de rebutjar».
Comentari:
«El Regne de Déu és enmig vostre»
Avui, els fariseus pregunten a Jesús una cosa que ha interessat sempre amb una barreja d'interès, curiositat, por...: Quan vindrà el Regne de Déu? Quan serà el dia definitiu, la fi del món, el retorn de Crist per a judicar els vius i els morts en el judici final?
Jesús diu que això és imprevisible. L'únic que sabem és que vindrà de cop, sense avisar: serà «com el llampec» (Lc 17,24), un esdeveniment sobtat i a l'ensems ple de llum i de glòria. Pel que fa a altres circumstàncies, el segon adveniment de Jesús resta un misteri. Però Jesús ens dóna una pista veritable i segura: ja des d'ara, «el Regne de Déu és enmig vostre» (Lc 17,21). O bé: «dins vostre».
El gran succés de l'últim dia serà un fet universal, però passa també en el petit microcosmos de cada cor. És aquí on s'ha d'anar a buscar el Regne. És en el nostre interior on hi ha el Cel, on hi hem de trobar Jesús.
Aquest Regne, que començarà imprevisiblement “a fora”, pot començar ja ara “a dins” nostre. L'últim dia es configura ja ara a l'interior de cadascú. Si volem entrar en el Regne en el dia final, fem entrar el Regne dins nostre, ara. Si volem que Jesús en aquell moment definitiu sigui el nostre jutge misericordiós, fem que Ell ara sigui el nostre amic i hoste interior.
Sant Bernat, en un sermó d'Advent, parla de tres vingudes de Jesús. La primera vinguda, quan es féu home; l'última, quan vindrà com a jutge. Hi ha una vinguda intermèdia, que és la que té lloc ja ara en el cor de cadascú. És allí on es fan presents, a nivell personal i d'experiència, la primera i la darrera vinguda. La sentència que pronunciarà Jesús el dia del Judici, serà la que ara ressoni en el nostre cor. Allò que encara no ha arribat, és ja ara una realitat.
(Lc 17,20-25):
En aquell temps, els fariseus van preguntar a Jesús quan vindria el Regne de Déu. Ell els respongué: «El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: ‘És aquí’ o ‘És allà’. El Regne de Déu és enmig vostre».
Després digué als deixebles: «Vindran temps que desitjareu veure un de sol dels dies del Fill de l'home, però no el veureu. Us diran: ‘És aquí’ o ‘És allà’. No correu pas a buscar-lo. Perquè igual com el llampec esclata i resplendeix d'un cap a l'altre del cel, així serà el Fill de l'home quan vingui el seu dia. Però primer cal que pateixi molt, i la gent d'aquesta generació l'ha de rebutjar».
Comentari:
«El Regne de Déu és enmig vostre»
Avui, els fariseus pregunten a Jesús una cosa que ha interessat sempre amb una barreja d'interès, curiositat, por...: Quan vindrà el Regne de Déu? Quan serà el dia definitiu, la fi del món, el retorn de Crist per a judicar els vius i els morts en el judici final?
Jesús diu que això és imprevisible. L'únic que sabem és que vindrà de cop, sense avisar: serà «com el llampec» (Lc 17,24), un esdeveniment sobtat i a l'ensems ple de llum i de glòria. Pel que fa a altres circumstàncies, el segon adveniment de Jesús resta un misteri. Però Jesús ens dóna una pista veritable i segura: ja des d'ara, «el Regne de Déu és enmig vostre» (Lc 17,21). O bé: «dins vostre».
El gran succés de l'últim dia serà un fet universal, però passa també en el petit microcosmos de cada cor. És aquí on s'ha d'anar a buscar el Regne. És en el nostre interior on hi ha el Cel, on hi hem de trobar Jesús.
Aquest Regne, que començarà imprevisiblement “a fora”, pot començar ja ara “a dins” nostre. L'últim dia es configura ja ara a l'interior de cadascú. Si volem entrar en el Regne en el dia final, fem entrar el Regne dins nostre, ara. Si volem que Jesús en aquell moment definitiu sigui el nostre jutge misericordiós, fem que Ell ara sigui el nostre amic i hoste interior.
Sant Bernat, en un sermó d'Advent, parla de tres vingudes de Jesús. La primera vinguda, quan es féu home; l'última, quan vindrà com a jutge. Hi ha una vinguda intermèdia, que és la que té lloc ja ara en el cor de cadascú. És allí on es fan presents, a nivell personal i d'experiència, la primera i la darrera vinguda. La sentència que pronunciarà Jesús el dia del Judici, serà la que ara ressoni en el nostre cor. Allò que encara no ha arribat, és ja ara una realitat.
Dia litúrgic: 9 de Novembre: Dedicació de la Basílicadel Laterà a Roma
Text de l'Evangeli
(Jn 2,13-22):
Quan era a prop la Pasqua dels jueus, Jesús va pujar a Jerusalem. En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; i digué als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!». Els seus deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: «El zel del teu temple em consumeix».
Llavors els jueus el van interrogar: «Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?». Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré». Els jueus replicaren: «Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?». Però Ell es referia al santuari del seu cos. Per això, quan va ressuscitar d'entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l'Escriptura i en la paraula de Jesús.
Comentari:
«Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré»
Avui, en aquesta festa universal de l'Església, recordem que tot i que no hi ha cap edifici al món que pugui contenir entre els seus murs la immensitat de Déu, des de molt antic l'ésser humà ha sentit la necessitat de reservar espais que afavoreixin el trobament personal i comunitari amb Déu. Als inicis del cristianisme, els llocs de trobada amb Déu eren les cases particulars, en les quals es reunien les comunitats per a la pregària i la fracció del pa. La comunitat reunida era —com ara també és— el temple sant de Déu. Amb el pas del temps, les comunitats van anar bastint edificis dedicats a les reunions litúrgiques, la predicació de la Paraula i l'oració. I així és com al cristianisme, amb el pas de la persecució a la llibertat religiosa en l'Imperi Romà, van aparèixer les grans basíliques. Una d'elles és Sant Joan del Laterà, la catedral de Roma.
Sant Joan del Laterà és el símbol de la unitat de totes les Esglésies del món amb l'Església de Roma, i per això aquesta basílica té el títol d'Església cap i mare de totes les Esglésies. La seva importància és superior a la de la mateixa Basílica de Sant Pere del Vaticà, ja que en realitat aquesta no és una catedral, sinó un santuari construït sobre el sepulcre de Sant Pere i el lloc on resideix actualment el Papa, el qual, com a Bisbe de Roma, té en la Basílica Lateranense la seva catedral.
Amb tot, no podem perdre mai de vista que el veritable lloc de trobada de l'home amb Déu, l'autèntic temple, és Jesucrist. Per això, Ell té plena autoritat per a purificar la casa del seu Pare i per pronunciar aquestes paraules: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré» (Jn 2,19). Gràcies al lliurament de la seva vida per nosaltres, Jesucrist ha fet dels creients un temple vivent de Déu. Per aquesta raó, el missatge cristià ens recorda que tota persona humana és una realitat sagrada, habitada per Déu, i no podem pas profanar-la fent-la servir com un mitjà.
(Jn 2,13-22):
Quan era a prop la Pasqua dels jueus, Jesús va pujar a Jerusalem. En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; i digué als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!». Els seus deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: «El zel del teu temple em consumeix».
Llavors els jueus el van interrogar: «Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?». Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré». Els jueus replicaren: «Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?». Però Ell es referia al santuari del seu cos. Per això, quan va ressuscitar d'entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l'Escriptura i en la paraula de Jesús.
Comentari:
«Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré»
Avui, en aquesta festa universal de l'Església, recordem que tot i que no hi ha cap edifici al món que pugui contenir entre els seus murs la immensitat de Déu, des de molt antic l'ésser humà ha sentit la necessitat de reservar espais que afavoreixin el trobament personal i comunitari amb Déu. Als inicis del cristianisme, els llocs de trobada amb Déu eren les cases particulars, en les quals es reunien les comunitats per a la pregària i la fracció del pa. La comunitat reunida era —com ara també és— el temple sant de Déu. Amb el pas del temps, les comunitats van anar bastint edificis dedicats a les reunions litúrgiques, la predicació de la Paraula i l'oració. I així és com al cristianisme, amb el pas de la persecució a la llibertat religiosa en l'Imperi Romà, van aparèixer les grans basíliques. Una d'elles és Sant Joan del Laterà, la catedral de Roma.
Sant Joan del Laterà és el símbol de la unitat de totes les Esglésies del món amb l'Església de Roma, i per això aquesta basílica té el títol d'Església cap i mare de totes les Esglésies. La seva importància és superior a la de la mateixa Basílica de Sant Pere del Vaticà, ja que en realitat aquesta no és una catedral, sinó un santuari construït sobre el sepulcre de Sant Pere i el lloc on resideix actualment el Papa, el qual, com a Bisbe de Roma, té en la Basílica Lateranense la seva catedral.
Amb tot, no podem perdre mai de vista que el veritable lloc de trobada de l'home amb Déu, l'autèntic temple, és Jesucrist. Per això, Ell té plena autoritat per a purificar la casa del seu Pare i per pronunciar aquestes paraules: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré» (Jn 2,19). Gràcies al lliurament de la seva vida per nosaltres, Jesucrist ha fet dels creients un temple vivent de Déu. Per aquesta raó, el missatge cristià ens recorda que tota persona humana és una realitat sagrada, habitada per Déu, i no podem pas profanar-la fent-la servir com un mitjà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)