Dia litúrgic: Dijous II de Quaresma 28-2-2013

Text de l'Evangeli (Lc 16,19-31): En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s'estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres. »El pobre va morir, i els àngels el portaren al costat d'Abraham. El ric també morí i el van sepultar. Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. Llavors va exclamar: ‘Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames’. Abraham li respongué: ‘Fill, recorda't que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments. A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí’. »El ric va insistir: ‘Llavors, pare, t'ho prego: envia'l a casa del meu pare, on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments’. Abraham li respongué: ‘Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin’. El ric insistí encara: ‘No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a trobar-los, sí que es convertiran’. Abraham li digué: ‘Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti’». Comentari: Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti Avui, l'Evangeli és una paràbola que ens descobreix les realitats de l'home després de la mort. Jesús ens parla del premi o del càstig que tindrem segons com ens haguem comportat. El contrast entre el ric i el pobre és molt fort. El luxe i la indiferència del ric; la situació patètica de Llàtzer, amb els gossos que li llepen les úlceres (cf. Lc 16,19-21). Tot té un gran realisme que fa entrar a l'escena. Podem pensar: on estaria jo si fos un dels dos protagonistes de la paràbola? La nostra societat, constantment, ens recorda que hem de viure bé, amb confort i benestar, fruint i sense preocupacions. Viure per a un mateix, sense ocupar-se dels altres, o només el necessari per tal que la consciència quedi tranquil·la, però no per un sentit de justícia, amor o solidaritat. Avui se'ns presenta la necessitat d'escoltar Déu en aquesta vida, de convertir-nos-hi i aprofitar el temps que Ell ens dóna. Déu passa comptes. En aquesta vida ens hi juguem la vida. Jesús deixa clara l'existència de l'infern i descriu algunes de les seves característiques: la pena que pateixen els sentits —«que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames» (Lc 16,24)— i la seva eternitat —«entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa» (Lc 16,26). Sant Gregori el Gran ens diu que «totes aquestes coses es diuen perquè ningú pugui excusar-se a causa de la seva ignorància». Cal alliberar-se de l'home vell i ser lliure per a poder estimar el proïsme. Cal respondre al patiment dels pobres, dels malalts, o dels abandonats. Seria bo que recordéssim aquesta paràbola amb freqüència perquè ens fes més responsables de la nostra vida. A tots ens arriba el moment de la mort. I cal estar sempre preparats, perquè un dia serem jutjats.

Dia litúrgic: Dimecres II de Quaresma 27-2-2013

Text de l'Evangeli (Mt 20,17-28): En aquell temps, mentre Jesús pujava a Jerusalem va prendre a part els dotze deixebles i pel camí els digué: «Ara pugem a Jerusalem, i el Fill de l'home serà entregat als grans sacerdots i als mestres de la Llei, el condemnaran a mort i el posaran en mans dels pagans perquè l'escarneixin, l'assotin i el crucifiquin; però el tercer dia ressuscitarà». Llavors la mare dels fills de Zebedeu va anar amb els seus fills a trobar Jesús i es prosternà per fer-li una petició. Jesús li preguntà: «Què demanes?». Ella li respongué: «Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra». Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo he de beure?». Ells li responen: «Sí que podem». Jesús els diu: «Prou que beureu la meva copa, però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat». Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra els dos germans. Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom». Comentari: Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor Avui, l'Església —inspirada per l'Esperit Sant— ens proposa en aquest temps de Quaresma un text en el que Jesús planteja als seus deixebles —i, per tant, també a nosaltres— un canvi de mentalitat. Jesús avui capgira les mentalitats humanes i terrenals dels seus deixebles i els obre un nou horitzó de comprensió sobre quin ha de ser l'estil de vida dels seus seguidors. Les nostres inclinacions naturals ens mouen vers el desig de dominar les coses i les persones, manar i donar ordres, que es faci el que a nosaltres ens agrada, que la gent ens reconegui un status, una posició. Doncs bé, el camí que Jesús ens proposa és l'oposat: «Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau» (Mt 20,26-27). “Servidor”, “esclau”: no podem romandre solament en l'enunciat de les paraules!; les hem escoltades centenars de vegades, hem de ser capaços d'entrar en contacte amb la realitat que signifiquen, i confrontar dita realitat amb les nostres actituds i capteniments. El Concili Vaticà II ha afirmat que «l'home assoleix la seva plenitud a través del servei i del lliurament als altres». En aquest cas, tenim la impressió que donem la vida, quan en realitat l'estem trobant. L'home que no viu per a servir no serveix per a viure. I en aquesta actitud, el nostre model és el mateix Crist —l'Home plenament home—, ja que «el Fill de l'home, no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mt 20,28). Esdevenir servidor, esclau, tal com ens ho demana Jesús és quelcom impossible per a nosaltres. Resta fora de l'abast de la nostra pobra voluntat: hem d'implorar, esperar i desitjar intensament que se'ns concedeixin aquests dons. La Quaresma i les seves pràctiques quaresmals —dejuni, almoina i oració— ens recorden que per a rebre aquests dons ens hi hem de disposar adequadament.

Dia litúrgic: Dimarts II de Quaresma 26-2-2013

Text de l'Evangeli (Mt 23,1-12): En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de "rabí", o sigui "mestre". »Però vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit». Comentari: De mestre només en teniu un, de pare només en teniu un, de guia només en teniu un Avui, més que mai, hem de treballar per la nostra salvació personal i comunitària, com diu sant Pau, amb respecte i serietat, ja que «ara és el dia de salvació» (2Co 6,2). El temps quaresmal és una oportunitat sagrada donada pel nostre Pare per tal que, amb una actitud de profunda conversió, revitalitzem els nostres valors personals, reconeguem les nostres errades i ens penedim dels nostres pecats, de manera que la nostra vida esdevingui —per l'acció de l'Esperit Sant— una vida més plena i madura. Amb vista a adequar el nostre capteniment al del Senyor Jesús és fonamental un gest d'humilitat, tal com diu el Papa Benet: «Que [jo] em reconegui com el que sóc, una creatura fràgil, feta de terra, destinada a la terra, però, a més, feta a imatge de Déu i destinada a Ell». En l'època de Jesús hi havia molts "models" que pregaven i actuaven per a ser vistos, per a ser reverenciats: pura fantasia, personatges de cartró, que no podien estimular la creixença i la maduresa dels seus veïns. Llurs actituds i comportaments no mostraven el camí que mena envers Déu: «No actueu com ells, perquè diuen i no fan» (Mt 23,3). La societat actual també ens mostra una infinitat de models de capteniment que aboquen a una existència vertiginosa, esbojarrada, tot afeblint el sentit de transcendència. No deixem que aquests falsos referents ens facin perdre de vista el veritable mestre: «De mestre només en teniu un, de pare només en teniu un, de guia només en teniu un: que és el Crist» (Mt 23,8.9.10). Aprofitem, doncs, la quaresma per tal d'envigorir les nostres conviccions com a deixebles de Jesucrist. Provem de tenir moments sagrats de "desert" on ens retrobem amb nosaltres mateixos i amb el vertader model i mestre. I enfront de les situacions concretes en què no sabem com reaccionar, ens podríem preguntar: què en diria Jesús?, com actuaria Jesús?

Dia litúrgic: Dilluns II de Quaresma 25-2-2013

Text de l'Evangeli (Lc 6,36-38): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats». Comentari: Doneu i Déu us donarà Avui, l'Evangeli de Lluc ens proclama un missatge més dens que breu, i pla que n'és de breu! El podem reduir a dos punts: un emmarcament de misericòrdia i un contingut de justícia. En primer lloc, un emmarcament de misericòrdia. En efecte, la consigna de Jesús hi cimeja com a norma i hi resplendeix com a ambient. Norma absoluta: si el nostre Pare del cel és misericordiós, nosaltres, com a fills seus, també ho hem de ser. I el Pare, ho és tant! El verset anterior afirma: «(...) I sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i dolents» (Lc 6,35). En segon lloc, un contingut de justícia. En efecte, ens trobem davant d'una mena de “llei del talió” a les antípodes de (inversa a) la bandejada per Jesús («Ull per ull, dent per dent»). Aquí, en quatre moments successius, el diví Mestre ens alliçona, primer, amb dues negacions; després, amb dues afirmacions. Negacions: «No judiqueu, i Déu no us judicarà»; «No condemneu, i Déu no us condemnarà». Afirmacions: «Absoleu, i Déu us absoldrà»; «Doneu, i Déu us donarà». Apliquem-ho concisament a la nostra vida de cada dia, aturant-nos especialment en la quarta consigna, com fa Jesús. Fem un clar i valent examen de consciència: si en matèria familiar, cultural, econòmica i política el Senyor jutgés i condemnés el nostre món com el món jutja i condemna, qui s'aguantaria davant el seu tribunal? (En tornar a casa i llegir el diari o escoltar les notícies, pensem només en el món de la política). Si el Senyor ens perdonés com ho fem ordinàriament els homes, quantes persones i institucions assolirien la plena reconciliació? La quarta consigna mereix, però, una reflexió particular, ja que, en ella, la bona llei del talió que estem considerant esdevé d'alguna manera superada. En efecte, si donem ens donaran en la mateixa proporció? No! Si donem, rebrem —notem-ho bé— una mesura «bona, atapeïda, sacsejada i curulla» (Lc 6,38). I és a la claror d'aquesta desproporció beneïda que som exhortats a donar prèviament. Preguntem-nos: quan dono, dono bé, dono molt, dono triant el millor, dono amb plenitud?

Dia litúrgic: Diumenge II (C) de Quaresma 24-2-2013

Text de l'Evangeli (Lc 9,28-36): En aquell temps, Jesús va prendre amb Ell Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, l'aspecte de la seva cara va canviar i el seu vestit es tornà d'una blancor esclatant. Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos i parlaven de la partença de Jesús, que s'havia d'acomplir a Jerusalem. A Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué: «Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia què deia. Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que els anà cobrint. Ells s'esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol. Llavors va sortir del núvol una veu que deia: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo». Així que s'hagué sentit la veu, Jesús es quedà tot sol. Ells guardaren el secret, i aquells dies no explicaren a ningú res del que havien vist. Comentari: Jesús pujà la muntanya a pregar Avui, segon diumenge de Quaresma, la litúrgia de la paraula ens porta invariablement l'episodi evangèlic de la transfiguració del Senyor. Enguany amb els matisos propis de sant Lluc. El tercer evangelista és qui subratlla més fortament el Jesús orant, el Fill que està permanentment unit al Pare a través de l'oració personal, a voltes íntima, amagada, a voltes en presència dels seus deixebles, plena de la joia de l'Esperit Sant. Fixem-nos, doncs, que Lluc és l'únic dels sinòptics que comença la narració d'aquest relat així: «Jesús (...) pujà a la muntanya a pregar» (Lc 9,28), i, per tant, també és el qui especifica que la transfiguració del Mestre s'esdevingué «mentre pregava» (Lc 9,29). No és pas un fet secundari, aquest. La pregària és presentada com el context idoni, natural, per a la visió de la glòria del Crist: quan Pere, Joan i Jaume «es van desvetllar (...) van veure la glòria de Jesús» (Lc 9,32). Però no solament la d'Ell, sinó també la glòria que ja Déu manifestà en la Llei i els Profetes; aquests —diu l'evangelista Lluc— «es van aparèixer gloriosos» (Lc 9,31). Efectivament, també ells troben el propi esplendor quan el Fill parla al Pare en l'amor de l'Esperit. Així, en el cor de la Trinitat, la Pasqua de Jesús, «la partença de Jesús, que s'havia d'acomplir a Jerusalem» (Lc 9,31), és el signe que manifesta el designi de Déu des de sempre, portat a terme en el si de la història d'Israel, fins a l'acompliment definitiu, en la plenitud dels temps, en la mort i la resurrecció de Jesús, el Fill encarnat. Ens fa bé recordar, en aquesta Quaresma i sempre, que solament si deixem aflorar l'Esperit de pietat en la nostra vida, establint amb el Senyor una relació familiar, inseparable, podrem gaudir de la contemplació de la seva glòria. És urgent deixar-nos impressionar per la visió del rostre del Transfigurat. A la nostra vivència cristiana potser li sobren paraules i li manca estupor, aquell que féu de Pere i els seus companys testimonis autèntics del Crist vivent.

Dia litúrgic: Dissabte I de Quaresma 23-2-2013

Text de l'Evangeli (Mt 5,43-48): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que es va dir: ‘Estima els altres, però no estimis els enemics’. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans? Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial». Comentari: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen Avui, l'Evangeli ens exhorta a l'amor més perfecte. L'amor és voler el bé d'altri i ací rau la nostra realització personal. No estimem per a nosaltres mateixos, sinó pel bé d'altri, i en fer-ho creixem com a persones. L'ésser humà, afirmà el Concili Vaticà II, «no pot trobar la seva plenitud si no és en el lliurament sincer de si mateix als altres». D'això, en deia santa Teresa de l'Infant Jesús fer de la nostra vida un holocaust. L'amor és la vocació humana. Tot el nostre capteniment, per a ser veritablement humà, ha de manifestar la realitat del nostre ésser tot realitzant la vocació a l'amor. Com ha escrit Joan Pau II, «l'home, no pot viure sense amor. Hom roman incomprensible per a si mateix, la seva vida manca de sentit si no se li revela l'amor, Si no es troba amb l'amor, si no l'experimenta i el fa propi, si no en participa vivament». L'amor té el seu fonament i la seva plenitud en l'amor de Déu en Crist. La persona és convidada a un diàleg amb Déu. Hom existeix per l'amor de Déu que el creà, i per l'amor de Déu que el conserva, «i només pot dir-se que viu en la plenitud de la veritat quan reconeix lliurement aquest amor i es confia totalment al seu Creador» (Concili Vaticà II): aquesta és la raó més alta de la seva dignitat. Dit altrament, l'amor humà cal que sigui custodiat per l'Amor diví, que n'és la seva font, hi troba el seu model i el porta a plenitud. Per tot això, l'amor, quan és veritablement humà, estima amb el cor de Déu i abraça fins i tot els enemics. Si no és així, hom no estima de debò. Tant és així que l'exigència del do sincer d'un mateix esdevé un precepte diví: «Sigueu perfectes, com ho és el vostre Pare celestial» (Mt 5,48).

Dia litúrgic: 22 de Febrer: La Càtedra de sant Pere,apòstol

Text de l'Evangeli (Mt 16,13-19): En aquell temps, Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Felip, i preguntava als seus deixebles: «Qui diu la gent que és el Fill de l'home?». Ells respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, Jeremies o algun dels profetes». Ell els pregunta: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Simó Pere li respongué: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu». Llavors Jesús li va dir: «Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel». Comentari: Jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església Avui celebrem la Càtedra de sant Pere. Des del segle IV, amb aquesta celebració es vol destacar el fet que —com un do de Jesucrist per a nosaltres— l'edifici de la seva Església recolza sobre el Príncep dels Apòstols, qui gaudeix d'un ajut diví peculiar per a tal missió. Així ho manifestà el Senyor a Cesarea de Felip: «Jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església» (Mt 16,18). En efecte, «és escollit només Pere per a ser anteposat a la vocació de totes les nacions, a tots els Apòstols i a tots els Pares de l'Església» (Sant Lleó el Gran). Des del seu inici, l'Església s'ha beneficiat del ministeri petrí de manera que sant Pere i els seus successors han presidit la caritat, han estat font d'unitat i, molt especialment, han tingut la missió de confirmar en la veritat els seus germans. Jesús, un cop ressuscitat, confirmà aquesta missió a Simó Pere. Ell, que profundament penedit ja havia plorat la seva triple negació davant Jesús, ara fa una triple manifestació d'amor: «Senyor, vós ho sabeu tot, vós sabeu que us estimo» (Jn 21,17). Aleshores, l'Apòstol veié amb consol com Jesucrist no es va desdir d'ell i, per tres vegades, el confirmà en el ministeri que abans li havia estat anunciat: «Pastura les meves ovelles» (Jn 21,16.17). Aquesta potestat no és per mèrit propi, com tampoc ho fou la declaració de fe de Simó a Cesarea: «Això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel!» (Mt 16,17). Sí, es tracta d'una autoritat amb potestat suprema rebuda per a servir. És per això que el Romà Pontífex, quan signa els seus escrits, ho fa amb el següent títol honorífic: Servus servorum Dei. Es tracta, per tant, d'un poder per a servir la causa de la unitat fonamentada sobre la veritat. Fem el propòsit de pregar per al Successor de Pere, de prestar un atent obsequi a les seves paraules i d'agrair a Déu aquest gran regal.

Dia litúrgic: Dijous I de Quaresma 21-2-2013

Text de l'Evangeli (Mt 7,7-12): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren. ¿Qui de vosaltres, si el seu fill li demana pa, li donarà una pedra? O bé, si li demana peix, li donarà una serp? Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el vostre Pare del cel donarà coses bones als qui les hi demanen. Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes». Comentari: El qui demana, rep; el qui cerca, troba Avui, Jesús ens parla de la necessitat i el poder de l'oració. No podem entendre la vida cristiana sense relació amb Déu, i en aquesta relació, la pregària ocupa un lloc central. Mentre vivim en aquest món, els cristians ens trobem en un camí de pelegrinatge, però la pregària ens atansa a Déu, ens obre les portes del seu amor immens i ens anticipa ja les delícies del cel. Per això, la vida cristiana és una contínua petició i recerca: «Demaneu i Déu us donarà; cerqueu i trobareu; truqueu i Déu us obrirà» (Mt 7,7), ens diu Jesús. Al mateix temps, l'oració va transformant el cor de pedra en un cor de carn: «Si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el vostre Pare del cel donarà coses bones als qui les hi demanen» (Mt 7,11). El resum millor que podem demanar a Déu es troba en el Parenostre: «Vingui a nosaltres el vostre Regne, faci's la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel» (cf. Mt 6,10). Per tant, no podem demanar en la pregària qualsevol cosa, sinó allò que sigui realment un bé. Ningú no desitja un dany per a ell, per això, tampoc no ho podem voler per als altres. Hi ha qui es queixa que Déu no l'escolta, perquè no veu els resultats de manera immediata o perquè pensa que Déu no l'estima. En casos així, no ens vindrà pas malament recordar aquest consell de sant Jeroni: «És cert que Déu dóna a qui li ho demana, que el qui cerca troba, i a qui truca li obren: es veu clarament que aquell que no ha rebut, que no ha trobat, ni li han obert, és perquè no ha demanat bé, no ha cercat bé, ni ha trucat bé a la porta». Demanem, doncs, en primer lloc a Déu que faci el nostre cor bondadós com el de Jesucrist.

Dia litúrgic: Dimecres I de Quaresma 20-2-2013

Text de l'Evangeli (Lc 11,29-32): En aquell temps, s'anava reunint encara més gent, i Jesús començà a dir: «La gent d'aquesta generació és dolenta: demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el de Jonàs. Perquè així com Jonàs va ser un senyal per a la gent de Nínive, també el Fill de l'home ho serà per a aquesta generació. El dia del judici, la reina del país del sud s'alçarà per condemnar els homes d'aquesta generació, perquè ella va venir de l'altre cap de món per escoltar la saviesa de Salomó; i aquí hi ha alguna cosa més que Salomó. El dia del judici, els habitants de Nínive s'aixecaran per condemnar la gent d'aquesta generació, perquè ells es van convertir quan Jonàs els predicà; i aquí hi ha alguna cosa més que Jonàs». Comentari: Així com Jonàs va ser un senyal per a la gent de Nínive, també el Fill de l'home ho serà per a aquesta generació Avui, Jesús ens diu que el senyal que donarà a la “generació perversa” serà Ell mateix, com el “senyal de Jonàs” (cf. Lc 11,30). De la mateixa manera que Jonàs permeté que el llencessin per la borda per calmar la tempesta que amenaçava enfonsar-los —i, així, salvar la vida de la tripulació—, igualment Jesús permeté que el llencessin per la borda per tal de calmar les tempestes del pecat que posen en perill les nostres vides. I, semblantment com Jonàs passà tres dies en el ventre de la balena abans que el vomités a terra sa i estalvi, així Jesús hauria de passar tres dies en el si de la terra abans no abandonés la tomba (cf. Mt 12,40). El senyal que Jesús donarà als “malvats” de cada generació és la seva mort i resurrecció. La seva mort, acceptada lliurement, és el senyal de l'increïble amor de Déu per nosaltres: Jesús donà la seva vida per a salvar la nostra. I la resurrecció d'entre els morts és el senyal del seu poder diví. Es tracta del senyal més poderós i commovedor que hom mai hagi donat. A més, però, Jesús és també el senyal de Jonàs en un altre sentit. Jonàs fou una icona i un mitjà de conversió. Quan en la seva predicació «D'aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda!» (Jon 3,4) adverteix els ninivites pagans, es converteixen, ja que tots ells —des del rei fins els nens i els animals— es cobriren amb sac i cendres. Durant aquests quaranta dies de la Quaresma, tenim algú “molt més gran que Jonàs” (cf. Lc 11,32) predicant-nos la conversió: Jesús mateix. Per tant, la nostra conversió hauria de ser igualment plena. «Ja que Jonàs era un servent», escriu sant Joan Crisòstom en la persona de Jesucrist, «però jo sóc el Mestre; i ell fou llençat per la balena, però jo vaig ressuscitar d'entre els morts; i ell proclamava la destrucció, però jo he vingut a predicar la Bona Nova i el Regne». La setmana passada, el Dimecres de Cendra, ens cobrirem amb cendra, i cadascú escoltà les paraules de la primera homilia de Jesucrist, «Penedeix-te i creu en l'Evangeli» (cf. Mc 1,15). La pregunta que hem de fer-nos és: —Hem respost ja amb una profunda conversió com la dels ninivites i hem abraçat aquell Evangeli?

Dia litúrgic: Dimarts I de Quaresma 19-2-2013

Text de l'Evangeli (Mt 6,7-15): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu. »Vosaltres, pregueu així: ‘Pare nostre del cel, santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel. Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia; perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen; no permetis que caiguem en la temptació, i allibera'ns del mal’. Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres». Comentari: Quan pregueu, no parleu per parlar; bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat Avui, Jesús —que és el Fill de Déu— m'ensenya a mi a comportar-me com un fill de Déu. Un primer aspecte és la confiança quan parlo amb Ell. Però el Senyor ens adverteix: «No parleu per parlar» (Mt 6,7). I és que els fills, quan parlen amb el seus pares, no ho fan amb raonaments complicats, ni dient moltes paraules, sinó que amb senzillesa demanen tot allò que necessiten. Sempre tinc la confiança de ser escoltat perquè Déu —que és Pare— m'estima i m'escolta. De fet, pregar no es informar a Déu, sinó demanar-li tot el que necessito, ja que «bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu» (Mt 6,8). No seré bon cristià si no faig oració, com no pot ser bon fill qui no parla habitualment amb el seus pares. El Parenostre és l'oració que Jesús mateix ens ha ensenyat, i és un resum de la vida cristiana. Cada vegada que reso al Pare nostre em deixo portar de la seva mà i li demano allò que necessito cada dia per a esdevenir millor fill de Déu. Necessito no només el pa material, sinó —sobretot— el Pa del Cel: «Demanem que mai no ens falti el Pa de l'Eucaristia». També aprendre a perdonar i ser perdonats: «Per a poder rebre el perdó que Déu ens ofereix, adrecem-nos al Pare que ens estima», diuen les fórmules introductòries al Parenostre de la Missa. Durant la Quaresma, l'Església em demana d'aprofundir en la pregària. «La pregària, el col·loqui amb Déu, és el bé més alt, perquè constitueix (...) una unió amb Ell» (Sant Joan Crisòstom). Senyor, necessito aprendre a pregar i treure'n conseqüències concretes per a la meva vida. Sobretot per a viure la virtut de la caritat: l'oració em dóna forces per viure-la cada dia millor. Per això, demano diàriament que m'ajudi a disculpar tant les petites molèsties dels altres, com perdonar les paraules i actituds ofensives i, sobretot, a no tenir rancúnies, i així podré dir-li sincerament que perdono de tot cor els meus deutors. Ho podré aconseguir perquè m'ajudarà en tot moment la Mare de Déu.

Dia litúrgic: Dilluns Ide Quaresma 18-2-2013

Text de l'Evangeli (Mt 25,31-46): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i Ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: ‘Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm’. Llavors els justos li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?’. El rei els respondrà: ‘Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu’. »Després dirà als de la seva esquerra: ‘Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar’. Llavors ells li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?’. Ell els contestarà: ‘Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi’. I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna». Comentari: Tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi Avui se'ns recorda el judici final, «quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels» (Mt 25,31), i ens remarca que donar de menjar, beure, vestir, visitar... resulten obres d'amor per a un cristià, quan en fer-les se sap veure en elles el mateix Crist. Diu sant Joan de la Creu: «A la tarda t'examinaran en l'amor. Aprèn a estimar Déu com Ell vol ser estimat i deixa la teva pròpia condició». No fer una cosa que cal fer, en servei dels altres fills de Déu i germans nostres, suposa deixar Crist sense aquests detalls d'amor degut: pecats d'omissió. El Concili Vaticà II, en la Gaudium et spes, en explicar les exigències de la caritat cristiana, que dóna sentit a l'anomenada assistència social, diu: «En la nostra època, especialment urgeix l'obligació de fer-nos proïsme de qualsevol home que sigui i de servir-los amb afectivitat, ja es tracti d'un ancià abandonat de tots, o d'un nen nascut d'il·legítima unió que es veu exposat a pagar sense raó el pecat que ell no ha comès, o del famolenc que apel·la a la nostra consciència portant-nos a la memòria les paraules del Senyor: ‘Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi’ (Mt 25,40)». Recordem que Crist viu en els cristians... i ens diu: «Jo estaré amb vosaltres dia rere dia fins a la consumació del segles» (Mt 28,20). El Concili Lateranense IV defineix el judici final com a veritat de fe: «Jesucrist ha de venir a la fi del món, per a judicar els vius i els morts, i per a donar a cada un segons les seves obres tant als reprovats com als elegits (...) per a rebre segons les seves obres, bones o dolentes: aquells amb el diable, càstig etern, i aquests, amb Crist glòria eterna». Demanen a Maria que ens ajudi en les accions de servei al seu Fill en els germans.

Dia litúrgic: Diumenge I (C) de Quaresma 17-2-2013

Text de l'Evangeli (Lc 4,1-13): En aquell temps, Jesús, ple de l'Esperit Sant, se'n tornà del Jordà. L'Esperit el va conduir pel desert durant quaranta dies, i era temptat pel diable. Aquells dies no va menjar res, i a la fi tenia fam. El diable li digué: «Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa». Però Jesús li va respondre: «L'Escriptura diu: ‘L'home no viu només de pa’». Després el diable se l'endugué enlaire, li va mostrar en un instant tots els reialmes del món i li digué: «Et donaré tota l'autoritat i la glòria d'aquests reialmes: me l'han confiada a mi, i jo la dono a qui vull. Adora'm i tot serà teu». Jesús li respongué: «Diu l'Escriptura: ‘Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol’». Després el conduí a Jerusalem, el va posar dalt de tot del temple i li digué: «Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix. Diu l'Escriptura: ‘Donarà ordre als seus àngels de guardar-te’. I encara: ‘Et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres’». Jesús li contestà: «Diu l'Escriptura: ‘No temptis el Senyor, el teu Déu’». Un cop el diable hagué esgotat tota mena de temptacions, s'allunyà d'ell fins al moment oportú. Comentari: L'Esperit el va conduir pel desert durant quaranta dies, i era temptat pel diable Avui, Jesús, «ple de l'Esperit Sant» (Lc 4,1), s'endinsa en el desert, lluny dels homes, per a experimentar de forma immediata i sensible la seva dependència absoluta del Pare. Jesús se sent agredit per la fam i aquest moment de defalliment és aprofitat pel Maligne, que el tempta amb la intenció de destruir el nucli mateix de la identitat de Jesús com a Fill de Déu: la seva adhesió substancial i incondicional al Pare. Amb els ulls posats en Crist, vencedor del mal, els cristians avui ens sentim estimulats a endinsar-nos en el camí de la Quaresma. Ens hi empeny el desig de l'autenticitat: ser plenament allò que som: deixebles de Jesús i, amb Ell, fills de Déu. Per això volem aprofundir la nostra adhesió fonda a Jesucrist i al seu programa de vida que és l'Evangeli: «L'home no viu només de pa» (Lc 4,4). Com Jesús al desert, armats amb la saviesa de l'Escriptura, ens sentim cridats a proclamar en el nostre món consumista que l'home està dissenyat a escala divina i que només pot sadollar la seva fam de felicitat quan obre de bat a bat les portes de la seva vida a Jesucrist Redemptor de l'home. Això comporta vèncer multitud de temptacions que volen empetitir la nostra vocació humano-divina. Amb l'exemple i amb la força de Jesús temptat al desert, desemmascararem les moltes mentides sobre l'home que ens són dites sistemàticament des dels mitjans de comunicació social i des del medi ambient pagà on vivim. Sant Benet dedica el capítol 49 de la seva Regla a “L'observança quaresmal” i exhorta a «esborrar en aquests dies sants les negligències dels altres temps (...), donant-nos a l'oració amb llàgrimes, a la lectura, a la compunció del cor i a l'abstinència (...), a oferir a Déu alguna cosa per pròpia voluntat per tal de donar goig a l'Esperit Sant (...) i esperar amb deler espiritual la Santa Pasqua».

Dia litúrgic: Dissabte després de Cendra 16-2-2013

Text de l'Evangeli (Lc 5,27-32): En aquell temps, Jesús va sortir i veié un publicà que es deia Leví, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué: «Segueix-me». Ell ho deixà tot, s'aixecà i es posà a seguir-lo. Després Leví va preparar un gran banquet en honor de Jesús a casa seva, i molts publicans i altra gent eren a taula amb ells. Els fariseus i els seus mestres de la Llei ho retreien als deixebles de Jesús i els deien: «Per què mengeu i beveu amb els publicans i els pecadors?». Jesús els respongué: «El metge, no el necessiten els qui estan sans, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors». Comentari: No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors Avui veiem com avança la Quaresma i la intensitat de la conversió a la que el Senyor ens crida. La figura de l'apòstol i evangelista Mateu és molt representativa dels qui podem arribar a pensar que, per causa del nostre historial, o pels pecats personals o situacions complicades, és difícil que el Senyor es fixi en nosaltres per a col·laborar amb Ell. Doncs bé, Jesucrist, per a treure'ns tot dubte ens posa com a primer evangelista el cobrador d'impostos Leví, a qui li diu sense més: «Segueix-me» (Lc 5,27). Amb ell fa exactament el contrari del que una mentalitat “benpensant” i “assenyada” podria considerar. Si avui volem aparentar ser “políticament correctes”, Leví —en canvi— venia d'un món on gaudia del rebuig de tots el seus compatriotes, ja que se'l considerava, només pel fet de ser publicà, col·laboracionista dels romans i, possiblement, defraudador per les “comissions”, el qui escanyava els pobres per a cobrar-los els impostos, en fi, un pecador públic. Als qui es consideraven perfectes, no els podia passar pel cap que Jesús no només no els cridés a seguir-lo, sinó ni tan sols a seure a la mateixa taula. Però amb aquesta actitud d'escollir-lo, Nostre Senyor Jesucrist ens diu que més aviat és d'aquest tipus de gent de qui li agrada servir-se per expandir el seu Regne; ha escollit els malalts, els pecadors, els qui no es creuen justos: «Per a confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món» (1Co 1,27). Són aquests els qui necessiten el metge, i sobretot, entendran que els altres també el necessitin. Hem de fugir, doncs, de pensar que Déu vol expedients nets i immaculats per a servir-lo. Aquest expedient només el va preparar per la Nostra Mare. Però per a nosaltres, subjectes de la salvació de Déu i protagonistes de la Quaresma, Déu vol un cor contrit i humiliat. Precisament, «Déu t'ha fet dèbil per a donar-te el seu propi poder» (Sant Agustí). Aquest és el tipus de gent que, com diu el salmista, Déu no menysprea.

Dia litúrgic: Divendres després de Cendra 15-2-2013

Text de l'Evangeli (Mt 9,14-15): En aquell temps, els deixebles de Joan van anar a trobar Jesús i li preguntaren: «Per què nosaltres i els fariseus fem molts dejunis, i els teus deixebles no dejunen?». Jesús els respongué: «¿Poden estar tristos els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells? Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran». Comentari: Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran Avui, primer divendres de la Quaresma, havent viscut el dejuni i l'abstinència del Dimecres de Cendra, procurem oferir el dejuni i el rés del Sant Rosari per la pau, que tant urgeix en el nostre món. Nosaltres estem disposats a tenir cura d'aquest exercici quaresmal que l'Església, Mare i Mestra, ens demana que observem, i a recordar que el mateix Senyor va dir: «Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran» (Mt 9,15). Tenim el desig de viure'l no sols com el compliment d'un precepte al qual estem obligats, sinó —sobretot— procurant d'arribar a trobar l'esperit que ens porta a viure aquesta pràctica quaresmal i que ens ajudarà en el nostre progrés espiritual. Cercant aquest sentit pregon, ens podem preguntar: quin és el veritable dejuni? Ja el profeta Isaïes, en la primera lectura d'avui, ens comenta quin és el dejuni que Déu aprecia: «Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo; no els defugis, que són germans teus. Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l'instant les teves ferides; tindràs per avantguarda la teva bondat, i per reraguarda, la glòria del Senyor» (Is 58,7-8). A Déu li agrada i espera de nosaltres tot allò que ens porta a l'amor autèntic als nostres germans. Cada any, el Sant Pare Joan Pau II ens adreçava un missatge de Quaresma. En un d'aquests missatges, sota el lema «Fa més feliç donar que rebre» (Ac 20,35), les seves paraules ens ajudaren a descobrir aquesta mateixa dimensió caritativa del dejuni, que ens disposa des del fons del nostre cor a preparar-nos per la Pasqua amb un esforç per identificar-nos, cada cop més, amb l'amor de Crist que l'ha portat fins a donar la vida a la Creu. En definitiva, «el que tot cristià ha de fer en qualsevol temps, ara cal executar-ho amb més sol·licitud i amb més devoció» (Sant Lleó el Gran, papa).

Dia litúrgic: Dijous després de Cendra 14-2-2013

Santoral 14 de Febrer: Sant Ciril, monjo, i sant Metodi, bisbe, Patrons d'Europa Text de l'Evangeli (Lc 9,22-25): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia». I deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix?». Comentari: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi Avui és el primer dijous de Quaresma. Encara tenim ben fresca la cendra que l'Església ens posava ahir sobre el front, i que ens introduïa en aquest temps sant, que és un trajecte de quaranta dies. Jesús, en l'Evangeli, ens ensenya dues rutes: el Via Crucis que Ell ha de recórrer, i el nostre camí en el seu seguiment. La seva senda és el Camí de la Creu i de la mort, però també el de la seva glorificació: «El Fill de l’Home ha de patir molt (...), l'han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà el tercer dia» (Lc 9,22). El nostre corriol, essencialment, no és pas diferent del de Jesús, i ens assenyala quina és la manera de seguir-lo: «Si algú vol venir amb mi...» (Lc 9,23). Abraçat a la seva Creu, Jesús seguia la Voluntat del Pare; nosaltres, carregant-nos la nostra sobre les espatlles, l'acompanyem en el seu Via Crucis. El camí de Jesús es resumeix en tres paraules: sofriment, mort, resurrecció. El nostre viarany també el constitueixen tres aspectes (dues actituds i l'essència de la vocació cristiana): negar-nos a nosaltres mateixos, prendre cada dia la creu, i acompanyar Jesús. Si algú no es nega a si mateix i no pren la creu, vol afirmar-se i ser ell mateix, vol «salvar la vida», com diu Jesús. Volent-la salvar, però, la perdrà. En canvi, el qui no malda per evitar el sofriment i la creu, per causa de Jesús, salvarà la seva vida. És la paradoxa del seguiment de Jesús: «Què en traurà un home d’haver guanyat tot el món si es perd a si mateix?» (Lc 9,25). Aquesta paraula del Senyor, que clou l'Evangeli d'avui, va sotraguejar el cor de sant Ignasi i va provocar la seva conversió: «Què passaria si jo fes això que va fer sant Francesc i això que va fer sant Domènec?». Tant de bo que en aquesta Quaresma la mateixa paraula ens ajudi també a convertir-nos!

Dia litúrgic: Dimecres de Cendra 13-2-2013

Text de l'Evangeli (Mt 6,1-6.16-18): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. »I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà». Comentari: Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi Avui comencem el nostre itinerari envers la Pasqua, i l'Evangeli ens recorda els deures fonamentals del cristià, no solament com a preparació cap a un temps litúrgic, sinó com a preparatiu envers la Pasqua Eterna: «Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel» (Mt 6,1). La justícia de la que parla Jesús consisteix a viure conforme als principis evangèlics, sense oblidar que «si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 5,20). La justícia ens mena a l'amor, palesat en l'almoina i en les obres de misericòrdia: «Quan facis almoina (...) mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta» (Mt 6,2-3). No és que hàgim d'ocultar les bones obres, sinó que hom no ha de pensar en la lloança humana en fer-les, ni pretendre cap altra bé. En altres paraules, he de donar almoina de tal manera que ni tan sols jo tingui la sensació d'estar fent una cosa bona que mereixi una recompensa de part de Déu i l'elogi de part dels homes. Benet XVI ha insistit que socórrer els necessitats és un deure de justícia, fins i tot abans que un acte de caritat: «La caritat va més enllà de la justícia (...), però mai manca de justícia, la qual porta a donar a l'altre el que és "seu", allò que li pertoca en virtut del seu ésser i del seu obrar». No hem d'oblidar que no som pas propietaris absoluts dels béns que posseïm, sinó administradors. El Crist ens ha ensenyat que l'autèntica caritat és aquella que no es limita a "donar" almoina, sinó aquella que duu a "donar-se" un mateix, a oferir-se a Déu com a culte espiritual (cf. Rm 12,1). Aquest seria el veritable gest de justícia i caritat cristiana, «i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà» (Mt 6,4).

Dia litúrgic: Dimarts V de durant l'any 12-2-2013

Text de l'Evangeli (Mc 7,1-13): En aquell temps, els fariseus i alguns mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem es van reunir entorn de Jesús, i s'adonaren que alguns dels seus deixebles prenien els aliments amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, guarden la tradició dels antics i no es posen a menjar si abans no s'han rentat les mans ritualment; i encara, quan tornen del mercat, no mengen sense haver fet les ablucions; i observen per tradició moltes altres pràctiques, com purificar amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on mengen. Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: «Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que mengen amb les mans impures?». Ell els respongué: «Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure: ‘Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen són preceptes humans’. Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes». I els deia encara: «Com en sabeu, d'anul·lar els manaments de Déu per conservar la vostra tradició! En efecte, Moisès ha dit: ‘Honra el pare i la mare’. I també: ‘Qui maleeixi el pare o la mare serà condemnat a mort’. Però vosaltres, si algú diu al pare o a la mare: ‘Declaro corban, és a dir, consagrats a Déu, els béns amb què us hauria d'ajudar’, ja li permeteu que no faci res a favor del pare o de la mare. Així, amb la tradició que us aneu transmetent, invalideu la paraula de Déu. I de coses com aquesta, en feu moltes». Comentari: Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics? Avui contemplem com algunes tradicions tardanes dels mestres de la Llei havien manipulat el sentit pur del quart manament de la Llei de Déu. Aquells escribes ensenyaven que els fills que oferien diners y béns per al Temple feien el millor. Segons aquesta ensenyança, succeïa que els pares ja no podien demanar ni disposar d'aquests béns. Els fills formats en aquesta consciència errònia creien haver acomplert així el quart manament, fins i tot haver-lo complert de la millor manera. Però, de fet, es tractava d'un engany. «Com en sabeu, d'anul·lar els manaments de Déu per conservar la vostra tradició!» (Mc 7,9): Jesucrist es l'intèrpret autèntic de la Llei; per això explica el just sentit del quart manament, tot desfent el lamentable error del fanatisme jueu. «Moisès ha dit: ‘Honra el pare i la mare’» (Mc 7,10): el quart manament recorda als fills les responsabilitats que tenen amb els pares. Tant com puguin, els han de prestar ajuda material i moral durant els anys de la vellesa i durant les èpoques de malaltia, solitud o angoixa. Jesús recorda aquest deure de gratitud. El respecte envers els pares (pietat filial) és fet de la gratitud que hom els deu pel do de la vida i pels treballs que han esmerçat en els fills, per tal que poguessin créixer en edat, saviesa i gràcia. «Honora el teu pare amb tot el cor, i no t'oblidis dels dolors de la teva mare. Recorda't que per ells has nascut. Què els donaràs a canvi del que han fet per tu?» (Sir 7,27-28). El Senyor glorifica el pare en els seus fills, i en ells confirma el dret de la mare. El qui honra el pare expia els pecats; el qui glorifica la mare és com qui aplega un tresor (cf. Sir 3,2-6). Tots aquests i altres consells són una llum clara per a la nostra vida en relació als nostres pares. Demanem al Senyor la gràcia per tal que no ens manqui mai el veritable amor que devem als pares i sapiguem, amb l'exemple, transmetre al proïsme aquesta dolça “obligació”.

INICI DE LA QUARESMA 11-2-2013

Vivim moments molts durs i estem sotmesos a unes injustícies impensables fa relativament poc temps. La nostra oració intentarà ajudar-nos a no amagar el cap sota l’ala, sinó, connectats amb el Senyor, poder afrontar la nostra responsabilitat. QUARESMA 1 L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor. 1.-L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat Dret al fons de la sinagoga tinc la mirada fixa en Jesús de Nazaret que acaba de pronunciar aquestes paraules d’Isaïes i està dient que en Ell s’estan complint. Em sento desconcertat. Per una banda aquest home m’atrau profundament. És senzill i savi, mira i compren, diuen que guareix de tanta fe que sap comunicar a la gent. Representa una novetat en mig de la nostra societat corrupta, decadent i profundament injusta. Però...per què cita Isaïes i diu que la profecia avui es realitza precisament en Ell ? Aquest Jesús m’està trasbalsant... De lluny he anat seguint la gent quan el volien matar tirant-lo pel penya-segat. En un moment s’ha girat, ha mirat a tothom i sense dir res ha passat entre la gent que estava desorientada per la seva presència ... Pregària En front de la dura situació que estem vivint és quan prenc consciència de la meva limitació , de la meva impotència contra uns poders carregats de mitjans, connectats entre ells i disposats al que sigui per tal de mantenir-se. Arreu condeix el desànim. Ho constato a casa, a la feina, entre els amics i en mi mateix. Em pregunto: . Déu calla? A on parla? L’esperit mou? . Sempre espero que siguin els altres els que s’hi posin? .- Puc trobar una força interior en Jesucrist? Com ? No es tracte de ser coherent ni de tenir una bons consciència... és que es tracte de la gent, de tanta gent que pateix, començant pels de més a prop. Si us plau, Senyor, vull posar-me al costat d’ells. Ho sento en el més profund de les meves entranyes. No sé encara com fer-ho. És per això que et prego: que aquesta Quaresma sigui una fonda conversió social. Connectat amb el millor de tu mateix Connectat amb gent que estigui lluitant Connectat amb persones que cerquen connectar-se Connectat amb l’esperit jove, inconformista, sensible Connectat amb el Crist. Texs de J. Renau

Dia litúrgic: Dilluns V de durant l'any 11-2-2012

Text de l'Evangeli (Mc 6,53-56): En aquell temps, quan hagueren fet la travessia del llac, Jesús i els seus deixebles tocaren terra a Genesaret i van fondejar. Així que desembarcaren, la gent el va reconèixer. Ells començaren a recórrer tota la regió, i la gent anava duent-li els malalts en lliteres allà on sentien a dir que era. A tot arreu on arribava, pobles, viles o llogarrets, posaven els malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell. I tots els qui el tocaven quedaven curats. Comentari: Així que desembarcaren, la gent el va reconèixer Avui contemplem la fe dels habitants d'aquella regió a la que Jesús arribà tot portant la salvació per a les ànimes. El Senyor és l'amo de l'ànima i del cos; per això, no dubten en portar-li llurs malalts: «Tots els qui el tocaven quedaven curats» (Mc 6,56). Tenim avui, com sempre, malalts de l'ànima i del cos. Convé que posem tots els mitjans humans i sobrenaturals per tal d'apropar els nostres parents, amics i coneguts al Senyor. Ho podem fer, en primer lloc, tot pregant per ells, bo i demanant llur salut espiritual i corporal. Si hi havia una malaltia del cos, no dubtem en assabentar-nos de si existeix un tractament adequat, si hi ha persones que puguin tenir-ne cura, etc. Quan es tracta d'una “malaltia” de l'ànima (habitualment, palpable externament), com pot ser que un fill, un germà, un parent no assisteixi a Missa els diumenges, a més de pregar, convé parlar-li del remei, potser transmetent-li de paraula algun pensament o alguna orientació motivadora que puguem nosaltres mateixos extreure del Magisteri (per exemple, de la Carta apostòlica El dia del Senyor de Joan Pau II, o d'algun dels punts del Catecisme de l'Església). Si el germà “malalt” és algú constituït en pública autoritat, que justifica o manté una llei injusta no dubtem —a més de resar— en cercar l'oportunitat per a transmetre-li —de paraula o per escrit— el nostre testimoni . «Nosaltres no podem deixar de dir el que hem vist i sentit» (Ac 4,20). Totes les persones tenen necessitat del Salvador. Quan no acudeixen a Ell és perquè encara no l'han reconegut, potser perquè nosaltres encara no hem sabut anunciar-lo. El fet és que, tan aviat com el reconeixien, «posaven els malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell» (Mc 6,56). Jesús guaria sobretot quan n'hi havia alguns que «posaven» (situaven a l'abast del Senyor) els qui més urgentment havien de menester remei.

Dia litúrgic: Diumenge V (C) de durant l'any 10-2-2013

Text de l'Evangeli (Lc 5,1-11): En una ocasió, Jesús es trobava vora el llac de Genesaret, i la gent s'apinyava al seu voltant per escoltar la paraula de Déu. Llavors veié dues barques amarrades vora l'aigua; els pescadors n'havien baixat i rentaven les xarxes. Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que l'apartés una mica de terra, s'assegué i instruïa la gent de la barca estant. Quan acabà de parlar, digué a Simó: «Tira llac endins i caleu les xarxes per pescar». Simó li respongué: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, ja que tu ho dius, calaré les xarxes». Ho feren així, i van arreplegar tant i tant de peix que les xarxes se'ls esquinçaven. Llavors van fer senyal als companys de l'altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les dues barques que quasi s'enfonsaven. Simó Pere, en veure-ho, es llançà als genolls de Jesús dient: «Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador! Veient una pesca com aquella, ell i tots els qui anaven amb ell no se'n sabien avenir, i igualment passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Jesús digué a Simó: «No tinguis por. D'ara endavant seràs pescador d'homes». Ells tornaren les barques a terra, ho deixaren tot i el van seguir. Comentari: Ja que tu ho dius, calaré les xarxes Avui, l'Evangeli ens ofereix el diàleg, senzill i profund a la vegada, entre Jesús i Simó Pere, diàleg que podríem fer nostre: enmig de les aigües tempestuoses d'aquest món, ens esmercem en nedar contra corrent, tot buscant la bona pesca d'un anunci de l'Evangeli que obtingui una resposta fructuosa... I és aleshores quan ens cau a sobre, indefectiblement, la dura realitat; les nostres forces no són suficients. Necessitem alguna cosa més: la confiança en la Paraula d'aquell que ens ha promès que mai no ens deixarà sols. «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, ja que tu ho dius, calaré les xarxes» (Lc 5,5). Aquesta resposta de Pere la podem entendre en relació a les paraules de Maria a les noces de Canà: «Feu tot el que Ell us digui» (Jn 2,5). I és en el compliment confiat de la voluntat del Senyor quan el nostre treball resulta profitós. I tot, malgrat la nostra limitació de pecadors: «Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador» (Lc 5,8). Sant Ireneu de Lió descobreix un aspecte pedagògic en el pecat: qui és conscient de la seva naturalesa pecadora és capaç de reconèixer la seva condició de criatura, i aquest reconeixement ens posa davant l'evidència d'un Creador que ens ultrapassa. Solament qui, com Pere, ha sabut acceptar la seva limitació està en condicions d'acceptar que els fruits del seu treball apostòlic no són seus, sinó d'Aquell de qui se n'ha servit com d'un instrument. El Senyor crida els Apòstols per a ser pescadors d'homes, però el veritable pescador és Ell: el bon deixeble no és més que la xarxa que arreplega la pesca, i aquesta xarxa solament és efectiva si actua com ho van fer els Apòstols: deixant-ho tot i seguint el Senyor (cf. Lc 5,11).

Dia litúrgic: Dissabte IV de durant l'any 9-2-2013

Text de l'Evangeli (Mc 6,30-34): En aquell temps, els Apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica». Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar. Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament. Comentari: ‘Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica’. Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps Avui, l'Evangeli ens planteja una situació, una necessitat i una paradoxa que són ben actuals. Una situació. Els Apòstols estan “estressats”: «Molta gent anava i venia i no tenien temps ni de menjar» (Mc 6,31). Sovint nosaltres ens veiem abocats al mateix tràfec. La feina exigeix bona part de les nostres energies; la família, on cada membre vol palpar la nostra estimació; les altres activitats en les que ens hem compromès, que ens fan bé i, alhora, beneficien a tercers... Voler és poder? Potser és més assenyat reconèixer que no podem tot allò que voldríem. Una necessitat. El cos, el cap i el cor reclamen un dret: descans. En aquests versets tenim un manual, sovint ignorat, sobre el descans. Hi destaca la comunicació. Els Apòstols «varen explicar tot el que havien fet» (Mc 6,30). Comunicació amb Déu, tot seguint el fil d'allò més pregon del nostre cor. I —quina sorpresa!— trobem que Déu ja espera. I espera trobar-nos amb els nostres cansaments. «Jesús els diu: veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica» (Mc 6,31). En el pla de Déu hi ha un lloc per al descans! És més, la nostra existència, amb tot el seu pes, cal que descansi en Déu. Ho descobrí l'inquiet Agustí: «Ens vau fer per vós i en neguit és el cor nostre mentre no reposa en Vós». El repòs de Déu és creatiu; no “anestèsic”: topar amb el seu amor centra el nostre cor i els nostres pensaments. Una paradoxa. L'escena de l'Evangeli acaba “malament”: els deixebles no poden reposar. El pla de Jesús fracassa: són abordats per la gent. No han pogut “desconnectar”. Nosaltres sovint no podem desempallegar-nos de les nostres obligacions (fills, cònjuge, feina...): seria trair-nos! S'imposa trobar Déu en aquestes realitats. Si hi ha comunicació amb Déu, si el nostre cor reposa en Ell, relativitzarem tensions inútils... i la realitat —nua de quimeres— mostrarà millor l'empremta de Déu. En Ell, allí, hem de reposar!

Dia litúrgic: Divendres IV dedurant l'any 8-2-2013

Text de l'Evangeli (Mc 6,14-29): En aquell temps, l'anomenada de Jesús s'havia estès pertot arreu, i el rei Herodes en va sentir parlar. Alguns deien: «És Joan Baptista que ha ressuscitat d'entre els morts, i per això té el poder d'obrar miracles». D'altres deien: «És Elies». I d'altres: «És un profeta, semblant als antics profetes». Herodes, sentint tot això, deia: «És Joan, el qui jo vaig fer decapitar, que ha ressuscitat». En efecte, Herodes era el qui havia fet agafar Joan, l'havia encadenat i l'havia tancat a la presó, a causa d'Herodies, la dona del seu germà Filip, amb la qual ell s'havia casat. Joan deia a Herodes: «No t'és permès de conviure amb la dona del teu germà». Herodies odiava Joan i el volia fer matar, però no podia, perquè Herodes, sabent que Joan era un home just i sant, el respectava i el protegia; quan el sentia, quedava molt perplex, però l'escoltava de bon grat. L'ocasió es va presentar quan Herodes, amb motiu del seu natalici, va oferir un banquet als seus alts funcionaris, als tribuns de l'exèrcit i als personatges importants de Galilea. Durant el convit entrà la filla d'Herodies a ballar, i va agradar tant a Herodes i als convidats que el rei digué a la noia: «Demana'm el que vulguis i t'ho donaré». I li féu aquest jurament: «Et donaré el que em demanis, ni que sigui la meitat del meu regne». La noia va sortir i preguntà a la seva mare: «Què haig de demanar?». Ella li respongué: «El cap de Joan Baptista». La noia tornà a entrar, se'n va anar decidida cap al rei i li demanà: «Vull que ara mateix em donis en una safata el cap de Joan Baptista». El rei es va posar molt trist, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats no volgué contrariar-la. Immediatament, doncs, envià un guarda amb l'ordre de portar el cap de Joan. El guarda va anar a la presó i el va decapitar. Després dugué el cap en una safata, el donà a la noia, i la noia el donà a la seva mare. Quan els deixebles de Joan ho van saber, anaren a endur-se el seu cos i li donaren sepultura. Comentari: L'anomenada de Jesús s'havia estès pertot arreu, i el rei Herodes en va sentir parlar Avui, en aquest passatge de Marc, se'ns parla de l'anomenada de Jesús —conegut pels seus miracles i ensenyaments—. Era tal aquesta fama que per a alguns es tractava del parent i precursor de Jesús, Joan el Baptista, que hauria ressuscitat d'entre els morts. I així ho volia imaginar Herodes, el qui l'havia fet matar. Però aquest Jesús era molt més que els altres homes de Déu: més que aquell Joan; més que qualsevol dels profetes que parlaven en nom de l'Altíssim: Ell era el Fill de Déu esdevingut Home, Perfecte Déu i Perfecte Home. Aquest Jesús —present entre nosaltres—, com a home, ens pot comprendre i, com a Déu, ens pot concedir tot el que necessitem. Joan, el precursor, que havia estat enviat per Déu abans que Jesús, amb el seu martiri el precedeix també en la seva passió i mort. Ha estat també una mort injustament infligida a un home sant, per part del tetrarca Herodes, segurament a contracor, perquè aquest li tenia apreciació i l'escoltava amb respecte. Però, en fi, Joan era clar i ferm amb el rei quan li retreia la seva conducta mereixedora de blasme, ja que no li era lícit haver pres Herodies com a muller, la dona del seu germà. Herodes havia accedit a la petició que li havia fet la filla d'Herodies, instigada per la seva mare, quan, en un banquet —després de la dansa que havia plagut al rei— davant els invitats jurà a la ballarina de donar-li allò que li demanés. «Què haig de demanar?», pregunta a la mare, que li respon: «El cap de Joan Baptista» (Mc 6,24). I el reietó fa executar el Baptista. Era un jurament que de cap manera l'obligava, ja que era cosa dolenta, contra la justícia i contra la consciència. Una vegada més, l'experiència ensenya que una virtut ha d'anar unida a totes les altres, i totes han de créixer orgànicament, com els dits d'una mà. I també que quan s'incorre en un vici, ve després la corrua dels altres.

Dia litúrgic: Dijous IV dedurant l'any 7-2-2013

Text de l'Evangeli (Mc 6,7-13): En aquell temps, Jesús va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els instruïa dient: «No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits». I els deia encara: «Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells». Ells se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli. Comentari: Jesús va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Ells se'n van anar i predicaven a la gent Avui, l'Evangeli relata la primera de les missions apostòliques. Crist envia els Dotze a predicar, a guarir tota mena de malalts i a preparar els camins de la salvació definitiva. Aquesta és la missió de l'Església, i també la de cada cristià. El Concili Vaticà II afirmà que «la vocació cristiana implica com a tal la vocació a l'apostolat. Cap membre no té una funció passiva. Per tant, qui no maldés pel creixement del cos seria, a causa d'això, inútil tant a tota l'Església com a si mateix». El món actual necessita —com deia Gustave Thibon— un “suplement d'ànima” per tal de poder-lo regenerar. Només Crist amb la seva doctrina és medicina per a les malalties de tot el món. Aquest té les seves crisis. No es tracta només d'una parcial crisi moral, o de valors humans: és una crisi de tot plegat. I el terme més precís per definir-la és el d'una “crisi d'ànima”. Els cristians, amb la gràcia i la doctrina de Jesús, ens trobem enmig de les estructures temporals per tal de vivificar-les i ordenar-les cap al Creador: «Que el món, per la predicació de l'Església, escoltant pugui creure, creient pugui esperar, i esperant pugui estimar» (Sant Agustí). El cristià no pot fugir d'aquest món. Tal com escrivia Bernanos: «Ens heu llançat enmig de la massa, enmig de la multitud com un llevat; reconquerirem, pam a pam, l'univers que el pecat ens va arrabassar; Senyor, us el retornarem tal com el vàrem rebre aquell primer matí dels dies, en tot el seu ordre i en tota la seva santedat». Un dels secrets rau en estimar el món amb tota l'ànima i viure amb amor la missió encomanada per Crist als Apòstols i a tots nosaltres. Amb paraules de sant Josepmaria, «l'apostolat és amor a Déu, que es desborda, amb donació d'un mateix als altres (...). I l'afany d'apostolat és la manifestació exacta, adequada, necessària, de la vida interior». Aquest ha de ser el nostre quotidià testimoni enmig dels homes i al llarg de totes les èpoques.

Dia litúrgic: Dimecres IV de durant l'any 6-2-2013

Text de l'Evangeli (Mc 6,1-6): En aquell temps, Jesús se'n va anar al seu poble, i els seus deixebles el seguiren. El dissabte es posà a ensenyar a la sinagoga. Molts, en sentir-lo, se n'estranyaven i deien: «D'on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans? ¿No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí entre nosaltres?». I no eren capaços d'acceptar-lo. Jesús els digué: «Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva». I no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans. I el sorprenia que no tinguessin fe. Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava. Comentari: D'on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans? Avui l'Evangeli ens mostra com Jesús va a la sinagoga de Natzaret, poble on s'havia criat. El dissabte és el dia dedicat al Senyor i els jueus es reuneixen per escoltar la Paraula de Déu. Jesús va cada dissabte a la sinagoga i allí ensenya, no com els escribes i fariseus, sinó com qui té autoritat (cf. Mc 1,22). Déu ens parla també avui mitjançant l'Escriptura. A la sinagoga es llegien les Escriptures i, després, un dels entesos s'ocupava de comentar-les, tot mostrant-ne el sentit i el missatge que Déu vol transmetre a través d'elles. S'atribueix a sant Agustí aquesta reflexió: «Així com en l'oració nosaltres parlem amb Déu, en la lectura es Déu qui ens parla». El fet que Jesús, Fill de Déu, sigui conegut entre els seus conciutadans pel seu treball, ens ofereix una perspectiva insospitada per a la nostra vida ordinària. El treball professional de cadascun de nosaltres és mitjà d'encontre amb Déu i, per tant, realitat santificable i santificadora. En paraules de sant Josepmaria Escrivá: «La vostra vocació humana és part, i una part important, de la vostra vocació divina. Aquesta és la raó per la qual us heu de santificar, tot contribuint a la santificació dels altres, els vostres iguals, justament santificant el vostre treball i el vostre ambient: aquesta professió o ofici que omple els vostres dies, que dóna una fesomia peculiar a la vostra personalitat humana, que és la vostra manera d'estar en el món; aquesta llar, aquesta família vostra; i aquesta nació, on heu nascut i que estimeu». Acaba el text de l'Evangeli tot dient que Jesús «no pogué fer allí cap miracle (...). I el sorprenia que no tinguessin fe» (Mc 6,5-6). També avui el Senyor ens demana més fe en Ell per a realitzar coses que superen les nostres possibilitats humanes. Els miracles manifesten el poder de Déu i la necessitat que tenim d'Ell en la nostra vida de cada dia.

Dia litúrgic: Dimarts IV de durant l'any 5-2-2013

Santoral 5 de febrer: Santa Àgata, verge i màrtir Text de l'Evangeli (Mc 5,21-43): En aquell temps, Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l'altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i Ell es quedà vora l'aigua. Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus i, suplicant-lo amb insistència, li diu: «La meva filleta s'està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui». Jesús se n'anà amb ell. El seguia molta gent que l'empenyia pertot arreu. Hi havia una dona que patia d'hemorràgies des de feia dotze anys. Havia sofert molt en mans de metges i s'hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré». Immediatament va deixar de perdre sang i sentí dintre d'ella que estava guarida del mal que la turmentava. Jesús s'adonà a l'instant de la força que havia sortit d'ell i es girà per preguntar a la gent: «Qui m'ha tocat la roba?». Els seus deixebles li contestaren: «¿Veus que la gent t'empeny pertot arreu i encara preguntes qui t'ha tocat?». Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, tremolant de por es prosternà davant d'Ell i li va explicar tota la veritat. Jesús li digué: «Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal que et turmentava». Mentre Jesús encara parlava, en van arribar uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li: «La teva filla s'ha mort. Què en trauràs, d'amoïnar el Mestre?». Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga: «No tinguis por; tingues només fe». I no va permetre que l'acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l'aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys. Entra a la casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm». Ells se'n burlaven, però Jesús els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l'acompanyaven, entra al lloc on era la nena, l'agafa per la mà i li diu: «Talita, cum —que vol dir: ‘Noia, aixeca't’». A l'instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren sorpresos i no se'n sabien avenir. Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia. Comentari: Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal Avui l'Evangeli ens presenta dos miracles de Jesús que ens parlen de la fe de dues persones ben diferents. Tant Jaire —un dels caps de la sinagoga— com aquella dona malalta mostren una gran fe: Jaire està segur que Jesús pot guarir la seva filleta, mentre aquella bona dona confia en què un mínim contacte amb la roba de Jesús serà suficient per a lliurar-la d'una malaltia molt greu. I Jesús, perquè són persones de fe, els concedeix el favor que havien anat a buscar. La primera va ser ella, aquella que pensava que no era digna que Jesús li dediqués temps, la que no s'atrevia a molestar el Mestre ni a aquells jueus tan influents. Sense fer soroll s'acosta i, tocant la vora del mantell de Jesús, “arrenca” la seva guarició, i ella tot seguit ho nota en el seu cos. Però Jesús, que sap el que ha passat, no la vol deixar marxar sense adreçar-li unes paraules: «Filla, la teva fe t'ha salvat; vés-te'n en pau, i queda lliure del teu mal» (Mc 5,34). A Jaire, Jesús li demana una fe encara més gran. Com Déu ja havia fet amb Abraham en l'Antic Testament, demanarà una fe contra tota esperança, la fe de les coses impossibles. Li varen comunicar a Jaire la terrible notícia que la seva filleta tot just acabava de morir. Ens podem imaginar el gran dolor que l'envairia en aquell moment, i potser la temptació de la desesperació. I Jesús, que ho havia sentit, li diu: «No temis, tingues fe només» (Mc 5,36). I com aquells patriarques antics, creient contra tota esperança, va veure com Jesús tornava a la vida la seva filleta estimada. Dues grans lliçons de fe per nosaltres. Des de les pàgines de l'Evangeli, Jaire i la dona que patia hemorràgies, juntament amb tants altres, ens parlen de la necessitat de tenir una fe incommovible. Podem fer nostra aquella bonica exclamació evangèlica: «Senyor, sí que crec, però fes que cregui amb més força» (Mc 9,24).

Dia litúrgic: Dilluns IVde durant l'any 4-2-2013

Text de l'Evangeli (Mc 5,1-20): En aquell temps, Jesús amb els seus deixebles va arribar a l'altra banda del llac, al territori dels gerasencs. Així que Jesús saltà de la barca, l'anà a trobar un home posseït d'un esperit maligne, que venia de les coves sepulcrals, el lloc on vivia. Ningú no era capaç de lligar-lo ni tan sols amb una cadena, perquè moltes vegades havia trencat les cadenes i havia trossejat els grillons amb què l'havien volgut lligar. Ningú no tenia prou força per a dominar-lo. Sempre, de nit i de dia, anava pels sepulcres i per les muntanyes, cridant i donant-se cops amb pedres. Quan l'home veié Jesús de lluny estant, corregué, es prosternà davant d'Ell i li digué cridant amb veu forta: «Per què et fiques amb mi, Jesús, Fill del Déu altíssim? Et conjuro per Déu que no em turmentis!». És que Jesús li havia dit: «Esperit maligne, surt d'aquest home!». Jesús li pregunta: «Com et dius?». Ell li respon: «Em dic "Legió", perquè som molts». I demanava a Jesús amb insistència que no el tragués fora d'aquell territori. Hi havia allà pasturant vora la muntanya un gran ramat de porcs. Llavors els esperits malignes van fer a Jesús aquesta súplica: «Envia'ns als porcs, que hi entrarem». Jesús els ho permeté. I tan bon punt els esperits malignes van sortir de l'home i entraren als porcs, el ramat es va tirar al llac des de dalt del precipici; els porcs, que eren uns dos mil, es van ofegar dintre l'aigua. Els porquers van fugir i escamparen la notícia per la ciutat i per la rodalia, i la gent sortí a veure què havia passat. Anaren a trobar Jesús i, quan veieren aquell home que havia estat posseït per la legió, assegut, vestit i amb el seny recobrat, es van espantar molt. Els qui ho havien vist els explicaren què havia passat a l'endimoniat i l'episodi dels porcs. Llavors es posaren a suplicar a Jesús que se n'anés del seu territori. Quan Jesús pujava a la barca, el qui havia estat endimoniat li demanava que el volgués amb ell. Però Jesús no li ho va permetre, i li digué: «Vés a casa teva, amb els teus, i anuncia'ls tot el que el Senyor t'ha fet i com s'ha compadit de tu». Aquell home se n'anà i pregonava per la Decàpolis tot el que Jesús li havia fet, i tothom en quedava sorprès. Comentari: Esperit maligne, surt d'aquest home! Avui trobem un fragment de l'Evangeli que pot provocar el somriure a més d'un. Imaginar-se uns dos mil porcs precipitant-se muntanya avall, no deixa de ser una imatge una mica còmica. Però la veritat és que a aquells porquers no els va fer cap gràcia, es van enfadar d'allò més i li van demanar a Jesús que se n'anés del seu territori. L'actitud dels porquers, tot i que humanament semblaria lògica, no deixa de ser ben recriminable: preferirien haver salvat els seus porcs abans que la curació de l'endimoniat. És a dir, primer els béns materials, que ens proporcionen diners i benestar que no pas la vida en dignitat d'un home que no és dels “nostres”. Perquè el qui estava posseït per un esperit maligne només era una persona que «de nit i de dia anava pels sepulcres i per les muntanyes, cridant i fent-se mal a cops de pedra» (Mc 5,5). Nosaltres tenim moltes vegades aquest perill d'aferrar-nos a allò que és nostre, i desesperar-nos quan perdem allò que és només material. Així, per exemple, el pagès es desespera quan perd una collita fins i tot quan la té assegurada, o el jugador de borsa fa el mateix quan les seves accions perden part del seu valor. En canvi, molt pocs es desesperen veient la fam o el malviure de tants éssers humans, alguns dels quals viuen al costat nostre. Jesús sempre va posar per davant les persones, fins i tot davant de les lleis i dels poderosos del seu temps. Però nosaltres massa vegades pensem només en nosaltres mateixos i en allò que creiem que ens procura felicitat, tot i que l'egoisme mai porta felicitat. Com diria el bisbe brasiler Helder Cámara: «L'egoisme és la font més infal·lible de la infelicitat per a un mateix i pels qui l'envolten».

Dia litúrgic: Diumenge IV(C) de durant l'any 3-2-2013

Text de l'Evangeli (Lc 4,21-30): En aquell temps, Jesús, en la sinagoga de Natzaret, començà dient-los: «Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar». Tothom l'aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca. I deien: «¿No és el fill de Josep, aquest?». Ell els digué: «Ben segur que m'aplicareu aquella dita: ‘Metge, cura't a tu mateix!’. Tot el que hem sentit a dir que feies a Cafarnaüm, fes-ho també aquí al teu poble». I afegí: «Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble. Més encara, us asseguro que en temps d'Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s'estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d'elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu, també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d'ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria». En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d'indignació; es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d'estimbar-lo. Però Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar. Comentari: Cap profeta no és ben rebut al seu poble Avui, en aquest diumenge quart del temps ordinari, la litúrgia continua presentant-nos Jesús tot parlant a la sinagoga de Natzaret. Empalma amb l'Evangeli del diumenge passat, on Jesús llegia a la sinagoga la profecia de Isaïes: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè Ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits (...)» (Lc 4,18-19). Jesús, en acabar la lectura, afirma sense embuts que aquesta profecia es compleix en Ell. L'Evangeli comenta que els de Natzaret s'estranyaven de què dels seus llavis sortissin aquelles paraules de gràcia. El fet que Jesús era ben conegut dels natzarens, ja que havia estat el seu veí durant la infància i joventut, no els predisposava pas a acceptar que era un profeta. Recordem la frase de Natanael: «¿De Natzaret en pot sortir res de bo?» (Jn 1,46). Jesús els hi retreu aquesta incredulitat, recordant allò: «Cap profeta no és ben rebut al seu poble» (Lc 4,24). I els posa l'exemple d'Elies i d'Eliseu, que van fer miracles als forasters, no pas als conciutadans. La reacció dels natzarens fou violenta per demés. Volien estimbar-lo. Quantes vegades pensem que Déu ha de fer les seves accions salvadores tot acoblant-se als nostres grandiloqüents criteris! Ens ofèn que es valgui del que nosaltres considerem poca cosa. Voldríem un Déu espectacular. Però això és propi al temptador, des del pinacle: «Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix» (Lc 4,9). Jesucrist s'ha revelat un Déu humil: el Fill de l'home «no ha pas vingut a ésser servit, sinó a servir» (Mc 10,45). Imitem-lo. No cal, per a salvar les ànimes, ser gran com sant Xavier. La humil Teresa de l'infant Jesús n'és la companya, com a patrona de les missions.

Dia litúrgic: 2 de Febrer: La Presentació del Senyor 2-2-2013

Text de l'Evangeli (Lc 2,22-40): Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: «Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor». Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins. Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb Ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'Ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts». Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l'infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada. Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. L'Infant creixia i s'enfortia, ple d'enteniment; i Déu li havia donat el seu favor. Comentari: Ara, Senyor deixa que el teu servent se'n vagi en pau. Els meus ulls han vist el Salvador Avui, aguantant el fred d'hivern, Simeó aguaita l'arribada del Messies. Fa cinc-cents anys, quan es començava a bastir el Temple, hi hagué una penúria tan gran que els constructors es descoratjaren. Fou aleshores que Ageu profetitzà: «La glòria d'aquest temple serà més gran que la de l'anterior, diu el Senyor de l'univers, i en aquest lloc jo donaré la pau» (Ag 2,9); i afegí que «els tresors més preuats de totes les nacions vindran aquí» (Ag 2,7). Frase que admet diversos significats, «el més preuat», diran alguns, «el desitjat de totes les nacions», afirmarà sant Jeroni. A Simeó l'Esperit Sant «li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor» (Lc 2,26), i avui, «guiat per l'Esperit» ha pujat al Temple. Ell no és levita, ni escriba, ni doctor de la Llei, tan sols és «un home just i pietós que esperava l'hora en què Israel seria consolat» (Lc 2,25). Però l'Esperit Sant bufa allà on vol (cf. Jn 3,8). Ara comprova amb estranyesa que no s'ha fet cap preparatiu, no es veuen banderes, ni garlandes, ni damassos, ni escuts enlloc. Josep i Maria creuen l'esplanada portant l'Infant en braços. «Portals, alceu les llindes; engrandiu-vos portalades eternes, que ha d'entrar el rei de la glòria» (Ps 24,7), clama el salmista. Simeó s'avança a trobar la Mare amb els braços estesos, rep l'Infant i beneeix Déu tot dient: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se'n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el vostre poble» (Lc 2,29-32). Després diu a Maria: «Una espasa et traspassarà l'ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts» (Lc 2,35). Mare!, —li dic— quan arribi el moment d'anar a la casa del Pare, porta-m'hi en braços com a Jesús, que també jo sóc fill teu i sóc nen.

Dia litúrgic: Divendres III de durant l'any 1-2-2013

Text de l'Evangeli (Mc 4,26-34): En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega». Deia també: «A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra». Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la Paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d'escoltar-la. No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles. Comentari: Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor i la terra tota sola dóna fruit Avui Jesús parla a la gent d'una experiència ben propera a la seva vida: «Un home sembra el gra a la terra (...), la llavor germina i creix (...). La terra, tota sola, dóna fruit: primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat» (Mc 4,26-28). Amb aquestes paraules es refereix al Regne de Déu, que consisteix en «la santedat i la gràcia, la Veritat i la Vida, la justícia, l'amor i la pau» (Prefaci de la Solemnitat de Crist Rei), que Jesucrist ens ha vingut a portar. Aquest Regne ha de ser una realitat, en primer lloc, dins de cada u de nosaltres; després al nostre món. En l'ànima de cada cristià, Jesús hi ha sembrat —pel Baptisme— la gràcia, la santedat, la Veritat... Cal que fem créixer aquesta llavor perquè fructifiqui en multitud de bones obres: obres de servei i caritat, d'amabilitat i generositat, de sacrifici per complir bé el nostre deure de cada instant i per fer feliços els qui ens envolten, de pregària constant, de perdó i comprensió, d'esforç per aconseguir créixer en virtuts, d'alegria... Així, aquest Regne de Déu —que comença dins de cadascú— s'estendrà a la nostra família, al nostre poble, a la nostra societat, al nostre món. Perquè el qui viu així, «¿què fa sinó preparar el camí del Senyor (...), a fi que penetri en ell la força de la gràcia, que l'il·lumini la llum de la veritat, que faci rectes els viaranys que menen a Déu?» (Sant Gregori el Gran). La llavor comença petita, com «un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses» (Mc 4,31-32). Per la força de Déu s'escampa i creix amb un vigor sorprenent. Com en els primers temps del cristianisme, Jesús ens demana avui que escampem el seu Regne per tot arreu.