Dia litúrgic: Dilluns X de durant l'any 10-6-2013

Text de l'Evangeli (Mt 5,1-12): En aquell temps, en veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient: «Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! Feliços els compassius: Déu se'n compadirà! Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus! Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel! Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit». Comentari: Feliços els pobres en l’esperit Avui, amb la proclamació de les Benaurances, Jesús ens fa notar que sovint som uns desmemoriats i actuem com els nens, ja que el joc ens fa perdre el record. Jesús temia que la munió de les seves “bones notícies” —és a dir, de les seves paraules, els seus gestos i els seus silencis— es diluís enmig dels nostres pecats i preocupacions. ¿Recordeu, en la paràbola del sembrador, la imatge del gra de blat ofegat per les espines? Per això sant Mateu enfila les Benaurances com uns principis fonamentals, perquè no les oblidem mai més. Són un compendi de la Nova Llei presentada per Jesús, com uns punts bàsics que ens ajuden a viure cristianament. Les Benaurances estan destinades a tothom. El Mestre no ensenya només els deixebles que l'envolten, ni exclou cap classe de persones, sinó que presenta un missatge universal. Ara bé, puntualitza quines disposicions ens cal tenir i la conducta moral que ens demana. Si bé la salvació definitiva no es dóna en aquest món, sinó en l'altre, ara ja, mentre vivim a la terra, ens cal canviar de mentalitat i la valoració que fem de les coses. Cal que ens acostumem a veure el rostre del Crist que plora en els qui ploren, en els qui volen viure despresos de nom i de fets, en els mansuets de cor, en els qui fomenten ànsies de ser sants, en els qui han pres una “determinada determinació”, com deia santa Teresa de Jesús, per tal de ser sembradors de pau i alegria. Les Benaurances són el perfum del Senyor participat en la història humana. També en la teva i en la meva. Els dos últims versets incorporen la presència de la Creu, ja que inviten a l'alegria quan les coses van humanament maldades per causa d'Ell i de l'Evangeli. I és que, quan la coherència de la vida cristiana sigui assaonada, aleshores, fàcilment vindrà la persecució de mil maneres distintes, enmig de dificultats i contrarietats inesperades. El text de sant Mateu és rotund: aleshores «alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel» (Mt 5,12).

Dia litúrgic: Diumenge X (C) de durant l'any 9-6-2013

Text de l'Evangeli (Lc 7,11-17): En aquell temps, Jesús se n'anà en un poble anomenat Naïm. L'acompanyaven els seus deixebles i molta gent. Quan s'acostava a l'entrada del poble, duien a enterrar un mort, fill únic d'una dona que era viuda. Molta gent del poble acompanyava la mare. Així que el Senyor la va veure, se'n va compadir i li digué: «No ploris». Després s'acostà al fèretre i el va tocar. Els qui el portaven s'aturaren. Ell digué: «Jove, aixeca't». El mort va incorporar-se i començà a parlar. I Jesús el va donar a la seva mare. Tothom va quedar esglaiat i glorificaven Déu dient: «Un gran profeta ha sorgit entre nosaltres». I també: «Déu ha visitat el seu poble». L'anomenada de Jesús s'escampà per tot el país dels jueus i per totes les regions veïnes. Comentari: «No ploris» Avui també nosaltres voldríem eixugar les llàgrimes d’aquest món: «No ploris» (Lc 7,13). Els mitjans de comunicació ens mostren —avui més que mai— els dolors de la humanitat. Són tants! Si poguéssim, a tants homes i dones els diríem «aixeca’t» (Lc 7,14). Però..., no podem, no podem, Senyor!. Ens surt de l’ànima dir-li: —Mireu, Jesús, que ens veiem desbordats pel dolors. Ajudeu-nos! Enfront d’aquesta sensació d’impotència, procurem reaccionar amb sentit sobrenatural i amb sentit comú. Sentit sobrenatural, en primer lloc, per a posar-nos immediatament en mans de Déu: no estem sols, car «Déu ha visitat el seu poble» (Lc 7,16). La impotència és nostra, no d’Ell. La pitjor de totes les tragèdies és la moderna pretensió d’edificar un món sense Déu i, àdhuc, a espatlles de Déu. Sens dubte és possible edificar “quelcom” sense Déu, però la història ens ha mostrat amb escreix que aquest “quelcom” sovint és inhumà. Aprenguem-ho d’una vegada per totes: «Sense mi no podeu fer res» (Jn 15,5). En segon lloc, sentit comú: el dolor no podem eliminar-lo. Totes les “revolucions” que ens han promès un paradís en aquesta vida han acabat sembrant la mort. I, encara en l’hipotètic cas (un impossible!) de què algun dia es pogués eliminar “tot” dolor, no deixaríem de ser mortals... (per cert, un dolor al que solament el Crist-Déu ha donat resposta real). L’esperit cristià és “realista” (no amaga el dolor) i, alhora, “optimista”: podem “gestionar” el dolor. Més encara: el dolor és una oportunitat per a manifestar amor i per a créixer en amor. Jesucrist —el “Déu proper”— ha recorregut aquest camí. En paraules del Papa Francesc, «commoure’s (“moure’s amb”), compadir-se (“patir-amb”) del qui està caigut, són actituds de qui sap reconèixer en l’altre la seva pròpia imatge [de fragilitat]. Les ferides que guareix en el germà són ungüent per a les pròpies. La compassió esdevé comunió, un pont que apropa i estreny llaços».

Dia litúrgic: Dissabte després del Diumenge II després de Pentecosta: El Cor Immaculat de Maria 8-6-2013

Text de l'Evangeli (Lc 2,41-51): Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan Ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se'n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. En veure'l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué: «Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia». Ell els respongué: «Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?». Però ells no comprengueren aquesta resposta. Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor. Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes. Comentari: La seva mare conservava tot això en el seu cor Avui celebrem la memòria del Cor Immaculat de Maria. Un cor sense taca, ple de Déu, obert totalment a escoltar-lo i a obeir-lo. El cor, en el llenguatge de la Bíblia, es refereix al nucli més profund de la persona, d'on brollen tots els pensaments, paraules i obres. Què brolla del Cor de Maria? Fe, obediència, tendresa, disponibilitat, esperit de servei, fortalesa, humilitat, senzillesa, agraïment, i tot un reguitzell inacabable de virtuts. Per què? La resposta la trobem en les paraules de Jesús: «On està el teu tresor hi tindràs el teu cor» (Mt 6,21). El tresor de Maria és el seu Fill, i en Ell hi té posat tot el seu cor; els pensaments, paraules i obres de Maria tenen com a origen i com a fi contemplar i agradar al Senyor. L'Evangeli d'avui ens en dóna una bona mostra. Després de narrar-nos l'escena del nen Jesús perdut i trobat al temple, ens diu: «La seva mare conservava tot això en el seu cor» (Lc 2,51). Sant Gregori de Nisa comenta: «Déu es deixa contemplar pels qui tenen el cor purificat». Què guarda Maria en el seu cor? Des de l'Encarnació fins a l'Ascensió de Jesús al cel, passant per les hores amargues del Calvari, són tants i tants records meditats i aprofundits: l'alegria de la visita de l'àngel Gabriel manifestant-li el designi de Déu per Ella, el primer petó i la primera abraçada a Jesús acabat de néixer, els primers passos del seu Fill a la terra, el veure com anava creixent en saviesa i en gràcia, la seva “complicitat” en les noces de Canà, les ensenyances de Jesús en la seva predicació, el dolor salvador de la Creu, l'esperança en el triomf de la Resurrecció... Demanem-li a Déu de tenir el goig d'estimar-lo cada dia més perfectament, amb tot el cor, com a bons fills de la Verge Maria.

Dia litúrgic: Solemnitat del SagratCor de Jesús (C) 7-juny.2013

Text de l'Evangeli (Lc 15,3-7): En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola als fariseus i als mestres de la Llei: «Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut?’. Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se». Comentari: Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut Avui celebrem la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús. Des de temps immemorial, l'home situa “físicament” en el cor allò que de millor o pitjor té l'ésser humà. Crist ens mostra el seu, amb les cicatrius del nostre pecat, com a símbol del seu amor als homes, i és des d'aquest cor que vivifica i renova la història passada, present i futura, des d'on contemplem i podem comprendre l'alegria d'Aquell que troba el que havia perdut. «Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut» (Lc 15,6). Quan escoltem aquestes paraules, tendim sempre a situar-nos en el grup dels noranta-nou justos, i observem “distants” com Jesús ofereix la salvació a un bon nombre de coneguts nostres que són molt pitjors que nosaltres... Doncs, no!, l'alegria de Jesús té un nom i un rostre. El meu, el teu, el d'aquell..., tots som “l'ovella perduda” pels nostres pecats; així que..., no atiem el foc de la nostra supèrbia, creient-nos convertits del tot! En el temps que ens toca viure, en què hom relativitza o nega el concepte del pecat, en què el sagrament de la penitència de part d'alguns és considerat quelcom dur, trist i obsolet, el Senyor en la seva paràbola ens parla d'alegria, i no solament ho fa aquí, sinó que és un corrent que travessa tot l'Evangeli. Zaqueu convida Jesús a menjar per a celebrar-ho, després de ser perdonat (cf. Lc 19,1-9); el pare del fill pròdig perdona i dóna una festa pel seu retorn (cf. Lc 15,11-32), i el Bon Pastor s'omple de goig pel fet de trobar a qui s'havia apartat del seu camí. Sant Josepmaria deia que un home «val allò que val el seu cor”. Meditem des de l'Evangeli de Lluc si el preu —que va consignat en l'etiqueta del nostre cor— s'adiu amb el valor del rescat que el Sagrat Cor de Jesús ha pagat per cadascun de nosaltres.

Dia litúrgic: Dijous IX de durant l'any 6-6-2013

Text de l'Evangeli (Mc 12,28-34): En aquell temps, un dels mestres de la Llei s'acostà a Jesús i li va fer aquesta pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments?». Jesús va respondre: «El primer és: ‘Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb tota la força’. El segon és aquest: ‘Estima els altres com a tu mateix’. No hi ha cap manament més gran que aquests». Llavors el mestre de la Llei li digué: «És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que Ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'Ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb tota la força i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis». Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: «No ets pas lluny del Regne de Déu». I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta. Comentari: No hi ha cap altre manament més gran que aquests Avui, un mestre de la Llei li pregunta a Jesús: «¿Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?» (Mc 12,28). La pregunta és capciosa. En primer lloc, perquè intenta establir un rànquing entre els diversos manaments; i, en segon lloc, perquè la seva pregunta se centra en la Llei. És clar, es tracta de la pregunta d'un mestre de la Llei. La resposta del Senyor desmunta l'espiritualitat d'aquell «mestre de la Llei». Tota l'actitud del deixeble de Jesús respecte a Déu queda resumida en un punt doble: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor» (Mc 12,30) i «estima els altres com a tu mateix» (Mc 12,31). El comportament religiós queda definit en la seva relació amb Déu i amb el proïsme; i el comportament humà, en la seva relació amb els altres i amb Déu. Ho diu amb altres paraules sant Agustí: «Estima i fes el que vulguis». Estima Déu i estima els altres, i tota la resta serà conseqüència d'aquest amor en plenitud. El mestre de la Llei ho entén perfectament. I indica que estimar Déu amb tot el cor i els altres com a un mateix «val més que tots els holocaustos i sacrificis» (Mc 12,33). Déu està esperant la resposta de cada persona, l'entrega plena «amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb tota la força» (Mc 12,30) a Ell, que és la Veritat i la Bondat, i l'entrega generosa als altres. Els «sacrificis i les ofrenes» tan sols tenen sentit en la mesura que siguin expressió veritable d'aquest doble amor. I pensar que de vegades utilitzem els “petits manaments” i «els sacrificis i les ofrenes» com a pedra per a criticar o ferir l'altre! Jesús comenta la resposta del mestre de la Llei amb un «no ets lluny del Regne de Déu» (Mc 12,34). Per a Jesús ningú que estimi l'altre per damunt de tot és lluny del regnat de Déu.