Dia litúrgic: Dilluns IV (B i C) de Pasqua 4-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 10,1-10):

En aquell temps, Jesús parlà així: «Us ho ben asseguro: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre i un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: a ell, el guarda li obre la porta, i les ovelles escolten la seva veu; crida les que són seves, cada una pel seu nom, i les fa sortir. Quan les té totes a fora, camina al seu davant, i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en comptes de seguir-lo en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys. Jesús els va proposar aquesta comparació, però ells no van entendre de què els parlava.

Per això Jesús continuà: «Us ho ben asseguro: jo sóc la porta de les ovelles. Tots els qui han vingut abans de mi eren lladres i bandolers, però les ovelles no se'ls escoltaven. Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. El lladre només ve per robar, matar i fer destrossa; jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir».



«El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: les ovelles escolten la seva veu i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu»

Avui continuem considerant una de les imatges més belles i més conegudes de la predicació de Jesús: el bon Pastor, les seves ovelles i la pleta. Tots tenim en el record les figures del bon Pastor que des de petits hem contemplat. Una imatge que era molt estimada pels primers fidels i que forma part ja de l'art sacre cristià del temps de les catacumbes. Quantes coses ens fa evocar aquell pastor jove amb l'ovella ferida sobre les seves espatlles! Moltes vegades ens hem vist nosaltres mateixos representats en aquell pobre animal.

No fa gaires dies hem celebrat la festa de la Pasqua i, una vegada més, hem recordat que Jesús no parlava en un llenguatge figurat quan ens deia que el bon pastor dóna la seva vida per les seves ovelles. Realment ho va fer: la seva vida va ser la penyora del nostre rescat, amb la seva vida va comprar la nostra, gràcies a aquest lliurament nosaltres hem estat rescatats: «Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran» (Jn 10,9). Trobem aquí la manifestació del gran misteri de l'amor inefable de Déu que arriba fins a aquests extrems inimaginables per salvar a cada criatura humana. Jesús porta fins a l'extrem el seu amor, fins al punt de donar la seva vida. Ressonen encara aquelles paraules de l'Evangeli de sant Joan introduint-nos en els moments de la Passió: «Abans de la festa de la Pasqua, sabent Jesús que havia arribat la seva hora de passar d'aquest món al Pare, Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem» (Jn 13,1).

D'entre les paraules de Jesús voldria suggerir un aprofundiment en aquestes: «Jo sóc el bon pastor, i conec les meves ovelles, i les meves em coneixen a mi» (Jn 10,14); més encara, «les ovelles escolten la seva veu (...) i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu» (Jn 10,3-4). És veritat que Jesús ens coneix, però, ¿podem dir nosaltres que el coneixem prou bé a Ell, que l'estimem i que corresponem com cal?

Comentari: Mn. Francesc Perarnau i Cañellas

A VOS MARIA

Vós que sou la noia, guardeu la meva mirada clara i neta i doneu al meu cos salut i força. Vós que sou la dona, beneïda entre totes, deu-me l'alegria de saber fer feliços als altres. Vós que sou la Mare, prepareu-me a donar la vida i ajudeu-me a donar-la. Vós que sou tota plena de vida, doneu-me la joia de viure i que sempre brilli la meva alegria. Vós que sou la Immaculada, feu que resisteixi el mal i que lluiti contra la temptació. Vós que sou la Mare del Crist, feu més gran el meu cor i ompliu-lo amb l'Amor. Vós que sou la Mare de l'Església, obriu el meu cor a tothom i feu que estimi Crist.

Dia litúrgic: Diumenge IV (B) de Pasqua 3-04-09

Text de l'Evangeli
Jn 10,11-18):


En aquell temps, Jesús parlà així: «Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. El qui va a jornal, el qui no és pastor ni amo de les ovelles, quan veu venir el llop les abandona i fuig; llavors el llop se n'apodera i les dispersa. És que ell va a jornal i tant se li'n dóna de les ovelles. Jo sóc el bon pastor: conec les meves ovelles, i elles em coneixen a mi, tal com el Pare em coneix, i jo conec el Pare. A més, jo dono la vida per les ovelles.

»Encara tinc altres ovelles que no són d'aquest ramat, i també les he de guiar. Elles escoltaran la meva veu, i hi haurà un sol ramat i un sol pastor. El Pare m'estima, perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la; aquest és el manament que he rebut del meu Pare».


«Jo sóc el bon pastor»

Avui, ens diu Jesús: «Jo sóc el Bon Pastor» (Jn 10,11). Tot comentant sant Tomàs d'Aquino aquesta afirmació, escriu que «és evident que el títol de “pastor” convé al Crist, ja que de la mateixa manera que un pastor mena el ramat a la pastura, així també el Crist restaura els fidels amb un nodriment espiritual: el seu propi cos i la seva pròpia sang». Tot començà amb l'Encarnació, i Jesús ho acomplí al llarg de la seva vida, portant-ho a terme amb la seva mort redemptora i la seva resurrecció. Després de ressuscitat, va confiar aquest pasturatge a Pere, als Apòstols i a l'Església fins a la fi dels temps.

A través dels pastors, Crist dóna la seva Paraula, reparteix la seva gràcia en els sagraments i condueix el ramat cap al Regne: Ell mateix s'entrega com aliment en el sagrament de l'Eucaristia, imparteix la Paraula de Déu i el seu Magisteri, i guia amb sol·licitud el seu Poble. Jesús ha procurat per a la seva Església pastors segons el seu cor, és a dir, homes que, impersonant-lo pel sagrament de l'Orde, lliurin la vida per les seves ovelles, amb caritat pastoral, amb humil esperit de servei, amb clemència, paciència i fortalesa. Sant Agustí parlava sovint d'aquesta feixuga responsabilitat del pastor: «Aquest honor de pastor em té preocupat (...), però allà on m'aterra el fet que sóc per a vosaltres, em consola el fet que estic entre vosaltres (...). Sóc bisbe per a vosaltres, sóc cristià amb vosaltres».

I cadascun de nosaltres, cristians, treballem fent costat als pastors, resem per ells, els estimem i els obeïm. També som pastors per als germans, enriquint-los amb la gràcia i la doctrina que hem rebut, compartint preocupacions i alegries, ajudant tothom de tot cor. Ens desvivim per tots aquells que ens envolten en el món familiar, social i professional fins a donar la vida per tots amb el mateix esperit de Crist, que va venir «no a ser servit sinó a servir» (Mt 20,28).

Comentari: Mn. Josep Vall i Mundó

Dia litúrgic: Dissabte III de Pasqua 2-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 6,60-69):

En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d'acceptar-lo?». Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué: «Això us escandalitza? Doncs què direu quan veureu el Fill de l'home pujant on era abans? És l'Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n'hi ha alguns que no creuen». Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l'havia de trair. I afegí: «Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare».

Des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb Ell. Llavors Jesús digué als Dotze: «¿També vosaltres em voleu deixar?». Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu».

«Tu tens paraules de vida eterna»

Avui acabem de llegir a l'Evangeli el discurs de Jesús sobre el Pa de Vida, que és Ell mateix que es donarà a nosaltres com a aliment per a les nostres ànimes i per a la nostra vida cristiana. I, com sol passar, hem contemplat dues reaccions ben diferents, si no oposades, de part dels qui l'escolten.

Per alguns, el seu llenguatge és massa dur, incomprensible per a la seva mentalitat tancada a la Paraula salvadora del Senyor, i sant Joan diu —amb certa tristesa— que «des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb Ell» (Jn 6,66). I el mateix evangelista ens dóna una pista per a entendre l'actitud d'aquestes persones: no creien, no estaven disposades a acceptar les ensenyances de Jesús, sovint incomprensibles per a elles.

Per altra banda, veiem la reacció dels Apòstols, representada per sant Pere: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem» (Jn 6,68-69). No és que els dotze siguin més llestos que els altres, ni tan sols més bons, ni potser més entesos en la Bíblia; el que sí són és més senzills, més confiats, més oberts a l'Esperit, més dòcils. Els sorprenem de tant en tant en les pàgines dels evangelis equivocant-se, no entenent Jesús, discutint-se sobre quin d'ells és el més important, fins i tot corregint el Mestre quan els anuncia la seva passió; però sempre els trobem al seu costat, fidels. El seu secret: l'estimaven de debò.

Sant Agustí ho expressa així: «No deixen empremta en l'ànima els bons costums, sinó els bons amors (...). Això és en veritat l'amor: obeir i creure a qui s'estima». A la llum d'aquest Evangeli ens podem preguntar: on tinc posat el meu amor?, quina fe i quina obediència tinc en el Senyor i en el que l'Església ensenya? quina docilitat, senzillesa i confiança visc amb les coses de Déu?

Comentari: Mn. Jordi Pascual i Bancells

Dia litúrgic: Divendres III de Pasqua 1-05-09

Text de l'Evangeli
(Jn 6,52-59):

En aquell temps, els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien: «Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar?». Jesús els respongué: «Us ho ben asseguro: si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre». Tot això, Jesús ho digué mentre ensenyava en una sinagoga, a Cafarnaüm.


«Us ho ben asseguro: si no mengeu la carn del Fill de l'home i beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres»

Avui, Jesús fa tres afirmacions cabdals, com ara: que hom ha de menjar la carn del Fill de l'home i beure la seva sang; que si no es combrega no es pot tenir vida; i que aquesta vida és la vida eterna i és la condició per a la resurrecció (cf. Jn 6,53.58). No hi ha res en l'Evangeli tan clar, tan rotund i tan definitiu com aquestes afirmacions de Jesús.

No sempre els catòlics estem a l'alçada del que mereix l'Eucaristia: a voltes, hom pretén “viure” sense les condicions de vida assenyalades per Jesús i, no obstant això, com ha escrit Joan Pau II, «l'Eucaristia és un do massa gran per admetre ambigüitats i reduccions».

“Menjar per a viure”: menjar la carn del Fill de l'home per a viure com el Fill de l'home. Aquest menjar s'anomena “comunió”. És un “menjar”, i diem “menjar” per tal que resti clara la necessitat de l'assimilació, de la identificació amb Jesús. Hom combrega per a mantenir la unió: per a pensar com Ell, per a parlar com Ell, per a estimar com Ell. Als cristians ens feia falta l'encíclica eucarística de Joan Pau II, L'Església viu de l'Eucaristia. És una encíclica apassionada: és “foc” perquè l'Eucaristia és ardent.

«Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió!» (Lc 22,15), deia Jesús el capvespre del Dijous Sant. Hem de recuperar el fervor eucarístic. Cap altra religió té una iniciativa semblant. És Déu qui davalla fins al cor de l'home per tal d'establir-hi una relació misteriosa d'amor. I des d'aquí es construeix l'Església i es pren part en el dinamisme apostòlic i eclesial de l'Eucaristia.

Estem tocant l'entranya mateixa del misteri, com Tomàs, que palpava les ferides del Crist ressuscitat. Els cristians haurem de revisar la nostra fidelitat al fet eucarístic tal com Crist l'ha revelat i l'Església ens el proposa. I haurem de tornar a viure la “tendresa” envers l'Eucaristia: genuflexions pausades i ben fetes, increment del nombre de comunions espirituals... I, a partir de l'Eucaristia, els homes ens apareixeran sagrats, tal com són. I els servirem amb una renovada tendresa.

Comentari: Mn. Àngel Caldas i Bosch