Dia litúrgic: Diumenge XXXI (C) de durant l'any 31-10-2010

SANTA MARIA DEL COLLELL


Text de l'Evangeli
(Lc 19,1-10):

En aquell temps, Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d'estatura. Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva».

Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria. Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien: «Ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador!». Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué: «Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més». Jesús li digué: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut».

Comentari:

Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva
Avui sembla com si la narració evangèlica fos l'acompliment de la paràbola del fariseu i el cobrador d'impostos (cf. Lc 18,9-14). Amb humilitat i sinceritat de cor, el cobrador d'impostos pregava dins seu «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador» (Lc 18,13); i avui contemplem com Jesucrist perdona i rehabilita Zaqueu, el cap de cobradors d'impostos de Jericó, un home ric i influent, encara que odiat i menyspreat pels seus veïns, els quals se sentien extorsionats per ell: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva» (Lc 19,5). El perdó diví provoca la conversió en Zaqueu; heus ací una de les originalitats de l'Evangeli: El perdó de Déu és gratuït; no és tant a causa de la nostra conversió que Déu ens perdona, sinó que és a l'inrevés: la misericòrdia de Déu és la que ens mou a l'agraïment i a donar una resposta.

Com en aquella ocasió Jesús, en el seu camí cap a Jerusalem, passava per Jericó. Avui i cada dia, Jesús passa per la nostra vida i ens crida pel nom. Zaqueu no havia vist mai Jesús, havia sentit parlar d'Ell i sentia curiositat per saber qui era aquell mestre tan cèlebre. Jesús en canvi, sí que coneixia Zaqueu i les misèries de la seva vida. Jesús sabia com s'havia enriquit Zaqueu i com era odiat i marginat pels seus convilatans; per això, va passar per Jericó, per treure'l d'aquell pou: «El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut» (Lc 19,10).

L'encontret del Mestre amb el cobrador d'impostos va canviar radicalment la seva vida. En haver escoltat aquest Evangeli, pensa en l'oportunitat que et brinda Déu i que tu no pots desaprofitar: Jesucrist passa per la teva vida i et crida pel teu nom, perquè t'estima i et vol salvar; en quin pou et veus atrapat? Com Zaqueu va pujar a un arbre per veure Jesús, puja tu ara amb Jesús a l'arbre de la creu i sabràs qui és Ell, coneixeràs la immensitat del seu amor, ja que «elegeix un cap de publicans: qui desesperarà de si mateix quan ell assoleix la gràcia?» (Sant Ambròs).

Dia litúrgic: Dissabte XXX durant l'any 30-10-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 14,1.7-11):

Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d'un dels principals fariseus. Ells l'estaven observant. Jesús notà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: ‘Cedeix-li el lloc’, i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: ‘Amic, puja més amunt’. Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».

Comentari:

Jesús notà que els convidats havien escollit els primers llocs
Avui, ¿us heu fixat en el començament d'aquest Evangeli? «Ells els fariseus l'estaven observant». I Jesús també observà i «notà que els convidats havien escollit els primers llocs» (Lc 14,1). Però..., ¡quina manera tant diferent d'observar!

L'observació, com totes les accions internes i externes, és molt diferent segons les motivacions que la provoquen, segons els mòbils interns, segons el que hi ha en el cor del qui observa. Els fariseus —com ens diu en diferents llocs l'Evangeli— observen Jesús per tal d'acusar-lo. I Jesús observa per ajudar, per servir, per fer el bé. I, com una mare que estima, aconsella: «Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc» (Lc 13,8).

Jesús diu amb paraules allò que Ell és, allò que té al cor: no busca ser honorat sinó honorar; no pensa en el seu honor, sinó en l'honor del Pare. No pensa en Ell sinó en l'altre. Tota la vida de Jesús és una revelació de qui és Déu: “Déu és amor”.

Per això, en Jesús es fa realitat —més que en ningú— el seu ensenyament: «Es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes (...). Per això, Déu l'ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom» (Fl 2,7.9).

Jesús és el Mestre en obres i en paraules. Els cristians volem ser els seus deixebles. Només podem tenir la conducta del Mestre si tenim dins del cor el que Ell hi tenia, si tenim el seu Esperit, l'Esperit d'amor. Treballem per a obrir-nos del tot al seu Esperit i per a deixar-nos agafar i posseir del tot per Ell.

I això sense pensar en ser “enaltits”, sense pensar en nosaltres, sinó només en Ell. «Encara que no hi hagués cel, t'estimaria; encara que no hi hagués infern, et temeria; igual que t'estimo, t'estimaria» (Autor anònim). Solament enduts per l'amor.

Dia litúrgic: Divendres XXX durant l'any 29-10-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 14,1-6):

Un dissabte, Jesús va anar a menjar a casa d'un dels principals dels fariseus. Ells l'estaven observant. Davant d'ell hi havia un home que era hidròpic. Llavors Jesús va preguntar als mestres de la Llei i als fariseus: «¿És permès o no de curar en dissabte?». Però ells callaven. Jesús agafà aquell home, el va guarir i el va fer marxar. Després els digué: «Si a un de vosaltres li caigués al pou en dissabte el fill, o tan sols el bou, ¿no l'en trauria tot seguit?». I no van ser capaços de donar-li cap resposta.

Comentari:

¿És permès o no de curar en dissabte?
Avui centrem la nostra atenció en la pregunta punyent que Jesús adreça als fariseus: «¿És permès o no de curar en dissabte?» (Lc 14,4), i en la significativa anotació que fa sant Lluc: «Però ells callaven» (Lc 14,4).

Són molts els episodis evangèlics en els quals Nostre Senyor retreu als fariseus llur hipocresia. És notable l'interès de Déu per deixar-nos clar fins a quin punt li desagrada aquest pecat —la falsa aparença, l'engany vanitós—, que se situa a les antípodes d'aquell elogi del Crist envers Natanael: «Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya» (Jn 1,47). Déu estima la senzillesa del cor, la ingenuïtat de l'esperit i, ben al contrari, rebutja amb energia l'enrevessament, la mirada tèrbola, l'ànim doble, la hipocresia.

Allò que resulta significatiu en la pregunta del Senyor i en la resposta silenciosa dels fariseus és la mala consciència que aquests tenien en el fons. Allí jeia un malalt que cercava de ser guarit per Jesús. El compliment de la Llei judaica —mera atenció a la lletra amb el menyspreu de l'esperit— i la presumpció buida de llur conducta irreprotxable, els mena a escandalitzar-se davant l'actitud del Crist que, endut pel seu cor misericordiós, no es deixa lligar pel formalisme d'una llei, i vol retornar la salut al qui n'estava mancat.

Els fariseus se n'adonen que llur conducta hipòcrita no és pas justificable i, per això, callen. En aquest passatge resplendeix una lliçó molt clara: la necessitat d'entendre que la santedat és seguiment del Crist —fins al ple enamorament— i no un fred compliment legal d'uns preceptes. Els manaments són sants perquè procedeixen directament de la Saviesa infinita de Déu, però és possible de viure'ls d'una manera legalista i buida, i és aleshores quan té lloc la incongruència —veritable sarcasme— de pretendre seguir Déu per acabar anant darrere nosaltres mateixos.

Deixem que la senzillesa encisadora de la Mare de Déu s'imposi a les nostres vides.

Dia litúrgic: 28 d'Octubre: Sant Simó i sant Judes, apòstols

Text de l'Evangeli
(Lc 6,12-19):

En aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols: Simó, que anomenà també Pere, Andreu (el seu germà), Jaume, Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Simó, anomenat Zelós, Judes, fill de Jaume, i Judes Iscariot, que va ser el traïdor.

Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s'aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó, per escoltar-lo i fer-se guarir de les seves malalties. Els turmentats per esperits malignes també eren curats. Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'Ell una força que guaria tothom.

Comentari:

Jesús se n'anà a la muntanya a pregar
Avui contemplem un dia sencer de la vida de Jesús. Una vida que té dos vessants clars: la pregària i l'acció. Si la vida del cristià ha d'imitar la vida de Jesús, no podem prescindir d'aqueixes dues dimensions. Tots els cristians, fins i tot els qui s'han consagrat a la vida contemplativa, tenim i hem de tenir uns moments de pregària i altres d'acció. Pot variar el temps dedicat a cada una. Veiem que fins els monjos i les monges de clausura dediquen bona part de la seva jornada a un treball. Com a contrapartida, els qui som més “seculars”, si volem imitar Jesús, no hauríem de portar una acció desenfrenada sense ungir-la amb la pregària. Ens diu sant Jeroni: «Encara que l'Apòstol ens va ordenar de pregar sempre, (…) cal que destinem a aquest exercici unes hores determinades».

¿Necessitava Jesús aquestes llargues estones de pregària en la solitud, quan tothom dormia? Els teòlegs estudien quina era la psicologia de Jesús home: fins a quin punt tenia accés directe a la divinitat i fins a quin punt era «home en tot semblant a nosaltres, llevat del pecat» (He 4,15). En la mesura que el considerem més a prop nostre, la seva “pràctica” de l'oració, és evidentment un exemple per a nosaltres.

Un cop assegurada l'oració, ja només ens queda imitar-lo en l'acció. En el fragment d'avui, el veiem “organitzant l'Església”, és a dir, triant els qui seran els futurs evangelitzadors, els continuadors de la seva missió en el món: «Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols» (Lc 6,13). El trobem després curant tota mena de malaltia. «Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'Ell una força que guaria tothom» (Lc 6,19), ens diu l'evangelista. A fi que la nostra identificació amb Ell sigui total, només ens cal que també surti de nosaltres una força que guareixi tothom. Això únicament serà possible si estem empeltats en Ell, a fi de donar molt de fruit (cf. Jn 15,4).

Dia litúrgic: Dimecres XXX durant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 13,22-30): En aquell temps, Jesús tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, ¿són pocs els qui se salven?». Jesús els contestà: «Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran. Després que el cap de casa s'haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: ‘Senyor, obre'ns’. Ell us respondrà: ‘No sé d'on sou’. Llavors us posareu a dir: ‘Hem menjat i hem begut amb tu, i has ensenyat per les nostres places!’. Ell us respondrà: ‘No sé d'on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal!’. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents, quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d'orient i d'occident, del nord i del sud, i s'asseuran a taula en el Regne de Déu. Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers».
Comentari:Esforceu-vos a entrar per la porta estreta
Avui, camí de Jerusalem, Jesús s'atura un moment i algú ho aprofita per a preguntar-li: «Senyor, ¿són pocs els qui se salven?» (Lc 13,23). Es veu que tot escoltant Jesús, l'home s'ha capficat. La doctrina, no cal dir-ho, és meravellosa i atraient; però comporta exigències que no li plauen. Però, ¿i si visqués l'Evangeli a gust seu, amb una “moral a la carta”?, ¿quines probabilitats tindria de salvar-se?

Pregunta, doncs: «Senyor, ¿són pocs els qui se salven?» Jesús no accepta aquest plantejament. La salvació és un tema massa seriós per resoldre'l amb un càlcul de probabilitats. «Ell no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a convertir-se» (2Pe 3,9).

Jesús contesta: «Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran. Després que el cap de casa s'haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: ‘Senyor, obre'ns’. Ell us respondrà: ‘No sé d'on sou’» (Lc 13,24-25). ¿Com poden ser ovelles del seu ramat si ni segueixen el Bon Pastor, ni accepten el Magisteri de l'Església? «Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal! Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents» (Lc 13,27-28).

Ni Jesús ni l'Església temen que s'enteli la imatge de Déu Pare quan revelen el misteri de l'infern. Com afirma el Catecisme de l'Església, «les afirmacions de la sagrada Escriptura i el que ensenya l'Església sobre l'infern són una crida a la responsabilitat amb què l'home ha d'utilitzar la seva llibertat amb vista al seu destí etern. Són, al mateix temps, una crida urgent a la conversió» (n. 1036).

Deixem-nos “de fer el viu” i de fer càlculs. Afanyem-nos a entrar per la porta estreta, recomençant les vegades que calguin, confiats a la seva misericòrdia. «Tot això que et preocupa de moment —diu sant Josepmaria—, té més o menys importància. —Allò que importa absolutament és que siguis feliç, que et salvis».

LES INTENCIONS DEL COR

LES INTENCIONS DEL COR.
 
        Quan es va acabar el sopar dels amics la Rut notava en el seu interior que hi havia un desajustament que li provocava un cert neguit. No li agrada mantenir per molt temps la situació de neguit, mes aviat la Rut examina la causa, mira de trobar alguna connexió amb el que ha viscut o sentit per tal d'anar desfent la tensió interior i recuperar l'harmonia.
        Va ser per això que no tenia cap pressa per tornar a casa ni que ja era tard, i asseguda a la parada del bus nocturn, va deixar passar-ne dos. Volia en el possible arribar a casa al menys amb algun enllaç afectiu o mental sobre el malestar que vivia.
 
        Passen les hores i la situació no s'aclareix. Va entrar molt tard, i de puntetes va anar a la seva cambra, esperant que la son al menys poses un parèntesi a la seva inútil recerca. Però, no pot dormir i el neguit va envaint el cap, ara ja d'una forma poc controlada.
 
        La Rut examina la situació amb la lògica que empra normalment. Però aquest és un camí que no té sortida. Desconeix que el cor té les seves intencions, i no se'n adona que hi ha intencions mentals i hi ha intencions cordials. Les primeres són més fàcils de desxifrar, les segones normalment s'amaguen molt a dintre i el seu procés no té res a veure amb el discurs de la intel·ligència.  És important quan intentem analitzar el cor, fer un canvi de paradigma.
 
               Hi ha un fragment de la primera carta de Sant Pau als Corintis que val la pena recordar, diu així:
“no judiqueu res abans d’hora, fins que vindrà el Senyor, que il·luminarà allò que és cobert de tenebres i manifestarà les intencions dels cors i aleshores cadascú rebrà de Déu l’elogi que mereix”( 1Cor. 4, 5 ).
 
               La Rut al final se’n va adonar que el neguit naixia del seu cor, era quelcom inconcret, difús, existencial, una pulsió intensa i sense objecte aparent... i en un moment d’energia total va decidir abandonar a Déu el misteri que l’envaïa. Li deia: Tu que coneixes les intencions amagades del meu cor, avui cobert de tenebres, no esperis, si us plau, a il·luminar-me al darrer dia, ajudem ja ara , que et necessito.
 
Evangeli de Joan 4, 13-15. ( De la conversa de Jesús amb la samaritana)
 
13 Jesús li respongué:
--Tots els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set. 14 Però el qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna.
15 Li diu la dona:
--Senyor,  dóna'm  aigua d'aquesta! Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar.
 

Dia litúrgic: Diumenge XXX (C) de durant l'any 24-10-2010

AVUI SANT ANTONI MARIA CLARET

Text de l'Evangeli
(Lc 18,9-14):

En aquell temps, a uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: «Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i l'altre publicà.

»El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: ‘Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo’.

»Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: ‘Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador’. Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».

Comentari:

Déu meu, sigues-me propici...
Avui llegim amb atenció i novetat l'Evangeli de sant Lluc. Una paràbola dirigida als nostres cors. Unes paraules de vida per a desvetllar la nostra autenticitat humana i cristiana, que es fonamenta en la humilitat de saber-nos pecadors («Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador»: Lc 18,13), i en la misericòrdia i la bondat del nostre Déu («Tothom qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit»: Lc 18,14).

L'autenticitat és —avui més que mai— una necessitat per a descobrir-nos nosaltres mateixos i remarcar la realitat alliberadora de Déu en les nostres vides i en la nostra societat. És l'actitud adient per tal que la Veritat de la nostra fe arribi, amb tota la seva força, a l'home i a la dona d'ara. Tres eixos vertebren aquesta autenticitat evangèlica: la fermesa, l'amor i el seny (2Tm 1,7).

La fermesa, per a conèixer la Paraula de Déu i mantenir-la en les nostres vides, malgrat les dificultats. Especialment en els nostres dies, cal parar atenció en aquest punt, perquè hi ha molt d'auto-engany en l'ambient que ens envolta. Sant Vicenç de Lerins ens advertia: «Tot just comença a estendre's la podridura d'un nou error i aquest, per tal de justificar-se, s'apropia d'alguns versets de l'Escriptura, que a més interpreta amb falsedat i frau».

L'amor, per a mirar amb ulls de tendresa —és a dir, amb la mirada de Déu— la persona o l'esdeveniment que tenim al davant. Joan Pau II ens anima a «promoure una espiritualitat de la comunió», que —entre altres coses— significa «una mirada del cor sobretot vers el misteri de la Trinitat que habita en nosaltres, la llum del qual ha de ser reconeguda també en el rostre dels germans que són al nostre costat».

I, finalment, el seny, per a transmetre aquesta Veritat amb el llenguatge d'avui, encarnant realment la Paraula de Déu en la nostra vida: «Creuran a les nostres obres més que qualsevol discurs» (Sant Joan Crisòstom).

Dia litúrgic: Dissabte XXIX durant l'any 22-10-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 13,1-9):

En aquell temps, alguns dels presents explicaren a Jesús el cas d'uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d'ells amb la dels sacrificis que oferien. Jesús els respongué: «¿Us penseu que aquells galileus van morir així perquè eren més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquelles divuit persones que van morir a Siloè quan la torre els va caure al damunt, ¿us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu de la mateixa manera».

I els digué aquesta paràbola: «Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya. Va anar a buscar-hi fruit i no n'hi trobà. Llavors digué al qui li menava la vinya: ‘Mira, fa tres anys que vinc a buscar fruit en aquesta figuera i no n'hi trobo. Talla-la. Per què ha d'ocupar la terra inútilment?’. Ell li respongué: «Senyor, deixa-la encara aquest any. La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, a veure si dóna fruit d'ara endavant. Si no, fes-la tallar».

Comentari:

Va anar a buscar-hi fruit i no n'hi trobà
Avui, les paraules de Jesús ens conviden a meditar sobre l'inconvenient de la hipocresia: «Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya. Va anar a buscar-hi fruit i no n'hi trobà» (Lc 13,6). L'hipòcrita aparenta ser allò que no és. Aquesta mentida assoleix el seu punt més alt quan hom fingeix virtut (aspecte moral) essent viciós, o devoció (aspecte religiós) cercant-se ell mateix i els seus interessos i no Déu. La hipocresia moral abunda en el món, la religiosa fa mal a l'Església.

Les invectives de Jesús contra els mestres de la llei i els fariseus —més clares i directes en altres passatges evangèlics— són terribles. Hom no pot llegir o sentir el que acabem de sentir i llegir i no restar corprès, si realment ha entès o escoltat.

Ho diré en plural personal perquè tots fem l'experiència de la distància entre allò que aparentem que som i allò que som. Ho som els polítics quan ens servim del país proclamant que el servim; els cossos de seguretat quan protegim grups corruptes en nom de l'ordre públic; el personal sanitari quan suprimim vides incipients o terminals en nom de la medicina; els mitjans de comunicació social quan falsegem les notícies i pervertim la gent dient que la divertim; els administradors dels diners públics quan en desviem una part cap a les nostres butxaques (individuals o de partit) i ens vantem d'honestedat pública; els laïcistes quan impedim la dimensió pública de la religió en nom de la llibertat de consciència; els religiosos quan vivim de les nostres institucions amb infidelitat a l'esperit i a les exigències dels fundadors; els capellans quan vivim de l'altar sense servir abnegadament els nostres feligresos amb esperit evangèlic; etc.

Ah!: i tu i jo també, en la mesura que la nostra consciència ens diu què hem de fer i deixem de fer-ho i només ens dediquem a contemplar la palla en l'ull de l'altre i no volem ni tan sols adonar-nos de la biga que encega els nostres ulls. O no?

—Jesús, Salvador del món, salveu-nos de les nostres petites, mitjanes i grans hipocresies!

Dia litúrgic: Divendres XXIX durant l'any 22-10-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 12,54-59):


En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Quan veieu pujar un núvol cap a ponent, dieu tot seguit: ‘Ve pluja’, i la pluja arriba. I quan bufa el vent de migjorn, dieu: ‘Farà calor’, i en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu entendre l'aspecte de la terra i del cel, ¿i no sabeu entendre en quin temps esteu vivint? Per què no discerniu vosaltres mateixos allò que convé fer? Mentre vas a presentar-te al magistrat amb el qui et vol denunciar, procura d'arribar a un acord amb ell, no sigui cas que et porti per força davant el jutge, i el jutge et posi en mans de l'oficial, i l'oficial et tanqui a la presó. T'asseguro que, un cop allà, no en sortiràs que no hagis pagat fins l'últim cèntim».

Comentari: Mn.

¿No sabeu entendre en quin temps esteu vivint? Per què no discerniu vosaltres mateixos allò que convé fer?
Avui, Jesús ens fa alçar el cap i mirar el cel. Aquest matí, després de tres dies de pluja persistent, el cel ha aparegut clar i lluminós en un dels dies més esplèndids d'aquesta tardor. Hi anem entenent en els canvis de temps, més quan els meteoròlegs són com de la família. En canvi, ens costa més entendre en quin temps estem o vivim: «Vosaltres sabeu entendre l'aspecte de la terra i del cel, ¿i no sabeu entendre en quin temps esteu vivint?» (Lc 12,56). Molts dels qui escoltaven Jesús van deixar escapar una ocasió única en la història de tota la Humanitat. No van veure en Jesús el Fill de Déu. No van copsar el temps, l'hora de la salvació.

El Concili Vaticà II, en la Constitució Gaudium et spes (n. 4), actualitza l'Evangeli d'avui: «És un deure permanent de l'Església escrutar a fons els signes del temps present i d'interpretar-los a la llum de l'Evangeli (…). Per tant, cal que coneguem i comprenguem el món en què vivim, les seves esperances, les seves aspiracions i el caire dramàtic que sovint el caracteritza».

Quan fem història no costa massa assenyalar les ocasions perdudes a l'Església per no haver descobert quin moment s'estava vivint. Però, Senyor: ¿quines ocasions potser estem perdent ara per no descobrir els signes dels temps o, el que és igual, per no viure i il·luminar la problemàtica d'ara amb la llum de l'Evangeli? «Per què no discerniu vosaltres mateixos allò que convé fer?» (Lc 12,57), ens torna a recordar avui Jesús.

No vivim en un món de maldat, encara que també n'hi ha i força. Déu no ha abandonat el seu món. Com recordava sant Joan de la Creu, habitem una terra que la va trepitjar el mateix Déu i la va omplir de formosor. La beata Teresa de Calcuta ha copsat els signes del temps, i el temps, el nostre temps, ha entès la beata Teresa de Calcuta. Que ella ens estimuli. No deixem de mirar enlaire sense perdre de vista la terra.

Dia litúrgic: Dijous XXIX durant l'any21-10-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 12,49-53):

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi! ¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió. D'ara endavant els cinc membres d'una família estaran dividits entre ells: tres contra dos i dos contra tres. Es dividiran el pare contra el fill, i el fill contra el pare; la mare contra la filla, i la filla contra la mare; la sogra contra la nora, i la nora contra la sogra».

Comentari:

He vingut a calar foc a la terra
Avui, l'Evangeli ens presenta Jesús com una persona de grans desigs: «He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa!» (Lc 12,49). Jesús voldria ja veure-la cremar amb l'ardor de la caritat i la virtut. Com aquell que no diu res! Ha de passar la prova d'un baptisme, és a dir, de la creu, i ja voldria haver-la passada. Naturalment! Jesús té plans, i té pressa per veure'ls acomplerts. Podríem dir que té una santa impaciència. Nosaltres també tenim idees i projectes, i els voldríem veure realitzats de seguida. El temps ens fa nosa. «Com desitjo que això es compleixi!» (Lc 12,50), ha dit Jesús.

És la tensió de la vida. És el neguit que experimenta tota persona que té grans projectes. Per altra banda, un que no tingui desigs és un aturat, un mort, un fre. I, a més, un trist, un amargat, un que se sol esbravar criticant els qui treballen. És la gent de desigs la que es mou i fa moure; la que progressa i fa progressar.

Tingues grans desigs! Apunta enlaire, amunt! Busca la perfecció personal, la de la teva família, la del teu treball, la de les teves obres, la dels encàrrecs que et facin. Els sants han aspirat al màxim. No s'han espantat davant l'esforç i la tensió. S'han mogut. Mou-te tu també! Recorda les paraules de sant Agustí: «Si dius prou, estàs perdut. Afegeix sempre, camina sempre, avança sempre; no t'aturis pel camí, no reculis, no et desviïs. S'atura el qui no avança; recula el qui torna a pensar en el punt de sortida, es desvia el qui apostata. És millor el coix en el camí, que el qui corre fora del camí». I afegeix: «Examina't i no t'acontentis amb allò que ets si vols arribar a allò que no ets. Perquè tan bon punt et complaus amb tu mateix, t'has aturat». Et mous o estàs aturat? Demana l'ajuda de la Mare de Déu de l'Esperança!

Dia litúrgic: Dimecres XXIX durant l'any 20-10-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 12,39-48):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada»

Aleshores Pere li digué: «Senyor, ¿dius aquesta paràbola per a nosaltres o bé per a tothom?». El Senyor continuà: «¿Qui és l'administrador fidel i assenyat a qui l'amo confiarà els seus servents perquè els doni al temps degut l'aliment que els pertoca? Feliç aquell servent que l'amo, quan arriba, troba que ho fa així! Us asseguro amb tota veritat que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent es deia: ‘El meu amo tarda a venir’, i començava a pegar als criats i a les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, vindrà l'amo el dia que menys s'ho espera i a l'hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels infidels.

»El servent que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha fet allò que l'amo volia, rebrà molts assots. En canvi, el qui, sense conèixer-la, s'ha fet mereixedor d'un càstig, rebrà menys assots. Déu demanarà molt d'aquells a qui ha donat molt, reclamarà més d'aquells a qui ha confiat més».

Comentari:

Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada
Avui, en llegir aquest fragment de l'Evangeli, ens adonem que cada persona és un administrador: a tots, en néixer, se'ns dóna una herència en els gens i unes capacitats per a realitzar-nos en la vida. Descobrim que aquestes potencialitats i la vida mateixa són un do de Déu, ja que nosaltres no hem fet res per assolir-les. Són un regal personal, únic i intransferible, i és el que ens dóna la nostra personalitat. Són els “talents” dels que ens parla el mateix Jesús (cf. Mt 25,15), els quals els hem de fer créixer durant la nostra existència. Unes capacitats per a realitzar-se plenament, però amb la possibilitat de comunicar-nos amb els altres i compartir aquests valors.

«El Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada» (Lc 20,40), acaba dient Jesús en el primer paràgraf. És la nostra esperança que el Senyor Jesús vindrà a la fi dels temps; però, ara i aquí, també Jesús es fa present a la nostra vida, en la senzillesa i en la complexitat de cada moment. És avui que, amb la força del Senyor, podem viure el seu Regne. Sant Agustí ens ho recorda amb les paraules del Salm 32,12: «Feliç el poble que té el Senyor per Déu», perquè puguem ser-ne conscients, tot formant part d'aquest poble.

«Estigueu a punt també vosaltres» (Lc 12,40), aquesta exhortació significa una crida a la fidelitat, mai subordinada a l'egoisme. És la nostra responsabilitat de saber “donar resposta” als béns que hem rebut amb la nostra vida. «Coneixent la voluntat del seu amo» (Lc 12,47), és el que diem la nostra “consciència”, i és el que ens fa dignament responsables dels nostres actes. És de justícia i amor una resposta generosa per part nostra vers la Humanitat, vers cadascun dels éssers vivents.

Dia litúrgic: Dimarts XXIX durant l'any 19-10-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 12,35-38):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui. Feliços aquells servents que l'amo, quan arribi, trobi vetllant! Us asseguro que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los. Feliços d'ells si ve a mitjanit o a la matinada i els troba vetllant així!».

Comentari:

Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces
Avui cal que ens fixem en aquestes paraules de Jesús: «Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui» (Lc 12,36). Quina joia descobrir que, encara que pecador i petit, jo mateix obriré la porta al Senyor quan vingui! Sí, a l'hora de la mort jo seré qui obrirà la porta del cel o la tancaré, ningú no podrà fer-ho en lloc meu. «Estiguem convençuts que Déu ens demanarà comptes no solament de les nostres accions i paraules, sinó també de com hem fet servir el temps» (Sant Gregori Naziancè).

Estar a la porta i amb els ulls oberts és un plantejament clau i a l'abast meu. No puc badar. Badar és oblidar-se de l'objectiu, desitjar anar al cel, però sense una voluntat operativa; és fer volar papallones, sense tenir un desig amb compromisos avaluables. Portar el davantal vol dir estar a la cuina, preparat fins l'últim detall. El meu bon pare, que era pagès, deia que no es pot sembrar si la terra està "enfadada"; per a fer una bona sembra cal passejar-se pel camp i tocar les llavors amb cura.

El cristià mai no és un nàufrag sense brúixola, sinó que sap d'on ve, cap a on va i com arribar-hi; coneix l'objectiu, els mitjans per anar-hi i les dificultats. Tenir en compte tot això ens ajudarà a vigilar i a obrir la porta al moment que el Senyor ens avisi. L'exhortació a la vigilància i a la responsabilitat es repeteix sovint dins la predicació de Jesús per dues raons clares: perquè Jesús ens estima i ens “vetlla”; qui estima no s'adorm. I, perquè l'enemic, el diable, no para de temptar-nos. El pensament del cel i de l'infern mai no ens podrà distreure dels deures de la vida present, però és un pensament saludable i encarnat, i mereix la felicitació del Senyor: «Feliços d'ells si ve a mitjanit o a la matinada i els troba vetllant així!» (Lc 12,38). Jesús, feu que estigui tots els dies atent i vigilant, sempre estimant-vos.

Dia litúrgic: 18 d'Octubre: Sant Lluc, evangelista

Text de l'Evangeli
(Lc 10,1-9):

En aquell temps, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar. Els deia: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors. Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí.

»Quan entreu en una casa, digueu primer: ‘Pau en aquesta casa’. Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa. Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: ‘El Regne de Déu és a prop vostre’».

Comentari:
El Regne de Déu és a prop vostre
Avui, en la festa de sant Lluc —l'Evangelista de la mansuetud de Crist—, l'Església proclama aquest Evangeli on es presenten els trets centrals de l'apòstol de Crist.

L'apòstol és, en primer lloc, el qui ha estat cridat pel Senyor, designat per Ell mateix, per tal de ser enviat en el seu nom: és Jesús qui crida qui vol per a confiar-li una missió concreta! «El Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar» (Lc 10,1).

L'apòstol, doncs, per haver estat cridat pel Senyor, és, a més a més, aquell qui depèn totalment d'Ell. «No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí» (Lc 10,4). Aquesta prohibició de Jesús als seus deixebles indica, sobretot, que han de posar tota la seva confiança en el seu Senyor, abandonant-se a Ell, fins al punt de deixar a les seves mans allò que és més essencial per a viure: el Senyor, que vesteix els lliris dels prats i dóna l'aliment als ocells, vol que el seu deixeble busqui, en primer lloc, el Regne del cel i no, en canvi, «què menjareu o què beureu, ni en passeu ànsia. Perquè, això, tots els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare ja sap prou que en teniu necessitat» (Lc 12,29-30).

L'apòstol és, encara, el qui prepara el camí del Senyor, anunciant la seva pau, guarint els malalts i manifestant, així, la vinguda del Regne. La tasca de l'apòstol és, doncs, central en i per a la vida de l'Església, perquè d'ella en depèn la futura acollida del Mestre entre els homes.

El millor testimoni que ens pot oferir la festa d'un Evangelista, d'un que ha narrat l'anunci de la Bona Nova, és el de fer-nos repensar en la dimensió apostòlico-evangelitzadora de la nostra vida cristiana.

Dia litúrgic: Diumenge XXIX (C) de durant l'any 17-10-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 18,1-8):

En aquell temps, Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: «En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l'anava a trobar sovint i li deia: ‘Fes-me justícia contra l'home amb qui tinc un plet’. Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: ‘Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, però aquesta viuda m'amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més’».

I el Senyor va afegir: «Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a Ell de nit i de dia? ¿Creieu que els tindrà esperant? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l'home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?».

Comentari:

Cal pregar sempre sense defallir
Avui, Jesús ens recorda que «cal pregar sempre sense defallir» (Lc 18,1). Ensenya amb les seves obres i amb les paraules. Sant Lluc se'ns presenta com l'evangelista de la pregària de Jesús. Efectivament, en algunes de les escenes de la vida del Senyor, que els autors inspirats de l'Escriptura Santa ens transmeten, és únicament Lluc qui ens el mostra pregant.

En el Baptisme al Jordà, a l'elecció dels Dotze i a la Transfiguració. Quan un deixeble li demanà «Senyor, ensenya'ns a pregar» (Lc 11,1), dels seus llavis va sortir el Parenostre. Quan anuncia les negacions a Pere: «Jo he pregat per tu perquè no defalleixi la teva fe» (Lc 22,32). A la crucifixió: «Pare, perdona'ls, que no saben el que fan» (Lc 23,34). Quan mor a la Creu: «Pare, confio el meu alè a les teves mans», del Salm 31. El Senyor mateix és model de l'oració de petició, especialment a Getsemaní, segons la descripció de tots els evangelistes.

—Puc anar concretant com aixecaré el cor a Déu en les diferents activitats, perquè no és el mateix fer un treball intel·lectual que manual; estar a l'església que en el camp d'esport o a la llar; conduir per la ciutat que per l'autopista; no és el mateix l'oració de petició que l'agraïment; o l'adoració que demanar perdó; de bon matí que quan portem ja tot el cansament del dia. Sant Josepmaria Escrivà ens dóna una recepta per a l'oració de petició: «Més aconsegueix aquell que importuna més de prop... Per tant, acosta't a Déu: esforça't a ser sant».

Santa Maria és model de pregària, també de petició. A Canà de Galilea és capaç d'avançar l'hora de Jesús, l'hora dels miracles, amb la seva petició, plena d'amor per aquells esposos i plena de confiança en el seu Fill.

Dia litúrgic: Dissabte XXVIII de durant l'any 16-10-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 12,8-12):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us dic: A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també el Fill de l'home el reconeixerà davant els àngels de Déu. Però el qui em negui davant els homes, serà negat davant els àngels de Déu. Tot aquell qui parlarà contra el Fill de l'home serà perdonat, però el qui haurà blasfemat contra l'Esperit Sant no serà perdonat.

»Quan us condueixin a les sinagogues, als magistrats o a les autoritats, no us preocupeu de com us defensareu ni de què direu: l'Esperit Sant us ensenyarà en aquell moment el que haureu de dir».

Comentari:

L'Esperit Sant us ensenyarà en aquell moment el que haureu de dir
Avui ressonen altra vegada les paraules de Jesús invitant-nos a reconèixer-lo davant dels homes: «A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també el Fill de l'home el reconeixerà davant els àngels de Déu» (Lc 12,8). Som en un temps en els quals a la vida pública hom reivindica la laïcitat, obligant els creients a manifestar la seva fe únicament en l'àmbit privat. Quan un cristià, un prevere, un bisbe, el Papa..., diu alguna cosa públicament, ni que sigui plena de sentit comú, ja molesta, únicament perquè ve del qui ve, com si nosaltres no tinguéssim dret —com tothom!— a dir el que pensem. Per més que els incomodi, no podem deixar d'anunciar l'Evangeli. En tot cas, «l'Esperit Sant us ensenyarà en aquell moment el que haureu de dir» (Lc 12,12). Al respecte, sant Ciril de Jerusalem ho reblava afirmant que «l'Esperit Sant, que habita en els qui estan ben disposats, els inspira com a doctor allò que han de dir».

Els atacs que ens fan tenen una gravetat diferent, perquè no és el mateix dir mal d'un membre de l'Església (a vegades amb raó, per les nostres mancances), que atacar Jesucrist (si el veuen únicament en la seva dimensió humana), o bé injuriar l'Esperit Sant, ja sigui blasfemant, ja sigui negant l'existència i els atributs de Déu.

Pel que fa al perdó de la injúria, fins i tot quan el pecat és lleu, cal una actitud prèvia, que és el penediment. Si no hi ha penediment, el perdó és inviable, el pont està trencat per una banda. Per això, Jesús diu que hi ha pecats que ni Déu no perdonarà, si no hi ha per part del pecador l'actitud humil de reconèixer el seu pecat (cf. Lc 12,10).



T'ha agradat especialment aquest comentari?

Dia litúrgic: Divendres XXVIII de durant l'any 15-10-2010

Santoral 15 d'Octubre: Santa Teresa de Jesús, verge i doctora de l'Església

Text de l'Evangeli
(Lc 12,1-7):

En aquell temps, la gent s'havia aglomerat a milers, fins al punt que es trepitjaven els uns als altres. Jesús començà a dir primer als seus deixebles: «Guardeu-vos del llevat dels fariseus, que és la hipocresia. No hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. Per això, tot el que heu dit en la fosca, ho sentiran a plena llum, i el que heu parlat a cau d'orella en la cambra més retirada, ho pregonaran des dels terrats. A vosaltres, amics meus, us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més. Jo us faré veure qui heu de témer: temeu aquell qui, després de prendre la vida, té poder de tirar a l'infern. Us ho asseguro: a aquest sí que l'heu de témer. ¿No es venen cinc ocells per pocs diners? Doncs bé, Déu no n'oblida ni un de sol. Més encara, fins i tot els cabells us té comptats. No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells.

Comentari:
Guardeu-vos del llevat dels fariseus, que és la hipocresia
Avui, el Senyor ens invita a reflexionar sobre una mena de llevat dolent que no fermenta el pa, sinó que només l'engrandeix aparentment i el deixa cru i incapaç de nodrir: «Guardeu-vos del llevat dels fariseus» (Lc 12,1). Es diu hipocresia i és només aparença de bé, màscara feta amb draps de tots colors i cridaners, però que amaguen vicis i deformitats morals, infeccions de l'esperit i microbis que embruten el pensament i, en conseqüència, la mateixa existència.

Per això, Jesús adverteix que cal tenir precaució davant d'aquests usurpadors que, en predicar amb els mals exemples i amb la lluentor de les paraules mentideres, miren de sembrar la infecció al seu voltant. Recordo que un periodista —brillant pel seu estil i professor de filosofia— va voler afrontar el tema de la posició de l'Església catòlica davant la qüestió del pretès “matrimoni” entre homosexuals. I amb pas alegre i un rosari de sofismes tan grans com elefants, va intentar contradir les sanes raons que el Magisteri havia exposat en un dels seus recents documents. Heus ací un fariseu dels nostres dies que, després d'haver-se declarat batejat i creient, s'allunya amb desimboltura del pensament de l'Església i de l'esperit del Crist, i encara pretén passar per mestre, acompanyant i guia dels fidels.

Passem ara a un altre tema: el Mestre recomana distingir entre temor i temor: «No tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més» (Lc 12,4), que serien els perseguidors de la idea cristiana, que maten a desenes els fidels en temps de “caça de l'home” o de tant en tant alguns testimonis singulars de Jesucrist.

Por absolutament diversa i motivada és la de poder perdre el cos i l'ànima, i això està a les mans del Jutge diví; no que l'ànima mori (seria una sort per al pecador), sinó que tasti una amargor que pot ser anomenada “mortal” perquè és absoluta i interminable. «Si aquí esculls viure bé, no seràs enviat a les penes eternes. Puix que aquí no pots escollir no morir, mentre vius escull no morir eternament» (Sant Agustí).

Dia litúrgic: Dijous XXVIII de durant l'any 14-10-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 11,47-54):

En aquell temps, el Senyor digué: «Ai de vosaltres, que construïu monuments sepulcrals als profetes que els vostres pares van matar! Així demostreu que esteu d'acord amb el que ells van fer: els vostres pares van matar els profetes, i vosaltres construïu monuments que els recordin! Per això la mateixa saviesa de Déu ha dit: ‘Els enviaré profetes i apòstols, i ells en mataran i perseguiran’. Però Déu demanarà comptes a aquesta generació de la sang de tots els profetes, vessada des de la creació del món, des de la sang d'Abel fins a la de Zacaries, mort entre l'altar i el santuari. Us ho asseguro: Déu en demanarà comptes a aquesta generació. Ai de vosaltres, mestres de la Llei, que reteniu la clau del coneixement de Déu: vosaltres no hi heu entrat i heu tancat la porta als qui volien entrar-hi!».

Quan Jesús va sortir d'allà, els mestres de la Llei i els fariseus començaren a tenir-li una rancúnia terrible i miraven de fer-lo parlar sobre moltes qüestions, parant-li trampes per agafar-lo en alguna resposta comprometedora.

Comentari:

Construïu monuments sepulcrals als profetes que els vostres pares van matar!
Avui, se'ns planteja el sentit, acceptació i tracte dispensat als profetes: «Els enviaré profetes i apòstols, i ells en mataran i perseguiran» (Lc 11,49). Són persones de qualsevol condició social o religiosa, que han rebut el missatge diví i se n'han impregnat; impulsats per l'Esperit, l'expressen amb signes i paraules comprensibles per al seu temps. És un missatge que es transmet mitjançant discursos, generalment poc afalagadors, o accions quasi sempre difícils d'acceptar. Una característica de la profecia és la seva incomoditat. El do resulta molest per a qui el rep, ja que li cou per dins, i és incòmode per al seu entorn, que avui, gràcies a Internet o els satèl·lits, es pot estendre a tot arreu.

Els contemporanis del profeta pretenen condemnar-lo al silenci, el calumnien, el desacrediten, així fins que mor. Arriba llavors el moment d'aixecar-li el sepulcre i d'organitzar-li homenatges, quan ja no molesta. Actualment no manquen profetes que gaudeixen de fama universal. La Mare Teresa, Joan XXIII, Monsenyor Romero... Recordem allò que reclamaven i ens exigien?, duem a la pràctica el que ens van fer veure? A la nostra generació hom li demanarà comptes de la capa d'ozó que ha destruït, de la desertització causada pel nostre malversament de l'aigua, però també de l'ostracisme al qual hem reduït els nostres profetes.

Encara hi ha persones que es reserven el “dret de saber en exclusiva”, que —en el millor dels casos— el comparteixen amb els seus, amb aquells que els permeten de continuar enfilats en llurs èxits i fama. Persones que barren el pas als qui miren d'entrar en els àmbits del coneixement, no fos cas que arribin a saber tant com ells i els avancin: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei, que reteniu la clau del coneixement de Déu: vosaltres no hi heu entrat i heu tancat la porta als qui volien entrar-hi!» (Lc 11,52).

Ara, com en temps de Jesús, molts analitzen frases i estudien textos per desacreditar els qui incomoden amb llurs paraules: fem també nosaltres igual? «No hi ha res més perillós que jutjar les coses de Déu amb els discursos humans» (Sant Joan Crisòstom).

Dia litúrgic: Dimecres XXVIII de durant l'any 13-10-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 11,42-46):

En aquell temps, el Senyor digué: «Ai de vosaltres, fariseus, que pagueu el delme de la menta, de la ruda i de qualsevol llegum, però deixeu de banda la justícia i l'amor de Déu! Havíeu de complir això, sense passar per alt allò altre. Ai de vosaltres, fariseus, que us agrada d'ocupar els primers seients a les sinagogues i que la gent us saludi a les places! Ai de vosaltres, que sou com sepulcres que no es veuen, i la gent, sense saber-ho, hi passa pel damunt! Un mestre de la Llei li digué: «Mestre, amb això que dius ens ofens també a nosaltres». Jesús respongué: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit!».

Comentari:

Havíeu de complir això, sense passar per alt allò altre
Avui veiem com el Diví Mestre ens dóna algunes lliçons: entre elles, ens parla dels delmes i també de la coherència que han de tenir els educadors (pares, mestres i tot cristià apòstol). En l'Evangeli segons sant Lluc de la Missa d'avui, l'ensenyança apareix de manera més sintètica, però en els passatges paral·lels de Mateu (23,1ss.) és ben extensa i concreta. Tot el pensament del Senyor conclou en què l'ànima de la nostra activitat han d'ésser la justícia, la caritat, la misericòrdia i la fidelitat (cf. Lc 11,42).

Els delmes en l'Antic Testament i la nostra actual col·laboració amb l'Església, segons les lleis i els costums, van en la mateixa línia. Emperò, donar valor de llei obligatòria a coses petites —com ho feien els Mestres de la Llei— és exagerat i fatigós: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit!» (Lc 11,46).

És veritat que les persones que afinen tenen delicadeses de generositat. Hem tingut vivències recents de persones que de la collita porten per a l'Església —per al culte i per als pobres— el 10% (delme); d'altres que reserven la primera flor (les primícies), el fruit millor del seu hort; o bé venen a oferir el mateix import que han gastat en el viatge d'esbarjo o vacances; altres porten el producte preferit del seu treball, tot plegat per aquest mateix fi. S'hi endevina assimilat l'esperit del Sant Evangeli. L'amor és enginyós; de coses petites en treu alegries i mèrits davant de Déu.

El bon pastor passa al davant del ramat. El pares bons són model: l'exemple arrossega. Els bons educadors s'esforcen a viure les virtuts que ensenyen. Això és la coherència. No solament amb un dit, sinó de ple: Vida de Sagrari, devoció a la Mare de Déu, petits serveis a la llar, escampar bon humor cristià... «Les ànimes grans fan bon cabal de les coses petites» (Sant Josepmaria).

Dia litúrgic: Dimarts XXVIII de durant l'any 12-10-2010

Santoral 12 d'Octubre: La Mare de Déu del Pilar

Text de l'Evangeli
(Lc 11,37-41):

En aquell temps, quan Jesús hagué acabat de parlar, un fariseu va convidar-lo a menjar a casa seva. Jesús hi anà i es posà a taula. El fariseu es va estranyar quan veié que no s'havia rentat ritualment abans de dinar. El Senyor li digué: «Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria. Insensats! El qui ha fet el defora, ¿no ha fet també el dedins? Doneu com a almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat».

Comentari:

Doneu com almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat
Avui l'evangelista situa Jesús en un banquet: «Un fariseu va convidar-lo a menjar a casa seva» (Lc 11,37). ¡En bona hora se li va ocórrer! ¡Quina cara deuria fer l'amfitrió quan el convidat va passar de llarg de la norma ritual de rentar-se (que no era un precepte de la Llei, sinó de la tradició dels antics rabins) a més de censurar-los-hi contundentment a ell i al seu grup social. El fariseu no va encertar el dia, i el comportament de Jesús, com avui diríem, no fou “políticament correcte”.

Els evangelis ens mostren que al Senyor no li importava gaire el “què diran” ni la “correcció política”; per això, encara que a algú li sàpiga greu, aquestes coses no han de ser norma d'actuació per a qui es consideri cristià. Jesús condemna clarament l'actuació pròpia de la doble moral, la hipocresia que cerca la conveniència o l'engany: «Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria» (Lc 11,39). Com sempre, la Paraula de Déu ens interpel·la sobre usos i costums de la nostra vida quotidiana, en la qual acabem convertint en “valors” falòrnies que miren de dissimular els pecats de supèrbia, egoisme i orgull, tot intentant “globalitzar” la moral en la correcció política per tal de no desentonar ni quedar marginats, sense importar el preu ni l'embrutiment de la nostra ànima, puix, al cap i a la fi, tothom ho fa.

Sant Basili deia que «del que més ha de fugir l'home prudent és de viure pendent de l'opinió dels altres». Si som testimonis del Crist, ens cal saber que la veritat sempre ho serà, encara que caigui foc del cel. Aquesta és la nostra missió enmig dels homes amb els quals compartim la vida, procurant de mantenir-nos nets segons el model d'home que Déu ens ha revelat en el Crist. La netedat d'esperit va més enllà de les formes socials i, si alguna vegada en dubtem, recordem llavors que els nets de cor veuran Déu. Que cadascú esculli l'objectiu de la seva mirada per tota l'eternitat.

Dia litúrgic: Dilluns XXVIII de durant l'any 11-10-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 11,29-32):

En aquell temps, s'anava reunint encara més gent al voltant de Jesús, i Ell començà a dir: «La gent d'aquesta generació és dolenta: demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el de Jonàs. Perquè així com Jonàs va ser un senyal per a la gent de Nínive, també el Fill de l'home ho serà per a aquesta generació. El dia del judici, la reina del país del sud s'alçarà per condemnar els homes d'aquesta generació, perquè ella va venir de l'altre cap de món per escoltar la saviesa de Salomó; i aquí hi ha alguna cosa més que Salomó. El dia del judici, els habitants de Nínive s'aixecaran per condemnar la gent d'aquesta generació, perquè ells es van convertir quan Jonàs els predicà; i aquí hi ha alguna cosa més que Jonàs».

Comentari:
La gent d'aquesta generació és dolenta: demana un senyal
Avui, la dolça veu —però severa— del Crist posa en alerta els qui estan convençuts de tenir ja el “bitllet” per al Paradís, solament perquè diuen: «Jesús, que n'ets de formós!». Crist ha pagat el preu de la nostra salvació sense excloure ningú, però cal observar unes condicions bàsiques. I, entre altres, no pretendre que el Crist ho faci tot i nosaltres res. Això seria no solament niciesa, sinó malvada supèrbia. Per això, el Senyor no dubta en usar la paraula “dolenta”: «La gent d'aquesta generació és dolenta: demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el de Jonàs» (Lc 11,29). Li dóna el nom de “dolenta” perquè posa la condició de veure abans miracles espectaculars per tal de donar després la seva eventual i condescendent adhesió.

Ni davant dels seus paisans de Natzaret accedí, perquè —exigents!— pretenien que Jesús signés la seva missió de profeta i Messies mitjançant meravellosos prodigis, que ells voldrien assaborir com espectadors acomodats en la butaca d'un cinema. Però això no pot ser: el Senyor ofereix la salvació, però solament a qui se subjecti a Ell per mitjà d'una obediència que neix de la fe, que espera i calla. Déu pretén aquesta fe antecedent (que en el nostre interior Ell mateix ha posat com una llavor de gràcia).

Un testimoni en contra dels creients que mantenen una caricatura de la fe serà la reina del Migdia, que es desplaçà des dels confins de la terra per a escoltar la saviesa de Salomó, i resulta que «aquí hi ha alguna cosa més que Salomó» (Lc 11,31). Diu un proverbi que «no hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar». Crist, condemnat a mort, ressuscitarà als tres dies: a qui el reconegui, li proposa la salvació, mentre que per als altres —tornant com a Jutge— ja no hi haurà res a fer, sinó escoltar la condemnació per obstinada incredulitat. Acceptem-lo amb fe i amor avançats. El reconeixerem i ens reconeixerà com a seus. Deia el Servent de Déu Don Alberione: «Déu no gasta la llum: encén les llànties en la mesura en què facin falta, però sempre en el temps oportú».

Dia litúrgic: Diumenge XXVIII (C) de durant l'any 10-10-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 17,11-19):

Un dia, tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava entre Samaria i Galilea. A l'entrada d'un poble van anar a trobar-lo deu leprosos, que s'aturaren un tros lluny i es posaren a cridar: «Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!». En veure'ls, Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots». Mentre hi anaven, van quedar purs de la lepra.

Un d'ells, quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità. Jesús digué: «¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? ¿No n'hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d'aquest estranger? I li digué: «Aixeca't i vés-te'n: la teva fe t'ha salvat».

Comentari:

Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!
Avui podem comprovar, un cop més!, com la nostra actitud de fe pot remoure el cor de Jesucrist. El fet és que uns leprosos, tot vencent la reprovació social que patien els qui tenien la lepra i amb una bona dosi d'audàcia, s'atansen a Jesús i —podríem dir entre cometes— l'obliguen amb la seva confiada petició: «Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!» (Lc 17,13).

La resposta és immediata i fulminant: «Aneu a presentar-vos als sacerdots» (Lc 17,14). Ell, que és el Senyor, mostra el seu poder, ja que «mentre hi anaven, van quedar purs de la lepra» (Lc 17,14).

Això ens fa palès que la mesura dels miracles del Crist és, justament, la mesura de la nostra fe i confiança en Déu. ¿Què hem de fer nosaltres —pobres criatures— davant de Déu, sinó confiar en Ell? Però amb una fe operativa, que ens mou a obeir les indicacions de Déu. Basta un mínim de sentit comú per a entendre que «res és massa difícil de creure tocant a Aquell per a qui res és massa difícil de fer» (Card. J. H. Newman). Si no veiem més miracles és perquè “obliguem” poc al Senyor amb la nostra falta de confiança i d'obediència a la seva voluntat. Com digué sant Joan Crisòstom, «una mica de fe pot molt».

I, com a coronació de la confiança en Déu, s'esdevé el desbordament de l'alegria i de l'agraïment: en efecte, «un d'ells, quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies» (Lc 17,15-16).

Però..., quina llàstima! De deu beneficiaris d'aquell gran miracle, només en tornà un. Què ingrats som quan oblidem amb tanta facilitat que tot ens ve de Déu i que a Ell tot ho devem! Fem el propòsit d'obligar-lo tot mostrant-nos confiats en Déu i agraïts a Ell.

Dia litúrgic: Dissabte XXVII de durant l'any 9-10-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 11,27-28):

En aquell temps, mentre Jesús parlava, una dona alçà la veu entre la gent i li digué: «Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar!». Però Ell va respondre: «Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!».

Comentari:

Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar
Avui escoltem la millor de les lloances que Jesús podia fer de la seva pròpia Mare: «Sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!» (Lc 11,28). Amb aquesta resposta, Jesucrist no rebutja l'apassionada alabança que aquella dona senzilla dedicava a la seva Mare, sinó que ho accepta i va més enllà, bo i explicant que Maria Santíssima és benaurada —sobretot!— pel fet d'haver estat bona i fidel en l'acompliment de la Paraula de Déu.

De vegades em pregunten si els cristians creiem en la predestinació, com hi creuen altres religions. No!: els cristians creiem que Déu ens té reservat un destí de felicitat. Déu vol que siguem feliços, sortosos, benaurats. Fixem-nos que aquesta paraula es va repetint en els ensenyaments de Jesús: «Feliços, feliços, feliços...». «Feliços els pobres, els compassius, els qui tenen fam i set de ser justos, els qui creuran sense haver vist» (cf. Mt 5,3-12; Jn 20,29). Déu vol la nostra felicitat, una felicitat que comença ja en aquest món, encara que els camins per arribar-hi no siguin ni la riquesa, ni el poder, ni l'èxit fàcil, ni la fama, sinó l'amor pobre i humil de qui tot ho espera. La joia de creure! Aquella de la qual parlava el convers Jacques Maritain.

Es tracta d'una felicitat que és més gran encara que la joia de viure, perquè creiem en una vida sense fi, eterna. Maria, la Mare de Jesús, no és solament sortosa per haver-lo portat al món, per haver-lo alletat i criat —com intuïa aquella espontània dona del poble— sinó, sobretot, per haver estat oient de la Paraula i per haver-la posada en pràctica: per haver estimat i per haver-se deixat estimar pel seu Fill Jesús. Com escrivia el poeta: «Poder dir “mare” i sentir-se dir “fill meu” / és la sort que ens envejava Déu». Que Maria, Mare del Bell Amor, pregui per nosaltres.

Dia litúrgic: Divendres XXVII de durant l'any 8-10-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 11,15-26):

En aquell temps, després que Jesús hagué tret un dimoni, alguns digueren: «Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis». D'altres, per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel.

Però Ell, que coneixia els seus pensaments, els digué: «Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna, i les famílies s'ataquen les unes a les altres. Si Satanàs està dividit i lluita contra si mateix, com podrà durar el seu reialme? Vosaltres dieu que trec els dimonis pel poder de Beelzebul. Però, si jo trec els dimonis pel poder de Beelzebul, amb quin poder els treuen els vostres seguidors? Per això, ells mateixos seran els vostres jutges. Ara bé, si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu.

»Quan un que és fort i va ben armat guarda casa seva, els seus béns estan segurs. Però si l'ataca i el venç un altre de més fort, li pren les armes que li donaven confiança i reparteix el seu botí. Qui no està amb mi, està contra mi. Qui amb mi no recull, escampa. L'esperit maligne, quan surt d'un home, vaga pels llocs erms buscant repòs. I com que no en troba, es diu: ‘Me'n tornaré a casa meva, d'on he sortit’. Hi arriba i la troba escombrada i endreçada. Llavors se'n va a buscar altres set esperits pitjors que ell, entren en aquell home i s'hi queden. Al final, l'estat d'aquell home és pitjor que abans».

Comentari:

Alguns digueren: ‘Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis
Avui contemplem astorats com Jesús es ridículament “acusat” d'expulsar dimonis «pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis» (Lc 11,15). És difícil imaginar un bé més gran —foragitar, allunyar de les ànimes el diable, l'instigador al mal— i, alhora, escoltar l'acusació més greu —fer-ho, precisament, pel poder del propi diable—. És realment una acusació gratuïta, que palesa molta ceguesa i enveja per part dels acusadors del Senyor. També avui dia, sense adonar-nos-en, eliminem d'arrel el dret que tenen els altres a discrepar, ser diferents i tenir les seves pròpies posicions contràries i, àdhuc, oposades a les nostres.

Qui ho viu tancat en un dogmatisme polític, cultural o ideològic, fàcilment menysprea el discrepant, desqualificant tot el seu projecte i negant-li competència i, fins i tot, honestedat. Llavors, l'adversari polític o ideològic es converteix en enemic personal. La confrontació degenera en insult i agressivitat. El clima d'intolerància i mútua exclusió violenta pot aleshores conduir-nos a la temptació d'eliminar d'alguna manera a qui se'ns presenta com enemic.

En aquest clima és fàcil justificar qualsevol atemptat contra les persones, àdhuc, els assassinats, si el mort no és dels nostres. Quantes persones sofreixen avui amb aquest ambient d'intolerància i refús mutu que sovint es respira en les institucions públiques, en llocs de treball, en assemblees i confrontacions polítiques!

Entre tots hem de crear unes condicions i un clima de tolerància, respecte mutu i confrontació lleial en què sigui possible anar trobant camins de diàleg. I els cristians, lluny d'endurir i sacralitzar falsament les nostres posicions manipulant Déu i identificant-lo amb les nostres pròpies positures, hem de seguir aquest Jesús que —quan els seus deixebles pretenien que impedís que altres expulsessin dimonis en nom d'Ell— els corregí tot dient-los: «No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres» (Lc 9,50). Ja que «tot el cor innombrable dels pastors es redueix al cos d'un sol Pastor» (Sant Agustí).

Dia litúrgic: Dijous XXVII de durant l'any 7-10-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 11,5-13):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: ‘Amic, deixa'm tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m'ha presentat a casa i no tinc res per a donar-li’, segur que no li respondrà de dins estant: ‘No m'amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te'ls’. Us asseguro que, si no s'aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l'amic, la impertinència d'aquest l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.

»I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. Quin pare d'entre vosaltres, si el seu fill li demana un peix, en comptes del peix li donarà una serp? I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen».

Comentari:
El Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen
Avui, l'Evangeli és una catequesi de Jesús sobre l'oració. Afirma solemnement que el Pare sempre l'escolta: «Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà» (Lc 11,9).

A vegades podem pensar que la pràctica ens diu que això no sempre succeeix, que no sempre “funciona” així. És que cal pregar amb les degudes actituds!

La primera és la constància, la perseverança. Cal pregar sense mai descoratjar-nos, encara que ens sembli que la nostra pregària topa amb un refús, o que no és escoltada tot seguit. És l'actitud d'aquell home inoportú que a mitjanit va a demanar un favor al seu amic. Amb la seva insistència rep els pans que necessita. Déu és l'amic que escolta des de dins al que és constant. Hem de confiar que acabarà donant-nos el que demanem, perquè a més de ser amic, és Pare.

La segona actitud que Jesús ens ensenya és la confiança i l'amor de fills. La paternitat de Déu supera immensament la humana, que és limitada i imperfecta: «Si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del Cel...!» (Lc 11,13).

Tercera: hem de demanar sobretot l'Esperit Sant i no només coses materials. Jesús ens encoratja a demanar-lo, assegurant-nos que el rebrem: «... molt més el Pare del Cel donarà l'Esperit Sant als qui li demanen» (Lc 11,13). Aquesta petició sempre és escoltada. És tant com demanar la gràcia de la pregària, ja que l'Esperit Sant n'és la font i l'origen.

El beat fra Gil d'Assís, company de sant Francesc, resumeix la idea d'aquest Evangeli quan diu: «Prega amb fidelitat i devoció, perquè una gràcia que Déu no t'ha donat una vegada, te la pot donar en una altra ocasió. Per la teva banda posa humilment tota la ment en Déu, i Déu posarà la seva gràcia en tu, segons li plagui».

Dia litúrgic: Dimecres XXVII de durant l'any 6-10-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 11,1-4):

Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles». Ell els digué: «Quan pregueu, digueu: Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació».

Comentari:

Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles
Avui veiem com un dels deixebles li diu a Jesús: «Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles» (Lc 11,1). La resposta de Jesús: «Quan pregueu, digueu: Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació» (Lc 11,2-4), pot ser resumida amb una frase: la correcta disposició per a l'oració cristiana és la disposició d'un nen davant del seu pare.

Veiem tot seguit que l'oració, segons Jesús, és un tracte del tipus “pare-fill”. És a dir, és un assumpte familiar basat en una relació de familiaritat i amor. La imatge de Déu com a pare ens parla d'una relació basada en l'afecte i la intimitat, i no de poder i autoritat.

Pregar com a cristians suposa posar-nos en una situació on veiem Déu com pare i li parlem com els seus fills: «M'has escrit: ‘Fer oració és parlar amb Déu. Però, de què?’. —D'Ell, de tu: alegries, tristeses, èxits i fracassos, ambicions nobles, preocupacions diàries..., febleses!: i accions de gràcies i peticions: i Amor i desgreuge. En dues paraules: conèixer-lo i conèixer-te: “tractar-se!”» (Sant Josepmaria).

Quan els fills parlen amb els seus pares es fixen en una cosa: transmetre en paraules i llenguatge corporal el que senten en el cor. Esdevenim millors dones i homes d'oració quan el nostre tracte amb Déu es fa més íntim, com el d'un pare amb el seu fill. D'això ens en deixà exemple Jesús mateix. Ell és el camí.

I, si recorres a la Mare de Déu, mestra d'oració, què fàcil serà! De fet, «la contemplació del Crist té en Maria el seu model insuperable. El rostre de Fill li pertany d'un mode especial (...). Ningú no s'ha dedicat amb l'assiduïtat de Maria a la contemplació del rostre del Crist» (Joan Pau II).

Dia litúrgic: Dimarts XXVII de durant l'any 5-10-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 10,38-42):

En aquell temps, Jesús va entrar en un poble, i l'acollí una dona que es deia Marta. Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. Marta, que estava molt atrafegada per poder-lo obsequiar, s'hi va atansar i digué: «Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar». El Senyor li va respondre: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa».

Comentari:

Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària
Avui, com cada dia, pots aprendre de l'Evangeli. Jesús, convidat a la llar de Betània, ens dóna una lliçó d'humanitat: Ell, que estimava la gent, es deixa estimar, perquè totes dues coses són importants. Seria un greu error amb conseqüències nefastes per a la santedat refusar les mostres d'afecte de Déu i dels altres.

¿Marta o Maria? Ara bé…, ¿per què oposar a aquelles que tant s'estimaven i estimaven tant Déu? Jesús estimava Marta i Maria, i el seu germà Llàtzer, i ens estima a cadascú de nosaltres.

En el camí de la santedat no hi ha dues ànimes que siguin iguals. Tots procurem estimar Déu, però amb estil i personalitat propis, sense imitar ningú. El nostres models són el Crist i la Mare de Déu. ¿Et molesta la manera com altres tracten Déu? Mira d'aprendre de la seva pietat personal.

«Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar» (Lc 10,40). Servir els altres, per amor a Déu, és un honor, no una càrrega. ¿Servim amb alegria, com la Mare de Déu a la seva cosina santa Elisabet o en les noces de Canà, o com Jesús, en el lavatori dels peus en la Santa Cena?

«Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària» (Lc 10,41-42). Mirem de no perdre la pau, ni el bon humor. I perquè així sigui, tinguem cura de la presència de Déu. «Sapigueu-ho bé: hi ha quelcom de sant, de diví, d'amagat en les situacions més comunes, que cal que cadascú de vosaltres descobreixi (…); o sabem trobar el Senyor a la nostra vida ordinària, o no el trobarem mai» (Sant Josepmaria).

«Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa» (Lc 10,42). Déu ens vol feliços. Que la nostra Mare del Cel ens ajudi a experimentar la joia de la donació.

Dia litúrgic: Dilluns XXVII de durant l'any 4-X-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 10,25-37):

En aquell temps, un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?». Jesús li digué: «Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?». Ell va respondre: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tota la força i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix». Jesús li digué: «Has respost bé: fes això i viuràs».

Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: «I qui són els altres que haig d'estimar?». Jesús va contestar dient: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: ‘Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més’. Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?». Ell respongué: «El qui el va tractar amb amor». Llavors Jesús li digué: «Vés, i tu fes igual».

Comentari:

El qui el va tractar amb amor
Avui, un mestre de la Llei fa a Jesús una pregunta que potser ens hem fet més d'una vegada a la nostra vida: «Què haig de fer per a posseir la vida eterna?» (Lc 10,25). Era una pregunta amb segona intenció, volia posar Jesús a prova. El mestre respon sàviament el que està escrit en la Llei, és a dir, estimar Déu i els altres com a un mateix (cf. Lc 10,27). La clau és estimar. Si busquem la vida eterna, sabem que «la fe i l'esperança passaran però que l'amor no passarà mai» (cf. 1Co 13,13). Tot projecte de vida i tota espiritualitat que no tingui l'amor com a centre ens allunya del sentit de l'existència. Un punt important de referència és l'amor a un mateix, que sovint s'oblida. Només des de la identitat personal es pot estimar Déu i els altres.

El Mestre de la Llei va encara més enllà i pregunta a Jesús: «I qui són els altres que haig d'estimar?» (Lc 10,29). La resposta arriba a través d'un conte, d'una paràbola, d'una petita història, lluny de formulacions teòriques complicades, però de fort contingut. El model de la persona que estima és un samarità, és a dir, un marginat, un exclòs del poble de Déu. Un sacerdot i un levita, quan veuen l'home apallissat i mig mort, passen de llarg. Els qui semblen estar més a prop de Déu (el sacerdot i el levita), més lluny estan del proïsme. El mestre de la Llei evita pronunciar la paraula “samarità” per indicar el qui es va comportar com a proïsme de l'home ferit i diu: «El qui el va tractar amb amor» (Lc 10,37).

La proposta de Jesús és clara: «Vés, i tu fes igual». No es tracta d'una conclusió teòrica del debat sinó d'una invitació a viure la realitat de l'amor, que no és sols un sentiment vaporós sinó un comportament que venç les discriminacions socials i que brolla del cor de la persona. Sant Joan de la Creu ens recorda que «a la tarda de la vida només t'examinaran d'amor».

Dia litúrgic: Diumenge XXVII (C) de durant l'any 3-10-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 17,5-10):

En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Augmenta'ns la fe». Ell va respondre: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: ‘Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar’, i us obeiria.

»¿Qui de vosaltres, si té un servent a llaurar o a pasturar el ramat, li dirà, quan ell torni del camp: ‘Vine de seguida a seure a taula?’. ¿No li dirà més aviat: ‘Prepara'm alguna cosa per sopar i estigues a punt per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu?’. ¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: ‘Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer’».

Comentari:

Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer
Avui, el Crist ens torna a parlar de servei. L'Evangeli sempre insisteix en l'esperit de servei. I ens hi ajuda el fet de contemplar el Verb de Déu encarnat —el servent de Yavhè, d'Isaïes— que «s'anorreà prenent la condició de servent, d'esclau» (Fl 2,2-7). Crist també afirma: «Jo sóc enmig de vosaltres com el qui serveix» (Lc 22,27), ja que «el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mt 20,28). L'exemple de Jesús es concretà, en una ocasió, fent la feina d'esclau en rentar els peus dels seus deixebles. Volia amb aquell gest deixar ben palès que els seus seguidors havien de servir, ajudar i estimar, els uns als altres, com a germans i servidors de tots, tal com proposa la paràbola del bon samarità.

Tota la vida cristiana l'hem de viure amb aquest sentit de servei sense pensar que estem fent quelcom d'extraordinari. Tota la vida de família, la professional i la social —en el món polític, econòmic, etc.— s'ha de veure amarada per aquest esperit. «Per a servir, servir», afirmava sant Josepmaria Escrivà; ell volia donar a entendre que per a “ser útil” s'ha de viure una vida de servei generós sense buscar honors, glòries humanes o aplaudiments.

Els antics afirmaven allò de “nolentes quaerimus” —«busquem per als càrrecs de govern aquells que no els ambicionen; els que no volen figurar»— a l'hora de fer nomenaments per a la Jerarquia. És aquesta intencionalitat la pròpia dels bons pastors quan es disposen a servir l'Església com ella vol ser servida: assumir la condició de servents com el Crist. Recordem les conegudes paraules de sant Agustí indicant com s'ha d'exercir una funció eclesial: «Non tam praeesse quam prodesse»; no tant manant o presidint com més aviat servint, essent útil.

Santoral 2 d'Octubre: Els sants Àngels de la Guarda

Text de l'Evangeli
(Lc 10,17-24):

En aquell temps, els setanta-dos van tornar plens d'alegria i deien: «Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del teu nom». Jesús els digué: «Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer tota la potència de l'enemic, i res no us farà mal. Però no us alegreu perquè els esperits se us sotmeten; alegreu-vos més aviat perquè els vostres noms estan inscrits en el cel».

En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix qui és el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix qui és el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar».

Després es va girar cap als deixebles i, a part, els digué: «Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu! Us asseguro que molts profetes i reis van voler veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren».

Comentari:

Ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: ‘T'enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra’
Avui, l'evangelista Lluc ens narra el fet que porta Jesús a agrair al seu Pare els beneficis atorgats a la Humanitat. Regracia la revelació feta als senzills de cor, als petits en el Regne. Jesús mostra la seva alegria en veure que aquests admeten, entenen i practiquen el que Déu fa saber a través d'Ell. En altres ocasions, en el seu íntim diàleg amb el Pare, també li donarà gràcies perquè sempre l'escolta. Lloa aquell samarità leprós que, guarit de la seva malaltia —juntament amb altres nou—, retorna només ell cap on es troba Jesús per agrair-li el benefici rebut.

Sant Agustí escriu: «Quina cosa millor podem portar al cor, pronunciar amb la boca, escriure amb la ploma, que aquestes paraules ‘Gràcies a Déu’? No hi ha cosa que es pugui dir amb major brevetat, ni escoltar amb major alegria, ni sentir-se amb major enlairament, ni fer amb major utilitat». Això ho hem de fer sempre amb Déu i el proïsme, fins i tot pels dons no coneguts, com escrivia sant Josepmaria Escrivà. Gratitud amb els pares, els amics, els mestres, els companys. Amb tothom que ens ajudi, ens esperoni, ens serveixi. Gratitud també, com és lògic, amb la nostra Mare l'Església.

La gratitud no és una virtut gaire “gastada” o corrent, i, en canvi, és una de les més agradables d'experimentar. Hem de reconèixer que, de vegades, tampoc no és fàcil de viure-la. Santa Teresa afirmava: «Tinc una condició tan agraïda que em subornarien amb una sardina». Així ho han fet sempre els sants. I ho han fet de tres formes diverses, com assenyalava sant Tomàs d'Aquino: primera, amb el reconeixement interior dels beneficis rebuts; segona, lloant externament Déu amb la paraula; i, tercera, intentant recompensar el benefactor amb obres, segons les pròpies possibilitats.

Dia litúrgic: Divendres XXVI de durant l'any 1-10-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 10,13-16):

En aquell temps, Jesús digué: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien assegut a la cendra, s'haurien posat vestits de sac i s'haurien convertit. Per això, el judici serà més suportable per a Tir i Sidó que per a vosaltres. I tu, Cafarnaüm, ¿et creus que seràs enaltida fins al cel? Al país dels morts, baixaràs! Qui us escolta a vosaltres, m'escolta a mi. Qui no fa cas de vosaltres, no fa cas de mi, i qui no fa cas de mi, no fa cas del qui m'ha enviat».

Comentari:

Qui us escolta a vosaltres, m'escolta a mi
Avui veiem Jesús dirigint la seva mirada vers les ciutats de Galilea que havien estat objecte de la seva preocupació i on havia predicat i realitzat les obres del Pare. Enlloc com a Corazín, Bet-Saida i Cafarnaüm no hi havia predicat i ni hi havia fet miracles. La sembra havia estat abundant, però no hi va haver bona collita. Ni Jesús no els va poder convèncer...! Quin misteri el de la llibertat humana! Podem dir “no” a Déu... El missatge evangèlic no s'imposa per la força: tan sols s'ofereix i jo m'hi puc tancar; el puc acceptar o el puc rebutjar. El respecte del Senyor per la meva llibertat és total. Quina responsabilitat, la meva!

Les expressions de Jesús: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida!» (Lc 10,13) en acabar la seva missió apostòlica expressen més un sofriment que una condemna. La proximitat del Regne de Déu no fou per aquelles ciutats una crida a la penitència i al canvi. Jesús reconeix que a Sidó i a Tir haurien aprofitat millor tota la gràcia dispensada als galileus.

La decepció de Jesús és més gran quan es tracta de Cafarnaüm. «¿Et creus que seràs enaltida fins al cel? Al país dels morts, baixaràs!» (Lc 10,15). Aquí hi tenia Pere la seva casa i Jesús n'havia fet el centre de la seva predicació. Una vegada més hi veiem en aquestes paraules més un sentiment de tristesa que no pas una amenaça. Això mateix podríem dir de moltes ciutats i persones de la nostra època. Es creuen que van amunt i en realitat es van enfonsant.

«Qui us escolta a vosaltres m'escolta a mi» (Lc 10,16). Aquestes paraules amb què acaba l'Evangeli són una crida a la conversió i són portadores d'esperança. Si escoltem la veu de Jesús encara hi som a temps. La conversió consisteix en que l'amor vagi superant l'egoisme en la nostra vida, i això és una feina sempre inacabada. Sant Màxim ens dirà: «No hi ha res tan agradable i estimat per Déu, com el fet que els homes es converteixin a Ell amb sincer penediment».