Text de l'Evangeli
(Mt 18,21-35):
En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set. Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: ‘Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot’. Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.
»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient: ‘Paga'm el que em deus’. El company se li va llançar als peus i li suplicava: ‘Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré’. Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute.
»Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué: ‘Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?’. I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute. Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà».
Comentari:
«¿Quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci?»
Avui, en l'Evangeli, Pere consulta Jesús sobre un tema molt concret que segueix present en el cor de moltes persones: fa la pregunta sobre el límit del perdó. La resposta és que no existeix aquest límit: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set» (Mt 18,22). Per tal d'explicar aquesta realitat, Jesús usa una paràbola. La pregunta del rei centra el tema de la paràbola: «¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?» (Mt 18,33).
El perdó és un do, una gràcia que procedeix de l'amor i de la misericòrdia de Déu. Per Jesús, el perdó no té límits, sempre que el penediment sigui sincer i veritable. Però exigeix obrir el cor a la conversió, és a dir, obrar amb els altres segons els criteris de Déu.
El pecat greu ens aparta de Déu (cf. Catecisme de l'Església Catòlica n. 1470). El vehicle ordinari per a rebre el perdó d'aquest pecat greu de part de Déu és el sagrament de la Penitència, i l'acte del penitent que el corona és la satisfacció. Les obres pròpies que manifesten la satisfacció són el signe del compromís personal —que el cristià ha assumit davant Déu— de començar una nova existència, tot reparant en la mesura del que és possible els danys causats al proïsme.
No hi pot haver perdó del pecat sense un mínim de satisfacció, la finalitat de la qual és: 1. Evitar esllavissar-se envers altres pecats més greus; 2. Rebutjar el pecat (ja que les penes satisfactòries són com un fre i fan que el penitent esdevingui més prudent i curós); 3. Foragitar amb actes virtuosos els mals hàbits contrets amb el malviure; 4. Assemblar-nos al Crist.
Tal com explicà sant Tomàs d'Aquino, l'home és deutor de Déu pels beneficis rebuts, i pels pecats comesos. Pels primers ha de tributar adoració i acció de gràcies; i, pels segons, satisfacció. L'home de la paràbola no estigué disposat a realitzar allò segon, per la qual cosa esdevingué incapaç de rebre el perdó.
