Dia litúrgic: Diumenge de Pentecosta 1-06-09

Text de l'Evangeli
(Jn 20,19-23):

Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó».

«Rebeu l'Esperit Sant»

Avui, en el dia de Pentecosta es realitza el compliment de la promesa que Crist havia fet als Apòstols. La tarda del dia de Pasqua alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant» (Jn 20,22). La vinguda de l'Esperit Sant el dia de Pentecosta renova i porta a plenitud aquest do d'un mode solemne i amb manifestacions externes. Així culmina el misteri pasqual.

L'Esperit que Jesús comunica crea en el deixeble una nova condició humana i produeix unitat. Quan l'orgull de l'home el mena a desafiar Déu construint la torre de Babel, Déu confon llurs llengües i no es poden entendre. A Pentecosta succeeix el contrari: per gràcia de l'Esperit Sant, els Apòstols són entesos per persones de les més diverses procedències i llengües.

L'Esperit Sant és el Mestre interior que guia el deixeble envers la veritat, que el mou a obrar el bé, que el consola en el dolor, que el transforma interiorment, tot donant-li una força, una capacitat noves.

El primer dia de Pentecosta de l'era cristiana, els Apòstols eren reunits en companyonia de Maria, i eren en oració. El recolliment, l'actitud orant és imprescindible per a rebre l'Esperit. «De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d'ells» (Ac 2,2-3).

Tots restaren plens de l'Esperit Sant, i es posaren a predicar valentament. Aquells homes atemorits havien estat transformats en valents predicadors que no temien la presó, ni la tortura, ni el martiri. No és estrany; la força de l'Esperit era en ells.

L'Esperit Sant, Tercera Persona de la Santíssima Trinitat, és l'ànima de la meva ànima, la vida de la meva vida, l'ésser del meu ésser; és el meu santificador, l'hoste del meu interior més profund. Per tal d'arribar a la maduresa en la vida de fe cal que la relació amb Ell sigui cada cop més conscient, més personal. En aquesta celebració de Pentecosta hem d'obrir les portes del nostre interior de bat a bat.

Comentari: Mons. Josep Àngel Saiz i Meneses, Bisbe de Terrassa

A Maria, pregària per als malalts 30.5.09

Sigueu al capçal de tots els malalts del món: dels qui en aquesta hora han perdut els coneixements i van a morir, dels qui han començat l'agonia; dels qui han perdut tota l'esperança de guarir-se; dels qui criden i ploren de dolor; dels qui no tenen assistència per manca de diners; dels qui voldrien caminar i han de restar inmòbils; dels qui haurien d'allitar-se i la misèria els obliga a treballar; dels qui al llit cerquen en va una positura menys dolorosa; dels qui passen llargues nits sense poder dormir; dels qui es troben torturats per les preocupacions d'una família necessitada; dels qui han de renunciar als més estimats projectes de futur; d'aquells, sobretot, que no creuen en una vida millor; dels qui es revolten i maleeixen Déu; dels qui no saben que el Crist ha sofert com ells i per a ells.

Dia litúrgic: Dissabte VII de Pasqua 30-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 21,20-25):

En aquell temps, Pere es va girar i veié que darrere venia el deixeble que Jesús estimava. Era aquell que durant el sopar s'havia reclinat sobre el pit de Jesús i li havia preguntat: «Senyor, qui és el qui et traeix?». Pere, en veure'l, diu a Jesús: «Senyor, i d'aquest, què en serà?». Jesús li respon: «Si vull que es quedi fins que jo vingui, què hi tens a dir? Tu segueix-me». Així va córrer entre els germans el rumor que aquell deixeble no moriria, però Jesús no li va pas dir que no moriria, sinó: «Si vull que es quedi fins que jo vingui, què hi tens a dir?».

Aquest és el deixeble que dóna testimoni de tot això. Ell ho ha escrit, i sabem que el seu testimoni és digne de crèdit. Jesús va fer encara moltes altres coses. I si algú volgués escriure-les una per una, em sembla que els llibres que es podrien escriure no cabrien en el món sencer.

«Ell ho ha escrit, i sabem que el seu testimoni és digne de crèdit»

Avui llegim el final de l'Evangeli de sant Joan. Pròpiament es tracta del final de l'apèndix que la comunitat joànica va afegir al text original. En aquest cas és un fragment volgudament significatiu. El Senyor Ressuscitat s'apareix als seus deixebles i els renova en el seu seguiment, particularment a Pere. Tot seguit se situa el text que avui proclamem en la litúrgia.

La figura del deixeble estimat és central en aquest fragment i àdhuc en tot l'Evangeli de sant Joan. Pot fer referència a una persona concreta —el deixeble Joan— o bé pot ser la figura darrere la qual es pot situar tot deixeble estimat pel Mestre. Sigui quina sigui la seva significació, el text ajuda a donar un element de continuïtat a l'experiència dels Apòstols. El Senyor Ressuscitat assegura la seva presència en aquells que volen ser-ne seguidors.

«Si vull que es quedi fins que vindré» (Jn 21,22) pot indicar més aviat aquesta continuïtat que no pas un element cronològic en l'espai i el temps. El deixeble estimat esdevé testimoni de tot això en la mesura que és conscient que el Senyor es queda amb ell en tota ocasió. És per això que pot escriure i la seva paraula és digna de fe, perquè glossa amb la seva ploma l'experiència continuada d'aquells que viuen la seva missió enmig del món, tot experimentant la presència de Jesucrist. Aquest deixeble estimat podem ser cadascú de nosaltres en la mesura que ens deixem guiar per l'Esperit Sant, que és qui ajuda a descobrir aquesta presència.

Aquest text ens prepara ja per a celebrar demà diumenge la Solemnitat de la Pentecosta, el Do de l'Esperit: «I el Paràclit va venir del cel: el custodi i santificador de l'Església, l'administrador de les ànimes, el pilot dels qui naufraguen, el far dels errants, l'àrbitre dels qui lluiten i el qui corona els vencedors» (Sant Ciril de Jerusalem).

Comentari: Mn. Fidel Catalan i Catalan

Dia litúrgic: Divendres VII de Pasqua 29-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 21,15-19):

Quan Jesús s'aparegué als deixebles vora el llac de Tiberíades i hagué esmorzat amb ells, va preguntar a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?». Ell li respongué: «Sí, Senyor, tu saps que t'estimo». Jesús li diu: «Pastura els meus anyells». Per segona vegada li pregunta: «Simó, fill de Joan, m'estimes?». Ell li respon: «Sí, Senyor, tu saps que t'estimo». Jesús li diu: «Pastura les meves ovelles». Li pregunta Jesús per tercera vegada: «Simó, fill de Joan, m'estimes?». Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué: «Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo». Li diu Jesús: «Pastura les meves ovelles. T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols». Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu. Després d'aquestes paraules, Jesús va afegir: «Segueix-me».


«‘Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo’. Li diu Jesús: ‘Pastura les meves ovelles’»

Avui hem d'agrair a sant Joan que ens deixi constància de l'íntima conversa entre Jesús i Pere: «‘Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?’. Ell li respongué: ‘Sí, Senyor, tu saps que t'estimo’. Jesús li diu: ‘Pastura els meus anyells’» (Jn 21,15). —Des dels més petits, recent nascuts a la Vida de la Gràcia... has de tenir-ne cura, com si fossin Jo mateix... Quan per segona vegada... «Jesús li diu: ‘Pastura les meves ovelles’», Ell li està dient a Simó Pere: —A tots els qui em segueixen, tu els has de presidir en el meu Amor, has de procurar que tinguin la caritat ordenada. Així, tots coneixeran per tu que em segueixen a Mi; que es la meva voluntat que passis per davant sempre, tot administrant els mèrits que —per a cadascun— Jo he guanyat.

«Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué: ‘ Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo’» (Jn 21,17). El fa rectificar la seva triple negació, i sols recordar-la l'entristeix. —Us estimo del tot, encara que us vaig negar..., ja sabeu com he plorat la meva traïció, ja sabeu com vaig trobar consol solament en estar amb la vostra Mare i amb els germans.

Trobem consol en recordar que el Senyor establí el poder d'esborrar el pecat que separa, molt o poc, del seu Amor i de l'amor al germans. —Trobo consol en admetre la veritat del meu allunyament de Vós i en sentir dels vostres llavis sacerdotals el «Jo t'absolc» “a mode de judici”.

Trobem consol en aquest poder de les claus que Jesucrist atorga a tots els seus sacerdots-ministres, per a tornar a obrir les portes de la seva amistat. —Senyor, veig que un desamor s'arregla amb un acte d'amor més intens. Tot plegat, ens porta a valorar la joia immensa del sacrament del perdó per a confessar els nostres pecats, que realment són “des-amor”.

Comentari: Mn. Joaquim Monrós i Guitart

Dia litúrgic: Dijous VII de Pasqua 28-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 17,20-26):

En aquell temps, Jesús va alçar els ulls al cel i digué: «Pare sant, no prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula. Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m'has enviat. Jo els he donat la glòria que tu m'has donat, perquè siguin u com nosaltres som u. Que jo estigui en ells i tu en mi, perquè siguin plenament u. Així el món reconeixerà que tu m'has enviat i que els has estimat a ells com m'has estimat a mi. Pare, vull que els qui m'has confiat estiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria, la glòria que m'has donat perquè m'estimaves des d'abans de crear el món. Pare bo, el món no t'ha conegut, però jo t'he conegut, i ells han reconegut que tu m'has enviat. Jo els he fet conèixer el teu nom, i els el faré conèixer més encara, perquè l'amor amb què m'has estimat estigui en ells, i jo també hi estigui».

«Pare sant, no prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi»

Avui trobem en l'Evangeli un sòlid fonament per a la confiança: «Pare sant, no prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi...» (Jn 17,20). És el cor de Jesús que, en la intimitat amb els seus, els obre els tresors inexhauribles del seu Amor. Vol refermar els seus cors aclaparats per l'aire de comiat que tenen les paraules i els gestos del Mestre durant l'Últim Sopar. És l'oració indefectible de Jesús que puja al Pare demanant per ells. Quanta seguretat i fortalesa trobaran després en aquesta oració al llarg de la seva missió apostòlica! Enmig de totes les dificultats i els perills als que van haver de fer front, aquest rés, els acompanyarà i serà la font on trobaran la força i el valor per a donar testimoni de la seva fe amb l'oferiment de la pròpia vida.

La contemplació d'aquesta realitat, d'aquesta pregària de Jesús pels seus, ha d'arribar també a les nostres vides : «No prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi...». Aquestes paraules travessen els segles i arriben, amb la mateixa intensitat amb què varen ser pronunciades, fins els cors de tots i cadascun dels creients.

En el viu record de la darrera visita de Joan Pau II a Espanya, trobem en les seves paraules el ressò d'aquesta oració de Jesús pels seus: «Amb els meus braços oberts us duc a tots en el cor —va dir el Pontífex davant de més d'un milió de persones—. El record d'aquests dies es farà pregària, demanarem per a vosaltres la pau en convivència fraternal, encoratjats gràcies a l'esperança cristiana que mai no defalleix». I ja no tan proper, un altre papa feia una exhortació que també ens arriba al cor després de molts segles: «No hi ha cap malalt a qui li sigui negada la victòria de la creu, ni hi ha ningú a qui no l'ajudi l'oració del Crist. Ja que si aquesta fou de profit per als qui tant s'acarnissaren amb Ell, ¿quant més ho serà per als qui es converteixen a Ell?» (Sant Lleó Magne).

Comentari: P. Joaquim Petit i Llimona

Dia litúrgic: Dimecres VII de Pasqua 27-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 17,11b-19):

En aquell temps, Jesús va alçar els ulls al cel i digué: «Pare sant, guarda'ls en el teu nom, els que m'has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres. Mentre era amb ells, jo els guardava en el teu nom, els que tu m'has donat. He vetllat per ells i no se n'ha perdut ni un de sol, fora del qui s'havia de perdre, perquè es complís el que diu l'Escriptura. Però ara vinc a tu, i mentre encara sóc al món dic tot això, perquè ells tinguin també la meva joia, una joia completa. Jo els he confiat la teva paraula, però ara el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en sóc. No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Consagra'ls en la veritat, que és la teva paraula. Tal com tu m'has enviat al món, jo també els hi he enviat. Jo em consagro a mi mateix per ells, perquè ells també siguin consagrats en la veritat».


Que ells« tinguin també la meva joia, una joia completa »

Avui vivim en un món que no sap com esdevenir veritablement feliç amb la joia de Jesús; un món que cerca la felicitat de Jesús en tots els llocs equivocats i de la manera més equivocada possible. Cercar la felicitat sense Jesús solament pot menar a una infelicitat més profunda. Fixem-nos en les telenovel·les, en les que sempre es tracta d'algú amb problemes. Aquestes sèries de la TV ens mostren les misèries d'una vida sense Déu.

Nosaltres, però, volem viure el dia d'avui amb l'alegria de Jesús. En l'Evangeli d'avui, Ell prega el seu Pare així: «Dic tot això, perquè ells tinguin també la meva joia, una joia completa» (Jn 17,13). Notem que Jesús vol que en nosaltres la seva joia sigui completa. Desitja que ens sadollem de la seva alegria. La qual cosa no significa que no haguem de tenir la nostra creu, ja que «el món els odia, perquè no són del món» (Jn 17,14); però Jesús espera de nosaltres que visquem amb la seva alegria sense importar-nos allò que el món pugui pensar de nosaltres. L'alegria de Jesucrist ens ha d'amarar fins el més íntim del nostre ésser, tot evitant que la remor superficial d'un món sense Déu pugui penetrar-nos.

Visquem avui, doncs, amb la joia de Jesús. ¿Com podem aconseguir més i més d'aquesta alegria del Senyor Jesús? Lògicament, del propi Jesús. Jesucrist és l'únic que pot donar-nos la veritable felicitat que manca al món, tal com ho testimonien els esmentats serials televisius. Jesús digué: «Si resteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, demanareu el que voldreu, i us serà concedit» (Jn 15,7). Dediquem cada dia, per tant, part del nostre temps a la pregària amb les paraules de Déu en les Escriptures; alimentem-nos i consumim les paraules de Jesús en la Sagrada Escriptura; deixem que siguin el nostre nodriment, per tal de saciar-nos amb la seva alegria: «No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per l'encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida» (Benet XVI).

Comentari: Fr. Thomas Lane

Dia litúrgic: Dimarts VII de Pasqua 26-05-09

Text dea l'Evngeli
(Jn 17,1-11a):

En aquell temps, Jesús va alçar els ulls al cel i digué: «Pare, ha arribat l'hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui, ja que li has concedit poder sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui li has confiat. I la vida eterna és que et coneguin a tu, l'únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist. Jo t'he glorificat a la terra, duent a terme l'obra que m'havies encomanat.

»Ara glorifica'm tu, Pare, al teu costat, amb la glòria que jo tenia vora teu abans que el món existís. He fet conèixer el teu nom als qui tu has pres del món i m'has donat; eren teus i tu me'ls has donat, i ells han guardat la teva paraula. Ara saben que tot el que m'has donat ho he rebut de tu, perquè jo els he confiat les paraules que tu m'has confiat. Ells les han acollides i han reconegut realment que jo he sortit de tu, i han cregut que tu m'has enviat.

»Jo prego per ells; no prego pel món, sinó pels qui tu m'has donat, perquè són teus. Tot allò que és meu és teu, i allò que és teu és meu. En ells s'ha manifestat la meva glòria. Jo no em quedo més al món. Però ells s'hi queden, mentre que jo vinc a tu».

«Pare, ha arribat l'hora»

Avui, l'Evangeli de sant Joan —que fa dies estem llegint— comença parlant-nos de “l'hora”: «Pare, ha arribat l'hora» (Jn 17,1). El moment culminant, la clarificació de totes les coses, la donació màxima del Crist que es lliura per a tots... “L'hora” és encara una realitat amagada als homes; es revelarà a mesura que la trama de la vida de Jesús ens obre la perspectiva de la creu.

Ha arribat l'hora? L'hora de què? Doncs ha arribat l'hora en què els homes coneixem el nom de Déu, o sigui, la seva acció, la manera de dirigir-se a la Humanitat, la manera de parlar-nos; en el Fill, en el Crist que estima.

Els homes i dones d'avui, coneixent Déu per Jesús («Jo els he confiat les paraules que tu m'has confiat»: Jn 17,8), esdevenim testimonis de vida, de la vida divina que es desenvolupa en nosaltres pel sagrament baptismal. En Ell vivim, ens movem i som; en Ell trobem paraules que alimenten i ens fan créixer; en Ell descobrim què vol Déu de nosaltres: la plenitud, la realització humana, una existència que no viu de vanaglòria personal sinó d'una actitud existencial que s'aferma en Déu mateix i en la seva glòria. Com ens recorda sant Ireneu, «la glòria de Déu és que l'home visqui». Lloem Déu i la seva glòria perquè la persona humana arribi a la seva plenitud!

Estem marcats per l'Evangeli de Jesucrist; treballem per la glòria de Déu, tasca que es tradueix en un major servei a la vida dels homes i dones d'avui. Això vol dir: treballar per la veritable comunicació humana, la felicitat veritable de la persona, fomentar el goig dels tristos, exercir la compassió amb els febles... En definitiva: oberts a la Vida (en majúscula).

Per l'Esperit, Déu treballa en l'interior de cada ésser humà i habita en allò més pregon de la persona i no deixa d'estimular tothom a viure dels valors de l'Evangeli. La Bona Notícia és expressió de la felicitat alliberadora que Ell vol donar-nos.

Comentari: Mn. Pere Oliva i March

Dia litúrgic: Dilluns VII de Pasqua 25-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 16,29-33):

En aquell temps, els deixebles digueren a Jesús: «Ara sí que parles clar i no amb imatges. Ara veiem que ho saps tot i que no necessites que ningú et faci preguntes. Per això creiem que has sortit de Déu». Jesús els respongué: «Ara creieu? Ve l'hora, més ben dit, ja ha arribat, que us dispersareu cadascú pel seu costat, i em deixareu sol. Però jo no estic sol, perquè el Pare és amb mi. Us he dit tot això perquè en mi trobeu la pau. En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món».

«Tingueu confiança: jo he vençut el món»

Avui podem tenir la sensació que el món de la fe en el Crist es debilita. Hi ha moltes notícies que van en contra de la fortalesa que voldríem rebre de la vida fonamentada íntegrament en l'Evangeli. Els valors del consumisme, del capitalisme, de la sensualitat i del materialisme estan en voga i en contra de tot el que suposi posar-se en sintonia amb les exigències evangèliques. No obstant, aquest conjunt de valors i de maneres d'entendre la vida no donen ni la plenitud personal ni la pau, sinó que només porten més malestar i inquietud interior. ¿No serà per això que, avui, les persones van pel carrer emmurriades, tancades i preocupades per un futur que no veuen gens clar, precisament perquè se l'han empenyorat al preu d'un cotxe, d'un pis o d'unes vacances que, de fet, no es poden permetre?

Les paraules de Jesús ens inviten a la confiança: «Tingueu confiança: jo he vençut el món» (Jn 16,33), és a dir, per la seva Passió, Mort i Resurrecció, ha assolit la vida eterna, aquella que no té aturador, aquella que no té límit perquè ha vençut tots els límits i ha superat totes les dificultats.

Els del Crist vencem les dificultats tal i com Ell les ha vençudes, malgrat que en la nostra vida també haguem de passar per successives morts i resurreccions, mai desitjades però sí assumides pel mateix Misteri Pasqual del Crist. ¿No són, per ventura, "morts" la pèrdua d'un amic, la separació de la persona estimada, el fracàs d'un projecte o les limitacions que experimentem a causa de la nostra fragilitat humana?

Però «de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima» (Rm 8,37). Siguem testimonis de l'amor de Déu, perquè Ell en nosaltres «ha obrat meravelles» (Lc 1,49) i ens ha donat el seu ajut per a superar tota dificultat, fins i tot la mort, perquè Crist ens comunica el seu Esperit Sant.

Comentari: Mn. Jordi Castellet i Sala (

Dia litúrgic: Divendres VI de Pasqua 22-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 16,20-23a):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us ben asseguro que plorareu i us doldreu, mentre que el món s'alegrarà. Vosaltres estareu tristos, però la vostra tristesa es convertirà en alegria. La dona, quan ha d'infantar, està afligida, perquè ha arribat la seva hora; però així que la criatura ha nascut, ja no es recorda més del sofriment, joiosa com està perquè en el món ha nascut un nou ésser. També ara vosaltres esteu tristos, però el vostre cor s'alegrarà quan us tornaré a veure. I la vostra alegria, ningú no us la prendrà. Aquell dia no em fareu cap més pregunta».


«La vostra tristesa es convertirà en alegria»

Avui comencem el Desenari de l'Esperit Sant. Revivint el Cenacle, veiem la Mare de Déu, Mare del Bon Consell, conversant amb els Apòstols. Quina conversa més cordial i plena! El repàs de totes les alegries que havien tingut al costat del Mestre. Els dies pasquals, l'Ascensió i les promeses de Jesús. Els sofriments dels dies de la Passió s'han tornat alegries. Quin ambient més bonic al Cenacle! I el que s'està preparant, com Jesús els ha dit.

Nosaltres sabem que Maria, Reina dels Apòstols, Esposa de l'Esperit Sant, Mare de l'Església naixent, ens guia per a rebre els dons i els fruits de l'Esperit Sant. Els dons són com la vela d'una embarcació quan està desplegada i el vent —que representa la gràcia— li va a favor: quina rapidesa i facilitat en el camí!

El Senyor ens promet també en la nostra ruta convertir les fatigues en joia: «La vostra alegria ningú no us la prendrà» (Jn 16,22) i «la vostra joia serà completa» (Jn 16,24). I en el Salm 126,6: «Sortien a sembrar tot plorant, carregats amb la llavor; i tornen cantant d'alegria, duent a coll les seves garbes».

Tota aquesta setmana, la Litúrgia ens parla de rejovenir, d'exultar (saltar d'alegria), de la felicitat segura i eterna. Tot ens porta a viure d'oració. Com ens diu sant Josepmaria: «Vull que estiguis sempre content, perquè l'alegria és part integrant del teu camí —Demana aquesta mateixa alegria sobrenatural per a tothom».

L'ésser humà necessita riure per a la salut física i espiritual. L'humor sa ensenya a viure. Sant Pau ens dirà: «Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen» (Rm 8,28). Heus aquí una bona jaculatòria!: «Tot per bé!»; «Omnia in bonum!».

Comentari: Mn. Joaquim Font i Gassol

Dia litúrgic: Dijous VI de Pasqua 21-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 16,16-20):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «D'aquí a poc temps ja no em veureu, però poc després em tornareu a veure». Llavors alguns dels seus deixebles es digueren entre ells: «Què significa això que ens diu: ‘D'aquí a poc temps no em veureu, però poc després em tornareu a veure’? I què vol dir: ‘Me'n vaig al Pare’?». I anaven preguntant-se: «Què vol dir: ‘D'aquí a poc temps’? No sabem pas de què parla» Jesús sabia que volien interrogar-lo, i els digué: «Vosaltres us pregunteu sobre allò que us he dit: ‘D'aquí a poc temps no em veureu, però poc després em tornareu a veure’. Doncs us ben asseguro que plorareu i us doldreu, mentre que el món s'alegrarà. Vosaltres estareu tristos, però la vostra tristesa es convertirà en alegria».

«La vostra tristesa es convertirà en alegria»

Avui, contemplem de nou la Paraula de Déu amb l'ajut de l'evangelista Joan. En aquests darrers dies de Pasqua sentim una inquietud especial per a fer nostra aquesta Paraula i entendre-la. La mateixa inquietud dels primers deixebles, que s'expressa profundament en les paraules de Jesús -«D'aquí a poc temps ja no em veureu, però poc després em tornareu a veure» (Jn 16,16)- concentra la tensió de les nostres inquietuds de fe, de la recerca de Déu en la nostra vida quotidiana.

Els cristians del segle XXI sentim la mateixa urgència que els cristians del primer segle. Volem veure Jesús, necessitem experimentar la seva presència enmig nostre, per a reforçar la nostra fe, esperança i caritat. Per això, ens provoca tristesa pensar que Ell no hi sigui entre nosaltres, que no puguem sentir i tocar la seva presència, sentir i escoltar la seva paraula. Però aquesta tristesa es transforma en alegria profunda quan experimentem la seva presència segura entre nosaltres.

Aquesta presència, així ens ho recordava Joan Pau II en la seva Carta encíclica Ecclesia de Eucharistia, es concreta -específicament- en l'Eucaristia: «L'Església viu de l'Eucaristia. Aquesta veritat no expressa només una experiència quotidiana de fe, sinó que concentra en síntesi el nucli del misteri de l'Església. Aquesta experimenta amb alegria com es realitza contínuament, de moltes maneres, la promesa del Senyor: ‘Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món’ (Mt 28,20b). (...) L'Eucaristia és misteri de fe i, alhora, "misteri de llum". Cada vegada que l'Església la celebra, els fidels poden reviure l'experiència dels dos deixebles d'Emaús: ‘Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer’ (Lc 24,31)».

Demanem a Déu una fe profunda, una inquietud constant que es saciï en la font eucarística, escoltant i entenent la Paraula de Déu; menjant i saciant la nostra fam en el Cos de Crist. Que l'Esperit Sant ompli de llum la nostra recerca de Déu.

Comentari: Mn. Joan Pere Pulido i Gutiérrez (Molins de Rei-Barcelona, Catalunya)

Dia litúrgic: Dimecres VI de Pasqua 20-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 16,12-15):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi. Tot el que és del Pare és meu; per això he dit: ‘Allò que us anunciarà, ho rep de mi’».

«Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera»

Avui, Senyor, un cop més, ens vols obrir els ulls per adonar-nos que massa sovint fem les coses a l'inrevés. «L'Esperit de la Veritat us conduirà cap a la veritat sencera» (Jn 16,13), allò que el Pare ha donat a conèixer al Fill.

És curiós!: més que deixar-nos guiar per l'Esperit (quin gran desconegut en les nostres vides!), el que fem és, bé passar d'Ell, bé “imposar-li” les coses un cop ja hem pres les nostres decisions. I el que avui se'ns diu és més aviat tot el contrari: deixar que Ell ens guiï.

Penso, Senyor, en veu alta... Torno a llegir l'Evangeli d'avui i em vénen al cap els nois i noies que es confirmaran enguany. Veig els qui m'envolten i estic temptat de pensar: —Què verds que estan! A aquests, el teu Esperit no els hi va ni al davant ni al darrera; i més aviat es deixen guiar per tot i per res!

Als qui se'ns considera adults en la fe, fes-nos instruments eficaços del teu Esperit per a esdevenir “contagiadors” de la teva veritat; per a intentar “guiar-acompanyar”, ajudar a obrir els cors i les oïdes dels qui ens envolten.

«Encara tinc moltes coses a dir-vos» (Jn 16,12). —No te n'estiguis, Senyor, d'adreçar-nos la teva veu per a revelar-nos les nostres pròpies identitats! Que el teu Esperit de Veritat ens dugui a reconèixer tot allò de fals que hi pugui haver a les nostres vides i ens faci valents per a esmenar-ho. Que posi llum en els nostres cors per tal que reconeguem, també, allò d'autèntic que hi ha dins nostre i que ja participa de la vostra Veritat. Que reconeixent-ho sapiguem donar-ne gràcies i viure-ho amb alegria.

Esperit de Veritat, obre els nostres cors i les nostres vides a l'Evangeli del Crist: que sigui aquesta la llum que il·lumini el nostre quotidià. Esperit Defensor, fes-nos forts per a viure la veritat del Crist, bo i donant testimoni a tots.

Comentari: Mn. Santi Collell i Aguirre

Dia litúrgic: Dimarts VI de Pasqua 19-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 16,5-11):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ara me'n vaig al qui m'ha enviat, i cap de vosaltres no em pregunta on vaig, encara que teniu el cor ple de tristesa perquè us he dit això. Amb tot, us dic la veritat: us convé que me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si me'n vaig, us l'enviaré. I quan Ell vindrà, posarà el món en evidència pel que fa al pecat, a la justícia i a la condemna: pel que fa al pecat, perquè no creuen en mi; pel que fa a la justícia, perquè me'n vaig al Pare, i ja no em veureu més; i pel que fa a la condemna, perquè el príncep d'aquest món ja ha estat condemnat».

«Us convé que me'n vagi»

Avui, l'Evangeli ens ofereix una comprensió més profunda de la realitat de l'Ascensió del Senyor. En la lectura de l'Evangeli de Joan del Diumenge de Pasqua, Jesús li diu a Maria Magdalena que no s'arrapinyi a Ell perquè «encara no he pujat al Pare» (Jn 20,17). En l'Evangeli d'avui, Jesús se n'adona que tenen «el cor ple de tristesa perquè us he dit això», però, «amb tot, us dic la veritat: us convé que me'n vagi» (Jn 16,6-7). Jesús ha d'ascendir al Pare. Nogensmenys, encara roman entre nosaltres.

¿Com pot anar-se'n i, alhora, romandre? Aquest misteri l'explicà el Sant Pare, el Papa Benet XVI: «I, ja que Déu abraça i sosté tot el cosmos, l'Ascensió del Senyor significa que el Crist no s'ha allunyat de nosaltres, sinó que ara, gràcies al fet de romandre amb el Pare, es troba prop de cadascú de nosaltres, per sempre».

La nostra esperança es troba en Jesucrist. Amb la seva conquesta sobre la mort, ens donà una vida que la mort no podrà mai destruir, la seva Vida. La seva resurrecció és la verificació de què la realitat espiritual és real. Res no pot separar-nos de l'amor de Déu. Res no pot minvar la nostra esperança. Les negatives del món no poden destruir la realitat positiva de Jesucrist.

El món imperfecte en el que vivim, un món on pateixen els innocents, pot conduir-nos envers el pessimisme. Però el Crist ens ha transformat en eterns optimistes.

La presència viva del Senyor en la nostra comunitat, en les nostres famílies, en aquells aspectes de la nostra societat que, amb tot dret, poden ser anomenats “cristians”, ens confereixen una raó per a l'esperança. La Presència Viva del Senyor en cadascun de nosaltres ens ha proporcionat alegria. No hi fa res la magnitud de les notícies negatives que els mitjans de comunicació gaudeixen de presentar-nos-les; allò positiu del món supera amb escreix el que és negatiu, ja que Jesús ha ascendit.

Ell, en efecte, ha ascendit, però no ens ha abandonat.

Comentari: Fr. Joseph A. Pellegrino

Dia litúrgic: Dilluns VI de Pasqua 18-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 15,26—16,4):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan vingui el Defensor, l'Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que jo us enviaré des del Pare, Ell donarà testimoni de mi. I també vosaltres sereu testimonis, perquè heu estat amb mi des del principi. Us he dit tot això perquè no sucumbiu en la prova. Us expulsaran de les sinagogues; més encara, ve un temps que els qui us matin es pensaran que donen culte a Déu. Tot això ho faran perquè no ens han conegut ni al Pare ni a mi. Us he dit tot això perquè, quan arribi aquell temps, recordeu que ja us ho havia predit».

«Quan vingui el Defensor, l'Esperit de la veritat, Ell donarà testimoni de mi»

Avui, l'Evangeli és quasi tan actual com en els anys finals de l'evangelista sant Joan. Ésser cristià llavors no estava de moda (més aviat era bastant perillós), com tampoc no ho és ara. Si algú vol ser ben considerat per la nostra societat, millor que no sigui cristià, perquè, en moltes coses —tal com als primers cristians jueus— l'«expulsaran de les sinagogues» (Jn 16,2).

Sabem que ser cristià és viure a contracorrent: ho ha estat sempre. Fins i tot en èpoques en que “tothom” era cristià: els que ho volien ésser de veritat no eren massa ben vistos per alguns. El cristià és, si viu segons Jesucrist, un testimoni del que Déu tenia previst per a tots els homes; és un testimoniatge de què es possible imitar Jesucrist i viure amb tota dignitat com a home. Això no agradarà a molts, com Jesús mateix no va agradar a molts i va ser portat a la mort. Els motius de rebuig seran variats, però hem de tenir present que en ocasions el nostre testimoniatge serà pres com una acusació.

No és pot dir que sant Joan, pels seus escrits, fos pessimista: ens fa una descripció victoriosa de l'Església i del triomf final del Crist. Tampoc és pot dir que ell no hagués hagut de patir les mateixes coses que descriu. No amaga la realitat de les coses ni la substància de la vida cristiana: la lluita.

Una lluita que és per a tots, perquè no hem de vèncer amb les nostres forces. L'Esperit Sant lluita amb nosaltres. És Ell qui ens dóna les forces. És Ell, el Protector, qui ens deslliura dels perills. Amb Ell al costat de res hem de tenir por.

Joan va confiar plenament en Jesús, li va fer entrega de la seva vida. Així no li va costar després confiar en Aquell que va ser enviat per Ell: l'Esperit Sant.

Comentari: Mn. Jordi Pou i Sabaté

MARÍA, GERMANA - MAIG 2009

Maria, germana, companya en el camí de la fe.
Et recordem com una dona amb el cor molt obert,

amb l'ànima molt disposada per escoltar el que Déu et convidava a fer.

Et recordem com una dona decidida a punt d'emprendre camins difícils.

Et recordem plena de confiança,

totalment convençuda que l'amor de Déu és més fort que tot.


Maria, germana, companya en el camí de la fe.
El teu cor obert, la teva ànima disposada,

va deixar penetrar la força de l'Esperit,

i ens va donar la millor cosa que la humanitat podria esperar:

Déu mateix fet un dels nostres,

aquell infant petit que allà a Betlem

plorava i reia als teus braços.


Maria, germana, companya en el camí de la fe.
Tu vas ser ben a prop del teu fill,

Tu vas escoltar la seva Bona Nova i la vas viure,

Tu vas ser al peu de la creu en aquell moment de lliurament definitiu,

Tu vas acompanyar el camí de la primera comunitat de creients.



Maria, ensenya'ns a ser fidels com tu, prega per nosaltres,

fes-nos de Mare en el nostre camí de la fe, d'una fe esperançada.

Dia litúrgic: Diumenge VI (B) de Pasqua 17-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 15,9-17):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor. Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa.

»Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà. Això us mano: que us estimeu els uns als altres».


«A vosaltres us he dit amics»

Avui celebrem el darrer diumenge abans de les solemnitats de l'Ascensió i Pentecosta que clouen la Pasqua. Si al llarg d'aquests diumenges Jesús ressuscitat se'ns ha manifestat com a Bon Pastor i cep a qui cal estar unit com les sarments, avui ens obre de bat a bat el seu Cor.

Naturalment, en el seu Cor només hi trobem amor. Allò que constitueix el misteri més profund de Déu és que és Amor. Tot allò que ha fet des de la creació fins a la redempció és per amor. Tot allò que espera de nosaltres com a resposta a la seva acció és amor. Per això, les seves paraules ressonen avui: «Manteniu-vos en el meu amor» (Jn 15,9). L'amor demana reciprocitat; és com un diàleg que ens fa correspondre amb un amor creixent al seu amor primer.

Un fruit de l'amor és la joia: «Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra» (Jn 15,11). Si la nostra vida no reflecteix la joia de creure, si ens deixem ofegar per les contrarietats sense veure que el Senyor també hi és i ens consola, és que no hem conegut prou Jesús.

Déu sempre té la iniciativa. Ens ho diu expressament en afirmar «sóc jo qui us he escollit» (Jn 15,16). Nosaltres som temptats de pensar que hem triat, però no hem fet res més que respondre a una crida. Ens ha triat gratuïtament per a ser amics: «Ja no us dic servents (...). A vosaltres us he dit amics» (Jn 15,15).

En l'origen, Déu parla amb Adam com un amic parla amb el seu amic. Crist, nou Adam, ens ha recuperat no només l'amistat d'abans, sinó la intimitat amb Déu, ja que Déu és Amor.

Tot es resumeix en aquesta paraula: “estimar”. Ens ho recorda sant Agustí: «El Mestre bo ens recomana tan sovint la caritat com l'únic manament possible. Sense la caritat totes les altres bones qualitats no serveixen per a res. La caritat, en efecte, condueix l'home necessàriament a totes les altres virtuts que el fan bo».

Comentari: Mn. Francesc Catarineu i Vilageliu

Dia litúrgic: Dissabte V de Pasqua 16-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 15,18-21):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si el món us odia, tingueu present que m'ha odiat primer a mi que a vosaltres. Si fóssiu del món, el món us estimaria com a cosa seva. Però vosaltres no sou del món: jo us he escollit del món, i per això el món us odia. Recordeu allò que us he dit: ‘El criat no és més important que el seu amo’. Si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres; si haguessin guardat la meva paraula, també guardarien la vostra. Tot això us ho faran per causa del meu nom, ja que no coneixen aquell qui m'ha enviat».


«Tot això us ho faran per causa del meu nom, ja que no coneixen aquell qui m'ha enviat»


Avui, l'Evangeli contraposa el món amb els seguidors del Crist. El món representa tot allò de pecat que trobem en la nostra vida. Una de les característiques del seguidor de Jesús és, doncs, la lluita contra el mal i el pecat que es troba a l'interior de cada home i en el món. Per això, Jesús ressuscitat és llum, llum que il·lumina les tenebres del món. Karol Wojtyla ens exhortava «que aquesta llum ens faci forts i capaços d'acceptar i estimar la entera Veritat de Crist, d'estimar-la més quant més la contradiu el món».

Ni el cristià, ni l'Església poden seguir les modes o els criteris del món. El criteri únic, definitiu i ineludible és el Crist. No és Jesús el qui s'ha d'adaptar al món en el que vivim; som nosaltres els qui hem de transformar les nostres vides en Jesús. «Crist és el mateix ahir, avui i sempre». Això ens ha de fer pensar. Quan la nostra societat secularitzada demana certs canvis o llicències als cristians i a l'Església, simplement ens està demanant que ens allunyem de Déu. El cristià s'ha de mantenir fidel a Crist i al seu missatge. Diu sant Ireneu: «Déu no té necessitat de res; però l'home té necessitat d'estar en comunió amb Déu. I la glòria de l'home està en perseverar i mantenir-se en el servei de Déu».

Aquesta fidelitat pot representar moltes vegades la persecució: «Si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres» (Jn 15,20). No hem de tenir por de la persecució, més aviat hem de témer no buscar amb prou delit fer la voluntat del Senyor. Siguem valents i proclamem sense por Crist Ressuscitat, llum i alegria dels cristians! Deixem que l'Esperit Sant ens transformi per a ser capaços de comunicar això al món!

Comentari: Mn. Ferran Jarabo i Carbonell

Dia litúrgic: Divendres V de Pasqua 15-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 15,12-17):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, Ell us ho concedirà. Això us mano: que us estimeu els uns als altres».

«Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat»

Avui, el Senyor ens convida a l'amor fratern: «Que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 15,12), és a dir, tal com m'heu vist fer a mi i com encara em veureu fer. Jesús et parla com a un amic, puix Ell t'ha dit que el Pare et crida, que vol que siguis apòstol, i que et destina a donar fruit, un fruit en què es manifesta l'amor. Sant Joan Crisòstom afirma: «Si l'amor estigués espargit pertot arreu, naixeria d'ell una infinitat de béns».

Estimar és donar la vida. Ho saben els esposos que, perquè s'estimen, en fan una donació recíproca i assumeixen la responsabilitat de ser pares, acceptant també l'abnegació i el sacrifici del seu temps i del seu ésser a favor d'aquells dels quals han de tenir cura, protegir, educar i formar com a persones. Ho saben els missioners que donen la seva vida per l'Evangeli, amb un mateix esperit cristià de sacrifici i d'abnegació. I ho saben religiosos, sacerdots i bisbes, ho sap tot deixeble de Jesús que es compromet amb el Salvador.

Jesús t'ha dit una mica abans quin és el requisit de l'amor, de donar fruit: «Si el gra de blat no cau a terra i mor queda ell tot sol; però si mor dóna molt fruit» (Jn 12,24). Jesús et convida a perdre la teva vida, a lliurar-la a Ell sense por, a morir a tu mateix per poder estimar el teu germà amb l'amor de Crist, amb amor sobrenatural. Jesús et convida a arribar a un amor operant, benefactor i concret; així ho va entendre l'apòstol Jaume quan va dir: «Si un germà o una germana estan nus i els hi manca el sosteniment diari, i algun de vosaltres els diu: ‘Aneu en pau, escalfeu-vos i atipeu-vos’, però no els hi doneu el que necessiten per al cos, ¿de què servirà? Així també la fe, si no té obres, és realment morta» (2,15-17).

Comentari: Mn. Carles Elias i Cao

Un cristià trist és un trist cristià

“Un cristià joiós és un gran
testimoni de Jesús!”.

“Us he dit tot això, perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben
plena”, paraules de Jesús que escoltem en l’evangeli d’aquest diumenge.
Alguns grans pensadors, radicalment crítics amb el cristianisme, han remarcat
especialment que els cristians som uns éssers tristos, que gaudim sofrint i no fruint; que perseguim abstenir-nos de fruir dels plaers i de les alegries de la vida; uns ressentits i cruels amb nosaltres mateixos, cercant la mortificació, dominats per uns sentiments permanents de culpabilitat.
En definitiva, que som uns “desgraciats”.
Escoltant aquesta descripció o altres de semblants, qui s’hi apunta? Més aviat hom té ganes de desapuntar-se. I, és clar, com que la presentació d’alguns mitjans de comunicació de masses accentua aquesta visió, alguns es plantegen abandonar, altres abaixen el cap aguantant el xàfec i vivint la vida cristiana d’una manera vergonyant, sense parlar-ne mai, només per al consum individual i evitant donar-ne testimoni. Altres afronten la situació i tant els fa el que es digui, ells tenen experiència i raons per viure amb profunda joia gràcies a la fe en Crist.
Cal reconèixer que, en molts moments, els nostres rostres, els nostres tarannàs de creients, no reflecteixen alegria. Si escrutem amb curiositat els rostres dels fidels que hem participat de la Missa del diumenge quan sortim del temple, veiem que no reflecteixen, en la majoria, més alegria que quan hem anat a la visita dels metges al CAP o a la delegació d’hisenda.
No em refereixo al somriure sarcàstic, o frívol, o inconscient, o alienant
del qui no vol afrontar la realitat de la vida o passa de tot i tothom.
Em refereixo al rostre serè d’aquell que, malgrat tot, se sent profundament estimat
i unit a Aquell que és el Camí, la Veritat i la Vida; a Aquell que ho ha donat tot perquè em pugui sentir alliberat i perdonat de qualsevol culpa; a Aquell que m’ha comunicat la més Bona Notícia que pugui escoltar a la vida.
Que ha estat en companyia i en comunió amb Aquell que sé que m’ofereix totes les ajudes per afrontar la vida i, fins i tot, allò de què no en vull sentir parlar i em fa tanta por: la malaltia i la mort. El rostre joiós del qui sap que ha estimat pregant per tothom, pels familiars i amics, pels qui no volen saber res de Jesús, pels enemics, pels qui viuen en qualsevol necessitat. Que ha pogut parlar a Déu d’aquells que estima i que mai els pot parlar de Déu. Pregar és estimar.
La pregunta és: quan vivim les celebracions, quan parlem de la nostra fe, quan ens acostem a les persones, quan actuem, servim..., ¿quin és el nostre capteniment? El d’homes i dones “ja salvats”, “alliberats”, “estimats”,“perdonats”, “confiats en l’amor de Déu”, “convençuts de la presència de l’Esperit”... i per això plens de felicitat, serenor i pau? O el contrari.
Tothom s’hi vol assemblar!
Estiguem contents, molt contents de ser cristians, i que es noti, si us plau.

FRANCESC PARDO I ARTIGUAS,
bisbe de Girona

ANY LXXXII - 17 MAIG 2009 - NÚMERO 4.255

Dia litúrgic: 14 de Maig: Sant Maties, apòstol

Text de l'Evangeli
(Jn 15,9-17):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor.

»Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa. Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, Ell us ho concedirà. Això us mano: que us estimeu els uns als altres».


«Us he dit això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa»

Avui, l'Església recorda el dia que els Apòstols escolliren aquell deixeble de Jesús que havia de substituir Judes Iscariot. Com encertadament ens diu sant Joan Crisòstom en una de les seves homilies, a l'hora de triar persones que gaudiran d'una certa responsabilitat es poden donar certes rivalitats o discussions. Per això, sant Pere «es desentén de l'enveja que hauria pogut sorgir», ho deixa a la sort, a la inspiració divina i evita així tal possibilitat. Continua dient aquest Pare de l'Església: «I és que les decisions importants moltes vegades solen engendrar disgustos».

A l'Evangeli del dia, el Senyor parla als Apòstols de l'alegria que han de tenir: que «la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa» (Jn 15,11). En efecte, el cristià, com Maties, viurà feliç i amb una serena alegria si assumeix els diversos esdeveniments de la vida des de la gràcia de la filiació divina; altrament, finiria deixant-se emportar per falsos disgustos, per nècies enveges o per prejudicis de qualsevol mena. L'alegria i la pau són sempre fruits de l'exuberància de l'entrega apostòlica i de la lluita per a esdevenir sants. És el resultat lògic i sobrenatural de l'amor a Déu i de l'esperit de servei al proïsme.

Romano Guardini escrivia: «La font de l'alegria es troba en l'interior més profund de la persona (...). Allí hi resideix Déu. Aleshores, la joia s'eixampla i ens fa lluminosos. I tot allò que és bell és percebut en tota la seva resplendor». Quan no estiguem contents hem de saber resar com sant Tomàs More: «Déu meu, concediu-me el sentit de l'humor perquè assaboreixi felicitat en la vida i pugui transmetre-la als altres». No oblidem allò que santa Teresa de Jesús també demanava: «Déu, allibereu-me dels sants amb cara trista, ja que un sant trist és un trist sant».

Comentari: Mn. Josep Vall i Mundó

Pregària a la Mare de Déu 13 de Maig 2009

Santa Maria, mare de Déu,
conserveu-me un cor d'infant
pur i transparent con l'aigua d'una font.
Doneu-me un cor senzill,
que no assaboreixi les tristeses,
un cor disposat a lliurar-se, tendre a la compassió,
ni guardi rancúnia per cap mal.
Feu-me un cor mansoi i humil,
que estimi sense exigir recompensa,
joiós de desaparéixer en un altre cor,
davnat del vostre diví Fill,
un cor gran i indomable,
que cap ingratitud pugui tancar,
ni cap indiferència abatre,
un cor turmentat per la glòria de Jesucrist,
ferit del meu amor,
amb ferida tal que no es curi, sinó en el cel.
Amén

Dia litúrgic: Dimecres V de Pasqua 13-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 15,1-8):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres. Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi. Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. Si algú se separa de mi, és llençat fora i s'asseca com les sarments. Les sarments, un cop seques, les recullen i les tiren al foc, i cremen. Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».


«Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres»

Avui contemplem novament Jesús envoltat dels Apòstols, en un clima d'especial intimitat. Ell els confia el que podríem considerar com les darreres recomanacions: allò que es diu en el darrer moment, just en l'acomiadament, i que té una força especial, com si d'un darrer testament es tractés.

Ens els imaginem en el cenacle. Allí, Jesús els ha rentat els peus, els ha tornat a anunciar que ha de marxar, els ha tramés el manament de l'amor fratern i els ha consolat amb el do de l'Eucaristia i la promesa de l'Esperit Sant (cf. Jn 14). Endinsats ja en el capítol quinzè d'aquest Evangeli, trobem ara l'exhortació a la unitat en la caritat.

El Senyor no amaga als deixebles els perills i dificultats que hauran d'afrontar en el futur: «Si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres» (Jn 15,20). Però ells no s'han d'acovardir ni aclaparar davant l'odi del món: Jesús renova la promesa de l'enviament del Protector, els garanteix l'assistència en tot allò que ells li demanin i, en fi, el Senyor prega al Pare per ells -per tots nosaltres- durant la seva oració sacerdotal (cf. Jn 17).

El nostre perill no ve de fora: la pitjor amenaça pot sorgir de nosaltres mateixos en faltar a l'amor fratern entre els membres del Cos Místic de Crist i en faltar a la unitat amb el Cap d'aquest Cos. La recomanació és clara: «Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res» (Jn 15,5).

Les primeres generacions de cristians conservaren una consciència molt viva de la necessitat de romandre units per la caritat. Heus aquí el testimoni d'un Pare de l'Església, sant Ignasi d'Antioquia: «Correu tots alhora com a un sol temple de Déu, com a un sol altar, a un sol Jesucrist que procedeix d'un sol Pare». Heus aquí també la indicació de Santa Maria, Mare dels cristians: «Feu tot allò que Ell us digui» (Jn 2,5).

Comentari: Mn. Antoni Carol i Hostench

Dia litúrgic: Dimarts V de Pasqua 12-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 14,27-31a):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin. Heu sentit que us deia: ‘Me'n vaig, però tornaré a vosaltres’. Si m'estiméssiu, us alegraríeu de saber que me'n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. Us ho he dit ara, per endavant, perquè, quan això passi, cregueu. Ja no parlaré gaire més temps amb vosaltres, perquè arriba el príncep d'aquest món. No és que ell tingui poder sobre mi, però així el món sabrà que jo estimo el Pare i que faig el que el Pare m'ha manat».

«Us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna»

Avui, Jesús ens parla indirectament de la creu: ens deixarà la pau, però al preu de la seva dolorosa “sortida” d'aquest món. Avui llegim les seves paraules dites abans del sacrifici de la Creu i que foren escrites després de la seva Resurrecció. A la Creu, amb la seva mort, vencé la mort i la por. Ens dóna la pau «que el món no dóna» (Jn 14,27), ja que ho fa bo i passant pel dolor i la humiliació: així demostrà el seu amor misericordiós envers l'home.

En la vida dels homes és inevitable el sofriment, des del dia en què el pecat entrà en el món. Unes vegades és dolor físic; altres, moral; en altres ocasions es tracta d'un dolor espiritual..., i a tots ens arriba la mort. Però Déu, en el seu infinit amor, ens ha donat el remei per a tenir pau enmig del dolor: Ell ha acceptat “marxar” d'aquest món amb una “sortida” sofrent i envoltada de serenor.

Per què ho ha fet així? Perquè, d'aquesta manera, el dolor humà —unit al de Crist— esdevé un sacrifici que salva del pecat. «En la Creu de Crist (...), el mateix patiment humà ha restat redimit» (Joan Pau II). Jesucrist sofreix amb serenitat perquè complau el Pare celestial amb un acte de costosa obediència, mitjançant el qual s'ofereix voluntàriament per a la nostra salvació.

Un autor desconegut del segle II posa en boca del Crist les següents paraules: «Mira les escopinades del meu rostre, que vaig rebre per tu, per a restituir-te el primitiu alè de vida que t'havia bufat en el teu rostre. Mira les bufes de les meves galtes, que vaig suportar per a reformar a imatge meva el teu aspecte deteriorat. Mira els assots de la meva esquena, que rebé per a treure't de les espatlles el pes dels teus pecats. Mira les meves mans, fortament subjectades amb claus a l'arbre de la creu, per a tu, que en altre temps estengueres funestament una de les teves mans vers l'arbre prohibit».

Comentari: Mn. Enric Cases i Martín

Dia litúrgic: Dilluns V de Pasqua 11-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 14,21-26):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «El qui m'estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m'estima, el meu Pare l'estimarà i jo també l'estimaré i em manifestaré a ell». Judes, no l'Iscariot, li pregunta: «Senyor, què ho fa que et vulguis manifestar a nosaltres però no al món?». Jesús li respon: «Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. El qui no m'estima, no guarda les meves paraules. I la paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m'ha enviat. Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre».

«El Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre»

Avui, Jesús ens mostra el seu immens desig de què participem de la seva plenitud. Incorporats a Ell, estem en el doll de vida divina que es la Santíssima Trinitat. «Déu és amb tu. En la teva ànima en gràcia, hi habita la Trinitat Beatíssima. -Per això, tu, a pesar de les teves misèries, pots i has d'estar en contínua conversa amb el Senyor» (Sant Josepmaria).

Jesús assegura que estarà present en nosaltres per la inhabitació divina en l'ànima en gràcia. Així, els cristians ja no som orfes. Ja que ens estima tant, tot i que no ens necessita, no vol prescindir de nosaltres.

«El qui m'estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m'estima, el meu Pare l'estimarà i jo també l'estimaré i em manifestaré a ell» (Jn 14,21). Aquest pensament ens ajuda a tenir presència de Déu. Aleshores, no hi caben altres desigs o pensaments que, si més no, de vegades, ens fan perdre el temps i ens impedeixen complir la voluntat divina. Heus aquí una recomanació de sant Gregori el Gran: «Que no ens sedueixi l'afalac de la prosperitat, perquè és un caminant neci aquell que veu, durant el seu camí, prats deliciosos i s'oblida d'allà on volia anar».

La presència de Déu en el cor ens ajudarà a descobrir i realitzar en aquest món els plans que la Providència ens hagi assignat. L'Esperit del Senyor suscitarà en el nostre cor iniciatives per a situar-les al cim de totes les activitats humanes i fer present, així, el Crist al capdamunt de la terra. Si tenim aquesta intimitat amb Jesús arribarem a ser bons fills de Déu i ens sentirem amics seus en tot lloc i en tot moment: al carrer, enmig del treball quotidià, en la vida familiar.


Comentari: Mn. Norbert Estarriol i Seseras

Pregària a la Mare de Déu

Us demanem, Mare de Déu i mare nostra, que sentim sempre la pau del Senyor. Que la nostra mirada sigui sempre neta i clara. Que els nostres llavis pronunciïn només paraules netes i d'encoratjament. Que el nostre pas sigui ferm, i la nostra actitud valenta. Que les nostres mans siguin generoses per donar i prudents per rebre. Que el nostre cor estigui sempre obert per estimar tothom. Que els nostres passos ens dirigeixin cap allà on podem ser útils. Que la nostra vida sigui radiant i generosa, com la vostra, Mare de Déu.

Dia litúrgic: Diumenge V (B) de Pasqua 10-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 15,1-8):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres. Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi.

»Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. Si algú se separa de mi, és llençat fora i s'asseca com les sarments. Les sarments, un cop seques, les recullen i les tiren al foc, i cremen. Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».

«La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit»

Avui, l'Evangeli presenta l'al·legoria del cep i de les sarments. Crist és el cep veritable, nosaltres som les sarments i el Pare és el vinyater.

El Pare vol que donem molt de fruit. És lògic. Un vinyater planta la vinya i la cultiva perquè produeixi fruit abundant. Si nosaltres muntem una empresa, voldrem que rendeixi. Jesús insisteix: «Sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit» (Jn 15,16).

Ets un escollit. Déu s'ha fixat en tu. Pel baptisme t'ha empeltat al cep que és Crist. Tens la vida de Crist, la vida cristiana. Posseeixes l'element principal per a donar fruit: la unió amb Crist, perquè «les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit» (Jn 15,4). Jesús ho diu taxativament: «Sense mi no podeu fer res» (Jn 15,5). «La seva força no és sinó suavitat; res hi ha tan tou com això, i res com això tan ferm» (Sant Francesc de Sales). ¿Quantes coses has volgut fer sense el Crist? El fruit que el Pare espera de nosaltres és el de les bones obres, el de la pràctica de les virtuts. ¿Quina és la unió amb Crist que ens fa capaços de donar aquest fruit? La fe i la caritat, és a dir, romandre en gràcia de Déu.

Quan vius en gràcia, tots els actes de virtut són fruits agradables al Pare. Són obres que Jesucrist fa a través teu. Són obres de Crist que donen glòria al Pare i es converteixen en cel per a tu. Val la pena viure sempre en gràcia de Déu! «Si algú se separa de mi, [pel pecat] —diu Jesús—, és llençat fora i s'asseca com les sarments (...) i les tiren al foc, i cremen» (Jn 15,6). És una clara al·lusió a l'infern. ¿Ets una sarment plena de vida?

Que la Verge Maria ens ajudi a augmentar la gràcia perquè produïm fruits abundosos que donin glòria al Pare.

Comentari: Mn. Joan Marqués i Suriñach

EL XEC DE LA TOTALITAT.

Sobre la teva taula hi el xec.

La quantitat diu: totalitat.
El receptor diu: El Senyor.
La data, per concretar.
I la signatura: en blanc.

Per què vas retardant tant signar el xec de la totalitat?. Aquesta pregunta avui ha tornat a la teva ment i de nou t’has tornat a emocionar. La paraula “totalitat” es produeix pànic; i també un immens desig d’amor radical.

Tens por.

Sí, en el fons tens por de Déu. Penses que si signes el xec de la totalitat sonarà el telèfon roig i la seva Veu et parlarà de sacrificis, renuncies, missions molt dures i destrucció de la teva més íntima il•lusió humana. Et preguntes: i si signo i comença un camí de creu? Quina vida !!.

Tens por de Déu perquè el coneixes poc. Et resulta massa misteriós. No el pots objectivar mentalment. Sempre se’t escapa. I saps que també hi ha qui parla d’un Déu de dura justícia, que demana molt de sacrifici, fins a cops pot resultar violent i dur. Penses, com puc posar-me en mans de Déu ?.
Cert que Jesús és diferent... tot amor...Llum i foscor. No ho entens. No t’entens. Ets confusió.

Signar ser tot del Senyor.... cos, ànima, ment, imaginació, llibertat, acció, creativitat..... Buff ! Prefereixes ser d’Ell a estones, com un voluntariat, en els recés periòdic, i fins a una meditació silenciosa al matí o a la nit, que et serveix de teràpia per les tensions acumulades.

Potser fa anys que aquest debat interior està dins teu. Has fugit molts cops, voldries oblidar-lo. Però cada cop que encens la llum i mires la teva taula, allà està el xec de la totalitat, sense data i sense signatura.

Què et sembla, trigarà la decisió ?

Mentre tant... no creus que la teva vida és mediocre?

Passa el temps, i ja no el recuperes.

Què vols fer de la teva vida ?

El teu futur és també, ara.

Dia litúrgic: Dissabte IV de Pasqua 9-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 14,7-14):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d'ara ja el coneixeu i l'heu vist». Li diu Felip: «Senyor, mostra'ns el Pare, i no ens cal res més». Jesús li respon: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres. Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill. Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré».

«Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré»

Avui, quart Dissabte de Pasqua, l'Església ens convida a considerar la importància que té, per a un cristià, conèixer cada vegada més el Crist. Amb quines eines comptem per a fer-ho? Amb diverses i, totes elles, fonamentals: la lectura atenta i meditada de l'Evangeli; la nostra resposta personal en l'oració, esforçant-nos per tal que sigui un veritable diàleg d'amor, no un mer monòleg introspectiu, i l'afany renovat diàriament per descobrir el Crist en el nostre proïsme més immediat: un familiar, un amic, un veí que potser necessita de la nostra atenció i escolta, del nostre consell, de la nostra amistat.

«Senyor, mostra'ns el Pare», demana Felip (Jn 14,8). Una bona petició per tal que la repetim durant tot aquest dissabte. —Senyor, mostra'm el teu rostre. I podem preguntar-nos: com és el meu capteniment? Els altres, poden veure en mi el reflex del Crist? En quina cosa petita podria lluitar avui? Als cristians ens cal descobrir el que hi ha de diví en la nostra tasca diària, la petja de Déu en el que ens envolta. A la feina, a la nostra vida de relació amb els altres. I també si estem malalts: la manca de salut és un bon moment per a identificar-nos amb Crist que pateix. Com digué santa Teresa de Jesús, «si no ens determinem a empassar-nos d'un cop la mort i la manca de salut, mai farem res».

El Senyor en l'Evangeli ens assegura: «Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré» (Jn 14,13). —Déu és el meu Pare, que em vetlla com un Pare amorós: no vol per a mi res dolent. Tot el que passa —tot el que em passa— és en bé de la meva santificació. Encara que, amb els ulls humans, no ho entenguem. Encara que no ho entenguem mai. Allò —el que sigui— Déu ho permet. Fiem-nos-en d'Ell de la mateixa manera que se'n fià Maria.

Comentari: Mn. Iñaki Ballbé i Turu

Dia litúrgic: Divendres IV de Pasqua 8-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 14,1-6):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n'hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta». Tomàs li pregunta: «Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?». Jesús li respon: «Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi».

«Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi»

Avui, en aquest Divendres IV de Pasqua, Jesús ens convida a la calma. La serenor i l'alegria flueixen com un riu de pau des del seu Cor ressuscitat fins al nostre, atabalat i inquiet, sacsejat tants cops per un activisme tan enfebrat com estèril.

Són els nostres els temps de l'agitació, el nerviosisme i l'estrès. Temps en què el Pare de la mentida ha infectat les intel·ligències dels homes fent-los anomenar el bé mal i el mal bé, donant llum per foscor i foscor per llum, sembrant en llurs ànimes el dubte i l'escepticisme que abrusen en elles qualsevol brotada d'esperança en un horitzó de plenitud que el món amb els seus afalacs no sap ni pot donar.

Els fruits d'aquesta diabòlica empresa o activitat són evidents: senyorejat el “sense-sentit” i la pèrdua de la transcendència de tants homes i dones, no solament han oblidat, sinó que han perdut el camí, perquè abans oblidaren el Camí. Guerres, violències de tot gènere, tancament i egoisme davant la vida (anticoncepció, avortament, eutanàsia...), famílies trencades, joventut “des-nortada”, i un llarg etcètera, constitueixen la gran mentida sobre la que s'ajeu bona part de la trista bastida de la societat de l'anomenat “progrés”.

Enmig de tot, Jesús, el Príncep de la Pau, repeteix als homes de bona voluntat amb la seva infinita mansuetud: «Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi» (Jn 14,1). A la dreta del Pare, Ell acarona com un somni il·lusionat de la seva misericòrdia el moment de tenir-nos amb Ell, «perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic» (Jn 14,3). No podem excusar-nos com Tomàs. Nosaltres sí sabem el camí. Nosaltres, per pura gràcia, sí coneixem el viarany que mena vers al Pare, en la casa del qual hi ha moltes estances. En el cel ens espera un lloc, que restarà per sempre buit si nosaltres no l'ocupem. Apropem-nos, doncs, sense temor, amb il·limitada confiança a Aquell que és l'únic Camí, la irrenunciable Veritat i la Vida en plenitud.


Comentari: Mn. Josep Mª Manresa i Lamarca

Si no hi ha cep, no hi ha raïms

He crescut rodejat de ceps. Vint-iquatre anys de capellà en terra de
ceps, en el meu escut episcopal hi he volgut un cep amb les sarments
plenes de raïms, i he comprovat que si les sarments no estan unides al
cep, no hi ha raïms. Després de la verema, tallades les sarments i deixades
a terra, s’assequen, les recullen...i cap al foc.

Jesús, que visqué en terra de vinyes,aquest diumenge se serveix de
la imatge del cep per proclamar ambtota claredat: SI NO ESTEU UNITS A
MI, COM LES SARMENTS AL CEP, NO PODEU DONAR FRUIT. SENSE MI, NO PODRÍEU FER RES.

Contrapunt i tocant de peus a terra: Ja ens en sortirem, tenim forces i
mitjans suficients per tirar endavant.
Per estimar servint de veritat, per cercar el bé comú, per tirar endavant
la família, l’educació dels fills, fer bé el nostre treball, complir amb els
compromisos, superar les malalties...ens bastem i sobrem. Si les ciències
i la tecnologia ens posen a les mans les eines necessàries per aconseguirho
gairebé tot... Malgrat això, tots constatem cada dia que no ens en
sortim: no estimem, no servim, no som fidels als compromisos, no sabem
com educar, no sabem què fer del mal i el sofriment, ni com afrontar-
lo; ens sentim utilitzats en els nostres compromisos, no palpem els
resultats del nostre esforç.

I si ho concretem en les nostres comunitats cristianes: organitzem com
mai, som creatius, fem servir les tecnologies;
hem esperat i ara tenim un mossèn més simpàtic i proper; ara ens posarem, el nostre grup, en el consell pastoral i ja veureu el canvi...

I tot continua igual o amb menys vitalitat.

Mirem-nos a nosaltres, repassem la nostra vida. Molts bons propòsits, molt esforç de la voluntat... i els fruits molt minsos. Tenim sovint la sensació (i en moments, la certesa)que hem fracassat i fracassem.
Deixem que ressoni la condició de Jesús; ell en sap molt de donar fruit:
SI NO ESTEU UNITS A MI, NO PODEU DONAR FRUIT.

Aquesta és la raó fonamental de la nostra aridesa.

Sense restar units a ell, Déu és algú llunyà; ell mateix, un personatge del
passat, sense cap incidència en el present; l’Evangeli, lletra morta; l’Església,
una comunitat adormida i una organització religiosa; la missió, xerrameca
o propaganda; el culte, un ritu sense eficàcia; la moral, un pes,una cadena...
Treballem, planifiquem, inventem, caminem, parlem... amb totes les forces,
pensant que tot depèn de nosaltres i sabent que tot és gràcia, do de
Jesús, que es comunica si restem units amb ell pels sagraments i la
pregària, l’amor i la fe esperançada.

Aleshores hi haurà raïm, i del més bo.

FRANCESC PARDO I ARTIGAS,
bisbe de Girona


FullParroquial ANY LXXXII - 10 MAIG 2009 - NÚMERO 4.254

Dia litúrgic: Dijous IV de Pasqua 7-05-09

Text de l'Evangeli (Jn 13,16-20):

Després de rentar els peus als seus deixebles, Jesús els digué: «Us ho ben asseguro: el criat no és més important que el seu amo, ni l'enviat més important que el qui l'envia. Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica! No parlo per tots vosaltres. Sé qui vaig escollir, però s'havia de complir allò que diu l'Escriptura: El qui compartia el meu pa, m'ha traït el primer. Us ho dic ara, per endavant, perquè, quan passi, cregueu que jo sóc. Us ho ben asseguro: qui acull els qui jo enviaré, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat».


«Després de rentar els peus als seus deixebles...»

Avui, com aquells films que comencen tot recordant un fet passat, la litúrgia fa memòria d'un gest que pertany al Dijous Sant: Jesús renta els peus als seus deixebles (cf. Jn 13,12). Així, aquest gest —llegit des de la perspectiva de la Pasqua— recobra una vigència perenne. Fixem-nos, tan sols, en tres idees.

En primer lloc, la centralitat de la persona. En la nostra societat sembla que fer sigui el termòmetre de la vàlua d'una persona. Dins d'aquesta dinàmica és fàcil que les persones siguin tractades com a instruments; fàcilment ens utilitzem els uns als altres. Avui, l'Evangeli ens urgeix a transformar aquesta dinàmica en una dinàmica de servei: l'altre mai és un pur instrument. Es tractaria de viure una espiritualitat de comunió, on l'altre —amb expressió de Joan Pau II— esdevé “algú que em pertany” i un “do per a mi”, a qui cal “donar espai”. Feliçment ho ha copsat la nostra llengua amb l'expressió: “estar pels altres”. Estem pels altres? Els escoltem quan ens parlen?

En la societat de la imatge i de la comunicació, això no és un missatge a transmetre, sinó una tasca a complir, a viure cada dia: «Feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica!» (Jn 13,17). Potser per això, el Mestre no es limita a una explicació: imprimeix el gest de servei en la memòria d'aquells deixebles, passant immediatament a la memòria de l'Església; una memòria cridada constantment a esdevenir altra vegada gest: en la vida de tantes famílies, de tantes persones.

Finalment, un toc d'alerta: «El qui compartia el meu pa, m'ha traït el primer» (Jn 13,18). En l'Eucaristia, Jesús ressuscitat es fa servidor nostre, ens renta els peus. Però no n'hi ha prou amb la presència física. Cal aprendre en l'Eucaristia i treure'n forces per a fer realitat que «havent rebut el do de l'amor, morim al pecat i visquem per a Déu» (Sant Fulgenci de Ruspe).

Comentari: Mn. David Compte i Verdaguer

Dia litúrgic: Dimecres IV de Pasqua 6-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 12,44-50):

En aquell temps, Jesús va cridar: «Els qui creuen en mi, més que creure en mi, creuen en el qui m'ha enviat; i els qui em veuen a mi veuen el qui m'ha enviat. Jo, que sóc la llum, he vingut al món perquè ningú dels qui creuen en mi no es quedi en la fosca. Als qui escolten les meves paraules i no les guarden, no sóc jo qui els condemno, perquè no he vingut a condemnar el món, sinó a salvar-lo. Els qui em rebutgen a mi i no acullen les meves paraules, ja tenen qui els condemnarà: és la paraula que jo he predicat, la que els condemnarà el darrer dia, perquè jo no he parlat pel meu compte; el Pare mateix que m'ha enviat, m'ha manat què havia de dir i de predicar. I sé que el seu manament és vida eterna. Per això, tot el que jo dic, ho dic tal com el Pare m'ho ha comunicat.

«Els qui creuen en mi, més que creure en mi, creuen en el qui m'ha enviat»

Avui, Jesús crida; crida com qui diu paraules que han de ser escoltades clarament per tots. El seu crit sintetitza la seva missió salvadora, ja que no ha vingut a «condemnar el món, sinó a salvar-lo» (Jn 12,47), però no per si mateix sinó en nom del «Pare mateix que m'ha enviat i m'ha manat què havia de dir i de predicar» (Jn 12,49).

Encara no fa un mes que celebràvem el Tridu Pasqual: ben present estigué el Pare en l'hora extrema, l'hora de la Creu! Com ha escrit Joan Pau II, «Jesús, aclaparat per la previsió de la prova que li espera, sol davant Déu, l'invoca amb la seva habitual i tendra expressió de confiança: ‘Abbá, Pare’». Durant les següents hores, es fa palès l'estret diàleg del Fill amb el Pare: «Pare, perdona'ls, que no saben el que fan» (Lc 23,34); «Pare, confio el meu alè a les teves mans» (Lc 23,46).

La importància d'aquesta obra del Pare i del seu enviat, es mereix la resposta personal de qui l'escolta. Aquesta resposta és el creure, és a dir, la fe (cf. Jn 12,44); fe que ens dóna —pel mateix Jesús— la llum per a no continuar en les tenebres. Al contrari, els qui rebutgen tots aquests dons i manifestacions, i no serven aquestes paraules «ja tenen qui els condemnarà: és la paraula que jo he predicat» (Jn 12,48).

Acceptar Jesús, doncs, és creure, veure, escoltar el Pare, no romandre en les tenebres, obeir el manament de vida eterna. Ens resulta força adient l'amonestació de sant Joan de la Creu: «[El Pare] ens ho parlà tot alhora i d'una sola vegada per aquesta sola Paraula (...). Per la qual cosa, el fet que ara volguessis preguntar a Déu, o pretendre alguna visió o revelació, no solament seria una niciesa, sinó que faria greuge a Déu, en no posar els ulls totalment en el Crist, bo i evitant voler cap altra cosa o novetat».

Comentari: P. Julio César Ramos González

Dia litúrgic: Dimarts IV de Pasqua 5-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 10,22-30):

Se celebrava a Jerusalem la festa de la Dedicació. Era l'hivern. Jesús es passejava pel recinte del temple sota el pòrtic de Salomó. Llavors els jueus l'envoltaren i li digueren: «Fins quan ens tindràs en la incertesa? Si ets el Messies, digue'ns-ho obertament». Jesús els respongué: «Us ho he dit, però no ho voleu creure. Les obres que jo faig en nom del meu Pare donen testimoni a favor meu, però vosaltres no creieu, perquè no sou de les meves ovelles. Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen. Jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i ningú no me les arrencarà de les mans. Allò que el Pare m'ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare. Jo i el Pare som u».

«Jo i el Pare som u»

Avui veiem Jesús passejant «pel recinte del temple sota el pòrtic de Salomó» (Jn 10,23), durant la festa de la Dedicació a Jerusalem. Aleshores, els jueus li demanen: «Si ets el Messies, digue'ns-ho obertament», i Jesús els contesta: «Us ho he dit, però no ho voleu creure» (Jn 10,24.25).

Només la fe capacita l'home per a reconèixer Jesucrist com el Fill de Déu. Joan Pau II parlava l'any 2000, en l'encontre amb els joves a Tor Vergata, del “laboratori de la fe”. A la pregunta «Qui diu la gent que sóc jo?» (Lc 9,18), hi ha moltes respostes... Però, Jesús passa desprès al pla personal: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Per a contestar correctament aquesta pregunta cal la “revelació del Pare”. Per a respondre com Pere —«Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu» (Mt 16,16)— cal la gràcia de Déu.

Però encara que Déu vol que tothom cregui i se salvi, només els homes humils estan capacitats per acollir aquest do. «On hi ha humilitat, hi ha saviesa», es llegeix en el llibre dels Proverbis (11,2). La veritable saviesa de l'home està en fiar-se de Déu.

Sant Tomás d'Aquino comenta aquest passatge de l'Evangeli tot dient: «Puc veure gràcies a la llum del sol, però si tanco els ulls, no hi veig; però això no és per culpa del sol, sinó per culpa meva».

Jesús els diu que si no creuen, almenys que creguin per les obres que fa, que manifesten el poder de Déu: «Les obres que jo faig en nom del meu Pare donen testimoni a favor meu» (Jn 10,25).

Jesús coneix les seves ovelles i les seves ovelles escolten la seva veu. La fe porta al tracte amb Jesús en l'oració. Què és l'oració, sinó el tracte amb Jesucrist, que sabem que ens estima i ens condueix al Pare? El resultat i premi d'aquesta intimitat amb Jesús en aquesta vida és la vida eterna, com hem llegit a l'Evangeli.

Comentari: Mn. Miquel Masats i Roca