Text de l'Evangeli
(Mc 10,17-27):
Un dia que Jesús es posava en camí, un home s'acostà corrent, s'agenollà davant de Jesús i li preguntà: «Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?». Jesús li digué: «Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu. Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare». Ell li va dir: «Mestre, tot això ho he complert des de jove». Jesús se'l mirà i el va estimar. Li digué: «Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me». En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns.
Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles: «Que n'és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!». Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt sorpresos. Però Jesús els tornà a dir: «Fills meus, que n'és, de difícil, entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu». Ells quedaren encara més desconcertats, i es deien els uns als altres: «Si és així, qui pot salvar-se?». Jesús se'ls mirà i digué: «Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot».
Comentari:
Vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres. Després vine i segueix-me
Avui, la litúrgia ens presenta un evangeli davant el qual és difícil romandre indiferent, si s'afronta amb sinceritat de cor.
Ningú no pot dubtar de les bones intencions d'aquell jove que s'apropà a Jesucrist per tal de fer-li una pregunta: «Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?» (Mc 10,17). Pel que ens diu sant Marc, està clar que en aquest cor hi havia necessitat de quelcom més, ja que és fàcil de suposar que —com a bon israelita— coneixia molt bé allò que la Llei diu al respecte, però en el seu interior hi havia una inquietud, una necessitat d'anar més enllà i, per això, interpel·la Jesús.
En la nostra vida cristiana hem d'aprendre a superar aquesta visió que redueix la fe a una qüestió de mer compliment. La nostra fe és molt més. És una adhesió de cor a Algú, que és Déu. Quan posem el cor en quelcom, hi posem també la vida i, en el cas de la fe, superem aleshores el conformisme que sembla avui tenallar l'existència de tants creients. Qui estima no es conforma amb donar qualsevol cosa. Qui estima cerca una relació personal, propera, aprofita els detalls i sap descobrir en tot una ocasió per a créixer en l'amor. Qui estima es dóna.
En realitat, la resposta de Jesús a la pregunta del jove és una porta oberta a aquesta donació total per amor: «Vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me» (Mc 10,21). No és un deixar perquè sí; és un deixar que és donar-se i és un donar-se que és expressió genuïna de l'estimació. Obrim, doncs, el nostre cor a aquest amor-donació. Tant de bo si vivim la nostra relació amb Déu en aquesta clau de volta. Pregar, servir, treballar, superar-se, sacrificar-se... tot són camins de donació i, per tant, camins d'amor. Que el Senyor trobi en nosaltres no solament un cor sincer, sinó també un cor generós i obert a les exigències de l'amor. Perquè —en paraules de Joan Pau II— «l'amor que ve de Déu, amor tendre i esponsalici, és font d'exigències profundes i radicals».
Dia litúrgic: Diumenge VIII (A) de durant l'any 27-2-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 6,24-34):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner.
»Per això us dic: No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos més que el vestit? Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells? ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida?
»I del vestit, per què us en preocupeu? Fixeu-vos com creixen les flors del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d'elles. I si l'herba del camp, que avui és i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, ¿no farà més per vosaltres, gent de poca fe? Per tant, no us preocupeu, pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu. Tot això, els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare celestial ja sap prou que en teniu necessitat. Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que Ell vol, i tot això us ho donarà de més a més. No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps».
Comentari:
No us preocupeu per la vostra vida
Avui, Jesús, tot usant metàfores preses de la naturalesa pròpies del seu entorn a les més fèrtils terres de la Galilea, on passà la seva infantesa i adolescència —els lliris del camp i els ocells del cel—, ens recorda que Déu Pare és provident i que, si vetlla per les seves criatures més dèbils, molt més ho farà per als éssers humans, les seves creatures predilectes (cf. Mt 6,26.30).
El text de Mateu és d'un tarannà alegre i optimista, on trobem un Fill molt orgullós del seu Pare perquè aquest és provident i vetlla constantment pel benestar de la seva creació. Aquest optimisme de Jesús no solament ha de ser el nostre per tal que ens mantinguem ferms en l'esperança —«No us preocupeu» (Mt 6,31)— quan sorgeixen les situacions dures en les nostres vides. També ha de ser un incentiu per a què nosaltres siguem providents en un món que necessita viure el que és la veritable caritat, és a dir, la vivència de l'amor en acció.
Sovint se'ns diu que hem de ser els peus, les mans, els ulls, les oïdes, la boca de Jesús en mig del món, però, en el sentit de la caritat, la situació és encara més profunda: hem de ser això mateix, però del Pare provident dels cels. Els éssers humans estem cridats a fer realitat aquesta Providència de Déu, sent sensibles i auxiliant els més necessitats.
En paraules de Benet XVI, «els homes destinataris de l'amor de Déu, esdevenen subjectes de la caritat, cridats a fer-se ells mateixos instruments de la gràcia per a difondre la caritat de Déu i per a teixir xarxes de caritat». Però també ens recordà el Sant Pare que la caritat ha d'anar acompanyada de la Veritat que és el Crist, per tal que no esdevingui un mer acte de filantropia, nu de tot sentit espiritual cristià, propi dels qui viuen segons ens ensenyà el Mestre.
Dia litúrgic: Divendres VII de durant l'any 25-2-2011
Text de l'Evangeli
(Mc 10,1-12):
En aquell temps, Jesús se'n va anar d'allí al territori de Judea, a l'altra banda del Jordà. La gent tornà a reunir-se al seu voltant, i ell els instruïa, com tenia per costum. Aleshores se li van atansar uns fariseus. Volien posar-lo a prova i li preguntaren si és permès a un home de divorciar-se de la seva dona. Ell els va fer aquesta altra pregunta: «Què us va ordenar Moisès?». Li respongueren: «Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar». Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta norma per la vostra duresa de cor. Però, des del principi de la creació, Déu els va fer home i dona. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi».
Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. Jesús els diu: «El qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu home i es casa amb un altre, comet adulteri».
Comentari:
Ell els instruïa, com tenia per costum
Avui, Senyor, voldria fer una estona d'oració per agrair el vostre mestratge. Vós ensenyàveu amb autoritat i ho fèieu sempre que us deixaven, aprofitàveu totes les ocasions; clar, ho entenc, Senyor, la vostra missió bàsica era transmetre la Paraula del Pare. I ho féreu.
—Avui, “penjat” a Internet us dic: Parleu-me que vull fer una estona de pregària com fidel deixeble. Primer, voldria demanar-vos capacitat per aprendre el que ensenyeu i, segon, saber ensenyar-ho. Reconec que és ben fàcil caure en l'error de fer-vos dir coses que vós poc heu dit i, amb gosadia malèvola, intento que Vós digueu allò que a mi m'agrada. Reconec que potser sóc més dur de cor que aquells oients.
—Jo conec el vostre Evangeli, el Magisteri de l'Església, el Catecisme, i recordo aquelles paraules del papa Joan Pau II en la Carta a les Famílies: «El projecte de l'utilitarisme, assentat en una llibertat orientada segons el sentit individualista, és a dir, una llibertat buida de responsabilitat, és el constitutiu de l'antítesi de l'amor». Senyor, trenqueu el meu cor adelerat de felicitat utilitarista i feu-me entrar dins la vostra veritat divina, que tanta necessitat en tinc.
—En aquest lloc de mirada, com des del cim de la serralada, comprenc que Vós parleu que l'amor matrimonial és definitiu, que l'adulteri —a més de ser pecat com tota ofensa greu a Vós, que sou el Senyor de la Vida i de l'Amor— és un camí errat a la felicitat: «El qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri contra la primera» (Mc 10,11).
—Recordo un jove que deia: «Mossèn, el pecat promet molt, no dóna res i ho pren tot». Que us entengui, bon Jesús, i que ho sàpiga explicar: Allò que Vós heu unit, l'home poc ho pot separar (cf. Mc 10,9). Fora d'aquí, fora dels vostres camins, no hi trobaré pas l'autèntica felicitat. Jesús, ensenyeu-me de nou!
—Gràcies, Jesús, sóc dur de cor, però sé que teniu raó.
Dia litúrgic: Dimecres VII de durant l'any 23-2-2011
Text de l'Evangeli
(Mc 9,38-40):
En aquell temps, Joan digué a Jesús: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres». Jesús respongué: «No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres».
Comentari:
Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres
Avui escoltem una recriminació a l'apòstol Joan, que veu gent que obra el bé en nom de Crist sense formar part del grup de deixebles: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres» (Mc 9,38). Jesús ens dóna la mirada adequada que ens cal tenir davant d’aquestes persones: acollir-les i eixamplar la nostra mirada, amb humilitat respecte de nosaltres mateixos, compartint sempre un mateix nexe de comunió, una mateixa fe, una mateixa orientació, és a dir, caminar junts cap a la perfecció de l’amor a Déu i al proïsme.
Aquesta manera de viure la nostra vocació d’”Església” ens convida a revisar amb pau i seriositat la coherència amb què vivim l’obertura de Jesucrist. Mentre hi hagi d’”altres” que ens “molestin” perquè fan el mateix que nosaltres, això serà un indici clar que l’amor del Crist no ens impregna encara amb prou profunditat, i ens demanarà la “humilitat” d’acceptar que nosaltres no exhaurim pas “tota la saviesa i l’amor de Déu”. En definitiva, acceptar que som aquells que el Crist escull per anunciar a tothom que la humilitat és el camí per atansar-nos a Déu.
Jesús va obrar així des de la seva Encarnació, quan ens atansa al màxim la majestat de Déu en la petitesa dels pobres. Diu sant Joan Crisòstom: «El Crist no s’acontentà amb patir la creu i la mort, sinó que també volgué fer-se pobre i pelegrí, caminar errant i un, volgué ser empresonat i sofrir les debilitats, per aconseguir la teva conversió». Si el Crist no va deixar passar cap oportunitat perquè visquem l’amor amb els altres, tampoc deixem passar nosaltres l’ocasió d’acceptar aquell que és diferent en la manera de viure la seva vocació a formar part de l’Església, perquè «Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres» (Mc 9,40).
(Mc 9,38-40):
En aquell temps, Joan digué a Jesús: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres». Jesús respongué: «No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres».
Comentari:
Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres
Avui escoltem una recriminació a l'apòstol Joan, que veu gent que obra el bé en nom de Crist sense formar part del grup de deixebles: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres» (Mc 9,38). Jesús ens dóna la mirada adequada que ens cal tenir davant d’aquestes persones: acollir-les i eixamplar la nostra mirada, amb humilitat respecte de nosaltres mateixos, compartint sempre un mateix nexe de comunió, una mateixa fe, una mateixa orientació, és a dir, caminar junts cap a la perfecció de l’amor a Déu i al proïsme.
Aquesta manera de viure la nostra vocació d’”Església” ens convida a revisar amb pau i seriositat la coherència amb què vivim l’obertura de Jesucrist. Mentre hi hagi d’”altres” que ens “molestin” perquè fan el mateix que nosaltres, això serà un indici clar que l’amor del Crist no ens impregna encara amb prou profunditat, i ens demanarà la “humilitat” d’acceptar que nosaltres no exhaurim pas “tota la saviesa i l’amor de Déu”. En definitiva, acceptar que som aquells que el Crist escull per anunciar a tothom que la humilitat és el camí per atansar-nos a Déu.
Jesús va obrar així des de la seva Encarnació, quan ens atansa al màxim la majestat de Déu en la petitesa dels pobres. Diu sant Joan Crisòstom: «El Crist no s’acontentà amb patir la creu i la mort, sinó que també volgué fer-se pobre i pelegrí, caminar errant i un, volgué ser empresonat i sofrir les debilitats, per aconseguir la teva conversió». Si el Crist no va deixar passar cap oportunitat perquè visquem l’amor amb els altres, tampoc deixem passar nosaltres l’ocasió d’acceptar aquell que és diferent en la manera de viure la seva vocació a formar part de l’Església, perquè «Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres» (Mc 9,40).
Dia litúrgic: Dilluns VII de durant l'any 21-2-2011
Text de l'Evangeli
(Mc 9,14-29):
En aquell temps, Jesús baixà de la muntanya i quan va arribar on eren els deixebles, veieren una gentada al seu voltant i uns mestres de la Llei que discutien amb ells. Tota la gent, sorpresos de veure Jesús, anaren corrents a saludar-lo. Jesús els preguntà: «Què discutíeu amb ells?». Un de la gent li respongué: «Mestre, t'he portat el meu fill, posseït d'un esperit que el priva de parlar. Quan se n'apodera, sigui on sigui, el tira per terra, i el noi treu bromera, cruix de dents i es queda rígid. He dit als teus deixebles que l'hi traguessin, però no han pogut».
Jesús els diu: «Generació descreguda! Fins quan hauré d'estar amb vosaltres? Fins quan us hauré de suportar? Porteu-me el noi». Ells l'hi portaren. Així que el noi veié Jesús, l'esperit el sacsejà violentament; el noi caigué a terra i es rebolcava traient bromera. Jesús preguntà al seu pare: «Des de quan li passa això?». Ell contestà: «Des de petit. Sovint l'ha tirat al foc i a l'aigua per matar-lo. Si hi pots fer res, compadeix-te de nosaltres, ajuda'ns!». Jesús li respongué: «Em dius si puc fer-hi res... Tot és possible al qui creu». A l'instant el pare del noi exclamà: «Crec, però ajuda'm a tenir més fe».
Jesús, veient que hi acudia més gent, increpà l'esperit maligne amb aquestes paraules: «Esperit mut i sord, jo t'ho mano: surt d'aquest noi i no hi tornis més». Llavors l'esperit va sortir enmig de xiscles i de grans convulsions, i el noi quedà com mort: tothom deia que ja no vivia. Però Jesús el va prendre per la mà, el va aixecar i el noi es posà dret. Un cop a casa tots sols, els seus deixebles li preguntaven: «Com és que nosaltres no l'hem pogut treure?». Ell els va respondre: «Esperits d'aquesta mena només es poden treure amb la pregària».
Comentari:
Crec, però ajuda'm a tenir més fe
Avui contemplem —un cop més!— el Senyor sol·licitat per la gent («anaren corrents a saludar-lo») i, alhora, Ell sol·lícit de la gent, sensible a llurs necessitats. En primer lloc, en sospitar que alguna cosa passa, pregunta, s'interessa pel problema.
Intervé un dels protagonistes, això és, el pare d'un noi que és posseït d'un esperit maligne: «Mestre, t'he portat el meu fill, posseït d'un esperit que el priva de parlar. Quan se n'apodera, sigui on sigui, el tira per terra, i el noi treu bromera, cruix de dents i es queda rígid» (Mc 9,17-18).
És terrible el mal que pot arribar a fer el Diable!, una criatura sense caritat. —Senyor, hem de pregar!: «Allibereu-nos de qualsevol mal». No s'entén com poden haver-hi avui dia veus que diuen que no existeix el Diable, o d'altres que li reten alguna mena de culte... És absurd! Nosaltres hem de treure'n una lliçó: no es pot jugar amb foc!
«He dit als teus deixebles que l'hi traguessin, però no han pogut» (Mc 9,18). En escoltar aquestes paraules, Jesús rep un disgust. Es disgusta, sobretot, per la manca de fe... I els falta fe perquè han de pregar més: «Esperits d'aquesta mena només es poden treure amb la pregària» (Mc 9,29).
La pregària és el diàleg “intimista” amb Déu. Joan Pau II ha afirmat que «la pregària comporta sempre una mena d'amagament amb Crist en Déu. Només en un “amagament” així actua l'Esperit Sant». En un ambient íntim d'amagament es practica l'assiduïtat amistosa amb Jesús, de la qual s'esdevé l'increment de confiança en Ell, és a dir, l'augment de fe.
Però aquesta fe, que mou muntanyes i foragita esperits malignes («Tot és possible al qui creu!») és, sobretot, un do de Déu. La nostra pregària, en tot cas, ens posa en disposició de rebre el do. Aquest do, però, l'hem de suplicar: «Crec, però ajuda'm a tenir més fe» (Mc 9,24). La resposta del Crist no es farà “pregar”!
(Mc 9,14-29):
En aquell temps, Jesús baixà de la muntanya i quan va arribar on eren els deixebles, veieren una gentada al seu voltant i uns mestres de la Llei que discutien amb ells. Tota la gent, sorpresos de veure Jesús, anaren corrents a saludar-lo. Jesús els preguntà: «Què discutíeu amb ells?». Un de la gent li respongué: «Mestre, t'he portat el meu fill, posseït d'un esperit que el priva de parlar. Quan se n'apodera, sigui on sigui, el tira per terra, i el noi treu bromera, cruix de dents i es queda rígid. He dit als teus deixebles que l'hi traguessin, però no han pogut».
Jesús els diu: «Generació descreguda! Fins quan hauré d'estar amb vosaltres? Fins quan us hauré de suportar? Porteu-me el noi». Ells l'hi portaren. Així que el noi veié Jesús, l'esperit el sacsejà violentament; el noi caigué a terra i es rebolcava traient bromera. Jesús preguntà al seu pare: «Des de quan li passa això?». Ell contestà: «Des de petit. Sovint l'ha tirat al foc i a l'aigua per matar-lo. Si hi pots fer res, compadeix-te de nosaltres, ajuda'ns!». Jesús li respongué: «Em dius si puc fer-hi res... Tot és possible al qui creu». A l'instant el pare del noi exclamà: «Crec, però ajuda'm a tenir més fe».
Jesús, veient que hi acudia més gent, increpà l'esperit maligne amb aquestes paraules: «Esperit mut i sord, jo t'ho mano: surt d'aquest noi i no hi tornis més». Llavors l'esperit va sortir enmig de xiscles i de grans convulsions, i el noi quedà com mort: tothom deia que ja no vivia. Però Jesús el va prendre per la mà, el va aixecar i el noi es posà dret. Un cop a casa tots sols, els seus deixebles li preguntaven: «Com és que nosaltres no l'hem pogut treure?». Ell els va respondre: «Esperits d'aquesta mena només es poden treure amb la pregària».
Comentari:
Crec, però ajuda'm a tenir més fe
Avui contemplem —un cop més!— el Senyor sol·licitat per la gent («anaren corrents a saludar-lo») i, alhora, Ell sol·lícit de la gent, sensible a llurs necessitats. En primer lloc, en sospitar que alguna cosa passa, pregunta, s'interessa pel problema.
Intervé un dels protagonistes, això és, el pare d'un noi que és posseït d'un esperit maligne: «Mestre, t'he portat el meu fill, posseït d'un esperit que el priva de parlar. Quan se n'apodera, sigui on sigui, el tira per terra, i el noi treu bromera, cruix de dents i es queda rígid» (Mc 9,17-18).
És terrible el mal que pot arribar a fer el Diable!, una criatura sense caritat. —Senyor, hem de pregar!: «Allibereu-nos de qualsevol mal». No s'entén com poden haver-hi avui dia veus que diuen que no existeix el Diable, o d'altres que li reten alguna mena de culte... És absurd! Nosaltres hem de treure'n una lliçó: no es pot jugar amb foc!
«He dit als teus deixebles que l'hi traguessin, però no han pogut» (Mc 9,18). En escoltar aquestes paraules, Jesús rep un disgust. Es disgusta, sobretot, per la manca de fe... I els falta fe perquè han de pregar més: «Esperits d'aquesta mena només es poden treure amb la pregària» (Mc 9,29).
La pregària és el diàleg “intimista” amb Déu. Joan Pau II ha afirmat que «la pregària comporta sempre una mena d'amagament amb Crist en Déu. Només en un “amagament” així actua l'Esperit Sant». En un ambient íntim d'amagament es practica l'assiduïtat amistosa amb Jesús, de la qual s'esdevé l'increment de confiança en Ell, és a dir, l'augment de fe.
Però aquesta fe, que mou muntanyes i foragita esperits malignes («Tot és possible al qui creu!») és, sobretot, un do de Déu. La nostra pregària, en tot cas, ens posa en disposició de rebre el do. Aquest do, però, l'hem de suplicar: «Crec, però ajuda'm a tenir més fe» (Mc 9,24). La resposta del Crist no es farà “pregar”!
Dia litúrgic: Diumenge VII (A) de durant l'any 20-2-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 5, 38-48):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que es va dir: Ull per ull , i dent per dent. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra. Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres. Dóna a qui et demana; no et desentenguis del qui et vol manllevar.
»Ja sabeu que es va dir: Estima els altres , però no estimis els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? No fan el mateix els pagans? Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial».
Comentari:
Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial
Avui, la Paraula de Déu, ens ensenya que la font original i la mesura de la santedat són en Déu: «Sigueu perfectes com és perfecte el vostre Pare celestial» (Mt 5,48). Ell ens inspira, i cap a Ell caminem. El camí es recorre sota la nova llei, la de l'Amor. L'amor és el conductor segur dels nostres ideals, expressats tan precisament en aquest cinquè capítol de l'Evangeli de sant Mateu.
L'antiga llei del Talió del llibre de l'Èxode (cf. Ex21,23-35) —que va voler ser una llei que evités les revenges despietades i restringir a “l’ull per ull”, el desgreuge bèl·lic— és definitivament superada per la Llei de l'amor. En aquests versicles se’ns lliura tota una Carta Magna de la moral creient: l'amor a Déu i al proïsme.
El Papa Benet XVI ens diu: «Solament el servei al proïsme obre els meus ulls al que Déu fa per mi i al molt que m'estima». Jesús ens presenta la llei d'una justícia sobreabundant, ja que el mal no es venç fent més dany, sinó expulsant-lo de la vida, tallant així la seva eficàcia contra nosaltres.
Per vèncer —ens diu Jesús— s'ha de tenir un gran domini interior i la suficient claredat de saber per quina llei ens regim: la de l'amor incondicional, gratuït i magnànim. L'amor el dugué a la Creu, perquè l'odi es venç amb amor. Aquest és el camí de la victòria, sense violència, amb humilitat i amor joiós, ja que Déu és l'Amor fet acció. I si els nostres actes procedeixen d'aquest mateix amor que no defrauda, el Pare ens reconeixerà com els seus fills. Aquest és el camí perfecte, el de l'amor sobreabundant que ens posa en el corrent del Regne, la més fidel expressió del qual és la sublim manifestació del desbordant amor que Déu ha vessat en els nostres cors pel do de l'Esperit Sant (cf. Rom 5,5).
Dia litúrgic: Divendres VI de durant l'any 18-2-2011
Text de l'Evangeli
(Mc 8,34-9,1):
En aquell temps, Jesús va cridar la gent i els seus deixebles i els digué: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'Evangeli, la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si perd la vida? Què no donaria l'home a canvi de la seva vida? Si algú s'avergonyeix de mi i de les meves paraules davant aquesta generació adúltera i pecadora, també el Fill de l'home s'avergonyirà d'ell quan vindrà amb els sants àngels en la glòria del seu Pare». I afegia: «Us ho dic amb tota veritat: Alguns dels qui ara són aquí estaran encara en vida quan veuran arribar amb poder el Regne de Déu».
Comentari:
Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi
Avui l'Evangeli ens parla de dos temes complementaris: la nostra creu de cada dia i el seu fruit, és a dir, la Vida en majúscula, sobrenatural i eterna.
Ens posem drets en escoltar el Sant Evangeli, com a signe de voler seguir els seus ensenyaments. Jesús ens diu que ens neguem a nosaltres mateixos, expressió clara de no seguir «al grat dels capricis» —com esmenta el salm— o d'apartar «les cobejances enganyoses», com diu sant Pau. Prendre la pròpia creu és acceptar les petites mortificacions que cada dia trobem pel camí.
Ens hi pot ajudar la frase que Jesús digué en el sermó sacerdotal al Cenacle: «Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. Tota sarment que en mi no dóna fruit el meu Pare la talla, i tota la que dóna fruit la neteja perquè doni més fruit» (Jn 15,1-2). Un vinyater il?lusionat mimant el raïm perquè faci molt grau! Sí, volem seguir el Senyor! Sí, som conscients que el Pare ens vol ajudar per a donar fruit abundós en la nostra vida terrenal i després gaudir-ne en la Vida eterna.
Sant Ignasi guiava sant Francesc Xavier amb les paraules del text d'avui: «De què li aprofita a l'home guanyar tot el món si perd la seva ànima?» (Mc 8,36). Així arribà a ser el patró de les Missions. Amb la mateixa tònica, llegim l'últim cànon del Codi de Dret Canònic (n. 1752): «(...) tenint en compte la salvació de les ànimes, que ha de ser sempre la llei suprema de l'Església». Sant Agustí té la famosa lliçó: «Animam salvasti tuam predestinasti», que l'adagi popular ha traduït així: «Qui la salvació d'una ànima procura ja té la seva segura». La invitació és evident.
Maria, la Mare de la Divina Gràcia, ens dóna la mà per avançar en aquest camí.
Vols ajudar-nos? Si t'ha agradat molt aquest comentari, si us plau fes clic aquí.
(Mc 8,34-9,1):
En aquell temps, Jesús va cridar la gent i els seus deixebles i els digué: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'Evangeli, la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si perd la vida? Què no donaria l'home a canvi de la seva vida? Si algú s'avergonyeix de mi i de les meves paraules davant aquesta generació adúltera i pecadora, també el Fill de l'home s'avergonyirà d'ell quan vindrà amb els sants àngels en la glòria del seu Pare». I afegia: «Us ho dic amb tota veritat: Alguns dels qui ara són aquí estaran encara en vida quan veuran arribar amb poder el Regne de Déu».
Comentari:
Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi
Avui l'Evangeli ens parla de dos temes complementaris: la nostra creu de cada dia i el seu fruit, és a dir, la Vida en majúscula, sobrenatural i eterna.
Ens posem drets en escoltar el Sant Evangeli, com a signe de voler seguir els seus ensenyaments. Jesús ens diu que ens neguem a nosaltres mateixos, expressió clara de no seguir «al grat dels capricis» —com esmenta el salm— o d'apartar «les cobejances enganyoses», com diu sant Pau. Prendre la pròpia creu és acceptar les petites mortificacions que cada dia trobem pel camí.
Ens hi pot ajudar la frase que Jesús digué en el sermó sacerdotal al Cenacle: «Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. Tota sarment que en mi no dóna fruit el meu Pare la talla, i tota la que dóna fruit la neteja perquè doni més fruit» (Jn 15,1-2). Un vinyater il?lusionat mimant el raïm perquè faci molt grau! Sí, volem seguir el Senyor! Sí, som conscients que el Pare ens vol ajudar per a donar fruit abundós en la nostra vida terrenal i després gaudir-ne en la Vida eterna.
Sant Ignasi guiava sant Francesc Xavier amb les paraules del text d'avui: «De què li aprofita a l'home guanyar tot el món si perd la seva ànima?» (Mc 8,36). Així arribà a ser el patró de les Missions. Amb la mateixa tònica, llegim l'últim cànon del Codi de Dret Canònic (n. 1752): «(...) tenint en compte la salvació de les ànimes, que ha de ser sempre la llei suprema de l'Església». Sant Agustí té la famosa lliçó: «Animam salvasti tuam predestinasti», que l'adagi popular ha traduït així: «Qui la salvació d'una ànima procura ja té la seva segura». La invitació és evident.
Maria, la Mare de la Divina Gràcia, ens dóna la mà per avançar en aquest camí.
Vols ajudar-nos? Si t'ha agradat molt aquest comentari, si us plau fes clic aquí.
Dia litúrgic: Dijous VI de durant l'any 17-2-2011
Text de l'Evangeli
(Mc 8,27-33):
En aquell temps, Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava: «Qui diu la gent que sóc jo?». Ells li respongueren: «Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, algun dels profetes». Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?». Pere li respon: «Tu ets el Messies».
Però Ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú. Llavors començà a instruir-los dient: «Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar». I els ho deia amb tota claredat. Aleshores Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo. Però Jesús es girà i, davant els deixebles, renyà Pere dient-li: «Vés-te'n d'aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes».
Comentari:
Qui diu la gent que sóc jo? I vosaltres, qui dieu que sóc?
Avui seguim escoltant la Paraula de Déu amb l'ajut de l'Evangeli de sant Marc. Un Evangeli amb una inquietud ben clara: descobrir qui és aquest Jesús de Natzaret. Marc ens ha anat oferint, amb els seus textos, la reacció de diferents personatges davant Jesús: els malalts, els deixebles, els escribes i fariseus. Avui ens ho demana directament a nosaltres: «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?» (Mc 8,29).
Certament, els qui ens anomenem cristians tenim el deure fonamental de descobrir la nostra identitat per a donar raó de la nostra fe, essent uns bons testimonis amb la nostra vida. Aquest deure ens urgeix per a poder transmetre un missatge clar i entenedor als nostres germans i germanes que poden trobar en Jesús una Paraula de Vida que doni sentit a tot el que pensen, diuen i fan. Però aquest testimoniatge ha de començar essent nosaltres mateixos conscients de la nostra trobada personal amb Ell. Joan Pau II, en la seva Carta apostòlica Novo Millennio Ineunte, ens digué: «El nostre testimoniatge seria insuportablement pobre si no fóssim els primers contempladors del seu rostre».
Sant Marc, amb aquest text, ens ofereix un bon camí de contemplació de Jesús. Primer, Jesús ens pregunta què diu la gent que és Ell; i podem respondre, com els deixebles: Joan Baptista, Elies, un personatge important, bo, atraient. Una resposta bona, sens dubte, però llunyana encara de la Veritat de Jesús. Ell ens pregunta: «I vosaltres, ¿qui dieu que sóc jo?». És la pregunta de la fe, de la implicació personal. La resposta només la trobarem en l'experiència del silenci i de la pregària. És el camí de fe que fa Pere, i el que hem de fer també nosaltres.
Germans i germanes, experimentem des de la nostra pregària la presència alliberadora l'amor de Déu present en la nostra vida. Ell continua fent aliança amb nosaltres amb signes clars de la seva presència, com aquell arc posat en els núvols promès a Noè.
(Mc 8,27-33):
En aquell temps, Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava: «Qui diu la gent que sóc jo?». Ells li respongueren: «Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, algun dels profetes». Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?». Pere li respon: «Tu ets el Messies».
Però Ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú. Llavors començà a instruir-los dient: «Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar». I els ho deia amb tota claredat. Aleshores Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo. Però Jesús es girà i, davant els deixebles, renyà Pere dient-li: «Vés-te'n d'aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes».
Comentari:
Qui diu la gent que sóc jo? I vosaltres, qui dieu que sóc?
Avui seguim escoltant la Paraula de Déu amb l'ajut de l'Evangeli de sant Marc. Un Evangeli amb una inquietud ben clara: descobrir qui és aquest Jesús de Natzaret. Marc ens ha anat oferint, amb els seus textos, la reacció de diferents personatges davant Jesús: els malalts, els deixebles, els escribes i fariseus. Avui ens ho demana directament a nosaltres: «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?» (Mc 8,29).
Certament, els qui ens anomenem cristians tenim el deure fonamental de descobrir la nostra identitat per a donar raó de la nostra fe, essent uns bons testimonis amb la nostra vida. Aquest deure ens urgeix per a poder transmetre un missatge clar i entenedor als nostres germans i germanes que poden trobar en Jesús una Paraula de Vida que doni sentit a tot el que pensen, diuen i fan. Però aquest testimoniatge ha de començar essent nosaltres mateixos conscients de la nostra trobada personal amb Ell. Joan Pau II, en la seva Carta apostòlica Novo Millennio Ineunte, ens digué: «El nostre testimoniatge seria insuportablement pobre si no fóssim els primers contempladors del seu rostre».
Sant Marc, amb aquest text, ens ofereix un bon camí de contemplació de Jesús. Primer, Jesús ens pregunta què diu la gent que és Ell; i podem respondre, com els deixebles: Joan Baptista, Elies, un personatge important, bo, atraient. Una resposta bona, sens dubte, però llunyana encara de la Veritat de Jesús. Ell ens pregunta: «I vosaltres, ¿qui dieu que sóc jo?». És la pregunta de la fe, de la implicació personal. La resposta només la trobarem en l'experiència del silenci i de la pregària. És el camí de fe que fa Pere, i el que hem de fer també nosaltres.
Germans i germanes, experimentem des de la nostra pregària la presència alliberadora l'amor de Déu present en la nostra vida. Ell continua fent aliança amb nosaltres amb signes clars de la seva presència, com aquell arc posat en els núvols promès a Noè.
Dia litúrgic: Dimecres VI de durant l'any 16-2-2011
Text de l'Evangeli
(Mc 8,22-26):
En aquell temps, Jesús amb els seus deixebles arribaren a Betsaida. Allà li portaren un cec i li demanaven que el toqués. Jesús agafà el cec per la mà i se l'endugué fora del poble. Llavors li escopí als ulls, li imposà les mans i li preguntà: «Veus alguna cosa?». El cec va alçar els ulls i deia: «Distingeixo les persones: les veig com si fossin arbres, però caminen». Jesús tornà a imposar-li les mans sobre els ulls, i el cec hi veié clarament. Estava guarit, i ho veia tot amb nitidesa. Jesús el va enviar a casa seva i li digué: «No entris al poble».
Comentari:
Estava guarit, i ho veia tot amb nitidesa
Avui, a través d'un miracle, Jesús ens parla del procés de la fe. La curació del cec en dues etapes mostra que la fe no sempre és una il·luminació instantània, sinó que, sovint, requereix un itinerari que ens acosti a la llum i ens faci veure-hi clar. No obstant, el primer pas de la fe —començar a veure-hi a la llum de Déu— és ja motiu de goig, com diu sant Agustí: «Un cop han estat guarits els ulls, ¿què podem tenir de més valor, germans? Gaudeixen els qui veuen aquesta llum que ha estat feta, tant si fulgura des del cel com si emana d'una torxa. ¡I què desgraciats se senten els qui no la poden veure!».
En arribar a Bet-Saida porten a Jesús un cec perquè li imposi les mans. És significatiu el fet que Jesús se l'emporti fora; ¿no ens indicarà això que per escoltar la Paraula de Déu, per descobrir la fe i veure la realitat en el Crist, hem de sortir de nosaltres mateixos, dels espais i temps sorollosos que ens ofeguen i enlluernen per rebre la il·luminació autèntica?
Un cop a fora del poble, Jesús «li escopí als ulls, li imposà les mans i li preguntava: ‘¿Veus alguna cosa?’» (Lc 8,23). Aquest gest, ens recorda el Baptisme: Jesús ja no ens escup als ulls, sinó que banya tot el nostre ésser amb l'aigua de la salvació i, al llarg de la vida, ens interroga sobre el que veiem a la llum de la fe. «Jesús tornà a imposar-li les mans sobre els ulls, i el cec hi veié clarament» (Lc 8,25); aquest segon moment ens recorda el sagrament de la Confirmació, en el qual se'ns dóna la plenitud de l'Esperit Sant per arribar a la maduresa de la fe i veure-hi més clar. Rebre el Baptisme, però negligir la Confirmació ens porta a veure, sí, però només a mitges.
(Mc 8,22-26):
En aquell temps, Jesús amb els seus deixebles arribaren a Betsaida. Allà li portaren un cec i li demanaven que el toqués. Jesús agafà el cec per la mà i se l'endugué fora del poble. Llavors li escopí als ulls, li imposà les mans i li preguntà: «Veus alguna cosa?». El cec va alçar els ulls i deia: «Distingeixo les persones: les veig com si fossin arbres, però caminen». Jesús tornà a imposar-li les mans sobre els ulls, i el cec hi veié clarament. Estava guarit, i ho veia tot amb nitidesa. Jesús el va enviar a casa seva i li digué: «No entris al poble».
Comentari:
Estava guarit, i ho veia tot amb nitidesa
Avui, a través d'un miracle, Jesús ens parla del procés de la fe. La curació del cec en dues etapes mostra que la fe no sempre és una il·luminació instantània, sinó que, sovint, requereix un itinerari que ens acosti a la llum i ens faci veure-hi clar. No obstant, el primer pas de la fe —començar a veure-hi a la llum de Déu— és ja motiu de goig, com diu sant Agustí: «Un cop han estat guarits els ulls, ¿què podem tenir de més valor, germans? Gaudeixen els qui veuen aquesta llum que ha estat feta, tant si fulgura des del cel com si emana d'una torxa. ¡I què desgraciats se senten els qui no la poden veure!».
En arribar a Bet-Saida porten a Jesús un cec perquè li imposi les mans. És significatiu el fet que Jesús se l'emporti fora; ¿no ens indicarà això que per escoltar la Paraula de Déu, per descobrir la fe i veure la realitat en el Crist, hem de sortir de nosaltres mateixos, dels espais i temps sorollosos que ens ofeguen i enlluernen per rebre la il·luminació autèntica?
Un cop a fora del poble, Jesús «li escopí als ulls, li imposà les mans i li preguntava: ‘¿Veus alguna cosa?’» (Lc 8,23). Aquest gest, ens recorda el Baptisme: Jesús ja no ens escup als ulls, sinó que banya tot el nostre ésser amb l'aigua de la salvació i, al llarg de la vida, ens interroga sobre el que veiem a la llum de la fe. «Jesús tornà a imposar-li les mans sobre els ulls, i el cec hi veié clarament» (Lc 8,25); aquest segon moment ens recorda el sagrament de la Confirmació, en el qual se'ns dóna la plenitud de l'Esperit Sant per arribar a la maduresa de la fe i veure-hi més clar. Rebre el Baptisme, però negligir la Confirmació ens porta a veure, sí, però només a mitges.
Dia litúrgic: Dimarts VI de durant l'any 15-2-2011
Text de l'Evangeli
(Mc 8,14-21):
En aquell temps, els deixebles s'havien oblidat de proveir-se de pans i tan sols en portaven un a la barca. Jesús els va fer aquesta advertència: «Estigueu alerta, aneu amb compte amb el llevat dels fariseus i el llevat d'Herodes». Llavors es posaren a discutir que no tenien pans. Jesús se n'adonà i els digué: «Per què discutiu que no teniu pans? ¿Encara no compreneu ni enteneu? ¿És que el vostre cor està endurit? ¿Teniu ulls, i no hi veieu, orelles, i no hi sentiu? ¿No recordeu quantes cistelles vau omplir amb els bocins que havien sobrat quan vaig partir els cinc pans per als cinc mil homes?». Ells li responen: «Dotze». «I quan vaig partir els set pans per a les quatre mil persones, quantes paneres plenes de bocins vau recollir?». Li diuen: «Set». I els digué: «¿Encara no ho enteneu?».
Comentari:
Aneu amb compte amb el llevat dels fariseus
Avui —un cop més— veiem la sagacitat del Senyor Jesús. La seva actuació és sorprenent, ja que sobresurt del que és comú entre la gent, és original. Ell ve de realitzar alguns miracles i s'està traslladant a un altre sector on la Gràcia de Déu també ha d'arribar. En aquest context de miracles, davant un nou grup de persones que l'esperen, és quan els adverteix: «Estigueu alerta, aneu amb compte amb el llevat dels fariseus i el llevat d'Herodes» (Mc 8,15), ja que ells —els fariseus i els d'Herodes— no volen que la Gràcia de Déu sigui coneguda, i més aviat difonen el mal llevat, tot sembrant jull.
La fe no depèn de les obres, ja que «una fe que nosaltres mateixos podem fixar no és en absolut una fe» (Benet XVI). Ben al contrari, són les obres les que depenen de la fe. Tenir una veritable i autèntica fe implica una fe activa, dinàmica; no una fe condicionada i que solament resta en allò extern, en les aparences, que se'n va per les branques... La nostra ha de ser una fe real. Cal veure-hi amb els ulls de Déu i amb els de l'home pecador: «¿Encara no compreneu ni enteneu? ¿És que el vostre cor està endurit?» (Mc 8,17).
El regne de Déu es difon en el món com quan hom posa el llevat a la massa; ella creix sens que se sàpiga com. Així ha de ser l'autèntica fe, que creix en l'amor de Déu. Per tant, que res ni ningú ens distregui del veritable encontre amb el Senyor i el seu missatge salvador. El Senyor no perd ocasió per tal d'ensenyar i això ho segueix fent avui dia: «Ens hem d'alliberar de la falsa idea que la fe ja no té res a dir als homes d'avui» (Benet XVI).
(Mc 8,14-21):
En aquell temps, els deixebles s'havien oblidat de proveir-se de pans i tan sols en portaven un a la barca. Jesús els va fer aquesta advertència: «Estigueu alerta, aneu amb compte amb el llevat dels fariseus i el llevat d'Herodes». Llavors es posaren a discutir que no tenien pans. Jesús se n'adonà i els digué: «Per què discutiu que no teniu pans? ¿Encara no compreneu ni enteneu? ¿És que el vostre cor està endurit? ¿Teniu ulls, i no hi veieu, orelles, i no hi sentiu? ¿No recordeu quantes cistelles vau omplir amb els bocins que havien sobrat quan vaig partir els cinc pans per als cinc mil homes?». Ells li responen: «Dotze». «I quan vaig partir els set pans per a les quatre mil persones, quantes paneres plenes de bocins vau recollir?». Li diuen: «Set». I els digué: «¿Encara no ho enteneu?».
Comentari:
Aneu amb compte amb el llevat dels fariseus
Avui —un cop més— veiem la sagacitat del Senyor Jesús. La seva actuació és sorprenent, ja que sobresurt del que és comú entre la gent, és original. Ell ve de realitzar alguns miracles i s'està traslladant a un altre sector on la Gràcia de Déu també ha d'arribar. En aquest context de miracles, davant un nou grup de persones que l'esperen, és quan els adverteix: «Estigueu alerta, aneu amb compte amb el llevat dels fariseus i el llevat d'Herodes» (Mc 8,15), ja que ells —els fariseus i els d'Herodes— no volen que la Gràcia de Déu sigui coneguda, i més aviat difonen el mal llevat, tot sembrant jull.
La fe no depèn de les obres, ja que «una fe que nosaltres mateixos podem fixar no és en absolut una fe» (Benet XVI). Ben al contrari, són les obres les que depenen de la fe. Tenir una veritable i autèntica fe implica una fe activa, dinàmica; no una fe condicionada i que solament resta en allò extern, en les aparences, que se'n va per les branques... La nostra ha de ser una fe real. Cal veure-hi amb els ulls de Déu i amb els de l'home pecador: «¿Encara no compreneu ni enteneu? ¿És que el vostre cor està endurit?» (Mc 8,17).
El regne de Déu es difon en el món com quan hom posa el llevat a la massa; ella creix sens que se sàpiga com. Així ha de ser l'autèntica fe, que creix en l'amor de Déu. Per tant, que res ni ningú ens distregui del veritable encontre amb el Senyor i el seu missatge salvador. El Senyor no perd ocasió per tal d'ensenyar i això ho segueix fent avui dia: «Ens hem d'alliberar de la falsa idea que la fe ja no té res a dir als homes d'avui» (Benet XVI).
Dia litúrgic: Dilluns VI de durant l'any 14-2-2011
Santoral 14 de Febrer: Sant Ciril, monjo, i sant Metodi, bisbe, Patrons d'Europa
Text de l'Evangeli
(Mc 8,11-13):
En aquell temps, els fariseus vingueren i començaren a discutir amb Jesús. Per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel. Ell sospirà profundament i digué: «Per què demana un senyal, la gent d'aquesta generació? Us asseguro que no els serà donat cap senyal». Jesús els deixà, s'embarcà altra vegada i se'n va anar a l'altra riba.
Comentari:
Us asseguro que no els serà donat cap senyal
Avui, l'Evangeli sembla que no ens digui gaire res ni de Jesús ni de nosaltres mateixos. «Per què demana un senyal, la gent d'aquesta generació?» (Mc 8,12). Joan Pau II, tot comentant aquest episodi de la vida de Jesucrist, diu: «Jesús convida al discerniment respecte les paraules i les obres que testimonien (són “senyal de”) l'arribada del regne del Pare». Als jueus que interroguen Jesús sembla que els falta la capacitat o la voluntat de discernir aquell senyal que —de fet— és tota l'actuació, obres i paraules del Senyor.
També avui en dia es demanen senyals a Jesús: que faci notar la seva presència en el món o que ens digui d'una manera evident com hem d'actuar nosaltres. El Papa ens fa veure que la negativa de Jesucrist a donar un senyal als jueus —i, per tant, també a nosaltres— es deu a què vol «canviar la lògica del món, orientada a cercar signes que confirmin el desig d'autoafirmació i de poder de l'home». Els jueus no volien un signe qualsevol, sinó aquell que indiqués que Jesús era el tipus de messies que ells desitjaven. No esperaven el que venia a salvar-los, sinó el que venia a donar seguretat a la seva visió de com s'havien de fer les coses.
En definitiva, quan els jueus del temps de Jesús com els cristians d'ara demanem —d'una manera o altra— un senyal, el que fem és demanar a Déu que actuï a la nostra manera, la que nosaltres creiem més encertada i que de fet dóna suport al nostre mode de pensar. I Déu, que en sap i pot més (i per això demanem al Parenostre que es faci la “seva” voluntat), té els seus camins, encara que a nosaltres no ens sigui fàcil de comprendre'ls. Però Ell, que es deixa trobar per tots els qui el cerquen, també, si li demanem discerniment, ens farà comprendre quina és la seva manera d'obrar i com podem distingir avui els seus signes.
Text de l'Evangeli
(Mc 8,11-13):
En aquell temps, els fariseus vingueren i començaren a discutir amb Jesús. Per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel. Ell sospirà profundament i digué: «Per què demana un senyal, la gent d'aquesta generació? Us asseguro que no els serà donat cap senyal». Jesús els deixà, s'embarcà altra vegada i se'n va anar a l'altra riba.
Comentari:
Us asseguro que no els serà donat cap senyal
Avui, l'Evangeli sembla que no ens digui gaire res ni de Jesús ni de nosaltres mateixos. «Per què demana un senyal, la gent d'aquesta generació?» (Mc 8,12). Joan Pau II, tot comentant aquest episodi de la vida de Jesucrist, diu: «Jesús convida al discerniment respecte les paraules i les obres que testimonien (són “senyal de”) l'arribada del regne del Pare». Als jueus que interroguen Jesús sembla que els falta la capacitat o la voluntat de discernir aquell senyal que —de fet— és tota l'actuació, obres i paraules del Senyor.
També avui en dia es demanen senyals a Jesús: que faci notar la seva presència en el món o que ens digui d'una manera evident com hem d'actuar nosaltres. El Papa ens fa veure que la negativa de Jesucrist a donar un senyal als jueus —i, per tant, també a nosaltres— es deu a què vol «canviar la lògica del món, orientada a cercar signes que confirmin el desig d'autoafirmació i de poder de l'home». Els jueus no volien un signe qualsevol, sinó aquell que indiqués que Jesús era el tipus de messies que ells desitjaven. No esperaven el que venia a salvar-los, sinó el que venia a donar seguretat a la seva visió de com s'havien de fer les coses.
En definitiva, quan els jueus del temps de Jesús com els cristians d'ara demanem —d'una manera o altra— un senyal, el que fem és demanar a Déu que actuï a la nostra manera, la que nosaltres creiem més encertada i que de fet dóna suport al nostre mode de pensar. I Déu, que en sap i pot més (i per això demanem al Parenostre que es faci la “seva” voluntat), té els seus camins, encara que a nosaltres no ens sigui fàcil de comprendre'ls. Però Ell, que es deixa trobar per tots els qui el cerquen, també, si li demanem discerniment, ens farà comprendre quina és la seva manera d'obrar i com podem distingir avui els seus signes.
Dia litúrgic: Dissabte V de durant l'any 12-2-2011
Text de l'Evangeli
(Mc 8,1-10):
En aquell temps, hi tornava a haver una gran gentada amb Jesús i no tenien res per a menjar. Jesús va cridar els deixebles i els digué: «Sento una gran compassió per aquesta gent, perquè ja fa tres dies que no es mouen d'aquí amb mi i no tenen res per a menjar. Si els faig anar dejuns a casa seva, defalliran pel camí; n'hi ha que han vingut de lluny». Els deixebles li preguntaren: «D'on es podria treure el pa per a alimentar-los aquí, en un lloc despoblat?». Jesús els preguntà: «Quants pans teniu?». Ells li respongueren: «Set».
Llavors Jesús va manar que la gent s'assegués a terra, prengué els set pans, digué l'acció de gràcies, els partí i en donava als seus deixebles perquè en servissin a la gent; i així ho van fer. Tenien a més uns quants peixets, i Jesús, després de beneir-los, digué que també els servissin. La gent en va menjar i quedaren saciats. Després van recollir set paneres dels bocins que havien sobrat. Eren unes quatre mil persones. Jesús els va acomiadar, va pujar a la barca amb els seus deixebles i se n'anà a la regió de Dalmanuta.
Comentari:
No tenen res per a menjar
Avui, temps d'inclemència i de neguit, també Jesús ens crida per a dir-nos que sent «una gran compassió per aquesta gent» (Mc 8,2). Avui, amb la pau en crisi, pot abundar la por, l'apatia, el recurs a la banalitat i l'evasió: «No tenen res per a menjar».
A qui crida el Senyor? Diu el text: «Va cridar els deixebles» (Mc 8,1), és a dir, em crida a mi, per a no acomiadar-los en dejú, per a donar-los quelcom. Jesús s'ha compadit —aquest cop en terra de pagans— perquè també tenen fam.
Ah!, i nosaltres —refugiats en el nostre petit món— diem que res no podem fer. «¿D'on es podria treure el pa per a alimentar-los aquí, en un lloc despoblat?» (Mc 8,4). ¿D'on traurem una paraula d'esperança certa i ferma, tot sabent que el Senyor serà amb nosaltres cada dia fins a la fi dels temps? ¿Com dir als creients i no creients que la violència i la mort no són solució?
Avui, el Senyor ens pregunta, simplement, quants pans tenim. Els que sigui, això és el que necessita. El text diu que «set», símbol per als pagans, com dotze era símbol per al poble jueu. El Senyor vol arribar a tots —per això l'Església es vol reconèixer a si mateixa des de la seva catolicitat— i demana la teva ajuda. Dóna-li la teva oració: és un pa! Dóna-li la teva Eucaristia viscuda: és un pa! Dóna-li la teva decisió per la reconciliació amb els teus, amb els qui t'han ofès: és un altre pa! Dóna-li la teva reconciliació sacramental amb l'Església: és un altre pa! Dóna-li el teu petit sacrifici, el teu dejuni, la teva solidaritat: és un altre pa! Dóna-li el teu amor a la seva Paraula, que et dóna consol i força: és un altre pa! En fi, dóna el que Ell et demani, malgrat que creguis que només és un poc de pa.
Com ens diu sant Gregori de Nisa, «aquell qui parteix el seu pa amb els pobres es constitueix en part d'aquell que, per nosaltres, volgué ser pobre. Pobre fou el Senyor, no temis la pobresa».
(Mc 8,1-10):
En aquell temps, hi tornava a haver una gran gentada amb Jesús i no tenien res per a menjar. Jesús va cridar els deixebles i els digué: «Sento una gran compassió per aquesta gent, perquè ja fa tres dies que no es mouen d'aquí amb mi i no tenen res per a menjar. Si els faig anar dejuns a casa seva, defalliran pel camí; n'hi ha que han vingut de lluny». Els deixebles li preguntaren: «D'on es podria treure el pa per a alimentar-los aquí, en un lloc despoblat?». Jesús els preguntà: «Quants pans teniu?». Ells li respongueren: «Set».
Llavors Jesús va manar que la gent s'assegués a terra, prengué els set pans, digué l'acció de gràcies, els partí i en donava als seus deixebles perquè en servissin a la gent; i així ho van fer. Tenien a més uns quants peixets, i Jesús, després de beneir-los, digué que també els servissin. La gent en va menjar i quedaren saciats. Després van recollir set paneres dels bocins que havien sobrat. Eren unes quatre mil persones. Jesús els va acomiadar, va pujar a la barca amb els seus deixebles i se n'anà a la regió de Dalmanuta.
Comentari:
No tenen res per a menjar
Avui, temps d'inclemència i de neguit, també Jesús ens crida per a dir-nos que sent «una gran compassió per aquesta gent» (Mc 8,2). Avui, amb la pau en crisi, pot abundar la por, l'apatia, el recurs a la banalitat i l'evasió: «No tenen res per a menjar».
A qui crida el Senyor? Diu el text: «Va cridar els deixebles» (Mc 8,1), és a dir, em crida a mi, per a no acomiadar-los en dejú, per a donar-los quelcom. Jesús s'ha compadit —aquest cop en terra de pagans— perquè també tenen fam.
Ah!, i nosaltres —refugiats en el nostre petit món— diem que res no podem fer. «¿D'on es podria treure el pa per a alimentar-los aquí, en un lloc despoblat?» (Mc 8,4). ¿D'on traurem una paraula d'esperança certa i ferma, tot sabent que el Senyor serà amb nosaltres cada dia fins a la fi dels temps? ¿Com dir als creients i no creients que la violència i la mort no són solució?
Avui, el Senyor ens pregunta, simplement, quants pans tenim. Els que sigui, això és el que necessita. El text diu que «set», símbol per als pagans, com dotze era símbol per al poble jueu. El Senyor vol arribar a tots —per això l'Església es vol reconèixer a si mateixa des de la seva catolicitat— i demana la teva ajuda. Dóna-li la teva oració: és un pa! Dóna-li la teva Eucaristia viscuda: és un pa! Dóna-li la teva decisió per la reconciliació amb els teus, amb els qui t'han ofès: és un altre pa! Dóna-li la teva reconciliació sacramental amb l'Església: és un altre pa! Dóna-li el teu petit sacrifici, el teu dejuni, la teva solidaritat: és un altre pa! Dóna-li el teu amor a la seva Paraula, que et dóna consol i força: és un altre pa! En fi, dóna el que Ell et demani, malgrat que creguis que només és un poc de pa.
Com ens diu sant Gregori de Nisa, «aquell qui parteix el seu pa amb els pobres es constitueix en part d'aquell que, per nosaltres, volgué ser pobre. Pobre fou el Senyor, no temis la pobresa».
Dia litúrgic: Divendres V de durant l'any 11-2-2011
Text de l'Evangeli
(Mc 7,31-37):
En aquell temps, Jesús se'n va anar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea, després de travessar el territori de la Decàpolis. Llavors li porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li demanaven que li imposés la mà. Jesús se l'endugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva. Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué: «Efatà!» -que vol dir: "Obre't!".
A l'instant se li van obrir les orelles, la llengua se li destravà i parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho pregonaven. Estaven completament admirats i deien: «Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin».
Comentari:
Tot ho ha fet bé
Avui, l'Evangeli ens presenta un miracle de Jesús: va tornar l'oïda i va destravar la llengua a un sord. La gent va quedar admirada i deia: «Tot ho ha fet bé» (Mc 7,37).
Aquesta és la biografia de Jesús feta per als seus contemporanis. Una biografia curta i completa. ¿Qui és Jesús? És aquell que tot ho ha fet bé. En el doble sentit de la paraula: en el què i en el com, en la substància i en la manera. És aquell que només ha fet obres bones, i el que ha realitzat les obres bones bé, d'una manera perfecta, acabada. Jesús és una persona que tot ho fa bé, perquè només fa accions bones, i allò que fa, ho deixa ben acabat. No lliura res a mitges; i no espera a acabar-ho després.
—Procura també tu deixar-ho tot ben enllestit ara: l'oració; el tracte amb els familiars i les altres persones; el treball; l'apostolat; la diligència per formar-te espiritualment i professional; etc. Sigues exigent amb tu mateix, i sigues també exigent, suaument, amb els qui depenen de tu. No toleris barroeries. No agraden a Déu i molesten el proïsme. No prenguis aquesta actitud simplement per quedar bé, ni perquè aquest procediment és el més rendible, fins i tot humanament; sinó perquè a Déu no li agraden les obres dolentes ni les obres “bones” mal fetes. La Sagrada Escriptura afirma: «Les obres de Déu són perfectes» (Dt 32,4). I el Senyor, a través de Moisès, manifesta al Poble d'Israel: «Tot el que tingui una tara, no ho oferiu, perquè no us seria acceptat» (Lv 22,20). Demana l'ajut maternal de la Verge Maria. Ella, com Jesús, també va fer-ho tot bé.
(Mc 7,31-37):
En aquell temps, Jesús se'n va anar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea, després de travessar el territori de la Decàpolis. Llavors li porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li demanaven que li imposés la mà. Jesús se l'endugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva. Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué: «Efatà!» -que vol dir: "Obre't!".
A l'instant se li van obrir les orelles, la llengua se li destravà i parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho pregonaven. Estaven completament admirats i deien: «Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin».
Comentari:
Tot ho ha fet bé
Avui, l'Evangeli ens presenta un miracle de Jesús: va tornar l'oïda i va destravar la llengua a un sord. La gent va quedar admirada i deia: «Tot ho ha fet bé» (Mc 7,37).
Aquesta és la biografia de Jesús feta per als seus contemporanis. Una biografia curta i completa. ¿Qui és Jesús? És aquell que tot ho ha fet bé. En el doble sentit de la paraula: en el què i en el com, en la substància i en la manera. És aquell que només ha fet obres bones, i el que ha realitzat les obres bones bé, d'una manera perfecta, acabada. Jesús és una persona que tot ho fa bé, perquè només fa accions bones, i allò que fa, ho deixa ben acabat. No lliura res a mitges; i no espera a acabar-ho després.
—Procura també tu deixar-ho tot ben enllestit ara: l'oració; el tracte amb els familiars i les altres persones; el treball; l'apostolat; la diligència per formar-te espiritualment i professional; etc. Sigues exigent amb tu mateix, i sigues també exigent, suaument, amb els qui depenen de tu. No toleris barroeries. No agraden a Déu i molesten el proïsme. No prenguis aquesta actitud simplement per quedar bé, ni perquè aquest procediment és el més rendible, fins i tot humanament; sinó perquè a Déu no li agraden les obres dolentes ni les obres “bones” mal fetes. La Sagrada Escriptura afirma: «Les obres de Déu són perfectes» (Dt 32,4). I el Senyor, a través de Moisès, manifesta al Poble d'Israel: «Tot el que tingui una tara, no ho oferiu, perquè no us seria acceptat» (Lv 22,20). Demana l'ajut maternal de la Verge Maria. Ella, com Jesús, també va fer-ho tot bé.
Dia litúrgic: Dimecres V de durant l'any 9-2-2011
Text de l'Evangeli
(Mc 7,14-23):
En aquell temps, Jesús cridà la gent i els deia: «Escolteu-me tots i enteneu-ho bé: No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l'home el fa impur».
Quan deixà la gent i entrà a casa, els seus deixebles li van preguntar què volia dir aquell proverbi. Jesús els respongué: «¿També vosaltres sou incapaços d'entendre-ho? ¿No compreneu que tot allò que entra a l'home des de fora no el pot fer impur, perquè no li va al cor, sinó al ventre, i acaba fora del cos?». D'aquesta manera declarava purs tots els aliments. I va afegir: «Només allò que surt de l'home el fa impur. Perquè de dintre el cor de l'home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. Tot això dolent surt de dintre i fa impur l'home».
Comentari:
No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur
Avui Jesús ens ensenya que tot el que Déu ha fet és bo. És, més aviat, la nostra intenció no recta la que pot contaminar el que fem. Per això, Jesucrist diu: «No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l'home el fa impur» (Mc 7,15). L'experiència de l'ofensa a Déu és una realitat. I amb facilitat el cristià descobreix aquesta petjada profunda del mal i veu un món esclavitzat pel pecat. La missió que Jesús ens encarrega és la de netejar —amb l'ajut de la seva gràcia— totes les contaminacions que les males intencions dels homes han introduït en aquest món.
El Senyor ens demana que tota la nostra activitat humana sigui ben realitzada: espera que en ella hi posem intensitat, ordre, ciència, competència, afany de perfecció, no cercant altra cosa sinó restablir el pla creador de Déu, que tot ho va fer bo amb vista al profit de l'home: «Puresa d'intenció. —La tindràs sempre, si, sempre i en tot, només busques agradar a Déu» (Sant Josepmaria).
Solament la nostra voluntat pot malmetre el pla diví, i cal vigilar per tal que no sigui així. Moltes vegades s'introdueixen la vanitat, l'amor propi, els desànims per la manca de fe, la impaciència per no assolir els resultats esperats, etc. Per això, ens advertia sant Gregori el Gran: «Que no ens sedueixi cap prosperitat falaguera, perquè és un viatger neci el que s'atura en el camí per a contemplar els paisatges amens i s'oblida del punt al que es dirigeix».
Convindrà, per tant, parar atenció en l'oferiment d'obres, mantenir la presència de Déu i considerar freqüentment la filiació divina, de manera que tot el nostre dia —amb oració i treball— prengui força i comenci en el Senyor, i que tot allò que hem començat per Ell arribi al seu terme.
Podem fer grans coses si ens adonem que cadascun dels nostres actes humans és corredemptor quan està unit als actes de Crist.
Dia litúrgic: Dilluns V de durant l'any 7-2-2011
Text de l'Evangeli
(Mc 6,53-56):
En aquell temps, quan hagueren fet la travessia del llac, Jesús i els seus deixebles tocaren terra a Genesaret i van fondejar. Així que desembarcaren, la gent el va reconèixer. Ells començaren a recórrer tota la regió, i la gent anava duent-li els malalts en lliteres allà on sentien a dir que era. A tot arreu on arribava, pobles, viles o llogarrets, posaven els malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell. I tots els qui el tocaven quedaven curats.
Comentari:
Així que desembarcaren, la gent el va reconèixer
Avui contemplem la fe dels habitants d'aquella regió a la que Jesús arribà tot portant la salvació per a les ànimes. El Senyor és l'amo de l'ànima i del cos; per això, no dubten en portar-li llurs malalts: «Tots els qui el tocaven quedaven curats» (Mc 6,56). Tenim avui, com sempre, malalts de l'ànima i del cos. Convé que posem tots els mitjans humans i sobrenaturals per tal d'apropar els nostres parents, amics i coneguts al Senyor. Ho podem fer, en primer lloc, tot pregant per ells, bo i demanant llur salut espiritual i corporal. Si hi havia una malaltia del cos, no dubtem en assabentar-nos de si existeix un tractament adequat, si hi ha persones que puguin tenir-ne cura, etc.
Quan es tracta d'una “malaltia” de l'ànima (habitualment, palpable externament), com pot ser que un fill, un germà, un parent no assisteixi a Missa els diumenges, a més de pregar, convé parlar-li del remei, potser transmetent-li de paraula algun pensament o alguna orientació motivadora que puguem nosaltres mateixos extreure del Magisteri (per exemple, de la Carta apostòlica El dia del Senyor de Joan Pau II, o d'algun dels punts del Catecisme de l'Església).
Si el germà “malalt” és algú constituït en pública autoritat, que justifica o manté una llei injusta —com ara la despenalització de l'avortament—, no dubtem —a més de resar— en cercar l'oportunitat per a transmetre-li —de paraula o per escrit— el nostre testimoni sobre la veritat.
«Nosaltres no podem deixar de dir el que hem vist i sentit» (Ac 4,20). Totes les persones tenen necessitat del Salvador. Quan no acudeixen a Ell és perquè encara no l'han reconegut, potser perquè nosaltres encara no hem sabut anunciar-lo. El fet és que, tan aviat com el reconeixien, «posaven els malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell» (Mc 6,56). Jesús guaria sobretot quan n'hi havia alguns que «posaven» (situaven a l'abast del Senyor) els qui més urgentment havien de menester remei.
(Mc 6,53-56):
En aquell temps, quan hagueren fet la travessia del llac, Jesús i els seus deixebles tocaren terra a Genesaret i van fondejar. Així que desembarcaren, la gent el va reconèixer. Ells començaren a recórrer tota la regió, i la gent anava duent-li els malalts en lliteres allà on sentien a dir que era. A tot arreu on arribava, pobles, viles o llogarrets, posaven els malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell. I tots els qui el tocaven quedaven curats.
Comentari:
Així que desembarcaren, la gent el va reconèixer
Avui contemplem la fe dels habitants d'aquella regió a la que Jesús arribà tot portant la salvació per a les ànimes. El Senyor és l'amo de l'ànima i del cos; per això, no dubten en portar-li llurs malalts: «Tots els qui el tocaven quedaven curats» (Mc 6,56). Tenim avui, com sempre, malalts de l'ànima i del cos. Convé que posem tots els mitjans humans i sobrenaturals per tal d'apropar els nostres parents, amics i coneguts al Senyor. Ho podem fer, en primer lloc, tot pregant per ells, bo i demanant llur salut espiritual i corporal. Si hi havia una malaltia del cos, no dubtem en assabentar-nos de si existeix un tractament adequat, si hi ha persones que puguin tenir-ne cura, etc.
Quan es tracta d'una “malaltia” de l'ànima (habitualment, palpable externament), com pot ser que un fill, un germà, un parent no assisteixi a Missa els diumenges, a més de pregar, convé parlar-li del remei, potser transmetent-li de paraula algun pensament o alguna orientació motivadora que puguem nosaltres mateixos extreure del Magisteri (per exemple, de la Carta apostòlica El dia del Senyor de Joan Pau II, o d'algun dels punts del Catecisme de l'Església).
Si el germà “malalt” és algú constituït en pública autoritat, que justifica o manté una llei injusta —com ara la despenalització de l'avortament—, no dubtem —a més de resar— en cercar l'oportunitat per a transmetre-li —de paraula o per escrit— el nostre testimoni sobre la veritat.
«Nosaltres no podem deixar de dir el que hem vist i sentit» (Ac 4,20). Totes les persones tenen necessitat del Salvador. Quan no acudeixen a Ell és perquè encara no l'han reconegut, potser perquè nosaltres encara no hem sabut anunciar-lo. El fet és que, tan aviat com el reconeixien, «posaven els malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell» (Mc 6,56). Jesús guaria sobretot quan n'hi havia alguns que «posaven» (situaven a l'abast del Senyor) els qui més urgentment havien de menester remei.
Dia litúrgic: Diumenge V (A) de durant l'any 6-2-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 5,13-16):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi. Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar un poble posat dalt d'una muntanya, i ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel».
Comentari:
Vosaltres sou la llum del món
Avui, l'Evangeli ens fa una gran crida a ser testimonis del Crist. I ens invita a ser-ho de dues maneres, aparentment, contradictòries: com la sal i com la llum.
La sal no es veu, però es nota; es fa gustar, paladejar. Hi ha moltes persones que “no es fan veure”, perquè són com “formiguetes” que no paren de treballar i fer el bé. Al seu costat es pot paladejar la pau, la serenor, la joia. Tenen —com és de moda dir avui— “bones radiacions”.
La llum no es pot amagar. Hi ha persones que “es veuen de lluny”: Teresa de Calcuta, el Papa, el Rector d'un poble. Ocupen llocs importants pel seu lideratge natural o pel seu ministeri concret. Estan “dalt del canelobre”. Com diu l'Evangeli d'avui, «dalt d'una muntanya» o en el «portallànties» (cf. Mt 5,14.15).
Tots hi som cridats a ser sal i llum. Jesús mateix va ser “sal” durant trenta anys de vida amagada a Nazaret. Diuen que sant Lluís Gonzaga, mentre jugava, en preguntar-li què faria si sabés que al cap de pocs moments hauria de morir, va contestar. «Continuaria jugant». Continuaria fent la vida normal de cada dia, fent la vida agradable als companys de joc.
A vegades estem cridats a ser llum. Ho som d'una manera clara quan professem la nostra fe en moments difícils. Els màrtirs són grans llumeneres. I avui, segons quins ambients, el sol fet d'anar a missa ja és motiu de burles. Anar a missa ja és ser “llum”. I la llum sempre es veu; encara que sigui molt petita. Un llumí pot canviar una nit.
Demanem els uns pels altres al Senyor per tal que sapiguem ser sempre sal. I sapiguem ser llum quan calgui ser-ho. Que el nostre obrar de cada dia sigui de tal manera que veient les nostres bones obres la gent glorifiqui el Pare del cel (cf. Mt 5,12).
(Mt 5,13-16):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi. Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar un poble posat dalt d'una muntanya, i ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel».
Comentari:
Vosaltres sou la llum del món
Avui, l'Evangeli ens fa una gran crida a ser testimonis del Crist. I ens invita a ser-ho de dues maneres, aparentment, contradictòries: com la sal i com la llum.
La sal no es veu, però es nota; es fa gustar, paladejar. Hi ha moltes persones que “no es fan veure”, perquè són com “formiguetes” que no paren de treballar i fer el bé. Al seu costat es pot paladejar la pau, la serenor, la joia. Tenen —com és de moda dir avui— “bones radiacions”.
La llum no es pot amagar. Hi ha persones que “es veuen de lluny”: Teresa de Calcuta, el Papa, el Rector d'un poble. Ocupen llocs importants pel seu lideratge natural o pel seu ministeri concret. Estan “dalt del canelobre”. Com diu l'Evangeli d'avui, «dalt d'una muntanya» o en el «portallànties» (cf. Mt 5,14.15).
Tots hi som cridats a ser sal i llum. Jesús mateix va ser “sal” durant trenta anys de vida amagada a Nazaret. Diuen que sant Lluís Gonzaga, mentre jugava, en preguntar-li què faria si sabés que al cap de pocs moments hauria de morir, va contestar. «Continuaria jugant». Continuaria fent la vida normal de cada dia, fent la vida agradable als companys de joc.
A vegades estem cridats a ser llum. Ho som d'una manera clara quan professem la nostra fe en moments difícils. Els màrtirs són grans llumeneres. I avui, segons quins ambients, el sol fet d'anar a missa ja és motiu de burles. Anar a missa ja és ser “llum”. I la llum sempre es veu; encara que sigui molt petita. Un llumí pot canviar una nit.
Demanem els uns pels altres al Senyor per tal que sapiguem ser sempre sal. I sapiguem ser llum quan calgui ser-ho. Que el nostre obrar de cada dia sigui de tal manera que veient les nostres bones obres la gent glorifiqui el Pare del cel (cf. Mt 5,12).
Dia litúrgic: Dissabte IV de durant l'any 5-2-2011
Santoral 5 de febrer: Santa Àgata, verge i màrtir
Text de l'Evangeli (Mc 6,30-34): En aquell temps, els Apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica». Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar. Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament.
Comentari: Mn. David COMPTE i Verdaguer (Manlleu, Barcelona, Espanya)
‘Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica’. Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps
Avui, l'Evangeli ens planteja una situació, una necessitat i una paradoxa que són ben actuals.
Una situació. Els Apòstols estan “estressats”: «Molta gent anava i venia i no tenien temps ni de menjar» (Mc 6,30). Sovint nosaltres ens veiem abocats al mateix tràfec. La feina exigeix bona part de les nostres energies; la família, on cada membre vol palpar la nostra estimació; les altres activitats en les que ens hem compromès, que ens fan bé i, alhora, beneficien a tercers... Voler és poder? Potser és més assenyat reconèixer que no podem tot allò que voldríem.
Una necessitat. El cos, el cap i el cor reclamen un dret: descans. En aquests versets tenim un manual, sovint ignorat, sobre el descans. Hi destaca la comunicació. Els Apòstols «varen explicar tot el que havien fet» (Mc 6,30). Comunicació amb Déu, tot seguint el fil d'allò més pregon del nostre cor. I —quina sorpresa!— trobem que Déu ja espera. I espera trobar-nos amb els nostres cansaments.
«Jesús els diu: veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica» (Mc 6,31). En el pla de Déu hi ha un lloc per al descans! És més, la nostra existència, amb tot el seu pes, cal que descansi en Déu. Ho descobrí l'inquiet Agustí: «Ens vau fer per vós i en neguit és el cor nostre mentre no reposa en vós». El repòs de Déu és creatiu; no “anestèsic”: topar amb el seu amor centra el nostre cor i els nostres pensaments.
Una paradoxa. L'escena de l'Evangeli acaba “malament”: els deixebles no poden reposar. El pla de Jesús fracassa: són abordats per la gent. No han pogut “desconnectar”. Nosaltres sovint no podem desempallegar-nos de les nostres obligacions (fills, cònjuge, feina...): seria trair-nos! S'imposa trobar Déu en aquestes realitats. Si hi ha comunicació amb Déu, si el nostre cor reposa en Ell, relativitzarem tensions inútils... i la realitat —nua de quimeres— mostrarà millor l'empremta de Déu. En Ell, allí, hem de reposar!
Dia litúrgic: Divendres IV de durant l'any 4-2-2011
Text de l'Evangeli
(Mc 6,14-29):
En aquell temps, l'anomenada de Jesús s'havia estès pertot arreu, i el rei Herodes en va sentir parlar. Alguns deien: «És Joan Baptista que ha ressuscitat d'entre els morts, i per això té el poder d'obrar miracles». D'altres deien: «És Elies». I d'altres: «És un profeta, semblant als antics profetes». Herodes, sentint tot això, deia: «És Joan, el qui jo vaig fer decapitar, que ha ressuscitat». En efecte, Herodes era el qui havia fet agafar Joan, l'havia encadenat i l'havia tancat a la presó, a causa d'Herodies, la dona del seu germà Filip, amb la qual ell s'havia casat. Joan deia a Herodes: «No t'és permès de conviure amb la dona del teu germà». Herodies odiava Joan i el volia fer matar, però no podia, perquè Herodes, sabent que Joan era un home just i sant, el respectava i el protegia; quan el sentia, quedava molt perplex, però l'escoltava de bon grat.
L'ocasió es va presentar quan Herodes, amb motiu del seu natalici, va oferir un banquet als seus alts funcionaris, als tribuns de l'exèrcit i als personatges importants de Galilea. Durant el convit entrà la filla d'Herodies a ballar, i va agradar tant a Herodes i als convidats que el rei digué a la noia: «Demana'm el que vulguis i t'ho donaré». I li féu aquest jurament: «Et donaré el que em demanis, ni que sigui la meitat del meu regne». La noia va sortir i preguntà a la seva mare: «Què haig de demanar?». Ella li respongué: «El cap de Joan Baptista». La noia tornà a entrar, se'n va anar decidida cap al rei i li demanà: «Vull que ara mateix em donis en una safata el cap de Joan Baptista». El rei es va posar molt trist, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats no volgué contrariar-la. Immediatament, doncs, envià un guarda amb l'ordre de portar el cap de Joan. El guarda va anar a la presó i el va decapitar. Després dugué el cap en una safata, el donà a la noia, i la noia el donà a la seva mare. Quan els deixebles de Joan ho van saber, anaren a endur-se el seu cos i li donaren sepultura.
Comentari:
L'anomenada de Jesús s'havia estès pertot arreu, i el rei Herodes en va sentir parlar
Avui, en aquest passatge de Marc, se'ns parla de l'anomenada de Jesús —conegut pels seus miracles i ensenyaments—. Era tal aquesta fama que per a alguns es tractava del parent i precursor de Jesús, Joan el Baptista, que hauria ressuscitat d'entre els morts. I així ho volia imaginar Herodes, el qui l'havia fet matar. Però aquest Jesús era molt més que els altres homes de Déu: més que aquell Joan; més que qualsevol dels profetes que parlaven en nom de l'Altíssim: Ell era el Fill de Déu esdevingut Home, Perfecte Déu i Perfecte Home. Aquest Jesús —present entre nosaltres—, com a home, ens pot comprendre i, com a Déu, ens pot concedir tot el que necessitem.
Joan, el precursor, que havia estat enviat per Déu abans que Jesús, amb el seu martiri el precedeix també en la seva passió i mort. Ha estat també una mort injustament infligida a un home sant, per part del tetrarca Herodes, segurament a contracor, perquè aquest li tenia apreciació i l'escoltava amb respecte. Però, en fi, Joan era clar i ferm amb el rei quan li retreia la seva conducta mereixedora de blasme, ja que no li era lícit haver pres Herodies com a muller, la dona del seu germà.
Herodes havia accedit a la petició que li havia fet la filla d'Herodies, instigada per la seva mare, quan, en un banquet —després de la dansa que havia plagut al rei— davant els invitats jurà a la ballarina de donar-li allò que li demanés. «Què haig de demanar?», pregunta a la mare, que li respon: «El cap de Joan Baptista» (Mc 6,24). I el reietó fa executar el Baptista. Era un jurament que de cap manera l'obligava, ja que era cosa dolenta, contra la justícia i contra la consciència.
Una vegada més, l'experiència ensenya que una virtut ha d'anar unida a totes les altres, i totes han de créixer orgànicament, com els dits d'una mà. I també que quan s'incorre en un vici, ve després la corrua dels altres.
(Mc 6,14-29):
En aquell temps, l'anomenada de Jesús s'havia estès pertot arreu, i el rei Herodes en va sentir parlar. Alguns deien: «És Joan Baptista que ha ressuscitat d'entre els morts, i per això té el poder d'obrar miracles». D'altres deien: «És Elies». I d'altres: «És un profeta, semblant als antics profetes». Herodes, sentint tot això, deia: «És Joan, el qui jo vaig fer decapitar, que ha ressuscitat». En efecte, Herodes era el qui havia fet agafar Joan, l'havia encadenat i l'havia tancat a la presó, a causa d'Herodies, la dona del seu germà Filip, amb la qual ell s'havia casat. Joan deia a Herodes: «No t'és permès de conviure amb la dona del teu germà». Herodies odiava Joan i el volia fer matar, però no podia, perquè Herodes, sabent que Joan era un home just i sant, el respectava i el protegia; quan el sentia, quedava molt perplex, però l'escoltava de bon grat.
L'ocasió es va presentar quan Herodes, amb motiu del seu natalici, va oferir un banquet als seus alts funcionaris, als tribuns de l'exèrcit i als personatges importants de Galilea. Durant el convit entrà la filla d'Herodies a ballar, i va agradar tant a Herodes i als convidats que el rei digué a la noia: «Demana'm el que vulguis i t'ho donaré». I li féu aquest jurament: «Et donaré el que em demanis, ni que sigui la meitat del meu regne». La noia va sortir i preguntà a la seva mare: «Què haig de demanar?». Ella li respongué: «El cap de Joan Baptista». La noia tornà a entrar, se'n va anar decidida cap al rei i li demanà: «Vull que ara mateix em donis en una safata el cap de Joan Baptista». El rei es va posar molt trist, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats no volgué contrariar-la. Immediatament, doncs, envià un guarda amb l'ordre de portar el cap de Joan. El guarda va anar a la presó i el va decapitar. Després dugué el cap en una safata, el donà a la noia, i la noia el donà a la seva mare. Quan els deixebles de Joan ho van saber, anaren a endur-se el seu cos i li donaren sepultura.
Comentari:
L'anomenada de Jesús s'havia estès pertot arreu, i el rei Herodes en va sentir parlar
Avui, en aquest passatge de Marc, se'ns parla de l'anomenada de Jesús —conegut pels seus miracles i ensenyaments—. Era tal aquesta fama que per a alguns es tractava del parent i precursor de Jesús, Joan el Baptista, que hauria ressuscitat d'entre els morts. I així ho volia imaginar Herodes, el qui l'havia fet matar. Però aquest Jesús era molt més que els altres homes de Déu: més que aquell Joan; més que qualsevol dels profetes que parlaven en nom de l'Altíssim: Ell era el Fill de Déu esdevingut Home, Perfecte Déu i Perfecte Home. Aquest Jesús —present entre nosaltres—, com a home, ens pot comprendre i, com a Déu, ens pot concedir tot el que necessitem.
Joan, el precursor, que havia estat enviat per Déu abans que Jesús, amb el seu martiri el precedeix també en la seva passió i mort. Ha estat també una mort injustament infligida a un home sant, per part del tetrarca Herodes, segurament a contracor, perquè aquest li tenia apreciació i l'escoltava amb respecte. Però, en fi, Joan era clar i ferm amb el rei quan li retreia la seva conducta mereixedora de blasme, ja que no li era lícit haver pres Herodies com a muller, la dona del seu germà.
Herodes havia accedit a la petició que li havia fet la filla d'Herodies, instigada per la seva mare, quan, en un banquet —després de la dansa que havia plagut al rei— davant els invitats jurà a la ballarina de donar-li allò que li demanés. «Què haig de demanar?», pregunta a la mare, que li respon: «El cap de Joan Baptista» (Mc 6,24). I el reietó fa executar el Baptista. Era un jurament que de cap manera l'obligava, ja que era cosa dolenta, contra la justícia i contra la consciència.
Una vegada més, l'experiència ensenya que una virtut ha d'anar unida a totes les altres, i totes han de créixer orgànicament, com els dits d'una mà. I també que quan s'incorre en un vici, ve després la corrua dels altres.
Dia litúrgic: Dijous IV de durant l'any 3-2-2011
Text de l'Evangeli
(Mc 6,7-13):
En aquell temps, Jesús va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els instruïa dient: «No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits». I els deia encara: «Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells». Ells se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli.
Comentari:
Jesús va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Ells se'n van anar i predicaven a la gent
Avui, l'Evangeli relata la primera de les missions apostòliques. Crist envia els Dotze a predicar, a guarir tota mena de malalts i a preparar els camins de la salvació definitiva. Aquesta és la missió de l'Església, i també la de cada cristià. El Concili Vaticà II afirmà que «la vocació cristiana implica com a tal la vocació a l'apostolat. Cap membre no té una funció passiva. Per tant, qui no maldés pel creixement del cos seria, a causa d'això, inútil tant a tota l'Església com a si mateix».
El món actual necessita —com deia Gustave Thibon— un “suplement d'ànima” per tal de poder-lo regenerar. Només Crist amb la seva doctrina és medicina per a les malalties de tot el món. Aquest té les seves crisis. No es tracta només d'una parcial crisi moral, o de valors humans: és una crisi de tot plegat. I el terme més precís per definir-la és el d'una “crisi d'ànima”.
Els cristians, amb la gràcia i la doctrina de Jesús, ens trobem enmig de les estructures temporals per tal de vivificar-les i ordenar-les cap al Creador: «Que el món, per la predicació de l'Església, escoltant pugui creure, creient pugui esperar, i esperant pugui estimar» (Sant Agustí). El cristià no pot fugir d'aquest món. Tal com escrivia Bernanos: «Ens heu llançat enmig de la massa, enmig de la multitud com un llevat; reconquerirem, pam a pam, l'univers que el pecat ens va arrabassar; Senyor, us el retornarem tal com el vàrem rebre aquell primer matí dels dies, en tot el seu ordre i en tota la seva santedat».
Un dels secrets rau en estimar el món amb tota l'ànima i viure amb amor la missió encomanada per Crist als Apòstols i a tots nosaltres. Amb paraules de sant Josepmaria, «l'apostolat és amor a Déu, que es desborda, amb donació d'un mateix als altres (...). I l'afany d'apostolat és la manifestació exacta, adequada, necessària, de la vida interior». Aquest ha de ser el nostre quotidià testimoni enmig dels homes i al llarg de totes les èpoques.
(Mc 6,7-13):
En aquell temps, Jesús va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els instruïa dient: «No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits». I els deia encara: «Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells». Ells se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli.
Comentari:
Jesús va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Ells se'n van anar i predicaven a la gent
Avui, l'Evangeli relata la primera de les missions apostòliques. Crist envia els Dotze a predicar, a guarir tota mena de malalts i a preparar els camins de la salvació definitiva. Aquesta és la missió de l'Església, i també la de cada cristià. El Concili Vaticà II afirmà que «la vocació cristiana implica com a tal la vocació a l'apostolat. Cap membre no té una funció passiva. Per tant, qui no maldés pel creixement del cos seria, a causa d'això, inútil tant a tota l'Església com a si mateix».
El món actual necessita —com deia Gustave Thibon— un “suplement d'ànima” per tal de poder-lo regenerar. Només Crist amb la seva doctrina és medicina per a les malalties de tot el món. Aquest té les seves crisis. No es tracta només d'una parcial crisi moral, o de valors humans: és una crisi de tot plegat. I el terme més precís per definir-la és el d'una “crisi d'ànima”.
Els cristians, amb la gràcia i la doctrina de Jesús, ens trobem enmig de les estructures temporals per tal de vivificar-les i ordenar-les cap al Creador: «Que el món, per la predicació de l'Església, escoltant pugui creure, creient pugui esperar, i esperant pugui estimar» (Sant Agustí). El cristià no pot fugir d'aquest món. Tal com escrivia Bernanos: «Ens heu llançat enmig de la massa, enmig de la multitud com un llevat; reconquerirem, pam a pam, l'univers que el pecat ens va arrabassar; Senyor, us el retornarem tal com el vàrem rebre aquell primer matí dels dies, en tot el seu ordre i en tota la seva santedat».
Un dels secrets rau en estimar el món amb tota l'ànima i viure amb amor la missió encomanada per Crist als Apòstols i a tots nosaltres. Amb paraules de sant Josepmaria, «l'apostolat és amor a Déu, que es desborda, amb donació d'un mateix als altres (...). I l'afany d'apostolat és la manifestació exacta, adequada, necessària, de la vida interior». Aquest ha de ser el nostre quotidià testimoni enmig dels homes i al llarg de totes les èpoques.
Dia litúrgic: 2 de Febrer: La Presentació del Senyor
Text de l'Evangeli
(Lc 2,22-40):
Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: «Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor». Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins.
Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb Ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'Ell.
Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts».
Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l'infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.
Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. L'Infant creixia i s'enfortia, ple d'enteniment; i Déu li havia donat el seu favor.
Comentari:
Ara, Senyor deixa que el teu servent se'n vagi en pau. Els meus ulls han vist el Salvador
Avui, aguantant el fred d'hivern, Simeó aguaita l'arribada del Messies. Fa cinc-cents anys, quan es començava a bastir el Temple, hi hagué una penúria tan gran que els constructors es descoratjaren. Fou aleshores que Ageu profetitzà: «La glòria d'aquest temple serà més gran que la de l'anterior, diu el Senyor de l'univers, i en aquest lloc jo donaré la pau» (Ag 2,9); i afegí que «els tresors més preuats de totes les nacions vindran aquí» (Ag 2,7). Frase que admet diversos significats, «el més preuat», diran alguns, «el desitjat de totes les nacions», afirmarà sant Jeroni.
A Simeó l'Esperit Sant «li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor» (Lc 2,26), i avui, «guiat per l'Esperit» ha pujat al Temple. Ell no és levita, ni escriba, ni doctor de la Llei, tan sols és «un home just i pietós que esperava l'hora en què Israel seria consolat» (Lc 2,25). Però l'Esperit Sant bufa allà on vol (cf. Jn 3,8).
Ara comprova amb estranyesa que no s'ha fet cap preparatiu, no es veuen banderes, ni garlandes, ni damassos, ni escuts enlloc. Josep i Maria creuen l'esplanada portant l'Infant en braços. «Portals, alceu les llindes; engrandiu-vos portalades eternes, que ha d'entrar el rei de la glòria» (Ps 24,7), clama el salmista.
Simeó s'avança a trobar la Mare amb els braços estesos, rep l'Infant i beneeix Déu tot dient: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se'n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el vostre poble» (Lc 2,29-32).
Després diu a Maria: «Una espasa et traspassarà l'ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts» (Lc 2,35). Mare!, —li dic— quan arribi el moment d'anar a la casa del Pare, porta-m'hi en braços com a Jesús, que també jo sóc fill teu i sóc nen.
Dia litúrgic: Dimarts IV de durant l'any 1-2-2011
Text de l'Evangeli
(Mc 5,21-43):
En aquell temps, Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l'altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i Ell es quedà vora l'aigua. Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus i, suplicant-lo amb insistència, li diu: «La meva filleta s'està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui». Jesús se n'anà amb ell. El seguia molta gent que l'empenyia pertot arreu.
Hi havia una dona que patia d'hemorràgies des de feia dotze anys. Havia sofert molt en mans de metges i s'hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré». Immediatament va deixar de perdre sang i sentí dintre d'ella que estava guarida del mal que la turmentava. Jesús s'adonà a l'instant de la força que havia sortit d'ell i es girà per preguntar a la gent: «Qui m'ha tocat la roba?». Els seus deixebles li contestaren: «¿Veus que la gent t'empeny pertot arreu i encara preguntes qui t'ha tocat?». Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, tremolant de por es prosternà davant d'Ell i li va explicar tota la veritat. Jesús li digué: «Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal que et turmentava».
Mentre Jesús encara parlava, en van arribar uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li: «La teva filla s'ha mort. Què en trauràs, d'amoïnar el Mestre?». Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga: «No tinguis por; tingues només fe». I no va permetre que l'acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l'aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys. Entra a la casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm». Ells se'n burlaven, però Jesús els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l'acompanyaven, entra al lloc on era la nena, l'agafa per la mà i li diu: «Talita, cum —que vol dir: ‘Noia, aixeca't’». A l'instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren sorpresos i no se'n sabien avenir. Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.
Comentari:
Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal
Avui l'Evangeli ens presenta dos miracles de Jesús que ens parlen de la fe de dues persones ben diferents. Tant Jaire —un dels caps de la sinagoga— com aquella dona malalta mostren una gran fe: Jaire està segur que Jesús pot guarir la seva filleta, mentre aquella bona dona confia en què un mínim contacte amb la roba de Jesús serà suficient per a lliurar-la d'una malaltia molt greu. I Jesús, perquè són persones de fe, els concedeix el favor que havien anat a buscar.
La primera va ser ella, aquella que pensava que no era digna que Jesús li dediqués temps, la que no s'atrevia a molestar el Mestre ni a aquells jueus tan influents. Sense fer soroll s'acosta i, tocant la vora del mantell de Jesús, “arrenca” la seva guarició, i ella tot seguit ho nota en el seu cos. Però Jesús, que sap el que ha passat, no la vol deixar marxar sense adreçar-li unes paraules: «Filla, la teva fe t'ha salvat; vés-te'n en pau, i queda lliure del teu mal» (Mc 5,34).
A Jaire, Jesús li demana una fe encara més gran. Com Déu ja havia fet amb Abraham en l'Antic Testament, demanarà una fe contra tota esperança, la fe de les coses impossibles. Li varen comunicar a Jaire la terrible notícia que la seva filleta tot just acabava de morir. Ens podem imaginar el gran dolor que l'envairia en aquell moment, i potser la temptació de la desesperació. I Jesús, que ho havia sentit, li diu: «No temis, tingues fe només» (Mc 5,36). I com aquells patriarques antics, creient contra tota esperança, va veure com Jesús tornava a la vida la seva filleta estimada.
Dues grans lliçons de fe per nosaltres. Des de les pàgines de l'Evangeli, Jaire i la dona que patia hemorràgies, juntament amb tants altres, ens parlen de la necessitat de tenir una fe incommovible. Podem fer nostra aquella bonica exclamació evangèlica: «Senyor, sí que crec, però fes que cregui amb més força» (Mc 9,24).
(Mc 5,21-43):
En aquell temps, Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l'altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i Ell es quedà vora l'aigua. Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus i, suplicant-lo amb insistència, li diu: «La meva filleta s'està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui». Jesús se n'anà amb ell. El seguia molta gent que l'empenyia pertot arreu.
Hi havia una dona que patia d'hemorràgies des de feia dotze anys. Havia sofert molt en mans de metges i s'hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré». Immediatament va deixar de perdre sang i sentí dintre d'ella que estava guarida del mal que la turmentava. Jesús s'adonà a l'instant de la força que havia sortit d'ell i es girà per preguntar a la gent: «Qui m'ha tocat la roba?». Els seus deixebles li contestaren: «¿Veus que la gent t'empeny pertot arreu i encara preguntes qui t'ha tocat?». Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, tremolant de por es prosternà davant d'Ell i li va explicar tota la veritat. Jesús li digué: «Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal que et turmentava».
Mentre Jesús encara parlava, en van arribar uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li: «La teva filla s'ha mort. Què en trauràs, d'amoïnar el Mestre?». Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga: «No tinguis por; tingues només fe». I no va permetre que l'acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l'aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys. Entra a la casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm». Ells se'n burlaven, però Jesús els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l'acompanyaven, entra al lloc on era la nena, l'agafa per la mà i li diu: «Talita, cum —que vol dir: ‘Noia, aixeca't’». A l'instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren sorpresos i no se'n sabien avenir. Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.
Comentari:
Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal
Avui l'Evangeli ens presenta dos miracles de Jesús que ens parlen de la fe de dues persones ben diferents. Tant Jaire —un dels caps de la sinagoga— com aquella dona malalta mostren una gran fe: Jaire està segur que Jesús pot guarir la seva filleta, mentre aquella bona dona confia en què un mínim contacte amb la roba de Jesús serà suficient per a lliurar-la d'una malaltia molt greu. I Jesús, perquè són persones de fe, els concedeix el favor que havien anat a buscar.
La primera va ser ella, aquella que pensava que no era digna que Jesús li dediqués temps, la que no s'atrevia a molestar el Mestre ni a aquells jueus tan influents. Sense fer soroll s'acosta i, tocant la vora del mantell de Jesús, “arrenca” la seva guarició, i ella tot seguit ho nota en el seu cos. Però Jesús, que sap el que ha passat, no la vol deixar marxar sense adreçar-li unes paraules: «Filla, la teva fe t'ha salvat; vés-te'n en pau, i queda lliure del teu mal» (Mc 5,34).
A Jaire, Jesús li demana una fe encara més gran. Com Déu ja havia fet amb Abraham en l'Antic Testament, demanarà una fe contra tota esperança, la fe de les coses impossibles. Li varen comunicar a Jaire la terrible notícia que la seva filleta tot just acabava de morir. Ens podem imaginar el gran dolor que l'envairia en aquell moment, i potser la temptació de la desesperació. I Jesús, que ho havia sentit, li diu: «No temis, tingues fe només» (Mc 5,36). I com aquells patriarques antics, creient contra tota esperança, va veure com Jesús tornava a la vida la seva filleta estimada.
Dues grans lliçons de fe per nosaltres. Des de les pàgines de l'Evangeli, Jaire i la dona que patia hemorràgies, juntament amb tants altres, ens parlen de la necessitat de tenir una fe incommovible. Podem fer nostra aquella bonica exclamació evangèlica: «Senyor, sí que crec, però fes que cregui amb més força» (Mc 9,24).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)