Advent primera setmana:
Preneu, Senyor i rebeu tota la meva llibertat, la meva memòria, el meu enteniment i tota la meva voluntat, tot el que tinc i posseeixo....
Feia un parell d’hores que anàveu amb bicicleta pels camins de sant Daniel. No éreu els únics ciclistes aquell dissabte al matí de finals de Novembre. Algunes vegades hi havia tanta gent que semblava la Rambla.
Més endins del teu amable somriure i de les bones formes, tu vius la tensió dels darrers dies.
Mentre us refrescàveu a la Font del Ferro, per fi, explotes i li dius Jordi : no puc més!!
Va ser aleshores quan li vas explicar la teva total insatisfacció amb la teva vida, una sensació de que anava passant el temps i hi havia una força interior que volia sortir i trastocar-ho tot. Com una mena de crisi existencial a la que s’hi afegia un gran desig de canvi. Et semblava que el teu futur estava ja predeterminat per la societat consumista i que aniries omplint cada una de les fases responent a la forma de pensar de la majoria de la gent del teu món. De cap manera podies acceptar un destí de mitges tintes. Déu et cridava.
En Jordi t’escoltava intensament. T’entenia. Des de que havia tornat del viatge de Terra Santa a ell també li trontollava tota l’estructura professional. Quan vas acabar de buidar-te va tancar el ulls i vàreu estar una llarga estona de silenci. I per fi, mirant-te de forma transparent i sense cap núvol et va dir aquella frase que t’ha marcat per tota la vida: Senyor, tot és vostre.
El segon pas cap al Nadal es fugir i detestar les mitges tintes. Ara, si... però no.
Del tot... menys allò.
De moment va bé... demà, oh demà, ves a saber !!
No tinc consciència de radical...., faré el possible.
“Si us plau, deixem dir adéu al meu pare”.
Tens raó,... però no exagerem.
El segon pas cap al Nadal es donar-se absolutament, oferir-ho tot a Déu.
