Dia litúrgic: 1 de Novembre: Tots Sants

Text de l'Evangeli
(Mt 5,1-12a):

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient: «Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! Feliços els compassius: Déu se'n compadirà! Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus! Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel! Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel».


Alegreu-vos-en i celebreu-ho


Avui celebrem la realitat d'un misteri salvador, que expressem en el “credo” i que és molt consolador: «Crec en la comunió dels sants». Tots els sants, des de la Verge Maria, que han passat ja a la vida eterna, formen una unitat: són l'Església dels benaurats, als quals Jesús felicita: «Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!» (Mt 5,8). Alhora, estan també en comunió amb nosaltres. La fe i l'esperança no poden unir-nos perquè ells gaudeixen de l'eterna visió de Déu; però ens uneix, en canvi, la caritat «que no passa mai» (1Co 13,13). La caritat entesa com l'amor que ens uneix amb ells al mateix Pare, al mateix Crist Redemptor i al mateix Esperit Sant. Un amor que els fa solidaris i sol?lícits amb nosaltres. Per tant, no és solament per raó d'exemplaritat que venerem els sants. Hi ha una raó més forta: la unitat en l'Esperit de tota l'Església que s'enforteix amb la pràctica de la caritat fraterna.

Per aquesta profunda unitat hem de sentir-nos propers a tots els sants que, abans de nosaltres, han cregut el que nosaltres creiem, han esperat el que nosaltres esperem i, sobretot, han estimat el Pare Déu i els germans els homes, buscant d'imitar l'amor del Crist.

Els sants apòstols, els sants màrtirs, els sants confessors que han existit al llarg de la història són, per tant, germans i intercessors nostres; en ells s'han complert aquestes paraules profètiques de Jesús: «Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel» (Mt 5,11-12). Els tresors de la seva santedat són béns de família, amb els que podem comptar. Aquests són els tresors del cel que Jesús invita a reunir (cf. Mt 6,20). Com afirma el Concili Vaticà II, «la seva sol·licitud de germans ajuda molt la nostra feblesa» (Lumen gentium, 49). Aquesta solemnitat ens aporta una notícia reconfortant que ens invita a l'alegria i a la festa.

Dia litúrgic: Dissabte XXX durant l'any 31-10-09

Text de l'Evangeli
(Lc 14,1.7-11):


Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d'un dels principals fariseus. Ells l'estaven observant. Jesús notà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: ‘Cedeix-li el lloc’, i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: ‘Amic, puja més amunt’. Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».

Jesús notà que els convidats havien escollit els primers llocs

Avui, ¿us heu fixat en el començament d'aquest Evangeli? «Ells [els fariseus] l'estaven observant». I Jesús també observà i «notà que els convidats havien escollit els primers llocs» (Lc 14,1). Però..., ¡quina manera tant diferent d'observar!

L'observació, com totes les accions internes i externes, és molt diferent segons les motivacions que la provoquen, segons els mòbils interns, segons el que hi ha en el cor del qui observa. Els fariseus —com ens diu en diferents llocs l'Evangeli— observen Jesús per tal d'acusar-lo. I Jesús observa per ajudar, per servir, per fer el bé. I, com una mare que estima, aconsella: «Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc» (Lc 13,8).

Jesús diu amb paraules allò que Ell és, allò que té al cor: no busca ser honorat sinó honorar; no pensa en el seu honor, sinó en l'honor del Pare. No pensa en Ell sinó en l'altre. Tota la vida de Jesús és una revelació de qui és Déu: “Déu és amor”.

Per això, en Jesús es fa realitat —més que en ningú— el seu ensenyament: «Es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes (...). Per això, Déu l'ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom» (Fl 2,7.9).

Jesús és el Mestre en obres i en paraules. Els cristians volem ser els seus deixebles. Només podem tenir la conducta del Mestre si tenim dins del cor el que Ell hi tenia, si tenim el seu Esperit, l'Esperit d'amor. Treballem per a obrir-nos del tot al seu Esperit i per a deixar-nos agafar i posseir del tot per Ell.

I això sense pensar en ser “enaltits”, sense pensar en nosaltres, sinó només en Ell. «Encara que no hi hagués cel, t'estimaria; encara que no hi hagués infern, et temeria; igual que t'estimo, t'estimaria» (Autor anònim). Solament enduts per l'amor.

Dia litúrgic: Divendres XXX durant l'any 30-10-09

Text de l'Evangeli
(Lc 14,1-6):

Un dissabte, Jesús va anar a menjar a casa d'un dels principals dels fariseus. Ells l'estaven observant. Davant d'ell hi havia un home que era hidròpic. Llavors Jesús va preguntar als mestres de la Llei i als fariseus: «¿És permès o no de curar en dissabte?». Però ells callaven. Jesús agafà aquell home, el va guarir i el va fer marxar. Després els digué: «Si a un de vosaltres li caigués al pou en dissabte el fill, o tan sols el bou, ¿no l'en trauria tot seguit?». I no van ser capaços de donar-li cap resposta.

¿És permès o no de curar en dissabte?

Avui centrem la nostra atenció en la pregunta punyent que Jesús adreça als fariseus: «¿És permès o no de curar en dissabte?» (Lc 14,4), i en la significativa anotació que fa sant Lluc: «Però ells callaven» (Lc 14,4).

Són molts els episodis evangèlics en els quals Nostre Senyor retreu als fariseus llur hipocresia. És notable l'interès de Déu per deixar-nos clar fins a quin punt li desagrada aquest pecat —la falsa aparença, l'engany vanitós—, que se situa a les antípodes d'aquell elogi del Crist envers Natanael: «Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya» (Jn 1,47). Déu estima la senzillesa del cor, la ingenuïtat de l'esperit i, ben al contrari, rebutja amb energia l'enrevessament, la mirada tèrbola, l'ànim doble, la hipocresia.

Allò que resulta significatiu en la pregunta del Senyor i en la resposta silenciosa dels fariseus és la mala consciència que aquests tenien en el fons. Allí jeia un malalt que cercava de ser guarit per Jesús. El compliment de la Llei judaica —mera atenció a la lletra amb el menyspreu de l'esperit— i la presumpció buida de llur conducta irreprotxable, els mena a escandalitzar-se davant l'actitud del Crist que, endut pel seu cor misericordiós, no es deixa lligar pel formalisme d'una llei, i vol retornar la salut al qui n'estava mancat.

Els fariseus se n'adonen que llur conducta hipòcrita no és pas justificable i, per això, callen. En aquest passatge resplendeix una lliçó molt clara: la necessitat d'entendre que la santedat és seguiment del Crist —fins al ple enamorament— i no un fred compliment legal d'uns preceptes. Els manaments són sants perquè procedeixen directament de la Saviesa infinita de Déu, però és possible de viure'ls d'una manera legalista i buida, i és aleshores quan té lloc la incongruència —veritable sarcasme— de pretendre seguir Déu per acabar anant darrere nosaltres mateixos.

Deixem que la senzillesa encisadora de la Mare de Déu s'imposi a les nostres vides.

DEIXAR-HO CÓRRER ?.

La pregària passa generalment per diverses fases, que depenen de l’acció de l’Esperit, i dels temps, les circumstàncies i les mogudes de la vida personal.
Molts cops després d’uns inicis sensibles es dona pas a la meditació. Són temps de descoberta, en els que s’experimenta una certa novetat de fe, augmenta la pau i el sentit de la vida.
També pot passar que de la meditació es camini interiorment vers una oració més simplificada, senzilla i afectiva. Hi entra en joc més el cor que la ment, els sentiments que els propòsits i una presència que acompanya.
Ningú pensaria que un cop normalitzada aquesta pregària afectiva s’està a les portes del desert. I en realitat molts cops és el que passa. Has tastat el sentit i fins a cert punt l’experiència de la transformació més fonda..... i quan ja et sembla que tot entra en una mena de relació unitiva.... arriba el desert.

El desert és un temps de realisme. El desert és un temps purificador. El desert enforteix la voluntat, facilita la humilitat i ajuda a la recerca de Déu, per Ell mateix, i no tant pel benestar que ens comporta. El desert és l’escola de la fortalesa. El desert és quan es va entenen que Ell és Únic.
Tot això és la cara positiva del desert. Però en té una altra cara aparentment negativa: el desert és dur, és dolorós, pot esdevenir llarg, avorrit, nostàlgic i molts cops provoca un sentiment de que no serveix per res. Qui viu en el desert pensa que va perdent, que el seu camí és de retrocés, i no en veu la sortida.

Aleshores ve la pregunta: ho deixo córrer?.
Temptació freqüent. Desànim, ganes d’enviar-ho tot a passeig. Tan de camí per arribar a res!

No, si us plau. No ho deixos córrer. Si entenguessis el que pot venir després del temps de desert mai ho deixaries córrer. Sigues valent, humil, revisa les teves faltes, creu sense experiència afectiva, no defallissis, alimentat dels sagraments, viu dia a dia, dóna’t confiança, espera, obre’t als altres, estima.....
El desert poc a poc et va mostrant una nova forma de coneixement, una certa transformació dels sentiments, una valoració del que val i del que és frustrant o fals.... vas entrant en una nova etapa que definiríem com més inefable. Van caient noms i raons...... i va creixent Ell i la capacitat de donació als altres.

Dia litúrgic: Dijous XXX durant l'any 29-10-09

Text de l'Evangeli
(Lc 13,31-35):

En aquell temps, alguns fariseus es van acostar a Jesús i li digueren: «Vés-te'n d'aquí, que Herodes et vol matar». Ell els respongué: «Aneu a dir a aquella guineu: ‘Avui i demà trec dimonis i curo malalts, i el tercer dia arribaré al terme. Però cal que avui, demà i demà passat vagi fent el meu camí, perquè no convé que un profeta mori fora de Jerusalem’.

»Oh Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, però no ho heu volgut! Doncs bé, la vostra casa és abandonada. Us dic que no em veureu fins que arribi el temps que direu: Beneït el qui ve en nom del Senyor!».

Jerusalem, Jerusalem! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills, però no ho heu volgut!

Avui podem admirar la fermesa de Jesús en l'acompliment de la missió que li ha encomanat el Pare del cel. Ell no es detingué per res: «Avui i demà trec dimonis i curo malalts» (Lc 13,32). Amb aquesta actitud, el Senyor marcà la pauta de conducta que al llarg dels segles haurien de seguir els missatgers de l'Evangeli davant les persecucions: no arronsar-se davant el poder temporal. Sant Agustí diu que, en temps de persecucions, els pastors no han d'abandonar els fidels: ni els que patiran el martiri ni els qui sobreviuran, com el Bon Pastor, que en veure venir el llop, no abandona el ramat, sinó que el defensa. Però vist el fervor amb que tots els pastors de l'Església es disposaven a vessar llur sang, indica que el millor serà sortejar quins dels clergues es lliuraran al martiri i quins es posaran fora de perill per tal de tenir cura més tard dels supervivents.

En la nostra època, amb desgraciada freqüència, ens arriben noves de persecucions religioses, violències tribals o revoltes ètniques en el Tercer Món. Les ambaixades occidentals aconsellen als seus conciutadans que abandonin la regió i repatriïn llur personal. Els únics que romanen són els missioners i les organitzacions de voluntaris, ja que els semblaria una traïció abandonar els “seus” en moments difícils.

«Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, però no ho heu volgut! Doncs bé, la vostra casa és abandonada» (Lc 34-35). Aquest lament del Senyor produeix en nosaltres, els cristians del segle XXI, una tristor especial, degut al sagnant conflicte entre jueus i palestins. Per a nosaltres, aquesta regió del Pròxim Orient és la Terra Santa, la terra de Jesús i de Maria. I el clamor per la pau en tots els països ha de ser més intens i sentit per la pau a Israel i Palestina.

Dia litúrgic: 28 d'Octubre: Sant Simó i sant Judes, apòstols

Text de l'Evangeli
(Lc 6,12-19):

En aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols: Simó, que anomenà també Pere, Andreu (el seu germà), Jaume, Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Simó, anomenat Zelós, Judes, fill de Jaume, i Judes Iscariot, que va ser el traïdor.

Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s'aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó, per escoltar-lo i fer-se guarir de les seves malalties. Els turmentats per esperits malignes també eren curats. Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'Ell una força que guaria tothom.

Jesús se n'anà a la muntanya a pregar

Avui contemplem un dia sencer de la vida de Jesús. Una vida que té dos vessants clars: la pregària i l'acció. Si la vida del cristià ha d'imitar la vida de Jesús, no podem prescindir d'aqueixes dues dimensions. Tots els cristians, fins i tot els qui s'han consagrat a la vida contemplativa, tenim i hem de tenir uns moments de pregària i altres d'acció. Pot variar el temps dedicat a cada una. Veiem que fins els monjos i les monges de clausura dediquen bona part de la seva jornada a un treball. Com a contrapartida, els qui som més “seculars”, si volem imitar Jesús, no hauríem de portar una acció desenfrenada sense ungir-la amb la pregària. Ens diu sant Jeroni: «Encara que l'Apòstol ens va ordenar de pregar sempre, (…) cal que destinem a aquest exercici unes hores determinades».

¿Necessitava Jesús aquestes llargues estones de pregària en la solitud, quan tothom dormia? Els teòlegs estudien quina era la psicologia de Jesús home: fins a quin punt tenia accés directe a la divinitat i fins a quin punt era «home en tot semblant a nosaltres, llevat del pecat» (He 4,15). En la mesura que el considerem més a prop nostre, la seva “pràctica” de l'oració, és evidentment un exemple per a nosaltres.

Un cop assegurada l'oració, ja només ens queda imitar-lo en l'acció. En el fragment d'avui, el veiem “organitzant l'Església”, és a dir, triant els qui seran els futurs evangelitzadors, els continuadors de la seva missió en el món: «Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols» (Lc 6,13). El trobem després curant tota mena de malaltia. «Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'Ell una força que guaria tothom» (Lc 6,19), ens diu l'evangelista. A fi que la nostra identificació amb Ell sigui total, només ens cal que també surti de nosaltres una força que guareixi tothom. Això únicament serà possible si estem empeltats en Ell, a fi de donar molt de fruit (cf. Jn 15,4).

Dia litúrgic: Dimarts XXX durant l'any 27-10-09

Text de l'Evangeli
(Lc 13,18-21):


En aquell temps, Jesús digué: «A què s'assembla el Regne de Déu? A què el compararé? És com un gra de mostassa que un home va sembrar en el seu hort. Va créixer i es va fer un arbre, i els ocells del cel van fer niu a les seves branques». I digué encara: «A què compararé el Regne de Déu? És com el llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar».

A què s'assembla el Regne de Déu?

Avui, els textos de la litúrgia, mitjançant dues paràboles, situen davant dels nostres ulls una de les característiques pròpies del Regne de Déu: és quelcom que creix lentament —com un gra de mostassa— però que arriba a fer-se gran fins al punt d'oferir recer a les aus del cel. Així ho manifestava Tertul·lià: «Som d'ahir i ho emplenem tot». Amb aquesta paràbola, Nostre Senyor exhorta a la paciència, a la fortalesa i a l'esperança. Aquestes virtuts són particularment necessàries per als qui es dediquen a la propagació del Regne de Déu. Cal saber esperar a què la llavor sembrada, amb la gràcia de Déu i amb la cooperació humana, vagi creixent, tot enfonsant les seves arrels en la bona terra i elevant-se a poc a poc fins esdevenir un arbre. Fa falta, en primer lloc, tenir fe en la virtualitat —fecunditat— continguda en la llavor del Regne de Déu. Aquesta llavor és la Paraula; és també l'Eucaristia, que se sembra en nosaltres mitjançant la comunió. Nostre Senyor Jesucrist es comparà a si mateix amb «el gra de blat, [que] quan cau a la terra (...) si mor, dóna molt de fruit» (Jn 12,24).

El Regne de Déu, continua Nostre Senyor, és semblant al «llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar» (Lc 13,21). També aquí es parla de la capacitat que té el llevat de fermentar tota la pasta. Així succeeix amb “la resta d'Israel” de què parla l'Antic Testament: la “resta” haurà de salvar i fermentar tot el poble. Seguint amb la paràbola, només cal que el ferment estigui dins de la massa, que arribi al poble, que sigui com la sal capaç de preservar de la corrupció i de donar bon sabor a tot l'aliment (cf. Mt 5,13). També cal donar temps per tal que el llevat realitzi la seva tasca.

Paràboles que animen a la paciència i a la segura esperança; paràboles que es refereixen al Regne de Déu i a l'Església, i que s'apliquen també al creixement d'aquest mateix Regne en cadascú de nosaltres.

SANT NARCIS FIRES DE GIRONA

Tenim les Fires de Sant Narcís a la porta. Dijous vinent és la festivitat del Patró de la nostra ciutat i de la nostra diòcesi. Els cristians fem memòria dels nostres orígens, que també ens són comuns amb els altres ciutadans i proclamem l’Evangeli de la Vida. Amb aquest motiu reproduïm aquestes interessantíssimes ratlles del P.. Enric Puig, jesuïta, que ens poden esperonar a discernir, a donar sentit i a ben celebrar la festivitat del nostre Patró, a l’entorn del qual tenim les nostres Fires de Girona.

“En una celebració del baptisme, arribat el moment de la pregària dels fidels, una de les àvies pregà així a Déu Pare: «Senyor, potser hauríem de començar aquesta pregària per Catalunya, donant-te gràcies pels valors que històricament l’han caracteritzada: la tolerància, la solidaritat, el respecte a les persones i a la natura, el desig de justícia i pau, l’estimació per la pròpia història i la cultura, l’acolliment dels nouvinguts, l’esperit treballador i esforçat… Aquests valors d’autèntica arrel cristiana que nosaltres hem rebut del testimoni dels pares i dels avis. Però en aquest moment, davant determinades actituds i accions, no ens sentim massa cofois del nostre present. Senyor, no ho estem fent bé!

»Per això volem demanar-te que ens perdonis tantes febleses, infidelitats i vergonyes i que ens facis capaços de transmetre tota aquesta herència rebuda i que tant costa conservar als nostres petits, perquè creixin com a homes i dones honestos i fidels i perquè aquests valors segueixin configurant el patrimoni espiritual dels nostres infants en aquesta terra».

Sovint es cau en la crítica fàcil als infants, adolescents i joves —en ocasions, fins i tot, no sense motius—, sobre les seves actituds i comportaments. Amb la mateixa freqüència, però, els adults hauríem d’examinar el compromís de la nostra responsabilitat personal, la credibilitat del nostre testimoni, la qualitat del nostre mestratge… i potser hauríem de demanar perdó, reconeixent-nos com aquells que «ofenen el Senyor amb el seu mal comportament » (Jt 6,1), però també capaços de refer-nos i adreçar-nos als nostres infants i joves, que potser es preguntaran com poden salvar el país «si el meu clan és el més petit de Manassès i jo sóc el més jove de la meva família?» (Jt 6,15). Aquesta és la tasca encomanada als cristians adults. Rebre i viure el Regne de Déu, els ensenyaments i el fer de Jesús. Aplicar-ho en el dia a dia. Donar un rostre als valors que se’n deriven i fer-ne realitat viscuda, llavor en el món.

Afegint-nos a la pregària de l’àvia encomanant el seu nét i tots els nostres infants, constatem i donem gràcies a Déu per l’herència rebuda, demanant-li, esperançadament, la fidelitat de paraula i obra a aquest llegat i, amb humilitat confiada en el seu amor, demanem-li, també, que ens en faci coratjosos testimonis. «Els nostres avantpassats van ser homes de bé i les seves obres justes no han estat oblidades. Amb la seva descendència es conserva la bella herència que va sortir d’ell» (Sir 44,10-11)”.
Demanem, per intercessió de Sant Narcís, que tots els conciutadans siguem promotors del bé comú, que les comunitats cristianes siguin acollidores i plenes de vida i que els cristians sapiguem fer expressiva l’aportació genuïna de l’Evangeli pastat en la vida com a servei a la ciutat i als ciutadans. Bones Fires per a tots !

Dia litúrgic: Dilluns XXX durant l'any 26-10-09

Text de l'Evangeli
(Lc 13,10-17):


En aquell temps, Jesús ensenyava en dissabte en una de les sinagogues. Hi havia allà una dona que des de feia divuit anys tenia una malaltia produïda per un esperit. Anava tota encorbada i no es podia redreçar per res. Jesús, en veure-la, la va cridar i li digué: «Dona, quedes lliure de la teva malaltia!». Li va imposar les mans i a l'instant ella es redreçà i glorificava Déu.

Però el cap de la sinagoga, indignat perquè Jesús havia curat en dissabte, deia a la gent: «Hi ha sis dies per a treballar. Veniu a fer-vos curar un d'aquests dies i no en dissabte». El Senyor li contestà: «Hipòcrites! ¿No és veritat que també en dissabte tots deslligueu el bou i l'ase de l'estable i els porteu a l'abeurador? ¿No calia, doncs, precisament en dissabte, deslligar aquesta filla d'Abraham que Satanàs tenia subjectada des de feia divuit anys? Amb aquestes paraules, tots els seus adversaris van quedar avergonyits. La gent, en canvi, s'alegrava de tots els prodigis que feia.

Però el cap de la sinagoga, indignat perquè Jesús havia curat en dissabte...


Avui, veiem com Jesús realitza una acció que proclama el seu messianisme. I davant d'ella el cap de la sinagoga s'indigna i increpa la gent perquè no vinguin a curar-se en dissabte: «Hi ha sis dies per a treballar. Veniu a fer-vos curar un d'aquests dies i no en dissabte» (Lc 13,14).

M'agradaria que ens centréssim en l'actitud d'aquest personatge. Sempre m'ha sorprès com, davant d'un miracle evident, hi hagi algú que sigui capaç de tancar-se de tal manera que allò que veu no li afecti el més mínim. És com si no hagués vist el que acaba de succeir i el que això significa. La raó és la vivència equivocada de les mediacions que tenien molts jueus d'aquella època. Per diferents motius —antropològics, culturals, designi diví— és inevitable que entre Déu i l'home hi hagi unes mediacions. El problema és que alguns jueus fan de la mediació un absolut. De manera que la mediació no els posa en comunicació amb Déu, sinó que es queden en la mateixa mediació. Obliden el darrer sentit i es queden en el mitjà. Així, Déu no pot comunicar-los-hi les seves gràcies, els seus dons, el seu amor i, per tant, llur experiència religiosa no enriquirà pas llur vida.

Tot això els porta a una vivència rigorista de la religió, a tancar llur déu en uns mitjans. Es fabriquen un déu a mida i no el deixen entrar pas en llurs vides. En llur religiositat creuen que tot va bé si compleixen unes normes. Així podem comprendre la reacció de Jesús: «Hipòcrites! ¿No és veritat que també en dissabte tots deslligueu el bou i l'ase de l'estable i els porteu a l'abeurador?» (Lc 13,15). Jesús descobreix l'absurd d'aquesta vivència equivocada del sabath.

Aquesta paraula de Déu ens hauria d'ajudar a examinar la nostra vivència religiosa i descobrir si realment les mediacions que emprem ens posen en comunicació amb Déu i amb la vida. Només podem entendre la frase de sant Agustí, «Estima i fes el que vulguis», des de la vivència correcta de les mediacions.

Dia litúrgic: Diumenge XXX (B) de durant l'any 25-10-09

Text de l'Evangeli
(Mc 10,46-52):


En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els deixebles i molta gent. El fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s'estava assegut vora el camí. Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar: «Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!». Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, tingues pietat de mi!». Jesús s'aturà i digué: «Crideu-lo». Ells van cridar el cec dient-li: «Coratge! Aixeca't, que et crida». Ell llançà el mantell, es posà dret d'una revolada i se'n va anar cap a Jesús. Jesús li preguntà: «Què vols que faci per tu?». El cec respongué: «Rabuni, fes que hi vegi». Jesús li digué: «Vés, la teva fe t'ha salvat». A l'instant hi veié i el seguia camí enllà.


Jesús li preguntà: ‘Què vols que faci per tu?’. El cec respongué: ‘Rabuni, fes que hi vegi’

Avui, contemplem un home que, enmig de la seva desgràcia, hi troba l'autèntica felicitat gràcies a Jesucrist. Es tracta d'una persona que té dues carències: la manca de visió corporal i la impossibilitat de treballar per guanyar-se la vida, la qual cosa l'obliga a demanar caritat. Ell necessita ajuda i es col·loca vora el camí, a la sortida de Jericó, per on hi passen molts vianants.

Té la sort que en aquella ocasió hi camina Jesús, ben acompanyat dels seus deixebles i altra gent. Sens dubte que el cec ha sentit parlar de Jesús; li haurien comentat que feia prodigis i en saber que passa a prop seu, comença a cridar: «Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi» (Mc 10,47). Als acompanyants del Mestre els molesten els crits d'aquell cec, no pensen en la seva trista situació, són egoistes; però Jesús sí que vol donar resposta al pidolaire i el fa cridar. Immediatament, el cec ja es troba davant del Fill de David i s'enceta el diàleg amb una pregunta i una resposta: «Jesús li preguntà: ‘Què vols que faci per tu?’. El cec respongué: ‘Rabuni, fes que hi vegi’» (Mc 10,51). I Jesús li concedeix doble visió: la física i la més important, la fe que és la visió interior de Déu. Diu sant Climent d'Alexandria: «Posem fi a l'oblit de la veritat; despullem-nos de la ignorància i de la foscor que, com un núvol enfosqueixen els nostres ulls, i contemplem aquell que realment és Déu».

Sovint ens queixem quan diem: —Jo no sé resar. Prenem llavors exemple del cec de l'Evangeli: Insisteix en cridar Jesús, i amb tres paraules li diu tot el que necessita. Ens falta fe? Diguem-li: —Senyor, augmenteu-me la fe. Tenim familiars o amics que han deixat de practicar? Fem llavors aquesta pregària: «Senyor Jesús, feu que hi vegin». Tanta importància té la fe? Si la comparem amb la visió física, què direm? Trista és la situació del cec, però molt més trista és la del no creient. Diguem-los-hi: —El Mestre et crida, presenta-li la teva necessitat, que Jesús et respondrà generosament.

Dia litúrgic: Dissabte XXIX durant l'any 24-10-09

Text de l'Evangeli
(Lc 13,1-9):

En aquell temps, alguns dels presents explicaren a Jesús el cas d'uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d'ells amb la dels sacrificis que oferien. Jesús els respongué: «¿Us penseu que aquells galileus van morir així perquè eren més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquelles divuit persones que van morir a Siloè quan la torre els va caure al damunt, ¿us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu de la mateixa manera».

I els digué aquesta paràbola: «Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya. Va anar a buscar-hi fruit i no n'hi trobà. Llavors digué al qui li menava la vinya: ‘Mira, fa tres anys que vinc a buscar fruit en aquesta figuera i no n'hi trobo. Talla-la. Per què ha d'ocupar la terra inútilment?’. Ell li respongué: «Senyor, deixa-la encara aquest any. La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, a veure si dóna fruit d'ara endavant. Si no, fes-la tallar».

Va anar a buscar-hi fruit i no n'hi trobà

Avui, les paraules de Jesús ens conviden a meditar sobre l'inconvenient de la hipocresia: «Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya. Va anar a buscar-hi fruit i no n'hi trobà» (Lc 13,6). L'hipòcrita aparenta ser allò que no és. Aquesta mentida assoleix el seu punt més alt quan hom fingeix virtut (aspecte moral) essent viciós, o devoció (aspecte religiós) cercant-se ell mateix i els seus interessos i no Déu. La hipocresia moral abunda en el món, la religiosa fa mal a l'Església.

Les invectives de Jesús contra els mestres de la llei i els fariseus —més clares i directes en altres passatges evangèlics— són terribles. Hom no pot llegir o sentir el que acabem de sentir i llegir i no restar corprès, si realment ha entès o escoltat.

Ho diré en plural personal perquè tots fem l'experiència de la distància entre allò que aparentem que som i allò que som. Ho som els polítics quan ens servim del país proclamant que el servim; els cossos de seguretat quan protegim grups corruptes en nom de l'ordre públic; el personal sanitari quan suprimim vides incipients o terminals en nom de la medicina; els mitjans de comunicació social quan falsegem les notícies i pervertim la gent dient que la divertim; els administradors dels diners públics quan en desviem una part cap a les nostres butxaques (individuals o de partit) i ens vantem d'honestedat pública; els laïcistes quan impedim la dimensió pública de la religió en nom de la llibertat de consciència; els religiosos quan vivim de les nostres institucions amb infidelitat a l'esperit i a les exigències dels fundadors; els capellans quan vivim de l'altar sense servir abnegadament els nostres feligresos amb esperit evangèlic; etc.

Ah!: i tu i jo també, en la mesura que la nostra consciència ens diu què hem de fer i deixem de fer-ho i només ens dediquem a contemplar la palla en l'ull de l'altre i no volem ni tan sols adonar-nos de la biga que encega els nostres ulls. O no?

—Jesús, Salvador del món, salveu-nos de les nostres petites, mitjanes i grans hipocresies!

MEDITACIÓ SOBRE LA CASA D’ABANS.

Has parat el cotxe, i baixat el vidre de la finestra. El motor quiet. Et quedes mirant aquella casa d’abans, de quan eres infant. En aquells anys era a les afores de la vila, rodejada d’oliveres i conreus.
Per uns moments tornes a escoltar els crits dels germans; la teva imaginació neteja les herbes que ara l’envolten i apareix a la teva ment el jardí i les flors. Obres les finestres, ara tancades i barrades. Hi havia testos amb geranis. Entres per les finestres i tornes a veure el menjador, amb aquell seient gran de l’avi....

On són los flors? I el crits i corredisses? On el riure i les llàgrimes? Qui va tancar per darrer cop aquell porta que s’obria al matí i es tancava amb la clau gran al vespre? I Els avis on són? , i aquelles postes de sol, els cants dels ocells, i les tamborinades d’estiu? Què s’ha fet del jocs?.....

Mires la casa d’abans, i te’n adones que no hi és. La que veus és com una mòmia. Va ser durant uns anys una llar, plena de colors, de persones estimades, de moments feliços... o altres, tot el contrari. La casa d’abans tan sols resta en la teva memòria. Fora d’ella ja no hi és.
La casa d’abans ets tu, que hi vas viure, hi vas créixer.... Tan sols en la teva ment, en el teu cor, en la teva persona, hi ha la casa d’abans.

Quan tornes a engegar el motor i puges el vidre de la finestra del cotxe saps una cosa nova. Què fonamental és el moment d’ara. Àdhuc el passat és ara, que reviu per uns instants.

Ho, Déu meu, en aquesta buidor que deixa en mi el temps imparable, i el trànsit fugaç de tot... ajudem a sentir que habites a la meva casa d’ara, en el més profund de mi, per comunicar Vida a la vida. Si us plau. Moltes gràcies.

Dia litúrgic: Divendres XXIX durant l'any 23-10-09

Text de l'Evangeli
(Lc 12,54-59):


En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Quan veieu pujar un núvol cap a ponent, dieu tot seguit: ‘Ve pluja’, i la pluja arriba. I quan bufa el vent de migjorn, dieu: ‘Farà calor’, i en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu entendre l'aspecte de la terra i del cel, ¿i no sabeu entendre en quin temps esteu vivint? Per què no discerniu vosaltres mateixos allò que convé fer? Mentre vas a presentar-te al magistrat amb el qui et vol denunciar, procura d'arribar a un acord amb ell, no sigui cas que et porti per força davant el jutge, i el jutge et posi en mans de l'oficial, i l'oficial et tanqui a la presó. T'asseguro que, un cop allà, no en sortiràs que no hagis pagat fins l'últim cèntim».


¿No sabeu entendre en quin temps esteu vivint? Per què no discerniu vosaltres mateixos allò que convé fer?

Avui, Jesús ens fa alçar el cap i mirar el cel. Aquest matí, després de tres dies de pluja persistent, el cel ha aparegut clar i lluminós en un dels dies més esplèndids d'aquesta tardor. Hi anem entenent en els canvis de temps, més quan els meteoròlegs són com de la família. En canvi, ens costa més entendre en quin temps estem o vivim: «Vosaltres sabeu entendre l'aspecte de la terra i del cel, ¿i no sabeu entendre en quin temps esteu vivint?» (Lc 12,56). Molts dels qui escoltaven Jesús van deixar escapar una ocasió única en la història de tota la Humanitat. No van veure en Jesús el Fill de Déu. No van copsar el temps, l'hora de la salvació.

El Concili Vaticà II, en la Constitució Gaudium et spes (n. 4), actualitza l'Evangeli d'avui: «És un deure permanent de l'Església escrutar a fons els signes del temps present i d'interpretar-los a la llum de l'Evangeli (…). Per tant, cal que coneguem i comprenguem el món en què vivim, les seves esperances, les seves aspiracions i el caire dramàtic que sovint el caracteritza».

Quan fem història no costa massa assenyalar les ocasions perdudes a l'Església per no haver descobert quin moment s'estava vivint. Però, Senyor: ¿quines ocasions potser estem perdent ara per no descobrir els signes dels temps o, el que és igual, per no viure i il·luminar la problemàtica d'ara amb la llum de l'Evangeli? «Per què no discerniu vosaltres mateixos allò que convé fer?» (Lc 12,57), ens torna a recordar avui Jesús.

No vivim en un món de maldat, encara que també n'hi ha i força. Déu no ha abandonat el seu món. Com recordava sant Joan de la Creu, habitem una terra que la va trepitjar el mateix Déu i la va omplir de formosor. La beata Teresa de Calcuta ha copsat els signes del temps, i el temps, el nostre temps, ha entès la beata Teresa de Calcuta. Que ella ens estimuli. No deixem de mirar enlaire sense perdre de vista la terra.

Dia litúrgic: Dijous XXIX durant l'any 22-10-09

Text de l'Evangeli
(Lc 12,49-53):


En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi! ¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió. D'ara endavant els cinc membres d'una família estaran dividits entre ells: tres contra dos i dos contra tres. Es dividiran el pare contra el fill, i el fill contra el pare; la mare contra la filla, i la filla contra la mare; la sogra contra la nora, i la nora contra la sogra».

He vingut a calar foc a la terra

Avui, l'Evangeli ens presenta Jesús com una persona de grans desigs: «He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa!» (Lc 12,49). Jesús voldria ja veure-la cremar amb l'ardor de la caritat i la virtut. Com aquell que no diu res! Ha de passar la prova d'un baptisme, és a dir, de la creu, i ja voldria haver-la passada. Naturalment! Jesús té plans, i té pressa per veure'ls acomplerts. Podríem dir que té una santa impaciència. Nosaltres també tenim idees i projectes, i els voldríem veure realitzats de seguida. El temps ens fa nosa. «Com desitjo que això es compleixi!» (Lc 12,50), ha dit Jesús.

És la tensió de la vida. És el neguit que experimenta tota persona que té grans projectes. Per altra banda, un que no tingui desigs és un aturat, un mort, un fre. I, a més, un trist, un amargat, un que se sol esbravar criticant els qui treballen. És la gent de desigs la que es mou i fa moure; la que progressa i fa progressar.

Tingues grans desigs! Apunta enlaire, amunt! Busca la perfecció personal, la de la teva família, la del teu treball, la de les teves obres, la dels encàrrecs que et facin. Els sants han aspirat al màxim. No s'han espantat davant l'esforç i la tensió. S'han mogut. Mou-te tu també! Recorda les paraules de sant Agustí: «Si dius prou, estàs perdut. Afegeix sempre, camina sempre, avança sempre; no t'aturis pel camí, no reculis, no et desviïs. S'atura el qui no avança; recula el qui torna a pensar en el punt de sortida, es desvia el qui apostata. És millor el coix en el camí, que el qui corre fora del camí». I afegeix: «Examina't i no t'acontentis amb allò que ets si vols arribar a allò que no ets. Perquè tan bon punt et complaus amb tu mateix, t'has aturat». Et mous o estàs aturat? Demana l'ajuda de la Mare de Déu de l'Esperan

Dia litúrgic: Dimecres XXIX durant l'any 21-10-09

Text de l'Evangeli (Lc 12,39-48):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada»

Aleshores Pere li digué: «Senyor, ¿dius aquesta paràbola per a nosaltres o bé per a tothom?». El Senyor continuà: «¿Qui és l'administrador fidel i assenyat a qui l'amo confiarà els seus servents perquè els doni al temps degut l'aliment que els pertoca? Feliç aquell servent que l'amo, quan arriba, troba que ho fa així! Us asseguro amb tota veritat que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent es deia: ‘El meu amo tarda a venir’, i començava a pegar als criats i a les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, vindrà l'amo el dia que menys s'ho espera i a l'hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels infidels.

»El servent que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha fet allò que l'amo volia, rebrà molts assots. En canvi, el qui, sense conèixer-la, s'ha fet mereixedor d'un càstig, rebrà menys assots. Déu demanarà molt d'aquells a qui ha donat molt, reclamarà més d'aquells a qui ha confiat més».

Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada

Avui, en llegir aquest fragment de l'Evangeli, ens adonem que cada persona és un administrador: a tots, en néixer, se'ns dóna una herència en els gens i unes capacitats per a realitzar-nos en la vida. Descobrim que aquestes potencialitats i la vida mateixa són un do de Déu, ja que nosaltres no hem fet res per assolir-les. Són un regal personal, únic i intransferible, i és el que ens dóna la nostra personalitat. Són els “talents” dels que ens parla el mateix Jesús (cf. Mt 25,15), els quals els hem de fer créixer durant la nostra existència. Unes capacitats per a realitzar-se plenament, però amb la possibilitat de comunicar-nos amb els altres i compartir aquests valors.

«El Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada» (Lc 20,40), acaba dient Jesús en el primer paràgraf. És la nostra esperança que el Senyor Jesús vindrà a la fi dels temps; però, ara i aquí, també Jesús es fa present a la nostra vida, en la senzillesa i en la complexitat de cada moment. És avui que, amb la força del Senyor, podem viure el seu Regne. Sant Agustí ens ho recorda amb les paraules del Salm 32,12: «Feliç el poble que té el Senyor per Déu», perquè puguem ser-ne conscients, tot formant part d'aquest poble.

«Estigueu a punt també vosaltres» (Lc 12,40), aquesta exhortació significa una crida a la fidelitat, mai subordinada a l'egoisme. És la nostra responsabilitat de saber “donar resposta” als béns que hem rebut amb la nostra vida. «Coneixent la voluntat del seu amo» (Lc 12,47), és el que diem la nostra “consciència”, i és el que ens fa dignament responsables dels nostres actes. És de justícia i amor una resposta generosa per part nostra vers la Humanitat, vers cadascun dels éssers vivents.

Dia litúrgic: Dimarts XXIX durant l'any 20-10-09

Text de l'Evangeli
(Lc 12,35-38):


En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui. Feliços aquells servents que l'amo, quan arribi, trobi vetllant! Us asseguro que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los. Feliços d'ells si ve a mitjanit o a la matinada i els troba vetllant així!».


Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces

Avui cal que ens fixem en aquestes paraules de Jesús: «Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui» (Lc 12,36). Quina joia descobrir que, encara que pecador i petit, jo mateix obriré la porta al Senyor quan vingui! Sí, a l'hora de la mort jo seré qui obrirà la porta del cel o la tancaré, ningú no podrà fer-ho en lloc meu. «Estiguem convençuts que Déu ens demanarà comptes no solament de les nostres accions i paraules, sinó també de com hem fet servir el temps» (Sant Gregori Naziancè).

Estar a la porta i amb els ulls oberts és un plantejament clau i a l'abast meu. No puc badar. Badar és oblidar-se de l'objectiu, desitjar anar al cel, però sense una voluntat operativa; és fer volar papallones, sense tenir un desig amb compromisos avaluables. Portar el davantal vol dir estar a la cuina, preparat fins l'últim detall. El meu bon pare, que era pagès, deia que no es pot sembrar si la terra està enfadada; per a fer una bona sembra cal passejar-se pel camp i tocar les llavors amb cura.

El cristià mai no és un nàufrag sense brúixola, sinó que sap d'on ve, cap a on va i com arribar-hi; coneix l'objectiu, els mitjans per anar-hi i les dificultats. Tenir en compte tot això ens ajudarà a vigilar i a obrir la porta al moment que el Senyor ens avisi. L'exhortació a la vigilància i a la responsabilitat es repeteix sovint dins la predicació de Jesús per dues raons clares: perquè Jesús ens estima i ens “vetlla”; qui estima no s'adorm. I, perquè l'enemic, el diable, no para de temptar-nos. El pensament del cel i de l'infern mai no ens podrà distreure dels deures de la vida present, però és un pensament saludable i encarnat, i mereix la felicitació del Senyor: «Feliços d'ells si ve a mitjanit o a la matinada i els troba vetllant així!» (Lc 12,38). Jesús, feu que estigui tots els dies atent i vigilant, sempre estimant-vos.

Dia litúrgic: Dilluns XXIX durant l'any 19-10-09

Text de l'Evangeli
(Lc 12,13-21):

En aquell temps, un de la gent digué a Jesús: «Mestre, ordena al meu germà que es parteixi amb mi l'herència». Ell li respongué: «Home, ¿qui m'ha manat que fos jutge o mediador entre vosaltres?». Llavors digué a la gent: «Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns».

I els explicà una paràbola: «A un home ric, la terra li va donar molt. Ell pensava: ‘Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?’. I es va dir: ‘Ja ho sé, què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i els meus béns, i em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te’. Però Déu li digué: ‘Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?’. Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu.

La vida d'un home no prové pas dels seus béns

Avui, l'Evangeli, si no ens tapem les orelles i no tanquem els ulls, ens colpirà per la seva claredat: «Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns» (Lc 12,15). D'on prové la vida de l'home?

La de Jesús sabem prou bé d'on procedeix, perquè Ell mateix ens ho ha dit: «Perquè així com el Pare té vida en Ell mateix, també ha concedit al Fill que tingui vida en Ell mateix» (Jn 5,26). Sabem que la vida de Jesús no només prové del Pare, sinó que consisteix en fer la seva voluntat, ja que aquesta és el seu aliment, i la voluntat del Pare equival a dur a terme la seva obra de salvació entre els homes, donant la vida pels seus amics, signe de l'amor més gran. La vida de Jesús és, doncs, una vida totalment rebuda del Pare i totalment lliurada al mateix Pare i, per amor al Pare, als homes. Com podrà ser, per tant, la vida humana suficient en ella mateixa? Com pot negar-se que la nostra vida és un do, que l'hem rebuda i que, només per això, n'hem de donar gràcies? «Ningú no s'ha de creure amo de la pròpia vida» (Sant Jeroni).

En aquesta mateixa lògica, la pregunta que ens falta per fer només pot ser: com pot tenir sentit la nostra vida si es tanca sobre si mateixa, si s'acontenta en dir-se: «Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te» (Lc 12,19)? Si la vida de Jesús és do rebut i do lliurat sempre en l'amor, la nostra vida —que no podem negar que hem rebut— s'ha de convertir, seguint la de Jesús, en donació total a Déu i als germans, perquè «els qui estimen la pròpia vida, la perden» (Jn 12,25).

Santoral 18 d'Octubre: Sant Lluc, evangelista

Text de l'Evangeli
(Mc 10,35-45):

En aquell temps, Jaume i Joan, els fills de Zebedeu, s'acostaren a Jesús i li digueren: «Mestre, voldríem que ens concedissis el que et demanarem». Jesús els preguntà: «Què voleu que faci per vosaltres?». Ells li respongueren: «Concedeix-nos de seure amb tu a la teva glòria l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra». Jesús els contestà: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?». Ells li respongueren: «Sí que podem». Jesús els digué: «Prou que beureu la copa que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat; però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui Déu ho ha preparat».

Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra Jaume i Joan. Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom».

Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor

Avui, una vegada més, Jesús capgira els nostres esquemes. Provocades per Jaume i Joan, ens arriben a nosaltres aquestes paraules plenes d'autenticitat: «El Fill de l'home, (...) no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida» (Mc 10,45).

Prou que ens agrada rebre un bon servei! Pensem sinó com ens plau que els serveis públics siguin eficaços, puntuals, nets; o bé com ens queixem quan, havent pagat per un servei, no rebem les prestacions esperades. Jesucrist ens alliçona amb el seu exemple: Ell no només serveix la Voluntat del Pare, que inclou la nostra redempció, sinó que a més a més paga! I el preu del nostre rescat és la seva Sang, en la qual hem rebut la salvació dels nostres pecats. Gran paradoxa que mai no arribarem a entendre! Ell, el gran Rei, el Fill de David, el qui havia de venir en nom del Senyor, «es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes (…) i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu» (Fl 2,7-8). Com en són d'expressives les representacions del Sant Crist abillat com un Rei clavat en creu! A Catalunya en tenim un bon grapat; són les anomenades “Santes Majestats”. A la manera d'una catequesi, contemplem com servir és regnar, i com l'exercici de qualsevol autoritat ha de ser sempre un servei.

Jesús capgira talment les categories d'aquest món que resitua també el sentit de l'activitat humana. No és millor l'encàrrec que més llueix, sinó el que hom fa més identificat amb Jesucrist-servent, amb més Amor a Déu i als germans. Si creiem de debò que «ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jn 15,13), aleshores també farem l'esforç per oferir amb el nostre treball un servei de qualitat humana i de competència professional, amarat d'un profund sentit cristià de servei. Com deia la Mare Teresa de Calcuta: «El fruit de la fe és l'amor, el fruit de l'amor és el servei, el fruit del servei és la pau».

Dia litúrgic: Dissabte XXVIII de durant l'any 17-10-09

Text de l'Evangeli
(Lc 12,8-12):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us dic: A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també el Fill de l'home el reconeixerà davant els àngels de Déu. Però el qui em negui davant els homes, serà negat davant els àngels de Déu. Tot aquell qui parlarà contra el Fill de l'home serà perdonat, però el qui haurà blasfemat contra l'Esperit Sant no serà perdonat.

»Quan us condueixin a les sinagogues, als magistrats o a les autoritats, no us preocupeu de com us defensareu ni de què direu: l'Esperit Sant us ensenyarà en aquell moment el que haureu de dir».

L'Esperit Sant us ensenyarà en aquell moment el que haureu de dir

Avui ressonen altra vegada les paraules de Jesús invitant-nos a reconèixer-lo davant dels homes: «A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també el Fill de l'home el reconeixerà davant els àngels de Déu» (Lc 12,8). Som en un temps en que a la vida pública hom reivindica la laïcitat, obligant els creients a manifestar la seva fe únicament en l'àmbit privat. Quan un cristià, un prevere, un bisbe, el Papa..., diu alguna cosa públicament, ni que sigui plena de sentit comú, ja molesta, únicament perquè ve del qui ve, com si nosaltres no tinguéssim dret —com tothom!— a dir el que pensem. Per més que els incomodi, no podem deixar d'anunciar l'Evangeli. En tot cas, «l'Esperit Sant us ensenyarà en aquell moment el que haureu de dir» (Lc 12,12). Al respecte, sant Ciril de Jerusalem ho reblava afirmant que «l'Esperit Sant, que habita en els qui estan ben disposats, els inspira com a doctor allò que han de dir».

Els atacs que ens fan tenen una gravetat diferent, perquè no és el mateix dir mal d'un membre de l'Església (a vegades amb raó, per les nostres mancances), que atacar Jesucrist (si el veuen únicament en la seva dimensió humana), o bé injuriar l'Esperit Sant, ja sigui blasfemant, ja sigui negant l'existència i els atributs de Déu.

Pel que fa al perdó de la injúria, fins i tot quan el pecat és lleu, cal una actitud prèvia, que és el penediment. Si no hi ha penediment, el perdó és inviable, el pont està trencat per una banda. Per això, Jesús diu que hi ha pecats que ni Déu no perdonarà, si no hi ha per part del pecador l'actitud humil de reconèixer el seu pecat (cf. Lc 12,10

Dia litúrgic: Divendres XXVIII de durant l'any 16-10.09

Text de l'Evangeli
(Lc 12,1-7):

En aquell temps, la gent s'havia aglomerat a milers, fins al punt que es trepitjaven els uns als altres. Jesús començà a dir primer als seus deixebles: «Guardeu-vos del llevat dels fariseus, que és la hipocresia. No hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. Per això, tot el que heu dit en la fosca, ho sentiran a plena llum, i el que heu parlat a cau d'orella en la cambra més retirada, ho pregonaran des dels terrats. A vosaltres, amics meus, us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més. Jo us faré veure qui heu de témer: temeu aquell qui, després de prendre la vida, té poder de tirar a l'infern. Us ho asseguro: a aquest sí que l'heu de témer. ¿No es venen cinc ocells per pocs diners? Doncs bé, Déu no n'oblida ni un de sol. Més encara, fins i tot els cabells us té comptats. No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells.


Guardeu-vos del llevat dels fariseus, que és la hipocresia

Avui, el Senyor ens invita a reflexionar sobre una mena de llevat dolent que no fermenta el pa, sinó que només l'engrandeix aparentment i el deixa cru i incapaç de nodrir: «Guardeu-vos del llevat dels fariseus» (Lc 12,1). Es diu hipocresia i és només aparença de bé, màscara feta amb draps de tots colors i cridaners, però que amaguen vicis i deformitats morals, infeccions de l'esperit i microbis que embruten el pensament i, en conseqüència, la mateixa existència.

Per això, Jesús adverteix que cal tenir precaució davant d'aquests usurpadors que, en predicar amb els mals exemples i amb la lluentor de les paraules mentideres, miren de sembrar la infecció al seu voltant. Recordo que un periodista —brillant pel seu estil i professor de filosofia— va voler afrontar el tema de la posició de l'Església catòlica davant la qüestió del pretès “matrimoni” entre homosexuals. I amb pas alegre i un rosari de sofismes tan grans com elefants, va intentar contradir les sanes raons que el Magisteri havia exposat en un dels seus recents documents. Heus ací un fariseu dels nostres dies que, després d'haver-se declarat batejat i creient, s'allunya amb desimboltura del pensament de l'Església i de l'esperit del Crist, i encara pretén passar per mestre, acompanyant i guia dels fidels.

Passem ara a un altre tema: el Mestre recomana distingir entre temor i temor: «No tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més» (Lc 12,4), que serien els perseguidors de la idea cristiana, que maten a desenes els fidels en temps de “caça de l'home” o de tant en tant alguns testimonis singulars de Jesucrist.

Por absolutament diversa i motivada és la de poder perdre el cos i l'ànima, i això està a les mans del Jutge diví; no que l'ànima mori (seria una sort per al pecador), sinó que tasti una amargor que pot ser anomenada “mortal” perquè és absoluta i interminable. «Si aquí esculls viure bé, no seràs enviat a les penes eternes. Puix que aquí no pots escollir no morir, mentre vius escull no morir eternament» (Sant Agustí).

Maria, font d'esperança

Perquè les llàgrimes, les incerteses i els sofriments no ens robin la joia de sentir-nos estimats per Déu, Maria, font d'esperança, pregueu per nosaltres. Perquè sapiguem acceptar amb sinceritat de cor els esdeveniments de la vida i confiar de debò en els designis de Déu, Maria, font d'esperança, pregueu per nosaltres. Perquè amb la mirada posada en Déu i el cor obert a la seva Paraula, avancem ferms i serens per la ruta de la fe, Maria, font d'esperança, pregueu per nosaltres. Perquè no desfalleixi el nostre compromís de constructors de la pau, sembradors de fidelitat i portadors d'amor, Maria font d'esperança, pregueu per nosaltres.

Santoral 15 d'Octubre: Santa Teresa de Jesús, verge i doctora de l'Església

Text de l'Evangeli
(Lc 11,47-54):

En aquell temps, el Senyor digué: «Ai de vosaltres, que construïu monuments sepulcrals als profetes que els vostres pares van matar! Així demostreu que esteu d'acord amb el que ells van fer: els vostres pares van matar els profetes, i vosaltres construïu monuments que els recordin! Per això la mateixa saviesa de Déu ha dit: ‘Els enviaré profetes i apòstols, i ells en mataran i perseguiran’. Però Déu demanarà comptes a aquesta generació de la sang de tots els profetes, vessada des de la creació del món, des de la sang d'Abel fins a la de Zacaries, mort entre l'altar i el santuari. Us ho asseguro: Déu en demanarà comptes a aquesta generació. Ai de vosaltres, mestres de la Llei, que reteniu la clau del coneixement de Déu: vosaltres no hi heu entrat i heu tancat la porta als qui volien entrar-hi!».

Quan Jesús va sortir d'allà, els mestres de la Llei i els fariseus començaren a tenir-li una rancúnia terrible i miraven de fer-lo parlar sobre moltes qüestions, parant-li trampes per agafar-lo en alguna resposta comprometedora.

Construïu monuments sepulcrals als profetes que els vostres pares van matar!


Avui, se'ns planteja el sentit, acceptació i tracte dispensat als profetes: «Els enviaré profetes i apòstols, i ells en mataran i perseguiran» (Lc 11,49). Són persones de qualsevol condició social o religiosa, que han rebut el missatge diví i se n'han impregnat; impulsats per l'Esperit, l'expressen amb signes i paraules comprensibles per al seu temps. És un missatge que es transmet mitjançant discursos, generalment poc afalagadors, o accions quasi sempre difícils d'acceptar. Una característica de la profecia és la seva incomoditat. El do resulta molest per a qui el rep, ja que li cou per dins, i és incòmode per al seu entorn, que avui, gràcies a Internet o els satèl·lits, es pot estendre a tot arreu.

Els contemporanis del profeta pretenen condemnar-lo al silenci, el calumnien, el desacrediten, així fins que mor. Arriba llavors el moment d'aixecar-li el sepulcre i d'organitzar-li homenatges, quan ja no molesta. Actualment no manquen profetes que gaudeixen de fama universal. La Mare Teresa, Joan XXIII, Monsenyor Romero... ¿Recordem allò que reclamaven i ens exigien?, ¿duem a la pràctica el que ens van fer veure? A la nostra generació hom li demanarà comptes de la capa d'ozó que ha destruït, de la desertització causada pel nostre malversament de l'aigua, però també de l'ostracisme al qual hem reduït els nostres profetes.

Encara hi ha persones que es reserven el "dret de saber en exclusiva", que -en el millor dels casos- el comparteixen amb els seus, amb aquells que els permeten de continuar pujats en llurs èxits i fama. Persones que barren el pas als qui miren d'entrar en els àmbits del coneixement, no fos cas que arribin a saber tant com ells i els avancin: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei, que reteniu la clau del coneixement de Déu: vosaltres no hi heu entrat i heu tancat la porta als qui volien entrar-hi!» (Lc 11,52).

Ara, com en temps de Jesús, molts analitzen frases i estudien textos per desacreditar els qui incomoden amb llurs paraules: ¿fem també nosaltres igual? «No hi ha res més perillós que jutjar les coses de Déu amb els discursos humans» (Sant Joan Crisòstom).

Dia litúrgic: Dimecres XXVIII de durant l'any 14-10-09

Text de l'Evangeli
(Lc 11,42-46):


En aquell temps, el Senyor digué: «Ai de vosaltres, fariseus, que pagueu el delme de la menta, de la ruda i de qualsevol llegum, però deixeu de banda la justícia i l'amor de Déu! Havíeu de complir això, sense passar per alt allò altre. Ai de vosaltres, fariseus, que us agrada d'ocupar els primers seients a les sinagogues i que la gent us saludi a les places! Ai de vosaltres, que sou com sepulcres que no es veuen, i la gent, sense saber-ho, hi passa pel damunt! Un mestre de la Llei li digué: «Mestre, amb això que dius ens ofens també a nosaltres». Jesús respongué: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit!».

Havíeu de complir això, sense passar per alt allò altre

Avui veiem com el Diví Mestre ens dóna algunes lliçons: entre elles, ens parla dels delmes i també de la coherència que han de tenir els educadors (pares, mestres i tot cristià apòstol). En l'Evangeli segons sant Lluc de la Missa d'avui, l'ensenyança apareix de manera més sintètica, però en els passatges paral·lels de Mateu (23,1ss.) és ben extensa i concreta. Tot el pensament del Senyor conclou en què l'ànima de la nostra activitat han d'ésser la justícia, la caritat, la misericòrdia i la fidelitat (cf. Lc 11,42).

Els delmes en l'Antic Testament i la nostra actual col·laboració amb l'Església, segons les lleis i els costums, van en la mateixa línia. Emperò, donar valor de llei obligatòria a coses petites —com ho feien els Mestres de la Llei— és exagerat i fatigós: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit!» (Lc 11,46).

És veritat que les persones que afinen tenen delicadeses de generositat. Hem tingut vivències recents de persones que de la collita porten per a l'Església —per al culte i per als pobres— el 10% (delme); d'altres que reserven la primera flor (les primícies), el fruit millor del seu hort; o bé venen a oferir el mateix import que han gastat en el viatge d'esbarjo o vacances; altres porten el producte preferit del seu treball, tot plegat per aquest mateix fi. S'hi endevina assimilat l'esperit del Sant Evangeli. L'amor és enginyós; de coses petites en treu alegries i mèrits davant de Déu.

El bon pastor passa al davant del ramat. El pares bons són model: l'exemple arrossega. Els bons educadors s'esforcen a viure les virtuts que ensenyen. Això és la coherència. No solament amb un dit, sinó de ple: Vida de Sagrari, devoció a la Mare de Déu, petits serveis a la llar, escampar bon humor cristià... «Les ànimes grans fan bon cabal de les coses petites» (Sant Josepmaria).

Dia litúrgic: Dimarts XXVIII de durant l'any 13-10-09

Text de l'Evangeli
(Lc 11,37-41):

En aquell temps, quan Jesús hagué acabat de parlar, un fariseu va convidar-lo a menjar a casa seva. Jesús hi anà i es posà a taula. El fariseu es va estranyar quan veié que no s'havia rentat ritualment abans de dinar. El Senyor li digué: «Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria. Insensats! El qui ha fet el defora, ¿no ha fet també el dedins? Doneu com a almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat».

Doneu com almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat

Avui l\'evangelista situa Jesús en un banquet: «Un fariseu va convidar-lo a menjar a casa seva» (Lc 11,37). ¡En bona hora se li va ocórrer! ¡Quina cara deuria fer l\'amfitrió quan el convidat va passar de llarg de la norma ritual de rentar-se (que no era un precepte de la Llei, sinó de la tradició dels antics rabins) a més de censurar-los-hi contundentment a ell i al seu grup social. El fariseu no va encertar el dia, i el comportament de Jesús, com avui diríem, no fou “políticament correcte”.

Els evangelis ens mostren que al Senyor no li importava gaire el “què diran” ni la “correcció política”; per això, encara que a algú li sàpiga greu, aquestes coses no han de ser norma d\'actuació per a qui es consideri cristià. Jesús condemna clarament l\'actuació pròpia de la doble moral, la hipocresia que cerca la conveniència o l\'engany: «Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria» (Lc 11,39). Com sempre, la Paraula de Déu ens interpel?la sobre usos i costums de la nostra vida quotidiana, en la qual acabem convertint en “valors” falòrnies que miren de dissimular els pecats de supèrbia, egoisme i orgull, tot intentant “globalitzar” la moral en la correcció política per tal de no desentonar ni quedar marginats, sense importar el preu ni l\'embrutiment de la nostra ànima, puix, al cap i a la fi, tothom ho fa.

Sant Basili deia que «del que més ha de fugir l\'home prudent és de viure pendent de l\'opinió dels altres». Si som testimonis del Crist, ens cal saber que la veritat sempre ho serà, encara que caigui foc del cel. Aquesta és la nostra missió enmig dels homes amb els quals compartim la vida, procurant de mantenir-nos nets segons el model d\'home que Déu ens ha revelat en el Crist. La netedat d\'esperit va més enllà de les formes socials i, si alguna vegada en dubtem, recordem llavors que els nets de cor veuran Déu. Que cadascú esculli l\'objectiu de la seva mirada per tota l\'eternitat.

Dia litúrgic: Dilluns XXVIII de durant l'any 12 d'Octubre: La Mare de Déu del Pilar

Text de l'Evangeli
(Lc 11,29-32):


En aquell temps, s'anava reunint encara més gent al voltant de Jesús, i Ell començà a dir: «La gent d'aquesta generació és dolenta: demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el de Jonàs. Perquè així com Jonàs va ser un senyal per a la gent de Nínive, també el Fill de l'home ho serà per a aquesta generació. El dia del judici, la reina del país del sud s'alçarà per condemnar els homes d'aquesta generació, perquè ella va venir de l'altre cap de món per escoltar la saviesa de Salomó; i aquí hi ha alguna cosa més que Salomó. El dia del judici, els habitants de Nínive s'aixecaran per condemnar la gent d'aquesta generació, perquè ells es van convertir quan Jonàs els predicà; i aquí hi ha alguna cosa més que Jonàs».

La gent d'aquesta generació és dolenta: demana un senyal


Avui, la dolça veu —però severa— del Crist posa en alerta als qui estan convençuts de tenir ja el “bitllet” per al Paradís, solament perquè diuen: «Jesús, que n'ets de formós!». Crist ha pagat el preu de la nostra salvació sense excloure ningú, però cal observar unes condicions bàsiques. I, entre altres, no pretendre que el Crist ho faci tot i nosaltres res. Això seria no solament niciesa, sinó malvada supèrbia. Per això, el Senyor no dubta en usar la paraula “dolenta”: «La gent d'aquesta generació és dolenta: demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el de Jonàs» (Lc 11,29). Li dóna el nom de “dolenta” perquè posa la condició de veure abans miracles espectaculars per tal de donar després la seva eventual i condescendent adhesió.

Ni davant dels seus paisans de Natzaret accedí, perquè —exigents!— pretenien que Jesús signés la seva missió de profeta i Messies mitjançant meravellosos prodigis, que ells voldrien assaborir com espectadors acomodats en la butaca d'un cinema. Però això no pot ser: el Senyor ofereix la salvació, però solament a qui se subjecti a Ell per mitjà d'una obediència que neix de la fe, que espera i calla. Déu pretén aquesta fe antecedent (que en el nostre interior Ell mateix ha posat com una llavor de gràcia).

Un testimoni en contra dels creients que mantenen una caricatura de la fe serà la reina del Migdia, que es desplaçà des dels confins de la terra per a escoltar la saviesa de Salomó, i resulta que «aquí hi ha alguna cosa més que Salomó» (Lc 11,31). Diu un proverbi que «no hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar». Crist, condemnat a mort, ressuscitarà als tres dies: a qui el reconegui, li proposa la salvació, mentre que per als altres —tornant com a Jutge— ja no hi haurà res a fer, sinó escoltar la condemnació per obstinada incredulitat. Acceptem-lo amb fe i amor avançats. El reconeixerem i ens reconeixerà com a seus. Deia el Servent de Déu Don Alberione: «Déu no gasta la llum: encén les llànties en la mesura en què facin falta, però sempre en el temps oportú».

Dia litúrgic: Diumenge XXVIII (B) de durant l'any 11-10-09

Text de l'Evangeli
(Mc 10,17-30):


Un dia que Jesús sortia de camí, un home s'acostà corrent, s'agenollà davant de Jesús i li preguntà: «Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?». Jesús li digué: «Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu. Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare». Ell li va dir: «Mestre, tot això ho he complert des de jove». Jesús se'l mirà i el va estimar. Li digué: «Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me».

En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns. Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles: «Que n'és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!». Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt sorpresos. Però Jesús els tornà a dir: «Fills meus, que n'és, de difícil, entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu. Ells quedaren encara més desconcertats, i es deien els uns als altres: «Si és així, qui pot salvar-se?». Jesús se'ls mirà i digué: «Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot». Llavors Pere li va dir: «Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit». Jesús digué: «Us ho asseguro: tothom qui per mi i per l'evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna».


Se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns

Avui veiem com Jesús —que ens estima— vol que tots entrem al Regne del cel. Per això aquest advertiment tan fort als “rics”. També ells són cridats a entrar-hi. Però sí que tenen una situació més difícil per a obrir-se a Déu. Les riqueses els poden fer creure que ho tenen tot; tenen la temptació de posar la pròpia seguretat i confiança en les seves possibilitats i riqueses, sense adonar-se'n que la confiança i seguretat cal posar-les en Déu. Però no sols de paraula: què fàcil és dir «Sagrat Cor de Jesús, en vos confio», però què difícil es fa dir-ho amb la vida. Si som rics, quan diguem de cor aquesta jaculatòria, mirarem de fer de les nostres riqueses un bé per als altres, ens sentirem administradors d'uns béns que Déu ens ha donat.

Acostumo a anar a Veneçuela a una missió, i allà realment —en llur pobresa, en no tenir gaires seguretats humanes— les persones se n'adonen que la vida està penjada d'un fil, que la seva existència és fràgil. Aquesta situació els facilita veure que és Déu qui els dóna consistència, que llurs vides són en les mans de Déu. En canvi, aquí —en el nostre món consumista— tenim tantes coses que podem caure en la temptació de creure que ens donen seguretat, que ens sosté una gran corda. Però, en realitat —igual que els “pobres”—, estem penjant d'un fil. Deia la Mare Teresa: «Déu no pot omplir on ja està tot ple d'altres coses». Tenim el perill de tenir a Déu com un element més en la nostra vida, un llibre més en la biblioteca; important, sí, però un llibre més. I, per tant, no considerar-lo en veritat com el nostre Salvador.

Però tant els rics com els pobres, ningú es pot salvar per si mateix: «Qui pot salvar-se?» (Mc 10,26), exclamaran els deixebles. «Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot» (Mc 10,27), respondrà Jesús. Confiem-nos tots i del tot a Jesús, i que aquesta confiança es manifesti en les nostres vides.

Magníficat i anti-Magníficat

1. L'home digué:
- Feliç aquell que confia només en les seves forces, que no és agraït amb ningú i que només pensa per ell mateix. D'aquests m'hi ha molts a la terra.!

I Maria digué:

- La meva ànima magnifica el Senyor,
el meu esperit celebra Déu que em salva,
perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.

2. L'home digué:

- Feliç aquell que lluita per pujar més amunt, encara que sigui trepitjant els altres. La seva recompensa ja està assegurada.
D'aquests n'hi ha molts a la terra!

I Maria digué:

- Des d'ara totes les generacions
em diran benaurada,
perquè el totpoderós obra en mi meravelles.

3. I l'home digué:

- Feliç aquell que gaudeix tot el que pot i no pensa mai en els altres, perquè no li falta cap Déu per edificar la terra.
D'aquests el món n'és ple!

I Maria digué!

- El seu nom és sant,
i l'amor que té als qui creuen en ell
s'estén de generació en generació!

4. I l'home digué:

- Feliç aquell que acumula poder i riqueses, aquell que trionfa i té èxit enfonsant els altres, que es deixa portar pel plaer i la comoditat fàcils, sense tenir en compte ningú. D'aquests el món n'és ple!

I Maria digué:

- Les obres del seu braç són potents:
dispersa els homes de cor altiu,
derroca els poderosos del soli
i exalça els humils.
Omple de béns els pobres,
i els rics se'n tornen sense res.

5. I l'home digué:
- Feliç aquell que pensa malament perquè encertarà. Feliç aquell que no es capfica pels qui pateixen necessitat i per la gent gran. D'aquests, n'està farcida la terra!

I Maria digué:
- Ha protegit el seu servent,
com ho havia promés als nostres pares;
s'ha recordat del seu amor a Abraham
i a la seva descendència per sempre.

Autor/a: Miquel Xancó
Procedència: "Catequesi"

Dia litúrgic: Dissabte XXVII de durant l'any 10-10-09

Text de l'Evangeli
(Lc 11,27-28):

En aquell temps, mentre Jesús parlava, una dona alçà la veu entre la gent i li digué: «Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar!». Però Ell va respondre: «Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!».

Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar

Avui escoltem la millor de les lloances que Jesús podia fer de la seva pròpia Mare: «Sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!» (Lc 11,28). Amb aquesta resposta, Jesucrist no rebutja l'apassionada alabança que aquella dona senzilla dedicava a la seva Mare, sinó que ho accepta i va més enllà, bo i explicant que Maria Santíssima és benaurada —sobretot!— pel fet d'haver estat bona i fidel en l'acompliment de la Paraula de Déu.

De vegades em pregunten si els cristians creiem en la predestinació, com hi creuen altres religions. No!: els cristians creiem que Déu ens té reservat un destí de felicitat. Déu vol que siguem feliços, sortosos, benaurats. Fixem-nos que aquesta paraula es va repetint en els ensenyaments de Jesús: «Feliços, feliços, feliços...». «Feliços els pobres, els compassius, els qui tenen fam i set de ser justos, els qui creuran sense haver vist» (cf. Mt 5,3-12; Jn 20,29). Déu vol la nostra felicitat, una felicitat que comença ja en aquest món, encara que els camins per arribar-hi no siguin ni la riquesa, ni el poder, ni l'èxit fàcil, ni la fama, sinó l'amor pobre i humil de qui tot ho espera. La joia de creure! Aquella de la qual parlava el convers Jacques Maritain.

Es tracta d'una felicitat que és més gran encara que la joia de viure, perquè creiem en una vida sense fi, eterna. Maria, la Mare de Jesús, no és solament sortosa per haver-lo portat al món, per haver-lo alletat i criat —com intuïa aquella espontània dona del poble— sinó, sobretot, per haver estat oient de la Paraula i per haver-la posada en pràctica: per haver estimat i per haver-se deixat estimar pel seu Fill Jesús. Com escrivia el poeta: «Poder dir “mare” i sentir-se dir “fill meu” / és la sort que ens envejava Déu». Que Maria, Mare del Bell Amor, pregui per nosaltres.

Dia litúrgic: Divendres XXVII de durant l'any 9-10-09

Text de l'Evangeli
(Lc 11,15-26):


En aquell temps, després que Jesús hagué tret un dimoni, alguns digueren: «Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis». D'altres, per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel.

Però Ell, que coneixia els seus pensaments, els digué: «Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna, i les famílies s'ataquen les unes a les altres. Si Satanàs està dividit i lluita contra si mateix, com podrà durar el seu reialme? Vosaltres dieu que trec els dimonis pel poder de Beelzebul. Però, si jo trec els dimonis pel poder de Beelzebul, amb quin poder els treuen els vostres seguidors? Per això, ells mateixos seran els vostres jutges. Ara bé, si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu.

»Quan un que és fort i va ben armat guarda casa seva, els seus béns estan segurs. Però si l'ataca i el venç un altre de més fort, li pren les armes que li donaven confiança i reparteix el seu botí. Qui no està amb mi, està contra mi. Qui amb mi no recull, escampa. L'esperit maligne, quan surt d'un home, vaga pels llocs erms buscant repòs. I com que no en troba, es diu: ‘Me'n tornaré a casa meva, d'on he sortit’. Hi arriba i la troba escombrada i endreçada. Llavors se'n va a buscar altres set esperits pitjors que ell, entren en aquell home i s'hi queden. Al final, l'estat d'aquell home és pitjor que abans».


Alguns digueren: ‘Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis

Avui contemplem astorats com Jesús es ridículament “acusat” d'expulsar dimonis «pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis» (Lc 11,15). És difícil imaginar un bé més gran —foragitar, allunyar de les ànimes el diable, l'instigador al mal— i, alhora, escoltar l'acusació més greu —fer-ho, precisament, pel poder del propi diable—. És realment una acusació gratuïta, que palesa molta ceguesa i enveja per part dels acusadors del Senyor. També avui dia, sense adonar-nos-en, eliminem d'arrel el dret que tenen els altres a discrepar, ser diferents i tenir les seves pròpies posicions contràries i, àdhuc, oposades a les nostres.

Qui ho viu tancat en un dogmatisme polític, cultural o ideològic, fàcilment menysprea el discrepant, desqualificant tot el seu projecte i negant-li competència i, fins i tot, honestedat. Llavors, l'adversari polític o ideològic es converteix en enemic personal. La confrontació degenera en insult i agressivitat. El clima d'intolerància i mútua exclusió violenta pot aleshores conduir-nos a la temptació d'eliminar d'alguna manera a qui se'ns presenta com enemic.

En aquest clima és fàcil justificar qualsevol atemptat contra les persones, àdhuc, els assassinats, si el mort no és dels nostres. Quantes persones sofreixen avui amb aquest ambient d'intolerància i refús mutu que sovint es respira en les institucions públiques, en llocs de treball, en assemblees i confrontacions polítiques!

Entre tots hem de crear unes condicions i un clima de tolerància, respecte mutu i confrontació lleial en què sigui possible anar trobant camins de diàleg. I els cristians, lluny d'endurir i sacralitzar falsament les nostres posicions manipulant Déu i identificant-lo amb les nostres pròpies positures, hem de seguir aquest Jesús que —quan els seus deixebles pretenien que impedís que altres expulsessin dimonis en nom d'Ell— els corregí tot dient-los: «No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres» (Lc 9,50). Ja que «tot el cor innombrable dels pastors es redueix al cos d'un sol Pastor» (Sant Agustí).