He crescut rodejat de ceps. Vint-iquatre anys de capellà en terra de
ceps, en el meu escut episcopal hi he volgut un cep amb les sarments
plenes de raïms, i he comprovat que si les sarments no estan unides al
cep, no hi ha raïms. Després de la verema, tallades les sarments i deixades
a terra, s’assequen, les recullen...i cap al foc.
Jesús, que visqué en terra de vinyes,aquest diumenge se serveix de
la imatge del cep per proclamar ambtota claredat: SI NO ESTEU UNITS A
MI, COM LES SARMENTS AL CEP, NO PODEU DONAR FRUIT. SENSE MI, NO PODRÍEU FER RES.
Contrapunt i tocant de peus a terra: Ja ens en sortirem, tenim forces i
mitjans suficients per tirar endavant.
Per estimar servint de veritat, per cercar el bé comú, per tirar endavant
la família, l’educació dels fills, fer bé el nostre treball, complir amb els
compromisos, superar les malalties...ens bastem i sobrem. Si les ciències
i la tecnologia ens posen a les mans les eines necessàries per aconseguirho
gairebé tot... Malgrat això, tots constatem cada dia que no ens en
sortim: no estimem, no servim, no som fidels als compromisos, no sabem
com educar, no sabem què fer del mal i el sofriment, ni com afrontar-
lo; ens sentim utilitzats en els nostres compromisos, no palpem els
resultats del nostre esforç.
I si ho concretem en les nostres comunitats cristianes: organitzem com
mai, som creatius, fem servir les tecnologies;
hem esperat i ara tenim un mossèn més simpàtic i proper; ara ens posarem, el nostre grup, en el consell pastoral i ja veureu el canvi...
I tot continua igual o amb menys vitalitat.
Mirem-nos a nosaltres, repassem la nostra vida. Molts bons propòsits, molt esforç de la voluntat... i els fruits molt minsos. Tenim sovint la sensació (i en moments, la certesa)que hem fracassat i fracassem.
Deixem que ressoni la condició de Jesús; ell en sap molt de donar fruit:
SI NO ESTEU UNITS A MI, NO PODEU DONAR FRUIT.
Aquesta és la raó fonamental de la nostra aridesa.
Sense restar units a ell, Déu és algú llunyà; ell mateix, un personatge del
passat, sense cap incidència en el present; l’Evangeli, lletra morta; l’Església,
una comunitat adormida i una organització religiosa; la missió, xerrameca
o propaganda; el culte, un ritu sense eficàcia; la moral, un pes,una cadena...
Treballem, planifiquem, inventem, caminem, parlem... amb totes les forces,
pensant que tot depèn de nosaltres i sabent que tot és gràcia, do de
Jesús, que es comunica si restem units amb ell pels sagraments i la
pregària, l’amor i la fe esperançada.
Aleshores hi haurà raïm, i del més bo.
FRANCESC PARDO I ARTIGAS,
bisbe de Girona
FullParroquial ANY LXXXII - 10 MAIG 2009 - NÚMERO 4.254
