Dia litúrgic: Dimecres IX de durant l'any 5-6-2013

Text de l'Evangeli (Mc 12,18-27): En aquell temps, uns saduceus l'anaren a trobar. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: «Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home mor i deixa muller, però no ha tingut fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense tenir descendència. El segon es va casar amb la dona del difunt, i morí sense tenir-ne descendència. Igualment el tercer. Cap dels set no va tenir descendència. Després de tots va morir també la dona. Per tant, quan arribi la resurrecció i tots ells ressuscitin, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat?». Jesús els respongué: «Aneu equivocats precisament perquè desconeixeu les Escriptures i el poder de Déu. Quan tots ells ressuscitin d'entre els morts, ja no prendran muller ni marit, sinó que seran com els àngels del cel. I sobre el fet que els morts ressusciten, ¿no heu llegit en el llibre de Moisès, en el passatge de la Bardissa, com Déu li va dir: Jo sóc el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob? Ell no és Déu de morts, sinó de vius. Aneu molt equivocats! Comentari: Ell no és Déu de morts, sinó de vius Avui, la Santa Església brinda a la nostra consideració —per la paraula de Crist— la realitat de la resurrecció i les propietats dels cossos ressuscitats. En efecte, l'Evangeli ens narra l'encontre de Jesús amb els saduceus, els quals —mitjançant un cas hipotètic rebuscat— li presenten una dificultat en relació a la resurrecció dels morts, veritat en la que ells no hi creien. Li diuen que, si una dona envidua set vegades, «de quin dels set serà muller?» (Mc 12,23). Cerquen, així, posar en ridícul la doctrina de Jesús. El Senyor, però, desfà aquesta dificultat en exposar que, «quan tots ells ressuscitin d'entre els morts, ja no prendran muller ni marit, sinó que seran com els àngels del cel» (Mc 12,25). I, donada l'ocasió, Nostre Senyor aprofita la circumstància per tal d'afirmar l'existència de la resurrecció, tot citant allò que Déu digué a Moisès en l'episodi de la bardissa: «Jo sóc el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob», i afegeix: «Ell no és Déu de morts, sinó de vius» (Mc 12,26-27). Aquí Jesús els reprotxa com n'estan d'errats, perquè no entenen ni l'Escriptura ni el poder de Déu; és més, aquesta veritat ja estava revelada en l'Antic Testament: així ho ensenyaren Isaïes, la mare dels Macabeus, Job i d'altres. Sant Agustí descrivia així la vida d'eterna i amorosa comunió: «No patiràs allí límits ni estretors en posseir-ho tot; ho tindràs tot, i el teu germà també ho tindrà tot; perquè vosaltres dos, tu i ell, esdevindreu un, i aquest únic tot també tindrà Aquell que us posseeixi a ambdós». Nosaltres, lluny de dubtar de les Escriptures i del poder misericordiós de Déu, adherits amb tot l'enteniment i el cor a aquesta veritat esperonadora, ens gaudim de no restar frustrats en la nostra set de vida, plena i eterna, la qual cosa ens és garantida en el mateix Déu, en la seva glòria i felicitat. Davant d'aquesta invitació divina, no ens queda sinó fomentar les nostres ànsies de veure Déu, el desig de romandre per sempre regnant juntament amb Ell.

Dia litúrgic: Dimarts IX de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mc 12,13-17): En aquell temps, els principals de Jerusalem van enviar a Jesús alguns fariseus i alguns partidaris d'Herodes per sorprendre'l en alguna paraula comprometedora. Hi van, doncs, i li diuen: «Mestre, sabem que dius la veritat, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones, sinó que ensenyes de debò el camí de Déu. Digues: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar? ¿L'hem de pagar o no l'hem de pagar?». Jesús es va adonar de la seva hipocresia i els respongué: «Per què em poseu a prova? Porteu-me un denari i deixeu-me'l veure». Ells l'hi portaren. Jesús els preguntà: «De qui són aquesta cara i aquesta inscripció?». Ells li respongueren: «Del Cèsar». Jesús els digué: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu». I quedaren sorpresos de la seva resposta. Comentari: Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu Avui, novament ens meravellem de l'enginy i saviesa del Crist. Ell, amb la seva magistral resposta, assenyala directament la justa autonomia de les realitats terrenals: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar» (Mc 12,17). La Paraula d'avui, però, és quelcom més que saber-se'n sortir d'un conflicte; és una qüestió que té actualitat en tots els moments de la nostra vida: què li estic donant a Déu?; És realment el que m'importa més en la meva vida? On he posat el meu cor? Perquè... «on teniu el tresor, hi tindreu el cor» (Lc 12,34). En efecte, segons sant Jeroni, «heu de donar necessàriament al Cèsar la moneda que porta impresa la seva imatge; però vosaltres doneu amb gust tot el vostre ésser a Déu, perquè està impresa en nosaltres la seva imatge i no la del Cèsar». Al llarg de la seva vida, Jesucrist planteja constantment la qüestió de l'elecció. Som nosaltres els qui estem cridats a elegir, i les opcions són clares: viure des dels valors d'aquest món, o viure des dels valors de l'Evangeli. Sempre és temps d'elecció, temps de conversió, temps per a tornar a “resituar” la nostra vida en la dinàmica de Déu. Serà l'oració, i especialment la realitzada amb la Paraula de Déu, la que ens vagi descobrint què vol Déu de nosaltres. Aquell que sap escollir Déu esdevé habitacle de Déu, ja que «qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell» (Jn 14,23). És la pregària la que es converteix en l'autèntica escola on, com afirma Tertul·lià, «Crist ens va ensenyant quin era el designi del Pare que Ell realitzava en el món, i quin el capteniment de l'home per tal que sigui conforme a aquest mateix designi». Tant de bo si reeixim en elegir el camí que ens convé!

Dia litúrgic: Dilluns IX de durant l'any 3-6-2013

Text de l'Evangeli (Mc 12,1-12): En aquell temps, Jesús es posà a parlar-los en paràboles: «Un home va plantar una vinya, la va envoltar d'una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se'n va anar lluny. »Quan va ser el temps, envià un servent als vinyaters per rebre'n la part que li corresponia dels fruits de la vinya; però ells el van agafar, el van apallissar i el van despatxar amb les mans buides. Novament els envià un altre servent; a aquest li van obrir el cap i el van ultratjar. Els en va enviar encara un altre, i el van matar; i així feren amb molts altres: a uns els apallissaven, a d'altres els mataven. Tenia encara el seu fill estimat, i els l'envià en darrer lloc, tot dient-se: ‘Al meu fill, el respectaran’. Però aquells vinyaters es digueren entre ells: ‘Aquest és l'hereu: vinga, matem-lo i l'heretat serà nostra!’. L'agafaren, doncs, el van matar i el van llençar fora de la vinya. »Què farà l'amo de la vinya? Vindrà, farà morir aquells vinyaters i donarà la vinya a uns altres. ¿No heu llegit allò que diu l'Escriptura: ‘La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen’?». Ells van comprendre que Jesús amb aquella paràbola es referia a ells, i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent. Llavors el van deixar estar i se n'anaren. Comentari: Envià un servent als vinyaters per rebre'n la part que li corresponia dels fruits de la vinya Avui, el Senyor ens convida a passejar per la seva vinya: «Un home va plantar una vinya (...) la va arrendar a uns vinyaters» (Mc 12,1). Tots som arrendataris d'aquesta vinya. La vinya és el nostre propi esperit, l'Església i el món sencer. Déu vol fruits de nosaltres. Primer, la nostra santedat personal; després, un constant apostolat entre els nostres amics, als quals el nostre exemple i la nostra paraula els animi a apropar-se cada dia més al Crist; finalment, el món, que es convertirà en un millor lloc per a viure, si santifiquem el nostre treball professional, les nostres relacions socials i el nostre deure envers el bé comú. Quina classe d'arrendataris som? Dels qui treballen dur, o dels qui s'irriten quan l'amo envia els seus servents a cobrar-nos el lloguer? Podem oposar-nos als qui tenen la responsabilitat d'ajudar-nos a proporcionar els fruits que Déu espera de nosaltres. Podem posar objeccions als ensenyaments de la Santa Mare Església i del Papa, dels bisbes, o potser, més modestament, dels nostres pares, del nostre director espiritual, o d'aquell bon amic que està intentant ajudar-nos. Podem, fins i tot, esdevenir agressius, i provar de ferir-los o, fins “matar-los” mitjançant la nostra crítica i comentaris negatius. Hauríem d'examinar-nos a nosaltres mateixos sobre els motius reals d'aquesta positura. Potser necessitem una coneixença més profunda de la nostra fe; potser hem d'aprendre a conèixer-nos millor, a efectuar un millor examen de consciència, per tal de poder descobrir les raons per les que no volem produir fruits. Demanem a la Nostra Mare Maria el seu ajut per a poder treballar amb amor, sota el guiatge del Papa. Tots podem ser “bons pastors” i “pescadors” d'homes. «Aleshores, anem i demanem al Senyor que ens ajudi a portar fruit, un fruit que romangui. Només així aquesta vall de llàgrimes es transformarà en un jardí de Déu» (Benet XVI). Nosaltres podríem apropar a Jesucrist el nostre esperit, el dels nostres amics, o el del món sencer, només que llegíssim i meditéssim els ensenyaments del Sant Pare i provéssim de posar-los en pràctica.

Dia litúrgic: Solemnitat del Cos i dela Sang de Crist (C) 2-6-2013

Text de l'Evangeli (Lc 9,11b-17): Un dia, Jesús parlava del Regne de Déu i guaria els qui en tenien necessitat. El dia començava a declinar, i els Dotze s'acostaren a dir-li: «Acomiada la gent, i que vagin als pobles i a les cases del voltant per trobar allotjament i menjar. Aquí som en un lloc despoblat». Però Jesús els digué: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos». Ells respongueren: «Només tenim cinc pans i dos peixos; si de cas hauríem d'anar nosaltres mateixos a comprar menjar per a tota aquesta gentada». Hi havia, en efecte, uns cinc mil homes. Llavors Jesús digué als seus deixebles: «Feu-los seure en grups de cinquanta». Ells ho van fer així, i tothom s'assegué. Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i en donava als deixebles perquè els servissin a la gent. Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir dotze cistelles dels bocins de pa que havien sobrat. Comentari: Doneu-los menjar vosaltres mateixos Avui és el dia més gran per al cor d'un cristià, perquè l'Església, després de festejar el Dijous Sant la institució de l'Eucaristia, procura ara d'exaltar aquest august Sagrament, mirant que tots l'adorem il·limitadament. «Quantum potes, tantum aude...», «atreveix-te tant com puguis»: aquesta és la invitació que ens fa sant Tomàs d'Aquino en un meravellós himne de lloança a l'Eucaristia. I aquesta invitació resumeix admirablement quins han de ser els sentiments del nostre cor davant la presència real de Jesucrist en l'Eucaristia. Tot el que puguem fer és poc per mirar de correspondre a aquesta donació tan humil, tan amagada, tan impressionant. El Creador del cel i la terra s'amaga sota les espècies sacramentals i se'ns ofereix com aliment de les nostres ànimes. És el pa dels àngels i l'aliment dels qui caminem. I és un pa que se'ns dóna abundantment, com va ser distribuït sense mesura el pa multiplicat miraculosament per Jesús per evitar el defalliment dels qui el seguien: «Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir dotze cistelles dels bocins de pa que havien sobrat» (Lc 9,17). Davant d'aquesta sobreabundància d'amor no hi cap una resposta gasiva. Una mirada de fe, atenta i pregona, a aquest Sagrament diví, ha de deixar pas necessàriament a una pregària agraïda i a una encesa del cor. Sant Josepmaria acostumava a fer ressò en la seva predicació de les paraules que un prelat ancià i piadós adreçava als seus sacerdots: «Tracteu-me'l bé». Un ràpid examen de consciència ens ajudarà a notar què ens cal fer per tractar Jesús Sagramentat amb més delicadesa: la netedat de la nostra ànima —sempre ha d'estar en gràcia per a rebre'l—, la correcció en la manera de vestir —com a senyal d'amor i reverència—, la freqüència amb la qual ens atansem a rebre'l, les vegades que el visitem al Sagrari... Haurien de ser incomptables els detalls amb el Senyor en l'Eucaristia. Lluitem per rebre i tractar Jesús Sagramentat amb la puresa, humilitat i devoció de la seva Santíssima Mare, amb l'esperit i el fervor dels sants.

Dia litúrgic: DissabteVIII de durant l'any 1-6-2013

Text de l'Evangeli (Mc 11,27-33): En aquell temps, Jesús amb els seus deixebles se'n tornà a Jerusalem i, mentre caminava pel recinte del temple, l'anaren a trobar els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els notables i li preguntaren: «Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?». Jesús els replicà: «Us faré una altra pregunta. Contesteu-me-la i us diré amb quina autoritat faig tot això. El baptisme de Joan, ¿venia de Déu o dels homes? Contesteu-me». Ells discutien i es deien: «Si responem que venia de Déu, ens preguntarà: ‘Doncs per què no el vau creure?’. Però tampoc no podem dir que venia dels homes!». Tenien por de la gent, perquè tothom estava convençut que Joan era realment un profeta. Per això respongueren a Jesús: «No ho sabem». Llavors Jesús els diu: «Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat faig tot això». Comentari: Amb quina autoritat fas tot això? Avui, l'Evangeli ens demana que pensem amb quina intenció anem a veure Jesús. Hi ha qui hi va sense fe, sense reconèixer la seva autoritat: per això, «l'anaren a trobar els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els notables i li preguntaren: ‘Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?’» (Mc 11,27-28). Si no tractem Déu en l'oració, no tindrem fe. Però, com diu sant Gregori el Gran, «quan insistim en l'oració amb tota vehemència, Déu es deté en el nostre cor i recobrem la vista perduda». Si tenim bona disposició, malgrat que estiguem en un error, veient que l'altra persona té raó, acollirem les seves paraules. Si tenim bona intenció, tot i que arrosseguem el pes del pecat, quan fem oració, Déu ens farà comprendre la nostra misèria, per tal que ens reconciliem amb Ell, demanant perdó de tot cor i per mitjà del sagrament de la penitència. La fe i l'oració van unides. Ens diu sant Agustí que, «si la fe falta, l'oració és inútil. Aleshores, quan preguem, creiem i preguem per tal que no ens manqui la fe. La fe produeix l'oració, i l'oració produeix al seu torn la fermesa de la fe». Si tenim bona intenció, i acudim a Jesús, descobrirem qui és i entendrem la seva paraula, quan ens pregunti: «El baptisme de Joan, ¿venia de Déu o dels homes?» (Mc 11,30). Per la fe, sabem que era del cel, i que la seva autoritat li ve del seu Pare, que és Déu, i d'Ell mateix perquè és la segona Persona de la Santíssima Trinitat. Perquè sabem que Jesús és l'únic salvador del món, ens adrecem a la seva Mare que també és Mare nostra, bo i desitjant acollir la paraula i la vida de Jesús, amb bona intenció i bona voluntat, per a tenir la pau i l'alegria dels fills de Déu.