Text de l'Evangeli
(Lc 4,38-44):
En aquell temps, Jesús sortí de la sinagoga i entrà a casa de Simó. La sogra de Simó tenia una febre molt alta, i van demanar a Jesús que fes alguna cosa per ella. Jesús se li acostà, va increpar la febre, i la febre la va deixar. Ella es va aixecar a l'instant i es posà a servir-los. Quan s'hagué post el sol, tots els qui tenien malalts afectats per diverses malalties els anaven portant cap a Jesús. Ell imposava les mans a cada un i els curava. De molts en sortien dimonis cridant i dient-li: «Tu ets el Fill de Déu!». Però Jesús els increpava i no els deixava parlar, perquè sabien que era el Messies.
Un cop s'hagué fet de dia, sortí i se n'anà en un lloc solitari. La gent el buscava i, quan van arribar al lloc on ell era, el volien retenir perquè no els deixés. Però Ell els digué: «També haig d'anunciar el Regne de Déu a les altres poblacions, que per això he estat enviat». I anava predicant per les sinagogues del país dels jueus.
Ell imposava les mans a cada un i els curava. De molts en sortien dimonis cridant
Avui ens trobem davant d'un clar contrast: la gent que cerca Jesús i Ell que guareix tota “malaltia” (començant per la sogra de Simó Pere); alhora, «sortien dimonis cridant» (Lc 4,41). És a dir: bé i pau, d'una banda; mal i desesperació, de l'altra.
No és la primera ocasió que apareix el diable “sortint”, és a dir, fugint de la presència de Déu entre xiscles i exclamacions. Recordem també l'endimoniat de Gèrasa (cf. Lc 8,26-39). Sobta, però, que el propi diable “reconegui” Jesús i que, com en el cas de Gèrasa, és ell mateix qui surt a trobar Jesús (això sí, ben rabiós i empipat perquè la presència de Déu el destorbava en la seva vergonyosa tranquil·litat).
Tantes vegades també nosaltres pensem que trobar-nos amb Jesús és un destorb! Ens destorba haver d'anar a Missa el diumenge; ens neguiteja pensar que fa molt que no dediquem un temps a la pregària; ens avergonyim de les nostres errades, en comptes d'anar al Metge de la nostra ànima a demanar senzillament perdó... ¡Pensem si no és el Senyor qui ha de venir a trobar-nos, car nosaltres fem el “ronso” per a deixar la nostra petita “cova” i sortir a l'encontre del qui és el Pastor de les nostres vides! D'això se'n diu, senzillament, tebiesa.
Hi ha un diagnòstic per a tot això: atonia, falta de tensió de l'ànima, angoixa, curiositat desordenada, hiperactivitat, peresa espiritual amb les coses de la fe, pusil·lanimitat, ganes d'estar sol amb un mateix... I hi ha també un antídot: deixar de mirar-se un mateix i posar-se mans a l'obra. Fer el petit compromís de dedicar una estona cada dia a mirar i a escoltar Jesús (d'això en diem pregària): Jesús ho feia, ja que «un cop s'hagué fet de dia, sortí i se n'anà en un lloc solitari» (Lc 4,42). Fer el petit compromís de vèncer l'egoisme en una petita cosa cada dia pel bé dels altres (d'això en diem estimar). Fer el petit-gran compromís de viure cada dia en coherència amb la nostra vida cristiana.
