Text de l'Evangeli
(Lc 10,1-12):
En aquell temps, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on Ell mateix havia de passar. Els deia: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors. Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí.
»Quan entreu en una casa, digueu primer: ‘Pau en aquesta casa’. Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa.
»Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: ‘El Regne de Déu és a prop vostre’. Però si entreu en una població i no us acullen, sortiu a les places i digueu: ‘Fins i tot la pols del vostre poble que se'ns ha encastat als peus, ens l'espolsem i us la deixem. Però sapigueu això: el Regne de Déu és a prop!’. Us asseguro que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma que per a aquella població».
Comentari:
Pregueu a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors
Avui, Jesús ens parla de la missió apostòlica. Tot i que «en designà uns altres setanta-dos i els envià» (Lc 10,1), la proclamació de l'Evangeli és una tasca «que no podrà ser delegada a uns pocs “especialistes”» (Joan Pau II): tots hi hem estat cridats i tots ens hem de sentir-ne responsables. Cadascú des del seu lloc i condició. El dia del Baptisme se'ns va dir: «Ets Sacerdot, Profeta i Rei per a la vida eterna». Avui, més que mai, el nostre món necessita del testimoni dels seguidors de Crist.
«La collita és abundant, però els segadors són pocs» (Lc 10,2): és interessant aquest sentit positiu de la missió, perquè el text no diu «hi ha molt a sembrar i pocs segadors». Potser avui hauríem de parlar en aquests termes, donat el gran desconeixement de Jesucrist i de la seva Església en la nostra societat. Una mirada esperançada de la missió engendra optimisme i il·lusió. No ens deixem abatre pel pessimisme i per la desesperança.
D'entrada, la missió que ens espera és, alhora, apassionant i difícil. L'anunci de la Veritat i de la Vida, la nostra missió, no pot ni ha de pretendre forçar l'adhesió, sinó suscitar una lliure adhesió. Les idees es proposen, no s'imposen, ens recorda el Papa.
«No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies...» (Lc 10,4): l'única força del missioner ha de ser Crist. I, per tal que Ell ompli tota la seva vida, cal que l'evangelitzador es buidi de tot allò que no és Crist. La pobresa evangèlica és el gran requisit i, alhora, el testimoni més creïble que l'apòstol pot donar, a part que només aquest despreniment ens pot fer lliures.
El missioner anuncia la pau. És portador de pau perquè porta Crist, el “Príncep de la Pau”. Per això, «quan entreu en una casa, digueu primer: ‘Pau en aquesta casa’. Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres» (Lc 10,5-6). El nostre món, les nostres famílies, el nostre jo personal, tenen necessitat de Pau. La nostra missió és urgent i apassionant.
Dia litúrgic: 29 de Setembre: Els sants Arcàngels Miquel, Gabriel i Rafael
Text de l'Evangeli
(Jn 1,47-51):
En aquell temps, quan Jesús veié Natanael que venia digué d'ell: «Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya». Li diu Natanael: «D'on em coneixes?». Jesús li respon: «Abans que Felip et cridés, t'he vist sota la figuera». Li diu Natanael: «Rabí, tu ets el Fill de Déu, tu ets el Rei d'Israel». Jesús li digué: «¿Creus només perquè t'he dit que t'havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!». I afegí: «Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home».
Comentari:
Veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home
Avui, en la festa dels Sants Arcàngels, Jesús manifesta als seus Apòstols i a tothom la presència dels seus àngels i la relació que amb Ell tenen. Els àngels estan en la glòria celestial, on lloen perennement el Fill de l'home, que és el Fill de Déu. L'envolten i són al seu servei.
«Pujar i baixar» ens recorda l'episodi del somni del Patriarca Jacob, qui dormit sobre una pedra durant el seu viatge a la terra d'origen de la seva família (Mesopotàmia), veu els àngels que “baixen i pugen” per una misteriosa escala que uneix el cel i la terra, mentre que Déu mateix està dempeus amb ell i li comunica el seu missatge. Notem la relació entre la comunicació divina i la presencia activa dels àngels.
Així, Gabriel, Miquel i Rafael apareixen en la Bíblia com presents en les vicissituds terrenals i portant als homes —com ens diu sant Gregori el Gran— les comunicacions, mitjançant llur presència i llurs pròpies accions, que canvien decisivament les nostres vides. S'anomenen, precisament, “arcàngels”, és a dir, prínceps dels àngels, perquè són enviats per a les missions més grans.
Gabriel fou enviat per tal d'anunciar a Maria Santíssima la concepció virginal del Fill de Déu, que és el principi de la nostra redempció (cf. Lc 1). Miquel lluita contra els àngels rebels i els expulsa del cel (cf. Ap 12). Ens anuncia, així, el misteri de la justícia divina, que també s'exercí en els seus àngels que es rebel·laren, i ens dóna la certesa de llur victòria i de la nostra sobre el mal. Rafael acompanya Tobias “junior”, el defensa i l'aconsella, i, finalment, guareix el pare Tobit (cf. Tob). Per aquesta via, ens anuncia la presència dels àngels al costat de cadascú de nosaltres: l'àngel que anomenem de la Guarda.
Aprenguem d'aquesta celebració dels arcàngels que “pugen i baixen” sobre el Fill de l'home, que serveixen Déu, però que el serveixen en benefici de nosaltres. Donen glòria a la Santíssima Trinitat, i ho fan tot servint-nos a nosaltres. I, en conseqüència, hauríem de veure quina devoció els devem i quin agraïment devem també al Pare que ens els envia per al nostre bé.
(Jn 1,47-51):
En aquell temps, quan Jesús veié Natanael que venia digué d'ell: «Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya». Li diu Natanael: «D'on em coneixes?». Jesús li respon: «Abans que Felip et cridés, t'he vist sota la figuera». Li diu Natanael: «Rabí, tu ets el Fill de Déu, tu ets el Rei d'Israel». Jesús li digué: «¿Creus només perquè t'he dit que t'havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!». I afegí: «Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home».
Comentari:
Veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home
Avui, en la festa dels Sants Arcàngels, Jesús manifesta als seus Apòstols i a tothom la presència dels seus àngels i la relació que amb Ell tenen. Els àngels estan en la glòria celestial, on lloen perennement el Fill de l'home, que és el Fill de Déu. L'envolten i són al seu servei.
«Pujar i baixar» ens recorda l'episodi del somni del Patriarca Jacob, qui dormit sobre una pedra durant el seu viatge a la terra d'origen de la seva família (Mesopotàmia), veu els àngels que “baixen i pugen” per una misteriosa escala que uneix el cel i la terra, mentre que Déu mateix està dempeus amb ell i li comunica el seu missatge. Notem la relació entre la comunicació divina i la presencia activa dels àngels.
Així, Gabriel, Miquel i Rafael apareixen en la Bíblia com presents en les vicissituds terrenals i portant als homes —com ens diu sant Gregori el Gran— les comunicacions, mitjançant llur presència i llurs pròpies accions, que canvien decisivament les nostres vides. S'anomenen, precisament, “arcàngels”, és a dir, prínceps dels àngels, perquè són enviats per a les missions més grans.
Gabriel fou enviat per tal d'anunciar a Maria Santíssima la concepció virginal del Fill de Déu, que és el principi de la nostra redempció (cf. Lc 1). Miquel lluita contra els àngels rebels i els expulsa del cel (cf. Ap 12). Ens anuncia, així, el misteri de la justícia divina, que també s'exercí en els seus àngels que es rebel·laren, i ens dóna la certesa de llur victòria i de la nostra sobre el mal. Rafael acompanya Tobias “junior”, el defensa i l'aconsella, i, finalment, guareix el pare Tobit (cf. Tob). Per aquesta via, ens anuncia la presència dels àngels al costat de cadascú de nosaltres: l'àngel que anomenem de la Guarda.
Aprenguem d'aquesta celebració dels arcàngels que “pugen i baixen” sobre el Fill de l'home, que serveixen Déu, però que el serveixen en benefici de nosaltres. Donen glòria a la Santíssima Trinitat, i ho fan tot servint-nos a nosaltres. I, en conseqüència, hauríem de veure quina devoció els devem i quin agraïment devem també al Pare que ens els envia per al nostre bé.
Dia litúrgic: Dimarts XXVI de durant l'any 28-9-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 9,51-56):
Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem. Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. Però no el volgueren acollir, perquè Ell s'encaminava a Jerusalem. En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li: «Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?». Però Jesús es va girar i els renyà. I se n'anaren en un altre poble.
Comentari:
Jesús es va girar i els renyà
Avui, a l'Evangeli contemplem com «Jaume i Joan van dir-li: ‘Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?’. Però Jesús es va girar i els renyà» (Lc 9,54-55). Són defectes dels Apòstols, que el Senyor corregeix.
Conta la història d'un traginer d'aigua de l'Índia que, a l'extrem d'un pal que penjava a l'espatlla, portava dos atuells: l'un era perfecte i l'altra esquerdat i perdia la meitat de l'aigua. Aquest —trist— es mirava l'altre tant perfecte, i avergonyit un dia va dir a l'amo que se sentia miserable perquè a causa de les seves esquerdes li donava només la meitat de l'aigua que podia guanyar amb la seva venda. El traginer li contestà: —Quan tornem a casa mira les flors que creixen a llarg del camí. I va fixar-s'hi: eren flors bellíssimes, però veient que tornava a perdre la meitat de l'aigua, va repetir: —No serveixo, ho faig tot malament. El carregador li digué: —T'has adonat que les flors només creixen en el teu costat del camí? Ja sabia jo de les teves esquerdes i vaig voler treure el costat positiu d'elles, sembrant llavors de flors per on passes i regant-les puc recollir aquestes flors per l'altar de la Mare de Déu. Si no fossis com ets, no hauria estat possible crear aquesta bellesa.
Tots d'alguna manera som atuells esquerdats, però Déu coneix bé els seus fills i ens dona la possibilitat d'aprofitar les esquerdes-defectes per alguna cosa bona. I així l'apòstol Joan —que avui vol destruir—, amb la correcció del Senyor es converteix en l'apòstol de l'amor en les seves cartes. No va desanimar-se amb les correccions, sinó que aprofità el costat positiu del seu caràcter fogós —l'apassionament— per a posar-lo al servei de l'amor. Que nosaltres també sapiguem aprofitar les correccions, les contrarietats —sofriment, fracàs, limitacions— per a “començar i recomençar”, com definia la santedat sant Josepmaria: dòcils a l'Esperit Sant en convertir-nos a Déu i ser instruments seus.
(Lc 9,51-56):
Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem. Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. Però no el volgueren acollir, perquè Ell s'encaminava a Jerusalem. En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li: «Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?». Però Jesús es va girar i els renyà. I se n'anaren en un altre poble.
Comentari:
Jesús es va girar i els renyà
Avui, a l'Evangeli contemplem com «Jaume i Joan van dir-li: ‘Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?’. Però Jesús es va girar i els renyà» (Lc 9,54-55). Són defectes dels Apòstols, que el Senyor corregeix.
Conta la història d'un traginer d'aigua de l'Índia que, a l'extrem d'un pal que penjava a l'espatlla, portava dos atuells: l'un era perfecte i l'altra esquerdat i perdia la meitat de l'aigua. Aquest —trist— es mirava l'altre tant perfecte, i avergonyit un dia va dir a l'amo que se sentia miserable perquè a causa de les seves esquerdes li donava només la meitat de l'aigua que podia guanyar amb la seva venda. El traginer li contestà: —Quan tornem a casa mira les flors que creixen a llarg del camí. I va fixar-s'hi: eren flors bellíssimes, però veient que tornava a perdre la meitat de l'aigua, va repetir: —No serveixo, ho faig tot malament. El carregador li digué: —T'has adonat que les flors només creixen en el teu costat del camí? Ja sabia jo de les teves esquerdes i vaig voler treure el costat positiu d'elles, sembrant llavors de flors per on passes i regant-les puc recollir aquestes flors per l'altar de la Mare de Déu. Si no fossis com ets, no hauria estat possible crear aquesta bellesa.
Tots d'alguna manera som atuells esquerdats, però Déu coneix bé els seus fills i ens dona la possibilitat d'aprofitar les esquerdes-defectes per alguna cosa bona. I així l'apòstol Joan —que avui vol destruir—, amb la correcció del Senyor es converteix en l'apòstol de l'amor en les seves cartes. No va desanimar-se amb les correccions, sinó que aprofità el costat positiu del seu caràcter fogós —l'apassionament— per a posar-lo al servei de l'amor. Que nosaltres també sapiguem aprofitar les correccions, les contrarietats —sofriment, fracàs, limitacions— per a “començar i recomençar”, com definia la santedat sant Josepmaria: dòcils a l'Esperit Sant en convertir-nos a Déu i ser instruments seus.
Dia litúrgic: Dilluns XXVI de durant l'any 27-9-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 9,46-50):
En aquell temps, els deixebles començaren a rumiar quin d'ells era el més important. Jesús, que sabia què pensaven dintre seu, va agafar un infant, el posà al seu costat i els digué: «Qui acull aquest infant en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat, perquè el més petit de tots vosaltres, és el més gran».
Aleshores Joan li digué: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres». Jesús els respongué: «No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres».
Comentari:
El més petit de tots vosaltres, és el més gran
Avui, camí de Jerusalem cap a la passió, «els deixebles començaren a rumiar quin d'ells era el més important» (Lc 9,46). Cada dia els mitjans de comunicació i també les nostres converses estan plenes de comentaris sobre la importància de les persones: dels altres i de nosaltres mateixos. Aquesta lògica només humana produeix sovint desig de triomf, d'ésser reconegut, apreciat, agraït, i manca de pau, quan aquests reconeixements no arriben.
La resposta de Jesús a aquests pensaments —i potser també comentaris— dels deixebles recorda l'estil dels antics profetes. Abans de les paraules hi ha els gestos. Jesús «va agafar un infant, el posà al seu costat» (Lc 9,47). Després ve l'ensenyament: «El més petit de vosaltres, és el més gran» (Lc 9,48). —Jesús, ¿per què ens costa tant d'acceptar que això no és una utopia per a gent que no està ficada en el tràfec d'una feina intensa, en la qual no manquen els cops d'uns contra d'altres, i que, amb la gràcia teva, ho podem viure tots? Si ho féssim tindríem més pau interior i treballaríem amb més serenitat i alegria.
Aquesta actitud és també la font d'on brolla l'alegria, en veure que altres treballen bé per Déu, amb un estil diferent del nostre, però sempre valent-se del nom de Jesús. Els deixebles volien impedir-ho. En canvi, el Mestre defensa aquelles altres persones. Novament, el fet de sentir-nos fills menuts de Déu ens facilita tenir el cor obert vers tothom i créixer en la pau, la joia i l'agraïment. Aquests ensenyaments han valgut a santa Tereseta de Lisieux el títol de “Doctora de l'Església”: en el seu llibre Història d'una ànima, ella admira el bell jardí de flors, que és l'Església i està contenta en saber-se una petita flor. Al costat dels grans sants —roses i assutzenes— hi ha les petites flors —com les margarites o les violetes— destinades a donar plaer als ulls de Déu, quan Ell fixa el seu esguard en la terra.
(Lc 9,46-50):
En aquell temps, els deixebles començaren a rumiar quin d'ells era el més important. Jesús, que sabia què pensaven dintre seu, va agafar un infant, el posà al seu costat i els digué: «Qui acull aquest infant en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat, perquè el més petit de tots vosaltres, és el més gran».
Aleshores Joan li digué: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres». Jesús els respongué: «No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres».
Comentari:
El més petit de tots vosaltres, és el més gran
Avui, camí de Jerusalem cap a la passió, «els deixebles començaren a rumiar quin d'ells era el més important» (Lc 9,46). Cada dia els mitjans de comunicació i també les nostres converses estan plenes de comentaris sobre la importància de les persones: dels altres i de nosaltres mateixos. Aquesta lògica només humana produeix sovint desig de triomf, d'ésser reconegut, apreciat, agraït, i manca de pau, quan aquests reconeixements no arriben.
La resposta de Jesús a aquests pensaments —i potser també comentaris— dels deixebles recorda l'estil dels antics profetes. Abans de les paraules hi ha els gestos. Jesús «va agafar un infant, el posà al seu costat» (Lc 9,47). Després ve l'ensenyament: «El més petit de vosaltres, és el més gran» (Lc 9,48). —Jesús, ¿per què ens costa tant d'acceptar que això no és una utopia per a gent que no està ficada en el tràfec d'una feina intensa, en la qual no manquen els cops d'uns contra d'altres, i que, amb la gràcia teva, ho podem viure tots? Si ho féssim tindríem més pau interior i treballaríem amb més serenitat i alegria.
Aquesta actitud és també la font d'on brolla l'alegria, en veure que altres treballen bé per Déu, amb un estil diferent del nostre, però sempre valent-se del nom de Jesús. Els deixebles volien impedir-ho. En canvi, el Mestre defensa aquelles altres persones. Novament, el fet de sentir-nos fills menuts de Déu ens facilita tenir el cor obert vers tothom i créixer en la pau, la joia i l'agraïment. Aquests ensenyaments han valgut a santa Tereseta de Lisieux el títol de “Doctora de l'Església”: en el seu llibre Història d'una ànima, ella admira el bell jardí de flors, que és l'Església i està contenta en saber-se una petita flor. Al costat dels grans sants —roses i assutzenes— hi ha les petites flors —com les margarites o les violetes— destinades a donar plaer als ulls de Déu, quan Ell fixa el seu esguard en la terra.
Dia litúrgic: Diumenge XXVI (C) de durant l'any 26-9-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 16,19-31):
En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s'estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres.
»El pobre va morir, i els àngels el portaren al costat d'Abraham. El ric també morí i el van sepultar. Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. Llavors va exclamar: ‘Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames’. Abraham li respongué: ‘Fill, recorda't que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments. A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí’.
»El ric va insistir: ‘Llavors, pare, t'ho prego: envia'l a casa del meu pare, on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments’. Abraham li respongué: ‘Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin’. El ric insistí encara: ‘No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a trobar-los, sí que es convertiran’. Abraham li digué: ‘Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti’».
Comentari:
Ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments
Avui, Jesús ens encara amb la injustícia social que neix de les desigualtats entre rics i pobres. Com si es tractés d'una de les imatges esgarrifoses que estem acostumats a veure a la televisió, el relat de Llàtzer ens frapa, aconsegueix l'efecte sensacionalista per a moure els sentiments: «Fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres» (Lc 16,21). La diferència és ben clara: el ric portava vestits de porpra; el pobre tenia per vestit les nafres.
La situació d'igualtat arriba tot seguit: van morir tots dos. Però, alhora, la diferència s'accentua: un va arribar al costat d'Abraham; a l'altre, tan sols el van sepultar. Si no haguéssim sentit mai aquesta història i si apliquéssim els valors de la nostra societat, podríem concloure que el qui va guanyar-se el premi deuria ser el ric, i l'abandonat al sepulcre, el pobre. És clar, lògicament.
La sentència ens arriba en boca d'Abraham, el pare en la fe, i ens aclareix el desenllaç: «Fill, recorda't que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments» (Lc 16,25). La justícia de Déu reconverteix la situació. Déu no permet que el pobre romangui per sempre en el sofriment, la fam i la misèria.
Aquest relat ha mogut milions de cors de rics al llarg de la història i ha portat a conversió multituds, però, ¿quin missatge farà falta en el nostre món desenvolupat, hiper-comunicat, globalitzat, per a fer-nos prendre consciència de les injustícies socials de les que en som autors o, si més no, còmplices? Tothom qui escoltà el missatge de Jesús tenia com a desig descansar en el sí d'Abraham, però, ¿quanta gent al nostre món ja en tindrà prou amb ser sepultats quan hagin mort, sense voler rebre el consol del Pare del Cel? L'autèntica riquesa és arribar a veure Déu, i el que cal és allò que afirmava sant Agustí: «Camina per l'home i arribaràs a Déu». Que els Llàtzers de cada dia ens ajudin a trobar Déu.
(Lc 16,19-31):
En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s'estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres.
»El pobre va morir, i els àngels el portaren al costat d'Abraham. El ric també morí i el van sepultar. Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. Llavors va exclamar: ‘Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames’. Abraham li respongué: ‘Fill, recorda't que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments. A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí’.
»El ric va insistir: ‘Llavors, pare, t'ho prego: envia'l a casa del meu pare, on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments’. Abraham li respongué: ‘Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin’. El ric insistí encara: ‘No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a trobar-los, sí que es convertiran’. Abraham li digué: ‘Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti’».
Comentari:
Ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments
Avui, Jesús ens encara amb la injustícia social que neix de les desigualtats entre rics i pobres. Com si es tractés d'una de les imatges esgarrifoses que estem acostumats a veure a la televisió, el relat de Llàtzer ens frapa, aconsegueix l'efecte sensacionalista per a moure els sentiments: «Fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres» (Lc 16,21). La diferència és ben clara: el ric portava vestits de porpra; el pobre tenia per vestit les nafres.
La situació d'igualtat arriba tot seguit: van morir tots dos. Però, alhora, la diferència s'accentua: un va arribar al costat d'Abraham; a l'altre, tan sols el van sepultar. Si no haguéssim sentit mai aquesta història i si apliquéssim els valors de la nostra societat, podríem concloure que el qui va guanyar-se el premi deuria ser el ric, i l'abandonat al sepulcre, el pobre. És clar, lògicament.
La sentència ens arriba en boca d'Abraham, el pare en la fe, i ens aclareix el desenllaç: «Fill, recorda't que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments» (Lc 16,25). La justícia de Déu reconverteix la situació. Déu no permet que el pobre romangui per sempre en el sofriment, la fam i la misèria.
Aquest relat ha mogut milions de cors de rics al llarg de la història i ha portat a conversió multituds, però, ¿quin missatge farà falta en el nostre món desenvolupat, hiper-comunicat, globalitzat, per a fer-nos prendre consciència de les injustícies socials de les que en som autors o, si més no, còmplices? Tothom qui escoltà el missatge de Jesús tenia com a desig descansar en el sí d'Abraham, però, ¿quanta gent al nostre món ja en tindrà prou amb ser sepultats quan hagin mort, sense voler rebre el consol del Pare del Cel? L'autèntica riquesa és arribar a veure Déu, i el que cal és allò que afirmava sant Agustí: «Camina per l'home i arribaràs a Déu». Que els Llàtzers de cada dia ens ajudin a trobar Déu.
Dia litúrgic: Dissabte XXV de durant l'any 25-9-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 9,43b-45):
En aquell temps, veient Jesús que tothom s'admirava de tot el que feia, digué als seus deixebles: «Graveu bé aquestes paraules dins vostre: el Fill de l'home ha de ser entregat en mans dels homes». Però ells no entenien què volia dir. Els era amagat el significat d'aquestes paraules. I tenien por de fer-li preguntes sobre això.
Comentari:
El Fill de l'home ha de ser entregat en mans dels homes
Avui, més de dos mil anys després, l'anunci de la passió de Jesús continua provocant-nos. Que l'Autor de la Vida anunciï el seu lliurament a mans d'aquells pels quals ha vingut a donar-ho tot és una clara provocació. Hom podria dir que no era necessari, que fou una exageració. Oblidem, una i una altra vegada, el pes que aclapara el cor de Crist, el nostre pecat, el mal més radical, la causa i l'efecte de posar-nos al lloc de Déu. Més encara, de no deixar-nos estimar per Déu, i d'entestar-nos en romandre dins les nostres curtes categories i de la immediatesa de la vida present. Se'ns fa tan necessari reconèixer que som pecadors com necessari és admetre que Déu ens estima en el seu Fill Jesucrist. I tot plegat, som com els deixebles, «ells no entenien què volia dir. Els era amagat el significat d'aquestes paraules. I tenien por de fer-li preguntes sobre això» (Lc 9,45).
Per dir-ho amb una imatge: al Cel podrem trobar tots els vicis i tots els pecats, menys la supèrbia, ja que el superb mai no reconeix el seu pecat i no es deixa perdonar per un Déu que estima fins a morir per nosaltres. I a l'infern podrem trobar totes les virtuts, menys la humilitat, doncs l'humil es coneix tal com és i sap ben bé que sense la gràcia de Déu no pot deixar d'ofendre'l ni pot tampoc correspondre a la seva Bondat.
Una de les claus de la saviesa cristiana és el reconeixement de la grandesa i de la immensitat de l'Amor de Déu, a la vegada que admetem la nostra petitesa i la vilesa del nostre pecat. Tan tardans som d'entendre-ho! El dia que descobrirem que tenim l'Amor de Déu tan a l'abast, aquell dia direm com sant Agustí, amb llàgrimes d'Amor: «Tan tard et vaig estimar, Déu meu!». Aquell dia pot ser avui. Pot ser avui. Pot ser.
(Lc 9,43b-45):
En aquell temps, veient Jesús que tothom s'admirava de tot el que feia, digué als seus deixebles: «Graveu bé aquestes paraules dins vostre: el Fill de l'home ha de ser entregat en mans dels homes». Però ells no entenien què volia dir. Els era amagat el significat d'aquestes paraules. I tenien por de fer-li preguntes sobre això.
Comentari:
El Fill de l'home ha de ser entregat en mans dels homes
Avui, més de dos mil anys després, l'anunci de la passió de Jesús continua provocant-nos. Que l'Autor de la Vida anunciï el seu lliurament a mans d'aquells pels quals ha vingut a donar-ho tot és una clara provocació. Hom podria dir que no era necessari, que fou una exageració. Oblidem, una i una altra vegada, el pes que aclapara el cor de Crist, el nostre pecat, el mal més radical, la causa i l'efecte de posar-nos al lloc de Déu. Més encara, de no deixar-nos estimar per Déu, i d'entestar-nos en romandre dins les nostres curtes categories i de la immediatesa de la vida present. Se'ns fa tan necessari reconèixer que som pecadors com necessari és admetre que Déu ens estima en el seu Fill Jesucrist. I tot plegat, som com els deixebles, «ells no entenien què volia dir. Els era amagat el significat d'aquestes paraules. I tenien por de fer-li preguntes sobre això» (Lc 9,45).
Per dir-ho amb una imatge: al Cel podrem trobar tots els vicis i tots els pecats, menys la supèrbia, ja que el superb mai no reconeix el seu pecat i no es deixa perdonar per un Déu que estima fins a morir per nosaltres. I a l'infern podrem trobar totes les virtuts, menys la humilitat, doncs l'humil es coneix tal com és i sap ben bé que sense la gràcia de Déu no pot deixar d'ofendre'l ni pot tampoc correspondre a la seva Bondat.
Una de les claus de la saviesa cristiana és el reconeixement de la grandesa i de la immensitat de l'Amor de Déu, a la vegada que admetem la nostra petitesa i la vilesa del nostre pecat. Tan tardans som d'entendre-ho! El dia que descobrirem que tenim l'Amor de Déu tan a l'abast, aquell dia direm com sant Agustí, amb llàgrimes d'Amor: «Tan tard et vaig estimar, Déu meu!». Aquell dia pot ser avui. Pot ser avui. Pot ser.
Dia litúrgic: Divendres XXV de durant l'any 24-9-2010
Santoral 24 de Setembre:
La Mare de Déu de la Mercè
Text de l'Evangeli (Lc 9,18-22):
Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb Ell. Llavors els preguntà: «Qui diu la gent que sóc jo?». Ells respongueren: «Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes». Ell els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Pere li respongué: «El Messies de Déu». Però Ell els manà severament que no ho diguessin a ningú. Jesús afegí: «Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia».
Comentari:
Avui, en l'Evangeli, hi ha dos interrogants que el mateix Mestre fa per a tots. El primer interrogant demana una resposta estadística, aproximada: «Qui diu la gent que sóc jo?» (Lc 9,18). Fa que ens girem al voltant i contemplem com resolen la qüestió els altres: els veïns, els companys de feina, els amics, els familiars més propers... Mirem l'entorn i ens sentim més o menys responsables o propers —depèn dels casos— d'algunes d'aquestes respostes que formulen els qui tenen a veure amb nosaltres i amb el nostre àmbit, “la gent”... I la resposta ens diu molt, ens informa, ens situa i fa que ens adonem d'allò que desitgen, necessiten, busquen els qui viuen al nostre costat. Ens ajuda a sintonitzar, a descobrir un punt de trobada amb l'altre per anar més enllà...
Hi ha una segona interrogació que demana per nosaltres: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» (Lc 9,20). Esdevé una qüestió fonamental que truca a la porta, que pidola de cadascú: una adhesió o un rebuig; una veneració o una indiferència; caminar amb Ell i en Ell o finalitzar un atansament de simple simpatia... Aquesta qüestió és delicada, és determinant perquè ens afecta. Què diuen el nostres llavis i les nostres actituds? Volem ser fidels a Aquell que és i dóna sentit al nostre ésser? Hi ha en nosaltres una sincera disposició a seguir-lo en els camins de la vida? Estem disposats a acompanyar-lo a la Jerusalem de la creu i de la glòria?
«És un camí de creu i resurrecció (...). La creu és exaltació de Crist. Ho digué Ell mateix: ‘Quan seré enlairat, atrauré tothom cap a mi’. (...) La creu, doncs, és glòria i exaltació de Crist» (Sant Andreu de Creta). Disponibles per avançar cap a Jerusalem? Només amb Ell i en Ell, veritat?
Dia litúrgic: Dijous XXV de durant l'any 23-9-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 9,7-9):
En aquell temps, el tetrarca Herodes va sentir parlar de tot el que succeïa, i estava intrigat, perquè alguns deien que Joan havia ressuscitat d'entre els morts; d'altres, que Elies s'havia aparegut; i d'altres, que havia ressuscitat un dels antics profetes. Herodes va dir: «A Joan, jo el vaig fer decapitar. Però, qui és aquest de qui sento a dir tot això?». I tenia ganes de veure Jesús.
Comentari:
I tenia ganes de veure Jesús
Avui el text de l'Evangeli ens diu que Herodes volia veure Jesús (cf. Lc 9,9). Aquest desig de veure Jesús li brolla de la curiositat. Hom parlava molt de Jesús pels miracles que realitzava al seu pas. Moltes persones parlaven d'Ell. L'actuació de Jesús va fer recordar al poble diverses figures de profetes: Elies, Joan Baptista, etc. Però, per tractar-se d'una simple curiositat, aquest desig no transcendeix pas. Per això, quan Herodes el veu no li causa cap impressió (cf. Lc 23,8-11). El seu desig s'esvaeix en veure'l cara a cara, perquè Jesús no vol respondre les seves preguntes. Aquest silenci de Jesús el delata com a corrupte i depravat.
Nosaltres, com Herodes, segurament hem sentit, alguna vegada, el desig de veure Jesús. Però ja no tenim el Jesús de carn i ossos com el tenia Herodes, tanmateix, tenim altres presències de Jesús. Vull remarcar per a tu dues d'elles.
En primer lloc, la tradició de l'Església ha fet dels dijous un dia per excel·lència per veure Jesús en l'Eucaristia. Són molts els llocs on avui està exposat Jesús-Eucaristia. «L'adoració eucarística és una forma essencial de ser amb el Senyor. En la sagrada custòdia està present el veritable tresor, sempre esperant per nosaltres: no hi és allí per Ell, sinó per nosaltres» (Benet XVI). —Atansa't-hi perquè t'enlluerni amb la seva presència.
Per al segon cas podríem fer referència a una cançó popular, que diu: «És amb nosaltres i no el coneixem». Jesús és present en tants i tants germans nostres que han estat marginats, que pateixen i no tenen ningú que “els vulgui veure”. En la seva encíclica Déu és Amor, diu el Papa Benet XVI: «L'amor al proïsme arrelat en l'amor a Déu és sobretot una tasca per a cada fidel, però ho és també per a tota la comunitat eclesial». Així, doncs, Jesús t'està esperant, amb els braços oberts et rep en totes dues situacions. ¡Apropa't!
(Lc 9,7-9):
En aquell temps, el tetrarca Herodes va sentir parlar de tot el que succeïa, i estava intrigat, perquè alguns deien que Joan havia ressuscitat d'entre els morts; d'altres, que Elies s'havia aparegut; i d'altres, que havia ressuscitat un dels antics profetes. Herodes va dir: «A Joan, jo el vaig fer decapitar. Però, qui és aquest de qui sento a dir tot això?». I tenia ganes de veure Jesús.
Comentari:
I tenia ganes de veure Jesús
Avui el text de l'Evangeli ens diu que Herodes volia veure Jesús (cf. Lc 9,9). Aquest desig de veure Jesús li brolla de la curiositat. Hom parlava molt de Jesús pels miracles que realitzava al seu pas. Moltes persones parlaven d'Ell. L'actuació de Jesús va fer recordar al poble diverses figures de profetes: Elies, Joan Baptista, etc. Però, per tractar-se d'una simple curiositat, aquest desig no transcendeix pas. Per això, quan Herodes el veu no li causa cap impressió (cf. Lc 23,8-11). El seu desig s'esvaeix en veure'l cara a cara, perquè Jesús no vol respondre les seves preguntes. Aquest silenci de Jesús el delata com a corrupte i depravat.
Nosaltres, com Herodes, segurament hem sentit, alguna vegada, el desig de veure Jesús. Però ja no tenim el Jesús de carn i ossos com el tenia Herodes, tanmateix, tenim altres presències de Jesús. Vull remarcar per a tu dues d'elles.
En primer lloc, la tradició de l'Església ha fet dels dijous un dia per excel·lència per veure Jesús en l'Eucaristia. Són molts els llocs on avui està exposat Jesús-Eucaristia. «L'adoració eucarística és una forma essencial de ser amb el Senyor. En la sagrada custòdia està present el veritable tresor, sempre esperant per nosaltres: no hi és allí per Ell, sinó per nosaltres» (Benet XVI). —Atansa't-hi perquè t'enlluerni amb la seva presència.
Per al segon cas podríem fer referència a una cançó popular, que diu: «És amb nosaltres i no el coneixem». Jesús és present en tants i tants germans nostres que han estat marginats, que pateixen i no tenen ningú que “els vulgui veure”. En la seva encíclica Déu és Amor, diu el Papa Benet XVI: «L'amor al proïsme arrelat en l'amor a Déu és sobretot una tasca per a cada fidel, però ho és també per a tota la comunitat eclesial». Així, doncs, Jesús t'està esperant, amb els braços oberts et rep en totes dues situacions. ¡Apropa't!
Dia litúrgic: Dimecres XXV de durant l'any 22-9-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 9,1-6):
En aquell temps, Jesús va reunir els Dotze i els donà poder i autoritat per a treure tots els dimonis i guarir malalties. I els envià a anunciar el Regne de Déu i a curar els malalts. Els digué: «No prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, i no us endugueu dos vestits. Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. I si no us acullen, sortiu d'aquella població i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells. Ells se'n van anar i passaven per tots els pobles anunciant la bona nova i curant pertot arreu».
Comentari:
Jesús va reunir els Dotze i els donà poder i autoritat per a treure tots els dimonis i guarir malalties
Avui vivim uns temps en què noves malalties mentals assoleixen nivells insospitats, com mai no n'hi havia hagut en el curs de la història. El ritme de vida actual imposa estrès a les persones, cursa per consumir i aparentar més que el veí, tot amanit amb unes fortes dosis d'individualisme, que construeixen una persona aïllada de la resta dels mortals. Aquesta solitud a què molts són obligats per raó de conveniències socials, per pressió laboral, per convencions esclavitzadores, fa que molts sucumbeixin a la depressió, les neurosis, les histèries, les esquizofrènies o d'altres desequilibris que marquen profundament el futur d'aquella persona.
«Jesús va reunir els Dotze i els donà poder i autoritat per a treure tots els dimonis i guarir malalties» (Lc 9,1). Mals, aquests, que podem identificar en el mateix Evangeli com a malalties mentals.
La trobada amb el Crist, que es la Persona completa i realitzada, aporta un equilibri i una pau que són capaços d'asserenar els ànims i de fer retrobar la persona amb ella mateixa, aportant-li claredat i llum en la seva vida i en l'enfocament del seu futur. L'Evangeli és criteri per aclarir dubtes, bo per a instruir i ensenyar, educar els joves i els grans, i encaminar les persones pel camí de la vida, aquella que mai no s'ha de marcir.
«Ells passaven per tots els pobles anunciant la bona nova» (Lc 9,6). És aquesta també la nostra missió: viure i meditar l'Evangeli, la mateixa paraula de Jesús, per tal de deixar-la penetrar en el nostre interior. Així, a poc a poc, podrem trobar el camí a seguir i la llibertat a realitzar. Com ha escrit Joan Pau II, «la pau ha de realitzar-se en la veritat (...); ha de fer-se en la llibertat».
Que sigui el mateix Jesucrist, que ens ha cridat a la fe i a la joia eterna, qui ens ompli de la seva esperança i amor, Ell que ens ha donat una nova vida i un futur inesgotable.
(Lc 9,1-6):
En aquell temps, Jesús va reunir els Dotze i els donà poder i autoritat per a treure tots els dimonis i guarir malalties. I els envià a anunciar el Regne de Déu i a curar els malalts. Els digué: «No prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, i no us endugueu dos vestits. Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. I si no us acullen, sortiu d'aquella població i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells. Ells se'n van anar i passaven per tots els pobles anunciant la bona nova i curant pertot arreu».
Comentari:
Jesús va reunir els Dotze i els donà poder i autoritat per a treure tots els dimonis i guarir malalties
Avui vivim uns temps en què noves malalties mentals assoleixen nivells insospitats, com mai no n'hi havia hagut en el curs de la història. El ritme de vida actual imposa estrès a les persones, cursa per consumir i aparentar més que el veí, tot amanit amb unes fortes dosis d'individualisme, que construeixen una persona aïllada de la resta dels mortals. Aquesta solitud a què molts són obligats per raó de conveniències socials, per pressió laboral, per convencions esclavitzadores, fa que molts sucumbeixin a la depressió, les neurosis, les histèries, les esquizofrènies o d'altres desequilibris que marquen profundament el futur d'aquella persona.
«Jesús va reunir els Dotze i els donà poder i autoritat per a treure tots els dimonis i guarir malalties» (Lc 9,1). Mals, aquests, que podem identificar en el mateix Evangeli com a malalties mentals.
La trobada amb el Crist, que es la Persona completa i realitzada, aporta un equilibri i una pau que són capaços d'asserenar els ànims i de fer retrobar la persona amb ella mateixa, aportant-li claredat i llum en la seva vida i en l'enfocament del seu futur. L'Evangeli és criteri per aclarir dubtes, bo per a instruir i ensenyar, educar els joves i els grans, i encaminar les persones pel camí de la vida, aquella que mai no s'ha de marcir.
«Ells passaven per tots els pobles anunciant la bona nova» (Lc 9,6). És aquesta també la nostra missió: viure i meditar l'Evangeli, la mateixa paraula de Jesús, per tal de deixar-la penetrar en el nostre interior. Així, a poc a poc, podrem trobar el camí a seguir i la llibertat a realitzar. Com ha escrit Joan Pau II, «la pau ha de realitzar-se en la veritat (...); ha de fer-se en la llibertat».
Que sigui el mateix Jesucrist, que ens ha cridat a la fe i a la joia eterna, qui ens ompli de la seva esperança i amor, Ell que ens ha donat una nova vida i un futur inesgotable.
Dia litúrgic: Dilluns XXV de durant l'any 20-9-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 8,16-18):
En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Quan algú encén una llàntia, no la tapa amb un gerro o la posa sota el llit, sinó que la col·loca en el portallànties perquè els qui entren en vegin la claror. No hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de saber i no s'hagi de conèixer. Mireu, doncs, com escolteu. Perquè al qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que es pensa que li queda».
Comentari:
Col·loca la llum en el portallànties perquè els qui entren en vegin la claror
Avui, aquest Evangeli tan breu és ric en temes que atreuen la nostra atenció. En primer lloc, “donar llum”: tot és patent als ulls de Déu! Segon gran tema: les Gràcies van en enfilall, la fidelitat a una n'atreu d'altres: «Gratia pro Gratia» (Jn 1,16). En fi, llenguatge humà per a coses divines i perdurables.
Llum pels qui entren a l'Església! Les mares cristianes han ensenyat des de segles, a cau d'orella als seus fills amb paraules expressives, però sobretot ho han fet amb la “llum” del seu bon exemple. També han sembrat amb el típic seny popular i evangèlic, comprimit en molts adagis, plens tant de saviesa com de fe. Un d'ells és aquest: «Cal donar llum i no fum». Sant Mateu ens diu: «(...) perquè faci llum a tots els qui són a casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres obres bones i glorificaran el vostre Pare del Cel» (Mt 5,15-16).
El nostre examen de consciència en el cap tard de la jornada és comparat al botiguer que repassa el calaix per a veure el fruit del seu treball. No comença preguntant: —Quant he perdut avui? Mes aviat demana: —Què he guanyat avui? I acte seguit: —Com puc guanyar més demà, què puc fer per millorar? El recompte del nostre dia acaba amb acció de gràcies i, per contrast, amb un acte de dolor d'amor. —Em dol no haver estimat més i espero amb il·lusió, demà estrenar el nou dia per a plaure més a Nostre Senyor, que sempre em veu, m'acompanya i que tant m'estima. —Vull donar més llum i disminuir el fum del foc del meu amor.
En les vetlles familiars, els pares i avis han forjat —i forgen— la personalitat i la pietat dels infants d'avui i homes del demà. Val la pena! És urgent! Maria, Estel del matí, Verge de l'alba que precedeix la Llum del Sol-Jesús, ens guia i dóna la mà. «Oh Verge feliç! És impossible que es perdi aquell en qui vós heu posat la vostra mirada» (Sant Anselm).
(Lc 8,16-18):
En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Quan algú encén una llàntia, no la tapa amb un gerro o la posa sota el llit, sinó que la col·loca en el portallànties perquè els qui entren en vegin la claror. No hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de saber i no s'hagi de conèixer. Mireu, doncs, com escolteu. Perquè al qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que es pensa que li queda».
Comentari:
Col·loca la llum en el portallànties perquè els qui entren en vegin la claror
Avui, aquest Evangeli tan breu és ric en temes que atreuen la nostra atenció. En primer lloc, “donar llum”: tot és patent als ulls de Déu! Segon gran tema: les Gràcies van en enfilall, la fidelitat a una n'atreu d'altres: «Gratia pro Gratia» (Jn 1,16). En fi, llenguatge humà per a coses divines i perdurables.
Llum pels qui entren a l'Església! Les mares cristianes han ensenyat des de segles, a cau d'orella als seus fills amb paraules expressives, però sobretot ho han fet amb la “llum” del seu bon exemple. També han sembrat amb el típic seny popular i evangèlic, comprimit en molts adagis, plens tant de saviesa com de fe. Un d'ells és aquest: «Cal donar llum i no fum». Sant Mateu ens diu: «(...) perquè faci llum a tots els qui són a casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres obres bones i glorificaran el vostre Pare del Cel» (Mt 5,15-16).
El nostre examen de consciència en el cap tard de la jornada és comparat al botiguer que repassa el calaix per a veure el fruit del seu treball. No comença preguntant: —Quant he perdut avui? Mes aviat demana: —Què he guanyat avui? I acte seguit: —Com puc guanyar més demà, què puc fer per millorar? El recompte del nostre dia acaba amb acció de gràcies i, per contrast, amb un acte de dolor d'amor. —Em dol no haver estimat més i espero amb il·lusió, demà estrenar el nou dia per a plaure més a Nostre Senyor, que sempre em veu, m'acompanya i que tant m'estima. —Vull donar més llum i disminuir el fum del foc del meu amor.
En les vetlles familiars, els pares i avis han forjat —i forgen— la personalitat i la pietat dels infants d'avui i homes del demà. Val la pena! És urgent! Maria, Estel del matí, Verge de l'alba que precedeix la Llum del Sol-Jesús, ens guia i dóna la mà. «Oh Verge feliç! És impossible que es perdi aquell en qui vós heu posat la vostra mirada» (Sant Anselm).
Dia litúrgic: Diumenge XXV (C) de durant l'any 19-9-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 16,1-13):
En aquell temps, Jesús deia també als seus deixebles: «Un home ric tenia un administrador, que va ser acusat de malversar els seus béns. Ell el cridà i li digué: ‘Què és això que sento a dir de tu? Dóna'm comptes de la teva administració, perquè d'ara endavant ja no podràs administrar els meus béns’. L'administrador va pensar: ‘Què faré, ara que el meu amo em treu de la feina? Cavar, no m'hi veig amb forces; captar, em fa vergonya. Ja sé què faré per a trobar gent que em rebi a casa seva quan perdi l'administració’.
»Llavors va cridar un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: ‘Quant deus al meu amo?’. Li respongué: ‘Cent gerres d'oli’. Ell li digué: ‘Aquí tens el teu rebut. Seu i ara mateix escriu-ne un que digui cinquanta’. A un altre li digué: ‘I tu, quant deus?’. Li respongué: ‘Cent sacs de blat’. Ell li diu: ‘Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta’.
»I el Senyor va lloar l'administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia: Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum. I jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa del diner, que és enganyós, perquè, quan tot s'hagi acabat, us rebin a les estances eternes. Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran, i qui enganya en les coses petites, també enganya en les grans. Per tant, si no heu merescut la confiança en l'administració del diner, que és enganyós, ¿qui us confiarà els béns veritables? I si no heu merescut la confiança en les coses que són d'un altre, ¿qui us donarà allò que us pertany? Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner».
Comentari:
No podeu servir alhora Déu i el diner
Avui l'Evangeli ens presenta la figura de l'administrador infidel: un home que s'aprofitava de l'ofici per a robar al seu amo. Era un simple administrador, i actuava com a l'amo. Cal que tinguem present:
1) Els béns materials són realitats bones, perquè han sortit de les mans de Déu. Per tant els hem d'estimar.
2) Però no els podem “adorar” com si fossin Déu i el fi de la nostra existència; n'hem d'estar despresos. Les riqueses són per a servir Déu i els nostres germans els homes; no han de servir per a destronar Déu del nostre cor i de les nostres obres: «No podeu servir alhora Déu i el diner» (Lc 16,13).
3) No en som amos, sinó simples administradors; per tant, no sols els hem de conservar, sinó fer-los produir al màxim, dintre les nostres possibilitats. La paràbola dels talents ho ensenya clarament (cf. Mt 25,14-30).
4) No podem caure en l'avarícia; hem de practicar la lliberalitat, que és una virtut cristiana que hem de viure tots, els rics i els pobres, cadascú segons les seves circumstàncies. Hem de donar als altres!
I si ja tinc prou diners per a les meves despeses? Sí; també t'has d'esforçar per multiplicar-los i poder-ne donar més (parròquia, diòcesi, Càritas, apostolat). Recorda les paraules de sant Ambròs: «No és una part dels teus béns el que tu dónes al pobre; el que li dónes ja li pertany. Perquè el que ha estat donat per a l'ús de tots, tu t'ho apropies. La terra ha estat donada per a tot el món, i no solament per als rics».
¿Ets un egoista que només penses en aplegar béns materials per a tu, com l'administrador de l'Evangeli, mentint, robant, practicant la gasiveria i la duresa de cor que t'impedeixen commoure't davant les necessitats dels altres? ¿No penses sovint les paraules de sant Pau: «Déu estima el qui dóna amb alegria?» (2Co 9,7). Sigues generós!
(Lc 16,1-13):
En aquell temps, Jesús deia també als seus deixebles: «Un home ric tenia un administrador, que va ser acusat de malversar els seus béns. Ell el cridà i li digué: ‘Què és això que sento a dir de tu? Dóna'm comptes de la teva administració, perquè d'ara endavant ja no podràs administrar els meus béns’. L'administrador va pensar: ‘Què faré, ara que el meu amo em treu de la feina? Cavar, no m'hi veig amb forces; captar, em fa vergonya. Ja sé què faré per a trobar gent que em rebi a casa seva quan perdi l'administració’.
»Llavors va cridar un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: ‘Quant deus al meu amo?’. Li respongué: ‘Cent gerres d'oli’. Ell li digué: ‘Aquí tens el teu rebut. Seu i ara mateix escriu-ne un que digui cinquanta’. A un altre li digué: ‘I tu, quant deus?’. Li respongué: ‘Cent sacs de blat’. Ell li diu: ‘Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta’.
»I el Senyor va lloar l'administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia: Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum. I jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa del diner, que és enganyós, perquè, quan tot s'hagi acabat, us rebin a les estances eternes. Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran, i qui enganya en les coses petites, també enganya en les grans. Per tant, si no heu merescut la confiança en l'administració del diner, que és enganyós, ¿qui us confiarà els béns veritables? I si no heu merescut la confiança en les coses que són d'un altre, ¿qui us donarà allò que us pertany? Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner».
Comentari:
No podeu servir alhora Déu i el diner
Avui l'Evangeli ens presenta la figura de l'administrador infidel: un home que s'aprofitava de l'ofici per a robar al seu amo. Era un simple administrador, i actuava com a l'amo. Cal que tinguem present:
1) Els béns materials són realitats bones, perquè han sortit de les mans de Déu. Per tant els hem d'estimar.
2) Però no els podem “adorar” com si fossin Déu i el fi de la nostra existència; n'hem d'estar despresos. Les riqueses són per a servir Déu i els nostres germans els homes; no han de servir per a destronar Déu del nostre cor i de les nostres obres: «No podeu servir alhora Déu i el diner» (Lc 16,13).
3) No en som amos, sinó simples administradors; per tant, no sols els hem de conservar, sinó fer-los produir al màxim, dintre les nostres possibilitats. La paràbola dels talents ho ensenya clarament (cf. Mt 25,14-30).
4) No podem caure en l'avarícia; hem de practicar la lliberalitat, que és una virtut cristiana que hem de viure tots, els rics i els pobres, cadascú segons les seves circumstàncies. Hem de donar als altres!
I si ja tinc prou diners per a les meves despeses? Sí; també t'has d'esforçar per multiplicar-los i poder-ne donar més (parròquia, diòcesi, Càritas, apostolat). Recorda les paraules de sant Ambròs: «No és una part dels teus béns el que tu dónes al pobre; el que li dónes ja li pertany. Perquè el que ha estat donat per a l'ús de tots, tu t'ho apropies. La terra ha estat donada per a tot el món, i no solament per als rics».
¿Ets un egoista que només penses en aplegar béns materials per a tu, com l'administrador de l'Evangeli, mentint, robant, practicant la gasiveria i la duresa de cor que t'impedeixen commoure't davant les necessitats dels altres? ¿No penses sovint les paraules de sant Pau: «Déu estima el qui dóna amb alegria?» (2Co 9,7). Sigues generós!
Dia litúrgic: Dissabte XXIV de durant l'any 18-9-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 8,4-15):
En aquell temps, es reuní una gran gentada entorn de Jesús i hi acudien de totes les poblacions. Ell els digué, valent-se d'una paràbola: «Un sembrador va sortir a sembrar la seva llavor. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí i fou trepitjada, o bé els ocells se la van menjar. Una altra part va caure a la roca; però, quan la planta començava a créixer, es va assecar, perquè no tenia saó. Una altra part va caure entre els cards; els cards van créixer al mateix temps i l'ofegaren. Una altra part de les llavors va caure en terra bona, va créixer i va donar fruit fins al cent per u. I, acabat de dir això, exclamà: «Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti».
Els seus deixebles li preguntaven què volia dir aquella paràbola. Ell respongué: «A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del seu Regne; als altres, en canvi, se'ls parla en paràboles, per tal que mirin bé, però no hi vegin; escoltin, però no entenguin.
»La paràbola vol dir això: La llavor és la paraula de Déu. Els d'arran del camí són els qui l'escolten, però després ve el diable i s'enduu la paraula del seu cor perquè no creguin i no se salvin. Els de la llavor que cau a la roca són els qui escolten la paraula i l'acullen amb alegria, però no tenen cap arrel: creuen només per un moment, i a l'hora de la prova es fan enrere. La llavor que cau enmig dels cards són els qui escolten, però les preocupacions, les riqueses i els plaers de la vida els arrosseguen i acaben per ofegar-los, i no arriben a donar fruit madur. La llavor que cau en terra bona són els qui escolten la paraula amb un cor bo i generós, la retenen i amb perseverança arriben a donar fruit.
Comentari:
La llavor que cau en terra bona són els qui amb perseverança arriben a donar fruit
Avui, Jesús ens parla d'un sembrador que «va sortir a sembrar la seva llavor» (Lc 8,5) i aquella llavor no era altra cosa que «la Paraula de Déu». Però «els cards van créixer (...) i l'ofegaren» (Lc 8,7).
De cards, en tenim de moltes menes. «La llavor que cau enmig dels cards són els qui escolten, però les preocupacions, les riqueses i els plaers de la vida els arrosseguen i acaben per ofegar-los, i no arriben a donar fruit madur» (Lc 8,14).
—Senyor, és que en tinc jo la culpa de tenir preocupacions? Prou que voldria no tenir-ne, però me'n venen per tots costats! No entenc per què m'han de privar de la vostra Paraula, si no són pecat, ni vici, ni defecte.
—Perquè oblides que Jo sóc el teu Pare i et fas esclau d'un demà que no saps si t'ha d'arribar!
«Si visquéssim més confiats en la Providència divina, segurs —amb una fe ben ferma!— d'aquesta protecció diària que mai no ens falta, quantes preocupacions o inquietuds ens estalviaríem! Desapareixerien tot de quimeres que, en boca de Jesús, són pròpies dels pagans, dels homes mundans (cf. Lc 12,30), de les persones que són mancades de sentit sobrenatural (...). Jo voldria gravar al foc en la vostra ment —ens diu sant Josepmaria— que tenim tots els motius per caminar amb optimisme per aquesta terra, amb l'ànima ben deseixida de tantes coses que semblen imprescindibles, ja que prou sap el vostre Pare què necessiteu! (cf. Lc 12,30), i Ell proveirà».
Digué David: «Deixa en mans del Senyor el teu destí, i ell et mantindrà» (Sl 54,23). Així ho feu sant Josep durant la gran prova: rumià, consultà, resà, prengué una resolució i ho deixà tot en mans de Déu. Quan l'Àngel va venir —comenta Mn. Ballarín—, no gosà despertar-lo i li parlà en somnis.
En fi, «Jo no haig de tenir més preocupacions que la teva Glòria..., en una paraula, el teu Amor» (Sant Josepmaria).
(Lc 8,4-15):
En aquell temps, es reuní una gran gentada entorn de Jesús i hi acudien de totes les poblacions. Ell els digué, valent-se d'una paràbola: «Un sembrador va sortir a sembrar la seva llavor. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí i fou trepitjada, o bé els ocells se la van menjar. Una altra part va caure a la roca; però, quan la planta començava a créixer, es va assecar, perquè no tenia saó. Una altra part va caure entre els cards; els cards van créixer al mateix temps i l'ofegaren. Una altra part de les llavors va caure en terra bona, va créixer i va donar fruit fins al cent per u. I, acabat de dir això, exclamà: «Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti».
Els seus deixebles li preguntaven què volia dir aquella paràbola. Ell respongué: «A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del seu Regne; als altres, en canvi, se'ls parla en paràboles, per tal que mirin bé, però no hi vegin; escoltin, però no entenguin.
»La paràbola vol dir això: La llavor és la paraula de Déu. Els d'arran del camí són els qui l'escolten, però després ve el diable i s'enduu la paraula del seu cor perquè no creguin i no se salvin. Els de la llavor que cau a la roca són els qui escolten la paraula i l'acullen amb alegria, però no tenen cap arrel: creuen només per un moment, i a l'hora de la prova es fan enrere. La llavor que cau enmig dels cards són els qui escolten, però les preocupacions, les riqueses i els plaers de la vida els arrosseguen i acaben per ofegar-los, i no arriben a donar fruit madur. La llavor que cau en terra bona són els qui escolten la paraula amb un cor bo i generós, la retenen i amb perseverança arriben a donar fruit.
Comentari:
La llavor que cau en terra bona són els qui amb perseverança arriben a donar fruit
Avui, Jesús ens parla d'un sembrador que «va sortir a sembrar la seva llavor» (Lc 8,5) i aquella llavor no era altra cosa que «la Paraula de Déu». Però «els cards van créixer (...) i l'ofegaren» (Lc 8,7).
De cards, en tenim de moltes menes. «La llavor que cau enmig dels cards són els qui escolten, però les preocupacions, les riqueses i els plaers de la vida els arrosseguen i acaben per ofegar-los, i no arriben a donar fruit madur» (Lc 8,14).
—Senyor, és que en tinc jo la culpa de tenir preocupacions? Prou que voldria no tenir-ne, però me'n venen per tots costats! No entenc per què m'han de privar de la vostra Paraula, si no són pecat, ni vici, ni defecte.
—Perquè oblides que Jo sóc el teu Pare i et fas esclau d'un demà que no saps si t'ha d'arribar!
«Si visquéssim més confiats en la Providència divina, segurs —amb una fe ben ferma!— d'aquesta protecció diària que mai no ens falta, quantes preocupacions o inquietuds ens estalviaríem! Desapareixerien tot de quimeres que, en boca de Jesús, són pròpies dels pagans, dels homes mundans (cf. Lc 12,30), de les persones que són mancades de sentit sobrenatural (...). Jo voldria gravar al foc en la vostra ment —ens diu sant Josepmaria— que tenim tots els motius per caminar amb optimisme per aquesta terra, amb l'ànima ben deseixida de tantes coses que semblen imprescindibles, ja que prou sap el vostre Pare què necessiteu! (cf. Lc 12,30), i Ell proveirà».
Digué David: «Deixa en mans del Senyor el teu destí, i ell et mantindrà» (Sl 54,23). Així ho feu sant Josep durant la gran prova: rumià, consultà, resà, prengué una resolució i ho deixà tot en mans de Déu. Quan l'Àngel va venir —comenta Mn. Ballarín—, no gosà despertar-lo i li parlà en somnis.
En fi, «Jo no haig de tenir més preocupacions que la teva Glòria..., en una paraula, el teu Amor» (Sant Josepmaria).
Dia litúrgic: Divendres XXIV de durant l'any Escoltar en àudio 17-9-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 8,1-3):
En aquell temps, Jesús passava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la Bona Nova del Regne de Déu. L'acompanyaven els Dotze i algunes dones que havien estat curades d'esperits malignes i de malalties: Maria, l'anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la muller de Cuses, administrador d'Herodes, Susanna i moltes altres, que els proveïen amb els seus béns.
Comentari:
Jesús passava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la bona nova
Avui, ens fixem a l'Evangeli en el que seria una jornada corrent dels tres anys de vida pública de Jesús. Sant Lluc ens ho narra amb poques paraules: «Jesús passava per cada vila i per cada poble, predicant i anunciant la Bona Nova» (Lc 8,1). És el que contemplem en el tercer misteri de Llum del Sant Rosari.
Comentant aquest misteri diu el Papa Joan Pau II: «Misteri de llum és la predicació amb la que Jesús anuncia l'arribada del Regne de Déu i convida a la conversió, perdonant els pecats del qui s'acosta a Ell amb fe humil, iniciant així el misteri de misericòrdia que Ell continuarà exercint fins a la fi del món, especialment a través del sagrament de la Reconciliació confiat a l'Església».
Jesús continua passant prop nostre oferint-nos els seus béns sobrenaturals: quan fem oració, quan llegim i meditem l'Evangeli per a conèixer-lo i estimar-lo més i imitar la seva vida, quan rebem algun sagrament, especialment l'Eucaristia i la Penitència, quan ens dediquem amb esforç i constància en la feina de cada dia, quan tractem amb la família, els amics o els veïns, quan ajudem a aquella persona necessitada materialment o espiritual, quan descansem o ens divertim... En totes aquestes circumstàncies podem trobar Jesús i seguir-lo com aquells dotze i aquelles santes dones.
Però, a més a més, cada u de nosaltres som cridats per Déu a ser també “Jesús que passa”, a parlar —amb les nostres obres i les nostres paraules— als qui tractem de la fe que omple de sentit la nostra existència, de l'esperança que ens mou a seguir endavant pels camins de la vida fiats del Senyor, i de la caritat que guia tot el nostre actuar.
La primera a seguir Jesús i a “ser Jesús” és Maria. ¡Que ella amb el seu exemple i la seva intercessió ens hi ajudi!
(Lc 8,1-3):
En aquell temps, Jesús passava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la Bona Nova del Regne de Déu. L'acompanyaven els Dotze i algunes dones que havien estat curades d'esperits malignes i de malalties: Maria, l'anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la muller de Cuses, administrador d'Herodes, Susanna i moltes altres, que els proveïen amb els seus béns.
Comentari:
Jesús passava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la bona nova
Avui, ens fixem a l'Evangeli en el que seria una jornada corrent dels tres anys de vida pública de Jesús. Sant Lluc ens ho narra amb poques paraules: «Jesús passava per cada vila i per cada poble, predicant i anunciant la Bona Nova» (Lc 8,1). És el que contemplem en el tercer misteri de Llum del Sant Rosari.
Comentant aquest misteri diu el Papa Joan Pau II: «Misteri de llum és la predicació amb la que Jesús anuncia l'arribada del Regne de Déu i convida a la conversió, perdonant els pecats del qui s'acosta a Ell amb fe humil, iniciant així el misteri de misericòrdia que Ell continuarà exercint fins a la fi del món, especialment a través del sagrament de la Reconciliació confiat a l'Església».
Jesús continua passant prop nostre oferint-nos els seus béns sobrenaturals: quan fem oració, quan llegim i meditem l'Evangeli per a conèixer-lo i estimar-lo més i imitar la seva vida, quan rebem algun sagrament, especialment l'Eucaristia i la Penitència, quan ens dediquem amb esforç i constància en la feina de cada dia, quan tractem amb la família, els amics o els veïns, quan ajudem a aquella persona necessitada materialment o espiritual, quan descansem o ens divertim... En totes aquestes circumstàncies podem trobar Jesús i seguir-lo com aquells dotze i aquelles santes dones.
Però, a més a més, cada u de nosaltres som cridats per Déu a ser també “Jesús que passa”, a parlar —amb les nostres obres i les nostres paraules— als qui tractem de la fe que omple de sentit la nostra existència, de l'esperança que ens mou a seguir endavant pels camins de la vida fiats del Senyor, i de la caritat que guia tot el nostre actuar.
La primera a seguir Jesús i a “ser Jesús” és Maria. ¡Que ella amb el seu exemple i la seva intercessió ens hi ajudi!
Dia litúrgic: Dijous XXIV de durant l'any 16-09-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 7,36-50):
En aquell temps, un fariseu invità Jesús a menjar amb ell. Jesús entrà a casa del fariseu i es posà a taula. Hi havia al poble una dona que era una pecadora. Quan va saber que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb una ampolleta d'alabastre plena de perfum i es quedà plorant als peus de Jesús, darrere d'Ell. Li mullava els peus amb les llàgrimes, els hi eixugava amb els cabells, els hi besava i els hi ungia amb perfum.
El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca i quina mena de vida porta: és una pecadora». Jesús li digué: «Simó, t'haig de dir una cosa». Ell li respongué: «Digues, mestre». «Dos homes devien diners a un prestador: l'un li devia cinc-cents denaris, i l'altre, cinquanta. Com que no tenien res per a pagar, els va perdonar el deute a tots dos. Quin d'ells et sembla que l'estimarà més?». Simó li contestà: «Suposo que aquell a qui ha perdonat el deute més gran». Jesús li diu: «Has respost correctament». Llavors es girà cap a la dona i digué a Simó: «Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m'has rebut amb un bes; ella, en canvi, d'ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus. Tu no m'has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m'ha ungit els peus amb perfum. Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc».
Després digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats». Els qui eren a taula amb ell començaren a pensar: «Qui és aquest que fins i tot perdona pecats?». Jesús digué encara a la dona: «La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau».
Comentari:
La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau
Avui, l'Evangeli és una crida a estar atents al perdó que el Senyor ens ofereix: «Els teus pecats et són perdonats» (Lc 7,48). Dues coses cal que els cristians recordem: hem de perdonar sense jutjar la persona i hem d'estimar molt perquè som perdonats gratuïtament per Déu. És com un doble moviment: el perdó rebut i el perdó amorós que hem de donar.
«Quan algú us insulti, no li doneu la culpa, doneu-li si de cas al dimoni, que li fa insultar, i feu caure sobre ell tota la vostra ira; en quan al desgraciat que fa el que el diable li fa fer, compadiu-lo» (Sant Joan Crisòstom). No s'ha de jutjar la persona sinó reprovar l'acte dolent. La persona és objecte continuat de l'amor del Senyor, són els actes els que ens allunyen de Déu. Nosaltres, doncs, hem d'estar sempre disposats a perdonar, acollir i estimar la persona, però també a rebutjar aquells actes contraris a l'amor de Déu.
«El qui peca fereix l'honor de Déu i el seu amor, la seva pròpia dignitat de persona cridada a ser fill de Déu i el benestar espiritual de l'Església, de la qual cada cristià ha de ser pedra viva» (Catecisme de l'Església, n. 1487). A través del Sagrament de la Penitència la persona té la possibilitat i l'oportunitat de refer la seva relació amb Déu i amb tota l'Església. La resposta al perdó rebut només pot ser l'amor. La recuperació de la gràcia i la reconciliació ens ha de portar a estimar amb un amor divinitzat. Som cridats a estimar com Déu estima!
Preguntem-nos avui especialment si ens adonem de la grandesa del perdó de Déu, si som d'aquells que estimem la persona i lluitem contra el pecat i, finalment, si acudim amb confiança al Sagrament de la Reconciliació. Tot ho podem amb l’auxili de Déu. Que la nostra pregària humil també ens hi ajudi.
(Lc 7,36-50):
En aquell temps, un fariseu invità Jesús a menjar amb ell. Jesús entrà a casa del fariseu i es posà a taula. Hi havia al poble una dona que era una pecadora. Quan va saber que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb una ampolleta d'alabastre plena de perfum i es quedà plorant als peus de Jesús, darrere d'Ell. Li mullava els peus amb les llàgrimes, els hi eixugava amb els cabells, els hi besava i els hi ungia amb perfum.
El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca i quina mena de vida porta: és una pecadora». Jesús li digué: «Simó, t'haig de dir una cosa». Ell li respongué: «Digues, mestre». «Dos homes devien diners a un prestador: l'un li devia cinc-cents denaris, i l'altre, cinquanta. Com que no tenien res per a pagar, els va perdonar el deute a tots dos. Quin d'ells et sembla que l'estimarà més?». Simó li contestà: «Suposo que aquell a qui ha perdonat el deute més gran». Jesús li diu: «Has respost correctament». Llavors es girà cap a la dona i digué a Simó: «Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m'has rebut amb un bes; ella, en canvi, d'ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus. Tu no m'has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m'ha ungit els peus amb perfum. Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc».
Després digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats». Els qui eren a taula amb ell començaren a pensar: «Qui és aquest que fins i tot perdona pecats?». Jesús digué encara a la dona: «La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau».
Comentari:
La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau
Avui, l'Evangeli és una crida a estar atents al perdó que el Senyor ens ofereix: «Els teus pecats et són perdonats» (Lc 7,48). Dues coses cal que els cristians recordem: hem de perdonar sense jutjar la persona i hem d'estimar molt perquè som perdonats gratuïtament per Déu. És com un doble moviment: el perdó rebut i el perdó amorós que hem de donar.
«Quan algú us insulti, no li doneu la culpa, doneu-li si de cas al dimoni, que li fa insultar, i feu caure sobre ell tota la vostra ira; en quan al desgraciat que fa el que el diable li fa fer, compadiu-lo» (Sant Joan Crisòstom). No s'ha de jutjar la persona sinó reprovar l'acte dolent. La persona és objecte continuat de l'amor del Senyor, són els actes els que ens allunyen de Déu. Nosaltres, doncs, hem d'estar sempre disposats a perdonar, acollir i estimar la persona, però també a rebutjar aquells actes contraris a l'amor de Déu.
«El qui peca fereix l'honor de Déu i el seu amor, la seva pròpia dignitat de persona cridada a ser fill de Déu i el benestar espiritual de l'Església, de la qual cada cristià ha de ser pedra viva» (Catecisme de l'Església, n. 1487). A través del Sagrament de la Penitència la persona té la possibilitat i l'oportunitat de refer la seva relació amb Déu i amb tota l'Església. La resposta al perdó rebut només pot ser l'amor. La recuperació de la gràcia i la reconciliació ens ha de portar a estimar amb un amor divinitzat. Som cridats a estimar com Déu estima!
Preguntem-nos avui especialment si ens adonem de la grandesa del perdó de Déu, si som d'aquells que estimem la persona i lluitem contra el pecat i, finalment, si acudim amb confiança al Sagrament de la Reconciliació. Tot ho podem amb l’auxili de Déu. Que la nostra pregària humil també ens hi ajudi.
Dia litúrgic: 15 de Setembre: La Mare de Déu dels Dolors
Text de l'Evangeli
(Lc 2,33-35):
En aquell temps, el pare de Jesús i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'Ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts».
Comentari:
Una espasa et traspassarà l'ànima
Avui, en la festa de la Mare de Déu dels Dolors, escoltem una frase esfereïdora en boca de l'ancià Simeó: «I a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima» (Lc 2,35). Afirmació que, pel context, no apunta únicament a la passió de Jesucrist, sinó al seu ministeri, que provocarà una divisió en el poble d'Israel, i per tant un dolor intern en Maria. Al llarg de la vida pública de Jesús, Maria experimentà el sofriment pel fet de veure Jesús rebutjat per les autoritats del poble i amenaçat de mort.
Maria, com tot deixeble de Jesús, ha d'aprendre a situar en un altre context les relacions familiars. També Ella ha de deixar el Fill a causa de l'Evangeli (cf. Mt 19,29), i ha d'aprendre a no valorar el Crist segons la carn, tot i que segons la carn havia nascut d'Ella. També Ella ha de crucificar la seva carn (cf. Ga 5,24) per a poder-se anar transformant a imatge de Jesucrist. Però el moment fort del sofriment de Maria, allà on ella viu més intensament la creu és el moment de la crucifixió i la mort de Jesús.
També en el dolor, Maria és el model de perseverança en la doctrina evangèlica tot participant dels sofriments del Crist amb la paciència (cf. Regla de sant Benet, Pròleg 50). Ho ha fet tota la seva vida, i sobretot en el moment del Calvari. Aquí esdevé tipus i model per a tot cristià. Perquè ha estat estretament unida a la mort de Crist, també ho està després a la seva resurrecció (cf. Rm 6,5). La perseverança de Maria en el dolor, per fer la voluntat del Pare, li val una nova irradiació en bé de l'Església i de la Humanitat. Maria ens precedeix en el camí de la fe i del seguiment del Crist. I l'Esperit Sant ens condueix a participar amb Ella d'aquesta gran aventura.
Dia litúrgic: 14 de Setembre: L'Exaltació de la Santa Creu 14-9-2010
Text de l'Evangeli
(Jn 3,13-17):
En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell qui n'ha baixat, el Fill de l'home. I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en Ell vida eterna. Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'Ell».
Comentari:
Perquè tots els qui creuen tinguin en Ell vida Eterna
Avui, l'Evangeli és una profecia, és a dir, un esguard en l'espill de la realitat que ens endinsa en la seva veritat més enllà del que ens diuen els nostres sentits: la Creu, la Santa Creu de Jesucrist és el Tron del Salvador. Per això, Jesús afirma que «el Fill de l'home ha de ser enlairat» (Jn 3,14).
Prou sabem que la creu era el suplici més atroç i vergonyós del seu temps. Exaltar la Santa Creu no deixaria de ser un cinisme si no fos perquè allà hi penja el Crucificat. La creu, sense el Redemptor, és pur cinisme; amb el Fill de l'Home és el nou arbre de la Saviesa. Jesucrist «en oferir-se lliurement a la passió» de la Creu ha obert el sentit i el destí del nostre viure: pujar amb Ell a la Santa Creu per obrir els braços i el cor al Do de Déu, en un intercanvi admirable. També aquí ens cal escoltar la veu del Pare, des del cel estant: «Tu ets el meu Fill (...), en tu m'he complagut» (Mc 1,11). Trobar-nos crucificats amb Jesús i ressuscitar amb Ell: heus ací el perquè de tot plegat! Hi ha esperança, hi ha sentit, hi ha eternitat, hi ha vida! No estem bojos els cristians quan en la Vetlla Pasqual, de manera solemne, és a dir, en el Pregó pasqual, cantem lloança del pecat original: «Oh!, culpa sortosa, que ens has merescut tan gran Redemptor», que amb el seu dolor ha imprès “sentit” al dolor.
«Mireu l'arbre de la creu, on penjà el Salvador del món: veniu i adoreu-lo» (Liturgia del Divendres Sant). Si aconseguim superar l'escàndol i la follia de Crist crucificat no hi ha més que adorar-lo i agrair-li el seu Do. I cercar decididament la Santa Creu en la nostra vida, per omplir-nos de la certesa que, «per Ell, amb Ell i en Ell», la nostra donació serà transformada, en mans del Pare, per l'Esperit Sant, en vida eterna: «Vessada per vosaltres i per tots els homes en remissió dels pecats».
(Jn 3,13-17):
En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell qui n'ha baixat, el Fill de l'home. I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en Ell vida eterna. Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'Ell».
Comentari:
Perquè tots els qui creuen tinguin en Ell vida Eterna
Avui, l'Evangeli és una profecia, és a dir, un esguard en l'espill de la realitat que ens endinsa en la seva veritat més enllà del que ens diuen els nostres sentits: la Creu, la Santa Creu de Jesucrist és el Tron del Salvador. Per això, Jesús afirma que «el Fill de l'home ha de ser enlairat» (Jn 3,14).
Prou sabem que la creu era el suplici més atroç i vergonyós del seu temps. Exaltar la Santa Creu no deixaria de ser un cinisme si no fos perquè allà hi penja el Crucificat. La creu, sense el Redemptor, és pur cinisme; amb el Fill de l'Home és el nou arbre de la Saviesa. Jesucrist «en oferir-se lliurement a la passió» de la Creu ha obert el sentit i el destí del nostre viure: pujar amb Ell a la Santa Creu per obrir els braços i el cor al Do de Déu, en un intercanvi admirable. També aquí ens cal escoltar la veu del Pare, des del cel estant: «Tu ets el meu Fill (...), en tu m'he complagut» (Mc 1,11). Trobar-nos crucificats amb Jesús i ressuscitar amb Ell: heus ací el perquè de tot plegat! Hi ha esperança, hi ha sentit, hi ha eternitat, hi ha vida! No estem bojos els cristians quan en la Vetlla Pasqual, de manera solemne, és a dir, en el Pregó pasqual, cantem lloança del pecat original: «Oh!, culpa sortosa, que ens has merescut tan gran Redemptor», que amb el seu dolor ha imprès “sentit” al dolor.
«Mireu l'arbre de la creu, on penjà el Salvador del món: veniu i adoreu-lo» (Liturgia del Divendres Sant). Si aconseguim superar l'escàndol i la follia de Crist crucificat no hi ha més que adorar-lo i agrair-li el seu Do. I cercar decididament la Santa Creu en la nostra vida, per omplir-nos de la certesa que, «per Ell, amb Ell i en Ell», la nostra donació serà transformada, en mans del Pare, per l'Esperit Sant, en vida eterna: «Vessada per vosaltres i per tots els homes en remissió dels pecats».
Dia litúrgic: Dilluns XXIV de durant l'any 13-9-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 7,1-10):
En aquell temps, quan Jesús hagué acabat de dir totes aquestes paraules davant el poble que l'escoltava, va entrar a Cafarnaüm. El criat d'un centurió estava malalt, a punt de morir. El centurió l'apreciava molt i, quan sentí parlar de Jesús, li va enviar alguns notables dels jueus a demanar-li que vingués a salvar el seu criat. Quan arribaren on era Jesús, el suplicaven amb insistència dient: «Es mereix que li concedeixis això, perquè estima el nostre poble i és ell qui ens ha construït la sinagoga».
Jesús se n'anà amb ells. No era gaire lluny de la casa, quan el centurió li va enviar uns amics a dir-li: «Senyor, no et molestis: jo no sóc digne que entris a casa meva, i per això ni tan sols m'he considerat digne de venir a trobar-te; digues una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè jo mateix, que estic sota les ordres d'un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: ‘Vés-te'n’, i se'n va, i a un altre: ‘Vine’, i ve, i al meu criat li mano: ‘Fes això’, i ho fa».
Quan Jesús ho sentí, es va omplir d'admiració per aquell home; es girà cap a la gent que el seguia i digué: «Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe».Quan els enviats tornaren a la casa van trobar que el criat estava restablert.
Comentari:
Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe
Avui, ens enfrontem amb una pregunta interessant. Per quina raó el centurió de l'Evangeli no anà personalment a trobar Jesús i, en canvi, envià alguns notables dels jueus per endavant amb la demanda que vingués a salvar el seu criat? El mateix centurió respon per nosaltres en el passatge evangèlic: «Senyor, ni tan sols m'he considerat digne de venir a trobar-te; digues una paraula i el meu criat es posarà bo» (Lc 7,7). Aquell centurió posseïa la virtut de la fe en creure que Jesús podria fer el miracle —si així ho volia— només amb la seva divina voluntat. La fe li feia creure que, prescindint d'allà on Jesús pogués trobar-se, Ell podria sanar el criat malalt. Aquell centurió estava ben convençut que cap distància no podria impedir o deturar Jesucrist, si volia dur a bon terme el seu treball de salvació.
Nosaltres també som cridats a tenir la mateixa fe en les nostres vides. Hi ha vegades que podem ésser temptats a creure que Jesús és lluny i no escolta els nostres precs. La fe, però, il·lumina les nostres ments i els nostres cors fent-nos creure que Jesús s'hi troba sempre a prop, per tal d'ajudar-nos. De fet, la presència sanativa de Jesús a l'Eucaristia ha de ser el nostre recordatori permanent que Jesús és sempre prop nostre. Sant Agustí, amb ulls de fe, hi creia en aquesta realitat: «El que veiem és el pa i el calze; això és el que els teus ulls et senyalen. Però, allò que la teva fe t'obliga a acceptar és que el pa és el Cos de Jesucrist i en el calze s'hi troba la sang de Jesucrist». La fe il·lumina les nostres ments per fer-nos veure la presència de Jesús al bell mig de nosaltres. I, com aquell centurió, direm, «Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva» (Lc 7,6). Per tant, si ens humiliem davant el nostre Senyor i Salvador, Ell ve i s'apropa per a curar-nos. Tanmateix deixem Jesús penetrar el nostre esperit, a casa nostra, per tal de curar i enfortir la nostra fe i per a dur-nos cap a la vida eterna.
(Lc 7,1-10):
En aquell temps, quan Jesús hagué acabat de dir totes aquestes paraules davant el poble que l'escoltava, va entrar a Cafarnaüm. El criat d'un centurió estava malalt, a punt de morir. El centurió l'apreciava molt i, quan sentí parlar de Jesús, li va enviar alguns notables dels jueus a demanar-li que vingués a salvar el seu criat. Quan arribaren on era Jesús, el suplicaven amb insistència dient: «Es mereix que li concedeixis això, perquè estima el nostre poble i és ell qui ens ha construït la sinagoga».
Jesús se n'anà amb ells. No era gaire lluny de la casa, quan el centurió li va enviar uns amics a dir-li: «Senyor, no et molestis: jo no sóc digne que entris a casa meva, i per això ni tan sols m'he considerat digne de venir a trobar-te; digues una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè jo mateix, que estic sota les ordres d'un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: ‘Vés-te'n’, i se'n va, i a un altre: ‘Vine’, i ve, i al meu criat li mano: ‘Fes això’, i ho fa».
Quan Jesús ho sentí, es va omplir d'admiració per aquell home; es girà cap a la gent que el seguia i digué: «Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe».Quan els enviats tornaren a la casa van trobar que el criat estava restablert.
Comentari:
Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe
Avui, ens enfrontem amb una pregunta interessant. Per quina raó el centurió de l'Evangeli no anà personalment a trobar Jesús i, en canvi, envià alguns notables dels jueus per endavant amb la demanda que vingués a salvar el seu criat? El mateix centurió respon per nosaltres en el passatge evangèlic: «Senyor, ni tan sols m'he considerat digne de venir a trobar-te; digues una paraula i el meu criat es posarà bo» (Lc 7,7). Aquell centurió posseïa la virtut de la fe en creure que Jesús podria fer el miracle —si així ho volia— només amb la seva divina voluntat. La fe li feia creure que, prescindint d'allà on Jesús pogués trobar-se, Ell podria sanar el criat malalt. Aquell centurió estava ben convençut que cap distància no podria impedir o deturar Jesucrist, si volia dur a bon terme el seu treball de salvació.
Nosaltres també som cridats a tenir la mateixa fe en les nostres vides. Hi ha vegades que podem ésser temptats a creure que Jesús és lluny i no escolta els nostres precs. La fe, però, il·lumina les nostres ments i els nostres cors fent-nos creure que Jesús s'hi troba sempre a prop, per tal d'ajudar-nos. De fet, la presència sanativa de Jesús a l'Eucaristia ha de ser el nostre recordatori permanent que Jesús és sempre prop nostre. Sant Agustí, amb ulls de fe, hi creia en aquesta realitat: «El que veiem és el pa i el calze; això és el que els teus ulls et senyalen. Però, allò que la teva fe t'obliga a acceptar és que el pa és el Cos de Jesucrist i en el calze s'hi troba la sang de Jesucrist». La fe il·lumina les nostres ments per fer-nos veure la presència de Jesús al bell mig de nosaltres. I, com aquell centurió, direm, «Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva» (Lc 7,6). Per tant, si ens humiliem davant el nostre Senyor i Salvador, Ell ve i s'apropa per a curar-nos. Tanmateix deixem Jesús penetrar el nostre esperit, a casa nostra, per tal de curar i enfortir la nostra fe i per a dur-nos cap a la vida eterna.
Dia litúrgic: Diumenge XXIV (C) de durant l'any 12-9-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 15,1-32):
En aquell temps, els publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut?’. Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
»O bé, si una dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut?’. Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix».
I digué encara: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: ‘Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca’. Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. Llavors reflexionà i es digué: ‘Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers’. I se n'anà a trobar el seu pare.
»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu’. Però el pare digué als seus criats: ‘De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat. I es posaren a celebrar-ho.
Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: ‘El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras’. El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué: ‘Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras’. El pare li contestà: ‘Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’».
Comentari:
En el cel hi haurà (...) alegria per un sol pecador que es converteix
Avui considerem una de les paràboles més conegudes de l'Evangeli: la del fill pròdig, que, tot advertint la gravetat de l'ofensa feta al seu pare, retorna a ell i és acollit amb enorme alegria.
Podem remuntar-nos fins al començament del passatge, per tal de trobar l'ocasió que permet a Jesucrist exposar aquesta paràbola. Succeïa, segons ens diu l'Escriptura, que «els publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo» (Lc 15,1), i això sorprenia als fariseus i als escribes, que murmuraven: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells» (Lc 15,2). Els semblava que el Senyor no deuria compartir el seu temps i la seva amistat amb persones de vida poc recta. Es tanquen davant de qui, lluny de Déu, necessita conversió.
Però, si la paràbola ensenya que ningú no està perdut per a Déu, i anima a tot pecador omplint-lo de confiança i fent-lo conèixer la seva bondat, enclou també una important ensenyança per a qui, aparentment, no necessita convertir-se: no jutgi que algú és “dolent” ni exclogui ningú, procuri actuar en tot moment amb la generositat del pare que accepta el seu fill. El recel del fill gran, relatat al final de la paràbola, coincideix amb l'escàndol inicial dels fariseus.
En aquesta paràbola no solament és convidat a la conversió qui palesament la necessita, sinó també aquell que no creu necessitar-la. Els seus destinataris no són solament els publicans i pecadors, sinó igualment els fariseus i escribes; no són solament els qui viuen d'esquena a Déu, sinó potser nosaltres, que hem rebut tant d'Ell i que, malgrat tot, ens conformem amb allò que li donem a canvi i no som generosos en el tracte amb els altres. Introduïts en el misteri de l'amor de Déu —ens diu el Concili Vaticà II— hem rebut una crida a establir una relació personal amb Ell mateix, a emprendre un camí espiritual per a passar de l'home vell al nou home perfecte segons el Crist.
La conversió que necessitem podria ser menys cridanera, però potser ha de ser més radical i profunda, i més constant i mantinguda: Déu ens demana que ens convertim a l'amor.
(Lc 15,1-32):
En aquell temps, els publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut?’. Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
»O bé, si una dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut?’. Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix».
I digué encara: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: ‘Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca’. Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. Llavors reflexionà i es digué: ‘Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers’. I se n'anà a trobar el seu pare.
»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu’. Però el pare digué als seus criats: ‘De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat. I es posaren a celebrar-ho.
Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: ‘El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras’. El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué: ‘Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras’. El pare li contestà: ‘Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’».
Comentari:
En el cel hi haurà (...) alegria per un sol pecador que es converteix
Avui considerem una de les paràboles més conegudes de l'Evangeli: la del fill pròdig, que, tot advertint la gravetat de l'ofensa feta al seu pare, retorna a ell i és acollit amb enorme alegria.
Podem remuntar-nos fins al començament del passatge, per tal de trobar l'ocasió que permet a Jesucrist exposar aquesta paràbola. Succeïa, segons ens diu l'Escriptura, que «els publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo» (Lc 15,1), i això sorprenia als fariseus i als escribes, que murmuraven: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells» (Lc 15,2). Els semblava que el Senyor no deuria compartir el seu temps i la seva amistat amb persones de vida poc recta. Es tanquen davant de qui, lluny de Déu, necessita conversió.
Però, si la paràbola ensenya que ningú no està perdut per a Déu, i anima a tot pecador omplint-lo de confiança i fent-lo conèixer la seva bondat, enclou també una important ensenyança per a qui, aparentment, no necessita convertir-se: no jutgi que algú és “dolent” ni exclogui ningú, procuri actuar en tot moment amb la generositat del pare que accepta el seu fill. El recel del fill gran, relatat al final de la paràbola, coincideix amb l'escàndol inicial dels fariseus.
En aquesta paràbola no solament és convidat a la conversió qui palesament la necessita, sinó també aquell que no creu necessitar-la. Els seus destinataris no són solament els publicans i pecadors, sinó igualment els fariseus i escribes; no són solament els qui viuen d'esquena a Déu, sinó potser nosaltres, que hem rebut tant d'Ell i que, malgrat tot, ens conformem amb allò que li donem a canvi i no som generosos en el tracte amb els altres. Introduïts en el misteri de l'amor de Déu —ens diu el Concili Vaticà II— hem rebut una crida a establir una relació personal amb Ell mateix, a emprendre un camí espiritual per a passar de l'home vell al nou home perfecte segons el Crist.
La conversió que necessitem podria ser menys cridanera, però potser ha de ser més radical i profunda, i més constant i mantinguda: Déu ens demana que ens convertim a l'amor.
Dia litúrgic: Dissabte XXIII de durant l'any 11-9-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 6,43-49):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es veremen raïms de les bardisses. L'home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l'home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca.
»Per què em dieu ‘Senyor, Senyor’, i no feu el que jo dic? Jo us diré a qui s'assembla tothom qui ve a escoltar les meves paraules i les compleix. S'assembla a un home que construïa una casa; va cavar i va enfondir fins que assentà el fonament sobre roca. Quan vingué la inundació, el riu va envestir contra aquella casa, però no la pogué somoure, perquè estava ben edificada. Però el qui escolta les meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home que va construir una casa al pla de terra, sense fonaments. El riu la va envestir, i de seguida es va ensorrar: la destrucció d'aquella casa fou completa».
Comentari:
Cada arbre es coneix pel seu fruit
Avui, el Senyor ens sorprèn fent “publicitat” de si mateix. No és la meva intenció “escandalitzar” ningú amb aquesta afirmació. És la nostra publicitat terrenal el que empetiteix les coses grans i sobrenaturals. És el prometre, per exemple, que dins d'unes setmanes una persona grassa podrà perdre almenys cinc o sis quilos usant un determinat “producte-trampa” (o altres promeses miraculoses per l'estil) el que ens fa mirar la publicitat amb ulls de sospita. Però, quan un té un “producte” garantit al cent per cent, y —com el cas del Senyor— no ven res a canvi de diners, sinó que solament ens demana que el creguem tot prenent-lo com a guia i model d'un precís estil de vida, aleshores aquesta “publicitat” no ens ha de sorprendre i ens semblarà la més lícita del món. ¿No ha estat Jesús el més gran “publicista” en dir-nos de si mateix «Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida?» (Jn 14,6)?
Avui afirma que «qui ve a escoltar les meves paraules i les compleix» és prudent, i «s'assembla a un home que construïa una casa; va cavar i va enfondir fins que assentà el fonament sobre roca» (Lc 6,47-48), de manera que obté una construcció sòlida i ferma, capaç d'afrontar els cops del mal temps. Si, pel contrari, qui edifica no té aquesta prudència, finirà per trobar-se davant d'un munt de pedres derruïdes, i, si ell mateix era a l'interior de la casa en el moment del xoc de la pluja, podrà perdre no solament la casa, sinó a més la seva pròpia vida.
No n'hi ha prou, però, amb apropar-se a Jesús, sinó que cal escoltar amb la màxima atenció els seus ensenyaments i, sobretot, posar-los en pràctica, perquè fins i tot el curiós s'apropa a Ell, i també l'heretge, l'estudiós d'història o de filologia... Però serà solament apropant-nos i, per damunt de tot, practicant la doctrina de Jesús com aixecarem l'edifici de la santedat cristiana, per a l'exemple dels fidels pelegrins i per a la glòria de l'Església celestial.
Dia litúrgic: Divendres XXIII de durant l'any 10-9-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 6,39-42):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles aquest proverbi: «¿És que un cec pot guiar un altre cec? ¿No cauran tots dos al clot? El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre. Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? Com li pots dir: ‘Germà, deixa'm que et tregui la brossa de l'ull’, si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà».
Comentari:
Tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre
Avui, les paraules de l'Evangeli ens fan reflexionar sobre la importància de l'exemple i de procurar per als altres una vida exemplar. En efecte, la dita popular diu que «“Fra exemple” és el millor predicador», o una altra que afirma que «més val una imatge que mil paraules». No oblidem que, en el cristianisme, tots —sense excepció!— som guies, ja que el Baptisme ens confereix una participació en el sacerdoci (mediació salvadora) del Crist: en efecte, tots els batejats hem rebut el sacerdoci baptismal. I tot sacerdoci, a més de les missions de santificar i d'ensenyar als altres, incorpora també el munus —la funció— de regir o dirigir.
Sí, tots —vulguem o no— amb el nostre capteniment tenim l'oportunitat d'esdevenir un model estimulant per aquells que ens envolten. Pensem, per exemple, en l'ascendència que uns pares tenen sobre els seus fills, els professors sobre els alumnes, les autoritats sobre els ciutadans, etc. El cristià, nogensmenys, n'ha de tenir una consciència particularment viva d'això. Però..., «¿un cec pot guiar un altre cec?» (Lc 6,39).
Per a nosaltres, cristians, és com una crida d'atenció allò que els jueus i les primeres generacions de cristians deien de Jesucrist: «Tot ho ha fet bé» (Mc 7,37); «El Senyor començà a fer i ensenyar» (Ac 1,1).
Hem de procurar traduir en obres allò que creiem i professem de paraula. En una ocasió, el Papa Benet XVIè, quan encara era el Cardenal Ratzinger, afirmava que «el perill més amenaçador són els cristianismes adaptats», és a dir, el cas d'aquelles persones que de paraula es professen catòliques però que, en la pràctica, amb el seu capteniment, no manifesten el “radicalisme” propi de l'Evangeli.
Ésser radicals no equival a fanàtics (ja que la caritat és pacient i tolerant) ni a exagerats (puix en qüestions d'amor no és possible exagerar). Com ha afirmat Joan Pau II, «el Senyor crucificat és un testimoni insuperable d'amor pacient i d'humil mansuetud»: no és un fanàtic ni un exagerat. Però sí que és radical, tant que ens fa dir amb el centurió que assistí a la seva mort: «Veritablement aquest home era just» (Lc 23,47).
(Lc 6,39-42):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles aquest proverbi: «¿És que un cec pot guiar un altre cec? ¿No cauran tots dos al clot? El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre. Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? Com li pots dir: ‘Germà, deixa'm que et tregui la brossa de l'ull’, si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà».
Comentari:
Tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre
Avui, les paraules de l'Evangeli ens fan reflexionar sobre la importància de l'exemple i de procurar per als altres una vida exemplar. En efecte, la dita popular diu que «“Fra exemple” és el millor predicador», o una altra que afirma que «més val una imatge que mil paraules». No oblidem que, en el cristianisme, tots —sense excepció!— som guies, ja que el Baptisme ens confereix una participació en el sacerdoci (mediació salvadora) del Crist: en efecte, tots els batejats hem rebut el sacerdoci baptismal. I tot sacerdoci, a més de les missions de santificar i d'ensenyar als altres, incorpora també el munus —la funció— de regir o dirigir.
Sí, tots —vulguem o no— amb el nostre capteniment tenim l'oportunitat d'esdevenir un model estimulant per aquells que ens envolten. Pensem, per exemple, en l'ascendència que uns pares tenen sobre els seus fills, els professors sobre els alumnes, les autoritats sobre els ciutadans, etc. El cristià, nogensmenys, n'ha de tenir una consciència particularment viva d'això. Però..., «¿un cec pot guiar un altre cec?» (Lc 6,39).
Per a nosaltres, cristians, és com una crida d'atenció allò que els jueus i les primeres generacions de cristians deien de Jesucrist: «Tot ho ha fet bé» (Mc 7,37); «El Senyor començà a fer i ensenyar» (Ac 1,1).
Hem de procurar traduir en obres allò que creiem i professem de paraula. En una ocasió, el Papa Benet XVIè, quan encara era el Cardenal Ratzinger, afirmava que «el perill més amenaçador són els cristianismes adaptats», és a dir, el cas d'aquelles persones que de paraula es professen catòliques però que, en la pràctica, amb el seu capteniment, no manifesten el “radicalisme” propi de l'Evangeli.
Ésser radicals no equival a fanàtics (ja que la caritat és pacient i tolerant) ni a exagerats (puix en qüestions d'amor no és possible exagerar). Com ha afirmat Joan Pau II, «el Senyor crucificat és un testimoni insuperable d'amor pacient i d'humil mansuetud»: no és un fanàtic ni un exagerat. Però sí que és radical, tant que ens fa dir amb el centurió que assistí a la seva mort: «Veritablement aquest home era just» (Lc 23,47).
Dia litúrgic: Dijous XXIII de durant l'any 9-8-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 6,27-38):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «A vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien. Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit. Dóna a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin. Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen! I si feu bé als qui us en fan, qui us ho ha d'agrair? També ho fan els pecadors! I si feu préstecs als qui espereu que us donaran alguna cosa, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors fan préstecs als pecadors, si saben que en trauran un guany. Però vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents.
»Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats».
Comentari:
Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare
Avui, a l'Evangeli el Senyor ens demana dues vegades que estimem els enemics. I tot seguit dóna tres concrecions d'aquest manament, totes elles positives: feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us ofenen. És un manament que sembla difícil de complir: ¿com podem estimar els qui no ens estimen? És més, ¿com podem estimar els qui sabem del cert que ens volen mal? Arribar a estimar així és un do de Déu, però cal que hi estiguem oberts. Ben mirat, estimar els enemics és humanament el més savi: l'enemic estimat se sentirà desarmat; estimar-lo pot ser la condició de possibilitat perquè deixi de ser enemic. En la mateixa línia, Jesús continua dient: «Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra» (Lc 6,29). Podria semblar una mansuetud excessiva. Ara, ¿què va fer Jesús quan va ser bufetejat en la seva passió? Certament no s'hi va tornar, però va respondre amb una fermesa, plena de caritat, tan gran que deuria fer rumiar molt a aquell criat aïrat: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?» (Jn 18,22-23).
En totes les religions hi ha una màxima d'or: «No facis als altres allò que no vulguis que els altres et facin a tu». Jesús és l'únic que la formula en positiu: «Tracteu els altres tal com voleu que us tractin» (Lc 6,31). Aquesta regla d'or és el fonament de tota la moral. Comentant aquest verset, sant Joan Crisòstom ens alliçona: «Encara hi ha més, perquè Jesús no va dir únicament: ‘Desitgeu als altres tot bé’, sinó ‘feu als altres el bé’»; per això, la màxima d'or proposada per Jesús no es pot quedar en un mer desig, sinó que s'ha de traduir en obres.
(Lc 6,27-38):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «A vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien. Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit. Dóna a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin. Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen! I si feu bé als qui us en fan, qui us ho ha d'agrair? També ho fan els pecadors! I si feu préstecs als qui espereu que us donaran alguna cosa, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors fan préstecs als pecadors, si saben que en trauran un guany. Però vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents.
»Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats».
Comentari:
Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare
Avui, a l'Evangeli el Senyor ens demana dues vegades que estimem els enemics. I tot seguit dóna tres concrecions d'aquest manament, totes elles positives: feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us ofenen. És un manament que sembla difícil de complir: ¿com podem estimar els qui no ens estimen? És més, ¿com podem estimar els qui sabem del cert que ens volen mal? Arribar a estimar així és un do de Déu, però cal que hi estiguem oberts. Ben mirat, estimar els enemics és humanament el més savi: l'enemic estimat se sentirà desarmat; estimar-lo pot ser la condició de possibilitat perquè deixi de ser enemic. En la mateixa línia, Jesús continua dient: «Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra» (Lc 6,29). Podria semblar una mansuetud excessiva. Ara, ¿què va fer Jesús quan va ser bufetejat en la seva passió? Certament no s'hi va tornar, però va respondre amb una fermesa, plena de caritat, tan gran que deuria fer rumiar molt a aquell criat aïrat: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?» (Jn 18,22-23).
En totes les religions hi ha una màxima d'or: «No facis als altres allò que no vulguis que els altres et facin a tu». Jesús és l'únic que la formula en positiu: «Tracteu els altres tal com voleu que us tractin» (Lc 6,31). Aquesta regla d'or és el fonament de tota la moral. Comentant aquest verset, sant Joan Crisòstom ens alliçona: «Encara hi ha més, perquè Jesús no va dir únicament: ‘Desitgeu als altres tot bé’, sinó ‘feu als altres el bé’»; per això, la màxima d'or proposada per Jesús no es pot quedar en un mer desig, sinó que s'ha de traduir en obres.
Dia litúrgic: 8 de Setembre: El Naixement de la Verge Maria
Text de l'Evangeli
(Mt 1,1-16.18-23):
Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham. Abraham va ser el pare d'Isaac; Isaac, de Jacob; Jacob, de Judà i els seus germans; Judà va ser el pare de Fares i Zara, nascuts de Tamar; Fares va ser el pare d'Hesron; Hesron, d'Aram; Aram, d'Amminadab; Amminadab, de Naasson; Naasson, de Salmon; Salmon va ser el pare de Booz, nascut de Rahab; Booz va ser el pare d'Obed, nascut de Rut; Obed va ser el pare de Jessè; Jessè va ser el pare de David, el rei.
David va ser el pare de Salomó, nascut de la muller d'Uries; Salomó va ser el pare de Roboam; Roboam, d'Abies; Abies, d'Asà; Asà, de Josafat; Josafat, de Joram; Joram, d'Ozies; Ozies, de Jotam; Jotam, d'Acaz; Acaz, d'Ezequies; Ezequies, de Manassès; Manassès, d'Amon; Amon, de Josies; Josies va ser el pare de Jeconies i els seus germans. En aquell temps hi hagué la deportació a Babilònia.
Després de la deportació de Babilònia, Jeconies va ser el pare de Salatiel; Salatiel, de Zorobabel; Zorobabel, d'Abihud; Abihud, d'Eliaquim; Eliaquim, d'Azor; Azor, de Sadoc; Sadoc, d'Aquim; Aquim, d'Eliüd; Eliüd, d'Eleazar; Eleazar, de Matan; Matan, de Jacob, i Jacob va ser el pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Messies. En total, doncs, són catorze les generacions des d'Abraham fins a David; catorze, des de David fins a la deportació de Babilònia, i catorze, des de la deportació de Babilònia fins al Messies.
El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, Ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial. Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que Ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè Ell salvarà dels pecats el seu poble». Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel», que vol dir “Déu amb nosaltres”.
Comentari:
La Verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel
Avui, la genealogia de Jesús, el Salvador que havia de venir i néixer de Maria, ens mostra com l'obra de Déu està entreteixida en la història humana, i com Déu actua en el secret i el silenci de cada dia. Alhora, veiem la seva serietat en acomplir les seves promeses. Fins i tot Rut i Rahab (cf. Mt 1,5), estrangeres convertides a la fe en l'únic Déu (i Rahab era una prostituta!), són avantpassades del Salvador.
L'Esperit Sant, que havia de fer en Maria l'encarnació del Fill, penetrà, doncs, en la nostra història des de molt lluny, des de molt aviat, i hi fressà una ruta fins a arribar a Maria de Natzaret i, a través d'Ella, al seu fill Jesús. «La Verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel» (Mt 1,23). ¡Com havien de ser de delicades espiritualment les entranyes de Maria, el seu cor i la seva voluntat, per a atreure l'atenció del Pare i fer-la esdevenir mare del “Déu-amb-els-homes”, Ell que havia de portar la llum i la gràcia sobrenaturals per a la salvació de tots. Tot, en aquesta obra ens porta a contemplar, admirar i adorar, en la pregària, la grandesa, la generositat i la senzillesa de l'acció divina, que enalteix i rescatarà la nostra estirp humana implicant-s'hi d'una manera personal.
Més enllà, en l'Evangeli d'avui, veiem com fou notificat a Maria que portaria Déu, el Salvador del Poble. I pensem que aquesta noia, verge i mare de Jesús, havia de ser alhora la nostra mare. Aquesta especial elecció de Maria, «beneïda entre totes les dones» (Lc 1,42), fa que ens admirem de la tendresa de Déu en la seva manera de procedir; perquè no ens redimí —per a dir-ho així— “a distància”, sinó vinculant-se personalment amb la nostra família i la nostra història. ¿Qui podria imaginar que Déu fos alhora tan gran i tan planer d'acostar-se tan íntimament a nosaltres?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)