Santoral 5 de febrer: Santa Àgata, verge i màrtir

Text de l'Evangeli
(Mc 6,14-29):

En aquell temps, l'anomenada de Jesús s'havia estès pertot arreu, i el rei Herodes en va sentir parlar. Alguns deien: «És Joan Baptista que ha ressuscitat d'entre els morts, i per això té el poder d'obrar miracles». D'altres deien: «És Elies». I d'altres: «És un profeta, semblant als antics profetes». Herodes, sentint tot això, deia: «És Joan, el qui jo vaig fer decapitar, que ha ressuscitat». En efecte, Herodes era el qui havia fet agafar Joan, l'havia encadenat i l'havia tancat a la presó, a causa d'Herodies, la dona del seu germà Filip, amb la qual ell s'havia casat. Joan deia a Herodes: «No t'és permès de conviure amb la dona del teu germà». Herodies odiava Joan i el volia fer matar, però no podia, perquè Herodes, sabent que Joan era un home just i sant, el respectava i el protegia; quan el sentia, quedava molt perplex, però l'escoltava de bon grat.

L'ocasió es va presentar quan Herodes, amb motiu del seu natalici, va oferir un banquet als seus alts funcionaris, als tribuns de l'exèrcit i als personatges importants de Galilea. Durant el convit entrà la filla d'Herodies a ballar, i va agradar tant a Herodes i als convidats que el rei digué a la noia: «Demana'm el que vulguis i t'ho donaré». I li féu aquest jurament: «Et donaré el que em demanis, ni que sigui la meitat del meu regne». La noia va sortir i preguntà a la seva mare: «Què haig de demanar?». Ella li respongué: «El cap de Joan Baptista». La noia tornà a entrar, se'n va anar decidida cap al rei i li demanà: «Vull que ara mateix em donis en una safata el cap de Joan Baptista». El rei es va posar molt trist, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats no volgué contrariar-la. Immediatament, doncs, envià un guarda amb l'ordre de portar el cap de Joan. El guarda va anar a la presó i el va decapitar. Després dugué el cap en una safata, el donà a la noia, i la noia el donà a la seva mare. Quan els deixebles de Joan ho van saber, anaren a endur-se el seu cos i li donaren sepultura.


L'anomenada de Jesús s'havia estès pertot arreu, i el rei Herodes en va sentir parlar

Avui, en aquest passatge de Marc, se'ns parla de l'anomenada de Jesús —conegut pels seus miracles i ensenyaments—. Era tal aquesta fama que per a alguns es tractava del parent i precursor de Jesús, Joan el Baptista, que hauria ressuscitat d'entre els morts. I així ho volia imaginar Herodes, el qui l'havia fet matar. Però aquest Jesús era molt més que els altres homes de Déu: més que aquell Joan; més que qualsevol dels profetes que parlaven en nom de l'Altíssim: Ell era el Fill de Déu esdevingut Home, Perfecte Déu i Perfecte Home. Aquest Jesús —present entre nosaltres—, com a home, ens pot comprendre i, com a Déu, ens pot concedir tot el que necessitem.

Joan, el precursor, que havia estat enviat per Déu abans que Jesús, amb el seu martiri el precedeix també en la seva passió i mort. Ha estat també una mort injustament infligida a un home sant, per part del tetrarca Herodes, segurament a contracor, perquè aquest li tenia apreciació i l'escoltava amb respecte. Però, en fi, Joan era clar i ferm amb el rei quan li retreia la seva conducta mereixedora de blasme, ja que no li era lícit haver pres Herodies com a muller, la dona del seu germà.

Herodes havia accedit a la petició que li havia fet la filla d'Herodies, instigada per la seva mare, quan, en un banquet —després de la dansa que havia plagut al rei— davant els invitats jurà a la ballarina de donar-li allò que li demanés. «Què haig de demanar?», pregunta a la mare, que li respon: «El cap de Joan Baptista» (Mc 6,24). I el reietó fa executar el Baptista. Era un jurament que de cap manera l'obligava, ja que era cosa dolenta, contra la justícia i contra la consciència.

Una vegada més, l'experiència ensenya que una virtut ha d'anar unida a totes les altres, i totes han de créixer orgànicament, com els dits d'una mà. I també que quan s'incorre en un vici, ve després la corrua dels altres.

Dia litúrgic: Dijous IV de durant l'any 4-2-010

Text de l'Evangeli (Mc 6,7-13):

En aquell temps, Jesús va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els instruïa dient: «No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits». I els deia encara: «Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells». Ells se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli.


Jesús va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Ells se'n van anar i predicaven a la gent

Avui, l'Evangeli relata la primera de les missions apostòliques. Crist envia els Dotze a predicar, a guarir tota mena de malalts i a preparar els camins de la salvació definitiva. Aquesta és la missió de l'Església, i també la de cada cristià. El Concili Vaticà II afirmà que «la vocació cristiana implica com a tal la vocació a l'apostolat. Cap membre no té una funció passiva. Per tant, qui no maldés pel creixement del cos seria, a causa d'això, inútil tant a tota l'Església com a si mateix».

El món actual necessita —com deia Gustave Thibon— un “suplement d'ànima” per tal de poder-lo regenerar. Només Crist amb la seva doctrina és medicina per a les malalties de tot el món. Aquest té les seves crisis. No es tracta només d'una parcial crisi moral, o de valors humans: és una crisi de tot plegat. I el terme més precís per definir-la és el d'una “crisi d'ànima”.

Els cristians, amb la gràcia i la doctrina de Jesús, ens trobem enmig de les estructures temporals per tal de vivificar-les i ordenar-les cap al Creador: «Que el món, per la predicació de l'Església, escoltant pugui creure, creient pugui esperar, i esperant pugui estimar» (Sant Agustí). El cristià no pot fugir d'aquest món. Tal com escrivia Bernanos: «Ens heu llançat enmig de la massa, enmig de la multitud com un llevat; reconquerirem, pam a pam, l'univers que el pecat ens va arrabassar; Senyor, us el retornarem tal com el vàrem rebre aquell primer matí dels dies, en tot el seu ordre i en tota la seva santedat».

Un dels secrets rau en estimar el món amb tota l'ànima i viure amb amor la missió encomanada per Crist als Apòstols i a tots nosaltres. Amb paraules de sant Josepmaria, «l'apostolat és amor a Déu, que es desborda, amb donació d'un mateix als altres (...). I l'afany d'apostolat és la manifestació exacta, adequada, necessària, de la vida interior». Aquest ha de ser el nostre quotidià testimoni enmig dels homes i al llarg de totes les èpoques.

Dia litúrgic: Dimecres IV de durant l'any 3-2-2010

Text de l'Evangeli
(Mc 6,1-6):

En aquell temps, Jesús se'n va anar al seu poble, i els seus deixebles el seguiren. El dissabte es posà a ensenyar a la sinagoga. Molts, en sentir-lo, se n'estranyaven i deien: «D'on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans? ¿No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí entre nosaltres?». I no eren capaços d'acceptar-lo. Jesús els digué: «Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva». I no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans. I el sorprenia que no tinguessin fe. Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava.

D'on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans?

Avui l'Evangeli ens mostra com Jesús va a la sinagoga de Natzaret, poble on s'havia criat. El dissabte és el dia dedicat al Senyor i els jueus es reuneixen per escoltar la Paraula de Déu. Jesús va cada dissabte a la sinagoga i allí ensenya, no com els escribes i fariseus, sinó com qui té autoritat (cf. Mc 1,22).

Déu ens parla també avui mitjançant l'Escriptura. A la sinagoga es llegien les Escriptures i, després, un dels entesos s'ocupava de comentar-les, tot mostrant-ne el sentit i el missatge que Déu vol transmetre a través d'elles. S'atribueix a sant Agustí aquesta reflexió: «Així com en l'oració nosaltres parlem amb Déu, en la lectura es Déu qui ens parla».

El fet que Jesús, Fill de Déu, sigui conegut entre els seus conciutadans pel seu treball, ens ofereix una perspectiva insospitada per a la nostra vida ordinària. El treball professional de cadascun de nosaltres és mitjà d'encontre amb Déu i, per tant, realitat santificable i santificadora. En paraules de sant Josepmaria Escrivá: «La vostra vocació humana és part, i una part important, de la vostra vocació divina. Aquesta és la raó per la qual us heu de santificar, tot contribuint a la santificació dels altres, els vostres iguals, justament santificant el vostre treball i el vostre ambient: aquesta professió o ofici que omple els vostres dies, que dóna una fesomia peculiar a la vostra personalitat humana, que és la vostra manera d'estar en el món; aquesta llar, aquesta família vostra; i aquesta nació, on heu nascut i que estimeu».

Acaba el text de l'Evangeli tot dient que Jesús «no pogué fer allí cap miracle (...). I el sorprenia que no tinguessin fe» (Mc 6,5-6). També avui el Senyor ens demana més fe en Ell per a realitzar coses que superen les nostres possibilitats humanes. Els miracles manifesten el poder de Déu i la necessitat que tenim d'Ell en la nostra vida de cada dia.

Dia litúrgic: 2 de Febrer: La Presentació del Senyor

Text de l'Evangeli
(Lc 2,22-40):


Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: «Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor». Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins.

Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb Ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'Ell.

Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts».

Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l'infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.

Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. L'Infant creixia i s'enfortia, ple d'enteniment; i Déu li havia donat el seu favor.


Ara, Senyor deixa que el teu servent se'n vagi en pau. Els meus ulls han vist el Salvador


Avui, aguantant el fred d'hivern, Simeó aguaita l'arribada del Messies. Fa cinc-cents anys, quan es començava a bastir el Temple, hi hagué una penúria tan gran que els constructors es descoratjaren. Fou aleshores que Ageu profetitzà: «La glòria d'aquest temple serà més gran que la de l'anterior, diu el Senyor de l'univers, i en aquest lloc jo donaré la pau» (Ag 2,9); i afegí que «els tresors més preuats de totes les nacions vindran aquí» (Ag 2,7). Frase que admet diversos significats, «el més preuat», diran alguns, «el desitjat de totes les nacions», afirmarà sant Jeroni.

A Simeó l'Esperit Sant «li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor» (Lc 2,26), i avui, «guiat per l'Esperit» ha pujat al Temple. Ell no és levita, ni escriba, ni doctor de la Llei, tan sols és «un home just i pietós que esperava l'hora en què Israel seria consolat» (Lc 2,25). Però l'Esperit Sant bufa allà on vol (cf. Jn 3,8).

Ara comprova amb estranyesa que no s'ha fet cap preparatiu, no es veuen banderes, ni garlandes, ni damassos, ni escuts enlloc. Josep i Maria creuen l'esplanada portant l'Infant en braços. «Portals, alceu les llindes; engrandiu-vos portalades eternes, que ha d'entrar el rei de la glòria» (Ps 24,7), clama el salmista.

Simeó s'avança a trobar la Mare amb els braços estesos, rep l'Infant i beneeix Déu tot dient: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se'n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el vostre poble» (Lc 2,29-32).

Després diu a Maria: «Una espasa et traspassarà l'ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts» (Lc 2,35). Mare!, —li dic— quan arribi el moment d'anar a la casa del Pare, porta-m'hi en braços com a Jesús, que també jo sóc fill teu i sóc nen.

Dia litúrgic: Dilluns IV de durant l'any 1-2-2010

Text de l'Evangeli
(Mc 5,1-20):



En aquell temps, Jesús amb els seus deixebles va arribar a l'altra banda del llac, al territori dels gerasencs. Així que Jesús saltà de la barca, l'anà a trobar un home posseït d'un esperit maligne, que venia de les coves sepulcrals, el lloc on vivia. Ningú no era capaç de lligar-lo ni tan sols amb una cadena, perquè moltes vegades havia trencat les cadenes i havia trossejat els grillons amb què l'havien volgut lligar. Ningú no tenia prou força per a dominar-lo. Sempre, de nit i de dia, anava pels sepulcres i per les muntanyes, cridant i donant-se cops amb pedres. Quan l'home veié Jesús de lluny estant, corregué, es prosternà davant d'Ell i li digué cridant amb veu forta: «Per què et fiques amb mi, Jesús, Fill del Déu altíssim? Et conjuro per Déu que no em turmentis!». És que Jesús li havia dit: «Esperit maligne, surt d'aquest home!». Jesús li pregunta: «Com et dius?». Ell li respon: «Em dic "Legió", perquè som molts». I demanava a Jesús amb insistència que no el tragués fora d'aquell territori.

Hi havia allà pasturant vora la muntanya un gran ramat de porcs. Llavors els esperits malignes van fer a Jesús aquesta súplica: «Envia'ns als porcs, que hi entrarem». Jesús els ho permeté. I tan bon punt els esperits malignes van sortir de l'home i entraren als porcs, el ramat es va tirar al llac des de dalt del precipici; els porcs, que eren uns dos mil, es van ofegar dintre l'aigua. Els porquers van fugir i escamparen la notícia per la ciutat i per la rodalia, i la gent sortí a veure què havia passat. Anaren a trobar Jesús i, quan veieren aquell home que havia estat posseït per la legió, assegut, vestit i amb el seny recobrat, es van espantar molt. Els qui ho havien vist els explicaren què havia passat a l'endimoniat i l'episodi dels porcs. Llavors es posaren a suplicar a Jesús que se n'anés del seu territori.

Quan Jesús pujava a la barca, el qui havia estat endimoniat li demanava que el volgués amb ell. Però Jesús no li ho va permetre, i li digué: «Vés a casa teva, amb els teus, i anuncia'ls tot el que el Senyor t'ha fet i com s'ha compadit de tu». Aquell home se n'anà i pregonava per la Decàpolis tot el que Jesús li havia fet, i tothom en quedava sorprès.

Esperit maligne, surt d'aquest home!

Avui trobem un fragment de l'Evangeli que pot provocar el somriure a més d'un. Imaginar-se uns dos mil porcs precipitant-se muntanya avall, no deixa de ser una imatge una mica còmica. Però la veritat és que a aquells porquers no els va fer cap gràcia, es van enfadar d'allò més i li van demanar a Jesús que se n'anés del seu territori.

L'actitud dels porquers, tot i que humanament semblaria lògica, no deixa de ser ben recriminable: preferirien haver salvat els seus porcs abans que la curació de l'endimoniat. És a dir, primer els béns materials, que ens proporcionen diners i benestar que no pas la vida en dignitat d'un home que no és dels “nostres”. Perquè el qui estava posseït per un esperit maligne només era una persona que «de nit i de dia anava pels sepulcres i per les muntanyes, cridant i fent-se mal a cops de pedra» (Mc 5,5).

Nosaltres tenim moltes vegades aquest perill d'aferrar-nos a allò que és nostre, i desesperar-nos quan perdem allò que és només material. Així, per exemple, el pagès es desespera quan perd una collita fins i tot quan la té assegurada, o el jugador de borsa fa el mateix quan les seves accions perden part del seu valor. En canvi, molt pocs es desesperen veient la fam o el malviure de tants éssers humans, alguns dels quals viuen al costat nostre.

Jesús sempre va posar per davant les persones, fins i tot davant de les lleis i dels poderosos del seu temps. Però nosaltres massa vegades pensem només en nosaltres mateixos i en allò que creiem que ens procura felicitat, tot i que l'egoisme mai porta felicitat. Com diria el bisbe brasiler Helder Cámara: «L'egoisme és la font més infal·lible de la infelicitat per a un mateix i pels qui l'envolten».