Dia litúrgic: 31 de Desembre (Dia setè dins l'octava de Nadal) 2012

Text de l'Evangeli (Jn 1,1-18): Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per Ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense Ell. En Ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per Ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. Joan dóna testimoni d'Ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat. Comentari: El qui és la Paraula s'ha fet home Avui és l'últim dia de l'any. Sovint un aiguabarreig de sentiments —fins i tot contradictoris— xiuxiuegen en els nostres cors durant aquesta data. Talment com si una mostra dels diferents moments viscuts i d'aquells que hauríem volgut viure es fessin presents en la nostra memòria. L'Evangeli d'avui ens pot ajudar a decantar-los, per tal de començar el nou any amb empenta. «La Paraula era amb Déu (...). Per Ell tot ha vingut a l’existència» (Jn 1,1.3). A l'hora de fer el balanç de l'any, cal tenir present que cada dia viscut és un do rebut. Per això, sigui quin sigui l'aprofitament que n'hàgim fet, avui cal que agraïm cada minut de l'any. El do de la vida, però, no és complert. Estem necessitats. Per això, l'Evangeli d'avui ens dóna una paraula clau: “acollir”. «El qui és la Paraula es va fer home» (Jn 1,14). Acollir Déu mateix! Déu, en fer-se home, es posa al nostre abast. “Acollir” vol dir obrir-li les nostres portes, deixar que entri en les nostres vides, en els nostres projectes, en aquells actes que omplen els nostres dies. Fins a quin punt hem acollit Déu i l'hem deixa't entrar en nosaltres? «En venir al món, il·lumina tots els homes» (Jn 1,9). Acollir Jesús vol dir deixar-se qüestionar per Ell. Deixar que els seus criteris donin llum tant als nostres pensaments més íntims com a la nostra actuació social i laboral. Que els nostres fets s'adiguin amb els seus! «I la Vida era la Llum» (Jn 1,4). La fe, però, és més que uns criteris. És la nostra vida empeltada a la Vida. No és només esforç —que també—. És, sobretot, do i gràcia. Vida rebuda en el si de l'Església, sobretot mitjançant els sagraments. Quin lloc tenen en la meva vida cristiana? «Als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu» (Jn 1,12). Tot un projecte apassionant per l'any que estem a punt d'encetar!

Dia litúrgic: La Sagrada Família (C) 30-12-2012

Text de l'Evangeli (Lc 2,41-52): Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan Ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se'n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. En veure'l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué: «Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia». Ell els respongué: «Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?». Però ells no comprengueren aquesta resposta. Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor. Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes. Comentari: El van trobar al temple, assegut entre els mestres. Es meravellaven de la seva intel?ligència Avui contemplem, com a continuació del Misteri de l'Encarnació, la inserció del Fill de Déu en la comunitat humana per excel?lència, la família, i la progressiva educació de Jesús per part de Josep i Maria. Com diu l'Evangeli, «Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes» (Lc 2,52). El llibre de Jesús, fill de Sira, ens recordava que «el Senyor dóna honor al pare en els fills i confirma l'autoritat de la mare damunt d'ells» (Sir 3,2). Jesús té dotze anys i manifesta la bona educació rebuda a la llar de Natzaret. La saviesa que manifesta evidencia, sens dubte, l'acció de l'Esperit Sant, però també l'innegable bon saber educador de Josep i Maria. El neguit de Maria i Josep posa de manifest la seva sol?licitud educadora i llur companyia amorosa envers Jesús. No cal fer grans raonaments per a veure que avui, més que mai, cal que la família assumeixi amb força la missió educadora que Déu li ha confiat. Educar és introduir a la realitat, i només pot fer-ho aquell que la viu amb sentit. Els pares i mares cristians han d'educar des del Crist, font de sentit i saviesa. Difícilment es pot posar remei a les mancances educadores de la llar. Allò que no s'aprèn a casa tampoc no s'aprèn fora, si no és amb gran dificultat. Jesús vivia i aprenia amb naturalitat a la llar de Natzaret les virtuts que Josep i Maria exercien constantment: esperit de servei a Déu i als homes, pietat, amor al treball ben fet, sol?licitud dels uns pels altres, delicadesa, respecte, horror al pecat... Els infants, per a créixer com a cristians, necessiten testimonis i, si aquests són els pares, aquests infants seran afortunats. Cal que tots anem avui a cercar la saviesa del Crist per portar-la a les nostres famílies. Un antic escriptor, Orígens, tot comentant l'Evangeli d'avui, deia que cal que aquell que cerca el Crist, el cerqui no de manera negligent i deixada, com ho fan alguns que no arriben a trobar-lo. Cal cercar-lo amb “neguit”, amb un gran afany, com el cercaven Josep i Maria.

Dia litúrgic: 29 de Desembre (Dia cinquè dins l'octava de Nadal) 2012

Text de l'Evangeli (Lc 2,22-35): Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins. Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb Ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'Ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts». Comentari: Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador Avui, 29 de desembre, festegem el sant Rei David. Però és tota la família de David que l'Església vol honorar, i sobretot el més il·lustre de tots ells: Jesús, el Fill de Déu, Fill de David! Avui, en aquest etern “avui” del Fill de Déu, l'Antiga Aliança del temps del Rei David es realitza i es compleix en tota la seva plenitud. Ja que, com relata l'Evangeli d'avui, el Nen Jesús és presentat al Temple pels seus pares per tal de complir amb l'antiga Llei: «Portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: ‘Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor’» (Lc 2,22-23). Avui s'eclipsa l'antiga profecia amb vista a donar pas a la nova: Aquell, que el Rei David havia anunciat entonant els salms messiànics, ha entrat per fi al Temple de Déu! Avui és el gran dia en què aquell a qui sant Lluc anomena Simeó aviat abandonarà aquest món de foscor per tal d'entrar en la visió de la Llum eterna: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles» (Lc 2,29-32). També nosaltres, que som el Santuari de Déu en el que habita el seu Esperit (cf. 1Co 3,16), hem de romandre atents a rebre Jesús en el nostre interior. Si avui tenim el goig de combregar, demanem a Maria, la Mare de Déu, que intercedeixi per nosaltres davant el seu Fill: que mori l'home vell i que l'home nou (cf. Col 3,10) neixi en tot el nostre ésser, a fi de convertir-nos en els nous profetes, els qui anuncien al món sencer la presència del Déu tres vegades sant, Pare, Fill i Esperit Sant! Igual que Simeó, siguem profetes per la mort de l'home vell! Tal com digué el Papa Joan Pau II, «la plenitud de l'Esperit de Déu ve acompanyada (...), abans de res, per la disponibilitat interior que prové de la fe. De tot això, l'ancià Simeó, home ‘just i pietós’, en tingué la intuïció en el moment de la presentació de Jesús al Temple».

Dia litúrgic: 28 de Desembre: Els Sants Innocents, màrtirs 2012

Text de l'Evangeli (Mt 2,13-18): Quan els savis se n'hagueren anat, un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep i li digué: «Lleva't, pren el Nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t'hi fins que jo t'ho digui, perquè Herodes buscarà l'Infant per matar-lo». Josep es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare, se'n va anar cap a Egipte i s'hi quedà fins a la mort d'Herodes. Així es va complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «D'Egipte he cridat el meu fill». Quan Herodes es veié burlat pels savis, es va indignar molt, i ordenà que a Betlem i a la seva rodalia matessin tots els nens de dos anys en avall, l'edat que calculava pel que li havien dit els savis. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Jeremies: «A Ramà se sent un crit, plors i grans planys: és Raquel que plora els seus fills, i no vol que la consolin, perquè ja no hi són». Comentari: Es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare i se'n va anar cap a Egipte Avui celebrem la festa dels Sants Innocents, màrtirs. Inserits en les celebracions de Nadal, no podem ignorar el missatge que la litúrgia ens vol transmetre per a definir, encara més, la Bona Nova del naixement de Jesús, amb dos accents ben clars. En primer lloc, la predisposició de sant Josep en el designi salvador de Déu, acceptant la seva voluntat. I, alhora, el mal, la injustícia que sovint trobem en la nostra vida, concretat en aquest cas en la mort martirial dels infants Innocents. Tot això ens demana una actitud i una resposta personal i social. Sant Josep ens ofereix un testimoniatge ben clar de resposta amatent a la crida de Déu. En ell ens sentim identificats quan hem de prendre decisions en els moments difícils de la nostra vida i des de la nostra fe: «Es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare, se'n va anar a Egipte» (Mt 2,14). La nostra fe en Déu implica la nostra vida. Ens fa llevar-nos, és a dir, estar ben atents a les coses que passen al nostre voltant, perquè —sovint— és el lloc on Déu parla. Ens fa prendre el Nen amb la seva mare, és a dir, Déu se'ns fa proper, company de camí, reforçant la nostra fe, esperança i caritat. I ens fa sortir de nit cap a Egipte, és a dir, ens convida a no tenir por davant la nostra vida, que sovint s'omple de nits difícils d'il·luminar. Aquests infants màrtirs, avui, també tenen noms concrets en infants, joves, parelles, persones grans, immigrants, malalts... que demanen la resposta de la nostra caritat. Així, ens ho diu Joan Pau II: «En efecte, són moltes en el nostre temps les necessitats que interpel·len la sensibilitat cristiana. És l'hora d'una nova imaginació de la caritat, que es desplegui no sols en l'eficàcia dels ajuts prestats, sinó en la capacitat de fer-se propers i solidaris amb el qui sofreix». Que la llum nova, clara i forta de Déu fet Infant ompli les nostres vides i refermi la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat.

Dia litúrgic: 27 de Desembre: Sant Joan, apòstol i evangelista 2012

Text de l'Evangeli (Jn 20,2-8): El diumenge, Maria Magdalena se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu: «S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat». Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Comentari: Ho veié i cregué Avui, la litúrgia celebra la festa de sant Joan, apòstol i evangelista. L'endemà de Nadal, l'Església celebra la festa del primer màrtir de la fe cristiana, sant Esteve. I el dia després, la festa de sant Joan, aquell qui millor i més profundament penetra en el misteri del Verb encarnat, el primer “teòleg” i model de tot veritable teòleg. El passatge del seu Evangeli que avui es proposa ens ajuda a esguardar el Nadal des de la perspectiva de la Resurrecció del Senyor. En efecte, Joan, arribat al sepulcre buit, «ho veié i cregué» (Jn 20,8). Fiats del testimoni dels Apòstols, nosaltres som empesos cada Nadal a “veure” i a “creure”. Hom pot retrobar aquests mateixos “veure” i “creure” a propòsit del naixement de Jesús, el Verb encarnat. Joan, mogut per la intuïció del seu cor —i per la “gràcia” hauríem d'afegir— “veu” més enllà del que els seus ulls en aquell moment poden arribar a contemplar. En realitat, si ell creu, ho fa sense “haver vist” el Crist encara, amb la qual cosa ja hi ha implícita aquí la lloança d'aquells que «creuran sense haver vist» (Jn 20,29), amb la que culmina el capítol vintè del seu Evangeli. Pere i Joan “corren” junts cap al sepulcre, però el text ens diu que Joan «s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre» (Jn 20,4). Sembla que a Joan el mou més el delit d'estar de nou al costat d'Aquell que ell estimava —Crist— que no simplement estar físicament al costat de Pere, amb el qual però —amb el gest d'esperar-lo i de què sigui ell qui entri primer al sepulcre— mostra que és Pere qui té la primacia en el Col·legi Apostòlic. Tot amb tot, el cor ardent, ple de zel, curull d'amor de Joan, és el que el porta a “córrer” i a “avançar-se”, en una clara invitació a què nosaltres visquem igualment la nostra fe amb aquest desig tan ardent de trobar el Ressuscitat.

Dia litúrgic: 26 de Desembre: Sant Esteve, protomàrtir 2012

Text de l'Evangeli (Mt 10,17-22): En aquell temps, Jesús digué als seus Apòstols: «Aneu alerta amb la gent: per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i us conduiran davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d'ells i davant els pagans. Quan us hi portin no us preocupeu del que haureu de dir ni de com parlareu: en aquell moment direu allò que us serà inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó que l'Esperit del vostre Pare parlarà per mitjà vostre. Un germà portarà a la mort el seu germà, i un pare, el seu fill; els fills es rebel·laran contra els pares i els mataran. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà». Comentari: Us portaran als tribunals i us assotaran Avui, l'Església celebra la festa del seu primer màrtir, el diaca sant Esteve. L'Evangeli, de vegades, sembla desconcertant. Ahir ens transmetia sentiments de joia i alegria pel naixement de l'infant Jesús: «Els pastors se'n tornaren glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit» (Lc 2,20). Avui sembla com si ens volgués posar a l'aguait de perills: «Guardeu-vos de la gent: (...) us presentaran als tribunals i us assotaran» (Mt 10,17). És que aquells que vulguin ser testimonis, com els pastors en la joia del naixement, han de ser també valents com Esteve al moment de proclamar la Mort i Resurrecció d'aquell Infant que tenia en Ell la Vida. El mateix Esperit que va cobrir amb la seva ombra Maria, la Mare verge, perquè fos possible la realització del pla de Déu de salvar els homes; i el mateix Esperit que es va posar sobre els Apòstols perquè sortissin del seu amagatall i escampessin la Bona Nova —l'Evangeli— arreu del món, és el qui dóna forces a aquell xicot que discutia amb els de la sinagoga «que no podien res davant la saviesa del seu testimoniatge» (Ac 6,10). Era un màrtir en vida. Màrtir vol dir “testimoni”. I fou també màrtir per la seva mort. En vida va fer cas de les paraules del Mestre: «No us preocupeu del que heu de dir ni de com ho podeu dir. A l'hora de parlar Déu us donarà les paraules necessàries» (Mt 10,19). «Esteve fixà al cel la mirada i veié la glòria de Déu i que Jesús s'alçava ferm a la dreta de Déu» (Ac 7,55). Esteve ho veié i ho digué. Si el cristià avui és un testimoni de Jesucrist, el que ha vist amb els ulls de la fe ho ha de dir sense tenir por amb les paraules més entenedores que són els fets, les obres.

Dia litúrgic: Nadal (Missa de la nit) 25-12-2012

Text de l'Evangeli (Lc 2,1-14): Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l'imperi. Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. Tothom anava a inscriure's a la seva població d'origen. També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la família i descendència de David. Josep havia d'inscriure's juntament amb Maria, la seva esposa. Maria esperava un fill. Mentre eren allà, se li van complir els dies i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se. A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l'Àngel els digué: «No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora». I de sobte s'uní a l'Àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant: «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que Ell estima». Comentari: El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres (Jn 1,14) Avui, amb senzillesa d'infants, considerem el gran misteri de la nostra fe. El naixement de Jesús assenyala l'arribada de la “plenitud del temps”. Des del pecat dels nostres primers pares, el llinatge humà s'havia apartat del Creador. Però Déu, compadit de la nostra trista situació, envià el seu Fill etern, nascut de la Verge Maria, per a rescatar-nos de l'esclavatge del pecat. L'apòstol Joan ho explica fent servir expressions de gran profunditat teològica: «Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu» (Jn 1,1). Joan anomena “Paraula” al Fill de Déu, la segona persona de la Santíssima Trinitat. I afegeix: «El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14). Això és el que celebrem avui, per això fem festa. Meravellats, contemplem Jesús acabat de néixer. És un nadó... i alhora Déu omnipotent; sense deixar de ser Déu, ara és també un de nosaltres. Ha vingut a la terra per retornar-nos la condició de fills de Déu. Cal, però, que cadascú aculli dintre seu la salvació que Ell ens ofereix. Com explica sant Joan, «a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu» (Jn 1,12). Fills de Déu! Restem admirats davant aquest misteri inefable: «El Fill de Déu s'ha fet fill de l'home per tal de fer els homes fills de Déu» (Sant Joan Crisòstom). Acollim Jesús, cerquem-lo: només en Ell trobem la salvació, la solució veritable als problemes del món; només Ell dóna el sentit últim de la vida i de les contrarietats i del dolor. Per això, avui us proposo: llegim l'Evangeli, meditem-lo; procurem viure de debò d'acord amb l'ensenyament de Jesús, el Fill de Déu que ha vingut a nosaltres. I aleshores veurem com serà veritat que, entre tots, farem un món millor.

Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 24 de Desembre 2012

Text de l'Evangeli (Lc 1,67-79): En aquell temps, Zacaries, el pare de Joan, quedà ple de l'Esperit Sant i va dir profèticament: «Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel: ha visitat el seu poble i l'ha redimit; fa que s'aixequi un salvador poderós a la casa de David, el seu servent, com havia anunciat de temps antic per boca dels seus sants profetes. Així ens salva, alliberant-nos dels enemics, de les mans dels qui ens volen mal, mogut pel seu amor als nostres pares i pel record de l'aliança santa que jurà al nostre pare Abraham, prometent de concedir-nos que, sense por, lliures dels enemics, li donem culte, amb santedat i justícia, tota la vida. I a tu, infant, et diran profeta de l'Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins; faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats. Per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau». Comentari: Ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca Avui, l'Evangeli recull el cant de lloança de Zacaries després del naixement del seu fill. En la seva primera part, el pare de Joan dóna gràcies a Déu, i en la segona els seus ulls miren al futur. Tot ell traspua alegria i esperança en reconèixer l'acció salvadora de Déu amb Israel, que culmina en la vinguda del mateix Déu encarnat, preparada pel fill de Zacaries. Ja sabem que Zacaries havia estat castigat per Déu a causa de la seva incredulitat. Ara, però, quan l'acció divina és del tot manifesta en la seva pròpia carn —puix recupera la parla— exclama allò que fins aleshores no podia dir sinó amb el cor; i de ben segur que ho deia: «Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel...» (Lc 1,68). Quantes vegades veiem les coses fosques, negatives, de manera pessimista! Si tinguéssim la visió sobrenatural dels fets que mostra Zacaries en el Cant del Benedictus, viuríem en l'alegria i en l'esperança d'una manera estable. «El Senyor ja és a prop; el Senyor ja és aquí». El pare del precursor és conscient que la vinguda del Messies és, sobretot, llum. Una llum que il·lumina els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, ¡ a nosaltres! Tan de bo ens adonéssim amb plena consciència que el Nen Jesús ve a il·luminar les nostres vides, ve a guiar-nos, a assenyalar-nos per on hem d'anar... Tan de bo ens deixéssim guiar per les seves il·lusions, per aquelles esperances que posa en nosaltres. Jesús és el “Senyor” (cf. Lc 1,68.76), però també és el “Salvador” (cf. Lc 1,69). Aquestes dues confessions (atribucions) que Zacaries fa de Déu, tan properes a la nit de Nadal, sempre m'han sorprès, perquè són precisament les mateixes que l'Àngel del Senyor assignarà a Jesús en el seu anunci als pastors i que podrem escoltar amb emoció aquesta nit a la Missa del Gall. I és que el qui neix és Déu!

Dia litúrgic: Diumenge IV(C) d'Advent 23-12-2012

Text de l'Evangeli (Lc 1,39-45): Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!». Comentari: Feliç tu que has cregut Avui és l'últim diumenge d'aquest temps de preparació per l'arribada —l'Advent— de Déu a Betlem. Pel fet de ser en tot igual a nosaltres, va voler ser concebut —com qualsevol home— en el si d'una dona, la Verge Maria, però per obra i gràcia de l'Esperit Sant, ja que era Déu. Aviat, en el dia de Nadal, celebrarem amb gran alegria el seu naixement. L'Evangeli d'avui ens presenta dos personatges, Maria i la seva cosina Elisabet, que ens indiquen l'actitud que hi ha d'haver en el nostre esperit per a contemplar aquest esdeveniment. Ha d'ésser una actitud de fe, i de fe dinàmica. Elisabet, amb sincera humilitat, «quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «(...) Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar?» (Lc 1,41-43). Ningú no li havia explicat. No més la fe, l'Esperit Sant, li havia fet veure que la seva cosina era mare del seu Senyor, de Déu. Coneixent ara l'actitud de fe total per part de Maria, quan l'Àngel li anuncià que Déu l'havia escollida per ser la seva mare terrenal, Elisabet no s'està de proclamar l'alegria que dóna la fe. Ho posa de relleu dient: «Feliç tu que has cregut» (Lc 1,45). És, doncs, amb actitud de fe que hem de viure el Nadal. Però, a imitació de Maria i Isabel, amb fe dinàmica. En conseqüència, com Elisabet, si cal, no ens hem de retenir en expressar l'agraïment i el goig de tenir la fe. I, com Maria, a més l'hem de manifestar amb les obres. «Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet» (Lc 1,39-40) per a felicitar-la i ajudar-la, quedant-se uns tres mesos amb ella (cf. Lc 1,56). Sant Ambròs ens recomana que, en aquestes festes, «tinguem tots l'ànima de Maria per a glorificar el Senyor». Ben segur que no ens faltaran ocasions de compartir alegries i d'ajudar als necessitats.

Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 22 de Desembre

Text de l'Evangeli (Lc 1,46-56): En aquell temps, Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d'ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles: el seu nom és sant, i l'amor que té als qui creuen en Ell s'estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre». Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se'n tornà a casa seva. Comentari: La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva Avui, l'Evangeli de la Missa ens presenta per a la nostra consideració el Cant del Magnificat, que Maria, plena d'alegria, va entonar a casa de la seva parenta Elisabet, mare de Joan Baptista. Les paraules de Maria ens porten reminiscències d'altres cants bíblics que Ella coneixia molt bé i que havia recitat i contemplat tantes vegades. Però ara, en els seus llavis, aquelles mateixes paraules tenen un sentit molt més profund: l'esperit de la Mare de Déu es transparenta darrera d'elles i ens mostren la puresa del seu cor. Cada dia, l'Església les fa seves a la Litúrgia de les Hores quan, tot resant els Vespres, adreça cap al cel aquella mateixa cançó amb la que Maria s'alegrava, beneïa i donava gràcies a Déu per totes les seves bondats. Maria ha estat beneficiada amb la gràcia més extraordinària que mai cap dona ha rebut i rebrà: ha estat triada per Déu, entre totes les dones de la història, per a esdevenir la Mare d'aquell Messies Redemptor que la Humanitat estava esperant des de feia molts segles. És l'honor més alt mai concedit a una persona humana, i Ella el rep amb una total senzillesa i humilitat, adonant-se que tot és gràcia, regal, i que Ella és no res davant la immensitat del poder i de la grandesa de Déu, que ha obrat meravelles en Ella (cf. Lc 1,49). Una gran lliçó d'humilitat per a tots nosaltres, fills d'Adam i hereus d'una naturalesa humana marcada profundament per aquell pecat original del que, dia rere dia, arrosseguem les conseqüències. Estem arribant ja al final del temps d'Advent, un temps de conversió i de purificació. Avui és Maria qui ens ensenya el camí millor. Meditar l'oració de la nostra Mare —volent fer-la nostra— ens ajudarà a fer-nos més humils. Santa Maria ens ajudarà si li demanem amb confiança.

Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 21 de Desembre 2012

Text de l'Evangeli (Lc 1,39-45): Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!». Comentari: Feliç tu que has cregut! Avui, el text de l'Evangeli correspon al segon misteri de goig: la «Visitació de Maria a la seva cosina Elisabet». Es ben bé un misteri! Una silenciosa explosió d'un goig profund com mai la Història ens ho ha narrat! És el goig de Maria, que acaba de ser mare, per obra i gràcia de l'Esperit Sant. La paraula llatina “gaudium” expressa un goig profund, íntim, que no esclata per fora. Malgrat això, les muntanyes de Judà es cobriren de goig. Maria exultava com una mare que acaba de saber que espera un fill. I quin Fill! Un Fill que pelegrinava, abans de néixer, pels corriols pedregosos que portaven a Ain Karen, arrebossat en el cor i en els braços de Maria. Goig en l'ànima i en el rostre d'Elisabet, i en el nen que salta d'alegria dins les seves entranyes. Les paraules de la cosina de Maria travessaran els temps: «Beneïda sou vós entre totes les dones i beneït és el fruit del vostre sant ventre!» (cf. Lc 1,42). El rés del Rosari, com font de goig, és una de les noves perspectives descobertes per Joan Pau ll en la seva Carta apostòlica sobre El Rosari de la Verge Maria. La joia és inseparable de la fe. «D'on em ve a mi tant de bé que la mare del meu Senyor em vingui a visitar?» (Lc 1,43). L'alegria de Déu i de Maria s'ha escampat arreu del món. Per a donar-li pas, només cal obrir-se per la fe a l'acció constant de Déu en la nostra vida, i fer camí amb l'Infant, amb Aquella que ha cregut, i de la mà enamorada i forta de sant Josep. Pels camins de la terra, l'asfalt o les llambordes o els terrenys fangosos, un cristià intel·ligent porta damunt seu, sempre, dues dimensions de la fe: la unió amb Déu i el servei als altres. Tot ben junt: amb una unitat de vida que faci que no hi hagi solució de continuïtat entre una cosa i l'altra.

Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 20 de Desembre

Text de l'Evangeli (Lc 1,26-38): El sisè mes, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'àngel entrà a trobar-la i li digué: «Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu». Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué: «No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi». Maria preguntà a l'àngel: «Com podrà ser això, si jo sóc verge?». L'àngel li respongué: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible». Maria va dir: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». I l'àngel es va retirar. Comentari: Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules Avui contemplem, una vegada més, aquesta escena impressionant de l'Anunciació. Déu, sempre fidel a les seves promeses, a través de l'àngel Gabriel fa saber a Maria que és l'escollida per a portar el Salvador al món. Com sovint actua el Senyor, l'esdeveniment més grandiós per a la història de la Humanitat —com és que el Creador i Senyor de totes les coses es faci home com nosaltres—, passa de la manera més senzilla: una noieta jove, en un poble petit de la Galilea, sense espectacle. La manera és senzilla; l'esdeveniment és grandiós. Com són també immenses les virtuts de la Verge Maria: plena de gràcia, el Senyor és amb Ella, humil, senzilla, disponible a la voluntat de Déu, generosa. Déu té els seus plans per a Ella, com per a tu i per a mi, però Ell espera la cooperació lliure i amorosa de cadascú per a portar-los a terme. Maria ens en dóna exemple: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38). No és només un sí al missatge de l'àngel; és un posar-se en tot a les mans del Pare-Déu, un abandonar-se confiadament a la seva providència entranyable, un dir sí a deixar fer al Senyor ara i en totes les circumstàncies de la seva vida. De la resposta de Maria, així com de la nostra resposta al que Déu ens demana —escriu sant Josepmaria— «no ho oblidis, en depenen moltes coses grans». Ens estem preparant per a celebrar la festa de Nadal. La millor manera és estar prop de Maria, tot contemplant la seva vida i procurant imitar les seves virtuts per tal d'acollir el Senyor amb un cor ben disposat: —¿Què espera Déu de mi, ara, avui, en la meva feina, amb aquesta persona que tracto, en la relació amb Ell? Són situacions petites de cada dia, però de la resposta que en donem en depèn tant!

Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 19 de Desembre

Text de l'Evangeli (Lc 1,5-25): En temps d'Herodes, rei de Judea, hi havia un sacerdot del torn d'Abià que es deia Zacaries. La seva muller, descendent d'Aaron, es deia Elisabet. Tots dos eren justos davant de Déu i irreprensibles en el compliment de tots els manaments i les observances del Senyor. Però no tenien fills, perquè Elisabet era estèril i tots dos eren ja d'edat avançada. Un dia, mentre Zacaries era al temple oficiant davant de Déu amb els del seu torn, segons el ritual dels sacerdots, li tocà per sorteig d'entrar al santuari del Senyor a oferir l'encens. Mentre l'oferia, tot el poble era a fora pregant. Llavors se li va aparèixer un àngel del Senyor, a la dreta de l'altar de l'encens. Zacaries, en veure'l, es va torbar i la por s'apoderà d'ell. Però l'àngel li digué: «No tinguis por, Zacaries: la teva súplica ha estat escoltada. Elisabet, la teva muller, et donarà un fill, i li posaràs el nom de Joan. En tindràs una gran joia, i molts s'alegraran del seu naixement. Serà gran als ulls del Senyor; no beurà vi ni altres begudes alcohòliques i quedarà ple de l'Esperit Sant ja des de les entranyes de la mare. Conduirà molts israelites cap al Senyor, el seu Déu. Anirà al davant del Senyor amb l'esperit i el poder d'Elies: farà que els pares es reconciliïn de cor amb els fills i portarà els rebels pels camins dels justos. Així prepararà per al Senyor un poble ben disposat. Zacaries preguntà a l'àngel: «Com puc saber que serà així? Jo ja sóc vell i la meva dona també és d'edat avançada». L'àngel li va respondre: «Jo sóc Gabriel i m'estic prop de Déu. És ell qui m'ha enviat per anunciar-te aquestes bones noves. Quedaràs mut, sense poder dir res, fins al dia que passi tot això: tu no has cregut les meves paraules, però al seu temps es compliran» Mentrestant, el poble esperava Zacaries, estranyat que s'estigués tanta estona dins el santuari. Quan finalment va sortir, no podia parlar-los, i comprengueren que mentre era al santuari havia tingut una visió. S'expressava només amb senyes, perquè havia quedat mut. Quan es van acabar els dies del seu servei sacerdotal, Zacaries se'n tornà a casa seva. Al cap de poc temps, la seva muller Elisabet va quedar embarassada. Durant cinc mesos ella no sortia de casa, i pensava: «Com ha obrat amb mi el Senyor! Ha volgut treure'm la vergonya de no tenir fills». Comentari: L'àngel li digué: .‘No tinguis por, Zacaries: Déu ha escoltat la teva pregària. Elisabet, la teva esposa, et donarà un fill’ Avui, l'àngel Gabriel anuncia al sacerdot Zacaries el naixement “sobrenatural” de Joan Baptista, que prepararà la missió del Messies. Déu, en la seva amorosa providència, prepara el naixement de Jesús amb el naixement de Joan, el Baptista. Encara que Isabel sigui estèril, no importa. Déu vol fer el miracle per amor a nosaltres, les seves criatures. Però Zacaries no mostra en el moment oportú la visió sobrenatural de la fe: «¿Com sabré que això és veritat? Tant jo com la meva esposa som massa grans perquè puguem tenir un fill» (Lc 1,18). Té una mirada excessivament humana. Li manca la docilitat confiada en els plans de Déu, que sempre són més grans que els nostres: en aquest cas, ni més ni menys que l'Encarnació del Fill de Déu per a la salvació del gènere humà! L'àngel troba Zacaries “despistat”, lent per a les coses de Déu, com si estigués “fora de joc”. Quan manquen pocs dies per Nadal, que l'Àngel del Senyor ens trobi preparats, com Maria. Cal que mirem de mantenir la presència de Déu al llarg del dia, d'intensificar el nostre amor a Jesucrist en les nostres estones d'oració, de rebre amb molta devoció la Sagrada Comunió: perquè Jesús neix i ve a nosaltres! I que no ens manqui la visió sobrenatural en tots els afers de la nostra vida. Ens cal posar visió sobrenatural en el nostre treball professional, en els nostres estudis, en els nostres apostolats, fins i tot en els contratemps de la jornada. Res no s'escapa a la providència divina! Amb la certesa i l'alegria de saber que nosaltres col·laborem amb els àngels i amb el Senyor en els plans amorosos i salvadors de Déu.

Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 19 de Desembre

Text de l'Evangeli (Lc 1,5-25): En temps d'Herodes, rei de Judea, hi havia un sacerdot del torn d'Abià que es deia Zacaries. La seva muller, descendent d'Aaron, es deia Elisabet. Tots dos eren justos davant de Déu i irreprensibles en el compliment de tots els manaments i les observances del Senyor. Però no tenien fills, perquè Elisabet era estèril i tots dos eren ja d'edat avançada. Un dia, mentre Zacaries era al temple oficiant davant de Déu amb els del seu torn, segons el ritual dels sacerdots, li tocà per sorteig d'entrar al santuari del Senyor a oferir l'encens. Mentre l'oferia, tot el poble era a fora pregant. Llavors se li va aparèixer un àngel del Senyor, a la dreta de l'altar de l'encens. Zacaries, en veure'l, es va torbar i la por s'apoderà d'ell. Però l'àngel li digué: «No tinguis por, Zacaries: la teva súplica ha estat escoltada. Elisabet, la teva muller, et donarà un fill, i li posaràs el nom de Joan. En tindràs una gran joia, i molts s'alegraran del seu naixement. Serà gran als ulls del Senyor; no beurà vi ni altres begudes alcohòliques i quedarà ple de l'Esperit Sant ja des de les entranyes de la mare. Conduirà molts israelites cap al Senyor, el seu Déu. Anirà al davant del Senyor amb l'esperit i el poder d'Elies: farà que els pares es reconciliïn de cor amb els fills i portarà els rebels pels camins dels justos. Així prepararà per al Senyor un poble ben disposat. Zacaries preguntà a l'àngel: «Com puc saber que serà així? Jo ja sóc vell i la meva dona també és d'edat avançada». L'àngel li va respondre: «Jo sóc Gabriel i m'estic prop de Déu. És ell qui m'ha enviat per anunciar-te aquestes bones noves. Quedaràs mut, sense poder dir res, fins al dia que passi tot això: tu no has cregut les meves paraules, però al seu temps es compliran» Mentrestant, el poble esperava Zacaries, estranyat que s'estigués tanta estona dins el santuari. Quan finalment va sortir, no podia parlar-los, i comprengueren que mentre era al santuari havia tingut una visió. S'expressava només amb senyes, perquè havia quedat mut. Quan es van acabar els dies del seu servei sacerdotal, Zacaries se'n tornà a casa seva. Al cap de poc temps, la seva muller Elisabet va quedar embarassada. Durant cinc mesos ella no sortia de casa, i pensava: «Com ha obrat amb mi el Senyor! Ha volgut treure'm la vergonya de no tenir fills». Comentari: L'àngel li digué: .‘No tinguis por, Zacaries: Déu ha escoltat la teva pregària. Elisabet, la teva esposa, et donarà un fill’ Avui, l'àngel Gabriel anuncia al sacerdot Zacaries el naixement “sobrenatural” de Joan Baptista, que prepararà la missió del Messies. Déu, en la seva amorosa providència, prepara el naixement de Jesús amb el naixement de Joan, el Baptista. Encara que Isabel sigui estèril, no importa. Déu vol fer el miracle per amor a nosaltres, les seves criatures. Però Zacaries no mostra en el moment oportú la visió sobrenatural de la fe: «¿Com sabré que això és veritat? Tant jo com la meva esposa som massa grans perquè puguem tenir un fill» (Lc 1,18). Té una mirada excessivament humana. Li manca la docilitat confiada en els plans de Déu, que sempre són més grans que els nostres: en aquest cas, ni més ni menys que l'Encarnació del Fill de Déu per a la salvació del gènere humà! L'àngel troba Zacaries “despistat”, lent per a les coses de Déu, com si estigués “fora de joc”. Quan manquen pocs dies per Nadal, que l'Àngel del Senyor ens trobi preparats, com Maria. Cal que mirem de mantenir la presència de Déu al llarg del dia, d'intensificar el nostre amor a Jesucrist en les nostres estones d'oració, de rebre amb molta devoció la Sagrada Comunió: perquè Jesús neix i ve a nosaltres! I que no ens manqui la visió sobrenatural en tots els afers de la nostra vida. Ens cal posar visió sobrenatural en el nostre treball professional, en els nostres estudis, en els nostres apostolats, fins i tot en els contratemps de la jornada. Res no s'escapa a la providència divina! Amb la certesa i l'alegria de saber que nosaltres col·laborem amb els àngels i amb el Senyor en els plans amorosos i salvadors de Déu.

Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 18 deDesembre

Text de l'Evangeli (Mt 1,18-24): El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, Ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial. Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que Ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè Ell salvarà dels pecats el seu poble». Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”». Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa. Comentari: Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva Avui, la litúrgia de la paraula ens convida a considerar el meravellós exemple de sant Josep. Ell fou extraordinàriament sacrificat i delicat amb la seva promesa Maria. No hi ha dubte que ambdós eren persones excel?lents, enamorats entre ells com cap altra parella. Però, alhora, cal reconèixer que l'Altíssim volgué que llur amor esponsalici travessés circumstàncies molt exigents. Ha escrit el Papa Joan Pau II que «el cristianisme és la sorpresa d'un Déu que s'ha posat a favor de la seva criatura». De fet, ha estat Ell qui ha pres la “iniciativa”: per a venir a aquest món no ha esperat a que féssim mèrits. Amb tot, Ell proposa la seva iniciativa, no la imposa: gairebé —diríem— Déu ens demana “permís”. A Santa Maria se li proposà —no se li imposà!— la vocació de Mare de Déu: «Ell, que havia tingut el poder de crear-ho tot a partir del no-res, va negar-se a refer el que havia estat profanat si no hi concorria Maria» (Sant Anselm). Però Déu, no solament ens demana permís, sinó també contribució amb els seus plans, i contribució heroica. I així fou en el cas de Maria i Josep. En concret, el Nen Jesús necessità uns pares. Més encara: necessità l'heroisme dels seus pares, que varen haver d'esforçar-se molt per a defensar la vida del “petit Redemptor”. El que és ben bonic és que Maria revelà molt pocs detalls del seu infantament: un fet tan emblemàtic és relatat amb només dos versets (cf. Lc 2,6-7). En canvi, fou més explícita en parlar de la delicadesa que el seu espòs Josep tingué amb Ella. El fet fou que «abans de viure junts, quedà embarassada per obra de l'Esperit Sant» (Mt 1,19), i per tal de no córrer el risc d'infamar-la, Josep hauria preferit desaparèixer discretament i renunciar al seu amor (circumstància que el desafavoria socialment). Així, abans que hagués estat promulgada la llei de la caritat, sant Josep ja la practicà: Maria (i el tracte just amb ella) fou la seva llei.

Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 17 de Desembre

Text de l'Evangeli (Mt 1,1-17): Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham. Abraham va ser el pare d'Isaac; Isaac, de Jacob; Jacob, de Judà i els seus germans; Judà va ser el pare de Fares i Zara, nascuts de Tamar; Fares va ser el pare d'Hesron; Hesron, d'Aram; Aram, d'Amminadab; Amminadab, de Naasson; Naasson, de Salmon; Salmon va ser el pare de Booz, nascut de Rahab; Booz va ser el pare d'Obed, nascut de Rut; Obed va ser el pare de Jessè; Jessè va ser el pare de David, el rei. David va ser el pare de Salomó, nascut de la muller d'Uries; Salomó va ser el pare de Roboam; Roboam, d'Abies; Abies, d'Asà; Asà, de Josafat; Josafat, de Joram; Joram, d'Ozies; Ozies, de Jotam; Jotam, d'Acaz; Acaz, d'Ezequies; Ezequies, de Manassès; Manassès, d'Amon; Amon, de Josies; Josies va ser el pare de Jeconies i els seus germans. En aquell temps hi hagué la deportació a Babilònia. Després de la deportació de Babilònia, Jeconies va ser el pare de Salatiel; Salatiel, de Zorobabel; Zorobabel, d'Abihud; Abihud, d'Eliaquim; Eliaquim, d'Azor; Azor, de Sadoc; Sadoc, d'Aquim; Aquim, d'Eliüd; Eliüd, d'Eleazar; Eleazar, de Matan; Matan, de Jacob, i Jacob va ser el pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Messies. En total, doncs, són catorze les generacions des d'Abraham fins a David; catorze, des de David fins a la deportació de Babilònia, i catorze, des de la deportació de Babilònia fins al Messies. Comentari: Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham Avui, quan en la litúrgia de la missa llegim la genealogia de Jesús, ens ve al pensament una frase que diuen a pagès: «De Joseps, Joans i ases, n'hi ha per totes les cases». Per això, per tal de distingir-los, hom usa el motiu de les cases. Així, diuen, per exemple, en Josep de Ca la Filomena, en Josep de Ca la Soledat... D'aquesta manera, una persona queda fàcilment identificada. El problema és que un resta marcat per la bona o mala fama dels seus avantpassats. És el que succeeix amb la «genealogia de Jesús, el Crist, fill de David, fill d'Abraham» (Mt 1,1). Sant Mateu ens està dient que Jesús és Home vertader. Altrament dit, que Jesús —com tot home i tota dona que ve a aquest món— no parteix de zero, sinó que porta ja al darrere una història. Això vol dir que l'Encarnació va de debò, que quan Déu es fa home, ho fa amb totes les conseqüències. El Fill de Déu, en venir a aquest món, assumeix també un passat familiar. Resseguint els personatges de la llista, podem apreciar que Jesús —pel que fa a la genealogia familiar— no presenta un “expedient immaculat”. Com escriví el Cardenal Nguyen van Thuan, «en aquest món, si un poble escriu la seva història oficial, parlarà de la seva grandesa... És un cas únic, admirable i esplèndid trobar un poble que en la seva història oficial no amaga els pecats dels seus avantpassats». Apareixen pecats com l'homicidi (David), la idolatria (Salomó) o la prostitució (Rahab). I al costat d'això, hi ha moments de gràcia i de fidelitat a Déu, i sobretot les figures de Josep i Maria, «de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Crist» (Mt 1,16). En definitiva, la genealogia de Jesús ens ajuda a contemplar el misteri que estem propers a celebrar: que Déu es va fer home, vertader Home, i «ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14).

Dia litúrgic: DiumengeIII (C) d'Advent 16-12-2012

Text de l'Evangeli (Lc 3,10-18): En aquell temps, la gent preguntava a Joan: «Així, doncs, què hem de fer?». Ell els responia: «Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi». Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia fins i tot uns publicans, que li deien: «Mestre, què hem de fer?». Ell els respongué: «No exigiu més del que està establert». Igualment uns soldats li preguntaven: «I nosaltres, què hem de fer?». Els va respondre: «No feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per treure diners de ningú, i acontenteu-vos amb la vostra soldada». El poble vivia en l'expectació, i tots pensaven si Joan no fóra potser el Messies. Joan respongué dient a tothom: «Jo us batejo amb aigua, però ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l'era i per entrar el blat al graner; però cremarà la palla en un foc que no s'apaga». Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova. Comentari: Ve el qui és més fort que jo Avui la Paraula de Déu ens presenta, en ple Advent, el Sant Precursor de Jesucrist: sant Joan Baptista. Déu Pare disposà preparar la vinguda, és a dir, l'Advent, del seu Fill en la nostra carn, nascut de Maria Verge, de molts modes i de moltes maneres, com diu el començament de la Carta als Hebreus (1,1). Els patriarques, els profetes, i els reis prepararen la vinguda de Jesús. Vegem les seves dues genealogies, en els Evangelis de Mateu i Lluc. Ell és fill d'Abraham i de David. Moisès, Isaïes i Jeremies anunciaren el seu Advent i varen descriure els trets del seu ministeri. Però sant Joan Bautista, com diu la litúrgia (Prefaci de la seva festa), el pogué assenyalar amb el dit, i li correspongué -misteriosament!- de fer el Baptisme del Senyor. Fou el darrer testimoni abans de la vinguda. I ho fou amb la seva vida, amb la seva mort i amb la seva paraula. El seu naixement és també anunciat, com el de Jesús, i és preparat, segons l'Evangeli de Lluc (caps. 1 i 2). I la seva mort de màrtir, víctima de la debilitat d'un rei i de l'odi d'una dona perversa, prepara també la de Jesús. Per això, ell rebé l'extraordinària lloança del mateix Jesús, que llegim en els Evangelis de Mateu i de Lluc (cf. Mt 11,11; Lc 7,28): «Entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista». Ell, davant de tot això, que no pogué ignorar, és un model d'humilitat: «Jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies» (Lc 3,16), ens diu avui. I, segons sant Joan (3,30): «Ell ha de créixer, i jo he de minvar» Escoltem avui la seva paraula, que ens exhorta a compartir el que tenim i a respectar la justícia i la dignitat de tots. Preparem-nos així a rebre Aquell que ve ara per a salvar-nos, i vindrà novament a «jutjar els vius i els morts».

Dia litúrgic: Dissabte II d'Advent 15-12-2012

Text de l'Evangeli (Mt 17,10-13): Mentre baixaven de la muntanya, els deixebles preguntaren a Jesús: «Com és que els mestres de la Llei diuen que primer ha de venir Elies?». Jesús els respongué: «És cert que Elies havia de venir a renovar-ho tot; i jo us asseguro que ja va venir i no el reconegueren, sinó que el van tractar com van voler. Igualment el Fill de l'home ha de patir a les seves mans». Llavors els deixebles comprengueren que els havia parlat de Joan Baptista. Comentari: Ja va venir i no el reconegueren, sinó que el van tractar com van voler Avui, Jesús conversa amb els deixebles quan baixa de la muntanya on han viscut la Transfiguració. El Senyor no ha acollit la proposta de Pere de quedar-se, i baixa tot responent les preguntes dels deixebles. Aquests, que acaben de participar breument de la glòria de Déu, estan sorpresos i no entenen que ja hagi arribat el Messies sense que abans hagi vingut el profeta Elies a preparar-ho tot. Resulta que la preparació ja ha estat realitzada. «Us asseguro que ja va venir» (Mt 17,12): Joan Baptista ha preparat el camí. Però els homes del món no reconeixen els homes de Déu, ni els profetes del món no reconeixen els profetes de Déu, ni els prepotents de la Terra tampoc reconeixen la divinitat de Jesucrist. Cal una mirada nova i un cor nou per a reconèixer els camins de Déu i per a respondre amb generositat i alegria a la crida exigent dels seus enviats. No tothom està disposat a entendre-ho i, menys, a viure-ho. És més, les nostres vides i els nostres projectes poden estar oposant-se a la voluntat del Senyor. Una oposició que pot esdevenir, fins i tot, lluita i rebuig del nostre Pare del Cel. Ens cal descobrir l'intens amor que guia els designis de Déu envers nosaltres i, si som conseqüents amb la fe i la moral que Jesús ens revela, no han d'estranyar-nos els maltractaments, les difamacions i les persecucions. Ja que estar en el bon camí no ens evita les dificultats en la vida i Ell, malgrat el patiment, ens ensenya a seguir. A la Mare de Jesús, Reina dels Apòstols, li demanem que intercedeixi per tal que a ningú li faltin amics que, com els profetes, li anunciïn la Bona Notícia de la salvació que ens porta el naixement de Jesucrist. Tenim la missió, tu i jo, de què aquest Nadal sigui viscut més cristianament per les persones que trobarem en el nostre camí.

Dia litúrgic: Divendres II d'Advent 14-12-2012

Text de l'Evangeli (Mt 11,13-19): En aquell temps, Jesús deia a la gent: «A qui compararé la gent d'aquesta generació? Són com els nois que seuen a les places i criden als seus companys dient-los: ‘Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no us planyeu!’. Perquè ha vingut Joan, que no menja ni beu, i diuen: ‘Té el dimoni’; ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i diuen: ‘Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors’. Però les obres acrediten l'autèntica saviesa». Comentari: A qui compararé la gent d'aquesta generació? Avui hauríem de remoure'ns davant del sospir del Senyor: «A qui compararé la gent d'aquesta generació?» (Mt 11,16). A Jesús l'aclapara el nostre cor, massa vegades inconformista i desagraït. Mai estem contents; sempre ens queixem. Fins i tot ens atrevim a acusar-lo i llançar-li la culpa de tot allò que ens incomoda. Però «les obres acrediten l'autèntica saviesa» (Mt 11,19): basta amb contemplar el misteri del Nadal. I nosaltres?; com és la nostra fe? No podria ser que amb aquestes queixes estiguem encobrint l'absència de la nostra resposta? Una pregunta molt adient per al temps de l'Advent! Déu ve al nostre encontre, però l'home —particularment l'home contemporani— s'amaga d'Ell. Alguns li tenen por, com Herodes. A altres, àdhuc, els molesta la seva simple presència: «Fora, fora, crucifica'l» (Jn 19,15). Jesús «és el Déu-que-ve» (Benet XVI) i nosaltres semblem "l'home-que-marxa": «Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit» (Jn 1,11). Per què fugim? Per la nostra manca d'humilitat. Sant Joan Baptista ens recomanava "minvar-nos". I l'Església ens ho recorda cada cop que arriba l'Advent. Per tant, fem-nos petits per tal de poder entendre i acollir el "Petit Déu". Ell se'ns presenta en la humilitat dels bolquers: mai abans hom havia predicat un "Déu-amb-bolquers"! Ridícula imatge donem a la vista de Déu quan els homes pretenem encobrir-nos amb excuses i falses justificacions. Ja en els albors de la humanitat, Adam llançà les culpes a Eva; Eva a la serp i..., havent transcorregut els segles, seguim igual. Arriba, però, Jesús-Déu: en el fred i la pobresa de Betlem no escridassà ni ens reprotxà res. Tot al contrari!: ja comença a carregar sobre les seves petites espatlles totes les nostres culpes. Aleshores, li hem de tenir por?; veritablement, valdran les nostres excuses davant d'aquest "Petit-Déu") «El senyal de Déu és el Nen: aprenguem a viure amb Ell i a practicar també amb Ell la humilitat» (Benet XVI).

Dia litúrgic: Dijous II d'Advent 13-12-2012

Text de l'Evangeli (Mt 11,11-15): En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell. Des de Joan Baptista fins ara, el Regne del cel sofreix violència, i gent violenta se'n vol apoderar. Tots els profetes i la Llei han profetitzat fins que ha arribat Joan. I ni que no ho volguéssiu creure, ell és Elies, el qui havia de venir. Qui tingui orelles, que escolti». Comentari: El Regne del cel sofreix violència i la gent violenta se'n vol apoderar Avui, l'Evangeli ens parla de Joan Baptista, el Precursor del Messies, aquell que ha vingut a preparar els camins del Senyor. També a nosaltres ens acompanyarà des d'avui fins el dia setze, en què acaba la primera part del temps d'Advent. Joan és un home ferm, que sap el que costen les coses, és conscient que cal lluitar per millorar i per a ser sant, i per això Jesús exclama: «Des que ha vingut Joan Baptista fins ara, el Regne de Déu s'obre pas amb fermesa i els violents se n'apoderen» (Mt 11,12). Els “violents” són els qui es fan violència a si mateixos: —¿M'esforço per creure'm que el Senyor també m'estima a mi? ¿Em sacrifico per ser “petit”? ¿M'esforço per ser conscient i viure com a fill del Pare? Santa Teresina de Lisieux es refereix també a aquestes paraules de Jesús dient unes coses que ens poden ajudar en la nostra conversa personal i íntima amb Jesús: «Sou vós, oh Pobresa!, el meu primer sacrifici, us acompanyaré fins que em mori. Sé que l'atleta, un cop a l'estadi, de tot es desprèn per córrer. Assaboriu, mundans, la vostra angoixa i pena, de la vostra vanitat els fruits amargs; jo, joiosa, assoliré de la pobresa les palmes del triomf». —I jo, per què em queixo de seguida que noto que em manca alguna cosa que considero necessària? Tan de bo si en tots els aspectes de la meva vida ho veiés tot tant clar com la Doctora! D'una manera ben enigmàtica ens diu Jesús també avui: «Joan és Elies (…). Qui tingui orelles que ho senti» (Mt 11,14-15). Què vol dir? Vol aclarir-nos que Joan era vertaderament el seu precursor, el que va dur a terme la mateixa missió que Elies, conforme a la creença que existia aleshores que el profeta Elies havia de tornar abans que el Messies.

Dia litúrgic: Dimecres II d'Advent 12-12-2012

Text de l'Evangeli (Mt 11,28-30): En aquell temps, Jesús digué: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera». Comentari: «El meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera» Avui, Jesús ens condueix vers el repòs en Déu. Ell és, certament, un Pare exigent, perquè ens estima i ens convida a donar-li tot, però no és un botxí. Quan ens exigeix quelcom és per a fer-nos créixer en el seu amor. L'únic comandament és el d'estimar. Hom pot patir per amor, però també es pot gaudir i reposar per amor... La docilitat a Déu allibera i eixample el cor. Per això, Jesús, que ens invita a renunciar a nosaltres mateixos per a prendre la nostra creu i seguir-lo, en diu: «El meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera» (Mt 11,30). Malgrat que en ocasions ens costa obeir la voluntat de Déu, complir-la amb amor acaba per omplir-nos de goig: «Encamineu-me per la senda dels preceptes, que hi tinc posat tot el meu afecte» (Sl 119,35). M'agradaria relatar un fet. A voltes, quan després d'un dia força esgotador vaig a dormir, percebo una lleugera sensació interior que em diu: —No entraries un moment a la capella per a fer-me companyia? Després d'alguns instants de desconcert i resistència, acabo per consentir i passar uns moments amb Jesús. Després, vaig a dormir en pau i tan content, i el dia següent no m'alço més cansat que de costum. Nogensmenys, altres vegades em succeeix el contrari. Davant d'un problema greu que em preocupa, em dic: —Aquesta nit pregaré durant una hora a la capella per tal que es resolgui. I, en adreçar-m'hi, una veu em diu al fons del meu cor: —Saps?, em complauria més que anessis a reposar immediatament i confiessis en mi; jo m'ocupo del teu problema. I, tot recordant la meva feliç condició de "servent inútil", vaig a dormir en pau, abandonant tot en les mans del Senyor... Tot això ens ve a dir que la voluntat de Déu està on existeix el màxim d'amor, però no forçosament allí on s'hi trobi el màxim sofriment... Hi ha més amor en descansar gràcies a la confiança que en angoixar-se per la inquietud!

Dia litúrgic: Dilluns II d'Advent 11-12-2012

Text de l'Evangeli (Lc 5,17-26): Un dia Jesús ensenyava. Uns fariseus i uns doctors de la Llei, vinguts de tots els pobles de Galilea i Judea, i de Jerusalem, eren allà asseguts. Jesús, pel poder del Senyor, guaria els malalts. Llavors es presentaren uns homes que duien en una llitera un paralític, i buscaven d'entrar-lo i posar-lo davant d'Ell, però amb tanta gent no sabien per on fer-ho. Pujaren, doncs, a la teulada, tragueren algunes teules i van baixar aquell home amb la llitera i el posaren al mig, davant de Jesús. Ell, en veure la fe d'aquella gent, va dir: «Home! Els teus pecats et són perdonats». Els mestres de la Llei i els fariseus començaren a pensar: «Qui és aquest que diu blasfèmies? Qui pot perdonar els pecats sinó Déu?». Jesús s'adonà dels seus pensaments i els replicà: «Què és això que penseu dins vostre? Què és més fàcil, dir: ‘Et són perdonats els pecats’, o bé dir: ‘Aixeca't i camina’? Doncs ara sabreu que el Fill de l'home té poder aquí a la terra de perdonar els pecats». Llavors digué al paralític: «T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa». A l'instant, ell s'aixecà davant d'ells, prengué la llitera on jeia i se'n va anar cap a casa seva donant glòria a Déu. Tots quedaren molt sorpresos i donaven glòria a Déu. Plens de temor, deien: «Avui hem vist coses extraordinàries». Comentari: Home!, els teus pecats et són perdonats Avui, el Senyor ensenya i guareix alhora. Avui veiem el Senyor que ensenyava els qui es consideraven molt entesos d'aquells temps: els fariseus i els mestres de la llei. De vegades nosaltres podem pensar que pel segle en què vivim o pels estudis que hem fet, poc ens resta per aprendre. Aquesta lògica no sobrenatural ens porta freqüentment a voler fer que els camins de Déu siguin els nostres i no al revés. En l'actitud dels qui volen la curació del seu amic veiem les manyes humanes per atènyer el que realment volem. El que volien era quelcom de molt bo: que el malalt pogués caminar. Però no n'hi ha prou amb això. Nostre Senyor vol fer amb nosaltres una sanació completa. I per això comença amb el que Ell ha vingut a fer en aquest món, el que el seu sant nom significa: Salvar l'home dels seus pecats. —La font més profunda dels meus mals són sempre els meus pecats: «Home, els teus pecats estan perdonats» (Lc 5,20). Molt sovint, la nostra pregària o el nostre interès és purament material, però el Senyor sap què ens convé més. Com en aquells temps, els consultoris dels metges són plens de malalts. Però com aquells homes, tenim el risc de no anar amb tanta diligència al lloc on realment ens restablim plenament: a l'encontre amb el Senyor al sagrament de la Penitència. Punt fonamental en tot temps per al creient és la trobada sincera amb Jesucrist misericordiós. Ell, ric en misericòrdia, ens recorda especialment avui que en aquest Advent no podem descuidar el necessari perdó que Ell dóna a mans plenes. I si cal, traguem els impediments —la teulada— que ens impedeixen de veure'l. —Jo també necessito retirar les teules dels meus prejudicis, de les meves comoditats, de les meves ocupacions, les desconfiances que són un obstacle per a “mirar de teules en amunt”.

Dia litúrgic: Diumenge II (C) d'Advent 9-12-2012

Text de l'Evangeli (Lc 3,1-6): L'any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar, mentre Ponç Pilat era governador de Judea, Herodes, tetrarca de Galilea, Filip, el seu germà, tetrarca d'Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies, tetrarca d'Abilene, durant el pontificat d'Annàs i de Caifàs, Déu va comunicar la seva paraula a Joan, el fill de Zacaries, en el desert. Joan anà per tota la regió del Jordà predicant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats, tal com està escrit en el llibre del profeta Isaïes: «És la veu d'un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes. S'alçaran les fondalades, s'abaixaran les muntanyes i els turons, el terreny tortuós quedarà pla i el camí escabrós serà allisat; i tothom veurà la salvació de Déu». Comentari: Tothom veurà la salvació de Déu Avui, l'Església es proposa la contemplació de les paraules profètiques d'Isaïes que es refereixen al Precursor del Senyor, Joan Baptista, que es va donar a conèixer al riu Jordà, anunciant la salvació de Déu. Ell tenia la missió d'obrir rutes, d'aplanar camins, d'abaixar muntanyes, de convertir els terrenys escabrosos en frondoses valls (cf. Lc 3,4-5). També ara als cristians se'ns demana —sense cap por al món actual— treballar apostòlicament per tal que tothom pugui albirar la salvació (cf. Lc 3,6) que només ve de Déu per Jesucrist. Tenim moltes fondalades per omplir, molts camins per aplanar, moltes muntanyes a traslladar. Potser són temps difícils, però no ens mancaran pas els mitjans si comptem amb la gràcia de Déu. Serem precursors en la mesura que visquem a prop del Senyor i aleshores es compliran aquelles paraules de la Carta a Diognet: «Allò que és l'ànima per al cos, així són els cristians dins del món». Naturalment, hem d'estimar aquest món en el qual vivim amb tot el cor, com deia un personatge d'una novel·la de Dostoiewski: «Estimeu tota la creació en el seu conjunt i en els seus elements, cada fulla, cada raig, els animals, les plantes. I estimant comprendreu el misteri diví de les coses. I una vegada comprès acabareu per estimar el món sencer amb un amor universal». Sant Justí afirmava: «Totes les coses noblement humanes ens pertanyen». I des de les entranyes del món —enmig del treball, de la família, de l'ambient social— serem precursors preparant els camins de la salvació que ve de Déu. Amb l'exemple i la paraula «sacsejarem la mandra dels que ens envolten, els hi obrirem amplis horitzons davant la seva existència egoista i aburgesada, els hi complicarem la vida, fent que s'oblidin de si mateixos i els portarem a l'alegria i a la pau», tal com sant Josepmaria Escrivà descriví el treball apostòlic dels cristians enmig del món.

Dia litúrgic: 8 de Desembre: La Immaculada Concepció dela Verge Maria

Text de l'Evangeli (Lc 1,26-38): En aquell temps, Déu envià l'àngel Gabriel a un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'àngel entrà a trobar-la i li digué: «Déu te guard, plena de la gràcia. El Senyor és amb tu». Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué: «No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi». Maria preguntà a l'àngel: «Com podrà ser això, si jo sóc verge?». L'àngel li respongué: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible». Maria va dir: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». I l'àngel es va retirar. Comentari: L'àngel li digué: ‘Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu’ Avui, l'Evangeli toca un acord fet amb tres notes. Tres notes no sempre ben afinades en la nostra societat: la del fer, la de l'amistat i la de la coherència de vida. Avui dia, doncs, fem moltes coses, però, tenim un projecte? Avui, que naveguem en la societat de la comunicació, fa niu en els nostres cors la solitud? Avui, a l'era de la informació, aquesta ens permet donar forma a la nostra personalitat? Un projecte. Maria, una noia «promesa amb un descendent de David, que es deia Josep» (Lc 1, 28). Maria té un projecte. Evidentment, de proporcions humanes. Tanmateix, Déu irromp en la seva vida per a presentar-li un altre projecte... de proporcions divines. També avui, vol entrar en la nostra vida i donar proporcions divines al nostre quefer humà. Una presència. «No tinguis por, Maria» (Lc 1, 30). No construïm a la babalà! No fos cas que l'addicció al “fer” amagués una buidor. El matrimoni, la vida de servei, la professió no han de ser una fugida endavant. «Plena de gràcia, el Senyor és amb tu» (Lc 1, 28). Presència que acompanya i dóna sentit. Confiança en Déu, que —de retruc— ens porta a la confiança amb els altres. Amistat amb Déu que renova l'amistat amb els altres. Formar-nos. Avui, que rebem tants estímuls sovint contraposats, és necessari donar forma i unitat a la nostra vida. Maria, diu sant Lluís Maria Grignion, «és el motlle vivent de Déu». Hi ha dues maneres de fer una escultura, exposa Grignion: l'una, més feixuga, a cops de cisell. L'altra, servint-se d'un motlle. Aquesta segona és més planera. L'èxit, però, rau en que la matèria sigui manejable i el motlle dibuixi la imatge amb perfecció. Maria és el motlle perfecte. Acudim a ella essent matèria manejable?

Dia litúrgic: Divendres I d'Advent 7-12-2012

Text de l'Evangeli (Mt 9,27-31): Mentre Jesús se n'anava d'allà, dos cecs el seguien tot cridant: «Fill de David, tingues pietat de nosaltres!». Quan va arribar a casa, els cecs l'anaren a trobar. Jesús els preguntà: «¿Creieu que ho puc fer, això?» Li responen: «Sí que ho creiem, Senyor». Llavors els va tocar els ulls dient: «Que es faci segons la vostra fe». I els ulls se'ls van obrir. Jesús els advertí severament: «Mireu que ningú no ho sàpiga». Però ells, així que van sortir, començaren a parlar d'ell per tota aquella regió. Comentari: Jesús els preguntà: ‘Creieu que tinc poder de fer això que demaneu?’. I ells li fan: ‘Senyor, sí que ho creiem’ Avui, en aquest primer divendres d'Advent, l'Evangeli ens presenta tres personatges: Jesús al bell mig, i dos cecs que se li atansen plens de fe i amb el cor esperançat. Havien sentit a parlar d'Ell, de la seva tendresa envers els malalts i del seu poder. Aquests trets l'identificaven com a Messies. Qui millor que Ell podria fer-se càrrec de la seva dissort? Els dos cecs fan pinya i, fent comunitat, es dirigeixen tots dos vers Jesús. A l'uníson fan una pregària de petició a l'Enviat de Déu, al Messies, a qui anomenen amb el títol de “Fill de David”. Volen, amb la seva pregària, provocar la compassió de Jesús: «Fill de David, apiadeu-vos de nosaltres!» (Mt 9,27). Jesús interpel·la la seva fe: «¿Creieu que ho puc fer, això?» (Mt 9,28). Si ells s'han apropat a l'Enviat de Déu és precisament perquè creuen en Ell. A una sola veu fan una bella professió de fe, bo i responent: «Senyor, sí que ho creiem!» I Jesús dóna la vista a aquells que ja hi veien per la fe. En efecte, creure és veure-hi amb uns ulls interiors. Aquest temps d'Advent és l'adequat, també per a nosaltres, per a cercar Jesús amb un gran desig, com els dos cecs, fent comunitat, fent Església. Amb l'Església cridem en l'Esperit: «Veniu, Senyor Jesús» (cf. Ap 22,17-20). Jesús ve amb el seu poder d'obrir de bat a bat els ulls del nostre cor, i fer que hi veiem, que creguem. L'Advent és un temps fort de pregària: temps de fer pregària de petició, i sobretot pregària de professió de fe. Temps de veure i creure. Recordem les paraules del Petit Príncep: «L'essencial només es veu amb el cor».

Dia litúrgic: Dijous I d'Advent 6-12-2012

Text de l'Evangeli (Mt 7,21.24-27): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa». Comentari: No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel Avui, el Senyor pronuncia aquestes paraules al final del seu "Sermó de la muntanya", en el qual atorga un sentit nou i més profund als Manaments de l'Antic Testament, és a dir, les "paraules" de Déu als homes. S'expressa com a Fill de Déu, i és com a tal que ens demana de rebre el que jo us dic, com paraules de gran importància: paraules de vida eterna que han de ser posades en pràctica, i no solament escoltades —amb el risc d'oblidar-les o d'acontentar-se amb admirar-les o admirar el seu autor—, però sense implicació personal. «Construir la casa damunt la sorra» (cf. Mt 7,26) és una imatge per a descriure un capteniment desassenyat, que no mena vers cap resultat i acaba en el fracàs d'una vida, després d'un llarg i penós esforç per a edificar quelcom. "Bene curris, sed extra viam", deia sant Agustí: corres bé, però fora del trajecte homologat, podríem traduir. Quina llàstima arribar només fins aquí: el moment de la prova, de les tempestes i de les crescudes que necessàriament hi ha en la nostra vida! El Senyor vol ensenyar-nos a posar un fonament sòlid, que prové de l'esforç per a posar en pràctica els seus ensenyaments, vivint-los cada dia a través dels petits problemes que Ell intentarà dirigir. Les nostres resolucions quotidianes per a viure l'ensenyament del Crist han d'acabar, així, en resultats concrets, tot i que no definitius, però dels quals podrem obtenir l'alegria i l'agraïment en el moment de l'examen consciència, a la nit. L'alegria d'haver obtingut una petita victòria sobre nosaltres mateixos és un entrenament per a altres batalles, i la força no ens mancarà —amb la gràcia de Déu— per a perseverar fins al final.

Dia litúrgic: Dimecres I d'Advent 5-12-2012

Text de l'Evangeli (Mt 15,29-37): En aquell temps, Jesús se'n va anar d'allí i arribà vora el llac de Galilea, pujà a la muntanya i s'assegué. Llavors anà a trobar-lo molta gent que portava coixos, cecs, esguerrats, muts i molts altres malalts. Els van deixar als seus peus, i ell els va curar. La gent, en veure que els muts parlaven, que els esguerrats quedaven curats, els coixos caminaven i els cecs hi veien, se'n meravellava i glorificava el Déu d'Israel. Llavors Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: «Sento una gran compassió per aquesta gent, perquè ja fa tres dies que no es mouen d'aquí amb mi i no tenen res per a menjar. I no vull que se'n vagin dejuns, no fos cas que defallissin pel camí». Els deixebles li diuen: «D'on traurem en despoblat el pa que cal per a alimentar tanta gent?» Jesús els pregunta: «Quants pans teniu?» Ells li responen: «Set, i uns quants peixos». Llavors Jesús va manar que la gent s'assegués a terra, prengué els set pans i els peixos, digué l'acció de gràcies, els partí, en donava als deixebles, i els deixebles en donaven a la gent. Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n'ompliren set paneres. Comentari: ‘Quants pans teniu?’ Li responen: ‘Set, i uns quants peixos’ Avui contemplem en l'Evangeli la multiplicació dels pans i peixos. Molta gent —comenta l'evangelista Mateu— «vingué a trobar-lo» (Mt 15,30). Homes i dones que necessiten de Crist, cecs, esguerrats i malalts de tota mena, així com altres que els acompanyen. Tots nosaltres també freturem de Crist, de la seva tendresa, del seu perdó, de la seva llum, de la seva misericòrdia... En Ell es troba la plenitud de tot el que és humà. L'Evangeli d'avui ens fa adonar, alhora, de la necessitat d'homes que en portin d'altres vers Crist. Els qui duen els malalts a Jesús perquè els guareixi són imatge de tots els qui saben que el més gran acte de caritat vers el proïsme és apropar-lo a Crist, font de tota Vida. La vida de fe exigeix, doncs, la santedat i l'apostolat. Sant Pau exhorta a tenir els mateixos sentiments de Crist Jesús (cf. Fl 2,5). El nostre relat mostra com és el cor de Jesús: «aquesta gent em fa compassió». No pot deixar-los, perquè estan afamats i cansats. Crist cerca l'home en tota necessitat i se'n fa el topadís. Que n'és de bo el Senyor amb nosaltres!; i que en som, d'importants, les persones als seus ulls! Només de pensar-ho s'eixampla el cor humà d'agraïment, admiració i desig sincer de conversió. Aquest Déu fet home, que tot ho pot i que ens estima apassionadament, i a qui necessitem en tot i per tot —«sense mi res no podeu» (Jo 15,5)— requereix, paradoxalment, també de nosaltres: aquest és el significat dels set pans i els pocs peixos que emprarà per a alimentar una multitud de poble. Si ens adonéssim de com Jesús es recolza en nosaltres, i del valor de tot el que fem per a Ell, per petit que sigui, ens esforçaríem més i més a correspondre-li amb tot el nostre ésser.

Dia litúrgic: Dimarts I d'Advent 4-12-2012

Text de l'Evangeli (Lc 10,21-24): En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix qui és el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix qui és el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar». Després es va girar cap als deixebles i, a part, els digué: «Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu! Us asseguro que molts profetes i reis van voler veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren». Comentari: T'enalteixo, Pare Avui llegim un extracte del capítol 10 de l'Evangeli segons sant Lluc. El Senyor ha enviat setanta i dos deixebles als llocs a on Ell mateix ha d'anar. I retornen exultants. Tot oint-los contar els seus fets i gestes, «Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: ‘T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra’» (Lc 10,21). La gratitud és una de les facetes de la humilitat. La persona arrogant considera que no deu res a ningú. Però per tal d'esdevenir agraïts, abans de res, cal ésser capaços de descobrir la nostra petitesa. “Gràcies” és una d'aquelles paraules que ensenyem als nens. «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Lc 10,21). Benet XVI, en parlar de l'actitud d'adoració, afirma que ella pressuposa una «reconeixença de la presència de Déu, Creador i Senyor de l'univers. És un reconeixement ple de gratitud, que brolla des del més pregon del cor i abasta tot l'ésser, perquè l'home solament pot realitzar-se plenament a si mateix adorant i estimant Déu per damunt de totes les coses». Una ànima sensible experimenta la necessitat de palesar el seu reconeixement. És l'única cosa que els homes podem fer per tal de respondre als favors divins. «Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7). Sens dubte, ens cal «donar gràcies a Déu Pare, a través del seu Fill, en l'Esperit Sant; amb la gran misericòrdia amb què ens ha estimat, ha sentit compassió de nosaltres, i quan érem morts pels nostres pecats, ens ha fet reviure amb el Crist per tal que siguem en Ell una nova creació» (Sant Lleó Magne).

Dia litúrgic: Dilluns I d'Advent 3-12-2012

Text de l'Evangeli (Mt 8,5-11): En aquell temps, Jesús va entrar a Cafar-Naüm. Un centurió l'anà a trobar i li suplicava:«Senyor, el meu criat és a casa al llit amb paràlisi i sofreix terriblement». Jesús li diu: «Vinc a curar-lo». El centurió li respon: «Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; digues només una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè jo mateix, que estic sota les ordres d'un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: ‘Vés-te'n’, i se'n va, i a un altre: ‘Vine’, i ve, i al meu criat li mano: ‘Fes això’, i ho fa». Quan Jesús ho sentí, en quedà admirat i digué als qui el seguien: «Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe. I us dic que vindrà molta gent d'orient i d'occident i s'asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel». Comentari: Us ho dic amb tota veritat: No he trobat dintre d'Israel ningú que tingués tanta fe Avui, Cafar-Naüm és la nostra ciutat i el nostre poble, on hi ha persones malaltes, conegudes unes, anònimes altres, sovint oblidades a causa del ritme frenètic que caracteritza la vida actual: carregats de feina, anem corrent sense parar i sense pensar en aquells que, per raó de la seva malaltia o d'una altra circumstància, queden al marge i no poden seguir aquest ritme. Tanmateix, Jesús ens dirà un dia: «Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi» (Mt 25,40). El gran pensador Blaise Pascal recull aquesta idea quan afirma que «Jesucrist, en els seus fidels, es troba a l'agonia de Getsemaní fins a la fi dels temps». El centurió de Cafar-Naüm no s'oblida del seu criat prostrat al llit, perquè l'aprecia. Malgrat ser més poderós i tenir més autoritat que el seu servent, el centurió agraeix tots els seus anys de servei i li té una gran estima. Per això, mogut per l'estima, s'adreça a Jesús, i en presència del Salvador arriba a fer una extraordinària confessió de fe, recollida per la litúrgia Eucarística: «Senyor; jo no sóc digne que entreu a casa meva: Digueu-ho només de paraula, i el meu criat es posarà bo» (Mt 8,8). Aquesta confessió es fonamenta en l'esperança; brolla de la confiança posada en Jesucrist, i alhora també del seu sentiment d'indignitat personal, que l'ajuda a veure la seva pobresa. Només ens podem atansar a Jesucrist amb una actitud humil, com la del centurió. Així podrem viure l'esperança de l'Advent: esperança de salvació i de vida, de reconciliació i de pau. Solament pot esperar aquell que reconeix la seva pobresa i és capaç d'adonar-se que el sentit de la seva vida no està en ell mateix, sinó en Déu, tot posant-se a les mans del Senyor. Atansem-nos confiadament al Crist i, alhora fem nostra la pregària del centurió.

Dia litúrgic: Diumenge I (C) d'Advent 2-12-2012

Text de l'Evangeli (Lc 21,25-28.34-36): En aquell temps, deia Jesús als deixebles: «Hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. La gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra, perquè fins i tot els estols celestials trontollaran. Llavors veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat. Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta. »Vosaltres estigueu alerta: que l'excés de menjar o l'embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor, perquè de cop i volta, com un llaç, us trobaríeu a sobre aquell dia, que caurà sobre tots els habitants de la terra. Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment perquè us pugueu escapar de tot això que ha de succeir i us pugueu presentar sense temor davant el Fill de l'home». Comentari: Pregueu en tot moment perquè us pugueu presentar davant el Fill de l'home Avui, just en començar un nou any litúrgic, fem el propòsit de renovar la nostra il?lusió i la nostra lluita personal amb vista a la santedat, pròpia i de tots. Ens hi convida la pròpia Església, tot recordant-nos en l'Evangeli d'avui la necessitat d'estar sempre preparats, sempre “enamorats” del Senyor: «Vosaltres estigueu alerta: que l'excés de menjar o l'embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor» (Lc 21,34). Notem, però, un detall que és important entre enamorats: aquesta actitud d'alerta —de preparació— no pot ser intermitent, sinó que ha d'esdevenir permanent. Per això, ens diu el Senyor: «Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment» (Lc 21,36). En tot moment!: aquesta és la justa mesura de l'amor. La fidelitat no es fa a base d'un “ara sí, ara no”. És, per tant, molt convenient que el nostre ritme de pietat i de formació espiritual sigui un ritme habitual (dia a dia i setmana a setmana). Tant de bo si cada jornada de la nostra vida la vivim amb mentalitat d'estrenar-nos; tant de bo si cada matí —en desvetllar-nos— reeixim a dir: —Avui torno a néixer (gràcies, Déu meu!); avui torno a rebre el baptisme; avui torno a fer la Primera Comunió; avui em torno a casar... Per a perseverar amb tarannà eixerit, cal “re-estrenar-se” i renovar-se. En aquesta vida no hi tenim estada permanent. Arribarà el dia en què «fins i tot els estols celestials trontollaran» (Lc 25,26). Bon motiu per a romandre en estat d'alerta! Però, en aquest Advent, l'Església afegeix un motiu molt bonic per a la nostra joiosa preparació: certament, un dia els homes «veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat» (Lc 25,27), ara, però, Déu arriba a la terra amb mansuetud i discreció; en forma de nadó, fins al punt que «Crist es va veure embolcallat dins d'una menjadora» (Sant Ciril de Jerusalem). Només un esperit atent descobreix en aquest Infant la magnitud de l'amor de Déu i la seva salvació (cf. Sl 84,8).

Dia litúrgic: Dissabte XXXIV durant l'any 1-12-2012

Text de l'Evangeli (Lc 21,34-36): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vosaltres estigueu alerta: que l'excés de menjar o l'embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor, perquè de cop i volta, com un llaç, us trobaríeu a sobre aquell dia, que caurà sobre tots els habitants de la terra. Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment perquè us pugueu escapar de tot això que ha de succeir i us pugueu presentar sense temor davant el Fill de l'home». Comentari: Vetlleu i pregueu en tot moment Avui, el darrer dia del temps ordinari, Jesús ens adverteix amb tota claredat sobre la sort del nostre pas per aquesta vida. Si ens entossudim, obstinadament, en viure absorbits per la immediatesa dels afanys de la vida, arribarà el darrer dia de la nostra existència terrenal tan sobtadament que la mateixa ceguesa de la nostra golafreria ens impedirà de reconèixer el mateix Déu, que vindrà (perquè aquí estem de passada, ho sabies?) per tal d'emportar-nos envers la intimitat del seu Amor infinit. Serà quelcom així com el que li passa a un nen malcriat: tan entretingut es troba amb les “seves” joguines, que a la fi oblida la tendresa dels seus pares i la companyonia dels seus amics. Quan se n'adona, plora desconsolat per la seva inesperada solitud. L'antídot que ens ofereix Jesús és igualment clar: «Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment» (Lc 21,36). Vetllar i pregar... El mateix advertiment que donà als seus Apòstols la nit en què fou traït. L'oració té un component admirable de profecia, molts cops oblidat en la predicació, és a dir, de passar del mer “veure” al “mirar” la quotidianitat en la seva més profunda realitat. Tal com escriví Evagri Póntic, «la vista és el millor de tots els sentits; la pregària és la més divina de totes les virtuts». Els clàssics de l'espiritualitat l'anomenen “visió sobrenatural”, mirar amb els ulls de Déu. O el que és el mateix, conèixer la Veritat: de Déu, del món, d'un mateix. Els profetes foren, no solament els qui “predeien allò que estava per arribar”, sinó també els qui sabien interpretar el present en la seva justa mesura, abast i densitat. Resultat: saberen reconduir la història, amb l'ajut de Déu. Tantes vegades ens lamentem de la situació del món. —Fins a on anirem a parar?, diem. Avui, és el darrer jorn del temps ordinari, és dia també de resolucions definitives. Potser que ja és l'hora que algú més estigui prompte a aixecar-se de la seva embriaguesa del present i es posi mans a l'obra d'un millor futur. —Vols ser tu? Doncs, ànim!, i que Déu et beneeixi.