“Un cristià joiós és un gran
testimoni de Jesús!”.
“Us he dit tot això, perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben
plena”, paraules de Jesús que escoltem en l’evangeli d’aquest diumenge.
Alguns grans pensadors, radicalment crítics amb el cristianisme, han remarcat
especialment que els cristians som uns éssers tristos, que gaudim sofrint i no fruint; que perseguim abstenir-nos de fruir dels plaers i de les alegries de la vida; uns ressentits i cruels amb nosaltres mateixos, cercant la mortificació, dominats per uns sentiments permanents de culpabilitat.
En definitiva, que som uns “desgraciats”.
Escoltant aquesta descripció o altres de semblants, qui s’hi apunta? Més aviat hom té ganes de desapuntar-se. I, és clar, com que la presentació d’alguns mitjans de comunicació de masses accentua aquesta visió, alguns es plantegen abandonar, altres abaixen el cap aguantant el xàfec i vivint la vida cristiana d’una manera vergonyant, sense parlar-ne mai, només per al consum individual i evitant donar-ne testimoni. Altres afronten la situació i tant els fa el que es digui, ells tenen experiència i raons per viure amb profunda joia gràcies a la fe en Crist.
Cal reconèixer que, en molts moments, els nostres rostres, els nostres tarannàs de creients, no reflecteixen alegria. Si escrutem amb curiositat els rostres dels fidels que hem participat de la Missa del diumenge quan sortim del temple, veiem que no reflecteixen, en la majoria, més alegria que quan hem anat a la visita dels metges al CAP o a la delegació d’hisenda.
No em refereixo al somriure sarcàstic, o frívol, o inconscient, o alienant
del qui no vol afrontar la realitat de la vida o passa de tot i tothom.
Em refereixo al rostre serè d’aquell que, malgrat tot, se sent profundament estimat
i unit a Aquell que és el Camí, la Veritat i la Vida; a Aquell que ho ha donat tot perquè em pugui sentir alliberat i perdonat de qualsevol culpa; a Aquell que m’ha comunicat la més Bona Notícia que pugui escoltar a la vida.
Que ha estat en companyia i en comunió amb Aquell que sé que m’ofereix totes les ajudes per afrontar la vida i, fins i tot, allò de què no en vull sentir parlar i em fa tanta por: la malaltia i la mort. El rostre joiós del qui sap que ha estimat pregant per tothom, pels familiars i amics, pels qui no volen saber res de Jesús, pels enemics, pels qui viuen en qualsevol necessitat. Que ha pogut parlar a Déu d’aquells que estima i que mai els pot parlar de Déu. Pregar és estimar.
La pregunta és: quan vivim les celebracions, quan parlem de la nostra fe, quan ens acostem a les persones, quan actuem, servim..., ¿quin és el nostre capteniment? El d’homes i dones “ja salvats”, “alliberats”, “estimats”,“perdonats”, “confiats en l’amor de Déu”, “convençuts de la presència de l’Esperit”... i per això plens de felicitat, serenor i pau? O el contrari.
Tothom s’hi vol assemblar!
Estiguem contents, molt contents de ser cristians, i que es noti, si us plau.
FRANCESC PARDO I ARTIGUAS,
bisbe de Girona
ANY LXXXII - 17 MAIG 2009 - NÚMERO 4.255
