Text de l'Evangeli
(Jn 11,45-56):
En aquell temps, molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, van creure en Ell. Però alguns d'ells anaren a explicar als fariseus el que Jesús havia fet. Llavors els grans sacerdots i els fariseus van reunir el Sanedrí i es preguntaven: «Què podem fer? Aquest home fa molts senyals prodigiosos. Si el deixem continuar, tothom creurà en Ell, vindran els romans i destruiran el nostre lloc sant i el nostre poble». Però un d'ells, Caifàs, que aquell any era el gran sacerdot, els digué: «Vosaltres no enteneu res. ¿No us adoneu que val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble? Això, Caifàs no ho va dir pel seu compte. Era gran sacerdot, aquell any, i per això va poder profetitzar que Jesús havia de morir pel poble. I no tan sols pel poble, sinó també per a reunir els fills de Déu dispersos. Així, doncs, aquell dia van decidir que el matarien.
Per això Jesús ja no es deixava veure públicament entre els jueus. Se n'anà d'allí cap a la regió de vora el desert, en una població anomenada Efraïm, i s'hi va quedar amb els seus deixebles. Era a prop la Pasqua dels jueus, i molta gent de la regió va pujar a Jerusalem ja abans de la Pasqua per complir els ritus de purificació. Buscaven Jesús i, en el recinte del temple, es deien els uns als altres: «Què us sembla? No vindrà pas a la festa!». Els grans sacerdots i els fariseus, per la seva banda, havien donat ordres que, si algú sabia on era, el denunciés perquè el poguessin agafar.
Comentari:
«Jesús havia de morir pel poble. I no tan sols pel poble, sinó també per a reunir els fills de Déu dispersos»
Avui, tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús se sap perseguit, vigilat, sentenciat, perquè com més gran i nova ha estat la seva revelació —l'anunci del Regne— més gran i més clara ha estat la divisió i l'oposició que ha trobat en els oients (cf. Jn 11,45-46).
Les paraules negatives de Caifàs, «val més que un sol home mori pel seu poble, que no pas que es perdi tot el poble» (Jn 11,50), Jesús les assumirà positivament en la redempció obrada per nosaltres. Jesús, el Fill Unigènit de Déu, a la Creu mor per amor a tots! Mor per a fer realitat el pla del Pare, és a dir, «reunir els fills de Déu dispersos» (Jn 11,52).
I aquesta és la meravella i la creativitat del nostre Déu! Caifàs, amb la seva sentència («Val més que un sol home mori...») no fa res més que, per odi, eliminar un idealista; en canvi, Déu Pare, enviant el seu Fill per amor envers nosaltres, fa quelcom meravellós: convertir aquella sentència malèvola en un obra d'amor redemptora, perquè per a Déu Pare, cada home val tota la sang vessada per Jesucrist!
D'aquí a una setmana cantarem —en solemne vigília— el Pregó pasqual. A través d'aquesta meravellosa oració, l'Església fa lloança del pecat original. I no ho fa perquè desconegui la seva gravetat, sinó perquè Déu —en la seva bondat infinita— ha fet proeses com a resposta al pecat de l'home. És a dir, davant del “disgust original”, Ell ha respost amb l'Encarnació, amb la immolació personal i amb la institució de l'Eucaristia. Per això, la litúrgia cantarà el proper dissabte: «Oh admirable condescendència de la vostra bondat! Oh incalculable predilecció amb què ens heu estimat! Oh culpa sortosa, que ens ha merescut un Redemptor tan gran!».
Tant de bo que les nostres sentències, paraules i accions no siguin uns impediments més per a l'evangelització, ja que de Crist rebem l'encàrrec, també nosaltres, de reunir els fills de Déu dispersos: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus» (Mt 28,19).
Dia litúrgic: Divendres V de Quaresma 30-3-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 10,31-42):
En aquell temps, els jueus tornaren a agafar pedres per apedregar-lo. Jesús els digué: «M'heu vist fer moltes obres bones, que venien del meu Pare. Per quina d'elles em voleu apedregar?». Els jueus li respongueren: «No et volem apedregar per cap obra bona, sinó per blasfèmia, perquè tu, que ets un home, et fas Déu». Jesús els replicà: «¿En la vostra Llei no hi ha escrit: ‘Jo declaro que sou déus’? Per tant, si l'Escriptura, que no es pot anul·lar, anomena déus els qui van rebre la paraula de Déu, per què a mi, a qui el Pare ha consagrat i enviat al món, m'acuseu de blasfèmia quan declaro que sóc Fill de Déu? Si no faig les obres del meu Pare, no em cregueu, però si les faig, i a mi no em creieu, creieu almenys aquestes obres. Així sabreu i coneixereu que el Pare està en mi, i jo, en el Pare». Llavors van intentar novament d'agafar-lo, però se'ls escapà de les mans. Després se'n tornà a l'altra banda del Jordà, on Joan havia començat a batejar, i va quedar-s'hi. Molts l'anaren a trobar, i deien: «Joan no va fer cap senyal prodigiós, però tot el que va dir d'ell era veritat». I, en aquell indret, molts van creure en Ell.
Comentari:
«¿Per quina d’aquestes obres em voleu apedregar?»
Avui divendres, quan només falta una setmana per a commemorar la mort del Senyor, l'Evangeli ens presenta els motius de la seva condemna. Jesús tracta de mostrar la veritat, però els jueus el tenen per blasfem i reu de lapidació. Jesús parla de les obres que realitza, obres de Déu que l'acrediten, de com pot donar-se Ell mateix el títol de “Fill de Déu”... Tanmateix, parla des d'unes categories difícils d'entendre per als seus adversaris: “estar en la veritat”, “escoltar la seva veu”...; els parla des del seguiment i el compromís amb la seva persona que fan que Jesús sigui conegut i estimat —«Mestre, ¿on vius?», li preguntaren els deixebles a l'inici del seu ministeri (Jn 1,38)—. Però tot sembla inútil: és tan gran el que Jesús intenta dir que no l'acaben d'entendre, només el comprendran els petits i senzills, perquè el Regne està amagat als savis i entesos.
Jesús lluita per presentar arguments que siguin acceptables, però l'intent és en va. En el fons, morirà per dir la veritat sobre Ell mateix, per ser fidel a Ell mateix, a la seva identitat i a la seva missió. Com a profeta, presentarà una crida a la conversió i serà rebutjat, un nou rostre de Déu i serà escopit, una nova fraternitat i serà abandonat.
Novament s'alça la Creu del Senyor amb tota la seva força com estendard veritable, com a única raó indiscutible: «¡Oh admirable virtut de la santa creu! ¡Oh inefable glòria del Pare! En ella podem considerar el tribunal del Senyor, el judici del món i el poder del crucificat. ¡Oh, sí, Senyor: heu atret cap a vós totes les coses quan, tenint esteses tot el dia les vostres mans cap el poble incrèdul i rebel (cf. Is 65,2), l'univers sencer va comprendre que havia de retre homenatge a la vostra majestat!» (Sant Lleó Magne). Jesús ha de fugir a l'altra banda del Jordà i els qui de debò creuen en Ell es traslladen allí disposats a seguir-lo i a escoltar-lo.
(Jn 10,31-42):
En aquell temps, els jueus tornaren a agafar pedres per apedregar-lo. Jesús els digué: «M'heu vist fer moltes obres bones, que venien del meu Pare. Per quina d'elles em voleu apedregar?». Els jueus li respongueren: «No et volem apedregar per cap obra bona, sinó per blasfèmia, perquè tu, que ets un home, et fas Déu». Jesús els replicà: «¿En la vostra Llei no hi ha escrit: ‘Jo declaro que sou déus’? Per tant, si l'Escriptura, que no es pot anul·lar, anomena déus els qui van rebre la paraula de Déu, per què a mi, a qui el Pare ha consagrat i enviat al món, m'acuseu de blasfèmia quan declaro que sóc Fill de Déu? Si no faig les obres del meu Pare, no em cregueu, però si les faig, i a mi no em creieu, creieu almenys aquestes obres. Així sabreu i coneixereu que el Pare està en mi, i jo, en el Pare». Llavors van intentar novament d'agafar-lo, però se'ls escapà de les mans. Després se'n tornà a l'altra banda del Jordà, on Joan havia començat a batejar, i va quedar-s'hi. Molts l'anaren a trobar, i deien: «Joan no va fer cap senyal prodigiós, però tot el que va dir d'ell era veritat». I, en aquell indret, molts van creure en Ell.
Comentari:
«¿Per quina d’aquestes obres em voleu apedregar?»
Avui divendres, quan només falta una setmana per a commemorar la mort del Senyor, l'Evangeli ens presenta els motius de la seva condemna. Jesús tracta de mostrar la veritat, però els jueus el tenen per blasfem i reu de lapidació. Jesús parla de les obres que realitza, obres de Déu que l'acrediten, de com pot donar-se Ell mateix el títol de “Fill de Déu”... Tanmateix, parla des d'unes categories difícils d'entendre per als seus adversaris: “estar en la veritat”, “escoltar la seva veu”...; els parla des del seguiment i el compromís amb la seva persona que fan que Jesús sigui conegut i estimat —«Mestre, ¿on vius?», li preguntaren els deixebles a l'inici del seu ministeri (Jn 1,38)—. Però tot sembla inútil: és tan gran el que Jesús intenta dir que no l'acaben d'entendre, només el comprendran els petits i senzills, perquè el Regne està amagat als savis i entesos.
Jesús lluita per presentar arguments que siguin acceptables, però l'intent és en va. En el fons, morirà per dir la veritat sobre Ell mateix, per ser fidel a Ell mateix, a la seva identitat i a la seva missió. Com a profeta, presentarà una crida a la conversió i serà rebutjat, un nou rostre de Déu i serà escopit, una nova fraternitat i serà abandonat.
Novament s'alça la Creu del Senyor amb tota la seva força com estendard veritable, com a única raó indiscutible: «¡Oh admirable virtut de la santa creu! ¡Oh inefable glòria del Pare! En ella podem considerar el tribunal del Senyor, el judici del món i el poder del crucificat. ¡Oh, sí, Senyor: heu atret cap a vós totes les coses quan, tenint esteses tot el dia les vostres mans cap el poble incrèdul i rebel (cf. Is 65,2), l'univers sencer va comprendre que havia de retre homenatge a la vostra majestat!» (Sant Lleó Magne). Jesús ha de fugir a l'altra banda del Jordà i els qui de debò creuen en Ell es traslladen allí disposats a seguir-lo i a escoltar-lo.
Dia litúrgic: Dijous V de Quaresma 29-3-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 8,51-59):
En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Us ho ben asseguro: els qui guarden la meva paraula no veuran mai la mort». Llavors els jueus li replicaren: «Ara sabem de cert que estàs endimoniat. Abraham va morir, i també els profetes, i tu goses dir: ‘Els qui guarden la meva paraula no tastaran mai la mort’. ¿Que potser ets més gran que Abraham, el nostre pare? Ell va morir, i també van morir els profetes. Per qui et tens?». Jesús respongué: «Si jo em glorifiqués a mi mateix, la meva glòria no valdria res. Però el qui em glorifica és el meu Pare, aquell que anomeneu ‘el nostre Déu’. Vosaltres no el coneixeu, però jo sí que el conec. I si digués que no el conec, seria tan mentider com vosaltres; però jo el conec i guardo la seva paraula. Abraham, el vostre pare, s'entusiasmà esperant de veure el meu dia, el veié i se'n va alegrar». Llavors els jueus li digueren: «¿Encara no tens cinquanta anys i has vist Abraham?». Jesús els respongué: «Us ho ben asseguro: des d'abans que Abraham nasqués, jo sóc». Ells van agafar pedres per tirar-les-hi, però Jesús s'amagà i sortí del temple.
Comentari:
«Abraham, el vostre pare, s'entusiasmà esperant de veure el meu dia, el veié i se'n va alegrar»
Avui, sant Joan ens situa davant una manifestació de Jesús en el Temple. El Salvador revela un fet desconegut per als jueus: que Abraham va veure i es va alegrar en contemplar el dia de Jesús. Tots sabien que Déu havia fet una aliança amb Abraham, assegurant-li grans promeses de salvació per a la seva descendència. Malgrat tot, desconeixien fins a quin punt arribava la llum de Déu. El Crist els revela que Abraham va veure el Messies en el dia de Jahvè, anomenat per Jesús el meu dia.
En aquesta revelació Jesús es mostra posseint la visió eterna de Déu. Però, sobretot es manifesta com algú preexistent i present en el temps d'Abraham. Poc després, en el foc de la discussió, quan al·leguen contra Ell que encara no té cinquanta anys els diu: «Us ho ben asseguro: des d'abans que Abraham nasqués, jo sóc» (Jn 8,58). És una declaració notòria de la seva divinitat, podien entendre-la perfectament, i també haguessin pogut creure si haguessin conegut més el Pare. L'expressió “Jo sóc” és part del tetragrama sant Jahvè, revelat a la muntanya del Sinaí.
El cristianisme és més que un conjunt de regles morals elevades, com poden ser l'amor perfecte, o, fins i tot, el perdó. El cristianisme és la fe en una persona. Jesús és Déu i home vertader. «Perfecte Déu i perfecte Home», diu el Símbol Atanasià. Sant Hilari de Poitiers escriu en una bella pregària: «Atorgueu-nos, doncs, una manera d'expressar-nos adequada i digna, il·lumineu la nostra intel·ligència, feu també que les nostres paraules expressin la nostra fe, és a dir, que nosaltres, que pels profetes i els Apòstols us coneixem a vós, Déu Pare i a l'únic Senyor Jesucrist, puguem també celebrar-vos a vós com a Déu en el qual no hi ha unicitat de persona i confessar el vostre Fill, en tot igual a vós».
(Jn 8,51-59):
En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Us ho ben asseguro: els qui guarden la meva paraula no veuran mai la mort». Llavors els jueus li replicaren: «Ara sabem de cert que estàs endimoniat. Abraham va morir, i també els profetes, i tu goses dir: ‘Els qui guarden la meva paraula no tastaran mai la mort’. ¿Que potser ets més gran que Abraham, el nostre pare? Ell va morir, i també van morir els profetes. Per qui et tens?». Jesús respongué: «Si jo em glorifiqués a mi mateix, la meva glòria no valdria res. Però el qui em glorifica és el meu Pare, aquell que anomeneu ‘el nostre Déu’. Vosaltres no el coneixeu, però jo sí que el conec. I si digués que no el conec, seria tan mentider com vosaltres; però jo el conec i guardo la seva paraula. Abraham, el vostre pare, s'entusiasmà esperant de veure el meu dia, el veié i se'n va alegrar». Llavors els jueus li digueren: «¿Encara no tens cinquanta anys i has vist Abraham?». Jesús els respongué: «Us ho ben asseguro: des d'abans que Abraham nasqués, jo sóc». Ells van agafar pedres per tirar-les-hi, però Jesús s'amagà i sortí del temple.
Comentari:
«Abraham, el vostre pare, s'entusiasmà esperant de veure el meu dia, el veié i se'n va alegrar»
Avui, sant Joan ens situa davant una manifestació de Jesús en el Temple. El Salvador revela un fet desconegut per als jueus: que Abraham va veure i es va alegrar en contemplar el dia de Jesús. Tots sabien que Déu havia fet una aliança amb Abraham, assegurant-li grans promeses de salvació per a la seva descendència. Malgrat tot, desconeixien fins a quin punt arribava la llum de Déu. El Crist els revela que Abraham va veure el Messies en el dia de Jahvè, anomenat per Jesús el meu dia.
En aquesta revelació Jesús es mostra posseint la visió eterna de Déu. Però, sobretot es manifesta com algú preexistent i present en el temps d'Abraham. Poc després, en el foc de la discussió, quan al·leguen contra Ell que encara no té cinquanta anys els diu: «Us ho ben asseguro: des d'abans que Abraham nasqués, jo sóc» (Jn 8,58). És una declaració notòria de la seva divinitat, podien entendre-la perfectament, i també haguessin pogut creure si haguessin conegut més el Pare. L'expressió “Jo sóc” és part del tetragrama sant Jahvè, revelat a la muntanya del Sinaí.
El cristianisme és més que un conjunt de regles morals elevades, com poden ser l'amor perfecte, o, fins i tot, el perdó. El cristianisme és la fe en una persona. Jesús és Déu i home vertader. «Perfecte Déu i perfecte Home», diu el Símbol Atanasià. Sant Hilari de Poitiers escriu en una bella pregària: «Atorgueu-nos, doncs, una manera d'expressar-nos adequada i digna, il·lumineu la nostra intel·ligència, feu també que les nostres paraules expressin la nostra fe, és a dir, que nosaltres, que pels profetes i els Apòstols us coneixem a vós, Déu Pare i a l'únic Senyor Jesucrist, puguem també celebrar-vos a vós com a Déu en el qual no hi ha unicitat de persona i confessar el vostre Fill, en tot igual a vós».
Dia litúrgic: Dimecres V de Quaresma 28-3-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 8,31-42):
En aquell temps, Jesús digué als jueus que havien cregut en Ell: «Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures». Ells li replicaren: «Nosaltres som descendents d'Abraham i no hem estat mai esclaus de ningú. Com pots dir que hem de ser lliures?». Jesús els respongué: «Us ben asseguro que tothom qui peca és esclau, i l'esclau no es queda a la casa per sempre; és el fill el qui s'hi queda per sempre. Per això, si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò. Ja sé que sou descendents d'Abraham, però busqueu de matar-me, perquè la meva paraula no té lloc dins vostre. Jo dic allò que he vist estant amb el meu Pare, mentre que vosaltres feu allò que sentiu dir al vostre pare».
Ells insistiren: «El nostre pare és Abraham». Jesús els diu: «Si fóssiu fills d'Abraham faríeu les seves mateixes obres. Però ara busqueu de matar-me, a mi que us he dit la veritat que he sentit de Déu. Això, Abraham no ho va fer. Vosaltres només feu les obres del vostre pare». Li contesten: «Nosaltres no som pas bastards. No tenim més pare que Déu». Jesús els replicà: «Si Déu fos el vostre pare m'estimaríeu a mi, perquè jo he sortit de Déu i vinc d'ell. No he vingut pas pel meu compte: és ell qui m'ha enviat».
Comentari:
«Coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures»
Avui, quan ja queden pocs dies per a entrar en la Setmana Santa, el Senyor ens demana que lluitem per a viure unes coses molt concretes, petites, però, a vegades, no fàcils. Al llarg de la reflexió les anirem explicant: bàsicament, es tracta de perseverar en la seva paraula. Què n'és d'important referir la nostra vida sempre a l'Evangeli! Preguntem-nos: què faria Jesús en aquesta situació que haig d'afrontar? Com tractaria aquesta persona que em costa especialment? Quina seria la seva reacció davant d'aquesta circumstància? El cristià ha de ser —segons sant Pau— un “altre Crist”: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20). El reflex del Senyor en la nostra vida de cada dia, com és? Sóc el seu mirall?
El Senyor ens assegura que, si perseverem en la seva paraula, coneixerem la veritat, i la veritat, ens farà lliures (cf. Jn 8,32). Dir la veritat no sempre és fàcil. ¿Quantes vegades se'ns escapen petites mentides, dissimulem, “fem l'orni”? A Déu no el podem enganyar. Ell ens veu, ens contempla, ens estima i ens segueix en el dia a dia. El vuitè manament ens ensenya que no podem fer falsos testimonis, ni dir mentides, per petites que siguin, tot i que puguin semblar-nos insignificants. Tampoc hi caben les “pietoses”. «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no» (Mt 5,37), ens diu Jesucrist en un altre moment. La llibertat, aquesta tendència al bé, està molt relacionada amb la veritat. A vegades no som prou lliures perquè en la nostra vida hi ha un doble fons, no som clars. Hem de ser contundents. El pecat de la mentida ens esclavitza.
«Si Déu fos el vostre Pare, m'estimaríeu a mi» (Jn 8,42), diu el Senyor. ¿Com es concreta el nostre afany diari per a conèixer el Mestre? Amb quina devoció llegim l'Evangeli, per poc que sigui el temps de què disposem? Quin pòsit deixa en la meva vida, en el meu dia? ¿Es podria dir, veient-me, que llegeixo la vida del Crist?
(Jn 8,31-42):
En aquell temps, Jesús digué als jueus que havien cregut en Ell: «Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures». Ells li replicaren: «Nosaltres som descendents d'Abraham i no hem estat mai esclaus de ningú. Com pots dir que hem de ser lliures?». Jesús els respongué: «Us ben asseguro que tothom qui peca és esclau, i l'esclau no es queda a la casa per sempre; és el fill el qui s'hi queda per sempre. Per això, si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò. Ja sé que sou descendents d'Abraham, però busqueu de matar-me, perquè la meva paraula no té lloc dins vostre. Jo dic allò que he vist estant amb el meu Pare, mentre que vosaltres feu allò que sentiu dir al vostre pare».
Ells insistiren: «El nostre pare és Abraham». Jesús els diu: «Si fóssiu fills d'Abraham faríeu les seves mateixes obres. Però ara busqueu de matar-me, a mi que us he dit la veritat que he sentit de Déu. Això, Abraham no ho va fer. Vosaltres només feu les obres del vostre pare». Li contesten: «Nosaltres no som pas bastards. No tenim més pare que Déu». Jesús els replicà: «Si Déu fos el vostre pare m'estimaríeu a mi, perquè jo he sortit de Déu i vinc d'ell. No he vingut pas pel meu compte: és ell qui m'ha enviat».
Comentari:
«Coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures»
Avui, quan ja queden pocs dies per a entrar en la Setmana Santa, el Senyor ens demana que lluitem per a viure unes coses molt concretes, petites, però, a vegades, no fàcils. Al llarg de la reflexió les anirem explicant: bàsicament, es tracta de perseverar en la seva paraula. Què n'és d'important referir la nostra vida sempre a l'Evangeli! Preguntem-nos: què faria Jesús en aquesta situació que haig d'afrontar? Com tractaria aquesta persona que em costa especialment? Quina seria la seva reacció davant d'aquesta circumstància? El cristià ha de ser —segons sant Pau— un “altre Crist”: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20). El reflex del Senyor en la nostra vida de cada dia, com és? Sóc el seu mirall?
El Senyor ens assegura que, si perseverem en la seva paraula, coneixerem la veritat, i la veritat, ens farà lliures (cf. Jn 8,32). Dir la veritat no sempre és fàcil. ¿Quantes vegades se'ns escapen petites mentides, dissimulem, “fem l'orni”? A Déu no el podem enganyar. Ell ens veu, ens contempla, ens estima i ens segueix en el dia a dia. El vuitè manament ens ensenya que no podem fer falsos testimonis, ni dir mentides, per petites que siguin, tot i que puguin semblar-nos insignificants. Tampoc hi caben les “pietoses”. «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no» (Mt 5,37), ens diu Jesucrist en un altre moment. La llibertat, aquesta tendència al bé, està molt relacionada amb la veritat. A vegades no som prou lliures perquè en la nostra vida hi ha un doble fons, no som clars. Hem de ser contundents. El pecat de la mentida ens esclavitza.
«Si Déu fos el vostre Pare, m'estimaríeu a mi» (Jn 8,42), diu el Senyor. ¿Com es concreta el nostre afany diari per a conèixer el Mestre? Amb quina devoció llegim l'Evangeli, per poc que sigui el temps de què disposem? Quin pòsit deixa en la meva vida, en el meu dia? ¿Es podria dir, veient-me, que llegeixo la vida del Crist?
Dia litúrgic: Dimarts V de Quaresma 27-2-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 8,21-30):
En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Jo me'n vaig, i vosaltres em buscareu, però morireu en el vostre pecat. Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir». Els jueus comentaven: «Per què diu: ‘Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir’? ¿És que té intenció de matar-se?». Jesús continuà dient-los: «Vosaltres sou d'aquí baix, jo sóc d'allà dalt; vosaltres sou d'aquest món, jo no sóc d'aquest món. Per això us he dit que morireu en el vostre pecat. I morireu en el vostre pecat si no creieu que jo sóc».
Llavors ells li preguntaren: «Qui ets, tu?». Jesús els respongué: «Us ho estic dient des del principi. Tinc molt a dir i a jutjar de vosaltres, però el qui m'ha enviat diu la veritat, i jo tan sols dic al món allò que li he sentit dir». Ells no van entendre que es referia al Pare. Jesús, doncs, els digué: «Quan haureu enlairat el Fill de l'home, coneixereu que jo sóc, i que no faig res pel meu compte, sinó que dic allò que el Pare m'ha ensenyat. El qui m'ha enviat és amb mi, no em deixa sol, perquè sempre faig allò que li plau. Mentre parlava així, molts van creure en Ell.
Comentari:
«Quan haureu enlairat el Fill de l'home, coneixereu que jo sóc»
Avui, dimarts V de Quaresma, a una setmana de la contemplació de la Passió del Senyor, Ell ens convida a mirar-lo anticipadament tot redimint-nos des de la Creu: «Jesucrist és el nostre pontífex, el seu cos preciós és el sacrifici nostre que Ell va immolar a l'ara de la Creu per a la salvació de tots els homes» (Sant Joan Fisher).
«Quan haureu enlairat el Fill de l'home...» (Jn 8,28). En efecte, Crist Crucificat —Crist “enlairat”!— és el gran y definitiu signe de l'amor del Pare a la Humanitat caiguda. Els seus braços oberts, estesos entre el cel i la terra, tracen el signe indeleble de la seva amistat amb nosaltres els homes. En veure'l així, alçat davant la nostra mirada pecadora, sabrem que Ell és (cf. Jn 8,28), i aleshores, com aquells jueus que l'escoltaven, també nosaltres creurem en Ell.
Solament l'amistat de qui està familiaritzat amb la Creu pot proporcionar-nos la connaturalitat per tal d'endinsar-nos en el Cor del Redemptor. Pretendre un Evangeli sense Creu, despullat del sentit cristià de la mortificació, o contagiat de l'ambient pagà i naturalista que ens impedeix d'entendre la vàlua redemptora del sofriment, ens situaria en la terrible possibilitat d'escoltar dels llavis del Crist: —Després de tot, ¿per a què continuar parlant-vos?
Que la nostra mirada a la Creu, mirada serena i contemplativa, sigui una pregunta al Crucificat, en què sense soroll de paraules li diguem: «Qui ets, tu?» (Jn 8,25). Ell ens respondrà que és «el Camí, la Veritat i la Vida» (Jn 14,6), el Cep sense estar units al qual nosaltres, pobres sarments, no podrem donar fruit, perquè sols Ell té paraules de vida eterna. I així, si no creiem que Ell és, morirem pels nostres pecats. Viurem, malgrat tot, i viurem ja en aquesta terra la vida del cel si prenem d'Ell la joiosa certesa de què el Pare és amb nosaltres, no ens deixa sols. Així imitarem el Fill en fer sempre allò que al Pare li plau.
(Jn 8,21-30):
En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Jo me'n vaig, i vosaltres em buscareu, però morireu en el vostre pecat. Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir». Els jueus comentaven: «Per què diu: ‘Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir’? ¿És que té intenció de matar-se?». Jesús continuà dient-los: «Vosaltres sou d'aquí baix, jo sóc d'allà dalt; vosaltres sou d'aquest món, jo no sóc d'aquest món. Per això us he dit que morireu en el vostre pecat. I morireu en el vostre pecat si no creieu que jo sóc».
Llavors ells li preguntaren: «Qui ets, tu?». Jesús els respongué: «Us ho estic dient des del principi. Tinc molt a dir i a jutjar de vosaltres, però el qui m'ha enviat diu la veritat, i jo tan sols dic al món allò que li he sentit dir». Ells no van entendre que es referia al Pare. Jesús, doncs, els digué: «Quan haureu enlairat el Fill de l'home, coneixereu que jo sóc, i que no faig res pel meu compte, sinó que dic allò que el Pare m'ha ensenyat. El qui m'ha enviat és amb mi, no em deixa sol, perquè sempre faig allò que li plau. Mentre parlava així, molts van creure en Ell.
Comentari:
«Quan haureu enlairat el Fill de l'home, coneixereu que jo sóc»
Avui, dimarts V de Quaresma, a una setmana de la contemplació de la Passió del Senyor, Ell ens convida a mirar-lo anticipadament tot redimint-nos des de la Creu: «Jesucrist és el nostre pontífex, el seu cos preciós és el sacrifici nostre que Ell va immolar a l'ara de la Creu per a la salvació de tots els homes» (Sant Joan Fisher).
«Quan haureu enlairat el Fill de l'home...» (Jn 8,28). En efecte, Crist Crucificat —Crist “enlairat”!— és el gran y definitiu signe de l'amor del Pare a la Humanitat caiguda. Els seus braços oberts, estesos entre el cel i la terra, tracen el signe indeleble de la seva amistat amb nosaltres els homes. En veure'l així, alçat davant la nostra mirada pecadora, sabrem que Ell és (cf. Jn 8,28), i aleshores, com aquells jueus que l'escoltaven, també nosaltres creurem en Ell.
Solament l'amistat de qui està familiaritzat amb la Creu pot proporcionar-nos la connaturalitat per tal d'endinsar-nos en el Cor del Redemptor. Pretendre un Evangeli sense Creu, despullat del sentit cristià de la mortificació, o contagiat de l'ambient pagà i naturalista que ens impedeix d'entendre la vàlua redemptora del sofriment, ens situaria en la terrible possibilitat d'escoltar dels llavis del Crist: —Després de tot, ¿per a què continuar parlant-vos?
Que la nostra mirada a la Creu, mirada serena i contemplativa, sigui una pregunta al Crucificat, en què sense soroll de paraules li diguem: «Qui ets, tu?» (Jn 8,25). Ell ens respondrà que és «el Camí, la Veritat i la Vida» (Jn 14,6), el Cep sense estar units al qual nosaltres, pobres sarments, no podrem donar fruit, perquè sols Ell té paraules de vida eterna. I així, si no creiem que Ell és, morirem pels nostres pecats. Viurem, malgrat tot, i viurem ja en aquesta terra la vida del cel si prenem d'Ell la joiosa certesa de què el Pare és amb nosaltres, no ens deixa sols. Així imitarem el Fill en fer sempre allò que al Pare li plau.
Dia litúrgic: Dilluns V (A i B) de Quaresma (26 de Març: L'Anunciació del Senyor)
Text de l'Evangeli
(Lc 1,26-38):
El sisè mes, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'àngel entrà a trobar-la i li digué: «Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu». Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué: «No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi».
Maria preguntà a l'àngel: «Com podrà ser això, si jo sóc verge?». L'àngel li respongué: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible». Maria va dir: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». I l'àngel es va retirar.
Comentari:
«Déu te guard, plena de la gràcia»
Avui, en el «Déu te guard, plena de gràcia» (Lc 1,28) escoltem per primera vegada el nom de la Mare de Déu: Maria (segona frase de l'arcàngel Gabriel). Ella té la plenitud de la gràcia i dels dons. S'anomena així: "Keharitoméne", «plena de gràcia» (salutació de l'Àngel).
Potser amb 15 anys i sola, maria ha de donar una resposta que canviarà la història sencera de la humanitat. Sant Bernat suplicava: «A vós us és ofert el preu de la nostra salvació: consentiu, serem lliures immediatament. Ho espera tot el món, prostrat als vostres genolls. Doneu la vostra paraula i concebeu la [Paraula] divina». Déu espera una resposta lliure, i "La plena de gràcia", tot representant tots els necessitats de la Redempció, respon: "génoitó", faci's! Des d'avui ha quedat Maria lliurement unida a l'Obra del seu Fill, avui comença la seva Mediació. Des d'avui és Mare del qui són u en Crist (cf. Ga 3,28).
Benet XVI deia en una entrevista: «[Voldria] desvetllar l'ànim d'atrevir-se a decisions per a sempre: només elles possibiliten créixer i anar endavant, el que és gran en la vida; no destrueixen la llibertat, sinó que fan possible la seva orientació correcta. Prendre aquest risc —el salt vers allò que és decisiu— i amb això acceptar la vida enterament, això és el desitjaria transmetre». Maria: heus aquí un exemple!
Tampoc Sant Josep resta al marge dels plans de Déu: ell ha d'acceptar el fet de rebre la seva esposa i posar nom al Nen (cf. Mt 1,20s): Jesua, "el Senyor salva". I ho fa. Una altre exemple!
L'Anunciació revela també la Trinitat: el Pare envia el Fill, encarnat per obra de l'Esperit Sant. I l'Església canta: «La Paraula Eterna pren avui carn per nosaltres». La seva obra redemptora —Nadal, Divendres Sant, Pasqua— és present en aquesta llavor. Ell és l'Emmanuel, «Déu amb nosaltres» (Is 7,15). Alegra't humanitat!
Les festes de Sant Josep i de l'Anunciació ens preparen admirablement per a celebrar els Misteris Pasquals.
(Lc 1,26-38):
El sisè mes, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'àngel entrà a trobar-la i li digué: «Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu». Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué: «No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi».
Maria preguntà a l'àngel: «Com podrà ser això, si jo sóc verge?». L'àngel li respongué: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible». Maria va dir: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». I l'àngel es va retirar.
Comentari:
«Déu te guard, plena de la gràcia»
Avui, en el «Déu te guard, plena de gràcia» (Lc 1,28) escoltem per primera vegada el nom de la Mare de Déu: Maria (segona frase de l'arcàngel Gabriel). Ella té la plenitud de la gràcia i dels dons. S'anomena així: "Keharitoméne", «plena de gràcia» (salutació de l'Àngel).
Potser amb 15 anys i sola, maria ha de donar una resposta que canviarà la història sencera de la humanitat. Sant Bernat suplicava: «A vós us és ofert el preu de la nostra salvació: consentiu, serem lliures immediatament. Ho espera tot el món, prostrat als vostres genolls. Doneu la vostra paraula i concebeu la [Paraula] divina». Déu espera una resposta lliure, i "La plena de gràcia", tot representant tots els necessitats de la Redempció, respon: "génoitó", faci's! Des d'avui ha quedat Maria lliurement unida a l'Obra del seu Fill, avui comença la seva Mediació. Des d'avui és Mare del qui són u en Crist (cf. Ga 3,28).
Benet XVI deia en una entrevista: «[Voldria] desvetllar l'ànim d'atrevir-se a decisions per a sempre: només elles possibiliten créixer i anar endavant, el que és gran en la vida; no destrueixen la llibertat, sinó que fan possible la seva orientació correcta. Prendre aquest risc —el salt vers allò que és decisiu— i amb això acceptar la vida enterament, això és el desitjaria transmetre». Maria: heus aquí un exemple!
Tampoc Sant Josep resta al marge dels plans de Déu: ell ha d'acceptar el fet de rebre la seva esposa i posar nom al Nen (cf. Mt 1,20s): Jesua, "el Senyor salva". I ho fa. Una altre exemple!
L'Anunciació revela també la Trinitat: el Pare envia el Fill, encarnat per obra de l'Esperit Sant. I l'Església canta: «La Paraula Eterna pren avui carn per nosaltres». La seva obra redemptora —Nadal, Divendres Sant, Pasqua— és present en aquesta llavor. Ell és l'Emmanuel, «Déu amb nosaltres» (Is 7,15). Alegra't humanitat!
Les festes de Sant Josep i de l'Anunciació ens preparen admirablement per a celebrar els Misteris Pasquals.
Dia litúrgic: Diumenge V (B) de Quaresma 24-3-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 12,20-33):
En aquell temps, entre els qui havien pujat per adorar Déu amb motiu de la festa hi havia alguns grecs. Aquests anaren a trobar Felip, que era de Betsaida de Galilea, i li demanaren: «Senyor, voldríem veure Jesús». Felip anà a dir-ho a Andreu, i tots dos ho digueren a Jesús. Ell respongué: «Ha arribat l'hora que el Fill de l'home serà glorificat. Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit. Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s'estarà on jo m'estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus.
»Ara em sento contorbat. Què he de dir? Pare, salva'm d'aquesta hora? Però jo he vingut per arribar en aquesta hora! Pare, glorifica el teu nom». Aleshores una veu va dir del cel estant: «Ja l'he glorificat i encara el glorificaré». Quan la gent que eren allà ho van sentir, deien que havia estat un tro. D'altres replicaven: «Un àngel li ha parlat». Jesús els digué: «Aquesta veu no s'adreçava a mi, sinó a vosaltres. Ara arriba la condemna d'aquest món, ara el príncep d'aquest món serà llançat a fora. I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi. Deia això indicant de quina manera havia de morir».
Comentari:
«Si el gra de blat, quan cau a terra no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit»
Avui, l'Església, en el darrer tram de la Quaresma, ens proposa aquest Evangeli per ajudar-nos a arribar al Diumenge de Rams ben preparats amb vista a viure aquests misteris tan centrals en la vida cristiana. El Via crucis esdevé pel cristià un “via lucis”, el morir és un tornar a néixer, i, més encara, és necessari morir per viure de veritat.
A la primera part de l'Evangeli, Jesús diu als Apòstols: «Si el gra de blat, quan cau a terra no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit» (Jn 12,24). Sant Agustí comenta respecte això: «Jesús es diu a Ell mateix “gra”, que havia d'ésser mortificat, per després multiplicar-se; que havia d'ésser mortificat per la infidelitat dels jueus i ser multiplicat per a la fe del tots els pobles». El pa de l'Eucaristia, fet de gra de blat, es multiplica i es parteix per a ser aliment de tots els cristians. La mort del martiri és sempre fecunda; per això, els «qui estimen la vida», paradoxalment, «la perden». Crist mort per a donar, amb la seva sang, fruit; nosaltres l'hem d'imitar per a ressuscitar amb Ell i donar fruit amb Ell. ¿Quants donen en silenci la seva vida pel bé dels germans? Des del silenci i la humilitat hem d'aprendre a ser gra que mor per a tornar a la Vida.
L'Evangeli d'aquest diumenge acaba amb una exhortació a caminar a la llum del Fill exaltat pel damunt de la terra: «I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi» (Jn 12,32). Hem de demanar al bon Déu que en nosaltres només hagi llum i que Ell ens ajudi a dissipar tota foscor. Ara és el moment de Déu, no el deixem perdre! «Dormiu?; el temps que se us ha concedit passa!» (Sant Ambròs de Milà). No podem deixar de ser llum en el nostre món. Com la lluna rep la seva llum del sol, en nosaltres han de veure la llum de Déu.
(Jn 12,20-33):
En aquell temps, entre els qui havien pujat per adorar Déu amb motiu de la festa hi havia alguns grecs. Aquests anaren a trobar Felip, que era de Betsaida de Galilea, i li demanaren: «Senyor, voldríem veure Jesús». Felip anà a dir-ho a Andreu, i tots dos ho digueren a Jesús. Ell respongué: «Ha arribat l'hora que el Fill de l'home serà glorificat. Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit. Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s'estarà on jo m'estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus.
»Ara em sento contorbat. Què he de dir? Pare, salva'm d'aquesta hora? Però jo he vingut per arribar en aquesta hora! Pare, glorifica el teu nom». Aleshores una veu va dir del cel estant: «Ja l'he glorificat i encara el glorificaré». Quan la gent que eren allà ho van sentir, deien que havia estat un tro. D'altres replicaven: «Un àngel li ha parlat». Jesús els digué: «Aquesta veu no s'adreçava a mi, sinó a vosaltres. Ara arriba la condemna d'aquest món, ara el príncep d'aquest món serà llançat a fora. I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi. Deia això indicant de quina manera havia de morir».
Comentari:
«Si el gra de blat, quan cau a terra no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit»
Avui, l'Església, en el darrer tram de la Quaresma, ens proposa aquest Evangeli per ajudar-nos a arribar al Diumenge de Rams ben preparats amb vista a viure aquests misteris tan centrals en la vida cristiana. El Via crucis esdevé pel cristià un “via lucis”, el morir és un tornar a néixer, i, més encara, és necessari morir per viure de veritat.
A la primera part de l'Evangeli, Jesús diu als Apòstols: «Si el gra de blat, quan cau a terra no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit» (Jn 12,24). Sant Agustí comenta respecte això: «Jesús es diu a Ell mateix “gra”, que havia d'ésser mortificat, per després multiplicar-se; que havia d'ésser mortificat per la infidelitat dels jueus i ser multiplicat per a la fe del tots els pobles». El pa de l'Eucaristia, fet de gra de blat, es multiplica i es parteix per a ser aliment de tots els cristians. La mort del martiri és sempre fecunda; per això, els «qui estimen la vida», paradoxalment, «la perden». Crist mort per a donar, amb la seva sang, fruit; nosaltres l'hem d'imitar per a ressuscitar amb Ell i donar fruit amb Ell. ¿Quants donen en silenci la seva vida pel bé dels germans? Des del silenci i la humilitat hem d'aprendre a ser gra que mor per a tornar a la Vida.
L'Evangeli d'aquest diumenge acaba amb una exhortació a caminar a la llum del Fill exaltat pel damunt de la terra: «I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi» (Jn 12,32). Hem de demanar al bon Déu que en nosaltres només hagi llum i que Ell ens ajudi a dissipar tota foscor. Ara és el moment de Déu, no el deixem perdre! «Dormiu?; el temps que se us ha concedit passa!» (Sant Ambròs de Milà). No podem deixar de ser llum en el nostre món. Com la lluna rep la seva llum del sol, en nosaltres han de veure la llum de Déu.
Dia litúrgic: Dissabte IV de Quaresma 24-3-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 7,40-53):
En aquell temps, alguns del poble que havien sentit parlar a Jesús començaren a dir: «Aquest és realment el Profeta». D'altres deien: «És el Messies». Però uns altres replicaven: «¿És que el Messies ha de venir de Galilea? ¿No diu l'Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem, el poble d'on era David?».
La gent es va dividir per causa d'Ell. Alguns volien agafar-lo, però ningú no el va detenir. Els guardes del temple se'n tornaren a trobar els grans sacerdots i els fariseus. Aquests els van dir: «Per què no l'heu portat?». Els guardes respongueren: «Ningú no ha parlat mai com aquest home». Els fariseus els van replicar: «Vosaltres també us heu deixat enganyar? Qui de les autoritats o dels fariseus ha cregut en Ell? Només hi creu aquesta gentussa que ignora la Llei i es mereix la condemna!
Un d'ells, Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús, els diu: «¿És que la nostra Llei permet de condemnar ningú sense haver-lo escoltat primer i sense saber què ha fet?». Ells li respongueren: «¿Tu també ets de Galilea? Investiga l'Escriptura i veuràs com de Galilea no en pot sortir cap, de profeta». I cadascú se'n va anar a casa seva.
Comentari:
«Ningú no ha parlat mai com aquest home»
Avui, l'Evangeli ens presenta les diverses reaccions que produïen les paraules de nostre Senyor. Aquest text de sant Joan no ens refereix cap paraula del Mestre, però sí les conseqüències del que Ell deia. Uns pensaven que era un profeta; d'altres deien «aquest és el Messies» (Jn 7,41).
Veritablement, Jesucrist és aquest “signe de contradicció” que Simeó havia anunciat a Maria (cf. Lc 2,34). Jesús no deixava indiferents als qui l'escoltaven, fins al punt que en aquesta ocasió i en moltes altres «la gent es va dividir per causa d'Ell» (Jn 7,43). La resposta dels guàrdies que pretenien detenir el Senyor centra la qüestió i ens mostra la força de les paraules del Crist: «Ningú no ha parlat mai com aquest home» (Jn 7,46). És com dir: les seves paraules són diferents; no són paraules buides, plenes de supèrbia i falsedat. Ell és “la Veritat” i la seva manera de dir reflecteix aquest fet.
I si això succeïa en relació als seus oients, amb més raó les seves obres provocaven moltes vegades astorament, admiració; i, també, la crítica, la murmuració, l'odi... Jesucrist parlava el “llenguatge de la caritat”: les seves obres i les seves paraules palesaven el profund amor que tenia envers tots els homes, especialment, aquells més necessitats.
Avui, com aleshores, els cristians som —hem de ser— “signe de contradicció” perquè parlem i actuem no com els altres. Nosaltres, tot imitant i seguint Jesucrist, hem d'emprar igualment “el llenguatge de la caritat i de la tendresa”, llenguatge necessari que, en definitiva, tots som capaços de comprendre. Com escrigué el Sant Pare Benet XVIè en la seva encíclica Deus caritas est, «l'amor —caritas— sempre serà necessari, fins i tot en la societat més justa (...). Qui intenti desentendre's de l'amor es disposa a desentendre's de l'home com a tal».
(Jn 7,40-53):
En aquell temps, alguns del poble que havien sentit parlar a Jesús començaren a dir: «Aquest és realment el Profeta». D'altres deien: «És el Messies». Però uns altres replicaven: «¿És que el Messies ha de venir de Galilea? ¿No diu l'Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem, el poble d'on era David?».
La gent es va dividir per causa d'Ell. Alguns volien agafar-lo, però ningú no el va detenir. Els guardes del temple se'n tornaren a trobar els grans sacerdots i els fariseus. Aquests els van dir: «Per què no l'heu portat?». Els guardes respongueren: «Ningú no ha parlat mai com aquest home». Els fariseus els van replicar: «Vosaltres també us heu deixat enganyar? Qui de les autoritats o dels fariseus ha cregut en Ell? Només hi creu aquesta gentussa que ignora la Llei i es mereix la condemna!
Un d'ells, Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús, els diu: «¿És que la nostra Llei permet de condemnar ningú sense haver-lo escoltat primer i sense saber què ha fet?». Ells li respongueren: «¿Tu també ets de Galilea? Investiga l'Escriptura i veuràs com de Galilea no en pot sortir cap, de profeta». I cadascú se'n va anar a casa seva.
Comentari:
«Ningú no ha parlat mai com aquest home»
Avui, l'Evangeli ens presenta les diverses reaccions que produïen les paraules de nostre Senyor. Aquest text de sant Joan no ens refereix cap paraula del Mestre, però sí les conseqüències del que Ell deia. Uns pensaven que era un profeta; d'altres deien «aquest és el Messies» (Jn 7,41).
Veritablement, Jesucrist és aquest “signe de contradicció” que Simeó havia anunciat a Maria (cf. Lc 2,34). Jesús no deixava indiferents als qui l'escoltaven, fins al punt que en aquesta ocasió i en moltes altres «la gent es va dividir per causa d'Ell» (Jn 7,43). La resposta dels guàrdies que pretenien detenir el Senyor centra la qüestió i ens mostra la força de les paraules del Crist: «Ningú no ha parlat mai com aquest home» (Jn 7,46). És com dir: les seves paraules són diferents; no són paraules buides, plenes de supèrbia i falsedat. Ell és “la Veritat” i la seva manera de dir reflecteix aquest fet.
I si això succeïa en relació als seus oients, amb més raó les seves obres provocaven moltes vegades astorament, admiració; i, també, la crítica, la murmuració, l'odi... Jesucrist parlava el “llenguatge de la caritat”: les seves obres i les seves paraules palesaven el profund amor que tenia envers tots els homes, especialment, aquells més necessitats.
Avui, com aleshores, els cristians som —hem de ser— “signe de contradicció” perquè parlem i actuem no com els altres. Nosaltres, tot imitant i seguint Jesucrist, hem d'emprar igualment “el llenguatge de la caritat i de la tendresa”, llenguatge necessari que, en definitiva, tots som capaços de comprendre. Com escrigué el Sant Pare Benet XVIè en la seva encíclica Deus caritas est, «l'amor —caritas— sempre serà necessari, fins i tot en la societat més justa (...). Qui intenti desentendre's de l'amor es disposa a desentendre's de l'home com a tal».
Dia litúrgic: Divendres IV de Quaresma 23-3-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 7,1-2.10.14.25-30):
En aquell temps, Jesús continuava recorrent Galilea. No volia anar a Judea, perquè els jueus buscaven de matar-lo. Però era a prop la festa jueva dels Tabernacles. Quan els germans de Jesús hagueren anat a la festa, Ell també hi va pujar, no públicament, sinó d'amagat.
A mitja setmana de la festa, Jesús pujà al temple i hi ensenyava. Alguns de Jerusalem deien: «¿No és el qui volien matar, aquest? Ara parla obertament, i no li diuen res. ¿És que les nostres autoritats l'han reconegut realment com el Messies? Quan arribarà el Messies, ningú no sabrà d'on és. D'aquest, en canvi, sí que ho sabem». Llavors Jesús, que estava ensenyant en el temple, va exclamar: «És cert que em coneixeu i sabeu d'on sóc, però jo no he vingut per mi mateix. El qui m'ha enviat és digne de crèdit, però vosaltres no el coneixeu. Jo sí que el conec, perquè vinc d'Ell, i és Ell qui m'ha enviat». Després de sentir això, intentaven d'agafar Jesús, però ningú no el va detenir, perquè encara no havia arribat la seva hora.
Comentari:
«Encara no havia arribat la seva hora»
Avui, l'evangelista Joan ens diu que a Jesús no li «havia arribat encara la seva hora» (Jn 7,30). Es refereix a l'hora de la Creu, al precís i preciós temps de donar-se pels pecats de l'entera Humanitat. Encara no ha arribat l'hora, però ja es troba molt a prop. Serà el Divendres Sant quan el Senyor portarà fins a la fi la voluntat del Pare Celestial i sentirà —com escrivia el Cardenal Wojtyla— tot «el pes d'aquella hora, en què el Servent de Yahvé ha de complir la profecia d'Isaïes, pronunciant el seu “sí”».
Crist —en el seu constant anhel sacerdotal— parlà moltíssimes vegades d'aquesta hora definitiva i determinant (Mt 26,45; Mc 14,35; Lc 22,53; Jn 7,30; 12,27; 17,1). Tota la vida del Senyor es veurà dominada per l'hora suprema i la desitjarà de tot cor: «Haig de rebre un baptisme, i com em sento el cor oprimit fins que s'acompleixi» (Lc 12,50). I «abans de la festa de Pasqua, sabent Jesús que havia arribat la seva hora, l'hora de passar d'aquest món al Pare, Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem» (Jn 13,1). Aquell divendres, el nostre Redemptor lliurarà a les mans del Pare el seu esperit, i des d'aquell moment la seva missió ja acomplerta esdevindrà la missió de l'Església i de tots els seus membres, empesos per l'Esperit Sant.
A partir de l'hora de Getsemaní, de la mort en Creu i la Resurrecció, la vida encetada per Jesús «sosté tota la Història» (Catecisme de l'Església n. 1165). La vida, el treball, la pregària, l'entrega de Crist es fa present ara en la seva Església: és també l'hora del Cos del Senyor; la seva hora esdevé la nostra hora, la d'acompanyar-lo en l'oració de Getsemaní, «sempre desperts —com afirmava Pascal— fent-li costat en la seva agonia, fins al final dels temps». És l'hora d'actuar com a membres vius de Crist. Per això «la pregària de l'hora de Jesús continua sempre essent la seva, de la mateixa manera que la Pasqua que va succeir “una vegada per sempre”, continua present en la litúrgia de la seva Església» (Catecisme de l'Església n. 2746).
(Jn 7,1-2.10.14.25-30):
En aquell temps, Jesús continuava recorrent Galilea. No volia anar a Judea, perquè els jueus buscaven de matar-lo. Però era a prop la festa jueva dels Tabernacles. Quan els germans de Jesús hagueren anat a la festa, Ell també hi va pujar, no públicament, sinó d'amagat.
A mitja setmana de la festa, Jesús pujà al temple i hi ensenyava. Alguns de Jerusalem deien: «¿No és el qui volien matar, aquest? Ara parla obertament, i no li diuen res. ¿És que les nostres autoritats l'han reconegut realment com el Messies? Quan arribarà el Messies, ningú no sabrà d'on és. D'aquest, en canvi, sí que ho sabem». Llavors Jesús, que estava ensenyant en el temple, va exclamar: «És cert que em coneixeu i sabeu d'on sóc, però jo no he vingut per mi mateix. El qui m'ha enviat és digne de crèdit, però vosaltres no el coneixeu. Jo sí que el conec, perquè vinc d'Ell, i és Ell qui m'ha enviat». Després de sentir això, intentaven d'agafar Jesús, però ningú no el va detenir, perquè encara no havia arribat la seva hora.
Comentari:
«Encara no havia arribat la seva hora»
Avui, l'evangelista Joan ens diu que a Jesús no li «havia arribat encara la seva hora» (Jn 7,30). Es refereix a l'hora de la Creu, al precís i preciós temps de donar-se pels pecats de l'entera Humanitat. Encara no ha arribat l'hora, però ja es troba molt a prop. Serà el Divendres Sant quan el Senyor portarà fins a la fi la voluntat del Pare Celestial i sentirà —com escrivia el Cardenal Wojtyla— tot «el pes d'aquella hora, en què el Servent de Yahvé ha de complir la profecia d'Isaïes, pronunciant el seu “sí”».
Crist —en el seu constant anhel sacerdotal— parlà moltíssimes vegades d'aquesta hora definitiva i determinant (Mt 26,45; Mc 14,35; Lc 22,53; Jn 7,30; 12,27; 17,1). Tota la vida del Senyor es veurà dominada per l'hora suprema i la desitjarà de tot cor: «Haig de rebre un baptisme, i com em sento el cor oprimit fins que s'acompleixi» (Lc 12,50). I «abans de la festa de Pasqua, sabent Jesús que havia arribat la seva hora, l'hora de passar d'aquest món al Pare, Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem» (Jn 13,1). Aquell divendres, el nostre Redemptor lliurarà a les mans del Pare el seu esperit, i des d'aquell moment la seva missió ja acomplerta esdevindrà la missió de l'Església i de tots els seus membres, empesos per l'Esperit Sant.
A partir de l'hora de Getsemaní, de la mort en Creu i la Resurrecció, la vida encetada per Jesús «sosté tota la Història» (Catecisme de l'Església n. 1165). La vida, el treball, la pregària, l'entrega de Crist es fa present ara en la seva Església: és també l'hora del Cos del Senyor; la seva hora esdevé la nostra hora, la d'acompanyar-lo en l'oració de Getsemaní, «sempre desperts —com afirmava Pascal— fent-li costat en la seva agonia, fins al final dels temps». És l'hora d'actuar com a membres vius de Crist. Per això «la pregària de l'hora de Jesús continua sempre essent la seva, de la mateixa manera que la Pasqua que va succeir “una vegada per sempre”, continua present en la litúrgia de la seva Església» (Catecisme de l'Església n. 2746).
Dia litúrgic: Dijous IV de Quaresma 22-3-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 5,31-47):
En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Si jo donés testimoni de mi mateix, el meu testimoni no seria vàlid. Però n'hi ha un altre que dóna testimoni de mi, i jo sé que el seu testimoni té valor. Vosaltres heu enviat missatgers per interrogar Joan, i ell ha donat testimoni a favor de la veritat. No és que jo necessiti cap testimoni humà; només ho dic perquè us pugueu salvar. Joan era la llàntia encesa i resplendent, i vosaltres us vau deixar entusiasmar un cert temps per la seva claror. Però jo encara tinc a favor meu un testimoni més gran que Joan: són les obres que el Pare m'ha donat i que vol que jo dugui a terme. Aquestes obres que jo faig, sí que donen testimoni que el Pare m'ha enviat. I el Pare mateix que m'ha enviat, continua donant testimoni a favor meu. Però vosaltres no heu escoltat mai la seva veu ni heu contemplat el seu aspecte; i no deixeu que la seva paraula resti dins vostre, perquè no creieu en aquell que ell ha enviat.
»Vosaltres investigueu les Escriptures, perquè us penseu que gràcies a elles obtindreu vida eterna. Doncs les Escriptures també donen testimoni de mi. Però vosaltres no voleu venir a mi per tenir vida. La glòria, no la rebo dels homes. A vosaltres us conec i sé que no teniu dins vostre l'amor de Déu.
»Jo he vingut en nom del meu Pare, i no em voleu acollir; en canvi, si un altre ve en nom propi, a aquest sí que l'acollireu. ¿Com podeu creure, vosaltres que accepteu honors els uns dels altres però no cerqueu la glòria que ve del Déu únic? No us penseu que seré jo qui us acusarà davant el Pare: el qui us acusa és Moisès, en qui teniu posada l'esperança. Perquè, si creguéssiu Moisès, em creuríeu a mi, ja que ell va escriure de mi. Però si no creieu els seus escrits, com creureu les meves paraules?».
Comentari:
«Si jo donés testimoni de mi mateix, el meu testimoni no seria vàlid»
Avui, l'Evangeli ens ensenya com Jesús fa front a la següent objecció: segons es llegeix a Dt 19,15, per tal que un testimoniatge tingui valor cal que procedeixi de dos o tres testimonis. Jesús al·lega a favor seu el testimoniatge de Joan Baptista, el testimoni del Pare —que es manifesta en els miracles obrats per Ell— i, finalment, el testimoni de les Escriptures.
Jesucrist tira en cara als qui l'escolten tres impediments que tenen per a reconèixer-lo com el Messies Fill de Déu: la falta d'amor a Déu; la manca de rectitud d'intenció —busquen només la glòria humana— i que interpreten les Escriptures interessadament.
El Sant Pare Joan Pau II ens escrivia: «A la contemplació del rostre de Crist tan sols s'hi arriba escoltant, en l'Esperit, la veu del Pare, ja que ningú no coneix el Fill, fora del Pare (cf. Mt 11,27). Així, doncs, cal la revelació de l'Altíssim. Però, per acollir-la, és indispensable posar-se en l'actitud d'escoltar».
Per això, cal tenir en compte que, per a confessar Jesucrist com a veritable Fill de Déu, no n'hi ha prou amb les proves externes que se'ns proposen; és molt important la rectitud en la voluntat, és a dir, les bones disposicions morals.
En aquest temps de Quaresma, intensificant les obres de penitència que faciliten la renovació interior, millorarem les nostres disposicions per a contemplar el veritable rostre de Crist. Per això, sant Josepmaria ens diu: «Aquest Crist que tu veus, no és Jesús. —Serà, en tot cas, la trista imatge que en poden formar els teus ulls enterbolits... —Purifica't. Aclareix la mirada amb la humilitat i la penitència. Després... no han de mancar-te les clares llums de l'Amor. I tindràs una visió perfecta. La teva imatge serà realment: Ell!».
(Jn 5,31-47):
En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Si jo donés testimoni de mi mateix, el meu testimoni no seria vàlid. Però n'hi ha un altre que dóna testimoni de mi, i jo sé que el seu testimoni té valor. Vosaltres heu enviat missatgers per interrogar Joan, i ell ha donat testimoni a favor de la veritat. No és que jo necessiti cap testimoni humà; només ho dic perquè us pugueu salvar. Joan era la llàntia encesa i resplendent, i vosaltres us vau deixar entusiasmar un cert temps per la seva claror. Però jo encara tinc a favor meu un testimoni més gran que Joan: són les obres que el Pare m'ha donat i que vol que jo dugui a terme. Aquestes obres que jo faig, sí que donen testimoni que el Pare m'ha enviat. I el Pare mateix que m'ha enviat, continua donant testimoni a favor meu. Però vosaltres no heu escoltat mai la seva veu ni heu contemplat el seu aspecte; i no deixeu que la seva paraula resti dins vostre, perquè no creieu en aquell que ell ha enviat.
»Vosaltres investigueu les Escriptures, perquè us penseu que gràcies a elles obtindreu vida eterna. Doncs les Escriptures també donen testimoni de mi. Però vosaltres no voleu venir a mi per tenir vida. La glòria, no la rebo dels homes. A vosaltres us conec i sé que no teniu dins vostre l'amor de Déu.
»Jo he vingut en nom del meu Pare, i no em voleu acollir; en canvi, si un altre ve en nom propi, a aquest sí que l'acollireu. ¿Com podeu creure, vosaltres que accepteu honors els uns dels altres però no cerqueu la glòria que ve del Déu únic? No us penseu que seré jo qui us acusarà davant el Pare: el qui us acusa és Moisès, en qui teniu posada l'esperança. Perquè, si creguéssiu Moisès, em creuríeu a mi, ja que ell va escriure de mi. Però si no creieu els seus escrits, com creureu les meves paraules?».
Comentari:
«Si jo donés testimoni de mi mateix, el meu testimoni no seria vàlid»
Avui, l'Evangeli ens ensenya com Jesús fa front a la següent objecció: segons es llegeix a Dt 19,15, per tal que un testimoniatge tingui valor cal que procedeixi de dos o tres testimonis. Jesús al·lega a favor seu el testimoniatge de Joan Baptista, el testimoni del Pare —que es manifesta en els miracles obrats per Ell— i, finalment, el testimoni de les Escriptures.
Jesucrist tira en cara als qui l'escolten tres impediments que tenen per a reconèixer-lo com el Messies Fill de Déu: la falta d'amor a Déu; la manca de rectitud d'intenció —busquen només la glòria humana— i que interpreten les Escriptures interessadament.
El Sant Pare Joan Pau II ens escrivia: «A la contemplació del rostre de Crist tan sols s'hi arriba escoltant, en l'Esperit, la veu del Pare, ja que ningú no coneix el Fill, fora del Pare (cf. Mt 11,27). Així, doncs, cal la revelació de l'Altíssim. Però, per acollir-la, és indispensable posar-se en l'actitud d'escoltar».
Per això, cal tenir en compte que, per a confessar Jesucrist com a veritable Fill de Déu, no n'hi ha prou amb les proves externes que se'ns proposen; és molt important la rectitud en la voluntat, és a dir, les bones disposicions morals.
En aquest temps de Quaresma, intensificant les obres de penitència que faciliten la renovació interior, millorarem les nostres disposicions per a contemplar el veritable rostre de Crist. Per això, sant Josepmaria ens diu: «Aquest Crist que tu veus, no és Jesús. —Serà, en tot cas, la trista imatge que en poden formar els teus ulls enterbolits... —Purifica't. Aclareix la mirada amb la humilitat i la penitència. Després... no han de mancar-te les clares llums de l'Amor. I tindràs una visió perfecta. La teva imatge serà realment: Ell!».
Dia litúrgic: Dimecres IV de Quaresma 21-3-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 5,17-30):
En aquell temps, Jesús digué als jueus: «El meu Pare continua treballant, i jo també treballo». Davant d'això, els jueus, amb més afany, buscaven de matar-lo, perquè veien que, a més de violar el repòs del dissabte, afirmava que Déu era el seu Pare i es feia així igual a Déu.
Llavors Jesús prengué la paraula i els digué: «Us ben asseguro que el Fill no pot fer res pel seu compte, fora d'allò que veu fer al Pare: allò que fa el Pare, ho fa igualment el Fill. El Pare estima el Fill i li mostra tot el que fa. I encara li mostrarà obres més grans que aquestes, i en quedareu meravellats. Perquè així com el Pare ressuscita els morts i els dóna la vida, també el Fill dóna la vida a qui vol. I el Pare no s'ha reservat de judicar ningú, sinó que ha confiat al Fill tot el judici, perquè tots honorin el Fill com honoren el Pare. El qui no honora el Fill, tampoc no honora el Pare que l'ha enviat. Us ben asseguro que els qui escolten la meva paraula i creuen en el qui m'ha enviat, tenen vida eterna; i en el judici no seran condemnats, perquè ja han passat de la mort a la vida.
»Us ben asseguro que arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els morts sentiran la veu del Fill de Déu, i els qui l'hauran escoltada viuran. Perquè així com el Pare té vida en ell mateix, també ha concedit al Fill que tingui vida en ell mateix. I li ha donat poder de judicar, ja que és el Fill de l'home. No us estranyeu d'això: ve l'hora que tots els qui són als sepulcres sentiran la seva veu i en sortiran; els qui hauran fet el bé, per a ressuscitar a la vida, i els qui hauran obrat el mal, per a ressuscitar condemnats. Jo no puc fer res pel meu compte: judico segons allò que sento, i el meu judici és just, perquè no busco de fer la meva pròpia voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat.
Comentari:
«Us ben asseguro que els qui escolten la meva paraula i creuen en el qui m'ha enviat, tenen vida eterna»
Avui, l'Evangeli ens parla de la resposta que Jesús va donar a alguns que veien malament que Ell hagués guarit un paralític en dissabte. Jesucrist aprofita aquestes crítiques per a manifestar la seva condició de Fill de Déu i, per tant, Senyor del dissabte. Unes paraules que seran motiu de la sentència condemnatòria el dia del judici a casa de Caifàs. En efecte, quan Jesús es va reconèixer Fill de Déu, el gran sacerdot exclamà: «Ha blasfemat! Quina necessitat tenim ja de testimonis? Ara mateix heu sentit la blasfèmia; què us en sembla?» (Mt 26,65).
Moltes vegades, Jesús havia fet referències al Pare, però sempre marcant una distinció: la Paternitat de Déu és diferent si es tracta del Crist o dels altres homes. I els jueus que l'escoltaven l'entenien molt bé: no era Fill de Déu com els altres, sinó que la filiació que reclama per a Ell mateix és una filiació natural. Jesús afirma que la seva naturalesa i la del Pare són iguals, tot i que són persones distintes. Manifesta d'aquesta manera la seva divinitat. És aquest un fragment de l'Evangeli molt interessant de cara a la revelació del misteri de la Santíssima Trinitat.
Entre les coses que avui ens diu el Senyor n'hi ha algunes que fan especial referència a tots aquells que al llarg de la història creuran en Ell: escoltar i creure Jesús és tenir ja la vida eterna (cf. Jn 5,24). Certament, no és encara la vida definitiva, però ja és participar de la promesa. Convé que ho tinguem ben present, i que fem l'esforç d'escoltar la Paraula de Jesús, com el que és realment: la Paraula de Déu que salva. La lectura i la meditació de l'Evangeli ha de formar part de la nostres pràctiques religioses habituals. A les pàgines revelades sentirem les paraules de Jesús, paraules immortals que ens obren les portes de la vida eterna. En fi, com ensenyava sant Efrem, la Paraula de Déu és una font inexhaurible de vida.
(Jn 5,17-30):
En aquell temps, Jesús digué als jueus: «El meu Pare continua treballant, i jo també treballo». Davant d'això, els jueus, amb més afany, buscaven de matar-lo, perquè veien que, a més de violar el repòs del dissabte, afirmava que Déu era el seu Pare i es feia així igual a Déu.
Llavors Jesús prengué la paraula i els digué: «Us ben asseguro que el Fill no pot fer res pel seu compte, fora d'allò que veu fer al Pare: allò que fa el Pare, ho fa igualment el Fill. El Pare estima el Fill i li mostra tot el que fa. I encara li mostrarà obres més grans que aquestes, i en quedareu meravellats. Perquè així com el Pare ressuscita els morts i els dóna la vida, també el Fill dóna la vida a qui vol. I el Pare no s'ha reservat de judicar ningú, sinó que ha confiat al Fill tot el judici, perquè tots honorin el Fill com honoren el Pare. El qui no honora el Fill, tampoc no honora el Pare que l'ha enviat. Us ben asseguro que els qui escolten la meva paraula i creuen en el qui m'ha enviat, tenen vida eterna; i en el judici no seran condemnats, perquè ja han passat de la mort a la vida.
»Us ben asseguro que arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els morts sentiran la veu del Fill de Déu, i els qui l'hauran escoltada viuran. Perquè així com el Pare té vida en ell mateix, també ha concedit al Fill que tingui vida en ell mateix. I li ha donat poder de judicar, ja que és el Fill de l'home. No us estranyeu d'això: ve l'hora que tots els qui són als sepulcres sentiran la seva veu i en sortiran; els qui hauran fet el bé, per a ressuscitar a la vida, i els qui hauran obrat el mal, per a ressuscitar condemnats. Jo no puc fer res pel meu compte: judico segons allò que sento, i el meu judici és just, perquè no busco de fer la meva pròpia voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat.
Comentari:
«Us ben asseguro que els qui escolten la meva paraula i creuen en el qui m'ha enviat, tenen vida eterna»
Avui, l'Evangeli ens parla de la resposta que Jesús va donar a alguns que veien malament que Ell hagués guarit un paralític en dissabte. Jesucrist aprofita aquestes crítiques per a manifestar la seva condició de Fill de Déu i, per tant, Senyor del dissabte. Unes paraules que seran motiu de la sentència condemnatòria el dia del judici a casa de Caifàs. En efecte, quan Jesús es va reconèixer Fill de Déu, el gran sacerdot exclamà: «Ha blasfemat! Quina necessitat tenim ja de testimonis? Ara mateix heu sentit la blasfèmia; què us en sembla?» (Mt 26,65).
Moltes vegades, Jesús havia fet referències al Pare, però sempre marcant una distinció: la Paternitat de Déu és diferent si es tracta del Crist o dels altres homes. I els jueus que l'escoltaven l'entenien molt bé: no era Fill de Déu com els altres, sinó que la filiació que reclama per a Ell mateix és una filiació natural. Jesús afirma que la seva naturalesa i la del Pare són iguals, tot i que són persones distintes. Manifesta d'aquesta manera la seva divinitat. És aquest un fragment de l'Evangeli molt interessant de cara a la revelació del misteri de la Santíssima Trinitat.
Entre les coses que avui ens diu el Senyor n'hi ha algunes que fan especial referència a tots aquells que al llarg de la història creuran en Ell: escoltar i creure Jesús és tenir ja la vida eterna (cf. Jn 5,24). Certament, no és encara la vida definitiva, però ja és participar de la promesa. Convé que ho tinguem ben present, i que fem l'esforç d'escoltar la Paraula de Jesús, com el que és realment: la Paraula de Déu que salva. La lectura i la meditació de l'Evangeli ha de formar part de la nostres pràctiques religioses habituals. A les pàgines revelades sentirem les paraules de Jesús, paraules immortals que ens obren les portes de la vida eterna. En fi, com ensenyava sant Efrem, la Paraula de Déu és una font inexhaurible de vida.
Dia litúrgic: Dimarts IV de Quaresma 20-3-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 5,1-3.5-16):
Un dia de festa dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem. Hi havia a Jerusalem, vora la porta de les Ovelles, una piscina amb cinc pòrtics, anomenada Betzata en la llengua dels hebreus. Sota aquells pòrtics hi jeia una multitud de malalts: cecs, coixos, paralítics. Entre ells hi havia un home, invàlid feia trenta-vuit anys. Jesús, en veure'l ajagut i sabent que estava així des de feia molt de temps, li diu: «Vols curar-te?». El malalt li respongué: «Senyor, no tinc ningú que em tiri a la piscina en el moment que es remou l'aigua i, mentre jo hi vaig, un altre hi baixa abans que jo». Jesús li diu: «Aixeca't, pren la teva llitera i camina». A l'instant, aquell home va quedar curat, prengué la llitera i caminava.
Aquell dia era dissabte. Per això els jueus deien al qui havia estat guarit: «Avui és dissabte i no t'és permès de portar la llitera». Ell els respongué: «El qui m'ha posat bo m'ha dit: ‘Pren la teva llitera i camina’». Li preguntaren: «Qui és l'home que t'ha dit: ‘Pren la teva llitera i camina’?». Però el qui havia estat guarit no sabia qui era, perquè Jesús s'havia escapolit aprofitant la gentada que hi havia en aquell indret. Més tard, Jesús el va trobar al temple i li digué: «Ara estàs curat. No pequis més, que no et passin coses pitjors». Aquell home anà a comunicar als jueus que era Jesús qui l'havia posat bo. Per aquest motiu, perquè havia fet això en dissabte, començaren a oposar-se-li.
Comentari:
«Jesús, en veure'l ajagut, li diu: ‘Vols curar-te?’»
Avui, sant Joan ens parla de l'escena de la piscina de Betzata. Semblava, més aviat, una sala d'espera d'un hospital de trauma. «Hi jeia una multitud de malalts: cecs, coixos, paralítics» (Jn 5,3). Jesús s'hi va deixar caure.
És curiós!: Jesús sempre està al bell mig dels problemes. Allà on hi ha quelcom per “alliberar”, per fer feliç a la gent, allí hi és Ell. Els fariseus, en canvi, només pensaven en si era dissabte. La seva mala fe matava l'esperit. La mala bava del pecat degotava dels seus ulls. No hi ha pitjor sord que el que no vol entendre.
El protagonista del miracle portava trenta-vuit anys d'invalidesa. «Vols curar-te?» (Jn 5,6), li diu Jesús. Feia temps que maldava en el buit perquè no havia trobat Jesús. Per fi, havia trobat l'Home. Els cinc pòrtics de la piscina de Betzata varen retrunyir en sentir la veu del Mestre: «Aixeca't, pren la teva llitera i camina» (Jn 5,8). Fou qüestió d'un instant.
La veu de Crist és la veu de Déu. Tot era nou en aquell vell paralític, gastat pel desànim. Més tard, sant Joan Crisòstom dirà que en la piscina de Betzata s'hi guarien els malalts del cos, i en el Baptisme es guareixen els de l'ànima; allà, era de tant en tant i per un sol malalt. En el Baptisme és sempre i per a tothom. En ambdós casos es manifesta el poder de Déu per mitjà de l'aigua.
El paralític impotent a la vora de l'aigua, no et fa pensar en l'experiència de la pròpia impotència per a fer el bé? Com volem resoldre, sols, allò que té un abast sobrenatural? No veus cada dia, al voltant teu, una munió de paralítics que es “mouen” molt, però que són incapaços d'arrencar-se de la seva manca de llibertat? El pecat paralitza, envelleix, mata. Cal posar els ulls en Jesús. Cal que Ell —la seva gràcia— ens submergeixi en les aigües de la pregària, de la confessió, de l'obertura d'esperit. Tu i jo podem ser invàlids sempiterns, o portadors i instruments de llum.
(Jn 5,1-3.5-16):
Un dia de festa dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem. Hi havia a Jerusalem, vora la porta de les Ovelles, una piscina amb cinc pòrtics, anomenada Betzata en la llengua dels hebreus. Sota aquells pòrtics hi jeia una multitud de malalts: cecs, coixos, paralítics. Entre ells hi havia un home, invàlid feia trenta-vuit anys. Jesús, en veure'l ajagut i sabent que estava així des de feia molt de temps, li diu: «Vols curar-te?». El malalt li respongué: «Senyor, no tinc ningú que em tiri a la piscina en el moment que es remou l'aigua i, mentre jo hi vaig, un altre hi baixa abans que jo». Jesús li diu: «Aixeca't, pren la teva llitera i camina». A l'instant, aquell home va quedar curat, prengué la llitera i caminava.
Aquell dia era dissabte. Per això els jueus deien al qui havia estat guarit: «Avui és dissabte i no t'és permès de portar la llitera». Ell els respongué: «El qui m'ha posat bo m'ha dit: ‘Pren la teva llitera i camina’». Li preguntaren: «Qui és l'home que t'ha dit: ‘Pren la teva llitera i camina’?». Però el qui havia estat guarit no sabia qui era, perquè Jesús s'havia escapolit aprofitant la gentada que hi havia en aquell indret. Més tard, Jesús el va trobar al temple i li digué: «Ara estàs curat. No pequis més, que no et passin coses pitjors». Aquell home anà a comunicar als jueus que era Jesús qui l'havia posat bo. Per aquest motiu, perquè havia fet això en dissabte, començaren a oposar-se-li.
Comentari:
«Jesús, en veure'l ajagut, li diu: ‘Vols curar-te?’»
Avui, sant Joan ens parla de l'escena de la piscina de Betzata. Semblava, més aviat, una sala d'espera d'un hospital de trauma. «Hi jeia una multitud de malalts: cecs, coixos, paralítics» (Jn 5,3). Jesús s'hi va deixar caure.
És curiós!: Jesús sempre està al bell mig dels problemes. Allà on hi ha quelcom per “alliberar”, per fer feliç a la gent, allí hi és Ell. Els fariseus, en canvi, només pensaven en si era dissabte. La seva mala fe matava l'esperit. La mala bava del pecat degotava dels seus ulls. No hi ha pitjor sord que el que no vol entendre.
El protagonista del miracle portava trenta-vuit anys d'invalidesa. «Vols curar-te?» (Jn 5,6), li diu Jesús. Feia temps que maldava en el buit perquè no havia trobat Jesús. Per fi, havia trobat l'Home. Els cinc pòrtics de la piscina de Betzata varen retrunyir en sentir la veu del Mestre: «Aixeca't, pren la teva llitera i camina» (Jn 5,8). Fou qüestió d'un instant.
La veu de Crist és la veu de Déu. Tot era nou en aquell vell paralític, gastat pel desànim. Més tard, sant Joan Crisòstom dirà que en la piscina de Betzata s'hi guarien els malalts del cos, i en el Baptisme es guareixen els de l'ànima; allà, era de tant en tant i per un sol malalt. En el Baptisme és sempre i per a tothom. En ambdós casos es manifesta el poder de Déu per mitjà de l'aigua.
El paralític impotent a la vora de l'aigua, no et fa pensar en l'experiència de la pròpia impotència per a fer el bé? Com volem resoldre, sols, allò que té un abast sobrenatural? No veus cada dia, al voltant teu, una munió de paralítics que es “mouen” molt, però que són incapaços d'arrencar-se de la seva manca de llibertat? El pecat paralitza, envelleix, mata. Cal posar els ulls en Jesús. Cal que Ell —la seva gràcia— ens submergeixi en les aigües de la pregària, de la confessió, de l'obertura d'esperit. Tu i jo podem ser invàlids sempiterns, o portadors i instruments de llum.
Dia litúrgic: 19 de Març: Sant Josep, espòs dela Verge Maria
Text de l'Evangeli
(Mt 1,16.18-21.24a):
Jacob va ser el pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Messies. El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial.
Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble». Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat.
Comentari:
«Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa»
Avui celebra l'Església la solemnitat de Sant Josep, l'espòs de Maria. És com un parèntesi alegre dins l'austeritat de la Quaresma. Però la joia d'aquesta festa no és un obstacle per a continuar avançant en el camí de conversió, propi del temps quaresmal.
Bo és aquell que, mirant enlaire, fa esforços perquè la pròpia vida s'acomodi al pla de Déu. I és bo aquell que, mirant els altres, procura interpretar sempre en bon sentit totes les accions que realitzen i salvar la bona fama. En els dos aspectes de bondat, se'ns presenta Sant Josep en l'Evangeli d'avui.
Déu té sobre cadascun de nosaltres un pla d'amor, ja que «Déu és amor» (1Jn 4,8). Però la duresa de la vida fa que algunes vegades no el sapiguem descobrir. Lògicament, ens queixem i ens resistim a acceptar les creus.
No li havia de ser fàcil a Sant Josep veure que Maria «abans de viure junts esperava un fill per obra de l'Esperit Sant » (Mt 1,18). Es proposava de desfer l'acord matrimonial, però «en secret» (Mt 1,19). I a la vegada, quan «se li aparegué en somni un àngel del Senyor» (Mt 1,20), revelant-li que ell havia de ser-ne el pare legal, ho accepta tot seguit «i la va prendre a casa» (Mt 1,24).
La Quaresma és una bona ocasió per a descobrir què n'espera Déu de nosaltres, i reforçar el nostre desig de dur-ho a la pràctica. Demanem al bon Déu «per intercessió de l'Espòs de Maria», com direm en la col·lecta de la missa, que avancem en el nostre camí de conversió tot imitant Sant Josep en l'acceptació de la voluntat de Déu i en l'exercici de la caritat amb el proïsme. Alhora, tinguem present que «si tota l'Església santa està endeutada amb la Verge Mare, ja que per Ella va rebre Crist, així també, després d'Ella, Sant Josep és el més digne del nostre agraïment i reverència» (Sant Bernardí de Siena).
(Mt 1,16.18-21.24a):
Jacob va ser el pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Messies. El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial.
Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble». Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat.
Comentari:
«Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa»
Avui celebra l'Església la solemnitat de Sant Josep, l'espòs de Maria. És com un parèntesi alegre dins l'austeritat de la Quaresma. Però la joia d'aquesta festa no és un obstacle per a continuar avançant en el camí de conversió, propi del temps quaresmal.
Bo és aquell que, mirant enlaire, fa esforços perquè la pròpia vida s'acomodi al pla de Déu. I és bo aquell que, mirant els altres, procura interpretar sempre en bon sentit totes les accions que realitzen i salvar la bona fama. En els dos aspectes de bondat, se'ns presenta Sant Josep en l'Evangeli d'avui.
Déu té sobre cadascun de nosaltres un pla d'amor, ja que «Déu és amor» (1Jn 4,8). Però la duresa de la vida fa que algunes vegades no el sapiguem descobrir. Lògicament, ens queixem i ens resistim a acceptar les creus.
No li havia de ser fàcil a Sant Josep veure que Maria «abans de viure junts esperava un fill per obra de l'Esperit Sant » (Mt 1,18). Es proposava de desfer l'acord matrimonial, però «en secret» (Mt 1,19). I a la vegada, quan «se li aparegué en somni un àngel del Senyor» (Mt 1,20), revelant-li que ell havia de ser-ne el pare legal, ho accepta tot seguit «i la va prendre a casa» (Mt 1,24).
La Quaresma és una bona ocasió per a descobrir què n'espera Déu de nosaltres, i reforçar el nostre desig de dur-ho a la pràctica. Demanem al bon Déu «per intercessió de l'Espòs de Maria», com direm en la col·lecta de la missa, que avancem en el nostre camí de conversió tot imitant Sant Josep en l'acceptació de la voluntat de Déu i en l'exercici de la caritat amb el proïsme. Alhora, tinguem present que «si tota l'Església santa està endeutada amb la Verge Mare, ja que per Ella va rebre Crist, així també, després d'Ella, Sant Josep és el més digne del nostre agraïment i reverència» (Sant Bernardí de Siena).
Dia litúrgic: Diumenge IV (B) de Quaresma 18-3-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 3,14-21):
En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en Ell vida eterna. Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'Ell. Els qui creuen en Ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu.
»La condemna ha arribat per això: quan la llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes. Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu».
Comentari:
«Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic»
Avui, la litúrgia ens ofereix una flaire anticipat de la joia pasqual. Els ornaments del celebrant són rosats. És el diumenge "laetare" que ens convida a una serena alegria. «Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa tots els qui l'estimeu...», canta l'antífona d'entrada.
Déu vol que estiguem contents. La psicologia més elemental ens diu que una persona que no viu contenta acaba malalta, de cos i d'esperit. Ara bé, la nostra alegria ha de estar ben fonamentada, ha de ser expressió de la serenor de viure una vida amb sentit ple. Altrament, l'alegria degeneraria en superficialitat i ximpleria. Santa Teresa distingia amb encert la "santa alegria" i la "boja alegria". Aquesta darrera és només exterior, dura poc i deixa un regust amarg.
Vivim temps difícils per a la vida de fe. Però també són temps apassionants. Experimentem, en certa manera, l'exili babilònic que canta el salm. Sí, també nosaltres podem viure una experiència d'exili «tot plorant d'enyorança de Sió» (Ps 136,1). Les dificultats exteriors i, sobretot, el pecat ens poden portar vora els rius de Babilònia. Malgrat tot, hi ha motius d'esperança i Déu ens continua dient: «Si mai t'oblidava que se m'encasti la llengua al paladar» (Ps 136,6).
Podem viure sempre contents perquè Déu ens estima bojament, tant que ens «ha donat el seu Fill únic» (Jn 3,16). Ben aviat acompanyarem aquest Fill únic en el seu camí de mort i resurrecció. Contemplarem l'amor d'Aquell que tant ens estima que s'ha lliurat per nosaltres, per tu i per mi. I ens omplirem d'amor i mirarem Aquell que ha estat traspassat (cf. Jn 19,37), i creixerà en nosaltres una alegria tan gran que ningú no ens la podrà prendre.
La veritable alegria que il·lumina la nostra vida no prové del nostre esforç. Sant Pau ens ho recorda: no ve de vosaltres, és un do de Déu, som obra seva (Col 1,11). Deixem-nos estimar per Déu i estimem-lo, i la joia serà gran en la propera Pasqua i en la vida. I no oblidem deixar-nos acaronar i regenerar per Déu amb una bona confessió abans de Pasqua.
(Jn 3,14-21):
En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en Ell vida eterna. Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'Ell. Els qui creuen en Ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu.
»La condemna ha arribat per això: quan la llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes. Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu».
Comentari:
«Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic»
Avui, la litúrgia ens ofereix una flaire anticipat de la joia pasqual. Els ornaments del celebrant són rosats. És el diumenge "laetare" que ens convida a una serena alegria. «Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa tots els qui l'estimeu...», canta l'antífona d'entrada.
Déu vol que estiguem contents. La psicologia més elemental ens diu que una persona que no viu contenta acaba malalta, de cos i d'esperit. Ara bé, la nostra alegria ha de estar ben fonamentada, ha de ser expressió de la serenor de viure una vida amb sentit ple. Altrament, l'alegria degeneraria en superficialitat i ximpleria. Santa Teresa distingia amb encert la "santa alegria" i la "boja alegria". Aquesta darrera és només exterior, dura poc i deixa un regust amarg.
Vivim temps difícils per a la vida de fe. Però també són temps apassionants. Experimentem, en certa manera, l'exili babilònic que canta el salm. Sí, també nosaltres podem viure una experiència d'exili «tot plorant d'enyorança de Sió» (Ps 136,1). Les dificultats exteriors i, sobretot, el pecat ens poden portar vora els rius de Babilònia. Malgrat tot, hi ha motius d'esperança i Déu ens continua dient: «Si mai t'oblidava que se m'encasti la llengua al paladar» (Ps 136,6).
Podem viure sempre contents perquè Déu ens estima bojament, tant que ens «ha donat el seu Fill únic» (Jn 3,16). Ben aviat acompanyarem aquest Fill únic en el seu camí de mort i resurrecció. Contemplarem l'amor d'Aquell que tant ens estima que s'ha lliurat per nosaltres, per tu i per mi. I ens omplirem d'amor i mirarem Aquell que ha estat traspassat (cf. Jn 19,37), i creixerà en nosaltres una alegria tan gran que ningú no ens la podrà prendre.
La veritable alegria que il·lumina la nostra vida no prové del nostre esforç. Sant Pau ens ho recorda: no ve de vosaltres, és un do de Déu, som obra seva (Col 1,11). Deixem-nos estimar per Déu i estimem-lo, i la joia serà gran en la propera Pasqua i en la vida. I no oblidem deixar-nos acaronar i regenerar per Déu amb una bona confessió abans de Pasqua.
Dia litúrgic: Dissabte III de Quaresma 17-3-2012
Text de l'Evangeli
(Lc 18,9-14):
En aquell temps, a uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: «Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i l'altre publicà. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: ‘Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo’. Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: ‘Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador’. Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».
Comentari:
«Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva»
Avui, el Crist se'ns presenta amb dos homes que, davant d'un observador "casual", podrien aparèixer com quasi idèntics, ja que ells es troben al mateix lloc realitzant la mateixa tasca: ambdós «van pujar al temple a pregar» (Lc 18,10). Però, més enllà de les aparences, en el més pregó de llurs consciències personals, els dos homes es distingeixen radicalment: l'un, el fariseu, té la consciència tranquil•la, mentre que l'altre, el publicà —cobrador d'impostos— es troba inquiet pels sentiments de culpa.
Avui dia tendim a considerar els sentiments de culpa —el remordiment— com quelcom proper a una aberració psicològica. Nogensmenys, el sentiment de culpa li permet al publicà sortir reconfortat del Temple, ja que «aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre» (Lc 18,14). «El sentiment de culpa», escrigué Benet XVI quan ell era encara el Cardenal Ratzinger ("Consciència i veritat"), «remou la falsa tranquil•litat de consciència i pot ser anomenat com "protesta de la consciència" contra la meva existència auto-satisfeta. És tan necessari per a l'home com el dolor físic, el qual significa una alteració corporal del funcionament normal».
Jesús no ens indueix a pensar que el fariseu no estigui dient la veritat quan ell afirma que no és lladre, injust, adúlter, i que fa dejuni i dóna diners al Temple (cf. Lc 18,11); ni tampoc que el recaptador d'impostos estigui delirant en considerar-se a si mateix com un pecador. Aquesta no és la qüestió. Més aviat succeeix que «el fariseu no sap que ell també té culpa. Ell té una consciència completament clara. Però el "silenci de la consciència" el fa impenetrable davant de Déu i davant dels homes, mentre que el "crit de la consciència" que neguiteja el publica el fa capaç de la veritat i de l'amor. Jesús pot remoure els pecadors"» (Benet XVI
(Lc 18,9-14):
En aquell temps, a uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: «Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i l'altre publicà. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: ‘Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo’. Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: ‘Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador’. Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».
Comentari:
«Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva»
Avui, el Crist se'ns presenta amb dos homes que, davant d'un observador "casual", podrien aparèixer com quasi idèntics, ja que ells es troben al mateix lloc realitzant la mateixa tasca: ambdós «van pujar al temple a pregar» (Lc 18,10). Però, més enllà de les aparences, en el més pregó de llurs consciències personals, els dos homes es distingeixen radicalment: l'un, el fariseu, té la consciència tranquil•la, mentre que l'altre, el publicà —cobrador d'impostos— es troba inquiet pels sentiments de culpa.
Avui dia tendim a considerar els sentiments de culpa —el remordiment— com quelcom proper a una aberració psicològica. Nogensmenys, el sentiment de culpa li permet al publicà sortir reconfortat del Temple, ja que «aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre» (Lc 18,14). «El sentiment de culpa», escrigué Benet XVI quan ell era encara el Cardenal Ratzinger ("Consciència i veritat"), «remou la falsa tranquil•litat de consciència i pot ser anomenat com "protesta de la consciència" contra la meva existència auto-satisfeta. És tan necessari per a l'home com el dolor físic, el qual significa una alteració corporal del funcionament normal».
Jesús no ens indueix a pensar que el fariseu no estigui dient la veritat quan ell afirma que no és lladre, injust, adúlter, i que fa dejuni i dóna diners al Temple (cf. Lc 18,11); ni tampoc que el recaptador d'impostos estigui delirant en considerar-se a si mateix com un pecador. Aquesta no és la qüestió. Més aviat succeeix que «el fariseu no sap que ell també té culpa. Ell té una consciència completament clara. Però el "silenci de la consciència" el fa impenetrable davant de Déu i davant dels homes, mentre que el "crit de la consciència" que neguiteja el publica el fa capaç de la veritat i de l'amor. Jesús pot remoure els pecadors"» (Benet XVI
Dia litúrgic: Divendres III de Quaresma 16-3-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 12,28b-34):
En aquell temps, un dels mestres de la Llei anà a trobar Jesús i li va fer aquesta pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments?». Jesús va respondre: «El primer és: ‘Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb tota la força’. El segon és aquest: ‘Estima els altres com a tu mateix’. No hi ha cap manament més gran que aquests».
Llavors el mestre de la Llei li digué: «És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb tota la força i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis». Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: «No ets pas lluny del Regne de Déu». I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta.
Comentari:
«No hi ha cap manament més gran que aquests»
Avui, la litúrgia quaresmal ens presenta l'amor com l'arrel més profunda de l'autocomunicació de Déu: «L'ànima no pot viure sense amor, sempre vol estimar alguna cosa, perquè és feta d'amor, que jo per amor la vaig crear» (Santa Caterina de Siena). Déu és amor totpoderós, amor fins a l'extrem, amor crucificat: «És en la creu on es pot contemplar aquesta veritat» (Benet XVI). Aquest Evangeli no és només una confirmació d'aquella pregària que cada matí és elevada pel jueu piadós, sinó que vol ser autorevelació de com Déu mateix —en el seu Fill— vol ser estimat. Amb un manament del Deuteronomi: «Estima el Senyor, el teu Déu» (Dt 6,5) i un altre del Levític: «Estima els altres» (Lv 19,18), Jesús porta a terme la plenitud de la Llei. Ell estima el Pare com a Déu veritable nascut del Déu veritable i, com a Verb fet home, crea la nova Humanitat dels fills de Déu, germans que s'estimen amb l'amor del Fill.
La crida de Jesús a la comunió i a la missió demana una participació en la seva naturalesa mateix, és una intimitat a la qual introduir-se. Jesús no reivindica mai ser la fita de la nostra pregària i amor. Dóna gràcies al Pare i viu contínuament en la seva presència. El misteri de Crist atrau vers l'amor a Déu, invisible i inaccessible, mentre que —alhora— és camí per reconèixer, veritat en l'amor i vida per al germà visible i present. El més valuós no són les ofrenes cremades a l'altar, sinó Crist que crema com únic sacrifici i ofrena per a què siguem en Ell un sol altar, un sol amor.
Aquesta unificació de coneixement i d'amor teixida per l'Esperit Sant permet que Déu estimi en nosaltres i faci servir totes les nostres capacitats, i a nosaltres ens concedeix poder estimar com Crist, amb el seu mateix amor filial i fratern. El que Déu ha unit en l'amor, l'home no ho pot separar. Aquesta és la grandesa del qui se sotmet al Regne de Déu: l'amor a un mateix ja no és obstacle sinó èxtasi per estimar l'únic Déu i una multitud de germans.
(Mc 12,28b-34):
En aquell temps, un dels mestres de la Llei anà a trobar Jesús i li va fer aquesta pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments?». Jesús va respondre: «El primer és: ‘Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb tota la força’. El segon és aquest: ‘Estima els altres com a tu mateix’. No hi ha cap manament més gran que aquests».
Llavors el mestre de la Llei li digué: «És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb tota la força i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis». Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: «No ets pas lluny del Regne de Déu». I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta.
Comentari:
«No hi ha cap manament més gran que aquests»
Avui, la litúrgia quaresmal ens presenta l'amor com l'arrel més profunda de l'autocomunicació de Déu: «L'ànima no pot viure sense amor, sempre vol estimar alguna cosa, perquè és feta d'amor, que jo per amor la vaig crear» (Santa Caterina de Siena). Déu és amor totpoderós, amor fins a l'extrem, amor crucificat: «És en la creu on es pot contemplar aquesta veritat» (Benet XVI). Aquest Evangeli no és només una confirmació d'aquella pregària que cada matí és elevada pel jueu piadós, sinó que vol ser autorevelació de com Déu mateix —en el seu Fill— vol ser estimat. Amb un manament del Deuteronomi: «Estima el Senyor, el teu Déu» (Dt 6,5) i un altre del Levític: «Estima els altres» (Lv 19,18), Jesús porta a terme la plenitud de la Llei. Ell estima el Pare com a Déu veritable nascut del Déu veritable i, com a Verb fet home, crea la nova Humanitat dels fills de Déu, germans que s'estimen amb l'amor del Fill.
La crida de Jesús a la comunió i a la missió demana una participació en la seva naturalesa mateix, és una intimitat a la qual introduir-se. Jesús no reivindica mai ser la fita de la nostra pregària i amor. Dóna gràcies al Pare i viu contínuament en la seva presència. El misteri de Crist atrau vers l'amor a Déu, invisible i inaccessible, mentre que —alhora— és camí per reconèixer, veritat en l'amor i vida per al germà visible i present. El més valuós no són les ofrenes cremades a l'altar, sinó Crist que crema com únic sacrifici i ofrena per a què siguem en Ell un sol altar, un sol amor.
Aquesta unificació de coneixement i d'amor teixida per l'Esperit Sant permet que Déu estimi en nosaltres i faci servir totes les nostres capacitats, i a nosaltres ens concedeix poder estimar com Crist, amb el seu mateix amor filial i fratern. El que Déu ha unit en l'amor, l'home no ho pot separar. Aquesta és la grandesa del qui se sotmet al Regne de Déu: l'amor a un mateix ja no és obstacle sinó èxtasi per estimar l'únic Déu i una multitud de germans.
Dia litúrgic: Dijous III de Quaresma
Text de l'Evangeli
(Lc 11,14-23):
En aquell temps, Jesús estava traient un dimoni d'un home que era mut. Així que el dimoni sortí, el mut començà a parlar, i la gent n'estava meravellada. Però alguns digueren: «Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis». D'altres, per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel.
Però Ell, que coneixia els seus pensaments, els digué: «Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna, i tota família dividida s'ensorrarà. Si Satanàs està dividit i lluita contra si mateix, com podrà durar el seu reialme? Vosaltres dieu que trec els dimonis pel poder de Beelzebul. Però, si jo trec els dimonis pel poder de Beelzebul, amb quin poder els treuen els vostres seguidors? Per això ells mateixos seran els vostres jutges. Ara bé, si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu. Quan un que és fort i va ben armat guarda casa seva, els seus béns estan segurs. Però si l'ataca i el venç un altre de més fort, li pren les armes que li donaven confiança i reparteix el seu botí. Qui no està amb mi, està contra mi. Qui amb mi no recull, escampa».
Comentari:
«Si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu»
Avui, en la proclamació de la Paraula de Déu, torna a aparèixer la figura del diable: «Jesús estava traient un dimoni d'un home que era mut» (Lc 11,14). Cada vegada que els textos ens parlen del dimoni, pot ser que ens sentim una mica incòmodes. En qualsevol cas, és cert que el mal existeix, i que té arrels tan profundes que nosaltres no podem aconseguir d'eliminar-les del tot. També és veritat que el mal té una dimensió molt ampla: va “treballant” i no podem de cap manera dominar-lo. Jesús, però, ha vingut a combatre aquestes forces del mal, el dimoni. Ell és l'únic que el pot fer fora.
S'ha calumniat i acusat Jesús: el dimoni és capaç d'aconseguir-ho tot. Mentre que la gent se'n meravella del que ha obrat Jesucrist, «alguns digueren: ‘Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis’» (Lc 11,15).
La resposta de Jesús mostra l'absurditat de l'argument dels qui el contradiuen. De passada, aquesta resposta és per a nosaltres una crida a la unitat, a la força que suposa la unió. La desunió, en canvi, és un ferment malèfic i destructor. Precisament, un dels signes del mal és la divisió i el no entendre's dels uns amb els altres. Desgraciadament, el món actual és marcat per aquest tipus d'esperit del mal que impedeix la comprensió i el reconeixement dels uns envers els altres.
És bo que meditem quina és la nostra col·laboració en aquest “expulsar dimonis” o foragitar el mal. Preguntem-nos: poso el que cal perquè el Senyor expulsi el mal de dintre meu? Col·laboro prou en aquest “expulsar”? Perquè «del cor de l'home surten les intencions dolentes» (Mt 15,19). És molt important la resposta de cadascú, és a dir, la col·laboració necessària a nivell personal.
Que Maria intercedeixi davant Jesús, el seu Fill estimat, perquè expulsi qualsevol tipus de mal del món (guerres, terrorisme, maltractaments, qualsevol tipus de violència) i també del nostre cor. Maria, Mare de l'Església i Reina de la Pau, pregueu per nosaltres!
(Lc 11,14-23):
En aquell temps, Jesús estava traient un dimoni d'un home que era mut. Així que el dimoni sortí, el mut començà a parlar, i la gent n'estava meravellada. Però alguns digueren: «Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis». D'altres, per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel.
Però Ell, que coneixia els seus pensaments, els digué: «Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna, i tota família dividida s'ensorrarà. Si Satanàs està dividit i lluita contra si mateix, com podrà durar el seu reialme? Vosaltres dieu que trec els dimonis pel poder de Beelzebul. Però, si jo trec els dimonis pel poder de Beelzebul, amb quin poder els treuen els vostres seguidors? Per això ells mateixos seran els vostres jutges. Ara bé, si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu. Quan un que és fort i va ben armat guarda casa seva, els seus béns estan segurs. Però si l'ataca i el venç un altre de més fort, li pren les armes que li donaven confiança i reparteix el seu botí. Qui no està amb mi, està contra mi. Qui amb mi no recull, escampa».
Comentari:
«Si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu»
Avui, en la proclamació de la Paraula de Déu, torna a aparèixer la figura del diable: «Jesús estava traient un dimoni d'un home que era mut» (Lc 11,14). Cada vegada que els textos ens parlen del dimoni, pot ser que ens sentim una mica incòmodes. En qualsevol cas, és cert que el mal existeix, i que té arrels tan profundes que nosaltres no podem aconseguir d'eliminar-les del tot. També és veritat que el mal té una dimensió molt ampla: va “treballant” i no podem de cap manera dominar-lo. Jesús, però, ha vingut a combatre aquestes forces del mal, el dimoni. Ell és l'únic que el pot fer fora.
S'ha calumniat i acusat Jesús: el dimoni és capaç d'aconseguir-ho tot. Mentre que la gent se'n meravella del que ha obrat Jesucrist, «alguns digueren: ‘Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis’» (Lc 11,15).
La resposta de Jesús mostra l'absurditat de l'argument dels qui el contradiuen. De passada, aquesta resposta és per a nosaltres una crida a la unitat, a la força que suposa la unió. La desunió, en canvi, és un ferment malèfic i destructor. Precisament, un dels signes del mal és la divisió i el no entendre's dels uns amb els altres. Desgraciadament, el món actual és marcat per aquest tipus d'esperit del mal que impedeix la comprensió i el reconeixement dels uns envers els altres.
És bo que meditem quina és la nostra col·laboració en aquest “expulsar dimonis” o foragitar el mal. Preguntem-nos: poso el que cal perquè el Senyor expulsi el mal de dintre meu? Col·laboro prou en aquest “expulsar”? Perquè «del cor de l'home surten les intencions dolentes» (Mt 15,19). És molt important la resposta de cadascú, és a dir, la col·laboració necessària a nivell personal.
Que Maria intercedeixi davant Jesús, el seu Fill estimat, perquè expulsi qualsevol tipus de mal del món (guerres, terrorisme, maltractaments, qualsevol tipus de violència) i també del nostre cor. Maria, Mare de l'Església i Reina de la Pau, pregueu per nosaltres!
Dia litúrgic: DimecresIII de Quaresma 14-3-2012
Text de l'Evangeli (
Mt 5,17-19):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud. Us ho asseguro: mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei. Tot arribarà a la plenitud. Per tant, aquell qui deixi de complir un dels manaments més petits i ensenyi als altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel, però aquell qui els compleixi i ensenyi a complir-los, serà tingut per gran en el Regne del cel».
Comentari:
«No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes, sinó a dur-los a la plenitud»
Avui dia hi ha molt de respecte per les diferents religions. Totes expressen la recerca que l'home fa de la transcendència, del més enllà, de les realitats eternes. En canvi, en el cristianisme, que endinsa les seves arrels en el judaisme, aquest fenomen és a l'inrevés: és Déu qui busca l'home.
Tal com recordà Joan Pau II, Déu desitja acostar-se a l'home. Déu vol adreçar-li les seves paraules, mostrar-li el seu rostre perquè cerca la intimitat amb ell. Això es fa realitat en el poble d'Israel, poble escollit per Déu per rebre les seves paraules. Aquesta és l'experiència que té Moisès quan diu: «Quina és la nació que tingui els seus déus tan a prop, com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre sempre que l'invoquem?» (Dt 4,7). I, encara, el salmista canta que Déu «anuncia les seves paraules als fills de Jacob, als fills d'Israel, els seus decrets i decisions. No ha obrat així amb cap altre poble» (Ps 147,19-20).
Jesús, doncs, amb la seva presència porta a compliment el desig de Déu d'acostar-se a l'home. Per això, diu que «no us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud» (Mt 5,17). Ve a enriquir-los, a il·luminar-los perquè els homes coneguin el veritable rostre de Déu i puguin entrar en intimitat amb Ell.
En aquest sentit, menysprear les indicacions de Déu, per insignificants que siguin, comporta una coneixença raquítica de Déu i per això, un serà tingut per petit en el Regne del Cel. I és que, com deia sant Teòfil d'Antioquia, «Déu és vist pels qui poden veure'l; els cal només tenir oberts els ulls de l'esperit (...), però alguns homes els tenen entelats».
Aspirem, doncs, en la pregària a seguir amb gran fidelitat totes les indicacions del Senyor. Així, arribarem a una gran intimitat amb Ell i, per tant, serem tinguts per grans en el Regne del Cel.
Mt 5,17-19):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud. Us ho asseguro: mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei. Tot arribarà a la plenitud. Per tant, aquell qui deixi de complir un dels manaments més petits i ensenyi als altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel, però aquell qui els compleixi i ensenyi a complir-los, serà tingut per gran en el Regne del cel».
Comentari:
«No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes, sinó a dur-los a la plenitud»
Avui dia hi ha molt de respecte per les diferents religions. Totes expressen la recerca que l'home fa de la transcendència, del més enllà, de les realitats eternes. En canvi, en el cristianisme, que endinsa les seves arrels en el judaisme, aquest fenomen és a l'inrevés: és Déu qui busca l'home.
Tal com recordà Joan Pau II, Déu desitja acostar-se a l'home. Déu vol adreçar-li les seves paraules, mostrar-li el seu rostre perquè cerca la intimitat amb ell. Això es fa realitat en el poble d'Israel, poble escollit per Déu per rebre les seves paraules. Aquesta és l'experiència que té Moisès quan diu: «Quina és la nació que tingui els seus déus tan a prop, com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre sempre que l'invoquem?» (Dt 4,7). I, encara, el salmista canta que Déu «anuncia les seves paraules als fills de Jacob, als fills d'Israel, els seus decrets i decisions. No ha obrat així amb cap altre poble» (Ps 147,19-20).
Jesús, doncs, amb la seva presència porta a compliment el desig de Déu d'acostar-se a l'home. Per això, diu que «no us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud» (Mt 5,17). Ve a enriquir-los, a il·luminar-los perquè els homes coneguin el veritable rostre de Déu i puguin entrar en intimitat amb Ell.
En aquest sentit, menysprear les indicacions de Déu, per insignificants que siguin, comporta una coneixença raquítica de Déu i per això, un serà tingut per petit en el Regne del Cel. I és que, com deia sant Teòfil d'Antioquia, «Déu és vist pels qui poden veure'l; els cal només tenir oberts els ulls de l'esperit (...), però alguns homes els tenen entelats».
Aspirem, doncs, en la pregària a seguir amb gran fidelitat totes les indicacions del Senyor. Així, arribarem a una gran intimitat amb Ell i, per tant, serem tinguts per grans en el Regne del Cel.
Dia litúrgic: Dimarts III de Quaresma 13-3-2012
Text de l'Evangeli
(Mt 18,21-35):
En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.
»Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: ‘Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot’. Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.
»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient: ‘Paga'm el que em deus’. El company se li va llançar als peus i li suplicava: ‘Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré’. Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute. Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué: ‘Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?’. I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute. Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà».
Comentari:
«Compadit d'ell, li va perdonar el deute»
Avui, l'Evangeli de Mateu ens convida a una reflexió sobre el misteri del perdó, proposant un paral·lelisme entre l'estil de Déu i el nostre a l'hora de perdonar.
L'home s'atreveix a mesurar i a portar el compte de la seva magnanimitat perdonadora: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar el meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?» (Mt 18,21). A Pere li sembla que set vegades ja és molt o que és, potser, el màxim que podem suportar. Ben mirat, Pere resulta encara esplèndid, si el comparem amb l'home de la paràbola que, quan trobà un company seu que li devia cent denaris, «l'agafà i l'escanyava dient: ‘paga'm el que em deus’» (Mt 18,28), negant-se a escoltar la seva súplica i la promesa de pagament.
Comptat i debatut, l'home, o es nega a perdonar, o mesura estrictament a la baixa el seu perdó. Veritablement, ningú no diria que venim de rebre de part de Déu un perdó infinitament reiterat i sense límits. La paràbola diu: «Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute» (Mt 18,27). I això que el deute era molt gran.
Però la paràbola que comentem posa l'accent en l'estil de Déu a l'hora d'atorgar el perdó. Després de cridar a l'ordre el seu morós deutor i d'haver-li fet veure la gravetat de la situació, es deixà entendrir de sobte per la seva pregària compungida i humil: «Prosternat, li deia: ‘Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot’. Llavors, compadit d'ell...» (Mt 18,26-27). Aquest episodi posa en pantalla allò que cadascú de nosaltres coneix per pròpia experiència i amb profund agraïment: que Déu perdona sense límits el penedit i convertit. El final negatiu i trist de la paràbola, amb tot, fa honor a la justícia i posa de manifest la veracitat d'aquella altra sentència de Jesús, a Lc 6,38: «Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet».
(Mt 18,21-35):
En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.
»Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: ‘Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot’. Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.
»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient: ‘Paga'm el que em deus’. El company se li va llançar als peus i li suplicava: ‘Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré’. Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute. Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué: ‘Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?’. I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute. Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà».
Comentari:
«Compadit d'ell, li va perdonar el deute»
Avui, l'Evangeli de Mateu ens convida a una reflexió sobre el misteri del perdó, proposant un paral·lelisme entre l'estil de Déu i el nostre a l'hora de perdonar.
L'home s'atreveix a mesurar i a portar el compte de la seva magnanimitat perdonadora: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar el meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?» (Mt 18,21). A Pere li sembla que set vegades ja és molt o que és, potser, el màxim que podem suportar. Ben mirat, Pere resulta encara esplèndid, si el comparem amb l'home de la paràbola que, quan trobà un company seu que li devia cent denaris, «l'agafà i l'escanyava dient: ‘paga'm el que em deus’» (Mt 18,28), negant-se a escoltar la seva súplica i la promesa de pagament.
Comptat i debatut, l'home, o es nega a perdonar, o mesura estrictament a la baixa el seu perdó. Veritablement, ningú no diria que venim de rebre de part de Déu un perdó infinitament reiterat i sense límits. La paràbola diu: «Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute» (Mt 18,27). I això que el deute era molt gran.
Però la paràbola que comentem posa l'accent en l'estil de Déu a l'hora d'atorgar el perdó. Després de cridar a l'ordre el seu morós deutor i d'haver-li fet veure la gravetat de la situació, es deixà entendrir de sobte per la seva pregària compungida i humil: «Prosternat, li deia: ‘Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot’. Llavors, compadit d'ell...» (Mt 18,26-27). Aquest episodi posa en pantalla allò que cadascú de nosaltres coneix per pròpia experiència i amb profund agraïment: que Déu perdona sense límits el penedit i convertit. El final negatiu i trist de la paràbola, amb tot, fa honor a la justícia i posa de manifest la veracitat d'aquella altra sentència de Jesús, a Lc 6,38: «Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet».
Dia litúrgic: Dilluns III de Quaresma 12-3-2012
Text de l'Evangeli
(Lc 4,24-30):
En aquell temps, Jesús digué a la gent reunida a la sinagoga de Natzaret: «Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble. Més encara, us asseguro que en temps d'Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s'estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d'elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu, també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d'ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria».
En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d'indignació; es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d'estimbar-lo. Però Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar.
Comentari:
«Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble»
Avui, escoltem del Senyor que «cap profeta no és ben rebut al seu poble» (Lc 4,24). Aquesta frase —posada en boca de Jesús— ens ha estat per a moltes i molts —en més d'una ocasió— justificació i excusa per no complicar-nos la vida. Jesucrist, de fet, sols ens vol advertir als seus deixebles que les coses no ens seran fàcils i que sovint, entre aquells que se suposa que més ens coneixen, encara ho tindrem més complicat.
L'afirmació de Jesús és el preàmbul de la lliçó que vol donar a la gent reunida a la sinagoga i així obrir els seus ulls a l'evidència que pel sol fet de ser membres del “Poble escollit” no tenen cap garantia de salvació, guariment, purificació (això ho corroborarà amb les dades de la història de la salvació).
Deia, però, que l'afirmació de Jesús, per a moltes i molts ens és, massa sovint, motiu d'excusa per a no “mullar-nos evangèlicament” en el nostre quotidià. Sí, són d'aquelles frases que tots ens hem mig après de memòria i, renoi!, quin efecte!
Sembla com gravada a la nostra consciència particular de manera que quan a l'oficina, en el treball, a la família, en el cercle d'amics, tot el nostre entorn social més proper, hauríem de prendre decisions només comprensibles a la llum de l'Evangeli, aquesta “frase màgica” ens fa tirar enrera com dient-nos: —No val la pena que t'hi escarrassis, cap profeta no és ben rebut a la seva terra! Tenim l'excusa perfecta, la millor de les justificacions, per no haver de donar testimoni, per no recolzar aquell company a qui li està fent una mala jugada l'empresa, o per mirar d'afavorir la reconciliació dins d'aquell matrimoni amic.
Sant Pau s'adreçà, en primer lloc, als seus: va anar a la sinagoga per a «predicar-hi amb valentia, tot conversant sobre el Regne de Déu amb els qui hi anaven i mirava de convèncer-los» (Ac 19,8). Voleu dir que no era això el que Jesús pretenia dir-nos?
(Lc 4,24-30):
En aquell temps, Jesús digué a la gent reunida a la sinagoga de Natzaret: «Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble. Més encara, us asseguro que en temps d'Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s'estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d'elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu, també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d'ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria».
En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d'indignació; es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d'estimbar-lo. Però Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar.
Comentari:
«Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble»
Avui, escoltem del Senyor que «cap profeta no és ben rebut al seu poble» (Lc 4,24). Aquesta frase —posada en boca de Jesús— ens ha estat per a moltes i molts —en més d'una ocasió— justificació i excusa per no complicar-nos la vida. Jesucrist, de fet, sols ens vol advertir als seus deixebles que les coses no ens seran fàcils i que sovint, entre aquells que se suposa que més ens coneixen, encara ho tindrem més complicat.
L'afirmació de Jesús és el preàmbul de la lliçó que vol donar a la gent reunida a la sinagoga i així obrir els seus ulls a l'evidència que pel sol fet de ser membres del “Poble escollit” no tenen cap garantia de salvació, guariment, purificació (això ho corroborarà amb les dades de la història de la salvació).
Deia, però, que l'afirmació de Jesús, per a moltes i molts ens és, massa sovint, motiu d'excusa per a no “mullar-nos evangèlicament” en el nostre quotidià. Sí, són d'aquelles frases que tots ens hem mig après de memòria i, renoi!, quin efecte!
Sembla com gravada a la nostra consciència particular de manera que quan a l'oficina, en el treball, a la família, en el cercle d'amics, tot el nostre entorn social més proper, hauríem de prendre decisions només comprensibles a la llum de l'Evangeli, aquesta “frase màgica” ens fa tirar enrera com dient-nos: —No val la pena que t'hi escarrassis, cap profeta no és ben rebut a la seva terra! Tenim l'excusa perfecta, la millor de les justificacions, per no haver de donar testimoni, per no recolzar aquell company a qui li està fent una mala jugada l'empresa, o per mirar d'afavorir la reconciliació dins d'aquell matrimoni amic.
Sant Pau s'adreçà, en primer lloc, als seus: va anar a la sinagoga per a «predicar-hi amb valentia, tot conversant sobre el Regne de Déu amb els qui hi anaven i mirava de convèncer-los» (Ac 19,8). Voleu dir que no era això el que Jesús pretenia dir-nos?
Dia litúrgic: Diumenge III (B) de Quaresma 11-3-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 2,13-25):
Era a prop la Pasqua dels jueus, i Jesús va pujar a Jerusalem. En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; i digué als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!». Els seus deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: «El zel del teu temple em consumeix».
Llavors els jueus el van interrogar: «Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?». Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré». Els jueus replicaren: «Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?». Però Ell es referia al santuari del seu cos. Per això, quan va ressuscitar d'entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l'Escriptura i en la paraula de Jesús.
Mentre era a Jerusalem durant els dies de la festa de Pasqua, molts, veient els senyals prodigiosos que feia, van creure en el seu nom. Però Jesús no es fiava d'ells, perquè els coneixia tots i no necessitava que ningú li digués què són els homes: ell sabia prou què hi ha en el cor de cadascú.
Comentari:
«No convertiu en mercat la casa del meu Pare!»
Avui, propera ja la Pasqua, ha esdevingut un fet insòlit en el temple. Jesús ha foragitat el bestiar dels mercaders del temple, ha bolcat les taules dels canvistes i ha dit als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí!; no convertiu en mercat la casa del meu Pare» (Jn 2,16). I mentre els vedells i moltons corrien per l'esplanada, els deixebles han descobert un nou caire de l'ànima de Jesús: el zel per la casa del seu Pare, el zel pel temple de Déu.
El temple de Déu convertit en mercat!, quina bestiesa! Degueren començar per poca cosa. Algun rabadà que pujava a vendre un xai, una velleta que volia fer uns durets venent colomins, i la bola anà creixent. Prou se n'exclamava l'autor del Càntic dels càntics: «Caceu-nos les guineus, les guineus menudes que fan malbé les vinyes» (Ct 2,15). Però, ¿qui en feia cas? L'esplanada del temple era com un mercat en dia de fira.
—També jo sóc temple de Déu. Si no vetllo, les guineus menudes, l'orgull, la mandra, la gola, l'enveja, la gasiveria, tantes disfresses de l'egoisme, s'hi esmunyen dins i ho desgracien tot. Per això, el Senyor ens alerta: «El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!» (Mc 13,37).
Vetllem!, per tal que la desídia no envaeixi la consciència: «La incapacitat de reconèixer la culpa és la forma més perillosa imaginable d'embotiment espiritual, perquè fa les persones incapaces per a millorar» (Benet XVI).
Vetllar? —Intento fer-ho cada nit. ¿He ofès algú?, ¿són rectes les meves intencions?, ¿estic disposat a complir sempre i en tot la voluntat de Déu?, ¿he admès algun hàbit que desagradi al Senyor? Però a aquestes hores estic cansat i em venç la son.
—Jesús, tu que em coneixes a fons, tu que saps prou bé què hi ha a l'interior de cada home, fes-me conèixer les meves faltes, dóna'm fortalesa i una mica d'aquest zel teu perquè foragiti del temple tot allò que m'aparti de tu.
(Jn 2,13-25):
Era a prop la Pasqua dels jueus, i Jesús va pujar a Jerusalem. En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; i digué als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!». Els seus deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: «El zel del teu temple em consumeix».
Llavors els jueus el van interrogar: «Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?». Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré». Els jueus replicaren: «Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?». Però Ell es referia al santuari del seu cos. Per això, quan va ressuscitar d'entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l'Escriptura i en la paraula de Jesús.
Mentre era a Jerusalem durant els dies de la festa de Pasqua, molts, veient els senyals prodigiosos que feia, van creure en el seu nom. Però Jesús no es fiava d'ells, perquè els coneixia tots i no necessitava que ningú li digués què són els homes: ell sabia prou què hi ha en el cor de cadascú.
Comentari:
«No convertiu en mercat la casa del meu Pare!»
Avui, propera ja la Pasqua, ha esdevingut un fet insòlit en el temple. Jesús ha foragitat el bestiar dels mercaders del temple, ha bolcat les taules dels canvistes i ha dit als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí!; no convertiu en mercat la casa del meu Pare» (Jn 2,16). I mentre els vedells i moltons corrien per l'esplanada, els deixebles han descobert un nou caire de l'ànima de Jesús: el zel per la casa del seu Pare, el zel pel temple de Déu.
El temple de Déu convertit en mercat!, quina bestiesa! Degueren començar per poca cosa. Algun rabadà que pujava a vendre un xai, una velleta que volia fer uns durets venent colomins, i la bola anà creixent. Prou se n'exclamava l'autor del Càntic dels càntics: «Caceu-nos les guineus, les guineus menudes que fan malbé les vinyes» (Ct 2,15). Però, ¿qui en feia cas? L'esplanada del temple era com un mercat en dia de fira.
—També jo sóc temple de Déu. Si no vetllo, les guineus menudes, l'orgull, la mandra, la gola, l'enveja, la gasiveria, tantes disfresses de l'egoisme, s'hi esmunyen dins i ho desgracien tot. Per això, el Senyor ens alerta: «El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!» (Mc 13,37).
Vetllem!, per tal que la desídia no envaeixi la consciència: «La incapacitat de reconèixer la culpa és la forma més perillosa imaginable d'embotiment espiritual, perquè fa les persones incapaces per a millorar» (Benet XVI).
Vetllar? —Intento fer-ho cada nit. ¿He ofès algú?, ¿són rectes les meves intencions?, ¿estic disposat a complir sempre i en tot la voluntat de Déu?, ¿he admès algun hàbit que desagradi al Senyor? Però a aquestes hores estic cansat i em venç la son.
—Jesús, tu que em coneixes a fons, tu que saps prou bé què hi ha a l'interior de cada home, fes-me conèixer les meves faltes, dóna'm fortalesa i una mica d'aquest zel teu perquè foragiti del temple tot allò que m'aparti de tu.
Dia litúrgic: Dissabte II de Quaresma 10-3-2012
Text de l'Evangeli
(Lc 15,1-3.11-32):
En aquell temps, veient que tots els cobradors d'impostos i els altres pecadors s'acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: ‘Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca’. Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. Llavors reflexionà i es digué: ‘Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers’. I se n'anà a trobar el seu pare.
»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu’. Però el pare digué als seus criats: ‘De pressa, porteu el vestit millor i poseu-li, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’. I es posaren a celebrar-ho.
»Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: ‘El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras’. El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué: ‘Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras’. El pare li contestà: ‘Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’».
Comentari:
«Aniré a trobar el meu Pare i li diré: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu’»
Avui veiem la misericòrdia, la nota distintiva de Déu Pare, tot contemplant una Humanitat que és “òrfena”, perquè —desmemoriada— no sap que és filla de Déu. Cronin parla d'un fill que va marxar de casa, va malgastar diners, salut, l'honor de la família... va caure en la presó. Poc abans de sortir en llibertat, va escriure a casa seva: si el perdonaven, que posessin un mocador blanc al pomer, tocant la via de tren. Si el veia tornaria a casa; si no, ja no el veurien més... El dia que sortí, tot arribant, no gosava mirar... Hi hauria el mocador? «Obre els ulls!... mira!», li diu un company. I va restar bocabadat: al pomer no hi havia un sol mocador blanc, sinó centenars; estava ple de mocadors blancs.
Ens recorda aquell quadre de Rembrandt on és veu com el fill que torna, desvalgut i famolenc, és abraçat per un vell, amb dues mans diferents: una de pare que l'estreny fort; l'altra de mare, afectuosa i dolça, l'acaricia. Déu és pare i mare...
«Pare, he pecat» (cf. Lc 15,21), volem dir també nosaltres, i sentir l'abraçada de Déu en el sagrament de la confessió, i participar en la festa de l'Eucaristia: «Mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort, i ha tornat a la vida» (Lc 15,23-24). Així, ja que «Déu ens espera —cada dia!— com aquell pare de la paràbola esperava el seu fill pròdig» (Sant Josepmaria), anem tot fent camí amb Jesús a la trobada del Pare, on s'esclareix tot: «El misteri de l'home només s'esclareix en el misteri del Verb encarnat» (Concili Vaticà II).
El protagonista és sempre el Pare. Que el desert de la Quaresma ens porti a interioritzar aquesta crida a participar de la misericòrdia divina, ja que la vida és un anar tornant al Pare.
(Lc 15,1-3.11-32):
En aquell temps, veient que tots els cobradors d'impostos i els altres pecadors s'acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: ‘Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca’. Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. Llavors reflexionà i es digué: ‘Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers’. I se n'anà a trobar el seu pare.
»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu’. Però el pare digué als seus criats: ‘De pressa, porteu el vestit millor i poseu-li, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’. I es posaren a celebrar-ho.
»Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: ‘El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras’. El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué: ‘Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras’. El pare li contestà: ‘Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’».
Comentari:
«Aniré a trobar el meu Pare i li diré: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu’»
Avui veiem la misericòrdia, la nota distintiva de Déu Pare, tot contemplant una Humanitat que és “òrfena”, perquè —desmemoriada— no sap que és filla de Déu. Cronin parla d'un fill que va marxar de casa, va malgastar diners, salut, l'honor de la família... va caure en la presó. Poc abans de sortir en llibertat, va escriure a casa seva: si el perdonaven, que posessin un mocador blanc al pomer, tocant la via de tren. Si el veia tornaria a casa; si no, ja no el veurien més... El dia que sortí, tot arribant, no gosava mirar... Hi hauria el mocador? «Obre els ulls!... mira!», li diu un company. I va restar bocabadat: al pomer no hi havia un sol mocador blanc, sinó centenars; estava ple de mocadors blancs.
Ens recorda aquell quadre de Rembrandt on és veu com el fill que torna, desvalgut i famolenc, és abraçat per un vell, amb dues mans diferents: una de pare que l'estreny fort; l'altra de mare, afectuosa i dolça, l'acaricia. Déu és pare i mare...
«Pare, he pecat» (cf. Lc 15,21), volem dir també nosaltres, i sentir l'abraçada de Déu en el sagrament de la confessió, i participar en la festa de l'Eucaristia: «Mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort, i ha tornat a la vida» (Lc 15,23-24). Així, ja que «Déu ens espera —cada dia!— com aquell pare de la paràbola esperava el seu fill pròdig» (Sant Josepmaria), anem tot fent camí amb Jesús a la trobada del Pare, on s'esclareix tot: «El misteri de l'home només s'esclareix en el misteri del Verb encarnat» (Concili Vaticà II).
El protagonista és sempre el Pare. Que el desert de la Quaresma ens porti a interioritzar aquesta crida a participar de la misericòrdia divina, ja que la vida és un anar tornant al Pare.
Dia litúrgic: Divendres II de Quaresma 9-3-2012
Text de l'Evangeli
(Mt 21,33-43.45-46):
En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Escolteu una altra paràbola: Hi havia un propietari que va plantar una vinya, la va envoltar d'una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se'n va anar lluny. Quan s'acostava el temps de la verema, envià els seus servents als vinyaters per rebre'n els fruits que li corresponien; però els vinyaters van agafar els servents, i a l'un el van apallissar, a l'altre el van matar, i a l'altre van apedregar-lo. Novament els envià altres servents, més nombrosos que els primers, però els van tractar igual. Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: ‘Al meu fill, el respectaran’. Però els vinyaters, en veure el fill, es digueren entre ells: ‘Aquest és l'hereu: matem-lo i quedem-nos la seva heretat!’. L'agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Quan vingui l'amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?».
Li responen: «Farà morir de mala manera aquells mals homes i arrendarà la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits al seu temps». Jesús els diu: «¿No heu llegit mai allò que diu l'Escriptura: ‘La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen?’. Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar».
Quan els grans sacerdots i els fariseus sentiren les seves paràboles, van comprendre que es referia a ells, i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent, que el considerava un profeta».
Comentari:
«La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal»
Avui, Jesús, per mitjà de la paràbola dels vinyaters homicides, ens parla de la infidelitat; compara la vinya amb Israel i els vinyaters amb els caps del poble escollit. A ells i a tota la descendència d'Abraham se'ls havia confiat el Regne de Déu, però han malversat l'heretat: «Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar» (Mt 21,43).
Al principi de l'Evangeli de Mateu, la Bona Nova sembla dirigida únicament a Israel. El poble escollit, ja en l'Antiga Aliança, té la missió d'anunciar i portar la salvació a totes les nacions. Però Israel no ha estat fidel a la seva missió. Jesús, el mitjancer de la Nova Aliança, congregarà entorn seu els dotze Apòstols, símbol del “nou” Israel, cridat a donar fruits de vida eterna i a anunciar a tots els pobles la salvació.
Aquest nou Israel és l'Església, tots els batejats. Nosaltres hem rebut en la persona de Jesús i en el seu missatge, un regal únic que hem de fer fructificar. No ens podem conformar amb una vivència individualista i tancada de la nostre fe; cal comunicar-la i regalar-la a cada persona que se'ns acosta. D'aquí se'n deriva que el primer fruit és que visquem la nostra fe en el caliu de família, el de la comunitat cristiana. Això serà senzill, perquè «on n'hi ha dos o més de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells» (Mt 18,20).
Però es tracta d'una comunitat cristiana oberta, és a dir, eminentment missionera (segon fruit). Per la força i la bellesa del Ressuscitat “enmig nostre”, la comunitat és atractiva en tots els seus gestos i actes, i cadascun dels seus membres gaudeix de la capacitat d'engendrar homes i dones a la nova vida del Ressuscitat. I un tercer fruit, és que visquem amb la convicció i certesa de que en l'Evangeli hi trobem la solució a tots el problemes.
Visquem en el sant temor de Déu, no fos que ens sigui pres el Regne i donat a d'altres.
(Mt 21,33-43.45-46):
En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Escolteu una altra paràbola: Hi havia un propietari que va plantar una vinya, la va envoltar d'una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se'n va anar lluny. Quan s'acostava el temps de la verema, envià els seus servents als vinyaters per rebre'n els fruits que li corresponien; però els vinyaters van agafar els servents, i a l'un el van apallissar, a l'altre el van matar, i a l'altre van apedregar-lo. Novament els envià altres servents, més nombrosos que els primers, però els van tractar igual. Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: ‘Al meu fill, el respectaran’. Però els vinyaters, en veure el fill, es digueren entre ells: ‘Aquest és l'hereu: matem-lo i quedem-nos la seva heretat!’. L'agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Quan vingui l'amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?».
Li responen: «Farà morir de mala manera aquells mals homes i arrendarà la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits al seu temps». Jesús els diu: «¿No heu llegit mai allò que diu l'Escriptura: ‘La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen?’. Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar».
Quan els grans sacerdots i els fariseus sentiren les seves paràboles, van comprendre que es referia a ells, i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent, que el considerava un profeta».
Comentari:
«La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal»
Avui, Jesús, per mitjà de la paràbola dels vinyaters homicides, ens parla de la infidelitat; compara la vinya amb Israel i els vinyaters amb els caps del poble escollit. A ells i a tota la descendència d'Abraham se'ls havia confiat el Regne de Déu, però han malversat l'heretat: «Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar» (Mt 21,43).
Al principi de l'Evangeli de Mateu, la Bona Nova sembla dirigida únicament a Israel. El poble escollit, ja en l'Antiga Aliança, té la missió d'anunciar i portar la salvació a totes les nacions. Però Israel no ha estat fidel a la seva missió. Jesús, el mitjancer de la Nova Aliança, congregarà entorn seu els dotze Apòstols, símbol del “nou” Israel, cridat a donar fruits de vida eterna i a anunciar a tots els pobles la salvació.
Aquest nou Israel és l'Església, tots els batejats. Nosaltres hem rebut en la persona de Jesús i en el seu missatge, un regal únic que hem de fer fructificar. No ens podem conformar amb una vivència individualista i tancada de la nostre fe; cal comunicar-la i regalar-la a cada persona que se'ns acosta. D'aquí se'n deriva que el primer fruit és que visquem la nostra fe en el caliu de família, el de la comunitat cristiana. Això serà senzill, perquè «on n'hi ha dos o més de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells» (Mt 18,20).
Però es tracta d'una comunitat cristiana oberta, és a dir, eminentment missionera (segon fruit). Per la força i la bellesa del Ressuscitat “enmig nostre”, la comunitat és atractiva en tots els seus gestos i actes, i cadascun dels seus membres gaudeix de la capacitat d'engendrar homes i dones a la nova vida del Ressuscitat. I un tercer fruit, és que visquem amb la convicció i certesa de que en l'Evangeli hi trobem la solució a tots el problemes.
Visquem en el sant temor de Déu, no fos que ens sigui pres el Regne i donat a d'altres.
Dia litúrgic: Dijous II de Quaresma 8-3-2012
Text de l'Evangeli
(Lc 16,19-31):
En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s'estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres.
»El pobre va morir, i els àngels el portaren al costat d'Abraham. El ric també morí i el van sepultar. Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. Llavors va exclamar: ‘Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames’. Abraham li respongué: ‘Fill, recorda't que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments. A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí’.
»El ric va insistir: ‘Llavors, pare, t'ho prego: envia'l a casa del meu pare, on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments’. Abraham li respongué: ‘Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin’. El ric insistí encara: ‘No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a trobar-los, sí que es convertiran’. Abraham li digué: ‘Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti’».
Comentari:
«Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti»
Avui, l'Evangeli és una paràbola que ens descobreix les realitats de l'home després de la mort. Jesús ens parla del premi o del càstig que tindrem segons com ens haguem comportat.
El contrast entre el ric i el pobre és molt fort. El luxe i la indiferència del ric; la situació patètica de Llàtzer, amb els gossos que li llepen les úlceres (cf. Lc 16,19-21). Tot té un gran realisme que fa entrar a l'escena.
Podem pensar: on estaria jo si fos un dels dos protagonistes de la paràbola? La nostra societat, constantment, ens recorda que hem de viure bé, amb confort i benestar, fruint i sense preocupacions. Viure per a un mateix, sense ocupar-se dels altres, o només el necessari per tal que la consciència quedi tranquil·la, però no per un sentit de justícia, amor o solidaritat.
Avui se'ns presenta la necessitat d'escoltar Déu en aquesta vida, de convertir-nos-hi i aprofitar el temps que Ell ens dóna. Déu passa comptes. En aquesta vida ens hi juguem la vida.
Jesús deixa clara l'existència de l'infern i descriu algunes de les seves característiques: la pena que pateixen els sentits —«que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames» (Lc 16,24)— i la seva eternitat —«entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa» (Lc 16,26).
Sant Gregori el Gran ens diu que «totes aquestes coses es diuen perquè ningú pugui excusar-se a causa de la seva ignorància». Cal alliberar-se de l'home vell i ser lliure per a poder estimar el proïsme. Cal respondre al patiment dels pobres, dels malalts, o dels abandonats. Seria bo que recordéssim aquesta paràbola amb freqüència perquè ens fes més responsables de la nostra vida. A tots ens arriba el moment de la mort. I cal estar sempre preparats, perquè un dia serem jutjats.
(Lc 16,19-31):
En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s'estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres.
»El pobre va morir, i els àngels el portaren al costat d'Abraham. El ric també morí i el van sepultar. Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. Llavors va exclamar: ‘Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames’. Abraham li respongué: ‘Fill, recorda't que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments. A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí’.
»El ric va insistir: ‘Llavors, pare, t'ho prego: envia'l a casa del meu pare, on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments’. Abraham li respongué: ‘Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin’. El ric insistí encara: ‘No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a trobar-los, sí que es convertiran’. Abraham li digué: ‘Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti’».
Comentari:
«Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti»
Avui, l'Evangeli és una paràbola que ens descobreix les realitats de l'home després de la mort. Jesús ens parla del premi o del càstig que tindrem segons com ens haguem comportat.
El contrast entre el ric i el pobre és molt fort. El luxe i la indiferència del ric; la situació patètica de Llàtzer, amb els gossos que li llepen les úlceres (cf. Lc 16,19-21). Tot té un gran realisme que fa entrar a l'escena.
Podem pensar: on estaria jo si fos un dels dos protagonistes de la paràbola? La nostra societat, constantment, ens recorda que hem de viure bé, amb confort i benestar, fruint i sense preocupacions. Viure per a un mateix, sense ocupar-se dels altres, o només el necessari per tal que la consciència quedi tranquil·la, però no per un sentit de justícia, amor o solidaritat.
Avui se'ns presenta la necessitat d'escoltar Déu en aquesta vida, de convertir-nos-hi i aprofitar el temps que Ell ens dóna. Déu passa comptes. En aquesta vida ens hi juguem la vida.
Jesús deixa clara l'existència de l'infern i descriu algunes de les seves característiques: la pena que pateixen els sentits —«que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames» (Lc 16,24)— i la seva eternitat —«entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa» (Lc 16,26).
Sant Gregori el Gran ens diu que «totes aquestes coses es diuen perquè ningú pugui excusar-se a causa de la seva ignorància». Cal alliberar-se de l'home vell i ser lliure per a poder estimar el proïsme. Cal respondre al patiment dels pobres, dels malalts, o dels abandonats. Seria bo que recordéssim aquesta paràbola amb freqüència perquè ens fes més responsables de la nostra vida. A tots ens arriba el moment de la mort. I cal estar sempre preparats, perquè un dia serem jutjats.
Dia litúrgic: Dimecres II de Quaresma 7-3-2012
Text de l'Evangeli
(Mt 20,17-28):
En aquell temps, mentre Jesús pujava a Jerusalem va prendre a part els dotze deixebles i pel camí els digué: «Ara pugem a Jerusalem, i el Fill de l'home serà entregat als grans sacerdots i als mestres de la Llei, el condemnaran a mort i el posaran en mans dels pagans perquè l'escarneixin, l'assotin i el crucifiquin; però el tercer dia ressuscitarà».
Llavors la mare dels fills de Zebedeu va anar amb els seus fills a trobar Jesús i es prosternà per fer-li una petició. Jesús li preguntà: «Què demanes?». Ella li respongué: «Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra». Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo he de beure?». Ells li responen: «Sí que podem». Jesús els diu: «Prou que beureu la meva copa, però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat».
Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra els dos germans. Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom».
Comentari:
«Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor»
Avui, l'Església —inspirada per l'Esperit Sant— ens proposa en aquest temps de Quaresma un text en el que Jesús planteja als seus deixebles —i, per tant, també a nosaltres— un canvi de mentalitat. Jesús avui capgira les mentalitats humanes i terrenals dels seus deixebles i els obre un nou horitzó de comprensió sobre quin ha de ser l'estil de vida dels seus seguidors.
Les nostres inclinacions naturals ens mouen vers el desig de dominar les coses i les persones, manar i donar ordres, que es faci el que a nosaltres ens agrada, que la gent ens reconegui un status, una posició. Doncs bé, el camí que Jesús ens proposa és l'oposat: «Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau» (Mt 20,26-27). “Servidor”, “esclau”: no podem romandre solament en l'enunciat de les paraules!; les hem escoltades centenars de vegades, hem de ser capaços d'entrar en contacte amb la realitat que signifiquen, i confrontar dita realitat amb les nostres actituds i capteniments.
El Concili Vaticà II ha afirmat que «l'home assoleix la seva plenitud a través del servei i del lliurament als altres». En aquest cas, tenim la impressió que donem la vida, quan en realitat l'estem trobant. L'home que no viu per a servir no serveix per a viure. I en aquesta actitud, el nostre model és el mateix Crist —l'Home plenament home—, ja que «el Fill de l'home, no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mt 20,28).
Esdevenir servidor, esclau, tal com ens ho demana Jesús és quelcom impossible per a nosaltres. Resta fora de l'abast de la nostra pobra voluntat: hem d'implorar, esperar i desitjar intensament que se'ns concedeixin aquests dons. La Quaresma i les seves pràctiques quaresmals —dejuni, almoina i oració— ens recorden que per a rebre aquests dons ens hi hem de disposar adequadament.
(Mt 20,17-28):
En aquell temps, mentre Jesús pujava a Jerusalem va prendre a part els dotze deixebles i pel camí els digué: «Ara pugem a Jerusalem, i el Fill de l'home serà entregat als grans sacerdots i als mestres de la Llei, el condemnaran a mort i el posaran en mans dels pagans perquè l'escarneixin, l'assotin i el crucifiquin; però el tercer dia ressuscitarà».
Llavors la mare dels fills de Zebedeu va anar amb els seus fills a trobar Jesús i es prosternà per fer-li una petició. Jesús li preguntà: «Què demanes?». Ella li respongué: «Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra». Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo he de beure?». Ells li responen: «Sí que podem». Jesús els diu: «Prou que beureu la meva copa, però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat».
Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra els dos germans. Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom».
Comentari:
«Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor»
Avui, l'Església —inspirada per l'Esperit Sant— ens proposa en aquest temps de Quaresma un text en el que Jesús planteja als seus deixebles —i, per tant, també a nosaltres— un canvi de mentalitat. Jesús avui capgira les mentalitats humanes i terrenals dels seus deixebles i els obre un nou horitzó de comprensió sobre quin ha de ser l'estil de vida dels seus seguidors.
Les nostres inclinacions naturals ens mouen vers el desig de dominar les coses i les persones, manar i donar ordres, que es faci el que a nosaltres ens agrada, que la gent ens reconegui un status, una posició. Doncs bé, el camí que Jesús ens proposa és l'oposat: «Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau» (Mt 20,26-27). “Servidor”, “esclau”: no podem romandre solament en l'enunciat de les paraules!; les hem escoltades centenars de vegades, hem de ser capaços d'entrar en contacte amb la realitat que signifiquen, i confrontar dita realitat amb les nostres actituds i capteniments.
El Concili Vaticà II ha afirmat que «l'home assoleix la seva plenitud a través del servei i del lliurament als altres». En aquest cas, tenim la impressió que donem la vida, quan en realitat l'estem trobant. L'home que no viu per a servir no serveix per a viure. I en aquesta actitud, el nostre model és el mateix Crist —l'Home plenament home—, ja que «el Fill de l'home, no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mt 20,28).
Esdevenir servidor, esclau, tal com ens ho demana Jesús és quelcom impossible per a nosaltres. Resta fora de l'abast de la nostra pobra voluntat: hem d'implorar, esperar i desitjar intensament que se'ns concedeixin aquests dons. La Quaresma i les seves pràctiques quaresmals —dejuni, almoina i oració— ens recorden que per a rebre aquests dons ens hi hem de disposar adequadament.
Dia litúrgic: Dimarts II de Quaresma 6-3-2012
Text de l'Evangeli
(Mt 23,1-12):
En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de "rabí", o sigui "mestre".
»Però vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit».
Comentari:
«De mestre només en teniu un, de pare només en teniu un, de guia només en teniu un»
Avui, més que mai, hem de treballar per la nostra salvació personal i comunitària, com diu sant Pau, amb respecte i serietat, ja que «ara és el dia de salvació» (2Co 6,2). El temps quaresmal és una oportunitat sagrada donada pel nostre Pare per tal que, amb una actitud de profunda conversió, revitalitzem els nostres valors personals, reconeguem les nostres errades i ens penedim dels nostres pecats, de manera que la nostra vida esdevingui —per l'acció de l'Esperit Sant— una vida més plena i madura.
Amb vista a adequar el nostre capteniment al del Senyor Jesús és fonamental un gest d'humilitat, tal com diu el Papa Benet: «Que [jo] em reconegui com el que sóc, una creatura fràgil, feta de terra, destinada a la terra, però, a més, feta a imatge de Déu i destinada a Ell».
En l'època de Jesús hi havia molts "models" que pregaven i actuaven per a ser vistos, per a ser reverenciats: pura fantasia, personatges de cartró, que no podien estimular la creixença i la maduresa dels seus veïns. Llurs actituds i comportaments no mostraven el camí que mena envers Déu: «No actueu com ells, perquè diuen i no fan» (Mt 23,3).
La societat actual també ens mostra una infinitat de models de capteniment que aboquen a una existència vertiginosa, esbojarrada, tot afeblint el sentit de transcendència. No deixem que aquests falsos referents ens facin perdre de vista el veritable mestre: «De mestre només en teniu un, de pare només en teniu un, de guia només en teniu un: que és el Crist» (Mt 23,8.9.10).
Aprofitem, doncs, la quaresma per tal d'envigorir les nostres conviccions com a deixebles de Jesucrist. Provem de tenir moments sagrats de "desert" on ens retrobem amb nosaltres mateixos i amb el vertader model i mestre. I enfront de les situacions concretes en què no sabem com reaccionar, ens podríem preguntar: què en diria Jesús?, com actuaria Jesús?
(Mt 23,1-12):
En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de "rabí", o sigui "mestre".
»Però vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit».
Comentari:
«De mestre només en teniu un, de pare només en teniu un, de guia només en teniu un»
Avui, més que mai, hem de treballar per la nostra salvació personal i comunitària, com diu sant Pau, amb respecte i serietat, ja que «ara és el dia de salvació» (2Co 6,2). El temps quaresmal és una oportunitat sagrada donada pel nostre Pare per tal que, amb una actitud de profunda conversió, revitalitzem els nostres valors personals, reconeguem les nostres errades i ens penedim dels nostres pecats, de manera que la nostra vida esdevingui —per l'acció de l'Esperit Sant— una vida més plena i madura.
Amb vista a adequar el nostre capteniment al del Senyor Jesús és fonamental un gest d'humilitat, tal com diu el Papa Benet: «Que [jo] em reconegui com el que sóc, una creatura fràgil, feta de terra, destinada a la terra, però, a més, feta a imatge de Déu i destinada a Ell».
En l'època de Jesús hi havia molts "models" que pregaven i actuaven per a ser vistos, per a ser reverenciats: pura fantasia, personatges de cartró, que no podien estimular la creixença i la maduresa dels seus veïns. Llurs actituds i comportaments no mostraven el camí que mena envers Déu: «No actueu com ells, perquè diuen i no fan» (Mt 23,3).
La societat actual també ens mostra una infinitat de models de capteniment que aboquen a una existència vertiginosa, esbojarrada, tot afeblint el sentit de transcendència. No deixem que aquests falsos referents ens facin perdre de vista el veritable mestre: «De mestre només en teniu un, de pare només en teniu un, de guia només en teniu un: que és el Crist» (Mt 23,8.9.10).
Aprofitem, doncs, la quaresma per tal d'envigorir les nostres conviccions com a deixebles de Jesucrist. Provem de tenir moments sagrats de "desert" on ens retrobem amb nosaltres mateixos i amb el vertader model i mestre. I enfront de les situacions concretes en què no sabem com reaccionar, ens podríem preguntar: què en diria Jesús?, com actuaria Jesús?
Dia litúrgic: Dilluns II de Quaresma 5-3-2012
Text de l'Evangeli
(Lc 6,36-38):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats».
Comentari:
«Doneu i Déu us donarà»
Avui, l'Evangeli de Lluc ens proclama un missatge més dens que breu, i pla que n'és de breu! El podem reduir a dos punts: un emmarcament de misericòrdia i un contingut de justícia.
En primer lloc, un emmarcament de misericòrdia. En efecte, la consigna de Jesús hi cimeja com a norma i hi resplendeix com a ambient. Norma absoluta: si el nostre Pare del cel és misericordiós, nosaltres, com a fills seus, també ho hem de ser. I el Pare, ho és tant! El verset anterior afirma: «(...) I sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i dolents» (Lc 6,35).
En segon lloc, un contingut de justícia. En efecte, ens trobem davant d'una mena de “llei del talió” a les antípodes de (inversa a) la bandejada per Jesús («Ull per ull, dent per dent»). Aquí, en quatre moments successius, el diví Mestre ens alliçona, primer, amb dues negacions; després, amb dues afirmacions. Negacions: «No judiqueu, i Déu no us judicarà»; «No condemneu, i Déu no us condemnarà». Afirmacions: «Absoleu, i Déu us absoldrà»; «Doneu, i Déu us donarà».
Apliquem-ho concisament a la nostra vida de cada dia, aturant-nos especialment en la quarta consigna, com fa Jesús. Fem un clar i valent examen de consciència: si en matèria familiar, cultural, econòmica i política el Senyor jutgés i condemnés el nostre món com el món jutja i condemna, qui s'aguantaria davant el seu tribunal? (En tornar a casa i llegir el diari o escoltar les notícies, pensem només en el món de la política). Si el Senyor ens perdonés com ho fem ordinàriament els homes, quantes persones i institucions assolirien la plena reconciliació?
La quarta consigna mereix, però, una reflexió particular, ja que, en ella, la bona llei del talió que estem considerant esdevé d'alguna manera superada. En efecte, si donem ens donaran en la mateixa proporció? No! Si donem, rebrem —notem-ho bé— una mesura «bona, atapeïda, sacsejada i curulla» (Lc 6,38). I és a la claror d'aquesta desproporció beneïda que som exhortats a donar prèviament. Preguntem-nos: quan dono, dono bé, dono molt, dono triant el millor, dono amb plenitud?
(Lc 6,36-38):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats».
Comentari:
«Doneu i Déu us donarà»
Avui, l'Evangeli de Lluc ens proclama un missatge més dens que breu, i pla que n'és de breu! El podem reduir a dos punts: un emmarcament de misericòrdia i un contingut de justícia.
En primer lloc, un emmarcament de misericòrdia. En efecte, la consigna de Jesús hi cimeja com a norma i hi resplendeix com a ambient. Norma absoluta: si el nostre Pare del cel és misericordiós, nosaltres, com a fills seus, també ho hem de ser. I el Pare, ho és tant! El verset anterior afirma: «(...) I sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i dolents» (Lc 6,35).
En segon lloc, un contingut de justícia. En efecte, ens trobem davant d'una mena de “llei del talió” a les antípodes de (inversa a) la bandejada per Jesús («Ull per ull, dent per dent»). Aquí, en quatre moments successius, el diví Mestre ens alliçona, primer, amb dues negacions; després, amb dues afirmacions. Negacions: «No judiqueu, i Déu no us judicarà»; «No condemneu, i Déu no us condemnarà». Afirmacions: «Absoleu, i Déu us absoldrà»; «Doneu, i Déu us donarà».
Apliquem-ho concisament a la nostra vida de cada dia, aturant-nos especialment en la quarta consigna, com fa Jesús. Fem un clar i valent examen de consciència: si en matèria familiar, cultural, econòmica i política el Senyor jutgés i condemnés el nostre món com el món jutja i condemna, qui s'aguantaria davant el seu tribunal? (En tornar a casa i llegir el diari o escoltar les notícies, pensem només en el món de la política). Si el Senyor ens perdonés com ho fem ordinàriament els homes, quantes persones i institucions assolirien la plena reconciliació?
La quarta consigna mereix, però, una reflexió particular, ja que, en ella, la bona llei del talió que estem considerant esdevé d'alguna manera superada. En efecte, si donem ens donaran en la mateixa proporció? No! Si donem, rebrem —notem-ho bé— una mesura «bona, atapeïda, sacsejada i curulla» (Lc 6,38). I és a la claror d'aquesta desproporció beneïda que som exhortats a donar prèviament. Preguntem-nos: quan dono, dono bé, dono molt, dono triant el millor, dono amb plenitud?
Dia litúrgic: Diumenge II (B) de Quaresma 4-2-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 9,2-10):
En aquell temps, Jesús prengué amb ell Pere, Jaume i Joan, se'ls endugué a part tots sols dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Llavors se'ls va aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús.
Pere digué a Jesús: «Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia pas què deia, d'esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els anà cobrint, i del núvol va sortir una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo». Però de sobte, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.
Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts.
Comentari:
«Es transfigurà davant d'ells»
Avui contemplem l'escena «en la que els tres apòstols Pere, Jaume i Joan apareixen com extasiats per la bellesa del Redemptor» (Joan Pau II): «Es transfigurà davant d'ells; els seus vestits es tornaren resplendents» (Mc 9,2-3). Pel que fa a nosaltres, en podem treure un missatge: «Jesucrist, amb l'Evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat» (2Tm 1,10), assegura sant Pau al seu deixeble Timoteu. És el que contemplem plens d'estupor, com aleshores els tres Apòstols predilectes, en aquest episodi propi del segon diumenge de Quaresma: la Transfiguració.
És bo que en el nostre exercici quaresmal acollim aquest esclat de sol i de llum en el rostre i els vestits de Jesús. Són una meravellosa icona de la humanitat redimida, que ja no es presenta en la lletjor del pecat, sinó en tota la bellesa que la divinitat comunica a la nostra carn. El benestar de Pere és expressió del que hom sent quan es deixa envair per la gràcia divina.
L'Esperit Sant transfigura també els sentits dels Apòstols, i gràcies a això poden veure la glòria divina de l'Home Jesús. Ulls transfigurats per a veure el que hi ha de més esplendent; oïdes transfigurades per a sentir la veu més sublim i veritable: la del Pare que es complau en el Fill. Tot plegat massa esglaiador per a nosaltres, avesats a la grisor de la mediocritat. Només si ens deixem tocar pel Senyor, els nostres sentits seran capaços de veure i d'escoltar el que hi ha de més bell i de més joiós, en Déu, i en els homes divinitzats per Aquell que ressuscità d'entre els morts.
«L'espiritualitat cristiana —ha escrit Joan Pau II— té com a característica el deure del deixeble de configurar-se cada cop més plenament amb el seu Mestre», de tal manera que —a través d'una assiduïtat que podríem anomenar “amistosa”— arribem fins al punt de «respirar els seus sentiments». Posem en mans de Santa Maria la fita de la nostra vera “trans-figuració” en el seu Fill Jesucrist.
(Mc 9,2-10):
En aquell temps, Jesús prengué amb ell Pere, Jaume i Joan, se'ls endugué a part tots sols dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Llavors se'ls va aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús.
Pere digué a Jesús: «Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia pas què deia, d'esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els anà cobrint, i del núvol va sortir una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo». Però de sobte, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.
Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts.
Comentari:
«Es transfigurà davant d'ells»
Avui contemplem l'escena «en la que els tres apòstols Pere, Jaume i Joan apareixen com extasiats per la bellesa del Redemptor» (Joan Pau II): «Es transfigurà davant d'ells; els seus vestits es tornaren resplendents» (Mc 9,2-3). Pel que fa a nosaltres, en podem treure un missatge: «Jesucrist, amb l'Evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat» (2Tm 1,10), assegura sant Pau al seu deixeble Timoteu. És el que contemplem plens d'estupor, com aleshores els tres Apòstols predilectes, en aquest episodi propi del segon diumenge de Quaresma: la Transfiguració.
És bo que en el nostre exercici quaresmal acollim aquest esclat de sol i de llum en el rostre i els vestits de Jesús. Són una meravellosa icona de la humanitat redimida, que ja no es presenta en la lletjor del pecat, sinó en tota la bellesa que la divinitat comunica a la nostra carn. El benestar de Pere és expressió del que hom sent quan es deixa envair per la gràcia divina.
L'Esperit Sant transfigura també els sentits dels Apòstols, i gràcies a això poden veure la glòria divina de l'Home Jesús. Ulls transfigurats per a veure el que hi ha de més esplendent; oïdes transfigurades per a sentir la veu més sublim i veritable: la del Pare que es complau en el Fill. Tot plegat massa esglaiador per a nosaltres, avesats a la grisor de la mediocritat. Només si ens deixem tocar pel Senyor, els nostres sentits seran capaços de veure i d'escoltar el que hi ha de més bell i de més joiós, en Déu, i en els homes divinitzats per Aquell que ressuscità d'entre els morts.
«L'espiritualitat cristiana —ha escrit Joan Pau II— té com a característica el deure del deixeble de configurar-se cada cop més plenament amb el seu Mestre», de tal manera que —a través d'una assiduïtat que podríem anomenar “amistosa”— arribem fins al punt de «respirar els seus sentiments». Posem en mans de Santa Maria la fita de la nostra vera “trans-figuració” en el seu Fill Jesucrist.
Dia litúrgic: Dissabte I de Quaresma 3-3-2012
Text de l'Evangeli
(Mt 5,43-48):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que es va dir: ‘Estima els altres, però no estimis els enemics’. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans? Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial».
Comentari:
«Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen»
Avui, l'Evangeli ens exhorta a l'amor més perfecte. L'amor és voler el bé d'altri i ací rau la nostra realització personal. No estimem per a nosaltres mateixos, sinó pel bé d'altri, i en fer-ho creixem com a persones. L'ésser humà, afirmà el Concili Vaticà II, «no pot trobar la seva plenitud si no és en el lliurament sincer de si mateix als altres». D'això, en deia santa Teresa de l'Infant Jesús fer de la nostra vida un holocaust. L'amor és la vocació humana. Tot el nostre capteniment, per a ser veritablement humà, ha de manifestar la realitat del nostre ésser tot realitzant la vocació a l'amor. Com ha escrit Joan Pau II, «l'home, no pot viure sense amor. Hom roman incomprensible per a si mateix, la seva vida manca de sentit si no se li revela l'amor, si no es troba amb l'amor, si no l'experimenta i el fa propi, si no en participa vivament».
L'amor té el seu fonament i la seva plenitud en l'amor de Déu en Crist. La persona és convidada a un diàleg amb Déu. Hom existeix per l'amor de Déu que el creà, i per l'amor de Déu que el conserva, «i només pot dir-se que viu en la plenitud de la veritat quan reconeix lliurement aquest amor i es confia totalment al seu Creador» (Concili Vaticà II): aquesta és la raó més alta de la seva dignitat. Dit altrament, l'amor humà cal que sigui custodiat per l'Amor diví, que n'és la seva font, hi troba el seu model i el porta a plenitud. Per tot això, l'amor, quan és veritablement humà, estima amb el cor de Déu i abraça fins i tot els enemics. Si no és així, hom no estima de debò. Tant és així que l'exigència del do sincer d'un mateix esdevé un precepte diví: «Sigueu perfectes, com ho és el vostre Pare celestial» (Mt 5,48).
(Mt 5,43-48):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que es va dir: ‘Estima els altres, però no estimis els enemics’. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans? Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial».
Comentari:
«Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen»
Avui, l'Evangeli ens exhorta a l'amor més perfecte. L'amor és voler el bé d'altri i ací rau la nostra realització personal. No estimem per a nosaltres mateixos, sinó pel bé d'altri, i en fer-ho creixem com a persones. L'ésser humà, afirmà el Concili Vaticà II, «no pot trobar la seva plenitud si no és en el lliurament sincer de si mateix als altres». D'això, en deia santa Teresa de l'Infant Jesús fer de la nostra vida un holocaust. L'amor és la vocació humana. Tot el nostre capteniment, per a ser veritablement humà, ha de manifestar la realitat del nostre ésser tot realitzant la vocació a l'amor. Com ha escrit Joan Pau II, «l'home, no pot viure sense amor. Hom roman incomprensible per a si mateix, la seva vida manca de sentit si no se li revela l'amor, si no es troba amb l'amor, si no l'experimenta i el fa propi, si no en participa vivament».
L'amor té el seu fonament i la seva plenitud en l'amor de Déu en Crist. La persona és convidada a un diàleg amb Déu. Hom existeix per l'amor de Déu que el creà, i per l'amor de Déu que el conserva, «i només pot dir-se que viu en la plenitud de la veritat quan reconeix lliurement aquest amor i es confia totalment al seu Creador» (Concili Vaticà II): aquesta és la raó més alta de la seva dignitat. Dit altrament, l'amor humà cal que sigui custodiat per l'Amor diví, que n'és la seva font, hi troba el seu model i el porta a plenitud. Per tot això, l'amor, quan és veritablement humà, estima amb el cor de Déu i abraça fins i tot els enemics. Si no és així, hom no estima de debò. Tant és així que l'exigència del do sincer d'un mateix esdevé un precepte diví: «Sigueu perfectes, com ho és el vostre Pare celestial» (Mt 5,48).
Dia litúrgic: Divendres I de Quaresma2-3-2012
Text de l'Evangeli
(Mt 5,20-26):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us dic que, si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel. Ja sabeu que es va dir als antics: ‘No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal’. Doncs jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l'insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l'infern.
»Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. Afanya't a arribar a un acord amb el qui et vol denunciar, mentre vas amb ell camí del tribunal, no sigui cas que et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T'ho asseguro: no en sortiràs que no hagis pagat fins l'últim cèntim».
Comentari:
«Deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà»
Avui, el Senyor, en parlar-nos del que s'escau en els nostres cors, ens convida a convertir-nos. El manament diu «No matis» (Mt 5,21), però Jesús ens recorda que existeixen altres formes de barrar la vida als altres. Podem privar-los de la vida, per exemple, conservant en el nostre cor una excessiva ira envers ells, o no tractant-los amb respecte i, àdhuc, insultant-los (cf. Mt 5,22).
El Senyor ens crida a esdevenir persones íntegres: «Deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà» (Mt 5,24), és a dir, la fe que professem en celebrar la Litúrgia hauria d'influir en la nostra vida quotidiana i afectar el nostre capteniment. És per això que Jesús ens demana de reconciliar-nos amb els nostres enemics. Una primera passa en aquest camí de reconciliació és pregar pels nostres enemics, tal com Jesús ho demana. Si ens resulta difícil, aleshores, seria adient recordar i reviure en la nostra imaginació Jesucrist morint per aquells que ens desagraden. Si hem estat greument danyats pels altres, mirem de pregar per tal que cicatritzi el dolorós record i per tal d'assolir la gràcia de poder perdonar. I, alhora que preguem, demanem al Senyor que retrocedeixi amb nosaltres en el temps i al lloc de la ferida —tot reemplaçant-la amb amor— amb vista a esdevenir lliures per a reeixir perdonar.
En paraules de Benet XVI, «si volem presentar-nos davant d'Ell, també hem de posar-nos en camí per anar a l'encontre els uns amb els altres. Per això, cal aprendre la gran lliçó del perdó: no hem de permetre que s'insinuï en el cor el corc del ressentiment, sinó que hem d'obrir el cor a la magnanimitat de l'escolta de l'altre, obrir el cor a la comprensió, a la possible acceptació de les seves disculpes i al generós oferiment de les pròpies».
(Mt 5,20-26):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us dic que, si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel. Ja sabeu que es va dir als antics: ‘No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal’. Doncs jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l'insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l'infern.
»Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. Afanya't a arribar a un acord amb el qui et vol denunciar, mentre vas amb ell camí del tribunal, no sigui cas que et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T'ho asseguro: no en sortiràs que no hagis pagat fins l'últim cèntim».
Comentari:
«Deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà»
Avui, el Senyor, en parlar-nos del que s'escau en els nostres cors, ens convida a convertir-nos. El manament diu «No matis» (Mt 5,21), però Jesús ens recorda que existeixen altres formes de barrar la vida als altres. Podem privar-los de la vida, per exemple, conservant en el nostre cor una excessiva ira envers ells, o no tractant-los amb respecte i, àdhuc, insultant-los (cf. Mt 5,22).
El Senyor ens crida a esdevenir persones íntegres: «Deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà» (Mt 5,24), és a dir, la fe que professem en celebrar la Litúrgia hauria d'influir en la nostra vida quotidiana i afectar el nostre capteniment. És per això que Jesús ens demana de reconciliar-nos amb els nostres enemics. Una primera passa en aquest camí de reconciliació és pregar pels nostres enemics, tal com Jesús ho demana. Si ens resulta difícil, aleshores, seria adient recordar i reviure en la nostra imaginació Jesucrist morint per aquells que ens desagraden. Si hem estat greument danyats pels altres, mirem de pregar per tal que cicatritzi el dolorós record i per tal d'assolir la gràcia de poder perdonar. I, alhora que preguem, demanem al Senyor que retrocedeixi amb nosaltres en el temps i al lloc de la ferida —tot reemplaçant-la amb amor— amb vista a esdevenir lliures per a reeixir perdonar.
En paraules de Benet XVI, «si volem presentar-nos davant d'Ell, també hem de posar-nos en camí per anar a l'encontre els uns amb els altres. Per això, cal aprendre la gran lliçó del perdó: no hem de permetre que s'insinuï en el cor el corc del ressentiment, sinó que hem d'obrir el cor a la magnanimitat de l'escolta de l'altre, obrir el cor a la comprensió, a la possible acceptació de les seves disculpes i al generós oferiment de les pròpies».
Subscriure's a:
Missatges (Atom)