Dia litúrgic: Dissabte XII de durant l'any 30-6-2011

Text de l'Evangeli (Mt 8,5-17): En aquell temps, Jesús va entrar a Cafarnaüm. Un centurió l'anà a trobar i li suplicava: «Senyor, el meu criat és a casa al llit amb paràlisi i sofreix terriblement». Jesús li diu: «Vinc a curar-lo». El centurió li respon: «Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; digues només una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè jo mateix, que estic sota les ordres d'un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: ‘Vés-te'n’, i se'n va, i a un altre: ‘Vine’, i ve, i al meu criat li mano: ‘Fes això’, i ho fa». Quan Jesús ho sentí, en quedà admirat i digué als qui el seguien: «Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe. I us dic que vindrà molta gent d'orient i d'occident i s'asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel, mentre que els hereus del Regne seran llançats fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents». Després Jesús digué al centurió: «Vés-te'n, i que es faci tal com has cregut». I en aquell mateix moment el criat es va posar bo. Jesús va arribar a casa de Pere i trobà que la sogra d'aquest era al llit amb febre. Llavors li tocà la mà, i la febre va deixar-la. Ella es va aixecar i es posà a servir-lo. Al vespre li van portar molts endimoniats. Jesús va treure els esperits malignes només amb la seva paraula, i va curar tots els malalts. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: «Ell va portar les nostres febleses i prengué damunt seu les nostres malalties». Comentari: Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; digues només una paraula i el meu criat es posarà bo Avui, a l'Evangeli, veiem l'amor, la fe, la confiança i la humilitat d'un centurió. Hi ha molt d'amor envers el seu criat. Es preocupa tant d'ell, que s'humilia davant Jesús i li demana: «Senyor el meu criat és al llit a casa, paralític i amb uns dolors terribles» (Mt 8,6). Aquesta sol·licitud pels altres, i sobretot per un criat, rep de Jesús una ràpida resposta: «Vinc a curar-lo» (Mt 8,7). I tot desemboca en un seguit d'actes de fe i confiança. El centurió no es creu digne i, juntament amb aquest sentiment, manifesta la seva fe davant Jesús i davant de tots els que hi eren, de tal manera que Jesús diu: «No he trobat dins d'Israel ningú que tingués tanta fe» (Mt 8,10). Podríem preguntar-nos quina cosa mou Jesús a fer el miracle. ¡Quantes vegades demanem i sembla com si Déu no ens escoltés!, i això que sabem que Déu sempre ens escolta. ¿Què succeeix, doncs? Pensem que demanem bé, però, ¿ho fem com el centurió? La seva pregària no és pas egoista, és plena d'amor, humilitat i confiança. Sant Pere Crisòleg diu: «La força de l'amor no mesura les possibilitats (...). L'amor no discerneix, no reflexiona, no coneix raons. L'amor no és resignació davant la impossibilitat, no s'intimida davant cap dificultat». ¿És així la meva pregària? «Senyor no sóc digne que entris a casa meva...» (Mt 8,8). És la resposta del centurió. ¿Són aquests els teus sentiments? ¿És aquesta la teva fe? «Només la fe pot copsar aquest misteri, aquesta fe que és el fonament i la base de tot allò que excedeix l'experiència i el coneixement natural» (Sant Màxim). Si és així també escoltaràs: «‘Vés-te'n a casa i que sigui tal com has cregut’, i el criat es posà bo» (Mt 8,13). Santa Maria, Verge i Mare, mestra de fe, d'esperança i d'amor sol·lícit, ensenyeu-nos de pregar com cal per aconseguir del Senyor tot allò que ens convé. BED AND BREAKFAST CAN VINYALS GIRONA

Dia litúrgic: 29 de Juny: Sant Pere i sant Pau, apòstols

Text de l'Evangeli (Mt 16,13-19): En aquell temps, Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Felip, i preguntava als seus deixebles: «Qui diu la gent que és el Fill de l'home?». Ells respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, Jeremies o algun dels profetes». Ell els pregunta: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Simó Pere li respongué: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu». Llavors Jesús li va dir: «Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel». Comentari: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu Avui és un dia consagrat pel martiri dels apòstols sant Pere i sant Pau! «Pere, el capdavanter en la professió de la fe; Pau, el qui la posà a plena llum» (Prefaci). Avui és un dia per agrair la fe apostòlica, que és també la nostra, proclamada per aquestes dues columnes amb la seva predicació. És la fe que venç el món, perquè creu i anuncia que Jesús és el Fill de Déu: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu» (Mt 16,16). Les altres festes dels apòstols sant Pere i sant Pau miren altres aspectes, però avui contemplem allò que permet anomenar-los «iniciadors de la fe cristiana» (Col·lecta): amb el seu martiri confirmaren el seu testimoni. La seva fe, i la força per al martiri, no els vingué de la seva capacitat humana. No fou cap home de carn i sang el qui va ensenyar a Pere qui era Jesús, sinó la revelació del Pare del cel (cf. Mt 16,17). Igualment, el reconeixement “d'aquell que ell perseguia” com a Jesús el Senyor fou ben bé, per Saule, obra de la gràcia de Déu. En ambdós casos, la llibertat humana que demana l'acte de fe recolza en l'acció de l'Esperit. La fe dels apòstols és la fe de l'Església, una, santa, catòlica i apostòlica. Des de la confessió de Pere a Cesarea de Felip, «cada dia, en l'Església, Pere continua dient: ‘Vós sou el Crist, el Fill del Déu viu!’» (Sant Lleó el Gran). Des d'aleshores fins als nostres dies, una multitud de cristians de totes les èpoques, edats, cultures, i qualsevol altra cosa que pugui fer diferència entre els homes, ha proclamat unànimement la mateixa fe victoriosa. Pel baptisme i la confirmació estem posats en el camí del testimoni, això és, del martiri. Cal que estiguem atents al “laboratori de la fe” que l'Esperit realitza en nosaltres (Joan Pau II), i que demanem amb humilitat poder experimentar l'alegria de la fe de l'Església. BED AND BREAKFAST CAN VINYALS GIRONA

Dia litúrgic: Dimecres XII de durant l'any 27-6-2012

Text de l'Evangeli (Mt 7,15-20): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Guardeu-vos dels falsos profetes, que vénen a vosaltres disfressats d'ovella, però per dintre són llops rapaços. Pels seus fruits els coneixereu. ¿Es cullen potser raïms dels cards, o figues dels arços? Tot arbre bo dóna fruits bons, i l'arbre dolent dóna fruits dolents. Un arbre bo no pot donar fruits dolents, ni un arbre dolent, donar fruits bons. Tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. Així, doncs, pels seus fruits els coneixereu». Comentari: Pels seus fruits els coneixereu Avui, se'ns obre davant els ulls un nou contrast evangèlic, entre els arbres bons i dolents. Les afirmacions de Jesús al respecte són tan simples que semblen gairebé simplistes. I val a dir que no ho són gens! No ho són, com no ho és la vida real de cada dia. Aquesta ens ensenya que hi ha bons que degeneren i acaben donant fruits dolents i que, a l'inrevés, hi ha dolents que canvien i acaben donant fruits bons. Què vol dir, doncs, en definitiva, que «tot arbre bo dóna fruits bons» (Mt 7,17)? Vol dir que el bo ho és en la mesura que no defalleix en fer el bé. Fa el bé i no se'n cansa. Fa el bé i no cedeix davant la temptació de fer el mal. Fa el bé i hi persevera fins a l'heroisme. Fa el bé i, si per ventura cedeix al cansament de fer-lo, cau en la temptació de fer el mal, o s'espanta davant l'exigència innegociable, ho reconeix sincerament, ho confessa en veritat, se'n penedeix de cor i... torna a començar. Ah! I ho fa, entre altres raons, perquè sap que si no dóna bon fruit serà tallat i llançat al foc (el sant temor de Déu guarda la vinya dels bons ceps!) i perquè, coneixent la bondat dels altres a través de llurs bones obres, sap, no solament per experiència individual, sinó també per experiència social, que ell només a través dels fets i no de les soles paraules és bo i pot ser reconegut com a bo. No n'hi ha prou amb dir: «Senyor, Senyor!». Com ens recorda sant Jaume, la fe s'acredita a través de les obres!: «Mostra'm, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe» (Jm 2,18). BED AND BREAKFAST A CAN VINYALS GIRONA

Dia litúrgic: Dilluns XII de durant l'any 26-6-2012

Text de l'Evangeli (Mt 7,1-5): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No judiqueu, i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats. Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? Com pots dir al teu germà: ‘Deixa'm que et tregui la brossa de l'ull’, si tu tens una biga en el teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà». Comentari: Tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats Avui, l'Evangeli m'ha fet venir a la ment les paraules de la Mariscala en El cavaller de la Rosa, d'Hug von Hofmansthal: «En el com rau la gran diferència». De com fem una cosa en canviarà molt el resultat en molts aspectes de la nostra vida, sobretot, l'espiritual. Jesús diu: «No judiqueu, i no sereu judicats» (Mt 7,1). Però Jesús també havia dit que hem de corregir el germà que està en pecat, i per això cal haver fet abans algun tipus de judici. Sant Pau mateix en els seus escrits judica la comunitat de Corint i sant Pere condemna Ananies i la seva esposa per falsedat. A rel d'això, sant Joan Crisòstom justifica: «Jesús no diu que no hem d'evitar que un pecador deixi de pecar, hem de corregir-lo sí, però no com un enemic que cerca revenja, sinó com el metge que aplica un remei». El judici, doncs, sembla que s'hauria de fer sobretot amb ànim de corregir, mai amb ànim de revenja. Però encara més interessant és el que diu sant Agustí: «El Senyor ens adverteix de jutjar ràpidament i injustament (...). Pensem, primer, si nosaltres no hem tingut algun pecat semblant; pensem que som homes fràgils, i [judiquem] sempre amb la intenció de servir Déu i no nosaltres». Si en veure els pecats dels germans pensem en els nostres, no ens passarà, com diu l'Evangeli, que amb una biga a l'ull vulguem treure la brossa de l'ull del nostre germà (cf. Mt 7,3). Si estem ben formats, veurem les coses bones i dolentes dels altres, quasi d'una manera inconscient: en farem un judici. Però mirar les faltes dels altres des dels punts de vista citats ens ajudarà en el com judiquem: ajudarà a no jutjar per jutjar, o per dir alguna cosa, o per tal de cobrir les nostres deficiències o, senzillament, perquè tothom ho fa. I, per acabar, sobretot tinguem en compte les paraules de Jesús: «Tal com mesureu sereu mesurats» (Mt 7,2).

Dia litúrgic: Dimecres XI de durant l'any 21-6-2012

Text de l'Evangeli (Mt 6,1-6.16-18): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. »I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. »I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà». Comentari: Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi Avui, Jesús ens convida a obrar per a la glòria de Déu, per tal d'agradar al Pare, que per això hem estat creats. Així ho afirma el Catecisme de l'Església: «Déu ho ha creat tot per a l'home, però l'home ha estat creat per servir i estimar Déu i per oferir-li tota la creació». Aquest és el sentit de la nostra vida i el nostre honor: agradar al Pare, complaure Déu. Aquest és l'exemple que el Crist ens deixà. Tant de bo si el Pare celestial podia donar de cadascú de nosaltres el mateix testimoni que donà del seu Fill en el moment del seu baptisme: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut» (Mt 3,17). La manca de rectitud d'intenció seria especialment greu i ridícula si es produïa en accions com ara són l'oració, el dejuni i l'almoina, ja que es tracta d'actes de pietat i caritat, és a dir, actes que —per se— són propis de la virtut de la religió o actes que es realitzen per amor a Déu. Per tant, «mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel» (Mt 6,1). Com podríem agradar Déu si el que procurem d'entrada és que ens vegin i quedar bé —primer de tot— davant els homes? No és que ens haguem d'amagar dels homes per tal que no ens vegin, sinó que es tracta d'adreçar les nostres bones obres directament i en primer lloc a Déu. No importa ni és dolent que ens vegin els altres: tot al contrari, car podem edificar-los amb el testimoni coherent de la nostra acció. Però el que sí importa —i molt!— és que nosaltres vegem Déu rere de les nostres actuacions. I, doncs, hem «d'examinar amb molta cura la nostra intenció en tot allò que fem, i no cercar els nostres interessos, si volem servir el Senyor» (Sant Gregori el Gran).

Dia litúrgic: Dimarts XI de durant l'any 19-6-2012

Text de l'Evangeli (Mt 5,43-48): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que es va dir: ‘Estima els altres, però no estimis els enemics’. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans? Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial». Comentari: Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial Avui, el Crist ens convida a estimar. Estimar sense mesura, que és la mesura de l'Amor veritable. Déu és Amor, «que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos» (Mt 5,45). I l'home, espurna de Déu, ha de lluitar per assemblar-s'hi cada dia: «Així sereu fills del vostre Pare del cel». On trobem el rostre de Crist? En els altres, en el proïsme més proper. És molt fàcil compadir-se dels nens famèlics d'Etiòpia quan els veiem per la TV, o dels immigrants que arriben cada dia a les nostres platges. Però, i els de casa? I els nostres companys de feina? I aquella parenta llunyana que està sola i que podríem anar-li a fer una estona de companyia? Els altres, com els tractem? Com ens els estimem? Quins actes de servei concrets tenim amb ells cada dia? És molt fàcil estimar qui ens estima. Però el Senyor ens convida a anar més enllà, «perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu?» (Mt 5,46). Estimar els nostres enemics! Estimar aquelles persones que sabem —de segur— que mai no ens tornaran l'afecte, ni el somriure, ni aquell favor. Senzillament perquè ens ignoren. El cristià, tot cristià, no pot estimar de manera “interessada”; no ha de donar només un bocí de pa, una almoina al del semàfor. S'ha de donar ell mateix. El Senyor, morint en la Creu, perdona els qui el crucifiquen. Ni un retret, ni una queixa, ni un mal gest... Estimar sense esperar res a canvi. A l'hora d'estimar hem d'enterrar les calculadores. La perfecció és estimar sense mesura. La perfecció la tenim en les nostres mans enmig del món, enmig de les nostres ocupacions diàries. Fent el que toca a cada moment, no el que ens ve de gust. La Mare de Déu, a les noces de Canà de Galilea, s'adona que els convidats no tenen vi. I s'avança. I li demana al Senyor que faci el miracle. Demanem-li avui el miracle de saber-lo descobrir en les necessitats dels altres. BED AND BREAKFAS CAN VINYALS GIRONA

Dia litúrgic: Dilluns XI de durant l'any 18-6-2012

Text de l'Evangeli (Mt 5,38-42): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que es va dir: ‘Ull per ull, i dent per dent’. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra. Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres. Dóna a qui et demana; no et desentenguis del qui et vol manllevar». Comentari: «Jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal» Avui, Jesús ens ensenya que l'odi se supera en el perdó. La llei del talió era tot un progrés, ja que limitava el dret de venjança a una justa proporció: només pots fer a l'altre el que ell t'ha fet a tu, altrament seria una injustícia; això és el que vol dir l'aforisme d'«ull per ull, dent per dent». Tanmateix, era un progrés limitat, puix Jesucrist en l'Evangeli afirma la necessitat de superar la venjança amb l'amor; així ho va expressar Ell mateix quan, a la creu, va intercedir pels seus botxins: «Pare, perdoneu-los, perquè no saben el que fan» (Lc 23,34). No obstant, el perdó ha d'anar acompanyat de la veritat. No perdonem únicament perquè ens veiem impotents o ens sentim acomplexats. Sovint s'ha confós l'expressió “parar l'altra galta” amb la idea de la renúncia als nostres drets legítims. No es tracta pas d'això. Parar l'altra galta vol dir denunciar i interpel·lar al qui ho ha fet, amb un gest pacífic però decidit, la injustícia que ha comès; és com dir-li: «M'has pegat en una galta, ¿què, vols pegar-me també en l'altra?, ¿et sembla bé com estàs actuant?». Jesús va respondre amb serenitat a l'insolent criat del gran sacerdot: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, ¿per què em pegues?» (Jn 18,23). Veiem, doncs, quin ha de ser el capteniment del cristià: no buscar revenja, però sí mantenir-se ferm; estar obert al perdó i dir les coses clarament. Certament no és un art fàcil, però és l'única manera de posar fre a la violència i manifestar la gràcia divina a un món sovint mancat de gràcia. Sant Basili ens aconsella: «Creieu-me i oblidareu les injúries i els greuges que us vinguin del proïsme. Podreu veure els noms diversos que l'un i l'altre tindreu; a ell l'anomenaran colèric i violent, i a vosaltres mansuets i pacífics. Ell se'n penedirà un dia de la seva violència, i vosaltres no us en penedireu mai de la vostra mansuetud».

Dia litúrgic: Diumenge XI (B) de durant l'any 17-6-2012

Text de l'Evangeli (Mc 4,26-34): En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega». Deia també: «A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra». Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la Paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d'escoltar-la. No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles. Comentari: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra» Avui, Jesús ens ofereix dues imatges de gran intensitat espiritual: la paràbola del creixement de la llavor i la paràbola del gra de mostassa. Són imatges de la vida ordinària que resultaven familiars als homes i dones que l'escoltaven, acostumats com estaven a sembrar, regar i llaurar. Jesús utilitza quelcom que els era conegut —l'agricultura— per a il•lustrar-los sobre una realitat que no els era tan coneguda: el Regne de Déu. Efectivament, el Senyor els revela quelcom del seu regne espiritual. En la primera paràbola els diu: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra» (Mc 4,26). I introdueix la segona tot dient: «A què compararem el Regne de Déu? (...). És com quan sembren un gra de mostassa» (Mc 4,30). La major part de nosaltres tenim ja poc en comú amb els homes i dones del temps de Jesús i, nogensmenys, aquestes paràboles segueixen ressonant en les nostres ments modernes, perquè rere del sembrar la llavor, del regar i recollir, intuïm allò que Jesús ens està dient: Déu ha empeltat quelcom diví als nostres cors humans. Què és el Regne de Déu? «És Jesús mateix», ens recorda Benet XVI. I la nostra ànima «és el lloc essencial on es troba el Regne de Déu». Déu vol viure i créixer en el nostre interior! Cerquem, doncs, la saviesa de Déu i obeïm les seves insinuacions interiors; si ho fem, aleshores la nostra vida assolirà una força i una intensitat difícils d'imaginar. Si corresponem pacientment a la seva gràcia, la seva vida divina creixerà en la nostra ànima com la llavor creix al camp, tal com el místic medieval Meister Eckhart expressà bellament: «La llavor de Déu és en nosaltres. Si l'agricultor és intel•ligent i treballador, creixerà per a ser Déu, la llavor del qual n'és; els seus fruits seran de la naturalesa de Déu. La llavor de la pera esdevé arbre de pera; la llavor del nou, esdevé arbre de nou; la llavor de Déu esdevé Déu». BED AND BREAKFAST CAN VINYALS GIRONA

Dia litúrgic: Dissabte després del Diumenge II després de Pentecosta: El Cor Immaculat de Maria

Text de l'Evangeli (Lc 2,41-51): Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan Ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se'n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. En veure'l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué: «Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia». Ell els respongué: «Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?». Però ells no comprengueren aquesta resposta. Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor. Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes. Comentari: «La seva mare conservava tot això en el seu cor» Avui celebrem la memòria del Cor Immaculat de Maria. Un cor sense taca, ple de Déu, obert totalment a escoltar-lo i a obeir-lo. El cor, en el llenguatge de la Bíblia, es refereix al nucli més profund de la persona, d'on brollen tots els pensaments, paraules i obres. Què brolla del Cor de Maria? Fe, obediència, tendresa, disponibilitat, esperit de servei, fortalesa, humilitat, senzillesa, agraïment, i tot un reguitzell inacabable de virtuts. Per què? La resposta la trobem en les paraules de Jesús: «On està el teu tresor hi tindràs el teu cor» (Mt 6,21). El tresor de Maria és el seu Fill, i en Ell hi té posat tot el seu cor; els pensaments, paraules i obres de Maria tenen com a origen i com a fi contemplar i agradar al Senyor. L'Evangeli d'avui ens en dóna una bona mostra. Després de narrar-nos l'escena del nen Jesús perdut i trobat al temple, ens diu: «La seva mare conservava tot això en el seu cor» (Lc 2,51). Sant Gregori de Nisa comenta: «Déu es deixa contemplar pels qui tenen el cor purificat». Què guarda Maria en el seu cor? Des de l'Encarnació fins a l'Ascensió de Jesús al cel, passant per les hores amargues del Calvari, són tants i tants records meditats i aprofundits: l'alegria de la visita de l'àngel Gabriel manifestant-li el designi de Déu per Ella, el primer petó i la primera abraçada a Jesús acabat de néixer, els primers passos del seu Fill a la terra, el veure com anava creixent en saviesa i en gràcia, la seva “complicitat” en les noces de Canà, les ensenyances de Jesús en la seva predicació, el dolor salvador de la Creu, l'esperança en el triomf de la Resurrecció... Demanem-li a Déu de tenir el goig d'estimar-lo cada dia més perfectament, amb tot el cor, com a bons fills de la Verge Maria. BED AND BREAKFAST CAN VINYALS GIRONA

Dia litúrgic: Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús (B) Text de l'Evangeli (Jn 19,31-37): En aquell temps, era divendres, per als jueus era el dia de la preparació, i els cossos no es podien quedar a la creu durant el repòs del dissabte, més quan aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això els jueus van demanar a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els seus cossos. Hi anaren, doncs, els soldats i van trencar les cames del primer i les de l'altre que havia estat crucificat amb Jesús. Quan arribaren a Jesús, es van adonar que ja era mort i no li trencaren les cames, però un dels soldats li traspassà el costat amb un cop de llança, i a l'instant en va sortir sang i aigua. El qui ho veié en dóna testimoni, i el seu testimoni és digne de crèdit. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu. En efecte, tot això va succeir perquè s'havia de complir allò que diu l'Escriptura: ‘No li han de trencar cap os’. I en un altre lloc l'Escriptura diu: ‘Miraran aquell que han traspassat’. Comentari: «Un dels soldats li traspassà el costat amb un cop de llança» Avui se'ns ofereix davant els ulls del cos —millor encara, davant dels “ulls interiors”, il·luminats per la fe— la figura del Crist que, tot just mort en Creu, tingué el costat obert pel cop de la llançada infligida pel centurió. «A l'instant en va sortir sang i aigua» (Jn 19,34). Espectacle angoixós i, alhora, eloqüentíssim! No hi ha ni el més mínim espai per a sostenir la tesi d'algun que afirma una mort aparent: Jesús és certament mort al 100%. És més, aquella misteriosa “aigua”, que no hauria de sortir d'un cos sa, normal, ens indica, segons la ciència mèdica moderna, que el Crist deuria haver mort a causa d'un infart o, com ho deien els nostres avantpassats, amb el cor rebentat. Només en aquest cas hom verifica la separació del sèrum dels glòbuls rojos. Això explicaria aquell anòmal “sang i aigua”. Crist, per tant, és mort veritablement, i és mort sigui a causa dels nostres pecats, sigui pel seu més viu i principal desig: poder cancel·lar els nostres pecats. «Amb la meva mort he vençut la mort i he exalçat l'home a la sublimitat del cel» (Melitó de Sardis). Déu, que ha mantingut la promesa de ressuscitar el seu Fill, mantindrà també la segona promesa: ens ressuscitarà també a nosaltres i ens enlairarà a la seva pròpia dreta. Posa, però, una condició mínima: creure en Ell i deixar-se salvar per Ell. Déu no imposa a ningú el seu amor en detriment de la humana llibertat. En fi, sobre aquell Home que ha patit la llançada en el seu cor, «miraran aquell que han traspassat» (Jn 19,37). En dóna confirmació també l'Apocalipsi: «Mireu, ve enmig dels núvols, i tothom el veurà amb els propis ulls, fins aquells qui el van traspassar» (Ap 1,7). Aquesta és una sagrada exigència de la divina justícia: a la fi, també aquells que l'han refusat obstinadament, l'hauran de reconèixer. Fins i tot, el tirà autoidòlatra, l'assassí despietat, l'ateu superb..., tots, sense excepció s'hauran d'agenollar-se davant d'Ell, tot reconeixent-lo com el ver, únic Déu. ¿No és millor, aleshores, ser-li des d'ara amics? BED AND BREAKFAST CAN VINYALS GIRONA

Dia litúrgic: Dijous X de durant l'any 14-6-2012

Text de l'Evangeli (Mt 5,20-26): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us dic que, si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel. »Ja sabeu que es va dir als antics: No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal. Doncs jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l'insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l'infern. »Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. Afanya't a arribar a un acord amb el qui et vol denunciar, mentre vas amb ell camí del tribunal, no sigui cas que et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T'ho asseguro: no en sortiràs que no hagis pagat fins l'últim cèntim. Comentari: «Si no sou més justos (...) no entrareu pas al Regne del cel» Avui, Jesús ens convida a anar més enllà d'allò que pot viure qualsevol simple complidor de la llei. Malgrat no caure en la concreció de males accions, moltes vegades el costum endureix el desig de la recerca de la santedat, tot emmotllant-nos de manera acomodatícia a la rutina del captenir-se bé, i res més. Sant Joan Bosco acostumava a repetir: «Allò que és bo, és enemic d'allò que és òptim». Aquest és el punt en què ens arriba la Paraula del Mestre, el qual ens invita a fer coses “més grans” (cf. Mt 5,20), que parteixen d'una actitud distinta. Coses més grans que, paradoxalment, passen per les menors, per les més petites. Irritar-se, menysprear i renegar del germà no són actituds adients per al deixeble del Regne, el qual ha arribat a ser cridat a esdevenir —ni més ni menys— que sal de la terra i llum del món (cf. Mt 5,13-16), des de la vigència de les benaurances (cf. Mt 5,3-12). Jesús, amb autoritat, canvia la interpretació del precepte negatiu “No matar” (cf. Ex 20,13) per la interpretació positiva de la profunda i radical exigència de la reconciliació, posada —per a major èmfasi— en relació amb el culte. Així, no hi ha cap ofrena que serveixi quan «et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu» (Mt 5,23). Per això, cal resoldre qualsevol plet, perquè en cas contrari la invalidesa de l'ofrena es tornarà contra tu (cf. Mt 5,26). Tot això, solament ho pot moure un gran amor. Sant Pau ens dirà: «No cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d'un altre, i qualsevol altre manament, tots es resumeixen en això: ‘Estima els altres com a tu mateix’. Qui estima, no fa cap mal als altres. Estimar és la plenitud de la Llei» (Rm 13,9-10). Demanem de ser renovats en el do de la caritat —fins al darrer detall— amb el proïsme, i la nostra vida serà la millor i més autèntica ofrena a Déu». PATROCINA CAN VINYALS B&BGIRONA

Dia litúrgic: Dimecres X de durant l'any 13-6-2012

Text de l'Evangeli (Mt 5,17-19): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud. Us ho asseguro: mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei. Tot arribarà a la plenitud. Per tant, aquell qui deixi de complir un dels manaments més petits i ensenyi als altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel, però aquell qui els compleixi i ensenyi a complir-los, serà tingut per gran en el Regne del cel. Comentari: «No he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud» Avui escoltem del Senyor: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; (...) sinó a dur-los a la plenitud» (Mt 5,17). En l'Evangeli d'avui, Jesús ensenya que l'Antic Testament és part de la Revelació divina: Déu primerament es donà a conèixer als homes mitjançant els profetes. El Poble escollit es reunia els dissabtes a la sinagoga per tal d'escoltar la Paraula de Déu. Així com un bon israelita coneixia les Escriptures i les posava en pràctica, als cristians ens cal la meditació freqüent —diària, si fos possible— de les Escriptures. En Jesús tenim la plenitud de la Revelació. Ell és el Verb, la Paraula de Déu, que s'ha fet home (cf. Jn 1,14), que ve a nosaltres per a donar-nos a conèixer qui és Déu i com ens estima. Déu espera de l'home una resposta d'amor, manifestada en el compliment dels seus ensenyaments: «Si m'estimeu, guardareu els meus manaments» (Jn 14,15). Del text de l'Evangeli d'avui en trobem una bona explicació en la Primera Carta de sant Joan: «Estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. I els seus manaments no són feixucs» (1Jn 5,3). Guardar els manaments de Déu garanteix que l'estimem amb obres i de veritat. L'amor no és només un sentiment, sinó que vol a la vegada obres, obres d'amor, viure el doble precepte de la caritat. Jesús ens ensenya la malícia de l'escàndol: «Aquell qui deixi de complir un dels manaments més petits i ensenyi als altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel» (Mt 5,19). Perquè —com diu sant Joan— «el qui afirma: ‘Jo el conec’, però de fet no guarda els seus manaments, és un mentider, i la veritat no està en ell» (1Jn 2,4). A la vegada ensenya la importància del bon exemple: «Aquell qui els compleixi i ensenyi a complir-los, serà tingut per gran en el Regne del cel» (Mt 5,19). El bon exemple és el primer element de l'apostolat cristià.

Dia litúrgic: Dimarts X de durant l'any 12-6-2012

Text de l'Evangeli (Mt 5,13-16): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi. Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar un poble posat dalt d'una muntanya, i ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel». Comentari: «Vosaltres sou la sal de la terra. Vosaltres sou la llum del món» Avui, sant Mateu ens recorda aquelles paraules on Jesús parla de la missió dels cristians: ésser sal i llum del món. La sal, per una banda, és aquest condiment necessari que dóna gust als aliments: sense sal, què poc valen els plats! Per l'altra, al llarg dels segles la sal ha estat un element fonamental per a la conservació dels aliments pel seu poder d'evitar la corrupció. Jesús ens diu: —Heu d'ésser sal en el vostre món, i com la sal, donar gust i evitar la corrupció. En el nostre temps, molts han perdut el sentit de la seva vida i diuen que no val la pena; que està plena de disgustos, dificultats i patiments; que passa molt de pressa i que té com a perspectiva final —i ben trista— la mort. «Vosaltres sou la sal de la terra!» (Mt 5,13). El cristià ha de donar el gust: mostrar amb l'alegria i l'optimisme serè del qui se sap que és fill de Déu, que tot en aquesta vida és camí de santedat; que dificultats, patiments i dolors ens ajuden a purificar-nos; i que al final ens espera la vida de la Glòria, la felicitat eterna. I, també com la sal, el deixeble del Crist ha de preservar de la corrupció: on hi ha cristians de fe viva, no hi pot haver injustícia, violència, abusos envers els dèbils... Ben al contrari, ha de resplendir la virtut de la caritat amb tota la força: la preocupació pels altres, la solidaritat, la generositat... I, així, el cristià és llum del món (cf. Mt 5,14). El cristià és aquesta torxa que, amb l'exemple de la seva vida, porta la llum de la veritat a tots els racons del món, mostrant el camí de la salvació... Allà on abans només hi havia tenebres, incertesa i dubtes, neix la claror, la certesa i la seguretat. PATROCINI DE BEDANDBREAKFASSTGIRONA CAN VINYALS UNA CAP DE SETMANA ESPECIAL

Dia litúrgic: Dilluns X de durant l'any 11-6-2012

Santoral 11 de Juny: Sant Bernabé, apòstol Text de l'Evangeli (Mt 5,1-12): En aquell temps, en veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient: «Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! Feliços els compassius: Déu se'n compadirà! Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus! Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel! Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit». Comentari: «Feliços els pobres en l’esperit» Avui, amb la proclamació de les Benaurances, Jesús ens fa notar que sovint som uns desmemoriats i actuem com els nens, ja que el joc ens fa perdre el record. Jesús temia que la munió de les seves “bones notícies” —és a dir, de les seves paraules, els seus gestos i els seus silencis— es diluís enmig dels nostres pecats i preocupacions. ¿Recordeu, en la paràbola del sembrador, la imatge del gra de blat ofegat per les espines? Per això sant Mateu enfila les Benaurances com uns principis fonamentals, perquè no les oblidem mai més. Són un compendi de la Nova Llei presentada per Jesús, com uns punts bàsics que ens ajuden a viure cristianament. Les Benaurances estan destinades a tothom. El Mestre no ensenya només els deixebles que l'envolten, ni exclou cap classe de persones, sinó que presenta un missatge universal. Ara bé, puntualitza quines disposicions ens cal tenir i la conducta moral que ens demana. Si bé la salvació definitiva no es dóna en aquest món, sinó en l'altre, ara ja, mentre vivim a la terra, ens cal canviar de mentalitat i la valoració que fem de les coses. Cal que ens acostumem a veure el rostre del Crist que plora en els qui ploren, en els qui volen viure despresos de nom i de fets, en els mansuets de cor, en els qui fomenten ànsies de ser sants, en els qui han pres una “determinada determinació”, com deia santa Teresa de Jesús, per tal de ser sembradors de pau i alegria. Les Benaurances són el perfum del Senyor participat en la història humana. També en la teva i en la meva. Els dos últims versets incorporen la presència de la Creu, ja que inviten a l'alegria quan les coses van humanament maldades per causa d'Ell i de l'Evangeli. I és que, quan la coherència de la vida cristiana sigui assaonada, aleshores, fàcilment vindrà la persecució de mil maneres distintes, enmig de dificultats i contrarietats inesperades. El text de sant Mateu és rotund: aleshores «alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel» (Mt 5,12).

Dia litúrgic: Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist (B)

Text de l'Evangeli (Mc 14,12-16.22-26): El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l'anyell pasqual, els deixebles van dir a Jesús: «On vols que anem a fer els preparatius perquè puguis menjar el sopar pasqual?». Ell envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: «Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: ‘El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?’. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, parada amb estores i coixins. Prepareu-nos allí el sopar». Els deixebles se n'anaren. Van arribar a la ciutat, ho trobaren tot tal com Jesús els havia dit i prepararen el sopar pasqual. I mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué: «Preneu: això és el meu cos». Després prengué una copa, digué l'acció de gràcies, els la donà i en begueren tots. Els digué: «Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom. Us asseguro que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu». Després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres. Comentari: «Això és el meu cos. Això és la meva sang» Avui, celebrem solemnement la presència eucarística del Crist entre nosaltres, el “do per excel·lència”: «Això és el meu cos (...). Això és la meva sang» (Mc 14,22.24). Disposem-nos per a suscitar en la nostra ànima “l'astorament eucarístic” (Joan Pau II). El poble jueu en el seu sopar pasqual commemorava la història de la salvació, les meravelles de Déu vers el seu poble, especialment l'alliberament de l'esclavitud d'Egipte. En aquesta commemoració, cada família menjava l'anyell pasqual. Jesucrist es converteix en el nou i definitiu anyell pasqual sacrificat en la creu i menjat en el Pa Eucarístic. L'Eucaristia és sacrifici: és el sacrifici del cos immolat de Crist i de la seva sang vessada per tots nosaltres. A l'Últim Sopar això es va anticipar. Al llarg de la història s'anirà actualitzant en cada Eucaristia. En Ella trobem l'aliment: és el nou aliment que dóna vida i força al cristià mentre camina envers el Pare. L'Eucaristia és presència de Crist entre nosaltres. Crist ressuscitat i gloriós roman entre nosaltres d'una manera misteriosa, però real en l'Eucaristia. Aquesta presència implica una actitud d'adoració per part nostra i una actitud de comunió personal amb Ell. La presència eucarística ens garanteix que Ell roman entre nosaltres i opera l'obra de la salvació. L'Eucaristia és misteri de fe. És el centre i la clau de la vida de l'Església. És la font i l'arrel de l'existència cristiana. Sense vivència eucarística la fe cristiana es reduiria a una filosofia. Jesús ens dóna el manament de l'amor de caritat en la institució de l'Eucaristia. No es tracta de la darrera recomanació de l'amic que marxa lluny o del pare que veu propera la mort. És l'afirmació del dinamisme que Ell posa en nosaltres. Pel Baptisme comencem una vida nova, que és alimentada per l'Eucaristia. El dinamisme d'aquesta vida porta a estimar els altres, i és un dinamisme en creixement fins a donar la vida: en això sabran que som cristians. Crist ens estima perquè rep la vida del Pare. Nosaltres estimarem rebent del Pare la vida, especialment a través de l'aliment eucarístic.

Dia litúrgic: Dissabte IX de durant l'any 9-6-2012

Text de l'Evangeli (Mc 12,38-44): En aquell temps, Jesús instruint la gent, deia: «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor». Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: «Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure». Comentari: «Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure» Avui, com en temps de Jesús, els devots —i encara més els “professionals” de la religió— podem patir la temptació d'una mena d'hipocresia espiritual, palesada en actituds vanitoses, justificades pel fet de sentir-nos millors que la resta: per alguna cosa som els creients, els practicants... els purs! Si més no, en el fur intern de la nostra consciència, a vegades potser ens sentim així; sense arribar, amb tot, a “fer veure que preguem” i, menys encara, a “devorar els béns de ningú”. En contrast evident amb els mestres de la llei, l'Evangeli ens presenta el gest senzill, insignificant, d'una dona viuda que va suscitar l'admiració de Jesús: «Llavors va arribar una viuda pobra que hi va tirar dues petites monedes de coure» (Mc 12,42). El valor del donatiu era quasi nul, però la decisió d'aquella dona era admirable, heroica: donà tot el que tenia per a viure. En aquest gest, Déu i els altres passaven davant d'ella i de les seves pròpies necessitats. Ella quedava totalment a les mans de la Providència. No li quedava cap altra cosa on agafar-se perquè, voluntàriament, ho havia posat tot al servei de Déu i de l'atenció dels pobres. Jesús —que ho veié— avaluà l'oblit de si mateixa, i el desig de lloar Déu i de socórrer els pobres, com el donatiu més important de tots els que s'havien fet —potser ostentosament— al mateix lloc. La qual cosa vol dir que l'opció fonamental i salvífica s'esdevé en el nucli de la pròpia consciència, quan decidim obrir-nos a Déu i viure a disposició del pròxim; el valor de l'elecció ve donat no pas per la qualitat o quantitat de l'obra feta, sinó per la puresa de la intenció i la generositat de l'amor.

Dia litúrgic: Divendres IX de durant l'any 8-6-2012

Text de l'Evangeli (Mc 12,35-37): En aquell temps, Jesús prengué la paraula i ensenyava en el temple dient: «Com poden dir els mestres de la Llei que el Messies ha de ser fill de David? David mateix, mogut per l'Esperit Sant, va dir: ‘El Senyor digué al meu Senyor: Seu a la meva dreta, i espera que posi els enemics sota els teus peus’. Per tant, si David mateix l'anomena Senyor, com pot ser fill seu?». Una gran gentada l'escoltava de bon grat. Comentari: «David mateix anomena [el Messies] Senyor» Avui, el judaisme encara sap que el Messies ha de ser “fill de David” i que ha d'inaugurar una nova era del regnat de Déu. Els cristians “sabem” que el Messies Fill de David és Jesucrist i que aquest regnat ja ha començat incoativament —com una llavor que neix i creix— i que es farà realitat visible i esclatant quan Jesús torni al final dels temps. Però ja ara Jesús és el Fill de David i ens permet de viure “en esperança” els béns del regne messiànic. El títol de “Fill de David” aplicat a Jesucrist forma part de la medul·la de l'Evangeli. En l'Anunciació, la Verge rebé aquest missatge: «El Senyor Déu li donarà el tron de David el seu pare, i regnarà per sempre» (Lc 1,32-33). Els pobres que demanaven a Jesús de ser guarits, li cridaven: «Jesús, Fill de David, tingues compassió de mi» (Mc 10,48). Quan Jesús entrà solemnement a Jerusalem va ser aclamat: «Beneït el Regne que ve del nostre Pare David» (Mc 11,10). L'antiquíssim llibre de la Didachè dóna gràcies a Déu «per la santa vinya de David, el teu servent, que ens has donat a conèixer per mitjà de Jesús, el teu servent». Però Jesús no solament és fill de David, sinó també Senyor. Jesús ho afirma solemnement tot citant el Salm davídic 110. Els jueus això no ho poden entendre: És impossible que el fill de David pugui ser “Senyor” del seu pare. Sant Pere, testimoni de la resurrecció de Jesús, va veure clar que Jesús havia estat constituït “Senyor de David”, perquè «David va morir i fou enterrat i el seu sepulcre és encara avui entre nosaltres (...), però Jesús de Natzaret, Déu l'ha ressuscitat i tots nosaltres en som testimonis» (Ac 2,29.32). «Jesucrist, nascut del llinatge de David segons la carn, constituït Fill de Déu en poder», com l'anomena sant Pau (Rm 1,3-4), ha esdevingut el focus d'atracció del cor de tots els homes, i d'aquesta manera, atraient envers Ell suaument, exerceix ja ara la seva senyoria sobre tots els homes que se li adrecen amb amor i amb confiança.

Dia litúrgic: Dijous IX de durant l'any 7-6-2012

Text de l'Evangeli (Mc 12,28-34): En aquell temps, un dels mestres de la Llei s'acostà a Jesús i li va fer aquesta pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments?». Jesús va respondre: «El primer és: ‘Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb tota la força’. El segon és aquest: ‘Estima els altres com a tu mateix’. No hi ha cap manament més gran que aquests». Llavors el mestre de la Llei li digué: «És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que Ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'Ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb tota la força i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis». Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: «No ets pas lluny del Regne de Déu». I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta. Comentari: «No hi ha cap altre manament més gran que aquests» Avui, un mestre de la Llei li pregunta a Jesús: «¿Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?» (Mc 12,28). La pregunta és capciosa. En primer lloc, perquè intenta establir un rànquing entre els diversos manaments; i, en segon lloc, perquè la seva pregunta se centra en la Llei. És clar, es tracta de la pregunta d'un mestre de la Llei. La resposta del Senyor desmunta l'espiritualitat d'aquell «mestre de la Llei». Tota l'actitud del deixeble de Jesús respecte a Déu queda resumida en un punt doble: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor» (Mc 12,30) i «estima els altres com a tu mateix» (Mc 12,31). El comportament religiós queda definit en la seva relació amb Déu i amb el proïsme; i el comportament humà, en la seva relació amb els altres i amb Déu. Ho diu amb altres paraules sant Agustí: «Estima i fes el que vulguis». Estima Déu i estima els altres, i tota la resta serà conseqüència d'aquest amor en plenitud. El mestre de la Llei ho entén perfectament. I indica que estimar Déu amb tot el cor i els altres com a un mateix «val més que tots els holocaustos i sacrificis» (Mc 12,33). Déu està esperant la resposta de cada persona, l'entrega plena «amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb tota la força» (Mc 12,30) a Ell, que és la Veritat i la Bondat, i l'entrega generosa als altres. Els «sacrificis i les ofrenes» tan sols tenen sentit en la mesura que siguin expressió veritable d'aquest doble amor. I pensar que de vegades utilitzem els “petits manaments” i «els sacrificis i les ofrenes» com a pedra per a criticar o ferir l'altre! Jesús comenta la resposta del mestre de la Llei amb un «no ets lluny del Regne de Déu» (Mc 12,34). Per a Jesús ningú que estimi l'altre per damunt de tot és lluny del regnat de Déu.

Dia litúrgic: Dimecres IX de durant l'any 6-6-2012

Text de l'Evangeli (Mc 12,18-27): En aquell temps, uns saduceus l'anaren a trobar. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: «Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home mor i deixa muller, però no ha tingut fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense tenir descendència. El segon es va casar amb la dona del difunt, i morí sense tenir-ne descendència. Igualment el tercer. Cap dels set no va tenir descendència. Després de tots va morir també la dona. Per tant, quan arribi la resurrecció i tots ells ressuscitin, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat?». Jesús els respongué: «Aneu equivocats precisament perquè desconeixeu les Escriptures i el poder de Déu. Quan tots ells ressuscitin d'entre els morts, ja no prendran muller ni marit, sinó que seran com els àngels del cel. I sobre el fet que els morts ressusciten, ¿no heu llegit en el llibre de Moisès, en el passatge de la Bardissa, com Déu li va dir: Jo sóc el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob? Ell no és Déu de morts, sinó de vius. Aneu molt equivocats! Comentari: «Ell no és Déu de morts, sinó de vius» Avui, la Santa Església brinda a la nostra consideració —per la paraula de Crist— la realitat de la resurrecció i les propietats dels cossos ressuscitats. En efecte, l'Evangeli ens narra l'encontre de Jesús amb els saduceus, els quals —mitjançant un cas hipotètic rebuscat— li presenten una dificultat en relació a la resurrecció dels morts, veritat en la que ells no hi creien. Li diuen que, si una dona envidua set vegades, «de quin dels set serà muller?» (Mc 12,23). Cerquen, així, posar en ridícul la doctrina de Jesús. El Senyor, però, desfà aquesta dificultat en exposar que, «quan tots ells ressuscitin d'entre els morts, ja no prendran muller ni marit, sinó que seran com els àngels del cel» (Mc 12,25). I, donada l'ocasió, Nostre Senyor aprofita la circumstància per tal d'afirmar l'existència de la resurrecció, tot citant allò que Déu digué a Moisès en l'episodi de la bardissa: «Jo sóc el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob», i afegeix: «Ell no és Déu de morts, sinó de vius» (Mc 12,26-27). Aquí Jesús els reprotxa com n'estan d'errats, perquè no entenen ni l'Escriptura ni el poder de Déu; és més, aquesta veritat ja estava revelada en l'Antic Testament: així ho ensenyaren Isaïes, la mare dels Macabeus, Job i d'altres. Sant Agustí descrivia així la vida d'eterna i amorosa comunió: «No patiràs allí límits ni estretors en posseir-ho tot; ho tindràs tot, i el teu germà també ho tindrà tot; perquè vosaltres dos, tu i ell, esdevindreu un, i aquest únic tot també tindrà Aquell que us posseeixi a ambdós». Nosaltres, lluny de dubtar de les Escriptures i del poder misericordiós de Déu, adherits amb tot l'enteniment i el cor a aquesta veritat esperonadora, ens gaudim de no restar frustrats en la nostra set de vida, plena i eterna, la qual cosa ens és garantida en el mateix Déu, en la seva glòria i felicitat. Davant d'aquesta invitació divina, no ens queda sinó fomentar les nostres ànsies de veure Déu, el desig de romandre per sempre regnant juntament amb Ell.

Dia litúrgic: Dimarts IX de durant l'any 5-6-2012

Text de l'Evangeli (Mc 12,13-17): En aquell temps, els principals de Jerusalem van enviar a Jesús alguns fariseus i alguns partidaris d'Herodes per sorprendre'l en alguna paraula comprometedora. Hi van, doncs, i li diuen: «Mestre, sabem que dius la veritat, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones, sinó que ensenyes de debò el camí de Déu. Digues: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar? ¿L'hem de pagar o no l'hem de pagar?». Jesús es va adonar de la seva hipocresia i els respongué: «Per què em poseu a prova? Porteu-me un denari i deixeu-me'l veure». Ells l'hi portaren. Jesús els preguntà: «De qui són aquesta cara i aquesta inscripció?». Ells li respongueren: «Del Cèsar». Jesús els digué: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu». I quedaren sorpresos de la seva resposta. Comentari: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu» Avui, novament ens meravellem de l'enginy i saviesa del Crist. Ell, amb la seva magistral resposta, assenyala directament la justa autonomia de les realitats terrenals: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar» (Mc 12,17). La Paraula d'avui, però, és quelcom més que saber-se'n sortir d'un conflicte; és una qüestió que té actualitat en tots els moments de la nostra vida: què li estic donant a Déu?; És realment el que m'importa més en la meva vida? On he posat el meu cor? Perquè... «on teniu el tresor, hi tindreu el cor» (Lc 12,34). En efecte, segons sant Jeroni, «heu de donar necessàriament al Cèsar la moneda que porta impresa la seva imatge; però vosaltres doneu amb gust tot el vostre ésser a Déu, perquè està impresa en nosaltres la seva imatge i no la del Cèsar». Al llarg de la seva vida, Jesucrist planteja constantment la qüestió de l'elecció. Som nosaltres els qui estem cridats a elegir, i les opcions són clares: viure des dels valors d'aquest món, o viure des dels valors de l'Evangeli. Sempre és temps d'elecció, temps de conversió, temps per a tornar a “resituar” la nostra vida en la dinàmica de Déu. Serà l'oració, i especialment la realitzada amb la Paraula de Déu, la que ens vagi descobrint què vol Déu de nosaltres. Aquell que sap escollir Déu esdevé habitacle de Déu, ja que «qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell» (Jn 14,23). És la pregària la que es converteix en l'autèntica escola on, com afirma Tertul·lià, «Crist ens va ensenyant quin era el designi del Pare que Ell realitzava en el món, i quin el capteniment de l'home per tal que sigui conforme a aquest mateix designi». Tant de bo si reeixim en elegir el camí que ens convé!

Dia litúrgic: Dilluns IX de durant l'any 4-6-2012

Text de l'Evangeli (Mc 12,1-12): En aquell temps, Jesús es posà a parlar-los en paràboles: «Un home va plantar una vinya, la va envoltar d'una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se'n va anar lluny. »Quan va ser el temps, envià un servent als vinyaters per rebre'n la part que li corresponia dels fruits de la vinya; però ells el van agafar, el van apallissar i el van despatxar amb les mans buides. Novament els envià un altre servent; a aquest li van obrir el cap i el van ultratjar. Els en va enviar encara un altre, i el van matar; i així feren amb molts altres: a uns els apallissaven, a d'altres els mataven. Tenia encara el seu fill estimat, i els l'envià en darrer lloc, tot dient-se: ‘Al meu fill, el respectaran’. Però aquells vinyaters es digueren entre ells: ‘Aquest és l'hereu: vinga, matem-lo i l'heretat serà nostra!’. L'agafaren, doncs, el van matar i el van llençar fora de la vinya. »Què farà l'amo de la vinya? Vindrà, farà morir aquells vinyaters i donarà la vinya a uns altres. ¿No heu llegit allò que diu l'Escriptura: ‘La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen’?». Ells van comprendre que Jesús amb aquella paràbola es referia a ells, i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent. Llavors el van deixar estar i se n'anaren. Comentari: «Envià un servent als vinyaters per rebre'n la part que li corresponia dels fruits de la vinya» Avui, el Senyor ens convida a passejar per la seva vinya: «Un home va plantar una vinya (...) la va arrendar a uns vinyaters» (Mc 12,1). Tots som arrendataris d'aquesta vinya. La vinya és el nostre propi esperit, l'Església i el món sencer. Déu vol fruits de nosaltres. Primer, la nostra santedat personal; després, un constant apostolat entre els nostres amics, als quals el nostre exemple i la nostra paraula els animi a apropar-se cada dia més al Crist; finalment, el món, que es convertirà en un millor lloc per a viure, si santifiquem el nostre treball professional, les nostres relacions socials i el nostre deure envers el bé comú. Quina classe d'arrendataris som? Dels qui treballen dur, o dels qui s'irriten quan l'amo envia els seus servents a cobrar-nos el lloguer? Podem oposar-nos als qui tenen la responsabilitat d'ajudar-nos a proporcionar els fruits que Déu espera de nosaltres. Podem posar objeccions als ensenyaments de la Santa Mare Església i del Papa, dels bisbes, o potser, més modestament, dels nostres pares, del nostre director espiritual, o d'aquell bon amic que està intentant ajudar-nos. Podem, fins i tot, esdevenir agressius, i provar de ferir-los o, fins “matar-los” mitjançant la nostra crítica i comentaris negatius. Hauríem d'examinar-nos a nosaltres mateixos sobre els motius reals d'aquesta positura. Potser necessitem una coneixença més profunda de la nostra fe; potser hem d'aprendre a conèixer-nos millor, a efectuar un millor examen de consciència, per tal de poder descobrir les raons per les que no volem produir fruits. Demanem a la Nostra Mare Maria el seu ajut per a poder treballar amb amor, sota el guiatge del Papa. Tots podem ser “bons pastors” i “pescadors” d'homes. «Aleshores, anem i demanem al Senyor que ens ajudi a portar fruit, un fruit que romangui. Només així aquesta vall de llàgrimes es transformarà en un jardí de Déu» (Benet XVI). Nosaltres podríem apropar a Jesucrist el nostre esperit, el dels nostres amics, o el del món sencer, només que llegíssim i meditéssim els ensenyaments del Sant Pare i provéssim de posar-los en pràctica.

Dia litúrgic: La Santíssima Trinitat (B) 3-6-2012

Text de l'Evangeli (Mt 28,16-20): En aquell temps, els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure'l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. Jesús s'acostà i els va dir: «He rebut plena autoritat al cel i a la terra. Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món». Comentari: «Feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant» Avui, la litúrgia ens invita a adorar la Trinitat Santíssima, el nostre Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant. Un sol Déu en tres Persones, en el nom del qual hem estat batejats. Per la gràcia del Baptisme som cridats a tenir part en la vida de la Santíssima Trinitat aquí baix, en l'obscuritat de la fe, i, després de la mort, en la vida eterna. Pel Sagrament del Baptisme hem estat fets partícips de la vida divina, tot esdevenint fills del Pare Déu, germans en el Crist i temples de l'Esperit Sant. En el Baptisme ha començat la nostra vida cristiana, rebent la vocació a la santedat. El Baptisme ens fa pertànyer a Aquell que és per excel·lència el Sant, el «tres vegades Sant» (cf. Is 6,3). El do de la santedat rebut en el Baptisme demana la fidelitat a una tasca de conversió evangèlica que ha de dirigir sempre tota la vida dels fills de Déu: «Aquesta és la voluntat de Déu: que visqueu santament» (1Te 4,3). És un compromís que afecta tots els batejats. «La crida a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat s'adreça a tots els fidels, de qualsevol estat o condició» (Concili Vaticà II, Lumen gentium, n. 40). Si el nostre Baptisme va ser una veritable entrada en la santedat de Déu, no podem acontentar-nos amb una vida cristiana mediocre, rutinària i superficial. Estem cridats a la perfecció en l'amor, ja que el Baptisme ens ha introduït en la vida i en la intimitat de l'amor de Déu. Amb profund agraïment pel designi benvolent del nostre Déu, que ens ha cridat a participar en la seva vida d'amor, adorem-lo i lloem-lo avui i sempre. «Beneït sigui Déu Pare, amb el Fill unigènit i l'Esperit Sant, que ens estima amb un amor immens» (Antífona d'introducció de la missa).

Dia litúrgic: DissabteVIII de durant l'any 2-6-2012

Text de l'Evangeli (Mc 11,27-33): En aquell temps, Jesús amb els seus deixebles se'n tornà a Jerusalem i, mentre caminava pel recinte del temple, l'anaren a trobar els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els notables i li preguntaren: «Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?». Jesús els replicà: «Us faré una altra pregunta. Contesteu-me-la i us diré amb quina autoritat faig tot això. El baptisme de Joan, ¿venia de Déu o dels homes? Contesteu-me». Ells discutien i es deien: «Si responem que venia de Déu, ens preguntarà: ‘Doncs per què no el vau creure?’. Però tampoc no podem dir que venia dels homes!». Tenien por de la gent, perquè tothom estava convençut que Joan era realment un profeta. Per això respongueren a Jesús: «No ho sabem». Llavors Jesús els diu: «Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat faig tot això». Comentari: «Amb quina autoritat fas tot això?» Avui, l'Evangeli ens demana que pensem amb quina intenció anem a veure Jesús. Hi ha qui hi va sense fe, sense reconèixer la seva autoritat: per això, «l'anaren a trobar els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els notables i li preguntaren: ‘Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?’» (Mc 11,27-28). Si no tractem Déu en l'oració, no tindrem fe. Però, com diu sant Gregori el Gran, «quan insistim en l'oració amb tota vehemència, Déu es deté en el nostre cor i recobrem la vista perduda». Si tenim bona disposició, malgrat que estiguem en un error, veient que l'altra persona té raó, acollirem les seves paraules. Si tenim bona intenció, tot i que arrosseguem el pes del pecat, quan fem oració, Déu ens farà comprendre la nostra misèria, per tal que ens reconciliem amb Ell, demanant perdó de tot cor i per mitjà del sagrament de la penitència. La fe i l'oració van unides. Ens diu sant Agustí que, «si la fe falta, l'oració és inútil. Aleshores, quan preguem, creiem i preguem per tal que no ens manqui la fe. La fe produeix l'oració, i l'oració produeix al seu torn la fermesa de la fe». Si tenim bona intenció, i acudim a Jesús, descobrirem qui és i entendrem la seva paraula, quan ens pregunti: «El baptisme de Joan, ¿venia de Déu o dels homes?» (Mc 11,30). Per la fe, sabem que era del cel, i que la seva autoritat li ve del seu Pare, que és Déu, i d'Ell mateix perquè és la segona Persona de la Santíssima Trinitat. Perquè sabem que Jesús és l'únic salvador del món, ens adrecem a la seva Mare que també és Mare nostra, bo i desitjant acollir la paraula i la vida de Jesús, amb bona intenció i bona voluntat, per a tenir la pau i l'alegria dels fills de Déu.

Dia litúrgic: Divendres VIII de durant l'any 1-6-2012

Text de l'Evangeli (Mc 11,11-25): Jesús, després que la gent l'havia aclamat, va entrar a Jerusalem, al temple. Després de donar una mirada tot al voltant, com que ja era el vespre, va sortir amb els Dotze cap a Betània. L'endemà, quan sortien de Betània, Jesús va tenir gana. Veié de lluny una figuera que ja estava coberta de fullatge i va anar-hi per si hi trobava alguna cosa. Però, quan s'hi acostà, no va trobar-hi res més que fulles, perquè no era el temps de les figues. Llavors digué a la figuera: «Que mai més ningú no mengi fruits teus!». I els seus deixebles van sentir aquestes paraules. Quan arribaren a Jerusalem, Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure els qui hi compraven i venien, va bolcar les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, i no permetia que ningú traginés res per dins el recinte del temple. I els instruïa així: «¿No diu l'Escriptura: El meu temple serà anomenat “casa d'oració per a tots els pobles”? Però vosaltres n'heu fet una cova de lladres!». Ho van sentir els grans sacerdots i els mestres de la Llei i buscaven com podrien fer-lo morir; però li tenien por, perquè tota la gent estava admirada de la seva doctrina. I quan es va fer fosc, Jesús i els seus deixebles van sortir de la ciutat. Al matí, tot passant, van veure que la figuera s'havia assecat de soca-rel. Pere, recordant les paraules de Jesús, li diu: «Mira, rabí! La figuera que vas maleir s'ha assecat». Jesús els respon: «Tingueu fe en Déu. Si algú diu a aquesta muntanya: ‘Alça't i tira't al mar’, sense dubtar-ne en el seu cor, sinó creient que es realitzarà allò que diu, us asseguro que li serà concedit. Per això jo us dic: tot allò que demaneu en la pregària, creieu que ja ho teniu concedit, i ho rebreu. I quan pregueu, si teniu res contra algú, perdoneu-ho, i així també el vostre Pare del cel us perdonarà les vostres faltes». Comentari: «Tot allò que demaneu en la pregària, creieu que ja ho teniu concedit» Avui, fruit i petició són paraules clau de l'Evangeli. El Senyor s'apropa a una figuera i no hi troba fruits: només hi ha fullaraca, i reacciona maleint-la. Segons sant Isidor de Sevilla, “figa” i “fruit” tenen la mateixa arrel. L'endemà, sorpresos, els Apòstols li diuen: «Mira, rabí! La figuera que vas maleir s'ha assecat» (Mc 11,21). En resposta, Jesucrist els parla de fe i de pregària: «Tingueu fe en Déu» (Mc 11,22). Hi ha gent que gairebé mai preguen, i, quan ho fan, és amb vista que Déu els resolgui un problema tan complicat que ja no hi veuen solució. I ho argumenten amb les paraules de Jesús que acabem d'escoltar: «Tot allò que demaneu en la pregària, creieu que ja ho teniu concedit, i ho rebreu» (Mc 11,24). Tenen raó i és molt humà, comprensible i lícit que, davant els problemes que ens superen, confiem en Déu, en alguna força superior a nosaltres. Però cal afegir que tota pregària és “inútil” («abans que ho demaneu, el vostre Pare ja sap de què teniu necessitat»: Mt 6,8), en la mesura que no té una utilitat pràctica directa com —per exemple— encendre un llum. No rebem res a canvi de pregar, perquè tot el que rebem de Déu és gràcia sobre gràcia. Per tant, no cal pregar...? Al contrari: ja que ara sabem que no és sinó gràcia, és aleshores que la pregària té més valor: perquè és “inútil” i és “gratuïta”. Amb tot, hi ha tres beneficis que ens dóna la pregària de petició: pau interior (trobar l'amic Jesús i confiar en Déu ens relaxa); reflexionar sobre un problema, racionalitzar-lo, i saber-lo plantejar, és ja tenir-lo mig solucionat; i, en tercer lloc, ens ajuda a discernir entre allò que és bo i allò que potser per caprici volem en les nostres intencions de la pregària. Aleshores, a posteriori, entendrem amb els ulls de la fe el que diu Jesús: «Tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré» (Jn 14,13).