Dia litúrgic: Diumenge XVIII (C) de durant l'any 4-8-2010

Text de l'Evangeli (Lc 12,13-21): En aquell temps, un de la gent digué a Jesús: «Mestre, ordena al meu germà que es parteixi amb mi l'herència». Ell li respongué: «Home, ¿qui m'ha manat que fos jutge o mediador entre vosaltres?». Llavors digué a la gent: «Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns». I els explicà una paràbola: «A un home ric, la terra li va donar molt. Ell pensava: ‘Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?’. I es va dir: ‘Ja ho sé, què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i els meus béns, i em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te’. Però Déu li digué: ‘Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?’. Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu». Comentari: La vida d'un home no prové pas dels seus béns Avui, Jesús ens situa cara a cara amb allò que és fonamental per a la nostra vida cristiana, la nostra vida de relació amb Déu: fer-se ric davant d'Ell. És a dir, omplir les nostres mans i el nostre cor de tota mena de béns sobrenaturals, espirituals, de gràcia, i no de coses materials. Per això, a la llum de l'Evangeli d'avui, ens podem preguntar: de què omplim el nostre cor? L'home de la paràbola ho tenia clar: «Reposa, menja, beu i diverteix-te» (Lc 12,19). Però això no és el que Déu espera d'un bon fill seu. El Senyor no ha posat la nostra felicitat en herències, bons àpats, cotxes últim model, vacances als llocs més exòtics, finques, el sofà, la cervesa o els diners. Totes aquestes coses poden ser bones, però en si mateixes no poden assaciar les ànsies de plenitud de la nostra ànima, i, per tant, cal usar-les bé, com a mitjans que són. És l'experiència de sant Ignasi de Loiola, la celebració del qual tenim tan propera. Així ho reconeixia en la seva pròpia autobiografia: «Quan pensava en coses mundanes, s'hi delectava, però, quan, ja avorrit ho deixava, se sentia trist i sec; en canvi, quan pensava en les penitències que observava en els homes sants, en sentia consol, no solament aleshores, sinó que, després i tot, se sentia content i alegre». També pot ser l'experiència de cadascú de nosaltres. I és que les coses materials, terrenals, són caduques i passen; per contrast, les coses espirituals són eternes, immortals, duren per sempre, i són les úniques que poden omplir el nostre cor i donar sentit ple a la nostra vida humana i cristiana. Jesús ho diu molt clar: «Insensat!» (Lc 12,20), així qualifica al qui només té fites materials, terrenals, egoistes. Que en qualsevol moment de la nostra existència ens puguem presentar davant Déu amb les mans i el cor plens d'esforç per buscar el Senyor i allò que a Ell li agrada, que és l'únic que ens portarà al Cel.

Dia litúrgic: Dissabte XVII de durant l'any 3-8-2013

Text de l'Evangeli (Mt 14,1-12): En aquell temps, el tetrarca Herodes va sentir parlar de l'anomenada de Jesús i digué als seus cortesans: «Aquest és Joan Baptista: ha ressuscitat d'entre els morts, i per això té el poder de fer miracles». En efecte, Herodes havia fet agafar Joan, l'havia encadenat i l'havia tancat a la presó, a causa d'Herodies, la dona del seu germà Felip. Joan li deia: «No t'és permès de conviure amb ella». Herodes el volia fer matar, però tenia por del poble, que considerava Joan un profeta. El dia del natalici d'Herodes, la filla d'Herodies va ballar davant els convidats, i va agradar tant a Herodes que aquest es comprometé amb jurament a donar-li el que demanés. Ella, instigada per la seva mare, digué: «Dóna'm aquí mateix, en una safata, el cap de Joan Baptista». El rei es va entristir, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats manà que l'hi donessin, i va fer decapitar Joan a la presó. Van dur el cap en una safata, el donaren a la noia, i ella el va portar a la seva mare. Els deixebles de Joan anaren a endur-se'n el cos i li donaren sepultura. Després ho van fer saber a Jesús. Comentari: El tetrarca Herodes va sentir parlar de l'anomenada de Jesús Avui, la litúrgia ens convida a contemplar una injustícia: la mort de Joan Baptista; i, alhora, descobrir en la Paraula de Déu la necessitat d'un testimoniatge clar i concret de la nostra fe per a omplir el món d'esperança. Us convido a centrar la nostra reflexió en el personatge del tetrarca Herodes. Realment, per a nosaltres, és un contratestimoni, però ens ajudarà a destacar alguns aspectes importants per al nostre testimoniatge de fe enmig del món. Herodes «va sentir parlar de l'anomenada de Jesús» (Mt 14,1). Aquesta afirmació remarca una actitud aparentment correcta, però poc sincera. És la realitat que avui podem trobar en moltes persones i, potser també en nosaltres. Molta gent ha sentit parlar de Jesús, però, ¿qui és Ell realment?, ¿quina implicació personal trobem en Ell? Primer de tot, cal donar una resposta correcta; la del tetrarca Herodes no passa de ser una vaga informació: «Aquest és Joan Baptista: ha ressuscitat d'entre els morts» (Mt 14,2). Ben segur que trobeu a faltar la afirmació de Pere davant la pregunta de Jesús: «‘I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?’. Simó Pere li respongué: ‘Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu’» (Mt 16,15-16). I aquesta afirmació no deixa lloc a la por o a la indiferència, sinó que dóna pas a un testimoniatge fonamentat en l'Evangeli de l'esperança. Així ho definia Joan Pau II en la seva Exhortació apostòlica L'Església a Europa: «Amb tota l'Església, convido els meus germans i germanes en la fe a obrir-se constantment amb confiança a Crist i a deixar-se renovar per Ell, anunciant amb el vigor de la pau i de l'amor a totes les persones de bona voluntat que, qui troba el Senyor coneix la Veritat, descobreix la Vida i reconeix el Camí que condueix a ella». Que la Mare de Déu, avui dissabte, la Mare de l'esperança, ens ajudi a descobrir realment Jesús i a donar un bon testimoniatge als nostres germans.

Dia litúrgic: Divendres XVII de durant l'any 2-8-2013

Text de l'Evangeli (Mt 13,54-58): En aquell temps, Jesús arribà a Natzaret, el seu poble, i instruïa la gent a la sinagoga. Ells se n'estranyaven i deien: «D'on li vénen, aquesta saviesa i aquests miracles que fa? ¿No és el fill del fuster? La seva mare, ¿no és aquella que es diu Maria? Els seus germans, ¿no es diuen Jaume, Josep, Simó i Judes? I les seves germanes, ¿no viuen totes entre nosaltres? D'on li ve, tot això?». I no eren capaços d'acceptar-lo. Jesús els digué: «Un profeta només és menyspreat al seu poble i a casa seva». I no va fer allí gaires miracles, perquè ells no tenien fe. Comentari: Un profeta només és menyspreat al seu poble i a casa seva Avui, com ahir, parlar de Déu a aquells qui ens coneixen de sempre és difícil. En el cas de Jesús, Sant Joan Crisòstom comenta: «La gent de Natzaret s'admira d'Ell, però aquesta admiració no els porta a creure en Ell sinó a sentir enveja, com si diguessin: ‘¿Perquè Ell i no jo?’». Jesús coneixia bé aquells que en lloc d'escoltar-lo s'escandalitzaven d'Ell. Eren parents, amics, veïns als quals apreciava, però justament a aquests no els podrà fer arribar el seu missatge de salvació. Nosaltres —que no podem fer miracles ni tenim la santedat de Crist— no provocarem enveges (tot i que en ocasions, si realment ens esforcem per viure cristianament, això pot passar). Sigui com sigui, igual que Jesús, ens trobarem sovint que aquells a qui més estimem o apreciem són els qui no ens escolten. En aquest sentit, cal tenir present, també, que es veuen més els defectes que les virtuts i que aquells que hem tingut a prop nostre durant anys poden dir interiorment: —Tu que feies (o fas) això o allò altre, ¿què m'has d'ensenyar a mi? Predicar o parlar de Déu entre els del nostre poble o família és difícil però necessari. Cal dir que Jesús quan va a casa seva hi va precedit de la fama dels seus miracles i de la seva paraula. Potser a nosaltres també ens caldrà, una mica, establir una certa fama de santedat fora (i dins) de casa abans de “predicar” als de casa. Sant Joan Crisòstom afegeix en el seu comentari: «Fixa't, t'ho prego, en l'amabilitat del Mestre: no els castiga per no escoltar-lo, sinó que amb dolcesa diu: ‘Un profeta només és mal rebut a la seva pàtria i entre els de casa seva’ (Mt 13,57)». És evident que Jesús marxaria amb una certa tristesa, però que continuaria pregant per tal que la seva paraula salvadora fos ben rebuda en el seu poble. I nosaltres (que res haurem de perdonar o passar per alt), igualment, haurem de pregar perquè la paraula de Jesús arribi a aquells que estimem, però que no volen escoltar-nos.

Dia litúrgic: Dijous XVII de durant l'any 1-8-2013

Text de l'Evangeli (Mt 13,47-53): En aquell temps, Jesús digué a la gent: «També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l'aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. Un cop plena, la treuen a la platja, s'asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. ¿Ho heu entès, tot això?». Li responen: «Sí». Ell els diu: «Doncs bé, tot mestre de la Llei que s'ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles». Quan Jesús hagué acabat de dir aquestes paràboles se'n va anar d'aquell lloc. Comentari: Recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents Avui, l'Evangeli és una crida vital a la conversió. Jesús no ens estalvia la duresa de la realitat: «Sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos i els llançaran a la fornal ardent» (Mt 13,49-50). L'advertència és clara! No ens podem adormir. Ara ens toca optar lliurement: o busquem amb totes les forces Déu i el bé, o posem la nostra vida al precipici de la mort. O estem amb Crist o estem contra Ell. Convertir-se vol dir, en aquest cas, optar totalment per ser dels justos i portar una vida digna de fills. Tenim, però, dins nostre l'experiència del pecat: veiem el bé que hauríem de fer i en canvi fem el mal; què fem per intentar donar veritable unitat a les nostres vides? Nosaltres sols no hi podem fer gaire. Només si ens posem en mans de Déu podrem aconseguir fer el bé i ser dels justos. «Pel fet de no estar segurs d'aquells temps en què ha de venir el nostre Jutge, hem de viure cada dia com si ens hagués de jutjar l'endemà» (Sant Jeroni). Aquesta frase és una crida a viure amb intensitat i responsabilitat el nostre ésser cristià. No es tracta de tenir por, sinó de viure en l'esperança aquest temps que és de gràcia, lloança i glòria. Crist ens ensenya el camí de la nostra pròpia glorificació. Crist és el camí de l'home, per tant, la nostra salvació, la nostra felicitat i tot el que podem imaginar passa per Ell. I si el tot el tenim en Crist, no podem deixar d'estimar l'Església que ens el mostra i és el seu cos místic. Contra visions purament humanes d'aquesta realitat ens cal recuperar la visió divino-espiritual: res més gran que el Crist i que l’acompliment de la seva voluntat!