Dia litúrgic: Dimarts XIII de durant l'any 30-06-09

Text de l'Evangeli
(Mt 8,23-27):

En aquell temps, Jesús pujà a la barca, i els seus deixebles van anar amb Ell. Tot d'una es va aixecar una gran tempesta en el llac, fins al punt que les onades cobrien la barca. Però Jesús dormia. Ells van anar a despertar-lo i li deien: «Senyor, salva'ns, que ens enfonsem!». Ell els diu: «Per què sou tan covards, gent de poca fe?». Llavors es va aixecar, va increpar els vents i l'aigua, i seguí una gran bonança. Aquells homes, admirats, deien: «Qui és aquest, que fins els vents i l'aigua l'obeeixen?».

«Llavors es va aixecar, va increpar els vents i l'aigua, i seguí una gran bonança»

Avui, Dimarts XIII de durant l'any, la litúrgia ens ofereix un dels fragments més colpidors de la vida pública del Senyor. L'escena presenta una gran vivacitat, contrastant radicalment l'actitud dels deixebles i la de Jesús. Podem imaginar-nos l'agitació que regnà sobre la barca quan «tot d'una es va aixecar una gran tempesta en el llac, fins al punt que les onades cobrien la barca» (Mt 8,24), agitació que, però, no fou suficient per a despertar Jesús, que dormia. Van haver de ser els deixebles els qui en la seva desesperació despertessin el Mestre! «Senyor, salva'ns, que ens enfonsem!» (Mt 8,25).

L'evangelista se serveix de tot aquest dramatisme per revelar-nos l'autèntic ésser de Jesús. La tempesta no havia perdut la seva fúria i els deixebles continuaven plens d'agitació quan el Senyor, simplement i tranquil·la, s'aixecà, «va increpar els vents i l'aigua, i seguí una gran bonança» (Mt 8,26). De la Paraula increpatòria de Jesús en seguí la calma, calma que no anava destinada només a realitzar-se en l'aigua esverada del cel i de la mar: la Paraula de Jesús es dirigia sobretot a calmar els cors temorosos dels seus deixebles. «Per què sou tan covards, gent de poca fe?» (Mt 8,26).

Els deixebles passaren de la torbació i la por a l'admiració pròpia d'aquell que acaba d'assistir a quelcom d'impensable fins aleshores. La sorpresa, l'admiració, la meravella d'un canvi tan dràstic en la situació que vivien despertà en ells una pregunta central: «Qui és aquest, que fins els vents i l'aigua l'obeeixen?» (Mt 8,27). Qui és el qui pot calmar les tempestes del cel i de la terra i, alhora, les dels cors del homes? Només qui «dormint com a home en la barca, pot donar ordres als vents i al mar com a Déu» (Nicetes de Remesiana).

Quan pensem que el terra se'ns enfonsa, no oblidem que el nostre Salvador és Déu mateix fet home, el qual ens és proper per la fe.

Comentari: Fra. Lluc Torcal OSB cist (Monjo de Poblet)

Dia litúrgic: 29 de Juny: Sant Pere i sant Pau, apòstols

Text de l'Evangeli
(Mt 16,13-19):

En aquell temps, Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Felip, i preguntava als seus deixebles: «Qui diu la gent que és el Fill de l'home?». Ells respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, Jeremies o algun dels profetes». Ell els pregunta: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Simó Pere li respongué: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu». Llavors Jesús li va dir: «Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel».

«Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu»

Avui és un dia consagrat pel martiri dels apòstols sant Pere i sant Pau! «Pere, el capdavanter en la professió de la fe; Pau, el qui la posà a plena llum» (Prefaci). Avui és un dia per agrair la fe apostòlica, que és també la nostra, proclamada per aquestes dues columnes amb la seva predicació. És la fe que venç el món, perquè creu i anuncia que Jesús és el Fill de Déu: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu» (Mt 16,16). Les altres festes dels apòstols sant Pere i sant Pau miren altres aspectes, però avui contemplem allò que permet anomenar-los «iniciadors de la fe cristiana» (Col·lecta): amb el seu martiri confirmaren el seu testimoni.

La seva fe, i la força per al martiri, no els vingué de la seva capacitat humana. No fou cap home de carn i sang el qui va ensenyar a Pere qui era Jesús, sinó la revelació del Pare del cel (cf. Mt 16,17). Igualment, el reconeixement “d'aquell que ell perseguia” com a Jesús el Senyor fou ben bé, per Saule, obra de la gràcia de Déu. En ambdós casos, la llibertat humana que demana l'acte de fe recolza en l'acció de l'Esperit.

La fe dels apòstols és la fe de l'Església, una, santa, catòlica i apostòlica. Des de la confessió de Pere a Cesarea de Felip, «cada dia, en l'Església, Pere continua dient: ‘Vós sou el Crist, el Fill del Déu viu!’» (Sant Lleó el Gran). Des d'aleshores fins als nostres dies, una multitud de cristians de totes les èpoques, edats, cultures, i qualsevol altra cosa que pugui fer diferència entre els homes, ha proclamat unànimement la mateixa fe victoriosa.

Pel baptisme i la confirmació estem posats en el camí del testimoni, això és, del martiri. Cal que estiguem atents al “laboratori de la fe” que l'Esperit realitza en nosaltres (Joan Pau II), i que demanem amb humilitat poder experimentar l'alegria de la fe de l'Església.

Comentari: Mons. Pere Tena i Garriga, Bisbe Auxiliar de Barcelona (Catalunya)

Dia litúrgic: Diumenge XIII (B) de durant l'any 28-06-09

Text de l'Evangeli
(Mc 5,21-43):

En aquell temps, Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l'altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i Ell es quedà vora l'aigua. Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus i, suplicant-lo amb insistència, li diu: «La meva filleta s'està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui». Jesús se n'anà amb ell. El seguia molta gent que l'empenyia pertot arreu.

Hi havia una dona que patia d'hemorràgies des de feia dotze anys. Havia sofert molt en mans de metges i s'hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré». Immediatament va deixar de perdre sang i sentí dintre d'ella que estava guarida del mal que la turmentava. Jesús s'adonà a l'instant de la força que havia sortit d'ell i es girà per preguntar a la gent: «Qui m'ha tocat la roba?». Els seus deixebles li contestaren: «¿Veus que la gent t'empeny pertot arreu i encara preguntes qui t'ha tocat?». Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, tremolant de por es prosternà davant d'Ell i li va explicar tota la veritat. Jesús li digué: «Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal que et turmentava».

Mentre Jesús encara parlava, en van arribar uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li: «La teva filla s'ha mort. Què en trauràs, d'amoïnar el Mestre?». Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga: «No tinguis por; tingues només fe». I no va permetre que l'acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l'aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys. Entra a la casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm». Ells se'n burlaven, però Jesús els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l'acompanyaven, entra al lloc on era la nena, l'agafa per la mà i li diu: «Talita, cum -que vol dir: ‘Noia, aixeca't’». A l'instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren sorpresos i no se'n sabien avenir. Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.

«Tingues només fe»

Avui, sant Marc ens presenta una gernació de necessitats que s'apropa a Jesús-Salvador cercant consol i salut. Fins i tot, aquell dia s'obrí pas entre la multitud un home anomenat Jaire, el cap de la sinagoga, per tal d'implorar la salut de la seva filleta: «La meva filleta s'està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui» (Mc 5,23).

Qui sap si aquell home coneixia Jesús de vista, de veure'l sovint a la sinagoga i, trobant-se tan desesperat, decidí invocar el seu ajut. En tot cas, Jesús copsant la fe d'aquell pare afligit accedí a la seva petició; només que mentre s'adreçava vers la seva casa arribà la nova que la noieta ja havia mort i que era inútil de molestar-lo: «La teva filla s'ha mort. Què en trauràs, d'amoïnar el Mestre?» (Mc 5,35).

Jesús, adonant-se de la situació, demanà a Jaire que no es deixés influir per l'ambient pessimista bo i dient-li: «No tinguis por, tingues només fe!» (Mc 5,36). Jesús demanà a aquell pare una fe més gran, capaç d'anar més enllà dels dubtes i de la por. En arribar a la casa de Jaire, el Messies retornà la vida a la noieta amb les paraules: «Talita, cum -que vol dir: ‘Noia, aixeca't’» (Mc 5,41).

També nosaltres hauríem de tenir més fe, aquella fe que no dubta davant les dificultats i proves de la vida, i que sap madurar en el dolor a través de la nostra unió amb el Crist, tal com ens suggereix el papa Benet XVI en la seva encíclica Spe Salvi (Salvats per l'esperança): «El que guareix l'home no és esquivar el sofriment i fugir davant el dolor, sinó la capacitat d'acceptar la tribulació, madurar en ella i trobar-hi un sentit mitjançant la unió amb Crist, que ha sofert amb amor infinit».

Comentari: Fra Valentí Serra i Fornell

Dia litúrgic: Dissabte XII de durant l'any 27-06-09

Text de l'Evangeli
(Mt 8,5-17):

En aquell temps, Jesús va entrar a Cafarnaüm. Un centurió l'anà a trobar i li suplicava: «Senyor, el meu criat és a casa al llit amb paràlisi i sofreix terriblement». Jesús li diu: «Vinc a curar-lo». El centurió li respon: «Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; digues només una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè jo mateix, que estic sota les ordres d'un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: ‘Vés-te'n’, i se'n va, i a un altre: ‘Vine’, i ve, i al meu criat li mano: ‘Fes això’, i ho fa». Quan Jesús ho sentí, en quedà admirat i digué als qui el seguien: «Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe. I us dic que vindrà molta gent d'orient i d'occident i s'asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel, mentre que els hereus del Regne seran llançats fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents». Després Jesús digué al centurió: «Vés-te'n, i que es faci tal com has cregut». I en aquell mateix moment el criat es va posar bo.

Jesús va arribar a casa de Pere i trobà que la sogra d'aquest era al llit amb febre. Llavors li tocà la mà, i la febre va deixar-la. Ella es va aixecar i es posà a servir-lo. Al vespre li van portar molts endimoniats. Jesús va treure els esperits malignes només amb la seva paraula, i va curar tots els malalts. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: «Ell va portar les nostres febleses i prengué damunt seu les nostres malalties».

«Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; digues només una paraula i el meu criat es posarà bo»

Avui, a l'Evangeli, veiem l'amor, la fe, la confiança i la humilitat d'un centurió. Hi ha molt d'amor envers el seu criat. Es preocupa tant d'ell, que s'humilia davant Jesús i li demana: «Senyor el meu criat és al llit a casa, paralític i amb uns dolors terribles» (Mt 8,6). Aquesta sol·licitud pels altres, i sobretot per un criat, rep de Jesús una ràpida resposta: «Vinc a curar-lo» (Mt 8,7). I tot desemboca en un seguit d'actes de fe i confiança. El centurió no es creu digne i, juntament amb aquest sentiment, manifesta la seva fe davant Jesús i davant de tots els que hi eren, de tal manera que Jesús diu: «No he trobat dins d'Israel ningú que tingués tanta fe» (Mt 8,10).

Podríem preguntar-nos quina cosa mou Jesús a fer el miracle. ¡Quantes vegades demanem i sembla com si Déu no ens escoltés!, i això que sabem que Déu sempre ens escolta. ¿Què succeeix, doncs? Pensem que demanem bé, però, ¿ho fem com el centurió? La seva pregària no és pas egoista, és plena d'amor, humilitat i confiança. Sant Pere Crisòleg diu: «La força de l'amor no mesura les possibilitats (...). L'amor no discerneix, no reflexiona, no coneix raons. L'amor no és resignació davant la impossibilitat, no s'intimida davant cap dificultat». ¿És així la meva pregària?

«Senyor no sóc digne que entris a casa meva...» (Mt 8,8). És la resposta del centurió. ¿Són aquests els teus sentiments? ¿És aquesta la teva fe? «Només la fe pot copsar aquest misteri, aquesta fe que és el fonament i la base de tot allò que excedeix l'experiència i el coneixement natural» (Sant Màxim). Si és així també escoltaràs: «‘Vés-te'n a casa i que sigui tal com has cregut’, i el criat es posà bo» (Mt 8,13).

Santa Maria, Verge i Mare, mestra de fe, d'esperança i d'amor sol·lícit, ensenyeu-nos de pregar com cal per aconseguir del Senyor tot allò que ens convé.

Comentari: Mn. Xavier Jauset i Clivillé

PREGAR TOT CAMINANT.

D’entrada cal escollir una ruta segons l’edat, les forces, la preparació i l’ànim.

Pot ser una passejada per la ciutat, o per fora. Sempre la natura té un quelcom més transparent i pur; però també depèn de la situació que vius, del temps que tens i en el fons de com estigui l’esperit.

Uns punts generals per pregar tot caminant:


1.- Passats uns primers minuts en els que et vas situant en el ritme de la respiració i el pas a pas.... quan ja es normalitza el moviment... fas un acte de fe en el Senyor que va amb tu, i que hi és arreu.



2.- ULLS OBERTS.

Ulls oberts significa molt més que veure. Concentrat en la mirada, tan aquella que s’expandeix per l’horitzó com la que es fixa a la mitja distància fins la que acaricia els detalls immediats.

Ves mirant, i si cal minva el ritme....intensifica la teva concentració en ran sols mirar, surt de tu mateix cap a fora i torna a dintre teu amb el regal i el do del que veus.

Sempre anem amb pressa. Sempre anem centrats en el nostre jo. Molts cops la mateixa tensió ens impedeix mirar i gaudir de les formes, els equilibris, les imatges, els colors, les ombres, la llum... Podem anar perdent- nos en mig de tanta bellesa ignorada.

Dels ulls, les imatges van a la ment, i deixen un aroma especial en el cor. I del cor..... la pregària de les gràcies, de la lloança,, de la gratitud, de l’adoració, i del silenci en Ell.



3.- ORELLES OBERTES.

La nostra oïda molts cops està deformada. Massa habituada a la música estrident, al soroll mecànic, a aquella mena de remor de fons de la vida ciutadana. Tot caminant amb Ell neteja les orelles de tants de virus auditius que impedeixen els millors sons de la natura.

Sents cantar els ocells? Escolta, si us plau. Ells es comuniquen, expressen, ritmen, van cosint molt cops una mena de teixit que embolcalla el bosc. Quines tonades més diverses! Quina bellesa de simfonia, la música primordial.

Escoltes potser el vent? Aquell de dalt, o potser la marinada, o el que se sent que va arribant, el fort, el que et fa sentir trontollar, o el que acaricia la cara. Tons diversos que provoquen danses, i poden inspirar suggeriments sobre l’esperit i el pas del temps.

Ocells, veus humanes, vents, remor de l’aigua, ..... tot un univers auditiu... que penetra dintre teu i explota en una pregària senzilla, una morada interior, un “ que magnífic que ets Deu nostre en la teva i nostra natura !! “



4.- OLFACTE, GUST I TACTE.....BEN OBERTS.


Són vehicles de relació. Ens porten a les dimensions per les que la realitat es comunica.

Olfacte de la humitat, de les olors, dels camps de blat i les fulles caigudes la tardor... deixa que et vagi penetrant amb la seva suavitat o intensitat, que entri i modeli una mica la ment i el cor que olfategen també realitats de dintre i transcendents.

No sols el gust del que menges, també una mena de gust de conjunt, el gust de la relació, de la comunió amb la natura... que va purificant i va discernint possiblement el pas de l’Estimat.

Tacte dels arbres, aquells tan coneguts que formen part de la pròpia història, que potser els abraces d’any amb any. Altres de nous. Densitat, calor o fred, relleu, vibració, contacte, carícia, duresa, resistència.... tanta i tanta bellesa.



Pregar tot caminant, sol o amb altres, sempre amb Ell, i aquella creació que mostra el seu amor, i que avui per a la nostra generació és també una responsabilitat. Si l’estimem i ens deixem estimar per ella, respectant-la, no sols evitarem un desastre, sinó que humanitzarem la nostra vida.

Dia litúrgic: Divendres XII de durant l'any 26-02-09

Text de l'Evangeli (Mt 8,1-4):

En aquell temps, Jesús baixà de la muntanya, i molta gent es posà a seguir-lo. Llavors es va acostar un leprós, es prosternà davant d'Ell i li deia: «Senyor, si voleu, em podeu purificar». Jesús va estendre la mà i el tocà dient: «Ho vull, queda pur». A l'instant quedà pur de la lepra. Jesús li digué: «Vigila de no dir-ho a ningú. Vés a fer-te examinar pel sacerdot i presenta l'ofrena que va ordenar Moisès: això els servirà de prova».

«Senyor, si voleu, em podeu purificar»

Avui, l'Evangeli ens mostra un leprós, adolorit i conscient de la seva malaltia, que s'acosta a Jesús amb aquesta petició: «Senyor, si voleu, em podeu purificar» (Mt 8,2). També nosaltres, veient tan a prop el Senyor i la llunyania del nostre cap, cor i mans del seu projecte, de la seva salvació, hauríem de ser àvids i capaços de formular la mateixa expressió del leprós: «Senyor, si voleu, em podeu purificar».

Però una pregunta s'imposa: Una societat que no té consciència de pecat, ¿pot demanar perdó al Senyor? ¿Pot demanar-li cap mena de purificació? Tots coneixem massa gent adolorida i amb cors ferits, però el seu drama és que no sempre és conscient de la seva situació personal. Malgrat tot, Jesús continua passant a prop nostre, dia rera dia (cf. Mt 28,20), bo i esperant la mateixa petició: «Senyor, si voleu...». Amb tot, cal també la nostra col·laboració. És clàssica la sentència de sant Agustí segons la qual «Déu, que et va crear sense tu, no et salvarà sense tu». Cal que siguem capaços de demanar al Senyor que ens ajudi, que vulguem canviar amb el seu ajut.

Algú podria preguntar-se: ¿per què és tan important adonar-se'n, convertir-se i desitjar canviar? Per la senzilla raó que, en cas contrari, continuaríem sense poder respondre afirmativament a la pregunta anterior, on dèiem que una societat que no tingui consciència de pecat difícilment sentirà el desig o la necessitat de cercar el Senyor per a formular la seva petició d'ajut.

És per això que quan arriba el moment del penediment, el moment de la confessió sacramental, és el moment de desfer-se del passat, de les xacres que infecten el nostre cos i la nostra ànima. No en dubtem pas: demanar perdó és un gran moment d'iniciació cristiana, perquè és el moment en què cau la bena dels ulls. ¿I si algú se n'adona de la seva situació i no vol convertir-se? Ja ho diu una dita popular: «Ulls que no volen veure, cor en pecat».

Comentari: Mn. Xavier Romero i Galdeano (Cervera-Lleida, Catalunya)

Jo també m’adhereixo: Vicenç Ferrer Premi Nobel de la Pau

Vicenç Ferrer, mestre i guia, tal com tu deies se que no has mort, sols que no estàs aquí sinó que estàs allà, així definies tu la mort.

Crec que has estat un màxim exponent, un dels homes més ric del món, amb la teva riquesa has fet "ric " als pobres i això per tu i jo, que ho comparteixo, significa que eres una persona molt rica.

Has deixat molta llavor feta i saps que seguirà creixent, doncs, la teva dona, els teus fills, i col•laboradors treballaran al com si tu i fossis. També jo continuaré caminat amb tu, estaré sempre amb tu d'acord i tindré de guia les teves passes, el teu exemple em donarà força per fer el camí més lleuger i alegre.

T’estimaré sempre i conviuen en mi aquelles paraules que em digueres aquell dia que compartirem un cafè, foren uns minuts junts, però es convertiren en milers i milers de paraules que sempre rebrollen en el meu interior.

Sé que al adherir-me a que siguis Premi Nobel de la Pau a tu no et fa cap gràcia, però ara ets allà, per tant als que som aquí ens creiem amb el dret de que les Institucions continuïn reconeixent la teva magnifica labor i quina si no aquella que més goig t'ha donat, PORTAR PAU, DONAR PAU I COMPARTIR AMB TOT EL MÓN LA PAU.

Fins sempre estimat Vicenç,

Pere Codina i Gironella
Girona 21 de Juny del 2009

GERMÀ SOL

Et donem gràcies, Senyor,
pel germà Sol,
que ens fa radiant
l'hora del joc,
i pel vent,
que fa volar l'estel
i ens despentina,
i per la pluja,
que renta la teulada
i sobre el vidre canta,
i per la fruita,
que ens crida
de la branca més alta,
i pels amics,
els ferms
i els que ho són menys,
i per la rialla,
que a tots ens agermana.
Et donem gràcies, Senyor

Record al mestre i guia Vicens Ferrer en el dia del seu traspàs.
Girona 20 de juny del 2009

Dia litúrgic: Diumenge XII (B) de durant l'any 21-06-09

Text de l'Evangeli (Mc 4,35-41):

Un dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles: «Passem a l'altra riba». Deixaren, doncs, la gent i se'l van endur en la mateixa barca on es trobava. L'acompanyaven altres barques. Tot d'una es va aixecar un gran temporal; les onades es precipitaven dins la barca i l'anaven omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen: «Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?». Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l'aigua: «Silenci! Calla!». Llavors el vent va parar i seguí una gran bonança. Jesús els digué: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?». Ells van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre: «Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?».

«Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?»

Avui —en aquests temps de «gran temporal»— ens veiem interpel·lats per l'Evangeli. La humanitat ha viscut drames que, com onades violentes, s'han precipitat sobre homes i pobles sencers, particularment durant el segle XX i l'albada del XXI. I, a vegades, ens brolla de l'ànima preguntar-li: «Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?» (Mc 4,38); si Vós veritablement existiu, si Vós sou Pare, per què aquests esdeveniments?

Davant del record dels horrors dels camps de concentració de la II Guerra Mundial, el Papa Benet es pregunta: «¿On era Déu en aquells dies? ¿Per què romangué en silenci? ¿Com pogué tolerar aquest excés de destrucció?». Una pregunta que Israel, ja en l'Antic Testament, es feia: «Per què dorms? ¿(...) Per què ens amagues la mirada i oblides el dolor que ens oprimeix? (Sl 44,24-25).

Déu no respondrà aquestes preguntes: a Ell li podem demanar tot menys el perquè de les coses; no tenim dret a passar-li comptes. En realitat, Déu hi és i hi és tot parlant; som nosaltres els qui no hi som [en la seva presència] i, per tant, no oïm la seva veu: «Nosaltres —diu Benet XVI— no podem escrutar el secret de Déu. Solament hi veiem fragments i ens equivoquem si volem fer-nos jutges de Déu i de la història. En aquest cas, no estaríem defenent l'home, sinó que contribuírem només a la seva destrucció».

En efecte, el problema no és que Déu no existeixi o que no hi sigui, sinó que els homes visquem com si Déu no existís. Heus aquí la resposta de Déu: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?» (Mc 4,40). Això diu Jesús als apòstols, i el mateix li digué a santa Faustina Kowalska: «Filla meva, no tinguis por de res, Jo sempre sóc amb tu, tot i que sembli que no hi sóc».

Fem el propòsit de no preguntar-li més, i, en lloc d'això, comprometem-nos a pregar i respectar la seva voluntat i..., aleshores hi haurà menys drames... i, astorats, exclamarem: «Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?» (Mc 4,41). —Jesús, en Vós confio!

Comentari: Mn. Antoni Carol i Hostench

MAGNIFICAT EL CANT JOVE DE MARIA

Estic tan contenta i sóc tan feliç
que per això dono gràcies amb tota l'ànima al Senyor
.
Ningú no ha fet tant per mi com el meu Déu.
Ell m'ha salvat des de sempre,
sense que jo me n'adonés del tot.
M 'ha fet tants favors,
que tots envejaran la meva sort des d'ara.

Jo li dec tot al meu Déu,
que està per damunt de l'home i vol el seu bé,
que és bo i potent,
que és fidel i no falta mai a la seva paraula.

No li agraden els qui es creuen segurs de si mateixos,
doncs no ho estan en realitat
i el seu cor, a la fi, els enganya:

Ja sé que va posar els humils i els pobres,
que vivien sense gaire pretancions,
per damunt de la gent arrogant
i de cor estarrufat, el déu dels quals és el diner.

Sempre ha dit que estaria amb aquells que obren com jo,
i n'estic segura, perquè és fidel
i sempre compleix la seva paraula.
Ho sé perquè ho ha dit moltes vegades
i sempre ho ha complert.

Per això estic contenta i sóc feliç
i dono gràcies amb tota l'ànima al meu Senyor

Dia litúrgic: Dissabte després del Diumenge II després de Pentecosta: El Cor Immaculat de Maria 20-06-09

Text de l'Evangeli
(Lc 2,41-51):

Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan Ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se'n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo.

Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. En veure'l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué: «Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia». Ell els respongué: «Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?». Però ells no comprengueren aquesta resposta. Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor. Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes.

«La seva mare conservava tot això en el seu cor»

Avui celebrem la memòria del Cor Immaculat de Maria. Un cor sense taca, ple de Déu, obert totalment a escoltar-lo i a obeir-lo. El cor, en el llenguatge de la Bíblia, es refereix al nucli més profund de la persona, d'on brollen tots els pensaments, paraules i obres. Què brolla del Cor de Maria? Fe, obediència, tendresa, disponibilitat, esperit de servei, fortalesa, humilitat, senzillesa, agraïment, i tot un reguitzell inacabable de virtuts.

Per què? La resposta la trobem en les paraules de Jesús: «On està el teu tresor hi tindràs el teu cor» (Mt 6,21). El tresor de Maria és el seu Fill, i en Ell hi té posat tot el seu cor; els pensaments, paraules i obres de Maria tenen com a origen i com a fi contemplar i agradar al Senyor.

L'Evangeli d'avui ens en dóna una bona mostra. Després de narrar-nos l'escena del nen Jesús perdut i trobat al temple, ens diu: «La seva mare conservava tot això en el seu cor» (Lc 2,51). Sant Gregori de Nisa comenta: «Déu es deixa contemplar pels qui tenen el cor purificat». Què guarda Maria en el seu cor? Des de l'Encarnació fins a l'Ascensió de Jesús al cel, passant per les hores amargues del Calvari, són tants i tants records meditats i aprofundits: l'alegria de la visita de l'àngel Gabriel manifestant-li el designi de Déu per Ella, el primer petó i la primera abraçada a Jesús acabat de néixer, els primers passos del seu Fill a la terra, el veure com anava creixent en saviesa i en gràcia, la seva “complicitat” en les noces de Canà, les ensenyances de Jesús en la seva predicació, el dolor salvador de la Creu, l'esperança en el triomf de la Resurrecció...

Comentari: Mn. Jordi Pascual i Bancells

El Credo dels fets

Creiem en el Déu viu i veritable,
Pare de nostre Senyor, Jesucrist.
Ha estat ell qui li ha donat la força de l'Esperit Sant,
per això ha passat entre nosaltres fent el bé,
i cridant a la llibertat els qui estaven sota el poder del mal,
perquè Déu era amb ell.
Ha ressuscitat el Crist, Senyor nostre,
al·leluia, al·leluia !
Condemnat a mort
i mort clavar en creu,
al tercer dia Déu l'ha ressuscitat
i s'ha deixat veure dels seus apòstols,
partint el pa i menjant amb ells
després de ressuscitar d'entre els morts.
Ha ressuscitat el Crist, Senyor nostre,
al·leluia, al·leluia !
Ells ens ha manat que anunciéssim a tots els pobles
que li ha estat donat tot el poder
i que Déu l'ha posat de jutge de vius i morts.
Ha ressuscitat el Crist, Senyor nostre,
al·leluia, al·leluia !
Tothom qui creu en Jesucrist ha ressuscitat d'entre els nostres
rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom.
Els qui han estat batejats en la mort de Crist,
són ja des d'ara fills de Déu,
i Déu els estima en el Fill ressuscitat d'entre tants morts.
Ha ressuscitat el Crist, Senyor nostre,
al·leluia, al·leluia !

Dia litúrgic: Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús (B) 19-06.09

Text de l'Evangeli
(Jn 19,31-37):

En aquell temps, era divendres, per als jueus era el dia de la preparació, i els cossos no es podien quedar a la creu durant el repòs del dissabte, més quan aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això els jueus van demanar a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els seus cossos. Hi anaren, doncs, els soldats i van trencar les cames del primer i les de l'altre que havia estat crucificat amb Jesús.

Quan arribaren a Jesús, es van adonar que ja era mort i no li trencaren les cames, però un dels soldats li traspassà el costat amb un cop de llança, i a l'instant en va sortir sang i aigua. El qui ho veié en dóna testimoni, i el seu testimoni és digne de crèdit. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu. En efecte, tot això va succeir perquè s'havia de complir allò que diu l'Escriptura: ‘No li han de trencar cap os’. I en un altre lloc l'Escriptura diu: ‘Miraran aquell que han traspassat’.

«Un dels soldats li traspassà el costat amb un cop de llança»

Avui se'ns ofereix davant els ulls del cos —millor encara, davant dels “ulls interiors”, il·luminats per la fe— la figura del Crist que, tot just mort en Creu, tingué el costat obert pel cop de la llançada infligida pel centurió. «A l'instant en va sortir sang i aigua» (Jn 19,34). Espectacle angoixós i, alhora, eloqüentíssim! No hi ha ni el més mínim espai per a sostenir la tesi d'algun que afirma una mort aparent: Jesús és certament mort al 100%. És més, aquella misteriosa “aigua”, que no hauria de sortir d'un cos sa, normal, ens indica, segons la ciència mèdica moderna, que el Crist deuria haver mort a causa d'un infart o, com ho deien els nostres avantpassats, amb el cor rebentat. Només en aquest cas hom verifica la separació del sèrum dels glòbuls rojos. Això explicaria aquell anòmal “sang i aigua”.

Crist, per tant, és mort veritablement, i és mort sigui a causa dels nostres pecats, sigui pel seu més viu i principal desig: poder cancel·lar els nostres pecats. «Amb la meva mort he vençut la mort i he exalçat l'home a la sublimitat del cel» (Melitó de Sardis). Déu, que ha mantingut la promesa de ressuscitar el seu Fill, mantindrà també la segona promesa: ens ressuscitarà també a nosaltres i ens enlairarà a la seva pròpia dreta. Posa, però, una condició mínima: creure en Ell i deixar-se salvar per Ell. Déu no imposa a ningú el seu amor en detriment de la humana llibertat.

En fi, sobre aquell Home que ha patit la llançada en el seu cor, «miraran aquell que han traspassat» (Jn 19,37). En dóna confirmació també l'Apocalipsi: «Mireu, ve enmig dels núvols, i tothom el veurà amb els propis ulls, fins aquells qui el van traspassar» (Ap 1,7). Aquesta és una sagrada exigència de la divina justícia: a la fi, també aquells que l'han refusat obstinadament, l'hauran de reconèixer. Fins i tot, el tirà autoidòlatra, l'assassí despietat, l'ateu superb..., tots, sense excepció s'hauran d'agenollar-se davant d'Ell, tot reconeixent-lo com el ver, únic Déu. ¿No és millor, aleshores, ser-li des d'ara amics?

Comentari: P. Raimondo Sorgia Mannai, OP (San Domenico di Fiesole-Florència, Itàlia)

EL BUNKER DE L’ÀNIMA.

Era una pel·lícula que representava els darrers mesos de la segona guerra mundial. Les imatges ens portaven terra endins vers el gran bunker de l’estat major. En el fons de tot, fortificat per grans blocs de ciment... hi havia l’entrada del bunker. Un lloc ample, fins i tot decorat, on s’hi podia viure, menjar, treballar, estimar... on es prenien les grans decisions sobre plànols que penjaven de les parets, que podien afectar a molta gent..... però al marge de tota llum natural, de l’aire, de la pluja, dels arbres i la temperatura real.

Escolta, què potser tens també un bunker en el fons de la teva ànima? Vols dir que no t’hi has fet un amagatall segur, més enllà de la realitat del món, de la gent, del dia a dia, intentant decidir el que et cal, desconnectat de la vida concreta?

El bunker fonamentalment és un lloc excavat per trobar una seguretat i on no hi pugui entrar cap persona que no sigui de la colla. Si, per casualitat i curiositat hi entrés algú de fora, seria immediatament agafat, i, com a mínim, tret a fora sense cap mena de contemplacions.

Hi estàs bé, no? Amb els teus... amb el teu mòbil, amb el teu “messenger”, amb la desconnexió, aïllat, protegit.... tapat, íntim.....i a dalt!... Tot és una porqueria, els polítics, l’església, l’economia, la sanitat, el tercer món... no hi ha res a fer-hi. Ja n’hi t’importa, Passo...passo... passo... Jo.... Jo.... Jo.... BUNKER DE L’ANIMA.

Però aquella tarda es va obrir la porta. Algú havia baixat discretament, et va mirar, era llum, es va apropar...” Vine, donem la mà, i si vols surt d’aquí. Deixa el teu bunker i torna a la vida, respira l’aire, escolta al vent, mira la gent, trobat en els altres... i , si us plau, no malgastis més la teva joventut amb un jo tancat en ell mateix “.

Jesús crida Mateu, el publicà ( Mateu 9, 9-13 )

(Mc 2,13-17; Lc 5,27-32)

9 Mentre se n'anava, Jesús veié tot passant un home que es deia Mateu, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué:

--Segueix-me.

Ell s'aixecà i el va seguir.

10 Després, mentre era a taula a casa seva, van acudir-hi molts publicans i altres pecadors i es posaren a taula amb Jesús i els seus deixebles. 11 Quan els fariseus ho veieren, digueren als deixebles:

--Per què el vostre mestre menja amb els publicans i els pecadors?

12 Jesús ho va sentir i digué:

--El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. 13 Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors.

Dia litúrgic: Dijous XI de durant l'any 18-06-09

Text de l'Evangeli
(Mt 6,7-15):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu.

»Vosaltres, pregueu així: ‘Pare nostre del cel, santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel. Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia; perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen; no permetis que caiguem en la temptació, i allibera'ns del mal’. Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres».

«Si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres»

Avui, Jesús proposa un ideal gran i difícil: el perdó de les ofenses. I estableix una mesura ben raonable: la nostra: «Si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres» (Mt 6,14-15). En un altre lloc havia donat la regla d'or de la convivència humana: «Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes» (Mt 7,12).

Volem que Déu ens perdoni i que els altres també ho facin; però nosaltres ens resistim a fer-ho. Demanar perdó costa; però donar el perdó encara costa més. Si fóssim ben humils, no ens seria tan difícil; però l'orgull ens ho fa costerut. Per això podem establir l'equació següent: a més humilitat, més fàcil; a més orgull més difícil. Això et donarà una pista per conèixer el teu grau d'humilitat.

Acabada la guerra civil espanyola (any 1939), uns sacerdots excaptius van celebrar una missa d'acció de gràcies a l'església dels Omells. El celebrant, després de les paraules del Parenostre «perdoneu les nostres culpes», va quedar tallat i no podia continuar. No se'n veia en cor de perdonar aquells que els havien fet patir tant allà mateix en un camp de treballs forçats. Passada una estoneta, amb un silenci que es tallava, va reprendre la pregària: «així com nosaltres perdonem els nostres deutors». Després es van preguntar quina havia estat la millor homilia. Tots van estar d'acord: la del silenci del celebrant quan resava el Parenostre. Costa, però és possible amb l'ajuda del Senyor.

A més, el perdó que Déu ens dóna és total, arriba fins a l'oblit. Tendim a marginar els favors aviat, però les ofenses... Si els matrimonis les sabessin oblidar, s'evitarien i es solucionarien molts drames familiars.

Que la Mare de misericòrdia ens ajudi a comprendre els altres i a perdonar-los del tot.

Comentari: Mn. Joan Marqués i Suriñach

Dia litúrgic: Dimecres XI de durant l'any 17-06-09

Text de l'Evangeli
(Mt 6,1-6.16-18):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà.

»I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà».

«Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi»

Avui, Jesús ens convida a obrar per a la glòria de Déu, per tal d'agradar al Pare, que per això hem estat creats. Així ho afirma el Catecisme de l'Església: «Déu ho ha creat tot per a l'home, però l'home ha estat creat per servir i estimar Déu i per oferir-li tota la creació». Aquest és el sentit de la nostra vida i el nostre honor: agradar al Pare, complaure Déu. Aquest és l'exemple que el Crist ens deixà. Tant de bo si el Pare celestial podia donar de cadascú de nosaltres el mateix testimoni que donà del seu Fill en el moment del seu baptisme: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut» (Mt 3,17).

La manca de rectitud d'intenció seria especialment greu i ridícula si es produïa en accions com ara són l'oració, el dejuni i l'almoina, ja que es tracta d'actes de pietat i caritat, és a dir, actes que —per se— són propis de la virtut de la religió o actes que es realitzen per amor a Déu.

Per tant, «mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel» (Mt 6,1). ¿Com podríem agradar Déu si el que procurem d'entrada és que ens vegin i quedar bé —primer de tot— davant els homes? No és que ens haguem d'amagar dels homes per tal que no ens vegin, sinó que es tracta d'adreçar les nostres bones obres directament i en primer lloc a Déu. No importa ni és dolent que ens vegin els altres: tot el contrari, car podem edificar-los amb el testimoni coherent de la nostra acció.

Però el que sí importa —i molt!— és que nosaltres vegem Déu rere de les nostres actuacions. I, doncs, hem «d'examinar amb molta cura la nostra intenció en tot allò que fem, i no cercar els nostres interessos, si volem servir al Senyor» (Sant Gregori el Gran).

Comentari: Mn. Antoni Carol i Hostench

Dia litúrgic: Dimarts XI de durant l'any 16-06-09

Text de l'Evangeli
(Mt 5,43-48):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que es va dir: ‘Estima els altres, però no estimis els enemics’. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans? Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial».


«Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial»

Avui, el Crist ens convida a estimar. Estimar sense mesura, que és la mesura de l'Amor veritable. Déu és Amor, «que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos» (Mt 5,45). I l'home, espurna de Déu, ha de lluitar per assemblar-s'hi cada dia: «Així sereu fills del vostre Pare del cel». On trobem el rostre de Crist? En els altres, en el proïsme més proper. És molt fàcil compadir-se dels nens famèlics d'Etiòpia quan els veiem per la TV, o dels immigrants que arriben cada dia a les nostres platges. Però, i els de casa? I els nostres companys de feina? I aquella parenta llunyana que està sola i que podríem anar-li a fer una estona de companyia? Els altres, com els tractem? Com ens els estimem? Quins actes de servei concrets tenim amb ells cada dia?

És molt fàcil estimar qui ens estima. Però el Senyor ens convida a anar més enllà, «perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu?» (Mt 5,46). Estimar els nostres enemics! Estimar aquelles persones que sabem —de segur— que mai no ens tornaran l'afecte, ni el somriure, ni aquell favor. Senzillament perquè ens ignoren. El cristià, tot cristià, no pot estimar de manera “interessada”; no ha de donar només un bocí de pa, una almoina al del semàfor. S'ha de donar ell mateix. El Senyor, morint en la Creu, perdona els qui el crucifiquen. Ni un retret, ni una queixa, ni un mal gest...

Estimar sense esperar res a canvi. A l'hora d'estimar hem d'enterrar les calculadores. La perfecció és estimar sense mesura. La perfecció la tenim en les nostres mans enmig del món, enmig de les nostres ocupacions diàries. Fent el que toca a cada moment, no el que ens ve de gust. La Mare de Déu, a les noces de Canà de Galilea, s'adona que els convidats no tenen vi. I s'avança. I li demana al Senyor que faci el miracle. Demanem-li avui el miracle de saber-lo descobrir en les necessitats dels altres.

Comentari: Mn. Iñaki Ballbé i Turu (Rubí-Barcelona, Catalunya)

Dia litúrgic: Dilluns XI de durant l'any 15-06-09

Text de l'Evangeli
(Mt 5,38-42):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que es va dir: ‘Ull per ull, i dent per dent’. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra. Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres. Dóna a qui et demana; no et desentenguis del qui et vol manllevar».

«Jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal»

Avui, Jesús ens ensenya que l'odi se supera en el perdó. La llei del talió era tot un progrés, ja que limitava el dret de venjança a una justa proporció: només pots fer a l'altre el que ell t'ha fet a tu, altrament seria una injustícia; això és el que vol dir l'aforisme d'«ull per ull, dent per dent». Tanmateix, era un progrés limitat, puix Jesucrist en l'Evangeli afirma la necessitat de superar la venjança amb l'amor; així ho va expressar Ell mateix quan, a la creu, va intercedir pels seus botxins: «Pare, perdoneu-los, perquè no saben el que fan» (Lc 23,34).

No obstant, el perdó ha d'anar acompanyat de la veritat. No perdonem únicament perquè ens veiem impotents o ens sentim acomplexats. Sovint s'ha confós l'expressió “parar l'altra galta” amb la idea de la renúncia als nostres drets legítims. No es tracta pas d'això. Parar l'altra galta vol dir denunciar i interpel·lar al qui ho ha fet, amb un gest pacífic però decidit, la injustícia que ha comès; és com dir-li: «M'has pegat en una galta, ¿què, vols pegar-me també en l'altra?, ¿et sembla bé com estàs actuant?». Jesús va respondre amb serenitat a l'insolent criat del gran sacerdot: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, ¿per què em pegues?» (Jn 18,23).

Veiem, doncs, quin ha de ser el capteniment del cristià: no buscar revenja, però sí mantenir-se ferm; estar obert al perdó i dir les coses clarament. Certament no és un art fàcil, però és l'única manera de posar fre a la violència i manifestar la gràcia divina a un món sovint mancat de gràcia. Sant Basili ens aconsella: «Creieu-me i oblidareu les injúries i els greuges que us vinguin del proïsme. Podreu veure els noms diversos que l'un i l'altre tindreu; a ell l'anomenaran colèric i violent, i a vosaltres mansuets i pacífics. Ell se'n penedirà un dia de la seva violència, i vosaltres no us en penedireu mai de la vostra mansuetud».

Comentari: Mn. Joaquim Meseguer i García (Sant Quirze del Vallès-Barcelona, Catalunya)

Dia litúrgic: Dissabte X de durant l'any 13-06-09

Text de l'Evangeli
(Mt 5,33-37):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «També sabeu que es va dir als antics: ‘No trenquis els juraments’. I encara: ‘Compleix allò que has jurat al Senyor’. Doncs jo us dic: No juris mai; ni pel cel, que és el tron de Déu, ni per la terra, que és l'escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran rei. No juris tampoc pel teu cap, perquè tu no en pots fer tornar blanc o negre un sol cabell. Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. El que es diu de més, ve del Maligne».

«Digueu sí, quan és sí; no, quan és no»

Avui continua Jesús comentant-nos els Manaments. Els israelites tenien un gran respecte al nom de Déu, una veneració sagrada, perquè sabien que el nom es refereix a la persona, i Déu mereix tot respecte, tot honor i tota glòria, de pensament, paraula i obra. Per això —tenint present que jurar és posar Déu com a testimoni de la veritat del que diem— la Llei els manava: «No trenquis els juraments (...). Compleix tot allò que has jurat» (Mt 5,33). Però Jesús ve a perfeccionar la Llei (i, per tant, a perfeccionar-nos a nosaltres seguint la Llei), i fa un pas més: «No juris mai: ni pel cel (...) ni per la terra (...)» (Mt 5,34). No és que jurar, en si mateix, sigui dolent, però calen unes condicions per tal que el jurament sigui lícit, com ara que hi hagi una causa justa, greu, seriosa (un judici, per exemple), i que el que es jura sigui veritat i bo.

Però el Senyor ens diu encara més: «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no» (Mt 5,37). És a dir, ens convida a viure la veracitat en tota ocasió, a conformar el nostre pensament, les nostres paraules i les nostres obres a la veritat. I la veritat, què és? És la gran pregunta, que ja veiem formulada en l'Evangeli per boca de Pilat, en el judici contra Jesús, i a la que tants pensadors al llarg dels temps han procurat donar resposta. Déu és la Veritat. El qui viu agradant Déu, complint els seus Manaments, viu en la Veritat. Diu el Sant Rector d'Ars: «La raó de què tan pocs cristians obrin amb l'exclusiva intenció d'agradar a Déu és perquè la major part d'ells es troben sotmesos a la més espantosa ignorància. Déu meu, quantes bones obres es perden per al Cel!». Cal reflexionar-hi.

Cal que ens formem, que llegim l'Evangeli i el Catecisme. Després, viure segons el que hi hem après.

Comentari: Mn. Jordi Pascual i Bancells (Salt-Girona, Catalunya)

“El Cos de Crist. Amén”

“Avui, Corpus, Crist present en el
pa eucarístic serà passejat pels
carrers de viles i ciutats, trepitjant
carrers ornats amb catifes, essent
lloat per molts cants i pregat amb
molts desitjos”.

¿Hem pensat mai, quan anem a combregar,
el que el ministre ens diu, en el que rebem i en el nostre Amén?
La festa del Corpus és el solemne AMÉN de tota l’Església, de totes i
cadascuna de les seves comunitats.
Tot arrenca d’aquell primer Dijous Sant, del gest de Jesús de celebrar
anticipadament la donació de la seva vida amb el pa i el calze, el seu cos i
la seva sang.
Tres constatacions repetides mil vegades:
– Alguns deixen d’anar a Missa cada
diumenge.
– Pocs fan la visita al Santíssim.
– No es rep el Cos de Crist amb el
respecte adequat.
Per això cada any CORPUS ens recorda el gran tresor de Crist, present entre
nosaltres, en el Pa consagrat en l’Eucaristia.
Pa de vida per menjar. Pa de vida reservat en el sagrari per portar-lo als
malalts i ancians, i per venerar-lo, tot recordant la presència del Senyor enmig
nostre.
Avui, Corpus, Crist present en el pa eucarístic serà passejat pels carrers
de viles i ciutats, trepitjant carrers ornats amb catifes, essent lloat per
molts cants i pregat amb molts desitjos.
No ens adonem del gran tresor que el mateix Senyor ens ha confiat?
No som conscients de la meravella que s’esdevé davant dels nostres
ulls?
No desitgem restar units a Jesús i sentir-lo ben a prop?
Perquè sigui així, cal:
TENIR GANA. Sí, cal tenir gana d’alguna cosa més que de les vacances,
d’algun viatge, de canviar el cotxe, de fer festes... per eixugar els desigs de
sentir-nos estimats i estimar, de viure amb pau i esperança malgrat les nostres
limitacions, de transformar el nostre món –si voleu, el petit món–
perquè sigui més habitable, sembrant-hi les llavors de l’evangeli... Si
tenim aquesta gana o aquesta fam, cercarem aliment en el Pa de Vida.
ESTAR-HI EN COMUNIÓ. Conscients, però, de la paraula del Senyor: “si no
resteu en mi, no podeu donar fruit”,cal estar-hi en comunió, en la unió
més íntima, perquè es fa carn de la nostra carn per mitjà del seu cos. Alhora
és el fonament de la comunió entre nosaltres, els seus deixebles, i
signe de la comunió a la qual aspira sempre la humanitat.
ADORACIÓ I LLOANÇA. És tan gran el tresor que se’ns ha confiat que l’actitud
més pregona és l’adoració i la lloança, que es pot expressar de moltes
maneres, però per Corpus es fa ben visible per la processó amb el
Santíssim, per les catifes, pels cants i per altres mostres de folklore popular.
Corpus és un dia, però cada dia ho pot ser, i cada diumenge ho ha de ser
en la celebració de l’Eucaristia; i també per mitjà dels actes comunitaris i
personals de pregària i d’adoració al Santíssim.
Avui, festa de Corpus, l’Eucaristia, la processó, l’acte eucarístic... que siguin
el gran AMÉN D’ACCIÓ DE GRÀCIES, DE LLOANÇA I D’ADORACIÓ A
CRIST, PA DE VIDA.


FRANCESC PARDO I ARTIGAS,
bisbe de Girona
ANY LXXXII - 14 JUNY 2009 - NÚMERO 4.259

Dia litúrgic: Divendres X de durant l'any 12-06-09

Text de l'Evangeli
(Mt 5,27-32):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que es va dir: ‘No cometis adulteri’. Doncs jo us dic: Tothom qui mira la dona de l'altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor. Si l'ull dret et fa caure en pecat, arrenca-te'l i llença'l; val més que es perdi un dels teus membres que no pas que tot el teu cos sigui llençat a l'infern. I si la mà dreta et fa caure en pecat, talla-te-la i llença-la; val més que es perdi un dels teus membres que no pas que vagi a parar a l'infern tot el teu cos.

També es va dir: ‘Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un document de divorci’. Doncs jo us dic: Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d'una relació il·legítima, l'empeny a l'adulteri, i el qui es casa amb una repudiada comet adulteri».

«Tothom qui mira una dona amb mal desig ja ha comès adulteri»

Avui, Jesús continua aprofundint en l'exigència del Sermó de la Muntanya. Ell no aboleix la Llei, sinó que la porta a plenitud; per això, l'observança de la Llei és quelcom més gran que el simple compliment d'unes condicions mínimes per a tenir els papers en regla. Déu ens dóna la Llei de l'amor per arribar al cim, però nosaltres ens encarreguem prou de convertir-la en la llei del mínim esforç. ¡És que Déu ens demana tant...! Sí, però també ens ha donat el màxim, ja que s'ha donat Ell mateix.

Avui, Jesucrist apunta ben alt en manifestar la seva autoritat sobre els manaments sisè i novè, aquells que fan referència a la sexualitat i a la puresa del pensament. La sexualitat és un llenguatge humà per a significar l'amor i l'aliança, per això no la podem banalitzar, ni tampoc podem convertir l'altra persona en un objecte de plaer, ¡ni tan sols amb el pensament!, d'aquí aquesta afirmació tan severa de Jesús: «Tothom qui mira la dona de l'altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor» (Mt 5,28). Cal, doncs, tallar el mal d'arrel i evitar els pensaments i les ocasions que ens portarien a fer allò que Déu no vol; això és el que volen indicar aquestes paraules que ens poden semblar tan radicals i exagerades, però que els oients de Jesús entenien en la seva expressivitat: arrenca, talla, llença...

Finalment, la dignitat del matrimoni ha de ser sempre protegida, ja que forma part del projecte de Déu envers l'home i la dona perquè, en l'amor i en la mútua donació, esdevinguin una sola carn; i alhora és signe i participació de l'Aliança del Crist amb l'Església. El cristià no pot viure la relació home-dona ni la vida conjugal segons l'esperit del món: «No heu de creure que per haver escollit l'estat matrimonial us és permès de continuar una vida mundana i abandonar-vos a l'ociositat i a la peresa; ben al contrari, això mateix us obliga a treballar més esforçadament, i a vetllar amb més cura per la vostra salvació» (Sant Basili).

Comentari: P. Josep Liñán i Pla, SchP.

Corpus Cristi

L’eucaristia és una invitació a la fraternitat i a la solidaritat,
a engrandir la ment i el cor.
En l’Eucaristia tots som actors, no espectadors.
Tots celebrem, tots fem present Jesús,
tots ens alimentem, tots ens comprometem.
Ningú no està aquí pels seus mèrits, sinó per la increïble invitació que ha rebut.
Ningú no està aquí perquè ho mereix sinó perquè ho necessita.
No venim com el fariseu, donant gràcies per ser millor que els altres,
ni com el publicà, aclaparat pels seus pecats.
Venim entusiasmats perquè Jesús ens invita i ens vol tal com som.
Recordem a qui no pot asseure’s a la nostra taula,
a cap taula.
Si la celebració de l’eucaristia no és expressió autèntica
de la nostra fe en Jesús, si substituïm celebrar per assistir,
reunir-nos per complir,
comuna unió per individualisme,
reduïm l’Eucaristia a un acte de culte
semblant als antics sacrificis del temple,
corrent seriós perill de sentir-nos justificats
per la mera i passiva assistència.
Als qui volem seguir Jesús se’ns ofereix, se’ns demana, alguna cosa més

Dia litúrgic: Dijous X de durant l'any 11-6-09

Text de l'Evangeli
(Mt 5,20-26):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us dic que, si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel.

»Ja sabeu que es va dir als antics: No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal. Doncs jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l'insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l'infern.

»Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. Afanya't a arribar a un acord amb el qui et vol denunciar, mentre vas amb ell camí del tribunal, no sigui cas que et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T'ho asseguro: no en sortiràs que no hagis pagat fins l'últim cèntim.


«Si no sou més justos (...) no entrareu pas al Regne del cel»

Avui, Jesús ens convida a anar més enllà d'allò que pot viure qualsevol simple complidor de la llei. Malgrat no caure en la concreció de males accions, moltes vegades el costum endureix el desig de la recerca de la santedat, tot emmotllant-nos de manera acomodatícia a la rutina del captenir-se bé, i res més. Sant Joan Bosco acostumava a repetir: «Allò que és bo, és enemic d'allò que és òptim». Aquest és el punt en què ens arriba la Paraula del Mestre, el qual ens invita a fer coses “més grans” (cf. Mt 5,20), que parteixen d'una actitud distinta. Coses més grans que, paradoxalment, passen per les menors, per les més petites. Irritar-se, menysprear i renegar del germà no són actituds adients per al deixeble del Regne, el qual ha arribat a ser cridat a esdevenir —ni més ni menys— que sal de la terra i llum del món (cf. Mt 5,13-16), des de la vigència de les benaurances (cf. Mt 5,3-12).

Jesús, amb autoritat, canvia la interpretació del precepte negatiu “No matar” (cf. Ex 20,13) per la interpretació positiva de la profunda i radical exigència de la reconciliació, posada —per a major èmfasi— en relació amb el culte. Així, no hi ha cap ofrena que serveixi quan «et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu» (Mt 5,23). Per això, cal resoldre qualsevol plet, perquè en cas contrari la invalidesa de l'ofrena es tornarà contra tu (cf. Mt 5,26).

Tot això, solament ho pot moure un gran amor. Sant Pau ens dirà: «No cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d'un altre, i qualsevol altre manament, tots es resumeixen en això: ‘Estima els altres com a tu mateix’. Qui estima, no fa cap mal als altres. Estimar és la plenitud de la Llei» (Rm 13,9-10). Demanem de ser renovats en el do de la caritat —fins al darrer detall— amb el proïsme, i la nostra vida serà la millor i més autèntica ofrena a Déu».

Comentari: Rev. P. Julio César Ramos González SDB (Salta, Argentina)

Dia litúrgic: Dimecres X de durant l'any 10-06-09

Text de l'Evangeli
(Mt 5,17-19):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud. Us ho asseguro: mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei. Tot arribarà a la plenitud. Per tant, aquell qui deixi de complir un dels manaments més petits i ensenyi als altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel, però aquell qui els compleixi i ensenyi a complir-los, serà tingut per gran en el Regne del cel.

«No he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud»

Avui escoltem del Senyor: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; (...) sinó a dur-los a la plenitud» (Mt 5,17). En l'Evangeli d'avui, Jesús ensenya que l'Antic Testament és part de la Revelació divina: Déu primerament es donà a conèixer als homes mitjançant els profetes. El Poble escollit es reunia els dissabtes a la sinagoga per tal d'escoltar la Paraula de Déu. Així com un bon israelita coneixia les Escriptures i les posava en pràctica, als cristians ens cal la meditació freqüent —diària, si fos possible— de les Escriptures.

En Jesús tenim la plenitud de la Revelació. Ell és el Verb, la Paraula de Déu, que s'ha fet home (cf. Jn 1,14), que ve a nosaltres per a donar-nos a conèixer qui és Déu i com ens estima. Déu espera de l'home una resposta d'amor, manifestada en el compliment dels seus ensenyaments: «Si m'estimeu, guardareu els meus manaments» (Jn 14,15).

Del text de l'Evangeli d'avui en trobem una bona explicació en la Primera Carta de sant Joan: «Estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. I els seus manaments no són feixucs» (1Jn 5,3). Guardar els manaments de Déu garanteix que l'estimem amb obres i de veritat. L'amor no és només un sentiment, sinó que vol a la vegada obres, obres d'amor, viure el doble precepte de la caritat.

Jesús ens ensenya la malícia de l'escàndol: «Aquell qui deixi de complir un dels manaments més petits i ensenyi als altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel» (Mt 5,19). Perquè —com diu sant Joan— «el qui afirma: ‘Jo el conec’, però de fet no guarda els seus manaments, és un mentider, i la veritat no està en ell» (1Jn 2,4).

A la vegada ensenya la importància del bon exemple: «Aquell qui els compleixi i ensenyi a complir-los, serà tingut per gran en el Regne del cel» (Mt 5,19). El bon exemple és el primer element de l'apostolat cristià.

Comentari: Mn. Miquel Masats i Roca (Girona, Catalunya)

Dia litúrgic: Dimarts X de durant l'any 9-06-09

Text de l'Evangeli
(Mt 5,13-16):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi. Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar un poble posat dalt d'una muntanya, i ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel».


«Vosaltres sou la sal de la terra. Vosaltres sou la llum del món»

Avui, sant Mateu ens recorda aquelles paraules on Jesús parla de la missió dels cristians: ésser sal i llum del món. La sal, per una banda, és aquest condiment necessari que dóna gust als aliments: sense sal, què poc valen els plats! Per l'altra, al llarg dels segles la sal ha estat un element fonamental per a la conservació dels aliments pel seu poder d'evitar la corrupció. Jesús ens diu: —Heu d'ésser sal en el vostre món, i com la sal, donar gust i evitar la corrupció.

En el nostre temps, molts han perdut el sentit de la seva vida i diuen que no val la pena; que està plena de disgustos, dificultats i patiments; que passa molt de pressa i que té com a perspectiva final —i ben trista— la mort.

«Vosaltres sou la sal de la terra!» (Mt 5,13). El cristià ha de donar el gust: mostrar amb l'alegria i l'optimisme serè del qui se sap que és fill de Déu, que tot en aquesta vida és camí de santedat; que dificultats, patiments i dolors ens ajuden a purificar-nos; i que al final ens espera la vida de la Glòria, la felicitat eterna.

I, també com la sal, el deixeble del Crist ha de preservar de la corrupció: on hi ha cristians de fe viva, no hi pot haver injustícia, violència, abusos envers els dèbils... Ben al contrari, ha de resplendir la virtut de la caritat amb tota la força: la preocupació pels altres, la solidaritat, la generositat...

I, així, el cristià és llum del món (cf. Mt 5,14). El cristià és aquesta torxa que, amb l'exemple de la seva vida, porta la llum de la veritat a tots els racons del món, mostrant el camí de la salvació... Allà on abans només hi havia tenebres, incertesa i dubtes, neix la claror, la certesa i la seguretat.

Comentari: Mn. Francesc Perarnau i Cañellas (Girona, Catalunya)

LES BENAURANCES

«En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s’assegué, i se li
acostaren els deixebles.
Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient:

Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el Regne del cel!
Feliços els qui ploren: Déu els consolarà!
Feliços els humils: ells posseiran la terra!
Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà!
Feliços els compassius: Déu se’n compadirà!
Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!
Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus!
Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del
cel!»
(Mt 5, 1-10)

Ambientació
Llegeix el text atentament, vàries vegades, amb estimació, repetint suaument, en veu baixa si vols, cadascuna de les benaurances. Fins i tot, seguint el consell de sant Ignasi, pots situar-te amb la imaginació en el lloc i el moment en què foren pronunciades per Jesús.

1r pas
Feliços els pobres

¿Què vol dir per a mi ser pobre segons l’Evangeli? ¿Estic aferrat a les meves
moltes o poques possessions? ¿Em sento infeliç quan algú o les cumstàncies
diverses de la vida em desposseeixen dels meus privilegis, de les meves
prerrogatives? ¿Poso la meva confiança en Déu? ¿En depenc realment? ¿O més aviat em refio de les meves seguretats? ¿Com visc la solidaritat amb els pobres?
¿Em sento responsable de les injustícies i desigualtats? ¿Visc amb sobrietat en relació a les coses?
Pregària. Salm 34 (33): El Senyor escolta el pobre que l’invoca.

2n pas
Feliços els qui ploren

¿Com integro el sofriment en la meva vida? ¿Com un mal inevitable? ¿Com un camí d’accés al més íntim de mi mateix i, per tant, també com un camí d’accés a la realitat de Déu? ¿A la llum del sofriment present en la meva vida, quin és el meu concepte de felicitat? ¿Sóc feliç segons les benaurances?
Pregària. Salm 10 (9): Tu esguardes penes i sofrences, i les reculls a les teves mans.

3r pas
Feliços els humils

¿Com em valoro a mi mateix? ¿Tinc tendència a infravalorar-me? ¿o a
sobrevalorar-me? ¿Sóc capaç de contrastar la meva veritat, allò que sóc, a la llum de la veritat de l’Evangeli? ¿Em deixo il•luminar per la llum de la Veritat, que és Déu? ¿Hi ha lloc per a Déu en la meva vida? ¿Hi ha lloc per als altres?
Pregària. Salm 25 (24). Encamina els humils amb la seva justícia, els ensenya el seu camí.

4t pas
Feliços els qui tenen fam i set de ser justos

¿Com responc en la meva vida al projecte de Déu sobre el món i sobre mi
mateix? ¿Com em situo davant Déu? ¿i davant la realitat del món i dels altres mirada des de Déu? ¿M’ho crec que l’amor aprofundeix la justícia, i fins la depassa, que la justícia de Déu consisteix a estimar? I des d’aquesta perspectiva ¿sóc just amb mi mateix i amb els altres?
Pregària. Salm 119 (118): El meu cor et lloarà amb sinceritat quan aprendrà que decideixes amb justícia.

5è pas
Feliços els compassius

¿Què se n’ha fet de la tendresa en la meva vida? ¿De la capacitat d’admirar-me, d’alegrar-me, i, per tant, també de compartir el sofriment de l’altre, de
compadir, de «compatir»? ¿Tinc el coratge de deixar el meu cor indefens,
exposat, vulnerable a l’estimació dels altres? ¿o potser el blindo sota una capa de ferro i de pedra? ¿Sóc conscient del devessall de la compassió de Déu que en Jesús inunda les meves entranyes? ¿Sóc conscient de tot el que m’exigeix aquesta compassió: l’alegria, la pau, la reconciliació amb mi i amb els altres, la capacitat i el compromís d’estimar els altres…?
Pregària. Salm 103 (102): Tu saps de quin fang em vas formar, Senyor.

6è pas
Feliços els nets de cor

¿Què faig amb els meus sentiments, sovint tan contradictoris? ¿M’entreno en la vigilància del cor? ¿En tinc cura del cor, aquesta font on raja l’aigua de Déu que és l’Esperit? ¿M’adono dels motius reals que m’impulsen a fer o a dir? ¿Estimo, com Déu l’estima, la veritat al fons del cor? ¿I la meva mirada, és neta? ¿és interessada? ¿és possessiva? ¿Com em sento mirat per Déu? ¿I pels altres?

7è pas
Feliços els qui treballen per la pau

¿Estic en pau amb mi mateix? ¿o visc en la crispació constant? ¿Què entenc per pau segons l’Evangeli? ¿Inacció? ¿Indiferència? ¿Conformisme? ¿Procuro en les meves relacions amb els altres fomentar la veritable pau de Jesús? ¿Quan acullo
Jesús en la meva vida, em deixo inundar per la seva pau?
Pregària: Salm 122 (121)Que hi hagi pau dintre teu.

8è pas
Feliços els perseguits pel fet de ser justos

¿Com reacciono davant el fet que avui els cristians, l’Església, ja no som
significatius? ¿M’ho crec que la veritable felicitat de l’Evangeli rau precisament en aquesta insignificança? ¿Fonamento la meva felicitat en el prestigi, en la imatge, en la consideració dels altres envers mi?
Pregària. Salm 3: Quants n’hi ha, Senyor, que em persegueixen!


«Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i
escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i
celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van
perseguir els profetes que us han precedit» (Mt 5, 11-12).

Després de la reflexió, al fil de les preguntes proposades, serà bo plantejar-se quina resposta he de donar en la meva vida a cadascuna de les Benaurances en la perspectiva de l’anunci del Regne de Déu, que és el centre del missatge de Jesús.

▪ Si els pobres són feliços, l’anunci del Regne em compromet a treballar
fermament per la dignitat dels pobres, que són objecte de la felicitat de Déu.
▪ Si els qui ploren són els feliços segons l’Evangeli, m’hauré de comprometre a ser instrument de felicitat per als altres, i a lluitar contra tot sofriment injust i inútil.
▪ Si els humils són els qui posseiran la terra de l’Evangeli, m’hauré de posar
decididament al costat dels indefensos, dels qui la nostra societat deixa al
marge. Potser jo mateix m’hauré de fer com un d’ells.
▪ Si els qui tenen fam i set de la justícia de Déu són els feliços en el Regne de Déu, vol dir que ja ara m’hauré de comprometre a edificar en la justícia el projecte de l’home sobre la terra.
▪ Si els compassius són els feliços en l’horitzó del Regne, vol dir que m’hauré de posar de la part dels qui saben compadir, i dels qui saben deixar-se estimar i acollir per Déu.
▪ Si els nets de cor són els qui veuran Déu, vol dir que no m’haurà de fer por de situar-me davant Déu sense enganys, tal com sóc, i igualment així davant els altres.
▪ Si els fills de Déu són els beneïts i fets feliços amb el do de la pau, vol dir que,a més de la justícia, hauré de fonamentar sobre la pau el projecte de l’home sobre la terra.
▪ I si el Regne del cel és la possessió dels perseguits a causa de la justícia del Regne, vol dir que el Regne haurà de ser el punt de referència de tota justícia humana.

Abadia de Poblet
Text de fra Lluís Solà

Dia litúrgic: Dilluns X de durant l'any 8-06-09

Text de l'Evangeli
(Mt 5,1-12):

En aquell temps, en veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient: «Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! Feliços els compassius: Déu se'n compadirà! Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus! Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel! Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit».


«Feliços els pobres en l’esperit»

Avui, amb la proclamació de les Benaurances, Jesús ens fa notar que sovint som uns desmemoriats i actuem com els nens, ja que el joc ens fa perdre el record. Jesús temia que la munió de les seves “bones notícies” —és a dir, de les seves paraules, els seus gestos i els seus silencis— es diluís enmig dels nostres pecats i preocupacions. ¿Recordeu, en la paràbola del sembrador, la imatge del gra de blat ofegat per les espines? Per això sant Mateu enfila les Benaurances com uns principis fonamentals, perquè no les oblidem mai més. Són un compendi de la Nova Llei presentada per Jesús, com uns punts bàsics que ens ajuden a viure cristianament.

Les Benaurances estan destinades a tothom. El Mestre no ensenya només els deixebles que l'envolten, ni exclou cap classe de persones, sinó que presenta un missatge universal. Ara bé, puntualitza quines disposicions ens cal tenir i la conducta moral que ens demana. Si bé la salvació definitiva no es dóna en aquest món, sinó en l'altre, ara ja, mentre vivim a la terra, ens cal canviar de mentalitat i la valoració que fem de les coses. Cal que ens acostumem a veure el rostre del Crist que plora en els qui ploren, en els qui volen viure despresos de nom i de fets, en els mansuets de cor, en els qui fomenten ànsies de ser sants, en els qui han pres una “determinada determinació”, com deia santa Teresa de Jesús, per tal de ser sembradors de pau i alegria.

Les Benaurances són el perfum del Senyor participat en la història humana. També en la teva i en la meva. Els dos últims versets incorporen la presència de la Creu, ja que inviten a l'alegria quan les coses van humanament maldades per causa d'Ell i de l'Evangeli. I és que, quan la coherència de la vida cristiana sigui assaonada, aleshores, fàcilment vindrà la persecució de mil maneres distintes, enmig de dificultats i contrarietats inesperades. El text de sant Mateu és rotund: aleshores «alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel» (Mt 5,12).

Comentari: Mn. Àngel Caldas i Bosch (Salt-Girona, Catalunya)

Dia litúrgic: La Santíssima Trinitat (B) 7-06-09

Text de l'Evangeli
(Mt 28,16-20):

En aquell temps, els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure'l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. Jesús s'acostà i els va dir: «He rebut plena autoritat al cel i a la terra. Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món».

«Feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant»

Avui, la litúrgia ens invita a adorar la Trinitat Santíssima, el nostre Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant. Un sol Déu en tres Persones, en el nom del qual hem estat batejats. Per la gràcia del Baptisme som cridats a tenir part en la vida de la Santíssima Trinitat aquí baix, en l'obscuritat de la fe, i, després de la mort, en la vida eterna. Pel Sagrament del Baptisme hem estat fets partícips de la vida divina, tot esdevenint fills del Pare Déu, germans en el Crist i temples de l'Esperit Sant. En el Baptisme ha començat la nostra vida cristiana, rebent la vocació a la santedat. El Baptisme ens fa pertànyer a Aquell que és per excel·lència el Sant, el «tres vegades Sant» (cf. Is 6,3).

El do de la santedat rebut en el Baptisme demana la fidelitat a una tasca de conversió evangèlica que ha de dirigir sempre tota la vida dels fills de Déu: «Aquesta és la voluntat de Déu: que visqueu santament» (1Te 4,3). És un compromís que afecta tots els batejats. «La crida a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat s'adreça a tots els fidels, de qualsevol estat o condició» (Concili Vaticà II, Lumen gentium, n. 40).

Si el nostre Baptisme va ser una veritable entrada en la santedat de Déu, no podem acontentar-nos amb una vida cristiana mediocre, rutinària i superficial. Estem cridats a la perfecció en l'amor, ja que el Baptisme ens ha introduït en la vida i en la intimitat de l'amor de Déu.

Amb profund agraïment pel designi benvolent del nostre Déu, que ens ha cridat a participar en la seva vida d'amor, adorem-lo i lloem-lo avui i sempre. «Beneït sigui Déu Pare, amb el Fill unigènit i l'Esperit Sant, que ens estima amb un amor immens» (Antífona d'introducció de la missa).

Comentari: Mons. Francesc Xavier Ciuraneta i Aymí, bisbe de Lleida

Consells, també per a l'estiu

No diguis que no tens suficient temps.

Mira els ulls de la persona amb qui parles.

No tinguis por de dir: no sé!

Tingues un somni després d'un altre i treballa per a realitzar-lo.

Fes poques coses però fes-les bé.

Sé sempre el primer a dir "hola".

No deixis que les teves possessions t’agafin.

Agraeix, aprecia, reconeix.

Sé tu mateix.

No dejes que tus posesiones te posean.

Agradece, aprecia, reconoce.

Sé tú mismo abiertamente.

Gaudeix d'una bona abraçada al dia.

Convida't a sortir de tant en tant

i gaudeix de la teva pròpia companyia.

Passa almenys 10 minuts al dia en silenci,

en pau i serenitat.

Feix una bona acció al dia.

Quan facis una acció dolenta, perdona't.

Sempre hi ha algú a qui estimar. Busca'l.

Cada dia fes alguna cosa diferent.

Aprèn a callar, a contemplar i a sorprendre't.

Gaudeix dels teus assoliments.

No siguis infidel.

Sé honest i no diguis mentides.

Identifica els teus dons i viu-los a plenitud.

Reconeix que és el que et posa de mal humor.

Posa't de mal geni només quan valgui la pena.

De cada adversitat cerca que pots aprendre.

Llegeix mes llibres i mira menys TV.

No busquis a qui culpar.

Planta un arbre. Educa un fill. Llegeix bons llibres.

No busquis respostes, cerca preguntes, no és suficient escoltar, aprèn a escoltar.

Alimenta la teva ment amb pensaments i records agradables.

Pregunta't al ficar-te al llit: què vaig aprendre avui?

No li treguis l'esperança a algú.

Aprèn a parlar i a expressar les teves idees en públic.

Reconcilia’t amb el teu passat i accepta'l com a tal.

Practica l'acceptació, el desenganxo i la flexibilitat.

Aprèn a empatizar, a estar amb l'altre.

Viu ja les històries que contaràs als teus néts.

Aixeca't d’hora i agraeix el nou dia.

Regala roses amb freqüència.

Dóna a la gent més del que espera.

Estima el teu treball i amb qui ho fas.

Gaudeix els moments de solitud.

No esperis que el diners et porti felicitat.

Perdona. Perdona. No carreguis amb ressentiments. El que va passar, va passar.

Tingues sempre present per què vas venir a aquest món.

Eduardo Martí F.