Dia litúrgic: 31 de Desembre (Dia setè dins l'octava de Nadal)




Text de l'Evangeli
(Jn 1,1-18):


Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per Ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense Ell. En Ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per Ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.

Joan dóna testimoni d'Ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.


El qui és la Paraula s'ha fet home


Avui és l'últim dia de l'any. Sovint un aiguabarreig de sentiments —fins i tot contradictoris— xiuxiuegen en els nostres cors durant aquesta data. Talment com si una mostra dels diferents moments viscuts i d'aquells que hauríem volgut viure es fessin presents en la nostra memòria. L'Evangeli d'avui ens pot ajudar a decantar-los, per tal de començar el nou any amb empenta.

«La Paraula era amb Déu (...). Per Ell tot ha vingut a l’existència» (Jn 1,1.3). A l'hora de fer el balanç de l'any, cal tenir present que cada dia viscut és un do rebut. Per això, sigui quin sigui l'aprofitament que n'hàgim fet, avui cal que agraïm cada minut de l'any.

El do de la vida, però, no és complert. Estem necessitats. Per això, l'Evangeli d'avui ens dóna una paraula clau: “acollir”. «El qui és la Paraula es va fer home» (Jn 1,14). Acollir Déu mateix! Déu, en fer-se home, es posa al nostre abast. “Acollir” vol dir obrir-li les nostres portes, deixar que entri en les nostres vides, en els nostres projectes, en aquells actes que omplen els nostres dies. Fins a quin punt hem acollit Déu i l'hem deixa't entrar en nosaltres?

«En venir al món, il?lumina tots els homes» (Jn 1,9). Acollir Jesús vol dir deixar-se qüestionar per Ell. Deixar que els seus criteris donin llum tant als nostres pensaments més íntims com a la nostra actuació social i laboral. Que els nostres fets s'adiguin amb els seus!

«I la Vida era la Llum» (Jn 1,4). La fe, però, és més que uns criteris. És la nostra vida empeltada a la Vida. No és només esforç —que també—. És, sobretot, do i gràcia. Vida rebuda en el si de l'Església, sobretot mitjançant els sagraments. Quin lloc tenen en la meva vida cristiana?

«Als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu» (Jn 1,12). Tot un projecte apassionant per l'any que anem a encetar!

Dia litúrgic: 29 de Desembre (Dia cinquè dins l'octava de Nadal)



Text de l'Evangeli
(Lc 2,22-35):


Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins.

Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb Ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble».

El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'Ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts».

Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador

Avui, 29 de desembre, festegem el sant Rei David. Però és tota la família de David que l'Església vol honorar, i sobretot el més il?lustre de tots ells: Jesús, el Fill de Déu, Fill de David! Avui, en aquest etern “avui” del Fill de Déu, l'Antiga Aliança del temps del Rei David es realitza i es compleix en tota la seva plenitud. Ja que, com relata l'Evangeli d'avui, el Nen Jesús és presentat al Temple pels seus pares per tal de complir amb l'antiga Llei: «Portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: ‘Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor’» (Lc 2,22-23).

Avui s'eclipsa l'antiga profecia amb vista a donar pas a la nova: Aquell, que el Rei David havia anunciat entonant els salms messiànics, ha entrat per fi al Temple de Déu! Avui és el gran dia en què aquell a qui sant Lluc anomena Simeó aviat abandonarà aquest món de foscor per tal d'entrar en la visió de la Llum eterna: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles» (Lc 2,29-32).

També nosaltres, que som el Santuari de Déu en el que habita el seu Esperit (cf. 1Co 3,16), hem de romandre atents a rebre Jesús en el nostre interior. Si avui tenim la ditxa de combregar, demanem a Maria, la Mare de Déu, que intercedeixi per nosaltres davant el seu Fill: que mori l'home vell i que l'home nou (cf. Col 3,10) neixi en tot el nostre ésser, a fi de convertir-nos en els nous profetes, els qui anuncien al món sencer la presència del Déu tres vegades sant, Pare, Fill i Esperit Sant!

Igual que Simeó, siguem profetes per la mort de l'home vell! Tal com digué el Papa Joan Pau II, «la plenitud de l'Esperit de Déu ve acompanyada (...), abans de res, per la disponibilitat interior que prové de la fe. De tot això, l'ancià Simeó, home ‘just i pietós’, en tingué la intuïció en el moment de la presentació de Jesús al Temple».

Dia litúrgic: 28 de Desembre: Els Sants Innocents, màrtirs




Text de l'Evangeli
(Mt 2,13-18):



Quan els savis se n'hagueren anat, un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep i li digué: «Lleva't, pren el Nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t'hi fins que jo t'ho digui, perquè Herodes buscarà l'Infant per matar-lo». Josep es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare, se'n va anar cap a Egipte i s'hi quedà fins a la mort d'Herodes. Així es va complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «D'Egipte he cridat el meu fill».

Quan Herodes es veié burlat pels savis, es va indignar molt, i ordenà que a Betlem i a la seva rodalia matessin tots els nens de dos anys en avall, l'edat que calculava pel que li havien dit els savis. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Jeremies: «A Ramà se sent un crit, plors i grans planys: és Raquel que plora els seus fills, i no vol que la consolin, perquè ja no hi són».


Es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare i se'n va anar cap a Egipte

Avui celebrem la festa dels Sants Innocents, màrtirs. Inserits en les celebracions de Nadal, no podem ignorar el missatge que la litúrgia ens vol transmetre per a definir, encara més, la Bona Nova del naixement de Jesús, amb dos accents ben clars. En primer lloc, la predisposició de sant Josep en el designi salvador de Déu, acceptant la seva voluntat. I, alhora, el mal, la injustícia que sovint trobem en la nostra vida, concretat en aquest cas en la mort martirial dels infants Innocents. Tot això ens demana una actitud i una resposta personal i social.

Sant Josep ens ofereix un testimoniatge ben clar de resposta amatent a la crida de Déu. En ell ens sentim identificats quan hem de prendre decisions en els moments difícils de la nostra vida i des de la nostra fe: «Es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare, se'n va anar a Egipte» (Mt 2,14).

La nostra fe en Déu implica la nostra vida. Ens fa llevar-nos, és a dir, estar ben atents a les coses que passen al nostre voltant, perquè —sovint— és el lloc on Déu parla. Ens fa prendre el Nen amb la seva mare, és a dir, Déu se'ns fa proper, company de camí, reforçant la nostra fe, esperança i caritat. I ens fa sortir de nit cap a Egipte, és a dir, ens convida a no tenir por davant la nostra vida, que sovint s'omple de nits difícils d'il?luminar.

Aquests infants màrtirs, avui, també tenen noms concrets en infants, joves, parelles, persones grans, immigrants, malalts... que demanen la resposta de la nostra caritat. Així, ens ho diu Joan Pau II: «En efecte, són moltes en el nostre temps les necessitats que interpel?len la sensibilitat cristiana. És l'hora d'una nova imaginació de la caritat, que es desplegui no sols en l'eficàcia dels ajuts prestats, sinó en la capacitat de fer-se propers i solidaris amb el qui sofreix».

Que la llum nova, clara i forta de Déu fet Infant ompli les nostres vides i refermi la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat.

QUÈ ÉS LA SALVACIÓ.




Quan ja tothom havia marxat del dinar de Nadal vàreu quedar sols, cansats i contents, mentre de la cuina arribava el soroll del rentaplats. Eren tres quarts de vuit. Havia tot anar molt bé, i us havien ajudat a recollir la taula.
La pregunta del Gerard, 12 anys, et va venir de cop a la memòria: avi, i què és la salvació? De què ens salva Jesús?.
Mentre intentaves explicar-li ell et mirava fixament, i et semblava que volia entendre el que li deies, però que de fet no entenia res. No va replicar, i et vas quedar pensant: em sembla que no li he explicat bé. Em sembla que no ha entès res. Em sembla que ni jo mateix en el fons sé el què és la salvació de Jesús.

Jesús ens salva del “sense sentit”. D’aquella mena de carambola, d’un seguit inacabable de casualitats que intenta explicar l’origen de l’univers. Jesús anuncia a un Déu Pare de tot, Creador de tota realitat, per amor.

Jesús ens salva de” la vida feta buidor”. Aquesta buidor i foscor radical de pensar-nos una casualitat no prevista i d’un destí final de res. Jesús anuncia un Pare d’Amor del que som fills coneguts, estimats i acompanyats.

Jesús ens salva de “l’absurd de la mort”. Perquè estimem la vida sabem que som vida i en ella desenvolupem els sentits, la ment, el cor i la relació, i la mort és un final fosc i tràgic. Jesús anuncia que la mort transforma el nostre ser i que la relació amb el Pare de la Vida ens dona en Ell continuïtat.

Jesús ens salva “del triomf de la injustícia”. Aquesta llosa que ens pesa tant quan constatem com venç la violència, l’explotació i el mal. Sembla que els opressors i criminals tot els hi va bé. Jesús anuncia un Pare Just, que posarà les coses al seu lloc, i ofereix autèntica conversió i perdó, que és la màxima justícia de Déu.

Jesús ens salva de “l’absoluta soledat interior”.... de la manca d’esperança.... de l’egoisme discriminador.... de les estructures de pecat.... de la manca de compassió.... de les malalties de l’ànima..... i un llarg i llarg etc.. Jesús anuncia la vinguda i la presència del Sant Esperit .

No li va ser fàcil, li va costar la vida mortal, molts maldecaps i molta pobresa. La gent el va estimar, però el poder no podia suportar-lo. Però Déu Amor el va ressuscitar i ara és amb nosaltres
..........

Aquestes coses anava pensant l’avi mentre el rentaplats feia estona que havia parat i l’avia dormia al seu costat. Tan fatigada estava del tragí d’aquests dies.
I com si encara el seu net, el Gerard, estigues aquí, ell li deia a cau d’orella: Gerard, Jesús ens salva d’una vida absurda i ens situa en una vida que es va omplint d’amor i sentit. És molt llarg d’explicar. Si vols, n’anirem parlant; però no et pensis que ho sé tot, sempre resten noves qüestions i dubtes. Però que ens salva, està més clar que l’aigua..

Santoral 27 de Desembre: Sant Joan, apòstol i evangelista




Text de l'Evangeli
(Lc 2,41-52):




Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan Ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se'n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo.

Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. En veure'l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué: «Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia». Ell els respongué: «Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?». Però ells no comprengueren aquesta resposta.

Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor. Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes.

El van trobar al temple, assegut entre els mestres. Es meravellaven de la seva intel?ligència

Avui contemplem, com a continuació del Misteri de l'Encarnació, la inserció del Fill de Déu en la comunitat humana per excel?lència, la família, i la progressiva educació de Jesús per part de Josep i Maria. Com diu l'Evangeli, «Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes» (Lc 2,52).

El llibre de Jesús, fill de Sira, ens recordava que «el Senyor dóna honor al pare en els fills i confirma l'autoritat de la mare damunt d'ells» (Sir 3,2). Jesús té dotze anys i manifesta la bona educació rebuda a la llar de Natzaret. La saviesa que manifesta evidencia, sens dubte, l'acció de l'Esperit Sant, però també l'innegable bon saber educador de Josep i Maria. El neguit de Maria i Josep posa de manifest la seva sol?licitud educadora i llur companyia amorosa envers Jesús.

No cal fer grans raonaments per a veure que avui, més que mai, cal que la família assumeixi amb força la missió educadora que Déu li ha confiat. Educar és introduir a la realitat, i només pot fer-ho aquell que la viu amb sentit. Els pares i mares cristians han d'educar des del Crist, font de sentit i saviesa.

Difícilment es pot posar remei a les mancances educadores de la llar. Allò que no s'aprèn a casa tampoc no s'aprèn fora, si no és amb gran dificultat. Jesús vivia i aprenia amb naturalitat a la llar de Natzaret les virtuts que Josep i Maria exercien constantment: esperit de servei a Déu i als homes, pietat, amor al treball ben fet, sol?licitud dels uns pels altres, delicadesa, respecte, horror al pecat... Els infants, per a créixer com a cristians, necessiten testimonis i, si aquests són els pares, aquests infants seran afortunats.

Cal que tots anem avui a cercar la saviesa del Crist per portar-la a les nostres famílies. Un antic escriptor, Orígens, tot comentant l'Evangeli d'avui, deia que cal que aquell que cerca el Crist, el cerqui no de manera negligent i deixada, com ho fan alguns que no arriben a trobar-lo. Cal cercar-lo amb “neguit”, amb un gran afany, com el cercaven Josep i Maria.

Dia litúrgic: 26 de Desembre: Sant Esteve, protomàrtir


Text de l'Evangeli
(Mt 10,17-22):


En aquell temps, Jesús digué als seus Apòstols: «Aneu alerta amb la gent: per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i us conduiran davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d'ells i davant els pagans. Quan us hi portin no us preocupeu del que haureu de dir ni de com parlareu: en aquell moment direu allò que us serà inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó que l'Esperit del vostre Pare parlarà per mitjà vostre. Un germà portarà a la mort el seu germà, i un pare, el seu fill; els fills es rebel·laran contra els pares i els mataran. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà».

Us portaran als tribunals i us assotaran

Avui, l'Església celebra la festa del seu primer màrtir, el diaca sant Esteve. L'Evangeli, de vegades, sembla desconcertant. Ahir ens transmetia sentiments de joia i alegria pel naixement de l'infant Jesús: «Els pastors se'n tornaren glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit» (Lc 2,20). Avui sembla com si ens volgués posar a l'aguait de perills: «Guardeu-vos de la gent: (...) us presentaran als tribunals i us assotaran» (Mt 10,17). És que aquells que vulguin ser testimonis, com els pastors en la joia del naixement, han de ser també valents com Esteve al moment de proclamar la Mort i Resurrecció d'aquell Infant que tenia en Ell la Vida.

El mateix Esperit que va cobrir amb la seva ombra Maria, la Mare verge, perquè fos possible la realització del pla de Déu de salvar els homes; i el mateix Esperit que es va posar sobre els Apòstols perquè sortissin del seu amagatall i escampessin la Bona Nova —l'Evangeli— arreu del món, és el qui dóna forces a aquell xicot que discutia amb els de la sinagoga «que no podien res davant la saviesa del seu testimoniatge» (Ac 6,10).

Era un màrtir en vida. Màrtir vol dir “testimoni”. I fou també màrtir per la seva mort. En vida va fer cas de les paraules del Mestre: «No us preocupeu del que heu de dir ni de com ho podeu dir. A l'hora de parlar Déu us donarà les paraules necessàries» (Mt 10,19). «Esteve fixà al cel la mirada i veié la glòria de Déu i que Jesús s'alçava ferm a la dreta de Déu» (Ac 7,55). Esteve ho veié i ho digué. Si el cristià avui és un testimoni de Jesucrist, el que ha vist amb els ulls de la fe ho ha de dir sense tenir por amb les paraules més entenedores que són els fets, les obres.

Dia litúrgic: Nadal 25-12-09



Text de l'Evangeli
(Jn 1,1-18):


Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per Ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense Ell. En Ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per Ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. Joan dóna testimoni d'Ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, Ell ja existia». De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.

El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres

Avui, amb senzillesa d'infants, considerem el gran misteri de la nostra fe. El naixement de Jesús assenyala l'arribada de la “plenitud del temps”. Des del pecat dels nostres primers pares, el llinatge humà s'havia apartat del Creador. Però Déu, compadit de la nostra trista situació, envià el seu Fill etern, nascut de la Verge Maria, per a rescatar-nos de l'esclavatge del pecat.

L'apòstol Joan ho explica fent servir expressions de gran profunditat teològica: «Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu» (Jn 1,1). Joan anomena “Paraula” al Fill de Déu, la segona persona de la Santíssima Trinitat. I afegeix: «El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14).

Això és el que celebrem avui, per això fem festa. Meravellats, contemplem Jesús acabat de néixer. És un nadó... i alhora Déu omnipotent; sense deixar de ser Déu, ara és també un de nosaltres.

Ha vingut a la terra per retornar-nos la condició de fills de Déu. Cal, però, que cadascú aculli dintre seu la salvació que Ell ens ofereix. Com explica sant Joan, «a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu» (Jn 1,12). Fills de Déu! Restem admirats davant aquest misteri inefable: «El Fill de Déu s'ha fet fill de l'home per tal de fer els homes fills de Déu» (Sant Joan Crisòstom).

Acollim Jesús, cerquem-lo: només en Ell trobem la salvació, la solució veritable als problemes del món; només Ell dóna el sentit últim de la vida i de les contrarietats i del dolor. Per això, avui us proposo: llegim l'Evangeli, meditem-lo; procurem viure de debò d'acord amb l'ensenyament de Jesús, el Fill de Déu que ha vingut a nosaltres. I aleshores veurem com serà veritat que, entre tots, farem un món millor.

Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 24 de Desembre




Text de l'Evangeli
(Lc 1,67-79):


En aquell temps, Zacaries, el pare de Joan, quedà ple de l'Esperit Sant i va dir profèticament: «Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel: ha visitat el seu poble i l'ha redimit; fa que s'aixequi un salvador poderós a la casa de David, el seu servent, com havia anunciat de temps antic per boca dels seus sants profetes. Així ens salva, alliberant-nos dels enemics, de les mans dels qui ens volen mal, mogut pel seu amor als nostres pares i pel record de l'aliança santa que jurà al nostre pare Abraham, prometent de concedir-nos que, sense por, lliures dels enemics, li donem culte, amb santedat i justícia, tota la vida. I a tu, infant, et diran profeta de l'Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins; faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats. Per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau».

Ens visitarà un sol que ve del cel, per il?luminar els qui viuen a la fosca

Avui, l'Evangeli recull el cant de lloança de Zacaries després del naixement del seu fill. En la seva primera part, el pare de Joan dóna gràcies a Déu, i en la segona els seus ulls miren al futur. Tot ell traspua alegria i esperança en reconèixer l'acció salvadora de Déu amb Israel, que culmina en la vinguda del mateix Déu encarnat, preparada pel fill de Zacaries.

Ja sabem que Zacaries havia estat castigat per Déu a causa de la seva incredulitat. Ara, però, quan l'acció divina és del tot manifesta en la seva pròpia carn —puix recupera la parla— exclama allò que fins aleshores no podia dir sinó amb el cor; i de ben segur que ho deia: «Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel...» (Lc 1,68). ¡Quantes vegades veiem les coses fosques, negatives, de manera pessimista! Si tinguéssim la visió sobrenatural dels fets que mostra Zacaries en el Cant del Benedictus, viuríem en l'alegria i en l'esperança d'una manera estable.

«El Senyor ja és a prop; el Senyor ja és aquí». El pare del precursor és conscient que la vinguda del Messies és, sobretot, llum. Una llum que il?lumina els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, ¡ a nosaltres! Tan de bo ens adonéssim amb plena consciència que el Nen Jesús ve a il?luminar les nostres vides, ve a guiar-nos, a assenyalar-nos per on hem d'anar... Tan de bo ens deixéssim guiar per les seves il?lusions, per aquelles esperances que posa en nosaltres.

Jesús és el “Senyor” (cf. Lc 1,68.76), però també és el “Salvador” (cf. Lc 1,69). Aquestes dues confessions (atribucions) que Zacaries fa de Déu, tan properes a la nit de Nadal, sempre m'han sorprès, perquè són precisament les mateixes que l'Àngel del Senyor assignarà a Jesús en el seu anunci als pastors i que podrem escoltar amb emoció aquesta nit a la Missa del Gall. I és que el qui neix és Déu!

Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 23 de Desembre


Text de l'Evangeli
(Lc 1,57-66):



Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven. Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l'infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la seva mare s'hi va oposar dient: «No! S'ha de dir Joan!». Ells li replicaren: «Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom!». Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan». Tots van quedar meravellats. A l'instant Zacaries va recobrar la paraula i començà a beneir Déu. Un gran respecte s'apoderà de tots els veïns. La gent parlava d'aquestes coses per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?». Realment, la mà del Senyor era amb ell.

Tothom es preguntava: ‘Què serà aquest noi?’, perquè la mà del Senyor era amb ell

Avui, en la primera lectura llegim: «Això diu el Senyor: ‘Jo envio el meu missatger perquè prepari el camí davant meu’» (Ml 3,1). La profecia de Malaquies es compleix en Joan Baptista. És un dels personatges principals de la litúrgia d'Advent, que ens convida a preparar-nos amb oració i penitència per a la vinguda del Senyor. Tal com diu l'oració col?lecta de la missa d'avui: «És a prop la festa del naixement del vostre Fill; que ens aculli l'amor d'aquell que és la vostra Paraula i que volgué fer-se home en el si de la Verge per habitar entre nosaltres».

El naixement del Precursor ens parla de la proximitat del Nadal. El Senyor es a prop!: preparem-nos! Preguntat pels sacerdots vinguts de Jerusalem sobre qui era, ell respongué: «Jo sóc la veu d'un que clama en el desert: aplaneu el camí del Senyor» (Jn 1,23).

«Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m'escolta i obre la porta entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,20), es llegeix en l'antífona de la comunió. Cal fer examen per a veure com ens estem preparant per a rebre Jesús el dia de Nadal: Déu vol néixer principalment en els nostres cors.

La vida del Precursor ens ensenya les virtuts que calen per a rebre profitosament Jesús; fonamentalment, la humilitat de cor. Ell es reconeix instrument de Déu per a complir la seva vocació, la seva missió. Com diu sant Ambròs: «No et gloriegis d'ésser anomenat fill de Déu —reconeguem la gràcia sense oblidar la nostra naturalesa—; no t'envaneixis si has servit bé, perquè has complert allò que havies de fer. El sol fa la seva feina, la lluna obeeix; els àngels compleixen llur missió. L'instrument escollit pel Senyor per als gentils, diu: ‘Jo no em mereixo el nom d'Apòstol, perquè he perseguit l'Església de Déu’ (1Co 15,9)».

Cerquem només la glòria de Déu. La virtut de la humilitat ens disposarà a preparar-nos degudament per a les festes que s'acosten.

Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 22 de Desembre




Text de l'Evangeli
(Lc 1,46-56):



En aquell temps, Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d'ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles: el seu nom és sant, i l'amor que té als qui creuen en Ell s'estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre».

Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se'n tornà a casa seva.


La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva


Avui, l'Evangeli de la Missa ens presenta per a la nostra consideració el Cant del Magnificat, que Maria, plena d'alegria, va entonar a casa de la seva parenta Elisabet, mare de Joan Baptista. Les paraules de Maria ens porten reminiscències d'altres cants bíblics que Ella coneixia molt bé i que havia recitat i contemplat tantes vegades. Però ara, en els seus llavis, aquelles mateixes paraules tenen un sentit molt més profund: l'esperit de la Mare de Déu es transparenta darrera d'elles i ens mostren la puresa del seu cor. Cada dia, l'Església les fa seves a la Litúrgia de les Hores quan, tot resant els Vespres, adreça cap al cel aquella mateixa cançó amb la que Maria s'alegrava, beneïa i donava gràcies a Déu per totes les seves bondats.

Maria ha estat beneficiada amb la gràcia més extraordinària que mai cap dona ha rebut i rebrà: ha estat triada per Déu, entre totes les dones de la història, per a esdevenir la Mare d'aquell Messies Redemptor que la Humanitat estava esperant des de feia molts segles. És l'honor més alt mai concedit a una persona humana, i Ella el rep amb una total senzillesa i humilitat, adonant-se que tot és gràcia, regal, i que Ella és no res davant la immensitat del poder i de la grandesa de Déu, que ha obrat meravelles en Ella (cf. Lc 1,49). Una gran lliçó d'humilitat per a tots nosaltres, fills d'Adam i hereus d'una naturalesa humana marcada profundament per aquell pecat original del que, dia rere dia, arrosseguem les conseqüències.

Estem arribant ja al final del temps d'Advent, un temps de conversió i de purificació. Avui és Maria qui ens ensenya el camí millor. Meditar l'oració de la nostra Mare —volent fer-la nostra— ens ajudarà a fer-nos més humils. Santa Maria ens ajudarà si li demanem amb confiança.

Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 21 de Desembre



Text de l'Evangeli
(Lc 1,39-45):


Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!».


Feliç tu que has cregut!

Avui, el text de l'Evangeli correspon al segon misteri de goig: la «Visitació de Maria a la seva cosina Elisabet». Es ben bé un misteri! Una silenciosa explosió d'un goig profund com mai la Història ens ho ha narrat! És el goig de Maria, que acaba de ser mare, per obra i gràcia de l'Esperit Sant. La paraula llatina “gaudium” expressa un goig profund, íntim, que no esclata per fora. Malgrat això, les muntanyes de Judà es cobriren de goig. Maria exultava com una mare que acaba de saber que espera un fill. I quin Fill! Un Fill que pelegrinava, abans de néixer, pels corriols pedregosos que portaven a Ain Karen, arrebossat en el cor i en els braços de Maria.

Goig en l'ànima i en el rostre d'Elisabet, i en el nen que salta d'alegria dins les seves entranyes. Les paraules de la cosina de Maria travessaran els temps: «Beneïda sou vós entre totes les dones i beneït és el fruit del vostre sant ventre!» (cf. Lc 1,42). El rés del Rosari, com font de goig, és una de les noves perspectives descobertes per Joan Pau ll en la seva Carta apostòlica sobre El Rosari de la Verge Maria.

La joia és inseparable de la fe. «D'on em ve a mi tant de bé que la mare del meu Senyor em vingui a visitar?» (Lc 1,43). L'alegria de Déu i de Maria s'ha escampat arreu del món. Per a donar-li pas, només cal obrir-se per la fe a l'acció constant de Déu en la nostra vida, i fer camí amb l'Infant, amb Aquella que ha cregut, i de la mà enamorada i forta de sant Josep. Pels camins de la terra, l'asfalt o les llambordes o els terrenys fangosos, un cristià intel·ligent porta damunt seu, sempre, dues dimensions de la fe: la unió amb Déu i el servei als altres. Tot ben junt: amb una unitat de vida que faci que no hi hagi solució de continuïtat entre una cosa i l'altra.

Dia litúrgic: Diumenge IV (C) d'Advent 20-19-09




Text de l'Evangeli
(Lc 1,39-45):




Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!».

Feliç tu que has cregut

Avui és l'últim diumenge d'aquest temps de preparació per l'arribada —l'Advent— de Déu a Betlem. Pel fet de ser en tot igual a nosaltres, va voler ser concebut —com qualsevol home— en el si d'una dona, la Verge Maria, però per obra i gràcia de l'Esperit Sant, ja que era Déu. Aviat, en el dia de Nadal, celebrarem amb gran alegria el seu naixement.

L'Evangeli d'avui ens presenta dos personatges, Maria i la seva cosina Elisabet, que ens indiquen l'actitud que hi ha d'haver en el nostre esperit per a contemplar aquest esdeveniment. Ha d'ésser una actitud de fe, i de fe dinàmica.

Elisabet, amb sincera humilitat, «quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «(...) Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar?» (Lc 1,41-43). Ningú no li havia explicat. No més la fe, l'Esperit Sant, li havia fet veure que la seva cosina era mare del seu Senyor, de Déu.

Coneixent ara l'actitud de fe total per part de Maria, quan l'Àngel li anuncià que Déu l'havia escollida per ser la seva mare terrenal, Elisabet no s'està de proclamar l'alegria que dóna la fe. Ho posa de relleu dient: «Feliç tu que has cregut» (Lc 1,45).

És, doncs, amb actitud de fe que hem de viure el Nadal. Però, a imitació de Maria i Isabel, amb fe dinàmica. En conseqüència, com Elisabet, si cal, no ens hem de retenir en expressar l'agraïment i el goig de tenir la fe. I, com Maria, a més l'hem de manifestar amb les obres. «Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet» (Lc 1,39-40) per a felicitar-la i ajudar-la, quedant-se uns tres mesos amb ella (cf. Lc 1,56).

Sant Ambròs ens recomana que, en aquestes festes, «tinguem tots l'ànima de Maria per a glorificar el Senyor». Ben segur que no ens faltaran ocasions de compartir alegries i d'ajudar als necessitats.

Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 19 de Desembre



Text de l'Evangeli
(Lc 1,5-25):



En temps d'Herodes, rei de Judea, hi havia un sacerdot del torn d'Abià que es deia Zacaries. La seva muller, descendent d'Aaron, es deia Elisabet. Tots dos eren justos davant de Déu i irreprensibles en el compliment de tots els manaments i les observances del Senyor. Però no tenien fills, perquè Elisabet era estèril i tots dos eren ja d'edat avançada.

Un dia, mentre Zacaries era al temple oficiant davant de Déu amb els del seu torn, segons el ritual dels sacerdots, li tocà per sorteig d'entrar al santuari del Senyor a oferir l'encens. Mentre l'oferia, tot el poble era a fora pregant. Llavors se li va aparèixer un àngel del Senyor, a la dreta de l'altar de l'encens. Zacaries, en veure'l, es va torbar i la por s'apoderà d'ell. Però l'àngel li digué: «No tinguis por, Zacaries: la teva súplica ha estat escoltada. Elisabet, la teva muller, et donarà un fill, i li posaràs el nom de Joan. En tindràs una gran joia, i molts s'alegraran del seu naixement. Serà gran als ulls del Senyor; no beurà vi ni altres begudes alcohòliques i quedarà ple de l'Esperit Sant ja des de les entranyes de la mare. Conduirà molts israelites cap al Senyor, el seu Déu. Anirà al davant del Senyor amb l'esperit i el poder d'Elies: farà que els pares es reconciliïn de cor amb els fills i portarà els rebels pels camins dels justos. Així prepararà per al Senyor un poble ben disposat.

Zacaries preguntà a l'àngel: «Com puc saber que serà així? Jo ja sóc vell i la meva dona també és d'edat avançada». L'àngel li va respondre: «Jo sóc Gabriel i m'estic prop de Déu. És ell qui m'ha enviat per anunciar-te aquestes bones noves. Quedaràs mut, sense poder dir res, fins al dia que passi tot això: tu no has cregut les meves paraules, però al seu temps es compliran»

Mentrestant, el poble esperava Zacaries, estranyat que s'estigués tanta estona dins el santuari. Quan finalment va sortir, no podia parlar-los, i comprengueren que mentre era al santuari havia tingut una visió. S'expressava només amb senyes, perquè havia quedat mut. Quan es van acabar els dies del seu servei sacerdotal, Zacaries se'n tornà a casa seva. Al cap de poc temps, la seva muller Elisabet va quedar embarassada. Durant cinc mesos ella no sortia de casa, i pensava: «Com ha obrat amb mi el Senyor! Ha volgut treure'm la vergonya de no tenir fills».

L'àngel li digué: .‘No tinguis por, Zacaries: Déu ha escoltat la teva pregària. Elisabet, la teva esposa, et donarà un fill’


Avui, l'àngel Gabriel anuncia al sacerdot Zacaries el naixement “sobrenatural” de Joan Baptista, que prepararà la missió del Messies. Déu, en la seva amorosa providència, prepara el naixement de Jesús amb el naixement de Joan, el Baptista. Encara que Isabel sigui estèril, no importa. Déu vol fer el miracle per amor a nosaltres, les seves criatures.

Però Zacaries no mostra en el moment oportú la visió sobrenatural de la fe: «¿Com sabré que això és veritat? Tant jo com la meva esposa som massa grans perquè puguem tenir un fill» (Lc 1,18). Té una mirada excessivament humana. Li manca la docilitat confiada en els plans de Déu, que sempre són més grans que els nostres: en aquest cas, ni més ni menys que l'Encarnació del Fill de Déu per a la salvació del gènere humà! L'àngel troba Zacaries “despistat”, lent per a les coses de Déu, com si estigués “fora de joc”.

Quan manquen pocs dies per Nadal, que l'Àngel del Senyor ens trobi preparats, com Maria. Cal que mirem de mantenir la presència de Déu al llarg del dia, d'intensificar el nostre amor a Jesucrist en les nostres estones d'oració, de rebre amb molta devoció la Sagrada Comunió: perquè Jesús neix i ve a nosaltres! I que no ens manqui la visió sobrenatural en tots els afers de la nostra vida. Ens cal posar visió sobrenatural en el nostre treball professional, en els nostres estudis, en els nostres apostolats, fins i tot en els contratemps de la jornada. Res no s'escapa a la providència divina! Amb la certesa i l'alegria de saber que nosaltres col?laborem amb els àngels i amb el Senyor en els plans amorosos i salvadors de Déu.

Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 18 de Desembre


Text de l'Evangeli
(Mt 1,18-24):



El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, Ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial.

Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que Ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè Ell salvarà dels pecats el seu poble». Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”». Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa.

Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva

Avui, la litúrgia de la paraula ens convida a considerar el meravellós exemple de sant Josep. Ell fou extraordinàriament sacrificat i delicat amb la seva promesa Maria.

No hi ha dubte que ambdós eren persones excel?lents, enamorats entre ells com cap altra parella. Però, alhora, cal reconèixer que l'Altíssim volgué que llur amor esponsalici travessés circumstàncies molt exigents.

Ha escrit el Papa Joan Pau II que «el cristianisme és la sorpresa d'un Déu que s'ha posat a favor de la seva criatura». De fet, ha estat Ell qui ha pres la “iniciativa”: per a venir a aquest món no ha esperat a que féssim mèrits. Amb tot, Ell proposa la seva iniciativa, no la imposa: gairebé —diríem— Déu ens demana “permís”. A Santa Maria se li proposà —no se li imposà!— la vocació de Mare de Déu: «Ell, que havia tingut el poder de crear-ho tot a partir del no-res, va negar-se a refer el que havia estat profanat si no hi concorria Maria» (Sant Anselm).

Però Déu, no solament ens demana permís, sinó també contribució amb els seus plans, i contribució heroica. I així fou en el cas de Maria i Josep. En concret, el Nen Jesús necessità uns pares. Més encara: necessità l'heroisme dels seus pares, que varen haver d'esforçar-se molt per a defensar la vida del “petit Redemptor”.

El que és ben bonic és que Maria revelà molt pocs detalls del seu infantament: un fet tan emblemàtic és relatat amb només dos versets (cf. Lc 2,6-7). En canvi, fou més explícita en parlar de la delicadesa que el seu espòs Josep tingué amb Ella. El fet fou que «abans de viure junts, quedà embarassada per obra de l'Esperit Sant» (Mt 1,19), i per tal de no córrer el risc d'infamar-la, Josep hauria preferit desaparèixer discretament i renunciar al seu amor (circumstància que el desafavoria socialment). Així, abans que hagués estat promulgada la llei de la caritat, sant Josep ja la practicà: Maria (i el tracte just amb ella) fou la seva llei.

Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 17 de Desembre




Text de l'Evangeli
(Mt 1,1-17):




Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham. Abraham va ser el pare d'Isaac; Isaac, de Jacob; Jacob, de Judà i els seus germans; Judà va ser el pare de Fares i Zara, nascuts de Tamar; Fares va ser el pare d'Hesron; Hesron, d'Aram; Aram, d'Amminadab; Amminadab, de Naasson; Naasson, de Salmon; Salmon va ser el pare de Booz, nascut de Rahab; Booz va ser el pare d'Obed, nascut de Rut; Obed va ser el pare de Jessè; Jessè va ser el pare de David, el rei.

David va ser el pare de Salomó, nascut de la muller d'Uries; Salomó va ser el pare de Roboam; Roboam, d'Abies; Abies, d'Asà; Asà, de Josafat; Josafat, de Joram; Joram, d'Ozies; Ozies, de Jotam; Jotam, d'Acaz; Acaz, d'Ezequies; Ezequies, de Manassès; Manassès, d'Amon; Amon, de Josies; Josies va ser el pare de Jeconies i els seus germans. En aquell temps hi hagué la deportació a Babilònia.

Després de la deportació de Babilònia, Jeconies va ser el pare de Salatiel; Salatiel, de Zorobabel; Zorobabel, d'Abihud; Abihud, d'Eliaquim; Eliaquim, d'Azor; Azor, de Sadoc; Sadoc, d'Aquim; Aquim, d'Eliüd; Eliüd, d'Eleazar; Eleazar, de Matan; Matan, de Jacob, i Jacob va ser el pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Messies. En total, doncs, són catorze les generacions des d'Abraham fins a David; catorze, des de David fins a la deportació de Babilònia, i catorze, des de la deportació de Babilònia fins al Messies.


Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham

Avui, quan en la litúrgia de la missa llegim la genealogia de Jesús, ens ve al pensament una frase que diuen a pagès: «De Joseps, Joans i ases, n'hi ha per totes les cases». Per això, per tal de distingir-los, hom usa el motiu de les cases. Així, diuen, per exemple, en Josep de Ca la Filomena, en Josep de Ca la Soledat... D'aquesta manera, una persona queda fàcilment identificada. El problema és que un resta marcat per la bona o mala fama dels seus avantpassats. És el que succeeix amb la «genealogia de Jesús, el Crist, fill de David, fill d'Abraham» (Mt 1,1).

Sant Mateu ens està dient que Jesús és Home vertader. Altrament dit, que Jesús —com tot home i tota dona que ve a aquest món— no parteix de zero, sinó que porta ja al darrere una història. Això vol dir que l'Encarnació va de debò, que quan Déu es fa home, ho fa amb totes les conseqüències. El Fill de Déu, en venir a aquest món, assumeix també un passat familiar.

Resseguint els personatges de la llista, podem apreciar que Jesús —pel que fa a la genealogia familiar— no presenta un “expedient immaculat”. Com escriví el Cardenal Nguyen van Thuan, «en aquest món, si un poble escriu la seva història oficial, parlarà de la seva grandesa... És un cas únic, admirable i esplèndid trobar un poble que en la seva història oficial no amaga els pecats dels seus avantpassats». Apareixen pecats com l'homicidi (David), la idolatria (Salomó) o la prostitució (Rahab). I al costat d'això, hi ha moments de gràcia i de fidelitat a Déu, i sobretot les figures de Josep i Maria, «de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Crist» (Mt 1,16).

En definitiva, la genealogia de Jesús ens ajuda a contemplar el misteri que estem propers a celebrar: que Déu es va fer home, vertader Home, i «ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14).

Dia litúrgic: Dimecres III d'Advent 16-12-09


Text de l'Evangeli
(Lc 7,19-23):


En aquell temps, Joan va cridar dos dels seus deixebles i els envià al Senyor per preguntar-li: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?». Aquells homes arribaren on era Jesús i li digueren: «Joan Baptista ens envia a preguntar-te: ‘¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?’».

Llavors mateix en va curar molts de malalties i sofriments o els alliberà d'esperits malignes, i donà la vista a molts cecs. Jesús, doncs, els respongué: «Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà!».


Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs...


Avui, quan veiem que a la nostra vida no sabem què hem d'esperar, quan de vegades perdem la il?lusió perquè no ens atrevim a mirar més enllà de les nostres mancances, quan estem alegres de ser fidels a Jesucrist i, alhora, inquiets o pansits per no tastar els fruits de la nostra missió apostòlica, el Senyor vol que ens preguntem com Joan Baptista: «N'hem d'esperar un altre?» (Lc 7,20).

És clar, el Senyor és “llest”, i vol aprofitar aquesta incertesa —per cert, ben normal— perquè fem examen de tota la nostra vida, veiem les nostres mancances, les nostres foscors, les nostres malalties... i, així, ens reafirmem en la nostra fe i multipliquem “infinitament” la nostra esperança.

El Senyor no té límits a l'hora de complir la seva missió: «Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs...» (Lc 7,22). On tinc posada la meva esperança? On tinc posada la meva alegria? Perquè l'esperança està íntimament relacionada amb l'alegria interior. El cristià, com és natural, ha de viure com una persona normal del carrer, però sempre amb els ulls posats en Crist, que no falla mai. Un cristià no pot viure la seva vida al marge de la de Crist i del seu Evangeli. Centrem la nostra mirada en Ell, que tot ho pot, absolutament tot, i no posem límits a la nostra esperança. «En Ell hi trobaràs molt més del que pots desitjar o demanar» (Sant Joan de la Creu).

La litúrgia no és un “joc sagrat”, i l'Església ens dóna aquest temps d'Advent perquè vol que cada creient revifi en Crist la virtut de l'esperança en la seva vida. Sovint, la perdem perquè confiem massa en les nostres forces i no ens volem veure “malalts”, necessitats de la mà guaridora del Senyor. Però així ha de ser, i com que Ell ens coneix i sap que tots estem fets de la mateixa “pasta”, ens ofereix la seva mà salvadora. —Gràcies, Senyor, per treure'm del fang i omplir-me el cor d'esperança.

Dia litúrgic: Dimarts III d'Advent 15-12-09



Text de l'Evangeli
(Mt 21,28-32):



En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir: ‘Fill, vés avui a treballar a la vinya’. Ell li va respondre: ‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi. Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre: ‘De seguida, senyor’. Però no hi va anar. Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare?». Li responen: «El primer». Jesús els diu: «Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que Déu vol, però no el vau creure. Els publicans i les prostitutes sí que el van creure; en canvi, vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l'heu cregut».

‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi

Avui contemplem el pare que té dos fills i diu al primer: «Fill, vés avui a treballar a la vinya» (Mt 21,28). Ell li respongué: «‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi» (Mt 21,29). Al segon li digué el mateix. Ell li respongué: «De seguida, senyor»; però no hi anà... (cf. Mt 21,30). El que és important no és dir “sí”, sinó “obrar”. Hi ha una dita que afirma que «obres són amors i no bones raons».

En un altre moment, Jesús donarà la doctrina que ensenya aquesta paràbola: «No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel» (Mt 7,21). Tal com escriví sant Agustí, «existeixen dues voluntats. La teva voluntat ha de ser corregida per tal d'identificar-se amb la voluntat de Déu; i no la de Déu doblegada per tal d'emmotllar-se a la teva». En català diem que un nen “creu” quan obeeix: creu!, és a dir, identifiquem l'obediència amb la fe, amb la confiança en allò que ens diuen.

Obediència ve de la composició “ob-audire”: escoltar amb gran atenció. Es manifesta en l'oració, en no fer-nos “sords” a la veu de l'Amor. «Els homes tendim a “defensar-nos”, a adherir-nos al nostre egoisme. Déu exigeix que, en obeir, posem en exercici la fe. A vegades el Senyor suggereix el seu voler en veu baixa, allí en el fons de la consciència: cal romandre atents per tal de distingir aquesta veu i ésser-li fidels» (Sant Josepmaria Escrivà). Complir la voluntat de Déu suposa esdevenir sant; obeir no és ser simplement una titella en mans d'un altre, sinó interioritzar el que cal complir: i així fer-ho perquè “em dóna la gana”.

La nostra Mare la Verge, mestra en l'obediència de la fe, ens ensenyarà el mode d'aprendre a obeir la voluntat del Pare.

Dia litúrgic: Dilluns III d'Advent 14-12-09




Text de l'Evangeli
(Mt 21,23-27):



En aquell temps, Jesús entrà al recinte del temple. Mentre ensenyava, se li van acostar els grans sacerdots i els notables del poble i li preguntaren: «Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?». Jesús els replicà: «Jo també us faré una pregunta. Si me la contesteu, també jo us diré amb quina autoritat faig tot això. El baptisme de Joan, d'on venia: de Déu o dels homes?». Ells van pensar: «Si responem que venia de Déu, ens preguntarà: ‘Doncs per què no el vau creure?’. Però si diem que venia dels homes, ja podem tenir por de la gent, perquè tothom està convençut que Joan era un profeta». Per això respongueren a Jesús: «No ho sabem». Llavors els digué: «Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat faig tot això».

Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?

Avui, l'Evangeli ens convida a contemplar dos aspectes de la personalitat de Jesús: l'astúcia i l'autoritat. Fixem-nos primer en la seva astúcia: Ell coneix profundament el cor de l'home, coneix l'interior de cada persona que se li apropa. I quan els grans sacerdots i els notables del poble es dirigeixen a Jesús per preguntar-li, amb malícia: «Amb quina autoritat fas tot això?» (Mt 21,23), Jesús, que coneix la seva falsedat, els respon amb una altra pregunta: «El baptisme de Joan, d'on venia: de Déu o dels homes?» (Mt 21,25). Ells no saben què contestar-li, ja que si diuen que venia de Déu, entrarien en contradicció amb ells mateixos per no haver-lo cregut, i si diuen que venia dels homes es posarien en contra del poble, que el tenia per profeta. Es troben en un carreró sense sortida. Astutament, Jesús amb una simple pregunta ha denunciat la seva hipocresia; els ha donat la veritat. I la veritat sempre és incòmoda, et fa trontollar.

També nosaltres estem cridats a tenir l'astúcia de Jesús, per a fer trontollar la mentida. Tantes vegades els fills de les tenebres empren tota la seva astúcia per aconseguir més diner, més poder i més prestigi; mentre els fills de la llum sembla que tinguem l'astúcia i la imaginació un xic adormides. Igual que un home del món empra la imaginació al servei dels seus interessos, els cristians hem d'emprar els nostres talents al servei de Déu i de l'Evangeli. Per exemple: quan hom es troba davant una persona que malparla de l'Església (això passa sovint), ¿amb quina astúcia sabem respondre la seva crítica negativa? O bé, en un ambient de treball, amb un company que sols viu per a ell mateix i “passa de tothom”, ¿amb quina astúcia sabrem tornar bé per mal? Si l'estimem, com Jesús, la nostra presència li serà molt “incòmoda”.

Jesús exercia la seva autoritat gràcies al profund coneixement que tenia de les persones i de les situacions. També nosaltres estem cridats a tenir aquesta autoritat. És un do que ens ve de dalt. Com més ens exercitem a posar les coses al seu lloc, les petites coses de cada dia, més sabrem posar-hi les persones i les situacions, gràcies a les inspiracions de l'Esperit Sant.

Dia litúrgic: Diumenge III (C) d'Advent 13-12-09



Text de l'Evangeli
(Lc 3,10-18):



En aquell temps, la gent preguntava a Joan: «Així, doncs, què hem de fer?». Ell els responia: «Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi». Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia fins i tot uns publicans, que li deien: «Mestre, què hem de fer?». Ell els respongué: «No exigiu més del que està establert». Igualment uns soldats li preguntaven: «I nosaltres, què hem de fer?». Els va respondre: «No feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per treure diners de ningú, i acontenteu-vos amb la vostra soldada».

El poble vivia en l'expectació, i tots pensaven si Joan no fóra potser el Messies. Joan respongué dient a tothom: «Jo us batejo amb aigua, però ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l'era i per entrar el blat al graner; però cremarà la palla en un foc que no s'apaga». Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova.


Ve el qui és més fort que jo

Avui la Paraula de Déu ens presenta, en ple Advent, el Sant Precursor de Jesucrist: sant Joan Baptista. Déu Pare disposà preparar la vinguda, és a dir, l'Advent, del seu Fill en la nostra carn, nascut de Maria Verge, de molts modes i de moltes maneres, com diu el començament de la Carta als Hebreus (1,1). Els patriarques, els profetes, i els reis prepararen la vinguda de Jesús.

Vegem les seves dues genealogies, en els Evangelis de Mateu i Lluc. Ell és fill d'Abraham i de David. Moisès, Isaïes i Jeremies anunciaren el seu Advent i varen descriure els trets del seu ministeri. Però sant Joan Bautista, com diu la litúrgia (Prefaci de la seva festa), el pogué assenyalar amb el dit, i li correspongué -misteriosament!- de fer el Baptisme del Senyor. Fou el darrer testimoni abans de la vinguda. I ho fou amb la seva vida, amb la seva mort i amb la seva paraula. El seu naixement és també anunciat, com el de Jesús, i és preparat, segons l'Evangeli de Lluc (caps. 1 i 2). I la seva mort de màrtir, víctima de la debilitat d'un rei i de l'odi d'una dona perversa, prepara també la de Jesús. Per això, ell rebé l'extraordinària lloança del mateix Jesús, que llegim en els Evangelis de Mateu i de Lluc (cf. Mt 11,11; Lc 7,28): «Entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista». Ell, davant de tot això, que no pogué ignorar, és un model d'humilitat: «Jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies» (Lc 3,16), ens diu avui. I, segons sant Joan (3,30): «Ell ha de créixer, i jo he de minvar»

Escoltem avui la seva paraula, que ens exhorta a compartir el que tenim i a respectar la justícia i la dignitat de tots. Preparem-nos així a rebre Aquell que ve ara per a salvar-nos, i vindrà novament a «jutjar els vius i els morts».

Dia litúrgic: Dissabte II d'Advent 12-12-09




Text de l'Evangeli
(Mt 17,10-13):




Mentre baixaven de la muntanya, els deixebles preguntaren a Jesús: «Com és que els mestres de la Llei diuen que primer ha de venir Elies?». Jesús els respongué: «És cert que Elies havia de venir a renovar-ho tot; i jo us asseguro que ja va venir i no el reconegueren, sinó que el van tractar com van voler. Igualment el Fill de l'home ha de patir a les seves mans». Llavors els deixebles comprengueren que els havia parlat de Joan Baptista.


Ja va venir i no el reconegueren, sinó que el van tractar com van voler

Avui, Jesús conversa amb els deixebles quan baixa de la muntanya on han viscut la Transfiguració. El Senyor no ha acollit la proposta de Pere de quedar-se, i baixa tot responent les preguntes dels deixebles. Aquests, que acaben de participar breument de la glòria de Déu, estan sorpresos i no entenen que ja hagi arribat el Messies sense que abans hagi vingut el profeta Elies a preparar-ho tot.

Resulta que la preparació ja ha estat realitzada. «Us asseguro que ja va venir» (Mt 17,12): Joan Baptista ha preparat el camí. Però els homes del món no reconeixen els homes de Déu, ni els profetes del món no reconeixen els profetes de Déu, ni els prepotents de la Terra tampoc reconeixen la divinitat de Jesucrist.

Cal una mirada nova i un cor nou per a reconèixer els camins de Déu i per a respondre amb generositat i alegria a la crida exigent dels seus enviats. No tothom està disposat a entendre-ho i, menys, a viure-ho. És més, les nostres vides i els nostres projectes poden estar oposant-se a la voluntat del Senyor. Una oposició que pot esdevenir, fins i tot, lluita i rebuig del nostre Pare del Cel.

Ens cal descobrir l'intens amor que guia els designis de Déu envers nosaltres i, si som conseqüents amb la fe i la moral que Jesús ens revela, no han d'estranyar-nos els maltractaments, les difamacions i les persecucions. Ja que estar en el bon camí no ens evita les dificultats en la vida i Ell, malgrat el patiment, ens ensenya a seguir.

A la Mare de Jesús, Reina dels Apòstols, li demanem que intercedeixi per tal que a ningú li faltin amics que, com els profetes, li anunciïn la Bona Notícia de la salvació que ens porta el naixement de Jesucrist. Tenim la missió, tu i jo, de què aquest Nadal sigui viscut més cristianament per les persones que trobarem en el nostre camí.

Dia litúrgic: Divendres II d'Advent 11-12-09


Text de l'Evangeli
(Mt 11,13-19):


En aquell temps, Jesús deia a la gent: «A qui compararé la gent d'aquesta generació? Són com els nois que seuen a les places i criden als seus companys dient-los: ‘Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no us planyeu!’. Perquè ha vingut Joan, que no menja ni beu, i diuen: ‘Té el dimoni’; ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i diuen: ‘Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors’. Però les obres acrediten l'autèntica saviesa».


Les obres acrediten l'autèntica saviesa


Avui, fem el pensament que molt freqüentment hem d'anar a un enterrament. Però... poques vegades pensem amb el nostre propi enterrament. Ve a ser com una jugada del subconscient que ajorna la pròpia mort sine die.

La mateixa contemplació del ritme en la naturalesa que ens envolta ens recorda també aquest fet. Deduïm que —en certa manera— no estem tan distants d'una planta, d'un ésser viu... Estem sotmesos, tant si ens agrada com si no, a la mateixa llei natural de les criatures que ens envolten. Amb la diferència, important!, de l'origen de la nostra vida, de la vida a imatge i semblança de Déu, amb projecció d'eternitat.

Tot l'Advent és informat per aquesta idea. El Senyor arriba amb gran esplendor a visitar el seu poble, amb la pau, tot comunicant-li la vida eterna. És un toc d'alerta: «Les obres acrediten l'autèntica saviesa» (Mt 11,19). Tinguem una actitud receptiva davant el Senyor!

«Obriu la ruta al Senyor, aplaneu-li el camí» (Mc 1,3), s'anunciava en la dominica II d'Advent (cicle B). Vigileu amb les conductes socials!, ens ve a dir avui. És com si digués: «No poseu traves a la comunicació amorosa de Déu».

Cal polir el nostre caràcter. Cal reconstruir la nostra manera de fer. Tot allò que, en definitiva, falseja la nostra responsabilitat: l'orgull, l'ambició, la venjança, la duresa del cor, etc. Aquelles actituds que ens fan com a déus del poder en el món, sense voler reconèixer que no som pas els amos del món. Som una petitesa dintre l'extensa història de la Humanitat.

Els deixebles de Joan experimentaven la purificació dels seus errors. Nosaltres, els deixebles de Jesús, el nostre Amic, podem viure la insuperable experiència de purificació de tot allò que és pecat, amb esperança de vida eterna: un altre Nadal!

Renovem el nostre diàleg amb Ell. Fem la nostra pregària d'esperança i amor, sense fer cas del brogit mundà que ens envolta.

Dia litúrgic: Dijous II d'Advent 10-12-09


Text de l'Evangeli (Mt 11,11-15):

En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell. Des de Joan Baptista fins ara, el Regne del cel sofreix violència, i gent violenta se'n vol apoderar. Tots els profetes i la Llei han profetitzat fins que ha arribat Joan. I ni que no ho volguéssiu creure, ell és Elies, el qui havia de venir. Qui tingui orelles, que escolti».

El Regne del cel sofreix violència i la gent violenta se'n vol apoderar

Avui, l'Evangeli ens parla de Joan Baptista, el Precursor del Messies, aquell que ha vingut a preparar els camins del Senyor. També a nosaltres ens acompanyarà des d'avui fins el dia setze, en què acaba la primera part del temps d'Advent.

Joan és un home ferm, que sap el que costen les coses, és conscient que cal lluitar per millorar i per a ser sant, i per això Jesús exclama: «Des que ha vingut Joan Baptista fins ara, el Regne de Déu s'obre pas amb fermesa i els violents se n'apoderen» (Mt 11,12). Els “violents” són els qui es fan violència a sí mateixos: —¿M'esforço per creure'm que el Senyor també m'estima a mi? ¿Em sacrifico per ser “petit”? ¿M'esforço per ser conscient i viure com a fill del Pare?

Santa Teresina de Lisieux es refereix també a aquestes paraules de Jesús dient unes coses que ens poden ajudar en la nostra conversa personal i íntima amb Jesús: «Sou vós, oh Pobresa!, el meu primer sacrifici, us acompanyaré fins que em mori. Sé que l'atleta, un cop a l'estadi, de tot es desprèn per córrer. Assaboriu, mundans, la vostra angoixa i pena, de la vostra vanitat els fruits amargs; jo, joiosa, assoliré de la pobresa les palmes del triomf». —I jo, ¿per què em queixo de seguida que noto que em manca alguna cosa que considero necessària? Tan de bo si en tots els aspectes de la meva vida ho veiés tot tant clar com la Doctora!

D'una manera ben enigmàtica ens diu Jesús també avui: «Joan és Elies (…). Qui tingui orelles que ho senti» (Mt 11,14-15). ¿Què vol dir? Vol aclarir-nos que Joan era vertaderament el seu precursor, el que va dur a terme la mateixa missió que Elies, conforme a la creença que existia aleshores de què el profeta Elies havia de tornar abans que el Messies.

Dia litúrgic: Dimecres II d'Advent 9-12-09



Text de l'Evangeli
(Mt 11,28-30):


En aquell temps, Jesús digué: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera».

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i trobareu el repòs

Avui, acaba el cicle de lectures ferials que tenen per protagonista el profeta Isaïes. Ell ens fa adonar que l'actualitat de la vinguda del Messies fou anunciada profèticament.

Esperar el retorn del Senyor, el seu “adventus”, demana per part del creient un clar propòsit de no defallir, passi el que passi mentrestant. Perquè no podem ignorar que l'espera no sempre es fa lleugera, i hom pot arribar a pensar que, fet i fet, atesa la pròpia feblesa, no es reeixirà en la perseverança d'una vida cristiana amb mordent. La temptació al desànim és sempre a prop per als qui som dèbils per naturalesa.

També ens pot trair l'oblit que el Regne s'obre pas sobretot per la voluntat de Déu, malgrat les resistències dels qui no tenim una “determinada determinació”, prou decidida, per cercar-lo per damunt de tot i amb absoluta prioritat. Massa vegades ens lamentem del nostre cansament: un pic hem passat comptes i ens hem adonat de la migradesa dels resultats aconseguits i, sense poder-ho evitar, ens surt de l'ànima un retret adreçat al Senyor, més o menys explícit, com preguntant-li com és que no ens ha ajudat prou, que no ha estat al cas del treball que hem esmerçat. Heus ací el nostre pecat! Convertir Déu en el nostre ajudant, en lloc de comprendre que la iniciativa és sempre seva i també el principal esforç.

Isaïes, en aquesta perspectiva escatològica que marca les primeres setmanes de l'Advent, ens recorda com n'és de gran el poder i d'irresistible la força del Sant.

En Jesucrist trobem l'acompliment d'aquestes paraules del profeta. «Veniu a mi (...) i jo us faré reposar» (Mt 11,28). En el Senyor, en el seu cor amorós, tots trobem el descans necessari i la vigoria per a no defallir i, així, esperar-lo amb una caritat renovada, mentre la nostra ànima no deixa de beneir-lo i la nostra memòria no oblida mai els seus favors.

Dia litúrgic: 8 de Desembre: La Immaculada Concepció de la Verge Maria



Text de l'Evangeli
(Lc 1,26-38):



En aquell temps, Déu envià l'àngel Gabriel a un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria.

L'àngel entrà a trobar-la i li digué: «Déu te guard, plena de la gràcia. El Senyor és amb tu». Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué: «No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi». Maria preguntà a l'àngel: «Com podrà ser això, si jo sóc verge?». L'àngel li respongué: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible». Maria va dir: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». I l'àngel es va retirar.

L'àngel li digué: ‘Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu’

Avui, l'Evangeli toca un acord fet amb tres notes. Tres notes no sempre ben afinades en la nostra societat: la del fer, la de l'amistat i la de la coherència de vida. Avui dia, doncs, fem moltes coses, però, tenim un projecte? Avui, que naveguem en la societat de la comunicació, fa niu en els nostres cors la solitud? Avui, a l'era de la informació, aquesta ens permet donar forma a la nostra personalitat?

Un projecte. Maria, una noia «promesa amb un descendent de David, que es deia Josep» (Lc 1, 28). Maria té un projecte. Evidentment, de proporcions humanes. Tanmateix, Déu irromp en la seva vida per a presentar-li un altre projecte... de proporcions divines. També avui, vol entrar en la nostra vida i donar proporcions divines al nostre quefer humà.

Una presència. «No tinguis por, Maria» (Lc 1, 30). No construïm a la babalà! No fos cas que l'addicció al “fer” amagués una buidor. El matrimoni, la vida de servei, la professió no han de ser una fugida endavant. «Plena de gràcia, el Senyor és amb tu» (Lc 1, 28). Presència que acompanya i dóna sentit. Confiança en Déu, que —de retruc— ens porta a la confiança amb els altres. Amistat amb Déu que renova l'amistat amb els altres.

Formar-nos. Avui, que rebem tants estímuls sovint contraposats, és necessari donar forma i unitat a la nostra vida. Maria, diu sant Lluís Maria Grignion, «és el motlle vivent de Déu». Hi ha dues maneres de fer una escultura, exposa Grignion: l'una, més feixuga, a cops de cisell. L'altre, servint-se d'un motlle. Aquesta segona és més planera. L'èxit, però, rau en que la matèria sigui manejable i el motlle dibuixi la imatge amb perfecció. Maria és el motlle perfecte. Acudim a ella essent matèria manejable?

Dia litúrgic: Dilluns II d'Advent 7-12-09


Text de l'Evangeli
(Lc 5,17-26):



Un dia Jesús ensenyava. Uns fariseus i uns doctors de la Llei, vinguts de tots els pobles de Galilea i Judea, i de Jerusalem, eren allà asseguts. Jesús, pel poder del Senyor, guaria els malalts. Llavors es presentaren uns homes que duien en una llitera un paralític, i buscaven d'entrar-lo i posar-lo davant d'Ell, però amb tanta gent no sabien per on fer-ho. Pujaren, doncs, a la teulada, tragueren algunes teules i van baixar aquell home amb la llitera i el posaren al mig, davant de Jesús. Ell, en veure la fe d'aquella gent, va dir: «Home! Els teus pecats et són perdonats».

Els mestres de la Llei i els fariseus començaren a pensar: «Qui és aquest que diu blasfèmies? Qui pot perdonar els pecats sinó Déu?». Jesús s'adonà dels seus pensaments i els replicà: «Què és això que penseu dins vostre? Què és més fàcil, dir: ‘Et són perdonats els pecats’, o bé dir: ‘Aixeca't i camina’? Doncs ara sabreu que el Fill de l'home té poder aquí a la terra de perdonar els pecats». Llavors digué al paralític: «T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa». A l'instant, ell s'aixecà davant d'ells, prengué la llitera on jeia i se'n va anar cap a casa seva donant glòria a Déu. Tots quedaren molt sorpresos i donaven glòria a Déu. Plens de temor, deien: «Avui hem vist coses extraordinàries».

Home!, els teus pecats et són perdonats

Avui, el Senyor ensenya i guareix alhora. Avui veiem el Senyor que ensenyava als qui es consideraven molt entesos d'aquells temps: als fariseus i als mestres de la llei. De vegades nosaltres podem pensar que pel segle en què vivim o pels estudis que hem fet, poc ens resta per aprendre. Aquesta lògica no sobrenatural ens porta freqüentment a voler fer que els camins de Déu siguin els nostres i no al revés.

En l'actitud dels qui volen la curació del seu amic veiem les manyes humanes per atènyer el que realment volem. El que volien era quelcom de molt bo: que el malalt pogués caminar. Però no n'hi ha prou amb això. Nostre Senyor vol fer amb nosaltres una sanació completa. I per això comença amb el que Ell ha vingut a fer en aquest món, el que el seu sant nom significa: Salvar l'home dels seus pecats.

—La font més profunda dels meus mals són sempre els meus pecats: «Home, els teus pecats estan perdonats» (Lc 5,20). Molt sovint, la nostra pregària o el nostre interès és purament material, però el Senyor sap què ens convé més. Com en aquells temps, els consultoris dels metges són plens de malalts. Però com aquells homes, tenim el risc de no anar amb tanta diligència al lloc on realment ens restablim plenament: a l'encontre amb el Senyor al sagrament de la Penitència.

Punt fonamental en tot temps per al creient és la trobada sincera amb Jesucrist misericordiós. Ell, ric en misericòrdia, ens recorda especialment avui que en aquest Advent no podem descuidar el necessari perdó que Ell dóna a mans plenes. I si cal, traguem els impediments —la teulada— que ens impedeixen de veure'l. —Jo també necessito retirar les teules dels meus prejudicis, de les meves comoditats, de les meves ocupacions, les desconfiances que són un obstacle per a “mirar de teules en amunt”.

Dia litúrgic: Diumenge II (C) d'Advent 6-12-09




Text de l'Evangeli
(Lc 3,1-6):


L'any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar, mentre Ponç Pilat era governador de Judea, Herodes, tetrarca de Galilea, Filip, el seu germà, tetrarca d'Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies, tetrarca d'Abilene, durant el pontificat d'Annàs i de Caifàs, Déu va comunicar la seva paraula a Joan, el fill de Zacaries, en el desert. Joan anà per tota la regió del Jordà predicant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats, tal com està escrit en el llibre del profeta Isaïes: «És la veu d'un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes. S'alçaran les fondalades, s'abaixaran les muntanyes i els turons, el terreny tortuós quedarà pla i el camí escabrós serà allisat; i tothom veurà la salvació de Déu».

Tothom veurà la salvació de Déu

Avui, l'Església es proposa la contemplació de les paraules profètiques d'Isaïes que es refereixen al Precursor del Senyor, Joan Baptista, que es va donar a conèixer al riu Jordà, anunciant la salvació de Déu. Ell tenia la missió d'obrir rutes, d'aplanar camins, d'abaixar muntanyes, de convertir els terrenys escabrosos en frondoses valls (cf. Lc 3,4-5). També ara als cristians se'ns demana —sense cap por al món actual— treballar apostòlicament per tal que tothom pugui albirar la salvació (cf. Lc 3,6) que només ve de Déu per Jesucrist.

Tenim moltes fondalades per omplir, molts camins per aplanar, moltes muntanyes a traslladar. Potser són temps difícils, però no ens mancaran pas els mitjans si comptem amb la gràcia de Déu. Serem precursors en la mesura que visquem a prop del Senyor i aleshores es compliran aquelles paraules de la Carta a Diognet: «Allò que és l'ànima per al cos, així són els cristians dins del món». Naturalment, hem d'estimar aquest món en el qual vivim amb tot el cor, com deia un personatge d'una novel?la de Dostoiewski: «Estimeu tota la creació en el seu conjunt i en els seus elements, cada fulla, cada raig, els animals, les plantes. I estimant comprendreu el misteri diví de les coses. I una vegada comprès acabareu per estimar el món sencer amb un amor universal».

Sant Justí afirmava: «Totes les coses noblement humanes ens pertanyen». I des de les entranyes del món —enmig del treball, de la família, de l'ambient social— serem precursors preparant els camins de la salvació que ve de Déu. Amb l'exemple i la paraula «sacsejarem la mandra dels que ens envolten, els hi obrirem amplis horitzons davant la seva existència egoista i aburgesada, els hi complicarem la vida, fent que s'oblidin de si mateixos i els portarem a l'alegria i a la pau», tal com sant Josepmaria Escrivà descriví el treball apostòlic dels cristians enmig del món.

Dia litúrgic: Dissabte I d'Advent 5-12-09



Text de l'Evangeli
(Mt 9,35—10,1.6-8):


En aquell temps, Jesús recorria totes les viles i pobles, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint malalties i xacres de tota mena. En veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperançada com les ovelles sense pastor, se n'apiadà, i digué als seus deixebles: «La collita és abundant, però hi ha pocs segadors. Demaneu a l'amo dels sembrats que hi faci anar més segadors.

Llavors Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir malalties i xacres de tota mena i els féu aquestes recomanacions: «Aneu més aviat a les ovelles perdudes d'Israel. Pel camí prediqueu dient: ‘El Regne del cel és a prop’. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis; de franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc».

Demaneu a l'amo dels sembrats que hi faci anar més segadors

Avui, quan ja portem una setmana dins l'itinerari de preparació per a la celebració del Nadal, ja hem constatat que una de les virtuts que ens cal fomentar durant l'Advent és l'esperança. Però no d'una manera passiva, com la de qui espera que passi el tren, sinó una esperança activa, que ens mou a disposar-nos posant de la nostra part tot el que calgui per a que Jesús pugui néixer de nou en els nostres cors.

Podem mirar de no quedar-nos sols en el que nosaltres esperem, sinó —sobretot— en descobrir què és el que Déu espera de nosaltres. Com els dotze, també nosaltres som cridats a seguir els seus camins. Tant de bo que avui sentíssim la veu del Senyor que —per mitjà del profeta Isaïes— ens diu: «El camí és aquest, segueix-lo» (Is 30,21, de la primera lectura d'avui). Seguint cadascú el seu camí, Déu espera de tots que amb la nostra vida anunciem «que el Regne de Déu és a prop» (Mt 10,7).

L'Evangeli d'avui ens narra com, davant d'aquella multitud de gent, Jesús se n'apiadà i els digué: «La collita és abundant, però hi ha pocs segadors. Demaneu a l'amo dels sembrats que hi faci anar més segadors» (Mt 9,37-38). Ell ha volgut confiar en nosaltres i vol que en les molt diverses circumstàncies responguem a la vocació d'esdevenir apòstols del nostre món. La missió per a la que Déu Pare ha enviat el seu Fill al món necessita que nosaltres en siguem continuadors. En els nostres dies també trobem una multitud malmenada i desesperançada, que té set de la Bona Nova de la Salvació que Crist ens ha portat, de la que nosaltres en som missatgers. És una missió confiada a tots. Coneixedors de les nostres febleses i mancances, recolzem-nos en la pregària constant i estiguem contents d'esdevenir així col·laboradors del pla redemptor que Crist ens ha revelat.