Text de l'Evangeli
(Jn 1,1-18):
Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per Ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense Ell. En Ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni.
Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per Ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.
Joan dóna testimoni d'Ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.
Comentari:
«El qui és la Paraula s'ha fet home»
Avui és l'últim dia de l'any. Sovint un aiguabarreig de sentiments —fins i tot contradictoris— xiuxiuegen en els nostres cors durant aquesta data. Talment com si una mostra dels diferents moments viscuts i d'aquells que hauríem volgut viure es fessin presents en la nostra memòria. L'Evangeli d'avui ens pot ajudar a decantar-los, per tal de començar el nou any amb empenta.
«La Paraula era amb Déu (...). Per Ell tot ha vingut a l’existència» (Jn 1,1.3). A l'hora de fer el balanç de l'any, cal tenir present que cada dia viscut és un do rebut. Per això, sigui quin sigui l'aprofitament que n'hàgim fet, avui cal que agraïm cada minut de l'any.
El do de la vida, però, no és complert. Estem necessitats. Per això, l'Evangeli d'avui ens dóna una paraula clau: “acollir”. «El qui és la Paraula es va fer home» (Jn 1,14). Acollir Déu mateix! Déu, en fer-se home, es posa al nostre abast. “Acollir” vol dir obrir-li les nostres portes, deixar que entri en les nostres vides, en els nostres projectes, en aquells actes que omplen els nostres dies. Fins a quin punt hem acollit Déu i l'hem deixa't entrar en nosaltres?
«En venir al món, il·lumina tots els homes» (Jn 1,9). Acollir Jesús vol dir deixar-se qüestionar per Ell. Deixar que els seus criteris donin llum tant als nostres pensaments més íntims com a la nostra actuació social i laboral. Que els nostres fets s'adiguin amb els seus!
«I la Vida era la Llum» (Jn 1,4). La fe, però, és més que uns criteris. És la nostra vida empeltada a la Vida. No és només esforç —que també—. És, sobretot, do i gràcia. Vida rebuda en el si de l'Església, sobretot mitjançant els sagraments. Quin lloc tenen en la meva vida cristiana?
«Als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu» (Jn 1,12). Tot un projecte apassionant per l'any que estem a punt d'encetar!
Dia litúrgic: La Sagrada Família (B) 30-12-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 2,22-40):
Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per a presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins. Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb Ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts.
Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l'Infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.
Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. L'Infant creixia i s'enfortia, ple d'enteniment; i Déu li havia donat el seu favor.
Comentari:
«Portaren Jesús a Jerusalem per a presentar-lo al Senyor»
Avui, celebrem la festa de la Sagrada Família. La nostra mirada es desplaça del centre del pessebre —Jesús— per a contemplar al seu entorn Maria i Josep. El Fill etern del Pare passa de la família eterna, que és la Santíssima Trinitat, a la família terrenal formada per Maria i Josep. Què important ha de ser la família als ulls de Déu quan el primer que procura per al seu Fill és una família!
Joan Pau II, en la seva Carta apostòlica El Rosari de la Verge Maria, ha tornat a destacar la importància cabdal que té la família com a fonament de l'Església i de la societat humana, i ens ha demanat que preguem per la família i preguem en família amb el Sant Rosari per revifar aquesta institució. Si la família va bé, la societat i l'Església aniran bé.
L'Evangeli ens diu que el noi creixia i es feia fort, era entenimentat. Jesús va trobar el caliu d'una família que s'anava construint en les seves recíproques relacions d'amor. Què bonic i profitós seria que ens esforcéssim més i més en construir la nostra família: amb esperit de servei i de pregària, amb l'estimació mútua, amb una gran capacitat de comprendre i perdonar. Tastaríem —com en la llar de Natzaret— el cel a la terra! Construir la família és avui una tasca de les més urgents. Els pares, com recordava el Concili Vaticà II, hi tenen un paper insubstituïble: «És deure dels pares crear un ambient de família animat per l'amor, per la pietat envers Déu i envers els homes, i que afavoreixi l'educació íntegra personal i social dels fills». En la família s'aprèn allò més important, a ser persones.
Finalment, parlar de família per als cristians és parlar de l'Església. L'evangelista sant Lluc ens diu que els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per a presentar-lo al Senyor. Aquella ofrena era figura de l'ofrena sacrificial de Jesús al Pare, fruit de la qual hem nascut els cristians. Considerar aquesta joiosa realitat ens obrirà a una fraternitat més gran i a estimar més l'Església.
(Lc 2,22-40):
Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per a presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins. Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb Ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts.
Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l'Infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.
Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. L'Infant creixia i s'enfortia, ple d'enteniment; i Déu li havia donat el seu favor.
Comentari:
«Portaren Jesús a Jerusalem per a presentar-lo al Senyor»
Avui, celebrem la festa de la Sagrada Família. La nostra mirada es desplaça del centre del pessebre —Jesús— per a contemplar al seu entorn Maria i Josep. El Fill etern del Pare passa de la família eterna, que és la Santíssima Trinitat, a la família terrenal formada per Maria i Josep. Què important ha de ser la família als ulls de Déu quan el primer que procura per al seu Fill és una família!
Joan Pau II, en la seva Carta apostòlica El Rosari de la Verge Maria, ha tornat a destacar la importància cabdal que té la família com a fonament de l'Església i de la societat humana, i ens ha demanat que preguem per la família i preguem en família amb el Sant Rosari per revifar aquesta institució. Si la família va bé, la societat i l'Església aniran bé.
L'Evangeli ens diu que el noi creixia i es feia fort, era entenimentat. Jesús va trobar el caliu d'una família que s'anava construint en les seves recíproques relacions d'amor. Què bonic i profitós seria que ens esforcéssim més i més en construir la nostra família: amb esperit de servei i de pregària, amb l'estimació mútua, amb una gran capacitat de comprendre i perdonar. Tastaríem —com en la llar de Natzaret— el cel a la terra! Construir la família és avui una tasca de les més urgents. Els pares, com recordava el Concili Vaticà II, hi tenen un paper insubstituïble: «És deure dels pares crear un ambient de família animat per l'amor, per la pietat envers Déu i envers els homes, i que afavoreixi l'educació íntegra personal i social dels fills». En la família s'aprèn allò més important, a ser persones.
Finalment, parlar de família per als cristians és parlar de l'Església. L'evangelista sant Lluc ens diu que els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per a presentar-lo al Senyor. Aquella ofrena era figura de l'ofrena sacrificial de Jesús al Pare, fruit de la qual hem nascut els cristians. Considerar aquesta joiosa realitat ens obrirà a una fraternitat més gran i a estimar més l'Església.
Dia litúrgic: 29 de Desembre
Text de l'Evangeli
(Lc 2,22-35):
Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins.
Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb Ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble».
El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'Ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts».
Comentari:
«Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador»
Avui, 29 de desembre, festegem el sant Rei David. Però és tota la família de David que l'Església vol honorar, i sobretot el més il·lustre de tots ells: Jesús, el Fill de Déu, Fill de David! Avui, en aquest etern “avui” del Fill de Déu, l'Antiga Aliança del temps del Rei David es realitza i es compleix en tota la seva plenitud. Ja que, com relata l'Evangeli d'avui, el Nen Jesús és presentat al Temple pels seus pares per tal de complir amb l'antiga Llei: «Portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: ‘Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor’» (Lc 2,22-23).
Avui s'eclipsa l'antiga profecia amb vista a donar pas a la nova: Aquell, que el Rei David havia anunciat entonant els salms messiànics, ha entrat per fi al Temple de Déu! Avui és el gran dia en què aquell a qui sant Lluc anomena Simeó aviat abandonarà aquest món de foscor per tal d'entrar en la visió de la Llum eterna: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles» (Lc 2,29-32).
També nosaltres, que som el Santuari de Déu en el que habita el seu Esperit (cf. 1Co 3,16), hem de romandre atents a rebre Jesús en el nostre interior. Si avui tenim el goig de combregar, demanem a Maria, la Mare de Déu, que intercedeixi per nosaltres davant el seu Fill: que mori l'home vell i que l'home nou (cf. Col 3,10) neixi en tot el nostre ésser, a fi de convertir-nos en els nous profetes, els qui anuncien al món sencer la presència del Déu tres vegades sant, Pare, Fill i Esperit Sant!
Igual que Simeó, siguem profetes per la mort de l'home vell! Tal com digué el Papa Joan Pau II, «la plenitud de l'Esperit de Déu ve acompanyada (...), abans de res, per la disponibilitat interior que prové de la fe. De tot això, l'ancià Simeó, home ‘just i pietós’, en tingué la intuïció en el moment de la presentació de Jesús al Temple».
(Lc 2,22-35):
Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins.
Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb Ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble».
El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'Ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts».
Comentari:
«Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador»
Avui, 29 de desembre, festegem el sant Rei David. Però és tota la família de David que l'Església vol honorar, i sobretot el més il·lustre de tots ells: Jesús, el Fill de Déu, Fill de David! Avui, en aquest etern “avui” del Fill de Déu, l'Antiga Aliança del temps del Rei David es realitza i es compleix en tota la seva plenitud. Ja que, com relata l'Evangeli d'avui, el Nen Jesús és presentat al Temple pels seus pares per tal de complir amb l'antiga Llei: «Portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: ‘Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor’» (Lc 2,22-23).
Avui s'eclipsa l'antiga profecia amb vista a donar pas a la nova: Aquell, que el Rei David havia anunciat entonant els salms messiànics, ha entrat per fi al Temple de Déu! Avui és el gran dia en què aquell a qui sant Lluc anomena Simeó aviat abandonarà aquest món de foscor per tal d'entrar en la visió de la Llum eterna: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles» (Lc 2,29-32).
També nosaltres, que som el Santuari de Déu en el que habita el seu Esperit (cf. 1Co 3,16), hem de romandre atents a rebre Jesús en el nostre interior. Si avui tenim el goig de combregar, demanem a Maria, la Mare de Déu, que intercedeixi per nosaltres davant el seu Fill: que mori l'home vell i que l'home nou (cf. Col 3,10) neixi en tot el nostre ésser, a fi de convertir-nos en els nous profetes, els qui anuncien al món sencer la presència del Déu tres vegades sant, Pare, Fill i Esperit Sant!
Igual que Simeó, siguem profetes per la mort de l'home vell! Tal com digué el Papa Joan Pau II, «la plenitud de l'Esperit de Déu ve acompanyada (...), abans de res, per la disponibilitat interior que prové de la fe. De tot això, l'ancià Simeó, home ‘just i pietós’, en tingué la intuïció en el moment de la presentació de Jesús al Temple».
Dia litúrgic: 28 de Desembre: Els Sants Innocents, màrtirs
Text de l'Evangeli
(Mt 2,13-18):
Quan els savis se n'hagueren anat, un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep i li digué: «Lleva't, pren el Nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t'hi fins que jo t'ho digui, perquè Herodes buscarà l'Infant per matar-lo». Josep es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare, se'n va anar cap a Egipte i s'hi quedà fins a la mort d'Herodes. Així es va complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «D'Egipte he cridat el meu fill».
Quan Herodes es veié burlat pels savis, es va indignar molt, i ordenà que a Betlem i a la seva rodalia matessin tots els nens de dos anys en avall, l'edat que calculava pel que li havien dit els savis. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Jeremies: «A Ramà se sent un crit, plors i grans planys: és Raquel que plora els seus fills, i no vol que la consolin, perquè ja no hi són».
Comentari:
«Es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare i se'n va anar cap a Egipte»
Avui celebrem la festa dels Sants Innocents, màrtirs. Inserits en les celebracions de Nadal, no podem ignorar el missatge que la litúrgia ens vol transmetre per a definir, encara més, la Bona Nova del naixement de Jesús, amb dos accents ben clars. En primer lloc, la predisposició de sant Josep en el designi salvador de Déu, acceptant la seva voluntat. I, alhora, el mal, la injustícia que sovint trobem en la nostra vida, concretat en aquest cas en la mort martirial dels infants Innocents. Tot això ens demana una actitud i una resposta personal i social.
Sant Josep ens ofereix un testimoniatge ben clar de resposta amatent a la crida de Déu. En ell ens sentim identificats quan hem de prendre decisions en els moments difícils de la nostra vida i des de la nostra fe: «Es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare, se'n va anar a Egipte» (Mt 2,14).
La nostra fe en Déu implica la nostra vida. Ens fa llevar-nos, és a dir, estar ben atents a les coses que passen al nostre voltant, perquè —sovint— és el lloc on Déu parla. Ens fa prendre el Nen amb la seva mare, és a dir, Déu se'ns fa proper, company de camí, reforçant la nostra fe, esperança i caritat. I ens fa sortir de nit cap a Egipte, és a dir, ens convida a no tenir por davant la nostra vida, que sovint s'omple de nits difícils d'il·luminar.
Aquests infants màrtirs, avui, també tenen noms concrets en infants, joves, parelles, persones grans, immigrants, malalts... que demanen la resposta de la nostra caritat. Així, ens ho diu Joan Pau II: «En efecte, són moltes en el nostre temps les necessitats que interpel·len la sensibilitat cristiana. És l'hora d'una nova imaginació de la caritat, que es desplegui no sols en l'eficàcia dels ajuts prestats, sinó en la capacitat de fer-se propers i solidaris amb el qui sofreix».
Que la llum nova, clara i forta de Déu fet Infant ompli les nostres vides i refermi la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat.
(Mt 2,13-18):
Quan els savis se n'hagueren anat, un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep i li digué: «Lleva't, pren el Nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t'hi fins que jo t'ho digui, perquè Herodes buscarà l'Infant per matar-lo». Josep es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare, se'n va anar cap a Egipte i s'hi quedà fins a la mort d'Herodes. Així es va complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «D'Egipte he cridat el meu fill».
Quan Herodes es veié burlat pels savis, es va indignar molt, i ordenà que a Betlem i a la seva rodalia matessin tots els nens de dos anys en avall, l'edat que calculava pel que li havien dit els savis. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Jeremies: «A Ramà se sent un crit, plors i grans planys: és Raquel que plora els seus fills, i no vol que la consolin, perquè ja no hi són».
Comentari:
«Es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare i se'n va anar cap a Egipte»
Avui celebrem la festa dels Sants Innocents, màrtirs. Inserits en les celebracions de Nadal, no podem ignorar el missatge que la litúrgia ens vol transmetre per a definir, encara més, la Bona Nova del naixement de Jesús, amb dos accents ben clars. En primer lloc, la predisposició de sant Josep en el designi salvador de Déu, acceptant la seva voluntat. I, alhora, el mal, la injustícia que sovint trobem en la nostra vida, concretat en aquest cas en la mort martirial dels infants Innocents. Tot això ens demana una actitud i una resposta personal i social.
Sant Josep ens ofereix un testimoniatge ben clar de resposta amatent a la crida de Déu. En ell ens sentim identificats quan hem de prendre decisions en els moments difícils de la nostra vida i des de la nostra fe: «Es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare, se'n va anar a Egipte» (Mt 2,14).
La nostra fe en Déu implica la nostra vida. Ens fa llevar-nos, és a dir, estar ben atents a les coses que passen al nostre voltant, perquè —sovint— és el lloc on Déu parla. Ens fa prendre el Nen amb la seva mare, és a dir, Déu se'ns fa proper, company de camí, reforçant la nostra fe, esperança i caritat. I ens fa sortir de nit cap a Egipte, és a dir, ens convida a no tenir por davant la nostra vida, que sovint s'omple de nits difícils d'il·luminar.
Aquests infants màrtirs, avui, també tenen noms concrets en infants, joves, parelles, persones grans, immigrants, malalts... que demanen la resposta de la nostra caritat. Així, ens ho diu Joan Pau II: «En efecte, són moltes en el nostre temps les necessitats que interpel·len la sensibilitat cristiana. És l'hora d'una nova imaginació de la caritat, que es desplegui no sols en l'eficàcia dels ajuts prestats, sinó en la capacitat de fer-se propers i solidaris amb el qui sofreix».
Que la llum nova, clara i forta de Déu fet Infant ompli les nostres vides i refermi la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat.
Dia litúrgic: 26 de Desembre: Sant Esteve, protomàrtir
Text de l'Evangeli
(Mt 10,17-22):
En aquell temps, Jesús digué als seus Apòstols: «Aneu alerta amb la gent: per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i us conduiran davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d'ells i davant els pagans. Quan us hi portin no us preocupeu del que haureu de dir ni de com parlareu: en aquell moment direu allò que us serà inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó que l'Esperit del vostre Pare parlarà per mitjà vostre. Un germà portarà a la mort el seu germà, i un pare, el seu fill; els fills es rebel·laran contra els pares i els mataran. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà».
Comentari:
«Us portaran als tribunals i us assotaran»
Avui, l'Església celebra la festa del seu primer màrtir, el diaca sant Esteve. L'Evangeli, de vegades, sembla desconcertant. Ahir ens transmetia sentiments de joia i alegria pel naixement de l'infant Jesús: «Els pastors se'n tornaren glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit» (Lc 2,20). Avui sembla com si ens volgués posar a l'aguait de perills: «Guardeu-vos de la gent: (...) us presentaran als tribunals i us assotaran» (Mt 10,17). És que aquells que vulguin ser testimonis, com els pastors en la joia del naixement, han de ser també valents com Esteve al moment de proclamar la Mort i Resurrecció d'aquell Infant que tenia en Ell la Vida.
El mateix Esperit que va cobrir amb la seva ombra Maria, la Mare verge, perquè fos possible la realització del pla de Déu de salvar els homes; i el mateix Esperit que es va posar sobre els Apòstols perquè sortissin del seu amagatall i escampessin la Bona Nova —l'Evangeli— arreu del món, és el qui dóna forces a aquell xicot que discutia amb els de la sinagoga «que no podien res davant la saviesa del seu testimoniatge» (Ac 6,10).
Era un màrtir en vida. Màrtir vol dir “testimoni”. I fou també màrtir per la seva mort. En vida va fer cas de les paraules del Mestre: «No us preocupeu del que heu de dir ni de com ho podeu dir. A l'hora de parlar Déu us donarà les paraules necessàries» (Mt 10,19). «Esteve fixà al cel la mirada i veié la glòria de Déu i que Jesús s'alçava ferm a la dreta de Déu» (Ac 7,55). Esteve ho veié i ho digué. Si el cristià avui és un testimoni de Jesucrist, el que ha vist amb els ulls de la fe ho ha de dir sense tenir por amb les paraules més entenedores que són els fets, les obres.
(Mt 10,17-22):
En aquell temps, Jesús digué als seus Apòstols: «Aneu alerta amb la gent: per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i us conduiran davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d'ells i davant els pagans. Quan us hi portin no us preocupeu del que haureu de dir ni de com parlareu: en aquell moment direu allò que us serà inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó que l'Esperit del vostre Pare parlarà per mitjà vostre. Un germà portarà a la mort el seu germà, i un pare, el seu fill; els fills es rebel·laran contra els pares i els mataran. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà».
Comentari:
«Us portaran als tribunals i us assotaran»
Avui, l'Església celebra la festa del seu primer màrtir, el diaca sant Esteve. L'Evangeli, de vegades, sembla desconcertant. Ahir ens transmetia sentiments de joia i alegria pel naixement de l'infant Jesús: «Els pastors se'n tornaren glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit» (Lc 2,20). Avui sembla com si ens volgués posar a l'aguait de perills: «Guardeu-vos de la gent: (...) us presentaran als tribunals i us assotaran» (Mt 10,17). És que aquells que vulguin ser testimonis, com els pastors en la joia del naixement, han de ser també valents com Esteve al moment de proclamar la Mort i Resurrecció d'aquell Infant que tenia en Ell la Vida.
El mateix Esperit que va cobrir amb la seva ombra Maria, la Mare verge, perquè fos possible la realització del pla de Déu de salvar els homes; i el mateix Esperit que es va posar sobre els Apòstols perquè sortissin del seu amagatall i escampessin la Bona Nova —l'Evangeli— arreu del món, és el qui dóna forces a aquell xicot que discutia amb els de la sinagoga «que no podien res davant la saviesa del seu testimoniatge» (Ac 6,10).
Era un màrtir en vida. Màrtir vol dir “testimoni”. I fou també màrtir per la seva mort. En vida va fer cas de les paraules del Mestre: «No us preocupeu del que heu de dir ni de com ho podeu dir. A l'hora de parlar Déu us donarà les paraules necessàries» (Mt 10,19). «Esteve fixà al cel la mirada i veié la glòria de Déu i que Jesús s'alçava ferm a la dreta de Déu» (Ac 7,55). Esteve ho veié i ho digué. Si el cristià avui és un testimoni de Jesucrist, el que ha vist amb els ulls de la fe ho ha de dir sense tenir por amb les paraules més entenedores que són els fets, les obres.
Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 24 deDesembre
Text de l'Evangeli
(Lc 1,67-79):
En aquell temps, Zacaries, el pare de Joan, quedà ple de l'Esperit Sant i va dir profèticament: «Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel: ha visitat el seu poble i l'ha redimit; fa que s'aixequi un salvador poderós a la casa de David, el seu servent, com havia anunciat de temps antic per boca dels seus sants profetes. Així ens salva, alliberant-nos dels enemics, de les mans dels qui ens volen mal, mogut pel seu amor als nostres pares i pel record de l'aliança santa que jurà al nostre pare Abraham, prometent de concedir-nos que, sense por, lliures dels enemics, li donem culte, amb santedat i justícia, tota la vida. I a tu, infant, et diran profeta de l'Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins; faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats. Per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau».
Comentari:
«Ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca»
Avui, l'Evangeli recull el cant de lloança de Zacaries després del naixement del seu fill. En la seva primera part, el pare de Joan dóna gràcies a Déu, i en la segona els seus ulls miren al futur. Tot ell traspua alegria i esperança en reconèixer l'acció salvadora de Déu amb Israel, que culmina en la vinguda del mateix Déu encarnat, preparada pel fill de Zacaries.
Ja sabem que Zacaries havia estat castigat per Déu a causa de la seva incredulitat. Ara, però, quan l'acció divina és del tot manifesta en la seva pròpia carn —puix recupera la parla— exclama allò que fins aleshores no podia dir sinó amb el cor; i de ben segur que ho deia: «Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel...» (Lc 1,68). Quantes vegades veiem les coses fosques, negatives, de manera pessimista! Si tinguéssim la visió sobrenatural dels fets que mostra Zacaries en el Cant del Benedictus, viuríem en l'alegria i en l'esperança d'una manera estable.
«El Senyor ja és a prop; el Senyor ja és aquí». El pare del precursor és conscient que la vinguda del Messies és, sobretot, llum. Una llum que il·lumina els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, ¡ a nosaltres! Tan de bo ens adonéssim amb plena consciència que el Nen Jesús ve a il·luminar les nostres vides, ve a guiar-nos, a assenyalar-nos per on hem d'anar... Tan de bo ens deixéssim guiar per les seves il·lusions, per aquelles esperances que posa en nosaltres.
Jesús és el “Senyor” (cf. Lc 1,68.76), però també és el “Salvador” (cf. Lc 1,69). Aquestes dues confessions (atribucions) que Zacaries fa de Déu, tan properes a la nit de Nadal, sempre m'han sorprès, perquè són precisament les mateixes que l'Àngel del Senyor assignarà a Jesús en el seu anunci als pastors i que podrem escoltar amb emoció aquesta nit a la Missa del Gall. I és que el qui neix és Déu!
(Lc 1,67-79):
En aquell temps, Zacaries, el pare de Joan, quedà ple de l'Esperit Sant i va dir profèticament: «Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel: ha visitat el seu poble i l'ha redimit; fa que s'aixequi un salvador poderós a la casa de David, el seu servent, com havia anunciat de temps antic per boca dels seus sants profetes. Així ens salva, alliberant-nos dels enemics, de les mans dels qui ens volen mal, mogut pel seu amor als nostres pares i pel record de l'aliança santa que jurà al nostre pare Abraham, prometent de concedir-nos que, sense por, lliures dels enemics, li donem culte, amb santedat i justícia, tota la vida. I a tu, infant, et diran profeta de l'Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins; faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats. Per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau».
Comentari:
«Ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca»
Avui, l'Evangeli recull el cant de lloança de Zacaries després del naixement del seu fill. En la seva primera part, el pare de Joan dóna gràcies a Déu, i en la segona els seus ulls miren al futur. Tot ell traspua alegria i esperança en reconèixer l'acció salvadora de Déu amb Israel, que culmina en la vinguda del mateix Déu encarnat, preparada pel fill de Zacaries.
Ja sabem que Zacaries havia estat castigat per Déu a causa de la seva incredulitat. Ara, però, quan l'acció divina és del tot manifesta en la seva pròpia carn —puix recupera la parla— exclama allò que fins aleshores no podia dir sinó amb el cor; i de ben segur que ho deia: «Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel...» (Lc 1,68). Quantes vegades veiem les coses fosques, negatives, de manera pessimista! Si tinguéssim la visió sobrenatural dels fets que mostra Zacaries en el Cant del Benedictus, viuríem en l'alegria i en l'esperança d'una manera estable.
«El Senyor ja és a prop; el Senyor ja és aquí». El pare del precursor és conscient que la vinguda del Messies és, sobretot, llum. Una llum que il·lumina els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, ¡ a nosaltres! Tan de bo ens adonéssim amb plena consciència que el Nen Jesús ve a il·luminar les nostres vides, ve a guiar-nos, a assenyalar-nos per on hem d'anar... Tan de bo ens deixéssim guiar per les seves il·lusions, per aquelles esperances que posa en nosaltres.
Jesús és el “Senyor” (cf. Lc 1,68.76), però també és el “Salvador” (cf. Lc 1,69). Aquestes dues confessions (atribucions) que Zacaries fa de Déu, tan properes a la nit de Nadal, sempre m'han sorprès, perquè són precisament les mateixes que l'Àngel del Senyor assignarà a Jesús en el seu anunci als pastors i que podrem escoltar amb emoció aquesta nit a la Missa del Gall. I és que el qui neix és Déu!
Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 23 deDesembre
Text de l'Evangeli
(Lc 1,57-66):
Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven. Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l'infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la seva mare s'hi va oposar dient: «No! S'ha de dir Joan!». Ells li replicaren: «Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom!». Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan». Tots van quedar meravellats. A l'instant Zacaries va recobrar la paraula i començà a beneir Déu. Un gran respecte s'apoderà de tots els veïns. La gent parlava d'aquestes coses per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?». Realment, la mà del Senyor era amb ell.
Comentari:
«Tothom es preguntava: ‘Què serà aquest noi?’, perquè la mà del Senyor era amb ell»
Avui, en la primera lectura llegim: «Això diu el Senyor: ‘Jo envio el meu missatger perquè prepari el camí davant meu’» (Ml 3,1). La profecia de Malaquies es compleix en Joan Baptista. És un dels personatges principals de la litúrgia d'Advent, que ens convida a preparar-nos amb oració i penitència per a la vinguda del Senyor. Tal com diu l'oració col?lecta de la missa d'avui: «És a prop la festa del naixement del vostre Fill; que ens aculli l'amor d'aquell que és la vostra Paraula i que volgué fer-se home en el si de la Verge per habitar entre nosaltres».
El naixement del Precursor ens parla de la proximitat del Nadal. El Senyor es a prop!: preparem-nos! Preguntat pels sacerdots vinguts de Jerusalem sobre qui era, ell respongué: «Jo sóc la veu d'un que clama en el desert: aplaneu el camí del Senyor» (Jn 1,23).
«Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m'escolta i obre la porta entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,20), es llegeix en l'antífona de la comunió. Cal fer examen per a veure com ens estem preparant per a rebre Jesús el dia de Nadal: Déu vol néixer principalment en els nostres cors.
La vida del Precursor ens ensenya les virtuts que calen per a rebre profitosament Jesús; fonamentalment, la humilitat de cor. Ell es reconeix instrument de Déu per a complir la seva vocació, la seva missió. Com diu sant Ambròs: «No et gloriegis d'ésser anomenat fill de Déu —reconeguem la gràcia sense oblidar la nostra naturalesa—; no t'envaneixis si has servit bé, perquè has complert allò que havies de fer. El sol fa la seva feina, la lluna obeeix; els àngels compleixen llur missió. L'instrument escollit pel Senyor per als gentils, diu: ‘Jo no em mereixo el nom d'Apòstol, perquè he perseguit l'Església de Déu’ (1Co 15,9)».
Cerquem només la glòria de Déu. La virtut de la humilitat ens disposarà a preparar-nos degudament per a les festes que s'acosten.
(Lc 1,57-66):
Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven. Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l'infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la seva mare s'hi va oposar dient: «No! S'ha de dir Joan!». Ells li replicaren: «Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom!». Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan». Tots van quedar meravellats. A l'instant Zacaries va recobrar la paraula i començà a beneir Déu. Un gran respecte s'apoderà de tots els veïns. La gent parlava d'aquestes coses per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?». Realment, la mà del Senyor era amb ell.
Comentari:
«Tothom es preguntava: ‘Què serà aquest noi?’, perquè la mà del Senyor era amb ell»
Avui, en la primera lectura llegim: «Això diu el Senyor: ‘Jo envio el meu missatger perquè prepari el camí davant meu’» (Ml 3,1). La profecia de Malaquies es compleix en Joan Baptista. És un dels personatges principals de la litúrgia d'Advent, que ens convida a preparar-nos amb oració i penitència per a la vinguda del Senyor. Tal com diu l'oració col?lecta de la missa d'avui: «És a prop la festa del naixement del vostre Fill; que ens aculli l'amor d'aquell que és la vostra Paraula i que volgué fer-se home en el si de la Verge per habitar entre nosaltres».
El naixement del Precursor ens parla de la proximitat del Nadal. El Senyor es a prop!: preparem-nos! Preguntat pels sacerdots vinguts de Jerusalem sobre qui era, ell respongué: «Jo sóc la veu d'un que clama en el desert: aplaneu el camí del Senyor» (Jn 1,23).
«Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m'escolta i obre la porta entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,20), es llegeix en l'antífona de la comunió. Cal fer examen per a veure com ens estem preparant per a rebre Jesús el dia de Nadal: Déu vol néixer principalment en els nostres cors.
La vida del Precursor ens ensenya les virtuts que calen per a rebre profitosament Jesús; fonamentalment, la humilitat de cor. Ell es reconeix instrument de Déu per a complir la seva vocació, la seva missió. Com diu sant Ambròs: «No et gloriegis d'ésser anomenat fill de Déu —reconeguem la gràcia sense oblidar la nostra naturalesa—; no t'envaneixis si has servit bé, perquè has complert allò que havies de fer. El sol fa la seva feina, la lluna obeeix; els àngels compleixen llur missió. L'instrument escollit pel Senyor per als gentils, diu: ‘Jo no em mereixo el nom d'Apòstol, perquè he perseguit l'Església de Déu’ (1Co 15,9)».
Cerquem només la glòria de Déu. La virtut de la humilitat ens disposarà a preparar-nos degudament per a les festes que s'acosten.
Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 21 deDesembre
Text de l'Evangeli
(Lc 1,39-45):
Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!».
Comentari:
«Feliç tu que has cregut!»
Avui, el text de l'Evangeli correspon al segon misteri de goig: la «Visitació de Maria a la seva cosina Elisabet». Es ben bé un misteri! Una silenciosa explosió d'un goig profund com mai la Història ens ho ha narrat! És el goig de Maria, que acaba de ser mare, per obra i gràcia de l'Esperit Sant. La paraula llatina “gaudium” expressa un goig profund, íntim, que no esclata per fora. Malgrat això, les muntanyes de Judà es cobriren de goig. Maria exultava com una mare que acaba de saber que espera un fill. I quin Fill! Un Fill que pelegrinava, abans de néixer, pels corriols pedregosos que portaven a Ain Karen, arrebossat en el cor i en els braços de Maria.
Goig en l'ànima i en el rostre d'Elisabet, i en el nen que salta d'alegria dins les seves entranyes. Les paraules de la cosina de Maria travessaran els temps: «Beneïda sou vós entre totes les dones i beneït és el fruit del vostre sant ventre!» (cf. Lc 1,42). El rés del Rosari, com font de goig, és una de les noves perspectives descobertes per Joan Pau ll en la seva Carta apostòlica sobre El Rosari de la Verge Maria.
La joia és inseparable de la fe. «D'on em ve a mi tant de bé que la mare del meu Senyor em vingui a visitar?» (Lc 1,43). L'alegria de Déu i de Maria s'ha escampat arreu del món. Per a donar-li pas, només cal obrir-se per la fe a l'acció constant de Déu en la nostra vida, i fer camí amb l'Infant, amb Aquella que ha cregut, i de la mà enamorada i forta de sant Josep. Pels camins de la terra, l'asfalt o les llambordes o els terrenys fangosos, un cristià intel·ligent porta damunt seu, sempre, dues dimensions de la fe: la unió amb Déu i el servei als altres. Tot ben junt: amb una unitat de vida que faci que no hi hagi solució de continuïtat entre una cosa i l'altra.
(Lc 1,39-45):
Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!».
Comentari:
«Feliç tu que has cregut!»
Avui, el text de l'Evangeli correspon al segon misteri de goig: la «Visitació de Maria a la seva cosina Elisabet». Es ben bé un misteri! Una silenciosa explosió d'un goig profund com mai la Història ens ho ha narrat! És el goig de Maria, que acaba de ser mare, per obra i gràcia de l'Esperit Sant. La paraula llatina “gaudium” expressa un goig profund, íntim, que no esclata per fora. Malgrat això, les muntanyes de Judà es cobriren de goig. Maria exultava com una mare que acaba de saber que espera un fill. I quin Fill! Un Fill que pelegrinava, abans de néixer, pels corriols pedregosos que portaven a Ain Karen, arrebossat en el cor i en els braços de Maria.
Goig en l'ànima i en el rostre d'Elisabet, i en el nen que salta d'alegria dins les seves entranyes. Les paraules de la cosina de Maria travessaran els temps: «Beneïda sou vós entre totes les dones i beneït és el fruit del vostre sant ventre!» (cf. Lc 1,42). El rés del Rosari, com font de goig, és una de les noves perspectives descobertes per Joan Pau ll en la seva Carta apostòlica sobre El Rosari de la Verge Maria.
La joia és inseparable de la fe. «D'on em ve a mi tant de bé que la mare del meu Senyor em vingui a visitar?» (Lc 1,43). L'alegria de Déu i de Maria s'ha escampat arreu del món. Per a donar-li pas, només cal obrir-se per la fe a l'acció constant de Déu en la nostra vida, i fer camí amb l'Infant, amb Aquella que ha cregut, i de la mà enamorada i forta de sant Josep. Pels camins de la terra, l'asfalt o les llambordes o els terrenys fangosos, un cristià intel·ligent porta damunt seu, sempre, dues dimensions de la fe: la unió amb Déu i el servei als altres. Tot ben junt: amb una unitat de vida que faci que no hi hagi solució de continuïtat entre una cosa i l'altra.
Dia litúrgic: Diumenge IV (B) d'Advent 18-12-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 1,26-38):
En aquell temps, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'Àngel entrà a trobar-la i li digué: «Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu». Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així.
L'Àngel li digué: «No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi». Maria preguntà a l'àngel: «Com podrà ser això, si jo sóc verge?». L'àngel li respongué: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible». Maria va dir: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». I l'àngel es va retirar.
Comentari:
«Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús»
Avui, l'Evangeli té el to d'un conte popular. Les rondalles s'enceten així: «Una vegada hi havia...», es presenten personatges, època, lloc i tema. Aquest arribarà al punt àlgid, amb el nus de la narració; finalment hi ha el desenllaç.
Sant Lluc, semblantment, ens conta, amb to popular i entenedor, la història més gran. Presenta, no una narració creada per la imaginació, sinó una realitat teixida pel mateix Déu, amb col·laboració humana. El punt àlgid és: «Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús» (Lc 1,31).
Aquest missatge ens diu que Nadal és a prop. Maria ens n'obrirà la porta amb la seva col·laboració a l'obra de Déu. La humil noia de Natzaret escolta astorada l'anunci de l'Àngel. Precisament pregava que Déu enviés aviat l'Ungit, per a salvar el món. Poc s'ho imaginava, en el seu capteniment modest, que Déu l'escollia justament a Ella, per a realitzar els seus plans.
Maria viu uns moments tensos, dramàtics, en el seu cor: era i volia romandre verge; Déu ara li proposa una maternitat. Maria no ho entén: «Com serà això?» (Lc 1,34), pregunta. L'Àngel li diu que virginitat i maternitat no es contradiuen, sinó que, per la força de l'Esperit Sant, s'integren perfectament. No és que Ella ara ho entengui gaire més. Però ja en té prou, car el prodigi serà obra de Déu: «A Déu no li és impossible» (Lc 1,37). Per això respon: «Que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38). Que es compleixin! Faci's! Fiat! Sí. Total acceptació de la Voluntat de Déu, mig a les palpentes, però sense condicions.
En aquell instant mateix, «la Paraula es féu home i habità entre nosaltres!» (Jn 1,14). Aquell conte popular esdevé ensems la realitat més divina i més humana. Pau VI escrigué l'any 1974: «En Maria hi veiem la resposta que Déu dóna al misteri de l'home; i la pregunta que l'home fa sobre Déu i la pròpia vida».
(Lc 1,26-38):
En aquell temps, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'Àngel entrà a trobar-la i li digué: «Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu». Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així.
L'Àngel li digué: «No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi». Maria preguntà a l'àngel: «Com podrà ser això, si jo sóc verge?». L'àngel li respongué: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible». Maria va dir: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». I l'àngel es va retirar.
Comentari:
«Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús»
Avui, l'Evangeli té el to d'un conte popular. Les rondalles s'enceten així: «Una vegada hi havia...», es presenten personatges, època, lloc i tema. Aquest arribarà al punt àlgid, amb el nus de la narració; finalment hi ha el desenllaç.
Sant Lluc, semblantment, ens conta, amb to popular i entenedor, la història més gran. Presenta, no una narració creada per la imaginació, sinó una realitat teixida pel mateix Déu, amb col·laboració humana. El punt àlgid és: «Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús» (Lc 1,31).
Aquest missatge ens diu que Nadal és a prop. Maria ens n'obrirà la porta amb la seva col·laboració a l'obra de Déu. La humil noia de Natzaret escolta astorada l'anunci de l'Àngel. Precisament pregava que Déu enviés aviat l'Ungit, per a salvar el món. Poc s'ho imaginava, en el seu capteniment modest, que Déu l'escollia justament a Ella, per a realitzar els seus plans.
Maria viu uns moments tensos, dramàtics, en el seu cor: era i volia romandre verge; Déu ara li proposa una maternitat. Maria no ho entén: «Com serà això?» (Lc 1,34), pregunta. L'Àngel li diu que virginitat i maternitat no es contradiuen, sinó que, per la força de l'Esperit Sant, s'integren perfectament. No és que Ella ara ho entengui gaire més. Però ja en té prou, car el prodigi serà obra de Déu: «A Déu no li és impossible» (Lc 1,37). Per això respon: «Que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38). Que es compleixin! Faci's! Fiat! Sí. Total acceptació de la Voluntat de Déu, mig a les palpentes, però sense condicions.
En aquell instant mateix, «la Paraula es féu home i habità entre nosaltres!» (Jn 1,14). Aquell conte popular esdevé ensems la realitat més divina i més humana. Pau VI escrigué l'any 1974: «En Maria hi veiem la resposta que Déu dóna al misteri de l'home; i la pregunta que l'home fa sobre Déu i la pròpia vida».
Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 17 deDesembre
Text de l'Evangeli
(Mt 1,1-17):
Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham. Abraham va ser el pare d'Isaac; Isaac, de Jacob; Jacob, de Judà i els seus germans; Judà va ser el pare de Fares i Zara, nascuts de Tamar; Fares va ser el pare d'Hesron; Hesron, d'Aram; Aram, d'Amminadab; Amminadab, de Naasson; Naasson, de Salmon; Salmon va ser el pare de Booz, nascut de Rahab; Booz va ser el pare d'Obed, nascut de Rut; Obed va ser el pare de Jessè; Jessè va ser el pare de David, el rei.
David va ser el pare de Salomó, nascut de la muller d'Uries; Salomó va ser el pare de Roboam; Roboam, d'Abies; Abies, d'Asà; Asà, de Josafat; Josafat, de Joram; Joram, d'Ozies; Ozies, de Jotam; Jotam, d'Acaz; Acaz, d'Ezequies; Ezequies, de Manassès; Manassès, d'Amon; Amon, de Josies; Josies va ser el pare de Jeconies i els seus germans. En aquell temps hi hagué la deportació a Babilònia.
Després de la deportació de Babilònia, Jeconies va ser el pare de Salatiel; Salatiel, de Zorobabel; Zorobabel, d'Abihud; Abihud, d'Eliaquim; Eliaquim, d'Azor; Azor, de Sadoc; Sadoc, d'Aquim; Aquim, d'Eliüd; Eliüd, d'Eleazar; Eleazar, de Matan; Matan, de Jacob, i Jacob va ser el pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Messies. En total, doncs, són catorze les generacions des d'Abraham fins a David; catorze, des de David fins a la deportació de Babilònia, i catorze, des de la deportació de Babilònia fins al Messies.
Comentari:
«Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham»
Avui, quan en la litúrgia de la missa llegim la genealogia de Jesús, ens ve al pensament una frase que diuen a pagès: «De Joseps, Joans i ases, n'hi ha per totes les cases». Per això, per tal de distingir-los, hom usa el motiu de les cases. Així, diuen, per exemple, en Josep de Ca la Filomena, en Josep de Ca la Soledat... D'aquesta manera, una persona queda fàcilment identificada. El problema és que un resta marcat per la bona o mala fama dels seus avantpassats. És el que succeeix amb la «genealogia de Jesús, el Crist, fill de David, fill d'Abraham» (Mt 1,1).
Sant Mateu ens està dient que Jesús és Home vertader. Altrament dit, que Jesús —com tot home i tota dona que ve a aquest món— no parteix de zero, sinó que porta ja al darrere una història. Això vol dir que l'Encarnació va de debò, que quan Déu es fa home, ho fa amb totes les conseqüències. El Fill de Déu, en venir a aquest món, assumeix també un passat familiar.
Resseguint els personatges de la llista, podem apreciar que Jesús —pel que fa a la genealogia familiar— no presenta un “expedient immaculat”. Com escriví el Cardenal Nguyen van Thuan, «en aquest món, si un poble escriu la seva història oficial, parlarà de la seva grandesa... És un cas únic, admirable i esplèndid trobar un poble que en la seva història oficial no amaga els pecats dels seus avantpassats». Apareixen pecats com l'homicidi (David), la idolatria (Salomó) o la prostitució (Rahab). I al costat d'això, hi ha moments de gràcia i de fidelitat a Déu, i sobretot les figures de Josep i Maria, «de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Crist» (Mt 1,16).
En definitiva, la genealogia de Jesús ens ajuda a contemplar el misteri que estem propers a celebrar: que Déu es va fer home, vertader Home, i «ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14).
(Mt 1,1-17):
Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham. Abraham va ser el pare d'Isaac; Isaac, de Jacob; Jacob, de Judà i els seus germans; Judà va ser el pare de Fares i Zara, nascuts de Tamar; Fares va ser el pare d'Hesron; Hesron, d'Aram; Aram, d'Amminadab; Amminadab, de Naasson; Naasson, de Salmon; Salmon va ser el pare de Booz, nascut de Rahab; Booz va ser el pare d'Obed, nascut de Rut; Obed va ser el pare de Jessè; Jessè va ser el pare de David, el rei.
David va ser el pare de Salomó, nascut de la muller d'Uries; Salomó va ser el pare de Roboam; Roboam, d'Abies; Abies, d'Asà; Asà, de Josafat; Josafat, de Joram; Joram, d'Ozies; Ozies, de Jotam; Jotam, d'Acaz; Acaz, d'Ezequies; Ezequies, de Manassès; Manassès, d'Amon; Amon, de Josies; Josies va ser el pare de Jeconies i els seus germans. En aquell temps hi hagué la deportació a Babilònia.
Després de la deportació de Babilònia, Jeconies va ser el pare de Salatiel; Salatiel, de Zorobabel; Zorobabel, d'Abihud; Abihud, d'Eliaquim; Eliaquim, d'Azor; Azor, de Sadoc; Sadoc, d'Aquim; Aquim, d'Eliüd; Eliüd, d'Eleazar; Eleazar, de Matan; Matan, de Jacob, i Jacob va ser el pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Messies. En total, doncs, són catorze les generacions des d'Abraham fins a David; catorze, des de David fins a la deportació de Babilònia, i catorze, des de la deportació de Babilònia fins al Messies.
Comentari:
«Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham»
Avui, quan en la litúrgia de la missa llegim la genealogia de Jesús, ens ve al pensament una frase que diuen a pagès: «De Joseps, Joans i ases, n'hi ha per totes les cases». Per això, per tal de distingir-los, hom usa el motiu de les cases. Així, diuen, per exemple, en Josep de Ca la Filomena, en Josep de Ca la Soledat... D'aquesta manera, una persona queda fàcilment identificada. El problema és que un resta marcat per la bona o mala fama dels seus avantpassats. És el que succeeix amb la «genealogia de Jesús, el Crist, fill de David, fill d'Abraham» (Mt 1,1).
Sant Mateu ens està dient que Jesús és Home vertader. Altrament dit, que Jesús —com tot home i tota dona que ve a aquest món— no parteix de zero, sinó que porta ja al darrere una història. Això vol dir que l'Encarnació va de debò, que quan Déu es fa home, ho fa amb totes les conseqüències. El Fill de Déu, en venir a aquest món, assumeix també un passat familiar.
Resseguint els personatges de la llista, podem apreciar que Jesús —pel que fa a la genealogia familiar— no presenta un “expedient immaculat”. Com escriví el Cardenal Nguyen van Thuan, «en aquest món, si un poble escriu la seva història oficial, parlarà de la seva grandesa... És un cas únic, admirable i esplèndid trobar un poble que en la seva història oficial no amaga els pecats dels seus avantpassats». Apareixen pecats com l'homicidi (David), la idolatria (Salomó) o la prostitució (Rahab). I al costat d'això, hi ha moments de gràcia i de fidelitat a Déu, i sobretot les figures de Josep i Maria, «de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Crist» (Mt 1,16).
En definitiva, la genealogia de Jesús ens ajuda a contemplar el misteri que estem propers a celebrar: que Déu es va fer home, vertader Home, i «ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14).
Dia litúrgic: Divendres III d'Advent 16-12-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 5,33-36):
En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Vosaltres heu enviat missatgers per interrogar Joan, i ell ha donat testimoni a favor de la veritat. No és que jo necessiti cap testimoni humà; només ho dic perquè us pugueu salvar. Joan era la llàntia encesa i resplendent, i vosaltres us vau deixar entusiasmar un cert temps per la seva claror. Però jo encara tinc a favor meu un testimoni més gran que Joan: són les obres que el Pare m'ha donat i que vol que jo dugui a terme. Aquestes obres que jo faig, sí que donen testimoni que el Pare m'ha enviat».
Comentari:
«Joan era la llàntia encesa i resplendent»
Avui, de Joan el Baptista, els cristians en tenim molt a aprendre. Jesús el compara amb el foc que crema i dóna llum: «Joan era la llàntia encesa i resplendent» (Jn 5,35). La seva missió, com la nostra, fou preparar el camí del Mestre: aplanar els cors per tal que només Crist es llueixi, anunciar que la Vida plena és possible, si seguim Jesucrist amb fidelitat. Joan és la veu que crida en el desert: «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes» (Mt 3,3). El Fill de Déu ve a la terra per a descansar en els nostres cors. —Però... en el meu cor mana la meva llibertat, i Ell em demana “permís” per a entrar-hi: per això cal “aplanar-li” la difícil ruta que enfila fins al cor humà. «Que el nostre enteniment es disposi per a la vinguda de Crist amb una preparació no inferior a la que faríem si Ell encara hagués de venir al món» (Sant Carles Borromeu).
Avui se'ns demana aprendre de sant Joan. No és fàcil. La renúncia, el sacrifici, el compromís, la Veritat… no estan de moda actualment. ¿Quants hi ha que només es mouen pels diners, pels plaers, per la comoditat, per la mentida…? Cal mantenir el cor net i desallotjat de coses. Si no, no hi poden trobar lloc ni Jesús ni les altres persones.
L'Evangeli, però, és camí de Vida i de felicitat. Només la Veritat ens pot fer lliures, encara que això ens comporti la persecució o la mort. Joan el Baptista ja ho havia intuït, però ho accepta perquè aquesta és la seva missió. El seu baptisme era alliberador i les seves paraules, convidant a la conversió, el camí per arribar-hi.
Jesús troba el camí planer, preparat, assaonat per la penitència del Baptista. Les seves obres testimonien que Ell és l'enviat. Troba ja els cors penedits i humiliats pel testimoni de Joan. Per a ell, el Mestre només té paraules d'elogi.
Tant de bo siguin les mateixes per cadascú de nosaltres. Sobretot, si hem estat capaços de senyalar el Mestre, tot presentant-lo i, alhora, desapareixent nosaltres mateixos.
(Jn 5,33-36):
En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Vosaltres heu enviat missatgers per interrogar Joan, i ell ha donat testimoni a favor de la veritat. No és que jo necessiti cap testimoni humà; només ho dic perquè us pugueu salvar. Joan era la llàntia encesa i resplendent, i vosaltres us vau deixar entusiasmar un cert temps per la seva claror. Però jo encara tinc a favor meu un testimoni més gran que Joan: són les obres que el Pare m'ha donat i que vol que jo dugui a terme. Aquestes obres que jo faig, sí que donen testimoni que el Pare m'ha enviat».
Comentari:
«Joan era la llàntia encesa i resplendent»
Avui, de Joan el Baptista, els cristians en tenim molt a aprendre. Jesús el compara amb el foc que crema i dóna llum: «Joan era la llàntia encesa i resplendent» (Jn 5,35). La seva missió, com la nostra, fou preparar el camí del Mestre: aplanar els cors per tal que només Crist es llueixi, anunciar que la Vida plena és possible, si seguim Jesucrist amb fidelitat. Joan és la veu que crida en el desert: «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes» (Mt 3,3). El Fill de Déu ve a la terra per a descansar en els nostres cors. —Però... en el meu cor mana la meva llibertat, i Ell em demana “permís” per a entrar-hi: per això cal “aplanar-li” la difícil ruta que enfila fins al cor humà. «Que el nostre enteniment es disposi per a la vinguda de Crist amb una preparació no inferior a la que faríem si Ell encara hagués de venir al món» (Sant Carles Borromeu).
Avui se'ns demana aprendre de sant Joan. No és fàcil. La renúncia, el sacrifici, el compromís, la Veritat… no estan de moda actualment. ¿Quants hi ha que només es mouen pels diners, pels plaers, per la comoditat, per la mentida…? Cal mantenir el cor net i desallotjat de coses. Si no, no hi poden trobar lloc ni Jesús ni les altres persones.
L'Evangeli, però, és camí de Vida i de felicitat. Només la Veritat ens pot fer lliures, encara que això ens comporti la persecució o la mort. Joan el Baptista ja ho havia intuït, però ho accepta perquè aquesta és la seva missió. El seu baptisme era alliberador i les seves paraules, convidant a la conversió, el camí per arribar-hi.
Jesús troba el camí planer, preparat, assaonat per la penitència del Baptista. Les seves obres testimonien que Ell és l'enviat. Troba ja els cors penedits i humiliats pel testimoni de Joan. Per a ell, el Mestre només té paraules d'elogi.
Tant de bo siguin les mateixes per cadascú de nosaltres. Sobretot, si hem estat capaços de senyalar el Mestre, tot presentant-lo i, alhora, desapareixent nosaltres mateixos.
Dia litúrgic: Dijous III d'Advent 15-12-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 7,24-30):
Quan els enviats de Joan van ser fora, Jesús es posà a parlar de Joan a les multituds: «Què heu sortit a contemplar al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits sumptuosos i viuen amb luxe s'estan als palaus dels reis! Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. És aquell de qui diu l'Escriptura: ‘Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí’. Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no hi ha ningú més gran que Joan; però el més petit en el Regne de Déu és més gran que ell».
Tot el poble, i fins i tot els publicans, van sentir la predicació de Joan i es feren batejar per ell, i reconegueren així que Déu és just, però els fariseus i els mestres de la Llei no es feren batejar i van rebutjar el designi de Déu sobre ells.
Comentari:
«Què heu sortit a contemplar al desert?»
Avui, per tres vegades ens pregunta Jesucrist: «¿Què heu sortit a contemplar al desert?»; «¿Què hi heu sortit a veure?» (Lc 7,24.25; cf. Lc 7,26).
Avui sembla com si Jesús volgués desfer de nosaltres aquell afany per la curiositat estèril, la suficiència dels fariseus i mestres de la Llei que menyspreaven el pla de Déu sobre ells, rebutjant la crida de Joan (cf. Lc 7,30). “Saber de Déu” només, no salva, ho sabem; cal conèixer-lo, estimar-lo i seguir-lo; cal una resposta des de dins, sincera, humil, agraïda.
«Van sentir la predicació de Joan i es feren batejar per ell, i reconegueren així que Déu és just» (Lc 7,29): ve ara la salvació. Com predicava sant Joan Crisòstom, ara ve no el temps de ser examinats, sinó el temps del perdó. Ara i avui és el moment, Déu és a prop, cada cop més a prop nostre, perquè és bo, perquè és just i ens coneix a fons, i per això ple d'amor que perdona; perquè espera cada tarda el nostre retorn de fills cap a casa, per abraçar-nos.
I ens regala aquest seu perdó i aquesta seva presència; trenca tota distància amb nosaltres; truca a la nostra porta. Humil, pacient, ara truca al teu cor: en el teu desert, en la teva soledat, en el teu fracàs, en la teva incapacitat, vol que hi vegis el seu amor.
Hem de sortir de les nostres comoditats i luxes per a enfrontar-nos amb la realitat tal com és: distrets pel consum i l'egoisme, hem oblidat què espera Déu de nosaltres. Desitja el nostre amor, ens vol per a Ell. Ens vol veritablement pobres i senzills, per a poder-nos donar notícia del que, malgrat tot, encara esperem: —Sóc amb tu, no tinguis por, confia en mi.
Entrant dins nostre, diguem ara amb veu quieta: —Senyor, tu que coneixes com sóc i m'acceptes, obre'm el cor a la teva presència; vull acceptar el teu amor, vull acollir-te ara que vens, en el silenci i la pau.
(Lc 7,24-30):
Quan els enviats de Joan van ser fora, Jesús es posà a parlar de Joan a les multituds: «Què heu sortit a contemplar al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits sumptuosos i viuen amb luxe s'estan als palaus dels reis! Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. És aquell de qui diu l'Escriptura: ‘Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí’. Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no hi ha ningú més gran que Joan; però el més petit en el Regne de Déu és més gran que ell».
Tot el poble, i fins i tot els publicans, van sentir la predicació de Joan i es feren batejar per ell, i reconegueren així que Déu és just, però els fariseus i els mestres de la Llei no es feren batejar i van rebutjar el designi de Déu sobre ells.
Comentari:
«Què heu sortit a contemplar al desert?»
Avui, per tres vegades ens pregunta Jesucrist: «¿Què heu sortit a contemplar al desert?»; «¿Què hi heu sortit a veure?» (Lc 7,24.25; cf. Lc 7,26).
Avui sembla com si Jesús volgués desfer de nosaltres aquell afany per la curiositat estèril, la suficiència dels fariseus i mestres de la Llei que menyspreaven el pla de Déu sobre ells, rebutjant la crida de Joan (cf. Lc 7,30). “Saber de Déu” només, no salva, ho sabem; cal conèixer-lo, estimar-lo i seguir-lo; cal una resposta des de dins, sincera, humil, agraïda.
«Van sentir la predicació de Joan i es feren batejar per ell, i reconegueren així que Déu és just» (Lc 7,29): ve ara la salvació. Com predicava sant Joan Crisòstom, ara ve no el temps de ser examinats, sinó el temps del perdó. Ara i avui és el moment, Déu és a prop, cada cop més a prop nostre, perquè és bo, perquè és just i ens coneix a fons, i per això ple d'amor que perdona; perquè espera cada tarda el nostre retorn de fills cap a casa, per abraçar-nos.
I ens regala aquest seu perdó i aquesta seva presència; trenca tota distància amb nosaltres; truca a la nostra porta. Humil, pacient, ara truca al teu cor: en el teu desert, en la teva soledat, en el teu fracàs, en la teva incapacitat, vol que hi vegis el seu amor.
Hem de sortir de les nostres comoditats i luxes per a enfrontar-nos amb la realitat tal com és: distrets pel consum i l'egoisme, hem oblidat què espera Déu de nosaltres. Desitja el nostre amor, ens vol per a Ell. Ens vol veritablement pobres i senzills, per a poder-nos donar notícia del que, malgrat tot, encara esperem: —Sóc amb tu, no tinguis por, confia en mi.
Entrant dins nostre, diguem ara amb veu quieta: —Senyor, tu que coneixes com sóc i m'acceptes, obre'm el cor a la teva presència; vull acceptar el teu amor, vull acollir-te ara que vens, en el silenci i la pau.
Dia litúrgic: Dimarts III d'Advent 13-12-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 21,28-32):
En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir: ‘Fill, vés avui a treballar a la vinya’. Ell li va respondre: ‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi. Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre: ‘De seguida, senyor’. Però no hi va anar. Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare?». Li responen: «El primer». Jesús els diu: «Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que Déu vol, però no el vau creure. Els publicans i les prostitutes sí que el van creure; en canvi, vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l'heu cregut».
Comentari:
«‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi»
Avui contemplem el pare que té dos fills i diu al primer: «Fill, vés avui a treballar a la vinya» (Mt 21,28). Ell li respongué: «‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi» (Mt 21,29). Al segon li digué el mateix. Ell li respongué: «De seguida, senyor»; però no hi anà... (cf. Mt 21,30). El que és important no és dir “sí”, sinó “obrar”. Hi ha una dita que afirma que «obres són amors i no bones raons».
En un altre moment, Jesús donarà la doctrina que ensenya aquesta paràbola: «No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel» (Mt 7,21). Tal com escriví sant Agustí, «existeixen dues voluntats. La teva voluntat ha de ser corregida per tal d'identificar-se amb la voluntat de Déu; i no la de Déu doblegada per tal d'emmotllar-se a la teva». En català diem que un nen “creu” quan obeeix: creu!, és a dir, identifiquem l'obediència amb la fe, amb la confiança en allò que ens diuen.
Obediència ve de la composició “ob-audire”: escoltar amb gran atenció. Es manifesta en l'oració, en no fer-nos “sords” a la veu de l'Amor. «Els homes tendim a “defensar-nos”, a adherir-nos al nostre egoisme. Déu exigeix que, en obeir, posem en exercici la fe. A vegades el Senyor suggereix el seu voler en veu baixa, allí en el fons de la consciència: cal romandre atents per tal de distingir aquesta veu i ésser-li fidels» (Sant Josepmaria Escrivà). Complir la voluntat de Déu suposa esdevenir sant; obeir no és ser simplement una titella en mans d'un altre, sinó interioritzar el que cal complir: i així fer-ho perquè “em dóna la gana”.
La nostra Mare la Verge, mestra en l'obediència de la fe, ens ensenyarà el mode d'aprendre a obeir la voluntat del Pare.
(Mt 21,28-32):
En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir: ‘Fill, vés avui a treballar a la vinya’. Ell li va respondre: ‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi. Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre: ‘De seguida, senyor’. Però no hi va anar. Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare?». Li responen: «El primer». Jesús els diu: «Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que Déu vol, però no el vau creure. Els publicans i les prostitutes sí que el van creure; en canvi, vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l'heu cregut».
Comentari:
«‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi»
Avui contemplem el pare que té dos fills i diu al primer: «Fill, vés avui a treballar a la vinya» (Mt 21,28). Ell li respongué: «‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi» (Mt 21,29). Al segon li digué el mateix. Ell li respongué: «De seguida, senyor»; però no hi anà... (cf. Mt 21,30). El que és important no és dir “sí”, sinó “obrar”. Hi ha una dita que afirma que «obres són amors i no bones raons».
En un altre moment, Jesús donarà la doctrina que ensenya aquesta paràbola: «No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel» (Mt 7,21). Tal com escriví sant Agustí, «existeixen dues voluntats. La teva voluntat ha de ser corregida per tal d'identificar-se amb la voluntat de Déu; i no la de Déu doblegada per tal d'emmotllar-se a la teva». En català diem que un nen “creu” quan obeeix: creu!, és a dir, identifiquem l'obediència amb la fe, amb la confiança en allò que ens diuen.
Obediència ve de la composició “ob-audire”: escoltar amb gran atenció. Es manifesta en l'oració, en no fer-nos “sords” a la veu de l'Amor. «Els homes tendim a “defensar-nos”, a adherir-nos al nostre egoisme. Déu exigeix que, en obeir, posem en exercici la fe. A vegades el Senyor suggereix el seu voler en veu baixa, allí en el fons de la consciència: cal romandre atents per tal de distingir aquesta veu i ésser-li fidels» (Sant Josepmaria Escrivà). Complir la voluntat de Déu suposa esdevenir sant; obeir no és ser simplement una titella en mans d'un altre, sinó interioritzar el que cal complir: i així fer-ho perquè “em dóna la gana”.
La nostra Mare la Verge, mestra en l'obediència de la fe, ens ensenyarà el mode d'aprendre a obeir la voluntat del Pare.
Dia litúrgic: Dilluns III d'Advent 12-12-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 21,23-27):
En aquell temps, Jesús entrà al recinte del temple. Mentre ensenyava, se li van acostar els grans sacerdots i els notables del poble i li preguntaren: «Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?». Jesús els replicà: «Jo també us faré una pregunta. Si me la contesteu, també jo us diré amb quina autoritat faig tot això. El baptisme de Joan, d'on venia: de Déu o dels homes?». Ells van pensar: «Si responem que venia de Déu, ens preguntarà: ‘Doncs per què no el vau creure?’. Però si diem que venia dels homes, ja podem tenir por de la gent, perquè tothom està convençut que Joan era un profeta». Per això respongueren a Jesús: «No ho sabem». Llavors els digué: «Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat faig tot això».
Comentari:
«Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?»
Avui, l'Evangeli ens convida a contemplar dos aspectes de la personalitat de Jesús: l'astúcia i l'autoritat. Fixem-nos primer en la seva astúcia: Ell coneix profundament el cor de l'home, coneix l'interior de cada persona que se li apropa. I quan els grans sacerdots i els notables del poble es dirigeixen a Jesús per preguntar-li, amb malícia: «Amb quina autoritat fas tot això?» (Mt 21,23), Jesús, que coneix la seva falsedat, els respon amb una altra pregunta: «El baptisme de Joan, d'on venia: de Déu o dels homes?» (Mt 21,25). Ells no saben què contestar-li, ja que si diuen que venia de Déu, entrarien en contradicció amb ells mateixos per no haver-lo cregut, i si diuen que venia dels homes es posarien en contra del poble, que el tenia per profeta. Es troben en un carreró sense sortida. Astutament, Jesús amb una simple pregunta ha denunciat la seva hipocresia; els ha donat la veritat. I la veritat sempre és incòmoda, et fa trontollar.
També nosaltres estem cridats a tenir l'astúcia de Jesús, per a fer trontollar la mentida. Tantes vegades els fills de les tenebres empren tota la seva astúcia per aconseguir més diner, més poder i més prestigi; mentre els fills de la llum sembla que tinguem l'astúcia i la imaginació un xic adormides. Igual que un home del món empra la imaginació al servei dels seus interessos, els cristians hem d'emprar els nostres talents al servei de Déu i de l'Evangeli. Per exemple: quan hom es troba davant una persona que malparla de l'Església (això passa sovint), ¿amb quina astúcia sabem respondre la seva crítica negativa? O bé, en un ambient de treball, amb un company que sols viu per a ell mateix i “passa de tothom”, ¿amb quina astúcia sabrem tornar bé per mal? Si l'estimem, com Jesús, la nostra presència li serà molt “incòmoda”.
Jesús exercia la seva autoritat gràcies al profund coneixement que tenia de les persones i de les situacions. També nosaltres estem cridats a tenir aquesta autoritat. És un do que ens ve de dalt. Com més ens exercitem a posar les coses al seu lloc, les petites coses de cada dia, més sabrem posar-hi les persones i les situacions, gràcies a les inspiracions de l'Esperit Sant.
(Mt 21,23-27):
En aquell temps, Jesús entrà al recinte del temple. Mentre ensenyava, se li van acostar els grans sacerdots i els notables del poble i li preguntaren: «Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?». Jesús els replicà: «Jo també us faré una pregunta. Si me la contesteu, també jo us diré amb quina autoritat faig tot això. El baptisme de Joan, d'on venia: de Déu o dels homes?». Ells van pensar: «Si responem que venia de Déu, ens preguntarà: ‘Doncs per què no el vau creure?’. Però si diem que venia dels homes, ja podem tenir por de la gent, perquè tothom està convençut que Joan era un profeta». Per això respongueren a Jesús: «No ho sabem». Llavors els digué: «Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat faig tot això».
Comentari:
«Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?»
Avui, l'Evangeli ens convida a contemplar dos aspectes de la personalitat de Jesús: l'astúcia i l'autoritat. Fixem-nos primer en la seva astúcia: Ell coneix profundament el cor de l'home, coneix l'interior de cada persona que se li apropa. I quan els grans sacerdots i els notables del poble es dirigeixen a Jesús per preguntar-li, amb malícia: «Amb quina autoritat fas tot això?» (Mt 21,23), Jesús, que coneix la seva falsedat, els respon amb una altra pregunta: «El baptisme de Joan, d'on venia: de Déu o dels homes?» (Mt 21,25). Ells no saben què contestar-li, ja que si diuen que venia de Déu, entrarien en contradicció amb ells mateixos per no haver-lo cregut, i si diuen que venia dels homes es posarien en contra del poble, que el tenia per profeta. Es troben en un carreró sense sortida. Astutament, Jesús amb una simple pregunta ha denunciat la seva hipocresia; els ha donat la veritat. I la veritat sempre és incòmoda, et fa trontollar.
També nosaltres estem cridats a tenir l'astúcia de Jesús, per a fer trontollar la mentida. Tantes vegades els fills de les tenebres empren tota la seva astúcia per aconseguir més diner, més poder i més prestigi; mentre els fills de la llum sembla que tinguem l'astúcia i la imaginació un xic adormides. Igual que un home del món empra la imaginació al servei dels seus interessos, els cristians hem d'emprar els nostres talents al servei de Déu i de l'Evangeli. Per exemple: quan hom es troba davant una persona que malparla de l'Església (això passa sovint), ¿amb quina astúcia sabem respondre la seva crítica negativa? O bé, en un ambient de treball, amb un company que sols viu per a ell mateix i “passa de tothom”, ¿amb quina astúcia sabrem tornar bé per mal? Si l'estimem, com Jesús, la nostra presència li serà molt “incòmoda”.
Jesús exercia la seva autoritat gràcies al profund coneixement que tenia de les persones i de les situacions. També nosaltres estem cridats a tenir aquesta autoritat. És un do que ens ve de dalt. Com més ens exercitem a posar les coses al seu lloc, les petites coses de cada dia, més sabrem posar-hi les persones i les situacions, gràcies a les inspiracions de l'Esperit Sant.
Dia litúrgic: Dijous I d'Advent 1-XII-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 7,21.24-27):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa».
Comentari:
«Entrarà al Regne del cel només el qui fa la voluntat del meu Pare del cel»
Avui, la paraula evangèlica ens convida a meditar seriosament sobre la infinita distància que hi ha entre el mer “escoltar-invocar” i el “fer” quan es tracta del missatge i de la persona de Jesús. I diem “mer” perquè no podem oblidar que hi ha maneres d'escoltar i d'invocar que comporten el fer. En efecte, tots els qui, havent escoltat l'anunci evangèlic, creuen, no restaran confosos; i tots els qui, havent cregut, invoquin el nom del Senyor, se salvaran: ho ensenya sant Pau en la carta als Romans (vegeu: 10,9-13). Es tracta, en aquest cas, dels qui creuen amb autèntica fe, aquella que «obra mitjançant la caritat», com escriu també l'Apòstol.
És un fet, però, que molts creuen i no fan. La carta de sant Jaume ho denuncia d'una manera impressionant: «Poseu en pràctica la paraula i no us limiteu a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos» (1,22); «Si no es demostra amb les obres, la fe és morta» (2,17); «Així com el cos, sense l'esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta» (2,26). És el que refusa, també inoblidablement, sant Mateu quan rebla: «No entrarà al Regne del cel tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’; hi entraran només els qui compleixen la voluntat del meu Pare del cel» (7,21).
Ens cal, doncs, escoltar i complir; és així com construïm sobre roca i no damunt de sorra. Com complir? Preguntem-nos: Déu i el proïsme m'arriben al cap —sóc creient amb convicció?; al sexe —porto una vida casta?; a la butxaca —comparteixo els meus béns amb criteri solidari?; a la cultura —contribueixo a envigorir els valors humans del meu país?; a l'augment del bé —fujo del pecat d'omissió?; al capteniment apostòlic —cerco la salvació eterna dels qui m'envolten? En una paraula: sóc una persona de seny que, amb fets, edifico la casa de la meva vida sobre la roca de Crist?
(Mt 7,21.24-27):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa».
Comentari:
«Entrarà al Regne del cel només el qui fa la voluntat del meu Pare del cel»
Avui, la paraula evangèlica ens convida a meditar seriosament sobre la infinita distància que hi ha entre el mer “escoltar-invocar” i el “fer” quan es tracta del missatge i de la persona de Jesús. I diem “mer” perquè no podem oblidar que hi ha maneres d'escoltar i d'invocar que comporten el fer. En efecte, tots els qui, havent escoltat l'anunci evangèlic, creuen, no restaran confosos; i tots els qui, havent cregut, invoquin el nom del Senyor, se salvaran: ho ensenya sant Pau en la carta als Romans (vegeu: 10,9-13). Es tracta, en aquest cas, dels qui creuen amb autèntica fe, aquella que «obra mitjançant la caritat», com escriu també l'Apòstol.
És un fet, però, que molts creuen i no fan. La carta de sant Jaume ho denuncia d'una manera impressionant: «Poseu en pràctica la paraula i no us limiteu a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos» (1,22); «Si no es demostra amb les obres, la fe és morta» (2,17); «Així com el cos, sense l'esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta» (2,26). És el que refusa, també inoblidablement, sant Mateu quan rebla: «No entrarà al Regne del cel tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’; hi entraran només els qui compleixen la voluntat del meu Pare del cel» (7,21).
Ens cal, doncs, escoltar i complir; és així com construïm sobre roca i no damunt de sorra. Com complir? Preguntem-nos: Déu i el proïsme m'arriben al cap —sóc creient amb convicció?; al sexe —porto una vida casta?; a la butxaca —comparteixo els meus béns amb criteri solidari?; a la cultura —contribueixo a envigorir els valors humans del meu país?; a l'augment del bé —fujo del pecat d'omissió?; al capteniment apostòlic —cerco la salvació eterna dels qui m'envolten? En una paraula: sóc una persona de seny que, amb fets, edifico la casa de la meva vida sobre la roca de Crist?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)