Dia litúrgic: Dilluns XXVI de durant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 9,46-50): En aquell temps, els deixebles començaren a rumiar quin d'ells era el més important. Jesús, que sabia què pensaven dintre seu, va agafar un infant, el posà al seu costat i els digué: «Qui acull aquest infant en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat, perquè el més petit de tots vosaltres, és el més gran». Aleshores Joan li digué: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres». Jesús els respongué: «No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres». Comentari: El més petit de tots vosaltres, és el més gran Avui, camí de Jerusalem cap a la passió, «els deixebles començaren a rumiar quin d'ells era el més important» (Lc 9,46). Cada dia els mitjans de comunicació i també les nostres converses estan plenes de comentaris sobre la importància de les persones: dels altres i de nosaltres mateixos. Aquesta lògica només humana produeix sovint desig de triomf, d'ésser reconegut, apreciat, agraït, i manca de pau, quan aquests reconeixements no arriben. La resposta de Jesús a aquests pensaments —i potser també comentaris— dels deixebles recorda l'estil dels antics profetes. Abans de les paraules hi ha els gestos. Jesús «va agafar un infant, el posà al seu costat» (Lc 9,47). Després ve l'ensenyament: «El més petit de vosaltres, és el més gran» (Lc 9,48). —Jesús, ¿per què ens costa tant d'acceptar que això no és una utopia per a gent que no està ficada en el tràfec d'una feina intensa, en la qual no manquen els cops d'uns contra d'altres, i que, amb la gràcia teva, ho podem viure tots? Si ho féssim tindríem més pau interior i treballaríem amb més serenitat i alegria. Aquesta actitud és també la font d'on brolla l'alegria, en veure que altres treballen bé per Déu, amb un estil diferent del nostre, però sempre valent-se del nom de Jesús. Els deixebles volien impedir-ho. En canvi, el Mestre defensa aquelles altres persones. Novament, el fet de sentir-nos fills menuts de Déu ens facilita tenir el cor obert vers tothom i créixer en la pau, la joia i l'agraïment. Aquests ensenyaments han valgut a santa Tereseta de Lisieux el títol de “Doctora de l'Església”: en el seu llibre Història d'una ànima, ella admira el bell jardí de flors, que és l'Església i està contenta en saber-se una petita flor. Al costat dels grans sants —roses i assutzenes— hi ha les petites flors —com les margarites o les violetes— destinades a donar plaer als ulls de Déu, quan Ell fixa el seu esguard en la terra.

Dia litúrgic: Diumenge XXVI (C) de durant l'any 29-9-2013

Text de l'Evangeli (Lc 16,19-31): En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s'estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres. »El pobre va morir, i els àngels el portaren al costat d'Abraham. El ric també morí i el van sepultar. Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. Llavors va exclamar: ‘Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames’. Abraham li respongué: ‘Fill, recorda't que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments. A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí’. »El ric va insistir: ‘Llavors, pare, t'ho prego: envia'l a casa del meu pare, on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments’. Abraham li respongué: ‘Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin’. El ric insistí encara: ‘No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a trobar-los, sí que es convertiran’. Abraham li digué: ‘Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti’». Comentari: Ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments Avui, Jesús ens encara amb la injustícia social que neix de les desigualtats entre rics i pobres. Com si es tractés d'una de les imatges esgarrifoses que estem acostumats a veure a la televisió, el relat de Llàtzer ens frapa, aconsegueix l'efecte sensacionalista per a moure els sentiments: «Fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres» (Lc 16,21). La diferència és ben clara: el ric portava vestits de porpra; el pobre tenia per vestit les nafres. La situació d'igualtat arriba tot seguit: van morir tots dos. Però, alhora, la diferència s'accentua: un va arribar al costat d'Abraham; a l'altre, tan sols el van sepultar. Si no haguéssim sentit mai aquesta història i si apliquéssim els valors de la nostra societat, podríem concloure que el qui va guanyar-se el premi deuria ser el ric, i l'abandonat al sepulcre, el pobre. És clar, lògicament. La sentència ens arriba en boca d'Abraham, el pare en la fe, i ens aclareix el desenllaç: «Fill, recorda't que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments» (Lc 16,25). La justícia de Déu reconverteix la situació. Déu no permet que el pobre romangui per sempre en el sofriment, la fam i la misèria. Aquest relat ha mogut milions de cors de rics al llarg de la història i ha portat a conversió multituds, però, ¿quin missatge farà falta en el nostre món desenvolupat, hiper-comunicat, globalitzat, per a fer-nos prendre consciència de les injustícies socials de les que en som autors o, si més no, còmplices? Tothom qui escoltà el missatge de Jesús tenia com a desig descansar en el sí d'Abraham, però, ¿quanta gent al nostre món ja en tindrà prou amb ser sepultats quan hagin mort, sense voler rebre el consol del Pare del Cel? L'autèntica riquesa és arribar a veure Déu, i el que cal és allò que afirmava sant Agustí: «Camina per l'home i arribaràs a Déu». Que els Llàtzers de cada dia ens ajudin a trobar Déu.

Dia litúrgic: Dissabte XXV de durant l'any 28-setembre 2013

Text de l'Evangeli (Lc 9,43b-45): En aquell temps, veient Jesús que tothom s'admirava de tot el que feia, digué als seus deixebles: «Graveu bé aquestes paraules dins vostre: el Fill de l'home ha de ser entregat en mans dels homes». Però ells no entenien què volia dir. Els era amagat el significat d'aquestes paraules. I tenien por de fer-li preguntes sobre això. Comentari: El Fill de l'home ha de ser entregat en mans dels homes Avui, més de dos mil anys després, l'anunci de la passió de Jesús continua provocant-nos. Que l'Autor de la Vida anunciï el seu lliurament a mans d'aquells pels quals ha vingut a donar-ho tot és una clara provocació. Hom podria dir que no era necessari, que fou una exageració. Oblidem, una i una altra vegada, el pes que aclapara el cor de Crist, el nostre pecat, el mal més radical, la causa i l'efecte de posar-nos al lloc de Déu. Més encara, de no deixar-nos estimar per Déu, i d'entestar-nos en romandre dins les nostres curtes categories i de la immediatesa de la vida present. Se'ns fa tan necessari reconèixer que som pecadors com necessari és admetre que Déu ens estima en el seu Fill Jesucrist. I tot plegat, som com els deixebles, «ells no entenien què volia dir. Els era amagat el significat d'aquestes paraules. I tenien por de fer-li preguntes sobre això» (Lc 9,45). Per dir-ho amb una imatge: al Cel podrem trobar tots els vicis i tots els pecats, menys la supèrbia, ja que el superb mai no reconeix el seu pecat i no es deixa perdonar per un Déu que estima fins a morir per nosaltres. I a l'infern podrem trobar totes les virtuts, menys la humilitat, doncs l'humil es coneix tal com és i sap ben bé que sense la gràcia de Déu no pot deixar d'ofendre'l ni pot tampoc correspondre a la seva Bondat. Una de les claus de la saviesa cristiana és el reconeixement de la grandesa i de la immensitat de l'Amor de Déu, a la vegada que admetem la nostra petitesa i la vilesa del nostre pecat. Tan tardans som d'entendre-ho! El dia que descobrirem que tenim l'Amor de Déu tan a l'abast, aquell dia direm com sant Agustí, amb llàgrimes d'Amor: «Tan tard et vaig estimar, Déu meu!». Aquell dia pot ser avui. Pot ser avui. Pot ser.

Dia litúrgic: Dilluns XXV de durant l'any 23-9-2013

Text de l'Evangeli (Lc 8,16-18): En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Quan algú encén una llàntia, no la tapa amb un gerro o la posa sota el llit, sinó que la col·loca en el portallànties perquè els qui entren en vegin la claror. No hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de saber i no s'hagi de conèixer. Mireu, doncs, com escolteu. Perquè al qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que es pensa que li queda». Comentari: Col·loca la llum en el portallànties perquè els qui entren en vegin la claror Avui, aquest Evangeli tan breu és ric en temes que atreuen la nostra atenció. En primer lloc, “donar llum”: tot és patent als ulls de Déu! Segon gran tema: les Gràcies van en enfilall, la fidelitat a una n'atreu d'altres: «Gratia pro Gratia» (Jn 1,16). En fi, llenguatge humà per a coses divines i perdurables. Llum pels qui entren a l'Església! Les mares cristianes han ensenyat des de segles, a cau d'orella als seus fills amb paraules expressives, però sobretot ho han fet amb la “llum” del seu bon exemple. També han sembrat amb el típic seny popular i evangèlic, comprimit en molts adagis, plens tant de saviesa com de fe. Un d'ells és aquest: «Cal donar llum i no fum». Sant Mateu ens diu: «(...) perquè faci llum a tots els qui són a casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres obres bones i glorificaran el vostre Pare del Cel» (Mt 5,15-16). El nostre examen de consciència en el cap tard de la jornada és comparat al botiguer que repassa el calaix per a veure el fruit del seu treball. No comença preguntant: —Quant he perdut avui? Mes aviat demana: —Què he guanyat avui? I acte seguit: —Com puc guanyar més demà, què puc fer per millorar? El recompte del nostre dia acaba amb acció de gràcies i, per contrast, amb un acte de dolor d'amor. —Em dol no haver estimat més i espero amb il·lusió, demà estrenar el nou dia per a plaure més a Nostre Senyor, que sempre em veu, m'acompanya i que tant m'estima. —Vull donar més llum i disminuir el fum del foc del meu amor. En les vetlles familiars, els pares i avis han forjat —i forgen— la personalitat i la pietat dels infants d'avui i homes del demà. Val la pena! És urgent! Maria, Estel del matí, Verge de l'alba que precedeix la Llum del Sol-Jesús, ens guia i dóna la mà. «Oh Verge feliç! És impossible que es perdi aquell en qui vós heu posat la vostra mirada» (Sant Anselm).

Dia litúrgic: Diumenge XXV (C) de durant l'any 22-9-2013

Text de l'Evangeli (Lc 16,1-13): En aquell temps, Jesús deia també als seus deixebles: «Un home ric tenia un administrador, que va ser acusat de malversar els seus béns. Ell el cridà i li digué: ‘Què és això que sento a dir de tu? Dóna'm comptes de la teva administració, perquè d'ara endavant ja no podràs administrar els meus béns’. L'administrador va pensar: ‘Què faré, ara que el meu amo em treu de la feina? Cavar, no m'hi veig amb forces; captar, em fa vergonya. Ja sé què faré per a trobar gent que em rebi a casa seva quan perdi l'administració’. »Llavors va cridar un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: ‘Quant deus al meu amo?’. Li respongué: ‘Cent gerres d'oli’. Ell li digué: ‘Aquí tens el teu rebut. Seu i ara mateix escriu-ne un que digui cinquanta’. A un altre li digué: ‘I tu, quant deus?’. Li respongué: ‘Cent sacs de blat’. Ell li diu: ‘Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta’. »I el Senyor va lloar l'administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia: Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum. I jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa del diner, que és enganyós, perquè, quan tot s'hagi acabat, us rebin a les estances eternes. Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran, i qui enganya en les coses petites, també enganya en les grans. Per tant, si no heu merescut la confiança en l'administració del diner, que és enganyós, ¿qui us confiarà els béns veritables? I si no heu merescut la confiança en les coses que són d'un altre, ¿qui us donarà allò que us pertany? Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner». Comentari: No podeu servir alhora Déu i el diner Avui l'Evangeli ens presenta la figura de l'administrador infidel: un home que s'aprofitava de l'ofici per a robar al seu amo. Era un simple administrador, i actuava com a l'amo. Cal que tinguem present: 1) Els béns materials són realitats bones, perquè han sortit de les mans de Déu. Per tant els hem d'estimar. 2) Però no els podem “adorar” com si fossin Déu i el fi de la nostra existència; n'hem d'estar despresos. Les riqueses són per a servir Déu i els nostres germans els homes; no han de servir per a destronar Déu del nostre cor i de les nostres obres: «No podeu servir alhora Déu i el diner» (Lc 16,13). 3) No en som amos, sinó simples administradors; per tant, no sols els hem de conservar, sinó fer-los produir al màxim, dintre les nostres possibilitats. La paràbola dels talents ho ensenya clarament (cf. Mt 25,14-30). 4) No podem caure en l'avarícia; hem de practicar la lliberalitat, que és una virtut cristiana que hem de viure tots, els rics i els pobres, cadascú segons les seves circumstàncies. Hem de donar als altres! I si ja tinc prou diners per a les meves despeses? Sí; també t'has d'esforçar per multiplicar-los i poder-ne donar més (parròquia, diòcesi, Càritas, apostolat). Recorda les paraules de sant Ambròs: «No és una part dels teus béns el que tu dónes al pobre; el que li dónes ja li pertany. Perquè el que ha estat donat per a l'ús de tots, tu t'ho apropies. La terra ha estat donada per a tot el món, i no solament per als rics». ¿Ets un egoista que només penses en aplegar béns materials per a tu, com l'administrador de l'Evangeli, mentint, robant, practicant la gasiveria i la duresa de cor que t'impedeixen commoure't davant les necessitats dels altres? ¿No penses sovint les paraules de sant Pau: «Déu estima el qui dóna amb alegria?» (2Co 9,7). Sigues generós!

Dia litúrgic: 21 de Setembre: Sant Mateu, apòstol i evangelista

Text de l'Evangeli (Mt 9,9-13): En aquell temps, mentre se n'anava, Jesús veié tot passant un home que es deia Mateu, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué: «Segueix-me». Ell s'aixecà i el va seguir. Després, mentre era a taula a casa seva, van acudir-hi molts publicans i altres pecadors i es posaren a taula amb Jesús i els seus deixebles. Quan els fariseus ho veieren, digueren als deixebles: «Per què el vostre mestre menja amb els publicans i els pecadors?». Jesús ho va sentir i digué: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors». Comentari: No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors Avui celebrem la festa de l'apòstol i evangelista sant Mateu. Ell mateix ens explica en el seu Evangeli la seva conversió. Estava assegut al lloc on recapten impostos i Jesús l'invità a seguir-lo. Mateu —diu l'Evangeli— «s'aixecà i el va seguir» (Mt 9,9). Amb Mateu arriba al grup dels Dotze un home totalment diferent dels altres apòstols, tant per la seva formació com per la seva posició social i riquesa. El seu pare el va fer estudiar economia per tal de poder fixar el preu del blat i del vi, dels peixos que li portarien Pere i Andreu i els fills de Zebedeu i el de les perles precioses de què parla l'Evangeli. El seu ofici, el de recaptador d'impostos, era mal vist. Els qui l'exercien eren considerats publicans i pecadors. Estava al servei del rei Herodes, senyor de la Galilea, un rei odiat pel seu poble i que el Nou Testament ens el presenta com un adúlter, l'assassí de Joan Baptista i el qui va escarnir Jesús el Divendres Sant. Què pensaria Mateu quan anava a rendir comptes al rei Herodes? La conversió de Mateu devia suposar un veritable alliberament, com ho demostra el banquet al que va invitar els publicans i pecadors. Fou la seva manera de demostrar l'agraïment al Mestre per haver pogut sortir d'una situació miserable i trobar la veritable felicitat. Sant Beda el Venerable, tot comentant la conversió de Mateu, escriu: «La conversió d'un cobrador d'impostos donà exemple de penitència i d'indulgència a altres cobradors d'impostos i pecadors (...). En el primer instant de la seva conversió, atreu cap a Ell, que és tant com dir cap a la salvació, tota una colla de pecadors». En la seva conversió es fa present la misericòrdia de Déu com ho palesen les paraules de Jesús davant la crítica dels fariseus: «El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors» (Mt 9,13).

Dia litúrgic: Divendres XXIV de durant l'any 20-9-2013

Text de l'Evangeli (Lc 8,1-3): En aquell temps, Jesús passava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la Bona Nova del Regne de Déu. L'acompanyaven els Dotze i algunes dones que havien estat curades d'esperits malignes i de malalties: Maria, l'anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la muller de Cuses, administrador d'Herodes, Susanna i moltes altres, que els proveïen amb els seus béns. Comentari: Jesús passava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la bona nova Avui, ens fixem a l'Evangeli en el que seria una jornada corrent dels tres anys de vida pública de Jesús. Sant Lluc ens ho narra amb poques paraules: «Jesús passava per cada vila i per cada poble, predicant i anunciant la Bona Nova» (Lc 8,1). És el que contemplem en el tercer misteri de Llum del Sant Rosari. Comentant aquest misteri diu el Papa Joan Pau II: «Misteri de llum és la predicació amb la que Jesús anuncia l'arribada del Regne de Déu i convida a la conversió, perdonant els pecats del qui s'acosta a Ell amb fe humil, iniciant així el misteri de misericòrdia que Ell continuarà exercint fins a la fi del món, especialment a través del sagrament de la Reconciliació confiat a l'Església». Jesús continua passant prop nostre oferint-nos els seus béns sobrenaturals: quan fem oració, quan llegim i meditem l'Evangeli per a conèixer-lo i estimar-lo més i imitar la seva vida, quan rebem algun sagrament, especialment l'Eucaristia i la Penitència, quan ens dediquem amb esforç i constància en la feina de cada dia, quan tractem amb la família, els amics o els veïns, quan ajudem a aquella persona necessitada materialment o espiritual, quan descansem o ens divertim... En totes aquestes circumstàncies podem trobar Jesús i seguir-lo com aquells dotze i aquelles santes dones. Però, a més a més, cada u de nosaltres som cridats per Déu a ser també “Jesús que passa”, a parlar —amb les nostres obres i les nostres paraules— als qui tractem de la fe que omple de sentit la nostra existència, de l'esperança que ens mou a seguir endavant pels camins de la vida fiats del Senyor, i de la caritat que guia tot el nostre actuar. La primera a seguir Jesús i a “ser Jesús” és Maria. ¡Que ella amb el seu exemple i la seva intercessió ens hi ajudi!

Dia litúrgic: Dijous XXIV de durant l'any 19-9-2013

Text de l'Evangeli (Lc 7,36-50): En aquell temps, un fariseu invità Jesús a menjar amb ell. Jesús entrà a casa del fariseu i es posà a taula. Hi havia al poble una dona que era una pecadora. Quan va saber que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb una ampolleta d'alabastre plena de perfum i es quedà plorant als peus de Jesús, darrere d'Ell. Li mullava els peus amb les llàgrimes, els hi eixugava amb els cabells, els hi besava i els hi ungia amb perfum. El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca i quina mena de vida porta: és una pecadora». Jesús li digué: «Simó, t'haig de dir una cosa». Ell li respongué: «Digues, mestre». «Dos homes devien diners a un prestador: l'un li devia cinc-cents denaris, i l'altre, cinquanta. Com que no tenien res per a pagar, els va perdonar el deute a tots dos. Quin d'ells et sembla que l'estimarà més?». Simó li contestà: «Suposo que aquell a qui ha perdonat el deute més gran». Jesús li diu: «Has respost correctament». Llavors es girà cap a la dona i digué a Simó: «Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m'has rebut amb un bes; ella, en canvi, d'ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus. Tu no m'has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m'ha ungit els peus amb perfum. Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc». Després digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats». Els qui eren a taula amb ell començaren a pensar: «Qui és aquest que fins i tot perdona pecats?». Jesús digué encara a la dona: «La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau». Comentari: La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau Avui, l'Evangeli és una crida a estar atents al perdó que el Senyor ens ofereix: «Els teus pecats et són perdonats» (Lc 7,48). Dues coses cal que els cristians recordem: hem de perdonar sense jutjar la persona i hem d'estimar molt perquè som perdonats gratuïtament per Déu. És com un doble moviment: el perdó rebut i el perdó amorós que hem de donar. «Quan algú us insulti, no li doneu la culpa, doneu-li si de cas al dimoni, que li fa insultar, i feu caure sobre ell tota la vostra ira; en quan al desgraciat que fa el que el diable li fa fer, compadiu-lo» (Sant Joan Crisòstom). No s'ha de jutjar la persona sinó reprovar l'acte dolent. La persona és objecte continuat de l'amor del Senyor, són els actes els que ens allunyen de Déu. Nosaltres, doncs, hem d'estar sempre disposats a perdonar, acollir i estimar la persona, però també a rebutjar aquells actes contraris a l'amor de Déu. «El qui peca fereix l'honor de Déu i el seu amor, la seva pròpia dignitat de persona cridada a ser fill de Déu i el benestar espiritual de l'Església, de la qual cada cristià ha de ser pedra viva» (Catecisme de l'Església, n. 1487). A través del Sagrament de la Penitència la persona té la possibilitat i l'oportunitat de refer la seva relació amb Déu i amb tota l'Església. La resposta al perdó rebut només pot ser l'amor. La recuperació de la gràcia i la reconciliació ens ha de portar a estimar amb un amor divinitzat. Som cridats a estimar com Déu estima! Preguntem-nos avui especialment si ens adonem de la grandesa del perdó de Déu, si som d'aquells que estimem la persona i lluitem contra el pecat i, finalment, si acudim amb confiança al Sagrament de la Reconciliació. Tot ho podem amb l’auxili de Déu. Que la nostra pregària humil també ens hi ajudi.

Dia litúrgic: Dimecres XXIV de durant l'any 18-setembre- 2013

Text de l'Evangeli (Lc 7,31-35): En aquell temps, el Senyor digué: «A qui compararé, doncs, la gent d'aquesta generació? A qui s'assemblen? Són com els nois que seuen a les places i es criden els uns als altres dient: ‘Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no ploreu!’. Perquè ha vingut Joan Baptista, que no menja pa ni beu vi, i dieu: ‘Té el dimoni’; ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i dieu: ‘Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors’. Però els fills de la saviesa acrediten tots que és justa». Comentari: A qui compararé, doncs, la gent d'aquesta generació? Avui, Jesús constata la duresa de cor de la gent del seu temps, almenys dels fariseus, que estan tan segurs de si mateixos que no hi ha qui els converteixi. No s'immuten ni davant de Joan Baptista, que «no menja pa ni beu vi» (Lc 7,33), i l'acusaven de tenir un dimoni; ni tampoc s'immuten davant del Fill de l'home, «que menja i beu», i l'acusen de "golut" i "bevedor", és més, de ser «amic de publicans i pecadors» (Lc 7,34). Darrere d'aquestes acusacions s'amaguen el seu orgull i supèrbia: ningú els ha de donar lliçons; no accepten Déu, sinó que és fan el seu Déu, un Déu que no els mogui de les seves comoditats, privilegis i interessos. Nosaltres també tenim aquest perill. ¡Quantes vegades ho critiquem tot, si l'Església diu això, perquè diu allò, si diu el contrari...; i el mateix podríem criticar referint-nos a Déu o als altres. En el fons, potser inconscientment, volem justificar la nostra mandra i manca de desig d'una veritable conversió, justificar la nostra comoditat i manca de docilitat. Diu sant Bernat: «¿Quina cosa més lògica que no veure les pròpies nafres, especialment si un les ha cobertes per a no poder-les veure? D'això se segueix que, a la fi, malgrat que les hi descobreixi un altre, defensi amb tossuderia que no són nafres, tot permetent que el seu cor s'abandoni a paraules enganyoses». Hem de deixar que la Paraula de Déu arribi al nostre cor i ens converteixi, deixar canviar-nos, transformar-nos amb la seva força. Però per això hem de demanar el do de la humilitat. Sols l'humil pot acceptar Déu, i per tant, deixar que s'acosti a nosaltres, que com a "publicans" i "pecadors" necessitem que ens guareixi. Ai d'aquell que cregui que no necessita el metge! El pitjor per a un malalt és creure's que està bo, perquè aleshores el mal avançarà i no hi posarà remei. Tots estem malalts de mort, i sols Crist ens pot salvar, tant si en som conscients com si no. Donem gràcies al Salvador tot acollint-lo com a tal!

Dia litúrgic: Dimarts XXIV de durant l'any 17-9-2013

Text de l'Evangeli (Lc 7,11-17): En aquell temps, Jesús se n'anà en un poble anomenat Naïm. L'acompanyaven els seus deixebles i molta gent. Quan s'acostava a l'entrada del poble, duien a enterrar un mort, fill únic d'una dona que era viuda. Molta gent del poble acompanyava la mare. Així que el Senyor la va veure, se'n va compadir i li digué: «No ploris». Després s'acostà al fèretre i el va tocar. Els qui el portaven s'aturaren. Ell digué: «Jove, aixeca't». El mort va incorporar-se i començà a parlar. I Jesús el va donar a la seva mare. Tothom va quedar esglaiat i glorificaven Déu dient: «Un gran profeta ha sorgit entre nosaltres». I també: «Déu ha visitat el seu poble». L'anomenada de Jesús s'escampà per tot el país dels jueus i per totes les regions veïnes. Comentari: Jove, aixeca’t Avui, dues comitives es troben. Una comitiva que acompanya la mort i un altra que acompanya la vida. Una pobra vídua, seguida pels familiars i els amics, portava el seu fill cap el cementiri i, de sobte, veu molta gent que anava amb Jesús. Les dues comitives es creuen i s'aturen, i Jesús diu a la mare que anava a enterrar el seu fill: «No ploris» (Lc 7,13). La gent es queda mirant Jesús, que no es indiferent al dolor i al sofriment d'aquella pobra mare, sinó tot el contrari, es compadeix i li retorna el fill a la vida. I és que trobar Jesús és trobar la vida, puix Jesús va dir d'Ell mateix: «Jo sóc la resurrecció i la vida» (Jn 11,25). Sant Brauli de Saragossa escriu: «L'esperança de la resurrecció ens ha de confortar, perquè els que perdem aquí, els veurem en el cel». Amb la lectura del fragment de l'Evangeli que ens parla de la resurrecció del jove de Naïm, podria remarcar la divinitat de Jesús i insistir en ella, dient que solament Déu pot tornar la vida a un jove; però avui preferiria posar de relleu la seva humanitat, perquè no veiem Jesús com un ésser llunyà, com un personatge molt diferent de nosaltres, o com algú tan excessivament important que no ens inspiri la confiança que ens pot inspirar un bon amic Els cristians hem de saber imitar Jesús. Hem de demanar a Déu la gràcia de ser Crist per als altres. ¡Tant de bo que les persones que ens vegin, puguin contemplar una imatge de Jesús a la terra! Els qui veien sant Francesc d'Asís, per exemple, veien la imatge de Jesús. Els sants són aquells que porten Jesús en les seves paraules i obres, i imiten la seva manera de fer i la seva bondat. La nostra societat necessita de sants i tu en pots ser un en el teu ambient.

Dia litúrgic: Dilluns XXIV de durant l'any 16-9-2013

Text de l'Evangeli (Lc 7,1-10): En aquell temps, quan Jesús hagué acabat de dir totes aquestes paraules davant el poble que l'escoltava, va entrar a Cafarnaüm. El criat d'un centurió estava malalt, a punt de morir. El centurió l'apreciava molt i, quan sentí parlar de Jesús, li va enviar alguns notables dels jueus a demanar-li que vingués a salvar el seu criat. Quan arribaren on era Jesús, el suplicaven amb insistència dient: «Es mereix que li concedeixis això, perquè estima el nostre poble i és ell qui ens ha construït la sinagoga». Jesús se n'anà amb ells. No era gaire lluny de la casa, quan el centurió li va enviar uns amics a dir-li: «Senyor, no et molestis: jo no sóc digne que entris a casa meva, i per això ni tan sols m'he considerat digne de venir a trobar-te; digues una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè jo mateix, que estic sota les ordres d'un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: ‘Vés-te'n’, i se'n va, i a un altre: ‘Vine’, i ve, i al meu criat li mano: ‘Fes això’, i ho fa». Quan Jesús ho sentí, es va omplir d'admiració per aquell home; es girà cap a la gent que el seguia i digué: «Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe».Quan els enviats tornaren a la casa van trobar que el criat estava restablert. Comentari: Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe Avui, ens enfrontem amb una pregunta interessant. Per quina raó el centurió de l'Evangeli no anà personalment a trobar Jesús i, en canvi, envià alguns notables dels jueus per endavant amb la demanda que vingués a salvar el seu criat? El mateix centurió respon per nosaltres en el passatge evangèlic: «Senyor, ni tan sols m'he considerat digne de venir a trobar-te; digues una paraula i el meu criat es posarà bo» (Lc 7,7). Aquell centurió posseïa la virtut de la fe en creure que Jesús podria fer el miracle —si així ho volia— només amb la seva divina voluntat. La fe li feia creure que, prescindint d'allà on Jesús pogués trobar-se, Ell podria sanar el criat malalt. Aquell centurió estava ben convençut que cap distància no podria impedir o deturar Jesucrist, si volia dur a bon terme el seu treball de salvació. Nosaltres també som cridats a tenir la mateixa fe en les nostres vides. Hi ha vegades que podem ésser temptats a creure que Jesús és lluny i no escolta els nostres precs. La fe, però, il·lumina les nostres ments i els nostres cors fent-nos creure que Jesús s'hi troba sempre a prop, per tal d'ajudar-nos. De fet, la presència sanativa de Jesús a l'Eucaristia ha de ser el nostre recordatori permanent que Jesús és sempre prop nostre. Sant Agustí, amb ulls de fe, hi creia en aquesta realitat: «El que veiem és el pa i el calze; això és el que els teus ulls et senyalen. Però, allò que la teva fe t'obliga a acceptar és que el pa és el Cos de Jesucrist i en el calze s'hi troba la sang de Jesucrist». La fe il·lumina les nostres ments per fer-nos veure la presència de Jesús al bell mig de nosaltres. I, com aquell centurió, direm, «Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva» (Lc 7,6). Per tant, si ens humiliem davant el nostre Senyor i Salvador, Ell ve i s'apropa per a curar-nos. Tanmateix deixem Jesús penetrar el nostre esperit, a casa nostra, per tal de curar i enfortir la nostra fe i per a dur-nos cap a la vida eterna.