Dia litúrgic: Diumenge de Pasqua 31-3-2012

Text de l'Evangeli (Jn 20,1-9): El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu: «S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat». Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. De fet, encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts. Comentari: «Va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué» Avui «és el dia en què ha obrat el Senyor», anirem cantant al llarg de tota la Pasqua. I és que aquesta expressió del Salm 117 inunda la celebració de la fe cristiana. El Pare ha ressuscitat el seu Fill Jesucrist, l'Estimat, Aquell en qui es complau perquè ha estimat fins a donar la seva vida per tots. Visquem la Pasqua amb molta alegria. Crist ha ressuscitat: celebrem-ho plens de joia i d'amor. Avui, Jesucrist ha vençut la mort, el pecat, la tristesa... i ens ha obert les portes de la nova vida, l'autèntica vida, la que l'Esperit Sant va donant-nos per pura gràcia. Que ningú no estigui trist! Crist és la nostra Pau i el nostre Camí per sempre. Ell avui «manifesta plenament l'home al mateix home i li descobreix la seva vocació altíssima» (Concili Vaticà II, Gaudium et Spes 22). El gran signe que avui ens dóna l'Evangeli és que el sepulcre de Jesús està buit. Ja no hem de buscar entre els morts Aquell que viu, perquè ha ressuscitat. I els deixebles, que després el veuran Ressuscitat, és a dir, l'experimentaran viu en un encontre de fe meravellós, capten que hi ha una buidor en el lloc de la seva sepultura. Sepulcre buit i aparicions seran els grans senyals per a la fe del creient. L'Evangeli diu que «va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué» (Jn 20,8). Va saber captar per la fe que aquella buidor i alhora aquell llençol d'amortallar i aquell mocador ben plegats eren petits senyals del pas de Déu, de la vida nova. L'amor sap captar allò que d'altres no capten, i en té prou amb petits signes. «El deixeble que Jesús estimava» (Jn 20,2) es guiava per l'amor que havia rebut de Crist. “Veure i creure” dels deixebles que han de ser també els nostres. Renovem la nostra fe pasqual. Que Crist sigui en tot el nostre Senyor. Deixem que la seva Vida vivifiqui la nostra i renovem la gràcia del baptisme que hem rebut. Fem-nos apòstols i deixebles seus. Guiem-nos per l'amor i anunciem a tothom la felicitat de creure en Jesucrist. Siguem testimonis esperançats de la seva Resurrecció.

Avui no meditem un evangeli en particular Ja que és un dia alitúrgic. 30-3-2013

Però, amb Maria, l'única que ha romàs ferma en la fe i en l'esperança després de la tràgica mort del seu Fill, ens preparem, en el silenci i en la pregària, per a celebrar la festa del nostre alliberament en el Crist, que és l'acompliment de l'Evangeli. La coincidència temporal dels esdeveniments entre la mort i la resurrecció del Senyor i la festa jueva anual de la Pasqua, memorial de l'alliberament de l'esclavatge d'Egipte, permet de comprendre el sentit alliberador de la creu de Jesús, el nou Anyell pasqual, la sang del qual ens preserva de la mort. Una altra coincidència en el temps, menys assenyalada, però alhora molt rica en significat, és la que hi ha amb la festa jueva setmanal del "Sabbat". Aquesta comença el divendres a la tarda, quan la mare de família encén els llums a cada casa jueva, acabant el dissabte a la tarda. Això recorda que després del treball de la creació, després d'haver fet el món a partir del no-res, Déu reposà al setè dia. Ell ha volgut que també l'home descansi al setè dia, en acció de gràcies per la bellesa de l'obra del Creador, i com a senyal l'aliança entre Déu i Israel, essent Déu invocat en la litúrgia jueva del Sabbat com l'espòs d'Israel. El Sabbat és el dia en què es convida a cadascú a acollir la pau de Déu, el seu "shalom". D'aquesta manera, després del dolorós treball de la creu, «retoc en què l'home és forjat novament», segons l'expressió de Caterina de Siena, Jesús entra al seu repòs en el moment en què s'encenen les primeres llums del Sabbat: «Tot s'ha complert» (Jn 19,3). Ara s'ha terminat l'obra de la nova creació: l'home presoner antany del no-res del pecat esdevé una nova criatura en el Crist. Una nova aliança entre Déu i la humanitat —que res podrà mai trencar— acaba de ser segellada, ja que en endavant tota infidelitat pot ser rentada en la sang i en l'aigua que brollen de la creu. La carta als Hebreus diu: «Queda un repòs sabàtic reservat al poble de Déu» (4,9). La fe en el Crist ens dóna accés a això. Que el nostre veritable descans, la nostra pau profunda —no la d'un sol dia, sinó per a tota la vida— sigui una total esperança en la infinita misericòrdia de Déu, segons la invitació del Salm 16: «La meva carn reposarà en l'esperança, ja que tu no lliuraràs la meva ànima a l'abisme». Preparem-nos amb un cor nou per a celebrar amb joia les noces de l'Anyell i deixem-nos esposar plenament per l'amor de Déu manifestat en el Crist.

Dia litúrgic: Divendres Sant 29-3-2013

Text de l'Evangeli (Jn 18,1—19,42): En aquell temps, Jesús va sortir amb els seus deixebles cap a l'altra banda del torrent de Cedró. Allà hi havia un hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles. Judes, el qui el traïa, coneixia també aquell indret, perquè Jesús s'hi havia reunit sovint amb els seus deixebles. Judes, doncs, s'endugué la cohort de soldats romans i alguns guardes del temple que els grans sacerdots i els fariseus li havien posat a disposició, i va arribar a l'hort. Venien amb llanternes i torxes, tots armats. Jesús, que sabia tot el que li havia de passar, surt fora i els pregunta: «Qui busqueu?». Li respongueren: «Jesús de Natzaret». Els diu: «Sóc jo». També hi havia amb ells Judes, el qui el traïa. Així que Jesús digué: «Sóc jo», retrocediren i caigueren per terra. Jesús tornà a preguntar-los: «Qui busqueu?». Li digueren: «Jesús de Natzaret». Ell respongué: «Ja us he dit que sóc jo. Però si em busqueu a mi, deixeu que aquests se'n vagin». S'havien de complir les paraules que Jesús havia dit: «Dels qui m'has donat, no n'he perdut ni un de sol». Llavors Simó Pere es va treure una espasa que portava i d'un cop tallà l'orella dreta al criat del gran sacerdot. Aquell criat es deia Malcus. Jesús digué a Pere: «Guarda't l'espasa a la beina; ¿no he de beure la copa que el Pare m'ha donat?». Llavors la cohort romana, amb el tribú que la comandava i els guardes dels jueus, van agafar Jesús i el van lligar, i el dugueren primer a casa d'Annàs, que era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d'aquell any. Caifàs era el qui havia donat als jueus aquest consell: «Val més que un sol home mori pel poble». Simó Pere i un altre deixeble seguien Jesús. Aquell deixeble, que era conegut del gran sacerdot, va entrar amb Jesús al pati de la casa del gran sacerdot. Pere s'havia quedat fora, a la porta. Però l'altre deixeble, conegut del gran sacerdot, va sortir fora, parlà amb la portera i féu entrar Pere. La criada que feia de portera digué llavors a Pere: «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d'aquest home?». Ell respongué: «No, no ho sóc pas». Com que feia fred, els criats i els guardes del temple havien preparat brases i s'estaven allà, escalfant-se. Pere també s'escalfava amb ells. Mentrestant, el gran sacerdot va interrogar Jesús sobre els seus deixebles i sobre la seva doctrina. Jesús li contestà: «Jo he parlat al món obertament. Sempre ensenyava a les sinagogues i al temple, on es reuneixen tots els jueus. Mai no he dit res d'amagat. Per què em preguntes a mi? Pregunta als qui m'escoltaven quines coses els deia; ells saben el que he dit». Així que Jesús hagué parlat, un dels guardes que eren allà li va pegar una bufetada dient: «¿És aquesta la manera de contestar al gran sacerdot?». Jesús li respongué: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?». Llavors Annàs l'envià lligat a casa de Caifàs, el gran sacerdot. Mentrestant Simó Pere s'estava allà dret, escalfant-se. Li digueren: «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d'Ell?». Ell ho negà: «No, no ho sóc pas». Un dels criats del gran sacerdot, parent d'aquell a qui Pere havia tallat l'orella, li digué: «Però si jo t'he vist a l'hort amb Ell!». Pere tornà a negar-ho, i a l'instant el gall cantà. Després dugueren Jesús de casa de Caifàs al pretori. Era de bon matí. Però ells no van entrar dins el pretori, per no quedar impurs i poder menjar el sopar pasqual. Per això Pilat sortí a trobar-los fora del pretori i digué: «Quina acusació porteu contra aquest home?». Ells li contestaren: «Si aquest no fos un criminal, no te l'hauríem entregat». Pilat els replicà: «Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i judiqueu-lo d'acord amb la vostra Llei». Els jueus li respongueren: «A nosaltres no ens és permès d'executar ningú». Calia que es complissin les paraules que Jesús havia dit, indicant com havia de morir. Llavors Pilat se'n tornà a l'interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué: «¿Tu ets el rei dels jueus?». Jesús contestà: «¿Surt de tu, això que em preguntes, o bé d'altres t'ho han dit de mi?». Pilat replicà: «Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t'han posat a les meves mans. Què has fet?». Jesús contestà: «La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d'aquí». Pilat li digué: «Per tant, tu ets rei?». Jesús contestà: «Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu». Li diu Pilat: «I què és la veritat?». Després de dir això, Pilat va sortir altra vegada a fora, on eren els jueus, i els digué: «Jo no li trobo res per a poder-lo inculpar. Però ja que teniu per costum que us deixi lliure algú en ocasió de la Pasqua, ¿voleu que us deixi lliure el rei dels jueus?». Ells van contestar cridant: «Aquest, no! Volem Barrabàs». Barrabàs era un bandoler. Llavors Pilat féu assotar Jesús. Els soldats li van posar al cap una corona d'espines que havien trenat i el cobriren amb un mantell de porpra. Se li acostaven i li deien: «Salve, rei dels jueus!». I li pegaven bufetades. Pilat tornà a sortir i els digué: «Ara us el trauré aquí fora, perquè sapigueu que no li trobo res per a poder-lo inculpar». Llavors sortí Jesús portant la corona d'espines i el mantell de porpra. Pilat els diu: «Aquí teniu l'home!». Quan els grans sacerdots i els guardes del temple el van veure, cridaren: «Crucifica'l, crucifica'l!». Pilat els diu: «Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i crucifiqueu-lo, que jo no li trobo res per a poder-lo inculpar». Els jueus li contestaren: «Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei ha de morir, perquè s'ha volgut fer Fill de Déu». Quan Pilat sentí aquestes paraules, va agafar molta por. Va entrar altra vegada dins el pretori i preguntà a Jesús: «D'on ets, tu?». Però Jesús no li tornà contesta. Llavors Pilat li diu: «¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc poder per a deixar-te lliure o per a crucificar-te?». Jesús li respongué: «No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt. Per això el qui m'ha entregat a tu és culpable d'un pecat més gran». Des d'aleshores, Pilat intentava de deixar-lo lliure. Però els jueus es posaren a cridar: «Si deixes lliure aquest home no et pots dir amic del Cèsar. Tothom qui es fa rei va en contra del Cèsar». Quan Pilat sentí aquestes paraules, dugué Jesús a fora i es va asseure al tribunal en el lloc anomenat l'Empedrat, en hebreu Gàbata. Era el dia de la preparació de la Pasqua, cap al migdia. Pilat diu als jueus: «Aquí teniu el vostre rei». Ells cridaren: «Fora, fora, crucifica'l!». Pilat els diu: «¿Al vostre rei, haig de crucificar?». Els grans sacerdots respongueren: «No tenim cap altre rei fora del Cèsar». Llavors Pilat els el va entregar perquè fos crucificat. Prengueren, doncs, Jesús, i, portant-se Ell mateix la creu, va sortir cap a l'indret anomenat “Lloc de la Calavera”, que en hebreu es diu Gòlgota. Allà el crucificaren, juntament amb dos més, un a cada banda, i Jesús al mig. Pilat va fer escriure un rètol i el féu posar a la creu. Hi havia escrit: «Jesús de Natzaret, el rei dels jueus». Molts dels jueus el van llegir, perquè l'indret on havia estat crucificat Jesús queia prop de la ciutat. El rètol era escrit en hebreu, en llatí i en grec. Però els grans sacerdots digueren a Pilat: «No hi escriguis: ‘El rei dels jueus’. Posa-hi: ‘Aquest va dir: Jo sóc el rei dels jueus’. Pilat contestà: «El que he escrit, ja està escrit». Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, van agafar el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat, i també prengueren la túnica. Però la túnica era sense costura, teixida d'una sola peça de dalt a baix, i es digueren entre ells: «No l'esquincem; sortegem-la a veure a qui toca». S'havia de complir allò que diu l'Escriptura: «S'han repartit entre ells els meus vestits; s'han jugat als daus la meva roba». Això és el que van fer els soldats. Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: «Dona, aquí tens el teu fill». Després digué al deixeble: «Aquí tens la teva mare». I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva. Després d'això, Jesús, sabent que tot s'havia realitzat, perquè s'acabés de complir l'Escriptura, va dir: «Tinc set». Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van posar al capdamunt d'un manat d'hisop una esponja xopa d'aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: «Tot s'ha complert». Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit. Per als jueus era el dia de la preparació, i els cossos no es podien quedar a la creu durant el repòs del dissabte, més quan aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això els jueus van demanar a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els seus cossos. Hi anaren, doncs, els soldats i van trencar les cames del primer i les de l'altre que havia estat crucificat amb Jesús. Quan arribaren a Jesús, es van adonar que ja era mort i no li trencaren les cames, però un dels soldats li traspassà el costat amb un cop de llança, i a l'instant en va sortir sang i aigua. El qui ho veié en dóna testimoni, i el seu testimoni és digne de crèdit. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu. En efecte, tot això va succeir perquè s'havia de complir allò que diu l'Escriptura: «No li han de trencar cap os». I en un altre lloc l'Escriptura diu: «Miraran aquell que han traspassat». Després d'això, Josep d'Arimatea, que era deixeble de Jesús però d'amagat per por dels jueus, va demanar a Pilat l'autorització per a treure el seu cos de la creu. Pilat hi va accedir. Josep, doncs, hi anà i va treure de la creu el cos de Jesús. També hi va anar Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. Llavors van prendre el cos de Jesús i l'amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d'enterrar entre els jueus. Hi havia un hort a l'indret on havien crucificat Jesús, i dintre l'hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. Com que per als jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Jesús. Comentari: Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: ‘Tot s'ha complert’. Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit Avui celebrem el primer dia del Tridu Pasqual. Per tant, és el dia de la Creu victoriosa, des d'on Jesús ens deixà el millor d'Ell mateix: Maria com a mare, el perdó —també als botxins— i la confiança total en Déu Pare. Ho hem sentit en la lectura de la Passió que ens transmet el testimoni de sant Joan, present al Calvari amb Maria, la Mare del Senyor i les dones. És un relat ric en simbologia, on cada petit detall té sentit. Però també el silenci i l'austeritat de l'Església, avui, ens ajuden a viure en un clima de pregària ben atents al do que celebrem. Davant d'aquest gran misteri, som cridats —primer de tot— a veure. La fe cristiana no és la relació reverencial envers un Déu llunyà i abstracte que desconeixem, sinó l'adhesió a una Persona, veritable home com nosaltres i, alhora, veritable Déu. L'Invisible s'ha fet carn de la nostra carn, i ha assumit el ser home fins a la mort i una mort de creu. Però va ser una mort acceptada com a rescat de tots, mort redemptora, mort que ens dóna vida. Aquells que hi eren i ho van veure, ens transmeten els fets i, alhora, ens descobreixen el sentit d'aquella mort. Davant d'això, ens sentim agraïts i admirats. Sabem el preu de l'amor: «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jn 15,13). La pregària cristiana no és sols demanar, sinó —primer de tot— admirar agraïts. Jesús, per a nosaltres, és model que cal imitar, és a dir, reproduir en nosaltres les seves actituds. Hem de ser persones que estimem fins a donar-nos i que confiem en el Pare en tota adversitat. Això contrasta amb l'atmosfera indiferent de la nostra societat; per això, el nostre testimoni ha de ser més valent que mai, ja que el do és per a tots. Com diu Melitó de Sardis «Ell ens ha fet passar de l'esclavitud a la llibertat, de les tenebres a la llum, de la mort a la vida. Ell és la Pasqua de la nostra salvació».

Dia litúrgic: Dijous Sant (Missa vespertina de la Cena del Senyor) 28-3-2013

Text de l'Evangeli (Jn 13,1-15): Era abans de la festa de Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seva hora, l'hora de passar d'aquest món al Pare. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem. Mentre sopaven, quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo, Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava, s'aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després va tirar aigua en un gibrell i començà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida. Quan arriba a Simó Pere, aquest li diu: «Senyor, ¿tu em vols rentar els peus?». Jesús li respon: «Ara no entens això que faig; ho entendràs després». Pere li diu: «No em rentaràs els peus mai de la vida!». Jesús li contesta: «Si no et rento, no tindràs part amb mi». Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor, no em rentis tan sols els peus: renta'm també les mans i el cap». Jesús li diu: «Qui s'ha banyat, només cal que es renti els peus: ja és net tot ell. I vosaltres ja sou nets, encara que no tots». Jesús sabia qui el traïa, i per això va dir: ‘No tots sou nets’». Després de rentar-los els peus, es va posar el mantell i s'assegué a taula altra vegada. Llavors els digué: «¿Enteneu això que us he fet? Vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres». Comentari: Si jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres Avui recordem aquell primer Dijous Sant de la història, en el qual Jesucrist es reuneix amb els seus deixebles per a celebrar la Pasqua. Aleshores inaugurà la nova Pasqua de la nova Aliança en què s'ofereix en sacrifici per la salvació de tots. En el Sant Sopar, alhora que l'Eucaristia, Crist institueix el sacerdoci ministerial. Mitjançant aquest, es podrà perpetuar el sagrament de l'Eucaristia. El prefaci de la missa crismal ens en revela el sentit: «Ell escull uns homes que participin del seu sagrat ministeri, renovin el sacrifici de la redempció, alimentin el poble amb la paraula i el refacin amb els sagraments». I aquell mateix Dijous, Jesús ens dóna el manament de l'amor: «Estimeu-vos els uns els altres com jo us he estimat» (Jn 13,34). Abans, l'amor es fonamentava en la recompensa esperada a canvi, o en el compliment d'una norma imposada. Ara, l'amor cristià es fonamenta en Crist. Ell ens estima fins a donar la vida: aquesta ha de ser la mesura de l'amor del deixeble i aquest ha d'ésser el senyal, la característica de reconeixença del cristià. L'home, però, no té capacitat per estimar així. No és simplement el fruit d'un esforç, sinó do de Déu. Sortosament, Ell és Amor i —alhora— font d'amor, que se'ns dóna en el Pa Eucarístic. Finalment, avui contemplem el lavatori dels peus. En actitud de servent, Jesús renta els peus dels Apòstols, i els recomana que ho facin els uns als altres (cf. Jn 13,14). Hi ha quelcom més que una lliçó d'humilitat en aquest gest del Mestre. És com una anticipació, com un símbol de la Passió, de la humiliació total que patirà per salvar tots els homes. El teòleg Romà Guardini diu que «l'actitud del petit que s'inclina davant del gran, encara no és humilitat. És, simplement, veritat. El gran que s'humilia davant del petit, és el veritablement humil». Per això, Jesucrist és autènticament humil. Davant d'aquest Crist humil els nostres motlles es trenquen. Jesucrist capgira els valors merament humans i ens invita a seguir-lo per a construir un món nou i diferent des del servei.

Dia litúrgic: Dimecres Sant 27-3-2013

Text de l'Evangeli (Mt 26,14-25): En aquell temps, un dels Dotze, l'anomenat Judes Iscariot, se n'anà a trobar els grans sacerdots i els digué: «Què esteu disposats a donar-me si us entrego Jesús?». Ells li van oferir trenta monedes de plata. I des d'aleshores Judes buscava una ocasió per entregar-lo. El primer dia dels Àzims, els deixebles anaren a dir a Jesús: «On vols que et fem els preparatius per a menjar el sopar pasqual?». Ell respongué: «Aneu a la ciutat, a casa de tal, i digueu-li: ‘El Mestre diu: La meva hora és a prop. Faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa teva’». Els deixebles van complir el que Jesús els havia ordenat i prepararen el sopar pasqual. Arribat el capvespre, Jesús es posà a taula amb els Dotze. Mentre sopaven, digué: «Us ho asseguro: un de vosaltres em trairà». Molt entristits, li anaven preguntant, l'un rere l'altre: «¿No sóc pas jo, Senyor?». Jesús respongué: «Un que suca amb mi al mateix plat és el qui em trairà. El Fill de l'home se'n va, tal com l'Escriptura ha dit d'Ell, però ai de l'home que el traeix! Més li valdria no haver nascut». Judes, el qui el traïa, li preguntà: «¿No sóc pas jo, rabí?». Ell li respongué: «Tu ho has dit». Comentari: Us ho asseguro: un de vosaltres em trairà Avui, l'Evangeli ens proposa —si més no— tres consideracions. La primera és que, quan l'amor envers Déu s'entebeeix, aleshores la voluntat cedeix a altres reclams, on la voluptuositat sembla oferir-nos plats més saborosos però, en realitat, condimentats amb degradants i inquietants verins. Donada la nostra fragilitat congènita, no s'ha de permetre que minvi el foc del fervor que, si no sensible, almenys mental, ens uneix amb Aquell que ens ha estimat fins a oferir la seva vida per nosaltres. La segona consideració es refereix a la misteriosa elecció del lloc on Jesús vol consumir el seu sopar pasqual. «Aneu a la ciutat, a casa de tal, i digueu-li: ‘El Mestre diu: La meva hora és a prop. Faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa teva’» (Mt 26,18). L'amo de la casa, potser, no era un dels amics declarats del Senyor, però deuria tenir l'oïda prou desperta com per a escoltar les crides “interiors”. El Senyor li hauria parlat en l'íntim —com sovint ens parla—, a través de mil incentius per tal que li obrís la porta. La seva imaginació i la seva omnipotència, suports de l'amor infinit amb el qual ens estima, no tenen fronteres i s'expressen de maneres sempre aptes a cada situació personal. Quan escoltem la crida hem de “rendir-nos”, tot deixant apart els sofismes i acceptant amb alegria aquest “missatger alliberador”. És com si algú s'hagués presentat a la porta de la presó i ens convidava com ho feu l'Àngel amb Pere, dient-li: «Aixeca't de pressa!» (Ac 12,7). El tercer motiu de meditació ens l'ofereix el traïdor que prova d'amagar el seu crim davant la mirada atenta de l'Omniscient. Ho havia intentat ja el propi Adam i, després, el seu fill fratricida Caín, però inútilment. Abans d'esdevenir el nostre exactíssim Jutge, Déu se'ns presenta com pare i mare, que no es rendeix davant la idea de perdre un fill. A Jesús li dol el cor no tant per haver estat traït com pel fet de veure un fill allunyar-se irremeiablement d'Ell.

Dia litúrgic: Dimarts Sant 26-3-2013

Text de l'Evangeli (Jn 13,21-33.36-38): En aquell temps, mentre Jesús era a taula amb els seus deixebles, es contorbà i afirmà: «Us ben asseguro que un de vosaltres m'ha de trair». Els deixebles es miraven els uns als altres, perquè no sabien de qui ho deia. Un dels deixebles, el qui Jesús estimava, era a taula al costat d'Ell. Simó Pere li fa senyes perquè li pregunti de qui parla. Ell es reclina sobre el pit de Jesús i li diu: «Senyor, qui és?». Jesús respon: «És aquell a qui donaré el tros de pa que ara sucaré». Llavors suca el pa i el dóna a Judes, fill de Simó Iscariot. En aquell moment, darrere el tros de pa, Satanàs va entrar dintre d'ell. Jesús li digué: «Allò que estàs fent, fes-ho de pressa». Però cap dels qui eren a taula no va entendre per què Jesús li deia això. Com que Judes tenia la bossa dels diners, alguns pensaven que Jesús li deia que comprés tot el que necessitaven per a la festa, o bé que donés alguna cosa als pobres. Ell, després de prendre el tros de pa, sortí de seguida. Era de nit. Quan Judes va ser fora, Jesús digué: «Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en Ell. Si Déu és glorificat en ell, també Déu mateix el glorificarà, i el glorificarà ben aviat. Fills meus, encara estic amb vosaltres per poc temps. Vosaltres em buscareu, però ara us dic allò que vaig dir als jueus: ‘Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir’». Simó Pere li diu: «Senyor, on vas?». Jesús li respon: «Ara tu no pots seguir-me allà on jo vaig. M'hi seguiràs més tard». Pere li replica: «Senyor, per què no et puc seguir ara mateix? Donaré per tu la vida!». Jesús li contesta: «¿Tu vols donar la vida per mi? T'ho ben asseguro: no cantarà el gall que no m'hagis negat tres vegades». Comentari: Era de nit Avui, Dimarts Sant, la litúrgia posa l'accent sobre el drama que és a punt de desenvolupar-se i que conclourà amb la crucifixió del Divendres Sant. Judes, «després de prendre el tros de pa, sortí de seguida. Era de nit» (Jn 13,30). Sempre és de nit quan hom s'allunya del que és la «Llum resplendor de la Llum, Déu veritable nascut del Déu veritable» (Símbol de Nicea-Constantinoble). El pecador és el qui gira l'esquena vers el Senyor per tal de gravitar al voltant de les coses creades, sense referir-les al seu Creador. Sant Agustí descriu el pecat com «un amor a si mateix fins al menyspreu de Déu». Una traïció, en definitiva. Una prevaricació, fruit de «l'arrogància amb què volem emancipar-nos de Déu i no ser res més que nosaltres mateixos; l'arrogància per la que creiem no tenir necessitat de l'amor etern, sinó que desitgem dominar la nostra vida per nosaltres mateixos» (Benet XVI). Hom pot comprendre que Jesús, aquella nit, es contorbés interiorment (cf. Jn 13,21). Sortosament, el pecat no és la darrera paraula. L'última paraula és la misericòrdia de Déu. Aquesta, però, suposa un “canvi” de la nostra part. Una inversió de la situació que consisteix a desprendre's de les criatures per a vincular-se a Déu, i retrobar així l'autèntica llibertat. Nogensmenys, no hem d'esperar a esdevenir fastiguejats per les falses llibertats per a convertir-nos a Déu. Tal com denunciava el pare jesuïta Bourdaloue, «voldríem convertir-nos quan estiguéssim cansats del món o, millor dit, quan el món s'hagués cansat de nosaltres». Siguem més diligents. Decidim-nos ara mateix. La Setmana Santa és l'ocasió propícia. A la Creu, Crist estén els seus braços a tots. Ningú n'és exclòs. Tot lladre penedit té lloc al paradís. Això sí, a condició de canviar de vida i de reparar, com el de l'Evangeli: «Nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal» (Lc 23,41).

Dia litúrgic: Dilluns Sant Santoral 25 de Març: L'Anunciació del Senyor

Text de l'Evangeli (Jn 12,1-11): Sis dies abans de la Pasqua, Jesús va anar a Betània, on vivia Llàtzer, aquell que Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. Allà li oferiren un sopar. Marta servia, i un dels qui seien a taula amb ell era Llàtzer. Llavors Maria va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós, ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells. Tota la casa s'omplí de la fragància d'aquell perfum. Un dels seus deixebles, Judes Iscariot, el qui aviat el trairia, digué: «Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i donaven els diners als pobres?». Això ho va dir no perquè s'interessés pels pobres, sinó perquè era un lladre i, com que tenia la bossa dels diners, robava el que hi tiraven. Jesús digué: «Deixa-la! Ella ha guardat aquest perfum per al temps de la meva sepultura. De pobres, en teniu sempre amb vosaltres, però a mi, no sempre em tindreu». Una gran multitud de jueus van saber que Jesús era allà i van anar-hi, no solament per Ell, sinó també per veure Llàtzer, que Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. Llavors els grans sacerdots van decidir de matar també Llàtzer, perquè per causa d'ell molts jueus venien i creien en Jesús. Comentari: Ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells Avui, a l'Evangeli, se'ns resumeixen dues actituds sobre Déu, Jesucrist i la vida mateixa. Davant la unció que fa Maria al seu Senyor, Judes protesta: «Un dels seus deixebles, Judes Iscariot, el qui aviat el trairia, digué: ‘Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i donaven els diners als pobres?’» (Jn 12,4-5). El que diu no és cap bestiesa, lligava amb la doctrina de Jesús. Però és molt fàcil protestar davant del que fan els altres, encara que no es tinguin segones intencions com en el cas de Judes. Qualsevol protesta ha de ser un acte de responsabilitat: amb la protesta ens hem de plantejar com ho faríem nosaltres, què estem disposats a fer nosaltres. Si no, la protesta pot ser només —com en aquest cas— la queixa dels que ho fan malament davant els que miren de fer-ho tant bé com poden. Maria ungeix els peus de Jesús i els eixuga amb els seus cabells, perquè creu que és el que ha de fer. És una acció tintada d'esplèndida magnanimitat: «Va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós» (Jn 12,3). És un acte d'amor i, com tot acte d'amor, difícil d'entendre per aquells que no el comparteixen. Crec que, a partir d'aquell moment, Maria entengué el que segles més tard escriuria sant Agustí: «Potser en aquesta terra els peus del Senyor encara estan necessitats. Doncs, ¿de qui, fora dels seus membres, va dir: ‘Tot allò que feu a un d'aquests petits… m'ho feu a mi?. Vosaltres gasteu allò que us sobra, però heu fet allò que és d'agrair als meus peus’». La protesta de Judes no té cap utilitat, només el porta a la traïció. L'acció de Maria la porta a estimar més el seu Senyor i, com a conseqüència, a estimar més els “peus” de Crist que hi ha en aquest món.

Dia litúrgic: Diumenge de Rams (C) 24-3-2013

Text de l'Evangeli (Lc 22,14—23,56): Quan va arribar l'hora, Jesús es posà a taula amb els apòstols i els digué: «Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió! Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que la Pasqua trobi el seu compliment en el Regne de Déu». Llavors prengué una copa, digué l'acció de gràcies i afegí: «Preneu això i repartiu-vos-ho, perquè us asseguro que des d'ara ja no beuré més del fruit de la vinya fins que haurà arribat el Regne de Déu». Després prengué el pa, digué l'acció de gràcies, el partí i els el donà tot dient: «Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial». I, havent sopat, féu igualment amb la copa, tot dient: «Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres. Però sapigueu que la mà del qui em traeix és a prop meu en aquesta taula. El Fill de l'home fa el seu camí, com havia estat fixat per endavant, però ai de l'home que el traeix!». Llavors començaren a preguntar-se els uns als altres quin d'ells seria capaç de fer una cosa així. Després hi hagué entre ells una discussió sobre quin havia de ser tingut pel més important. Jesús els digué: «Els reis de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els qui tenen poder damunt d'elles es fan dir benefactors. Però vosaltres no heu d'actuar pas així: el més important entre vosaltres ha d'ocupar el lloc del més jove, i el qui mana, el lloc del qui serveix. Perquè, ¿qui és més important, el qui seu a taula o el qui serveix? ¿No ho és el qui seu a taula? Doncs jo, enmig de vosaltres, sóc com el qui serveix. Vosaltres sou els qui heu perseverat amb mi en els moments de prova, i així com el meu Pare m'ha concedit la reialesa, jo també us la concedeixo a vosaltres: menjareu i beureu a la meva taula en el meu regne, us asseureu en trons i jutjareu les dotze tribus d'Israel. »Simó, Simó, mira que Satanàs us ha reclamat per sacsejar-vos com es garbella el blat, però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t'hauràs penedit, enforteix els teus germans». Pere li digué: «Senyor, estic disposat a anar amb vós a la presó i a la mort!». Però Jesús li respongué: «T'ho asseguro, Pere: avui no cantarà el gall que no hagis negat tres vegades que em coneixes». Després els digué: «Quan us vaig enviar sense bossa ni sarró ni sandàlies, ¿us va faltar alguna cosa?». Li respongueren: «No res». Ell els digué: «Doncs ara, el qui tingui una bossa, que la prengui, i que faci el mateix el qui tingui un sarró. I el qui no tingui espasa, que es vengui el mantell i se'n compri una. Perquè us asseguro que s'ha de complir en mi allò que està escrit: ‘Ha estat comptat entre els malfactors’. Tot el que es refereix a mi s'està complint». Ells digueren: «Senyor, aquí hi ha dues espases». Ell els respongué: «Ja n'hi ha prou!». Llavors sortí i se'n va anar, com de costum, a la muntanya de les Oliveres. El seguiren també els deixebles. Arribat al lloc, els digué: «Pregueu demanant de no caure en la temptació». Després se separà d'ells cosa d'un tret de pedra, s'agenollà i pregava dient: «Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva». Llavors se li va aparèixer un àngel del cel que el confortava. Ple d'angoixa, pregava més intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que caiguessin fins a terra. Quan s'aixecà de la pregària, anà cap als deixebles i els va trobar adormits de la tristor. Els digué: «Per què dormiu? Aixequeu-vos i pregueu, per no caure en la temptació». Encara Jesús parlava quan es va presentar un grup de gent: l'anomenat Judes, un dels Dotze, anava al davant d'ells i s'acostà a Jesús per besar-lo. Jesús li digué: «Judes, ¿amb un bes traeixes el Fill de l'home?». Els qui eren al voltant de Jesús, en veure el que estava a punt de passar, digueren: «Senyor, ¿ataquem amb l'espasa?». I un d'ells va donar un cop d'espasa al criat del gran sacerdot i li tallà l'orella dreta. Però Jesús va dir: «Deixeu-los fer!». I tocant-li l'orella, el va guarir. Després Jesús digué als grans sacerdots, als caps de la guàrdia del temple i als notables que havien vingut per detenir-lo: «Heu sortit armats amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Mentre era amb vosaltres al temple cada dia, no vau gosar agafar-me. Però ara és la vostra hora: l'hora del poder de les tenebres». El van agafar, doncs, i se'l van endur a la casa del gran sacerdot. Pere seguia de lluny. Van encendre foc al mig del pati, s'hi assegueren al voltant, i Pere es va asseure entre ells. Una criada el veié assegut vora el foc i, després de mirar-se'l fixament, va dir: «Aquest home també hi anava, amb Ell». Però ell ho negà: «No, dona; no el conec de res». Poc després, un altre el va veure i digué: «Tu també ets d'ells». Pere contestà: «No, home; no ho sóc pas». Cosa d'una hora més tard, un altre s'hi entossudí: «És veritat, aquest també era amb Ell: si fins i tot és galileu!». Però Pere va replicar: «No, home; no sé de què parles». A l'instant, mentre encara ell parlava, va cantar un gall. Llavors el Senyor va girar-se i mirà Pere; i Pere es recordà de les paraules que el Senyor li havia dit: «Abans que avui canti el gall, m'hauràs negat tres vegades». I així que va ser fora, va plorar amargament. Mentrestant, els homes que custodiaven Jesús l'escarnien i li pegaven. Van tapar-li la cara i li preguntaven: «Fes de profeta! Endevina qui t'ha pegat!». I deien moltes més injúries contra Ell. En fer-se de dia, es va reunir el consell del Sanedrí del poble, grans sacerdots i mestres de la Llei. Llavors van fer comparèixer Jesús a la sessió del consell i li digueren: «Si ets el Messies, digue'ns-ho». Ell els respongué: «Si us dic que sí, no em creureu, i si us faig preguntes, no em respondreu. Però des d'ara el Fill de l'home estarà assegut a la dreta del Déu totpoderós». Llavors tots van dir: «Per tant, tu ets el Fill de Déu!». Jesús els contestà: «Vosaltres mateixos dieu que ho sóc». Ells van dir: «Per què necessitem el testimoni d'algú, si nosaltres mateixos acabem de sentir-lo dels seus propis llavis?». Aleshores es va aixecar tota l'assemblea i el dugueren a Pilat. Van començar així la seva acusació contra Ell: «Hem trobat aquest home que esgarria el nostre poble, prohibeix de pagar tributs al Cèsar i diu que és el Messies, el rei». Pilat el va interrogar: «¿Tu ets el rei dels jueus?». Ell li respongué: «Tu ho dius». Pilat digué als grans sacerdots i a la gent: «No trobo res en aquest home per a poder-lo inculpar». Però ells insistien: «Revolta el poble amb les seves doctrines per tot el país dels jueus, des de Galilea, on va començar, fins aquí». Pilat, en sentir això, preguntà si aquell home era galileu. Quan va saber que pertanyia a la jurisdicció d'Herodes, que també es trobava aquells dies a Jerusalem, li va enviar Jesús. Herodes es va alegrar molt de veure'l. Feia temps que ho desitjava, perquè sentia a parlar d'Ell i esperava veure-li fer algun prodigi. L'anà interrogant llargament, però Jesús no li contestà res. Els grans sacerdots i els mestres de la Llei, que també hi eren presents, l'acusaven amb força. Finalment, Herodes, amb la seva tropa, el menyspreà i, per escarnir-lo, li va posar un vestit llampant i el tornà a enviar a Pilat. Aquell mateix dia, Herodes i Pilat, que abans estaven renyits, es reconciliaren. Pilat va convocar els grans sacerdots, els altres dirigents i el poble, i els digué: «M'heu presentat aquest home com un que desencamina el poble. Jo he procedit a interrogar-lo davant vostre i no he trobat res en les vostres acusacions per a poder-lo inculpar; ni tampoc Herodes, que ens l'ha tornat a enviar. Per tant, no ha fet res que mereixi la pena de mort. El faré assotar per escarmentar-lo i el deixaré lliure». Llavors tots alhora es posaren a cridar: «Mata'l, aquest! Deixa'ns lliure Barrabàs!». Barrabàs estava empresonat per uns disturbis que hi havia hagut a la ciutat i per assassinat. Pilat tornà a parlar-los amb el desig de deixar lliure Jesús. Però ells cridaven: «Crucifica'l, crucifica'l!». Pilat els digué per tercera vegada: «Però quin mal ha fet, aquest? Jo no he trobat que hagi comès res que mereixi la pena de mort. El faré assotar per escarmentar-lo i el deixaré lliure». Però ells insistien, demanant amb grans crits que el crucifiquessin. I la seva cridòria acabà per imposar-se. Pilat decidí de satisfer la seva petició: va deixar lliure l'home que era a la presó per disturbis i per assassinat, l'home que ells demanaven, i els va entregar Jesús, tal com ells volien. Quan s'enduien Jesús, van agafar un tal Simó de Cirene, que venia del camp, i li carregaren la creu perquè la portés darrere d'Ell. El seguia una gran gentada del poble; moltes dones feien mostres de dol i el planyien. Jesús es girà cap a elles i els digué: «Filles de Jerusalem, no ploreu per mi; ploreu més aviat per vosaltres mateixes i pels vostres fills. Perquè vénen dies que la gent dirà: ‘Sortoses les qui no tenen fills, les entranyes que no han engendrat i els pits que no han criat!’. Llavors començaran a dir a les muntanyes: ‘Caieu damunt nostre!’, i als turons: ‘Cobriu-nos!’. Perquè, si tracten així l'arbre verd, què serà del sec?». En portaven també dos més, que eren criminals, per executar-los amb Ell. Quan arribaren a l'indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús amb els criminals, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra. Jesús deia: «Pare, perdona'ls, que no saben el que fan». Després es repartiren els seus vestits i se'ls jugaren als daus. El poble era allà mirant-ho, però les autoritats se'n reien dient: «Ell que va salvar-ne d'altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l'Elegit!». També els soldats l'escarnien: se li acostaven a oferir-li vinagre i deien: «Si ets el rei dels jueus, salva't a tu mateix!». Sobre d'Ell hi havia un rètol que deia: «Aquest és el rei dels jueus». Un dels criminals penjats a la creu l'injuriava dient: «¿No ets el Messies? Doncs salva't a tu mateix i a nosaltres!». Però l'altre, renyant-lo, li respongué: «¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal». I deia: «Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne». Jesús li digué: «T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís». Era ja cap al migdia quan es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda: el sol s'havia amagat. Llavors la cortina del santuari s'esquinçà pel mig. Jesús va cridar amb tota la força: «Pare, confio el meu alè a les teves mans». I havent dit això, va expirar. Quan el centurió veié el que havia passat, donava glòria a Déu i deia: «Realment, aquest home era innocent». Tota la gent que era present en aquell espectacle, després de veure el que havia passat, se'n tornaven donant-se cops al pit. Tots els seus coneguts i les dones que l'havien seguit des de Galilea es mantenien a distància mirant-s'ho. Hi havia un home bo i just que es deia Josep. Era membre del Sanedrí, però no havia donat suport a la seva decisió i actuació. Era natural d'Arimatea, una vila jueva, i esperava l'arribada del Regne de Déu. Aquest home anà a trobar Pilat per demanar-li el cos de Jesús. Va baixar-lo de la creu, l'embolcallà amb un llençol i el va dipositar en un sepulcre tallat a la roca, on encara no havien posat mai ningú. Era el capvespre del dia de la preparació, a punt de començar el dissabte. Les dones que havien acompanyat Jesús des de Galilea seguiren fins allà, van veure el sepulcre i com hi dipositaven el cos de Jesús. Després se'n tornaren, prepararen olis aromàtics i perfums, i durant el dissabte van observar el repòs que la Llei prescrivia. Comentari: Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan Avui llegim el relat de la passió segons sant Lluc. En aquest evangelista, els rams joiosos de l'entrada a Jerusalem i el relat de la passió estan en relació mútua, tot i que el primer pas soni a triomf i el segon a humiliació. Jesús entra a Jerusalem com rei messiànic, humil, pacífic, en actitud de servei i no com un rei temporal que usa i abusa del seu poder. La creu és el tron des d'on regna (no li falta la corona reial!), estimant i perdonant. En efecte, l'Evangeli de Lluc es pot resumir dient que revela l'amor de Jesús palesat en la misericòrdia i el perdó. Aquest perdó i aquesta misericòrdia es mostren en tota la vida de Jesús, però d'una manera eminent es fan sentir quan Jesús és clavat a la creu. Què en són de significatives les tres paraules que, des de la creu, sentim avui dels llavis de Jesús!: —Ell estima i perdona fins i tot als seus botxins: «Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan» (Lc 23,34). —Al lladre de la seva dreta, que li demana un record en el Regne, també el perdona i el salva: «Avui seràs amb mi al Paradís» (Lc 23,43). —Jesús perdona i estima sobretot en el moment suprem del seu lliurament, quan exclama: «Pare, confio el meu alè a les vostres mans» (Lc 23,46). Aquesta és l'última lliçó del Mestre des de la creu: la misericòrdia i el perdó, fruits de l'amor. A nosaltres ens costa tant, de perdonar! Si fem, però, l'experiència de l'amor de Jesús que ens excusa, ens perdona i ens salva, no ens costarà tant de mirar tothom amb una tendresa que perdona amb amor, i absol sense mesquinesa. Sant Francesc ho expressa en el seu Càntic de les Criatures: «Lloat sigueu, oh mon Senyor, per aquells que perdonen pel vostre amor!».

Dia litúrgic: Dissabte V de Quaresma 23-3-2013

Text de l'Evangeli (Jn 11,45-56): En aquell temps, molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, van creure en Ell. Però alguns d'ells anaren a explicar als fariseus el que Jesús havia fet. Llavors els grans sacerdots i els fariseus van reunir el Sanedrí i es preguntaven: «Què podem fer? Aquest home fa molts senyals prodigiosos. Si el deixem continuar, tothom creurà en Ell, vindran els romans i destruiran el nostre lloc sant i el nostre poble». Però un d'ells, Caifàs, que aquell any era el gran sacerdot, els digué: «Vosaltres no enteneu res. ¿No us adoneu que val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble? Això, Caifàs no ho va dir pel seu compte. Era gran sacerdot, aquell any, i per això va poder profetitzar que Jesús havia de morir pel poble. I no tan sols pel poble, sinó també per a reunir els fills de Déu dispersos. Així, doncs, aquell dia van decidir que el matarien. Per això Jesús ja no es deixava veure públicament entre els jueus. Se n'anà d'allí cap a la regió de vora el desert, en una població anomenada Efraïm, i s'hi va quedar amb els seus deixebles. Era a prop la Pasqua dels jueus, i molta gent de la regió va pujar a Jerusalem ja abans de la Pasqua per complir els ritus de purificació. Buscaven Jesús i, en el recinte del temple, es deien els uns als altres: «Què us sembla? No vindrà pas a la festa!». Els grans sacerdots i els fariseus, per la seva banda, havien donat ordres que, si algú sabia on era, el denunciés perquè el poguessin agafar. Comentari: Jesús havia de morir pel poble. I no tan sols pel poble, sinó també per a reunir els fills de Déu dispersos Avui, tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús se sap perseguit, vigilat, sentenciat, perquè com més gran i nova ha estat la seva revelació —l'anunci del Regne— més gran i més clara ha estat la divisió i l'oposició que ha trobat en els oients (cf. Jn 11,45-46). Les paraules negatives de Caifàs, «val més que un sol home mori pel seu poble, que no pas que es perdi tot el poble» (Jn 11,50), Jesús les assumirà positivament en la redempció obrada per nosaltres. Jesús, el Fill Unigènit de Déu, a la Creu mor per amor a tots! Mor per a fer realitat el pla del Pare, és a dir, «reunir els fills de Déu dispersos» (Jn 11,52). I aquesta és la meravella i la creativitat del nostre Déu! Caifàs, amb la seva sentència («Val més que un sol home mori...») no fa res més que, per odi, eliminar un idealista; en canvi, Déu Pare, enviant el seu Fill per amor envers nosaltres, fa quelcom meravellós: convertir aquella sentència malèvola en un obra d'amor redemptora, perquè per a Déu Pare, cada home val tota la sang vessada per Jesucrist! D'aquí a una setmana cantarem —en solemne vigília— el Pregó pasqual. A través d'aquesta meravellosa oració, l'Església fa lloança del pecat original. I no ho fa perquè desconegui la seva gravetat, sinó perquè Déu —en la seva bondat infinita— ha fet proeses com a resposta al pecat de l'home. És a dir, davant del “disgust original”, Ell ha respost amb l'Encarnació, amb la immolació personal i amb la institució de l'Eucaristia. Per això, la litúrgia cantarà el proper dissabte: «Oh admirable condescendència de la vostra bondat! Oh incalculable predilecció amb què ens heu estimat! Oh culpa sortosa, que ens ha merescut un Redemptor tan gran!». Tant de bo que les nostres sentències, paraules i accions no siguin uns impediments més per a l'evangelització, ja que de Crist rebem l'encàrrec, també nosaltres, de reunir els fills de Déu dispersos: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus» (Mt 28,19).

Dia litúrgic: Divendres V de Quaresma 22-3-2013

Text de l'Evangeli (Jn 10,31-42): En aquell temps, els jueus tornaren a agafar pedres per apedregar-lo. Jesús els digué: «M'heu vist fer moltes obres bones, que venien del meu Pare. Per quina d'elles em voleu apedregar?». Els jueus li respongueren: «No et volem apedregar per cap obra bona, sinó per blasfèmia, perquè tu, que ets un home, et fas Déu». Jesús els replicà: «¿En la vostra Llei no hi ha escrit: ‘Jo declaro que sou déus’? Per tant, si l'Escriptura, que no es pot anul·lar, anomena déus els qui van rebre la paraula de Déu, per què a mi, a qui el Pare ha consagrat i enviat al món, m'acuseu de blasfèmia quan declaro que sóc Fill de Déu? Si no faig les obres del meu Pare, no em cregueu, però si les faig, i a mi no em creieu, creieu almenys aquestes obres. Així sabreu i coneixereu que el Pare està en mi, i jo, en el Pare». Llavors van intentar novament d'agafar-lo, però se'ls escapà de les mans. Després se'n tornà a l'altra banda del Jordà, on Joan havia començat a batejar, i va quedar-s'hi. Molts l'anaren a trobar, i deien: «Joan no va fer cap senyal prodigiós, però tot el que va dir d'ell era veritat». I, en aquell indret, molts van creure en Ell. Comentari: ¿Per quina d’aquestes obres em voleu apedregar? Avui divendres, quan només falta una setmana per a commemorar la mort del Senyor, l'Evangeli ens presenta els motius de la seva condemna. Jesús tracta de mostrar la veritat, però els jueus el tenen per blasfem i reu de lapidació. Jesús parla de les obres que realitza, obres de Déu que l'acrediten, de com pot donar-se Ell mateix el títol de “Fill de Déu”... Tanmateix, parla des d'unes categories difícils d'entendre per als seus adversaris: “estar en la veritat”, “escoltar la seva veu”...; els parla des del seguiment i el compromís amb la seva persona que fan que Jesús sigui conegut i estimat —«Mestre, ¿on vius?», li preguntaren els deixebles a l'inici del seu ministeri (Jn 1,38)—. Però tot sembla inútil: és tan gran el que Jesús intenta dir que no l'acaben d'entendre, només el comprendran els petits i senzills, perquè el Regne està amagat als savis i entesos. Jesús lluita per presentar arguments que siguin acceptables, però l'intent és en va. En el fons, morirà per dir la veritat sobre Ell mateix, per ser fidel a Ell mateix, a la seva identitat i a la seva missió. Com a profeta, presentarà una crida a la conversió i serà rebutjat, un nou rostre de Déu i serà escopit, una nova fraternitat i serà abandonat. Novament s'alça la Creu del Senyor amb tota la seva força com estendard veritable, com a única raó indiscutible: «¡Oh admirable virtut de la santa creu! ¡Oh inefable glòria del Pare! En ella podem considerar el tribunal del Senyor, el judici del món i el poder del crucificat. ¡Oh, sí, Senyor: heu atret cap a vós totes les coses quan, tenint esteses tot el dia les vostres mans cap el poble incrèdul i rebel (cf. Is 65,2), l'univers sencer va comprendre que havia de retre homenatge a la vostra majestat!» (Sant Lleó Magne). Jesús ha de fugir a l'altra banda del Jordà i els qui de debò creuen en Ell es traslladen allí disposats a seguir-lo i a escoltar-lo.

Dia litúrgic: Dijous V de Quaresma 21-3-2013

Text de l'Evangeli (Jn 8,51-59): En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Us ho ben asseguro: els qui guarden la meva paraula no veuran mai la mort». Llavors els jueus li replicaren: «Ara sabem de cert que estàs endimoniat. Abraham va morir, i també els profetes, i tu goses dir: ‘Els qui guarden la meva paraula no tastaran mai la mort’. ¿Que potser ets més gran que Abraham, el nostre pare? Ell va morir, i també van morir els profetes. Per qui et tens?». Jesús respongué: «Si jo em glorifiqués a mi mateix, la meva glòria no valdria res. Però el qui em glorifica és el meu Pare, aquell que anomeneu ‘el nostre Déu’. Vosaltres no el coneixeu, però jo sí que el conec. I si digués que no el conec, seria tan mentider com vosaltres; però jo el conec i guardo la seva paraula. Abraham, el vostre pare, s'entusiasmà esperant de veure el meu dia, el veié i se'n va alegrar». Llavors els jueus li digueren: «¿Encara no tens cinquanta anys i has vist Abraham?». Jesús els respongué: «Us ho ben asseguro: des d'abans que Abraham nasqués, jo sóc». Ells van agafar pedres per tirar-les-hi, però Jesús s'amagà i sortí del temple. Comentari: Abraham, el vostre pare, s'entusiasmà esperant de veure el meu dia, el veié i se'n va alegrar Avui, sant Joan ens situa davant una manifestació de Jesús en el Temple. El Salvador revela un fet desconegut per als jueus: que Abraham va veure i es va alegrar en contemplar el dia de Jesús. Tots sabien que Déu havia fet una aliança amb Abraham, assegurant-li grans promeses de salvació per a la seva descendència. Malgrat tot, desconeixien fins a quin punt arribava la llum de Déu. El Crist els revela que Abraham va veure el Messies en el dia de Jahvè, anomenat per Jesús el meu dia. En aquesta revelació Jesús es mostra posseint la visió eterna de Déu. Però, sobretot es manifesta com algú preexistent i present en el temps d'Abraham. Poc després, en el foc de la discussió, quan al·leguen contra Ell que encara no té cinquanta anys els diu: «Us ho ben asseguro: des d'abans que Abraham nasqués, jo sóc» (Jn 8,58). És una declaració notòria de la seva divinitat, podien entendre-la perfectament, i també haguessin pogut creure si haguessin conegut més el Pare. L'expressió “Jo sóc” és part del tetragrama sant Jahvè, revelat a la muntanya del Sinaí. El cristianisme és més que un conjunt de regles morals elevades, com poden ser l'amor perfecte, o, fins i tot, el perdó. El cristianisme és la fe en una persona. Jesús és Déu i home vertader. «Perfecte Déu i perfecte Home», diu el Símbol Atanasià. Sant Hilari de Poitiers escriu en una bella pregària: «Atorgueu-nos, doncs, una manera d'expressar-nos adequada i digna, il·lumineu la nostra intel·ligència, feu també que les nostres paraules expressin la nostra fe, és a dir, que nosaltres, que pels profetes i els Apòstols us coneixem a vós, Déu Pare i a l'únic Senyor Jesucrist, puguem també celebrar-vos a vós com a Déu en el qual no hi ha unicitat de persona i confessar el vostre Fill, en tot igual a vós».

Dia litúrgic: Dimecres V de Quaresma 20-3-2013

Text de l'Evangeli (Jn 8,31-42): En aquell temps, Jesús digué als jueus que havien cregut en Ell: «Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures». Ells li replicaren: «Nosaltres som descendents d'Abraham i no hem estat mai esclaus de ningú. Com pots dir que hem de ser lliures?». Jesús els respongué: «Us ben asseguro que tothom qui peca és esclau, i l'esclau no es queda a la casa per sempre; és el fill el qui s'hi queda per sempre. Per això, si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò. Ja sé que sou descendents d'Abraham, però busqueu de matar-me, perquè la meva paraula no té lloc dins vostre. Jo dic allò que he vist estant amb el meu Pare, mentre que vosaltres feu allò que sentiu dir al vostre pare». Ells insistiren: «El nostre pare és Abraham». Jesús els diu: «Si fóssiu fills d'Abraham faríeu les seves mateixes obres. Però ara busqueu de matar-me, a mi que us he dit la veritat que he sentit de Déu. Això, Abraham no ho va fer. Vosaltres només feu les obres del vostre pare». Li contesten: «Nosaltres no som pas bastards. No tenim més pare que Déu». Jesús els replicà: «Si Déu fos el vostre pare m'estimaríeu a mi, perquè jo he sortit de Déu i vinc d'ell. No he vingut pas pel meu compte: és ell qui m'ha enviat». Comentari: Si Déu fos el vostre pare m'estimaríeu a mi Avui, el Senyor adreça unes dures paraules als jueus. No a qualsevol jueu, sinó, precisament, a aquells que abraçaren la fe: Jesús digué «als jueus que havien cregut en ell» (Jn 8,31). Sens dubte, aquest diàleg de Jesús reflecteix l'inici d'aquelles dificultats causades pels cristians judaïtzants, en la primera hora de l'Església. Com que eren descendents d'Abraham segons la consanguinitat, aquests deixebles de Jesús és consideraven superiors no solament respecte de les persones que vivien lluny de la fe, sinó també superiors a qualsevol deixeble no jueu partícip de la mateixa fe. Ells deien: «Nosaltres som descendents d'Abraham» (Jn 8,33); «el nostre pare és Abraham» (v. 39); «no tenim més pare que Déu» (v. 41). Malgrat ser deixebles de Jesús, tenim la impressió que Jesús res representava per a ells, res s'afegia al que ja posseïen. Però és aquí on es troba el gran error de tots ells: els vertaders fills no són els descendents segons la sang, sinó els hereus de la promesa, és a dir, aquells que creuen (cf. Rm 9,6-8). Sense la fe en Jesús no és possible que algú assoleixi la promesa d'Abraham. Per tant, entre els deixebles «no hi ha jueus o grecs; no hi ha esclau o lliure; no hi ha home o dóna», perquè tots són germans pel baptisme (cf. Ga 3,27-28). No ens deixem seduir per l'orgull espiritual. Els judaïtzants es consideraven superiors als altres cristians. No cal parlar aquí dels germans separats. Però pensem dins de nosaltres mateixos. Quantes vegades alguns catòlics es consideren millors que els altres perquè segueixen aquest o aquell moviment, perquè observen aquesta o aquella disciplina, perquè obeeixen a aquest o aquell costum litúrgic! Uns, perquè són rics; altres, perquè estudiaren més. Uns, perquè ocupen càrrecs importants; altres, perquè vénen de famílies nobles... «Voldria que cadascú de vosaltres sentís l'alegria de ser cristià... Déu guia la seva Església, la sosté sempre, també i sobretot en els moments difícils» (Benet XVI).

Dia litúrgic: 19 de Març: Sant Josep, espòs de la Verge Maria

Text de l'Evangeli (Mt 1,16.18-21.24a): Jacob va ser el pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Messies. El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial. Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble». Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat. Comentari: Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa Avui celebra l'Església la solemnitat de Sant Josep, l'espòs de Maria. És com un parèntesi alegre dins l'austeritat de la Quaresma. Però la joia d'aquesta festa no és un obstacle per a continuar avançant en el camí de conversió, propi del temps quaresmal. Bo és aquell que, mirant enlaire, fa esforços perquè la pròpia vida s'acomodi al pla de Déu. I és bo aquell que, mirant els altres, procura interpretar sempre en bon sentit totes les accions que realitzen i salvar la bona fama. En els dos aspectes de bondat, se'ns presenta Sant Josep en l'Evangeli d'avui. Déu té sobre cadascun de nosaltres un pla d'amor, ja que «Déu és amor» (1Jn 4,8). Però la duresa de la vida fa que algunes vegades no el sapiguem descobrir. Lògicament, ens queixem i ens resistim a acceptar les creus. No li havia de ser fàcil a Sant Josep veure que Maria «abans de viure junts esperava un fill per obra de l'Esperit Sant » (Mt 1,18). Es proposava de desfer l'acord matrimonial, però «en secret» (Mt 1,19). I a la vegada, quan «se li aparegué en somni un àngel del Senyor» (Mt 1,20), revelant-li que ell havia de ser-ne el pare legal, ho accepta tot seguit «i la va prendre a casa» (Mt 1,24). La Quaresma és una bona ocasió per a descobrir què n'espera Déu de nosaltres, i reforçar el nostre desig de dur-ho a la pràctica. Demanem al bon Déu «per intercessió de l'Espòs de Maria», com direm en la col·lecta de la missa, que avancem en el nostre camí de conversió tot imitant Sant Josep en l'acceptació de la voluntat de Déu i en l'exercici de la caritat amb el proïsme. Alhora, tinguem present que «si tota l'Església santa està endeutada amb la Verge Mare, ja que per Ella va rebre Crist, així també, després d'Ella, Sant Josep és el més digne del nostre agraïment i reverència» (Sant Bernardí de Siena).

Dia litúrgic: Dilluns V (C) de Quaresma 18-3-2013

Text de l'Evangeli (Jn 8,12-20): En aquell temps, Jesús tornà a adreçar la paraula als fariseus. Els digué: «Jo sóc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida». Els fariseus li digueren: «Tu dónes testimoni de tu mateix: el teu testimoni no és vàlid». Jesús els va respondre: «Encara que jo doni testimoni de mi mateix, el meu testimoni és vàlid, perquè sé d'on vinc i on vaig. Però vosaltres no sabeu d'on vinc ni on vaig. Vosaltres judiqueu amb criteris purament humans; jo no judico ningú. I quan haig de judicar, el meu judici és vàlid, perquè no sóc sol, sinó que amb mi hi ha el Pare que m'ha enviat; i, tal com està escrit en la vostra Llei, el testimoni de dues persones és vàlid. Jo dono testimoni de mi mateix, però també dóna testimoni de mi el Pare que m'ha enviat». Llavors li preguntaren: «On és el teu pare?». Jesús els respongué: «Ni em coneixeu a mi ni coneixeu el meu Pare. Si em coneguéssiu a mi, també coneixeríeu el meu Pare». Jesús va pronunciar aquestes paraules vora la sala del tresor, mentre ensenyava en el temple. I ningú no l'agafà, perquè encara no havia arribat la seva hora. Comentari: Jo sóc la llum del món Avui, Jesús ens dóna una definició d'Ell mateix, que omple de sentit la vida dels qui, malgrat les nostres deficiències, el volem seguir: «Jo sóc la llum del món» (Jn 8,12). La persona de Jesús, les seves ensenyances, els seus exemples de vida són llum que il·lumina tota la nostra existència, tant en les hores bones, com en les de sofriment o contradicció. Què vol dir això? Doncs que en qualsevol circumstància en què ens trobem, com ara de feina, de relació amb els altres, en la nostra relació amb Déu, davant les alegries o les penes... podem pensar: —Què va fer Jesús en una situació semblant?; sempre podem buscar en l'Evangeli i respondre: —Doncs això mateix faig jo! Precisament, Joan Pau II ha incorporat en el Sant Rosari —el “compendi de l'Evangeli”, com recorda ell mateix— els misteris de la vida pública de Jesús, i els ha anomenat “misteris de llum”. Així, diu el Papa: «Ell és qui, declarat Fill predilecte del Pare en el Baptisme del Jordà, anuncia l'arribada del Regne, donant testimoni d'ell amb les seves obres i proclamant les seves exigències». Jesús és llum, qui el segueix «no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida» (Jn 8,12). Com a deixebles seus, el Senyor ens convida també a ser llum per al món; a portar la llum de l'esperança enmig de les violències, desconfiances i pors dels nostres germans; a portar la llum de la fe enmig de les seves foscors, dubtes i interrogants; a portar la llum de l'amor enmig de tanta mentida, rancúnia i apassionament com veiem al nostre voltant. El Papa assenyala com a teló de fons de tots els misteris de llum, les paraules de Maria a les noces de Canà: «Feu tot el que Ell us digui» (Jn 2,5): aquest és el camí per tal que Jesús sigui llum del món i perquè nosaltres il·luminem amb aquesta mateixa llum.

Dia litúrgic: Diumenge V (C) de Quaresma 17-3-2013

Text de l'Evangeli (Jn 8,1-11): En aquell temps, Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres. Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a Ell. S'assegué i començà a instruir-los. Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, i li digueren: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d'apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?». Li feien aquesta pregunta amb malícia per tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit. Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué: «Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra». Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra. Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. Jesús es posà dret i li digué: «Dona, on són? ¿Ningú no t'ha condemnat?». Ella va respondre: «Ningú, Senyor». Jesús digué: «Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més». Comentari: Jo tampoc no et condemno Avui veiem Jesús «escriure a terra amb el dit» (Jn 8,6), com si fos alhora ocupat i entretingut en quelcom de més important que el fet d'escoltar els qui acusaven la dóna que li presenten perquè «ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri» (Jn 8,3). Cal parar atenció davant la serenor i, fins i tot, el bon humor que veiem en Jesucrist, àdhuc en els moments que per als altres són de gran tensió. Un ensenyament pràctic per a cadascú de nosaltres, en aquests dies nostres que duen velocitat de vertigen i que crispen els nervis en un bon nombre d'ocasions. La silenciosa i graciosa fugida dels acusadors, ens recorda que qui jutja és només Déu i que tots nosaltres som pecadors. En la nostra vida quotidiana, amb ocasió del treball, en les relacions familiars o d'amistat, fem judicis de valor. Més d'un cop, els nostres judicis són erronis i malmeten la bona fama dels altres. Es tracta d'una vertadera manca de justícia que ens obliga a reparar, tasca no sempre fàcil. En contemplar Jesús enmig d'aquesta “gossada” d'acusadors, capim molt bé allò que assenyalà sant Tomàs d'Aquino: «La justícia i la misericòrdia es troben tan unides que l'una sosté l'altra. La justícia sense misericòrdia és crueltat; i la misericòrdia sense justícia és ruïna, destrucció». Hem d'emplenar-nos d'alegria en saber, amb certesa, que Déu ens ho perdona tot, absolutament tot, en el sagrament de la confessió. En aquests dies de Quaresma tenim l'oportunitat magnífica d'anar a qui és ric en misericòrdia en el sagrament de la reconciliació. I, a més, per al dia d'avui, un propòsit concret: en veure els altres, diré en l'interior del meu cor les mateixes paraules de Jesús: «Jo tampoc no et condemno» (Jn 8,11).

Dia litúrgic: Dissabte IV de Quaresma 16-3-2013

Text de l'Evangeli (Jn 7,40-53): En aquell temps, alguns del poble que havien sentit parlar a Jesús començaren a dir: «Aquest és realment el Profeta». D'altres deien: «És el Messies». Però uns altres replicaven: «¿És que el Messies ha de venir de Galilea? ¿No diu l'Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem, el poble d'on era David?». La gent es va dividir per causa d'Ell. Alguns volien agafar-lo, però ningú no el va detenir. Els guardes del temple se'n tornaren a trobar els grans sacerdots i els fariseus. Aquests els van dir: «Per què no l'heu portat?». Els guardes respongueren: «Ningú no ha parlat mai com aquest home». Els fariseus els van replicar: «Vosaltres també us heu deixat enganyar? Qui de les autoritats o dels fariseus ha cregut en Ell? Només hi creu aquesta gentussa que ignora la Llei i es mereix la condemna! Un d'ells, Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús, els diu: «¿És que la nostra Llei permet de condemnar ningú sense haver-lo escoltat primer i sense saber què ha fet?». Ells li respongueren: «¿Tu també ets de Galilea? Investiga l'Escriptura i veuràs com de Galilea no en pot sortir cap, de profeta». I cadascú se'n va anar a casa seva. Comentari: Ningú no ha parlat mai com aquest home Avui, l'Evangeli ens presenta les diverses reaccions que produïen les paraules de nostre Senyor. Aquest text de sant Joan no ens refereix cap paraula del Mestre, però sí les conseqüències del que Ell deia. Uns pensaven que era un profeta; d'altres deien «aquest és el Messies» (Jn 7,41). Veritablement, Jesucrist és aquest “signe de contradicció” que Simeó havia anunciat a Maria (cf. Lc 2,34). Jesús no deixava indiferents als qui l'escoltaven, fins al punt que en aquesta ocasió i en moltes altres «la gent es va dividir per causa d'Ell» (Jn 7,43). La resposta dels guàrdies que pretenien detenir el Senyor centra la qüestió i ens mostra la força de les paraules del Crist: «Ningú no ha parlat mai com aquest home» (Jn 7,46). És com dir: les seves paraules són diferents; no són paraules buides, plenes de supèrbia i falsedat. Ell és “la Veritat” i la seva manera de dir reflecteix aquest fet. I si això succeïa en relació als seus oients, amb més raó les seves obres provocaven moltes vegades astorament, admiració; i, també, la crítica, la murmuració, l'odi... Jesucrist parlava el “llenguatge de la caritat”: les seves obres i les seves paraules palesaven el profund amor que tenia envers tots els homes, especialment, aquells més necessitats. Avui, com aleshores, els cristians som —hem de ser— “signe de contradicció” perquè parlem i actuem no com els altres. Nosaltres, tot imitant i seguint Jesucrist, hem d'emprar igualment “el llenguatge de la caritat i de la tendresa”, llenguatge necessari que, en definitiva, tots som capaços de comprendre. Com escrigué el Sant Pare Benet XVIè en la seva encíclica Deus caritas est, «l'amor —caritas— sempre serà necessari, fins i tot en la societat més justa (...). Qui intenti desentendre's de l'amor es disposa a desentendre's de l'home com a tal».

Dia litúrgic: Divendres IV de Quaresma 15-3-2013

Text de l'Evangeli (Jn 7,1-2.10.14.25-30): En aquell temps, Jesús continuava recorrent Galilea. No volia anar a Judea, perquè els jueus buscaven de matar-lo. Però era a prop la festa jueva dels Tabernacles. Quan els germans de Jesús hagueren anat a la festa, Ell també hi va pujar, no públicament, sinó d'amagat. A mitja setmana de la festa, Jesús pujà al temple i hi ensenyava. Alguns de Jerusalem deien: «¿No és el qui volien matar, aquest? Ara parla obertament, i no li diuen res. ¿És que les nostres autoritats l'han reconegut realment com el Messies? Quan arribarà el Messies, ningú no sabrà d'on és. D'aquest, en canvi, sí que ho sabem». Llavors Jesús, que estava ensenyant en el temple, va exclamar: «És cert que em coneixeu i sabeu d'on sóc, però jo no he vingut per mi mateix. El qui m'ha enviat és digne de crèdit, però vosaltres no el coneixeu. Jo sí que el conec, perquè vinc d'Ell, i és Ell qui m'ha enviat». Després de sentir això, intentaven d'agafar Jesús, però ningú no el va detenir, perquè encara no havia arribat la seva hora. Comentari: Encara no havia arribat la seva hora Avui, l'evangelista Joan ens diu que a Jesús no li «havia arribat encara la seva hora» (Jn 7,30). Es refereix a l'hora de la Creu, al precís i preciós temps de donar-se pels pecats de l'entera Humanitat. Encara no ha arribat l'hora, però ja es troba molt a prop. Serà el Divendres Sant quan el Senyor portarà fins a la fi la voluntat del Pare Celestial i sentirà —com escrivia el Cardenal Wojtyla— tot «el pes d'aquella hora, en què el Servent de Yahvé ha de complir la profecia d'Isaïes, pronunciant el seu “sí”». Crist —en el seu constant anhel sacerdotal— parlà moltíssimes vegades d'aquesta hora definitiva i determinant (Mt 26,45; Mc 14,35; Lc 22,53; Jn 7,30; 12,27; 17,1). Tota la vida del Senyor es veurà dominada per l'hora suprema i la desitjarà de tot cor: «Haig de rebre un baptisme, i com em sento el cor oprimit fins que s'acompleixi» (Lc 12,50). I «abans de la festa de Pasqua, sabent Jesús que havia arribat la seva hora, l'hora de passar d'aquest món al Pare, Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem» (Jn 13,1). Aquell divendres, el nostre Redemptor lliurarà a les mans del Pare el seu esperit, i des d'aquell moment la seva missió ja acomplerta esdevindrà la missió de l'Església i de tots els seus membres, empesos per l'Esperit Sant. A partir de l'hora de Getsemaní, de la mort en Creu i la Resurrecció, la vida encetada per Jesús «sosté tota la Història» (Catecisme de l'Església n. 1165). La vida, el treball, la pregària, l'entrega de Crist es fa present ara en la seva Església: és també l'hora del Cos del Senyor; la seva hora esdevé la nostra hora, la d'acompanyar-lo en l'oració de Getsemaní, «sempre desperts —com afirmava Pascal— fent-li costat en la seva agonia, fins al final dels temps». És l'hora d'actuar com a membres vius de Crist. Per això «la pregària de l'hora de Jesús continua sempre essent la seva, de la mateixa manera que la Pasqua que va succeir “una vegada per sempre”, continua present en la litúrgia de la seva Església» (Catecisme de l'Església n. 2746).

Dia litúrgic: Dijous IV de Quaresma 14-3-2013

Text de l'Evangeli (Jn 5,31-47): En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Si jo donés testimoni de mi mateix, el meu testimoni no seria vàlid. Però n'hi ha un altre que dóna testimoni de mi, i jo sé que el seu testimoni té valor. Vosaltres heu enviat missatgers per interrogar Joan, i ell ha donat testimoni a favor de la veritat. No és que jo necessiti cap testimoni humà; només ho dic perquè us pugueu salvar. Joan era la llàntia encesa i resplendent, i vosaltres us vau deixar entusiasmar un cert temps per la seva claror. Però jo encara tinc a favor meu un testimoni més gran que Joan: són les obres que el Pare m'ha donat i que vol que jo dugui a terme. Aquestes obres que jo faig, sí que donen testimoni que el Pare m'ha enviat. I el Pare mateix que m'ha enviat, continua donant testimoni a favor meu. Però vosaltres no heu escoltat mai la seva veu ni heu contemplat el seu aspecte; i no deixeu que la seva paraula resti dins vostre, perquè no creieu en aquell que ell ha enviat. »Vosaltres investigueu les Escriptures, perquè us penseu que gràcies a elles obtindreu vida eterna. Doncs les Escriptures també donen testimoni de mi. Però vosaltres no voleu venir a mi per tenir vida. La glòria, no la rebo dels homes. A vosaltres us conec i sé que no teniu dins vostre l'amor de Déu. »Jo he vingut en nom del meu Pare, i no em voleu acollir; en canvi, si un altre ve en nom propi, a aquest sí que l'acollireu. ¿Com podeu creure, vosaltres que accepteu honors els uns dels altres però no cerqueu la glòria que ve del Déu únic? No us penseu que seré jo qui us acusarà davant el Pare: el qui us acusa és Moisès, en qui teniu posada l'esperança. Perquè, si creguéssiu Moisès, em creuríeu a mi, ja que ell va escriure de mi. Però si no creieu els seus escrits, com creureu les meves paraules?». Comentari: Si jo donés testimoni de mi mateix, el meu testimoni no seria vàlid Avui, l'Evangeli ens ensenya com Jesús fa front a la següent objecció: segons es llegeix a Dt 19,15, per tal que un testimoniatge tingui valor cal que procedeixi de dos o tres testimonis. Jesús al·lega a favor seu el testimoniatge de Joan Baptista, el testimoni del Pare —que es manifesta en els miracles obrats per Ell— i, finalment, el testimoni de les Escriptures. Jesucrist tira en cara als qui l'escolten tres impediments que tenen per a reconèixer-lo com el Messies Fill de Déu: la falta d'amor a Déu; la manca de rectitud d'intenció —busquen només la glòria humana— i que interpreten les Escriptures interessadament. El Sant Pare Joan Pau II ens escrivia: «A la contemplació del rostre de Crist tan sols s'hi arriba escoltant, en l'Esperit, la veu del Pare, ja que ningú no coneix el Fill, fora del Pare (cf. Mt 11,27). Així, doncs, cal la revelació de l'Altíssim. Però, per acollir-la, és indispensable posar-se en l'actitud d'escoltar». Per això, cal tenir en compte que, per a confessar Jesucrist com a veritable Fill de Déu, no n'hi ha prou amb les proves externes que se'ns proposen; és molt important la rectitud en la voluntat, és a dir, les bones disposicions morals. En aquest temps de Quaresma, intensificant les obres de penitència que faciliten la renovació interior, millorarem les nostres disposicions per a contemplar el veritable rostre de Crist. Per això, sant Josepmaria ens diu: «Aquest Crist que tu veus, no és Jesús. —Serà, en tot cas, la trista imatge que en poden formar els teus ulls enterbolits... —Purifica't. Aclareix la mirada amb la humilitat i la penitència. Després... no han de mancar-te les clares llums de l'Amor. I tindràs una visió perfecta. La teva imatge serà realment: Ell!».

Dia litúrgic: Dimecres IV de Quaresma 13-3-2013

Text de l'Evangeli (Jn 5,17-30): En aquell temps, Jesús digué als jueus: «El meu Pare continua treballant, i jo també treballo». Davant d'això, els jueus, amb més afany, buscaven de matar-lo, perquè veien que, a més de violar el repòs del dissabte, afirmava que Déu era el seu Pare i es feia així igual a Déu. Llavors Jesús prengué la paraula i els digué: «Us ben asseguro que el Fill no pot fer res pel seu compte, fora d'allò que veu fer al Pare: allò que fa el Pare, ho fa igualment el Fill. El Pare estima el Fill i li mostra tot el que fa. I encara li mostrarà obres més grans que aquestes, i en quedareu meravellats. Perquè així com el Pare ressuscita els morts i els dóna la vida, també el Fill dóna la vida a qui vol. I el Pare no s'ha reservat de judicar ningú, sinó que ha confiat al Fill tot el judici, perquè tots honorin el Fill com honoren el Pare. El qui no honora el Fill, tampoc no honora el Pare que l'ha enviat. Us ben asseguro que els qui escolten la meva paraula i creuen en el qui m'ha enviat, tenen vida eterna; i en el judici no seran condemnats, perquè ja han passat de la mort a la vida. »Us ben asseguro que arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els morts sentiran la veu del Fill de Déu, i els qui l'hauran escoltada viuran. Perquè així com el Pare té vida en ell mateix, també ha concedit al Fill que tingui vida en ell mateix. I li ha donat poder de judicar, ja que és el Fill de l'home. No us estranyeu d'això: ve l'hora que tots els qui són als sepulcres sentiran la seva veu i en sortiran; els qui hauran fet el bé, per a ressuscitar a la vida, i els qui hauran obrat el mal, per a ressuscitar condemnats. Jo no puc fer res pel meu compte: judico segons allò que sento, i el meu judici és just, perquè no busco de fer la meva pròpia voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat. Comentari: Us ben asseguro que els qui escolten la meva paraula i creuen en el qui m'ha enviat, tenen vida eterna Avui, l'Evangeli ens parla de la resposta que Jesús va donar a alguns que veien malament que Ell hagués guarit un paralític en dissabte. Jesucrist aprofita aquestes crítiques per a manifestar la seva condició de Fill de Déu i, per tant, Senyor del dissabte. Unes paraules que seran motiu de la sentència condemnatòria el dia del judici a casa de Caifàs. En efecte, quan Jesús es va reconèixer Fill de Déu, el gran sacerdot exclamà: «Ha blasfemat! Quina necessitat tenim ja de testimonis? Ara mateix heu sentit la blasfèmia; què us en sembla?» (Mt 26,65). Moltes vegades, Jesús havia fet referències al Pare, però sempre marcant una distinció: la Paternitat de Déu és diferent si es tracta del Crist o dels altres homes. I els jueus que l'escoltaven l'entenien molt bé: no era Fill de Déu com els altres, sinó que la filiació que reclama per a Ell mateix és una filiació natural. Jesús afirma que la seva naturalesa i la del Pare són iguals, tot i que són persones distintes. Manifesta d'aquesta manera la seva divinitat. És aquest un fragment de l'Evangeli molt interessant de cara a la revelació del misteri de la Santíssima Trinitat. Entre les coses que avui ens diu el Senyor n'hi ha algunes que fan especial referència a tots aquells que al llarg de la història creuran en Ell: escoltar i creure Jesús és tenir ja la vida eterna (cf. Jn 5,24). Certament, no és encara la vida definitiva, però ja és participar de la promesa. Convé que ho tinguem ben present, i que fem l'esforç d'escoltar la Paraula de Jesús, com el que és realment: la Paraula de Déu que salva. La lectura i la meditació de l'Evangeli ha de formar part de la nostres pràctiques religioses habituals. A les pàgines revelades sentirem les paraules de Jesús, paraules immortals que ens obren les portes de la vida eterna. En fi, com ensenyava sant Efrem, la Paraula de Déu és una font inexhaurible de vida.

Dia litúrgic: Dimarts IV de Quaresma 12-3-2013

Text de l'Evangeli (Jn 5,1-3.5-16): Un dia de festa dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem. Hi havia a Jerusalem, vora la porta de les Ovelles, una piscina amb cinc pòrtics, anomenada Betzata en la llengua dels hebreus. Sota aquells pòrtics hi jeia una multitud de malalts: cecs, coixos, paralítics. Entre ells hi havia un home, invàlid feia trenta-vuit anys. Jesús, en veure'l ajagut i sabent que estava així des de feia molt de temps, li diu: «Vols curar-te?». El malalt li respongué: «Senyor, no tinc ningú que em tiri a la piscina en el moment que es remou l'aigua i, mentre jo hi vaig, un altre hi baixa abans que jo». Jesús li diu: «Aixeca't, pren la teva llitera i camina». A l'instant, aquell home va quedar curat, prengué la llitera i caminava. Aquell dia era dissabte. Per això els jueus deien al qui havia estat guarit: «Avui és dissabte i no t'és permès de portar la llitera». Ell els respongué: «El qui m'ha posat bo m'ha dit: ‘Pren la teva llitera i camina’». Li preguntaren: «Qui és l'home que t'ha dit: ‘Pren la teva llitera i camina’?». Però el qui havia estat guarit no sabia qui era, perquè Jesús s'havia escapolit aprofitant la gentada que hi havia en aquell indret. Més tard, Jesús el va trobar al temple i li digué: «Ara estàs curat. No pequis més, que no et passin coses pitjors». Aquell home anà a comunicar als jueus que era Jesús qui l'havia posat bo. Per aquest motiu, perquè havia fet això en dissabte, començaren a oposar-se-li. Comentari: Jesús, en veure'l ajagut, li diu: ‘Vols curar-te?’ Avui, sant Joan ens parla de l'escena de la piscina de Betzata. Semblava, més aviat, una sala d'espera d'un hospital de trauma. «Hi jeia una multitud de malalts: cecs, coixos, paralítics» (Jn 5,3). Jesús s'hi va deixar caure. És curiós!: Jesús sempre està al bell mig dels problemes. Allà on hi ha quelcom per “alliberar”, per fer feliç a la gent, allí hi és Ell. Els fariseus, en canvi, només pensaven en si era dissabte. La seva mala fe matava l'esperit. La mala bava del pecat degotava dels seus ulls. No hi ha pitjor sord que el que no vol entendre. El protagonista del miracle portava trenta-vuit anys d'invalidesa. «Vols curar-te?» (Jn 5,6), li diu Jesús. Feia temps que maldava en el buit perquè no havia trobat Jesús. Per fi, havia trobat l'Home. Els cinc pòrtics de la piscina de Betzata varen retrunyir en sentir la veu del Mestre: «Aixeca't, pren la teva llitera i camina» (Jn 5,8). Fou qüestió d'un instant. La veu de Crist és la veu de Déu. Tot era nou en aquell vell paralític, gastat pel desànim. Més tard, sant Joan Crisòstom dirà que en la piscina de Betzata s'hi guarien els malalts del cos, i en el Baptisme es guareixen els de l'ànima; allà, era de tant en tant i per un sol malalt. En el Baptisme és sempre i per a tothom. En ambdós casos es manifesta el poder de Déu per mitjà de l'aigua. El paralític impotent a la vora de l'aigua, no et fa pensar en l'experiència de la pròpia impotència per a fer el bé? Com volem resoldre, sols, allò que té un abast sobrenatural? No veus cada dia, al voltant teu, una munió de paralítics que es “mouen” molt, però que són incapaços d'arrencar-se de la seva manca de llibertat? El pecat paralitza, envelleix, mata. Cal posar els ulls en Jesús. Cal que Ell —la seva gràcia— ens submergeixi en les aigües de la pregària, de la confessió, de l'obertura d'esperit. Tu i jo podem ser invàlids sempiterns, o portadors i instruments de llum.

Dia litúrgic: Dilluns IV de Quaresma 11-3-2013

Text de l'Evangeli (Jn 4,43-54): En aquell temps, Jesús se'n va anar de Samaria cap a Galilea. Ell mateix havia assegurat que un profeta no rep cap honor al seu poble. Així, doncs, quan va arribar a Galilea, els galileus el van acollir, perquè ells també havien anat a la festa a Jerusalem i havien vist tot el que Jesús hi havia fet en aquella ocasió. Va tornar, doncs, a Canà de Galilea, on havia convertit l'aigua en vi. A Cafarnaüm hi havia un funcionari reial que tenia el fill malalt. Quan va sentir que Jesús havia vingut de Judea a Galilea, anà a trobar-lo i li va demanar que baixés a guarir el seu fill, que estava a punt de morir. Jesús li digué: «Si no veieu senyals i prodigis, no creieu». El funcionari li contestà: «Senyor, baixa abans no es mori el meu fill!». Jesús li digué: «Vés, que el teu fill viu». Aquell home va creure en la paraula que Jesús li havia dit i es posà en camí. Mentre baixava a Cafarnaüm, els seus criats l'anaren a trobar i li digueren: «El teu fill viu!». Ell els va preguntar a quina hora s'havia posat millor. Els criats li respongueren: «Ahir, a la una del migdia, el va deixar la febre». Llavors el pare s'adonà que era exactament l'hora en què Jesús li havia dit que el seu fill vivia. I van creure ell i tota la seva família. Aquest segon senyal prodigiós, Jesús el va fer quan arribà a Galilea des de Judea. Comentari: Jesús se'n va anar de Samaria cap a Galilea Avui tornem a trobar Jesús a Canà de Galilea, on va realitzar el conegut miracle de convertir l'aigua en vi. Ara, en aquesta ocasió, hi fa un nou miracle: la guarició del fill d'un funcionari reial. Tot i que el primer va ser tan espectacular, aquest és sens dubte més valuós, perquè no és quelcom material el que se soluciona amb el miracle, sinó que és la vida d'una persona. El que crida l'atenció d'aquest miracle és que Jesús actua a distància, no acudeix a Cafarnaüm per a curar directament el malalt, sinó que sense moure's de Canà fa possible la guarició: «El funcionari li digué: ‘Senyor, baixa abans no es mori el meu fill!’. Jesús li digué: ‘Vés, que el teu fill viu’» (Jn 4,49.50). Això ens recorda a tots nosaltres que podem fer molt bé a distància, és a dir, sense haver de fer-nos presents en el lloc on se'ns demana la nostra generositat. Així, per exemple, ajudem al Tercer Món tot col·laborant econòmicament amb els nostres missioners o amb entitats catòliques que hi són allà treballant. Ajudem als pobres dels barris marginals de les grans ciutats amb les nostres aportacions a institucions com Càritas, sense que haguem de trepitjar els seus carrers. O, fins i tot, podem donar una alegria a molta gent que està molt distant de nosaltres amb una trucada de telèfon, una carta o un correu electrònic. Moltes vegades ens excusem de fer el bé, perquè no tenim possibilitats de fer-nos presents físicament en els llocs on hi ha necessitats urgents. Jesús no es va excusar perquè no era a Cafarnaüm, sinó que va obrar el miracle. La distància no és cap problema a l'hora de ser generós, perquè la generositat surt del cor i traspassa totes les fronteres. Com diria sant Agustí: «El qui té caritat en el seu cor, sempre troba alguna cosa per donar».

Dia litúrgic: Diumenge IV (C) de Quaresma 10-3-2013

Text de l'Evangeli (Lc 15,1-3.11-32): En aquell temps, veient que tots els cobradors d'impostos i els altres pecadors s'acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: ‘Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca’. Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. Llavors reflexionà i es digué: ‘Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers’. I se n'anà a trobar el seu pare. »Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu’. Però el pare digué als seus criats: ‘De pressa, porteu el vestit millor i poseu-li, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’. I es posaren a celebrar-ho. »Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: ‘El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras’. El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué: ‘Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras’. El pare li contestà: ‘Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’». Comentari: Pare, he pecat contra el cel i contra tu Avui, diumenge Laetare (“Alegreu-vos), quart de Quaresma, escoltem novament aquest fragment entranyable de l'Evangeli segons sant Lluc, en el que Jesús justifica la seva pràctica inaudita de perdonar els pecats i recobrar els homes per a Déu. Sempre m'he preguntat si la majoria de la gent entenia bé l'expressió “el fill pròdig” amb la qual hom designa aquesta paràbola. Jo crec que hauríem de rebatejar-la amb el nom de la paràbola del “Pare prodigiós”. Efectivament, el Pare de la paràbola —que es commou veient que torna aquell fill malmès pel pecat— és una icona del Pare del Cel reflectida en el rostre del Crist: «Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà» (Lc 15,20). Jesús ens dóna a entendre ben clarament que tot home, àdhuc el més pecador, és per a Déu una realitat molt important que no vol perdre de cap manera; i que Ell sempre està disposat a concedir-nos amb un goig inefable el seu perdó (fins el punt de no estalviar la vida del seu Fill). Aquest diumenge té un caire de joia serena i, per això, es designa com el diumenge “alegreu-vos”, paraules amb què inicia l'antífona d'entrada de la Missa d'avui: «Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa tots els qui l'estimeu». Déu s'ha compadit de l'home perdut i extraviat, i li ha manifestat en Jesucrist —mort i ressuscitat— la seva misericòrdia. Joan Pau II deia en la seva encíclica Dives in misericordia que l'amor de Déu, en una història ferida pel pecat, ha esdevingut misericòrdia, compassió. La Passió de Jesús és la mesura d'aquesta misericòrdia. Així entendrem que la més gran alegria que donem a Déu és potser deixar-nos perdonar presentant a la seva misericòrdia la nostra misèria, el nostre pecat. A les portes de la Pasqua acudim de bon grat al sagrament de la penitència, a la font de la divina misericòrdia: donarem a Déu una gran alegria, quedarem plens de pau i serem més misericordiosos amb els altres. Mai és tard per aixecar-nos i tornar al Pare que ens estima!

Dia litúrgic: Dissabte III de Quaresma 9-3-2013

Text de l'Evangeli (Lc 18,9-14): En aquell temps, a uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: «Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i l'altre publicà. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: ‘Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo’. Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: ‘Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador’. Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit». Comentari: Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva Avui, el Crist se'ns presenta amb dos homes que, davant d'un observador "casual", podrien aparèixer com quasi idèntics, ja que ells es troben al mateix lloc realitzant la mateixa tasca: ambdós «van pujar al temple a pregar» (Lc 18,10). Però, més enllà de les aparences, en el més pregó de llurs consciències personals, els dos homes es distingeixen radicalment: l'un, el fariseu, té la consciència tranquil·la, mentre que l'altre, el publicà —cobrador d'impostos— es troba inquiet pels sentiments de culpa. Avui dia tendim a considerar els sentiments de culpa —el remordiment— com quelcom proper a una aberració psicològica. Nogensmenys, el sentiment de culpa li permet al publicà sortir reconfortat del Temple, ja que «aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre» (Lc 18,14). «El sentiment de culpa», escrigué Benet XVI quan ell era encara el Cardenal Ratzinger ("Consciència i veritat"), «remou la falsa tranquil·litat de consciència i pot ser anomenat com "protesta de la consciència" contra la meva existència auto-satisfeta. És tan necessari per a l'home com el dolor físic, el qual significa una alteració corporal del funcionament normal». Jesús no ens indueix a pensar que el fariseu no estigui dient la veritat quan ell afirma que no és lladre, injust, adúlter, i que fa dejuni i dóna diners al Temple (cf. Lc 18,11); ni tampoc que el recaptador d'impostos estigui delirant en considerar-se a si mateix com un pecador. Aquesta no és la qüestió. Més aviat succeeix que «el fariseu no sap que ell també té culpa. Ell té una consciència completament clara. Però el "silenci de la consciència" el fa impenetrable davant de Déu i davant dels homes, mentre que el "crit de la consciència" que neguiteja el publica el fa capaç de la veritat i de l'amor. Jesús pot remoure els pecadors"» (Benet XVI).

Dia litúrgic: Divendres III de Quaresma 8-3-2013

Text de l'Evangeli (Mc 12,28b-34): En aquell temps, un dels mestres de la Llei anà a trobar Jesús i li va fer aquesta pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments?». Jesús va respondre: «El primer és: ‘Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb tota la força’. El segon és aquest: ‘Estima els altres com a tu mateix’. No hi ha cap manament més gran que aquests». Llavors el mestre de la Llei li digué: «És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb tota la força i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis». Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: «No ets pas lluny del Regne de Déu». I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta. Comentari: No hi ha cap manament més gran que aquests Avui, la litúrgia quaresmal ens presenta l'amor com l'arrel més profunda de l'autocomunicació de Déu: «L'ànima no pot viure sense amor, sempre vol estimar alguna cosa, perquè és feta d'amor, que jo per amor la vaig crear» (Santa Caterina de Siena). Déu és amor totpoderós, amor fins a l'extrem, amor crucificat: «És en la creu on es pot contemplar aquesta veritat» (Benet XVI). Aquest Evangeli no és només una confirmació d'aquella pregària que cada matí és elevada pel jueu piadós, sinó que vol ser autorevelació de com Déu mateix —en el seu Fill— vol ser estimat. Amb un manament del Deuteronomi: «Estima el Senyor, el teu Déu» (Dt 6,5) i un altre del Levític: «Estima els altres» (Lv 19,18), Jesús porta a terme la plenitud de la Llei. Ell estima el Pare com a Déu veritable nascut del Déu veritable i, com a Verb fet home, crea la nova Humanitat dels fills de Déu, germans que s'estimen amb l'amor del Fill. La crida de Jesús a la comunió i a la missió demana una participació en la seva naturalesa mateix, és una intimitat a la qual introduir-se. Jesús no reivindica mai ser la fita de la nostra pregària i amor. Dóna gràcies al Pare i viu contínuament en la seva presència. El misteri de Crist atrau vers l'amor a Déu, invisible i inaccessible, mentre que —alhora— és camí per reconèixer, veritat en l'amor i vida per al germà visible i present. El més valuós no són les ofrenes cremades a l'altar, sinó Crist que crema com únic sacrifici i ofrena per a què siguem en Ell un sol altar, un sol amor. Aquesta unificació de coneixement i d'amor teixida per l'Esperit Sant permet que Déu estimi en nosaltres i faci servir totes les nostres capacitats, i a nosaltres ens concedeix poder estimar com Crist, amb el seu mateix amor filial i fratern. El que Déu ha unit en l'amor, l'home no ho pot separar. Aquesta és la grandesa del qui se sotmet al Regne de Déu: l'amor a un mateix ja no és obstacle sinó èxtasi per estimar l'únic Déu i una multitud de germans.

Dia litúrgic: Dijous III de Quaresma 7-3-2013

Text de l'Evangeli (Lc 11,14-23): En aquell temps, Jesús estava traient un dimoni d'un home que era mut. Així que el dimoni sortí, el mut començà a parlar, i la gent n'estava meravellada. Però alguns digueren: «Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis». D'altres, per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel. Però Ell, que coneixia els seus pensaments, els digué: «Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna, i tota família dividida s'ensorrarà. Si Satanàs està dividit i lluita contra si mateix, com podrà durar el seu reialme? Vosaltres dieu que trec els dimonis pel poder de Beelzebul. Però, si jo trec els dimonis pel poder de Beelzebul, amb quin poder els treuen els vostres seguidors? Per això ells mateixos seran els vostres jutges. Ara bé, si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu. Quan un que és fort i va ben armat guarda casa seva, els seus béns estan segurs. Però si l'ataca i el venç un altre de més fort, li pren les armes que li donaven confiança i reparteix el seu botí. Qui no està amb mi, està contra mi. Qui amb mi no recull, escampa». Comentari: Mn. Josep GASSÓ i Lécera (Corró d'Avall, Barcelona, Espanya) Si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu Avui, en la proclamació de la Paraula de Déu, torna a aparèixer la figura del diable: «Jesús estava traient un dimoni d'un home que era mut» (Lc 11,14). Cada vegada que els textos ens parlen del dimoni, pot ser que ens sentim una mica incòmodes. En qualsevol cas, és cert que el mal existeix, i que té arrels tan profundes que nosaltres no podem aconseguir d'eliminar-les del tot. També és veritat que el mal té una dimensió molt ampla: va “treballant” i no podem de cap manera dominar-lo. Jesús, però, ha vingut a combatre aquestes forces del mal, el dimoni. Ell és l'únic que el pot fer fora. S'ha calumniat i acusat Jesús: el dimoni és capaç d'aconseguir-ho tot. Mentre que la gent se'n meravella del que ha obrat Jesucrist, «alguns digueren: ‘Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis’» (Lc 11,15). La resposta de Jesús mostra l'absurditat de l'argument dels qui el contradiuen. De passada, aquesta resposta és per a nosaltres una crida a la unitat, a la força que suposa la unió. La desunió, en canvi, és un ferment malèfic i destructor. Precisament, un dels signes del mal és la divisió i el no entendre's dels uns amb els altres. Desgraciadament, el món actual és marcat per aquest tipus d'esperit del mal que impedeix la comprensió i el reconeixement dels uns envers els altres. És bo que meditem quina és la nostra col·laboració en aquest “expulsar dimonis” o foragitar el mal. Preguntem-nos: poso el que cal perquè el Senyor expulsi el mal de dintre meu? Col·laboro prou en aquest “expulsar”? Perquè «del cor de l'home surten les intencions dolentes» (Mt 15,19). És molt important la resposta de cadascú, és a dir, la col·laboració necessària a nivell personal. Que Maria intercedeixi davant Jesús, el seu Fill estimat, perquè expulsi qualsevol tipus de mal del món (guerres, terrorisme, maltractaments, qualsevol tipus de violència) i també del nostre cor. Maria, Mare de l'Església i Reina de la Pau, pregueu per nosaltres!