Dia litúrgic: Dilluns V de Pasqua 29-4-2013

Text de l'Evangeli (Jn 14,21-26): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «El qui m'estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m'estima, el meu Pare l'estimarà i jo també l'estimaré i em manifestaré a ell». Judes, no l'Iscariot, li pregunta: «Senyor, què ho fa que et vulguis manifestar a nosaltres però no al món?». Jesús li respon: «Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. El qui no m'estima, no guarda les meves paraules. I la paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m'ha enviat. Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre». Comentari: El Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre Avui, Jesús ens mostra el seu immens desig de què participem de la seva plenitud. Incorporats a Ell, estem en el doll de vida divina que es la Santíssima Trinitat. «Déu és amb tu. En la teva ànima en gràcia, hi habita la Trinitat Beatíssima. -Per això, tu, a pesar de les teves misèries, pots i has d'estar en contínua conversa amb el Senyor» (Sant Josepmaria). Jesús assegura que estarà present en nosaltres per la inhabitació divina en l'ànima en gràcia. Així, els cristians ja no som orfes. Ja que ens estima tant, tot i que no ens necessita, no vol prescindir de nosaltres. «El qui m'estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m'estima, el meu Pare l'estimarà i jo també l'estimaré i em manifestaré a ell» (Jn 14,21). Aquest pensament ens ajuda a tenir presència de Déu. Aleshores, no hi caben altres desigs o pensaments que, si més no, de vegades, ens fan perdre el temps i ens impedeixen complir la voluntat divina. Heus aquí una recomanació de sant Gregori el Gran: «Que no ens sedueixi l'afalac de la prosperitat, perquè és un caminant neci aquell que veu, durant el seu camí, prats deliciosos i s'oblida d'allà on volia anar». La presència de Déu en el cor ens ajudarà a descobrir i realitzar en aquest món els plans que la Providència ens hagi assignat. L'Esperit del Senyor suscitarà en el nostre cor iniciatives per a situar-les al cim de totes les activitats humanes i fer present, així, el Crist al capdamunt de la terra. Si tenim aquesta intimitat amb Jesús arribarem a ser bons fills de Déu i ens sentirem amics seus en tot lloc i en tot moment: al carrer, enmig del treball quotidià, en la vida familiar. Tota la llum i el foc de la vida divina s'abocaran sobre cadascun dels fidels que estiguin disposats a rebre el do de la inhabitació. La Mare de Déu intercedirà -com mare nostra que és- per a endinsar-nos en aquest tracte amb la Santíssima Trinitat.

Dia litúrgic: Dilluns V de Pasqua 29-4-2013

Text de l'Evangeli (Jn 14,21-26): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «El qui m'estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m'estima, el meu Pare l'estimarà i jo també l'estimaré i em manifestaré a ell». Judes, no l'Iscariot, li pregunta: «Senyor, què ho fa que et vulguis manifestar a nosaltres però no al món?». Jesús li respon: «Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. El qui no m'estima, no guarda les meves paraules. I la paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m'ha enviat. Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre». Comentari: El Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre Avui, Jesús ens mostra el seu immens desig de què participem de la seva plenitud. Incorporats a Ell, estem en el doll de vida divina que es la Santíssima Trinitat. «Déu és amb tu. En la teva ànima en gràcia, hi habita la Trinitat Beatíssima. -Per això, tu, a pesar de les teves misèries, pots i has d'estar en contínua conversa amb el Senyor» (Sant Josepmaria). Jesús assegura que estarà present en nosaltres per la inhabitació divina en l'ànima en gràcia. Així, els cristians ja no som orfes. Ja que ens estima tant, tot i que no ens necessita, no vol prescindir de nosaltres. «El qui m'estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m'estima, el meu Pare l'estimarà i jo també l'estimaré i em manifestaré a ell» (Jn 14,21). Aquest pensament ens ajuda a tenir presència de Déu. Aleshores, no hi caben altres desigs o pensaments que, si més no, de vegades, ens fan perdre el temps i ens impedeixen complir la voluntat divina. Heus aquí una recomanació de sant Gregori el Gran: «Que no ens sedueixi l'afalac de la prosperitat, perquè és un caminant neci aquell que veu, durant el seu camí, prats deliciosos i s'oblida d'allà on volia anar». La presència de Déu en el cor ens ajudarà a descobrir i realitzar en aquest món els plans que la Providència ens hagi assignat. L'Esperit del Senyor suscitarà en el nostre cor iniciatives per a situar-les al cim de totes les activitats humanes i fer present, així, el Crist al capdamunt de la terra. Si tenim aquesta intimitat amb Jesús arribarem a ser bons fills de Déu i ens sentirem amics seus en tot lloc i en tot moment: al carrer, enmig del treball quotidià, en la vida familiar. Tota la llum i el foc de la vida divina s'abocaran sobre cadascun dels fidels que estiguin disposats a rebre el do de la inhabitació. La Mare de Déu intercedirà -com mare nostra que és- per a endinsar-nos en aquest tracte amb la Santíssima Trinitat.

Dia litúrgic: Diumenge V (C) de Pasqua 28-4-2013

Text de l'Evangeli (Jn 13,31-33a.34-35): Quan Judes va ser fora, Jesús digué: «Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en Ell. Si Déu és glorificat en Ell, també Déu mateix el glorificarà, i el glorificarà ben aviat. »Fills meus, encara estic amb vosaltres per poc temps. Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres». Comentari: Estimeu-vos Avui, Jesús ens convida a estimar-nos els uns als altres. També en aquest món complex que ens toca viure, complex en el bé i el mal que s'hi mescla i barreja. Sovint tenim la temptació de mirar-nos-el com una fatalitat, una mala notícia i, en canvi, els cristians som els encarregats d'aportar, en un món violent i injust, la Bona Notícia de Jesucrist. En efecte, Jesús ens diu que «us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 13,34). I una bona manera d'estimar-nos, un mode de posar en pràctica la Paraula de Déu és anunciar, a tothora, en tot lloc, la Bona Notícia, l'Evangeli que no és altre que Jesucrist mateix. «Portem un tresor en gerres de terrissa», ens diu sant Pau (2Co 4,7). Quin és aquest tresor? El de la Paraula, el de Déu mateix, i nosaltres som les gerres de terrissa. Però aquest tresor és una preciositat que no ens podem guardar per a nosaltres mateixos sinó que l'hem d'escampar: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus (...) ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,19-20). De fet —ha escrit el Sant Pare— «qui ha trobat veritablement Crist, no pot tenir-lo només per a si mateix; l'ha d'anunciar». Amb aquesta confiança, anunciem l'Evangeli; fem-ho amb tots els mitjans disponibles i a tots els llocs possibles: de paraula, d'obra i de pensament, pel diari, per Internet, a la feina i amb els amics... «Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop» (Fl 4,5). Per tant, i com ens recalca el Papa Joan Pau, cal utilitzar les noves tecnologies, sense embuts, sense vergonyes, per a fer conèixer a tothom que sigui possible, les Bones Notícies de l'Església avui, sense oblidar que només essent gent de bon tracte, només canviant el nostre cor, aconseguirem que també canviï el nostre món.

Dia litúrgic: 27 d'Abril: La Mare de Déu de Montserrat, patrona principal de Catalunya

Text de l'Evangeli (Lc 1,39-47): Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!». Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva». Comentari: Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet Avui, en la solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat, la litúrgia proclama l'Evangeli de la Visitació. Maria no es tanca en ella mateixa ni en el Misteri de què Déu l'ha feta dipositària. El viu a fons, com ningú, però precisament per això se'n va a ajudar, a servir, i no pas únicament a contemplar el do que Déu ha fet a la seva parenta. En la Visitació, Maria és portadora de la salvació messiànica. N'és portadora com a serventa. I la seva presència porta el Crist que dóna l'Esperit i per tant la joia i la lloança. «Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya» (Lc 1,39). Els pelegrins que pugen a la nostra muntanya de Montserrat vénen a visitar Santa Maria. Porten amb ells les joies i les esperances, les penes i les angoixes, els anhels i les alegries de la seva vida, de la seva família, de la parròquia o de la comunitat on viuen la pròpia fe. El pelegrinatge és com una metàfora de la vida. Sortim de casa, fem camí —sovint amb esforç i abnegació—, però caminem amb joia i amb decisió perquè sabem que al final ens espera Algú. I, amb tot, arribat a Montserrat, davant la imatge venerable de Santa Maria, el pelegrí s'adona que en realitat és la Mare de Déu qui el visita a ell. Maria ens surt a l'encontre en el més profund del nostre cor. Ve “decididament” a visitar-nos per portar-nos el seu Fill Jesucrist, per anunciar-nos la Bona Nova que Déu ens ha estimat tant que ens ha donat el seu Fill per a rescatar-nos del pecat i de la mort. Maria ens porta el Crist i ens diu «Feu el que Ell us digui» (Jn 2,5). Nosaltres hem de ser, també, “visitació” per als qui trobem pel camí de la vida.

Dia litúrgic: Divendres IV de Pasqua Santoral 26 d'Abril: Sant Isidor, bisbe i doctor de l'Església

Text de l'Evangeli (Jn 14,1-6): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n'hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta». Tomàs li pregunta: «Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?». Jesús li respon: «Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi». Comentari: Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi Avui, en aquest Divendres IV de Pasqua, Jesús ens convida a la calma. La serenor i l'alegria flueixen com un riu de pau des del seu Cor ressuscitat fins al nostre, atabalat i inquiet, sacsejat tants cops per un activisme tan enfebrat com estèril. Són els nostres els temps de l'agitació, el nerviosisme i l'estrès. Temps en què el Pare de la mentida ha infectat les intel·ligències dels homes fent-los anomenar el bé mal i el mal bé, donant llum per foscor i foscor per llum, sembrant en llurs ànimes el dubte i l'escepticisme que abrusen en elles qualsevol brotada d'esperança en un horitzó de plenitud que el món amb els seus afalacs no sap ni pot donar. Els fruits d'aquesta diabòlica empresa o activitat són evidents: senyorejat el “sense-sentit” i la pèrdua de la transcendència de tants homes i dones, no solament han oblidat, sinó que han perdut el camí, perquè abans oblidaren el Camí. Guerres, violències de tot gènere, tancament i egoisme davant la vida (anticoncepció, avortament, eutanàsia...), famílies trencades, joventut “des-nortada”, i un llarg etcètera, constitueixen la gran mentida sobre la que s'ajeu bona part de la trista bastida de la societat de l'anomenat “progrés”. Enmig de tot, Jesús, el Príncep de la Pau, repeteix als homes de bona voluntat amb la seva infinita mansuetud: «Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi» (Jn 14,1). A la dreta del Pare, Ell acarona com un somni il·lusionat de la seva misericòrdia el moment de tenir-nos amb Ell, «perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic» (Jn 14,3). No podem excusar-nos com Tomàs. Nosaltres sí sabem el camí. Nosaltres, per pura gràcia, sí coneixem el viarany que mena vers al Pare, en la casa del qual hi ha moltes estances. En el cel ens espera un lloc, que restarà per sempre buit si nosaltres no l'ocupem. Apropem-nos, doncs, sense temor, amb il·limitada confiança a Aquell que és l'únic Camí, la irrenunciable Veritat i la Vida en plenitud.

Dia litúrgic: 25 d'Abril: Sant Marc, evangelista

Text de l'Evangeli (Mc 16,15-20): En aquell temps, Jesús s'aparegué als onze i els digué: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'Evangeli a tota la humanitat. Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran. Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, agafaran serps amb les mans i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons». Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu. Ells se n'anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l'acompanyaven. Comentari: Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'Evangeli a tota la humanitat Avui n'hi hauria molt per a parlar sobre la qüestió de per què no ressona amb força i convicció la paraula de l'Evangeli, per què guardem els cristians un silenci sospitós sobre el que creiem, tot i la crida a la “nova evangelització”. Cadascú farà la seva pròpia anàlisi i en donarà la seva particular interpretació. Però en la festa de sant Marc, bo i escoltant l'Evangeli i mirant l'evangelitzador, no podem sinó proclamar amb seguretat i agraïment on es troba la font i en què consisteix la força de la nostra paraula. L'evangelitzador no parla perquè així li ho recomani un estudi sociològic del moment, ni perquè li ho dicti la “prudència” política, ni perquè “li brolli espontàniament dir el que pensa”. Sense més, se li ha imposat una presència i un manament, des de fora, sense coacció, però amb l'autoritat de qui és digne de crèdit: «Ves per tot el món i anuncia la bona nova de l'Evangeli a tota la humanitat» (cf. Mc 16,15). És a dir, que evangelitzem per obediència, bé que joiosament i confiadament. La nostra paraula, d'altra banda, no es presenta com una més en el mercat de les idees o de les opinions, sinó que té tot el pes dels missatges forts i definitius. De la seva acceptació o rebuig depenen la vida o la mort; i la seva veritat, la seva capacitat de convicció, ve per la via testimonial, és a dir, apareix acreditada per signes de poder en favor dels necessitats. Per això és, pròpiament, una “proclamació”, una declaració pública, feliç, entusiasmada, d'un fet decisiu i salvador. Per què, doncs, el nostre silenci? Por? Timidesa? Deia sant Justí que «aquells ignorants i incapaços d'eloqüència, varen persuadir per la virtut tot el gènere humà». El signe o miracle de la virtut és la nostra eloqüència. Deixem, si més no, que el Senyor enmig de nosaltres i amb nosaltres realitzi la seva obra: «El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l'acompanyaven» (Mc 16,20).

Dia litúrgic: Dimecres IV de Pasqua 24-abril 2013

Text de l'Evangeli (Jn 12,44-50): En aquell temps, Jesús va cridar: «Els qui creuen en mi, més que creure en mi, creuen en el qui m'ha enviat; i els qui em veuen a mi veuen el qui m'ha enviat. Jo, que sóc la llum, he vingut al món perquè ningú dels qui creuen en mi no es quedi en la fosca. Als qui escolten les meves paraules i no les guarden, no sóc jo qui els condemno, perquè no he vingut a condemnar el món, sinó a salvar-lo. Els qui em rebutgen a mi i no acullen les meves paraules, ja tenen qui els condemnarà: és la paraula que jo he predicat, la que els condemnarà el darrer dia, perquè jo no he parlat pel meu compte; el Pare mateix que m'ha enviat, m'ha manat què havia de dir i de predicar. I sé que el seu manament és vida eterna. Per això, tot el que jo dic, ho dic tal com el Pare m'ho ha comunicat. Comentari: Els qui creuen en mi, més que creure en mi, creuen en el qui m'ha enviat Avui, Jesús crida; crida com qui diu paraules que han de ser escoltades clarament per tots. El seu crit sintetitza la seva missió salvadora, ja que no ha vingut a «condemnar el món, sinó a salvar-lo» (Jn 12,47), però no per si mateix sinó en nom del «Pare mateix que m'ha enviat i m'ha manat què havia de dir i de predicar» (Jn 12,49). Encara no fa un mes que celebràvem el Tridu Pasqual: ben present estigué el Pare en l'hora extrema, l'hora de la Creu! Com ha escrit Joan Pau II, «Jesús, aclaparat per la previsió de la prova que li espera, sol davant Déu, l'invoca amb la seva habitual i tendra expressió de confiança: ‘Abbá, Pare’». Durant les següents hores, es fa palès l'estret diàleg del Fill amb el Pare: «Pare, perdona'ls, que no saben el que fan» (Lc 23,34); «Pare, confio el meu alè a les teves mans» (Lc 23,46). La importància d'aquesta obra del Pare i del seu enviat, es mereix la resposta personal de qui l'escolta. Aquesta resposta és el creure, és a dir, la fe (cf. Jn 12,44); fe que ens dóna —pel mateix Jesús— la llum per a no continuar en les tenebres. Al contrari, els qui rebutgen tots aquests dons i manifestacions, i no serven aquestes paraules «ja tenen qui els condemnarà: és la paraula que jo he predicat» (Jn 12,48). Acceptar Jesús, doncs, és creure, veure, escoltar el Pare, no romandre en les tenebres, obeir el manament de vida eterna. Ens resulta força adient l'amonestació de sant Joan de la Creu: «[El Pare] ens ho parlà tot alhora i d'una sola vegada per aquesta sola Paraula (...). Per la qual cosa, el fet que ara volguessis preguntar a Déu, o pretendre alguna visió o revelació, no solament seria una niciesa, sinó que faria greuge a Déu, en no posar els ulls totalment en el Crist, bo i evitant voler cap altra cosa o novetat».

Dia litúrgic: Dilluns IV (B i C) de Pasqua 22-4-2013

Text de l'Evangeli (Jn 10,1-10): En aquell temps, Jesús parlà així: «Us ho ben asseguro: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre i un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: a ell, el guarda li obre la porta, i les ovelles escolten la seva veu; crida les que són seves, cada una pel seu nom, i les fa sortir. Quan les té totes a fora, camina al seu davant, i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en comptes de seguir-lo en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys. Jesús els va proposar aquesta comparació, però ells no van entendre de què els parlava. Per això Jesús continuà: «Us ho ben asseguro: jo sóc la porta de les ovelles. Tots els qui han vingut abans de mi eren lladres i bandolers, però les ovelles no se'ls escoltaven. Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. El lladre només ve per robar, matar i fer destrossa; jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir». Comentari: El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: les ovelles escolten la seva veu i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu Avui continuem considerant una de les imatges més belles i més conegudes de la predicació de Jesús: el bon Pastor, les seves ovelles i la pleta. Tots tenim en el record les figures del bon Pastor que des de petits hem contemplat. Una imatge que era molt estimada pels primers fidels i que forma part ja de l'art sacre cristià del temps de les catacumbes. Quantes coses ens fa evocar aquell pastor jove amb l'ovella ferida sobre les seves espatlles! Moltes vegades ens hem vist nosaltres mateixos representats en aquell pobre animal. No fa gaires dies hem celebrat la festa de la Pasqua i, una vegada més, hem recordat que Jesús no parlava en un llenguatge figurat quan ens deia que el bon pastor dóna la seva vida per les seves ovelles. Realment ho va fer: la seva vida va ser la penyora del nostre rescat, amb la seva vida va comprar la nostra, gràcies a aquest lliurament nosaltres hem estat rescatats: «Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran» (Jn 10,9). Trobem aquí la manifestació del gran misteri de l'amor inefable de Déu que arriba fins a aquests extrems inimaginables per salvar a cada criatura humana. Jesús porta fins a l'extrem el seu amor, fins al punt de donar la seva vida. Ressonen encara aquelles paraules de l'Evangeli de sant Joan introduint-nos en els moments de la Passió: «Abans de la festa de la Pasqua, sabent Jesús que havia arribat la seva hora de passar d'aquest món al Pare, Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem» (Jn 13,1). D'entre les paraules de Jesús voldria suggerir un aprofundiment en aquestes: «Jo sóc el bon pastor, i conec les meves ovelles, i les meves em coneixen a mi» (Jn 10,14); més encara, «les ovelles escolten la seva veu (...) i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu» (Jn 10,3-4). És veritat que Jesús ens coneix, però, ¿podem dir nosaltres que el coneixem prou bé a Ell, que l'estimem i que corresponem com cal?

Dia litúrgic: Diumenge IV (C) de Pasqua 21-4-2013

Text de l'Evangeli (Jn 10,27-30): En aquell temps, digué Jesús: «Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen. Jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i ningú no me les arrencarà de les mans. Allò que el Pare m'ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare. Jo i el Pare som u». Comentari: Les meves ovelles escolten la meva veu Avui, la mirada de Jesús sobre els homes és la mirada del Bon Pastor, que pren sota la seva responsabilitat les ovelles que li són confiades i s'ocupa de cadascuna d'elles. Entre Ell i elles crea un lligam, un instint de coneixement i de fidelitat: «Escolten la meva veu; jo les conec, i elles em segueixen» (Jn 10,27). La veu del Bon Pastor és sempre una crida a seguir-lo, a entrar en el seu cercle magnètic d'influència. Crist se'ns ha guanyat no solament amb el seu exemple i amb la seva doctrina, sinó amb el preu de la seva Sang. Li hem costat molt, i per això no vol que ningú dels seus es perdi. I, amb tot, l'evidència s'imposa: uns segueixen la crida del Bon Pastor i altres no. L'anunci de l'Evangeli a uns els produeix ràbia i a uns altres alegria. Què tenen els uns que no tinguin els altres? Sant Agustí, davant del misteri abismal de l'elecció divina, responia: «Déu no et deixa, si tu no el deixes»; no t'abandonarà, si tu no l'abandones. No donis, doncs, la culpa a Déu, ni a l'Església, ni als altres, perquè el problema de la teva fidelitat és teu. Déu no nega a ningú la seva gràcia, i aquesta és la nostra força: agafar-nos fort a la gràcia de Déu. No és cap mèrit nostre; simplement, hem estat “agraciats”. La fe entra per l'oïda, per l'audició de la Paraula del Senyor, i el perill més gran que tenim és la nostra sordesa, no oir la veu del Bon Pastor, perquè tenim el cap ple de sorolls i d'altres veus discordants, o encara més greu, allò que els Exercicis de sant Ignasi diuen «fer-se el sord», saber que Déu et crida i no voler sentir-te al·ludit. Aquell que es tanca a la crida de Déu conscientment, reiteradament, perd la sintonia amb Jesús, perdrà l'alegria de ser cristià per anar a péixer a unes altres pastures que no sacien ni donen vida eterna. Nogensmenys, Ell és l'únic que ha pogut dir: «Jo els dono vida eterna» (Jn 10,28).

Dia litúrgic: Divendres III de Pasqua 19-4-2013

Text de l'Evangeli (Jn 15,1-8): En aquell temps, els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien: «Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar?». Jesús els respongué: «Us ho ben asseguro: si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre». Tot això, Jesús ho digué mentre ensenyava en una sinagoga, a Cafarnaüm. Comentari: Us ho ben asseguro: si no mengeu la carn del Fill de l'home i beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres Avui, Jesús fa tres afirmacions cabdals, com ara: que hom ha de menjar la carn del Fill de l'home i beure la seva sang; que si no es combrega no es pot tenir vida; i que aquesta vida és la vida eterna i és la condició per a la resurrecció (cf. Jn 6,53.58). No hi ha res en l'Evangeli tan clar, tan rotund i tan definitiu com aquestes afirmacions de Jesús. No sempre els catòlics estem a l'alçada del que mereix l'Eucaristia: a voltes, hom pretén “viure” sense les condicions de vida assenyalades per Jesús i, no obstant això, com ha escrit Joan Pau II, «l'Eucaristia és un do massa gran per admetre ambigüitats i reduccions». “Menjar per a viure”: menjar la carn del Fill de l'home per a viure com el Fill de l'home. Aquest menjar s'anomena “comunió”. És un “menjar”, i diem “menjar” per tal que resti clara la necessitat de l'assimilació, de la identificació amb Jesús. Hom combrega per a mantenir la unió: per a pensar com Ell, per a parlar com Ell, per a estimar com Ell. Als cristians ens feia falta l'encíclica eucarística de Joan Pau II, L'Església viu de l'Eucaristia. És una encíclica apassionada: és “foc” perquè l'Eucaristia és ardent. «Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió!» (Lc 22,15), deia Jesús el capvespre del Dijous Sant. Hem de recuperar el fervor eucarístic. Cap altra religió té una iniciativa semblant. És Déu qui davalla fins al cor de l'home per tal d'establir-hi una relació misteriosa d'amor. I des d'aquí es construeix l'Església i es pren part en el dinamisme apostòlic i eclesial de l'Eucaristia. Estem tocant l'entranya mateixa del misteri, com Tomàs, que palpava les ferides del Crist ressuscitat. Els cristians haurem de revisar la nostra fidelitat al fet eucarístic tal com Crist l'ha revelat i l'Església ens el proposa. I haurem de tornar a viure la “tendresa” envers l'Eucaristia: genuflexions pausades i ben fetes, increment del nombre de comunions espirituals... I, a partir de l'Eucaristia, els homes ens apareixeran sagrats, tal com són. I els servirem amb una renovada tendresa.

Dia litúrgic: Dijous III de Pasqua 18-4-2013

Text de l'Evangeli (Jn 6,44-51): En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. I als qui vinguin a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. En els Profetes hi ha escrit: Tots seran instruïts per Déu. Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi. No és pas que algú hagi vist el Pare: només l'ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. Us ho asseguro: els qui creuen tenen vida eterna. Jo sóc el pa de vida. Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món». Comentari: Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel Avui cantem al Senyor de qui ens ve la glòria i el triomf. El Ressuscitat es presenta a la seva Església amb aquell «Jo sóc el qui sóc» que l'identifica com a font de salvació: «Jo sóc el Pa que dóna la vida» (Jn 6,48). En acció de gràcies, la comunitat aplegada entorn del Vivent el coneix amorosament i accepta la instrucció de Déu, reconeguda ara com ensenyament del Pare. Crist, immortal i gloriós, torna a recordar-nos que el Pare és l'autèntic protagonista de tot. Els qui l'escolten i creuen viuen en comunió amb el qui ve de Déu, amb l'únic que l'ha vist i, així, la fe és el començament de la vida eterna. El pa viu és Jesús. No és un menjar que assimilem per a nosaltres sinó que ens assimila. Ell ens fa tenir fam de Déu, set d'escoltar la seva Paraula que és goig i alegria del cor. L'Eucaristia és anticipació de la glòria celestial: «Partim un mateix pa, que és remei d'immortalitat, antídot per a no morir, per a viure per sempre en Jesucrist» (Sant Ignasi d'Antioquia). La comunió amb la carn del Crist ressuscitat ens ha d'acostumar a tot allò que baixa del cel, és a dir, a demanar, a rebre i a assumir la nostra veritable condició: estem fets per a Déu i només Ell sacia plenament el nostre esperit. Però aquest pa viu no només ens farà viure un dia més enllà de la mort física, sinó que ens és donat ara «perquè doni vida al món» (Jn 6,51). El designi del Pare, que no ens ha creat per a morir, està lligat a la fe i a l'amor. Vol una resposta actual, lliure i personal, a la seva iniciativa. Cada vegada que mengem aquest pa, endinsem-nos en l'Amor mateix! Ja no vivim per a nosaltres mateixos, ja no vivim en l'error. El món encara és preciós perquè hi ha qui continua estimant-lo fins a l'extrem, perquè hi ha un Sacrifici del qual es beneficien fins i tot els qui l'ignoren.

Dia litúrgic: Dimecres III de Pasqua 17-4-2013

Text de l'Evangeli (Jn 6,35-40): En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set. Però ja us ho he dit: vosaltres m'heu vist i encara no creieu. Tots els qui el meu Pare em dóna vindran a mi, i jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi, perquè no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat. I la voluntat del qui m'ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d'allò que Ell m'ha donat, sinó que ho ressusciti el darrer dia. Perquè aquesta és la voluntat del meu Pare: que tots els qui veuen el Fill i creuen en Ell tinguin vida eterna. I jo els ressuscitaré el darrer dia». Comentari: «Qui ve a mi no passarà fam» Avui veiem com li preocupen a Déu la nostra fam i la nostra set. ¿Com podríem continuar pensant que Déu és indiferent davant els nostres patiments? Més encara, massa freqüentment "rebutgem creure" en l'amor tendre que Déu té per cadascú de nosaltres. Bo i amagant-se a Si mateix en l'Eucaristia, Déu mostra la increïble distància que Ell està disposat a recórrer per tal de saciar la nostra set i la nostra fam. Però, de quina "set" i de quina "fam" es tracta? En definitiva, són la fam i la set de la "vida eterna". La fam i la set físiques són solament un pàl•lid reflex d'un profund desig que cada home té davant la vida divina que solament el Crist pot abastar-nos. «Aquesta és la voluntat del meu Pare: que tots els qui veuen el Fill i creuen en Ell tinguin vida eterna» (Jn 6,39). I, què hem de fer per tal d'obtenir aquesta vida eterna tan desitjada?. Algun fet heroic o sobre-humà? No!, és quelcom molt més simple. Per això, Jesús diu: «Jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi» (Jn 6,37). Nosaltres solament hem d'acudir a Ell, anar a Ell. Aquestes paraules del Crist ens estimulen a apropar-nos a Ell cada dia en la Missa. Es la cosa més senzilla del món!: simplement, assistir a Missa; pregar i aleshores rebre el seu Cos. Quan ho fem, no només posseïm aquesta nova vida, sinó que a més la irradiem sobre els altres. El Papa Francesc, quan aleshores era el Cardenal Bergoglio, en una homilia del Corpus Christi, digué: «Així com és formós després de combregar, pensar la nostra vida com una Missa perllongada en la que duem el fruit de la presència del Senyor al món de la família, del veïnat, de l'estudi i del treball, així també ens fa bé pensar la nostra vida quotidiana com a preparació per a l'Eucaristia, en la que el Senyor pren tot allò nostre i ho ofereix al Pare».

Dia litúrgic: Dimarts III de Pasqua 16-4-2013

Text de l'Evangeli (Jn 6,30-35): En aquell temps, la gent digué a Jesús: «I tu, quin senyal prodigiós realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l'Escriptura: Els donà pa del cel per aliment». Llavors Jesús els respongué: «Us ho ben asseguro: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel. El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món». Ells li demanen: «Senyor, dóna'ns sempre pa d'aquest». Jesús els diu: «Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set». Comentari: És el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel Avui, en les paraules de Jesús podem veure la contraposició i la complementarietat que hi ha entre l'Antic i el Nou Testament: l'Antic Testament era figura del Nou i en el Nou arriben a plenitud les promeses fetes per Déu als pares en l'Antic. Així, el mannà que menjaren els israelites al desert no era l'autèntic pa del cel, sinó figura del pa veritable que Déu, el nostre Pare, ens ha donat en la persona de Jesucrist, a qui ha enviat com a Salvador del món. Moisès demanà a Déu, a favor dels israelites, un aliment material; Jesucrist, en canvi, s'ha donat Ell mateix com aliment diví que atorga la vida. «Quin senyal prodigiós realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer?» (Jn 6,30), demanen incrèduls i impertinents els jueus. ¿Els ha semblat poc el senyal de la multiplicació dels pans i els peixos obrada per Jesús el dia anterior? ¿Per què ahir volien proclamar rei Jesús i avui ja no el volen creure? ¡Què n'és d'inconstant, tan sovint, el cor humà! Diu sant Bernat de Claravall: «Els impius van voltant, perquè naturalment volen satisfer llur apetit, però menyspreen amb niciesa la manera d'aconseguir la finalitat». I així passava amb els jueus: immergits en una visió materialista, volien algú que els alimentés i els solucionés tots els problemes, però no volien creure; heus ací tot el que els interessava de Jesús. ¿No és aquesta la perspectiva del qui desitja una religió còmoda, feta a la seva mida i sense compromís? «Senyor, dóna'ns sempre pa d'aquest» (Jn 6,34): que aquestes paraules, pronunciades pels jueus des de la seva manera materialista de veure les coses, siguin dites per mi amb la sinceritat que em dóna la fe; que expressin veritablement un desig d'alimentar-me amb Jesucrist i de viure unit a Ell per sempre.

Dia litúrgic: Dilluns III de Pasqua 15-4-2013

Text de l'Evangeli (Jn 6,22-29): Després que Jesús havia saciat cinc mil homes, els seus deixebles el veieren caminant sobre l'aigua. L'endemà, la gent encara era a l'altra banda del llac. Llavors s'adonaren que allí només hi havia hagut una barca i que Jesús no hi havia pujat amb els seus deixebles, sinó que ells se n'havien anat tots sols. Altres barques havien arribat des de Tiberíades fins a prop de l'indret on havien menjat després que el Senyor digués l'acció de gràcies. Així, doncs, quan la gent s'adonà que Jesús no era allí, ni tampoc els seus deixebles, van pujar a les barques i se n'anaren a Cafarnaüm a buscar Jesús. Així que el trobaren a l'altra banda del llac, li van preguntar: «Rabí, quan has arribat?». Jesús prengué la paraula i els digué: «Us ho ben asseguro: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. Però no us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna. I el Fill de l'home us donarà aquest aliment, perquè Déu, el Pare, l'ha acreditat amb el seu segell». Ells li preguntaren: «Com hem d'actuar per a fer les obres de Déu?». Jesús els respongué: «L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que Déu ha enviat». Comentari: L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que Déu ha enviat Avui contemplem els resultats de la multiplicació del pans, resultats que sorprengueren a tota aquella gentada. Ells baixen de la muntanya, el dia següent, fins la riba del llac, i es queden allí tot mirant cap a Cafarnaüm. Resten allí perquè no hi ha cap barca. De fet, només n'hi havia hagut una: aquella que la tarda anterior havia marxat sense Jesús. La pregunta és: On és Jesús? Els deixebles han marxat sense Jesús, i, sens dubte, Jesús allà no hi és. On està, doncs? Sortosament, la gentada pot pujar a unes altres barques que han arribat, i van a cercar Jesús a Cafarnaüm. I, efectivament, en arribar a l'altra riba del llac, el troben. Se sorprenen de la seva presència allà, i li pregunten: «Rabí, quan has arribat?» (Jn 6,25). La realitat és que la gent no sabia que Jesús havia caminat per damunt de les aigües de manera miraculosa, i Jesús tampoc dóna resposta directa a les preguntes que li fan. Quina direcció i quin esforç porten a trobar Jesús veritablement? Ens ho diu el mateix Senyor: «No us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna. I el Fill de l'home us donarà aquest aliment, perquè Déu, el Pare, l'ha acreditat» (Jn 6,27). Rera de tot això continua essent-hi present la multiplicació dels pans, signe de la generositat divina. La gent insisteix i continua preguntant: «Com hem d'actuar per a fer les obres de Déu?» (Jn 6,28). Jesús respon clarament: «L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que Déu ha enviat» (Jn 6,29). Jesús no demana una multiplicació de obres bones, sinó que hom tingui fe en aquell que Déu Pare ha enviat. Perquè amb fe, l'home realitza l'obra de Déu. Per això va designar la fe mateixa com a obra. En Maria tenim el millor model d'amor manifestat en obres de fe.

Dia litúrgic: Diumenge III (C) de Pasqua 14-4-2013

Text de l'Evangeli (Jn 21,1-19): En aquell temps, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac de Tiberíades. L'aparició va ser d'aquesta manera: Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. Simó Pere els diu: «Me'n vaig a pescar». Els altres li diuen: «Nosaltres també venim amb tu». Sortiren, doncs, i pujaren a la barca, però aquella nit no van pescar res. Quan va despuntar el dia, Jesús es presentà vora el llac, però els deixebles no s'adonaven que fos Ell. Llavors Jesús els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?». Li respongueren: «No». Ell els digué: «Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix». Així ho van fer i ja no la podien estirar de tants peixos com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: «És el Senyor». Així que Simó Pere va sentir que era el Senyor, es posà el vestit que s'havia tret i es llançà a l'aigua. Els altres deixebles, que només eren a uns cent metres de terra, van arribar amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peixos. Quan baixaren a terra, veieren pa i unes brases amb peix coent-s'hi. Jesús els diu: «Porteu peixos dels que acabeu de pescar». Simó Pere pujà a la barca i va estirar cap a terra la xarxa plena de peixos: eren cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no es va esquinçar. Jesús els digué: «Veniu a menjar». Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era, perquè sabien que era el Senyor. Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix. Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts. Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?». Ell li respongué: «Sí, Senyor, tu saps que t'estimo». Jesús li diu: «Pastura els meus anyells». Per segona vegada li pregunta: «Simó, fill de Joan, m'estimes?». Ell li respon: «Sí, Senyor, tu saps que t'estimo». Jesús li diu: «Pastura les meves ovelles». Li pregunta Jesús per tercera vegada: «Simó, fill de Joan, m'estimes?». Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué: «Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo». Li diu Jesús: «Pastura les meves ovelles. T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols. Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu. Després d'aquestes paraules, Jesús va afegir: «Segueix-me». Comentari: Jesús els digué: ‘Veniu a menjar’ Avui, en el tercer Diumenge de Pasqua, contemplem encara les aparicions del Ressuscitat, enguany segons l'evangelista Joan, en l'impressionant capítol vint-i-un, tot ell amarat de referències sacramentals, ben vives per a la comunitat cristiana de primera generació, aquella que va recollir el testimoni evangèlic dels mateixos Apòstols. Aquests, després dels esdeveniments pasquals, sembla que retornen a la seva ocupació habitual, com havent oblidat que el Mestre els havia convertit en “pescadors d'homes”. Un error que l'evangelista reconeix, bo i constatant que —malgrat haver-s'hi escarrassat— «no pescaren res» (Jn 21,3). Era la nit dels deixebles. Tanmateix, a l'albada, la presència coneguda del Senyor capgira tota l'escena. Simó Pere, que abans havia pres la iniciativa en la pesca infructuosa, ara recull la xarxa plena: cent cinquanta-tres peixos n'és el resultat, nombre que és la suma dels valors numèrics de Simó (76) i d'ikhthys (=peix, 77). Significatiu! Quan, doncs, sota l'esguard del Senyor glorificat i amb la seva autoritat, els Apòstols, amb la primacia de Pere —explicitada per la triple professió d'amor al Senyor— exerceixen la missió evangelitzadora, es produeix el miracle: “pesquen homes”. Els peixos, un cop pescats, moren quan se'ls treu del seu medi. Així mateix, els éssers humans també moren si ningú no els rescata de la foscor i de l'asfíxia d'una existència allunyada de Déu i envoltada d'absurditat, tot portant-los a la llum, a l'aire i a l'escalf de la vida. De la vida de Crist, que Ell mateix alimenta des de la platja de la seva glòria, figura esplèndida de la vida sacramental de l'Església i, primordialment, de l'Eucaristia. En ella el Senyor dóna personalment el pa i, amb ell, es dóna a si mateix, com indica la presència del peix, que per a la primera comunitat cristiana, era un símbol del Crist i, doncs, del cristià.

Dia litúrgic: Dissabte II de Pasqua 13-4-2013

Text de l'Evangeli (Jn 6,16-21): Al capvespre, els deixebles de Jesús van baixar al llac i s'embarcaren en direcció a Cafarnaüm, a l'altra riba. Ja s'havia fet fosc i Jesús encara no s'havia reunit amb ells; a més, com que el vent bufava fort, el llac s'anava encrespant. Quan havien remat unes dues o tres milles, van veure que Jesús s'acostava a la barca caminant sobre l'aigua, i es van esglaiar. Ell els diu: «Sóc jo, no tingueu por». Volien fer-lo pujar a la barca, però tot seguit la barca tocà terra al lloc on anaven. Comentari: Sóc jo, no tingueu por Avui, Jesús ens desconcerta. Estàvem acostumats a un Redemptor que, amatent a atendre tota mena d'indigència humana, no dubtava pas a recórrer al seu poder diví. De fet, l'acció transcorre tot just després de la multiplicació dels pans i els peixos a favor de la multitud afamada. Ara, en canvi, ens desconcerta un miracle —el fet de caminar sobre les aigües— que sembla, a primera vista, una acció de cara a la galeria. Però no!, Jesús ja havia descartat l'ús del seu poder diví buscant el lluïment o el profit personal quan a l'inici de la seva missió va rebutjar les temptacions del Maligne. En caminar sobre les aigües, Jesucrist està mostrant el seu senyoratge sobre les coses creades. També, però, podem veure una escenificació del seu domini sobre el Maligne, representat per una mar embravida en la foscor. «No tingueu por» (Jn 6,20), els deia Jesús en aquella ocasió. «Confieu, jo he vençut el món» (Jn 16,33), els dirà després al Cenacle. Finalment, és Jesús qui diu a les dones el matí de Pasqua, després d'aixecar-se del sepulcre: «No tingueu por». Nosaltres, pel testimoni dels Apòstols, sabem de la seva victòria sobre els enemics de l'home, el pecat i la mort. Per això, avui, les seves paraules ressonen en el nostre cor amb una força especial, perquè són les paraules d'Algú que és viu. Les mateixes paraules que Jesús adreçava a Pere i els Apòstols les repetia Joan Pau II, successor de Pere a l'inici del seu pontificat: «No tingueu por». Era una crida a obrir el cor, la pròpia existència al Redemptor per tal que amb Ell no tinguem por davant els embats dels enemics de Crist. Davant la personal fragilitat per a dur a bon port les missions que el Senyor ens demana (una vocació, un projecte apostòlic, un servei...), ens consola saber que Maria també —criatura com nosaltres— va sentir les mateixes paraules de part de l'àngel abans d'afrontar la missió que el Senyor li tenia encomanada. Que aprenguem d'ella a acollir la invitació de Jesús cada dia, en cada circumstància.

Dia litúrgic: Divendres II de Pasqua 12-4-2013

Text de l'Evangeli (Jn 6,1-15): En aquell temps, Jesús se'n va anar a l'altra banda del llac de Galilea o de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s'hi assegué amb els seus deixebles. Era a prop la Pasqua, la festa dels jueus. Llavors Jesús alçà els ulls i, en veure la gran gentada que arribava al lloc on era, digué a Felip: «On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?». De fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer. Felip li va respondre: «Ni amb dos-cents denaris no n'hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú». Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu: «Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d'ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent?». Jesús digué: «Feu seure tothom». En aquell indret hi havia molta herba i s'hi assegueren; només d'homes, eren uns cinc mil. Llavors Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles: «Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res». Ells els van recollir i amb els bocins d'aquells cinc pans d'ordi ompliren dotze cistelles: eren les sobres després d'haver menjat. Quan la gent veié el senyal prodigiós que ell havia fet, començaren a dir: «Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món». Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya. Comentari: Ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer Avui llegim l'Evangeli de la multiplicació dels pans: «Prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren» (Jn 6,11). L'aclaparament dels Apòstols davant tanta gent famolenca ens fa pensar en una multitud actual, no famolenca, sinó pitjor encara: allunyada de Déu, amb una “anorèxia espiritual”, que impedeix participar de la Pasqua i conèixer Jesús. No sabem com arribar a tanta gent... Aleteja en la lectura d'avui un missatge d'esperança: no importa la manca de mitjans, sinó els recursos sobrenaturals; no siguem “realistes”, sinó “confiats” en Déu. Així, quan Jesús pregunta a Felip on podien comprar pa per a tots, «de fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer» (Jn 6,5-6). El Senyor espera que confiem en Ell. En contemplar aquests “signes dels temps”, no volem passivitat (mandra, llangor per manca de lluita...), sinó esperança: el Senyor, per a fer el miracle, vol la dedicació dels Apòstols i la generositat del jove que lliura uns pans i uns peixos. Jesús augmenta la nostra fe, obediència i audàcia, malgrat no veiem tot seguit el fruit del treball, com el pagès que no veu despuntar la tija després de la sembra. «Fe, doncs, sense permetre que ens domini el descoratjament; sense deturar-nos en càlculs merament humans. Per sobrepujar els obstacles, cal començar treballant, ficant-se de ple a la tasca, de forma que l'esforç mateix ens dugui a obrir noves senderes» (Sant Josepmaria), que apareixeran de manera insospitada. No esperem el moment ideal per a posar el que estigui al nostre abast: el més aviat possible!, ja que Jesús ens espera per tal de fer el miracle. «Les dificultats que presenta el panorama mundial en aquest començament del nou mil·leni ens menen a pensar que solament una intervenció des de dalt pot fer esperar un futur menys fosc», escrigué Joan Pau II. Acompanyem, doncs, amb el Rosari la Verge, car la seva intercessió s'ha fet notar en tants moments delicats pels que ha travessat la història de la Humanitat.

Dia litúrgic: Dijous II de Pasqua 11-4-2013

Text de l'Evangeli (Jn 3,31-36): En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «El qui ve de dalt està per damunt de tots. Els qui són de la terra són terrenals i parlen de manera terrenal. El qui ve del cel està per damunt de tots, i dóna testimoni d'allò que ha vist i sentit, però ningú no admet el seu testimoni. Els qui l'admeten, acrediten que Déu diu la veritat, perquè l'enviat de Déu comunica les paraules de Déu, ja que ell dóna sense límits l'Esperit. El Pare estima el Fill i ho ha posat tot a les seves mans. Els qui creuen en el Fill tenen vida eterna, però els qui es neguen a creure en el Fill no veuran la vida: el judici de Déu pesa damunt d'ells». Comentari: Els qui creuen en el Fill tenen vida eterna Avui, l'Evangeli ens convida a deixar de ser “terrenals”, a deixar de ser homes que sols parlen de coses mundanes, per a parlar i moure'ns com «el qui ve de dalt» (Jn 3,31), que és Jesús. En aquest text veiem —una vegada més— que en la radicalitat evangèlica no hi ha terme mig. Cal que en tot moment i circumstància maldem per tenir el pensament de Déu, ambicionem per tenir els mateixos sentiments del Crist i aspirem a mirar homes i circumstàncies amb la mateixa mirada del Verb fet home. Si actuem com “el qui ve de dalt” descobrirem el munt de coses positives que passen contínuament al nostre entorn, perquè l'amor de Déu és acció contínua a favor de l'home. Si venim de dalt estimarem tothom sense excepció, essent la nostra vida una targeta d'invitació per a fer el mateix. «El qui ve de dalt està per damunt de tots» (Jn 3,31), per això pot servir a cada home i cada dona just en allò que necessita; a més «dóna testimoni d'allò que ha vist i sentit» (Jn 3,32). I el seu servei té el segell de la gratuïtat. Aquesta actitud de servir sense esperar res a canvi, sense necessitar la resposta de l'altre, crea un ambient profundament humà i de respecte al lliure albir de cada persona; aquesta actitud s'encomana i els altres se senten lliurement empesos a respondre i actuar de la mateixa manera. Servei i testimoniatge sempre van junts, l'un i l'altre s'identifiquen. El nostre món té necessitat d'allò que és autèntic: què més autèntic que les paraules de Déu?, què més autèntic que el qui «dóna sense límit el seu Esperit» (Jn 3,34)? És per això que «els qui l'admeten acrediten que Déu diu la veritat» (Jn 3,33). “Creure en el Fill” vol dir tenir vida eterna, vol dir que el dia del Judici no pesa damunt del creient perquè ja ha estat judicat i amb un judici favorable; en canvi, «els qui es neguen a creure en el Fill no veuran la vida: el judici de Déu pesa damunt d'ells» (Jn 3,36)..., mentre no creguin.

Dia litúrgic: DimecresII de Pasqua 10-4-2013

Text de l'Evangeli (Jn 3,16-21): Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'Ell. Els qui creuen en Ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu. La condemna ha arribat per això: quan la llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes. Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu. Comentari: La llum ha vingut al món Avui, davant la munió d'opinions que planteja la vida moderna, pot semblar que la veritat ja no existeix —la veritat respecte Déu, la veritat sobre els temes relatius al gènere humà, la veritat sobre el matrimoni, les veritats morals i, en darrera instància, la veritat sobre un mateix. El passatge de l'Evangeli d'avui identifica Jesucrist com «el camí, la veritat i la vida» (Jn 14,6). Sens Jesús solament trobem desolació, falsedat i mort. Solament hi ha un camí, i solament un que meni al Cel, que s'anomena Jesucrist. El Crist no és una opinió. Jesucrist és l'autèntica Veritat. Negar la veritat és com insistir en tancar els ulls davant la llum del Sol. Tant si agrada com no, el Sol sempre hi serà; però l'infeliç ha escollit lliurement tancar els ulls enfront el Sol de la veritat. De la mateixa manera, molts es consumeixen en llurs carreres amb una tremenda força de voluntat i exigeixen usar tot el seu potencial, tot oblidant que tan sols poden assolir la veritat sobre si mateixos caminant juntament amb Jesucrist. D'una altra banda, segons Benet XVI, «cadascú troba el seu propi bé assumint el projecte que Déu té sobre ell, per tal de realitzar-lo plenament: en efecte, troba en aquest projecte la seva veritat i, acceptant aquesta veritat, esdevé lliure (cf. Jn 8,32)» (Encíclica "Caritas in veritate"). La veritat de cadascú és una crida a esdevenir fill o filla de Déu a la Casa Celestial: «El que Déu vol de vosaltres és que mantingueu la vostra santedat» (1Te 4,3). Déu vol fills i filles lliures, no esclaus. En realitat, el "jo" perfecte és un projecte comú entre Déu i jo. Quan cerquem la santedat, comencem a reflectir la veritat de Déu en les nostres vides. El Papa ho digué d'una manera molt bonica: «Cada sant és com un raig de llum que surt de la Paraula de Déu» (Exhortació apostòlica "Verbum Domini").

Dia litúrgic: Dimarts II de Pasqua 9-4-2013

Text de l'Evangeli (Jn 3,7-15): En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «No t'estranyis que t'hagi dit: ‘Cal que nasqueu de dalt’. El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit». Nicodem li replicà: «Com pot ser tot això?». Jesús li respongué: «I tu, que ets mestre d'Israel, no ho comprens? Et ben asseguro que parlem d'allò que sabem i donem testimoni d'allò que hem vist, però vosaltres no admeteu el nostre testimoni. Si no em creieu quan us parlo de les coses terrenals, com podreu creure'm quan us parli de les celestials? Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell qui n'ha baixat, el Fill de l'home. I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en Ell vida eterna». Comentari: Cal que nasqueu de dalt Avui, Jesús ens exposa la dificultat de preveure i conèixer l'acció de l'Esperit Sant: de fet, «bufa allà on vol» (Jn 3,8). Això ho lliga amb el testimoniatge que Ell mateix està donant i amb la necessitat de néixer de dalt. «Cal que nasqueu de dalt» (Jn 3,7), diu el Senyor amb claredat; és necessària una nova vida per a poder entrar en la vida eterna. No és suficient amb un anar tirant per arribar al Regne del Cel, cal una vida nova regenerada per l'acció de l'Esperit de Déu. La nostra vida professional, familiar, esportiva, cultural, lúdica i, sobretot, de pietat ha de ser transformada pel sentit cristià i per l'acció de Déu. Tot, transversalment, ha de ser impregnat pel seu Esperit. Res de res ens hauria de quedar fora de la renovació que fa en nosaltres Déu amb el seu Esperit. Una transformació que té a Jesucrist com a catalitzador. Ell, que abans havia de ser enlairat a la Creu i que també havia de ressuscitar, és qui pot fer que l'Esperit de Déu ens sigui enviat. Ell que ha vingut de dalt. Ell que ha mostrat amb molts miracles el seu poder i la seva bondat. Ell que en tot fa la voluntat del Pare. Ell que ha patit fins a vessar l'última gota de sang per nosaltres. Gràcies a l'Esperit que ens enviarà, nosaltres «podem pujar al Regne dels Cels, per Ell obtenim l'adopció filial, per Ell se'ns dóna la confiança d'anomenar Déu amb el nom de “Pare”, la participació de la gràcia de Crist i el dret a participar de la glòria eterna» (Sant Basili el Gran). Fem que l'acció de l'Esperit tingui acollida en nosaltres, escoltem-lo, i apliquem les seves inspiracions per tal que cadascú sigui —en el seu lloc habitual— un bon exemple enlairat que posi la llum de Crist.

Dia litúrgic: Dilluns II de Pasqua 8-4-2013

Text de l'Evangeli (Jn 3,1-8): Hi havia un dels fariseus que es deia Nicodem. Era un dirigent dels jueus. Aquest home va anar de nit a trobar Jesús i li digué: «Rabí, sabem que ets un mestre enviat per Déu, perquè ningú no podria fer aquests senyals prodigiosos que tu fas si Déu no estigués amb ell». Jesús li respongué: «T'ho ben asseguro: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt». Li diu Nicodem: «Com pot néixer un home que ja és vell? És que pot entrar altra vegada a les entranyes de la mare i tornar a néixer?». Jesús respongué: «T'ho ben asseguro: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l'aigua i de l'Esperit. De la carn en neix carn, de l'Esperit en neix Esperit. No t'estranyis que t'hagi dit: ‘Cal que nasqueu de dalt’. El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit». Comentari: Ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt Avui, «un dirigent dels jueus» (Jn 3,1) va a trobar Jesús. L'Evangeli diu que ho fa de nit: què dirien els companys si se n'assabentaven? En la instrucció de Jesús, hi trobem una catequesi baptismal, que segurament circulava en la comunitat de l'Evangelista. Fa ben pocs dies celebràvem la vetlla pasqual. Una part integrant n'era la celebració del Baptisme, que és la Pasqua, el pas de la mort a la vida. La benedicció solemne de l'aigua i la renovació de les promeses foren punts clau en aquella nit santa. En el ritual del baptisme hi ha una immersió en l'aigua (símbol de la mort), i una sortida de l'aigua (imatge de la vida nova). S'hi és submergit amb el pecat, i se'n surt renovellat. Això és el que Jesús anomena «néixer de dalt» o «néixer de nou» (cf. Jn 3,3). Això és “néixer de l'aigua”, “néixer de l'Esperit” o “del Buf del vent...”. Aigua i Esperit són els dos símbols emprats per Jesús. Ambdós expressen l'acció de l'Esperit Sant que purifica i dóna vida, neteja i alena, aplaca la set i respira, amoroseix i parla. Aigua i Esperit fan una sola cosa. En canvi, Jesús parla també de l'oposició de carn i Esperit: «D'homes de carn, no en neixen sinó homes. L'esperit ha de néixer de l'Esperit» (Jn 3,6). L'home carnal neix humanament quan apareix aquí baix. Però l'home espiritual mor al que és purament carnal i neix espiritualment en el Baptisme, que és néixer de nou i de dalt. Una bella fórmula de sant Pau podria ser el nostre lema de reflexió i acció, sobretot en aquest temps pasqual: «Tots els qui hem estat batejats en el Crist Jesús hem estat submergits en la seva mort. Pel Baptisme hem estat sepultats amb Ell en la mort, perquè tal com el Crist va ser ressuscitat d'entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida» (Rm 6,3-4).

Dia litúrgic: Diumenge II (A) (B) (C) de Pasqua 7-4-2013

Text de l'Evangeli (Jn 20,19-31): Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó». Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir: «Hem vist el Senyor». Però ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!». Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després diu a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient». Tomàs li va respondre: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!». Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom. Comentari: Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdoneu els pecats, li quedaran perdonats Avui, Diumenge II de Pasqua, completem l'octava d'aquest temps litúrgic, una de les dues octaves —ensems amb la de Nadal— que en la litúrgia renovada pel Concili Vaticà II han quedat. Durant vuit dies contemplem el mateix misteri i mirem d'aprofundir-lo sota la llum de l'Esperit Sant. Per designi del Papa Joan Pau II, aquest diumenge s'anomena Diumenge de la Divina Misericòrdia. Es tracta de quelcom que va molt més enllà que una devoció particular. Com ha explicat el Sant Pare en la seva encíclica Dives in misericòrdia, la Divina Misericòrdia és la manifestació amorosa de Déu en una història ferida pel pecat. “Misericòrdia” prové de dues paraules: “Misèria” i “cor”. Déu posa la nostra situació mísera deguda al pecat en el seu cor de Pare, que és fidel als seus designis. Jesucrist, mort i ressuscitat, és la suprema manifestació i actuació de la Divina Misericòrdia. «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic» (Jn 3,16) i l'ha enviat a la mort perquè fóssim salvats. «Per a redimir l'esclau ha sacrificat el Fill», hem proclamat en el Pregó pasqual de la Vigília. I, un cop ressuscitat, l'ha constituït en font de salvació per a tots els qui creuen en Ell. Per la fe i la conversió acollim el tresor de la Divina Misericòrdia. La Santa Mare Església, que vol que els seus fills visquin de la vida del ressuscitat, mana que —almenys per Pasqua— es combregui i que es faci en gràcia de Déu. La cinquantena pasqual és el temps oportú per l'acompliment pasqual. És un bon moment per a confessar-se i acollir el poder de perdonar els pecats que el Senyor ressuscitat ha conferit a la seva Església, ja que Ell digué només als Apòstols: «Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats» (Jn 20,22-23). Així acudirem a les fonts de la Divina Misericòrdia. I no dubtem en portar els nostres amics a aquestes fonts de vida: a l'Eucaristia i a la Penitència. Jesús ressuscitat compta amb nosaltres.

Dia litúrgic: Dissabte dins l'octava de Pasqua 6-4-2013

Text de l'Evangeli (Mc 16,9-15): El diumenge, de bon matí, Jesús ressuscitat es va aparèixer primer a Maria Magdalena, de qui havia tret set dimonis. Ella anà a anunciar-ho als qui havien conviscut amb Jesús i que ara estaven afligits i ploraven. Però aquests, quan van sentir que Jesús vivia i que ella l'havia vist, no la van creure. Després d'això, es va manifestar amb un aspecte diferent a dos d'ells que feien camí fora ciutat. Aquests, llavors, se'n tornaren a anunciar-ho als altres, però tampoc no els van creure. Finalment, mentre eren a taula, Jesús es va aparèixer als Onze i els reprotxà la seva falta de fe i la seva duresa de cor, ja que no havien cregut els qui l'havien vist ressuscitat. Els digué: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'Evangeli a tota la humanitat». Comentari: Maria Magdalena anà a anunciar-ho als qui havien conviscut amb Jesús, però no la van creure Avui, l'Evangeli ens ofereix l'oportunitat de meditar alguns aspectes dels que cadascú de nosaltres en té experiència: estem segurs d'estimar Jesús, el considerem el millor dels nostres amics; no obstant, ¿qui de nosaltres podria afirmar no haver-lo traït mai? Pensem si no l'hem malvenut, si més no, alguna vegada per un bé il·lusori, del pitjor oripell. En segon lloc, tot i que freqüentment estem temptats a sobrevalorar-nos quant a cristians, nogensmenys el testimoni de la nostra pròpia consciència ens imposa callar i humiliar-nos, a imitació del publicà que no gosava ni tan sols aixecar el cap, tot colpint-se el pit, mentre repetia: «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador» (Lc 18,13). Dit això, no pot sorprendre'ns el capteniment dels deixebles. Han conegut personalment Jesús, li han apreciat els dots de ment, de cor, les qualitats incomparables de la seva predicació. Amb tot, quan Jesucrist ja havia ressuscitat, una de les dones del grup —Maria Magdalena— «anà a anunciar-ho als qui havien conviscut amb Jesús i que ara estaven afligits i ploraven» (Mc 16,10) i, en lloc d'interrompre les llàgrimes i començar a ballar d'alegria, no la creuen. És el senyal que el nostre centre de gravetat és la terra. Els deixebles tenien davant seu l'anunci inèdit de la Resurrecció i, en canvi, prefereixen continuar planyent-se a si mateixos. Hem pecat, sí! L'hem traït, sí! Li hem celebrat una mena d'exèquies paganes, sí! D'ara endavant, que no sigui més així: després d'haver-nos colpit el pit, llancem-nos als seus peus, amb el cap ben alt, i... endavant!, en marxa rere Seul!, tot seguint el seu ritme. Ha dit sàviament l'escriptor francès Gustave Flaubert: «Crec que si guaitéssim sense parar el cel, acabaríem per tenir ales». L'home, que era immers en el pecat, en la ignorància o en la tebiesa, des d'avui i per sempre ha de saber que, gràcies a la Resurrecció del Crist, «es troba com immers en la llum del migdia».

Dia litúrgic: Divendres dins l'octava de Pasqua 5-4-2013

Text de l'Evangeli (Jn 21,1-14): En aquell temps, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac de Tiberíades. L'aparició va ser d'aquesta manera: es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. Simó Pere els diu: «Me'n vaig a pescar». Els altres li diuen: « Nosaltres també venim amb tu». Sortiren, doncs, i pujaren a la barca, però aquella nit no van pescar res. Quan va despuntar el dia, Jesús es presentà vora el llac, però els deixebles no s'adonaven que fos Ell. Llavors Jesús els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?». Li respongueren: «No». Ell els digué: «Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix». Així ho van fer i ja no la podien estirar de tants peixos com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: «És el Senyor». Així que Simó Pere va sentir que era el Senyor, es posà el vestit que s'havia tret i es llançà a l'aigua. Els altres deixebles, que només eren a uns cent metres de terra, van arribar amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peixos. Quan baixaren a terra, veieren pa i unes brases amb peix coent-s'hi. Jesús els diu: «Porteu peixos dels que acabeu de pescar». Simó Pere pujà a la barca i va estirar cap a terra la xarxa plena de peixos: eren cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no es va esquinçar. Jesús els digué: «Veniu a menjar». Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era, perquè sabien que era el Senyor. Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix. Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts. Comentari: Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts Avui, Jesús per tercera vegada s'apareix als deixebles des que ressuscità. Pere ha tornat a la seva feina de pescador i els altres s'animen a acompanyar-lo. És lògic que, si era pescador abans de seguir Jesús, continuï essent-ho després; i encara hi ha qui s'estranya que no s'hagi de deixar de banda el propi treball, honrat, per a seguir el Crist. Aquella nit no varen pescar res! Quan a la matinada apareix Jesús, no el reconeixen fins que els demana quelcom per a menjar. En dir-li que no tenen res, Ell els indica on han de tirar la xarxa. Encara que els pescadors se les saben totes, i en aquest cas han estat bregant sense fruit, obeeixen. «Oh, poder de l'obediència! El llac de Genesaret refusava els seus peixos a les xarxes de Pere. Tota una nit en va.—Ara, obedient, retornà la xarxa a l'aigua i van pescar (...) un gran munt de peixos. —Creu-me: el miracle es repeteix cada dia» (Sant Josepmaria). L'evangelista fa notar que «eren cent cinquanta-tres peixos grossos» (Jn 21,11) i, essent tants, no es varen esquinçar les xarxes. Són detalls a tenir en compte, ja que la Redempció s'ha fet amb l'obediència responsable, enmig de les feines corrents. Tots «sabien que era el Senyor. Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava» (Jn 21,12-13). Igual va fer amb el peix. Tant l'aliment espiritual, com també l'aliment material, no faltaran si obeïm. Ho ensenya als seus seguidors mes pròxims i ens ho torna a dir a través de Joan Pau II: «En començar el nou mil·leni, ressonen en el nostre cor les paraules amb què un dia Jesús (...) convidà l'Apòstol a ‘tirar llac endins’ per a pescar: ‘Duc in altum’ (Lc 5,4). Pere i els primers companys confiaren en la paraula de Crist (...) i ‘recolliren una quantitat enorme de peixos’ (Lc 5,6). Aquesta paraula ressona també avui per a nosaltres». Per l'obediència, com la de Maria, demanem al Senyor que segueixi atorgant fruits apostòlics a tota l'Església.

Dia litúrgic: Dijous dins l'octava de Pasqua 4-4-2013

Text de l'Evangeli (Lc 24,35-48): En aquell temps, els deixebles contaven el que els havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa. Mentre parlaven d'això, Jesús es presentà enmig d'ells i els va dir: «Pau a vosaltres». Ells, esglaiats i plens de por, es pensaven que veien un esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc». I mentre deia això els va mostrar les mans i els peus. Però com que de tanta alegria no s'ho acabaven de creure i estaven tots sorpresos, els digué: «¿Teniu aquí res per a menjar?». Llavors li van donar un tros de peix a la brasa. El prengué i se'l va menjar davant d'ells. Després els digué: «Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres: ‘Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms’». Llavors els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures. Els digué: «Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, i cal predicar en nom d'Ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis». Comentari: Pau a vosaltres Avui, el Crist ressuscitat saluda els deixebles, novament, amb el desig de la pau: «Pau a vosaltres» (Lc 24,36). Així esvaeix els temors i pressentiments que els Apòstols han acumulat durant els dies de passió i soledat. Ell no és un fantasma, és totalment real, però, de vegades, la por en la nostra vida va prenent cos com si fos l'única realitat. En ocasions és la falta de fe i de vida interior el que va canviant les coses: la por esdevé la realitat i Crist es desdibuixa de la nostra vida. En canvi, la presència del Crist en la vida del cristià treu els dubtes, il·lumina la nostra existència, especialment els racons que cap explicació humana pot aclarir. Sant Gregori Nacianzè ens exhorta: «Ens hauríem d'avergonyir en prescindir de la salutació de la pau, que el Senyor ens deixà quan anava a sortir del món. La pau és un nom i una cosa saborosa, que sabem que procedeix de Déu, segons digué l'Apòstol als filipencs: ‘La pau de Déu; i que és de Déu també ho mostra quan diu als d'Efes: ‘Ell és la nostra pau’». La resurrecció de Crist és el que dóna sentit a totes les vicissituds i patiments, el que ens ajuda a recobrar la calma i a asserenar-nos en les tenebres de la nostra vida. Les altres petites llums que trobem a la vida només tenen sentit en aquesta Llum. «Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms...»: novament «els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures» (Lc 24,44-45), com ja ho havia fet amb els deixebles d'Emaús. També vol el Senyor obrir-nos a nosaltres el sentit de les Escriptures per a la nostra vida; desitja transformar el nostre pobre cor en un cor que sigui també ardent, com el seu: amb l'explicació de l'Escriptura i la fracció del pa, l'Eucaristia. En altres paraules: la tasca del cristià és anar veient com la seva història Ell vol convertir-la en història de salvació.

Dia litúrgic: Dimecres dins l'octava de Pasqua 3-4-2013

Text de l'Evangeli (Lc 24,13-35): Aquell mateix diumenge, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo. Jesús els preguntà: «De què parleu entre vosaltres tot caminant?». Ells es van aturar amb un posat de decepció, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «¿Tu ets l'únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies?». Els preguntà: «Què hi ha passat?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble: els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. Nosaltres esperàvem que Ell seria el qui hauria alliberat Israel. Però ara ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses! És cert que algunes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d'àngels, els quals asseguraven que ell viu. Alguns dels qui són amb nosaltres han anat també al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l'han vist pas. Aleshores Jesús els digué: «Feixucs d'enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes! ¿No calia que el Messies patís tot això abans d'entrar a la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a Ell. Mentrestant, s'acostaven al poble on anaven i Ell va fer com si seguís més enllà. Però ells van insistir amb força dient-li: «Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar». I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer, però Ell desaparegué del seu davant. I es van dir l'un a l'altre: «¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Llavors mateix es van aixecar de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allí van trobar reunits els Onze i els qui eren amb ells, que els van dir: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó!». També ells contaven el que havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa. Comentari: ¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures? Avui l'Evangeli ens assegura que Jesús és viu i continua essent el centre sobre el qual es construeix la comunitat dels deixebles. És precisament en aquest context eclesial —en l'encontre comunitari, en el diàleg amb els germans que comparteixen la mateixa fe, en l'escolta comunitària de la Paraula de Déu, en l'amor compartit en gestos de fraternitat i de servei— on els deixebles poden realitzar l'experiència de l'encontre amb Jesús ressuscitat. Els deixebles carregats de tristos pensaments, no imaginaven que aquell desconegut fos justament el Mestre, ja ressuscitat. Però sentien «abrusar-se» el seu cor (cf. Lc 24,32), quan Ell els parlava tot «explicant» les Escriptures. La llum de la Paraula foragitava la duresa del seu cor i «se'ls obriren els ulls» (Lc 24,31). La icona dels deixebles d'Emmaús ens serveix per tal de guiar el llarg camí dels nostres dubtes, inquietuds i, a vegades, amargues desil·lusions. El diví Viatjant segueix sent el nostre company per a introduir-nos, amb la interpretació de les Escriptures, en la comprensió dels misteris de Déu. Quan l'encontre esdevé ple, la llum de la Paraula segueix la llum que brolla del "Pa de vida", pel qual el Crist compleix de manera suprema la seva promesa «jo seré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20). El Papa Benet XVI ha escrit que «l'anunci de la Resurrecció del Senyor il·lumina les zones fosques del món en el que vivim».

Dia litúrgic: Dimarts dins l'octava de Pasqua 2-4-2013

Text de l'Evangeli (Jn 20,11-18): En aquell temps, Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre. Mentre plorava, s'ajupí per mirar dins el sepulcre i veié dos àngels vestits de blanc, asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús, l'un al cap i l'altre als peus. Ells li diuen: «Dona, per què plores?». Ella els respon: «S'han endut el meu Senyor i no sé on l'han posat». Així que acabà de dir aquestes paraules, es girà enrere i veié Jesús allà dret, però no s'adonava que fos ell. Jesús li diu: «Dona, per què plores? Qui busques?». Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon: «Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré». Li diu Jesús: «Maria!». Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus: «Rabuni, que vol dir "mestre"». Jesús li diu: «Deixa'm anar, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: ‘Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu’. Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: «He vist el Senyor». També els va contar el que ell li havia dit. Comentari: Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: ‘He vist el Senyor’ Avui, en la figura de Maria Magdalena, podem contemplar dos nivells d'acceptació del nostre Salvador: imperfecte, el primer; acomplert, el segon. Des del primer, Maria se'ns mostra com una sinceríssima deixebla de Jesús. Ella el segueix, mestre incomparable; li és heroicament adherent, crucificat per amor; el cerca, més enllà de la mort, sepultat i desaparegut. Que xopes d'admirable lliurament al seu “Senyor” són les dues exclamacions que ens conservà, com a perles incomparables, l'evangelista Joan: «S'han endut el meu Senyor, i no sé on l'han posat» (Jn 20,13); «Senyor, si te l'has emportat tu, digues-me on l'has deixat, i me l'enduré»! (Jn 20,15). Pocs deixebles ha contemplat la història, tan afectes i lleials com la Magdalena. Nogensmenys, la bona nova d'avui, d'aquest dimarts dins l'octava de Pasqua, supera infinitament tota bonhomia ètica i tota fe religiosa en un Jesús admirable, però, en darrer terme, mort; i ens trasllada a l'àmbit de la fe en el Ressuscitat. Aquell Jesús que, en un primer moment, deixant-la en el nivell de la fe imperfecta, s'adreça a la Magdalena preguntant-li: «Dona, per què plores?» (Jn 20,15) i al qual ella, amb ulls miops, respon com pertoca a un hortolà que s'interessa pel seu desfici; aquell Jesús, ara, en un segon moment, definitiu, la interpel·la amb el seu nom: «Maria»! i la trasbalsa fins al punt d'estremir-la de resurrecció i de vida, és a dir, d'Ell mateix, el Ressuscitat, el Vivent per sempre. Resultat? Magdalena creient i Magdalena apòstol: «Anà a trobar els deixebles i els anunciava: ‘He vist el Senyor’» (Jn 20,18). Avui no és infreqüent el cas de cristians que no veuen clar el més enllà d'aquesta vida i, doncs, que dubten de la resurrecció de Jesús. M'hi compto? Com semblantment són nombrosos els cristians que tenen prou fe per a seguir-lo privadament, però que temen proclamar-lo apostòlicament. En formo part? Si fos així, com Maria Magdalena, diguem-li: «Mestre!», abracem-nos als seus peus i anem a trobar els nostres germans per a dir-los: —El Senyor ha ressuscitat i l'he vist!

Dia litúrgic: Dilluns dins l'octava de Pasqua 1-4-2013

Text de l'Evangeli (Mt 28,8-15): En aquell temps, les dones, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren del sepulcre i van córrer a anunciar-ho als deixebles. Però tot d'una Jesús els va sortir al pas i les va saludar. Elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i el van adorar. Jesús els digué: «No tingueu por. Aneu a anunciar als meus germans que vagin a Galilea. Allà em veuran». Mentre elles hi anaven, alguns de la guàrdia van entrar a la ciutat i comunicaren als grans sacerdots tot el que havia passat. Els grans sacerdots es van reunir amb els notables i prengueren la decisió d'oferir molts diners als soldats i donar-los aquesta consigna: «Feu córrer que els seus deixebles van venir de nit i van robar el seu cos mentre vosaltres dormíeu. I si això arriba a oïda del governador, ja el convencerem nosaltres que us deixi tranquils». Ells agafaren els diners i van complir la consigna rebuda. Aquesta versió dels fets s'ha escampat entre els jueus fins al dia d'avui. Comentari: Les dones, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren del sepulcre i van córrer a anunciar-ho als deixebles Avui, l'alegria de la resurrecció fa de les dones que havien anat al sepulcre missatgeres valentes del Crist. «Una gran alegria» senten en llurs cors per l'anunci del l'àngel de la resurrecció del Mestre. I surten “corrent” del sepulcre per anunciar-ho als Apòstols. No poden restar inactives i els seus cors explotarien si no ho comuniquen a tots els deixebles. Ressonen en les nostres ànimes les paraules de Pau: «La caritat de Crist ens urgeix» (2Co 5,14). Jesús s'hi fa “trobadís”: ho fa amb Maria Magdalena i l'altra Maria —així agraeix i paga Crist la seva gosadia de cercar-lo de bon matí—, i ho fa també amb tots els homes i dones del món. I més encara, per la seva encarnació, s'ha unit, en un cert sentit, a tot home. Les reaccions de les dones davant la presència del Senyor expressen les actituds més profundes de l'ésser humà davant Aquell que és el nostre Creador i Redemptor: la submissió —«se li abraçaren als peus» (Mt 28,9)— i l'adoració. Quina lliçó per a nosaltres de com hauríem d'estar també davant el Crist Eucaristia! «No tingueu por» (Mt 28,10), diu Jesús a les santes dones. Por del Senyor? Mai, si és l'Amor dels amors! Temor de perdre'l? Sí, perquè coneixem la pròpia feblesa. Per això ens aferrem ben fort als seus peus. Com els Apòstols en la mar embravida i els deixebles d'Emaús li demanem: Senyor, no ens deixis! I el Mestre envia les dones als deixebles per veure'l. Aquesta és també tasca nostra, i missió divina des del dia del nostre bateig: anunciar Crist per tot el món, «a fi que tothom pugui trobar Crist, per a què Crist pugui recórrer amb cadascú el camí de la vida, amb la potència de la veritat (...) continguda en el misteri de l'Encarnació i de la Redempció, amb la potència de l'amor que n'irradia» (Joan Pau II).