Dia litúrgic: Dijous XXI de durant l'any 31-8-2012

Text de l'Evangeli (Mt 24,42-51): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no hauria permès que li entressin a casa. Per això, estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada. ¿Qui és el servent fidel i assenyat a qui l'amo ha confiat la gent de casa seva perquè els doni l'aliment al temps degut? Feliç aquell servent que l'amo, quan arriba, troba que ho fa així! Us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent era dolent i es deia: ‘El meu amo tarda’, i començava a pegar als seus companys, i se n'anava a menjar i beure amb els embriacs, vindrà l'amo el dia que menys s'ho espera i a l'hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels malvats. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents». Comentari: Estigueu a punt Avui, el text evangèlic ens parla de la incertesa del moment en què vindrà el Senyor: «No sabeu quin dia vindrà» (Mt 24,42). Si volem que ens trobi vetllant en el moment de la seva arribada, no ens podem distreure ni adormir: cal estar sempre a punt. Jesús posa molts exemples d'aquesta atenció: el que vigila per si ve un lladre, el servent que vol complaure el seu amo... Potser avui ens parlaria d'un porter de futbol que no sap quan ni de quina direcció li vindrà la pilota... Però, potser, abans hauríem d'aclarir de quina vinguda se'ns parla. ¿Es tracta de l'hora de la mort?; ¿es tracta de la fi del món? Certament, són vingudes del Senyor que Ell ha deixat expressament en la incertesa per a provocar en nosaltres una atenció constant. Però, fent un càlcul de probabilitats, potser ningú de la nostra generació serà testimoni d'un cataclisme universal que posi fi a l'existència de la vida humana en aquest planeta. I, pel que fa a la mort, això només serà una vegada i prou. Mentre això no arribi, ¿no hi ha cap altra vinguda més propera davant la qual ens cal estar sempre a punt? «Com passen els anys! Els mesos es redueixen a setmanes, les setmanes a dies, els dies a hores, les hores a segons...» (Sant Francesc de Sales). Cada dia, cada hora, a cada instant, el Senyor és prop de la nostra vida. A través d'inspiracions internes, a través de les persones que ens envolten, dels fets que es van succeint, el Senyor truca a la nostra porta i, com diu l'Apocalipsi: «Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,20). Avui, si combreguem, això tornarà a passar. Avui, si escoltem pacientment els problemes que un altre ens confia o donem generosament els nostres diners per socórrer una necessitat, això tornarà a passar. Avui, si en la nostra pregària personal rebem —de sobte— una inspiració inesperada, això tornarà a passar.

Dia litúrgic: 29 d'Agost: El martiri de sant Joan Baptista

Text de l'Evangeli (Mc 6,17-29): En aquell temps, Herodes havia fet agafar Joan i l'havia fet encadenar a la presó, a causa d'Herodies, la dona del seu germà Filip, amb la qual ell s'havia casat. Joan deia a Herodes: «No t'és permès de conviure amb la dona del teu germà». Herodies odiava Joan i el volia fer matar, però no podia, perquè Herodes, sabent que Joan era un home just i sant, el respectava i el protegia; quan el sentia, quedava molt perplex, però l'escoltava de bon grat. L'ocasió es va presentar quan Herodes, amb motiu del seu natalici, va oferir un banquet als seus alts funcionaris, als tribuns de l'exèrcit i als personatges importants de Galilea. Durant el convit entrà la filla d'Herodies a ballar, i va agradar tant a Herodes i als convidats que el rei digué a la noia: «Demana'm el que vulguis i t'ho donaré». I li féu aquest jurament: «Et donaré el que em demanis, ni que sigui la meitat del meu regne». La noia va sortir i preguntà a la seva mare: «Què haig de demanar?». Ella li respongué: «El cap de Joan Baptista». La noia tornà a entrar, se'n va anar decidida cap al rei i li demanà: «Vull que ara mateix em donis en una safata el cap de Joan Baptista». El rei es va posar molt trist, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats no volgué contrariar-la. Immediatament, doncs, envià un guarda amb l'ordre de portar el cap de Joan. El guarda va anar a la presó i el va decapitar. Després dugué el cap en una safata, el donà a la noia, i la noia el donà a la seva mare. Quan els deixebles de Joan ho van saber, anaren a endur-se el seu cos i li donaren sepultura. Comentari: Joan deia a Herodes: ‘No t'és permès de conviure amb la dona del teu germà’ Avui recordem el martiri de sant Joan Baptista, el Precursor del Messies. Tota la vida del Baptista gira entorn a la Persona de Jesús, de manera que sense Ell, l'existència i la tasca del Precursor del Messies no tindria sentit. Ja des de les entranyes de la seva mare, sent la proximitat del Salvador. L'abraçada de Maria i Elisabet, dues futures mares, va obrir el diàleg dels dos infants: el Salvador santificava Joan, i aquest saltava d'entusiasme dins del ventre de la seva mare. En la seva missió de Precursor mantingué aquest entusiasme —que etimològicament significa “estar ple de Déu”—, li preparà els camins, li aplanà les rutes, li rebaixà els turons, l'anuncià ja present, i l'assenyalà amb el dit com a Messies: «Mireu l'Anyell de Déu» (Jn 1,36). Al capvespre de la seva existència, Joan en predicar la llibertat messiànica als qui eren captius dels seus vicis, és empresonat: «Joan deia a Herodes: ‘No t'és permès de conviure amb la dona del teu germà’» (Mc 6,18). La mort del Baptista és el testimoniatge martirial centrat en la Persona de Jesús. Va ser el seu Precursor en la vida, i també el precedeix ara en la mort sagnant. Sant Beda ens diu que «és tancat, en la tenebra d'una masmorra, el qui havia vingut a donar testimoni de la Llum, i havia merescut de la boca del mateix Crist (...) ser anomenat “torxa ardent i lluminosa”. Fou batejat amb la seva pròpia sang aquell a qui abans fou concedit de batejar el Redemptor del món». Tant de bo que la festa del Martiri de sant Joan Baptista ens entusiasmi, en el sentit etimològic del mot, i així, plens de Déu, també donem testimoni de la nostra fe en Jesús amb valentia. Que la nostra vida cristiana també giri entorn de la Persona de Jesús, que li donarà el seu ple significat.

Dia litúrgic: Dimarts XXI de durant l'any 28-8-2012

Text de l'Evangeli (Mt 23,23-26): En aquell temps, Jesús digué: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu el delme de la menta, del fonoll i del comí, però heu abandonat les coses més fonamentals de la Llei: la justícia, l'amor i la fidelitat! Calia complir això sense deixar allò altre. Guies cecs, que coleu un mosquit i us empasseu un camell! Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que purifiqueu per fora copes i plats mentre per dins els teniu plens de rapacitat i cobdícia! Fariseu cec, purifica primer la copa per dintre, i així també el defora serà pur». Comentari: Gmà. Lluís SERRA i Llançana (Roma, Itàlia) Purifica primer la copa per dintre, i així també el defora serà pur Avui, Jesús pren una clara actitud de denúncia: «Ai de vosaltres (...)! Ai de vosaltres (...)!» (Mt 23,23.25). El seu objectiu són els mestres de la Llei i els fariseus, que representen classes poderoses perquè exerceixen sobre el poble un domini espiritual i moral. Com poden orientar la gent si són “guies cecs”? La seva ceguesa rau en la incoherència d'observar escrupolosament els petits detalls, que tenen la seva importància, i deixar de banda les coses fonamentals com la justícia, l'amor i la fidelitat. Tenen cura de la seva imatge, que no correspon amb el seu interior, ple de «rapacitat i cobdícia» (Mt 23,25). Curiosament, Jesús empra termes referents a aspectes econòmics. L'Evangeli d'avui constitueix una invitació a què les persones i els grups més rellevants de les comunitats cristianes, és a dir, els seus guies, facin un examen de consciència. Respectem els valors fonamentals? Valorem més les normes que les persones? Imposem als altres allò que no som capaços de complir nosaltres mateixos? Parlem des de la suficiència de les nostres idees o des de la humilitat del nostre cor? Com deia Helder Càmara: «Voldria ser un toll d'aigua per reflectir el cel». Veu la gent en el seus pastors homes de Déu, que distingeixen l'accessori del fonamental? La feblesa mereix comprensió, la hipocresia provoca rebuig. En escoltar l'Evangeli d'avui podem caure en un parany. Jesús parla als mestres de la Llei i als fariseus que són hipòcrites. També n'hi havia de sincers. Nosaltres podem pensar que aquest text es pot interpretar actualment per a bisbes i capellans. Certament que com a guies de les comunitats cristianes han d'estar atents a no caure en les actituds que Jesús denuncia, però cal recordar que tot creient —home i dona— pot allotjar en el seu interior un “fariseu cec”. Jesús ens invita: «Purifica primer la copa per dintre, i així també el defora serà pur» (Mt 23,26). L'espiritualitat té les arrels a l'interior del cor.

Dia litúrgic: Dilluns XXI de durant l'any 27-8-2012

Text de l'Evangeli (Mt 23,13-22): En aquell temps, Jesús digué: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel! Vosaltres no hi entreu ni permeteu que hi entrin els qui voldrien entrar-hi. Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que recorreu mar i terra per guanyar un sol prosèlit i, quan el teniu, el feu mereixedor de l'infern el doble que vosaltres! Ai de vosaltres, guies cecs, que dieu: ‘Si algú fa una prometença jurant pel santuari, no està obligat a res; però si la fa jurant per l'or que hi ha al santuari, queda obligat’! Estúpids i cecs! Què és més important: l'or que hi ha al santuari o el santuari que fa sagrat l'or? I dieu encara: ‘Si algú fa una prometença jurant per l'altar, no està obligat a res, però si la fa jurant per l'ofrena que hi ha damunt l'altar, queda obligat’. Cecs! Què és més important: l'ofrena de damunt l'altar o l'altar que fa sagrada l'ofrena? Per tant, qui fa una prometença per l'altar, jura per l'altar i per tot el que hi és ofert, i qui fa una prometença pel santuari, jura pel santuari i per aquell qui hi resideix, i qui fa una prometença pel cel, jura pel tron de Déu i per aquell qui hi seu». Comentari: Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel Avui, el Senyor ens vol il·luminar sobre un concepte que en si mateix és elemental, però que pocs arriben a aprofundir: guiar un altre vers un desastre no és guiar cap a la vida, sinó cap a la mort. Qui ensenya a morir o a matar els altres no és un mestre de vida, sinó un “assassí”. El Senyor està avui —diríem— malhumorat, està justament enfadat amb els guies que extravien el proïsme i li treuen el gust per viure i, finalment, la vida mateixa: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que recorreu mar i terra per guanyar un sol prosèlit i, quan el teniu, el feu mereixedor de l'infern el doble que vosaltres!» (Mt 23,15). Hi ha gent que intenta veritablement entrar en el Regne del cel, i treure-li aquesta il·lusió és una culpa certament greu. S'han apoderat de les claus d'entrada, però per a ells representen una “joguina”, quelcom cridaner per a tenir-ho penjat del cinturó i res més. Els fariseus persegueixen els individus, i els “cacen” per a portar-los a la pròpia convicció religiosa; no a la de Déu, sinó a la pròpia; per tal de convertir-los no en fills de Déu, sinó de l'infern. Llur orgull no eleva vers el cel, no condueix a la vida, sinó a la perdició. Quina errada tan greu! «Guies cecs —els diu Jesús—, que coleu un mosquit i us empasseu un camell!» (Mt 23,24). Tot resta capgirat, revolt; el Senyor repetidament ha intentat destapar les orelles i desvetllar els ulls als fariseus, però diu el profeta Zacaries: «Ells no volgueren escoltar, es van girar d'esquena i es van tapar les orelles per no sentir-hi» (Za 7,11). Aleshores, en el moment del judici, el jutge emetrà una sentència severa: «No us he conegut mai. Aparteu-vos de mi, vosaltres que obràveu el mal!» (Mt 7,23). No és suficient saber més: cal saber la veritat i ensenyar-la amb humil fidelitat. Recordem la dita d'un autèntic mestre de la saviesa, sant Tomàs d'Aquino: «Mentre exalcen la pròpia bravesa, els superbs envileixen l'excel·lència de la veritat!».

Dia litúrgic: Diumenge XXI (B) de durant l'any 26-8-2012

Text de l'Evangeli (Jn 6,60-69): En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d'acceptar-lo?». Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué: «Això us escandalitza? Doncs, què direu quan veureu el Fill de l'home pujant on era abans? És l'Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n'hi ha alguns que no creuen». Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l'havia de trair. I afegí: «Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare». Des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb Ell. Llavors Jesús digué als Dotze: «¿També vosaltres em voleu deixar?». Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu». Comentari: Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna Avui, l'Evangeli ens situa a Cafarnaüm, on Jesús és seguit per molts per haver vist els seus miracles, en especial per la multiplicació espectacular dels pans. Socialment, Jesús allí té el risc de morir d'èxit, com es diu sovint; fins i tot el volen nomenar rei. És un moment clau dins la catequesi de Jesús. És el moment en el que comença a exposar amb tota claredat la dimensió sobrenatural del seu missatge. I, com que Jesús és tan bon catequista, capellà perfecte, el millor bisbe i papa, els deixa marxar, en sent pena, però Ell és fidel al seu missatge, l'èxit popular no l'encega. Deia un gran sacerdot que al llarg de la història de l'Església han caigut persones que semblaven columnes imprescindibles: «Es van fer enrere i ja no anaven més amb Ell» (Jn 6,66). Tu i jo podem caure, “passar”, marxar, criticar, “anar a la nostra”. Amb humilitat i confiança diguem-li al bon Jesús que volem ser-li fidels avui, demà i tots els dies; que ens faci veure el poc sentit evangèlic de discutir els ensenyaments de Déu o de l'Església pel fet que “no els entenc”: «Senyor, a qui aniríem?» (Jn 6,68). Demanem més sentit sobrenatural. Només en Jesús i dins la seva Església trobem la Paraula de vida eterna: «Tu tens paraules de vida eterna» (Jn 6,68). Com Pere, nosaltres sabem que Jesús ens parla amb llenguatge sobrenatural, llenguatge que cal sintonitzar correctament per a entrar en el seu sentit ple; en cas contrari només sentim sorolls incoherents i desagradables; cal afinar la sintonia. Com Pere, també en la nostra vida de cristians tenim moments en els que cal renovar i manifestar que estem en Jesús i que volem seguir amb Ell. Pere estimava Jesucrist, per això es queda; els altres el volien pel pa, pels “caramels”, per raons polítiques i el deixen. El secret de la fidelitat és estimar, confiar. Demanem a la Virgo fidelis que ens ajudi avui i ara a ser fidels a l'Església que tenim.

Dia litúrgic: Dissabte XX de durant l'any 25-8-2012

Text de l'Evangeli (Mt 23,1-12): En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de “rabí”, o sigui “mestre”. »Però vosaltres no us feu dir “rabí”, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit». Comentari: El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit Avui, Jesucrist ens adreça novament una crida a la humilitat, una invitació a situar-nos en el veritable lloc que ens pertoca: «No us feu dir “rabí” (...); ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra (...); ni us feu dir “guies”» (Mt 23,8-10). Abans d'apropiar-nos de tots aquests títols, procurem donar gràcies a Déu per tot el que tenim i que d'Ell hem rebut. Com diu sant Pau, «què us fa pensar que sou superiors als altres? Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7). De manera que, quan tinguem consciència d'haver actuat correctament, farem ben fet de repetir: «Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer» (Lc 17,10). L'home modern pateix una lamentable amnèsia: vivim i actuem com si nosaltres mateixos haguéssim estat els autors de la vida i els creadors del món. Per contrast, causa admiració Aristòtil, el qual —en la seva teologia natural— desconeixia el concepte de la “creació” (noció coneguda en aquells temps només per Revelació divina), però, si més no, tenia clar que aquest món depenia de la Divinitat (la “Causa incausada”). Joan Pau II ens fa una crida a conservar la memòria del deute que tenim contret amb el nostre Déu: «Cal que l'home doni honor al Creador tot oferint-li, en una acció de gràcies i de lloança, tot el que d'Ell ha rebut. L'home no pot perdre el sentit d'aquest deute, que només ell, entre totes les altres realitats terrestres pot reconèixer». A més, pensant en la vida sobrenatural, la nostra col·laboració —Ell no farà res sense el nostre permís, ni sense el nostre esforç!— consisteix a no destorbar la labor de l'Esperit Sant: deixar fer a Déu!; que la santedat no la “fabriquem” nosaltres, sinó que l'atorga Ell, que és Mestre, Pare i Guia. En tot cas, si creiem que som i tenim alguna cosa, afanyem-nos a posar-ho al servei dels altres: «El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor» (Mt 23,11).

Dia litúrgic: 24 d'Agost: Sant Bartomeu, apòstol

Text de l'Evangeli (Jn 1,45-51): En aquell temps, Felip va trobar Natanael i li digué: «Hem trobat aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret». Natanael li replicà: «De Natzaret en pot sortir res de bo?». Felip li diu: «Vine i ho veuràs». Quan Jesús veié Natanael que venia cap a ell, digué: «Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya». Li diu Natanael: «D'on em coneixes?». Jesús li respon: «Abans que Felip et cridés, t'he vist sota la figuera». Li diu Natanael: «Rabí, tu ets el Fill de Déu, tu ets el Rei d'Israel». Jesús li digué: «¿Creus només perquè t'he dit que t'havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!». I afegí: «Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home». Comentari: Vine i ho veuràs Avui celebrem la festa de l'apòstol sant Bartomeu. L'evangelista sant Joan relata la seva primera trobada amb el Senyor amb tanta vivacitat que se'ns fa fàcil d'endinsar-nos en l'escena. Són diàlegs de cors joves, directes, francs... divins! Jesús troba Felip casualment i li diu «segueix-me» (Jn 1,43). Poc després, Felip, entusiasmat per l'encontre amb Jesucrist, cerca el seu amic Natanael per tal de comunicar-li que —finalment— ha trobat aquell que Moisès i els profetes esperaven: «Jesús, fill de Josep, de Natzaret» (Jn 1,45). La resposta que rep no és entusiasta, sinó escèptica: «De Natzaret en pot sortir res de bo?» (Jn 1,46). A gairebé tot el món passa quelcom semblant. És freqüent que a cada ciutat, a cada poble hom pensi que de la ciutat, del poble veí no pot eixir res que pagui la pena... allí tots serien ineptes... I a l'inrevés. Felip, però, no es desanima. I, ja que són amics, no dóna més explicacions, sinó que diu: «Vine i ho veuràs» (Jn 1,46). Va, i la seva primera trobada amb Jesús és el moment de la seva vocació. Allò que aparentment és una casualitat, en els plans de Déu, estava llargament preparat. Per a Jesús, Natanael no és un desconegut: «Abans que Felip et cridés, t'he vist sota la figuera» (Jn 1,48). De quina figuera? Potser era un lloc preferit de Natanael on solia dirigir-se quan volia reposar, pensar, romandre sol... Malgrat que sempre sota l'amorosa mirada de Déu. Com tots els homes, en tot moment. Però per tal d'adonar-se d'aquest amor infinit de Déu a cadascú, per tal d'ésser conscient que és a la meva porta i crida necessito una veu externa, un amic, un “Felip” que em digui: «Vine i ho veuràs». Algú que em porti al camí que sant Josepmaria descrivia així: Cercar Crist; trobar Crist; estimar Crist.

Dia litúrgic: Dijous XX de durant l'any 23-8-2012

Text de l'Evangeli (Mt 22,1-14): En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec: ‘Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces!’. Però ells no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Llavors va dir als seus servents: ‘El banquet de noces és a punt, però els convidats no n'eren dignes; aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu’. Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s'omplí de convidats. Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s'adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, i li digué: ‘Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?’. Però ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: ‘Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents’. Perquè molts són cridats, però pocs són escollits». Comentari: Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces Avui, la paràbola evangèlica ens parla del banquet del Regne. És una figura recurrent en la predicació de Jesús. Es tracta d'aquesta festa de noces que succeirà a la fi dels temps i que serà la unió de Jesús amb la seva Església. Ella és l'esposa del Crist que camina en el món, però que s'unirà finalment al seu Estimat per a sempre. Déu Pare ha preparat aquesta festa i vol que tots els homes hi assisteixin. Per això diu a tots els homes: «Veniu a les noces!» (Mt 22,4). La paràbola, nogensmenys, té un desenrotllament tràgic, ja que molts «no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci...» (Mt 22,5). Per això, la misericòrdia de Déu s'adreça cada cop més a persones més llunyanes. És com un nuvi que s'ha de casar i invita els seus familiars i amics, però cap d'ells no vol anar-hi; crida després a coneguts i companys de feina i els veïns, però posen excuses; finalment es dirigeix a qualsevol persona que troba, perquè té preparat un banquet i vol que hi hagi convidats a taula. Quelcom semblant passa amb Déu. Però, també, els distints personatges que apareixen en la paràbola poden ser imatge dels estats de la nostra ànima. Per la gràcia baptismal som amics de Déu i cohereus amb el Crist: tenim un lloc reservat en el banquet. Si oblidem la nostra condició de fills, Déu passa a tractar-nos com a coneguts i segueix convidant-nos. Si deixem morir en nosaltres la gràcia, ens convertim en gent del camí, transeünts sense ofici ni benefici en les coses del Regne. Déu, però, continua cridant. La crida arriba en qualsevol moment. És per invitació. Ningú no hi té dret. És Déu qui es fixa en nosaltres i ens diu: «Veniu a les noces!». I la invitació cal acollir-la amb paraules i fets. Per això, aquell convidat mal vestit és expulsat: «Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?» (Mt 22,12).

Dia litúrgic: Dimecres XX de durant l'any 22-8-2012

Text de l'Evangeli (Mt 20,1-16): En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. Després de fer tractes amb ells per un jornal d'un denari, els envià a la seva propietat. Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d'altres que s'estaven a la plaça sense feina i els digué: ‘Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just’. Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d'altres i els digué: ‘Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?’. Ells li responen: ‘És que ningú no ens ha llogat’. Els diu: ‘Aneu també vosaltres a la meva vinya’. »Quan va arribar el vespre, l'amo de la vinya va dir a l'encarregat: ‘Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers’. Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. Mentre cobraven, protestaven contra el propietari i deien: ‘Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor’. L'amo va respondre a un d'aquests: ‘Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? Doncs pren el que és teu i vés-te'n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?’. Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers». Comentari: Els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers Avui, la Paraula de Déu ens convida a veure que la “lògica” divina va molt més enllà de la lògica merament humana. Mentre que els homes calculem («Es pensaven que cobrarien més»: Mt 20,10), Déu —que és Pare entranyable—, simplement, estima («¿És que tens enveja perquè sóc generós?»: Mt 20,15). I la mesura de l'Amor és no tenir mesura: «Estimo perquè estimo, estimo per estimar» (Sant Bernat). Això, però, no fa inútil la justícia: «Us donaré el que sigui just» (Mt 20,4). Déu no és arbitrari i ens vol tractar com a fills intel·ligents: per això és lògic que faci “tractes” amb nosaltres. De fet, en altres moments, els ensenyaments del Senyor deixen clar que a qui ha rebut més també se li exigirà més (recordem la paràbola dels talents). En fi, Déu és just, però la caritat no es desdiu de la justícia; més aviat la supera (cf. 1Co 13,5). Una dita popular afirma que «la justícia per la justícia és la pitjor de les injustícies». Sortosament per a nosaltres, la justícia de Déu —repetim-ho, desbordada pel seu Amor— supera els nostres esquemes. Si de mera i estricta justícia es tractés, nosaltres encara estaríem pendents de redempció. És més, no tindríem cap esperança de redempció. En justícia estricta no mereixíem cap redempció: simplement, restaríem desposseïts d'allò que se'ns havia regalat en el moment de la creació i que vàrem rebutjar en el moment del pecat original. Examinem-nos, per tant, com anem de judicis, comparances i càlculs en tractar amb els altres. A més, si de santedat parlem, hem de partir de la base que tot és gràcia. La mostra més clara és el cas de Dimas, el bon lladre. Àdhuc, la possibilitat de merèixer davant de Déu és també una gràcia (quelcom que se'ns concedeix gratuïtament). Déu és l'amo, el nostre «propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya» (Mt 20,1). La vinya (és a dir, la vida, el cel...) és d'Ell; a nosaltres se'ns hi convida i no de qualsevol manera: és un honor poder-hi treballar i poder-nos “guanyar” el cel.

Dia litúrgic: Dimarts XXde durant l'any 21-8-2012

Text de l'Evangeli (Mt 19,23-30): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us asseguro que un ric difícilment entrarà al Regne del cel. Més encara: és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu». Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt desconcertats, i deien: «Si és així, qui pot salvar-se?». Jesús se'ls mirà i els digué: «Als homes els és impossible, però Déu ho pot tot». Llavors Pere li va dir: «Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit. Què rebrem, doncs?». Jesús els digué: «Us ho asseguro: quan neixi el món nou i el Fill de l'home s'assegui en el seu tron gloriós, també vosaltres, els qui m'heu seguit, us asseureu en dotze trons i jutjareu les dotze tribus d'Israel. I tothom qui pel meu nom hagi deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills o camps, en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna. Molts passaran de primers a darrers, i molts, de darrers a primers». Comentari: Un ric difícilment entrarà al Regne del cel... Si és així, qui pot salvar-se? Avui contemplem la reacció que suscità entre els oients el diàleg del jove ric amb Jesús: «Qui pot salvar-se?» (Mt 19,25). Les paraules del Senyor adreçades al jove ric són manifestament dures, pretenen de sorprendre, desvetllar les nostres somnolències. No es tracta de paraules aïllades, accidentals en l'Evangeli: vint vegades repeteix aquest tipus de missatge. Ho hem de recordar: Jesús adverteix dels obstacles que suposen les riqueses per a entrar en la vida... I, malgrat tot, Jesús estimà i cridà homes rics, sense exigir-los que abandonessin llurs responsabilitats. La riquesa en si mateixa no és dolenta, sinó el seu origen si fou injustament adquirida, o el seu destí, si és usada egoistament sense tenir en compte els desafavorits, si tanca el cor als veritables valors espirituals (on no hi ha necessitat de Déu). «Qui pot salvar-se?». Jesús respon: «Als homes els és impossible, però Déu ho pot tot» (Mt 19,26). —Senyor, Tu coneixes bé les habilitats dels homes per tal d'atenuar la teva Paraula. Haig de dir-t'ho, Senyor, ajuda'm! Converteix el meu cor. Després de marxar el jove ric, entristit pel seu aferrament a les riqueses, Pere prengué la paraula i digué: —Concedeix, Senyor, a la teva Església, als teus Apòstols de ser capaços de deixar-ho tot per Tu. «Quan neixi el món nou i el Fill de l'home s'assegui en el seu tron gloriós...» (Mt 19,28). El teu pensament es dirigeix a aquest “dia”, vers el futur. Tu ets un home amb tendència cap a la fi del món, cap a la plenitud de l'home. En aquest temps, Senyor, tot serà nou, renovellat, formós. Jesucrist ens diu: —Vosaltres, que ho heu deixat tot pel Regne, us asseureu amb el Fill de l'Home... Rebreu cent vegades més del que heu deixat... I heretareu la vida eterna... (cf. Mt 19,28-29). El futur que Tu promets als teus, als qui t'han seguit tot renunciant tots els obstacles... és un futur feliç, és l'abundor de la vida, és la plenitud de la vida. —Gràcies, Senyor. Condueix-me envers aquest dia!

Dia litúrgic: Dilluns XX de durant l'any 20-8-2012

Text de l'Evangeli (Mt 19,16-22): En aquell temps, un jove anà a trobar Jesús i va preguntar-li: «Mestre, quina cosa bona haig de fer per a obtenir la vida eterna?». Jesús li digué: «Per què em preguntes sobre el que és bo? Un de sol és bo. Si vols entrar a la vida, guarda els manaments». Ell li preguntà: «Quins?». Jesús li respongué: «No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, honra el pare i la mare, i estima els altres com a tu mateix». El jove li va dir: «Tot això ja ho he complert. Què em falta encara?». Jesús li respongué: «Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me». Quan aquell jove va sentir aquestes paraules, se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns. Comentari: Quina cosa bona haig de fer per a obtenir la vida eterna? Avui la litúrgia de la paraula posa a la nostra consideració el famós passatge del jove ric, aquell jove no reeixí a respondre davant la mirada d'amor amb què Crist es fixà en ell (cf. Mc 10,21). Joan Pau II ens recorda que en aquell jove hi podem reconèixer tot home que s'apropa a Crist i li pregunta sobre el sentit de la seva pròpia vida: «Mestre, quina cosa bona haig de fer per a obtenir la vida eterna?» (Mt 19,16). El Papa comenta que «l'interlocutor de Jesús intueix que hi ha una connexió entre el bé moral i el ple acompliment del propi destí». També avui, quantes persones es fan aquesta pregunta! Si mirem al nostre voltant, potser podem pensar que són poques les persones que veuen més enllà, o bé que l'home del segle XXI no necessita aquest tipus de qüestions, ja que les respostes no li serveixen. Jesús li respon: «Per què em preguntes sobre el que és bo? Un de sol és bo. Si vols entrar a la vida, guarda els manaments» (Mt 19,17). No és solament legítim preguntar-se pel més enllà, sobre el sentit de la vida, sinó que... és necessari fer-ho! El jove li ha preguntat què ha de fer per tal d'assolir la vida eterna, i el Crist li respon que ha de ser bo. Avui dia, per alguns o per a molts —tant se val— pot semblar impossible “ésser bo”... O bé, els pot semblar quelcom sense sentit: una ximpleria! Avui, com ara fa vint segles, Crist ens segueix recordant que per tal d'entrar en la vida eterna cal complir els manaments de la llei de Déu: no es tracta d'un “òptim”, sinó que és el camí necessari perquè l'home s'assembli a Déu i així pugui entrar en la vida eterna de la mà del seu Pare-Déu. En efecte, «Jesús mostra que els manaments no han de ser entesos com un límit mínim que no s'ha de sobrepassar, sinó com una sendera oberta per a un camí moral i espiritual de perfecció, l'impuls interior del qual és l'amor» (Joan Pau II).

Dia litúrgic: Diumenge XX (B) de durant l'any 19-8-2012

Text de l'Evangeli (Jn 6,51-58): En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món». Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien: «Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar?». Jesús els respongué: «Us ho ben asseguro: si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre». Comentari: Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre Avui continuem amb la lectura del Discurs del Pa de vida que ens ocupa aquests diumenges: «Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel (...)» (Jn 6,51). Té una estructura, fins i tot literària, molt ben pensada i plena de rics ensenyaments. Què bonic seria que els cristians coneguéssim millor la Sagrada Escriptura! Ens trobaríem amb el mateix Misteri de Déu que se'ns dóna com a veritable aliment de les nostres ànimes, sovint ensopides i famolenques d'eternitat. És fantàstica aquesta Paraula Viva, l'única Escriptura capaç de canviar els cors! Jesucrist, que és Camí, Veritat i Vida, parla de si mateix dient-nos que és Pa. I el pa, com bé sabem, es fa per menjar-lo. I per a menjar —cal recordar-ho— s'ha de tenir gana. Com podrem entendre què significa en el fons ser cristià, si hem perdut la fam de Déu? Fam de conèixer-lo, fam de tractar-lo com a un bon Amic, fam de donar-lo a conèixer, fam de compartir-lo, com es comparteix el pa a la taula. Què formosa estampa veure el cap de casa tallant un bon pa, que abans ha guanyat amb l'esforç del seu treball, i el dóna a mans plenes als seus fills! Ara, doncs, és Jesús qui es dóna com a Pa de Vida, i és Ell mateix qui en fa la mesura, i qui es dóna amb una generositat que fa tremolar d'emoció. Pa de Vida..., de quina Vida? És clar que no ens allargarà ni un dia més la nostra estada en aquesta terra; en tot cas, ens canviarà la qualitat i la fondària de cada instant dels nostres dies. Preguntem-nos amb honestedat: —I jo, quina vida vull per a mi? I comparem-la amb l'orientació real amb què vivim. És això el que volies? No creus que l'horitzó pot ser encara molt més ample? Doncs mira: molt més encara que tot el que puguem imaginar tu i jo plegats... molt més plena... molt més formosa... molt més... és la Vida de Crist bategant en l'Eucaristia. I allà està, esperant-nos a ser menjat, esperant en la porta del teu cor, pacient, ardent com qui sap estimar. I després d'això, la Vida eterna: «Els qui mengen aquest pa, viuran per sempre» (Jn 6,58). —Què més vols?

Dia litúrgic: Divendres XIX de durant l'any 17-8-2012

Text de l'Evangeli (Mt 19,3-12): En aquell temps, es van atansar a Jesús uns fariseus i, per posar-lo a prova, li preguntaren: «¿És permès a un home de divorciar-se de la seva dona per qualsevol motiu?». Jesús els va dir: «¿No heu llegit en l'Escriptura que el Creador, des del principi, els va fer home i dona?». I digué encara: «Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi». Ells li pregunten: «Doncs, com és que Moisès va ordenar que, si el marit vol divorciar-se, doni a la seva muller un document de divorci?». Jesús els respon: «Moisès us va permetre de divorciar-vos de la muller per la vostra duresa de cor. Però al principi no era pas així. I jo us dic que el qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d'una relació il·legítima, i es casa amb una altra, comet adulteri». Els deixebles li diuen: «Si la situació entre marit i muller és aquesta, val més no casar-se». Ell els respongué: «No tothom comprèn aquest ensenyament, sinó tan sols aquells a qui Déu ho concedeix. Hi ha qui no pot casar-se perquè ha sortit així de les entranyes de la mare; a d'altres, els homes els n'han fet incapaços; però n'hi ha que renuncien a casar-se per causa del Regne del cel. Qui ho pugui comprendre, que ho comprengui». Comentari: Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi Avui, Jesús contesta les preguntes dels seus contemporanis sobre el veritable significat del matrimoni, tot subratllant la indissolubilitat del mateix. La seva resposta, però, també proporciona la base adequada per tal que els cristians puguem respondre a aquells que, amb cor tossut, han cercat l'ampliació de la definició de matrimoni per a les parelles d'homosexuals. En fer retrocedir el matrimoni al pla original de Déu, Jesús subratlla quatre aspectes rellevants pels quals només poden ser units en matrimoni un home i una dona: 1) «El Creador, des del principi, els va fer home i dona» (Mt 19,4). Jesús ens ensenya que, en el pla diví, la masculinitat i la feminitat tenen un gran significat. Ignorar-ho, doncs, és ignorar allò que som. 2) «Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona» (Mt 19,5). El pla de Déu no és que l'home abandoni els seus pares i se'n vagi amb qui desitgi, sinó amb una esposa. 3) «Tots dos formen una sola carn» (Mt 19,5). Aquesta unió corporal va més enllà de la poc duradora unió física que ocorre en l'acte conjugal. Es refereix a la unió duradora que es presenta quan un home i una dona, a través de llur amor, conceben una nova vida que és el matrimoni perdurable o unió dels seus cossos. És clar que un home amb un altre home, o una dona amb una altra dona, no poden considerar-se un únic cos d'aquesta forma. 4) «Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi» (Mt 19,6). Déu mateix ha unit en matrimoni l'home a la dona, i sempre que intentem separar allò que Ell ha unit, ho estarem fent pel nostre compte i a expenses de la societat. En la seva catequesi sobre el Gènesi, el Papa Joan Pau II ha dit: «En la seva resposta als fariseus, Jesucrist planteja als seus interlocutors la visió total de l'home, sense la qual no és possible oferir una resposta adequada a les preguntes relacionades amb el matrimoni». Cadascú de nosaltres és cridat a ser “eco” d'aquesta Paraula de Déu en el nostre moment.

Dia litúrgic: Dijous XIX de durant l'any 16-8-2012

Text de l'Evangeli (Mt 18,21—19,1): En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set. Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: ‘Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot’. Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute. »Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient: ‘Paga'm el que em deus’. El company se li va llançar als peus i li suplicava: ‘Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré’. Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute. Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué: ‘Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?’. I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute. Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà». Quan Jesús hagué acabat aquests ensenyaments, se'n va anar de Galilea i arribà a la regió de Judea, a l'altra banda del Jordà. Comentari: Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Avui, preguntar «quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci?» (Mt 18,21), pot voler dir: —Aquests a qui tant estimo, els veig també amb manies i capricis que em molesten, m'importunen cada dos per tres, no em parlen... I això un dia i un altre dia. Senyor, fins quan els he d'aguantar? Jesús contesta amb la lliçó de la paciència. En realitat, els dos col·legues coincideixen quan diuen: «Tingues paciència» (Mt 18,26.29). Mentre la intemperància del malvat, que escanya per poca cosa, li ocasiona la ruïna moral i econòmica, la paciència del rei, alhora que salva el deutor, la família i els seus béns, engrandeix la personalitat del monarca i li genera la confiança de la cort. La reacció del rei en llavis de Jesús ens recorda allò del llibre dels Salms: «Però ets tu qui dónes el perdó; per això mereixes que et venerin» (Sl 130,4). És clar que ens hem d'oposar a la injustícia, i, si és necessari, enèrgicament (suportar el mal seria un indici d'apatia o de covardia). Però la indignació és sana quan en ella no hi ha egoisme, ni ira, ni niciesa, sinó desig recte de defensar la veritat. L'autèntica paciència és la que ens porta a suportar misericordiosament la contradicció, la feblesa, les molèsties, els importunis de les persones, dels esdeveniments o de les coses. Ésser pacient equival a dominar-se un mateix. Els éssers susceptibles o violents no poden ser pacients perquè ni reflexionen ni són amos de si mateixos. La paciència és una virtut cristiana perquè forma part del missatge del Regne del cel, i es forja en l'experiència de què tothom tenim defectes. Si Pau ens exhorta a suportar-nos els uns als altres (cf. Col 3,12-13), Pere recorda que la paciència del Senyor ens dóna l'oportunitat de salvar-nos (cf. 2Pe 3,15). Certament, quantes vegades la paciència del bon Déu ens ha perdonat en el confessionari! Set vegades? Setanta vegades set? Potser més!

Dia litúrgic: 15 d'Agost: L'Assumpció de la Mare de Déu

Text de l'Evangeli (Lc 1,39-56): En aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!». Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d'ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles: el seu nom és sant, i l'amor que té als qui creuen en Ell s'estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre». Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se'n tornà a casa seva. Comentari: La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva Avui celebrem la solemnitat de l'Assumpció de Santa Maria en cos i ànima al cel. «Avui —diu sant Bernat— puja al cel la Verge plena de glòria, curulla de goig els ciutadans celestes». I afegirà aquestes precioses paraules: «Quin regal més formós envia avui la nostra terra al cel! Amb aquest gest meravellós d'amistat —que és donar i rebre— es fonen allò humà i allò diví, allò terrenal i allò celest, el que és humil i el sublim. El fruit més granat de la terra és allí, d'on procedeixen els millors regals i els dons de més vàlua. Encimada en les altures, la Verge Santa prodigarà els seus dons als homes». El primer do que et prodiga és la Paraula, que Ella sabé conservar amb tanta fidelitat en el seu cor, i fer-la fructificar des del profund silenci acollidor. Amb aquesta Paraula en el seu espai interior, tot engendrant la Vida per als homes en el seu ventre, «Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet» (Lc 1,39-40). La presència de Maria expandeix l'alegria: «Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes» (Lc 1,44), exclama Isabel. Sobretot, ens fa el do de la seva lloança, la seva mateixa alegria feta cant, el seu Magnificat: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva...» (Lc 1,46-47). Quin regal més formós ens retorna avui el cel amb el cant de Maria, fet Paraula de Déu. En aquest cant hi trobem els indicis per aprendre com es fonen l'humà i el diví, el terrenal i el celest, i arribar a respondre com Ella al regal que ens fa Déu en el seu Fill, a través de la seva Santa Mare: per tal d'esdevenir un regal de Déu per al món, i demà un regal de la nostra humanitat a Déu, tot seguint l'exemple de Maria, que ens precedeix en aquesta glorificació a la que ens trobem destinats.

Dia litúrgic: Dimarts XIX de durant l'any 14-8-2012

Text de l'Evangeli (Mt 18,1-5.10.12-14): En una ocasió, els deixebles preguntaren a Jesús: «Qui és el més important en el Regne del cel?» Jesús va cridar un infant, el posà enmig d'ells i digué: «Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant és el més important en el Regne del cel. I qui acull un infant com aquest en nom meu, m'acull a mi. Mireu de no menysprear cap d'aquests petits, perquè us asseguro que en el cel els seus àngels veuen constantment cara a cara el meu Pare celestial. Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se li n'esgarria una, ¿no deixa les noranta-nou a la muntanya i va a buscar l'esgarriada? I si l'arriba a trobar, us asseguro que té més alegria per aquesta ovella que per les noranta-nou que no s'havien esgarriat. Igualment, el vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d'aquests petits». Comentari: El vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d'aquests petits Avui, l'Evangeli ens torna a revelar el cor de Déu. Ens fa entendre amb quins sentiments actua el Pare del cel envers els seus fills. La sol·licitud més fervent és per als petits, aquells pels quals ningú no presta atenció, aquells que no arriben al lloc on tothom arriba. Sabíem que el Pare, com a Pare bo, té predilecció pels fills petits, però avui encara ens adonem d'un altre desig del Pare, que es converteix en obligació per a nosaltres: «Si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 18,3). Per tant, entenem que allò que valora el Pare no és tant “ser” petit, sinó “fer-se” petit. «El qui es faci petit (...) és el més important en el Regne del cel» (Mt 18,4). Per això, podem entendre la nostra responsabilitat en aquesta acció d'empetitir-se. No es tracta tant d'haver estat un creat petit o senzill, limitat o amb més capacitats o menys, sinó que es tracta de saber prescindir de la possible grandesa de cadascú per mantenir-nos al nivell dels més humils i senzills. La veritable importància de cadascú està en assemblar-nos a un d'aquests petits que Jesús mateix presenta amb cara i ulls. Per acabar, l'Evangeli encara ens amplia la lliçó d'avui. Hi ha, i molt a prop nostre!, uns “petits” que a vegades els tenim més abandonats que els altres: aquells que són com ovelles que s'han esgarriat; el Pare els cerca i, quan els troba, s'alegra perquè els ha fet tornar a casa i no se li han perdut. Potser, si contempléssim els qui ens envolten com a ovelles buscades pel Pare i retornades, més que no pas ovelles esgarriades, seríem capaços de veure més sovint i més a prop el rostre de Déu. Com diu sant Asteri d'Amasia: «La paràbola de l'ovella perduda i el pastor ens ensenya que no hem de desconfiar precipitadament dels homes, ni defallir en ajudar els qui es troben en risc».

Dia litúrgic: Dilluns XIX de durant l'any 13-8-2012

Text de l'Evangeli (Mt 17,22-27): En aquell temps, mentre anaven per Galilea, Jesús digué als seus deixebles: «El Fill de l'home ha de ser entregat en mans dels homes, i el mataran; però el tercer dia ressuscitarà. I els deixebles es van entristir molt». Després que ells van arribar a Cafarnaüm, els qui cobraven el tribut del temple anaren a trobar Pere i li preguntaren: «¿Que no té el costum de pagar el tribut, el vostre mestre?». Pere respongué: «És clar que sí». Un cop Pere va entrar a casa, Jesús s'avançà a preguntar-li: «Què et sembla, Simó? Els reis de la terra, ¿de qui cobren impostos i tributs: dels seus fills o dels estranys?». Pere li respon: «Dels estranys». Jesús li diu: «Per tant, els fills no hi estan obligats. Però, per no escandalitzar ningú, vés al llac, tira l'ham, obre la boca del primer peix que agafis i hi trobaràs la moneda que ens cal per a pagar: dóna'ls-la per mi i per tu». Comentari: Mentre anaven per Galilea Avui, la litúrgia ens ofereix diferents possibilitats per a la nostra consideració. Entre aquestes podríem detenir-nos en quelcom que és molt present al llarg d'aquest text: el tracte familiar de Jesús amb els seus. Diu sant Mateu que Jesús i els seus deixebles «anaven per Galilea» (Mt 17,22). Podria semblar quelcom evident, però el fet d'esmentar que anaven junts ens mostra com l'evangelista vol remarcar la proximitat del Crist. Després els obre el seu Cor per tal de confiar-los el camí de la seva Passió, Mort i Resurrecció, és a dir, quelcom que Ell porta molt endins i que no vol que, aquells als quals estima tant, ignorin. Posteriorment, el text recull l'episodi del pagament dels impostos, i també aquí l'evangelista ens deixa entreveure el tracte de Jesús, tot posant-se al mateix nivell que Pere, contraposant els fills (Jesús i Pere) exempts de pagament i els estranys obligats al mateix. Crist, finalment, li mostra com aconseguir els diners necessaris per a pagar no solament per Ell, sinó per tots dos i no ser, així, motiu d'escàndol. En tots aquests trets descobrim una visió fonamental de la vida cristiana: és l'afany de Jesús amb vista a romandre amb nosaltres. Diu el Senyor en el llibre dels Proverbis: «M'era deliciosa la companyia dels homes» (Pr 8,31). Com canvia, aquesta realitat, el nostre enfocament de la vida espiritual en la que a voltes posem solament l'atenció i l'accent en allò que nosaltres fem, com si això fos el més important! La vida interior ha de centrar-se en el Crist, en el seu amor per nosaltres, en el seu lliurament fins a la mort per mi, en la seva constant recerca del nostre cor. Ho expressava molt bé Joan Pau II en un dels seus encontres amb joves. El Papa hi exclamà amb veu forta: «Mireu-lo a Ell!».

Dia litúrgic: Diumenge XIX (B) de durant l'any 12-8-2012

Text de l'Evangeli (Jn 6,41-51): En aquell temps, el jueus es posaren a murmurar d'Ell perquè havia dit: «Jo sóc el pa que ha baixat del cel», i es preguntaven: «Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?». Jesús els digué: «No murmureu entre vosaltres. Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. I als qui vinguin a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. En els Profetes hi ha escrit: ‘Tots seran instruïts per Déu’. Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi. No és pas que algú hagi vist el Pare: només l'ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. »Us ho asseguro: els qui creuen tenen vida eterna. Jo sóc el pa de vida. Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món». Comentari: Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu Avui, l'Evangeli ens presenta el desconcert en el que els connacionals de Jesús vivien en la seva presencia: «Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?» (Jn 6,42). La vida de Jesús entre els seus havia estat tan normal que, en començar la proclamació del Regne, els qui el coneixien se'n feien creus del que ara els deia. De quin Pare els parlava Jesús que ningú no havia vist? Quin era aquest pa baixat del cel que els qui en mengen viuran per sempre? Ell negava que fos el mannà del desert perquè, els qui el menjaren, moririen. «El pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món» (Jn 6,51). La seva carn podia ser un aliment per a nosaltres? El desconcert que escampava Jesús entre els jueus podria estendre's entre nosaltres si no responem a una pregunta central per a la nostra vida cristiana: Qui és Jesús? Molts homes i dones abans que nosaltres s'han fet aquesta pregunta, l'han resposta personalment, han anat a Jesús, l'han seguit i ara gaudeixen d'una vida sense fi i plena d'amor. «I als qui vinguin a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia» (Jn 6,44). Joan Cassià exhortava els seus monjos dient-los: «‘Acosteu-vos a Déu, i Déu s'acostarà a vosaltres’, perquè ‘ningú no pot venir a Jesús si el Pare que l'ha enviat no l'atreu’ (...). A l'Evangeli escoltem el Senyor que ens invita perquè anem vers Ell: ‘Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar’». Acollim la Paraula de l'Evangeli que ens apropa a Jesús cada dia; acollim la invitació del mateix Evangeli a entrar en comunió amb Ell menjant la seva carn perquè «aquest és el veritable aliment, la carn de Crist, el qual, essent la Paraula s'ha fet carn per nosaltres» (Orígenes).

Dia litúrgic: 10 d'Agost: Sant Llorenç, diaca i màrtir 10-8-2012

Text de l'Evangeli (Jn 12,24-26): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit. Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s'estarà on jo m'estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus». Comentari: Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s'estarà on jo m'estic Avui, l'Església —mitjançant la litúrgia eucarística que celebra al màrtir romà sant Llorenç— ens recorda que «existeix un testimoni de coherència que tots els cristians han d'estar disposats a donar cada dia, àdhuc a costa de sofriments i de grans sacrificis» (Joan Pau II). La llei moral és santa i inviolable. Aquesta afirmació, certament, contrasta amb l'ambient relativista que impera en els nostres dies, on amb facilitat hom adapta les exigències ètiques a la seva personal comoditat o a les seves pròpies debilitats. No trobarem pas ningú que ens digui: —Jo sóc immoral; —Jo sóc inconscient; —Jo sóc una persona sense veritat... Qualsevol que digués això es desqualificaria a si mateix immediatament. La pregunta definitiva, però, seria: ¿de quina moral, de quina consciència i de quina veritat parlem? És evident que la pau i la sana convivència socials no poden basar-se en una “moral a la carta”, on cadascú tira per on li sembla, sense tenir en compte les inclinacions i les aspiracions que el Creador ha disposat per a la nostra naturalesa. Aquesta “moral”, lluny de conduir-nos per «camins segurs» vers els «prats deliciosos» que el Bon Pastor desitja per a nosaltres (cf. Sl 23,1-3), ens abocaria irremeiablement a les sorres bellugadisses del “relativisme moral”, on absolutament tot es pot pactar i justificar. Els màrtirs són testimonis inapel·lables de la santedat de la llei moral: hi ha exigències d'amor bàsiques que no admeten mai excepcions ni adaptacions. De fet, «en la Nova Aliança es troben nombrosos testimonis seguidors de Crist que (...) acceptaren les persecucions i la mort abans que fer el gest idolàtric de cremar encens davant l'estàtua de l'Emperador» (Joan Pau II). En l'ambient de la Roma de l'emperador Valerià, el diaca «sant Llorenç estimà Crist en la vida, imità Crist en la mort» (Sant Agustí). I, un cop més, s'ha complert que «els qui no estimen la vida en aquest món, la guarden per a la vida eterna» (Jn 12,25). La memòria de sant Llorenç, sortosament per a nosaltres, restarà perpètuament com un senyal de què el seguici del Crist mereix donar la vida, abans que admetre frívoles interpretacions del seu camí.

Dia litúrgic: Dimecres XVIII de durant l'any 8-8.2012

Text de l'Evangeli (Mt 15,21-28): Jesús es retirà a la regió de Tir i Sidó. Una dona cananea, que era d'aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar: «Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt». Jesús no li va tornar contesta. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven: «Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre». Jesús els digué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d'Israel». Però la dona vingué a prosternar-se davant d'ell i li deia: «Senyor, ajuda'm!». Jesús contestà: «No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets». Ella digué: «És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos». Llavors Jesús li respongué: «Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols». I des d'aquell mateix moment es posà bona la seva filla. Comentari: Dona, és gran la teva fe! Avui sentim sovint l'expressió “s'ha perdut la fe”, i ho diuen persones que demanen a les nostres comunitats el bateig dels fills o la catequesi dels infants o el sagrament del matrimoni. Aquesta paraula mira el món en negatiu, té el convenciment que els temps passats foren millors i que ara som al final d'una etapa on no hi ha res de nou per dir, ni tampoc no queda res de nou per fer. Evidentment, es tracta de persones joves que, en la majoria dels casos, veuen amb un cert to de tristesa com el món ha canviat tant, des dels seus pares, que potser vivien una fe més popular, que ells no s'hi han sabut adaptar. Aquesta experiència els deixa insatisfets i sense capacitat de reacció quan, de fet, potser es troben a l'entrada d'una nova etapa que cal aprofitar. Aquest passatge de l'Evangeli copsa l'atenció d'aquella mare cananea que demana una gràcia per a la seva filla, reconeixent en Jesús el Fill de David: «Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt» (Mt 15,22). El Mestre en queda sorprès: «Dona, és gran la teva fe!», i no pot fer res més que actuar a favor d'aquelles persones: «Que es faci tal com tu vols» (Mt 15,28), tot i que no semblen entrar dins dels seus esquemes. No obstant, en la realitat humana es manifesta la gràcia de Déu. La fe no és patrimoni d'uns pocs, ni és propietat dels qui pensen que són bons o dels qui ho han estat, que tenen aquesta etiqueta social o eclesial. L'acció de Déu precedeix l'acció de l'Església i ja l'Esperit Sant està actuant en persones de les que mai no hauríem sospitat que ens duguessin un missatge de part de Déu, una sol·licitud a favor dels més necessitats. Diu sant Lleó: «Estimats meus, la virtut i la saviesa de la fe cristiana són l'amor de Déu i del proïsme: no falta a cap obligació de pietat qui procura retre culte a Déu i ajudar el seu germà».

Dia litúrgic: Dimarts XVIII de durant l'any 7-8-2012

Text de l'Evangeli (Mt 14,22-36): En aquells dies, quan la gent hagué menjat, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d'ell cap a l'altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol. La barca ja s'havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari. A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l'aigua. Quan els deixebles el veieren caminant sobre l'aigua, es van esglaiar i es digueren: «És un fantasma!». I es posaren a cridar de por. Però de seguida Jesús els digué: «Coratge! Sóc jo. No tingueu por!». Pere li contestà: «Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua». Jesús li digué: «Vine». Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà cap a Jesús. Però en veure que el vent era fort, es va acovardir. Llavors començà d'enfonsar-se i cridà: «Senyor, salva'm!». A l'instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: «Home de poca fe! Per què has dubtat?». Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. Els qui eren a la barca es prosternaren davant d'ell i exclamaren: «Realment ets Fill de Déu». Quan hagueren fet la travessia del llac, Jesús i els seus deixebles van tocar terra a Genesaret. La gent d'aquell indret el van reconèixer i escamparen la notícia per tota la regió. Li van portar tots els malalts i li demanaven que els deixés tocar ni que fos tan sols la borla del seu mantell. I tots els qui el van tocar quedaren curats. Comentari: Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua Avui no veurem Jesús dormint a la barca mentre aquesta s'enfonsa, ni calmant la tempesta amb una sola paraula increpatòria, suscitant així l'admiració dels deixebles (cf. Mt 8,23-27). L'acció d'avui no deixa de ser, però, menys desconcertant: tant per als primers deixebles com per a nosaltres. Jesús havia obligat els deixebles a pujar a la barca i anar cap a l'altra riba; havia acomiadat tothom després d'haver assaciat la multitud afamada i havia romàs tot sol a la muntanya immers profundament en la pregària (cf. Mt 14,22-23). Els deixebles, sense el Mestre, avançaven amb dificultats. Fou llavors quan Jesús s'apropà a la barca caminant sobre l'aigua. Com correspon a persones normals i sensates, els deixebles s'esveraren en veure'l: els homes no solen caminar sobre l'aigua i, per tant, havien d'estar veient un fantasma. Però s'equivocaven: no es tractava d'una il·lusió, sinó que tenien davant el mateix Senyor, que els invitava —com tantes altres vegades— a no tenir por i a confiar en Ell per desvetllar en ells la fe. Aquesta fe s'exigí, en primer lloc, a Pere, el qual digué: «Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua» (Mt 14,28). Amb aquesta resposta, Pere mostrà que la fe consisteix en l'obediència a la paraula de Crist: no digué pas «fes que camini sobre les aigües» sinó que volia seguir allò que el mateix i únic Senyor li manés per poder creure en la veracitat de les paraules del Mestre. Els seus dubtes li feren trontollar la incipient fe, però conduïren a la confessió dels altres deixebles, ara amb el Mestre present: «Realment ets Fill de Déu» (Mt 14,33). «El grup d'aquells que ja eren apòstols, però que encara no creien, perquè veieren que les aigües jugaven sota els peus del Senyor i que en el moviment agitat de les onades els passos del Senyor eren segurs, (...) van creure que Jesús era el vertader Fill de Déu, confessant-lo com a tal» (Sant Ambròs).

Dia litúrgic: Diumenge XVIII (B) de durant l'any 5-8-2012

Text de l'Evangeli (Jn 6,24-35): En aquell temps, quan la gent s'adonà que Jesús no era allí, ni tampoc els seus deixebles, van pujar a les barques i se n'anaren a Cafarnaüm a buscar Jesús. Així que el trobaren a l'altra banda del llac, li van preguntar: «Rabí, quan has arribat?». Jesús prengué la paraula i els digué: «Us ho ben asseguro: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. Però no us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna. I el Fill de l'home us donarà aquest aliment, perquè Déu, el Pare, l'ha acreditat amb el seu segell». Ells li preguntaren: «Com hem d'actuar per a fer les obres de Déu?». Jesús els respongué: «L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que Ell ha enviat». Li replicaren: «I tu, quin senyal prodigiós realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l'Escriptura: ‘Els donà pa del cel per aliment’». Llavors Jesús els respongué: «Us ho ben asseguro: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel. El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món. Ells li demanen: «Senyor, dóna'ns sempre pa d'aquest». Jesús els diu: «Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set». Comentari: ‘Senyor, dóna'ns sempre pa d'aquest’. ‘Jo sóc el pa de vida’ Avui veiem diferents actituds en les persones que busquen Jesús: uns han menjat el pa material, d'altres demanen un signe quan el Senyor n'acaba de fer un de molt gros, uns altres han corregut molt per trobar-lo i de bona fe fan —podríem dir— una comunió espiritual: «Senyor, dóna'ns sempre pa d'aquest» (Jn 6,34). Jesús devia estar molt content de l'esforç per buscar-lo i seguir-lo. Els premia de diverses maneres: a tots alliçona. A uns els diu: «No us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna» (Jn 6,27). Els qui demanen: «¿Com hem d'actuar per a fer les obres de Déu?» (Jn 6,28) tindran un consell concret en aquella sinagoga de Cafarnaüm, on el Senyor fa la promesa de la Sagrada Comunió: «Creieu». Tu i jo, que intentem posar-nos dins de les planes d'aquest Evangeli, ¿hi trobem reflectida la nostra actitud? A nosaltres, que volem reviure l'escena, ¿quines expressions ens punxen més? ¿Posem l'esforç per buscar-lo corrents després de tantes gràcies, doctrina, exemples i lliçons que hem rebut? ¿Sabem fer una bona comunió espiritual: ‘Senyor doneu-nos sempre d'aquest pa, que calma tota la fam que puguem tenir’? La millor drecera per a trobar Jesús és anar a Maria. Ella és la Mare de Família que llesca el pa blanc per als fills en l'escalf de la casa pairal. La Mare de l'Església que vol alimentar els fills perquè creixin, tinguin forces, estiguin contents, facin un treball sant i siguin comunicatius. Sant Ambròs, en el seu tractat sobre els misteris, escriu: «I el sagrament que realitzem és el cos procedent de la Verge Maria. ¿És que pots demanar aquí l'ordre de la natura en el cos de Crist, si el mateix Jesús nasqué de Maria per damunt de les lleis naturals?». L'Església, mare i mestra, ens ensenya que la Sagrada Eucaristia és «sagrament de pietat, senyal d'unitat, lligam de caritat, convit Pasqual, en el qual es rep el Crist, l'ànima s'omple de gràcia i se'ns dóna penyora de la glòria futura» (Concili Vaticà II).

Dia litúrgic: Dissabte XVII de durant l'any 4-8-2012

Santoral 4 d'agost: Sant Joan Mª Vianney, prevere Text de l'Evangeli (Mt 14,1-12): En aquell temps, el tetrarca Herodes va sentir parlar de l'anomenada de Jesús i digué als seus cortesans: «Aquest és Joan Baptista: ha ressuscitat d'entre els morts, i per això té el poder de fer miracles». En efecte, Herodes havia fet agafar Joan, l'havia encadenat i l'havia tancat a la presó, a causa d'Herodies, la dona del seu germà Felip. Joan li deia: «No t'és permès de conviure amb ella». Herodes el volia fer matar, però tenia por del poble, que considerava Joan un profeta. El dia del natalici d'Herodes, la filla d'Herodies va ballar davant els convidats, i va agradar tant a Herodes que aquest es comprometé amb jurament a donar-li el que demanés. Ella, instigada per la seva mare, digué: «Dóna'm aquí mateix, en una safata, el cap de Joan Baptista». El rei es va entristir, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats manà que l'hi donessin, i va fer decapitar Joan a la presó. Van dur el cap en una safata, el donaren a la noia, i ella el va portar a la seva mare. Els deixebles de Joan anaren a endur-se'n el cos i li donaren sepultura. Després ho van fer saber a Jesús. Comentari: El tetrarca Herodes va sentir parlar de l'anomenada de Jesús Avui, la litúrgia ens convida a contemplar una injustícia: la mort de Joan Baptista; i, alhora, descobrir en la Paraula de Déu la necessitat d'un testimoniatge clar i concret de la nostra fe per a omplir el món d'esperança. Us convido a centrar la nostra reflexió en el personatge del tetrarca Herodes. Realment, per a nosaltres, és un contratestimoni, però ens ajudarà a destacar alguns aspectes importants per al nostre testimoniatge de fe enmig del món. Herodes «va sentir parlar de l'anomenada de Jesús» (Mt 14,1). Aquesta afirmació remarca una actitud aparentment correcta, però poc sincera. És la realitat que avui podem trobar en moltes persones i, potser també en nosaltres. Molta gent ha sentit parlar de Jesús, però, ¿qui és Ell realment?, ¿quina implicació personal trobem en Ell? Primer de tot, cal donar una resposta correcta; la del tetrarca Herodes no passa de ser una vaga informació: «Aquest és Joan Baptista: ha ressuscitat d'entre els morts» (Mt 14,2). Ben segur que trobeu a faltar la afirmació de Pere davant la pregunta de Jesús: «‘I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?’. Simó Pere li respongué: ‘Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu’» (Mt 16,15-16). I aquesta afirmació no deixa lloc a la por o a la indiferència, sinó que dóna pas a un testimoniatge fonamentat en l'Evangeli de l'esperança. Així ho definia Joan Pau II en la seva Exhortació apostòlica L'Església a Europa: «Amb tota l'Església, convido els meus germans i germanes en la fe a obrir-se constantment amb confiança a Crist i a deixar-se renovar per Ell, anunciant amb el vigor de la pau i de l'amor a totes les persones de bona voluntat que, qui troba el Senyor coneix la Veritat, descobreix la Vida i reconeix el Camí que condueix a ella». Que la Mare de Déu, avui dissabte, la Mare de l'esperança, ens ajudi a descobrir realment Jesús i a donar un bon testimoniatge als nostres germans.