Text de l'Evangeli
(Lc 11,29-32):
En aquell temps, s'anava reunint encara més gent, i Jesús començà a dir: «La gent d'aquesta generació és dolenta: demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el de Jonàs. Perquè així com Jonàs va ser un senyal per a la gent de Nínive, també el Fill de l'home ho serà per a aquesta generació. El dia del judici, la reina del país del sud s'alçarà per condemnar els homes d'aquesta generació, perquè ella va venir de l'altre cap de món per escoltar la saviesa de Salomó; i aquí hi ha alguna cosa més que Salomó. El dia del judici, els habitants de Nínive s'aixecaran per condemnar la gent d'aquesta generació, perquè ells es van convertir quan Jonàs els predicà; i aquí hi ha alguna cosa més que Jonàs».
Comentari:
«Així com Jonàs va ser un senyal per a la gent de Nínive, també el Fill de l'home ho serà per a aquesta generació»
Avui, Jesús ens diu que el senyal que donarà a la “generació perversa” serà Ell mateix, com el “senyal de Jonàs” (cf. Lc 11,30). De la mateixa manera que Jonàs permeté que el llencessin per la borda per calmar la tempesta que amenaçava enfonsar-los —i, així, salvar la vida de la tripulació—, igualment Jesús permeté que el llencessin per la borda per tal de calmar les tempestes del pecat que posen en perill les nostres vides. I, semblantment com Jonàs passà tres dies en el ventre de la balena abans que el vomités a terra sa i estalvi, així Jesús hauria de passar tres dies en el si de la terra abans no abandonés la tomba (cf. Mt 12,40).
El senyal que Jesús donarà als “malvats” de cada generació és la seva mort i resurrecció. La seva mort, acceptada lliurement, és el senyal de l'increïble amor de Déu per nosaltres: Jesús donà la seva vida per a salvar la nostra. I la resurrecció d'entre els morts és el senyal del seu poder diví. Es tracta del senyal més poderós i commovedor que hom mai hagi donat.
A més, però, Jesús és també el senyal de Jonàs en un altre sentit. Jonàs fou una icona i un mitjà de conversió. Quan en la seva predicació «D'aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda!» (Jon 3,4) adverteix els ninivites pagans, es converteixen, ja que tots ells —des del rei fins els nens i els animals— es cobriren amb sac i cendres. Durant aquests quaranta dies de la Quaresma, tenim algú “molt més gran que Jonàs” (cf. Lc 11,32) predicant-nos la conversió: Jesús mateix. Per tant, la nostra conversió hauria de ser igualment plena.
«Ja que Jonàs era un servent», escriu sant Joan Crisòstom en la persona de Jesucrist, «però jo sóc el Mestre; i ell fou llençat per la balena, però jo vaig ressuscitar d'entre els morts; i ell proclamava la destrucció, però jo he vingut a predicar la Bona Nova i el Regne».
La setmana passada, el Dimecres de Cendra, ens cobrirem amb cendra, i cadascú escoltà les paraules de la primera homilia de Jesucrist, «Penedeix-te i creu en l'Evangeli» (cf. Mc 1,15). La pregunta que hem de fer-nos és: —Hem respost ja amb una profunda conversió com la dels ninivites i hem abraçat aquell Evangeli?
Dia litúrgic: Dimarts I de Quaresma 28-9-2012
Text de l'Evangeli
(Mt 6,7-15):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu.
»Vosaltres, pregueu així: ‘Pare nostre del cel, santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel. Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia; perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen; no permetis que caiguem en la temptació, i allibera'ns del mal’. Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres».
Comentari:
«Quan pregueu, no parleu per parlar; bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat»
Avui, Jesús —que és el Fill de Déu— m'ensenya a mi a comportar-me com un fill de Déu. Un primer aspecte és la confiança quan parlo amb Ell. Però el Senyor ens adverteix: «No parleu per parlar» (Mt 6,7). I és que els fills, quan parlen amb el seus pares, no ho fan amb raonaments complicats, ni dient moltes paraules, sinó que amb senzillesa demanen tot allò que necessiten. Sempre tinc la confiança de ser escoltat perquè Déu —que és Pare— m'estima i m'escolta. De fet, pregar no es informar a Déu, sinó demanar-li tot el que necessito, ja que «bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu» (Mt 6,8). No seré bon cristià si no faig oració, com no pot ser bon fill qui no parla habitualment amb el seus pares.
El Parenostre és l'oració que Jesús mateix ens ha ensenyat, i és un resum de la vida cristiana. Cada vegada que reso al Pare nostre em deixo portar de la seva mà i li demano allò que necessito cada dia per a esdevenir millor fill de Déu. Necessito no només el pa material, sinó —sobretot— el Pa del Cel: «Demanem que mai no ens falti el Pa de l'Eucaristia». També aprendre a perdonar i ser perdonats: «Per a poder rebre el perdó que Déu ens ofereix, adrecem-nos al Pare que ens estima», diuen les fórmules introductòries al Parenostre de la Missa.
Durant la Quaresma, l'Església em demana d'aprofundir en la pregària. «La pregària, el col·loqui amb Déu, és el bé més alt, perquè constitueix (...) una unió amb Ell» (Sant Joan Crisòstom). Senyor, necessito aprendre a pregar i treure'n conseqüències concretes per a la meva vida. Sobretot per a viure la virtut de la caritat: l'oració em dóna forces per viure-la cada dia millor. Per això, demano diàriament que m'ajudi a disculpar tant les petites molèsties dels altres, com perdonar les paraules i actituds ofensives i, sobretot, a no tenir rancúnies, i així podré dir-li sincerament que perdono de tot cor els meus deutors. Ho podré aconseguir perquè m'ajudarà en tot moment la Mare de Déu.
(Mt 6,7-15):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu.
»Vosaltres, pregueu així: ‘Pare nostre del cel, santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel. Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia; perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen; no permetis que caiguem en la temptació, i allibera'ns del mal’. Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres».
Comentari:
«Quan pregueu, no parleu per parlar; bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat»
Avui, Jesús —que és el Fill de Déu— m'ensenya a mi a comportar-me com un fill de Déu. Un primer aspecte és la confiança quan parlo amb Ell. Però el Senyor ens adverteix: «No parleu per parlar» (Mt 6,7). I és que els fills, quan parlen amb el seus pares, no ho fan amb raonaments complicats, ni dient moltes paraules, sinó que amb senzillesa demanen tot allò que necessiten. Sempre tinc la confiança de ser escoltat perquè Déu —que és Pare— m'estima i m'escolta. De fet, pregar no es informar a Déu, sinó demanar-li tot el que necessito, ja que «bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu» (Mt 6,8). No seré bon cristià si no faig oració, com no pot ser bon fill qui no parla habitualment amb el seus pares.
El Parenostre és l'oració que Jesús mateix ens ha ensenyat, i és un resum de la vida cristiana. Cada vegada que reso al Pare nostre em deixo portar de la seva mà i li demano allò que necessito cada dia per a esdevenir millor fill de Déu. Necessito no només el pa material, sinó —sobretot— el Pa del Cel: «Demanem que mai no ens falti el Pa de l'Eucaristia». També aprendre a perdonar i ser perdonats: «Per a poder rebre el perdó que Déu ens ofereix, adrecem-nos al Pare que ens estima», diuen les fórmules introductòries al Parenostre de la Missa.
Durant la Quaresma, l'Església em demana d'aprofundir en la pregària. «La pregària, el col·loqui amb Déu, és el bé més alt, perquè constitueix (...) una unió amb Ell» (Sant Joan Crisòstom). Senyor, necessito aprendre a pregar i treure'n conseqüències concretes per a la meva vida. Sobretot per a viure la virtut de la caritat: l'oració em dóna forces per viure-la cada dia millor. Per això, demano diàriament que m'ajudi a disculpar tant les petites molèsties dels altres, com perdonar les paraules i actituds ofensives i, sobretot, a no tenir rancúnies, i així podré dir-li sincerament que perdono de tot cor els meus deutors. Ho podré aconseguir perquè m'ajudarà en tot moment la Mare de Déu.
Dia litúrgic: Dilluns Ide Quaresma 27-2-2012
Text de l'Evangeli
(Mt 25,31-46):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i Ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: ‘Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm’. Llavors els justos li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?’. El rei els respondrà: ‘Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu’.
»Després dirà als de la seva esquerra: ‘Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar’. Llavors ells li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?’. Ell els contestarà: ‘Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi’. I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna».
Comentari:
«Tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi»
Avui se'ns recorda el judici final, «quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels» (Mt 25,31), i ens remarca que donar de menjar, beure, vestir, visitar... resulten obres d'amor per a un cristià, quan en fer-les se sap veure en elles el mateix Crist.
Diu sant Joan de la Creu: «A la tarda t'examinaran en l'amor. Aprèn a estimar Déu com Ell vol ser estimat i deixa la teva pròpia condició». No fer una cosa que cal fer, en servei dels altres fills de Déu i germans nostres, suposa deixar Crist sense aquests detalls d'amor degut: pecats d'omissió.
El Concili Vaticà II, en la Gaudium et spes, en explicar les exigències de la caritat cristiana, que dóna sentit a l'anomenada assistència social, diu: «En la nostra època, especialment urgeix l'obligació de fer-nos proïsme de qualsevol home que sigui i de servir-los amb afectivitat, ja es tracti d'un ancià abandonat de tots, o d'un nen nascut d'il·legítima unió que es veu exposat a pagar sense raó el pecat que ell no ha comès, o del famolenc que apel·la a la nostra consciència portant-nos a la memòria les paraules del Senyor: ‘Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi’ (Mt 25,40)».
Recordem que Crist viu en els cristians... i ens diu: «Jo estaré amb vosaltres dia rere dia fins a la consumació del segles» (Mt 28,20).
El Concili Lateranense IV defineix el judici final com a veritat de fe: «Jesucrist ha de venir a la fi del món, per a judicar els vius i els morts, i per a donar a cada un segons les seves obres tant als reprovats com als elegits (...) per a rebre segons les seves obres, bones o dolentes: aquells amb el diable, càstig etern, i aquests, amb Crist glòria eterna».
Demanen a Maria que ens ajudi en les accions de servei al seu Fill en els germans.
(Mt 25,31-46):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i Ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: ‘Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm’. Llavors els justos li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?’. El rei els respondrà: ‘Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu’.
»Després dirà als de la seva esquerra: ‘Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar’. Llavors ells li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?’. Ell els contestarà: ‘Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi’. I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna».
Comentari:
«Tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi»
Avui se'ns recorda el judici final, «quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels» (Mt 25,31), i ens remarca que donar de menjar, beure, vestir, visitar... resulten obres d'amor per a un cristià, quan en fer-les se sap veure en elles el mateix Crist.
Diu sant Joan de la Creu: «A la tarda t'examinaran en l'amor. Aprèn a estimar Déu com Ell vol ser estimat i deixa la teva pròpia condició». No fer una cosa que cal fer, en servei dels altres fills de Déu i germans nostres, suposa deixar Crist sense aquests detalls d'amor degut: pecats d'omissió.
El Concili Vaticà II, en la Gaudium et spes, en explicar les exigències de la caritat cristiana, que dóna sentit a l'anomenada assistència social, diu: «En la nostra època, especialment urgeix l'obligació de fer-nos proïsme de qualsevol home que sigui i de servir-los amb afectivitat, ja es tracti d'un ancià abandonat de tots, o d'un nen nascut d'il·legítima unió que es veu exposat a pagar sense raó el pecat que ell no ha comès, o del famolenc que apel·la a la nostra consciència portant-nos a la memòria les paraules del Senyor: ‘Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi’ (Mt 25,40)».
Recordem que Crist viu en els cristians... i ens diu: «Jo estaré amb vosaltres dia rere dia fins a la consumació del segles» (Mt 28,20).
El Concili Lateranense IV defineix el judici final com a veritat de fe: «Jesucrist ha de venir a la fi del món, per a judicar els vius i els morts, i per a donar a cada un segons les seves obres tant als reprovats com als elegits (...) per a rebre segons les seves obres, bones o dolentes: aquells amb el diable, càstig etern, i aquests, amb Crist glòria eterna».
Demanen a Maria que ens ajudi en les accions de servei al seu Fill en els germans.
Dia litúrgic: Diumenge I (B) de Quaresma 26-2-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 1,12-15):
En aquell temps, l'Esperit empenyé Jesús cap al desert. Hi va passar quaranta dies, temptat per Satanàs; s'estava entre els animals feréstecs, i els àngels el servien. Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. Deia: «S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova».
Comentari:
«L'Esperit empenyé Jesús cap al desert. Hi va passar quaranta dies, temptat per Satanàs»
Avui, l'Església celebra la litúrgia del Primer Diumenge de Quaresma. L'Evangeli presenta Jesús preparant-se per a la vida pública. Va al desert on passa quaranta dies fent oració i penitència. Allà és temptat per Satanàs.
Nosaltres hem de preparar-nos per a la Pasqua. Satanàs és el nostre gran enemic. Hi ha persones que no hi creuen, diuen que és un producte de la nostra fantasia, o que és el mal en abstracte, diluït en les persones i en el món. No!
La Sagrada Escriptura en parla moltes vegades com d'un ésser espiritual i concret. És un àngel caigut. Jesús el defineix dient: «És el mentider i el pare de la mentida» (Jn 8,44). Sant Pere el compara amb un lleó rugint: «El vostre adversari, el diable, com un lleó que rugeix, ronda cercant qui engolir; resistiu-li, ferms en la fe» (1Pe 5,8). I Pau VI ensenya: «El Dimoni és l'enemic número u, és el temptador per excel·lència. Sabem que aquest ésser obscur i pertorbador existeix realment i que continua actuant».
Com? Mentint, enganyant. On hi ha mentida o engany, hi ha acció diabòlica. «La més gran victòria del Dimoni és fer creure que no existeix» (Beaudelaire). I, com menteix? Ens presenta accions perverses com si fossin bones; ens estimula a fer obres dolentes; i, en tercer lloc, ens suggereix raons per justificar els pecats. Després d'enganyar-nos, ens omple de neguit i de tristesa. ¿No en tens experiència?
¿La nostra actitud davant la temptació? Abans: vigilar, pregar i evitar les ocasions. Durant: resistència directa o indirecta. Després: si has vençut, donar gràcies a Déu. Una temptació vençuda és una victòria, és progrés en la santedat. Si no has vençut, demanar perdó i prendre experiència ¿Quina ha estat la teva actitud fins ara?
La Verge Maria va aixafar el cap de la serpent infernal. Que Ella ens doni fortalesa per a superar les temptacions de cada dia.
(Mc 1,12-15):
En aquell temps, l'Esperit empenyé Jesús cap al desert. Hi va passar quaranta dies, temptat per Satanàs; s'estava entre els animals feréstecs, i els àngels el servien. Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. Deia: «S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova».
Comentari:
«L'Esperit empenyé Jesús cap al desert. Hi va passar quaranta dies, temptat per Satanàs»
Avui, l'Església celebra la litúrgia del Primer Diumenge de Quaresma. L'Evangeli presenta Jesús preparant-se per a la vida pública. Va al desert on passa quaranta dies fent oració i penitència. Allà és temptat per Satanàs.
Nosaltres hem de preparar-nos per a la Pasqua. Satanàs és el nostre gran enemic. Hi ha persones que no hi creuen, diuen que és un producte de la nostra fantasia, o que és el mal en abstracte, diluït en les persones i en el món. No!
La Sagrada Escriptura en parla moltes vegades com d'un ésser espiritual i concret. És un àngel caigut. Jesús el defineix dient: «És el mentider i el pare de la mentida» (Jn 8,44). Sant Pere el compara amb un lleó rugint: «El vostre adversari, el diable, com un lleó que rugeix, ronda cercant qui engolir; resistiu-li, ferms en la fe» (1Pe 5,8). I Pau VI ensenya: «El Dimoni és l'enemic número u, és el temptador per excel·lència. Sabem que aquest ésser obscur i pertorbador existeix realment i que continua actuant».
Com? Mentint, enganyant. On hi ha mentida o engany, hi ha acció diabòlica. «La més gran victòria del Dimoni és fer creure que no existeix» (Beaudelaire). I, com menteix? Ens presenta accions perverses com si fossin bones; ens estimula a fer obres dolentes; i, en tercer lloc, ens suggereix raons per justificar els pecats. Després d'enganyar-nos, ens omple de neguit i de tristesa. ¿No en tens experiència?
¿La nostra actitud davant la temptació? Abans: vigilar, pregar i evitar les ocasions. Durant: resistència directa o indirecta. Després: si has vençut, donar gràcies a Déu. Una temptació vençuda és una victòria, és progrés en la santedat. Si no has vençut, demanar perdó i prendre experiència ¿Quina ha estat la teva actitud fins ara?
La Verge Maria va aixafar el cap de la serpent infernal. Que Ella ens doni fortalesa per a superar les temptacions de cada dia.
Dia litúrgic: Dissabte després de Cendra 25-2-2012
Text de l'Evangeli
(Lc 5,27-32):
En aquell temps, Jesús va sortir i veié un publicà que es deia Leví, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué: «Segueix-me». Ell ho deixà tot, s'aixecà i es posà a seguir-lo. Després Leví va preparar un gran banquet en honor de Jesús a casa seva, i molts publicans i altra gent eren a taula amb ells. Els fariseus i els seus mestres de la Llei ho retreien als deixebles de Jesús i els deien: «Per què mengeu i beveu amb els publicans i els pecadors?». Jesús els respongué: «El metge, no el necessiten els qui estan sans, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors».
Comentari:
«No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors»
Avui veiem com avança la Quaresma i la intensitat de la conversió a la que el Senyor ens crida. La figura de l'apòstol i evangelista Mateu és molt representativa dels qui podem arribar a pensar que, per causa del nostre historial, o pels pecats personals o situacions complicades, és difícil que el Senyor es fixi en nosaltres per a col·laborar amb Ell.
Doncs bé, Jesucrist, per a treure'ns tot dubte ens posa com a primer evangelista el cobrador d'impostos Leví, a qui li diu sense més: «Segueix-me» (Lc 5,27). Amb ell fa exactament el contrari del que una mentalitat “benpensant” i “assenyada” podria considerar. Si avui volem aparentar ser “políticament correctes”, Leví —en canvi— venia d'un món on gaudia del rebuig de tots el seus compatriotes, ja que se'l considerava, només pel fet de ser publicà, col·laboracionista dels romans i, possiblement, defraudador per les “comissions”, el qui escanyava els pobres per a cobrar-los els impostos, en fi, un pecador públic.
Als qui es consideraven perfectes, no els podia passar pel cap que Jesús no només no els cridés a seguir-lo, sinó ni tan sols a seure a la mateixa taula.
Però amb aquesta actitud d'escollir-lo, Nostre Senyor Jesucrist ens diu que més aviat és d'aquest tipus de gent de qui li agrada servir-se per expandir el seu Regne; ha escollit els malalts, els pecadors, els qui no es creuen justos: «Per a confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món» (1Co 1,27). Són aquests els qui necessiten el metge, i sobretot, entendran que els altres també el necessitin.
Hem de fugir, doncs, de pensar que Déu vol expedients nets i immaculats per a servir-lo. Aquest expedient només el va preparar per la Nostra Mare. Però per a nosaltres, subjectes de la salvació de Déu i protagonistes de la Quaresma, Déu vol un cor contrit i humiliat. Precisament, «Déu t'ha fet dèbil per a donar-te el seu propi poder» (Sant Agustí). Aquest és el tipus de gent que, com diu el salmista, Déu no menysprea.
(Lc 5,27-32):
En aquell temps, Jesús va sortir i veié un publicà que es deia Leví, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué: «Segueix-me». Ell ho deixà tot, s'aixecà i es posà a seguir-lo. Després Leví va preparar un gran banquet en honor de Jesús a casa seva, i molts publicans i altra gent eren a taula amb ells. Els fariseus i els seus mestres de la Llei ho retreien als deixebles de Jesús i els deien: «Per què mengeu i beveu amb els publicans i els pecadors?». Jesús els respongué: «El metge, no el necessiten els qui estan sans, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors».
Comentari:
«No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors»
Avui veiem com avança la Quaresma i la intensitat de la conversió a la que el Senyor ens crida. La figura de l'apòstol i evangelista Mateu és molt representativa dels qui podem arribar a pensar que, per causa del nostre historial, o pels pecats personals o situacions complicades, és difícil que el Senyor es fixi en nosaltres per a col·laborar amb Ell.
Doncs bé, Jesucrist, per a treure'ns tot dubte ens posa com a primer evangelista el cobrador d'impostos Leví, a qui li diu sense més: «Segueix-me» (Lc 5,27). Amb ell fa exactament el contrari del que una mentalitat “benpensant” i “assenyada” podria considerar. Si avui volem aparentar ser “políticament correctes”, Leví —en canvi— venia d'un món on gaudia del rebuig de tots el seus compatriotes, ja que se'l considerava, només pel fet de ser publicà, col·laboracionista dels romans i, possiblement, defraudador per les “comissions”, el qui escanyava els pobres per a cobrar-los els impostos, en fi, un pecador públic.
Als qui es consideraven perfectes, no els podia passar pel cap que Jesús no només no els cridés a seguir-lo, sinó ni tan sols a seure a la mateixa taula.
Però amb aquesta actitud d'escollir-lo, Nostre Senyor Jesucrist ens diu que més aviat és d'aquest tipus de gent de qui li agrada servir-se per expandir el seu Regne; ha escollit els malalts, els pecadors, els qui no es creuen justos: «Per a confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món» (1Co 1,27). Són aquests els qui necessiten el metge, i sobretot, entendran que els altres també el necessitin.
Hem de fugir, doncs, de pensar que Déu vol expedients nets i immaculats per a servir-lo. Aquest expedient només el va preparar per la Nostra Mare. Però per a nosaltres, subjectes de la salvació de Déu i protagonistes de la Quaresma, Déu vol un cor contrit i humiliat. Precisament, «Déu t'ha fet dèbil per a donar-te el seu propi poder» (Sant Agustí). Aquest és el tipus de gent que, com diu el salmista, Déu no menysprea.
Dia litúrgic: Divendres després de Cendra 24-2-2012
Text de l'Evangeli
(Mt 9,14-15):
En aquell temps, els deixebles de Joan van anar a trobar Jesús i li preguntaren: «Per què nosaltres i els fariseus fem molts dejunis, i els teus deixebles no dejunen?». Jesús els respongué: «¿Poden estar tristos els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells? Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran».
Comentari:
«Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran»
Avui, primer divendres de la Quaresma, havent viscut el dejuni i l'abstinència del Dimecres de Cendra, procurem oferir el dejuni i el rés del Sant Rosari per la pau, que tant urgeix en el nostre món. Nosaltres estem disposats a tenir cura d'aquest exercici quaresmal que l'Església, Mare i Mestra, ens demana que observem, i a recordar que el mateix Senyor va dir: «Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran» (Mt 9,15). Tenim el desig de viure'l no sols com el compliment d'un precepte al qual estem obligats, sinó —sobretot— procurant d'arribar a trobar l'esperit que ens porta a viure aquesta pràctica quaresmal i que ens ajudarà en el nostre progrés espiritual.
Cercant aquest sentit pregon, ens podem preguntar: quin és el veritable dejuni? Ja el profeta Isaïes, en la primera lectura d'avui, ens comenta quin és el dejuni que Déu aprecia: «Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo; no els defugis, que són germans teus. Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l'instant les teves ferides; tindràs per avantguarda la teva bondat, i per reraguarda, la glòria del Senyor» (Is 58,7-8). A Déu li agrada i espera de nosaltres tot allò que ens porta a l'amor autèntic als nostres germans.
Cada any, el Sant Pare Joan Pau II ens adreçava un missatge de Quaresma. En un d'aquests missatges, sota el lema «Fa més feliç donar que rebre» (Ac 20,35), les seves paraules ens ajudaren a descobrir aquesta mateixa dimensió caritativa del dejuni, que ens disposa des del fons del nostre cor a preparar-nos per la Pasqua amb un esforç per identificar-nos, cada cop més, amb l'amor de Crist que l'ha portat fins a donar la vida a la Creu. En definitiva, «el que tot cristià ha de fer en qualsevol temps, ara cal executar-ho amb més sol·licitud i amb més devoció» (Sant Lleó el Gran, papa).
(Mt 9,14-15):
En aquell temps, els deixebles de Joan van anar a trobar Jesús i li preguntaren: «Per què nosaltres i els fariseus fem molts dejunis, i els teus deixebles no dejunen?». Jesús els respongué: «¿Poden estar tristos els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells? Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran».
Comentari:
«Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran»
Avui, primer divendres de la Quaresma, havent viscut el dejuni i l'abstinència del Dimecres de Cendra, procurem oferir el dejuni i el rés del Sant Rosari per la pau, que tant urgeix en el nostre món. Nosaltres estem disposats a tenir cura d'aquest exercici quaresmal que l'Església, Mare i Mestra, ens demana que observem, i a recordar que el mateix Senyor va dir: «Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran» (Mt 9,15). Tenim el desig de viure'l no sols com el compliment d'un precepte al qual estem obligats, sinó —sobretot— procurant d'arribar a trobar l'esperit que ens porta a viure aquesta pràctica quaresmal i que ens ajudarà en el nostre progrés espiritual.
Cercant aquest sentit pregon, ens podem preguntar: quin és el veritable dejuni? Ja el profeta Isaïes, en la primera lectura d'avui, ens comenta quin és el dejuni que Déu aprecia: «Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo; no els defugis, que són germans teus. Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l'instant les teves ferides; tindràs per avantguarda la teva bondat, i per reraguarda, la glòria del Senyor» (Is 58,7-8). A Déu li agrada i espera de nosaltres tot allò que ens porta a l'amor autèntic als nostres germans.
Cada any, el Sant Pare Joan Pau II ens adreçava un missatge de Quaresma. En un d'aquests missatges, sota el lema «Fa més feliç donar que rebre» (Ac 20,35), les seves paraules ens ajudaren a descobrir aquesta mateixa dimensió caritativa del dejuni, que ens disposa des del fons del nostre cor a preparar-nos per la Pasqua amb un esforç per identificar-nos, cada cop més, amb l'amor de Crist que l'ha portat fins a donar la vida a la Creu. En definitiva, «el que tot cristià ha de fer en qualsevol temps, ara cal executar-ho amb més sol·licitud i amb més devoció» (Sant Lleó el Gran, papa).
Dia litúrgic: Dijous després de Cendra 23-2-2012
Text de l'Evangeli
(Lc 9,22-25):
«Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi»
Avui és el primer dijous de Quaresma. Encara tenim ben fresca la cendra que l'Església ens posava ahir sobre el front, i que ens introduïa en aquest temps sant, que és un trajecte de quaranta dies. Jesús, en l'Evangeli, ens ensenya dues rutes: el Via Crucis que Ell ha de recórrer, i el nostre camí en el seu seguiment.
La seva senda és el Camí de la Creu i de la mort, però també el de la seva glorificació: «El Fill de l’Home ha de patir molt (...), l'han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà el tercer dia» (Lc 9,22). El nostre corriol, essencialment, no és pas diferent del de Jesús, i ens assenyala quina és la manera de seguir-lo: «Si algú vol venir amb mi...» (Lc 9,23).
Abraçat a la seva Creu, Jesús seguia la Voluntat del Pare; nosaltres, carregant-nos la nostra sobre les espatlles, l'acompanyem en el seu Via Crucis.
El camí de Jesús es resumeix en tres paraules: sofriment, mort, resurrecció. El nostre viarany també el constitueixen tres aspectes (dues actituds i l'essència de la vocació cristiana): negar-nos a nosaltres mateixos, prendre cada dia la creu, i acompanyar Jesús.
Si algú no es nega a si mateix i no pren la creu, vol afirmar-se i ser ell mateix, vol «salvar la vida», com diu Jesús. Volent-la salvar, però, la perdrà. En canvi, el qui no malda per evitar el sofriment i la creu, per causa de Jesús, salvarà la seva vida. És la paradoxa del seguiment de Jesús: «Què en traurà un home d’haver guanyat tot el món si es perd a si mateix?» (Lc 9,25).
Aquesta paraula del Senyor, que clou l'Evangeli d'avui, va sotraguejar el cor de sant Ignasi i va provocar la seva conversió: «Què passaria si jo fes això que va fer sant Francesc i això que va fer sant Domènec?». Tant de bo que en aquesta Quaresma la mateixa paraula ens ajudi també a convertir-nos!
(Lc 9,22-25):
«Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi»
Avui és el primer dijous de Quaresma. Encara tenim ben fresca la cendra que l'Església ens posava ahir sobre el front, i que ens introduïa en aquest temps sant, que és un trajecte de quaranta dies. Jesús, en l'Evangeli, ens ensenya dues rutes: el Via Crucis que Ell ha de recórrer, i el nostre camí en el seu seguiment.
La seva senda és el Camí de la Creu i de la mort, però també el de la seva glorificació: «El Fill de l’Home ha de patir molt (...), l'han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà el tercer dia» (Lc 9,22). El nostre corriol, essencialment, no és pas diferent del de Jesús, i ens assenyala quina és la manera de seguir-lo: «Si algú vol venir amb mi...» (Lc 9,23).
Abraçat a la seva Creu, Jesús seguia la Voluntat del Pare; nosaltres, carregant-nos la nostra sobre les espatlles, l'acompanyem en el seu Via Crucis.
El camí de Jesús es resumeix en tres paraules: sofriment, mort, resurrecció. El nostre viarany també el constitueixen tres aspectes (dues actituds i l'essència de la vocació cristiana): negar-nos a nosaltres mateixos, prendre cada dia la creu, i acompanyar Jesús.
Si algú no es nega a si mateix i no pren la creu, vol afirmar-se i ser ell mateix, vol «salvar la vida», com diu Jesús. Volent-la salvar, però, la perdrà. En canvi, el qui no malda per evitar el sofriment i la creu, per causa de Jesús, salvarà la seva vida. És la paradoxa del seguiment de Jesús: «Què en traurà un home d’haver guanyat tot el món si es perd a si mateix?» (Lc 9,25).
Aquesta paraula del Senyor, que clou l'Evangeli d'avui, va sotraguejar el cor de sant Ignasi i va provocar la seva conversió: «Què passaria si jo fes això que va fer sant Francesc i això que va fer sant Domènec?». Tant de bo que en aquesta Quaresma la mateixa paraula ens ajudi també a convertir-nos!
Dia litúrgic: Dimecres de Cendra 22-2-2012
Santoral 22 de Febrer: La Càtedra de sant Pere, apòstol
Text de l'Evangeli
(Mt 6,1-6.16-18):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà.
»I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà».
Comentari:
«Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi»
Avui comencem el nostre itinerari envers la Pasqua, i l'Evangeli ens recorda els deures fonamentals del cristià, no solament com a preparació cap a un temps litúrgic, sinó com a preparatiu envers la Pasqua Eterna: «Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel» (Mt 6,1). La justícia de la que parla Jesús consisteix a viure conforme als principis evangèlics, sense oblidar que «si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 5,20).
La justícia ens mena a l'amor, palesat en l'almoina i en les obres de misericòrdia: «Quan facis almoina (...) mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta» (Mt 6,2-3). No és que hàgim d'ocultar les bones obres, sinó que hom no ha de pensar en la lloança humana en fer-les, ni pretendre cap altra bé. En altres paraules, he de donar almoina de tal manera que ni tan sols jo tingui la sensació d'estar fent una cosa bona que mereixi una recompensa de part de Déu i l'elogi de part dels homes.
Benet XVI ha insistit que socórrer els necessitats és un deure de justícia, fins i tot abans que un acte de caritat: «La caritat va més enllà de la justícia (...), però mai manca de justícia, la qual porta a donar a l'altre el que és "seu", allò que li pertoca en virtut del seu ésser i del seu obrar». No hem d'oblidar que no som pas propietaris absoluts dels béns que posseïm, sinó administradors. El Crist ens ha ensenyat que l'autèntica caritat és aquella que no es limita a "donar" almoina, sinó aquella que duu a "donar-se" un mateix, a oferir-se a Déu com a culte espiritual (cf. Rm 12,1). Aquest seria el veritable gest de justícia i caritat cristiana, «i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà» (Mt 6,4).
Text de l'Evangeli
(Mt 6,1-6.16-18):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà.
»I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà».
Comentari:
«Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi»
Avui comencem el nostre itinerari envers la Pasqua, i l'Evangeli ens recorda els deures fonamentals del cristià, no solament com a preparació cap a un temps litúrgic, sinó com a preparatiu envers la Pasqua Eterna: «Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel» (Mt 6,1). La justícia de la que parla Jesús consisteix a viure conforme als principis evangèlics, sense oblidar que «si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 5,20).
La justícia ens mena a l'amor, palesat en l'almoina i en les obres de misericòrdia: «Quan facis almoina (...) mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta» (Mt 6,2-3). No és que hàgim d'ocultar les bones obres, sinó que hom no ha de pensar en la lloança humana en fer-les, ni pretendre cap altra bé. En altres paraules, he de donar almoina de tal manera que ni tan sols jo tingui la sensació d'estar fent una cosa bona que mereixi una recompensa de part de Déu i l'elogi de part dels homes.
Benet XVI ha insistit que socórrer els necessitats és un deure de justícia, fins i tot abans que un acte de caritat: «La caritat va més enllà de la justícia (...), però mai manca de justícia, la qual porta a donar a l'altre el que és "seu", allò que li pertoca en virtut del seu ésser i del seu obrar». No hem d'oblidar que no som pas propietaris absoluts dels béns que posseïm, sinó administradors. El Crist ens ha ensenyat que l'autèntica caritat és aquella que no es limita a "donar" almoina, sinó aquella que duu a "donar-se" un mateix, a oferir-se a Déu com a culte espiritual (cf. Rm 12,1). Aquest seria el veritable gest de justícia i caritat cristiana, «i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà» (Mt 6,4).
Dia litúrgic: Dimarts VII de durant l'any 21-2-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 9,30-37):
En aquell temps, Jesús i els deixebles travessaven Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. Instruïa els seus deixebles i els deia: «El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà». Ells no comprenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes.
Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà: «Què discutíeu pel camí?». Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells era el més important. Aleshores s'assegué, va cridar els Dotze i els va dir: «Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots». Llavors va agafar un infant, el posà enmig d'ells, el prengué en braços i els digué: «Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat».
Comentari:
«El Fill de l'home serà entregat»
Avui, l'Evangeli ens porta dues ensenyances de Jesús, que estan estretament lligades una a l'altra. Per una banda, el Senyor els anuncia que «el mataran i, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà» (Mc 9,31). És la voluntat del Pare per a Ell: per això ha vingut al món; així vol alliberar-nos de l'esclavatge del pecat i de la mort eterna; d'aquesta manera Jesús ens farà fills de Déu; el lliurament del Senyor fins a l'extrem de donar la seva vida per nosaltres mostra l'infinit de l'Amor de Déu: un Amor sense mesura, un Amor al que no li importa abaixar-se fins a la bogeria i l'escàndol de la Creu.
És esfereïdor escoltar la reacció dels Apòstols, encara massa atrafegats en contemplar-se a si mateixos i oblidant-se d'aprendre del Mestre: «No comprenien què volia dir» (Mc 9,32), perquè pel camí anaven discutint quin d'ells seria el més gran, i, per si de cas els toca el rebre, no s'atreveixen a fer-li cap pregunta.
Amb delicada paciència, Jesús afegeix: cal fer-se el darrer i el servidor de tots. Cal acollir el senzill i petit, perquè el Senyor s'hi ha volgut identificar. Cal acollir Jesús a la nostra vida perquè així estem obrint les portes a Déu mateix. És com un programa de vida per anar-hi caminant.
Així ho explica amb claredat el Sant Rector d'Ars, Joan Baptista Mª Vianney: «Cada vegada que podem renunciar a la nostra voluntat per fer la dels altres, sempre que aquesta no vagi contra la llei de Déu, aconseguim grans mèrits, que només Déu coneix». Jesús ensenya amb les seves paraules, però sobretot ensenya amb les seves obres. Aquells Apòstols, en un principi durs per a entendre, després de la Creu i de la Resurrecció, seguiran les mateixes petjades del seu Senyor i del seu Déu. I, acompanyats de Maria Santíssima, es faran cada dia més petits perquè Jesús creixi en ells i en el món.
(Mc 9,30-37):
En aquell temps, Jesús i els deixebles travessaven Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. Instruïa els seus deixebles i els deia: «El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà». Ells no comprenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes.
Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà: «Què discutíeu pel camí?». Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells era el més important. Aleshores s'assegué, va cridar els Dotze i els va dir: «Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots». Llavors va agafar un infant, el posà enmig d'ells, el prengué en braços i els digué: «Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat».
Comentari:
«El Fill de l'home serà entregat»
Avui, l'Evangeli ens porta dues ensenyances de Jesús, que estan estretament lligades una a l'altra. Per una banda, el Senyor els anuncia que «el mataran i, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà» (Mc 9,31). És la voluntat del Pare per a Ell: per això ha vingut al món; així vol alliberar-nos de l'esclavatge del pecat i de la mort eterna; d'aquesta manera Jesús ens farà fills de Déu; el lliurament del Senyor fins a l'extrem de donar la seva vida per nosaltres mostra l'infinit de l'Amor de Déu: un Amor sense mesura, un Amor al que no li importa abaixar-se fins a la bogeria i l'escàndol de la Creu.
És esfereïdor escoltar la reacció dels Apòstols, encara massa atrafegats en contemplar-se a si mateixos i oblidant-se d'aprendre del Mestre: «No comprenien què volia dir» (Mc 9,32), perquè pel camí anaven discutint quin d'ells seria el més gran, i, per si de cas els toca el rebre, no s'atreveixen a fer-li cap pregunta.
Amb delicada paciència, Jesús afegeix: cal fer-se el darrer i el servidor de tots. Cal acollir el senzill i petit, perquè el Senyor s'hi ha volgut identificar. Cal acollir Jesús a la nostra vida perquè així estem obrint les portes a Déu mateix. És com un programa de vida per anar-hi caminant.
Així ho explica amb claredat el Sant Rector d'Ars, Joan Baptista Mª Vianney: «Cada vegada que podem renunciar a la nostra voluntat per fer la dels altres, sempre que aquesta no vagi contra la llei de Déu, aconseguim grans mèrits, que només Déu coneix». Jesús ensenya amb les seves paraules, però sobretot ensenya amb les seves obres. Aquells Apòstols, en un principi durs per a entendre, després de la Creu i de la Resurrecció, seguiran les mateixes petjades del seu Senyor i del seu Déu. I, acompanyats de Maria Santíssima, es faran cada dia més petits perquè Jesús creixi en ells i en el món.
Dia litúrgic: Dilluns VII de durant l'any 20-2-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 9,14-29):
En aquell temps, Jesús baixà de la muntanya i quan va arribar on eren els deixebles, veieren una gentada al seu voltant i uns mestres de la Llei que discutien amb ells. Tota la gent, sorpresos de veure Jesús, anaren corrents a saludar-lo. Jesús els preguntà: «Què discutíeu amb ells?». Un de la gent li respongué: «Mestre, t'he portat el meu fill, posseït d'un esperit que el priva de parlar. Quan se n'apodera, sigui on sigui, el tira per terra, i el noi treu bromera, cruix de dents i es queda rígid. He dit als teus deixebles que l'hi traguessin, però no han pogut».
Jesús els diu: «Generació descreguda! Fins quan hauré d'estar amb vosaltres? Fins quan us hauré de suportar? Porteu-me el noi». Ells l'hi portaren. Així que el noi veié Jesús, l'esperit el sacsejà violentament; el noi caigué a terra i es rebolcava traient bromera. Jesús preguntà al seu pare: «Des de quan li passa això?». Ell contestà: «Des de petit. Sovint l'ha tirat al foc i a l'aigua per matar-lo. Si hi pots fer res, compadeix-te de nosaltres, ajuda'ns!». Jesús li respongué: «Em dius si puc fer-hi res... Tot és possible al qui creu». A l'instant el pare del noi exclamà: «Crec, però ajuda'm a tenir més fe».
Jesús, veient que hi acudia més gent, increpà l'esperit maligne amb aquestes paraules: «Esperit mut i sord, jo t'ho mano: surt d'aquest noi i no hi tornis més». Llavors l'esperit va sortir enmig de xiscles i de grans convulsions, i el noi quedà com mort: tothom deia que ja no vivia. Però Jesús el va prendre per la mà, el va aixecar i el noi es posà dret. Un cop a casa tots sols, els seus deixebles li preguntaven: «Com és que nosaltres no l'hem pogut treure?». Ell els va respondre: «Esperits d'aquesta mena només es poden treure amb la pregària».
Comentari:
«Crec, però ajuda'm a tenir més fe»
Avui contemplem —un cop més!— el Senyor sol·licitat per la gent («anaren corrents a saludar-lo») i, alhora, Ell sol·lícit de la gent, sensible a llurs necessitats. En primer lloc, en sospitar que alguna cosa passa, pregunta, s'interessa pel problema.
Intervé un dels protagonistes, això és, el pare d'un noi que és posseït d'un esperit maligne: «Mestre, t'he portat el meu fill, posseït d'un esperit que el priva de parlar. Quan se n'apodera, sigui on sigui, el tira per terra, i el noi treu bromera, cruix de dents i es queda rígid» (Mc 9,17-18).
És terrible el mal que pot arribar a fer el Diable!, una criatura sense caritat. —Senyor, hem de pregar!: «Allibereu-nos de qualsevol mal». No s'entén com poden haver-hi avui dia veus que diuen que no existeix el Diable, o d'altres que li reten alguna mena de culte... És absurd! Nosaltres hem de treure'n una lliçó: no es pot jugar amb foc!
«He dit als teus deixebles que l'hi traguessin, però no han pogut» (Mc 9,18). En escoltar aquestes paraules, Jesús rep un disgust. Es disgusta, sobretot, per la manca de fe... I els falta fe perquè han de pregar més: «Esperits d'aquesta mena només es poden treure amb la pregària» (Mc 9,29).
La pregària és el diàleg “intimista” amb Déu. Joan Pau II ha afirmat que «la pregària comporta sempre una mena d'amagament amb Crist en Déu. Només en un “amagament” així actua l'Esperit Sant». En un ambient íntim d'amagament es practica l'assiduïtat amistosa amb Jesús, de la qual s'esdevé l'increment de confiança en Ell, és a dir, l'augment de fe.
Però aquesta fe, que mou muntanyes i foragita esperits malignes («Tot és possible al qui creu!») és, sobretot, un do de Déu. La nostra pregària, en tot cas, ens posa en disposició de rebre el do. Aquest do, però, l'hem de suplicar: «Crec, però ajuda'm a tenir més fe» (Mc 9,24). La resposta del Crist no es farà “pregar”!
(Mc 9,14-29):
En aquell temps, Jesús baixà de la muntanya i quan va arribar on eren els deixebles, veieren una gentada al seu voltant i uns mestres de la Llei que discutien amb ells. Tota la gent, sorpresos de veure Jesús, anaren corrents a saludar-lo. Jesús els preguntà: «Què discutíeu amb ells?». Un de la gent li respongué: «Mestre, t'he portat el meu fill, posseït d'un esperit que el priva de parlar. Quan se n'apodera, sigui on sigui, el tira per terra, i el noi treu bromera, cruix de dents i es queda rígid. He dit als teus deixebles que l'hi traguessin, però no han pogut».
Jesús els diu: «Generació descreguda! Fins quan hauré d'estar amb vosaltres? Fins quan us hauré de suportar? Porteu-me el noi». Ells l'hi portaren. Així que el noi veié Jesús, l'esperit el sacsejà violentament; el noi caigué a terra i es rebolcava traient bromera. Jesús preguntà al seu pare: «Des de quan li passa això?». Ell contestà: «Des de petit. Sovint l'ha tirat al foc i a l'aigua per matar-lo. Si hi pots fer res, compadeix-te de nosaltres, ajuda'ns!». Jesús li respongué: «Em dius si puc fer-hi res... Tot és possible al qui creu». A l'instant el pare del noi exclamà: «Crec, però ajuda'm a tenir més fe».
Jesús, veient que hi acudia més gent, increpà l'esperit maligne amb aquestes paraules: «Esperit mut i sord, jo t'ho mano: surt d'aquest noi i no hi tornis més». Llavors l'esperit va sortir enmig de xiscles i de grans convulsions, i el noi quedà com mort: tothom deia que ja no vivia. Però Jesús el va prendre per la mà, el va aixecar i el noi es posà dret. Un cop a casa tots sols, els seus deixebles li preguntaven: «Com és que nosaltres no l'hem pogut treure?». Ell els va respondre: «Esperits d'aquesta mena només es poden treure amb la pregària».
Comentari:
«Crec, però ajuda'm a tenir més fe»
Avui contemplem —un cop més!— el Senyor sol·licitat per la gent («anaren corrents a saludar-lo») i, alhora, Ell sol·lícit de la gent, sensible a llurs necessitats. En primer lloc, en sospitar que alguna cosa passa, pregunta, s'interessa pel problema.
Intervé un dels protagonistes, això és, el pare d'un noi que és posseït d'un esperit maligne: «Mestre, t'he portat el meu fill, posseït d'un esperit que el priva de parlar. Quan se n'apodera, sigui on sigui, el tira per terra, i el noi treu bromera, cruix de dents i es queda rígid» (Mc 9,17-18).
És terrible el mal que pot arribar a fer el Diable!, una criatura sense caritat. —Senyor, hem de pregar!: «Allibereu-nos de qualsevol mal». No s'entén com poden haver-hi avui dia veus que diuen que no existeix el Diable, o d'altres que li reten alguna mena de culte... És absurd! Nosaltres hem de treure'n una lliçó: no es pot jugar amb foc!
«He dit als teus deixebles que l'hi traguessin, però no han pogut» (Mc 9,18). En escoltar aquestes paraules, Jesús rep un disgust. Es disgusta, sobretot, per la manca de fe... I els falta fe perquè han de pregar més: «Esperits d'aquesta mena només es poden treure amb la pregària» (Mc 9,29).
La pregària és el diàleg “intimista” amb Déu. Joan Pau II ha afirmat que «la pregària comporta sempre una mena d'amagament amb Crist en Déu. Només en un “amagament” així actua l'Esperit Sant». En un ambient íntim d'amagament es practica l'assiduïtat amistosa amb Jesús, de la qual s'esdevé l'increment de confiança en Ell, és a dir, l'augment de fe.
Però aquesta fe, que mou muntanyes i foragita esperits malignes («Tot és possible al qui creu!») és, sobretot, un do de Déu. La nostra pregària, en tot cas, ens posa en disposició de rebre el do. Aquest do, però, l'hem de suplicar: «Crec, però ajuda'm a tenir més fe» (Mc 9,24). La resposta del Crist no es farà “pregar”!
Dia litúrgic: Diumenge VII (B) de durant l'any 19-2-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 2,1-12):
Al cap d'uns quants dies, Jesús entrà novament a Cafarnaüm. Va córrer la veu que era a casa, i s'hi aplegà tanta gent que no cabien ni davant la porta. Ell els anunciava la paraula. Llavors vingueren uns homes a dur-li un paralític. El portaven entre quatre. Veient que amb tanta gent no podien dur-lo fins a Jesús, van fer un forat al sostre sobre l'indret on Ell era i van baixar la llitera on jeia el paralític. Jesús, en veure la fe d'aquella gent, diu al paralític: «Fill, et són perdonats els pecats». Hi havia allà asseguts uns mestres de la Llei que pensaven: «Com és que aquest parla així? Això és una blasfèmia! Qui pot perdonar els pecats sinó Déu?».
A l'instant, Jesús s'adonà que pensaven així i els digué: «Per què penseu això dins vostre? Què és més fàcil, dir al paralític: ‘Et són perdonats els pecats’, o bé dir-li: ‘Aixeca't, pren la llitera i camina’? Doncs ara sabreu que el Fill de l'home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra». Llavors diu al paralític: «T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa». Ell s'aixecà, prengué immediatament la llitera i va sortir a la vista de tothom. Tots quedaren sorpresos i donaven glòria a Déu. Deien: «No havíem vist mai res de semblant».
Comentari:
«Llavors vingueren uns homes a dur-li un paralític»
Avui, llegint l'Evangeli, centrem la nostra atenció en tres moments concrets: un paralític que no es val per ell mateix, un grup d'amics, i Jesús.
En el paralític ens podem veure reflectits cada un de nosaltres; tots podem estar paralitzats, ja que el pecat ens paralitza en el nostre camí cap a Déu. De vegades, no ens adonem o ens sembla que ja estem bé com estem, o que ja solucionarem o posarem en ordre les nostres relacions amb Déu en una altra ocasió.
«Llavors vingueren uns homes a dur-li un paralític» (Mc 2,3). Necessitem veritables amics que ens portin a Déu, que vencin la nostra resistència. El paralític, després de veure l'enrenou que estaven ocasionant els amics, de segur que devia dir que paressin, que ja hi hauria més temps un altre dia, que hi havia molta gent... I no diguem res quan «van fer un forat al sostre sobre l'indret on Ell era» (Mc 2,4): el soroll que farien, la pols, les molèsties per a tots els qui eren allí i els crits que farien els assistents, perquè no els deixaven escoltar Jesús, etc.
Però els autèntics amics no troben dificultats, estimen de veritat i volen el millor, perquè «és propi de l'amic fer el bé als amics, principalment a aquells que es troben més necessitats» (Sant Tomàs d'Aquino). Preguntem‑nos avui si nosaltres tenim veritables amics que siguin capaços de portar‑nos a Déu. Preguntem‑nos, també, si som amics de veritat i ens esforcem per a portar als que estimem cap a Déu. No convé oblidar que també ells posaran resistència. ¿Sóc realment amic? ¿Poden els altres confiar en què els ajudaré a ser a prop de Jesús?
I Jesús? Ve a portar‑nos la veritable salvació, a alliberar‑nos de la paràlisi, ve a perdonar‑nos els pecats. ¿Ajudo els altres a apropar‑se a la confessió?
Santa Maria, Mare de Déu i Mare nostra, ens porta i ens dóna Jesús: que amb el seu ajut també nosaltres portem tothom a Jesús!
(Mc 2,1-12):
Al cap d'uns quants dies, Jesús entrà novament a Cafarnaüm. Va córrer la veu que era a casa, i s'hi aplegà tanta gent que no cabien ni davant la porta. Ell els anunciava la paraula. Llavors vingueren uns homes a dur-li un paralític. El portaven entre quatre. Veient que amb tanta gent no podien dur-lo fins a Jesús, van fer un forat al sostre sobre l'indret on Ell era i van baixar la llitera on jeia el paralític. Jesús, en veure la fe d'aquella gent, diu al paralític: «Fill, et són perdonats els pecats». Hi havia allà asseguts uns mestres de la Llei que pensaven: «Com és que aquest parla així? Això és una blasfèmia! Qui pot perdonar els pecats sinó Déu?».
A l'instant, Jesús s'adonà que pensaven així i els digué: «Per què penseu això dins vostre? Què és més fàcil, dir al paralític: ‘Et són perdonats els pecats’, o bé dir-li: ‘Aixeca't, pren la llitera i camina’? Doncs ara sabreu que el Fill de l'home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra». Llavors diu al paralític: «T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa». Ell s'aixecà, prengué immediatament la llitera i va sortir a la vista de tothom. Tots quedaren sorpresos i donaven glòria a Déu. Deien: «No havíem vist mai res de semblant».
Comentari:
«Llavors vingueren uns homes a dur-li un paralític»
Avui, llegint l'Evangeli, centrem la nostra atenció en tres moments concrets: un paralític que no es val per ell mateix, un grup d'amics, i Jesús.
En el paralític ens podem veure reflectits cada un de nosaltres; tots podem estar paralitzats, ja que el pecat ens paralitza en el nostre camí cap a Déu. De vegades, no ens adonem o ens sembla que ja estem bé com estem, o que ja solucionarem o posarem en ordre les nostres relacions amb Déu en una altra ocasió.
«Llavors vingueren uns homes a dur-li un paralític» (Mc 2,3). Necessitem veritables amics que ens portin a Déu, que vencin la nostra resistència. El paralític, després de veure l'enrenou que estaven ocasionant els amics, de segur que devia dir que paressin, que ja hi hauria més temps un altre dia, que hi havia molta gent... I no diguem res quan «van fer un forat al sostre sobre l'indret on Ell era» (Mc 2,4): el soroll que farien, la pols, les molèsties per a tots els qui eren allí i els crits que farien els assistents, perquè no els deixaven escoltar Jesús, etc.
Però els autèntics amics no troben dificultats, estimen de veritat i volen el millor, perquè «és propi de l'amic fer el bé als amics, principalment a aquells que es troben més necessitats» (Sant Tomàs d'Aquino). Preguntem‑nos avui si nosaltres tenim veritables amics que siguin capaços de portar‑nos a Déu. Preguntem‑nos, també, si som amics de veritat i ens esforcem per a portar als que estimem cap a Déu. No convé oblidar que també ells posaran resistència. ¿Sóc realment amic? ¿Poden els altres confiar en què els ajudaré a ser a prop de Jesús?
I Jesús? Ve a portar‑nos la veritable salvació, a alliberar‑nos de la paràlisi, ve a perdonar‑nos els pecats. ¿Ajudo els altres a apropar‑se a la confessió?
Santa Maria, Mare de Déu i Mare nostra, ens porta i ens dóna Jesús: que amb el seu ajut també nosaltres portem tothom a Jesús!
Dia litúrgic: Dissabte VI de durant l'any 18-2-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 9,2-13):
En aquell temps, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, se'ls endugué a part tots sols dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Llavors se'ls va aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús.
Pere digué a Jesús: «Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia pas què deia, d'esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els anà cobrint, i del núvol va sortir una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo». Però de sobte, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.
Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules, però discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d'entre els morts».
Després preguntaven a Jesús: «Com és que els mestres de la Llei diuen que primer ha de venir Elies?». Jesús els respongué: «És cert que Elies havia de venir primer a renovar-ho tot. Però llavors, per què l'Escriptura diu del Fill de l'home que ha de patir molt i ha de ser tingut per no res? Doncs bé, jo us asseguro que Elies ja va venir, i que el van tractar com van voler, tal com d'ell diu l'Escriptura».
Comentari:
«Els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist»
Avui, l'Evangeli de la transfiguració ens presenta un enigma desxifrat. El text evangèlic de sant Marc és farcit de secrets messiànics, de moments puntuals en els quals Jesús prohibeix que es faci conèixer el que ha fet. Avui ens trobem davant d'un “botó de mostra”. Així, Jesús «els va manar [als deixebles] que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts» (Mc 9,9).
En què consisteix aquest secret messiànic? El secret messiànic és un aixecar una mica el vel d'allò que s'amaga a sota, però que sols serà desvelat del tot a la fi dels dies de Jesús, a la llum del seu Misteri Pasqual. Avui ho veiem clar en aquest Evangeli: la transfiguració és un moment, un tast de glòria per a desxifrar als deixebles el sentit d'aquell moment íntim.
Jesús havia anunciat als seus deixebles la imminència de la seva passió, però en veure'ls tan torbats per aquesta fi tan tràgica, els explica amb fets i paraules com serà el final dels seus dies: unes jornades de passió, de mort, però que clouran amb la resurrecció. Vet aquí l'enigma desxifrat. Sant Tomàs d'Aquino diu: «Per tal que una persona camini rectament per un camí és precís que conegui abans, d'alguna manera, el final al qual es dirigeix».
També la nostra vida de cristians té una fi desvelada per Nostre Senyor Jesucrist: gaudir de Déu eternament. Però aquesta meta no estarà exempta de moments de sacrifici i de creu. Amb tot, hem de recordar el missatge viu de l'Evangeli d'avui: en aquest aparent carreró sense sortida, que és sovint la vida, per la nostra fidelitat a Déu, bo i vivint immersos en l'esperit de les Benaurances, s'esquerdarà el final tràgic, gaudint de Déu eternament.
(Mc 9,2-13):
En aquell temps, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, se'ls endugué a part tots sols dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Llavors se'ls va aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús.
Pere digué a Jesús: «Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia pas què deia, d'esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els anà cobrint, i del núvol va sortir una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo». Però de sobte, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.
Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules, però discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d'entre els morts».
Després preguntaven a Jesús: «Com és que els mestres de la Llei diuen que primer ha de venir Elies?». Jesús els respongué: «És cert que Elies havia de venir primer a renovar-ho tot. Però llavors, per què l'Escriptura diu del Fill de l'home que ha de patir molt i ha de ser tingut per no res? Doncs bé, jo us asseguro que Elies ja va venir, i que el van tractar com van voler, tal com d'ell diu l'Escriptura».
Comentari:
«Els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist»
Avui, l'Evangeli de la transfiguració ens presenta un enigma desxifrat. El text evangèlic de sant Marc és farcit de secrets messiànics, de moments puntuals en els quals Jesús prohibeix que es faci conèixer el que ha fet. Avui ens trobem davant d'un “botó de mostra”. Així, Jesús «els va manar [als deixebles] que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts» (Mc 9,9).
En què consisteix aquest secret messiànic? El secret messiànic és un aixecar una mica el vel d'allò que s'amaga a sota, però que sols serà desvelat del tot a la fi dels dies de Jesús, a la llum del seu Misteri Pasqual. Avui ho veiem clar en aquest Evangeli: la transfiguració és un moment, un tast de glòria per a desxifrar als deixebles el sentit d'aquell moment íntim.
Jesús havia anunciat als seus deixebles la imminència de la seva passió, però en veure'ls tan torbats per aquesta fi tan tràgica, els explica amb fets i paraules com serà el final dels seus dies: unes jornades de passió, de mort, però que clouran amb la resurrecció. Vet aquí l'enigma desxifrat. Sant Tomàs d'Aquino diu: «Per tal que una persona camini rectament per un camí és precís que conegui abans, d'alguna manera, el final al qual es dirigeix».
També la nostra vida de cristians té una fi desvelada per Nostre Senyor Jesucrist: gaudir de Déu eternament. Però aquesta meta no estarà exempta de moments de sacrifici i de creu. Amb tot, hem de recordar el missatge viu de l'Evangeli d'avui: en aquest aparent carreró sense sortida, que és sovint la vida, per la nostra fidelitat a Déu, bo i vivint immersos en l'esperit de les Benaurances, s'esquerdarà el final tràgic, gaudint de Déu eternament.
Dia litúrgic: Divendres VI de durant l'any 17-2-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 8,34-9,1):
En aquell temps, Jesús va cridar la gent i els seus deixebles i els digué: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'Evangeli, la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si perd la vida? Què no donaria l'home a canvi de la seva vida? Si algú s'avergonyeix de mi i de les meves paraules davant aquesta generació adúltera i pecadora, també el Fill de l'home s'avergonyirà d'ell quan vindrà amb els sants àngels en la glòria del seu Pare». I afegia: «Us ho dic amb tota veritat: Alguns dels qui ara són aquí estaran encara en vida quan veuran arribar amb poder el Regne de Déu».
Comentari:
«Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi»
Avui l'Evangeli ens parla de dos temes complementaris: la nostra creu de cada dia i el seu fruit, és a dir, la Vida en majúscula, sobrenatural i eterna.
Ens posem drets en escoltar el Sant Evangeli, com a signe de voler seguir els seus ensenyaments. Jesús ens diu que ens neguem a nosaltres mateixos, expressió clara de no seguir «al grat dels capricis» —com esmenta el salm— o d'apartar «les cobejances enganyoses», com diu sant Pau. Prendre la pròpia creu és acceptar les petites mortificacions que cada dia trobem pel camí.
Ens hi pot ajudar la frase que Jesús digué en el sermó sacerdotal al Cenacle: «Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. Tota sarment que en mi no dóna fruit el meu Pare la talla, i tota la que dóna fruit la neteja perquè doni més fruit» (Jn 15,1-2). Un vinyater il?lusionat mimant el raïm perquè faci molt grau! Sí, volem seguir el Senyor! Sí, som conscients que el Pare ens vol ajudar per a donar fruit abundós en la nostra vida terrenal i després gaudir-ne en la Vida eterna.
Sant Ignasi guiava sant Francesc Xavier amb les paraules del text d'avui: «De què li aprofita a l'home guanyar tot el món si perd la seva ànima?» (Mc 8,36). Així arribà a ser el patró de les Missions. Amb la mateixa tònica, llegim l'últim cànon del Codi de Dret Canònic (n. 1752): «(...) tenint en compte la salvació de les ànimes, que ha de ser sempre la llei suprema de l'Església». Sant Agustí té la famosa lliçó: «Animam salvasti tuam predestinasti», que l'adagi popular ha traduït així: «Qui la salvació d'una ànima procura ja té la seva segura». La invitació és evident.
Maria, la Mare de la Divina Gràcia, ens dóna la mà per avançar en aquest camí.
(Mc 8,34-9,1):
En aquell temps, Jesús va cridar la gent i els seus deixebles i els digué: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'Evangeli, la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si perd la vida? Què no donaria l'home a canvi de la seva vida? Si algú s'avergonyeix de mi i de les meves paraules davant aquesta generació adúltera i pecadora, també el Fill de l'home s'avergonyirà d'ell quan vindrà amb els sants àngels en la glòria del seu Pare». I afegia: «Us ho dic amb tota veritat: Alguns dels qui ara són aquí estaran encara en vida quan veuran arribar amb poder el Regne de Déu».
Comentari:
«Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi»
Avui l'Evangeli ens parla de dos temes complementaris: la nostra creu de cada dia i el seu fruit, és a dir, la Vida en majúscula, sobrenatural i eterna.
Ens posem drets en escoltar el Sant Evangeli, com a signe de voler seguir els seus ensenyaments. Jesús ens diu que ens neguem a nosaltres mateixos, expressió clara de no seguir «al grat dels capricis» —com esmenta el salm— o d'apartar «les cobejances enganyoses», com diu sant Pau. Prendre la pròpia creu és acceptar les petites mortificacions que cada dia trobem pel camí.
Ens hi pot ajudar la frase que Jesús digué en el sermó sacerdotal al Cenacle: «Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. Tota sarment que en mi no dóna fruit el meu Pare la talla, i tota la que dóna fruit la neteja perquè doni més fruit» (Jn 15,1-2). Un vinyater il?lusionat mimant el raïm perquè faci molt grau! Sí, volem seguir el Senyor! Sí, som conscients que el Pare ens vol ajudar per a donar fruit abundós en la nostra vida terrenal i després gaudir-ne en la Vida eterna.
Sant Ignasi guiava sant Francesc Xavier amb les paraules del text d'avui: «De què li aprofita a l'home guanyar tot el món si perd la seva ànima?» (Mc 8,36). Així arribà a ser el patró de les Missions. Amb la mateixa tònica, llegim l'últim cànon del Codi de Dret Canònic (n. 1752): «(...) tenint en compte la salvació de les ànimes, que ha de ser sempre la llei suprema de l'Església». Sant Agustí té la famosa lliçó: «Animam salvasti tuam predestinasti», que l'adagi popular ha traduït així: «Qui la salvació d'una ànima procura ja té la seva segura». La invitació és evident.
Maria, la Mare de la Divina Gràcia, ens dóna la mà per avançar en aquest camí.
Dia litúrgic: Dijous VI de durant l'any 16-2-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 8,27-33):
En aquell temps, Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava: «Qui diu la gent que sóc jo?». Ells li respongueren: «Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, algun dels profetes». Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?». Pere li respon: «Tu ets el Messies».
Però Ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú. Llavors començà a instruir-los dient: «Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar». I els ho deia amb tota claredat. Aleshores Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo. Però Jesús es girà i, davant els deixebles, renyà Pere dient-li: «Vés-te'n d'aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes».
Comentari:
«Qui diu la gent que sóc jo? I vosaltres, qui dieu que sóc?»
Avui seguim escoltant la Paraula de Déu amb l'ajut de l'Evangeli de sant Marc. Un Evangeli amb una inquietud ben clara: descobrir qui és aquest Jesús de Natzaret. Marc ens ha anat oferint, amb els seus textos, la reacció de diferents personatges davant Jesús: els malalts, els deixebles, els escribes i fariseus. Avui ens ho demana directament a nosaltres: «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?» (Mc 8,29).
Certament, els qui ens anomenem cristians tenim el deure fonamental de descobrir la nostra identitat per a donar raó de la nostra fe, essent uns bons testimonis amb la nostra vida. Aquest deure ens urgeix per a poder transmetre un missatge clar i entenedor als nostres germans i germanes que poden trobar en Jesús una Paraula de Vida que doni sentit a tot el que pensen, diuen i fan. Però aquest testimoniatge ha de començar essent nosaltres mateixos conscients de la nostra trobada personal amb Ell. Joan Pau II, en la seva Carta apostòlica Novo Millennio Ineunte, ens digué: «El nostre testimoniatge seria insuportablement pobre si no fóssim els primers contempladors del seu rostre».
Sant Marc, amb aquest text, ens ofereix un bon camí de contemplació de Jesús. Primer, Jesús ens pregunta què diu la gent que és Ell; i podem respondre, com els deixebles: Joan Baptista, Elies, un personatge important, bo, atraient. Una resposta bona, sens dubte, però llunyana encara de la Veritat de Jesús. Ell ens pregunta: «I vosaltres, ¿qui dieu que sóc jo?». És la pregunta de la fe, de la implicació personal. La resposta només la trobarem en l'experiència del silenci i de la pregària. És el camí de fe que fa Pere, i el que hem de fer també nosaltres.
Germans i germanes, experimentem des de la nostra pregària la presència alliberadora l'amor de Déu present en la nostra vida. Ell continua fent aliança amb nosaltres amb signes clars de la seva presència, com aquell arc posat en els núvols promès a Noè.
(Mc 8,27-33):
En aquell temps, Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava: «Qui diu la gent que sóc jo?». Ells li respongueren: «Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, algun dels profetes». Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?». Pere li respon: «Tu ets el Messies».
Però Ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú. Llavors començà a instruir-los dient: «Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar». I els ho deia amb tota claredat. Aleshores Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo. Però Jesús es girà i, davant els deixebles, renyà Pere dient-li: «Vés-te'n d'aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes».
Comentari:
«Qui diu la gent que sóc jo? I vosaltres, qui dieu que sóc?»
Avui seguim escoltant la Paraula de Déu amb l'ajut de l'Evangeli de sant Marc. Un Evangeli amb una inquietud ben clara: descobrir qui és aquest Jesús de Natzaret. Marc ens ha anat oferint, amb els seus textos, la reacció de diferents personatges davant Jesús: els malalts, els deixebles, els escribes i fariseus. Avui ens ho demana directament a nosaltres: «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?» (Mc 8,29).
Certament, els qui ens anomenem cristians tenim el deure fonamental de descobrir la nostra identitat per a donar raó de la nostra fe, essent uns bons testimonis amb la nostra vida. Aquest deure ens urgeix per a poder transmetre un missatge clar i entenedor als nostres germans i germanes que poden trobar en Jesús una Paraula de Vida que doni sentit a tot el que pensen, diuen i fan. Però aquest testimoniatge ha de començar essent nosaltres mateixos conscients de la nostra trobada personal amb Ell. Joan Pau II, en la seva Carta apostòlica Novo Millennio Ineunte, ens digué: «El nostre testimoniatge seria insuportablement pobre si no fóssim els primers contempladors del seu rostre».
Sant Marc, amb aquest text, ens ofereix un bon camí de contemplació de Jesús. Primer, Jesús ens pregunta què diu la gent que és Ell; i podem respondre, com els deixebles: Joan Baptista, Elies, un personatge important, bo, atraient. Una resposta bona, sens dubte, però llunyana encara de la Veritat de Jesús. Ell ens pregunta: «I vosaltres, ¿qui dieu que sóc jo?». És la pregunta de la fe, de la implicació personal. La resposta només la trobarem en l'experiència del silenci i de la pregària. És el camí de fe que fa Pere, i el que hem de fer també nosaltres.
Germans i germanes, experimentem des de la nostra pregària la presència alliberadora l'amor de Déu present en la nostra vida. Ell continua fent aliança amb nosaltres amb signes clars de la seva presència, com aquell arc posat en els núvols promès a Noè.
Dia litúrgic: Dimecres VI de durant l'any 15-2-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 8,22-26):
En aquell temps, Jesús amb els seus deixebles arribaren a Betsaida. Allà li portaren un cec i li demanaven que el toqués. Jesús agafà el cec per la mà i se l'endugué fora del poble. Llavors li escopí als ulls, li imposà les mans i li preguntà: «Veus alguna cosa?». El cec va alçar els ulls i deia: «Distingeixo les persones: les veig com si fossin arbres, però caminen». Jesús tornà a imposar-li les mans sobre els ulls, i el cec hi veié clarament. Estava guarit, i ho veia tot amb nitidesa. Jesús el va enviar a casa seva i li digué: «No entris al poble».
Comentari:
«Estava guarit, i ho veia tot amb nitidesa»
Avui, a través d'un miracle, Jesús ens parla del procés de la fe. La curació del cec en dues etapes mostra que la fe no sempre és una il·luminació instantània, sinó que, sovint, requereix un itinerari que ens acosti a la llum i ens faci veure-hi clar. No obstant, el primer pas de la fe —començar a veure-hi a la llum de Déu— és ja motiu de goig, com diu sant Agustí: «Un cop han estat guarits els ulls, ¿què podem tenir de més valor, germans? Gaudeixen els qui veuen aquesta llum que ha estat feta, tant si fulgura des del cel com si emana d'una torxa. ¡I què desgraciats se senten els qui no la poden veure!».
En arribar a Bet-Saida porten a Jesús un cec perquè li imposi les mans. És significatiu el fet que Jesús se l'emporti fora; ¿no ens indicarà això que per escoltar la Paraula de Déu, per descobrir la fe i veure la realitat en el Crist, hem de sortir de nosaltres mateixos, dels espais i temps sorollosos que ens ofeguen i enlluernen per rebre la il·luminació autèntica?
Un cop a fora del poble, Jesús «li escopí als ulls, li imposà les mans i li preguntava: ‘¿Veus alguna cosa?’» (Lc 8,23). Aquest gest, ens recorda el Baptisme: Jesús ja no ens escup als ulls, sinó que banya tot el nostre ésser amb l'aigua de la salvació i, al llarg de la vida, ens interroga sobre el que veiem a la llum de la fe. «Jesús tornà a imposar-li les mans sobre els ulls, i el cec hi veié clarament» (Lc 8,25); aquest segon moment ens recorda el sagrament de la Confirmació, en el qual se'ns dóna la plenitud de l'Esperit Sant per arribar a la maduresa de la fe i veure-hi més clar. Rebre el Baptisme, però negligir la Confirmació ens porta a veure, sí, però només a mitges.
(Mc 8,22-26):
En aquell temps, Jesús amb els seus deixebles arribaren a Betsaida. Allà li portaren un cec i li demanaven que el toqués. Jesús agafà el cec per la mà i se l'endugué fora del poble. Llavors li escopí als ulls, li imposà les mans i li preguntà: «Veus alguna cosa?». El cec va alçar els ulls i deia: «Distingeixo les persones: les veig com si fossin arbres, però caminen». Jesús tornà a imposar-li les mans sobre els ulls, i el cec hi veié clarament. Estava guarit, i ho veia tot amb nitidesa. Jesús el va enviar a casa seva i li digué: «No entris al poble».
Comentari:
«Estava guarit, i ho veia tot amb nitidesa»
Avui, a través d'un miracle, Jesús ens parla del procés de la fe. La curació del cec en dues etapes mostra que la fe no sempre és una il·luminació instantània, sinó que, sovint, requereix un itinerari que ens acosti a la llum i ens faci veure-hi clar. No obstant, el primer pas de la fe —començar a veure-hi a la llum de Déu— és ja motiu de goig, com diu sant Agustí: «Un cop han estat guarits els ulls, ¿què podem tenir de més valor, germans? Gaudeixen els qui veuen aquesta llum que ha estat feta, tant si fulgura des del cel com si emana d'una torxa. ¡I què desgraciats se senten els qui no la poden veure!».
En arribar a Bet-Saida porten a Jesús un cec perquè li imposi les mans. És significatiu el fet que Jesús se l'emporti fora; ¿no ens indicarà això que per escoltar la Paraula de Déu, per descobrir la fe i veure la realitat en el Crist, hem de sortir de nosaltres mateixos, dels espais i temps sorollosos que ens ofeguen i enlluernen per rebre la il·luminació autèntica?
Un cop a fora del poble, Jesús «li escopí als ulls, li imposà les mans i li preguntava: ‘¿Veus alguna cosa?’» (Lc 8,23). Aquest gest, ens recorda el Baptisme: Jesús ja no ens escup als ulls, sinó que banya tot el nostre ésser amb l'aigua de la salvació i, al llarg de la vida, ens interroga sobre el que veiem a la llum de la fe. «Jesús tornà a imposar-li les mans sobre els ulls, i el cec hi veié clarament» (Lc 8,25); aquest segon moment ens recorda el sagrament de la Confirmació, en el qual se'ns dóna la plenitud de l'Esperit Sant per arribar a la maduresa de la fe i veure-hi més clar. Rebre el Baptisme, però negligir la Confirmació ens porta a veure, sí, però només a mitges.
Dia litúrgic: Dimarts VI de durant l'any 14-2-2012
Santoral 14 de Febrer: Sant Ciril, monjo, i sant Metodi, bisbe, Patrons d'Europa
Text de l'Evangeli
(Mc 8,14-21):
En aquell temps, els deixebles s'havien oblidat de proveir-se de pans i tan sols en portaven un a la barca. Jesús els va fer aquesta advertència: «Estigueu alerta, aneu amb compte amb el llevat dels fariseus i el llevat d'Herodes». Llavors es posaren a discutir que no tenien pans. Jesús se n'adonà i els digué: «Per què discutiu que no teniu pans? ¿Encara no compreneu ni enteneu? ¿És que el vostre cor està endurit? ¿Teniu ulls, i no hi veieu, orelles, i no hi sentiu? ¿No recordeu quantes cistelles vau omplir amb els bocins que havien sobrat quan vaig partir els cinc pans per als cinc mil homes?». Ells li responen: «Dotze». «I quan vaig partir els set pans per a les quatre mil persones, quantes paneres plenes de bocins vau recollir?». Li diuen: «Set». I els digué: «¿Encara no ho enteneu?».
Comentari:
«Aneu amb compte amb el llevat dels fariseus»
Avui —un cop més— veiem la sagacitat del Senyor Jesús. La seva actuació és sorprenent, ja que sobresurt del que és comú entre la gent, és original. Ell ve de realitzar alguns miracles i s'està traslladant a un altre sector on la Gràcia de Déu també ha d'arribar. En aquest context de miracles, davant un nou grup de persones que l'esperen, és quan els adverteix: «Estigueu alerta, aneu amb compte amb el llevat dels fariseus i el llevat d'Herodes» (Mc 8,15), ja que ells —els fariseus i els d'Herodes— no volen que la Gràcia de Déu sigui coneguda, i més aviat difonen el mal llevat, tot sembrant jull.
La fe no depèn de les obres, ja que «una fe que nosaltres mateixos podem fixar no és en absolut una fe» (Benet XVI). Ben al contrari, són les obres les que depenen de la fe. Tenir una veritable i autèntica fe implica una fe activa, dinàmica; no una fe condicionada i que solament resta en allò extern, en les aparences, que se'n va per les branques... La nostra ha de ser una fe real. Cal veure-hi amb els ulls de Déu i amb els de l'home pecador: «¿Encara no compreneu ni enteneu? ¿És que el vostre cor està endurit?» (Mc 8,17).
El regne de Déu es difon en el món com quan hom posa el llevat a la massa; ella creix sens que se sàpiga com. Així ha de ser l'autèntica fe, que creix en l'amor de Déu. Per tant, que res ni ningú ens distregui del veritable encontre amb el Senyor i el seu missatge salvador. El Senyor no perd ocasió per tal d'ensenyar i això ho segueix fent avui dia: «Ens hem d'alliberar de la falsa idea que la fe ja no té res a dir als homes d'avui» (Benet XVI).
Text de l'Evangeli
(Mc 8,14-21):
En aquell temps, els deixebles s'havien oblidat de proveir-se de pans i tan sols en portaven un a la barca. Jesús els va fer aquesta advertència: «Estigueu alerta, aneu amb compte amb el llevat dels fariseus i el llevat d'Herodes». Llavors es posaren a discutir que no tenien pans. Jesús se n'adonà i els digué: «Per què discutiu que no teniu pans? ¿Encara no compreneu ni enteneu? ¿És que el vostre cor està endurit? ¿Teniu ulls, i no hi veieu, orelles, i no hi sentiu? ¿No recordeu quantes cistelles vau omplir amb els bocins que havien sobrat quan vaig partir els cinc pans per als cinc mil homes?». Ells li responen: «Dotze». «I quan vaig partir els set pans per a les quatre mil persones, quantes paneres plenes de bocins vau recollir?». Li diuen: «Set». I els digué: «¿Encara no ho enteneu?».
Comentari:
«Aneu amb compte amb el llevat dels fariseus»
Avui —un cop més— veiem la sagacitat del Senyor Jesús. La seva actuació és sorprenent, ja que sobresurt del que és comú entre la gent, és original. Ell ve de realitzar alguns miracles i s'està traslladant a un altre sector on la Gràcia de Déu també ha d'arribar. En aquest context de miracles, davant un nou grup de persones que l'esperen, és quan els adverteix: «Estigueu alerta, aneu amb compte amb el llevat dels fariseus i el llevat d'Herodes» (Mc 8,15), ja que ells —els fariseus i els d'Herodes— no volen que la Gràcia de Déu sigui coneguda, i més aviat difonen el mal llevat, tot sembrant jull.
La fe no depèn de les obres, ja que «una fe que nosaltres mateixos podem fixar no és en absolut una fe» (Benet XVI). Ben al contrari, són les obres les que depenen de la fe. Tenir una veritable i autèntica fe implica una fe activa, dinàmica; no una fe condicionada i que solament resta en allò extern, en les aparences, que se'n va per les branques... La nostra ha de ser una fe real. Cal veure-hi amb els ulls de Déu i amb els de l'home pecador: «¿Encara no compreneu ni enteneu? ¿És que el vostre cor està endurit?» (Mc 8,17).
El regne de Déu es difon en el món com quan hom posa el llevat a la massa; ella creix sens que se sàpiga com. Així ha de ser l'autèntica fe, que creix en l'amor de Déu. Per tant, que res ni ningú ens distregui del veritable encontre amb el Senyor i el seu missatge salvador. El Senyor no perd ocasió per tal d'ensenyar i això ho segueix fent avui dia: «Ens hem d'alliberar de la falsa idea que la fe ja no té res a dir als homes d'avui» (Benet XVI).
Dia litúrgic: Dilluns VI de durant l'any 13-2-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 8,11-13):
En aquell temps, els fariseus vingueren i començaren a discutir amb Jesús. Per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel. Ell sospirà profundament i digué: «Per què demana un senyal, la gent d'aquesta generació? Us asseguro que no els serà donat cap senyal». Jesús els deixà, s'embarcà altra vegada i se'n va anar a l'altra riba.
Comentari:
«Us asseguro que no els serà donat cap senyal»
Avui, l'Evangeli sembla que no ens digui gaire res ni de Jesús ni de nosaltres mateixos. «Per què demana un senyal, la gent d'aquesta generació?» (Mc 8,12). Joan Pau II, tot comentant aquest episodi de la vida de Jesucrist, diu: «Jesús convida al discerniment respecte les paraules i les obres que testimonien (són “senyal de”) l'arribada del regne del Pare». Als jueus que interroguen Jesús sembla que els falta la capacitat o la voluntat de discernir aquell senyal que —de fet— és tota l'actuació, obres i paraules del Senyor.
També avui en dia es demanen senyals a Jesús: que faci notar la seva presència en el món o que ens digui d'una manera evident com hem d'actuar nosaltres. El Papa ens fa veure que la negativa de Jesucrist a donar un senyal als jueus —i, per tant, també a nosaltres— es deu a què vol «canviar la lògica del món, orientada a cercar signes que confirmin el desig d'autoafirmació i de poder de l'home». Els jueus no volien un signe qualsevol, sinó aquell que indiqués que Jesús era el tipus de messies que ells desitjaven. No esperaven el que venia a salvar-los, sinó el que venia a donar seguretat a la seva visió de com s'havien de fer les coses.
En definitiva, quan els jueus del temps de Jesús com els cristians d'ara demanem —d'una manera o altra— un senyal, el que fem és demanar a Déu que actuï a la nostra manera, la que nosaltres creiem més encertada i que de fet dóna suport al nostre mode de pensar. I Déu, que en sap i pot més (i per això demanem al Parenostre que es faci la “seva” voluntat), té els seus camins, encara que a nosaltres no ens sigui fàcil de comprendre'ls. Però Ell, que es deixa trobar per tots els qui el cerquen, també, si li demanem discerniment, ens farà comprendre quina és la seva manera d'obrar i com podem distingir avui els seus signes.
(Mc 8,11-13):
En aquell temps, els fariseus vingueren i començaren a discutir amb Jesús. Per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel. Ell sospirà profundament i digué: «Per què demana un senyal, la gent d'aquesta generació? Us asseguro que no els serà donat cap senyal». Jesús els deixà, s'embarcà altra vegada i se'n va anar a l'altra riba.
Comentari:
«Us asseguro que no els serà donat cap senyal»
Avui, l'Evangeli sembla que no ens digui gaire res ni de Jesús ni de nosaltres mateixos. «Per què demana un senyal, la gent d'aquesta generació?» (Mc 8,12). Joan Pau II, tot comentant aquest episodi de la vida de Jesucrist, diu: «Jesús convida al discerniment respecte les paraules i les obres que testimonien (són “senyal de”) l'arribada del regne del Pare». Als jueus que interroguen Jesús sembla que els falta la capacitat o la voluntat de discernir aquell senyal que —de fet— és tota l'actuació, obres i paraules del Senyor.
També avui en dia es demanen senyals a Jesús: que faci notar la seva presència en el món o que ens digui d'una manera evident com hem d'actuar nosaltres. El Papa ens fa veure que la negativa de Jesucrist a donar un senyal als jueus —i, per tant, també a nosaltres— es deu a què vol «canviar la lògica del món, orientada a cercar signes que confirmin el desig d'autoafirmació i de poder de l'home». Els jueus no volien un signe qualsevol, sinó aquell que indiqués que Jesús era el tipus de messies que ells desitjaven. No esperaven el que venia a salvar-los, sinó el que venia a donar seguretat a la seva visió de com s'havien de fer les coses.
En definitiva, quan els jueus del temps de Jesús com els cristians d'ara demanem —d'una manera o altra— un senyal, el que fem és demanar a Déu que actuï a la nostra manera, la que nosaltres creiem més encertada i que de fet dóna suport al nostre mode de pensar. I Déu, que en sap i pot més (i per això demanem al Parenostre que es faci la “seva” voluntat), té els seus camins, encara que a nosaltres no ens sigui fàcil de comprendre'ls. Però Ell, que es deixa trobar per tots els qui el cerquen, també, si li demanem discerniment, ens farà comprendre quina és la seva manera d'obrar i com podem distingir avui els seus signes.
Dia litúrgic: Diumenge VI (B) de durant l'any 12-2-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 1,40-45):
En aquell temps, es presenta a Jesús un leprós i, agenollat, li suplicava: «Si vols, em pots purificar». Jesús, compadit, va estendre la mà, el tocà i li digué: «Ho vull, queda pur». A l'instant li desaparegué la lepra i quedà pur. Tot seguit Jesús el va fer marxar, després d'advertir-lo severament. Li digué: «Vigila de no dir res a ningú. Vés a fer-te examinar pel sacerdot i ofereix per la teva purificació el que va ordenar Moisès: això els servirà de prova». Però ell, així que se n'anà, començà de pregonar la nova i escampar-la pertot arreu, de manera que Jesús ja no podia entrar obertament en cap població, sinó que es quedava a fora, en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu.
Comentari:
«Si vols, em pots purificar»
Avui, l'Evangeli ens convida a contemplar la fe d'aquest leprós. Sabem que, en temps de Jesús, els leprosos eren marginats socialment i considerats impurs. La guarició del leprós és, anticipadament, una visió de la salvació proposada per Jesús a tothom, i una crida a obrir-li el nostre cor per tal que Ell el transformi.
La successió dels fets és clara. Primer, el leprós demana la guarició i professa la seva fe: «Si vols em pots curar» (Mc 1,40). En segon lloc, Jesús —que literalment es rendeix davant la nostra fe— el guareix («Ho vull, queda pur»), i el convida a seguir el que la llei prescriu tot demanant-li silenci. Per últim, però, el leprós se sent impulsat a «pregonar la nova i escampar-la per tot arreu» (Mc 1,45). En certa manera desobeeix la darrera indicació de Jesús, però la trobada que fa del Salvador li provoca un sentiment que la boca no pot callar.
La nostra vida s'assembla a la del leprós. A vegades vivim, pel pecat, separats de Déu i de la comunitat. Però aquest Evangeli ens anima tot oferint-nos un model: professar la nostra fe íntegra en Jesús, obrir-li totalment el nostre cor, i una vegada guarits per l'Esperit, anar arreu a proclamar que ens hem trobat amb el Senyor. Aquest és l'efecte del sagrament de la Reconciliació, el sagrament de l'alegria.
Com bé diu sant Anselm: «L'ànima ha d'oblidar-se d'ella mateixa i romandre totalment en Jesucrist, que ha mort per fer-nos morir al pecat, i ha ressuscitat per fer-nos ressuscitar per a les obres de la justícia». Jesús vol que fem via amb Ell, vol guarir-nos. ¿Com hi responem? Hem d'anar-lo a trobar amb la humilitat del leprós i deixar que Ell ens ajudi a morir al pecat per viure de la seva Justícia.
(Mc 1,40-45):
En aquell temps, es presenta a Jesús un leprós i, agenollat, li suplicava: «Si vols, em pots purificar». Jesús, compadit, va estendre la mà, el tocà i li digué: «Ho vull, queda pur». A l'instant li desaparegué la lepra i quedà pur. Tot seguit Jesús el va fer marxar, després d'advertir-lo severament. Li digué: «Vigila de no dir res a ningú. Vés a fer-te examinar pel sacerdot i ofereix per la teva purificació el que va ordenar Moisès: això els servirà de prova». Però ell, així que se n'anà, començà de pregonar la nova i escampar-la pertot arreu, de manera que Jesús ja no podia entrar obertament en cap població, sinó que es quedava a fora, en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu.
Comentari:
«Si vols, em pots purificar»
Avui, l'Evangeli ens convida a contemplar la fe d'aquest leprós. Sabem que, en temps de Jesús, els leprosos eren marginats socialment i considerats impurs. La guarició del leprós és, anticipadament, una visió de la salvació proposada per Jesús a tothom, i una crida a obrir-li el nostre cor per tal que Ell el transformi.
La successió dels fets és clara. Primer, el leprós demana la guarició i professa la seva fe: «Si vols em pots curar» (Mc 1,40). En segon lloc, Jesús —que literalment es rendeix davant la nostra fe— el guareix («Ho vull, queda pur»), i el convida a seguir el que la llei prescriu tot demanant-li silenci. Per últim, però, el leprós se sent impulsat a «pregonar la nova i escampar-la per tot arreu» (Mc 1,45). En certa manera desobeeix la darrera indicació de Jesús, però la trobada que fa del Salvador li provoca un sentiment que la boca no pot callar.
La nostra vida s'assembla a la del leprós. A vegades vivim, pel pecat, separats de Déu i de la comunitat. Però aquest Evangeli ens anima tot oferint-nos un model: professar la nostra fe íntegra en Jesús, obrir-li totalment el nostre cor, i una vegada guarits per l'Esperit, anar arreu a proclamar que ens hem trobat amb el Senyor. Aquest és l'efecte del sagrament de la Reconciliació, el sagrament de l'alegria.
Com bé diu sant Anselm: «L'ànima ha d'oblidar-se d'ella mateixa i romandre totalment en Jesucrist, que ha mort per fer-nos morir al pecat, i ha ressuscitat per fer-nos ressuscitar per a les obres de la justícia». Jesús vol que fem via amb Ell, vol guarir-nos. ¿Com hi responem? Hem d'anar-lo a trobar amb la humilitat del leprós i deixar que Ell ens ajudi a morir al pecat per viure de la seva Justícia.
Dia litúrgic: Dissabte V de durant l'any 11-2-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 8,1-10):
En aquell temps, hi tornava a haver una gran gentada amb Jesús i no tenien res per a menjar. Jesús va cridar els deixebles i els digué: «Sento una gran compassió per aquesta gent, perquè ja fa tres dies que no es mouen d'aquí amb mi i no tenen res per a menjar. Si els faig anar dejuns a casa seva, defalliran pel camí; n'hi ha que han vingut de lluny». Els deixebles li preguntaren: «D'on es podria treure el pa per a alimentar-los aquí, en un lloc despoblat?». Jesús els preguntà: «Quants pans teniu?». Ells li respongueren: «Set».
Llavors Jesús va manar que la gent s'assegués a terra, prengué els set pans, digué l'acció de gràcies, els partí i en donava als seus deixebles perquè en servissin a la gent; i així ho van fer. Tenien a més uns quants peixets, i Jesús, després de beneir-los, digué que també els servissin. La gent en va menjar i quedaren saciats. Després van recollir set paneres dels bocins que havien sobrat. Eren unes quatre mil persones. Jesús els va acomiadar, va pujar a la barca amb els seus deixebles i se n'anà a la regió de Dalmanuta.
Comentari:
«No tenen res per a menjar»
Avui, temps d'inclemència i de neguit, també Jesús ens crida per a dir-nos que sent «una gran compassió per aquesta gent» (Mc 8,2). Avui, amb la pau en crisi, pot abundar la por, l'apatia, el recurs a la banalitat i l'evasió: «No tenen res per a menjar».
A qui crida el Senyor? Diu el text: «Va cridar els deixebles» (Mc 8,1), és a dir, em crida a mi, per a no acomiadar-los en dejú, per a donar-los quelcom. Jesús s'ha compadit —aquest cop en terra de pagans— perquè també tenen fam.
Ah!, i nosaltres —refugiats en el nostre petit món— diem que res no podem fer. «¿D'on es podria treure el pa per a alimentar-los aquí, en un lloc despoblat?» (Mc 8,4). ¿D'on traurem una paraula d'esperança certa i ferma, tot sabent que el Senyor serà amb nosaltres cada dia fins a la fi dels temps? ¿Com dir als creients i no creients que la violència i la mort no són solució?
Avui, el Senyor ens pregunta, simplement, quants pans tenim. Els que sigui, això és el que necessita. El text diu que «set», símbol per als pagans, com dotze era símbol per al poble jueu. El Senyor vol arribar a tots —per això l'Església es vol reconèixer a si mateixa des de la seva catolicitat— i demana la teva ajuda. Dóna-li la teva oració: és un pa! Dóna-li la teva Eucaristia viscuda: és un pa! Dóna-li la teva decisió per la reconciliació amb els teus, amb els qui t'han ofès: és un altre pa! Dóna-li la teva reconciliació sacramental amb l'Església: és un altre pa! Dóna-li el teu petit sacrifici, el teu dejuni, la teva solidaritat: és un altre pa! Dóna-li el teu amor a la seva Paraula, que et dóna consol i força: és un altre pa! En fi, dóna el que Ell et demani, malgrat que creguis que només és un poc de pa.
Com ens diu sant Gregori de Nisa, «aquell qui parteix el seu pa amb els pobres es constitueix en part d'aquell que, per nosaltres, volgué ser pobre. Pobre fou el Senyor, no temis la pobresa».
(Mc 8,1-10):
En aquell temps, hi tornava a haver una gran gentada amb Jesús i no tenien res per a menjar. Jesús va cridar els deixebles i els digué: «Sento una gran compassió per aquesta gent, perquè ja fa tres dies que no es mouen d'aquí amb mi i no tenen res per a menjar. Si els faig anar dejuns a casa seva, defalliran pel camí; n'hi ha que han vingut de lluny». Els deixebles li preguntaren: «D'on es podria treure el pa per a alimentar-los aquí, en un lloc despoblat?». Jesús els preguntà: «Quants pans teniu?». Ells li respongueren: «Set».
Llavors Jesús va manar que la gent s'assegués a terra, prengué els set pans, digué l'acció de gràcies, els partí i en donava als seus deixebles perquè en servissin a la gent; i així ho van fer. Tenien a més uns quants peixets, i Jesús, després de beneir-los, digué que també els servissin. La gent en va menjar i quedaren saciats. Després van recollir set paneres dels bocins que havien sobrat. Eren unes quatre mil persones. Jesús els va acomiadar, va pujar a la barca amb els seus deixebles i se n'anà a la regió de Dalmanuta.
Comentari:
«No tenen res per a menjar»
Avui, temps d'inclemència i de neguit, també Jesús ens crida per a dir-nos que sent «una gran compassió per aquesta gent» (Mc 8,2). Avui, amb la pau en crisi, pot abundar la por, l'apatia, el recurs a la banalitat i l'evasió: «No tenen res per a menjar».
A qui crida el Senyor? Diu el text: «Va cridar els deixebles» (Mc 8,1), és a dir, em crida a mi, per a no acomiadar-los en dejú, per a donar-los quelcom. Jesús s'ha compadit —aquest cop en terra de pagans— perquè també tenen fam.
Ah!, i nosaltres —refugiats en el nostre petit món— diem que res no podem fer. «¿D'on es podria treure el pa per a alimentar-los aquí, en un lloc despoblat?» (Mc 8,4). ¿D'on traurem una paraula d'esperança certa i ferma, tot sabent que el Senyor serà amb nosaltres cada dia fins a la fi dels temps? ¿Com dir als creients i no creients que la violència i la mort no són solució?
Avui, el Senyor ens pregunta, simplement, quants pans tenim. Els que sigui, això és el que necessita. El text diu que «set», símbol per als pagans, com dotze era símbol per al poble jueu. El Senyor vol arribar a tots —per això l'Església es vol reconèixer a si mateixa des de la seva catolicitat— i demana la teva ajuda. Dóna-li la teva oració: és un pa! Dóna-li la teva Eucaristia viscuda: és un pa! Dóna-li la teva decisió per la reconciliació amb els teus, amb els qui t'han ofès: és un altre pa! Dóna-li la teva reconciliació sacramental amb l'Església: és un altre pa! Dóna-li el teu petit sacrifici, el teu dejuni, la teva solidaritat: és un altre pa! Dóna-li el teu amor a la seva Paraula, que et dóna consol i força: és un altre pa! En fi, dóna el que Ell et demani, malgrat que creguis que només és un poc de pa.
Com ens diu sant Gregori de Nisa, «aquell qui parteix el seu pa amb els pobres es constitueix en part d'aquell que, per nosaltres, volgué ser pobre. Pobre fou el Senyor, no temis la pobresa».
Dia litúrgic: Divendres V de durant l'any 10-2-12
Santoral 10 de febrer: Santa Escolàstica, verge
Text de l'Evangeli
(Mc 7,31-37):
En aquell temps, Jesús se'n va anar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea, després de travessar el territori de la Decàpolis. Llavors li porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li demanaven que li imposés la mà. Jesús se l'endugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva. Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué: «Efatà!» -que vol dir: "Obre't!".
A l'instant se li van obrir les orelles, la llengua se li destravà i parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho pregonaven. Estaven completament admirats i deien: «Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin».
Comentari:
«Tot ho ha fet bé»
Avui, l'Evangeli ens presenta un miracle de Jesús: va tornar l'oïda i va destravar la llengua a un sord. La gent va quedar admirada i deia: «Tot ho ha fet bé» (Mc 7,37).
Aquesta és la biografia de Jesús feta per als seus contemporanis. Una biografia curta i completa. ¿Qui és Jesús? És aquell que tot ho ha fet bé. En el doble sentit de la paraula: en el què i en el com, en la substància i en la manera. És aquell que només ha fet obres bones, i el que ha realitzat les obres bones bé, d'una manera perfecta, acabada. Jesús és una persona que tot ho fa bé, perquè només fa accions bones, i allò que fa, ho deixa ben acabat. No lliura res a mitges; i no espera a acabar-ho després.
—Procura també tu deixar-ho tot ben enllestit ara: l'oració; el tracte amb els familiars i les altres persones; el treball; l'apostolat; la diligència per formar-te espiritualment i professional; etc. Sigues exigent amb tu mateix, i sigues també exigent, suaument, amb els qui depenen de tu. No toleris barroeries. No agraden a Déu i molesten el proïsme. No prenguis aquesta actitud simplement per quedar bé, ni perquè aquest procediment és el més rendible, fins i tot humanament; sinó perquè a Déu no li agraden les obres dolentes ni les obres “bones” mal fetes. La Sagrada Escriptura afirma: «Les obres de Déu són perfectes» (Dt 32,4). I el Senyor, a través de Moisès, manifesta al Poble d'Israel: «Tot el que tingui una tara, no ho oferiu, perquè no us seria acceptat» (Lv 22,20). Demana l'ajut maternal de la Verge Maria. Ella, com Jesús, també va fer-ho tot bé.
Sant Josepmaria ens ofereix el secret per reeixir: «Fes el que cal i estigues pel que fas». ¿És aquesta la teva manera d'actuar?
Text de l'Evangeli
(Mc 7,31-37):
En aquell temps, Jesús se'n va anar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea, després de travessar el territori de la Decàpolis. Llavors li porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li demanaven que li imposés la mà. Jesús se l'endugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva. Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué: «Efatà!» -que vol dir: "Obre't!".
A l'instant se li van obrir les orelles, la llengua se li destravà i parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho pregonaven. Estaven completament admirats i deien: «Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin».
Comentari:
«Tot ho ha fet bé»
Avui, l'Evangeli ens presenta un miracle de Jesús: va tornar l'oïda i va destravar la llengua a un sord. La gent va quedar admirada i deia: «Tot ho ha fet bé» (Mc 7,37).
Aquesta és la biografia de Jesús feta per als seus contemporanis. Una biografia curta i completa. ¿Qui és Jesús? És aquell que tot ho ha fet bé. En el doble sentit de la paraula: en el què i en el com, en la substància i en la manera. És aquell que només ha fet obres bones, i el que ha realitzat les obres bones bé, d'una manera perfecta, acabada. Jesús és una persona que tot ho fa bé, perquè només fa accions bones, i allò que fa, ho deixa ben acabat. No lliura res a mitges; i no espera a acabar-ho després.
—Procura també tu deixar-ho tot ben enllestit ara: l'oració; el tracte amb els familiars i les altres persones; el treball; l'apostolat; la diligència per formar-te espiritualment i professional; etc. Sigues exigent amb tu mateix, i sigues també exigent, suaument, amb els qui depenen de tu. No toleris barroeries. No agraden a Déu i molesten el proïsme. No prenguis aquesta actitud simplement per quedar bé, ni perquè aquest procediment és el més rendible, fins i tot humanament; sinó perquè a Déu no li agraden les obres dolentes ni les obres “bones” mal fetes. La Sagrada Escriptura afirma: «Les obres de Déu són perfectes» (Dt 32,4). I el Senyor, a través de Moisès, manifesta al Poble d'Israel: «Tot el que tingui una tara, no ho oferiu, perquè no us seria acceptat» (Lv 22,20). Demana l'ajut maternal de la Verge Maria. Ella, com Jesús, també va fer-ho tot bé.
Sant Josepmaria ens ofereix el secret per reeixir: «Fes el que cal i estigues pel que fas». ¿És aquesta la teva manera d'actuar?
Dia litúrgic: Dijous V de durant l'any 9-2-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 7,24-30):
En aquell temps, Jesús se'n va anar d'allí i arribà al territori de Tir. Va entrar en una casa i no volia que ningú ho sabés, però no pogué passar desapercebut. De seguida va sentir parlar d'Ell una dona que tenia una filla posseïda d'un esperit maligne, i vingué a prosternar-se als seus peus. La dona, que era pagana, sirofenícia d'origen, pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni. Ell li va dir: «Deixa que primer s'alimentin els fills. No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets». Ella li respon: «Senyor, també els gossets, sota la taula, mengen les engrunes que els fills deixen caure». Llavors Jesús li digué: «Ja que has respost així, vés, que el dimoni ja ha sortit de la teva filla». Ella se'n va anar a casa seva i trobà la nena estirada al llit. El dimoni l'havia deixada.
Comentari:
«Vingué a prosternar-se als seus peus. Pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni»
Avui se'ns mostra la fe d'una dona que no pertanyia al poble elegit, però que tenia la confiança en què Jesús podia guarir la seva filla. En efecte, aquella mare «era pagana, sirofenícia d'origen, pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni» (Mc 7,26). El dolor i l'amor la porten a demanar amb insistència, sense tenir en compte menyspreances, ni retards, ni indignitat. I aconsegueix el que demana, ja que «se'n va anar a casa seva i trobà la nena estirada al llit. El dimoni l'havia deixada» (Mc 7,30).
Sant Agustí deia que molts no aconsegueixen allò que demanen perquè «aut mali, aut male, aut mala». O són dolents i el primer que haurien de demanar és que esdevinguessin bons; o demanen amb dolenteria, sense insistència, en lloc de fer-ho amb paciència, amb humilitat, amb fe i per amor; o demanen dolenteries que si es rebessin farien mal a l'ànima o al cos o als altres. Cal maldar, doncs, per a demanar bé. La dona sirofenícia és una bona mare; demana una cosa bona («pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni») i demana bé («vingué a prosternar-se als seus peus»).
El Senyor ens mou a usar perseverantment l'oració de petició. Certament, existeixen altres tipus de pregària —l'adoració, l'expiació, l'oració d'agraïment—, però Jesús insisteix en què nosaltres freqüentem molt l'oració de petició.
¿Per què? Molts podrien ser els motius: perquè necessitem l'ajut de Déu per assolir el nostre fi; perquè expressa esperança i amor; perquè és un clamor de fe. Però existeix un motiu que potser sigui poc tingut en compte: Déu vol que les coses siguin una mica com nosaltres volem. D'aquesta manera, la nostra petició —que és un acte lliure— unida a la llibertat omnipotent de Déu, fa el món com Déu vol i una mica com nosaltres volem. És meravellós el poder de l'oració!
(Mc 7,24-30):
En aquell temps, Jesús se'n va anar d'allí i arribà al territori de Tir. Va entrar en una casa i no volia que ningú ho sabés, però no pogué passar desapercebut. De seguida va sentir parlar d'Ell una dona que tenia una filla posseïda d'un esperit maligne, i vingué a prosternar-se als seus peus. La dona, que era pagana, sirofenícia d'origen, pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni. Ell li va dir: «Deixa que primer s'alimentin els fills. No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets». Ella li respon: «Senyor, també els gossets, sota la taula, mengen les engrunes que els fills deixen caure». Llavors Jesús li digué: «Ja que has respost així, vés, que el dimoni ja ha sortit de la teva filla». Ella se'n va anar a casa seva i trobà la nena estirada al llit. El dimoni l'havia deixada.
Comentari:
«Vingué a prosternar-se als seus peus. Pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni»
Avui se'ns mostra la fe d'una dona que no pertanyia al poble elegit, però que tenia la confiança en què Jesús podia guarir la seva filla. En efecte, aquella mare «era pagana, sirofenícia d'origen, pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni» (Mc 7,26). El dolor i l'amor la porten a demanar amb insistència, sense tenir en compte menyspreances, ni retards, ni indignitat. I aconsegueix el que demana, ja que «se'n va anar a casa seva i trobà la nena estirada al llit. El dimoni l'havia deixada» (Mc 7,30).
Sant Agustí deia que molts no aconsegueixen allò que demanen perquè «aut mali, aut male, aut mala». O són dolents i el primer que haurien de demanar és que esdevinguessin bons; o demanen amb dolenteria, sense insistència, en lloc de fer-ho amb paciència, amb humilitat, amb fe i per amor; o demanen dolenteries que si es rebessin farien mal a l'ànima o al cos o als altres. Cal maldar, doncs, per a demanar bé. La dona sirofenícia és una bona mare; demana una cosa bona («pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni») i demana bé («vingué a prosternar-se als seus peus»).
El Senyor ens mou a usar perseverantment l'oració de petició. Certament, existeixen altres tipus de pregària —l'adoració, l'expiació, l'oració d'agraïment—, però Jesús insisteix en què nosaltres freqüentem molt l'oració de petició.
¿Per què? Molts podrien ser els motius: perquè necessitem l'ajut de Déu per assolir el nostre fi; perquè expressa esperança i amor; perquè és un clamor de fe. Però existeix un motiu que potser sigui poc tingut en compte: Déu vol que les coses siguin una mica com nosaltres volem. D'aquesta manera, la nostra petició —que és un acte lliure— unida a la llibertat omnipotent de Déu, fa el món com Déu vol i una mica com nosaltres volem. És meravellós el poder de l'oració!
Dia litúrgic: Dimecres Vde durant l'any 8-2-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 7,14-23):
En aquell temps, Jesús cridà la gent i els deia: «Escolteu-me tots i enteneu-ho bé: No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l'home el fa impur».
Quan deixà la gent i entrà a casa, els seus deixebles li van preguntar què volia dir aquell proverbi. Jesús els respongué: «¿També vosaltres sou incapaços d'entendre-ho? ¿No compreneu que tot allò que entra a l'home des de fora no el pot fer impur, perquè no li va al cor, sinó al ventre, i acaba fora del cos?». D'aquesta manera declarava purs tots els aliments. I va afegir: «Només allò que surt de l'home el fa impur. Perquè de dintre el cor de l'home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. Tot això dolent surt de dintre i fa impur l'home».
Comentari:
«No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur»
Avui Jesús ens ensenya que tot el que Déu ha fet és bo. És, més aviat, la nostra intenció no recta la que pot contaminar el que fem. Per això, Jesucrist diu: «No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l'home el fa impur» (Mc 7,15). L'experiència de l'ofensa a Déu és una realitat. I amb facilitat el cristià descobreix aquesta petjada profunda del mal i veu un món esclavitzat pel pecat. La missió que Jesús ens encarrega és la de netejar —amb l'ajut de la seva gràcia— totes les contaminacions que les males intencions dels homes han introduït en aquest món.
El Senyor ens demana que tota la nostra activitat humana sigui ben realitzada: espera que en ella hi posem intensitat, ordre, ciència, competència, afany de perfecció, no cercant altra cosa sinó restablir el pla creador de Déu, que tot ho va fer bo amb vista al profit de l'home: «Puresa d'intenció. —La tindràs sempre, si, sempre i en tot, només busques agradar a Déu» (Sant Josepmaria).
Solament la nostra voluntat pot malmetre el pla diví, i cal vigilar per tal que no sigui així. Moltes vegades s'introdueixen la vanitat, l'amor propi, els desànims per la manca de fe, la impaciència per no assolir els resultats esperats, etc. Per això, ens advertia sant Gregori el Gran: «Que no ens sedueixi cap prosperitat falaguera, perquè és un viatger neci el que s'atura en el camí per a contemplar els paisatges amens i s'oblida del punt al que es dirigeix».
Convindrà, per tant, parar atenció en l'oferiment d'obres, mantenir la presència de Déu i considerar freqüentment la filiació divina, de manera que tot el nostre dia —amb oració i treball— prengui força i comenci en el Senyor, i que tot allò que hem començat per Ell arribi al seu terme.
Podem fer grans coses si ens adonem que cadascun dels nostres actes humans és corredemptor quan està unit als actes de Crist.
(Mc 7,14-23):
En aquell temps, Jesús cridà la gent i els deia: «Escolteu-me tots i enteneu-ho bé: No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l'home el fa impur».
Quan deixà la gent i entrà a casa, els seus deixebles li van preguntar què volia dir aquell proverbi. Jesús els respongué: «¿També vosaltres sou incapaços d'entendre-ho? ¿No compreneu que tot allò que entra a l'home des de fora no el pot fer impur, perquè no li va al cor, sinó al ventre, i acaba fora del cos?». D'aquesta manera declarava purs tots els aliments. I va afegir: «Només allò que surt de l'home el fa impur. Perquè de dintre el cor de l'home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. Tot això dolent surt de dintre i fa impur l'home».
Comentari:
«No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur»
Avui Jesús ens ensenya que tot el que Déu ha fet és bo. És, més aviat, la nostra intenció no recta la que pot contaminar el que fem. Per això, Jesucrist diu: «No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l'home el fa impur» (Mc 7,15). L'experiència de l'ofensa a Déu és una realitat. I amb facilitat el cristià descobreix aquesta petjada profunda del mal i veu un món esclavitzat pel pecat. La missió que Jesús ens encarrega és la de netejar —amb l'ajut de la seva gràcia— totes les contaminacions que les males intencions dels homes han introduït en aquest món.
El Senyor ens demana que tota la nostra activitat humana sigui ben realitzada: espera que en ella hi posem intensitat, ordre, ciència, competència, afany de perfecció, no cercant altra cosa sinó restablir el pla creador de Déu, que tot ho va fer bo amb vista al profit de l'home: «Puresa d'intenció. —La tindràs sempre, si, sempre i en tot, només busques agradar a Déu» (Sant Josepmaria).
Solament la nostra voluntat pot malmetre el pla diví, i cal vigilar per tal que no sigui així. Moltes vegades s'introdueixen la vanitat, l'amor propi, els desànims per la manca de fe, la impaciència per no assolir els resultats esperats, etc. Per això, ens advertia sant Gregori el Gran: «Que no ens sedueixi cap prosperitat falaguera, perquè és un viatger neci el que s'atura en el camí per a contemplar els paisatges amens i s'oblida del punt al que es dirigeix».
Convindrà, per tant, parar atenció en l'oferiment d'obres, mantenir la presència de Déu i considerar freqüentment la filiació divina, de manera que tot el nostre dia —amb oració i treball— prengui força i comenci en el Senyor, i que tot allò que hem començat per Ell arribi al seu terme.
Podem fer grans coses si ens adonem que cadascun dels nostres actes humans és corredemptor quan està unit als actes de Crist.
Dia litúrgic: Dimarts V de durant l'any 7-2-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 7,1-13):
En aquell temps, els fariseus i alguns mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem es van reunir entorn de Jesús, i s'adonaren que alguns dels seus deixebles prenien els aliments amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, guarden la tradició dels antics i no es posen a menjar si abans no s'han rentat les mans ritualment; i encara, quan tornen del mercat, no mengen sense haver fet les ablucions; i observen per tradició moltes altres pràctiques, com purificar amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on mengen.
Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: «Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que mengen amb les mans impures?». Ell els respongué: «Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure: ‘Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen són preceptes humans’. Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes». I els deia encara: «Com en sabeu, d'anul·lar els manaments de Déu per conservar la vostra tradició! En efecte, Moisès ha dit: ‘Honra el pare i la mare’. I també: ‘Qui maleeixi el pare o la mare serà condemnat a mort’. Però vosaltres, si algú diu al pare o a la mare: ‘Declaro corban, és a dir, consagrats a Déu, els béns amb què us hauria d'ajudar’, ja li permeteu que no faci res a favor del pare o de la mare. Així, amb la tradició que us aneu transmetent, invalideu la paraula de Déu. I de coses com aquesta, en feu moltes».
Comentari:
«Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics?»
Avui contemplem com algunes tradicions tardanes dels mestres de la Llei havien manipulat el sentit pur del quart manament de la Llei de Déu. Aquells escribes ensenyaven que els fills que oferien diners y béns per al Temple feien el millor. Segons aquesta ensenyança, succeïa que els pares ja no podien demanar ni disposar d'aquests béns. Els fills formats en aquesta consciència errònia creien haver acomplert així el quart manament, fins i tot haver-lo complert de la millor manera. Però, de fet, es tractava d'un engany.
«Com en sabeu, d'anul?lar els manaments de Déu per conservar la vostra tradició!» (Mc 7,9): Jesucrist es l'intèrpret autèntic de la Llei; per això explica el just sentit del quart manament, tot desfent el lamentable error del fanatisme jueu.
«Moisès ha dit: ‘Honra el pare i la mare’» (Mc 7,10): el quart manament recorda als fills les responsabilitats que tenen amb els pares. Tant com puguin, els han de prestar ajuda material i moral durant els anys de la vellesa i durant les èpoques de malaltia, solitud o angoixa. Jesús recorda aquest deure de gratitud.
El respecte envers els pares (pietat filial) és fet de la gratitud que hom els deu pel do de la vida i pels treballs que han esmerçat en els fills, per tal que poguessin créixer en edat, saviesa i gràcia. «Honora el teu pare amb tot el cor, i no t'oblidis dels dolors de la teva mare. Recorda't que per ells has nascut. Què els donaràs a canvi del que han fet per tu?» (Sir 7,27-28).
El Senyor glorifica el pare en els seus fills, i en ells confirma el dret de la mare. El qui honra el pare expia els pecats; el qui glorifica la mare és com qui aplega un tresor (cf. Sir 3,2-6). Tots aquests i altres consells són una llum clara per a la nostra vida en relació als nostres pares. Demanem al Senyor la gràcia per tal que no ens manqui mai el veritable amor que devem als pares i sapiguem, amb l'exemple, transmetre al proïsme aquesta dolça “obligació”.
(Mc 7,1-13):
En aquell temps, els fariseus i alguns mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem es van reunir entorn de Jesús, i s'adonaren que alguns dels seus deixebles prenien els aliments amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, guarden la tradició dels antics i no es posen a menjar si abans no s'han rentat les mans ritualment; i encara, quan tornen del mercat, no mengen sense haver fet les ablucions; i observen per tradició moltes altres pràctiques, com purificar amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on mengen.
Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: «Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que mengen amb les mans impures?». Ell els respongué: «Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure: ‘Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen són preceptes humans’. Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes». I els deia encara: «Com en sabeu, d'anul·lar els manaments de Déu per conservar la vostra tradició! En efecte, Moisès ha dit: ‘Honra el pare i la mare’. I també: ‘Qui maleeixi el pare o la mare serà condemnat a mort’. Però vosaltres, si algú diu al pare o a la mare: ‘Declaro corban, és a dir, consagrats a Déu, els béns amb què us hauria d'ajudar’, ja li permeteu que no faci res a favor del pare o de la mare. Així, amb la tradició que us aneu transmetent, invalideu la paraula de Déu. I de coses com aquesta, en feu moltes».
Comentari:
«Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics?»
Avui contemplem com algunes tradicions tardanes dels mestres de la Llei havien manipulat el sentit pur del quart manament de la Llei de Déu. Aquells escribes ensenyaven que els fills que oferien diners y béns per al Temple feien el millor. Segons aquesta ensenyança, succeïa que els pares ja no podien demanar ni disposar d'aquests béns. Els fills formats en aquesta consciència errònia creien haver acomplert així el quart manament, fins i tot haver-lo complert de la millor manera. Però, de fet, es tractava d'un engany.
«Com en sabeu, d'anul?lar els manaments de Déu per conservar la vostra tradició!» (Mc 7,9): Jesucrist es l'intèrpret autèntic de la Llei; per això explica el just sentit del quart manament, tot desfent el lamentable error del fanatisme jueu.
«Moisès ha dit: ‘Honra el pare i la mare’» (Mc 7,10): el quart manament recorda als fills les responsabilitats que tenen amb els pares. Tant com puguin, els han de prestar ajuda material i moral durant els anys de la vellesa i durant les èpoques de malaltia, solitud o angoixa. Jesús recorda aquest deure de gratitud.
El respecte envers els pares (pietat filial) és fet de la gratitud que hom els deu pel do de la vida i pels treballs que han esmerçat en els fills, per tal que poguessin créixer en edat, saviesa i gràcia. «Honora el teu pare amb tot el cor, i no t'oblidis dels dolors de la teva mare. Recorda't que per ells has nascut. Què els donaràs a canvi del que han fet per tu?» (Sir 7,27-28).
El Senyor glorifica el pare en els seus fills, i en ells confirma el dret de la mare. El qui honra el pare expia els pecats; el qui glorifica la mare és com qui aplega un tresor (cf. Sir 3,2-6). Tots aquests i altres consells són una llum clara per a la nostra vida en relació als nostres pares. Demanem al Senyor la gràcia per tal que no ens manqui mai el veritable amor que devem als pares i sapiguem, amb l'exemple, transmetre al proïsme aquesta dolça “obligació”.
Dia litúrgic: Dilluns V de durant l'any6-2-1012
Text de l'Evangeli
(Mc 6,53-56):
En aquell temps, quan hagueren fet la travessia del llac, Jesús i els seus deixebles tocaren terra a Genesaret i van fondejar. Així que desembarcaren, la gent el va reconèixer. Ells començaren a recórrer tota la regió, i la gent anava duent-li els malalts en lliteres allà on sentien a dir que era. A tot arreu on arribava, pobles, viles o llogarrets, posaven els malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell. I tots els qui el tocaven quedaven curats.
Comentari:
«Així que desembarcaren, la gent el va reconèixer»
Avui contemplem la fe dels habitants d'aquella regió a la que Jesús arribà tot portant la salvació per a les ànimes. El Senyor és l'amo de l'ànima i del cos; per això, no dubten en portar-li llurs malalts: «Tots els qui el tocaven quedaven curats» (Mc 6,56). Tenim avui, com sempre, malalts de l'ànima i del cos. Convé que posem tots els mitjans humans i sobrenaturals per tal d'apropar els nostres parents, amics i coneguts al Senyor. Ho podem fer, en primer lloc, tot pregant per ells, bo i demanant llur salut espiritual i corporal. Si hi havia una malaltia del cos, no dubtem en assabentar-nos de si existeix un tractament adequat, si hi ha persones que puguin tenir-ne cura, etc.
Quan es tracta d'una “malaltia” de l'ànima (habitualment, palpable externament), com pot ser que un fill, un germà, un parent no assisteixi a Missa els diumenges, a més de pregar, convé parlar-li del remei, potser transmetent-li de paraula algun pensament o alguna orientació motivadora que puguem nosaltres mateixos extreure del Magisteri (per exemple, de la Carta apostòlica El dia del Senyor de Joan Pau II, o d'algun dels punts del Catecisme de l'Església).
Si el germà “malalt” és algú constituït en pública autoritat, que justifica o manté una llei injusta —com ara la despenalització de l'avortament—, no dubtem —a més de resar— en cercar l'oportunitat per a transmetre-li —de paraula o per escrit— el nostre testimoni sobre la veritat.
«Nosaltres no podem deixar de dir el que hem vist i sentit» (Ac 4,20). Totes les persones tenen necessitat del Salvador. Quan no acudeixen a Ell és perquè encara no l'han reconegut, potser perquè nosaltres encara no hem sabut anunciar-lo. El fet és que, tan aviat com el reconeixien, «posaven els malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell» (Mc 6,56). Jesús guaria sobretot quan n'hi havia alguns que «posaven» (situaven a l'abast del Senyor) els qui més urgentment havien de menester remei.
(Mc 6,53-56):
En aquell temps, quan hagueren fet la travessia del llac, Jesús i els seus deixebles tocaren terra a Genesaret i van fondejar. Així que desembarcaren, la gent el va reconèixer. Ells començaren a recórrer tota la regió, i la gent anava duent-li els malalts en lliteres allà on sentien a dir que era. A tot arreu on arribava, pobles, viles o llogarrets, posaven els malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell. I tots els qui el tocaven quedaven curats.
Comentari:
«Així que desembarcaren, la gent el va reconèixer»
Avui contemplem la fe dels habitants d'aquella regió a la que Jesús arribà tot portant la salvació per a les ànimes. El Senyor és l'amo de l'ànima i del cos; per això, no dubten en portar-li llurs malalts: «Tots els qui el tocaven quedaven curats» (Mc 6,56). Tenim avui, com sempre, malalts de l'ànima i del cos. Convé que posem tots els mitjans humans i sobrenaturals per tal d'apropar els nostres parents, amics i coneguts al Senyor. Ho podem fer, en primer lloc, tot pregant per ells, bo i demanant llur salut espiritual i corporal. Si hi havia una malaltia del cos, no dubtem en assabentar-nos de si existeix un tractament adequat, si hi ha persones que puguin tenir-ne cura, etc.
Quan es tracta d'una “malaltia” de l'ànima (habitualment, palpable externament), com pot ser que un fill, un germà, un parent no assisteixi a Missa els diumenges, a més de pregar, convé parlar-li del remei, potser transmetent-li de paraula algun pensament o alguna orientació motivadora que puguem nosaltres mateixos extreure del Magisteri (per exemple, de la Carta apostòlica El dia del Senyor de Joan Pau II, o d'algun dels punts del Catecisme de l'Església).
Si el germà “malalt” és algú constituït en pública autoritat, que justifica o manté una llei injusta —com ara la despenalització de l'avortament—, no dubtem —a més de resar— en cercar l'oportunitat per a transmetre-li —de paraula o per escrit— el nostre testimoni sobre la veritat.
«Nosaltres no podem deixar de dir el que hem vist i sentit» (Ac 4,20). Totes les persones tenen necessitat del Salvador. Quan no acudeixen a Ell és perquè encara no l'han reconegut, potser perquè nosaltres encara no hem sabut anunciar-lo. El fet és que, tan aviat com el reconeixien, «posaven els malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell» (Mc 6,56). Jesús guaria sobretot quan n'hi havia alguns que «posaven» (situaven a l'abast del Senyor) els qui més urgentment havien de menester remei.
Dia litúrgic: Diumenge V (B) de durant l'any 5-2-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 1,29-39):
En aquell temps, Jesús, sortint de la sinagoga, se n'anà, acompanyat de Jaume i Joan, a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i ho digueren a Jesús. Llavors ell s'hi acostà i, agafant-la per la mà, la va fer aixecar. La febre va deixar-la, i ella es posà a servir-los. Al vespre, quan el sol s'havia post, li anaven portant tots els malalts i els endimoniats. Tota la població s'havia aplegat davant la porta. Ell va curar molts malalts que patien diverses malalties; també va treure molts dimonis i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.
De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant. Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo. Quan el van trobar li digueren: «Tothom et busca». Ell els diu: «Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut». I anà per tot Galilea, predicant a les seves sinagogues i traient els dimonis.
Comentari:
«Tothom et busca»
Avui, contemplem Jesús a Cafarnaüm, el centre del seu ministeri, i més en concret a casa de Simó Pere: «Sortint de la sinagoga, se n'anà (...) a casa de Simó i Andreu» (Mc 1,29). Allí hi trobà la seva família, la d'aquells que escolten la Paraula i la compleixen (cf. Lc 8,21). La sogra de Pere està malalta al llit i Ell, amb un gest que va més enllà de l'anècdota, li dóna la mà, l'aixeca de la seva prostració i la retorna al servei.
S'acosta als pobres-sofrents que li porten i els cura només allargant la mà; només amb un breu contacte amb Ell, que és font de la vida, queden alliberats-salvats.
Tots busquem el Crist, alguns d'una manera ben volguda i esforçada, d'altres potser sense ser-ne conscients, ja que «el nostre cor està inquiet i no troba repòs fins reposar en Ell» (Sant Agustí).
Però, així com nosaltres el busquem ja que necessitem que ens alliberi del mal i del Maligne, Ell se'ns acosta per a fer possible allò que mai no podríem aconseguir tot sols. Ell s'ha fet feble per a guanyar-nos a nosaltres febles, «s'ha fet tot amb tots per guanyar-ne alguns, sigui com sigui» (1Co 9,22).
Hi ha una mà allargada envers nosaltres que jaiem aclaparats per tants mals; només cal obrir la nostra i ens trobarem drets i renovats per al servei. Podem “obrir” la nostra mà mitjançant la pregària, tot prenent exemple del Senyor: «De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant» (Mc 1,35).
A més, l'Eucaristia de cada diumenge és la trobada amb el Senyor que ve a aixecar-nos del pecat de la rutina i del desànim per a fer de nosaltres testimonis vius d'una trobada que ens renova constantment, i que ens fa lliures de debò amb Jesucrist.
(Mc 1,29-39):
En aquell temps, Jesús, sortint de la sinagoga, se n'anà, acompanyat de Jaume i Joan, a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i ho digueren a Jesús. Llavors ell s'hi acostà i, agafant-la per la mà, la va fer aixecar. La febre va deixar-la, i ella es posà a servir-los. Al vespre, quan el sol s'havia post, li anaven portant tots els malalts i els endimoniats. Tota la població s'havia aplegat davant la porta. Ell va curar molts malalts que patien diverses malalties; també va treure molts dimonis i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.
De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant. Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo. Quan el van trobar li digueren: «Tothom et busca». Ell els diu: «Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut». I anà per tot Galilea, predicant a les seves sinagogues i traient els dimonis.
Comentari:
«Tothom et busca»
Avui, contemplem Jesús a Cafarnaüm, el centre del seu ministeri, i més en concret a casa de Simó Pere: «Sortint de la sinagoga, se n'anà (...) a casa de Simó i Andreu» (Mc 1,29). Allí hi trobà la seva família, la d'aquells que escolten la Paraula i la compleixen (cf. Lc 8,21). La sogra de Pere està malalta al llit i Ell, amb un gest que va més enllà de l'anècdota, li dóna la mà, l'aixeca de la seva prostració i la retorna al servei.
S'acosta als pobres-sofrents que li porten i els cura només allargant la mà; només amb un breu contacte amb Ell, que és font de la vida, queden alliberats-salvats.
Tots busquem el Crist, alguns d'una manera ben volguda i esforçada, d'altres potser sense ser-ne conscients, ja que «el nostre cor està inquiet i no troba repòs fins reposar en Ell» (Sant Agustí).
Però, així com nosaltres el busquem ja que necessitem que ens alliberi del mal i del Maligne, Ell se'ns acosta per a fer possible allò que mai no podríem aconseguir tot sols. Ell s'ha fet feble per a guanyar-nos a nosaltres febles, «s'ha fet tot amb tots per guanyar-ne alguns, sigui com sigui» (1Co 9,22).
Hi ha una mà allargada envers nosaltres que jaiem aclaparats per tants mals; només cal obrir la nostra i ens trobarem drets i renovats per al servei. Podem “obrir” la nostra mà mitjançant la pregària, tot prenent exemple del Senyor: «De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant» (Mc 1,35).
A més, l'Eucaristia de cada diumenge és la trobada amb el Senyor que ve a aixecar-nos del pecat de la rutina i del desànim per a fer de nosaltres testimonis vius d'una trobada que ens renova constantment, i que ens fa lliures de debò amb Jesucrist.
Dia litúrgic: Dissabte IV de durant l'any 4-2-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 6,30-34):
En aquell temps, els Apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica». Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar. Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament.
Comentari:
«‘Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica’. Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps»
Avui, l'Evangeli ens planteja una situació, una necessitat i una paradoxa que són ben actuals.
Una situació. Els Apòstols estan “estressats”: «Molta gent anava i venia i no tenien temps ni de menjar» (Mc 6,31). Sovint nosaltres ens veiem abocats al mateix tràfec. La feina exigeix bona part de les nostres energies; la família, on cada membre vol palpar la nostra estimació; les altres activitats en les que ens hem compromès, que ens fan bé i, alhora, beneficien a tercers... Voler és poder? Potser és més assenyat reconèixer que no podem tot allò que voldríem.
Una necessitat. El cos, el cap i el cor reclamen un dret: descans. En aquests versets tenim un manual, sovint ignorat, sobre el descans. Hi destaca la comunicació. Els Apòstols «varen explicar tot el que havien fet» (Mc 6,30). Comunicació amb Déu, tot seguint el fil d'allò més pregon del nostre cor. I —quina sorpresa!— trobem que Déu ja espera. I espera trobar-nos amb els nostres cansaments.
«Jesús els diu: veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica» (Mc 6,31). En el pla de Déu hi ha un lloc per al descans! És més, la nostra existència, amb tot el seu pes, cal que descansi en Déu. Ho descobrí l'inquiet Agustí: «Ens vau fer per vós i en neguit és el cor nostre mentre no reposa en vós». El repòs de Déu és creatiu; no “anestèsic”: topar amb el seu amor centra el nostre cor i els nostres pensaments.
Una paradoxa. L'escena de l'Evangeli acaba “malament”: els deixebles no poden reposar. El pla de Jesús fracassa: són abordats per la gent. No han pogut “desconnectar”. Nosaltres sovint no podem desempallegar-nos de les nostres obligacions (fills, cònjuge, feina...): seria trair-nos! S'imposa trobar Déu en aquestes realitats. Si hi ha comunicació amb Déu, si el nostre cor reposa en Ell, relativitzarem tensions inútils... i la realitat —nua de quimeres— mostrarà millor l'empremta de Déu. En Ell, allí, hem de reposar!
(Mc 6,30-34):
En aquell temps, els Apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica». Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar. Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament.
Comentari:
«‘Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica’. Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps»
Avui, l'Evangeli ens planteja una situació, una necessitat i una paradoxa que són ben actuals.
Una situació. Els Apòstols estan “estressats”: «Molta gent anava i venia i no tenien temps ni de menjar» (Mc 6,31). Sovint nosaltres ens veiem abocats al mateix tràfec. La feina exigeix bona part de les nostres energies; la família, on cada membre vol palpar la nostra estimació; les altres activitats en les que ens hem compromès, que ens fan bé i, alhora, beneficien a tercers... Voler és poder? Potser és més assenyat reconèixer que no podem tot allò que voldríem.
Una necessitat. El cos, el cap i el cor reclamen un dret: descans. En aquests versets tenim un manual, sovint ignorat, sobre el descans. Hi destaca la comunicació. Els Apòstols «varen explicar tot el que havien fet» (Mc 6,30). Comunicació amb Déu, tot seguint el fil d'allò més pregon del nostre cor. I —quina sorpresa!— trobem que Déu ja espera. I espera trobar-nos amb els nostres cansaments.
«Jesús els diu: veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica» (Mc 6,31). En el pla de Déu hi ha un lloc per al descans! És més, la nostra existència, amb tot el seu pes, cal que descansi en Déu. Ho descobrí l'inquiet Agustí: «Ens vau fer per vós i en neguit és el cor nostre mentre no reposa en vós». El repòs de Déu és creatiu; no “anestèsic”: topar amb el seu amor centra el nostre cor i els nostres pensaments.
Una paradoxa. L'escena de l'Evangeli acaba “malament”: els deixebles no poden reposar. El pla de Jesús fracassa: són abordats per la gent. No han pogut “desconnectar”. Nosaltres sovint no podem desempallegar-nos de les nostres obligacions (fills, cònjuge, feina...): seria trair-nos! S'imposa trobar Déu en aquestes realitats. Si hi ha comunicació amb Déu, si el nostre cor reposa en Ell, relativitzarem tensions inútils... i la realitat —nua de quimeres— mostrarà millor l'empremta de Déu. En Ell, allí, hem de reposar!
Dia litúrgic: 2 de Febrer: La Presentació del Senyor
Text de l'Evangeli
(Lc 2,22-40):
Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: «Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor». Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins.
Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb Ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'Ell.
Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts».
Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l'infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.
Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. L'Infant creixia i s'enfortia, ple d'enteniment; i Déu li havia donat el seu favor.
Comentari:
«Ara, Senyor deixa que el teu servent se'n vagi en pau. Els meus ulls han vist el Salvador»
Avui, aguantant el fred d'hivern, Simeó aguaita l'arribada del Messies. Fa cinc-cents anys, quan es començava a bastir el Temple, hi hagué una penúria tan gran que els constructors es descoratjaren. Fou aleshores que Ageu profetitzà: «La glòria d'aquest temple serà més gran que la de l'anterior, diu el Senyor de l'univers, i en aquest lloc jo donaré la pau» (Ag 2,9); i afegí que «els tresors més preuats de totes les nacions vindran aquí» (Ag 2,7). Frase que admet diversos significats, «el més preuat», diran alguns, «el desitjat de totes les nacions», afirmarà sant Jeroni.
A Simeó l'Esperit Sant «li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor» (Lc 2,26), i avui, «guiat per l'Esperit» ha pujat al Temple. Ell no és levita, ni escriba, ni doctor de la Llei, tan sols és «un home just i pietós que esperava l'hora en què Israel seria consolat» (Lc 2,25). Però l'Esperit Sant bufa allà on vol (cf. Jn 3,8).
Ara comprova amb estranyesa que no s'ha fet cap preparatiu, no es veuen banderes, ni garlandes, ni damassos, ni escuts enlloc. Josep i Maria creuen l'esplanada portant l'Infant en braços. «Portals, alceu les llindes; engrandiu-vos portalades eternes, que ha d'entrar el rei de la glòria» (Ps 24,7), clama el salmista.
Simeó s'avança a trobar la Mare amb els braços estesos, rep l'Infant i beneeix Déu tot dient: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se'n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el vostre poble» (Lc 2,29-32).
Després diu a Maria: «Una espasa et traspassarà l'ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts» (Lc 2,35). Mare!, —li dic— quan arribi el moment d'anar a la casa del Pare, porta-m'hi en braços com a Jesús, que també jo sóc fill teu i sóc nen.
(Lc 2,22-40):
Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: «Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor». Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins.
Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb Ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'Ell.
Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts».
Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l'infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.
Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. L'Infant creixia i s'enfortia, ple d'enteniment; i Déu li havia donat el seu favor.
Comentari:
«Ara, Senyor deixa que el teu servent se'n vagi en pau. Els meus ulls han vist el Salvador»
Avui, aguantant el fred d'hivern, Simeó aguaita l'arribada del Messies. Fa cinc-cents anys, quan es començava a bastir el Temple, hi hagué una penúria tan gran que els constructors es descoratjaren. Fou aleshores que Ageu profetitzà: «La glòria d'aquest temple serà més gran que la de l'anterior, diu el Senyor de l'univers, i en aquest lloc jo donaré la pau» (Ag 2,9); i afegí que «els tresors més preuats de totes les nacions vindran aquí» (Ag 2,7). Frase que admet diversos significats, «el més preuat», diran alguns, «el desitjat de totes les nacions», afirmarà sant Jeroni.
A Simeó l'Esperit Sant «li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor» (Lc 2,26), i avui, «guiat per l'Esperit» ha pujat al Temple. Ell no és levita, ni escriba, ni doctor de la Llei, tan sols és «un home just i pietós que esperava l'hora en què Israel seria consolat» (Lc 2,25). Però l'Esperit Sant bufa allà on vol (cf. Jn 3,8).
Ara comprova amb estranyesa que no s'ha fet cap preparatiu, no es veuen banderes, ni garlandes, ni damassos, ni escuts enlloc. Josep i Maria creuen l'esplanada portant l'Infant en braços. «Portals, alceu les llindes; engrandiu-vos portalades eternes, que ha d'entrar el rei de la glòria» (Ps 24,7), clama el salmista.
Simeó s'avança a trobar la Mare amb els braços estesos, rep l'Infant i beneeix Déu tot dient: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se'n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el vostre poble» (Lc 2,29-32).
Després diu a Maria: «Una espasa et traspassarà l'ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts» (Lc 2,35). Mare!, —li dic— quan arribi el moment d'anar a la casa del Pare, porta-m'hi en braços com a Jesús, que també jo sóc fill teu i sóc nen.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)