Text de l'Evangeli
(Lc 10,13-16):
En aquell temps, Jesús digué: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien assegut a la cendra, s'haurien posat vestits de sac i s'haurien convertit. Per això, el judici serà més suportable per a Tir i Sidó que per a vosaltres. I tu, Cafarnaüm, ¿et creus que seràs enaltida fins al cel? Al país dels morts, baixaràs! Qui us escolta a vosaltres, m'escolta a mi. Qui no fa cas de vosaltres, no fa cas de mi, i qui no fa cas de mi, no fa cas del qui m'ha enviat».
Comentari:
«Qui us escolta a vosaltres, m'escolta a mi»
Avui veiem Jesús dirigint la seva mirada vers les ciutats de Galilea que havien estat objecte de la seva preocupació i on havia predicat i realitzat les obres del Pare. Enlloc com a Corazín, Bet-Saida i Cafarnaüm no hi havia predicat i ni hi havia fet miracles. La sembra havia estat abundant, però no hi va haver bona collita. Ni Jesús no els va poder convèncer...! Quin misteri el de la llibertat humana! Podem dir “no” a Déu... El missatge evangèlic no s'imposa per la força: tan sols s'ofereix i jo m'hi puc tancar; el puc acceptar o el puc rebutjar. El respecte del Senyor per la meva llibertat és total. Quina responsabilitat, la meva!
Les expressions de Jesús: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida!» (Lc 10,13) en acabar la seva missió apostòlica expressen més un sofriment que una condemna. La proximitat del Regne de Déu no fou per aquelles ciutats una crida a la penitència i al canvi. Jesús reconeix que a Sidó i a Tir haurien aprofitat millor tota la gràcia dispensada als galileus.
La decepció de Jesús és més gran quan es tracta de Cafarnaüm. «¿Et creus que seràs enaltida fins al cel? Al país dels morts, baixaràs!» (Lc 10,15). Aquí hi tenia Pere la seva casa i Jesús n'havia fet el centre de la seva predicació. Una vegada més hi veiem en aquestes paraules més un sentiment de tristesa que no pas una amenaça. Això mateix podríem dir de moltes ciutats i persones de la nostra època. Es creuen que van amunt i en realitat es van enfonsant.
«Qui us escolta a vosaltres m'escolta a mi» (Lc 10,16). Aquestes paraules amb què acaba l'Evangeli són una crida a la conversió i són portadores d'esperança. Si escoltem la veu de Jesús encara hi som a temps. La conversió consisteix en que l'amor vagi superant l'egoisme en la nostra vida, i això és una feina sempre inacabada. Sant Màxim ens dirà: «No hi ha res tan agradable i estimat per Déu, com el fet que els homes es converteixin a Ell amb sincer penediment».
Dia litúrgic: 29 de Setembre: Els sants ArcàngelsMiquel, Gabriel i Rafael
Text de l'Evangeli
(Jn 1,47-51):
En aquell temps, quan Jesús veié Natanael que venia digué d'ell: «Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya». Li diu Natanael: «D'on em coneixes?». Jesús li respon: «Abans que Felip et cridés, t'he vist sota la figuera». Li diu Natanael: «Rabí, tu ets el Fill de Déu, tu ets el Rei d'Israel». Jesús li digué: «¿Creus només perquè t'he dit que t'havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!». I afegí: «Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home».
Comentari:
«Veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home»
Avui, en la festa dels Sants Arcàngels, Jesús manifesta als seus Apòstols i a tothom la presència dels seus àngels i la relació que amb Ell tenen. Els àngels estan en la glòria celestial, on lloen perennement el Fill de l'home, que és el Fill de Déu. L'envolten i són al seu servei.
«Pujar i baixar» ens recorda l'episodi del somni del Patriarca Jacob, qui dormit sobre una pedra durant el seu viatge a la terra d'origen de la seva família (Mesopotàmia), veu els àngels que “baixen i pugen” per una misteriosa escala que uneix el cel i la terra, mentre que Déu mateix està dempeus amb ell i li comunica el seu missatge. Notem la relació entre la comunicació divina i la presencia activa dels àngels.
Així, Gabriel, Miquel i Rafael apareixen en la Bíblia com presents en les vicissituds terrenals i portant als homes —com ens diu sant Gregori el Gran— les comunicacions, mitjançant llur presència i llurs pròpies accions, que canvien decisivament les nostres vides. S'anomenen, precisament, “arcàngels”, és a dir, prínceps dels àngels, perquè són enviats per a les missions més grans.
Gabriel fou enviat per tal d'anunciar a Maria Santíssima la concepció virginal del Fill de Déu, que és el principi de la nostra redempció (cf. Lc 1). Miquel lluita contra els àngels rebels i els expulsa del cel (cf. Ap 12). Ens anuncia, així, el misteri de la justícia divina, que també s'exercí en els seus àngels que es rebel·laren, i ens dóna la certesa de llur victòria i de la nostra sobre el mal. Rafael acompanya Tobias “junior”, el defensa i l'aconsella, i, finalment, guareix el pare Tobit (cf. Tob). Per aquesta via, ens anuncia la presència dels àngels al costat de cadascú de nosaltres: l'àngel que anomenem de la Guarda.
Aprenguem d'aquesta celebració dels arcàngels que “pugen i baixen” sobre el Fill de l'home, que serveixen Déu, però que el serveixen en benefici de nosaltres. Donen glòria a la Santíssima Trinitat, i ho fan tot servint-nos a nosaltres. I, en conseqüència, hauríem de veure quina devoció els devem i quin agraïment devem també al Pare que ens els envia per al nostre bé.
(Jn 1,47-51):
En aquell temps, quan Jesús veié Natanael que venia digué d'ell: «Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya». Li diu Natanael: «D'on em coneixes?». Jesús li respon: «Abans que Felip et cridés, t'he vist sota la figuera». Li diu Natanael: «Rabí, tu ets el Fill de Déu, tu ets el Rei d'Israel». Jesús li digué: «¿Creus només perquè t'he dit que t'havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!». I afegí: «Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home».
Comentari:
«Veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home»
Avui, en la festa dels Sants Arcàngels, Jesús manifesta als seus Apòstols i a tothom la presència dels seus àngels i la relació que amb Ell tenen. Els àngels estan en la glòria celestial, on lloen perennement el Fill de l'home, que és el Fill de Déu. L'envolten i són al seu servei.
«Pujar i baixar» ens recorda l'episodi del somni del Patriarca Jacob, qui dormit sobre una pedra durant el seu viatge a la terra d'origen de la seva família (Mesopotàmia), veu els àngels que “baixen i pugen” per una misteriosa escala que uneix el cel i la terra, mentre que Déu mateix està dempeus amb ell i li comunica el seu missatge. Notem la relació entre la comunicació divina i la presencia activa dels àngels.
Així, Gabriel, Miquel i Rafael apareixen en la Bíblia com presents en les vicissituds terrenals i portant als homes —com ens diu sant Gregori el Gran— les comunicacions, mitjançant llur presència i llurs pròpies accions, que canvien decisivament les nostres vides. S'anomenen, precisament, “arcàngels”, és a dir, prínceps dels àngels, perquè són enviats per a les missions més grans.
Gabriel fou enviat per tal d'anunciar a Maria Santíssima la concepció virginal del Fill de Déu, que és el principi de la nostra redempció (cf. Lc 1). Miquel lluita contra els àngels rebels i els expulsa del cel (cf. Ap 12). Ens anuncia, així, el misteri de la justícia divina, que també s'exercí en els seus àngels que es rebel·laren, i ens dóna la certesa de llur victòria i de la nostra sobre el mal. Rafael acompanya Tobias “junior”, el defensa i l'aconsella, i, finalment, guareix el pare Tobit (cf. Tob). Per aquesta via, ens anuncia la presència dels àngels al costat de cadascú de nosaltres: l'àngel que anomenem de la Guarda.
Aprenguem d'aquesta celebració dels arcàngels que “pugen i baixen” sobre el Fill de l'home, que serveixen Déu, però que el serveixen en benefici de nosaltres. Donen glòria a la Santíssima Trinitat, i ho fan tot servint-nos a nosaltres. I, en conseqüència, hauríem de veure quina devoció els devem i quin agraïment devem també al Pare que ens els envia per al nostre bé.
Dia litúrgic: Dimecres XXVI de durant l'any 28-9-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 9,57-62):
En aquell temps, mentre Jesús i els seus deixebles feien camí, un li digué: «Et seguiré arreu on vagis». Jesús li respongué: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap». A un altre li digué: «Segueix-me». Ell respongué: «Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare». Jesús li contestà: «Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu». Un altre li digué: «Et seguiré, Senyor, però primer deixa'm anar a dir adéu als de casa meva». Jesús li va respondre: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu».
Comentari:
«Segueix-me»
Avui, l\'Evangeli ens invita a reflexionar, amb força claredat i no menor insistència, sobre un punt central de la nostra fe: el seguiment radical de Jesús. «Et seguiré arreu on vagis» (Lc 9,57). Amb quina simplicitat d\'expressió es pot proposar quelcom capaç de canviar totalment la vida d?una persona!: «Segueix-me!» (Lc 9,59). Paraules del Senyor que no admeten excuses, retards, condicions, ni traïcions...
La vida cristiana és aquest seguiment radical de Jesús. Radical, no només perquè tota la seva durada vol estar sota el guiatge de l\'Evangeli (perquè comprèn, doncs, tot el temps de la nostra vida), sinó, sobretot, perquè tots els seus aspectes ?des dels més extraordinaris fins als més ordinaris? volen ser i han de ser manifestació de l\'Esperit de Jesucrist que ens anima. En efecte, des del Baptisme, la nostra ja no és la vida d\'una persona qualsevol: portem la vida de Crist inserida en nosaltres! Per l\'Esperit Sant vessat en els nostres cors, ja no som nosaltres els qui vivim, sinó que és Crist el qui viu en nosaltres. Així és la vida cristiana, perquè és vida plena de Crist, perquè traspua Crist des de les seves més profundes arrels: és aquesta la vida que estem cridats a viure.
El Senyor, quan va venir al món, tot i que «tot el gènere humà tenia el seu lloc, Ell no en tingué: no va trobar lloc entre els homes (...), sinó en la menjadora, entre el bestiar i els animals, i entre les persones més simples i innocents. Per això diu: ?Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l\'home no té on reposar el cap?» (Sant Jeroni). El Senyor trobarà lloc entre nosaltres si deixem que, com Joan Baptista, Ell creixi i nosaltres minvem, és a dir, si deixem créixer Aquell que ja viu en nosaltres, bo i essent dúctils i dòcils al seu Esperit, la font de tota humilitat i innocència.
(Lc 9,57-62):
En aquell temps, mentre Jesús i els seus deixebles feien camí, un li digué: «Et seguiré arreu on vagis». Jesús li respongué: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap». A un altre li digué: «Segueix-me». Ell respongué: «Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare». Jesús li contestà: «Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu». Un altre li digué: «Et seguiré, Senyor, però primer deixa'm anar a dir adéu als de casa meva». Jesús li va respondre: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu».
Comentari:
«Segueix-me»
Avui, l\'Evangeli ens invita a reflexionar, amb força claredat i no menor insistència, sobre un punt central de la nostra fe: el seguiment radical de Jesús. «Et seguiré arreu on vagis» (Lc 9,57). Amb quina simplicitat d\'expressió es pot proposar quelcom capaç de canviar totalment la vida d?una persona!: «Segueix-me!» (Lc 9,59). Paraules del Senyor que no admeten excuses, retards, condicions, ni traïcions...
La vida cristiana és aquest seguiment radical de Jesús. Radical, no només perquè tota la seva durada vol estar sota el guiatge de l\'Evangeli (perquè comprèn, doncs, tot el temps de la nostra vida), sinó, sobretot, perquè tots els seus aspectes ?des dels més extraordinaris fins als més ordinaris? volen ser i han de ser manifestació de l\'Esperit de Jesucrist que ens anima. En efecte, des del Baptisme, la nostra ja no és la vida d\'una persona qualsevol: portem la vida de Crist inserida en nosaltres! Per l\'Esperit Sant vessat en els nostres cors, ja no som nosaltres els qui vivim, sinó que és Crist el qui viu en nosaltres. Així és la vida cristiana, perquè és vida plena de Crist, perquè traspua Crist des de les seves més profundes arrels: és aquesta la vida que estem cridats a viure.
El Senyor, quan va venir al món, tot i que «tot el gènere humà tenia el seu lloc, Ell no en tingué: no va trobar lloc entre els homes (...), sinó en la menjadora, entre el bestiar i els animals, i entre les persones més simples i innocents. Per això diu: ?Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l\'home no té on reposar el cap?» (Sant Jeroni). El Senyor trobarà lloc entre nosaltres si deixem que, com Joan Baptista, Ell creixi i nosaltres minvem, és a dir, si deixem créixer Aquell que ja viu en nosaltres, bo i essent dúctils i dòcils al seu Esperit, la font de tota humilitat i innocència.
Dia litúrgic: Dimarts XXVI de durant l'any 27-9-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 9,51-56):
Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem. Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. Però no el volgueren acollir, perquè Ell s'encaminava a Jerusalem. En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li: «Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?». Però Jesús es va girar i els renyà. I se n'anaren en un altre poble.
Comentari:
«Jesús es va girar i els renyà»
Avui, a l'Evangeli contemplem com «Jaume i Joan van dir-li: ‘Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?’. Però Jesús es va girar i els renyà» (Lc 9,54-55). Són defectes dels Apòstols, que el Senyor corregeix.
Conta la història d'un traginer d'aigua de l'Índia que, a l'extrem d'un pal que penjava a l'espatlla, portava dos atuells: l'un era perfecte i l'altra esquerdat i perdia la meitat de l'aigua. Aquest —trist— es mirava l'altre tant perfecte, i avergonyit un dia va dir a l'amo que se sentia miserable perquè a causa de les seves esquerdes li donava només la meitat de l'aigua que podia guanyar amb la seva venda. El traginer li contestà: —Quan tornem a casa mira les flors que creixen a llarg del camí. I va fixar-s'hi: eren flors bellíssimes, però veient que tornava a perdre la meitat de l'aigua, va repetir: —No serveixo, ho faig tot malament. El carregador li digué: —T'has adonat que les flors només creixen en el teu costat del camí? Ja sabia jo de les teves esquerdes i vaig voler treure el costat positiu d'elles, sembrant llavors de flors per on passes i regant-les puc recollir aquestes flors per l'altar de la Mare de Déu. Si no fossis com ets, no hauria estat possible crear aquesta bellesa.
Tots d'alguna manera som atuells esquerdats, però Déu coneix bé els seus fills i ens dona la possibilitat d'aprofitar les esquerdes-defectes per alguna cosa bona. I així l'apòstol Joan —que avui vol destruir—, amb la correcció del Senyor es converteix en l'apòstol de l'amor en les seves cartes. No va desanimar-se amb les correccions, sinó que aprofità el costat positiu del seu caràcter fogós —l'apassionament— per a posar-lo al servei de l'amor. Que nosaltres també sapiguem aprofitar les correccions, les contrarietats —sofriment, fracàs, limitacions— per a “començar i recomençar”, com definia la santedat sant Josepmaria: dòcils a l'Esperit Sant en convertir-nos a Déu i ser instruments seus.
(Lc 9,51-56):
Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem. Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. Però no el volgueren acollir, perquè Ell s'encaminava a Jerusalem. En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li: «Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?». Però Jesús es va girar i els renyà. I se n'anaren en un altre poble.
Comentari:
«Jesús es va girar i els renyà»
Avui, a l'Evangeli contemplem com «Jaume i Joan van dir-li: ‘Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?’. Però Jesús es va girar i els renyà» (Lc 9,54-55). Són defectes dels Apòstols, que el Senyor corregeix.
Conta la història d'un traginer d'aigua de l'Índia que, a l'extrem d'un pal que penjava a l'espatlla, portava dos atuells: l'un era perfecte i l'altra esquerdat i perdia la meitat de l'aigua. Aquest —trist— es mirava l'altre tant perfecte, i avergonyit un dia va dir a l'amo que se sentia miserable perquè a causa de les seves esquerdes li donava només la meitat de l'aigua que podia guanyar amb la seva venda. El traginer li contestà: —Quan tornem a casa mira les flors que creixen a llarg del camí. I va fixar-s'hi: eren flors bellíssimes, però veient que tornava a perdre la meitat de l'aigua, va repetir: —No serveixo, ho faig tot malament. El carregador li digué: —T'has adonat que les flors només creixen en el teu costat del camí? Ja sabia jo de les teves esquerdes i vaig voler treure el costat positiu d'elles, sembrant llavors de flors per on passes i regant-les puc recollir aquestes flors per l'altar de la Mare de Déu. Si no fossis com ets, no hauria estat possible crear aquesta bellesa.
Tots d'alguna manera som atuells esquerdats, però Déu coneix bé els seus fills i ens dona la possibilitat d'aprofitar les esquerdes-defectes per alguna cosa bona. I així l'apòstol Joan —que avui vol destruir—, amb la correcció del Senyor es converteix en l'apòstol de l'amor en les seves cartes. No va desanimar-se amb les correccions, sinó que aprofità el costat positiu del seu caràcter fogós —l'apassionament— per a posar-lo al servei de l'amor. Que nosaltres també sapiguem aprofitar les correccions, les contrarietats —sofriment, fracàs, limitacions— per a “començar i recomençar”, com definia la santedat sant Josepmaria: dòcils a l'Esperit Sant en convertir-nos a Déu i ser instruments seus.
Dia litúrgic: Dilluns XXVI de durant l'any 26-9-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 9,46-50):
En aquell temps, els deixebles començaren a rumiar quin d'ells era el més important. Jesús, que sabia què pensaven dintre seu, va agafar un infant, el posà al seu costat i els digué: «Qui acull aquest infant en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat, perquè el més petit de tots vosaltres, és el més gran».
Aleshores Joan li digué: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres». Jesús els respongué: «No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres».
Comentari:
«El més petit de tots vosaltres, és el més gran»
Avui, camí de Jerusalem cap a la passió, «els deixebles començaren a rumiar quin d'ells era el més important» (Lc 9,46). Cada dia els mitjans de comunicació i també les nostres converses estan plenes de comentaris sobre la importància de les persones: dels altres i de nosaltres mateixos. Aquesta lògica només humana produeix sovint desig de triomf, d'ésser reconegut, apreciat, agraït, i manca de pau, quan aquests reconeixements no arriben.
La resposta de Jesús a aquests pensaments —i potser també comentaris— dels deixebles recorda l'estil dels antics profetes. Abans de les paraules hi ha els gestos. Jesús «va agafar un infant, el posà al seu costat» (Lc 9,47). Després ve l'ensenyament: «El més petit de vosaltres, és el més gran» (Lc 9,48). —Jesús, ¿per què ens costa tant d'acceptar que això no és una utopia per a gent que no està ficada en el tràfec d'una feina intensa, en la qual no manquen els cops d'uns contra d'altres, i que, amb la gràcia teva, ho podem viure tots? Si ho féssim tindríem més pau interior i treballaríem amb més serenitat i alegria.
Aquesta actitud és també la font d'on brolla l'alegria, en veure que altres treballen bé per Déu, amb un estil diferent del nostre, però sempre valent-se del nom de Jesús. Els deixebles volien impedir-ho. En canvi, el Mestre defensa aquelles altres persones. Novament, el fet de sentir-nos fills menuts de Déu ens facilita tenir el cor obert vers tothom i créixer en la pau, la joia i l'agraïment. Aquests ensenyaments han valgut a santa Tereseta de Lisieux el títol de “Doctora de l'Església”: en el seu llibre Història d'una ànima, ella admira el bell jardí de flors, que és l'Església i està contenta en saber-se una petita flor. Al costat dels grans sants —roses i assutzenes— hi ha les petites flors —com les margarites o les violetes— destinades a donar plaer als ulls de Déu, quan Ell fixa el seu esguard en la terra.
(Lc 9,46-50):
En aquell temps, els deixebles començaren a rumiar quin d'ells era el més important. Jesús, que sabia què pensaven dintre seu, va agafar un infant, el posà al seu costat i els digué: «Qui acull aquest infant en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat, perquè el més petit de tots vosaltres, és el més gran».
Aleshores Joan li digué: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres». Jesús els respongué: «No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres».
Comentari:
«El més petit de tots vosaltres, és el més gran»
Avui, camí de Jerusalem cap a la passió, «els deixebles començaren a rumiar quin d'ells era el més important» (Lc 9,46). Cada dia els mitjans de comunicació i també les nostres converses estan plenes de comentaris sobre la importància de les persones: dels altres i de nosaltres mateixos. Aquesta lògica només humana produeix sovint desig de triomf, d'ésser reconegut, apreciat, agraït, i manca de pau, quan aquests reconeixements no arriben.
La resposta de Jesús a aquests pensaments —i potser també comentaris— dels deixebles recorda l'estil dels antics profetes. Abans de les paraules hi ha els gestos. Jesús «va agafar un infant, el posà al seu costat» (Lc 9,47). Després ve l'ensenyament: «El més petit de vosaltres, és el més gran» (Lc 9,48). —Jesús, ¿per què ens costa tant d'acceptar que això no és una utopia per a gent que no està ficada en el tràfec d'una feina intensa, en la qual no manquen els cops d'uns contra d'altres, i que, amb la gràcia teva, ho podem viure tots? Si ho féssim tindríem més pau interior i treballaríem amb més serenitat i alegria.
Aquesta actitud és també la font d'on brolla l'alegria, en veure que altres treballen bé per Déu, amb un estil diferent del nostre, però sempre valent-se del nom de Jesús. Els deixebles volien impedir-ho. En canvi, el Mestre defensa aquelles altres persones. Novament, el fet de sentir-nos fills menuts de Déu ens facilita tenir el cor obert vers tothom i créixer en la pau, la joia i l'agraïment. Aquests ensenyaments han valgut a santa Tereseta de Lisieux el títol de “Doctora de l'Església”: en el seu llibre Història d'una ànima, ella admira el bell jardí de flors, que és l'Església i està contenta en saber-se una petita flor. Al costat dels grans sants —roses i assutzenes— hi ha les petites flors —com les margarites o les violetes— destinades a donar plaer als ulls de Déu, quan Ell fixa el seu esguard en la terra.
Dia litúrgic: Diumenge XXVI (A) de durant l'any 25-9-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 20,28-32):
En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots: «Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir: ‘Fill, vés avui a treballar a la vinya’. Ell li va respondre: ‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi. Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre: ‘De seguida, senyor’. Però no hi va anar.
»Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare?». Li responen: «El primer». Jesús els diu: «Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que Déu vol, però no el vau creure. Els publicans i les prostitutes sí que el van creure; en canvi, vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l'heu cregut».
Comentari:
«Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare?»
Avui contemplem el pare i amo de la vinya tot demanant als seus dos fills: «Fill, vés avui a treballar a la vinya» (Mt 21,29). Un diu que “sí”, i no hi va. L'altre diu “no”, i hi va. Cap dels dos manté la paraula donada.
Certament, el que diu “sí” i es queda a casa no pretén enganyar el seu pare. Simplement, serà cosa de la mandra, no solament de “mandra de fer”, sinó també de reflexionar. El seu lema: “A mi, què m'importa el que vaig dir ahir?”.
Al del “no”, sí que li importa el que havia dit el jorn anterior. Li remou la consciència aquella desatenció amb el seu pare. Del dolor arrenca el coratge per a rectificar. Corregeix la paraula falsa amb el fet cert. “Errare, humanum est?”. Sí, però més humà encara —i més d'acord amb la veritat interior gravada en nosaltres— és rectificar. Malgrat que costi, perquè significa humiliar-se, trepitjar la supèrbia i la vanitat. Alguna vegada haurem viscut moments així: corregir una decisió precipitada, un judici temerari, una valoració injusta... Després, un sospir d'alleugeriment: —Gràcies, Senyor!
«Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu» (Mt 21,31). Sant Joan Crisòstom ressalta el mestratge psicològic del Senyor davant d'aquests “grans sacerdots”: «No els tira per la cara directament: ‘Per què no heu cregut Joan?’, sinó més aviat els confronta —la qual cosa resulta més punyent— amb els publicans i les prostitutes. Així, els reprotxa amb la força palesa dels fets la malícia d'una conducta marcada pels respectes humans i la vanaglòria».
Endinsats ja en l'escena, potser trobarem a faltar la presència d'un tercer fill, avesat a les “mitges tintes”, en el tarannà del qual ens resultaria més fàcil reconèixer-nos-hi i demanar perdó, tot avergonyits. Ens l'inventem —amb el permís del Senyor— i li oïm respondre al pare amb veu apaivagada: ‘Pot ser que sí, pot ser que no...’. I hi ha qui diu haver escoltat el final: ‘El més probable és que potser qui ho sap...’.
(Mt 20,28-32):
En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots: «Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir: ‘Fill, vés avui a treballar a la vinya’. Ell li va respondre: ‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi. Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre: ‘De seguida, senyor’. Però no hi va anar.
»Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare?». Li responen: «El primer». Jesús els diu: «Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que Déu vol, però no el vau creure. Els publicans i les prostitutes sí que el van creure; en canvi, vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l'heu cregut».
Comentari:
«Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare?»
Avui contemplem el pare i amo de la vinya tot demanant als seus dos fills: «Fill, vés avui a treballar a la vinya» (Mt 21,29). Un diu que “sí”, i no hi va. L'altre diu “no”, i hi va. Cap dels dos manté la paraula donada.
Certament, el que diu “sí” i es queda a casa no pretén enganyar el seu pare. Simplement, serà cosa de la mandra, no solament de “mandra de fer”, sinó també de reflexionar. El seu lema: “A mi, què m'importa el que vaig dir ahir?”.
Al del “no”, sí que li importa el que havia dit el jorn anterior. Li remou la consciència aquella desatenció amb el seu pare. Del dolor arrenca el coratge per a rectificar. Corregeix la paraula falsa amb el fet cert. “Errare, humanum est?”. Sí, però més humà encara —i més d'acord amb la veritat interior gravada en nosaltres— és rectificar. Malgrat que costi, perquè significa humiliar-se, trepitjar la supèrbia i la vanitat. Alguna vegada haurem viscut moments així: corregir una decisió precipitada, un judici temerari, una valoració injusta... Després, un sospir d'alleugeriment: —Gràcies, Senyor!
«Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu» (Mt 21,31). Sant Joan Crisòstom ressalta el mestratge psicològic del Senyor davant d'aquests “grans sacerdots”: «No els tira per la cara directament: ‘Per què no heu cregut Joan?’, sinó més aviat els confronta —la qual cosa resulta més punyent— amb els publicans i les prostitutes. Així, els reprotxa amb la força palesa dels fets la malícia d'una conducta marcada pels respectes humans i la vanaglòria».
Endinsats ja en l'escena, potser trobarem a faltar la presència d'un tercer fill, avesat a les “mitges tintes”, en el tarannà del qual ens resultaria més fàcil reconèixer-nos-hi i demanar perdó, tot avergonyits. Ens l'inventem —amb el permís del Senyor— i li oïm respondre al pare amb veu apaivagada: ‘Pot ser que sí, pot ser que no...’. I hi ha qui diu haver escoltat el final: ‘El més probable és que potser qui ho sap...’.
Dia litúrgic: Dissabte XXV de durant l'any 24-9-2011
Santoral 24 de Setembre: La Mare de Déu de la Mercè
Text de l'Evangeli (Lc 9,43b-45): En aquell temps, veient Jesús que tothom s'admirava de tot el que feia, digué als seus deixebles: «Graveu bé aquestes paraules dins vostre: el Fill de l'home ha de ser entregat en mans dels homes». Però ells no entenien què volia dir. Els era amagat el significat d'aquestes paraules. I tenien por de fer-li preguntes sobre això.
Comentari:
«El Fill de l'home ha de ser entregat en mans dels homes»
Avui, més de dos mil anys després, l'anunci de la passió de Jesús continua provocant-nos. Que l'Autor de la Vida anunciï el seu lliurament a mans d'aquells pels quals ha vingut a donar-ho tot és una clara provocació. Hom podria dir que no era necessari, que fou una exageració. Oblidem, una i una altra vegada, el pes que aclapara el cor de Crist, el nostre pecat, el mal més radical, la causa i l'efecte de posar-nos al lloc de Déu. Més encara, de no deixar-nos estimar per Déu, i d'entestar-nos en romandre dins les nostres curtes categories i de la immediatesa de la vida present. Se'ns fa tan necessari reconèixer que som pecadors com necessari és admetre que Déu ens estima en el seu Fill Jesucrist. I tot plegat, som com els deixebles, «ells no entenien què volia dir. Els era amagat el significat d'aquestes paraules. I tenien por de fer-li preguntes sobre això» (Lc 9,45).
Per dir-ho amb una imatge: al Cel podrem trobar tots els vicis i tots els pecats, menys la supèrbia, ja que el superb mai no reconeix el seu pecat i no es deixa perdonar per un Déu que estima fins a morir per nosaltres. I a l'infern podrem trobar totes les virtuts, menys la humilitat, doncs l'humil es coneix tal com és i sap ben bé que sense la gràcia de Déu no pot deixar d'ofendre'l ni pot tampoc correspondre a la seva Bondat.
Una de les claus de la saviesa cristiana és el reconeixement de la grandesa i de la immensitat de l'Amor de Déu, a la vegada que admetem la nostra petitesa i la vilesa del nostre pecat. Tan tardans som d'entendre-ho! El dia que descobrirem que tenim l'Amor de Déu tan a l'abast, aquell dia direm com sant Agustí, amb llàgrimes d'Amor: «Tan tard et vaig estimar, Déu meu!». Aquell dia pot ser avui. Pot ser avui. Pot ser.
Dia litúrgic: Divendres XXV de durant l'any 23-9-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 9,18-22):
Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb Ell. Llavors els preguntà: «Qui diu la gent que sóc jo?». Ells respongueren: «Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes». Ell els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Pere li respongué: «El Messies de Déu». Però Ell els manà severament que no ho diguessin a ningú. Jesús afegí: «Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia».
Comentari:
«Qui diu la gent que sóc jo? I vosaltres, qui dieu que sóc?»
Avui, en l'Evangeli, hi ha dos interrogants que el mateix Mestre fa per a tots. El primer interrogant demana una resposta estadística, aproximada: «Qui diu la gent que sóc jo?» (Lc 9,18). Fa que ens girem al voltant i contemplem com resolen la qüestió els altres: els veïns, els companys de feina, els amics, els familiars més propers... Mirem l'entorn i ens sentim més o menys responsables o propers —depèn dels casos— d'algunes d'aquestes respostes que formulen els qui tenen a veure amb nosaltres i amb el nostre àmbit, “la gent”... I la resposta ens diu molt, ens informa, ens situa i fa que ens adonem d'allò que desitgen, necessiten, busquen els qui viuen al nostre costat. Ens ajuda a sintonitzar, a descobrir un punt de trobada amb l'altre per anar més enllà...
Hi ha una segona interrogació que demana per nosaltres: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» (Lc 9,20). Esdevé una qüestió fonamental que truca a la porta, que pidola de cadascú: una adhesió o un rebuig; una veneració o una indiferència; caminar amb Ell i en Ell o finalitzar un atansament de simple simpatia... Aquesta qüestió és delicada, és determinant perquè ens afecta. Què diuen el nostres llavis i les nostres actituds? Volem ser fidels a Aquell que és i dóna sentit al nostre ésser? Hi ha en nosaltres una sincera disposició a seguir-lo en els camins de la vida? Estem disposats a acompanyar-lo a la Jerusalem de la creu i de la glòria?
«És un camí de creu i resurrecció (...). La creu és exaltació de Crist. Ho digué Ell mateix: ‘Quan seré enlairat, atrauré tothom cap a mi’. (...) La creu, doncs, és glòria i exaltació de Crist» (Sant Andreu de Creta). Disponibles per avançar cap a Jerusalem? Només amb Ell i en Ell, veritat?
(Lc 9,18-22):
Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb Ell. Llavors els preguntà: «Qui diu la gent que sóc jo?». Ells respongueren: «Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes». Ell els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Pere li respongué: «El Messies de Déu». Però Ell els manà severament que no ho diguessin a ningú. Jesús afegí: «Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia».
Comentari:
«Qui diu la gent que sóc jo? I vosaltres, qui dieu que sóc?»
Avui, en l'Evangeli, hi ha dos interrogants que el mateix Mestre fa per a tots. El primer interrogant demana una resposta estadística, aproximada: «Qui diu la gent que sóc jo?» (Lc 9,18). Fa que ens girem al voltant i contemplem com resolen la qüestió els altres: els veïns, els companys de feina, els amics, els familiars més propers... Mirem l'entorn i ens sentim més o menys responsables o propers —depèn dels casos— d'algunes d'aquestes respostes que formulen els qui tenen a veure amb nosaltres i amb el nostre àmbit, “la gent”... I la resposta ens diu molt, ens informa, ens situa i fa que ens adonem d'allò que desitgen, necessiten, busquen els qui viuen al nostre costat. Ens ajuda a sintonitzar, a descobrir un punt de trobada amb l'altre per anar més enllà...
Hi ha una segona interrogació que demana per nosaltres: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» (Lc 9,20). Esdevé una qüestió fonamental que truca a la porta, que pidola de cadascú: una adhesió o un rebuig; una veneració o una indiferència; caminar amb Ell i en Ell o finalitzar un atansament de simple simpatia... Aquesta qüestió és delicada, és determinant perquè ens afecta. Què diuen el nostres llavis i les nostres actituds? Volem ser fidels a Aquell que és i dóna sentit al nostre ésser? Hi ha en nosaltres una sincera disposició a seguir-lo en els camins de la vida? Estem disposats a acompanyar-lo a la Jerusalem de la creu i de la glòria?
«És un camí de creu i resurrecció (...). La creu és exaltació de Crist. Ho digué Ell mateix: ‘Quan seré enlairat, atrauré tothom cap a mi’. (...) La creu, doncs, és glòria i exaltació de Crist» (Sant Andreu de Creta). Disponibles per avançar cap a Jerusalem? Només amb Ell i en Ell, veritat?
Dia litúrgic: Dijous XXV de durant l'any 22-9-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 9,7-9):
En aquell temps, el tetrarca Herodes va sentir parlar de tot el que succeïa, i estava intrigat, perquè alguns deien que Joan havia ressuscitat d'entre els morts; d'altres, que Elies s'havia aparegut; i d'altres, que havia ressuscitat un dels antics profetes. Herodes va dir: «A Joan, jo el vaig fer decapitar. Però, qui és aquest de qui sento a dir tot això?». I tenia ganes de veure Jesús.
Comentari:
«I tenia ganes de veure Jesús»
Avui el text de l'Evangeli ens diu que Herodes volia veure Jesús (cf. Lc 9,9). Aquest desig de veure Jesús li brolla de la curiositat. Hom parlava molt de Jesús pels miracles que realitzava al seu pas. Moltes persones parlaven d'Ell. L'actuació de Jesús va fer recordar al poble diverses figures de profetes: Elies, Joan Baptista, etc. Però, per tractar-se d'una simple curiositat, aquest desig no transcendeix pas. Per això, quan Herodes el veu no li causa cap impressió (cf. Lc 23,8-11). El seu desig s'esvaeix en veure'l cara a cara, perquè Jesús no vol respondre les seves preguntes. Aquest silenci de Jesús el delata com a corrupte i depravat.
Nosaltres, com Herodes, segurament hem sentit, alguna vegada, el desig de veure Jesús. Però ja no tenim el Jesús de carn i ossos com el tenia Herodes, tanmateix, tenim altres presències de Jesús. Vull remarcar per a tu dues d'elles.
En primer lloc, la tradició de l'Església ha fet dels dijous un dia per excel·lència per veure Jesús en l'Eucaristia. Són molts els llocs on avui està exposat Jesús-Eucaristia. «L'adoració eucarística és una forma essencial de ser amb el Senyor. En la sagrada custòdia està present el veritable tresor, sempre esperant per nosaltres: no hi és allí per Ell, sinó per nosaltres» (Benet XVI). —Atansa't-hi perquè t'enlluerni amb la seva presència.
Per al segon cas podríem fer referència a una cançó popular, que diu: «És amb nosaltres i no el coneixem». Jesús és present en tants i tants germans nostres que han estat marginats, que pateixen i no tenen ningú que “els vulgui veure”. En la seva encíclica Déu és Amor, diu el Papa Benet XVI: «L'amor al proïsme arrelat en l'amor a Déu és sobretot una tasca per a cada fidel, però ho és també per a tota la comunitat eclesial». Així, doncs, Jesús t'està esperant, amb els braços oberts et rep en totes dues situacions. ¡Apropa't!
(Lc 9,7-9):
En aquell temps, el tetrarca Herodes va sentir parlar de tot el que succeïa, i estava intrigat, perquè alguns deien que Joan havia ressuscitat d'entre els morts; d'altres, que Elies s'havia aparegut; i d'altres, que havia ressuscitat un dels antics profetes. Herodes va dir: «A Joan, jo el vaig fer decapitar. Però, qui és aquest de qui sento a dir tot això?». I tenia ganes de veure Jesús.
Comentari:
«I tenia ganes de veure Jesús»
Avui el text de l'Evangeli ens diu que Herodes volia veure Jesús (cf. Lc 9,9). Aquest desig de veure Jesús li brolla de la curiositat. Hom parlava molt de Jesús pels miracles que realitzava al seu pas. Moltes persones parlaven d'Ell. L'actuació de Jesús va fer recordar al poble diverses figures de profetes: Elies, Joan Baptista, etc. Però, per tractar-se d'una simple curiositat, aquest desig no transcendeix pas. Per això, quan Herodes el veu no li causa cap impressió (cf. Lc 23,8-11). El seu desig s'esvaeix en veure'l cara a cara, perquè Jesús no vol respondre les seves preguntes. Aquest silenci de Jesús el delata com a corrupte i depravat.
Nosaltres, com Herodes, segurament hem sentit, alguna vegada, el desig de veure Jesús. Però ja no tenim el Jesús de carn i ossos com el tenia Herodes, tanmateix, tenim altres presències de Jesús. Vull remarcar per a tu dues d'elles.
En primer lloc, la tradició de l'Església ha fet dels dijous un dia per excel·lència per veure Jesús en l'Eucaristia. Són molts els llocs on avui està exposat Jesús-Eucaristia. «L'adoració eucarística és una forma essencial de ser amb el Senyor. En la sagrada custòdia està present el veritable tresor, sempre esperant per nosaltres: no hi és allí per Ell, sinó per nosaltres» (Benet XVI). —Atansa't-hi perquè t'enlluerni amb la seva presència.
Per al segon cas podríem fer referència a una cançó popular, que diu: «És amb nosaltres i no el coneixem». Jesús és present en tants i tants germans nostres que han estat marginats, que pateixen i no tenen ningú que “els vulgui veure”. En la seva encíclica Déu és Amor, diu el Papa Benet XVI: «L'amor al proïsme arrelat en l'amor a Déu és sobretot una tasca per a cada fidel, però ho és també per a tota la comunitat eclesial». Així, doncs, Jesús t'està esperant, amb els braços oberts et rep en totes dues situacions. ¡Apropa't!
Dia litúrgic: 21 de Setembre: Sant Mateu, apòstol ievangelista
Text de l'Evangeli
(Mt 9,9-13):
En aquell temps, mentre se n'anava, Jesús veié tot passant un home que es deia Mateu, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué: «Segueix-me». Ell s'aixecà i el va seguir. Després, mentre era a taula a casa seva, van acudir-hi molts publicans i altres pecadors i es posaren a taula amb Jesús i els seus deixebles. Quan els fariseus ho veieren, digueren als deixebles: «Per què el vostre mestre menja amb els publicans i els pecadors?». Jesús ho va sentir i digué: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors».
Comentari:
«No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors»
Avui celebrem la festa de l'apòstol i evangelista sant Mateu. Ell mateix ens explica en el seu Evangeli la seva conversió. Estava assegut al lloc on recapten impostos i Jesús l'invità a seguir-lo. Mateu —diu l'Evangeli— «s'aixecà i el va seguir» (Mt 9,9). Amb Mateu arriba al grup dels Dotze un home totalment diferent dels altres apòstols, tant per la seva formació com per la seva posició social i riquesa. El seu pare el va fer estudiar economia per tal de poder fixar el preu del blat i del vi, dels peixos que li portarien Pere i Andreu i els fills de Zebedeu i el de les perles precioses de què parla l'Evangeli.
El seu ofici, el de recaptador d'impostos, era mal vist. Els qui l'exercien eren considerats publicans i pecadors. Estava al servei del rei Herodes, senyor de la Galilea, un rei odiat pel seu poble i que el Nou Testament ens el presenta com un adúlter, l'assassí de Joan Baptista i el qui va escarnir Jesús el Divendres Sant. Què pensaria Mateu quan anava a rendir comptes al rei Herodes? La conversió de Mateu devia suposar un veritable alliberament, com ho demostra el banquet al que va invitar els publicans i pecadors. Fou la seva manera de demostrar l'agraïment al Mestre per haver pogut sortir d'una situació miserable i trobar la veritable felicitat. Sant Beda el Venerable, tot comentant la conversió de Mateu, escriu: «La conversió d'un cobrador d'impostos donà exemple de penitència i d'indulgència a altres cobradors d'impostos i pecadors (...). En el primer instant de la seva conversió, atreu cap a Ell, que és tant com dir cap a la salvació, tota una colla de pecadors».
En la seva conversió es fa present la misericòrdia de Déu com ho palesen les paraules de Jesús davant la crítica dels fariseus: «El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors» (Mt 9,13).
(Mt 9,9-13):
En aquell temps, mentre se n'anava, Jesús veié tot passant un home que es deia Mateu, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué: «Segueix-me». Ell s'aixecà i el va seguir. Després, mentre era a taula a casa seva, van acudir-hi molts publicans i altres pecadors i es posaren a taula amb Jesús i els seus deixebles. Quan els fariseus ho veieren, digueren als deixebles: «Per què el vostre mestre menja amb els publicans i els pecadors?». Jesús ho va sentir i digué: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors».
Comentari:
«No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors»
Avui celebrem la festa de l'apòstol i evangelista sant Mateu. Ell mateix ens explica en el seu Evangeli la seva conversió. Estava assegut al lloc on recapten impostos i Jesús l'invità a seguir-lo. Mateu —diu l'Evangeli— «s'aixecà i el va seguir» (Mt 9,9). Amb Mateu arriba al grup dels Dotze un home totalment diferent dels altres apòstols, tant per la seva formació com per la seva posició social i riquesa. El seu pare el va fer estudiar economia per tal de poder fixar el preu del blat i del vi, dels peixos que li portarien Pere i Andreu i els fills de Zebedeu i el de les perles precioses de què parla l'Evangeli.
El seu ofici, el de recaptador d'impostos, era mal vist. Els qui l'exercien eren considerats publicans i pecadors. Estava al servei del rei Herodes, senyor de la Galilea, un rei odiat pel seu poble i que el Nou Testament ens el presenta com un adúlter, l'assassí de Joan Baptista i el qui va escarnir Jesús el Divendres Sant. Què pensaria Mateu quan anava a rendir comptes al rei Herodes? La conversió de Mateu devia suposar un veritable alliberament, com ho demostra el banquet al que va invitar els publicans i pecadors. Fou la seva manera de demostrar l'agraïment al Mestre per haver pogut sortir d'una situació miserable i trobar la veritable felicitat. Sant Beda el Venerable, tot comentant la conversió de Mateu, escriu: «La conversió d'un cobrador d'impostos donà exemple de penitència i d'indulgència a altres cobradors d'impostos i pecadors (...). En el primer instant de la seva conversió, atreu cap a Ell, que és tant com dir cap a la salvació, tota una colla de pecadors».
En la seva conversió es fa present la misericòrdia de Déu com ho palesen les paraules de Jesús davant la crítica dels fariseus: «El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors» (Mt 9,13).
Dia litúrgic: Dimarts XXV de durant l'any
Text de l'Evangeli
(Lc 8,19-21):
En aquell temps, la mare i els germans de Jesús van arribar on Ell era, però hi havia tanta gent que no se li podien acostar. Algú li va dir: «La teva mare i els teus germans són aquí fora, que et volen veure». Ell els respongué: «La meva mare i els meus germans són els qui escolten la paraula de Déu i la compleixen».
Comentari:
«La meva mare i els meus germans són els qui escolten la paraula de Déu i la compleixen»
Avui llegim un passatge preciós de l'Evangeli. Jesús no fa cap ofensa a la seva mare, ja que Ella és la primera en escoltar la Paraula de Déu i d'Ella neix el qui és la Paraula. Al mateix temps és la que amb més perfecció va complir el voler de Déu: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38), li respon a l'àngel en l'Anunciació.
Jesús ens diu el que ens cal per a esdevenir, també nosaltres, familiars seus: «Els qui escolten...» (Lc 8,21) i per a escoltar cal que ens apropem com els seus familiars, els quals arribaren on Ell era; però no se li podien acostar per la gentada que hi havia. Fan l'esforç d'apropar se; serà bo que ens preguntem si lluitem i procurem vèncer els obstacles que anem trobant a l'hora d'atansar-nos a la Paraula de Déu. ¿Dedico, cada dia, uns minuts a llegir, escoltar i meditar la Sagrada Escriptura? Sant Tomàs d'Aquino ens recorda que «cal que meditem contínuament la Paraula de Déu (...); aquesta meditació ajuda poderosament en la lluita contra el pecat».
I, finalment, complir la Paraula. No és suficient escoltar la Paraula; cal que la complim si volem ser de la família de Déu. Cal posar en pràctica allò que ens diu! Per això serà bo que ens preguntem si només obeeixo quan allò que se'm demana em ve de gust o és relativament fàcil, i, al contrari, si quan és l'hora de renunciar al benestar, a la pròpia fama, als béns materials o al temps que disposo per l'esbarjo..., poso en un parèntesi la Paraula fins que vinguin més ben donades. Demanem a la Verge Maria que com Ella escoltem i complim la Paraula de Déu i anar així pel camí que duu a la felicitat per sempre.
(Lc 8,19-21):
En aquell temps, la mare i els germans de Jesús van arribar on Ell era, però hi havia tanta gent que no se li podien acostar. Algú li va dir: «La teva mare i els teus germans són aquí fora, que et volen veure». Ell els respongué: «La meva mare i els meus germans són els qui escolten la paraula de Déu i la compleixen».
Comentari:
«La meva mare i els meus germans són els qui escolten la paraula de Déu i la compleixen»
Avui llegim un passatge preciós de l'Evangeli. Jesús no fa cap ofensa a la seva mare, ja que Ella és la primera en escoltar la Paraula de Déu i d'Ella neix el qui és la Paraula. Al mateix temps és la que amb més perfecció va complir el voler de Déu: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38), li respon a l'àngel en l'Anunciació.
Jesús ens diu el que ens cal per a esdevenir, també nosaltres, familiars seus: «Els qui escolten...» (Lc 8,21) i per a escoltar cal que ens apropem com els seus familiars, els quals arribaren on Ell era; però no se li podien acostar per la gentada que hi havia. Fan l'esforç d'apropar se; serà bo que ens preguntem si lluitem i procurem vèncer els obstacles que anem trobant a l'hora d'atansar-nos a la Paraula de Déu. ¿Dedico, cada dia, uns minuts a llegir, escoltar i meditar la Sagrada Escriptura? Sant Tomàs d'Aquino ens recorda que «cal que meditem contínuament la Paraula de Déu (...); aquesta meditació ajuda poderosament en la lluita contra el pecat».
I, finalment, complir la Paraula. No és suficient escoltar la Paraula; cal que la complim si volem ser de la família de Déu. Cal posar en pràctica allò que ens diu! Per això serà bo que ens preguntem si només obeeixo quan allò que se'm demana em ve de gust o és relativament fàcil, i, al contrari, si quan és l'hora de renunciar al benestar, a la pròpia fama, als béns materials o al temps que disposo per l'esbarjo..., poso en un parèntesi la Paraula fins que vinguin més ben donades. Demanem a la Verge Maria que com Ella escoltem i complim la Paraula de Déu i anar així pel camí que duu a la felicitat per sempre.
Dia litúrgic: Dilluns XXV de durant l'any 19-9-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 8,16-18):
En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Quan algú encén una llàntia, no la tapa amb un gerro o la posa sota el llit, sinó que la col·loca en el portallànties perquè els qui entren en vegin la claror. No hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de saber i no s'hagi de conèixer. Mireu, doncs, com escolteu. Perquè al qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que es pensa que li queda».
Comentari:
«Col·loca la llum en el portallànties perquè els qui entren en vegin la claror»
Avui, aquest Evangeli tan breu és ric en temes que atreuen la nostra atenció. En primer lloc, “donar llum”: tot és patent als ulls de Déu! Segon gran tema: les Gràcies van en enfilall, la fidelitat a una n'atreu d'altres: «Gratia pro Gratia» (Jn 1,16). En fi, llenguatge humà per a coses divines i perdurables.
Llum pels qui entren a l'Església! Les mares cristianes han ensenyat des de segles, a cau d'orella als seus fills amb paraules expressives, però sobretot ho han fet amb la “llum” del seu bon exemple. També han sembrat amb el típic seny popular i evangèlic, comprimit en molts adagis, plens tant de saviesa com de fe. Un d'ells és aquest: «Cal donar llum i no fum». Sant Mateu ens diu: «(...) perquè faci llum a tots els qui són a casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres obres bones i glorificaran el vostre Pare del Cel» (Mt 5,15-16).
El nostre examen de consciència en el cap tard de la jornada és comparat al botiguer que repassa el calaix per a veure el fruit del seu treball. No comença preguntant: —Quant he perdut avui? Mes aviat demana: —Què he guanyat avui? I acte seguit: —Com puc guanyar més demà, què puc fer per millorar? El recompte del nostre dia acaba amb acció de gràcies i, per contrast, amb un acte de dolor d'amor. —Em dol no haver estimat més i espero amb il·lusió, demà estrenar el nou dia per a plaure més a Nostre Senyor, que sempre em veu, m'acompanya i que tant m'estima. —Vull donar més llum i disminuir el fum del foc del meu amor.
En les vetlles familiars, els pares i avis han forjat —i forgen— la personalitat i la pietat dels infants d'avui i homes del demà. Val la pena! És urgent! Maria, Estel del matí, Verge de l'alba que precedeix la Llum del Sol-Jesús, ens guia i dóna la mà. «Oh Verge feliç! És impossible que es perdi aquell en qui vós heu posat la vostra mirada» (Sant Anselm).
(Lc 8,16-18):
En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Quan algú encén una llàntia, no la tapa amb un gerro o la posa sota el llit, sinó que la col·loca en el portallànties perquè els qui entren en vegin la claror. No hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de saber i no s'hagi de conèixer. Mireu, doncs, com escolteu. Perquè al qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que es pensa que li queda».
Comentari:
«Col·loca la llum en el portallànties perquè els qui entren en vegin la claror»
Avui, aquest Evangeli tan breu és ric en temes que atreuen la nostra atenció. En primer lloc, “donar llum”: tot és patent als ulls de Déu! Segon gran tema: les Gràcies van en enfilall, la fidelitat a una n'atreu d'altres: «Gratia pro Gratia» (Jn 1,16). En fi, llenguatge humà per a coses divines i perdurables.
Llum pels qui entren a l'Església! Les mares cristianes han ensenyat des de segles, a cau d'orella als seus fills amb paraules expressives, però sobretot ho han fet amb la “llum” del seu bon exemple. També han sembrat amb el típic seny popular i evangèlic, comprimit en molts adagis, plens tant de saviesa com de fe. Un d'ells és aquest: «Cal donar llum i no fum». Sant Mateu ens diu: «(...) perquè faci llum a tots els qui són a casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres obres bones i glorificaran el vostre Pare del Cel» (Mt 5,15-16).
El nostre examen de consciència en el cap tard de la jornada és comparat al botiguer que repassa el calaix per a veure el fruit del seu treball. No comença preguntant: —Quant he perdut avui? Mes aviat demana: —Què he guanyat avui? I acte seguit: —Com puc guanyar més demà, què puc fer per millorar? El recompte del nostre dia acaba amb acció de gràcies i, per contrast, amb un acte de dolor d'amor. —Em dol no haver estimat més i espero amb il·lusió, demà estrenar el nou dia per a plaure més a Nostre Senyor, que sempre em veu, m'acompanya i que tant m'estima. —Vull donar més llum i disminuir el fum del foc del meu amor.
En les vetlles familiars, els pares i avis han forjat —i forgen— la personalitat i la pietat dels infants d'avui i homes del demà. Val la pena! És urgent! Maria, Estel del matí, Verge de l'alba que precedeix la Llum del Sol-Jesús, ens guia i dóna la mà. «Oh Verge feliç! És impossible que es perdi aquell en qui vós heu posat la vostra mirada» (Sant Anselm).
Dia litúrgic: Diumenge XXV (A) de durant l'any 18-9-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 20,1-16):
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. Després de fer tractes amb ells per un jornal d'un denari, els envià a la seva propietat. Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d'altres que s'estaven a la plaça sense feina i els digué: ‘Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just’. Ells hi van anar.
»Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d'altres i els digué: ‘Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?’. Ells li responen: ‘És que ningú no ens ha llogat’. Els diu: ‘Aneu també vosaltres a la meva vinya’.
»Quan va arribar el vespre, l'amo de la vinya va dir a l'encarregat: ‘Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers’. Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. Mentre cobraven, protestaven contra el propietari i deien: ‘Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor’. L'amo va respondre a un d'aquests: ‘Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? Doncs pren el que és teu i vés-te'n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?’. Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers».
Comentari:
«¿És que tens enveja perquè jo sóc generós?»
Avui l'evangelista continua fent la descripció del Regne de Déu segons el mestratge de Jesús, i que és proclamat durant aquests diumenges d'estiu en les nostres assemblees eucarístiques.
En el fons del relat d'avui, la vinya, imatge profètica del poble d'Israel en el Primer Testament, i ara del nou poble de Déu que neix del costat obert del Senyor a la creu. La qüestió: la pertinença a aquest poble, que ve donada per una crida personal a cadascú: «No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres» (Jn 15,16), i per la voluntat del Pare del cel, de fer extensiva aquesta crida a tots els homes, mogut per la seva voluntat generosa de salvació.
Ressalta, en aquesta paràbola, la protesta dels treballadors de primera hora. Són la imatge paral·lela del germà gran de la paràbola del fill pròdig. Els qui viuen la seva feina pel Regne de Déu (el treball a la vinya) com una càrrega feixuga («hem hagut de suportar tot el pes de la jornada»: Mt 20,12) i no pas com un privilegi que Déu els fa; no treballen des del goig filial sinó amb el malhumor dels servents.
Per ells la fe és quelcom que lliga i esclavitza, i, calladament, envegen els qui “viuen la vida”, ja que conceben la consciència cristiana com un fre, i no pas com unes ales que donen volada divina a la vida humana. Pensen que és millor romandre desocupats espiritualment, més que no pas viure a la llum de la paraula de Déu. Senten que la salvació els és deguda i en són gelosos. Contrasta notablement el seu esperit mesquí amb la generositat del Pare, que «vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (1Tm 2,4), i per això crida a la seva vinya, «Ell que és bo per a tothom, i estima entranyablement tot el que ha creat» (Sl 144,9).
(Mt 20,1-16):
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. Després de fer tractes amb ells per un jornal d'un denari, els envià a la seva propietat. Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d'altres que s'estaven a la plaça sense feina i els digué: ‘Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just’. Ells hi van anar.
»Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d'altres i els digué: ‘Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?’. Ells li responen: ‘És que ningú no ens ha llogat’. Els diu: ‘Aneu també vosaltres a la meva vinya’.
»Quan va arribar el vespre, l'amo de la vinya va dir a l'encarregat: ‘Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers’. Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. Mentre cobraven, protestaven contra el propietari i deien: ‘Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor’. L'amo va respondre a un d'aquests: ‘Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? Doncs pren el que és teu i vés-te'n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?’. Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers».
Comentari:
«¿És que tens enveja perquè jo sóc generós?»
Avui l'evangelista continua fent la descripció del Regne de Déu segons el mestratge de Jesús, i que és proclamat durant aquests diumenges d'estiu en les nostres assemblees eucarístiques.
En el fons del relat d'avui, la vinya, imatge profètica del poble d'Israel en el Primer Testament, i ara del nou poble de Déu que neix del costat obert del Senyor a la creu. La qüestió: la pertinença a aquest poble, que ve donada per una crida personal a cadascú: «No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres» (Jn 15,16), i per la voluntat del Pare del cel, de fer extensiva aquesta crida a tots els homes, mogut per la seva voluntat generosa de salvació.
Ressalta, en aquesta paràbola, la protesta dels treballadors de primera hora. Són la imatge paral·lela del germà gran de la paràbola del fill pròdig. Els qui viuen la seva feina pel Regne de Déu (el treball a la vinya) com una càrrega feixuga («hem hagut de suportar tot el pes de la jornada»: Mt 20,12) i no pas com un privilegi que Déu els fa; no treballen des del goig filial sinó amb el malhumor dels servents.
Per ells la fe és quelcom que lliga i esclavitza, i, calladament, envegen els qui “viuen la vida”, ja que conceben la consciència cristiana com un fre, i no pas com unes ales que donen volada divina a la vida humana. Pensen que és millor romandre desocupats espiritualment, més que no pas viure a la llum de la paraula de Déu. Senten que la salvació els és deguda i en són gelosos. Contrasta notablement el seu esperit mesquí amb la generositat del Pare, que «vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (1Tm 2,4), i per això crida a la seva vinya, «Ell que és bo per a tothom, i estima entranyablement tot el que ha creat» (Sl 144,9).
Dia litúrgic: Dissabte XXIV de durant l'any 17-9-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 8,4-15):
En aquell temps, es reuní una gran gentada entorn de Jesús i hi acudien de totes les poblacions. Ell els digué, valent-se d'una paràbola: «Un sembrador va sortir a sembrar la seva llavor. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí i fou trepitjada, o bé els ocells se la van menjar. Una altra part va caure a la roca; però, quan la planta començava a créixer, es va assecar, perquè no tenia saó. Una altra part va caure entre els cards; els cards van créixer al mateix temps i l'ofegaren. Una altra part de les llavors va caure en terra bona, va créixer i va donar fruit fins al cent per u. I, acabat de dir això, exclamà: «Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti».
Els seus deixebles li preguntaven què volia dir aquella paràbola. Ell respongué: «A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del seu Regne; als altres, en canvi, se'ls parla en paràboles, per tal que mirin bé, però no hi vegin; escoltin, però no entenguin.
»La paràbola vol dir això: La llavor és la paraula de Déu. Els d'arran del camí són els qui l'escolten, però després ve el diable i s'enduu la paraula del seu cor perquè no creguin i no se salvin. Els de la llavor que cau a la roca són els qui escolten la paraula i l'acullen amb alegria, però no tenen cap arrel: creuen només per un moment, i a l'hora de la prova es fan enrere. La llavor que cau enmig dels cards són els qui escolten, però les preocupacions, les riqueses i els plaers de la vida els arrosseguen i acaben per ofegar-los, i no arriben a donar fruit madur. La llavor que cau en terra bona són els qui escolten la paraula amb un cor bo i generós, la retenen i amb perseverança arriben a donar fruit.
Comentari:
«La llavor que cau en terra bona són els qui amb perseverança arriben a donar fruit»
Avui, Jesús ens parla d'un sembrador que «va sortir a sembrar la seva llavor» (Lc 8,5) i aquella llavor no era altra cosa que «la Paraula de Déu». Però «els cards van créixer (...) i l'ofegaren» (Lc 8,7).
De cards, en tenim de moltes menes. «La llavor que cau enmig dels cards són els qui escolten, però les preocupacions, les riqueses i els plaers de la vida els arrosseguen i acaben per ofegar-los, i no arriben a donar fruit madur» (Lc 8,14).
—Senyor, és que en tinc jo la culpa de tenir preocupacions? Prou que voldria no tenir-ne, però me'n venen per tots costats! No entenc per què m'han de privar de la vostra Paraula, si no són pecat, ni vici, ni defecte.
—Perquè oblides que Jo sóc el teu Pare i et fas esclau d'un demà que no saps si t'ha d'arribar!
«Si visquéssim més confiats en la Providència divina, segurs —amb una fe ben ferma!— d'aquesta protecció diària que mai no ens falta, quantes preocupacions o inquietuds ens estalviaríem! Desapareixerien tot de quimeres que, en boca de Jesús, són pròpies dels pagans, dels homes mundans (cf. Lc 12,30), de les persones que són mancades de sentit sobrenatural (...). Jo voldria gravar al foc en la vostra ment —ens diu sant Josepmaria— que tenim tots els motius per caminar amb optimisme per aquesta terra, amb l'ànima ben deseixida de tantes coses que semblen imprescindibles, ja que prou sap el vostre Pare què necessiteu! (cf. Lc 12,30), i Ell proveirà».
Digué David: «Deixa en mans del Senyor el teu destí, i ell et mantindrà» (Sl 54,23). Així ho feu sant Josep durant la gran prova: rumià, consultà, resà, prengué una resolució i ho deixà tot en mans de Déu. Quan l'Àngel va venir —comenta Mn. Ballarín—, no gosà despertar-lo i li parlà en somnis.
En fi, «Jo no haig de tenir més preocupacions que la teva Glòria..., en una paraula, el teu Amor» (Sant Josepmaria).
(Lc 8,4-15):
En aquell temps, es reuní una gran gentada entorn de Jesús i hi acudien de totes les poblacions. Ell els digué, valent-se d'una paràbola: «Un sembrador va sortir a sembrar la seva llavor. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí i fou trepitjada, o bé els ocells se la van menjar. Una altra part va caure a la roca; però, quan la planta començava a créixer, es va assecar, perquè no tenia saó. Una altra part va caure entre els cards; els cards van créixer al mateix temps i l'ofegaren. Una altra part de les llavors va caure en terra bona, va créixer i va donar fruit fins al cent per u. I, acabat de dir això, exclamà: «Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti».
Els seus deixebles li preguntaven què volia dir aquella paràbola. Ell respongué: «A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del seu Regne; als altres, en canvi, se'ls parla en paràboles, per tal que mirin bé, però no hi vegin; escoltin, però no entenguin.
»La paràbola vol dir això: La llavor és la paraula de Déu. Els d'arran del camí són els qui l'escolten, però després ve el diable i s'enduu la paraula del seu cor perquè no creguin i no se salvin. Els de la llavor que cau a la roca són els qui escolten la paraula i l'acullen amb alegria, però no tenen cap arrel: creuen només per un moment, i a l'hora de la prova es fan enrere. La llavor que cau enmig dels cards són els qui escolten, però les preocupacions, les riqueses i els plaers de la vida els arrosseguen i acaben per ofegar-los, i no arriben a donar fruit madur. La llavor que cau en terra bona són els qui escolten la paraula amb un cor bo i generós, la retenen i amb perseverança arriben a donar fruit.
Comentari:
«La llavor que cau en terra bona són els qui amb perseverança arriben a donar fruit»
Avui, Jesús ens parla d'un sembrador que «va sortir a sembrar la seva llavor» (Lc 8,5) i aquella llavor no era altra cosa que «la Paraula de Déu». Però «els cards van créixer (...) i l'ofegaren» (Lc 8,7).
De cards, en tenim de moltes menes. «La llavor que cau enmig dels cards són els qui escolten, però les preocupacions, les riqueses i els plaers de la vida els arrosseguen i acaben per ofegar-los, i no arriben a donar fruit madur» (Lc 8,14).
—Senyor, és que en tinc jo la culpa de tenir preocupacions? Prou que voldria no tenir-ne, però me'n venen per tots costats! No entenc per què m'han de privar de la vostra Paraula, si no són pecat, ni vici, ni defecte.
—Perquè oblides que Jo sóc el teu Pare i et fas esclau d'un demà que no saps si t'ha d'arribar!
«Si visquéssim més confiats en la Providència divina, segurs —amb una fe ben ferma!— d'aquesta protecció diària que mai no ens falta, quantes preocupacions o inquietuds ens estalviaríem! Desapareixerien tot de quimeres que, en boca de Jesús, són pròpies dels pagans, dels homes mundans (cf. Lc 12,30), de les persones que són mancades de sentit sobrenatural (...). Jo voldria gravar al foc en la vostra ment —ens diu sant Josepmaria— que tenim tots els motius per caminar amb optimisme per aquesta terra, amb l'ànima ben deseixida de tantes coses que semblen imprescindibles, ja que prou sap el vostre Pare què necessiteu! (cf. Lc 12,30), i Ell proveirà».
Digué David: «Deixa en mans del Senyor el teu destí, i ell et mantindrà» (Sl 54,23). Així ho feu sant Josep durant la gran prova: rumià, consultà, resà, prengué una resolució i ho deixà tot en mans de Déu. Quan l'Àngel va venir —comenta Mn. Ballarín—, no gosà despertar-lo i li parlà en somnis.
En fi, «Jo no haig de tenir més preocupacions que la teva Glòria..., en una paraula, el teu Amor» (Sant Josepmaria).
Dia litúrgic: Divendres XXIV de durant l'any 16-9-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 8,1-3):
En aquell temps, Jesús passava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la Bona Nova del Regne de Déu. L'acompanyaven els Dotze i algunes dones que havien estat curades d'esperits malignes i de malalties: Maria, l'anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la muller de Cuses, administrador d'Herodes, Susanna i moltes altres, que els proveïen amb els seus béns.
Comentari:
«Jesús passava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la bona nova»
Avui, ens fixem a l'Evangeli en el que seria una jornada corrent dels tres anys de vida pública de Jesús. Sant Lluc ens ho narra amb poques paraules: «Jesús passava per cada vila i per cada poble, predicant i anunciant la Bona Nova» (Lc 8,1). És el que contemplem en el tercer misteri de Llum del Sant Rosari.
Comentant aquest misteri diu el Papa Joan Pau II: «Misteri de llum és la predicació amb la que Jesús anuncia l'arribada del Regne de Déu i convida a la conversió, perdonant els pecats del qui s'acosta a Ell amb fe humil, iniciant així el misteri de misericòrdia que Ell continuarà exercint fins a la fi del món, especialment a través del sagrament de la Reconciliació confiat a l'Església».
Jesús continua passant prop nostre oferint-nos els seus béns sobrenaturals: quan fem oració, quan llegim i meditem l'Evangeli per a conèixer-lo i estimar-lo més i imitar la seva vida, quan rebem algun sagrament, especialment l'Eucaristia i la Penitència, quan ens dediquem amb esforç i constància en la feina de cada dia, quan tractem amb la família, els amics o els veïns, quan ajudem a aquella persona necessitada materialment o espiritual, quan descansem o ens divertim... En totes aquestes circumstàncies podem trobar Jesús i seguir-lo com aquells dotze i aquelles santes dones.
Però, a més a més, cada u de nosaltres som cridats per Déu a ser també “Jesús que passa”, a parlar —amb les nostres obres i les nostres paraules— als qui tractem de la fe que omple de sentit la nostra existència, de l'esperança que ens mou a seguir endavant pels camins de la vida fiats del Senyor, i de la caritat que guia tot el nostre actuar.
La primera a seguir Jesús i a “ser Jesús” és Maria. ¡Que ella amb el seu exemple i la seva intercessió ens hi ajudi!
(Lc 8,1-3):
En aquell temps, Jesús passava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la Bona Nova del Regne de Déu. L'acompanyaven els Dotze i algunes dones que havien estat curades d'esperits malignes i de malalties: Maria, l'anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la muller de Cuses, administrador d'Herodes, Susanna i moltes altres, que els proveïen amb els seus béns.
Comentari:
«Jesús passava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la bona nova»
Avui, ens fixem a l'Evangeli en el que seria una jornada corrent dels tres anys de vida pública de Jesús. Sant Lluc ens ho narra amb poques paraules: «Jesús passava per cada vila i per cada poble, predicant i anunciant la Bona Nova» (Lc 8,1). És el que contemplem en el tercer misteri de Llum del Sant Rosari.
Comentant aquest misteri diu el Papa Joan Pau II: «Misteri de llum és la predicació amb la que Jesús anuncia l'arribada del Regne de Déu i convida a la conversió, perdonant els pecats del qui s'acosta a Ell amb fe humil, iniciant així el misteri de misericòrdia que Ell continuarà exercint fins a la fi del món, especialment a través del sagrament de la Reconciliació confiat a l'Església».
Jesús continua passant prop nostre oferint-nos els seus béns sobrenaturals: quan fem oració, quan llegim i meditem l'Evangeli per a conèixer-lo i estimar-lo més i imitar la seva vida, quan rebem algun sagrament, especialment l'Eucaristia i la Penitència, quan ens dediquem amb esforç i constància en la feina de cada dia, quan tractem amb la família, els amics o els veïns, quan ajudem a aquella persona necessitada materialment o espiritual, quan descansem o ens divertim... En totes aquestes circumstàncies podem trobar Jesús i seguir-lo com aquells dotze i aquelles santes dones.
Però, a més a més, cada u de nosaltres som cridats per Déu a ser també “Jesús que passa”, a parlar —amb les nostres obres i les nostres paraules— als qui tractem de la fe que omple de sentit la nostra existència, de l'esperança que ens mou a seguir endavant pels camins de la vida fiats del Senyor, i de la caritat que guia tot el nostre actuar.
La primera a seguir Jesús i a “ser Jesús” és Maria. ¡Que ella amb el seu exemple i la seva intercessió ens hi ajudi!
Dia litúrgic: 15 de Setembre: La Mare de Déu dels Dolors
Text de l'Evangeli
(Lc 2,33-35):
En aquell temps, el pare de Jesús i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'Ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts».
Comentari:
«Una espasa et traspassarà l'ànima»
Avui, en la festa de la Mare de Déu dels Dolors, escoltem una frase esfereïdora en boca de l'ancià Simeó: «I a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima» (Lc 2,35). Afirmació que, pel context, no apunta únicament a la passió de Jesucrist, sinó al seu ministeri, que provocarà una divisió en el poble d'Israel, i per tant un dolor intern en Maria. Al llarg de la vida pública de Jesús, Maria experimentà el sofriment pel fet de veure Jesús rebutjat per les autoritats del poble i amenaçat de mort.
Maria, com tot deixeble de Jesús, ha d'aprendre a situar en un altre context les relacions familiars. També Ella ha de deixar el Fill a causa de l'Evangeli (cf. Mt 19,29), i ha d'aprendre a no valorar el Crist segons la carn, tot i que segons la carn havia nascut d'Ella. També Ella ha de crucificar la seva carn (cf. Ga 5,24) per a poder-se anar transformant a imatge de Jesucrist. Però el moment fort del sofriment de Maria, allà on ella viu més intensament la creu és el moment de la crucifixió i la mort de Jesús.
També en el dolor, Maria és el model de perseverança en la doctrina evangèlica tot participant dels sofriments del Crist amb la paciència (cf. Regla de sant Benet, Pròleg 50). Ho ha fet tota la seva vida, i sobretot en el moment del Calvari. Aquí esdevé tipus i model per a tot cristià. Perquè ha estat estretament unida a la mort de Crist, també ho està després a la seva resurrecció (cf. Rm 6,5). La perseverança de Maria en el dolor, per fer la voluntat del Pare, li val una nova irradiació en bé de l'Església i de la Humanitat. Maria ens precedeix en el camí de la fe i del seguiment del Crist. I l'Esperit Sant ens condueix a participar amb Ella d'aquesta gran aventura.
(Lc 2,33-35):
En aquell temps, el pare de Jesús i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'Ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts».
Comentari:
«Una espasa et traspassarà l'ànima»
Avui, en la festa de la Mare de Déu dels Dolors, escoltem una frase esfereïdora en boca de l'ancià Simeó: «I a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima» (Lc 2,35). Afirmació que, pel context, no apunta únicament a la passió de Jesucrist, sinó al seu ministeri, que provocarà una divisió en el poble d'Israel, i per tant un dolor intern en Maria. Al llarg de la vida pública de Jesús, Maria experimentà el sofriment pel fet de veure Jesús rebutjat per les autoritats del poble i amenaçat de mort.
Maria, com tot deixeble de Jesús, ha d'aprendre a situar en un altre context les relacions familiars. També Ella ha de deixar el Fill a causa de l'Evangeli (cf. Mt 19,29), i ha d'aprendre a no valorar el Crist segons la carn, tot i que segons la carn havia nascut d'Ella. També Ella ha de crucificar la seva carn (cf. Ga 5,24) per a poder-se anar transformant a imatge de Jesucrist. Però el moment fort del sofriment de Maria, allà on ella viu més intensament la creu és el moment de la crucifixió i la mort de Jesús.
També en el dolor, Maria és el model de perseverança en la doctrina evangèlica tot participant dels sofriments del Crist amb la paciència (cf. Regla de sant Benet, Pròleg 50). Ho ha fet tota la seva vida, i sobretot en el moment del Calvari. Aquí esdevé tipus i model per a tot cristià. Perquè ha estat estretament unida a la mort de Crist, també ho està després a la seva resurrecció (cf. Rm 6,5). La perseverança de Maria en el dolor, per fer la voluntat del Pare, li val una nova irradiació en bé de l'Església i de la Humanitat. Maria ens precedeix en el camí de la fe i del seguiment del Crist. I l'Esperit Sant ens condueix a participar amb Ella d'aquesta gran aventura.
Dia litúrgic: 14 de Setembre: L'Exaltació de la SantaCreu
Text de l'Evangeli
(Jn 3,13-17):
En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell qui n'ha baixat, el Fill de l'home. I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en Ell vida eterna. Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'Ell».
Comentari:
«Perquè tots els qui creuen tinguin en Ell vida Eterna»
Avui, l'Evangeli és una profecia, és a dir, un esguard en l'espill de la realitat que ens endinsa en la seva veritat més enllà del que ens diuen els nostres sentits: la Creu, la Santa Creu de Jesucrist és el Tron del Salvador. Per això, Jesús afirma que «el Fill de l'home ha de ser enlairat» (Jn 3,14).
Prou sabem que la creu era el suplici més atroç i vergonyós del seu temps. Exaltar la Santa Creu no deixaria de ser un cinisme si no fos perquè allà hi penja el Crucificat. La creu, sense el Redemptor, és pur cinisme; amb el Fill de l'Home és el nou arbre de la Saviesa. Jesucrist «en oferir-se lliurement a la passió» de la Creu ha obert el sentit i el destí del nostre viure: pujar amb Ell a la Santa Creu per obrir els braços i el cor al Do de Déu, en un intercanvi admirable. També aquí ens cal escoltar la veu del Pare, des del cel estant: «Tu ets el meu Fill (...), en tu m'he complagut» (Mc 1,11). Trobar-nos crucificats amb Jesús i ressuscitar amb Ell: heus ací el perquè de tot plegat! Hi ha esperança, hi ha sentit, hi ha eternitat, hi ha vida! No estem bojos els cristians quan en la Vetlla Pasqual, de manera solemne, és a dir, en el Pregó pasqual, cantem lloança del pecat original: «Oh!, culpa sortosa, que ens has merescut tan gran Redemptor», que amb el seu dolor ha imprès “sentit” al dolor.
«Mireu l'arbre de la creu, on penjà el Salvador del món: veniu i adoreu-lo» (Liturgia del Divendres Sant). Si aconseguim superar l'escàndol i la follia de Crist crucificat no hi ha més que adorar-lo i agrair-li el seu Do. I cercar decididament la Santa Creu en la nostra vida, per omplir-nos de la certesa que, «per Ell, amb Ell i en Ell», la nostra donació serà transformada, en mans del Pare, per l'Esperit Sant, en vida eterna: «Vessada per vosaltres i per tots els homes en remissió dels pecats».
(Jn 3,13-17):
En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell qui n'ha baixat, el Fill de l'home. I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en Ell vida eterna. Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'Ell».
Comentari:
«Perquè tots els qui creuen tinguin en Ell vida Eterna»
Avui, l'Evangeli és una profecia, és a dir, un esguard en l'espill de la realitat que ens endinsa en la seva veritat més enllà del que ens diuen els nostres sentits: la Creu, la Santa Creu de Jesucrist és el Tron del Salvador. Per això, Jesús afirma que «el Fill de l'home ha de ser enlairat» (Jn 3,14).
Prou sabem que la creu era el suplici més atroç i vergonyós del seu temps. Exaltar la Santa Creu no deixaria de ser un cinisme si no fos perquè allà hi penja el Crucificat. La creu, sense el Redemptor, és pur cinisme; amb el Fill de l'Home és el nou arbre de la Saviesa. Jesucrist «en oferir-se lliurement a la passió» de la Creu ha obert el sentit i el destí del nostre viure: pujar amb Ell a la Santa Creu per obrir els braços i el cor al Do de Déu, en un intercanvi admirable. També aquí ens cal escoltar la veu del Pare, des del cel estant: «Tu ets el meu Fill (...), en tu m'he complagut» (Mc 1,11). Trobar-nos crucificats amb Jesús i ressuscitar amb Ell: heus ací el perquè de tot plegat! Hi ha esperança, hi ha sentit, hi ha eternitat, hi ha vida! No estem bojos els cristians quan en la Vetlla Pasqual, de manera solemne, és a dir, en el Pregó pasqual, cantem lloança del pecat original: «Oh!, culpa sortosa, que ens has merescut tan gran Redemptor», que amb el seu dolor ha imprès “sentit” al dolor.
«Mireu l'arbre de la creu, on penjà el Salvador del món: veniu i adoreu-lo» (Liturgia del Divendres Sant). Si aconseguim superar l'escàndol i la follia de Crist crucificat no hi ha més que adorar-lo i agrair-li el seu Do. I cercar decididament la Santa Creu en la nostra vida, per omplir-nos de la certesa que, «per Ell, amb Ell i en Ell», la nostra donació serà transformada, en mans del Pare, per l'Esperit Sant, en vida eterna: «Vessada per vosaltres i per tots els homes en remissió dels pecats».
Dia litúrgic: Dimarts XXIV de durant l'any 13-11-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 7,11-17):
En aquell temps, Jesús se n'anà en un poble anomenat Naïm. L'acompanyaven els seus deixebles i molta gent. Quan s'acostava a l'entrada del poble, duien a enterrar un mort, fill únic d'una dona que era viuda. Molta gent del poble acompanyava la mare. Així que el Senyor la va veure, se'n va compadir i li digué: «No ploris». Després s'acostà al fèretre i el va tocar. Els qui el portaven s'aturaren. Ell digué: «Jove, aixeca't». El mort va incorporar-se i començà a parlar. I Jesús el va donar a la seva mare. Tothom va quedar esglaiat i glorificaven Déu dient: «Un gran profeta ha sorgit entre nosaltres». I també: «Déu ha visitat el seu poble». L'anomenada de Jesús s'escampà per tot el país dels jueus i per totes les regions veïnes.
Comentari:
«Jove, aixeca’t»
Avui, dues comitives es troben. Una comitiva que acompanya la mort i un altra que acompanya la vida. Una pobra vídua, seguida pels familiars i els amics, portava el seu fill cap el cementiri i, de sobte, veu molta gent que anava amb Jesús. Les dues comitives es creuen i s'aturen, i Jesús diu a la mare que anava a enterrar el seu fill: «No ploris» (Lc 7,13). La gent es queda mirant Jesús, que no es indiferent al dolor i al sofriment d'aquella pobra mare, sinó tot el contrari, es compadeix i li retorna el fill a la vida. I és que trobar Jesús és trobar la vida, puix Jesús va dir d'Ell mateix: «Jo sóc la resurrecció i la vida» (Jn 11,25). Sant Brauli de Saragossa escriu: «L'esperança de la resurrecció ens ha de confortar, perquè els que perdem aquí, els veurem en el cel».
Amb la lectura del fragment de l'Evangeli que ens parla de la resurrecció del jove de Naïm, podria remarcar la divinitat de Jesús i insistir en ella, dient que solament Déu pot tornar la vida a un jove; però avui preferiria posar de relleu la seva humanitat, perquè no veiem Jesús com un ésser llunyà, com un personatge molt diferent de nosaltres, o com algú tan excessivament important que no ens inspiri la confiança que ens pot inspirar un bon amic
Els cristians hem de saber imitar Jesús. Hem de demanar a Déu la gràcia de ser Crist per als altres. ¡Tant de bo que les persones que ens vegin, puguin contemplar una imatge de Jesús a la terra! Els qui veien sant Francesc d'Asís, per exemple, veien la imatge de Jesús. Els sants són aquells que porten Jesús en les seves paraules i obres, i imiten la seva manera de fer i la seva bondat. La nostra societat necessita de sants i tu en pots ser un en el teu ambient.
(Lc 7,11-17):
En aquell temps, Jesús se n'anà en un poble anomenat Naïm. L'acompanyaven els seus deixebles i molta gent. Quan s'acostava a l'entrada del poble, duien a enterrar un mort, fill únic d'una dona que era viuda. Molta gent del poble acompanyava la mare. Així que el Senyor la va veure, se'n va compadir i li digué: «No ploris». Després s'acostà al fèretre i el va tocar. Els qui el portaven s'aturaren. Ell digué: «Jove, aixeca't». El mort va incorporar-se i començà a parlar. I Jesús el va donar a la seva mare. Tothom va quedar esglaiat i glorificaven Déu dient: «Un gran profeta ha sorgit entre nosaltres». I també: «Déu ha visitat el seu poble». L'anomenada de Jesús s'escampà per tot el país dels jueus i per totes les regions veïnes.
Comentari:
«Jove, aixeca’t»
Avui, dues comitives es troben. Una comitiva que acompanya la mort i un altra que acompanya la vida. Una pobra vídua, seguida pels familiars i els amics, portava el seu fill cap el cementiri i, de sobte, veu molta gent que anava amb Jesús. Les dues comitives es creuen i s'aturen, i Jesús diu a la mare que anava a enterrar el seu fill: «No ploris» (Lc 7,13). La gent es queda mirant Jesús, que no es indiferent al dolor i al sofriment d'aquella pobra mare, sinó tot el contrari, es compadeix i li retorna el fill a la vida. I és que trobar Jesús és trobar la vida, puix Jesús va dir d'Ell mateix: «Jo sóc la resurrecció i la vida» (Jn 11,25). Sant Brauli de Saragossa escriu: «L'esperança de la resurrecció ens ha de confortar, perquè els que perdem aquí, els veurem en el cel».
Amb la lectura del fragment de l'Evangeli que ens parla de la resurrecció del jove de Naïm, podria remarcar la divinitat de Jesús i insistir en ella, dient que solament Déu pot tornar la vida a un jove; però avui preferiria posar de relleu la seva humanitat, perquè no veiem Jesús com un ésser llunyà, com un personatge molt diferent de nosaltres, o com algú tan excessivament important que no ens inspiri la confiança que ens pot inspirar un bon amic
Els cristians hem de saber imitar Jesús. Hem de demanar a Déu la gràcia de ser Crist per als altres. ¡Tant de bo que les persones que ens vegin, puguin contemplar una imatge de Jesús a la terra! Els qui veien sant Francesc d'Asís, per exemple, veien la imatge de Jesús. Els sants són aquells que porten Jesús en les seves paraules i obres, i imiten la seva manera de fer i la seva bondat. La nostra societat necessita de sants i tu en pots ser un en el teu ambient.
Dia litúrgic: Dilluns XXIV de durant l'any 12-9-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 7,1-10):
En aquell temps, quan Jesús hagué acabat de dir totes aquestes paraules davant el poble que l'escoltava, va entrar a Cafarnaüm. El criat d'un centurió estava malalt, a punt de morir. El centurió l'apreciava molt i, quan sentí parlar de Jesús, li va enviar alguns notables dels jueus a demanar-li que vingués a salvar el seu criat. Quan arribaren on era Jesús, el suplicaven amb insistència dient: «Es mereix que li concedeixis això, perquè estima el nostre poble i és ell qui ens ha construït la sinagoga».
Jesús se n'anà amb ells. No era gaire lluny de la casa, quan el centurió li va enviar uns amics a dir-li: «Senyor, no et molestis: jo no sóc digne que entris a casa meva, i per això ni tan sols m'he considerat digne de venir a trobar-te; digues una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè jo mateix, que estic sota les ordres d'un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: ‘Vés-te'n’, i se'n va, i a un altre: ‘Vine’, i ve, i al meu criat li mano: ‘Fes això’, i ho fa».
Quan Jesús ho sentí, es va omplir d'admiració per aquell home; es girà cap a la gent que el seguia i digué: «Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe».Quan els enviats tornaren a la casa van trobar que el criat estava restablert.
Comentari:
«Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe»
Avui, ens enfrontem amb una pregunta interessant. Per quina raó el centurió de l'Evangeli no anà personalment a trobar Jesús i, en canvi, envià alguns notables dels jueus per endavant amb la demanda que vingués a salvar el seu criat? El mateix centurió respon per nosaltres en el passatge evangèlic: «Senyor, ni tan sols m'he considerat digne de venir a trobar-te; digues una paraula i el meu criat es posarà bo» (Lc 7,7).
Aquell centurió posseïa la virtut de la fe en creure que Jesús podria fer el miracle —si així ho volia— només amb la seva divina voluntat. La fe li feia creure que, prescindint d'allà on Jesús pogués trobar-se, Ell podria sanar el criat malalt. Aquell centurió estava ben convençut que cap distància no podria impedir o deturar Jesucrist, si volia dur a bon terme el seu treball de salvació.
Nosaltres també som cridats a tenir la mateixa fe en les nostres vides. Hi ha vegades que podem ésser temptats a creure que Jesús és lluny i no escolta els nostres precs. La fe, però, il·lumina les nostres ments i els nostres cors fent-nos creure que Jesús s'hi troba sempre a prop, per tal d'ajudar-nos. De fet, la presència sanativa de Jesús a l'Eucaristia ha de ser el nostre recordatori permanent que Jesús és sempre prop nostre. Sant Agustí, amb ulls de fe, hi creia en aquesta realitat: «El que veiem és el pa i el calze; això és el que els teus ulls et senyalen. Però, allò que la teva fe t'obliga a acceptar és que el pa és el Cos de Jesucrist i en el calze s'hi troba la sang de Jesucrist».
La fe il·lumina les nostres ments per fer-nos veure la presència de Jesús al bell mig de nosaltres. I, com aquell centurió, direm, «Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva» (Lc 7,6). Per tant, si ens humiliem davant el nostre Senyor i Salvador, Ell ve i s'apropa per a curar-nos. Tanmateix deixem Jesús penetrar el nostre esperit, a casa nostra, per tal de curar i enfortir la nostra fe i per a dur-nos cap a la vida eterna.
(Lc 7,1-10):
En aquell temps, quan Jesús hagué acabat de dir totes aquestes paraules davant el poble que l'escoltava, va entrar a Cafarnaüm. El criat d'un centurió estava malalt, a punt de morir. El centurió l'apreciava molt i, quan sentí parlar de Jesús, li va enviar alguns notables dels jueus a demanar-li que vingués a salvar el seu criat. Quan arribaren on era Jesús, el suplicaven amb insistència dient: «Es mereix que li concedeixis això, perquè estima el nostre poble i és ell qui ens ha construït la sinagoga».
Jesús se n'anà amb ells. No era gaire lluny de la casa, quan el centurió li va enviar uns amics a dir-li: «Senyor, no et molestis: jo no sóc digne que entris a casa meva, i per això ni tan sols m'he considerat digne de venir a trobar-te; digues una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè jo mateix, que estic sota les ordres d'un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: ‘Vés-te'n’, i se'n va, i a un altre: ‘Vine’, i ve, i al meu criat li mano: ‘Fes això’, i ho fa».
Quan Jesús ho sentí, es va omplir d'admiració per aquell home; es girà cap a la gent que el seguia i digué: «Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe».Quan els enviats tornaren a la casa van trobar que el criat estava restablert.
Comentari:
«Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe»
Avui, ens enfrontem amb una pregunta interessant. Per quina raó el centurió de l'Evangeli no anà personalment a trobar Jesús i, en canvi, envià alguns notables dels jueus per endavant amb la demanda que vingués a salvar el seu criat? El mateix centurió respon per nosaltres en el passatge evangèlic: «Senyor, ni tan sols m'he considerat digne de venir a trobar-te; digues una paraula i el meu criat es posarà bo» (Lc 7,7).
Aquell centurió posseïa la virtut de la fe en creure que Jesús podria fer el miracle —si així ho volia— només amb la seva divina voluntat. La fe li feia creure que, prescindint d'allà on Jesús pogués trobar-se, Ell podria sanar el criat malalt. Aquell centurió estava ben convençut que cap distància no podria impedir o deturar Jesucrist, si volia dur a bon terme el seu treball de salvació.
Nosaltres també som cridats a tenir la mateixa fe en les nostres vides. Hi ha vegades que podem ésser temptats a creure que Jesús és lluny i no escolta els nostres precs. La fe, però, il·lumina les nostres ments i els nostres cors fent-nos creure que Jesús s'hi troba sempre a prop, per tal d'ajudar-nos. De fet, la presència sanativa de Jesús a l'Eucaristia ha de ser el nostre recordatori permanent que Jesús és sempre prop nostre. Sant Agustí, amb ulls de fe, hi creia en aquesta realitat: «El que veiem és el pa i el calze; això és el que els teus ulls et senyalen. Però, allò que la teva fe t'obliga a acceptar és que el pa és el Cos de Jesucrist i en el calze s'hi troba la sang de Jesucrist».
La fe il·lumina les nostres ments per fer-nos veure la presència de Jesús al bell mig de nosaltres. I, com aquell centurió, direm, «Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva» (Lc 7,6). Per tant, si ens humiliem davant el nostre Senyor i Salvador, Ell ve i s'apropa per a curar-nos. Tanmateix deixem Jesús penetrar el nostre esperit, a casa nostra, per tal de curar i enfortir la nostra fe i per a dur-nos cap a la vida eterna.
Dia litúrgic: Diumenge XXIV (A) de durant l'any 11-9-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 18,21-35):
En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set. Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: ‘Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot’. Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.
»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient: ‘Paga'm el que em deus’. El company se li va llançar als peus i li suplicava: ‘Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré’. Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute.
»Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué: ‘Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?’. I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute. Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà».
Comentari:
«¿Quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci?»
Avui, en l'Evangeli, Pere consulta Jesús sobre un tema molt concret que segueix present en el cor de moltes persones: fa la pregunta sobre el límit del perdó. La resposta és que no existeix aquest límit: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set» (Mt 18,22). Per tal d'explicar aquesta realitat, Jesús usa una paràbola. La pregunta del rei centra el tema de la paràbola: «¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?» (Mt 18,33).
El perdó és un do, una gràcia que procedeix de l'amor i de la misericòrdia de Déu. Per Jesús, el perdó no té límits, sempre que el penediment sigui sincer i veritable. Però exigeix obrir el cor a la conversió, és a dir, obrar amb els altres segons els criteris de Déu.
El pecat greu ens aparta de Déu (cf. Catecisme de l'Església Catòlica n. 1470). El vehicle ordinari per a rebre el perdó d'aquest pecat greu de part de Déu és el sagrament de la Penitència, i l'acte del penitent que el corona és la satisfacció. Les obres pròpies que manifesten la satisfacció són el signe del compromís personal —que el cristià ha assumit davant Déu— de començar una nova existència, tot reparant en la mesura del que és possible els danys causats al proïsme.
No hi pot haver perdó del pecat sense un mínim de satisfacció, la finalitat de la qual és: 1. Evitar esllavissar-se envers altres pecats més greus; 2. Rebutjar el pecat (ja que les penes satisfactòries són com un fre i fan que el penitent esdevingui més prudent i curós); 3. Foragitar amb actes virtuosos els mals hàbits contrets amb el malviure; 4. Assemblar-nos al Crist.
Tal com explicà sant Tomàs d'Aquino, l'home és deutor de Déu pels beneficis rebuts, i pels pecats comesos. Pels primers ha de tributar adoració i acció de gràcies; i, pels segons, satisfacció. L'home de la paràbola no estigué disposat a realitzar allò segon, per la qual cosa esdevingué incapaç de rebre el perdó.
(Mt 18,21-35):
En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set. Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: ‘Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot’. Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.
»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient: ‘Paga'm el que em deus’. El company se li va llançar als peus i li suplicava: ‘Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré’. Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute.
»Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué: ‘Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?’. I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute. Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà».
Comentari:
«¿Quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci?»
Avui, en l'Evangeli, Pere consulta Jesús sobre un tema molt concret que segueix present en el cor de moltes persones: fa la pregunta sobre el límit del perdó. La resposta és que no existeix aquest límit: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set» (Mt 18,22). Per tal d'explicar aquesta realitat, Jesús usa una paràbola. La pregunta del rei centra el tema de la paràbola: «¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?» (Mt 18,33).
El perdó és un do, una gràcia que procedeix de l'amor i de la misericòrdia de Déu. Per Jesús, el perdó no té límits, sempre que el penediment sigui sincer i veritable. Però exigeix obrir el cor a la conversió, és a dir, obrar amb els altres segons els criteris de Déu.
El pecat greu ens aparta de Déu (cf. Catecisme de l'Església Catòlica n. 1470). El vehicle ordinari per a rebre el perdó d'aquest pecat greu de part de Déu és el sagrament de la Penitència, i l'acte del penitent que el corona és la satisfacció. Les obres pròpies que manifesten la satisfacció són el signe del compromís personal —que el cristià ha assumit davant Déu— de començar una nova existència, tot reparant en la mesura del que és possible els danys causats al proïsme.
No hi pot haver perdó del pecat sense un mínim de satisfacció, la finalitat de la qual és: 1. Evitar esllavissar-se envers altres pecats més greus; 2. Rebutjar el pecat (ja que les penes satisfactòries són com un fre i fan que el penitent esdevingui més prudent i curós); 3. Foragitar amb actes virtuosos els mals hàbits contrets amb el malviure; 4. Assemblar-nos al Crist.
Tal com explicà sant Tomàs d'Aquino, l'home és deutor de Déu pels beneficis rebuts, i pels pecats comesos. Pels primers ha de tributar adoració i acció de gràcies; i, pels segons, satisfacció. L'home de la paràbola no estigué disposat a realitzar allò segon, per la qual cosa esdevingué incapaç de rebre el perdó.
Dia litúrgic: Dissabte XXIII de durant l'any 10-9-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 6,43-49):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es veremen raïms de les bardisses. L'home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l'home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca.
»Per què em dieu ‘Senyor, Senyor’, i no feu el que jo dic? Jo us diré a qui s'assembla tothom qui ve a escoltar les meves paraules i les compleix. S'assembla a un home que construïa una casa; va cavar i va enfondir fins que assentà el fonament sobre roca. Quan vingué la inundació, el riu va envestir contra aquella casa, però no la pogué somoure, perquè estava ben edificada. Però el qui escolta les meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home que va construir una casa al pla de terra, sense fonaments. El riu la va envestir, i de seguida es va ensorrar: la destrucció d'aquella casa fou completa».
Comentari:
«Cada arbre es coneix pel seu fruit»
Avui, el Senyor ens sorprèn fent “publicitat” de si mateix. No és la meva intenció “escandalitzar” ningú amb aquesta afirmació. És la nostra publicitat terrenal el que empetiteix les coses grans i sobrenaturals. És el prometre, per exemple, que dins d'unes setmanes una persona grassa podrà perdre almenys cinc o sis quilos usant un determinat “producte-trampa” (o altres promeses miraculoses per l'estil) el que ens fa mirar la publicitat amb ulls de sospita. Però, quan un té un “producte” garantit al cent per cent, y —com el cas del Senyor— no ven res a canvi de diners, sinó que solament ens demana que el creguem tot prenent-lo com a guia i model d'un precís estil de vida, aleshores aquesta “publicitat” no ens ha de sorprendre i ens semblarà la més lícita del món. ¿No ha estat Jesús el més gran “publicista” en dir-nos de si mateix «Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida?» (Jn 14,6)?
Avui afirma que «qui ve a escoltar les meves paraules i les compleix» és prudent, i «s'assembla a un home que construïa una casa; va cavar i va enfondir fins que assentà el fonament sobre roca» (Lc 6,47-48), de manera que obté una construcció sòlida i ferma, capaç d'afrontar els cops del mal temps. Si, pel contrari, qui edifica no té aquesta prudència, finirà per trobar-se davant d'un munt de pedres derruïdes, i, si ell mateix era a l'interior de la casa en el moment del xoc de la pluja, podrà perdre no solament la casa, sinó a més la seva pròpia vida.
No n'hi ha prou, però, amb apropar-se a Jesús, sinó que cal escoltar amb la màxima atenció els seus ensenyaments i, sobretot, posar-los en pràctica, perquè fins i tot el curiós s'apropa a Ell, i també l'heretge, l'estudiós d'història o de filologia... Però serà solament apropant-nos i, per damunt de tot, practicant la doctrina de Jesús com aixecarem l'edifici de la santedat cristiana, per a l'exemple dels fidels pelegrins i per a la glòria de l'Església celestial.
(Lc 6,43-49):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es veremen raïms de les bardisses. L'home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l'home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca.
»Per què em dieu ‘Senyor, Senyor’, i no feu el que jo dic? Jo us diré a qui s'assembla tothom qui ve a escoltar les meves paraules i les compleix. S'assembla a un home que construïa una casa; va cavar i va enfondir fins que assentà el fonament sobre roca. Quan vingué la inundació, el riu va envestir contra aquella casa, però no la pogué somoure, perquè estava ben edificada. Però el qui escolta les meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home que va construir una casa al pla de terra, sense fonaments. El riu la va envestir, i de seguida es va ensorrar: la destrucció d'aquella casa fou completa».
Comentari:
«Cada arbre es coneix pel seu fruit»
Avui, el Senyor ens sorprèn fent “publicitat” de si mateix. No és la meva intenció “escandalitzar” ningú amb aquesta afirmació. És la nostra publicitat terrenal el que empetiteix les coses grans i sobrenaturals. És el prometre, per exemple, que dins d'unes setmanes una persona grassa podrà perdre almenys cinc o sis quilos usant un determinat “producte-trampa” (o altres promeses miraculoses per l'estil) el que ens fa mirar la publicitat amb ulls de sospita. Però, quan un té un “producte” garantit al cent per cent, y —com el cas del Senyor— no ven res a canvi de diners, sinó que solament ens demana que el creguem tot prenent-lo com a guia i model d'un precís estil de vida, aleshores aquesta “publicitat” no ens ha de sorprendre i ens semblarà la més lícita del món. ¿No ha estat Jesús el més gran “publicista” en dir-nos de si mateix «Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida?» (Jn 14,6)?
Avui afirma que «qui ve a escoltar les meves paraules i les compleix» és prudent, i «s'assembla a un home que construïa una casa; va cavar i va enfondir fins que assentà el fonament sobre roca» (Lc 6,47-48), de manera que obté una construcció sòlida i ferma, capaç d'afrontar els cops del mal temps. Si, pel contrari, qui edifica no té aquesta prudència, finirà per trobar-se davant d'un munt de pedres derruïdes, i, si ell mateix era a l'interior de la casa en el moment del xoc de la pluja, podrà perdre no solament la casa, sinó a més la seva pròpia vida.
No n'hi ha prou, però, amb apropar-se a Jesús, sinó que cal escoltar amb la màxima atenció els seus ensenyaments i, sobretot, posar-los en pràctica, perquè fins i tot el curiós s'apropa a Ell, i també l'heretge, l'estudiós d'història o de filologia... Però serà solament apropant-nos i, per damunt de tot, practicant la doctrina de Jesús com aixecarem l'edifici de la santedat cristiana, per a l'exemple dels fidels pelegrins i per a la glòria de l'Església celestial.
Dia litúrgic: 8 de Setembre: El Naixement de la Verge Maria
Text de l'Evangeli
(Mt 1,1-16.18-23):
Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham. Abraham va ser el pare d'Isaac; Isaac, de Jacob; Jacob, de Judà i els seus germans; Judà va ser el pare de Fares i Zara, nascuts de Tamar; Fares va ser el pare d'Hesron; Hesron, d'Aram; Aram, d'Amminadab; Amminadab, de Naasson; Naasson, de Salmon; Salmon va ser el pare de Booz, nascut de Rahab; Booz va ser el pare d'Obed, nascut de Rut; Obed va ser el pare de Jessè; Jessè va ser el pare de David, el rei.
David va ser el pare de Salomó, nascut de la muller d'Uries; Salomó va ser el pare de Roboam; Roboam, d'Abies; Abies, d'Asà; Asà, de Josafat; Josafat, de Joram; Joram, d'Ozies; Ozies, de Jotam; Jotam, d'Acaz; Acaz, d'Ezequies; Ezequies, de Manassès; Manassès, d'Amon; Amon, de Josies; Josies va ser el pare de Jeconies i els seus germans. En aquell temps hi hagué la deportació a Babilònia.
Després de la deportació de Babilònia, Jeconies va ser el pare de Salatiel; Salatiel, de Zorobabel; Zorobabel, d'Abihud; Abihud, d'Eliaquim; Eliaquim, d'Azor; Azor, de Sadoc; Sadoc, d'Aquim; Aquim, d'Eliüd; Eliüd, d'Eleazar; Eleazar, de Matan; Matan, de Jacob, i Jacob va ser el pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Messies. En total, doncs, són catorze les generacions des d'Abraham fins a David; catorze, des de David fins a la deportació de Babilònia, i catorze, des de la deportació de Babilònia fins al Messies.
El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, Ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial. Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que Ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè Ell salvarà dels pecats el seu poble». Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel», que vol dir “Déu amb nosaltres”.
Comentari:
«La Verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel»
Avui, la genealogia de Jesús, el Salvador que havia de venir i néixer de Maria, ens mostra com l'obra de Déu està entreteixida en la història humana, i com Déu actua en el secret i el silenci de cada dia. Alhora, veiem la seva serietat en acomplir les seves promeses. Fins i tot Rut i Rahab (cf. Mt 1,5), estrangeres convertides a la fe en l'únic Déu (i Rahab era una prostituta!), són avantpassades del Salvador.
L'Esperit Sant, que havia de fer en Maria l'encarnació del Fill, penetrà, doncs, en la nostra història des de molt lluny, des de molt aviat, i hi fressà una ruta fins a arribar a Maria de Natzaret i, a través d'Ella, al seu fill Jesús. «La Verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel» (Mt 1,23). ¡Com havien de ser de delicades espiritualment les entranyes de Maria, el seu cor i la seva voluntat, per a atreure l'atenció del Pare i fer-la esdevenir mare del “Déu-amb-els-homes”, Ell que havia de portar la llum i la gràcia sobrenaturals per a la salvació de tots. Tot, en aquesta obra ens porta a contemplar, admirar i adorar, en la pregària, la grandesa, la generositat i la senzillesa de l'acció divina, que enalteix i rescatarà la nostra estirp humana implicant-s'hi d'una manera personal.
Més enllà, en l'Evangeli d'avui, veiem com fou notificat a Maria que portaria Déu, el Salvador del Poble. I pensem que aquesta noia, verge i mare de Jesús, havia de ser alhora la nostra mare. Aquesta especial elecció de Maria, «beneïda entre totes les dones» (Lc 1,42), fa que ens admirem de la tendresa de Déu en la seva manera de procedir; perquè no ens redimí —per a dir-ho així— “a distància”, sinó vinculant-se personalment amb la nostra família i la nostra història. ¿Qui podria imaginar que Déu fos alhora tan gran i tan planer d'acostar-se tan íntimament a nosaltres?
(Mt 1,1-16.18-23):
Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham. Abraham va ser el pare d'Isaac; Isaac, de Jacob; Jacob, de Judà i els seus germans; Judà va ser el pare de Fares i Zara, nascuts de Tamar; Fares va ser el pare d'Hesron; Hesron, d'Aram; Aram, d'Amminadab; Amminadab, de Naasson; Naasson, de Salmon; Salmon va ser el pare de Booz, nascut de Rahab; Booz va ser el pare d'Obed, nascut de Rut; Obed va ser el pare de Jessè; Jessè va ser el pare de David, el rei.
David va ser el pare de Salomó, nascut de la muller d'Uries; Salomó va ser el pare de Roboam; Roboam, d'Abies; Abies, d'Asà; Asà, de Josafat; Josafat, de Joram; Joram, d'Ozies; Ozies, de Jotam; Jotam, d'Acaz; Acaz, d'Ezequies; Ezequies, de Manassès; Manassès, d'Amon; Amon, de Josies; Josies va ser el pare de Jeconies i els seus germans. En aquell temps hi hagué la deportació a Babilònia.
Després de la deportació de Babilònia, Jeconies va ser el pare de Salatiel; Salatiel, de Zorobabel; Zorobabel, d'Abihud; Abihud, d'Eliaquim; Eliaquim, d'Azor; Azor, de Sadoc; Sadoc, d'Aquim; Aquim, d'Eliüd; Eliüd, d'Eleazar; Eleazar, de Matan; Matan, de Jacob, i Jacob va ser el pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Messies. En total, doncs, són catorze les generacions des d'Abraham fins a David; catorze, des de David fins a la deportació de Babilònia, i catorze, des de la deportació de Babilònia fins al Messies.
El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, Ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial. Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que Ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè Ell salvarà dels pecats el seu poble». Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel», que vol dir “Déu amb nosaltres”.
Comentari:
«La Verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel»
Avui, la genealogia de Jesús, el Salvador que havia de venir i néixer de Maria, ens mostra com l'obra de Déu està entreteixida en la història humana, i com Déu actua en el secret i el silenci de cada dia. Alhora, veiem la seva serietat en acomplir les seves promeses. Fins i tot Rut i Rahab (cf. Mt 1,5), estrangeres convertides a la fe en l'únic Déu (i Rahab era una prostituta!), són avantpassades del Salvador.
L'Esperit Sant, que havia de fer en Maria l'encarnació del Fill, penetrà, doncs, en la nostra història des de molt lluny, des de molt aviat, i hi fressà una ruta fins a arribar a Maria de Natzaret i, a través d'Ella, al seu fill Jesús. «La Verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel» (Mt 1,23). ¡Com havien de ser de delicades espiritualment les entranyes de Maria, el seu cor i la seva voluntat, per a atreure l'atenció del Pare i fer-la esdevenir mare del “Déu-amb-els-homes”, Ell que havia de portar la llum i la gràcia sobrenaturals per a la salvació de tots. Tot, en aquesta obra ens porta a contemplar, admirar i adorar, en la pregària, la grandesa, la generositat i la senzillesa de l'acció divina, que enalteix i rescatarà la nostra estirp humana implicant-s'hi d'una manera personal.
Més enllà, en l'Evangeli d'avui, veiem com fou notificat a Maria que portaria Déu, el Salvador del Poble. I pensem que aquesta noia, verge i mare de Jesús, havia de ser alhora la nostra mare. Aquesta especial elecció de Maria, «beneïda entre totes les dones» (Lc 1,42), fa que ens admirem de la tendresa de Déu en la seva manera de procedir; perquè no ens redimí —per a dir-ho així— “a distància”, sinó vinculant-se personalment amb la nostra família i la nostra història. ¿Qui podria imaginar que Déu fos alhora tan gran i tan planer d'acostar-se tan íntimament a nosaltres?
Dia litúrgic: Dimecres XXIII de durant l'any 7-9-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 6,20-26):
En aquell temps, Jesús alçà els ulls cap als seus deixebles i digué: «Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu! Feliços els qui ara passeu fam: Déu us saciarà! Feliços els qui ara ploreu: vindrà dia que riureu! Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l'home, la gent us odiarà, us rebutjarà, us insultarà i denigrarà el nom que porteu! Aquell dia, alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. Igualment feien els seus pares amb els profetes.
»Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol! Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam! Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu! Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes!».
Comentari:
«Feliços els pobres. Ai de vosaltres, els rics»
Avui, Jesús assenyala on es troba la veritable felicitat. En la versió de Lluc, les benaurances vénen acompanyades per uns planys de dolor envers aquells que no accepten el missatge de salvació, sinó que es tanquen en una vida autosuficient i egoista. Amb les benaurances i els planys, Jesús fa una aplicació de la doctrina dels dos camins: el camí de la vida i el camí de la mort. No hi ha una tercera possibilitat neutra: qui no va cap a la vida s'encamina cap a la mort; qui no segueix la llum, viu en les tenebres.
«Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu!» (Lc 6,20). Aquesta benaurança és el fonament de totes les altres, puix qui és pobre serà capaç de rebre el Regne de Déu com un do. Qui es pobre se n'adonarà de què ha de tenir fam i set: no de béns materials, sinó de la Paraula de Déu; no de poder, sinó de justícia i d'amor. Qui es pobre podrà plorar davant el sofriment del món. Qui és pobre sabrà que tota la seva riquesa és Déu i que, per això, el món no el comprendrà i el perseguirà.
«Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol!» (Lc 6,24). Aquest plany és també la base de tots els altres: puix qui és ric i autosuficient, qui no sap posar les seves riqueses al servei dels altres, es tanca en el seu egoisme i obra ell mateix la seva desgràcia. Que Déu ens deslliuri de l'afany de riqueses, d'anar darrere les promeses del món i de posar el cor en els béns materials; que Déu no permeti veure'ns satisfets davant les lloances i les adulacions humanes, ja que això significaria haver posat el cor en la glòria del món i no en la de Jesucrist. Ens serà profitós recordar el que ens diu sant Basili: «El qui estima el proïsme com a ell mateix no acumula objectes innecessaris que puguin ser indispensables per als altres».
(Lc 6,20-26):
En aquell temps, Jesús alçà els ulls cap als seus deixebles i digué: «Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu! Feliços els qui ara passeu fam: Déu us saciarà! Feliços els qui ara ploreu: vindrà dia que riureu! Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l'home, la gent us odiarà, us rebutjarà, us insultarà i denigrarà el nom que porteu! Aquell dia, alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. Igualment feien els seus pares amb els profetes.
»Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol! Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam! Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu! Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes!».
Comentari:
«Feliços els pobres. Ai de vosaltres, els rics»
Avui, Jesús assenyala on es troba la veritable felicitat. En la versió de Lluc, les benaurances vénen acompanyades per uns planys de dolor envers aquells que no accepten el missatge de salvació, sinó que es tanquen en una vida autosuficient i egoista. Amb les benaurances i els planys, Jesús fa una aplicació de la doctrina dels dos camins: el camí de la vida i el camí de la mort. No hi ha una tercera possibilitat neutra: qui no va cap a la vida s'encamina cap a la mort; qui no segueix la llum, viu en les tenebres.
«Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu!» (Lc 6,20). Aquesta benaurança és el fonament de totes les altres, puix qui és pobre serà capaç de rebre el Regne de Déu com un do. Qui es pobre se n'adonarà de què ha de tenir fam i set: no de béns materials, sinó de la Paraula de Déu; no de poder, sinó de justícia i d'amor. Qui es pobre podrà plorar davant el sofriment del món. Qui és pobre sabrà que tota la seva riquesa és Déu i que, per això, el món no el comprendrà i el perseguirà.
«Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol!» (Lc 6,24). Aquest plany és també la base de tots els altres: puix qui és ric i autosuficient, qui no sap posar les seves riqueses al servei dels altres, es tanca en el seu egoisme i obra ell mateix la seva desgràcia. Que Déu ens deslliuri de l'afany de riqueses, d'anar darrere les promeses del món i de posar el cor en els béns materials; que Déu no permeti veure'ns satisfets davant les lloances i les adulacions humanes, ja que això significaria haver posat el cor en la glòria del món i no en la de Jesucrist. Ens serà profitós recordar el que ens diu sant Basili: «El qui estima el proïsme com a ell mateix no acumula objectes innecessaris que puguin ser indispensables per als altres».
Dia litúrgic: Dimarts XXIII de durant l'any 6-9-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 6,12-19):
En aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols: Simó, que anomenà també Pere, Andreu —el seu germà—, Jaume, Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Simó, anomenat Zelós, Judes, fill de Jaume, i Judes Iscariot, que va ser el traïdor.
Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s'aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó, per escoltar-lo i fer-se guarir de les seves malalties. Els turmentats per esperits malignes també eren curats. Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'Ell una força que guaria tothom.
Comentari:
«Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu»
Avui voldria centrar la nostra reflexió en les primeres paraules d'aquest Evangeli: «En aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu» (Lc 6,12). Introduccions com aquesta poden passar desapercebudes en la nostra lectura quotidiana de l'Evangeli, però —de fet— són de màxima importància. En concret, avui se'ns diu clarament que l'elecció dels dotze deixebles —decisió central per a la futura vida de l'Església— fou precedida per tota una nit de pregària de Jesús, en solitud, davant Déu, el seu Pare.
Com era la pregària del Senyor? Del que es desprèn de la seva vida, deuria ser una pregària plena de confiança en el Pare, de total abandó a la seva voluntat —«no busco de fer la meva pròpia voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat» (Jn 5,30)—, de manifesta unió a la seva obra de salvació. Només des d'aquesta profunda, llarga i constant oració, sostinguda sempre per l'acció de l'Esperit Sant que, ja present en el moment de la seva Encarnació, havia davallat sobre Jesús en el seu Baptisme; només així, dèiem, el Senyor podia treure la força i la llum necessària per continuar la seva missió d'obediència al Pare per a complir la seva obra vicària de salvació dels homes. L'elecció subsegüent dels Apòstols, que, com ens recorda sant Ciril d'Alexandria, «Crist mateix afirma d'haver-los donat la mateixa missió que va rebre del Pare», ens mostra com l'Església naixent fou fruit d'aquesta pregària de Jesús al Pare en l'Esperit i que, per tant, és obra de la mateixa Santíssima Trinitat. «Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols» (Lc 6,13).
Tant de bo, tota la nostra vida de cristians —de deixebles de Crist— estigui sempre immersa en l'oració i conduïda per ella.
(Lc 6,12-19):
En aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols: Simó, que anomenà també Pere, Andreu —el seu germà—, Jaume, Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Simó, anomenat Zelós, Judes, fill de Jaume, i Judes Iscariot, que va ser el traïdor.
Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s'aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó, per escoltar-lo i fer-se guarir de les seves malalties. Els turmentats per esperits malignes també eren curats. Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'Ell una força que guaria tothom.
Comentari:
«Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu»
Avui voldria centrar la nostra reflexió en les primeres paraules d'aquest Evangeli: «En aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu» (Lc 6,12). Introduccions com aquesta poden passar desapercebudes en la nostra lectura quotidiana de l'Evangeli, però —de fet— són de màxima importància. En concret, avui se'ns diu clarament que l'elecció dels dotze deixebles —decisió central per a la futura vida de l'Església— fou precedida per tota una nit de pregària de Jesús, en solitud, davant Déu, el seu Pare.
Com era la pregària del Senyor? Del que es desprèn de la seva vida, deuria ser una pregària plena de confiança en el Pare, de total abandó a la seva voluntat —«no busco de fer la meva pròpia voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat» (Jn 5,30)—, de manifesta unió a la seva obra de salvació. Només des d'aquesta profunda, llarga i constant oració, sostinguda sempre per l'acció de l'Esperit Sant que, ja present en el moment de la seva Encarnació, havia davallat sobre Jesús en el seu Baptisme; només així, dèiem, el Senyor podia treure la força i la llum necessària per continuar la seva missió d'obediència al Pare per a complir la seva obra vicària de salvació dels homes. L'elecció subsegüent dels Apòstols, que, com ens recorda sant Ciril d'Alexandria, «Crist mateix afirma d'haver-los donat la mateixa missió que va rebre del Pare», ens mostra com l'Església naixent fou fruit d'aquesta pregària de Jesús al Pare en l'Esperit i que, per tant, és obra de la mateixa Santíssima Trinitat. «Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols» (Lc 6,13).
Tant de bo, tota la nostra vida de cristians —de deixebles de Crist— estigui sempre immersa en l'oració i conduïda per ella.
Dia litúrgic: Dilluns XXIII de durant l'any 5-9-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 6,6-11):
Un altre dissabte, Jesús va entrar a la sinagoga i ensenyava. Hi havia allí un home que tenia la mà dreta paralitzada. Els mestres de la Llei i els fariseus l'espiaven per veure si faria una guarició en dissabte i així trobar de què acusar-lo. Però Jesús, que coneixia els seus pensaments, digué a l'home que tenia paralitzada la mà: «Aixeca't i posa't aquí al mig». Ell s'hi va posar. Llavors Jesús els digué: «Us vull fer una pregunta. Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?». Jesús se'ls anà mirant tots i digué a l'home: «Estén la mà». L'home ho va fer, i la mà recobrà el moviment. Però ells, ofuscats, discutien els uns amb els altres què podien fer contra Jesús.
Comentari:
«Aixeca't i posa't aquí al mig (...). Estén la mà»
Avui, Jesús ens dóna exemple de llibertat. En parlem tant i tant d'ella en els nostres dies! Però, a diferència del que avui hom diu i fins i tot viu com a “llibertat”, la de Jesús és una llibertat totalment associada i adherida a l'acció del Pare. Ell mateix dirà: «Us ben asseguro que el Fill no pot fer res pel seu compte, fora d'allò que veu fer al Pare: allò que fa el Pare, ho fa igualment el Fill» (Jn 5,19). I el Pare només obra, només actua per amor.
L'amor no s'imposa, però fa actuar, mobilitza tot restablint àmpliament la vida. Aquell manament de Jesús: «Aixeca't i posa't aquí al mig» (Lc 6,8) té la força recreadora del qui estima, i per la paraula obra. Més encara, aquelles altres paraules: «Estén la mà» (Lc 4,10), que acaben assolint el miracle, restableixen definitivament la força i la vida al qui era dèbil i mort. “Salvar” és arrabassar de la mort, i és la mateixa paraula que es tradueix per “sanar”. Jesús tot sanant salva allò que de mort hi havia en aquell pobre home malalt, i això és un signe clar de l'amor de Déu Pare envers les seves criatures. Així, en la nova creació, on el Fill no fa cap altra cosa que allò que veu fer al Pare, la nova llei que imperarà serà la de l'amor que es posa per obra, i no la d'un descans que “paralitza”, fins i tot per a fer el bé al germà necessitat.
Aleshores, llibertat i amor conjuminats són la clau de volta per avui. Llibertat i amor combinats a la manera de Jesús. Aquell «estima i fes el que vulguis» de sant Agustí té vigència plena avui, per a aprendre a configurar-se totalment amb Crist el Salvador.
Dia litúrgic: Diumenge XXIII (A) de durant l'any 4-9-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 18,15-20):
En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t'escolta, t'hauràs guanyat el germà. Si no t'escolta, crida'n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis. Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera'l un pagà i un publicà. Us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel.
»Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells».
Comentari:
«I, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta»
Avui, l'Evangeli ens proposa que considerem algunes recomanacions de Jesús als seus deixebles d'aleshores i de sempre. També en la comunitat dels primers cristians hi havia faltes i comportaments contraris a la voluntat de Déu.
El verset final ens ofereix el marc per a resoldre els problemes que es presenten dintre de l'Església durant la història: «On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells» (Mt 18,20). Jesús és present en tots els períodes de la vida de la seva Església, el seu “Cos místic” animat per l'acció incessant de l'Esperit Sant. Som sempre germans, tan si la comunitat eclesial és gran com si és petita.
«Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t'escolta, t'hauràs guanyat el germà» (Mt 18,15). Que n'és de bonica i lleial la relació de fraternitat que Jesús ens ensenya! Davant una falta contra mi o envers un altre, haig de demanar al Senyor la seva gràcia per a perdonar, per a comprendre i, finalment, per a tractar de corregir el meu germà.
Avui no és tan fàcil com quan l'Església era menys nombrosa. Però, si pensem les coses en diàleg amb el nostre Pare Déu, Ell ens il·luminarà per tal de trobar el temps, el lloc i les paraules adients per a complir amb el nostre deure d'ajudar. És important purificar el nostre cor. Sant Pau ens anima a corregir el proïsme amb intenció recta: «Si descobriu que algú ha comès una falta, vosaltres, els qui heu rebut l'Esperit, ajudeu-lo a refer-se, amb esperit de dolcesa, i penseu en vosaltres mateixos, que també podríeu caure en temptació» (Ga 6,1).
L'afecte profund i la humilitat ens faran cercar la suavitat. «Obreu amb mà maternal, amb la delicadesa infinita de les nostres mares, mentre ens guarien les ferides grans o petites dels nostres jocs i ensopegades infantils» (Sant Josepmaria). Així ens corregeix la Mare de Jesús i Mare nostra, amb inspiracions per a estimar més Déu i els germans.
Dia litúrgic: Dissabte XXII de durant l'any 3-9-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 6,1-5):
Un dissabte, Jesús passava per uns sembrats. Els seus deixebles anaven arrencant espigues, en treien el gra amb les mans i se'l menjaven. Alguns dels fariseus van dir: «Per què feu això que no és permès en dissabte?». Jesús els respongué: «¿No heu llegit què va fer David quan van tenir gana ell i els qui anaven amb ell? Va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d'ofrena, que únicament poden menjar els sacerdots, i en donà també als seus acompanyants». I els deia: «El Fill de l'home és senyor del dissabte».
Comentari:
«El Fill de l'home és senyor del dissabte»
Avui, davant l'acusació dels fariseus, Jesús explica el sentit correcte del descans sabàtic, tot invocant un exemple de l'Antic Testament (cf. Dt 23,26): «¿No heu llegit què va fer David (...)? Va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d'ofrena, que únicament poden menjar els sacerdots, i en donà també als seus acompanyants» (Lc 6,3-4).
La conducta de David anticipa la doctrina que el Crist ensenya en aquest passatge. Ja en l'Antic Testament, Déu havia establert un ordre en els preceptes de la Llei, de manera que els de menor rang cedeixen davant dels principals.
A la llum de tot això, s'explica que un precepte cerimonial (com el que comentem) cedís davant un precepte de llei natural. Igualment, el precepte del dissabte no és per sobre de les necessitats elementals de subsistència.
En aquest passatge, Crist ensenya quin era el sentit de la institució divina del dissabte: Déu l'havia instituït pel bé de l'home, per tal que pogués descansar i dedicar-se amb pau i alegria al culte diví. La interpretació dels fariseus havia convertit aquest dia en ocasió d'angoixa i preocupació a causa de la multitud de prescripcions i prohibicions.
El dissabte havia estat fet no solament amb vista a què l'home descansés, sinó també per tal que donés glòria a Déu: aquest és l'autèntic sentit de l'expressió «el dissabte fou fet per a l'home» (Mc 2,27).
A més, en declarar-se “senyor del dissabte” (cf. Lc 6,5), manifesta obertament que Ell és el mateix Déu que donà el precepte al poble d'Israel, tot afirmant així la seva divinitat i el seu poder universal. Per aquesta raó, hom pot establir altres lleis, igual que Jahvè en l'Antic Testament. Jesús bé pot anomenar-se “senyor del dissabte”, perquè és Déu.
Demanem-li ajut a la Mare de Déu per a creure i entendre que el dissabte pertany a Déu i que és un mode —adaptat a la nostra naturalesa— de donar glòria i honor al Totpoderós. Com ha escrit Joan Pau II, «el descans és una cosa “sagrada”» i ocasió per a «prendre consciència que tot és obra de Déu».
Dia litúrgic: Divendres XXII de durant l'any 2-9-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 5,33-39):
En aquell temps, els fariseus i els mestres de la Llei digueren a Jesús: «Els deixebles de Joan dejunen sovint i fan pregàries, igual que els dels fariseus. Però els teus mengen i beuen». Jesús els respongué: «¿Podeu fer dejunar els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells? Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres; aquells dies sí que dejunaran».
Els proposà també una paràbola: «Ningú no talla un pedaç d'un vestit nou i el posa en un vestit vell: si ho fes així, hauria esquinçat el vestit nou, i el pedaç tret del nou no s'avindria amb el vell. I ningú no posa vi nou en bots vells: si ho fes així, el vi nou rebentaria els bots i es vessaria, i els bots es farien malbé. El vi nou s'ha de posar en bots nous. Ningú que begui vi vell, no en vol després de nou, perquè diu: ‘El vell és millor’».
Comentari:
«¿Podeu fer dejunar els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells?»
Avui, en la nostra reflexió sobre l'Evangeli, veiem la trampa que fan els fariseus i els mestres de la Llei, quan tergiversen una qüestió important: senzillament, ells contraposen el dejunar i pregar dels deixebles de Joan i dels fariseus amb el menjar i beure dels deixebles de Jesús.
Jesucrist ens diu que a la vida hi ha un temps de dejunar i pregar, i que hi ha un temps de menjar i beure. Això és: la mateixa persona que prega i dejuna és la que menja i beu. Ho veiem a la vida quotidiana: contemplem l'alegria senzilla d'una família, potser a la nostra mateixa família. I veiem que, en un altre moment, la tribulació visita aquella família. Els subjectes són els mateixos, però cada cosa al seu temps: «¿Podeu fer dejunar els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells? Ja vindrà el temps...» (Lc 5,34).
Tot té el seu moment; sota el cel hi ha un temps per a cada cosa: «Un temps d'esquinçar i un temps de cosir» (Coh 3,7). Aquestes paraules dites per un savi de l'Antic Testament, no precisament dels més optimistes, quasi coincideixen amb la senzilla paràbola del vestit apedaçat. I segurament coincideixen d'alguna manera amb la nostra pròpia experiència. L'equivocació és que al temps de cosir, esquincem, i al temps d'esquinçar, cosim. Llavors res surt bé.
Nosaltres sabem que com Jesucrist, per la passió i mort, arribarem a la glòria de la Resurrecció, i tot altre camí no és el camí de Déu. Precisament, Simó Pere és amonestat quan vol allunyar el Senyor de l'únic camí: «No veus les coses com Déu, sinó com els homes» (Mt 16,23). Si podem gaudir d'uns moments de pau i alegria, aprofitem-los. Segurament ja ens vindran moments de dejunar de valent. L'única diferència és que, afortunadament, sempre tindrem el nuvi amb nosaltres. I és això el que no sabien els fariseus i, potser per això, a l'Evangeli quasi sempre se'ns presenten com persones malhumorades. Sobretot no en siguem nosaltres de persones malhumorades, tot admirant la suau ironia del Senyor que es trasllueix a l'Evangeli d'avui.
Dia litúrgic: Dijous XXII de durant l'any 1-9-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 5,1-11):
En aquell temps, Jesús es trobava vora el llac de Genesaret, i la gent s'apinyava al seu voltant per escoltar la paraula de Déu. Llavors veié dues barques amarrades vora l'aigua; els pescadors n'havien baixat i rentaven les xarxes. Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que l'apartés una mica de terra, s'assegué i instruïa la gent de la barca estant.
Quan acabà de parlar, digué a Simó: «Tira llac endins i caleu les xarxes per a pescar». Simó li respongué: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, ja que tu ho dius, calaré les xarxes». Ho feren així, i van arreplegar tant i tant de peix que les xarxes se'ls esquinçaven. Llavors van fer senyal als companys de l'altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les dues barques que quasi s'enfonsaven. Simó Pere, en veure-ho, es llançà als genolls de Jesús dient: «Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador!». Veient una pesca com aquella, ell i tots els qui anaven amb ell no se'n sabien avenir, i igualment passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Jesús digué a Simó: «No tinguis por. D'ara endavant seràs pescador d'homes». Ells tornaren les barques a terra, ho deixaren tot i el van seguir.
Comentari:
«Tira llac endins»
Avui dia encara ens resulta sorprenent comprovar com aquells pescadors foren capaços de deixar llur treball, llurs famílies, i seguir Jesús («Ho deixaren tot i el van seguir»: Lc 5,11), precisament quan Ell es manifesta davant d'ells com un col·laborador excepcional per al negoci que els proporciona el sosteniment. Si Jesús de Natzaret ens fes la proposta a nosaltres, en el nostre segle XXI..., ¿tindríem el coratge d'aquells homes?; ¿seríem capaços d'intuir quin és el veritable guany?
Els cristians creiem que Crist és etern present; per tant, aquest Crist que està ressuscitat ens demana, no ja a Pere, Joan, o Jaume, sinó a Jordi, Josep Manel, Paula, a tots i cadascú dels qui el confessem com el Senyor, repeteixo, ens demana des del text de Lluc que l'acollim a la barca de la nostra vida, perquè vol descansar junt a nosaltres; ens demana que el deixem servir-se de nosaltres, que li permetem mostrar cap a on vol orientar la nostra existència per tal de ser fecunds enmig d'una societat cada cop més allunyada i necessitada de la Bona Nova. La proposta és atraient, solament ens manca saber i voler desempallegar-nos de les nostres pors, dels nostres “què diran” i posar rumb envers aigües més profundes, o el que és el mateix, cap a horitzons més llunyans que aquells que constrenyen la nostra mediocre quotidianitat d'angoixes i desànims. «El qui ensopega en el camí, per poca cosa que avanci, s'apropa una mica al terme; qui corre fora d'ell, com més corre més s'allunya del terme» (Sant Tomàs d'Aquino).
«Duc in altum»; «Tira llac endins» (Lc 5,4): procurem no restar en les costes d'un món que viu mirant-se el melic! La nostra navegació pels mars de la vida ens ha de conduir fins a fer port a la terra promesa, final de la nostra singladura en aquest Cel esperat, que és regal del Pare, però indivisiblement, també treball de l'home —teu, meu— al servei dels altres en la barca de l'Església. Crist coneix bé els caladors, de nosaltres depèn: o en el nostre port de l'egoisme, o envers els seus horitzons.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)