Dia litúrgic: Diumenge XXVI (B) de durant l'any 30-9-2012

Text de l'Evangeli (Mc 9,38-43.45.47-48): En aquell temps, Joan digué a Jesús: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres». Jesús respongué: «No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. Tothom qui us doni un got d'aigua pel fet que sou de Crist, us asseguro que no quedarà sense recompensa. »Però al qui fa caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin al mar. Si la mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris a la vida sense mà, que no pas que vagis amb totes dues mans a l'infern, al foc que no s'apaga. Si el peu et fa caure en pecat, talla-te'l. Val més que entris a la vida sense peu, que no pas que siguis llançat amb tots dos peus a l'infern. I si l'ull et fa caure en pecat, arrenca-te'l. Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull, que no pas que siguis llançat amb tots dos ulls a l'infern, on el cuc no mor i el foc no s'apaga». Comentari: Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi Avui, segons el model del més actual realitzador de televisió, contemplem Jesús posant foc i corcs a l'indret on cal evitar anar: l'infern, «on el cuc no mor i el foc no s'apaga» (Mc 9,48). És una descripció de l'estat en el que una persona pot quedar quan la seva vida no l'ha portada on volia anar. Podríem comparar-lo al moment en què, conduint el nostre vehicle, prenem una carretera per una altra, pensant-nos que anem bé i anem a parar a un lloc desconegut, on no sabem on som i on no hi volíem anar. Cal evitar anar-hi, sigui com sigui, encara que ens haguem de desprendre de coses aparentment irrenunciables: sense mans (cf. Mc 9,43), sense peus (cf. Mc 9,45), sense ulls (cf. Mc 9,47). Cal voler entrar a la vida o al Regne de Déu encara que sigui sense alguna cosa de nosaltres mateixos. Possiblement, aquest Evangeli ens porta a la reflexió per a descobrir què tenim, que sigui molt nostre, i que no ens permet anar cap a Déu, —i encara més— què ens fa allunyar-nos de Déu. Jesús mateix ens orienta per a saber quin és el pecat on ens fan caure les nostres coses (mans, peus i ulls). Jesús parla dels qui fan caure en pecat a un dels petits que creuen en Ell (cf. Mc 9,42). “Fer caure en pecat” és allunyar algú del Senyor. Per tant, valorem en cada persona la seva proximitat amb Jesús, la fe que té. Jesús ens ensenya que no cal ser dels Dotze o dels deixebles més íntims per a estar amb Ell: «Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres» (Mc 9,40). Podem entendre que Jesús ho salva tot i “fa passar bou per bèstia grossa”. És una lliçó de l'Evangeli d'avui: n'hi ha molts que estan més a prop del Regne de Déu del que ens pensem, perquè fan miracles en el nom de Jesús. Com va confessar santa Teresina de l'Infant Jesús: «El Senyor no em podrà premiar segons les meves obres (...). Doncs bé, jo confio que em premiarà segons les seves».

Dia litúrgic: 29 de Setembre: Els sants Arcàngels Miquel, Gabriel i Rafael

Text de l'Evangeli (Jn 1,47-51): En aquell temps, quan Jesús veié Natanael que venia digué d'ell: «Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya». Li diu Natanael: «D'on em coneixes?». Jesús li respon: «Abans que Felip et cridés, t'he vist sota la figuera». Li diu Natanael: «Rabí, tu ets el Fill de Déu, tu ets el Rei d'Israel». Jesús li digué: «¿Creus només perquè t'he dit que t'havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!». I afegí: «Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home». Comentari: Veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home Avui, en la festa dels Sants Arcàngels, Jesús manifesta als seus Apòstols i a tothom la presència dels seus àngels i la relació que amb Ell tenen. Els àngels estan en la glòria celestial, on lloen perennement el Fill de l'home, que és el Fill de Déu. L'envolten i són al seu servei. «Pujar i baixar» ens recorda l'episodi del somni del Patriarca Jacob, qui dormit sobre una pedra durant el seu viatge a la terra d'origen de la seva família (Mesopotàmia), veu els àngels que “baixen i pugen” per una misteriosa escala que uneix el cel i la terra, mentre que Déu mateix està dempeus amb ell i li comunica el seu missatge. Notem la relació entre la comunicació divina i la presencia activa dels àngels. Així, Gabriel, Miquel i Rafael apareixen en la Bíblia com presents en les vicissituds terrenals i portant als homes —com ens diu sant Gregori el Gran— les comunicacions, mitjançant llur presència i llurs pròpies accions, que canvien decisivament les nostres vides. S'anomenen, precisament, “arcàngels”, és a dir, prínceps dels àngels, perquè són enviats per a les missions més grans. Gabriel fou enviat per tal d'anunciar a Maria Santíssima la concepció virginal del Fill de Déu, que és el principi de la nostra redempció (cf. Lc 1). Miquel lluita contra els àngels rebels i els expulsa del cel (cf. Ap 12). Ens anuncia, així, el misteri de la justícia divina, que també s'exercí en els seus àngels que es rebel·laren, i ens dóna la certesa de llur victòria i de la nostra sobre el mal. Rafael acompanya Tobias “junior”, el defensa i l'aconsella, i, finalment, guareix el pare Tobit (cf. Tob). Per aquesta via, ens anuncia la presència dels àngels al costat de cadascú de nosaltres: l'àngel que anomenem de la Guarda. Aprenguem d'aquesta celebració dels arcàngels que “pugen i baixen” sobre el Fill de l'home, que serveixen Déu, però que el serveixen en benefici de nosaltres. Donen glòria a la Santíssima Trinitat, i ho fan tot servint-nos a nosaltres. I, en conseqüència, hauríem de veure quina devoció els devem i quin agraïment devem també al Pare que ens els envia per al nostre bé.

Dia litúrgic: Divendres XXV de durant l'any 28-9-2012

Text de l'Evangeli (Lc 9,18-22): Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb Ell. Llavors els preguntà: «Qui diu la gent que sóc jo?». Ells respongueren: «Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes». Ell els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Pere li respongué: «El Messies de Déu». Però Ell els manà severament que no ho diguessin a ningú. Jesús afegí: «Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia». Comentari: Qui diu la gent que sóc jo? I vosaltres, qui dieu que sóc? Avui, en l'Evangeli, hi ha dos interrogants que el mateix Mestre fa per a tots. El primer interrogant demana una resposta estadística, aproximada: «Qui diu la gent que sóc jo?» (Lc 9,18). Fa que ens girem al voltant i contemplem com resolen la qüestió els altres: els veïns, els companys de feina, els amics, els familiars més propers... Mirem l'entorn i ens sentim més o menys responsables o propers —depèn dels casos— d'algunes d'aquestes respostes que formulen els qui tenen a veure amb nosaltres i amb el nostre àmbit, “la gent”... I la resposta ens diu molt, ens informa, ens situa i fa que ens adonem d'allò que desitgen, necessiten, busquen els qui viuen al nostre costat. Ens ajuda a sintonitzar, a descobrir un punt de trobada amb l'altre per anar més enllà... Hi ha una segona interrogació que demana per nosaltres: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» (Lc 9,20). Esdevé una qüestió fonamental que truca a la porta, que pidola de cadascú: una adhesió o un rebuig; una veneració o una indiferència; caminar amb Ell i en Ell o finalitzar un atansament de simple simpatia... Aquesta qüestió és delicada, és determinant perquè ens afecta. Què diuen el nostres llavis i les nostres actituds? Volem ser fidels a Aquell que és i dóna sentit al nostre ésser? Hi ha en nosaltres una sincera disposició a seguir-lo en els camins de la vida? Estem disposats a acompanyar-lo a la Jerusalem de la creu i de la glòria? «És un camí de creu i resurrecció (...). La creu és exaltació de Crist. Ho digué Ell mateix: ‘Quan seré enlairat, atrauré tothom cap a mi’. (...) La creu, doncs, és glòria i exaltació de Crist» (Sant Andreu de Creta). Disponibles per avançar cap a Jerusalem? Només amb Ell i en Ell, veritat?

Dia litúrgic: Dimarts XXV de durant l'any 25-8-2012

Text de l'Evangeli (Lc 8,19-21): En aquell temps, la mare i els germans de Jesús van arribar on Ell era, però hi havia tanta gent que no se li podien acostar. Algú li va dir: «La teva mare i els teus germans són aquí fora, que et volen veure». Ell els respongué: «La meva mare i els meus germans són els qui escolten la paraula de Déu i la compleixen». Comentari: La meva mare i els meus germans són els qui escolten la paraula de Déu i la compleixen Avui llegim un passatge preciós de l'Evangeli. Jesús no fa cap ofensa a la seva mare, ja que Ella és la primera en escoltar la Paraula de Déu i d'Ella neix el qui és la Paraula. Al mateix temps és la que amb més perfecció va complir el voler de Déu: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38), li respon a l'àngel en l'Anunciació. Jesús ens diu el que ens cal per a esdevenir, també nosaltres, familiars seus: «Els qui escolten...» (Lc 8,21) i per a escoltar cal que ens apropem com els seus familiars, els quals arribaren on Ell era; però no se li podien acostar per la gentada que hi havia. Fan l'esforç d'apropar se; serà bo que ens preguntem si lluitem i procurem vèncer els obstacles que anem trobant a l'hora d'atansar-nos a la Paraula de Déu. ¿Dedico, cada dia, uns minuts a llegir, escoltar i meditar la Sagrada Escriptura? Sant Tomàs d'Aquino ens recorda que «cal que meditem contínuament la Paraula de Déu (...); aquesta meditació ajuda poderosament en la lluita contra el pecat». I, finalment, complir la Paraula. No és suficient escoltar la Paraula; cal que la complim si volem ser de la família de Déu. Cal posar en pràctica allò que ens diu! Per això serà bo que ens preguntem si només obeeixo quan allò que se'm demana em ve de gust o és relativament fàcil, i, al contrari, si quan és l'hora de renunciar al benestar, a la pròpia fama, als béns materials o al temps que disposo per l'esbarjo..., poso en un parèntesi la Paraula fins que vinguin més ben donades. Demanem a la Verge Maria que com Ella escoltem i complim la Paraula de Déu i anar així pel camí que duu a la felicitat per sempre.

Dia litúrgic: Dilluns XXV de durant l'any 24-9-2012

Santoral 24 de Setembre: La Mare de Déu de la Mercè Text de l'Evangeli (Lc 8,16-18): En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Quan algú encén una llàntia, no la tapa amb un gerro o la posa sota el llit, sinó que la col·loca en el portallànties perquè els qui entren en vegin la claror. No hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de saber i no s'hagi de conèixer. Mireu, doncs, com escolteu. Perquè al qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que es pensa que li queda». Comentari: Col·loca la llum en el portallànties perquè els qui entren en vegin la claror Avui, aquest Evangeli tan breu és ric en temes que atreuen la nostra atenció. En primer lloc, “donar llum”: tot és patent als ulls de Déu! Segon gran tema: les Gràcies van en enfilall, la fidelitat a una n'atreu d'altres: «Gratia pro Gratia» (Jn 1,16). En fi, llenguatge humà per a coses divines i perdurables. Llum pels qui entren a l'Església! Les mares cristianes han ensenyat des de segles, a cau d'orella als seus fills amb paraules expressives, però sobretot ho han fet amb la “llum” del seu bon exemple. També han sembrat amb el típic seny popular i evangèlic, comprimit en molts adagis, plens tant de saviesa com de fe. Un d'ells és aquest: «Cal donar llum i no fum». Sant Mateu ens diu: «(...) perquè faci llum a tots els qui són a casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres obres bones i glorificaran el vostre Pare del Cel» (Mt 5,15-16). El nostre examen de consciència en el cap tard de la jornada és comparat al botiguer que repassa el calaix per a veure el fruit del seu treball. No comença preguntant: —Quant he perdut avui? Mes aviat demana: —Què he guanyat avui? I acte seguit: —Com puc guanyar més demà, què puc fer per millorar? El recompte del nostre dia acaba amb acció de gràcies i, per contrast, amb un acte de dolor d'amor. —Em dol no haver estimat més i espero amb il·lusió, demà estrenar el nou dia per a plaure més a Nostre Senyor, que sempre em veu, m'acompanya i que tant m'estima. —Vull donar més llum i disminuir el fum del foc del meu amor. En les vetlles familiars, els pares i avis han forjat —i forgen— la personalitat i la pietat dels infants d'avui i homes del demà. Val la pena! És urgent! Maria, Estel del matí, Verge de l'alba que precedeix la Llum del Sol-Jesús, ens guia i dóna la mà. «Oh Verge feliç! És impossible que es perdi aquell en qui vós heu posat la vostra mirada» (Sant Anselm).

Dia litúrgic: Diumenge XXV (B) de durant l'any 23-9-2012

Text de l'Evangeli (Mc 9,30-37): En aquell temps, Jesús i els seus deixebles passaven per Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. Instruïa els seus deixebles i els deia: «El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà. Ells no comprenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes». Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà: «Què discutíeu pel camí?». Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells era el més important. Aleshores s'assegué, va cridar els Dotze i els va dir: «Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots». Llavors va agafar un infant, el posà enmig d'ells, el prengué en braços i els digué: «Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat». Comentari: El Fill de l'home serà entregat (…) i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà Avui, l'Evangeli ens explica que Jesús marxava amb els deixebles, vorejant poblacions, a través d'una gran plana. Res millor per a conèixer-se que caminar i viatjar en companyia. Aleshores sorgeix fàcilment la confidència. I la confidència és confiança. I la confiança és comunicar amor. L'amor enlluerna i sorprèn en descobrir-nos el misteri que s'alberga en el més íntim del cor humà. Amb emoció, el Mestre parla als seus deixebles del misteri que rosega el seu interior. Uns cops és il·lusió; d'altres, en pensar-lo, sent por; la majoria de les vegades sap que no l'entendran. Però ells són els seus amics, ha de comunicar-los-hi tot el que ha rebut del Pare, i fins ara així ho ha fet així. No l'entenen però sintonitzen amb l'emoció amb què els parla, la qual és estimació, prova que compten amb Ell, encara que siguin tan poca cosa, per aconseguir que els seus projectes tinguin èxit. Serà entregat, el mataran, però ressuscitarà al cap de tres dies (cf. Mc 9,31). Mort i resurrecció. Per a uns seran conceptes enigmàtics; per a d'altres, axiomes inacceptables. Ell ha vingut a revelar-ho, a proclamar que ha arribat la sort joiosa per al gènere humà, encara que, perquè així sigui, li tocarà a Ell, l'amic, el germà major, el Fill del Pare, passar per cruels sofriments. Però, ¡oh trista paradoxa!: mentre viu aquesta tragèdia interior, ells discuteixen sobre qui pujarà més alt en el podi dels campions, quan arribi el final de la carrera cap al seu Regne. ¿Potser obrem nosaltres de manera diferent? Qui estigui lliure d'ambició, que llenci la primera pedra. Jesús proclama nous valors. L'important no és triomfar, sinó servir; així ho demostrarà el dia culminant del seu quefer evangelitzador rentant-los els peus. La grandesa no està en l'erudició del savi, sinó en la ingenuïtat del nen. «Tot i que sabessis de memòria la Bíblia sencera i les sentències de tots els filòsofs, ¿de què et serviria tot això sense caritat i gràcia de Déu?» (Tomás de Kempis). Saludant el savi satisfem la nostra vanitat, abraçant el petitó estrenyem Déu i ens contagiem d'Ell, divinitzant-nos.

Dia litúrgic: Dissabte XXIV de durant l'any 22-9-2012

Text de l'Evangeli (Lc 8,4-15): En aquell temps, es reuní una gran gentada entorn de Jesús i hi acudien de totes les poblacions. Ell els digué, valent-se d'una paràbola: «Un sembrador va sortir a sembrar la seva llavor. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí i fou trepitjada, o bé els ocells se la van menjar. Una altra part va caure a la roca; però, quan la planta començava a créixer, es va assecar, perquè no tenia saó. Una altra part va caure entre els cards; els cards van créixer al mateix temps i l'ofegaren. Una altra part de les llavors va caure en terra bona, va créixer i va donar fruit fins al cent per u. I, acabat de dir això, exclamà: «Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti». Els seus deixebles li preguntaven què volia dir aquella paràbola. Ell respongué: «A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del seu Regne; als altres, en canvi, se'ls parla en paràboles, per tal que mirin bé, però no hi vegin; escoltin, però no entenguin. »La paràbola vol dir això: La llavor és la paraula de Déu. Els d'arran del camí són els qui l'escolten, però després ve el diable i s'enduu la paraula del seu cor perquè no creguin i no se salvin. Els de la llavor que cau a la roca són els qui escolten la paraula i l'acullen amb alegria, però no tenen cap arrel: creuen només per un moment, i a l'hora de la prova es fan enrere. La llavor que cau enmig dels cards són els qui escolten, però les preocupacions, les riqueses i els plaers de la vida els arrosseguen i acaben per ofegar-los, i no arriben a donar fruit madur. La llavor que cau en terra bona són els qui escolten la paraula amb un cor bo i generós, la retenen i amb perseverança arriben a donar fruit. Comentari: La llavor que cau en terra bona són els qui amb perseverança arriben a donar fruit Avui, Jesús ens parla d'un sembrador que «va sortir a sembrar la seva llavor» (Lc 8,5) i aquella llavor no era altra cosa que «la Paraula de Déu». Però «els cards van créixer (...) i l'ofegaren» (Lc 8,7). De cards, en tenim de moltes menes. «La llavor que cau enmig dels cards són els qui escolten, però les preocupacions, les riqueses i els plaers de la vida els arrosseguen i acaben per ofegar-los, i no arriben a donar fruit madur» (Lc 8,14). —Senyor, és que en tinc jo la culpa de tenir preocupacions? Prou que voldria no tenir-ne, però me'n venen per tots costats! No entenc per què m'han de privar de la vostra Paraula, si no són pecat, ni vici, ni defecte. —Perquè oblides que Jo sóc el teu Pare i et fas esclau d'un demà que no saps si t'ha d'arribar! «Si visquéssim més confiats en la Providència divina, segurs —amb una fe ben ferma!— d'aquesta protecció diària que mai no ens falta, quantes preocupacions o inquietuds ens estalviaríem! Desapareixerien tot de quimeres que, en boca de Jesús, són pròpies dels pagans, dels homes mundans (cf. Lc 12,30), de les persones que són mancades de sentit sobrenatural (...). Jo voldria gravar al foc en la vostra ment —ens diu sant Josepmaria— que tenim tots els motius per caminar amb optimisme per aquesta terra, amb l'ànima ben deseixida de tantes coses que semblen imprescindibles, ja que prou sap el vostre Pare què necessiteu! (cf. Lc 12,30), i Ell proveirà». Digué David: «Deixa en mans del Senyor el teu destí, i ell et mantindrà» (Sl 54,23). Així ho feu sant Josep durant la gran prova: rumià, consultà, resà, prengué una resolució i ho deixà tot en mans de Déu. Quan l'Àngel va venir —comenta Mn. Ballarín—, no gosà despertar-lo i li parlà en somnis. En fi, «Jo no haig de tenir més preocupacions que la teva Glòria..., en una paraula, el teu Amor» (Sant Josepmaria).

Dia litúrgic: 21 de Setembre: Sant Mateu, apòstol i evangelista 21-9-2012

Text de l'Evangeli (Mt 9,9-13): En aquell temps, mentre se n'anava, Jesús veié tot passant un home que es deia Mateu, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué: «Segueix-me». Ell s'aixecà i el va seguir. Després, mentre era a taula a casa seva, van acudir-hi molts publicans i altres pecadors i es posaren a taula amb Jesús i els seus deixebles. Quan els fariseus ho veieren, digueren als deixebles: «Per què el vostre mestre menja amb els publicans i els pecadors?». Jesús ho va sentir i digué: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors». Comentari: No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors Avui celebrem la festa de l'apòstol i evangelista sant Mateu. Ell mateix ens explica en el seu Evangeli la seva conversió. Estava assegut al lloc on recapten impostos i Jesús l'invità a seguir-lo. Mateu —diu l'Evangeli— «s'aixecà i el va seguir» (Mt 9,9). Amb Mateu arriba al grup dels Dotze un home totalment diferent dels altres apòstols, tant per la seva formació com per la seva posició social i riquesa. El seu pare el va fer estudiar economia per tal de poder fixar el preu del blat i del vi, dels peixos que li portarien Pere i Andreu i els fills de Zebedeu i el de les perles precioses de què parla l'Evangeli. El seu ofici, el de recaptador d'impostos, era mal vist. Els qui l'exercien eren considerats publicans i pecadors. Estava al servei del rei Herodes, senyor de la Galilea, un rei odiat pel seu poble i que el Nou Testament ens el presenta com un adúlter, l'assassí de Joan Baptista i el qui va escarnir Jesús el Divendres Sant. Què pensaria Mateu quan anava a rendir comptes al rei Herodes? La conversió de Mateu devia suposar un veritable alliberament, com ho demostra el banquet al que va invitar els publicans i pecadors. Fou la seva manera de demostrar l'agraïment al Mestre per haver pogut sortir d'una situació miserable i trobar la veritable felicitat. Sant Beda el Venerable, tot comentant la conversió de Mateu, escriu: «La conversió d'un cobrador d'impostos donà exemple de penitència i d'indulgència a altres cobradors d'impostos i pecadors (...). En el primer instant de la seva conversió, atreu cap a Ell, que és tant com dir cap a la salvació, tota una colla de pecadors». En la seva conversió es fa present la misericòrdia de Déu com ho palesen les paraules de Jesús davant la crítica dels fariseus: «El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors» (Mt 9,13).

Dia litúrgic: Dijous XXIV de durant l'any 20-9-2012

Text de l'Evangeli (Lc 7,36-50): En aquell temps, un fariseu invità Jesús a menjar amb ell. Jesús entrà a casa del fariseu i es posà a taula. Hi havia al poble una dona que era una pecadora. Quan va saber que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb una ampolleta d'alabastre plena de perfum i es quedà plorant als peus de Jesús, darrere d'Ell. Li mullava els peus amb les llàgrimes, els hi eixugava amb els cabells, els hi besava i els hi ungia amb perfum. El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca i quina mena de vida porta: és una pecadora». Jesús li digué: «Simó, t'haig de dir una cosa». Ell li respongué: «Digues, mestre». «Dos homes devien diners a un prestador: l'un li devia cinc-cents denaris, i l'altre, cinquanta. Com que no tenien res per a pagar, els va perdonar el deute a tots dos. Quin d'ells et sembla que l'estimarà més?». Simó li contestà: «Suposo que aquell a qui ha perdonat el deute més gran». Jesús li diu: «Has respost correctament». Llavors es girà cap a la dona i digué a Simó: «Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m'has rebut amb un bes; ella, en canvi, d'ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus. Tu no m'has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m'ha ungit els peus amb perfum. Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc». Després digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats». Els qui eren a taula amb ell començaren a pensar: «Qui és aquest que fins i tot perdona pecats?». Jesús digué encara a la dona: «La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau». Comentari: La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau Avui, l'Evangeli és una crida a estar atents al perdó que el Senyor ens ofereix: «Els teus pecats et són perdonats» (Lc 7,48). Dues coses cal que els cristians recordem: hem de perdonar sense jutjar la persona i hem d'estimar molt perquè som perdonats gratuïtament per Déu. És com un doble moviment: el perdó rebut i el perdó amorós que hem de donar. «Quan algú us insulti, no li doneu la culpa, doneu-li si de cas al dimoni, que li fa insultar, i feu caure sobre ell tota la vostra ira; en quan al desgraciat que fa el que el diable li fa fer, compadiu-lo» (Sant Joan Crisòstom). No s'ha de jutjar la persona sinó reprovar l'acte dolent. La persona és objecte continuat de l'amor del Senyor, són els actes els que ens allunyen de Déu. Nosaltres, doncs, hem d'estar sempre disposats a perdonar, acollir i estimar la persona, però també a rebutjar aquells actes contraris a l'amor de Déu. «El qui peca fereix l'honor de Déu i el seu amor, la seva pròpia dignitat de persona cridada a ser fill de Déu i el benestar espiritual de l'Església, de la qual cada cristià ha de ser pedra viva» (Catecisme de l'Església, n. 1487). A través del Sagrament de la Penitència la persona té la possibilitat i l'oportunitat de refer la seva relació amb Déu i amb tota l'Església. La resposta al perdó rebut només pot ser l'amor. La recuperació de la gràcia i la reconciliació ens ha de portar a estimar amb un amor divinitzat. Som cridats a estimar com Déu estima! Preguntem-nos avui especialment si ens adonem de la grandesa del perdó de Déu, si som d'aquells que estimem la persona i lluitem contra el pecat i, finalment, si acudim amb confiança al Sagrament de la Reconciliació. Tot ho podem amb l’auxili de Déu. Que la nostra pregària humil també ens hi ajudi.

Dia litúrgic: Dimecres XXIV de durant l'any 19-9-2012

Text de l'Evangeli (Lc 7,31-35): En aquell temps, el Senyor digué: «A qui compararé, doncs, la gent d'aquesta generació? A qui s'assemblen? Són com els nois que seuen a les places i es criden els uns als altres dient: ‘Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no ploreu!’. Perquè ha vingut Joan Baptista, que no menja pa ni beu vi, i dieu: ‘Té el dimoni’; ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i dieu: ‘Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors’. Però els fills de la saviesa acrediten tots que és justa». Comentari: A qui compararé, doncs, la gent d'aquesta generació? Avui, Jesús constata la duresa de cor de la gent del seu temps, almenys dels fariseus, que estan tan segurs de si mateixos que no hi ha qui els converteixi. No s'immuten ni davant de Joan Baptista, que «no menja pa ni beu vi» (Lc 7,33), i l'acusaven de tenir un dimoni; ni tampoc s'immuten davant del Fill de l'home, «que menja i beu», i l'acusen de "golut" i "bevedor", és més, de ser «amic de publicans i pecadors» (Lc 7,34). Darrere d'aquestes acusacions s'amaguen el seu orgull i supèrbia: ningú els ha de donar lliçons; no accepten Déu, sinó que és fan el seu Déu, un Déu que no els mogui de les seves comoditats, privilegis i interessos. Nosaltres també tenim aquest perill. ¡Quantes vegades ho critiquem tot, si l'Església diu això, perquè diu allò, si diu el contrari...; i el mateix podríem criticar referint-nos a Déu o als altres. En el fons, potser inconscientment, volem justificar la nostra mandra i manca de desig d'una veritable conversió, justificar la nostra comoditat i manca de docilitat. Diu sant Bernat: «¿Quina cosa més lògica que no veure les pròpies nafres, especialment si un les ha cobertes per a no poder-les veure? D'això se segueix que, a la fi, malgrat que les hi descobreixi un altre, defensi amb tossuderia que no són nafres, tot permetent que el seu cor s'abandoni a paraules enganyoses». Hem de deixar que la Paraula de Déu arribi al nostre cor i ens converteixi, deixar canviar-nos, transformar-nos amb la seva força. Però per això hem de demanar el do de la humilitat. Sols l'humil pot acceptar Déu, i per tant, deixar que s'acosti a nosaltres, que com a "publicans" i "pecadors" necessitem que ens guareixi. Ai d'aquell que cregui que no necessita el metge! El pitjor per a un malalt és creure's que està bo, perquè aleshores el mal avançarà i no hi posarà remei. Tots estem malalts de mort, i sols Crist ens pot salvar, tant si en som conscients com si no. Donem gràcies al Salvador tot acollint-lo com a tal!

Dia litúrgic: Dimarts XXIV de durant l'any 18-9-2012

Text de l'Evangeli (Lc 7,11-17): En aquell temps, Jesús se n'anà en un poble anomenat Naïm. L'acompanyaven els seus deixebles i molta gent. Quan s'acostava a l'entrada del poble, duien a enterrar un mort, fill únic d'una dona que era viuda. Molta gent del poble acompanyava la mare. Així que el Senyor la va veure, se'n va compadir i li digué: «No ploris». Després s'acostà al fèretre i el va tocar. Els qui el portaven s'aturaren. Ell digué: «Jove, aixeca't». El mort va incorporar-se i començà a parlar. I Jesús el va donar a la seva mare. Tothom va quedar esglaiat i glorificaven Déu dient: «Un gran profeta ha sorgit entre nosaltres». I també: «Déu ha visitat el seu poble». L'anomenada de Jesús s'escampà per tot el país dels jueus i per totes les regions veïnes. Comentari: Jove, aixeca’t Avui, dues comitives es troben. Una comitiva que acompanya la mort i un altra que acompanya la vida. Una pobra vídua, seguida pels familiars i els amics, portava el seu fill cap el cementiri i, de sobte, veu molta gent que anava amb Jesús. Les dues comitives es creuen i s'aturen, i Jesús diu a la mare que anava a enterrar el seu fill: «No ploris» (Lc 7,13). La gent es queda mirant Jesús, que no es indiferent al dolor i al sofriment d'aquella pobra mare, sinó tot el contrari, es compadeix i li retorna el fill a la vida. I és que trobar Jesús és trobar la vida, puix Jesús va dir d'Ell mateix: «Jo sóc la resurrecció i la vida» (Jn 11,25). Sant Brauli de Saragossa escriu: «L'esperança de la resurrecció ens ha de confortar, perquè els que perdem aquí, els veurem en el cel». Amb la lectura del fragment de l'Evangeli que ens parla de la resurrecció del jove de Naïm, podria remarcar la divinitat de Jesús i insistir en ella, dient que solament Déu pot tornar la vida a un jove; però avui preferiria posar de relleu la seva humanitat, perquè no veiem Jesús com un ésser llunyà, com un personatge molt diferent de nosaltres, o com algú tan excessivament important que no ens inspiri la confiança que ens pot inspirar un bon amic Els cristians hem de saber imitar Jesús. Hem de demanar a Déu la gràcia de ser Crist per als altres. ¡Tant de bo que les persones que ens vegin, puguin contemplar una imatge de Jesús a la terra! Els qui veien sant Francesc d'Asís, per exemple, veien la imatge de Jesús. Els sants són aquells que porten Jesús en les seves paraules i obres, i imiten la seva manera de fer i la seva bondat. La nostra societat necessita de sants i tu en pots ser un en el teu ambient.

Dia litúrgic: Dilluns XXIV de durant l'any 17-9-2012

Text de l'Evangeli (Lc 7,1-10): En aquell temps, quan Jesús hagué acabat de dir totes aquestes paraules davant el poble que l'escoltava, va entrar a Cafarnaüm. El criat d'un centurió estava malalt, a punt de morir. El centurió l'apreciava molt i, quan sentí parlar de Jesús, li va enviar alguns notables dels jueus a demanar-li que vingués a salvar el seu criat. Quan arribaren on era Jesús, el suplicaven amb insistència dient: «Es mereix que li concedeixis això, perquè estima el nostre poble i és ell qui ens ha construït la sinagoga». Jesús se n'anà amb ells. No era gaire lluny de la casa, quan el centurió li va enviar uns amics a dir-li: «Senyor, no et molestis: jo no sóc digne que entris a casa meva, i per això ni tan sols m'he considerat digne de venir a trobar-te; digues una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè jo mateix, que estic sota les ordres d'un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: ‘Vés-te'n’, i se'n va, i a un altre: ‘Vine’, i ve, i al meu criat li mano: ‘Fes això’, i ho fa». Quan Jesús ho sentí, es va omplir d'admiració per aquell home; es girà cap a la gent que el seguia i digué: «Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe».Quan els enviats tornaren a la casa van trobar que el criat estava restablert. Comentari: Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe Avui, ens enfrontem amb una pregunta interessant. Per quina raó el centurió de l'Evangeli no anà personalment a trobar Jesús i, en canvi, envià alguns notables dels jueus per endavant amb la demanda que vingués a salvar el seu criat? El mateix centurió respon per nosaltres en el passatge evangèlic: «Senyor, ni tan sols m'he considerat digne de venir a trobar-te; digues una paraula i el meu criat es posarà bo» (Lc 7,7). Aquell centurió posseïa la virtut de la fe en creure que Jesús podria fer el miracle —si així ho volia— només amb la seva divina voluntat. La fe li feia creure que, prescindint d'allà on Jesús pogués trobar-se, Ell podria sanar el criat malalt. Aquell centurió estava ben convençut que cap distància no podria impedir o deturar Jesucrist, si volia dur a bon terme el seu treball de salvació. Nosaltres també som cridats a tenir la mateixa fe en les nostres vides. Hi ha vegades que podem ésser temptats a creure que Jesús és lluny i no escolta els nostres precs. La fe, però, il·lumina les nostres ments i els nostres cors fent-nos creure que Jesús s'hi troba sempre a prop, per tal d'ajudar-nos. De fet, la presència sanativa de Jesús a l'Eucaristia ha de ser el nostre recordatori permanent que Jesús és sempre prop nostre. Sant Agustí, amb ulls de fe, hi creia en aquesta realitat: «El que veiem és el pa i el calze; això és el que els teus ulls et senyalen. Però, allò que la teva fe t'obliga a acceptar és que el pa és el Cos de Jesucrist i en el calze s'hi troba la sang de Jesucrist». La fe il·lumina les nostres ments per fer-nos veure la presència de Jesús al bell mig de nosaltres. I, com aquell centurió, direm, «Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva» (Lc 7,6). Per tant, si ens humiliem davant el nostre Senyor i Salvador, Ell ve i s'apropa per a curar-nos. Tanmateix deixem Jesús penetrar el nostre esperit, a casa nostra, per tal de curar i enfortir la nostra fe i per a dur-nos cap a la vida eterna.

Dia litúrgic: Diumenge XXIV (B) de durant l'any 16-9-2012

Text de l'Evangeli (Mc 8,27-35): En aquell temps, Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava: «Qui diu la gent que sóc jo?». Ells li respongueren: «Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, algun dels profetes». Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Pere li respon: «Tu ets el Messies». Però Ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú. Llavors començà a instruir-los dient: «Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar». I els ho deia amb tota claredat. Aleshores Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo. Però Jesús es girà i, davant els deixebles, renyà Pere dient-li: «Vés-te'n d'aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes». Llavors va cridar la gent i els seus deixebles i els digué: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'Evangeli, la salvarà». Comentari: Si algú vol venir amb mi (...) que prengui la seva creu i que em segueixi Avui dia ens trobem amb situacions similars a la que hom descriu en aquest passatge evangèlic. Si, ara mateix, Déu ens preguntés: «qui diu la gent que sóc jo?» (Mc 8,27), hauríem d'informar-lo de tota mena de respostes, fins i tot pintoresques. Bastaria guaitar allò que es “ventila” i s'aireja en els més variats mitjans de comunicació. Solament que... ja han passat més de vint segles de “temps de l'Església”. Després de tants anys, ens dolem i —amb santa Faustina— ens queixem davant Jesús: «Per què és tan petit el nombre dels qui et coneixen?». Jesús, en aquella ocasió de la confessió de fe feta per Simó Pere, «els prohibí severament que ho diguessin a ningú [que Ell era el Messies]» (Mc 8,30). La seva condició messiànica hauria de ser transmesa al poble jueu amb una pedagogia progressiva. Més tard arribaria el moment cimal en què Jesucrist declararia —d'una vegada per sempre— que Ell era el Messies: «Ho sóc» (Lc 22,70). Des d'aleshores, ja no hi ha cap excusa per tal de no declarar-lo ni reconèixer-lo com el Fill de Déu vingut al món per la nostra salvació. Més encara: tots els batejats tenim aquest joiós deure “sacerdotal” de predicar l'Evangeli per tot el món i a tota criatura (cf. Mc 16,15). Aquesta crida a la predicació de la Bona Nova és tant més urgent si tenim en compte que d'Ell se segueixen proferint tota mena d'opinions equivocades, àdhuc blasfemes. L'anunci, però, de la seva messianitat i de l'adveniment del seu Regnat passa per la Creu. En efecte, Jesucrist «començà a instruir-los dient: «Cal que el Fill de l'home pateixi molt» (Mc 8,31), i el Catecisme ens recorda que «l'Església fa camí a través de les persecucions del món i els consols de Déu» (n. 769). Heus aquí, doncs, el camí per a seguir el Crist i donar-lo a conèixer: «Si algú vol venir amb mi (...) que prengui la seva creu i que em segueixi» (Mc 8,34).

Dia litúrgic: 15 de Setembre: La Mare de Déu dels Dolors

Text de l'Evangeli (Lc 2,33-35): En aquell temps, el pare de Jesús i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'Ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts». Comentari: Una espasa et traspassarà l'ànima Avui, en la festa de la Mare de Déu dels Dolors, escoltem una frase esfereïdora en boca de l'ancià Simeó: «I a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima» (Lc 2,35). Afirmació que, pel context, no apunta únicament a la passió de Jesucrist, sinó al seu ministeri, que provocarà una divisió en el poble d'Israel, i per tant un dolor intern en Maria. Al llarg de la vida pública de Jesús, Maria experimentà el sofriment pel fet de veure Jesús rebutjat per les autoritats del poble i amenaçat de mort. Maria, com tot deixeble de Jesús, ha d'aprendre a situar en un altre context les relacions familiars. També Ella ha de deixar el Fill a causa de l'Evangeli (cf. Mt 19,29), i ha d'aprendre a no valorar el Crist segons la carn, tot i que segons la carn havia nascut d'Ella. També Ella ha de crucificar la seva carn (cf. Ga 5,24) per a poder-se anar transformant a imatge de Jesucrist. Però el moment fort del sofriment de Maria, allà on ella viu més intensament la creu és el moment de la crucifixió i la mort de Jesús. També en el dolor, Maria és el model de perseverança en la doctrina evangèlica tot participant dels sofriments del Crist amb la paciència (cf. Regla de sant Benet, Pròleg 50). Ho ha fet tota la seva vida, i sobretot en el moment del Calvari. Aquí esdevé tipus i model per a tot cristià. Perquè ha estat estretament unida a la mort de Crist, també ho està després a la seva resurrecció (cf. Rm 6,5). La perseverança de Maria en el dolor, per fer la voluntat del Pare, li val una nova irradiació en bé de l'Església i de la Humanitat. Maria ens precedeix en el camí de la fe i del seguiment del Crist. I l'Esperit Sant ens condueix a participar amb Ella d'aquesta gran aventura.

Dia litúrgic: 14 de Setembre: L'Exaltació de la SantaCreu

Text de l'Evangeli (Jn 3,13-17): En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell qui n'ha baixat, el Fill de l'home. I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en Ell vida eterna. Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'Ell». Comentari: Perquè tots els qui creuen tinguin en Ell vida Eterna Avui, l'Evangeli és una profecia, és a dir, un esguard en l'espill de la realitat que ens endinsa en la seva veritat més enllà del que ens diuen els nostres sentits: la Creu, la Santa Creu de Jesucrist és el Tron del Salvador. Per això, Jesús afirma que «el Fill de l'home ha de ser enlairat» (Jn 3,14). Prou sabem que la creu era el suplici més atroç i vergonyós del seu temps. Exaltar la Santa Creu no deixaria de ser un cinisme si no fos perquè allà hi penja el Crucificat. La creu, sense el Redemptor, és pur cinisme; amb el Fill de l'Home és el nou arbre de la Saviesa. Jesucrist «en oferir-se lliurement a la passió» de la Creu ha obert el sentit i el destí del nostre viure: pujar amb Ell a la Santa Creu per obrir els braços i el cor al Do de Déu, en un intercanvi admirable. També aquí ens cal escoltar la veu del Pare, des del cel estant: «Tu ets el meu Fill (...), en tu m'he complagut» (Mc 1,11). Trobar-nos crucificats amb Jesús i ressuscitar amb Ell: heus ací el perquè de tot plegat! Hi ha esperança, hi ha sentit, hi ha eternitat, hi ha vida! No estem bojos els cristians quan en la Vetlla Pasqual, de manera solemne, és a dir, en el Pregó pasqual, cantem lloança del pecat original: «Oh!, culpa sortosa, que ens has merescut tan gran Redemptor», que amb el seu dolor ha imprès “sentit” al dolor. «Mireu l'arbre de la creu, on penjà el Salvador del món: veniu i adoreu-lo» (Liturgia del Divendres Sant). Si aconseguim superar l'escàndol i la follia de Crist crucificat no hi ha més que adorar-lo i agrair-li el seu Do. I cercar decididament la Santa Creu en la nostra vida, per omplir-nos de la certesa que, «per Ell, amb Ell i en Ell», la nostra donació serà transformada, en mans del Pare, per l'Esperit Sant, en vida eterna: «Vessada per vosaltres i per tots els homes en remissió dels pecats».

Dia litúrgic: Dijous XXIII de durant l'any 13-9-2012

Text de l'Evangeli (Lc 6,27-38): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «A vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien. Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit. Dóna a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin. Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen! I si feu bé als qui us en fan, qui us ho ha d'agrair? També ho fan els pecadors! I si feu préstecs als qui espereu que us donaran alguna cosa, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors fan préstecs als pecadors, si saben que en trauran un guany. Però vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents. »Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats». Comentari: Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare Avui, a l'Evangeli el Senyor ens demana dues vegades que estimem els enemics. I tot seguit dóna tres concrecions d'aquest manament, totes elles positives: feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us ofenen. És un manament que sembla difícil de complir: ¿com podem estimar els qui no ens estimen? És més, ¿com podem estimar els qui sabem del cert que ens volen mal? Arribar a estimar així és un do de Déu, però cal que hi estiguem oberts. Ben mirat, estimar els enemics és humanament el més savi: l'enemic estimat se sentirà desarmat; estimar-lo pot ser la condició de possibilitat perquè deixi de ser enemic. En la mateixa línia, Jesús continua dient: «Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra» (Lc 6,29). Podria semblar una mansuetud excessiva. Ara, ¿què va fer Jesús quan va ser bufetejat en la seva passió? Certament no s'hi va tornar, però va respondre amb una fermesa, plena de caritat, tan gran que deuria fer rumiar molt a aquell criat aïrat: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?» (Jn 18,22-23). En totes les religions hi ha una màxima d'or: «No facis als altres allò que no vulguis que els altres et facin a tu». Jesús és l'únic que la formula en positiu: «Tracteu els altres tal com voleu que us tractin» (Lc 6,31). Aquesta regla d'or és el fonament de tota la moral. Comentant aquest verset, sant Joan Crisòstom ens alliçona: «Encara hi ha més, perquè Jesús no va dir únicament: ‘Desitgeu als altres tot bé’, sinó ‘feu als altres el bé’»; per això, la màxima d'or proposada per Jesús no es pot quedar en un mer desig, sinó que s'ha de traduir en obres.

Dia litúrgic: Dimecres XXIII de durant l'any 12-9-2012

Text de l'Evangeli (Lc 6,20-26): En aquell temps, Jesús alçà els ulls cap als seus deixebles i digué: «Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu! Feliços els qui ara passeu fam: Déu us saciarà! Feliços els qui ara ploreu: vindrà dia que riureu! Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l'home, la gent us odiarà, us rebutjarà, us insultarà i denigrarà el nom que porteu! Aquell dia, alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. Igualment feien els seus pares amb els profetes. »Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol! Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam! Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu! Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes!». Comentari: Feliços els pobres. Ai de vosaltres, els rics Avui, Jesús assenyala on es troba la veritable felicitat. En la versió de Lluc, les benaurances vénen acompanyades per uns planys de dolor envers aquells que no accepten el missatge de salvació, sinó que es tanquen en una vida autosuficient i egoista. Amb les benaurances i els planys, Jesús fa una aplicació de la doctrina dels dos camins: el camí de la vida i el camí de la mort. No hi ha una tercera possibilitat neutra: qui no va cap a la vida s'encamina cap a la mort; qui no segueix la llum, viu en les tenebres. «Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu!» (Lc 6,20). Aquesta benaurança és el fonament de totes les altres, puix qui és pobre serà capaç de rebre el Regne de Déu com un do. Qui es pobre se n'adonarà de què ha de tenir fam i set: no de béns materials, sinó de la Paraula de Déu; no de poder, sinó de justícia i d'amor. Qui es pobre podrà plorar davant el sofriment del món. Qui és pobre sabrà que tota la seva riquesa és Déu i que, per això, el món no el comprendrà i el perseguirà. «Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol!» (Lc 6,24). Aquest plany és també la base de tots els altres: puix qui és ric i autosuficient, qui no sap posar les seves riqueses al servei dels altres, es tanca en el seu egoisme i obra ell mateix la seva desgràcia. Que Déu ens deslliuri de l'afany de riqueses, d'anar darrere les promeses del món i de posar el cor en els béns materials; que Déu no permeti veure'ns satisfets davant les lloances i les adulacions humanes, ja que això significaria haver posat el cor en la glòria del món i no en la de Jesucrist. Ens serà profitós recordar el que ens diu sant Basili: «El qui estima el proïsme com a ell mateix no acumula objectes innecessaris que puguin ser indispensables per als altres».

Dia litúrgic: Dimarts XXIII de durant l'any 11-09-12

Text de l'Evangeli (Lc 6,12-19): En aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols: Simó, que anomenà també Pere, Andreu —el seu germà—, Jaume, Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Simó, anomenat Zelós, Judes, fill de Jaume, i Judes Iscariot, que va ser el traïdor. Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s'aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó, per escoltar-lo i fer-se guarir de les seves malalties. Els turmentats per esperits malignes també eren curats. Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'Ell una força que guaria tothom. Comentari: Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu Avui voldria centrar la nostra reflexió en les primeres paraules d'aquest Evangeli: «En aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu» (Lc 6,12). Introduccions com aquesta poden passar desapercebudes en la nostra lectura quotidiana de l'Evangeli, però —de fet— són de màxima importància. En concret, avui se'ns diu clarament que l'elecció dels dotze deixebles —decisió central per a la futura vida de l'Església— fou precedida per tota una nit de pregària de Jesús, en solitud, davant Déu, el seu Pare. Com era la pregària del Senyor? Del que es desprèn de la seva vida, deuria ser una pregària plena de confiança en el Pare, de total abandó a la seva voluntat —«no busco de fer la meva pròpia voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat» (Jn 5,30)—, de manifesta unió a la seva obra de salvació. Només des d'aquesta profunda, llarga i constant oració, sostinguda sempre per l'acció de l'Esperit Sant que, ja present en el moment de la seva Encarnació, havia davallat sobre Jesús en el seu Baptisme; només així, dèiem, el Senyor podia treure la força i la llum necessària per continuar la seva missió d'obediència al Pare per a complir la seva obra vicària de salvació dels homes. L'elecció subsegüent dels Apòstols, que, com ens recorda sant Ciril d'Alexandria, «Crist mateix afirma d'haver-los donat la mateixa missió que va rebre del Pare», ens mostra com l'Església naixent fou fruit d'aquesta pregària de Jesús al Pare en l'Esperit i que, per tant, és obra de la mateixa Santíssima Trinitat. «Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols» (Lc 6,13). Tant de bo, tota la nostra vida de cristians —de deixebles de Crist— estigui sempre immersa en l'oració i conduïda per ella.

Dia litúrgic: Dilluns XXII de durant l'any 2-8-2012

Text de l'Evangeli (Lc 4,16-30): En aquell temps, Jesús se n'anà a Natzaret, on s'havia criat. El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s'aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè Ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor». Després plegà el volum, el retornà a l'ajudant de la sinagoga i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Ell. Aleshores començà dient-los: «Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar». Tothom l'aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca. I deien: «¿No és el fill de Josep, aquest?». Ell els digué: «Ben segur que m'aplicareu aquella dita: ‘Metge, cura't a tu mateix!’. Tot el que hem sentit a dir que feies a Cafarnaüm, fes-ho també aquí al teu poble». I afegí: «Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble. Més encara, us asseguro que en temps d'Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s'estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d'elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu, també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d'ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria. En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d'indignació; es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d'estimbar-lo. Però Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar». Comentari: Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar Avui «es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar» (Lc 4,21). Amb aquestes paraules, Jesús comenta a la sinagoga de Natzaret un text del profeta Isaïes: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè Ell m'ha ungit» (Lc 4,18). Aquestes paraules tenen un sentit que sobrepassa el concret moment històric en què foren pronunciades. L'Esperit Sant habita plenament en Jesucrist, i és Ell qui l'envia als creients. Però, a més, totes les paraules de l'Evangeli tenen una actualitat eterna. Són eternes perquè han estat pronunciades per l'Etern, i són actuals perquè Déu fa que es compleixin en tots els temps. Quan escoltem la Paraula de Déu, hem de rebre-la no com un discurs humà, sinó com una Paraula que té un poder transformador en nosaltres. Déu no parla a la nostra oïda, sinó al nostre cor. Tot el que diu està profundament ple de sentit i d'amor. La Paraula de Déu és una font inexhaurible de vida: «És més el que deixem que el que capim, tal com els assedegats que beuen en una font» (Sant Efrem). Les seves paraules surten del cor de Déu. I, d'aquest cor, del si de la Trinitat, vingué Jesús —la Paraula del Pare— als homes. Per això, cada dia, quan escoltem l'Evangeli, hem de poder dir com Maria: «Que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38); a la qual cosa respondrà Déu: «Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar». Ara bé, per tal que la Paraula sigui eficaç en nosaltres, cal desprendre's de tot prejudici. Els contemporanis de Jesús no ho entengueren, perquè el fitaven només amb ulls humans: «¿No és el fill de Josep, aquest?» (Lc 4,22). Veien la humanitat del Crist, però no advertiren la seva divinitat. Sempre que escoltem la Paraula de Déu, més enllà de l'estil literari, de la bellesa de les expressions o de la singularitat de la situació, hem de saber que és Déu qui ens parla.

Dia litúrgic: Diumenge XXII (B) de durant l'any 2-8-2012

Text de l'Evangeli (Mc 7,1-8.14-15.21-23): En aquell temps, els fariseus i alguns mestres de la Llei que venien de Jerusalem es van reunir entorn de Jesús, i s'adonaren que alguns dels seus deixebles prenien els aliments amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, guarden la tradició dels antics i no es posen a menjar si abans no s'han rentat les mans ritualment; i encara, quan tornen del mercat, no mengen sense haver fet les ablucions; i observen per tradició moltes altres pràctiques, com purificar amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on mengen. Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: «Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que mengen amb les mans impures?». Ell els respongué: «Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure: ‘Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen són preceptes humans’. Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes. Després cridà a la gent i els deia: «Escolteu-me tots i enteneu-ho bé: no hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l'home el fa impur. Perquè de dintre el cor de l'home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. Tot això dolent surt de dintre i fa impur l'home». Comentari: Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes Avui, la Paraula del Senyor ens ajuda a discernir que per damunt dels costums humans estan els Manaments de Déu. De fet, amb el pas del temps, és fàcil que distorsionem els consells evangèlics i, adonant-nos-en o no, substituïm els Manaments o bé els ofeguem amb una exagerada meticulositat: «Quan tornen del mercat, no mengen sense haver fet les ablucions; observen per tradició moltes altres pràctiques, com purificar amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on mengen...» (Mc 7,4). És per això que la gent senzilla, amb seny popular, no van fer cas als doctors de la Llei i als fariseus, que sobreposaven especulacions humanes a la Paraula de Déu. Jesús aplica la denuncia profètica d'Isaïes contra els religiosament hipòcrites («Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure: ‘Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi’»: Mc 7,6). En aquests darrers anys, Joan Pau II, en demanar perdó en nom de l'Església per tot allò negatiu que els seus fills havien fet al llarg de la història, ho ha manifestat en el sentit que «ens havíem separat de l'Evangeli». «No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l'home el fa impur» (Mc 7,15), ens diu Jesús. Només el que surt del cor de l'home, des de la interioritat conscient de la persona humana, ens pot fer dolents. Aquesta malícia és la que fa mal a tota la Humanitat i a un mateix. La religiositat no consisteix precisament a rentar-se les mans (recordem Pilat que lliura Jesucrist a la mort!), sinó mantenir pur el cor. Dit d'una manera positiva, és el que santa Teresa de l'Infant Jesús ens diu en els seus Manuscrits autobiogràfics: «Quan contemplava el cos místic de Crist (...) vaig comprendre que l'Església té un cor (...) encès d'amor». D'un cor que estima sorgeixen les obres ben fetes que ajuden en concret a qui ho necessita («Perquè tenia fam, i em donàreu menjar...»: Mt 25,35).

Dia litúrgic: Dissabte XXI de durant l'any 1-9-2012

Text de l'Evangeli (Mt 25,14-30): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Un home que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents; a l'altre, dos, i a l'altre, un —a cada un segons la seva capacitat—, i després se'n va anar. Immediatament, el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. Igualment, el qui n'havia rebut dos en va guanyar dos més. Però el qui n'havia rebut un se'n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo. »Al cap de molt de temps arriba l'amo d'aquells servents i es posa a passar comptes amb ells. Es presentà el qui havia rebut cinc talents i en dugué cinc més, tot dient: ‘Senyor, em vas confiar cinc talents; mira: n'he guanyat cinc més’. L'amo li va dir: ‘Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor’. Es presentà també el qui havia rebut dos talents i digué: ‘Senyor, em vas confiar dos talents; mira: n'he guanyat dos més’. L'amo li va dir: ‘Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor’. »Es presentà encara el qui havia rebut un talent i digué: ‘Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu’. Però l'amo li va respondre: ‘Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat. Per això calia que posessis els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I a aquest servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents’». Comentari: Un home que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar el seus béns Avui, contemplem la paràbola dels talents. En Jesús apreciem com un moment de canvi d'estil en el seu missatge: l'anunci del Regne ja no es limita tant a senyalar la seva proximitat com a la descripció del seu contingut mitjançant narracions: és l'hora de les paràboles! Un gran home decideix emprendre un llarg viatge, i confia tot el patrimoni als seus servents. Podia haver-lo distribuït en parts iguals, però no ho feu així. Donà a cada un segons llur capacitat (cinc, dos i un talents). Amb aquells diners podia cada servent capitalitzar l'inici d'un bon negoci. Els dos primers es llençaren a l'administració dels dipòsits, però el tercer —per por o per peresa— preferí guardar-lo bo i eludint tota inversió: es tancà en la comoditat de la seva pobresa. El senyor tornà i... exigí la rendició de comptes. Premià la valentia dels dos primers, que duplicaren el dipòsit confiat. El tracte amb el criat “prudent” fou molt distint. Dos mil anys després, el missatge de la paràbola segueix tenint una gran actualitat. Les modernes democràcies caminen envers una progressiva separació entre Església i els Estats. Això no és dolent, tot el contrari. Amb tot, aquesta mentalitat global i progressiva amaga un efecte secundari, perillós per als cristians: esdevenir la imatge viva d'aquell tercer criat a qui l'amo (figura bíblica de Déu Pare) reprotxà amb gran severitat. Sense malícia, per pura comoditat o per por, tenim el perill d'amagar i reduir la fe cristiana a l'entorn privat de família i amics íntims. L'Evangeli no pot restar en una lectura i estèril contemplació. Hem d'administrar amb valentia i risc la nostra vocació cristiana en el propi ambient social i professional, tot proclamant la figura del Crist amb les paraules i el testimoni. Comenta sant Agustí: «Aquells qui prediquem la paraula de Déu als pobles no estem tan allunyats de la condició humana i de la reflexió recolzada en la fe que no advertim els nostres perills. Però ens consola el que, on és el nostre perill per causa del ministeri, allí tenim l'ajut de les vostres oracions».