Dia litúrgic: Dijous III de durant l'any 31-1-2013

Santoral 31 de gener: Sant Joan Bosco, prevere Text de l'Evangeli (Mc 4,21-25): En aquell temps, Jesús deia la gent: «És que algú porta una llàntia per posar-la sota una mesura o sota el llit? No és per col·locar-la en el portallànties? No hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de conèixer. Si algú té orelles per a escoltar, que escolti». I els deia també: «Mireu de quina manera escolteu. Tal com mesureu sereu mesurats, i encara hi afegiran. Perquè al qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda». Comentari: És que algú porta una llàntia per posar-la sota una mesura o sota el llit? Avui, Jesús ens explica el secret del Regne. Fins i tot utilitza una certa ironia per mostrar-nos que “l'energia” interna que té la Paraula de Déu —la pròpia d'Ell—, la força expansiva que ha d'estendre's arreu del món, és com una llum, i que aquesta llum no pot posar-se «sota una mesura o sota el llit» (Mc 4,21). Us imagineu l'estupidesa humana col·locant l'espelma encesa sota el llit? Cristians amb el llum apagat o bé amb el llum encés amb la prohibició d'il·luminar! Això succeeix quan no posem al servei de la fe la plenitud dels nostres coneixements i del nostre amor. Què n'és d'antinatural el replegament egoista sobre nosaltres mateixos, tot reduint la nostra vida al marc dels nostres interessos personals! Viure sota el llit! Ridículament i tràgicament immòbils: “autistes” de l'esperit. L'Evangeli —al contrari— és una rauxa santa d'Amor apassionat que vol comunicar-se, que necessita “dir-se”, que porta en si una exigència de creixement personal, de maduresa interior, i de servei als altres. «Si dius: Prou!, estàs mort», diu sant Agustí. I sant Josepmaria: «Senyor: que tingui jo pes i mesura en tot..., menys en l'Amor». «Si algú té orelles per escoltar, que escolti. I els deia: mireu de quina manera escolteu» (Mc 4,23-24). Però, què vol dir “escoltar”?; què hem d'escoltar? És la gran pregunta que ens hem de fer. És l'acte de sinceritat envers Déu que ens exigeix saber realment què volem fer. I per a saber-ho cal escoltar: cal estar atent a les insinuacions de Déu. Cal introduir-se en el diàleg amb Ell. I la conversa posa fi a les “matemàtiques de la mesura”: «En la mesura en què mesureu se us mesurarà, i encara se us hi afegirà. Perquè a aquell qui té li serà donat, i al qui no té, fins allò que té li serà pres» (Mc 4,24-25). Els interessos acumulats de Déu nostre Senyor són imprevisibles i extraordinaris. És una manera d'excitar la nostra generositat. En Santa Maria hi trobem el millor model de correspondència a la crida de Déu.

Dia litúrgic: Dimecres III de durant l'any 30-1-2013

Text de l'Evangeli (Mc 4,1-20): En aquell temps, Jesús es posà altra vegada a ensenyar vora el llac. Es reuní tanta gent entorn d'Ell, que va haver de pujar en una barca. S'assegué a la barca, dintre el llac, i la gent es quedà a terra, vora l'aigua. Ell els ensenyava moltes coses en paràboles. Tot instruint-los deia: «Escolteu: Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se la van menjar. Una altra part va caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida va germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà la planta, i es va assecar, perquè no tenia arrels. Una altra part va caure enmig dels cards; els cards van créixer i l'ofegaren, i no va donar fruit. Però una part de les llavors va caure en terra bona, i va pujar i va créixer fins que donà fruit: unes llavors van donar el trenta, unes altres el seixanta, unes altres el cent per u». I deia: «Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti». Quan la gent se'n va anar i Jesús s'hagué quedat sol, els qui eren al voltant d'Ell juntament amb els Dotze li preguntaven sobre les paràboles. Ell els digué: «A vosaltres, Déu us confia el designi secret del seu Regne; en canvi, als de fora, tot els arriba en paràboles, per tal que mirin bé, però no hi vegin; escoltin, però no entenguin, no fos cas que es convertissin i fossin perdonats». I afegí: «Si no enteneu aquesta paràbola, com podreu entendre totes les altres? El sembrador sembra la Paraula. Els uns són els d'arran del camí, on és sembrada la Paraula; quan l'han escoltada, tot seguit ve Satanàs i s'enduu la Paraula sembrada en ells. Els altres són els de la llavor sembrada en un terreny rocós; així que escolten la Paraula, de seguida la reben amb alegria, però no tenen cap arrel dintre d'ells, són inconstants: tan bon punt la Paraula els porta tribulacions o persecucions, sucumbeixen tot seguit. Els altres són els de la llavor sembrada enmig dels cards; aquests són els qui escolten la Paraula, però les preocupacions d'aquest món, la seducció de les riqueses i les altres cobejances els envaeixen i arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. Els darrers són els de la llavor sembrada en terra bona; aquests escolten la Paraula, l'acullen i donen fruit: uns el trenta, uns altres el seixanta, uns altres el cent per u». Comentari: El sembrador sembra la Paraula Avui escoltem de llavis del Senyor la “Paràbola del sembrador”. L'escena és del tot actual. El Senyor no deixa de “sembrar”. També en els nostres dies és una gentada la que escolta Jesús per boca del seu Vicari —el Papa—, dels seus ministres i... dels seus fidels laics: a tots els batejats Crist ens ha atorgat una participació en la seva missió sacerdotal. Hi ha “fam” de Jesús. Mai com ara l'Església havia estat tan catòlica, ja que sota les seves ales aixopluga homes i dones dels cinc continents i de totes les races. Ell ens envià arreu del món (cf. Mc 16,15) i, malgrat les ombres del panorama, s'ha fet realitat el manament apostòlic de Jesucrist. El mar, la barca i les platges són substituïdes per estadis, pantalles i moderns mitjans de comunicació i de transport. Però Jesús és avui el mateix d'ahir. Tampoc ha canviat l'home i la seva necessitat d'ensenyança per a poder estimar. També avui hi ha qui —per gràcia i gratuïta elecció divina: és un misteri!— rep i entén més directament la Paraula. Com també hi ha moltes ànimes que necessiten una explicació més descriptiva i més pausada de la Revelació. En tot cas, a uns i altres, Déu ens demana fruits de santedat. L'Esperit Sant ens hi ajuda, però no prescindeix de la nostra col·laboració. En primer lloc, cal la diligència. Si un hom respon a mitges, és a dir, si es manté en la “frontera” del camí sense entrar-hi plenament, serà víctima fàcil de Satanàs. Segon, la constància en la pregària —el diàleg—, per tal d'aprofundir en el coneixement i amor a Jesucrist: «Sant sense oració...? —No hi crec en aquesta santedat» (Sant Josepmaria). Finalment, l'esperit de pobresa i despreniment, evitarà que ens “ofeguem” pel camí. Les coses clares: «Ningú no pot servir dos senyors...» (Mt 6,24). En Santa Maria hi trobem el millor model de correspondència a la crida de Déu.

Dia litúrgic: Dimarts III de durant l'any 29-1-2013

Text de l'Evangeli (Mc 3,31-35): En aquell temps, arriben la mare i els germans de Jesús i, de fora estant, envien a buscar-lo. Hi havia molta gent asseguda al voltant d'Ell. Li diuen: «La teva mare i els teus germans són aquí fora, que et busquen». Ell els respon: «¿Qui són la meva mare i els meus germans?». Llavors, mirant els qui seien al seu voltant, diu: «Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare». Comentari: Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare Avui contemplem Jesús —en una escena molt concreta i, alhora, comprometedora— envoltat per una multitud de gent del poble. Els familiars més propers de Jesús han arribat de Natzareth a Cafarnaüm. A la vista, però, de la munió de gent, romanen fora i el fan cridar. Li diuen: «La teva mare i els teus germans són aquí fora, que et busquen» (Mc 3,31). En la resposta de Jesús, com veurem, no hi ha cap motiu de rebuig envers els seus familiars. Jesús s'havia allunyat d'ells per a seguir la crida divina i mostra ara que també internament ha renunciat a ells: no per fredor de sentiments o per menyspreança dels vincles familiars, sinó perquè pertany completament a Déu Pare. Jesucrist ha realitzat personalment en Ell mateix allò que justament demana als seus deixebles. En lloc de la seva família de la terra, Jesús ha escollit una família espiritual. Fa una mirada per damunt dels homes que seien al seu voltant i els diu: «Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare» (Mc 3,34-35). Sant Marc, en altres llocs del seu Evangeli, fa esment d'altres mirades de Jesús al seu voltant. ¿És que Jesús ens vol dir que només són els seus parents els qui escolten amb atenció la seva paraula? No! No són els seus parents els qui escolten la seva paraula, sinó aquells que escolten i compleixen la voluntat de Déu: aquests són el seu germà, la seva germana, la seva mare. El que fa Jesús és una exhortació a aquells que es troben allí asseguts —i a tothom— a entrar en comunió espiritual amb Ell mitjançant l'acompliment de la voluntat divina. Alhora, però, hi veiem també una lloança a la seva mare, Maria, la sempre benaurada per haver cregut.

Dia litúrgic: Dilluns III de durant l'any 28-1-2013

Santoral 28 de Gener: Sant Tomàs d'Aquino, prevere i doctor de l'Església Text de l'Evangeli (Mc 3,22-30): En aquell temps, els mestres de la Llei que havien baixat de Jerusalem deien: «Està posseït per Beelzebul». I encara: «Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis». Llavors Jesús els va cridar i els parlava valent-se de paràboles: «Com pot ser que Satanàs tregui fora Satanàs? Si un reialme es divideix i lluita contra si mateix, no pot durar. I si una casa es divideix i lluita contra si mateixa, tampoc no durarà. Si és cert, doncs, que Satanàs s'ha aixecat contra si mateix i s'ha dividit, no pot durar: ha arribat la seva fi. Ningú no pot entrar a casa d'un que és fort i apoderar-se dels seus béns si abans no el lliga; tan sols així li podrà saquejar la casa. Us asseguro que tot serà perdonat als homes, els pecats i totes les blasfèmies que hagin proferit, però el qui blasfema contra l'Esperit Sant no tindrà mai perdó: és culpable del seu pecat per sempre més». Jesús va parlar així perquè deien d'Ell que tenia un esperit maligne. Comentari: El qui blasfema contra l'Esperit Sant no tindrà mai perdó Avui, en llegir l'Evangeli del dia, hom resta astorat —“al·lucina”, com es diu en el llenguatge del carrer—. «Els mestres de la Llei que havien baixat de Jerusalem» veuen la compassió de Jesús per les persones i el seu poder que opera a favor dels oprimits, i —amb tot— li diuen que «està posseït per Beelzebul» i que «treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis» (Mc 3,22). Realment és sorprenent el punt fins on poden arribar la ceguesa i la malícia humanes, en aquest cas d'uns lletrats. Tenen davant seu la Bondat en persona, Jesús, l'humil de cor, l'únic Innocent i no se n'adonen. Se suposa que ells són els entesos, els qui coneixen les coses de Déu amb vista a ajudar el poble, i resulta que no solament no el reconeixen, sinó que l'acusen de ser diabòlic. Amb aquest panorama és com per a “girar cua” i dir: «Aquí us quedeu!». Però el Senyor pateix amb paciència aquest judici temerari sobre la seva persona. Tal com ha afirmat Joan Pau II, Ell «és un testimoni insuperable d'amor pacient i d'humil mansuetud». La seva condescendència sense límits el mena, fins i tot, a provar de remoure llurs cors tot argumentant-los amb paràboles i consideracions raonables. Amb tot, a la fi, els adverteix amb autoritat divina que aquest tancament de cor, que és rebel·lia davant l'Esperit Sant, restarà sense perdó (cf. Mc 3,29). I no perquè Déu no vulgui perdonar, sinó perquè per a ser perdonat, primer, hom ha de reconèixer el seu pecat. Tal com anuncià el Mestre, és llarga la llista de deixebles que també han patit la incomprensió quan obraven amb tota la bona intenció. Pensem, per exemple, en santa Teresa de Jesús quan ella intentava portar a més perfecció les seves germanes. No ens estranyi, per tant, si en el nostre caminar hi apareixen aquestes contradiccions. Seran l'indici que anem pel bon camí. Preguem per aquestes persones i demanem al Senyor que ens atorgui la pacient perseverança.

Dia litúrgic: Diumenge III (C) de durant l'any 27-2013

Text de l'Evangeli (Lc 1,1-4;4,14-21): Són molts els qui han emprès la tasca d'escriure un relat dels fets que s'han acomplert entre nosaltres, valent-se del que ens van transmetre els qui des del principi en foren testimonis oculars i després esdevingueren servidors de la Paraula. Ara jo, havent-me informat minuciosament de tot des dels orígens, he decidit d'escriure-t'ho, il·lustre Teòfil, en una narració ordenada, perquè constatis la solidesa de l'ensenyament que has rebut. En aquell temps Jesús, ple del poder de l'Esperit, se'n tornà a Galilea. La seva anomenada es va estendre per tota la regió. Ensenyava a les seves sinagogues, i tothom el lloava. I se n'anà a Natzaret, on s'havia criat. El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s'aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè Ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor». Després plegà el volum, el retornà a l'ajudant de la sinagoga i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Ell. Aleshores començà dient-los: «Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar». Comentari: Perquè constatis la solidesa de l'ensenyament que has rebut Avui comencem a sentir la veu de Jesús a través de l'evangelista que ens acompanyarà durant tot el temps de durant l'any propi del cicle “C”: sant Lluc. Que «constatis la solidesa de l'ensenyament que has rebut» (Lc 1,4), escriu Lluc al seu amic Teòfil. Si aquesta és la finalitat de l'escrit, hem de prendre consciència de la importància que té el fet de meditar l'Evangeli del Senyor —paraula viva i, per tant, sempre nova— cada dia. Com a Paraula de Déu, Jesús ens és avui presentat com a Mestre, ja que «ensenyava a les seves sinagogues» (Lc 4,15). Comença com qualsevol altre predicador: llegint un text de l'Escriptura, que precisament ara es compleix... La paraula del profeta Isaïes s'està complint; més encara: tota la paraula, tot el contingut de les Escriptures, tot el que havien anunciat els profetes es concreta i arriba al seu compliment en Jesús. No és indiferent creure o no en Jesús, perquè és el mateix “Esperit del Senyor” qui l'ha ungit i l'ha enviat. El missatge que vol dir Déu a la humanitat mitjançant la seva Paraula és una bona notícia per als desvalguts, un anunci de llibertat per els captius i els oprimits, una promesa de salvació. Un missatge que omple d'esperança a tota la humanitat. Nosaltres, fills de Déu en Crist pel sagrament del baptisme, també hem rebut aquesta unció i participem en la seva missió: portar aquest missatge d'esperança per a tota la humanitat. Meditant l'Evangeli que dóna solidesa a la nostra fe, veiem que Jesús predicava de manera diferent als altres mestres: predicava com qui té autoritat (cf. Lc 4,32). Això és així perquè principalment predicava amb obres, amb l'exemple, donant testimoni, fins i tot lliurant la pròpia vida. Igual hem de fer nosaltres, no ens podem quedar sols en paraules: hem de concretar el nostre amor a Déu i als germans amb obres. Ens poden ajudar les Obres de Misericòrdia —set espirituals i set corporals— que ens proposa l'Església, que com una mare orienta el nostre camí.

Dia litúrgic: Dijous II de durant l'any 24-1-2013

Santoral 24 de gener: Sant Francesc de Sales, bisbe Text de l'Evangeli (Mc 3,7-12): En aquell temps, Jesús es retirà amb els seus deixebles cap al llac, i el va seguir una gran gentada de Galilea. També va anar a trobar-lo molta gent de Judea, de Jerusalem, d'Idumea, de l'altra banda del Jordà i dels voltants de Tir i de Sidó, que havien sentit a dir tot el que feia. Jesús digué als seus deixebles que li tinguessin a punt una barca perquè la gent no el masegués: n'havia curat tants, que els qui patien malalties se li tiraven al damunt per poder-lo tocar. Els esperits malignes, quan el veien, es prostraven davant d'ell i cridaven: «Tu ets el Fill de Déu!». Però Jesús els manava molt severament que no el descobrissin. Comentari: El va seguir una gran gentada de Galilea. També va anar a trobar-lo molta gent de Judea, de l'altra banda del Jordà i dels voltants de Tir i de Sidó Avui, encara recent el baptisme de Joan en les aigües del riu Jordà, hauríem de recordar el caire de conversió del nostre propi baptisme. Tots vàrem ser batejats en un sol Senyor, una sola fe, «en un sol Esperit per formar un sol cos» (1Co 12,13). Heus aquí l'ideal d'unitat: formar un sol cos, ser en Crist una sola cosa, perquè el món cregui. A l'Evangeli d'avui veiem que «una gran gentada de Galilea» i també «molta altra gent» procedent d'altres indrets (cf. Mc 3,7-8) s'apropen al Senyor. I Ell acull i procura el bé per a tots, sense excepció. Això ho hem de tenir molt present durant l'octavari de pregària per a la unitat dels cristians. Adonem-nos-en com, al llarg dels segles, els cristians ens hem dividit en catòlics, ortodoxes, anglicans, luterans, i un llarg etcètera de confessions cristianes. Pecat històric contra una de les notes essencials de l'Església: la unitat. Però aterrem en la nostra realitat eclesial d'avui. La del nostre bisbat, la de la nostra parròquia. La del nostre grup cristià. Realment som una sola cosa? Realment la nostra relació d'unitat és motiu de conversió per als allunyats de l'Església? «Que tots siguin u, perquè el món cregui» (Jo 17,21), pregà Jesús al Pare. Aquest és el repte. Que els pagans vegin com es relacionen un grup de creients, que congregats per l'Esperit Sant, en l'Església de Crist, tenen un sol cor i una sola ànima (cf. Ac 4,32-34). Recordem que, com a fruit de l'Eucaristia, alhora que la unió de cadascú amb Jesús, s'ha de manifestar la unitat de l'Assemblea, ja que ens alimentem del mateix Pa per a ser un sol cos. Per tant, el que els sagraments signifiquen, i la gràcia que contenen, exigeixen de nosaltres gestos de comunió envers els altres. La nostra conversió és a la unitat trinitària (la qual cosa és un do que ve de dalt) i la nostra tasca santificadora no pot obviar els gestos de comunió, de comprensió, d'acolliment i de perdó envers el germà.

Dia litúrgic: Dimarts II de durant l'any 22-1-2013

Text de l'Evangeli (Mc 2,23-28): Un dissabte, Jesús passava per uns sembrats. Tot fent camí, els seus deixebles es posaren a arrencar espigues. Els fariseus li van dir: «Mira, per què fan en dissabte això que no és permès?».Jesús els respon: «¿No heu llegit mai què va fer David quan van tenir necessitat de menjar ell i els qui anaven amb ell? Tal com es diu en el passatge del gran sacerdot Abiatar, David va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d'ofrena, que solament poden menjar els sacerdots, i en va donar també als qui l'acompanyaven». I els deia: «El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte. Per això el Fill de l'home és senyor fins i tot del dissabte». Comentari: El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte Avui com ahir, Jesús se les ha d'entendre amb els fariseus, que han deformat la Llei de Moisès, tot quedant-se en les petiteses i oblidant-se de l'esperit que la informa. Els fariseus, en efecte, acusen els deixebles de Jesús de violar el dissabte (cf. Mc 2,24). Segons llur casuística aclaparadora, arrencar espigues equival a “segar”, i masegar-les significa “batre”: aquestes feines de camp —i ben bé una quarantena més— eren prohibides el dissabte, dia de descans. Com ja sabem, els pans d'ofrena dels que ens parla l'Evangeli eren dotze pans que es col·locaven cada setmana a la taula del santuari, com un homenatge de les dotze tribus d'Israel al seu Déu i Senyor. L'actitud d'Abiatar és la mateixa que avui ens ensenya Jesús: els preceptes de la Llei que tenen menys importància han de cedir davant els majors; un precepte cerimonial ha de cedir davant un precepte de llei natural; el precepte del repòs del dissabte no està, doncs, pel damunt de les elementals necessitats de subsistència. El Concili Vaticà II, inspirant-se en la perícopa que comentem, i per tal de subratllar que la persona ha d'estar pel damunt de les qüestions econòmiques i socials, diu: «L'ordre social i el seu progressiu desenvolupament s'han de subordinar en tot moment al bé de la persona, perquè l'ordre de les coses s'ha de sotmetre a l'ordre de les persones i no a l'inrevés. El mateix Senyor ho advertí quan digué que el dissabte havia estat fet per l'home, i no l'home pel dissabte (cf. Mc 2,27)». Sant Agustí ens diu: «Estima i fes el que vulguis». Ho hem entès bé, o encara l'obsessió per allò que és secundari ofega l'amor que cal posar en tot el que fem? Treballar, perdonar, corregir, anar a missa els diumenges, tenir cura dels malalts, complir els manaments..., ho fem perquè toca o per amor a Déu? Tant de bo que aquestes consideracions ens ajudin a vivificar totes les nostres obres amb l'amor que el Senyor ha posat en els nostres cors, precisament perquè el puguem estimar a Ell.

Dia litúrgic: Dilluns II de durant l'any 2013

Santoral 21 de Gener: Sant Fructuós, bisbe i màrtir, i sants Auguri i Eulogi, diaques i màrtirs Text de l'Evangeli (Mc 2,18-22): Un dia que els deixebles de Joan i els fariseus dejunaven, alguns van anar a trobar Jesús i li preguntaren: «Per què els deixebles de Joan i els dels fariseus fan dejuni i els teus no dejunen?». Jesús els respongué: «¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells? Mentre el tenen amb ells no poden pas dejunar. Però ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i aquell dia sí que dejunaran. »Ningú no cus a un vestit vell un pedaç de roba sense tractar: la roba nova estiraria la vella i es faria un esquinç més gros. I ningú no posa vi nou en bots vells: el vi rebentaria els bots i es farien malbé bots i vi. A vi nou, bots nous». Comentari: ¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells? Avui podem veure com els jueus, a més del dejuni prescrit per al Dia de l'Expiació (cf. Lv 16,29-34) observaven molts altres dejunis, tant públics com també privats. Eren expressió de dol, de penitència, de purificació, de preparació per a una festa o una missió, de petició de gràcia a Déu, etc. Els jueus piadosos apreciaven el dejuni com un acte propi de la virtut de la religió i molt grat a Déu: el qui dejuna s'adreça a Déu en actitud d'humilitat, li demana perdó tot privant-se d'aquelles coses que, satisfent-les, l'haguessin apartat d'Ell. Que Jesús no inculqui aquesta pràctica als seus deixebles i als qui l'escoltaven, sorprèn als deixebles de Joan i als fariseus. Pensen que és una omissió important en els seus ensenyaments. I Jesús els dóna una raó fonamental: «¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells?» (Mc 2,19). L'espòs, segons l'expressió dels profetes d'Israel, indica el mateix Déu, i és manifestació de l'amor diví als homes (Israel és l'esposa, no sempre fidel, objecte de l'estimació fidel de l'espòs, Jahvè). És a dir, Jesús s'equipara a Jahvè. Aquí Ell declara la seva divinitat: anomena als seus deixebles «els amics de l'espòs», els qui estan amb Ell, i així no els cal dejunar perquè no estan separats d'Ell. L'Església ha romàs fidel a aquesta ensenyança que, tot venint dels profetes i àdhuc essent una pràctica natural i espontània en moltes religions, Jesucrist la confirma i li atorga un sentit nou: dejuna en el desert com a preparació per a la seva vida pública, ens diu que l'oració s'enforteix amb el dejuni, etc. Entre els qui escolten el Senyor, la majoria deurien ser pobres i entendrien d'apedaçaments en els vestits; hi hauria veremadors que sabrien el que succeeix quan el vi nou és abocat en bots vells. Jesús els recorda que han de rebre el seu missatge amb esperit nou, que trenqui el conformisme i la rutina de les ànimes envellides, que allò que Ell proposa no és una interpretació més de la Llei, sinó una vida nova.

Dia litúrgic: Diumenge II (C) de durant l'any 20-1-2013

Text de l'Evangeli (Jn 2,1-12): En aquell temps, es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles. Quan el vi s'acabava, la mare de Jesús li diu: «No tenen vi». Jesús li respon: «Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora». La seva mare diu als servidors: «Feu tot el que Ell us digui». Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Tenien una cabuda d'uns cent litres cada una. Els diu Jesús: «Ompliu d'aigua aquestes piques». Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué: «Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei». Ells li'n portaren. El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d'on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l'havien treta. El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu: «Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor». Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en Ell. Després d'això va baixar a Cafarnaüm amb la seva mare, els seus germans i els seus deixebles, però tan sols s'hi quedaren uns quants dies. Comentari: Hi havia la mare de Jesús. També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles Avui, contemplem els efectes saludables de la presència de Jesús i de la seva Mare, Maria, en el cor dels esdeveniments humans, com en el cas que ens ocupa: «En aquell temps, es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles» (Jn 2,1-2). Jesús i Maria, amb una intensitat diferent, fan present Déu a qualsevol lloc on siguin i, on hi ha Déu, hi ha amor, gràcia i miracle. Déu és el bé, la veritat, la bellesa, l'abundor. Quan el sol desplega els seus raigs per l'horitzó, s'il?lumina la terra i s'escalfa, i tota vida treballa per tal de produir el seu fruit. Quan hom deixa que Déu s'apropi, el bé, la pau i la felicitat creixen sensiblement en els cors, fins llavors, potser, freds o adormits. La mediació que Déu ha escollit per a fer-se present entre els homes i comunicar-se profundament amb ells, és Jesucrist. L'obra de Déu arriba al cor del món per la humanitat de Jesucrist i, secundàriament, per la presència de Maria. Poc sabien els nuvis de Canà qui havien convidat a llur casament. La invitació responia probablement a algun vincle d'amistat o parentiu. En aquells moments, Jesús encara no havia fet cap miracle i era desconeguda la importància de la seva persona. Ell va acceptar la invitació perquè està a favor de les relacions humanes principals i sinceres, i es va sentir atret per la honestedat i bones disposicions d'aquella família. Així, Jesús va fer present Déu en aquella celebració familiar. Allí «va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea» (Jn 2,11) i allí el Messies «obrí el cor dels deixebles a la fe gràcies a la intervenció de Maria, la primera creient» (Joan Pau II). Fem-nos propers, també nosaltres a la humanitat de Jesús, mirant de conèixer i estimar més i més, progressivament, la seva trajectòria humana, escoltant la seva paraula, creixent en fe i confiança, fins a veure en Ell el rostre del Pare.

Dia litúrgic: Dissabte I de durant l'any 19-1-2013

Text de l'Evangeli (Mc 2,13-17): En aquell temps, Jesús tornà a sortir cap a la vora del llac. Tothom venia a trobar-lo i Ell els ensenyava. Tot passant, veié Leví, fill d'Alfeu, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué: «Segueix-me». Ell s'aixecà i el va seguir. Després es posà a taula a casa d'ell, i molts publicans i altres pecadors es posaren també a taula amb Jesús i els seus deixebles; eren molts els qui el seguien. Llavors, quan els mestres de la Llei del grup dels fariseus veieren que Jesús menjava amb els pecadors i els publicans, digueren als deixebles: «Com és que menja amb els publicans i els pecadors?». Jesús ho va sentir i els digué: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors». Comentari: No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors Avui, en l'escena que relata sant Marc, veiem com Jesús ensenyava i com tots venien a escoltar-lo. La fam de doctrina és palesa, llavors i també ara, perquè el pitjor enemic és la ignorància. Tant es així que s'ha fet clàssica l'expressió: «Deixaran d'odiar quan deixin d'ignorar». Tot passant, Jesús veu Leví, fill d'Alfeu, assegut on recapten els impostos i, en dir-li «vine amb mi!» (Mc 2,14), deixant-ho tot, se n'anà amb Ell. Amb aquesta promptitud i generositat va fer el gran “negoci”. No sols el “negoci del segle”, sinó que també el de l'eternitat. Cal pensar quant de temps fa que el negoci de recaptar impostos per als romans s'ha acabat, i, en canvi, Mateu —avui més conegut pel seu nou nom que pel de Leví— no deixa d'acumular beneficis amb els seus escrits, en ser una de les dotze columnes de l'Església. Així passa quan se segueix amb promptitud el Senyor. Ell ho va dir: «I tothom qui pel meu nom hagi deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills o camps, en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna» (Mt 19,29). Jesús acceptà el banquet que Mateu li oferí a casa seva, juntament amb altres cobradors d'impostos i pecadors, i amb els seus apòstols. Els fariseus —com a espectadors dels treballs dels altres— fan present als deixebles que el seu Mestre menja amb gent que ells tenen qualificats com a pecadors. El Senyor els sent, i surt en defensa de la seva habitual manera d'obrar amb les ànimes: «No he vingut per cridar els justos, sinó els pecadors» (Mc 2,17). Tota la Humanitat necessita el Metge diví. Tots som pecadors i, com dirà Sant Pau, «tots han pecat i estan mancats de la glòria de Déu» (Rm 3,23). Responguem amb la mateixa promptitud amb què Maria respongué sempre a la seva vocació de corredemptora.

Dia litúrgic: Dimecres I de durant l'any 16-1-2013

Text de l'Evangeli (Mc 1,29-39): En aquell temps, Jesús, sortint de la sinagoga, se n'anà amb Jaume i Joan, a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i ho digueren a Jesús. Llavors Ell s'hi acostà i, agafant-la per la mà, la va fer aixecar. La febre va deixar-la, i ella es posà a servir-los. Al vespre, quan el sol s'havia post, li anaven portant tots els malalts i els endimoniats. Tota la població s'havia aplegat davant la porta. Ell va curar molts malalts que patien diverses malalties; també va treure molts dimonis i no els deixava parlar, perquè sabien qui era. Jesús predicà per tot Galilea. De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant. Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo. Quan el van trobar li digueren: «Tothom et busca». Ell els diu: «Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut». I anà per tot Galilea, predicant a les seves sinagogues i traient els dimonis. Comentari: De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant Avui, ens adonem palesament de com dividia Jesús la jornada. Per una banda es dedicava a la pregària, i per l'altra, a la seva missió de predicar amb paraules i amb obres. Contemplació i acció. Oració i treball. Estar amb Déu i estar amb els homes. En efecte, veiem Jesús lliurat en cos i ànima a la seva tasca de Messies i Salvador: cura els malalts, com la sogra de sant Pere i molts altres, consola els tristos, treu dimonis, predica. Tothom li porta els seus malalts i endimoniats. Tots volen escoltar-lo: «Tothom us està buscant!» (Mc 1,37), li diuen els deixebles. Segur que devia tenir una activitat sovint ben esgotadora que no li deixava gaire respir. Jesús, però, es buscava també temps de solitud per a dedicar-se a la pregària: «De bon matí, quan encara era fosc, se n'anà en un lloc solitari i s'hi quedà pregant» (Mc 1,35). En altres indrets dels evangelis veiem Jesús dedicat a l'oració en altres hores i fins i tot ben entrada la nit. Sabia distribuir-se el temps sàviament, a fi que la seva jornada tingués un equilibri assenyat de treball i pregària. Nosaltres diem sovint: —No tinc temps! Estem atrafegats amb la feina de casa, amb el treball professional, i amb les innombrables tasques que omplen la nostra agenda. Sovint ens creiem dispensats de la pregària diària. Fem un munt de coses importants, això sí, però correm el risc d'oblidar la més necessària: la pregària. Hem de crear un equilibri, a fi de fer les unes, sense negligir les altres. Sant Francesc ens ho planteja així: «Cal treballar fidelment i devota, sense apagar l'esperit de la santa oració i devoció, al qual han de servir les altres coses temporals». Potser ens hauríem d'organitzar un xic més. Disciplinar-nos, “domesticant” el temps. El que és important hi ha de cabre. Però més encara el que és necessari.

Dia litúrgic: Dimarts I de durant l'any 15-1-2013

Text de l'Evangeli (Mc 1,21-28): A Cafar-Naüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un esperit maligne, que es posà a cridar: «Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu!». Però Jesús el va increpar dient: «Calla i surt d'aquest home». Llavors l'esperit maligne el sacsejà violentament, llançà un gran xiscle i en va sortir. Tots quedaren molt sorpresos i es preguntaven entre ells: «Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen!». I la seva anomenada s'estengué de seguida per tota la regió de Galilea. Comentari: La gent s'estranyava de la seva manera d'ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la Llei, sinó amb autoritat Avui, primer dimarts del temps de durant l'any, sant Marc ens presenta Jesús ensenyant a la sinagoga i, tot seguit, comenta: «La gent s'estranyava de la seva manera d'ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la Llei, sinó amb autoritat» (Mc 1,21). Aquesta observació inicial és impressionant. En efecte, la raó de l'admiració dels oients, d'una banda, no és la doctrina, sinó el mestre; no allò que s'explica, sinó Aquell qui ho explica; i, de l'altra, no ja el predicador vist globalment, sinó remarcat específicament: Jesús ensenyava «amb autoritat», és a dir, amb poder legítim i irrecusable. Aquesta particularitat esdevé ulteriorment reblada amb una nítida contraposició: «No ho feia com els mestres de la Llei». En un segon moment, però, l'escena del guariment de l'home posseït per un esperit maligne incorpora a la motivació admirativa personal la dada doctrinal: «Què vol dir tot això? Ensenya amb autoritat una doctrina nova!» (Mc 1,27). Nogensmenys, notem, semblantment, que el qualificatiu no és tant de contingut com de singularitat: la doctrina és «nova». Heus ací una altra raó de contrast: Jesús comunica quelcom inaudit (mai com aquí aquest qualificatiu té sentit). Afegim una tercera remarca. L'autoritat prové, a més, del fet que Jesús «fins i tot mana els esperits malignes, i l'obeeixen». Ens trobem davant una contraposició tan intensa com les dues anteriors. A l'autoritat del mestre i a la novetat de la doctrina cal sumar la força contra els esperits del mal. Germans! Per la fe sabem que aquesta litúrgia de la paraula ens fa contemporanis del que acabem d'escoltar i estem comentant. Preguntem-nos amb humil agraïment: Tinc consciència que cap home no ha parlat mai com Jesús, la Paraula de Déu Pare? Em sento ric d'un missatge que tampoc no té parió? M'adono de la força alliberadora que Jesús i la seva ensenyança tenen en la vida humana i, més concretament, en la meva vida? Moguts per l'Esperit Sant, diguem al nostre Redemptor: Jesús-vida, Jesús doctrina, Jesús victòria, feu que, com es complaïa a dir el gran Ramon Llull, visquem en contínua “meravella” de Vós!

Dia litúrgic: Dilluns I de durant l'any 14-1-2013

Text de l'Evangeli (Mc 1,14-20): Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. Deia: «S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova. Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes». Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir. Una mica més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan, que eren a la barca repassant les xarxes, i tot seguit els va cridar. Ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca i se n'anaren amb Jesús. Comentari: Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova Avui, l'Evangeli ens convida a la conversió. «Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova» (Mc 1,15). Convertir-se, a què? millor fóra dir, a qui? A Crist! Així ho expressà: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi» (Mt 10,37). Convertir-se significa acollir agraïts el do de la fe i fer-lo operatiu per la caritat. Convertir-se vol dir reconèixer Crist com a únic senyor i rei dels nostres cors, dels quals en pot disposar. Convertir-se implica descobrir Crist en tots els esdeveniments de la història humana, també de la nostra personal, sabent que Ell és l'origen, el centre i la fi de tota la història i que per Ell tot ha estat redimit i en Ell assoleix la seva plenitud. Convertir-se suposa viure d'esperança, perquè Ell ha vençut el pecat, el maligne i la mort, i l'Eucaristia n'és la garantia. Convertir-se comporta estimar Nostre Senyor més que res aquí a la terra, amb tot el nostre cor, amb tota la nostra ànima i amb totes les nostres forces. Convertir-se pressuposa lliurar-li el nostre enteniment i la nostra voluntat, talment que el nostre capteniment faci realitat el lema episcopal del Sant Pare, Joan Pau II, Totus tuus, és a dir, Tot teu, Déu meu: i tot és temps, qualitats, béns, il·lusions, projectes, salut, família, treball, esbarjo, tot. Convertir-se requereix, doncs, estimar la voluntat de Déu en Crist per sobre de tot i gaudir-ne, la qual cosa demana agrair tot el que s'esdevé de part de Déu, fins i tot contradiccions, humiliacions, malalties, i veure-les com a tresors que ens permeten de manifestar més palesament el nostre amor a Déu: si Tu ho vols així, jo també ho vull! Convertir-se requesta, doncs, com els apòstols Simó, Andreu, Jaume i Joan, deixar «immediatament les xarxes» i anar-se'n amb Ell (cf. Mc 1,18), un cop sentida la seva

Dia litúrgic: El Baptisme del Senyor (C) 13-1-2013

Text de l'Evangeli (Lc 3,15-16.21-22): En aquell temps, el poble vivia en l'expectació, i tots pensaven si Joan no fóra potser el Messies. Joan respongué dient a tothom: «Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: Ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc». Tot el poble es feia batejar, i Jesús també fou batejat. Mentre pregava, el cel s'obrí, i l'Esperit Sant baixà cap a Ell en forma visible, com un colom, i una veu digué des del cel: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut». Comentari: Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut Avui, contemplem Jesús ja adult. L'Infant del Pessebre arriba a ser un home complet, madur i respectable, i arriba el moment en el qual ha de treballar en la feina que el Pare li havia confiat. És així com el trobem a l'hora d'encetar aquesta tasca en el Jordà: incorporat a la fila dels homes del seu temps que anaven a escoltar Joan, tot demanant-li el bany del baptisme, com a signe de neteja i renovació interior. Allí és descobert i assenyalat per Déu: «Mentre pregava, el cel s'obrí, i l'Esperit Sant baixà cap a Ell en forma visible, com un colom, i una veu digué des del cel: ‘Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut’» (Lc 3,21-22). És l'etapa preparatòria del gran camí que es disposa a emprendre i que el conduirà fins la Creu. És el primer acte de la seva vida pública, la seva investidura com a Messies. És també el proemi del seu estil de fer: no obrarà amb violència, ni amb crits i soroll, sinó amb silenci i suavitat. No trencarà la canya que s'esberla, sinó que l'ajudarà a mantenir-se ferma. Obrirà els ulls als cecs i alliberarà els captius. Els senyals messiànics que descrivia Isaïes, s'acompliran en Ell. Nosaltres en som els beneficiaris perquè, com llegim avui en la carta de sant Pau: «Ens ha salvat no per les bones obres que podíem haver fet, sinó pel seu amor, mitjançant el bany regenerador i el poder renovador de l'Esperit Sant que Ell ha vessat abundosament sobre nosaltres (...). Així, fets justos per la seva gràcia, som, en esperança, hereus de la vida eterna» (Tt 3,5-7). La festa del Baptisme de Jesús ha de recordar-nos el nostre propi Baptisme i els compromisos que en nom nostre van fer els nostres pares i padrins quan ens van presentar a l'Església per fer-nos deixebles de Jesús: «El Baptisme ens ha alliberat de tots els mals, que són els pecats, però amb la gràcia de Déu hem de complir totes les coses bones» (Sant Cesari d'Arles).

Dia litúrgic: 12 de Gener (Fèria del temps de Nadal)

Text de l'Evangeli (Jn 3,22-30): En aquell temps, Jesús se n'anà amb els seus deixebles al territori de Judea. S'hi va estar un cert temps amb ells i batejava. També Joan batejava, a Enon, prop de Salim, on hi havia molta aigua, i la gent hi anava a fer-se batejar. Llavors Joan encara no havia estat tancat a la presó. Alguns dels deixebles de Joan es van posar a discutir amb un jueu sobre els ritus de purificació. Aleshores anaren a trobar Joan i li digueren: «Rabí, aquell que era amb tu a l'altra banda del Jordà i de qui tu vas donar testimoni, ara bateja i tothom va cap a ell». Joan respongué: «Ningú no pot aconseguir res si no li ho donen des del cel. Vosaltres mateixos sou testimonis del que vaig declarar: ‘Jo no sóc pas el Messies, sinó que he estat enviat davant d'ell’. El qui té l'esposa és l'espòs, però l'amic de l'espòs, que és present i l'escolta, té una gran joia quan sent la veu de l'espòs. També jo tinc aquesta joia, i la meva joia és completa. Ell ha de créixer, i jo he de minvar». Comentari: Ell ha de créixer, i jo he de minvar Avui ens sorprenem en veure Jesús i el Baptista batejant com en "paral·lel". Sí, diem "en paral·lel", però... això sols succeeix aparentment, perquè Joan el Baptista remet a Jesús, que és el Messies, el "nou Moisès", el Profeta tan esperat, aquell que ve per a donar-nos Déu. «Què ha portat [Jesús]? La resposta és molt senzilla: Déu. Ha portat Déu» (Benet XVI). En conseqüència i immediatament Joan esclareix el sentit del baptisme: realment, es tracta d'una purificació, però «es distingeix de les acostumades ablucions religioses» d'aquell temps, i —com afirmà el papa Benet— «ha de ser la consumació concreta d'un canvi que determina d'un mode nou i per a sempre tota la vida». Així, doncs, el baptisme cristià comporta un canvi tan radical com un néixer de nou fins al punt d'esdevenir un nou ésser. Purificació, certament, però amb vista a despullar-se de l'home vell, morir a un mateix i —per la gràcia— néixer a una nova vida: la vida divina, quelcom que «ningú no pot aconseguir (...) si no li ho donen des del cel» (Jn 3,28). El Concili II d'Orange ensenyà que «estimar Déu és exclusivament un do de Déu. Ell mateix que, sense ser estimat, estima, ens concedí que l'estiméssim. Vàrem ser estimats quan encara li érem desagradables, per tal que se'ns concedís quelcom amb què agradar-li». Heus aquí, doncs, la nostra tasca per la santedat: aprofundir en la humilitat amb vista a obrir espai a l'acció de Déu i deixar-li fer. Allò que importa no és sobretot el que jo faci, sinó que Ell actuï en mi: «Ell ha de créixer, i jo he de minvar» (Jn 3,30). I la nostra alegria serà més completa com més desaparegui el propi jo i més present es faci l'Espòs en el nostre cor i en les nostres obres».

Dia litúrgic: 10 de Gener (Fèria del temps de Nadal) 2013

Text de l'Evangeli (Lc 4,14-22): En aquell temps, Jesús se'n tornà a Galilea, ple del poder de l'Esperit. La seva anomenada es va estendre per tota la regió. Ensenyava a les seves sinagogues, i tothom el lloava. I se n'anà a Natzaret, on s'havia criat. El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s'aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè Ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor». Després plegà el volum, el retornà a l'ajudant de la sinagoga i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en ell. Aleshores començà dient-los: «Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar». Tothom l'aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca. Comentari: L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè Ell m'ha ungit Avui recordem que «qui estima Déu, també ha d'estimar el seu germà» (1Jn 4,21). Com podríem estimar Déu a qui no veiem, si no estimem a qui veiem, imatge de Déu? Després que sant Pere renegués, Jesús li va preguntar si l'estimava: «Senyor, tu ho saps tot; tu saps que t'estimo» (Jn 21,17), respongué. Com a sant Pere, també a nosaltres ens pregunta Jesús: «M'estimes?»; i volem respondre-li ara mateix: —Tu ho saps tot, Senyor, tu saps que t'estimo malgrat les meves mancances; però ajuda'm a demostrar-t'ho, ajuda'm a descobrir les necessitats dels meus germans, a donar-me de veritat als altres, a acceptar-los tal com són, a valorar-los. La vocació de l'home és l'amor, és vocació a donar-se, tot buscant la felicitat de l'altre, i trobar així la pròpia felicitat. Com diu sant Joan de la Creu, «al capvespre serem jutjats en l'amor». Val la pena que ens preguntem al final de la jornada, cada dia, en un breu examen de consciència, com ha anat aquest amor, i puntualitzar algun aspecte a millorar l'endemà. «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu» (Lc 4,18), dirà Jesús, fent seu aquest text messiànic. És l'Esperit de l'Amor que així com va fer del Messies l'«ungit per portar la bona nova als pobres» (cf. Lc 4,18), també “reposa” damunt nostre i ens mena envers l'amor perfecte: com diu el Concili Vaticà II, «tots els fidels, de qualsevol estat o condició, són cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat». L'Esperit Sant ens transformarà com els Apòstols, per tal d'actuar sota la seva moció, tot atorgant-nos els seus fruits i portant-los a tots els cors: «Els fruits de l'Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d'un mateix» (Ga 5,22-23).

Dia litúrgic: 7 de Gener (Fèria del temps de Nadal) 2013

Text de l'Evangeli (Mt 4,12-17.23-25): En aquell temps, quan Jesús va saber que Joan havia estat empresonat, es retirà a Galilea; però va deixar Natzaret i se n'anà a viure a Cafarnaüm, vora el llac, en els territoris de Zabuló i de Neftalí. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: «Terra de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l'altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: el poble que vivia en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país de mort i de tenebra». Des d'aleshores Jesús començà a predicar. Deia: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop». I recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena. La seva anomenada es va escampar per tot Síria. Li portaven tots els qui estaven malalts, els afectats per diverses malalties i sofriments: endimoniats, epilèptics i paralítics; i ell els curava. I el va seguir molta gent de Galilea, de la Decàpolis, de Jerusalem, de Judea i de l'altra banda del Jordà. Comentari: El Regne del cel és a prop Avui, per dir-ho així, recomencem. «El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum» (Mt 4,16), ens diu el profeta Isaïes citat en aquest Evangeli d'avui, i que ens remet al que sentíem la nit de Nadal. Tornem a començar, tenim una nova oportunitat. El temps és nou, l'ocasió s'ho val, deixem —humilment— que el Pare actuï en la nostra vida. Avui comença el temps en què Déu ens dóna una altra vegada el seu temps perquè el santifiquem, perquè ens fem propers a Ell i fem de la nostra vida un servei de cara als altres. El Nadal s'acaba, ho farà el proper diumenge, si a Déu plau, amb la festa del Baptisme del Senyor, i amb ella es dóna el tret de sortida al nou any, al temps de l'ordinari —tal i com diem en la litúrgia cristiana— per a viure in extenso el misteri de Nadal. L'Encarnació del Verb ens ha visitat en aquests dies i ha sembrat en els nostres cors, de manera infal·lible, la seva Gràcia salvadora que ens encamina, novament, cap al Regne del Cel, el Regne de Déu que Crist va venir a inaugurar entre nosaltres gràcies a la seva acció i compromís en el si de la nostra humanitat. Per això, ens diu sant Lleó el Gran que «la providència i la misericòrdia de Déu, que ja tenia pensat d'ajudar, en els temps recents, el món que s'ensorrava, va determinar la salvació de tots els pobles per mitjà del Crist». És ara el temps favorable. No pensem que Déu actuava més abans que ara, que era més fàcil creure prop de Jesús —físicament, vull dir— que no pas ara que no el veiem tal com és. Els sagraments de l'Església i la pregària comunitària ens atorguen el perdó i la pau i l'oportunitat de participar, novament, amb l’obra de Déu en el món, a través del nostre treball, estudi, família, amics, diversió o convivència amb els germans. Que el Senyor, font de tot do i de tot bé, ens ho faci possible!

Dia litúrgic: L'Epifania del Senyor 2013

Text de l'Evangeli (Mt 2,1-12): Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo». Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells li respongueren: «A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta: ‘I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble’». Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estrella i els encaminà a Betlem dient-los: «Aneu i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant; i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo». Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'Infant. L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el Nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí. Comentari: Van entrar a la casa, veieren el Nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar Avui, el profeta Isaïes ens anima: «Alça't radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum; i sobre teu clareja com l'alba la glòria del Senyor» (Is 60,1). Aquesta llum que havia vist el profeta és l'estel que veuen els Mags a l'Orient, amb molts altres homes. Els Mags descobreixen el seu significat. Els altres el contemplen com quelcom que els resulta admirable, però que no els afecta. I, així, no reaccionen. Els Mags se n'adonen que, amb l'estrella, Déu els envia un missatge important pel qual val la pena carregar amb les molèsties de deixar la comoditat de la seguretat, i arriscar-se a un viatge incert: l'esperança de trobar el Rei els mena a seguir l'estel, que havien anunciat els profetes i esperat el poble d'Israel durant segles. Arriben a Jerusalem, la capital dels jueus. Pensen que allí sabran indicar-los el lloc precís on ha nascut llur Rei. Efectivament, els diran: «A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta» (Mt 2,5). La notícia de l'arribada dels Mags i llur pregunta es propagà per tota Jerusalem en poc temps: Jerusalem era, aleshores, una ciutat petita, i la presència dels Mags amb llur seguici degué ser notada per tots els seus habitants, ja que el rei «es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem» (Mt 2,3), ens diu l'Evangeli. Jesucrist es creua en la vida de moltes persones, a qui no els interessa. Un petit esforç hauria canviat llurs vides, haurien trobat el Rei del Goig i de la Pau. Això demana la bona voluntat de cercar-lo, de moure'ns, de preguntar sense desanimar-nos; com els Mags, de sortir de la nostra comoditat, de la nostra rutina, l'esforç d'apreciar la immensa vàlua de trobar Crist. Si no el trobem, no hem trobat res en la vida, perquè solament Ell és el Salvador: trobar Jesús és trobar el Camí que ens condueix a conèixer la Veritat que ens dóna la Vida. I, sense Ell, res de res paga la pena.

Dia litúrgic: 5 de Gener (Fèria del temps de Nadal) 2013

Text de l'Evangeli (Jn 1,43-51): En aquell temps, Jesús resolgué de sortir cap a Galilea. Troba Felip i li diu: «Segueix-me». Llavors Felip, que era de Betsaida, el poble d'Andreu i de Pere, va trobar Natanael i li digué: «Hem trobat aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret». Natanael li replicà: «De Natzaret en pot sortir res de bo?». Felip li diu: «Vine i ho veuràs». Quan Jesús veié Natanael que venia cap a ell, digué: «Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya». Li diu Natanael: «D'on em coneixes?». Jesús li respon: «Abans que Felip et cridés, t'he vist sota la figuera». Li diu Natanael: «Rabí, tu ets el Fill de Déu, tu ets el Rei d'Israel». Jesús li digué: «¿Creus només perquè t'he dit que t'havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!». I afegí: «Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home». Comentari: Vine i ho veuràs Avui, Felip ens dóna tota una lliçó en acompanyar Natanael a trobar el Mestre. És com l'amic que vol compartir amb l'altre un tresor que ha descobert: «Hem trobat aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret» (Jn 1,45). De pressa, amb il·lusió, vol compartir-ho amb els altres, perquè tots puguin rebre els seus beneficis. Aquest tresor és Jesucrist. Ningú com Ell no pot omplir el cor de l'home de felicitat i de pau. Quan Jesús viu en el cor de cadascú, el desig de compartir-lo és una necessitat. I d'aquí neix el sentit de l'apostolat cristià. Quan Jesús, més tard, ens convidarà a llençar les xarxes ens estarà dient, un per un, que hem de ser pescadors d'homes, que hi ha molta gent necessitada de Déu, que la fam de transcendència, de veritat, de felicitat... hi ha Algú que la pot omplir del tot: Jesucrist. «Només Jesucrist és per a nosaltres totes les coses (…). Feliç l'home que espera en Ell!» (Sant Ambròs). Ningú no pot donar allò que no té o no ha rebut. Abans de parlar del Mestre, cal haver parlat amb Ell. Només si el coneixem bé i ens hem deixat conèixer per Ell, estarem en condició de presentar-lo als altres, com Felip fa avui a l'Evangeli. I com tants sants i santes han fet al llarg de la història. Tractar Jesús, parlar amb Ell tal com un amic parla amb el seu amic, confessar-lo amb una fe ben plena: «Rabí, tu ets el Fill de Déu, tu ets el Rei d'Israel» (Jn 1,49), rebre'l sovint a l'Eucaristia i visitar-lo amb freqüència, escoltar atentament les seves paraules de perdó... tot això ens ajudarà a presentar-lo millor als altres, descobrint l'alegria interior que produeix el fet que molts d'altres el coneguin i l'estimin.

Dia litúrgic: 4 de Gener (Fèria del temps de Nadal) 4-1-2013

Santoral 4 de Gener: Santa Elisabeth Ann Seton Text de l'Evangeli (Jn 1,35-42): En aquell temps, Joan tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar: «Mireu l'anyell de Déu!». Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què busqueu?». Ells li digueren: «Rabí —que vol dir “mestre”—, on us allotgeu?». Els respon: «Veniu i ho veureu». Ells hi anaren, veieren on s'estava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren cap a les quatre de la tarda. Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havien seguit Jesús era Andreu, el germà de Simó Pere. Andreu anà primer a trobar el seu germà Simó i li digué: «Hem trobat el Messies —que vol dir “ungit”—. I el va portar on era Jesús. Jesús, fixant en ell la mirada, li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes —que vol dir “pedra”». Comentari: ‘Mestre, on us allotgeu?’. Els respon: ‘Veniu i ho veureu’ Avui, l'Evangeli ens recorda les circumstàncies de la vocació dels primers deixebles de Jesús. Per a preparar-se a la vinguda del Messies, Joan i el seu company Andreu havien escoltat i seguit durant un temps el Baptista. Un bon dia, aquest els assenyala Jesús amb el dit, anomenant-lo Anyell de Déu. Tot seguit, Joan i Andreu ho entenen: el Messies esperat és Ell! I, deixant el Baptista, es posen a seguir Jesús. Jesús sent els passos darrere d'Ell. Es gira i fixa la mirada en els qui el seguien. Les mirades es creuen entre Jesús i aquells homes senzills. Aquests queden corpresos. Aquesta mirada fa capgirar el seu cor i senten el desig d'estar amb Ell: «On us allotgeu?» (Jn 1,38), li pregunten. «Veniu i ho veureu» (Jn 1,39), els fa Jesús. Els invita a anar vers ell i a mirar, contemplar. Hi van, i el contemplen bo i escoltant-lo. I conviuen amb Ell aquell capvespre, aquella nit. És l'hora de la intimitat i de les confidències. L'hora de l'amor compartit. Es queden amb Ell fins l'endemà, quan el sol es lleva sobre el món. Ben encesos en la flama d'aquell «Sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca...» (cf. Lc 1,78-79), se'n van a irradiar-lo. Enardits, senten la necessitat de comunicar el que han contemplat i viscut als primers que troben al seu pas: «Hem trobat el Messies!» (Jn 1,41). Els sants també ho han fet així. Sant Francesc, un cop ferit d'amor, anava pels carrers i places, pels llogarrets i boscos cridant: «L'Amor no és estimat!». L'essencial en la vida cristiana és deixar-se mirar per Jesús, anar i veure on s'allotja, estar amb Ell i compartir. I després anunciar-lo. És el camí i el procés que han seguit els deixebles i els sants. És el nostre camí.

Dia litúrgic: 3 de Gener (Fèria del temps de Nadal) 2013

Text de l'Evangeli (Jn 1,29-34): L'endemà, Joan veié que Jesús venia cap a ell, i exclamà: «Mireu l'anyell de Déu, el qui treu el pecat del món! És aquell de qui vaig dir: ‘Després de mi ve un home que em precedeix, perquè, abans que jo, ell ja existia’. Jo no el coneixia; però, si vaig venir a batejar amb aigua, va ser perquè ell es manifestés a Israel». Joan testimonià encara: «He vist que l'Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d'ell. Jo no el coneixia, però el qui m'envià a batejar amb aigua em va dir: ‘Aquell damunt el qual veuràs que l'Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l'Esperit Sant’. Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu». Comentari: Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu Avui, aquest fragment de l'Evangeli de sant Joan ens immergeix de ple en la dimensió testimonial que li és pròpia. És testimoni la persona que compareix a declarar la identitat d'algú. Doncs bé, Joan se'ns presenta com el profeta per excel·lència que afirma la centralitat de Jesús. Adonem-nos-en des de quatre punts de vista. L'afirma, en primer lloc, com a vident que exhorta: «Mireu l'anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món» (Jn 1,29). Ho fa, en segon lloc, com a convençut que reitera: «És aquell de qui jo deia: després de mi ve un home que m'ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia» (Jn 1,30). Ho confirma com a conscient de la missió que ha rebut: «Vaig venir a batejar amb aigua, perquè Ell es manifestés a Israel» (Jn 1,31). I, finalment, tornant a la seva qualitat de vident, rebla: «El qui m'envià a batejar amb aigua em digué: ‘Aquell sobre el qual veuràs que l'Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l'Esperit Sant’. Jo ho he vist» (Jn 1,33-34). Davant aquest testimoni que conserva dins l'Església la mateixa energia de fa dos mil anys, preguntem-nos, germans: —Enmig d'una cultura laïcista que nega el pecat, contemplo Jesús com aquell que em salva del mal moral? —Enmig d'un corrent d'opinió que només veu en Jesús un home religiós extraordinari, hi crec com en aquell que existeix des de sempre, abans que Joan, abans que el món fos creat? —Enmig d'un món desorientat per mil ideologies i opinions, admeto Jesús com aquell que dóna sentit definitiu a la meva vida? —Enmig d'una civilització que margina la fe, adoro Jesús com aquell en qui reposa plenament l'Esperit de Déu»? I una darrera pregunta: —El meu “sí” a Jesús, és tan absolut que també jo, com Joan, proclamo als qui conec i m'envolten: «Us dono testimoni que Jesús és el fill de Déu!»?

Dia litúrgic: 2 de Gener (Fèria del temps de Nadal) 2-1-2013

Santoral 2 de Gener: Sant Basiliel Gran i sant Gregori Nazianzè, bisbes i doctors de l'Església Text de l'Evangeli (Jn 1,19-28): Aquest és el testimoni que Joan va donar quan els jueus li enviaren sacerdots i levites des de Jerusalem a interrogar-lo. Li preguntaren: «Qui ets, tu?». Ell no es va negar a respondre i confessà clarament: «Jo no sóc el Messies». Ells li preguntaren: «Qui ets, doncs? Elies?». Els respon: «No el sóc». «Ets el Profeta?». Respongué: «No». Llavors li digueren: «Doncs qui ets, tu? Què hem de respondre als qui ens han enviat? Què dius de tu mateix?». Ell va declarar: «Sóc la veu d'un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor. Així ho va dir el profeta Isaïes». Alguns dels enviats, que eren dels fariseus, li van fer aquesta altra pregunta: «Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?». Joan els respongué: «Jo batejo només amb aigua; però enmig vostre hi ha el qui vosaltres no coneixeu, el qui ve després de mi, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies». Això va passar a Betània, a l'altra banda del Jordà, on Joan batejava. Comentari: Enmig vostre hi ha el qui (...) ve després de mi Avui, en l'Evangeli de la litúrgia de l'Eucaristia, llegim el testimoni de Joan el Baptista. El text que precedeix aquestes paraules de l'Evangeli segons sant Joan és el pròleg en què s'afirma amb claredat: «El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14). Allò que en el pròleg —com a gran obertura— s'anuncia, ara en l'Evangeli, pas a pas, es manifesta. El misteri del Verb encarnat és misteri de salvació per a la humanitat: «La gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist» (Jn 1,17). La salvació ens ve per Jesucrist, i la fe és la resposta a la manifestació del Crist. Tot el qui creu en Ell se salva. El misteri de la salvació en el Crist està sempre acompanyat pel testimoni. Jesucrist mateix és «l'Amén, el testimoni fidel i veraç» (Ap 3,14). Joan Baptista és el qui dóna testimoni, amb la seva visió i mirada de profeta: «Enmig vostre hi ha el qui (...) ve després de mi» (Jn 1,26-27). I els Apòstols així entenen la seva missió: «A aquest Jesús, doncs, Déu l'ha ressuscitat; tots nosaltres en som testimonis» (Ac 2,32). L'Església tota ella, i per tant tots els seus membres, tenim la missió de ser testimonis. El testimoni que nosaltres portem al món té un nom. L'Evangeli és el mateix Jesucrist. Ell és la “Bona Nova”. I la proclamació de l'Evangeli arreu del món cal entendre-la també en la clau de volta del testimoni que uneix inseparablement l'anunci i la vida. És bo de recordar aquelles paraules del papa Pau VI: «L'home contemporani escolta més bé als qui donen testimoni que als qui ensenyen (...), o, si escolten als qui ensenyen, és perquè donen testimoni».

Dia litúrgic: 1 de Gener: Santa Maria, Mare de Déu (Diavuitè dins l'octava de Nadal) 2013

Text de l'Evangeli (Lc 2,16-21): En aquell temps, els pastors anaren a Bet-Lèhem i trobaren Maria i Josep, amb el Nen posat a la menjadora. En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d'aquell Infant. Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. Després els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat. Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l'Infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l'àngel abans que el concebés la seva mare. Comentari: Els pastors anaren a Bet-Lèhem i trobaren Maria i Josep, amb el Nen posat a la menjadora Avui, l'Església contempla agraïda la maternitat de la Mare de Déu, model de la seva pròpia maternitat envers tots nosaltres. Lluc ens presenta "l'encontre” dels pastors “amb el Nen”, el qual és acompanyat de Maria, la seva Mare, i de Josep. La discreta presència de Josep suggereix la important missió de ser custodi del misteri gran del Fill de Déu. Tots junts, pastors, Maria i Josep, «amb el Nen posat a la menjadora» (Lc 2,16) són com una imatge preciosa de l'Església en adoració. “La menjadora”: Jesús ja hi és col·locat en una velada al·lusió a l'Eucaristia. És Maria qui l'hi ha posat! Lluc parla d'un “encontre”, d'una trobada dels pastors amb Jesús. En efecte, sense l'experiència d'un “encontre” personal amb el Senyor no es dóna la fe. Només aquest “encontre”, que ha comportat un “veure amb els propis ulls”, i en certa manera un “tocar”, fa capaços els pastors d'esdevenir testimonis de la Bona Nova, veritables evangelitzadors que poden «contar el que els havien anunciat d'aquell Infant» (Lc 2,17). Se'ns assenyala aquí un primer fruit de la “trobada” amb Crist: «Tothom qui ho sentia es meravellava» (Lc 2,18). Hem de demanar la gràcia de saber suscitar aquest “meravellament”, aquesta admiració en aquells a qui anunciem l'Evangeli. Hi ha encara un segon fruit d'aquest encontre: «Els pastors se'n tornaren glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit» (Lc 2,20). L'adoració de l'Infant els omple el cor de l'entusiasme per comunicar el que han vist i sentit, i la comunicació del que han vist i sentit els porta fins a la pregària de lloança i d'acció de gràcies, a la glorificació del Senyor. Maria, mestra de contemplació —«conservava aquests records en el seu cor i els meditava» (Lc 2,19)— ens dóna Jesús, el nom del qual significa “Déu salva”. El seu nom és també la nostra Pau. Acollim en el cor aquest sagrat i dolcíssim Nom i tinguem-lo sovint als nostres llavis!