Text de l'Evangeli
(Lc 4,24-30):
En aquell temps, Jesús digué a la gent reunida a la sinagoga de Natzaret: «Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble. Més encara, us asseguro que en temps d'Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s'estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d'elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu, també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d'ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria».
En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d'indignació; es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d'estimbar-lo. Però Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar.
Comentari:
Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble
Avui, escoltem del Senyor que «cap profeta no és ben rebut al seu poble» (Lc 4,24). Aquesta frase —posada en boca de Jesús— ens ha estat per a moltes i molts —en més d'una ocasió— justificació i excusa per no complicar-nos la vida. Jesucrist, de fet, sols ens vol advertir als seus deixebles que les coses no ens seran fàcils i que sovint, entre aquells que se suposa que més ens coneixen, encara ho tindrem més complicat.
L'afirmació de Jesús és el preàmbul de la lliçó que vol donar a la gent reunida a la sinagoga i així obrir els seus ulls a l'evidència que pel sol fet de ser membres del “Poble escollit” no tenen cap garantia de salvació, guariment, purificació (això ho corroborarà amb les dades de la història de la salvació).
Deia, però, que l'afirmació de Jesús, per a moltes i molts ens és, massa sovint, motiu d'excusa per a no “mullar-nos evangèlicament” en el nostre quotidià. Sí, són d'aquelles frases que tots ens hem mig après de memòria i, renoi!, quin efecte!
Sembla com gravada a la nostra consciència particular de manera que quan a l'oficina, en el treball, a la família, en el cercle d'amics, tot el nostre entorn social més proper, hauríem de prendre decisions només comprensibles a la llum de l'Evangeli, aquesta “frase màgica” ens fa tirar enrera com dient-nos: —No val la pena que t'hi escarrassis, cap profeta no és ben rebut a la seva terra! Tenim l'excusa perfecta, la millor de les justificacions, per no haver de donar testimoni, per no recolzar aquell company a qui li està fent una mala jugada l'empresa, o per mirar d'afavorir la reconciliació dins d'aquell matrimoni amic.
Sant Pau s'adreçà, en primer lloc, als seus: va anar a la sinagoga per a «predicar-hi amb valentia, tot conversant sobre el Regne de Déu amb els qui hi anaven i mirava de convèncer-los» (Ac 19,8). Voleu dir que no era això el que Jesús pretenia dir-nos?
Dia litúrgic: Diumenge III (A) de Quaresma 27-3-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 4,5-42):
En aquell temps, Jesús arribà en una població samaritana que es deia Sicar, no gaire lluny de la propietat que Jacob havia donat al seu fill Josep; allà hi havia el pou de Jacob. Jesús, cansat de caminar, s'assegué allí a la vora del pou. Era cap al migdia.
Una dona de Samaria es presentà a pouar aigua. Jesús li diu: «Dóna'm aigua». Els seus deixebles se n'havien anat al poble a comprar menjar. Però la dona samaritana preguntà a Jesús: «Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que sóc samaritana?». Cal recordar que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu: ‘Dóna'm aigua’, ets tu qui li n'hauries demanada, i ell t'hauria donat aigua viva».
La dona li diu: «Senyor, no tens res per a pouar i aquest pou és fondo. D'on la trauràs, l'aigua viva? El nostre pare Jacob ens va donar aquest pou, i en bevia tant ell com els seus fills i el seu bestiar. ¿Que potser ets més gran que no pas ell?». Jesús li respongué: «Tots els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set. Però el qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna». Li diu la dona: «Senyor, doneu-me aigua d'aquesta! Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar». Ell li diu: «Vés a cridar el teu marit i torna». La dona li contesta: «No en tinc, de marit». Li diu Jesús: «Fas bé de dir que no en tens. N'has tingut cinc, i l'home que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat».
La dona li respon: «Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem». Jesús li diu: «Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat».
Li diu la dona: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l'Ungit. Quan Ell vingui, ens ho explicarà tot». Jesús li respon: «Sóc jo, el qui et parla».
En aquell moment arribaren els deixebles. S'estranyaren que parlés amb una dona, però cap d'ells no gosà preguntar-li què volia o per què parlava amb ella. Llavors la dona deixà la gerra i se'n va anar al poble a dir a la gent: «Veniu a veure un home que m'ha dit tot el que he fet. No deu ser el Messies?». La gent va sortir del poble i l'anà a trobar.
Mentrestant, els deixebles el pregaven: «Rabí, mengeu». Però Ell els contestà: «Jo, per menjar, tinc un aliment que vosaltres no coneixeu». Els deixebles es preguntaven entre ells: «És que algú li ha portat menjar?». Jesús els diu: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i dur a terme la seva obra. ¿No teniu costum de dir: ‘Quatre mesos més i ja serem a la sega?’. Doncs bé, jo us dic: alceu els ulls i mireu els camps; ja són rossos, a punt de segar! El segador ja cobra el jornal i recull el gra per a la vida eterna; així s'alegren plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita: ‘Un és el qui sembra i un altre el qui sega’. Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Altres van treballar-hi, i vosaltres us heu beneficiat del seu treball».
Molts dels samaritans d'aquell poble van creure en Ell per la paraula de la dona, que assegurava: «M'ha dit tot el que he fet». Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s'hi va quedar dos dies. Per la paraula d'Ell mateix encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem pel que tu dius. Nosaltres mateixos l'hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món».
Comentari:
Avui, com aquell migdia a Samaria, Jesús s'apropa a la nostra vida, a meitat del nostre camí quaresmal, tot demanant-nos com a la Samaritana: «Dóna'm aigua» (Jn 4,7). «La seva set material —ens comenta Joan Pau II— és signe d'una realitat molt més profunda: manifesta el desig ardent que, tant la dona amb la qui parla com els altres samaritans, s'obrin a la fe».
El Prefaci de la celebració eucarística d'avui ens dirà que aquest diàleg acaba amb un intercanvi salvífic on el Senyor, «(...) quan va demanar a la Samaritana aigua per beure, ja havia fet néixer en ella el do de la fe; i tingué una set tan ardent de la fe d'aquella dona, que va encendre en el seu cor el foc de l'amor diví».
Aquest desig salvador de Jesús esdevingut “set” és, avui dia també, “set” de la nostra fe, de la nostra resposta de fe davant de tantes invitacions quaresmals a la conversió, al canvi, a la reconciliació amb Déu i els germans, a preparar-nos de la millor manera possible per a rebre una nova vida de ressuscitats en la Pasqua que se'ns apropa.
«Sóc jo, el qui et parla» (Jn 4,26): aquesta directa i palesa confessió de Jesús sobre la seva missió, cosa que abans no havia fet amb ningú, mostra igualment l'amor de Déu que es fa més recerca del pecador i promesa de salvació que saciarà abundosament el desig humà de la Vida vertadera. És així que, més endavant en aquest mateix Evangeli, Jesús proclamarà: «Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè diu l'Escriptura: ‘Del seu interior brollaran rius d'aigua viva’» (Jn 7,37b-38). Per això, el teu compromís és avui sortir de tu mateix i dir als homes: «Veniu a veure un home que m'ha dit...» (Jn 4,29).
(Jn 4,5-42):
En aquell temps, Jesús arribà en una població samaritana que es deia Sicar, no gaire lluny de la propietat que Jacob havia donat al seu fill Josep; allà hi havia el pou de Jacob. Jesús, cansat de caminar, s'assegué allí a la vora del pou. Era cap al migdia.
Una dona de Samaria es presentà a pouar aigua. Jesús li diu: «Dóna'm aigua». Els seus deixebles se n'havien anat al poble a comprar menjar. Però la dona samaritana preguntà a Jesús: «Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que sóc samaritana?». Cal recordar que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu: ‘Dóna'm aigua’, ets tu qui li n'hauries demanada, i ell t'hauria donat aigua viva».
La dona li diu: «Senyor, no tens res per a pouar i aquest pou és fondo. D'on la trauràs, l'aigua viva? El nostre pare Jacob ens va donar aquest pou, i en bevia tant ell com els seus fills i el seu bestiar. ¿Que potser ets més gran que no pas ell?». Jesús li respongué: «Tots els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set. Però el qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna». Li diu la dona: «Senyor, doneu-me aigua d'aquesta! Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar». Ell li diu: «Vés a cridar el teu marit i torna». La dona li contesta: «No en tinc, de marit». Li diu Jesús: «Fas bé de dir que no en tens. N'has tingut cinc, i l'home que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat».
La dona li respon: «Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem». Jesús li diu: «Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat».
Li diu la dona: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l'Ungit. Quan Ell vingui, ens ho explicarà tot». Jesús li respon: «Sóc jo, el qui et parla».
En aquell moment arribaren els deixebles. S'estranyaren que parlés amb una dona, però cap d'ells no gosà preguntar-li què volia o per què parlava amb ella. Llavors la dona deixà la gerra i se'n va anar al poble a dir a la gent: «Veniu a veure un home que m'ha dit tot el que he fet. No deu ser el Messies?». La gent va sortir del poble i l'anà a trobar.
Mentrestant, els deixebles el pregaven: «Rabí, mengeu». Però Ell els contestà: «Jo, per menjar, tinc un aliment que vosaltres no coneixeu». Els deixebles es preguntaven entre ells: «És que algú li ha portat menjar?». Jesús els diu: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i dur a terme la seva obra. ¿No teniu costum de dir: ‘Quatre mesos més i ja serem a la sega?’. Doncs bé, jo us dic: alceu els ulls i mireu els camps; ja són rossos, a punt de segar! El segador ja cobra el jornal i recull el gra per a la vida eterna; així s'alegren plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita: ‘Un és el qui sembra i un altre el qui sega’. Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Altres van treballar-hi, i vosaltres us heu beneficiat del seu treball».
Molts dels samaritans d'aquell poble van creure en Ell per la paraula de la dona, que assegurava: «M'ha dit tot el que he fet». Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s'hi va quedar dos dies. Per la paraula d'Ell mateix encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem pel que tu dius. Nosaltres mateixos l'hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món».
Comentari:
Avui, com aquell migdia a Samaria, Jesús s'apropa a la nostra vida, a meitat del nostre camí quaresmal, tot demanant-nos com a la Samaritana: «Dóna'm aigua» (Jn 4,7). «La seva set material —ens comenta Joan Pau II— és signe d'una realitat molt més profunda: manifesta el desig ardent que, tant la dona amb la qui parla com els altres samaritans, s'obrin a la fe».
El Prefaci de la celebració eucarística d'avui ens dirà que aquest diàleg acaba amb un intercanvi salvífic on el Senyor, «(...) quan va demanar a la Samaritana aigua per beure, ja havia fet néixer en ella el do de la fe; i tingué una set tan ardent de la fe d'aquella dona, que va encendre en el seu cor el foc de l'amor diví».
Aquest desig salvador de Jesús esdevingut “set” és, avui dia també, “set” de la nostra fe, de la nostra resposta de fe davant de tantes invitacions quaresmals a la conversió, al canvi, a la reconciliació amb Déu i els germans, a preparar-nos de la millor manera possible per a rebre una nova vida de ressuscitats en la Pasqua que se'ns apropa.
«Sóc jo, el qui et parla» (Jn 4,26): aquesta directa i palesa confessió de Jesús sobre la seva missió, cosa que abans no havia fet amb ningú, mostra igualment l'amor de Déu que es fa més recerca del pecador i promesa de salvació que saciarà abundosament el desig humà de la Vida vertadera. És així que, més endavant en aquest mateix Evangeli, Jesús proclamarà: «Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè diu l'Escriptura: ‘Del seu interior brollaran rius d'aigua viva’» (Jn 7,37b-38). Per això, el teu compromís és avui sortir de tu mateix i dir als homes: «Veniu a veure un home que m'ha dit...» (Jn 4,29).
Dia litúrgic: Dimecres II de Quaresma 23.3.2011
Text de l'Evangeli
(Mt 20,17-28):
En aquell temps, mentre Jesús pujava a Jerusalem va prendre a part els dotze deixebles i pel camí els digué: «Ara pugem a Jerusalem, i el Fill de l'home serà entregat als grans sacerdots i als mestres de la Llei, el condemnaran a mort i el posaran en mans dels pagans perquè l'escarneixin, l'assotin i el crucifiquin; però el tercer dia ressuscitarà».
Llavors la mare dels fills de Zebedeu va anar amb els seus fills a trobar Jesús i es prosternà per fer-li una petició. Jesús li preguntà: «Què demanes?». Ella li respongué: «Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra». Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo he de beure?». Ells li responen: «Sí que podem». Jesús els diu: «Prou que beureu la meva copa, però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat».
Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra els dos germans. Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom».
Comentari: )
Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor
Avui, l'Església —inspirada per l'Esperit Sant— ens proposa en aquest temps de Quaresma un text en el que Jesús planteja als seus deixebles —i, per tant, també a nosaltres— un canvi de mentalitat. Jesús avui capgira les mentalitats humanes i terrenals dels seus deixebles i els obre un nou horitzó de comprensió sobre quin ha de ser l'estil de vida dels seus seguidors.
Les nostres inclinacions naturals ens mouen vers el desig de dominar les coses i les persones, manar i donar ordres, que es faci el que a nosaltres ens agrada, que la gent ens reconegui un status, una posició. Doncs bé, el camí que Jesús ens proposa és l'oposat: «Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau» (Mt 20,26-27). “Servidor”, “esclau”: no podem romandre solament en l'enunciat de les paraules!; les hem escoltades centenars de vegades, hem de ser capaços d'entrar en contacte amb la realitat que signifiquen, i confrontar dita realitat amb les nostres actituds i capteniments.
El Concili Vaticà II ha afirmat que «l'home assoleix la seva plenitud a través del servei i del lliurament als altres». En aquest cas, tenim la impressió que donem la vida, quan en realitat l'estem trobant. L'home que no viu per a servir no serveix per a viure. I en aquesta actitud, el nostre model és el mateix Crist —l'Home plenament home—, ja que «el Fill de l'home, no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mt 20,28).
Esdevenir servidor, esclau, tal com ens ho demana Jesús és quelcom impossible per a nosaltres. Resta fora de l'abast de la nostra pobra voluntat: hem d'implorar, esperar i desitjar intensament que se'ns concedeixin aquests dons. La Quaresma i les seves pràctiques quaresmals —dejuni, almoina i oració— ens recorden que per a rebre aquests dons ens hi hem de disposar adequadament.
(Mt 20,17-28):
En aquell temps, mentre Jesús pujava a Jerusalem va prendre a part els dotze deixebles i pel camí els digué: «Ara pugem a Jerusalem, i el Fill de l'home serà entregat als grans sacerdots i als mestres de la Llei, el condemnaran a mort i el posaran en mans dels pagans perquè l'escarneixin, l'assotin i el crucifiquin; però el tercer dia ressuscitarà».
Llavors la mare dels fills de Zebedeu va anar amb els seus fills a trobar Jesús i es prosternà per fer-li una petició. Jesús li preguntà: «Què demanes?». Ella li respongué: «Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra». Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo he de beure?». Ells li responen: «Sí que podem». Jesús els diu: «Prou que beureu la meva copa, però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat».
Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra els dos germans. Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom».
Comentari: )
Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor
Avui, l'Església —inspirada per l'Esperit Sant— ens proposa en aquest temps de Quaresma un text en el que Jesús planteja als seus deixebles —i, per tant, també a nosaltres— un canvi de mentalitat. Jesús avui capgira les mentalitats humanes i terrenals dels seus deixebles i els obre un nou horitzó de comprensió sobre quin ha de ser l'estil de vida dels seus seguidors.
Les nostres inclinacions naturals ens mouen vers el desig de dominar les coses i les persones, manar i donar ordres, que es faci el que a nosaltres ens agrada, que la gent ens reconegui un status, una posició. Doncs bé, el camí que Jesús ens proposa és l'oposat: «Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau» (Mt 20,26-27). “Servidor”, “esclau”: no podem romandre solament en l'enunciat de les paraules!; les hem escoltades centenars de vegades, hem de ser capaços d'entrar en contacte amb la realitat que signifiquen, i confrontar dita realitat amb les nostres actituds i capteniments.
El Concili Vaticà II ha afirmat que «l'home assoleix la seva plenitud a través del servei i del lliurament als altres». En aquest cas, tenim la impressió que donem la vida, quan en realitat l'estem trobant. L'home que no viu per a servir no serveix per a viure. I en aquesta actitud, el nostre model és el mateix Crist —l'Home plenament home—, ja que «el Fill de l'home, no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mt 20,28).
Esdevenir servidor, esclau, tal com ens ho demana Jesús és quelcom impossible per a nosaltres. Resta fora de l'abast de la nostra pobra voluntat: hem d'implorar, esperar i desitjar intensament que se'ns concedeixin aquests dons. La Quaresma i les seves pràctiques quaresmals —dejuni, almoina i oració— ens recorden que per a rebre aquests dons ens hi hem de disposar adequadament.
Dia litúrgic: Dimarts II de Quaresma 22-3-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 23,1-12):
En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de "rabí", o sigui "mestre".
»Però vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit».
Comentari:
De mestre només en teniu un, de pare només en teniu un, de guia només en teniu un
Avui, més que mai, hem de treballar per la nostra salvació personal i comunitària, com diu sant Pau, amb respecte i serietat, ja que «ara és el dia de salvació» (2Co 6,2). El temps quaresmal és una oportunitat sagrada donada pel nostre Pare per tal que, amb una actitud de profunda conversió, revitalitzem els nostres valors personals, reconeguem les nostres errades i ens penedim dels nostres pecats, de manera que la nostra vida esdevingui —per l'acció de l'Esperit Sant— una vida més plena i madura.
Amb vista a adequar el nostre capteniment al del Senyor Jesús és fonamental un gest d'humilitat, tal com diu el Papa Benet: «Que jo em reconegui com el que sóc, una creatura fràgil, feta de terra, destinada a la terra, però, a més, feta a imatge de Déu i destinada a Ell».
En l'època de Jesús hi havia molts "models" que pregaven i actuaven per a ser vistos, per a ser reverenciats: pura fantasia, personatges de cartró, que no podien estimular la creixença i la maduresa dels seus veïns. Llurs actituds i comportaments no mostraven el camí que mena envers Déu: «No actueu com ells, perquè diuen i no fan» (Mt 23,3).
La societat actual també ens mostra una infinitat de models de capteniment que aboquen a una existència vertiginosa, esbojarrada, tot afeblint el sentit de transcendència. No deixem que aquests falsos referents ens facin perdre de vista el veritable mestre: «De mestre només en teniu un, de pare només en teniu un, de guia només en teniu un: que és el Crist» (Mt 23,8.9.10).
Aprofitem, doncs, la quaresma per tal d'envigorir les nostres conviccions com a deixebles de Jesucrist. Provem de tenir moments sagrats de "desert" on ens retrobem amb nosaltres mateixos i amb el vertader model i mestre. I enfront de les situacions concretes en què no sabem com reaccionar, ens podríem preguntar: què en diria Jesús?, com actuaria Jesús?
(Mt 23,1-12):
En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de "rabí", o sigui "mestre".
»Però vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit».
Comentari:
De mestre només en teniu un, de pare només en teniu un, de guia només en teniu un
Avui, més que mai, hem de treballar per la nostra salvació personal i comunitària, com diu sant Pau, amb respecte i serietat, ja que «ara és el dia de salvació» (2Co 6,2). El temps quaresmal és una oportunitat sagrada donada pel nostre Pare per tal que, amb una actitud de profunda conversió, revitalitzem els nostres valors personals, reconeguem les nostres errades i ens penedim dels nostres pecats, de manera que la nostra vida esdevingui —per l'acció de l'Esperit Sant— una vida més plena i madura.
Amb vista a adequar el nostre capteniment al del Senyor Jesús és fonamental un gest d'humilitat, tal com diu el Papa Benet: «Que jo em reconegui com el que sóc, una creatura fràgil, feta de terra, destinada a la terra, però, a més, feta a imatge de Déu i destinada a Ell».
En l'època de Jesús hi havia molts "models" que pregaven i actuaven per a ser vistos, per a ser reverenciats: pura fantasia, personatges de cartró, que no podien estimular la creixença i la maduresa dels seus veïns. Llurs actituds i comportaments no mostraven el camí que mena envers Déu: «No actueu com ells, perquè diuen i no fan» (Mt 23,3).
La societat actual també ens mostra una infinitat de models de capteniment que aboquen a una existència vertiginosa, esbojarrada, tot afeblint el sentit de transcendència. No deixem que aquests falsos referents ens facin perdre de vista el veritable mestre: «De mestre només en teniu un, de pare només en teniu un, de guia només en teniu un: que és el Crist» (Mt 23,8.9.10).
Aprofitem, doncs, la quaresma per tal d'envigorir les nostres conviccions com a deixebles de Jesucrist. Provem de tenir moments sagrats de "desert" on ens retrobem amb nosaltres mateixos i amb el vertader model i mestre. I enfront de les situacions concretes en què no sabem com reaccionar, ens podríem preguntar: què en diria Jesús?, com actuaria Jesús?
Dia litúrgic: Dilluns II de Quaresma
Text de l'Evangeli
(Lc 6,36-38):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats».
Comentari:
Doneu i Déu us donarà
Avui, l'Evangeli de Lluc ens proclama un missatge més dens que breu, i pla que n'és de breu! El podem reduir a dos punts: un emmarcament de misericòrdia i un contingut de justícia.
En primer lloc, un emmarcament de misericòrdia. En efecte, la consigna de Jesús hi cimeja com a norma i hi resplendeix com a ambient. Norma absoluta: si el nostre Pare del cel és misericordiós, nosaltres, com a fills seus, també ho hem de ser. I el Pare, ho és tant! El verset anterior afirma: «(...) I sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i dolents» (Lc 6,35).
En segon lloc, un contingut de justícia. En efecte, ens trobem davant d'una mena de “llei del talió” a les antípodes de (inversa a) la bandejada per Jesús («Ull per ull, dent per dent»). Aquí, en quatre moments successius, el diví Mestre ens alliçona, primer, amb dues negacions; després, amb dues afirmacions. Negacions: «No judiqueu, i Déu no us judicarà»; «No condemneu, i Déu no us condemnarà». Afirmacions: «Absoleu, i Déu us absoldrà»; «Doneu, i Déu us donarà».
Apliquem-ho concisament a la nostra vida de cada dia, aturant-nos especialment en la quarta consigna, com fa Jesús. Fem un clar i valent examen de consciència: si en matèria familiar, cultural, econòmica i política el Senyor jutgés i condemnés el nostre món com el món jutja i condemna, qui s'aguantaria davant el seu tribunal? (En tornar a casa i llegir el diari o escoltar les notícies, pensem només en el món de la política). Si el Senyor ens perdonés com ho fem ordinàriament els homes, quantes persones i institucions assolirien la plena reconciliació?
La quarta consigna mereix, però, una reflexió particular, ja que, en ella, la bona llei del talió que estem considerant esdevé d'alguna manera superada. En efecte, si donem ens donaran en la mateixa proporció? No! Si donem, rebrem —notem-ho bé— una mesura «bona, atapeïda, sacsejada i curulla» (Lc 6,38). I és a la claror d'aquesta desproporció beneïda que som exhortats a donar prèviament. Preguntem-nos: quan dono, dono bé, dono molt, dono triant el millor, dono amb plenitud?
(Lc 6,36-38):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats».
Comentari:
Doneu i Déu us donarà
Avui, l'Evangeli de Lluc ens proclama un missatge més dens que breu, i pla que n'és de breu! El podem reduir a dos punts: un emmarcament de misericòrdia i un contingut de justícia.
En primer lloc, un emmarcament de misericòrdia. En efecte, la consigna de Jesús hi cimeja com a norma i hi resplendeix com a ambient. Norma absoluta: si el nostre Pare del cel és misericordiós, nosaltres, com a fills seus, també ho hem de ser. I el Pare, ho és tant! El verset anterior afirma: «(...) I sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i dolents» (Lc 6,35).
En segon lloc, un contingut de justícia. En efecte, ens trobem davant d'una mena de “llei del talió” a les antípodes de (inversa a) la bandejada per Jesús («Ull per ull, dent per dent»). Aquí, en quatre moments successius, el diví Mestre ens alliçona, primer, amb dues negacions; després, amb dues afirmacions. Negacions: «No judiqueu, i Déu no us judicarà»; «No condemneu, i Déu no us condemnarà». Afirmacions: «Absoleu, i Déu us absoldrà»; «Doneu, i Déu us donarà».
Apliquem-ho concisament a la nostra vida de cada dia, aturant-nos especialment en la quarta consigna, com fa Jesús. Fem un clar i valent examen de consciència: si en matèria familiar, cultural, econòmica i política el Senyor jutgés i condemnés el nostre món com el món jutja i condemna, qui s'aguantaria davant el seu tribunal? (En tornar a casa i llegir el diari o escoltar les notícies, pensem només en el món de la política). Si el Senyor ens perdonés com ho fem ordinàriament els homes, quantes persones i institucions assolirien la plena reconciliació?
La quarta consigna mereix, però, una reflexió particular, ja que, en ella, la bona llei del talió que estem considerant esdevé d'alguna manera superada. En efecte, si donem ens donaran en la mateixa proporció? No! Si donem, rebrem —notem-ho bé— una mesura «bona, atapeïda, sacsejada i curulla» (Lc 6,38). I és a la claror d'aquesta desproporció beneïda que som exhortats a donar prèviament. Preguntem-nos: quan dono, dono bé, dono molt, dono triant el millor, dono amb plenitud?
Dia litúrgic: Diumenge II (A) de Quaresma 20-3-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 17,1-9):
En aquell temps, Jesús va prendre amb Ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, se'ls endugué a part dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; la seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. Llavors se'ls van aparèixer Moisès i Elies, que conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús: «Senyor, és bo que estiguem aquí dalt. Si vols, hi faré tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies».
Encara parlava, quan els cobrí un núvol lluminós, i una veu digué des del núvol: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo». Els deixebles, en sentir-ho, es van prosternar amb el front fins a terra, plens de gran temor. Jesús s'acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Ells van alçar els ulls i no veieren ningú més que Jesús tot sol. Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va donar aquesta ordre: «No digueu res a ningú d'aquesta visió fins que el Fill de l'home hagi ressuscitat d'entre els morts».
Comentari:
Es transfigurà davant d'ells
Avui, camí de la Setmana Santa, la litúrgia de la Paraula ens mostra la Transfiguració de Jesucrist. Tot i que en el nostre calendari hi ha una dia litúrgic festiu reservat per aquest esdeveniment (el 6 d'agost), ara se'ns convida a contemplar la mateixa escena en el seu íntim lligam amb els fets de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor.
En efecte, s'acostava la Passió per a Jesús i sis dies abans de pujar al Tabor ho va anunciar amb tota claredat: els havia dit que «calia que Ell anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia» (Mt 16,21).
Però els deixebles no estaven preparats per veure sofrir el seu Senyor. Ell, que sempre s'havia mostrat compassiu amb els desvalguts, que havia tornat la blancor a la pell macada per la lepra, que havia il·luminat els ulls de tants cecs, i que havia fet moure membres esguerrats, ara no podia ser que el seu cos es desfigurés a causa dels cops i les fuetades. I, amb tot, Ell afirma sense rebaixes: «Calia que patís». Incomprensible! Impossible!
Malgrat totes les incomprensions, però, Jesús sap a què ha vingut a aquest món. Sap que ha d'assumir tota la feblesa i el dolor que aclapara la humanitat, per a poder-la divinitzar i, així, rescatar-la del cercle viciós del pecat i de la mort, de tal manera que aquesta —la mort— vençuda, ja no tingui esclavitzats els homes, creats a imatge i semblança de Déu.
Per això, la Transfiguració és una esplèndida icona de la nostra redempció, on la carn del Senyor es mostra en l'esclat de la resurrecció. Així, si amb l'anunci de la Passió provocà angoixa en els Apòstols, amb el fulgor de la seva divinitat els aferma l'esperança i els anticipa el goig pasqual, encara que, ni Pere, ni Jaume, ni Joan no sàpiguen ben bé què vol dir això de... ressuscitar d'entre els morts (cf. Mt 17,9). Ja ho sabran!
(Mt 17,1-9):
En aquell temps, Jesús va prendre amb Ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, se'ls endugué a part dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; la seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. Llavors se'ls van aparèixer Moisès i Elies, que conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús: «Senyor, és bo que estiguem aquí dalt. Si vols, hi faré tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies».
Encara parlava, quan els cobrí un núvol lluminós, i una veu digué des del núvol: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo». Els deixebles, en sentir-ho, es van prosternar amb el front fins a terra, plens de gran temor. Jesús s'acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Ells van alçar els ulls i no veieren ningú més que Jesús tot sol. Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va donar aquesta ordre: «No digueu res a ningú d'aquesta visió fins que el Fill de l'home hagi ressuscitat d'entre els morts».
Comentari:
Es transfigurà davant d'ells
Avui, camí de la Setmana Santa, la litúrgia de la Paraula ens mostra la Transfiguració de Jesucrist. Tot i que en el nostre calendari hi ha una dia litúrgic festiu reservat per aquest esdeveniment (el 6 d'agost), ara se'ns convida a contemplar la mateixa escena en el seu íntim lligam amb els fets de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor.
En efecte, s'acostava la Passió per a Jesús i sis dies abans de pujar al Tabor ho va anunciar amb tota claredat: els havia dit que «calia que Ell anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia» (Mt 16,21).
Però els deixebles no estaven preparats per veure sofrir el seu Senyor. Ell, que sempre s'havia mostrat compassiu amb els desvalguts, que havia tornat la blancor a la pell macada per la lepra, que havia il·luminat els ulls de tants cecs, i que havia fet moure membres esguerrats, ara no podia ser que el seu cos es desfigurés a causa dels cops i les fuetades. I, amb tot, Ell afirma sense rebaixes: «Calia que patís». Incomprensible! Impossible!
Malgrat totes les incomprensions, però, Jesús sap a què ha vingut a aquest món. Sap que ha d'assumir tota la feblesa i el dolor que aclapara la humanitat, per a poder-la divinitzar i, així, rescatar-la del cercle viciós del pecat i de la mort, de tal manera que aquesta —la mort— vençuda, ja no tingui esclavitzats els homes, creats a imatge i semblança de Déu.
Per això, la Transfiguració és una esplèndida icona de la nostra redempció, on la carn del Senyor es mostra en l'esclat de la resurrecció. Així, si amb l'anunci de la Passió provocà angoixa en els Apòstols, amb el fulgor de la seva divinitat els aferma l'esperança i els anticipa el goig pasqual, encara que, ni Pere, ni Jaume, ni Joan no sàpiguen ben bé què vol dir això de... ressuscitar d'entre els morts (cf. Mt 17,9). Ja ho sabran!
Dia litúrgic: 19 de Març: Sant Josep, espòs de la Verge Maria
Text de l'Evangeli
(Mt 1,16.18-21.24a):
Jacob va ser el pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Messies. El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial.
Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble». Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat.
Comentari:
Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa
Avui celebra l'Església la solemnitat de Sant Josep, l'espòs de Maria. És com un parèntesi alegre dins l'austeritat de la Quaresma. Però la joia d'aquesta festa no és un obstacle per a continuar avançant en el camí de conversió, propi del temps quaresmal.
Bo és aquell que, mirant enlaire, fa esforços perquè la pròpia vida s'acomodi al pla de Déu. I és bo aquell que, mirant els altres, procura interpretar sempre en bon sentit totes les accions que realitzen i salvar la bona fama. En els dos aspectes de bondat, se'ns presenta Sant Josep en l'Evangeli d'avui.
Déu té sobre cadascun de nosaltres un pla d'amor, ja que «Déu és amor» (1Jn 4,8). Però la duresa de la vida fa que algunes vegades no el sapiguem descobrir. Lògicament, ens queixem i ens resistim a acceptar les creus.
No li havia de ser fàcil a Sant Josep veure que Maria «abans de viure junts esperava un fill per obra de l'Esperit Sant » (Mt 1,18). Es proposava de desfer l'acord matrimonial, però «en secret» (Mt 1,19). I a la vegada, quan «se li aparegué en somni un àngel del Senyor» (Mt 1,20), revelant-li que ell havia de ser-ne el pare legal, ho accepta tot seguit «i la va prendre a casa» (Mt 1,24).
La Quaresma és una bona ocasió per a descobrir què n'espera Déu de nosaltres, i reforçar el nostre desig de dur-ho a la pràctica. Demanem al bon Déu «per intercessió de l'Espòs de Maria», com direm en la col·lecta de la missa, que avancem en el nostre camí de conversió tot imitant Sant Josep en l'acceptació de la voluntat de Déu i en l'exercici de la caritat amb el proïsme. Alhora, tinguem present que «si tota l'Església santa està endeutada amb la Verge Mare, ja que per Ella va rebre Crist, així també, després d'Ella, Sant Josep és el més digne del nostre agraïment i reverència» (Sant Bernardí de Siena).
Dia litúrgic: Divendres I de Quaresma 18-3-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 5,20-26):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us dic que, si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel. Ja sabeu que es va dir als antics: ‘No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal’. Doncs jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l'insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l'infern.
»Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. Afanya't a arribar a un acord amb el qui et vol denunciar, mentre vas amb ell camí del tribunal, no sigui cas que et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T'ho asseguro: no en sortiràs que no hagis pagat fins l'últim cèntim».
Comentari:
Deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà
Avui, el Senyor, en parlar-nos del que s'escau en els nostres cors, ens convida a convertir-nos. El manament diu «No matis» (Mt 5,21), però Jesús ens recorda que existeixen altres formes de barrar la vida als altres. Podem privar-los de la vida, per exemple, conservant en el nostre cor una excessiva ira envers ells, o no tractant-los amb respecte i, àdhuc, insultant-los (cf. Mt 5,22).
El Senyor ens crida a esdevenir persones íntegres: «Deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà» (Mt 5,24), és a dir, la fe que professem en celebrar la Litúrgia hauria d'influir en la nostra vida quotidiana i afectar el nostre capteniment. És per això que Jesús ens demana de reconciliar-nos amb els nostres enemics. Una primera passa en aquest camí de reconciliació és pregar pels nostres enemics, tal com Jesús ho demana. Si ens resulta difícil, aleshores, seria adient recordar i reviure en la nostra imaginació Jesucrist morint per aquells que ens desagraden. Si hem estat greument danyats pels altres, mirem de pregar per tal que cicatritzi el dolorós record i per tal d'assolir la gràcia de poder perdonar. I, alhora que preguem, demanem al Senyor que retrocedeixi amb nosaltres en el temps i al lloc de la ferida —tot reemplaçant-la amb amor— amb vista a esdevenir lliures per a reeixir perdonar.
En paraules de Benet XVI, «si volem presentar-nos davant d'Ell, també hem de posar-nos en camí per anar a l'encontre els uns amb els altres. Per això, cal aprendre la gran lliçó del perdó: no hem de permetre que s'insinuï en el cor el corc del ressentiment, sinó que hem d'obrir el cor a la magnanimitat de l'escolta de l'altre, obrir el cor a la comprensió, a la possible acceptació de les seves disculpes i al generós oferiment de les pròpies».
(Mt 5,20-26):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us dic que, si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel. Ja sabeu que es va dir als antics: ‘No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal’. Doncs jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l'insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l'infern.
»Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. Afanya't a arribar a un acord amb el qui et vol denunciar, mentre vas amb ell camí del tribunal, no sigui cas que et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T'ho asseguro: no en sortiràs que no hagis pagat fins l'últim cèntim».
Comentari:
Deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà
Avui, el Senyor, en parlar-nos del que s'escau en els nostres cors, ens convida a convertir-nos. El manament diu «No matis» (Mt 5,21), però Jesús ens recorda que existeixen altres formes de barrar la vida als altres. Podem privar-los de la vida, per exemple, conservant en el nostre cor una excessiva ira envers ells, o no tractant-los amb respecte i, àdhuc, insultant-los (cf. Mt 5,22).
El Senyor ens crida a esdevenir persones íntegres: «Deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà» (Mt 5,24), és a dir, la fe que professem en celebrar la Litúrgia hauria d'influir en la nostra vida quotidiana i afectar el nostre capteniment. És per això que Jesús ens demana de reconciliar-nos amb els nostres enemics. Una primera passa en aquest camí de reconciliació és pregar pels nostres enemics, tal com Jesús ho demana. Si ens resulta difícil, aleshores, seria adient recordar i reviure en la nostra imaginació Jesucrist morint per aquells que ens desagraden. Si hem estat greument danyats pels altres, mirem de pregar per tal que cicatritzi el dolorós record i per tal d'assolir la gràcia de poder perdonar. I, alhora que preguem, demanem al Senyor que retrocedeixi amb nosaltres en el temps i al lloc de la ferida —tot reemplaçant-la amb amor— amb vista a esdevenir lliures per a reeixir perdonar.
En paraules de Benet XVI, «si volem presentar-nos davant d'Ell, també hem de posar-nos en camí per anar a l'encontre els uns amb els altres. Per això, cal aprendre la gran lliçó del perdó: no hem de permetre que s'insinuï en el cor el corc del ressentiment, sinó que hem d'obrir el cor a la magnanimitat de l'escolta de l'altre, obrir el cor a la comprensió, a la possible acceptació de les seves disculpes i al generós oferiment de les pròpies».
Dia litúrgic: Dijous I de Quaresma 17-3-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 7,7-12):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren. ¿Qui de vosaltres, si el seu fill li demana pa, li donarà una pedra? O bé, si li demana peix, li donarà una serp? Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el vostre Pare del cel donarà coses bones als qui les hi demanen. Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes».
Comentari:
El qui demana, rep; el qui cerca, troba
Avui, Jesús ens parla de la necessitat i el poder de l'oració. No podem entendre la vida cristiana sense relació amb Déu, i en aquesta relació, la pregària ocupa un lloc central. Mentre vivim en aquest món, els cristians ens trobem en un camí de pelegrinatge, però la pregària ens atansa a Déu, ens obre les portes del seu amor immens i ens anticipa ja les delícies del cel. Per això, la vida cristiana és una contínua petició i recerca: «Demaneu i Déu us donarà; cerqueu i trobareu; truqueu i Déu us obrirà» (Mt 7,7), ens diu Jesús.
Al mateix temps, l'oració va transformant el cor de pedra en un cor de carn: «Si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el vostre Pare del cel donarà coses bones als qui les hi demanen» (Mt 7,11). El resum millor que podem demanar a Déu es troba en el Parenostre: «Vingui a nosaltres el vostre Regne, faci's la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel» (cf. Mt 6,10). Per tant, no podem demanar en la pregària qualsevol cosa, sinó allò que sigui realment un bé. Ningú no desitja un dany per a ell, per això, tampoc no ho podem voler per als altres.
Hi ha qui es queixa que Déu no l'escolta, perquè no veu els resultats de manera immediata o perquè pensa que Déu no l'estima. En casos així, no ens vindrà pas malament recordar aquest consell de sant Jeroni: «És cert que Déu dóna a qui li ho demana, que el qui cerca troba, i a qui truca li obren: es veu clarament que aquell que no ha rebut, que no ha trobat, ni li han obert, és perquè no ha demanat bé, no ha cercat bé, ni ha trucat bé a la porta». Demanem, doncs, en primer lloc a Déu que faci el nostre cor bondadós com el de Jesucrist.
(Mt 7,7-12):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren. ¿Qui de vosaltres, si el seu fill li demana pa, li donarà una pedra? O bé, si li demana peix, li donarà una serp? Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el vostre Pare del cel donarà coses bones als qui les hi demanen. Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes».
Comentari:
El qui demana, rep; el qui cerca, troba
Avui, Jesús ens parla de la necessitat i el poder de l'oració. No podem entendre la vida cristiana sense relació amb Déu, i en aquesta relació, la pregària ocupa un lloc central. Mentre vivim en aquest món, els cristians ens trobem en un camí de pelegrinatge, però la pregària ens atansa a Déu, ens obre les portes del seu amor immens i ens anticipa ja les delícies del cel. Per això, la vida cristiana és una contínua petició i recerca: «Demaneu i Déu us donarà; cerqueu i trobareu; truqueu i Déu us obrirà» (Mt 7,7), ens diu Jesús.
Al mateix temps, l'oració va transformant el cor de pedra en un cor de carn: «Si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el vostre Pare del cel donarà coses bones als qui les hi demanen» (Mt 7,11). El resum millor que podem demanar a Déu es troba en el Parenostre: «Vingui a nosaltres el vostre Regne, faci's la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel» (cf. Mt 6,10). Per tant, no podem demanar en la pregària qualsevol cosa, sinó allò que sigui realment un bé. Ningú no desitja un dany per a ell, per això, tampoc no ho podem voler per als altres.
Hi ha qui es queixa que Déu no l'escolta, perquè no veu els resultats de manera immediata o perquè pensa que Déu no l'estima. En casos així, no ens vindrà pas malament recordar aquest consell de sant Jeroni: «És cert que Déu dóna a qui li ho demana, que el qui cerca troba, i a qui truca li obren: es veu clarament que aquell que no ha rebut, que no ha trobat, ni li han obert, és perquè no ha demanat bé, no ha cercat bé, ni ha trucat bé a la porta». Demanem, doncs, en primer lloc a Déu que faci el nostre cor bondadós com el de Jesucrist.
Dia litúrgic: Dimecres I de Quaresma 16--3-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 11,29-32):
En aquell temps, s'anava reunint encara més gent, i Jesús començà a dir: «La gent d'aquesta generació és dolenta: demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el de Jonàs. Perquè així com Jonàs va ser un senyal per a la gent de Nínive, també el Fill de l'home ho serà per a aquesta generació. El dia del judici, la reina del país del sud s'alçarà per condemnar els homes d'aquesta generació, perquè ella va venir de l'altre cap de món per escoltar la saviesa de Salomó; i aquí hi ha alguna cosa més que Salomó. El dia del judici, els habitants de Nínive s'aixecaran per condemnar la gent d'aquesta generació, perquè ells es van convertir quan Jonàs els predicà; i aquí hi ha alguna cosa més que Jonàs».
Comentari:
Així com Jonàs va ser un senyal per a la gent de Nínive, també el Fill de l'home ho serà per a aquesta generació
Avui, Jesús ens diu que el senyal que donarà a la “generació perversa” serà Ell mateix, com el “senyal de Jonàs” (cf. Lc 11,30). De la mateixa manera que Jonàs permeté que el llencessin per la borda per calmar la tempesta que amenaçava enfonsar-los —i, així, salvar la vida de la tripulació—, igualment Jesús permeté que el llencessin per la borda per tal de calmar les tempestes del pecat que posen en perill les nostres vides. I, semblantment com Jonàs passà tres dies en el ventre de la balena abans que el vomités a terra sa i estalvi, així Jesús hauria de passar tres dies en el si de la terra abans no abandonés la tomba (cf. Mt 12,40).
El senyal que Jesús donarà als “malvats” de cada generació és la seva mort i resurrecció. La seva mort, acceptada lliurement, és el senyal de l'increïble amor de Déu per nosaltres: Jesús donà la seva vida per a salvar la nostra. I la resurrecció d'entre els morts és el senyal del seu poder diví. Es tracta del senyal més poderós i commovedor que hom mai hagi donat.
A més, però, Jesús és també el senyal de Jonàs en un altre sentit. Jonàs fou una icona i un mitjà de conversió. Quan en la seva predicació «D'aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda!» (Jon 3,4) adverteix els ninivites pagans, es converteixen, ja que tots ells —des del rei fins els nens i els animals— es cobriren amb sac i cendres. Durant aquests quaranta dies de la Quaresma, tenim algú “molt més gran que Jonàs” (cf. Lc 11,32) predicant-nos la conversió: Jesús mateix. Per tant, la nostra conversió hauria de ser igualment plena.
«Ja que Jonàs era un servent», escriu sant Joan Crisòstom en la persona de Jesucrist, «però jo sóc el Mestre; i ell fou llençat per la balena, però jo vaig ressuscitar d'entre els morts; i ell proclamava la destrucció, però jo he vingut a predicar la Bona Nova i el Regne».
La setmana passada, el Dimecres de Cendra, ens cobrirem amb cendra, i cadascú escoltà les paraules de la primera homilia de Jesucrist, «Penedeix-te i creu en l'Evangeli» (cf. Mc 1,15). La pregunta que hem de fer-nos és: —Hem respost ja amb una profunda conversió com la dels ninivites i hem abraçat aquell Evangeli?
(Lc 11,29-32):
En aquell temps, s'anava reunint encara més gent, i Jesús començà a dir: «La gent d'aquesta generació és dolenta: demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el de Jonàs. Perquè així com Jonàs va ser un senyal per a la gent de Nínive, també el Fill de l'home ho serà per a aquesta generació. El dia del judici, la reina del país del sud s'alçarà per condemnar els homes d'aquesta generació, perquè ella va venir de l'altre cap de món per escoltar la saviesa de Salomó; i aquí hi ha alguna cosa més que Salomó. El dia del judici, els habitants de Nínive s'aixecaran per condemnar la gent d'aquesta generació, perquè ells es van convertir quan Jonàs els predicà; i aquí hi ha alguna cosa més que Jonàs».
Comentari:
Així com Jonàs va ser un senyal per a la gent de Nínive, també el Fill de l'home ho serà per a aquesta generació
Avui, Jesús ens diu que el senyal que donarà a la “generació perversa” serà Ell mateix, com el “senyal de Jonàs” (cf. Lc 11,30). De la mateixa manera que Jonàs permeté que el llencessin per la borda per calmar la tempesta que amenaçava enfonsar-los —i, així, salvar la vida de la tripulació—, igualment Jesús permeté que el llencessin per la borda per tal de calmar les tempestes del pecat que posen en perill les nostres vides. I, semblantment com Jonàs passà tres dies en el ventre de la balena abans que el vomités a terra sa i estalvi, així Jesús hauria de passar tres dies en el si de la terra abans no abandonés la tomba (cf. Mt 12,40).
El senyal que Jesús donarà als “malvats” de cada generació és la seva mort i resurrecció. La seva mort, acceptada lliurement, és el senyal de l'increïble amor de Déu per nosaltres: Jesús donà la seva vida per a salvar la nostra. I la resurrecció d'entre els morts és el senyal del seu poder diví. Es tracta del senyal més poderós i commovedor que hom mai hagi donat.
A més, però, Jesús és també el senyal de Jonàs en un altre sentit. Jonàs fou una icona i un mitjà de conversió. Quan en la seva predicació «D'aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda!» (Jon 3,4) adverteix els ninivites pagans, es converteixen, ja que tots ells —des del rei fins els nens i els animals— es cobriren amb sac i cendres. Durant aquests quaranta dies de la Quaresma, tenim algú “molt més gran que Jonàs” (cf. Lc 11,32) predicant-nos la conversió: Jesús mateix. Per tant, la nostra conversió hauria de ser igualment plena.
«Ja que Jonàs era un servent», escriu sant Joan Crisòstom en la persona de Jesucrist, «però jo sóc el Mestre; i ell fou llençat per la balena, però jo vaig ressuscitar d'entre els morts; i ell proclamava la destrucció, però jo he vingut a predicar la Bona Nova i el Regne».
La setmana passada, el Dimecres de Cendra, ens cobrirem amb cendra, i cadascú escoltà les paraules de la primera homilia de Jesucrist, «Penedeix-te i creu en l'Evangeli» (cf. Mc 1,15). La pregunta que hem de fer-nos és: —Hem respost ja amb una profunda conversió com la dels ninivites i hem abraçat aquell Evangeli?
Dia litúrgic: Dimarts I de Quaresma 15-3-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 6,7-15):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu.
»Vosaltres, pregueu així: ‘Pare nostre del cel, santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel. Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia; perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen; no permetis que caiguem en la temptació, i allibera'ns del mal’. Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres».
Comentari:
Quan pregueu, no parleu per parlar; bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat
Avui, Jesús —que és el Fill de Déu— m'ensenya a mi a comportar-me com un fill de Déu. Un primer aspecte és la confiança quan parlo amb Ell. Però el Senyor ens adverteix: «No parleu per parlar» (Mt 6,7). I és que els fills, quan parlen amb el seus pares, no ho fan amb raonaments complicats, ni dient moltes paraules, sinó que amb senzillesa demanen tot allò que necessiten. Sempre tinc la confiança de ser escoltat perquè Déu —que és Pare— m'estima i m'escolta. De fet, pregar no es informar a Déu, sinó demanar-li tot el que necessito, ja que «bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu» (Mt 6,8). No seré bon cristià si no faig oració, com no pot ser bon fill qui no parla habitualment amb el seus pares.
El Parenostre és l'oració que Jesús mateix ens ha ensenyat, i és un resum de la vida cristiana. Cada vegada que reso al Pare nostre em deixo portar de la seva mà i li demano allò que necessito cada dia per a esdevenir millor fill de Déu. Necessito no només el pa material, sinó —sobretot— el Pa del Cel: «Demanem que mai no ens falti el Pa de l'Eucaristia». També aprendre a perdonar i ser perdonats: «Per a poder rebre el perdó que Déu ens ofereix, adrecem-nos al Pare que ens estima», diuen les fórmules introductòries al Parenostre de la Missa.
Durant la Quaresma, l'Església em demana d'aprofundir en la pregària. «La pregària, el col·loqui amb Déu, és el bé més alt, perquè constitueix (...) una unió amb Ell» (Sant Joan Crisòstom). Senyor, necessito aprendre a pregar i treure'n conseqüències concretes per a la meva vida. Sobretot per a viure la virtut de la caritat: l'oració em dóna forces per viure-la cada dia millor. Per això, demano diàriament que m'ajudi a disculpar tant les petites molèsties dels altres, com perdonar les paraules i actituds ofensives i, sobretot, a no tenir rancúnies, i així podré dir-li sincerament que perdono de tot cor els meus deutors. Ho podré aconseguir perquè m'ajudarà en tot moment la Mare de Déu.
(Mt 6,7-15):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu.
»Vosaltres, pregueu així: ‘Pare nostre del cel, santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel. Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia; perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen; no permetis que caiguem en la temptació, i allibera'ns del mal’. Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres».
Comentari:
Quan pregueu, no parleu per parlar; bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat
Avui, Jesús —que és el Fill de Déu— m'ensenya a mi a comportar-me com un fill de Déu. Un primer aspecte és la confiança quan parlo amb Ell. Però el Senyor ens adverteix: «No parleu per parlar» (Mt 6,7). I és que els fills, quan parlen amb el seus pares, no ho fan amb raonaments complicats, ni dient moltes paraules, sinó que amb senzillesa demanen tot allò que necessiten. Sempre tinc la confiança de ser escoltat perquè Déu —que és Pare— m'estima i m'escolta. De fet, pregar no es informar a Déu, sinó demanar-li tot el que necessito, ja que «bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu» (Mt 6,8). No seré bon cristià si no faig oració, com no pot ser bon fill qui no parla habitualment amb el seus pares.
El Parenostre és l'oració que Jesús mateix ens ha ensenyat, i és un resum de la vida cristiana. Cada vegada que reso al Pare nostre em deixo portar de la seva mà i li demano allò que necessito cada dia per a esdevenir millor fill de Déu. Necessito no només el pa material, sinó —sobretot— el Pa del Cel: «Demanem que mai no ens falti el Pa de l'Eucaristia». També aprendre a perdonar i ser perdonats: «Per a poder rebre el perdó que Déu ens ofereix, adrecem-nos al Pare que ens estima», diuen les fórmules introductòries al Parenostre de la Missa.
Durant la Quaresma, l'Església em demana d'aprofundir en la pregària. «La pregària, el col·loqui amb Déu, és el bé més alt, perquè constitueix (...) una unió amb Ell» (Sant Joan Crisòstom). Senyor, necessito aprendre a pregar i treure'n conseqüències concretes per a la meva vida. Sobretot per a viure la virtut de la caritat: l'oració em dóna forces per viure-la cada dia millor. Per això, demano diàriament que m'ajudi a disculpar tant les petites molèsties dels altres, com perdonar les paraules i actituds ofensives i, sobretot, a no tenir rancúnies, i així podré dir-li sincerament que perdono de tot cor els meus deutors. Ho podré aconseguir perquè m'ajudarà en tot moment la Mare de Déu.
Dia litúrgic: Dilluns I de Quaresma
Text de l'Evangeli
(Mt 25,31-46):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i Ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: ‘Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm’. Llavors els justos li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?’. El rei els respondrà: ‘Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu’.
»Després dirà als de la seva esquerra: ‘Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar’. Llavors ells li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?’. Ell els contestarà: ‘Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi’. I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna».
Comentari:
Tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi
Avui se'ns recorda el judici final, «quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels» (Mt 25,31), i ens remarca que donar de menjar, beure, vestir, visitar... resulten obres d'amor per a un cristià, quan en fer-les se sap veure en elles el mateix Crist.
Diu sant Joan de la Creu: «A la tarda t'examinaran en l'amor. Aprèn a estimar Déu com Ell vol ser estimat i deixa la teva pròpia condició». No fer una cosa que cal fer, en servei dels altres fills de Déu i germans nostres, suposa deixar Crist sense aquests detalls d'amor degut: pecats d'omissió.
El Concili Vaticà II, en la Gaudium et spes, en explicar les exigències de la caritat cristiana, que dóna sentit a l'anomenada assistència social, diu: «En la nostra època, especialment urgeix l'obligació de fer-nos proïsme de qualsevol home que sigui i de servir-los amb afectivitat, ja es tracti d'un ancià abandonat de tots, o d'un nen nascut d'il·legítima unió que es veu exposat a pagar sense raó el pecat que ell no ha comès, o del famolenc que apel·la a la nostra consciència portant-nos a la memòria les paraules del Senyor: ‘Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi’ (Mt 25,40)».
Recordem que Crist viu en els cristians... i ens diu: «Jo estaré amb vosaltres dia rere dia fins a la consumació del segles» (Mt 28,20).
El Concili Lateranense IV defineix el judici final com a veritat de fe: «Jesucrist ha de venir a la fi del món, per a judicar els vius i els morts, i per a donar a cada un segons les seves obres tant als reprovats com als elegits (...) per a rebre segons les seves obres, bones o dolentes: aquells amb el diable, càstig etern, i aquests, amb Crist glòria eterna».
Demanen a Maria que ens ajudi en les accions de servei al seu Fill en els germans.
(Mt 25,31-46):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i Ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: ‘Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm’. Llavors els justos li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?’. El rei els respondrà: ‘Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu’.
»Després dirà als de la seva esquerra: ‘Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar’. Llavors ells li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?’. Ell els contestarà: ‘Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi’. I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna».
Comentari:
Tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi
Avui se'ns recorda el judici final, «quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels» (Mt 25,31), i ens remarca que donar de menjar, beure, vestir, visitar... resulten obres d'amor per a un cristià, quan en fer-les se sap veure en elles el mateix Crist.
Diu sant Joan de la Creu: «A la tarda t'examinaran en l'amor. Aprèn a estimar Déu com Ell vol ser estimat i deixa la teva pròpia condició». No fer una cosa que cal fer, en servei dels altres fills de Déu i germans nostres, suposa deixar Crist sense aquests detalls d'amor degut: pecats d'omissió.
El Concili Vaticà II, en la Gaudium et spes, en explicar les exigències de la caritat cristiana, que dóna sentit a l'anomenada assistència social, diu: «En la nostra època, especialment urgeix l'obligació de fer-nos proïsme de qualsevol home que sigui i de servir-los amb afectivitat, ja es tracti d'un ancià abandonat de tots, o d'un nen nascut d'il·legítima unió que es veu exposat a pagar sense raó el pecat que ell no ha comès, o del famolenc que apel·la a la nostra consciència portant-nos a la memòria les paraules del Senyor: ‘Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi’ (Mt 25,40)».
Recordem que Crist viu en els cristians... i ens diu: «Jo estaré amb vosaltres dia rere dia fins a la consumació del segles» (Mt 28,20).
El Concili Lateranense IV defineix el judici final com a veritat de fe: «Jesucrist ha de venir a la fi del món, per a judicar els vius i els morts, i per a donar a cada un segons les seves obres tant als reprovats com als elegits (...) per a rebre segons les seves obres, bones o dolentes: aquells amb el diable, càstig etern, i aquests, amb Crist glòria eterna».
Demanen a Maria que ens ajudi en les accions de servei al seu Fill en els germans.
Dia litúrgic: Diumenge I (A) de Quaresma 13-3-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 4,1-11):
En aquell temps, l'Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés. Jesús dejunà quaranta dies i quaranta nits, i al final tenia fam. El temptador se li acostà i li digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans». Però Ell li va respondre: «L'Escriptura diu: ‘L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu’».
Llavors el diable se l'enduu a la ciutat santa, el posa dalt de tot del temple i li diu: «Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix. Diu l'Escriptura: ‘Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres’». Jesús li contestà: «També diu l'Escriptura: ‘No temptis el Senyor, el teu Déu’».
Després el diable se l'enduu dalt d'una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Et donaré tot això si et prosternes i m'adores». Li diu Jesús: «Vés-te'n, Satanàs! Diu l'Escriptura: ‘Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a Ell tot sol’». Llavors el diable el va deixar, i vingueren uns àngels i el servien».
Comentari:
L'Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés
Avui celebrem el primer diumenge de Quaresma, i aquest temps litúrgic “fort” és un camí espiritual que ens mena a participar del gran misteri de la mort i de la resurrecció del Crist. Ens diu Joan Pau II que «cada any, la Quaresma ens proposa un temps propici per tal d'intensificar la pregària i la penitència, i amb vista a obrir el cor a l'acollida dòcil de la voluntat divina. Ella ens invita a recórrer un itinerari espiritual que ens prepara a reviure el gran misteri de la mort i resurrecció de Jesucrist, abans de res mitjançant l'escolta assídua de la Paraula de Déu i la pràctica més intensa de la mortificació, gràcies a la qual podem ajudar amb major generositat al proïsme necessitat».
La Quaresma i l'Evangeli d'avui ens ensenyen que la vida és un camí que ens ha de portar al cel. Però, per tal d'ésser mereixedors d'ell, hem de ser provats per les temptacions. «L'Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés» (Mt 4,1). Jesús volgué ensenyar-nos, en permetre ser temptat, com hem de lluitar i vèncer en les nostres temptacions: amb la confiança en Déu i en l'oració, amb la gràcia divina i amb la fortalesa.
Les temptacions poden ser descrites com els “enemics de l'ànima”. En concret, es resumeixen i concreten en tres aspectes. En primer lloc, “el món”: «Digues que aquestes pedres es tornin pans» (Mt 4,3). Suposa viure solament per a tenir coses.
En segon lloc, “el dimoni”: «Si et prosternes i m'adores» (Mt 4,9). Es manifesta en l'ambició de poder.
I, finalment, “la carn”: «Tira't daltabaix» (Mt 4,6), la qual cosa significa posar la confiança en el cos. Tot això és millor expressat per sant Tomàs d'Aquino tot dient que «la causa de les temptacions són les causes de les concupiscències: el goig de la carn, l'afany de glòria i l'ambició de poder».
(Mt 4,1-11):
En aquell temps, l'Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés. Jesús dejunà quaranta dies i quaranta nits, i al final tenia fam. El temptador se li acostà i li digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans». Però Ell li va respondre: «L'Escriptura diu: ‘L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu’».
Llavors el diable se l'enduu a la ciutat santa, el posa dalt de tot del temple i li diu: «Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix. Diu l'Escriptura: ‘Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres’». Jesús li contestà: «També diu l'Escriptura: ‘No temptis el Senyor, el teu Déu’».
Després el diable se l'enduu dalt d'una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Et donaré tot això si et prosternes i m'adores». Li diu Jesús: «Vés-te'n, Satanàs! Diu l'Escriptura: ‘Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a Ell tot sol’». Llavors el diable el va deixar, i vingueren uns àngels i el servien».
Comentari:
L'Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés
Avui celebrem el primer diumenge de Quaresma, i aquest temps litúrgic “fort” és un camí espiritual que ens mena a participar del gran misteri de la mort i de la resurrecció del Crist. Ens diu Joan Pau II que «cada any, la Quaresma ens proposa un temps propici per tal d'intensificar la pregària i la penitència, i amb vista a obrir el cor a l'acollida dòcil de la voluntat divina. Ella ens invita a recórrer un itinerari espiritual que ens prepara a reviure el gran misteri de la mort i resurrecció de Jesucrist, abans de res mitjançant l'escolta assídua de la Paraula de Déu i la pràctica més intensa de la mortificació, gràcies a la qual podem ajudar amb major generositat al proïsme necessitat».
La Quaresma i l'Evangeli d'avui ens ensenyen que la vida és un camí que ens ha de portar al cel. Però, per tal d'ésser mereixedors d'ell, hem de ser provats per les temptacions. «L'Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés» (Mt 4,1). Jesús volgué ensenyar-nos, en permetre ser temptat, com hem de lluitar i vèncer en les nostres temptacions: amb la confiança en Déu i en l'oració, amb la gràcia divina i amb la fortalesa.
Les temptacions poden ser descrites com els “enemics de l'ànima”. En concret, es resumeixen i concreten en tres aspectes. En primer lloc, “el món”: «Digues que aquestes pedres es tornin pans» (Mt 4,3). Suposa viure solament per a tenir coses.
En segon lloc, “el dimoni”: «Si et prosternes i m'adores» (Mt 4,9). Es manifesta en l'ambició de poder.
I, finalment, “la carn”: «Tira't daltabaix» (Mt 4,6), la qual cosa significa posar la confiança en el cos. Tot això és millor expressat per sant Tomàs d'Aquino tot dient que «la causa de les temptacions són les causes de les concupiscències: el goig de la carn, l'afany de glòria i l'ambició de poder».
Dia litúrgic: Dissabte després de Cendra 12-3-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 5,27-32):
En aquell temps, Jesús va sortir i veié un publicà que es deia Leví, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué: «Segueix-me». Ell ho deixà tot, s'aixecà i es posà a seguir-lo. Després Leví va preparar un gran banquet en honor de Jesús a casa seva, i molts publicans i altra gent eren a taula amb ells. Els fariseus i els seus mestres de la Llei ho retreien als deixebles de Jesús i els deien: «Per què mengeu i beveu amb els publicans i els pecadors?». Jesús els respongué: «El metge, no el necessiten els qui estan sans, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors».
Comentari:
No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors
Avui veiem com avança la Quaresma i la intensitat de la conversió a la que el Senyor ens crida. La figura de l'apòstol i evangelista Mateu és molt representativa dels qui podem arribar a pensar que, per causa del nostre historial, o pels pecats personals o situacions complicades, és difícil que el Senyor es fixi en nosaltres per a col·laborar amb Ell.
Doncs bé, Jesucrist, per a treure'ns tot dubte ens posa com a primer evangelista el cobrador d'impostos Leví, a qui li diu sense més: «Segueix-me» (Lc 5,27). Amb ell fa exactament el contrari del que una mentalitat “benpensant” i “assenyada” podria considerar. Si avui volem aparentar ser “políticament correctes”, Leví —en canvi— venia d'un món on gaudia del rebuig de tots el seus compatriotes, ja que se'l considerava, només pel fet de ser publicà, col·laboracionista dels romans i, possiblement, defraudador per les “comissions”, el qui escanyava els pobres per a cobrar-los els impostos, en fi, un pecador públic.
Als qui es consideraven perfectes, no els podia passar pel cap que Jesús no només no els cridés a seguir-lo, sinó ni tan sols a seure a la mateixa taula.
Però amb aquesta actitud d'escollir-lo, Nostre Senyor Jesucrist ens diu que més aviat és d'aquest tipus de gent de qui li agrada servir-se per expandir el seu Regne; ha escollit els malalts, els pecadors, els qui no es creuen justos: «Per a confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món» (1Co 1,27). Són aquests els qui necessiten el metge, i sobretot, entendran que els altres també el necessitin.
Hem de fugir, doncs, de pensar que Déu vol expedients nets i immaculats per a servir-lo. Aquest expedient només el va preparar per la Nostra Mare. Però per a nosaltres, subjectes de la salvació de Déu i protagonistes de la Quaresma, Déu vol un cor contrit i humiliat. Precisament, «Déu t'ha fet dèbil per a donar-te el seu propi poder» (Sant Agustí). Aquest és el tipus de gent que, com diu el salmista, Déu no menysprea.
(Lc 5,27-32):
En aquell temps, Jesús va sortir i veié un publicà que es deia Leví, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué: «Segueix-me». Ell ho deixà tot, s'aixecà i es posà a seguir-lo. Després Leví va preparar un gran banquet en honor de Jesús a casa seva, i molts publicans i altra gent eren a taula amb ells. Els fariseus i els seus mestres de la Llei ho retreien als deixebles de Jesús i els deien: «Per què mengeu i beveu amb els publicans i els pecadors?». Jesús els respongué: «El metge, no el necessiten els qui estan sans, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors».
Comentari:
No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors
Avui veiem com avança la Quaresma i la intensitat de la conversió a la que el Senyor ens crida. La figura de l'apòstol i evangelista Mateu és molt representativa dels qui podem arribar a pensar que, per causa del nostre historial, o pels pecats personals o situacions complicades, és difícil que el Senyor es fixi en nosaltres per a col·laborar amb Ell.
Doncs bé, Jesucrist, per a treure'ns tot dubte ens posa com a primer evangelista el cobrador d'impostos Leví, a qui li diu sense més: «Segueix-me» (Lc 5,27). Amb ell fa exactament el contrari del que una mentalitat “benpensant” i “assenyada” podria considerar. Si avui volem aparentar ser “políticament correctes”, Leví —en canvi— venia d'un món on gaudia del rebuig de tots el seus compatriotes, ja que se'l considerava, només pel fet de ser publicà, col·laboracionista dels romans i, possiblement, defraudador per les “comissions”, el qui escanyava els pobres per a cobrar-los els impostos, en fi, un pecador públic.
Als qui es consideraven perfectes, no els podia passar pel cap que Jesús no només no els cridés a seguir-lo, sinó ni tan sols a seure a la mateixa taula.
Però amb aquesta actitud d'escollir-lo, Nostre Senyor Jesucrist ens diu que més aviat és d'aquest tipus de gent de qui li agrada servir-se per expandir el seu Regne; ha escollit els malalts, els pecadors, els qui no es creuen justos: «Per a confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món» (1Co 1,27). Són aquests els qui necessiten el metge, i sobretot, entendran que els altres també el necessitin.
Hem de fugir, doncs, de pensar que Déu vol expedients nets i immaculats per a servir-lo. Aquest expedient només el va preparar per la Nostra Mare. Però per a nosaltres, subjectes de la salvació de Déu i protagonistes de la Quaresma, Déu vol un cor contrit i humiliat. Precisament, «Déu t'ha fet dèbil per a donar-te el seu propi poder» (Sant Agustí). Aquest és el tipus de gent que, com diu el salmista, Déu no menysprea.
Dia litúrgic: Divendres després de Cendra 11-3-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 9,14-15):
En aquell temps, els deixebles de Joan van anar a trobar Jesús i li preguntaren: «Per què nosaltres i els fariseus fem molts dejunis, i els teus deixebles no dejunen?». Jesús els respongué: «¿Poden estar tristos els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells? Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran».
Comentari:
Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran
Avui, primer divendres de la Quaresma, havent viscut el dejuni i l'abstinència del Dimecres de Cendra, procurem oferir el dejuni i el rés del Sant Rosari per la pau, que tant urgeix en el nostre món. Nosaltres estem disposats a tenir cura d'aquest exercici quaresmal que l'Església, Mare i Mestra, ens demana que observem, i a recordar que el mateix Senyor va dir: «Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran» (Mt 9,15). Tenim el desig de viure'l no sols com el compliment d'un precepte al qual estem obligats, sinó —sobretot— procurant d'arribar a trobar l'esperit que ens porta a viure aquesta pràctica quaresmal i que ens ajudarà en el nostre progrés espiritual.
Cercant aquest sentit pregon, ens podem preguntar: quin és el veritable dejuni? Ja el profeta Isaïes, en la primera lectura d'avui, ens comenta quin és el dejuni que Déu aprecia: «Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo; no els defugis, que són germans teus. Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l'instant les teves ferides; tindràs per avantguarda la teva bondat, i per reraguarda, la glòria del Senyor» (Is 58,7-8). A Déu li agrada i espera de nosaltres tot allò que ens porta a l'amor autèntic als nostres germans.
Cada any, el Sant Pare Joan Pau II ens adreçava un missatge de Quaresma. En un d'aquests missatges, sota el lema «Fa més feliç donar que rebre» (Ac 20,35), les seves paraules ens ajudaren a descobrir aquesta mateixa dimensió caritativa del dejuni, que ens disposa des del fons del nostre cor a preparar-nos per la Pasqua amb un esforç per identificar-nos, cada cop més, amb l'amor de Crist que l'ha portat fins a donar la vida a la Creu. En definitiva, «el que tot cristià ha de fer en qualsevol temps, ara cal executar-ho amb més sol·licitud i amb més devoció» (Sant Lleó el Gran, papa).
(Mt 9,14-15):
En aquell temps, els deixebles de Joan van anar a trobar Jesús i li preguntaren: «Per què nosaltres i els fariseus fem molts dejunis, i els teus deixebles no dejunen?». Jesús els respongué: «¿Poden estar tristos els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells? Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran».
Comentari:
Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran
Avui, primer divendres de la Quaresma, havent viscut el dejuni i l'abstinència del Dimecres de Cendra, procurem oferir el dejuni i el rés del Sant Rosari per la pau, que tant urgeix en el nostre món. Nosaltres estem disposats a tenir cura d'aquest exercici quaresmal que l'Església, Mare i Mestra, ens demana que observem, i a recordar que el mateix Senyor va dir: «Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran» (Mt 9,15). Tenim el desig de viure'l no sols com el compliment d'un precepte al qual estem obligats, sinó —sobretot— procurant d'arribar a trobar l'esperit que ens porta a viure aquesta pràctica quaresmal i que ens ajudarà en el nostre progrés espiritual.
Cercant aquest sentit pregon, ens podem preguntar: quin és el veritable dejuni? Ja el profeta Isaïes, en la primera lectura d'avui, ens comenta quin és el dejuni que Déu aprecia: «Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo; no els defugis, que són germans teus. Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l'instant les teves ferides; tindràs per avantguarda la teva bondat, i per reraguarda, la glòria del Senyor» (Is 58,7-8). A Déu li agrada i espera de nosaltres tot allò que ens porta a l'amor autèntic als nostres germans.
Cada any, el Sant Pare Joan Pau II ens adreçava un missatge de Quaresma. En un d'aquests missatges, sota el lema «Fa més feliç donar que rebre» (Ac 20,35), les seves paraules ens ajudaren a descobrir aquesta mateixa dimensió caritativa del dejuni, que ens disposa des del fons del nostre cor a preparar-nos per la Pasqua amb un esforç per identificar-nos, cada cop més, amb l'amor de Crist que l'ha portat fins a donar la vida a la Creu. En definitiva, «el que tot cristià ha de fer en qualsevol temps, ara cal executar-ho amb més sol·licitud i amb més devoció» (Sant Lleó el Gran, papa).
Dia litúrgic: Dijous després de Cendra 10-3-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 9,22-25):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia». I deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix?».
Comentari:
Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi
Avui és el primer dijous de Quaresma. Encara tenim ben fresca la cendra que l'Església ens posava ahir sobre el front, i que ens introduïa en aquest temps sant, que és un trajecte de quaranta dies. Jesús, en l'Evangeli, ens ensenya dues rutes: el Via Crucis que Ell ha de recórrer, i el nostre camí en el seu seguiment.
La seva senda és el Camí de la Creu i de la mort, però també el de la seva glorificació: «El Fill de l’Home ha de patir molt (...), l'han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà el tercer dia» (Lc 9,22). El nostre corriol, essencialment, no és pas diferent del de Jesús, i ens assenyala quina és la manera de seguir-lo: «Si algú vol venir amb mi...» (Lc 9,23).
Abraçat a la seva Creu, Jesús seguia la Voluntat del Pare; nosaltres, carregant-nos la nostra sobre les espatlles, l'acompanyem en el seu Via Crucis.
El camí de Jesús es resumeix en tres paraules: sofriment, mort, resurrecció. El nostre viarany també el constitueixen tres aspectes (dues actituds i l'essència de la vocació cristiana): negar-nos a nosaltres mateixos, prendre cada dia la creu, i acompanyar Jesús.
Si algú no es nega a si mateix i no pren la creu, vol afirmar-se i ser ell mateix, vol «salvar la vida», com diu Jesús. Volent-la salvar, però, la perdrà. En canvi, el qui no malda per evitar el sofriment i la creu, per causa de Jesús, salvarà la seva vida. És la paradoxa del seguiment de Jesús: «Què en traurà un home d’haver guanyat tot el món si es perd a si mateix?» (Lc 9,25).
Aquesta paraula del Senyor, que clou l'Evangeli d'avui, va sotraguejar el cor de sant Ignasi i va provocar la seva conversió: «Què passaria si jo fes això que va fer sant Francesc i això que va fer sant Domènec?». Tant de bo que en aquesta Quaresma la mateixa paraula ens ajudi també a convertir-nos!
(Lc 9,22-25):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia». I deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix?».
Comentari:
Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi
Avui és el primer dijous de Quaresma. Encara tenim ben fresca la cendra que l'Església ens posava ahir sobre el front, i que ens introduïa en aquest temps sant, que és un trajecte de quaranta dies. Jesús, en l'Evangeli, ens ensenya dues rutes: el Via Crucis que Ell ha de recórrer, i el nostre camí en el seu seguiment.
La seva senda és el Camí de la Creu i de la mort, però també el de la seva glorificació: «El Fill de l’Home ha de patir molt (...), l'han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà el tercer dia» (Lc 9,22). El nostre corriol, essencialment, no és pas diferent del de Jesús, i ens assenyala quina és la manera de seguir-lo: «Si algú vol venir amb mi...» (Lc 9,23).
Abraçat a la seva Creu, Jesús seguia la Voluntat del Pare; nosaltres, carregant-nos la nostra sobre les espatlles, l'acompanyem en el seu Via Crucis.
El camí de Jesús es resumeix en tres paraules: sofriment, mort, resurrecció. El nostre viarany també el constitueixen tres aspectes (dues actituds i l'essència de la vocació cristiana): negar-nos a nosaltres mateixos, prendre cada dia la creu, i acompanyar Jesús.
Si algú no es nega a si mateix i no pren la creu, vol afirmar-se i ser ell mateix, vol «salvar la vida», com diu Jesús. Volent-la salvar, però, la perdrà. En canvi, el qui no malda per evitar el sofriment i la creu, per causa de Jesús, salvarà la seva vida. És la paradoxa del seguiment de Jesús: «Què en traurà un home d’haver guanyat tot el món si es perd a si mateix?» (Lc 9,25).
Aquesta paraula del Senyor, que clou l'Evangeli d'avui, va sotraguejar el cor de sant Ignasi i va provocar la seva conversió: «Què passaria si jo fes això que va fer sant Francesc i això que va fer sant Domènec?». Tant de bo que en aquesta Quaresma la mateixa paraula ens ajudi també a convertir-nos!
Dia litúrgic: Dimecres de Cendra 9-2-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 6,1-6.16-18):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà.
»I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà».
Comentari:
Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi
Avui comencem el nostre itinerari envers la Pasqua, i l'Evangeli ens recorda els deures fonamentals del cristià, no solament com a preparació cap a un temps litúrgic, sinó com a preparatiu envers la Pasqua Eterna: «Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel» (Mt 6,1). La justícia de la que parla Jesús consisteix a viure conforme als principis evangèlics, sense oblidar que «si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 5,20).
La justícia ens mena a l'amor, palesat en l'almoina i en les obres de misericòrdia: «Quan facis almoina (...) mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta» (Mt 6,2-3). No és que hàgim d'ocultar les bones obres, sinó que hom no ha de pensar en la lloança humana en fer-les, ni pretendre cap altra bé. En altres paraules, he de donar almoina de tal manera que ni tan sols jo tingui la sensació d'estar fent una cosa bona que mereixi una recompensa de part de Déu i l'elogi de part dels homes.
Benet XVI ha insistit que socórrer els necessitats és un deure de justícia, fins i tot abans que un acte de caritat: «La caritat va més enllà de la justícia (...), però mai manca de justícia, la qual porta a donar a l'altre el que és "seu", allò que li pertoca en virtut del seu ésser i del seu obrar». No hem d'oblidar que no som pas propietaris absoluts dels béns que posseïm, sinó administradors. El Crist ens ha ensenyat que l'autèntica caritat és aquella que no es limita a "donar" almoina, sinó aquella que duu a "donar-se" un mateix, a oferir-se a Déu com a culte espiritual (cf. Rm 12,1). Aquest seria el veritable gest de justícia i caritat cristiana, «i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà» (Mt 6,4).
(Mt 6,1-6.16-18):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà.
»I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà».
Comentari:
Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi
Avui comencem el nostre itinerari envers la Pasqua, i l'Evangeli ens recorda els deures fonamentals del cristià, no solament com a preparació cap a un temps litúrgic, sinó com a preparatiu envers la Pasqua Eterna: «Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel» (Mt 6,1). La justícia de la que parla Jesús consisteix a viure conforme als principis evangèlics, sense oblidar que «si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 5,20).
La justícia ens mena a l'amor, palesat en l'almoina i en les obres de misericòrdia: «Quan facis almoina (...) mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta» (Mt 6,2-3). No és que hàgim d'ocultar les bones obres, sinó que hom no ha de pensar en la lloança humana en fer-les, ni pretendre cap altra bé. En altres paraules, he de donar almoina de tal manera que ni tan sols jo tingui la sensació d'estar fent una cosa bona que mereixi una recompensa de part de Déu i l'elogi de part dels homes.
Benet XVI ha insistit que socórrer els necessitats és un deure de justícia, fins i tot abans que un acte de caritat: «La caritat va més enllà de la justícia (...), però mai manca de justícia, la qual porta a donar a l'altre el que és "seu", allò que li pertoca en virtut del seu ésser i del seu obrar». No hem d'oblidar que no som pas propietaris absoluts dels béns que posseïm, sinó administradors. El Crist ens ha ensenyat que l'autèntica caritat és aquella que no es limita a "donar" almoina, sinó aquella que duu a "donar-se" un mateix, a oferir-se a Déu com a culte espiritual (cf. Rm 12,1). Aquest seria el veritable gest de justícia i caritat cristiana, «i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà» (Mt 6,4).
Dia litúrgic: Dimarts IX de durant l'any 8-2-2011
Text de l'Evangeli
(Mc 12,13-17):
En aquell temps, els principals de Jerusalem van enviar a Jesús alguns fariseus i alguns partidaris d'Herodes per sorprendre'l en alguna paraula comprometedora. Hi van, doncs, i li diuen: «Mestre, sabem que dius la veritat, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones, sinó que ensenyes de debò el camí de Déu. Digues: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar? ¿L'hem de pagar o no l'hem de pagar?».
Jesús es va adonar de la seva hipocresia i els respongué: «Per què em poseu a prova? Porteu-me un denari i deixeu-me'l veure». Ells l'hi portaren. Jesús els preguntà: «De qui són aquesta cara i aquesta inscripció?». Ells li respongueren: «Del Cèsar». Jesús els digué: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu». I quedaren sorpresos de la seva resposta.
Comentari:
Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu
Avui, novament ens meravellem de l'enginy i saviesa del Crist. Ell, amb la seva magistral resposta, assenyala directament la justa autonomia de les realitats terrenals: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar» (Mc 12,17).
La Paraula d'avui, però, és quelcom més que saber-se'n sortir d'un conflicte; és una qüestió que té actualitat en tots els moments de la nostra vida: què li estic donant a Déu?; És realment el que m'importa més en la meva vida? On he posat el meu cor? Perquè... «on teniu el tresor, hi tindreu el cor» (Lc 12,34).
En efecte, segons sant Jeroni, «heu de donar necessàriament al Cèsar la moneda que porta impresa la seva imatge; però vosaltres doneu amb gust tot el vostre ésser a Déu, perquè està impresa en nosaltres la seva imatge i no la del Cèsar». Al llarg de la seva vida, Jesucrist planteja constantment la qüestió de l'elecció. Som nosaltres els qui estem cridats a elegir, i les opcions són clares: viure des dels valors d'aquest món, o viure des dels valors de l'Evangeli.
Sempre és temps d'elecció, temps de conversió, temps per a tornar a “resituar” la nostra vida en la dinàmica de Déu. Serà l'oració, i especialment la realitzada amb la Paraula de Déu, la que ens vagi descobrint què vol Déu de nosaltres. Aquell que sap escollir Déu esdevé habitacle de Déu, ja que «qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell» (Jn 14,23). És la pregària la que es converteix en l'autèntica escola on, com afirma Tertul·lià, «Crist ens va ensenyant quin era el designi del Pare que Ell realitzava en el món, i quin el capteniment de l'home per tal que sigui conforme a aquest mateix designi». Tant de bo si reeixim en elegir el camí que ens convé!
(Mc 12,13-17):
En aquell temps, els principals de Jerusalem van enviar a Jesús alguns fariseus i alguns partidaris d'Herodes per sorprendre'l en alguna paraula comprometedora. Hi van, doncs, i li diuen: «Mestre, sabem que dius la veritat, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones, sinó que ensenyes de debò el camí de Déu. Digues: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar? ¿L'hem de pagar o no l'hem de pagar?».
Jesús es va adonar de la seva hipocresia i els respongué: «Per què em poseu a prova? Porteu-me un denari i deixeu-me'l veure». Ells l'hi portaren. Jesús els preguntà: «De qui són aquesta cara i aquesta inscripció?». Ells li respongueren: «Del Cèsar». Jesús els digué: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu». I quedaren sorpresos de la seva resposta.
Comentari:
Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu
Avui, novament ens meravellem de l'enginy i saviesa del Crist. Ell, amb la seva magistral resposta, assenyala directament la justa autonomia de les realitats terrenals: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar» (Mc 12,17).
La Paraula d'avui, però, és quelcom més que saber-se'n sortir d'un conflicte; és una qüestió que té actualitat en tots els moments de la nostra vida: què li estic donant a Déu?; És realment el que m'importa més en la meva vida? On he posat el meu cor? Perquè... «on teniu el tresor, hi tindreu el cor» (Lc 12,34).
En efecte, segons sant Jeroni, «heu de donar necessàriament al Cèsar la moneda que porta impresa la seva imatge; però vosaltres doneu amb gust tot el vostre ésser a Déu, perquè està impresa en nosaltres la seva imatge i no la del Cèsar». Al llarg de la seva vida, Jesucrist planteja constantment la qüestió de l'elecció. Som nosaltres els qui estem cridats a elegir, i les opcions són clares: viure des dels valors d'aquest món, o viure des dels valors de l'Evangeli.
Sempre és temps d'elecció, temps de conversió, temps per a tornar a “resituar” la nostra vida en la dinàmica de Déu. Serà l'oració, i especialment la realitzada amb la Paraula de Déu, la que ens vagi descobrint què vol Déu de nosaltres. Aquell que sap escollir Déu esdevé habitacle de Déu, ja que «qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell» (Jn 14,23). És la pregària la que es converteix en l'autèntica escola on, com afirma Tertul·lià, «Crist ens va ensenyant quin era el designi del Pare que Ell realitzava en el món, i quin el capteniment de l'home per tal que sigui conforme a aquest mateix designi». Tant de bo si reeixim en elegir el camí que ens convé!
Dia litúrgic: Dilluns IX de durant l'any 7-2-2011
Text de l'Evangeli
(Mc 12,1-12):
En aquell temps, Jesús es posà a parlar-los en paràboles: «Un home va plantar una vinya, la va envoltar d'una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se'n va anar lluny.
»Quan va ser el temps, envià un servent als vinyaters per rebre'n la part que li corresponia dels fruits de la vinya; però ells el van agafar, el van apallissar i el van despatxar amb les mans buides. Novament els envià un altre servent; a aquest li van obrir el cap i el van ultratjar. Els en va enviar encara un altre, i el van matar; i així feren amb molts altres: a uns els apallissaven, a d'altres els mataven. Tenia encara el seu fill estimat, i els l'envià en darrer lloc, tot dient-se: ‘Al meu fill, el respectaran’. Però aquells vinyaters es digueren entre ells: ‘Aquest és l'hereu: vinga, matem-lo i l'heretat serà nostra!’. L'agafaren, doncs, el van matar i el van llençar fora de la vinya.
»Què farà l'amo de la vinya? Vindrà, farà morir aquells vinyaters i donarà la vinya a uns altres. ¿No heu llegit allò que diu l'Escriptura: ‘La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen’?».
Ells van comprendre que Jesús amb aquella paràbola es referia a ells, i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent. Llavors el van deixar estar i se n'anaren.
Comentari:
Envià un servent als vinyaters per rebre'n la part que li corresponia dels fruits de la vinya
Avui, el Senyor ens convida a passejar per la seva vinya: «Un home va plantar una vinya (...) la va arrendar a uns vinyaters» (Mc 12,1). Tots som arrendataris d'aquesta vinya. La vinya és el nostre propi esperit, l'Església i el món sencer. Déu vol fruits de nosaltres. Primer, la nostra santedat personal; després, un constant apostolat entre els nostres amics, als quals el nostre exemple i la nostra paraula els animi a apropar-se cada dia més al Crist; finalment, el món, que es convertirà en un millor lloc per a viure, si santifiquem el nostre treball professional, les nostres relacions socials i el nostre deure envers el bé comú.
Quina classe d'arrendataris som? Dels qui treballen dur, o dels qui s'irriten quan l'amo envia els seus servents a cobrar-nos el lloguer? Podem oposar-nos als qui tenen la responsabilitat d'ajudar-nos a proporcionar els fruits que Déu espera de nosaltres. Podem posar objeccions als ensenyaments de la Santa Mare Església i del Papa, dels bisbes, o potser, més modestament, dels nostres pares, del nostre director espiritual, o d'aquell bon amic que està intentant ajudar-nos. Podem, fins i tot, esdevenir agressius, i provar de ferir-los o, fins “matar-los” mitjançant la nostra crítica i comentaris negatius. Hauríem d'examinar-nos a nosaltres mateixos sobre els motius reals d'aquesta positura. Potser necessitem una coneixença més profunda de la nostra fe; potser hem d'aprendre a conèixer-nos millor, a efectuar un millor examen de consciència, per tal de poder descobrir les raons per les que no volem produir fruits.
Demanem a la Nostra Mare Maria el seu ajut per a poder treballar amb amor, sota el guiatge del Papa. Tots podem ser “bons pastors” i “pescadors” d'homes. «Aleshores, anem i demanem al Senyor que ens ajudi a portar fruit, un fruit que romangui. Només així aquesta vall de llàgrimes es transformarà en un jardí de Déu» (Benet XVI). Nosaltres podríem apropar a Jesucrist el nostre esperit, el dels nostres amics, o el del món sencer, només que llegíssim i meditéssim els ensenyaments del Sant Pare i provéssim de posar-los en pràctica.
(Mc 12,1-12):
En aquell temps, Jesús es posà a parlar-los en paràboles: «Un home va plantar una vinya, la va envoltar d'una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se'n va anar lluny.
»Quan va ser el temps, envià un servent als vinyaters per rebre'n la part que li corresponia dels fruits de la vinya; però ells el van agafar, el van apallissar i el van despatxar amb les mans buides. Novament els envià un altre servent; a aquest li van obrir el cap i el van ultratjar. Els en va enviar encara un altre, i el van matar; i així feren amb molts altres: a uns els apallissaven, a d'altres els mataven. Tenia encara el seu fill estimat, i els l'envià en darrer lloc, tot dient-se: ‘Al meu fill, el respectaran’. Però aquells vinyaters es digueren entre ells: ‘Aquest és l'hereu: vinga, matem-lo i l'heretat serà nostra!’. L'agafaren, doncs, el van matar i el van llençar fora de la vinya.
»Què farà l'amo de la vinya? Vindrà, farà morir aquells vinyaters i donarà la vinya a uns altres. ¿No heu llegit allò que diu l'Escriptura: ‘La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen’?».
Ells van comprendre que Jesús amb aquella paràbola es referia a ells, i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent. Llavors el van deixar estar i se n'anaren.
Comentari:
Envià un servent als vinyaters per rebre'n la part que li corresponia dels fruits de la vinya
Avui, el Senyor ens convida a passejar per la seva vinya: «Un home va plantar una vinya (...) la va arrendar a uns vinyaters» (Mc 12,1). Tots som arrendataris d'aquesta vinya. La vinya és el nostre propi esperit, l'Església i el món sencer. Déu vol fruits de nosaltres. Primer, la nostra santedat personal; després, un constant apostolat entre els nostres amics, als quals el nostre exemple i la nostra paraula els animi a apropar-se cada dia més al Crist; finalment, el món, que es convertirà en un millor lloc per a viure, si santifiquem el nostre treball professional, les nostres relacions socials i el nostre deure envers el bé comú.
Quina classe d'arrendataris som? Dels qui treballen dur, o dels qui s'irriten quan l'amo envia els seus servents a cobrar-nos el lloguer? Podem oposar-nos als qui tenen la responsabilitat d'ajudar-nos a proporcionar els fruits que Déu espera de nosaltres. Podem posar objeccions als ensenyaments de la Santa Mare Església i del Papa, dels bisbes, o potser, més modestament, dels nostres pares, del nostre director espiritual, o d'aquell bon amic que està intentant ajudar-nos. Podem, fins i tot, esdevenir agressius, i provar de ferir-los o, fins “matar-los” mitjançant la nostra crítica i comentaris negatius. Hauríem d'examinar-nos a nosaltres mateixos sobre els motius reals d'aquesta positura. Potser necessitem una coneixença més profunda de la nostra fe; potser hem d'aprendre a conèixer-nos millor, a efectuar un millor examen de consciència, per tal de poder descobrir les raons per les que no volem produir fruits.
Demanem a la Nostra Mare Maria el seu ajut per a poder treballar amb amor, sota el guiatge del Papa. Tots podem ser “bons pastors” i “pescadors” d'homes. «Aleshores, anem i demanem al Senyor que ens ajudi a portar fruit, un fruit que romangui. Només així aquesta vall de llàgrimes es transformarà en un jardí de Déu» (Benet XVI). Nosaltres podríem apropar a Jesucrist el nostre esperit, el dels nostres amics, o el del món sencer, només que llegíssim i meditéssim els ensenyaments del Sant Pare i provéssim de posar-los en pràctica.
Dia litúrgic: Diumenge IX (A) de durant l'any 6-3-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 7,21-27):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. Aquell dia, molts em diran: ‘Senyor, Senyor, ¿no és cert que en nom teu vam profetitzar, i vam treure dimonis, i vam fer molts miracles?’. Llavors jo els diré clarament: ‘No us he conegut mai. Aparteu-vos de mi, vosaltres que obràveu el mal!’.
»Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa».
Comentari:
La voluntat del meu Pare del cel
Avui notem que Jesús exigeix no solament escoltar la seva paraula, sinó —i sobretot— adherir-nos-hi coherentment. Així, diu Ell, «entrarà al Regne del cel (...) el qui fa la voluntat del meu Pare» (Mt 7,21). Jesucrist pot exigir personalment tal cosa perquè Ell mateix és Déu, el Fill de Déu.
Que la nostra fe s'ha de viure «amb obres i de veritat» (1Jn 3,18) és quelcom que s'ha predicat des dels inicis del cristianisme. El Papa Benet, però, en la seva encíclica Spe salvi ho recordava —podríem dir— amb un llenguatge modern: el missatge cristià no sols és una qüestió “informativa”, sinó que és i ha de ser una realitat “performativa”. «Això significa que l'Evangeli no és solament una comunicació de coses que es poden saber, sinó una comunicació que comporta fets i canvia la vida».
«No us he conegut mai» (Mt 7,23): Déu ens guardi d'haver d'escoltar algun dia aquestes paraules tan severes! Ens convé parar atenció en un fet, que d'entrada, pot causar-nos sorpresa: Jesucrist se sent directament afectat per la nostra resposta (o “no resposta”) de fe; Ell en fa una cosa personal seva. I no és per menys: el cristianisme no és una ideologia, ni un simple programa ètic, sinó i sobretot una trobada personal amb Algú. En aquesta mateixa línia, Joan Pau II afirmava que el fonament de la moral cristiana consisteix precisament en el seguiment del Crist.
És molt adient la imatge dels homes que construeixen «la seva casa damunt de sorra»: homes sense seny, homes ensorrats!!! (cf. Mt 7,26-27). Una societat sense Déu (o que, en la pràctica, s'allunya de la llei de Déu) és una societat encallada perquè li manca el “motor” de l'esperança. Quan l'home s'allunya de Déu, l'home s'allunya també de l'home. En canvi, és «feliç l'home que (...) estima de cor la Llei del Senyor. Serà com un arbre que arrela vora l'aigua: dóna fruit quan n'és el temps i mai no es marceix el seu fullatge» (Sl 1,1-3).
Dia litúrgic: Dissabte VIII de durant l'any
Text de l'Evangeli
(Mc 11,27-33):
En aquell temps, Jesús amb els seus deixebles se'n tornà a Jerusalem i, mentre caminava pel recinte del temple, l'anaren a trobar els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els notables i li preguntaren: «Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?». Jesús els replicà: «Us faré una altra pregunta. Contesteu-me-la i us diré amb quina autoritat faig tot això. El baptisme de Joan, ¿venia de Déu o dels homes? Contesteu-me».
Ells discutien i es deien: «Si responem que venia de Déu, ens preguntarà: ‘Doncs per què no el vau creure?’. Però tampoc no podem dir que venia dels homes!». Tenien por de la gent, perquè tothom estava convençut que Joan era realment un profeta. Per això respongueren a Jesús: «No ho sabem». Llavors Jesús els diu: «Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat faig tot això».
Comentari:
Amb quina autoritat fas tot això?
Avui, l'Evangeli ens demana que pensem amb quina intenció anem a veure Jesús. Hi ha qui hi va sense fe, sense reconèixer la seva autoritat: per això, «l'anaren a trobar els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els notables i li preguntaren: ‘Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?’» (Mc 11,27-28).
Si no tractem Déu en l'oració, no tindrem fe. Però, com diu sant Gregori el Gran, «quan insistim en l'oració amb tota vehemència, Déu es deté en el nostre cor i recobrem la vista perduda». Si tenim bona disposició, malgrat que estiguem en un error, veient que l'altra persona té raó, acollirem les seves paraules. Si tenim bona intenció, tot i que arrosseguem el pes del pecat, quan fem oració, Déu ens farà comprendre la nostra misèria, per tal que ens reconciliem amb Ell, demanant perdó de tot cor i per mitjà del sagrament de la penitència.
La fe i l'oració van unides. Ens diu sant Agustí que, «si la fe falta, l'oració és inútil. Aleshores, quan preguem, creiem i preguem per tal que no ens manqui la fe. La fe produeix l'oració, i l'oració produeix al seu torn la fermesa de la fe». Si tenim bona intenció, i acudim a Jesús, descobrirem qui és i entendrem la seva paraula, quan ens pregunti: «El baptisme de Joan, ¿venia de Déu o dels homes?» (Mc 11,30). Per la fe, sabem que era del cel, i que la seva autoritat li ve del seu Pare, que és Déu, i d'Ell mateix perquè és la segona Persona de la Santíssima Trinitat.
Perquè sabem que Jesús és l'únic salvador del món, ens adrecem a la seva Mare que també és Mare nostra, bo i desitjant acollir la paraula i la vida de Jesús, amb bona intenció i bona voluntat, per a tenir la pau i l'alegria dels fills de Déu.
(Mc 11,27-33):
En aquell temps, Jesús amb els seus deixebles se'n tornà a Jerusalem i, mentre caminava pel recinte del temple, l'anaren a trobar els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els notables i li preguntaren: «Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?». Jesús els replicà: «Us faré una altra pregunta. Contesteu-me-la i us diré amb quina autoritat faig tot això. El baptisme de Joan, ¿venia de Déu o dels homes? Contesteu-me».
Ells discutien i es deien: «Si responem que venia de Déu, ens preguntarà: ‘Doncs per què no el vau creure?’. Però tampoc no podem dir que venia dels homes!». Tenien por de la gent, perquè tothom estava convençut que Joan era realment un profeta. Per això respongueren a Jesús: «No ho sabem». Llavors Jesús els diu: «Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat faig tot això».
Comentari:
Amb quina autoritat fas tot això?
Avui, l'Evangeli ens demana que pensem amb quina intenció anem a veure Jesús. Hi ha qui hi va sense fe, sense reconèixer la seva autoritat: per això, «l'anaren a trobar els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els notables i li preguntaren: ‘Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?’» (Mc 11,27-28).
Si no tractem Déu en l'oració, no tindrem fe. Però, com diu sant Gregori el Gran, «quan insistim en l'oració amb tota vehemència, Déu es deté en el nostre cor i recobrem la vista perduda». Si tenim bona disposició, malgrat que estiguem en un error, veient que l'altra persona té raó, acollirem les seves paraules. Si tenim bona intenció, tot i que arrosseguem el pes del pecat, quan fem oració, Déu ens farà comprendre la nostra misèria, per tal que ens reconciliem amb Ell, demanant perdó de tot cor i per mitjà del sagrament de la penitència.
La fe i l'oració van unides. Ens diu sant Agustí que, «si la fe falta, l'oració és inútil. Aleshores, quan preguem, creiem i preguem per tal que no ens manqui la fe. La fe produeix l'oració, i l'oració produeix al seu torn la fermesa de la fe». Si tenim bona intenció, i acudim a Jesús, descobrirem qui és i entendrem la seva paraula, quan ens pregunti: «El baptisme de Joan, ¿venia de Déu o dels homes?» (Mc 11,30). Per la fe, sabem que era del cel, i que la seva autoritat li ve del seu Pare, que és Déu, i d'Ell mateix perquè és la segona Persona de la Santíssima Trinitat.
Perquè sabem que Jesús és l'únic salvador del món, ens adrecem a la seva Mare que també és Mare nostra, bo i desitjant acollir la paraula i la vida de Jesús, amb bona intenció i bona voluntat, per a tenir la pau i l'alegria dels fills de Déu.
Dia litúrgic: Divendres VIII de durant l'any 4-2-2011
Text de l'Evangeli
(Mc 11,11-25):
Jesús, després que la gent l'havia aclamat, va entrar a Jerusalem, al temple. Després de donar una mirada tot al voltant, com que ja era el vespre, va sortir amb els Dotze cap a Betània.
L'endemà, quan sortien de Betània, Jesús va tenir gana. Veié de lluny una figuera que ja estava coberta de fullatge i va anar-hi per si hi trobava alguna cosa. Però, quan s'hi acostà, no va trobar-hi res més que fulles, perquè no era el temps de les figues. Llavors digué a la figuera: «Que mai més ningú no mengi fruits teus!». I els seus deixebles van sentir aquestes paraules.
Quan arribaren a Jerusalem, Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure els qui hi compraven i venien, va bolcar les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, i no permetia que ningú traginés res per dins el recinte del temple. I els instruïa així: «¿No diu l'Escriptura: El meu temple serà anomenat “casa d'oració per a tots els pobles”? Però vosaltres n'heu fet una cova de lladres!». Ho van sentir els grans sacerdots i els mestres de la Llei i buscaven com podrien fer-lo morir; però li tenien por, perquè tota la gent estava admirada de la seva doctrina. I quan es va fer fosc, Jesús i els seus deixebles van sortir de la ciutat.
Al matí, tot passant, van veure que la figuera s'havia assecat de soca-rel. Pere, recordant les paraules de Jesús, li diu: «Mira, rabí! La figuera que vas maleir s'ha assecat». Jesús els respon: «Tingueu fe en Déu. Si algú diu a aquesta muntanya: ‘Alça't i tira't al mar’, sense dubtar-ne en el seu cor, sinó creient que es realitzarà allò que diu, us asseguro que li serà concedit. Per això jo us dic: tot allò que demaneu en la pregària, creieu que ja ho teniu concedit, i ho rebreu. I quan pregueu, si teniu res contra algú, perdoneu-ho, i així també el vostre Pare del cel us perdonarà les vostres faltes».
Comentari:
Tot allò que demaneu en la pregària, creieu que ja ho teniu concedit
Avui, fruit i petició són paraules clau de l'Evangeli. El Senyor s'apropa a una figuera i no hi troba fruits: només hi ha fullaraca, i reacciona maleint-la. Segons sant Isidor de Sevilla, “figa” i “fruit” tenen la mateixa arrel. L'endemà, sorpresos, els Apòstols li diuen: «Mira, rabí! La figuera que vas maleir s'ha assecat» (Mc 11,21). En resposta, Jesucrist els parla de fe i de pregària: «Tingueu fe en Déu» (Mc 11,22).
Hi ha gent que gairebé mai preguen, i, quan ho fan, és amb vista que Déu els resolgui un problema tan complicat que ja no hi veuen solució. I ho argumenten amb les paraules de Jesús que acabem d'escoltar: «Tot allò que demaneu en la pregària, creieu que ja ho teniu concedit, i ho rebreu» (Mc 11,24). Tenen raó i és molt humà, comprensible i lícit que, davant els problemes que ens superen, confiem en Déu, en alguna força superior a nosaltres.
Però cal afegir que tota pregària és “inútil” («abans que ho demaneu, el vostre Pare ja sap de què teniu necessitat»: Mt 6,8), en la mesura que no té una utilitat pràctica directa com —per exemple— encendre un llum. No rebem res a canvi de pregar, perquè tot el que rebem de Déu és gràcia sobre gràcia.
Per tant, no cal pregar...? Al contrari: ja que ara sabem que no és sinó gràcia, és aleshores que la pregària té més valor: perquè és “inútil” i és “gratuïta”. Amb tot, hi ha tres beneficis que ens dóna la pregària de petició: pau interior (trobar l'amic Jesús i confiar en Déu ens relaxa); reflexionar sobre un problema, racionalitzar-lo, i saber-lo plantejar, és ja tenir-lo mig solucionat; i, en tercer lloc, ens ajuda a discernir entre allò que és bo i allò que potser per caprici volem en les nostres intencions de la pregària. Aleshores, a posteriori, entendrem amb els ulls de la fe el que diu Jesús: «Tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré» (Jn 14,13).
(Mc 11,11-25):
Jesús, després que la gent l'havia aclamat, va entrar a Jerusalem, al temple. Després de donar una mirada tot al voltant, com que ja era el vespre, va sortir amb els Dotze cap a Betània.
L'endemà, quan sortien de Betània, Jesús va tenir gana. Veié de lluny una figuera que ja estava coberta de fullatge i va anar-hi per si hi trobava alguna cosa. Però, quan s'hi acostà, no va trobar-hi res més que fulles, perquè no era el temps de les figues. Llavors digué a la figuera: «Que mai més ningú no mengi fruits teus!». I els seus deixebles van sentir aquestes paraules.
Quan arribaren a Jerusalem, Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure els qui hi compraven i venien, va bolcar les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, i no permetia que ningú traginés res per dins el recinte del temple. I els instruïa així: «¿No diu l'Escriptura: El meu temple serà anomenat “casa d'oració per a tots els pobles”? Però vosaltres n'heu fet una cova de lladres!». Ho van sentir els grans sacerdots i els mestres de la Llei i buscaven com podrien fer-lo morir; però li tenien por, perquè tota la gent estava admirada de la seva doctrina. I quan es va fer fosc, Jesús i els seus deixebles van sortir de la ciutat.
Al matí, tot passant, van veure que la figuera s'havia assecat de soca-rel. Pere, recordant les paraules de Jesús, li diu: «Mira, rabí! La figuera que vas maleir s'ha assecat». Jesús els respon: «Tingueu fe en Déu. Si algú diu a aquesta muntanya: ‘Alça't i tira't al mar’, sense dubtar-ne en el seu cor, sinó creient que es realitzarà allò que diu, us asseguro que li serà concedit. Per això jo us dic: tot allò que demaneu en la pregària, creieu que ja ho teniu concedit, i ho rebreu. I quan pregueu, si teniu res contra algú, perdoneu-ho, i així també el vostre Pare del cel us perdonarà les vostres faltes».
Comentari:
Tot allò que demaneu en la pregària, creieu que ja ho teniu concedit
Avui, fruit i petició són paraules clau de l'Evangeli. El Senyor s'apropa a una figuera i no hi troba fruits: només hi ha fullaraca, i reacciona maleint-la. Segons sant Isidor de Sevilla, “figa” i “fruit” tenen la mateixa arrel. L'endemà, sorpresos, els Apòstols li diuen: «Mira, rabí! La figuera que vas maleir s'ha assecat» (Mc 11,21). En resposta, Jesucrist els parla de fe i de pregària: «Tingueu fe en Déu» (Mc 11,22).
Hi ha gent que gairebé mai preguen, i, quan ho fan, és amb vista que Déu els resolgui un problema tan complicat que ja no hi veuen solució. I ho argumenten amb les paraules de Jesús que acabem d'escoltar: «Tot allò que demaneu en la pregària, creieu que ja ho teniu concedit, i ho rebreu» (Mc 11,24). Tenen raó i és molt humà, comprensible i lícit que, davant els problemes que ens superen, confiem en Déu, en alguna força superior a nosaltres.
Però cal afegir que tota pregària és “inútil” («abans que ho demaneu, el vostre Pare ja sap de què teniu necessitat»: Mt 6,8), en la mesura que no té una utilitat pràctica directa com —per exemple— encendre un llum. No rebem res a canvi de pregar, perquè tot el que rebem de Déu és gràcia sobre gràcia.
Per tant, no cal pregar...? Al contrari: ja que ara sabem que no és sinó gràcia, és aleshores que la pregària té més valor: perquè és “inútil” i és “gratuïta”. Amb tot, hi ha tres beneficis que ens dóna la pregària de petició: pau interior (trobar l'amic Jesús i confiar en Déu ens relaxa); reflexionar sobre un problema, racionalitzar-lo, i saber-lo plantejar, és ja tenir-lo mig solucionat; i, en tercer lloc, ens ajuda a discernir entre allò que és bo i allò que potser per caprici volem en les nostres intencions de la pregària. Aleshores, a posteriori, entendrem amb els ulls de la fe el que diu Jesús: «Tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré» (Jn 14,13).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)