Text de l'Evangeli
(Lc 14,12-14):
En aquell temps, Jesús digué a aquell home principal dels fariseus que l'havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos».
Comentari:
«Quan facis un banquet, convida-hi pobres. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos»
Avui, el Senyor ens ensenya el sentit veritable de la generositat cristiana: saber-nos donar als altres. «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa» (Lc 14,12).
El cristià es mou en el món com una persona corrent; però el fonament del tracte amb el proïsme no pot pas ser ni la recompensa humana ni la vanaglòria; ha de buscar per sobre de tot la glòria de Déu, sense pretendre cap altra recompensa que la del Cel. «Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos» (Lc 42,13-14).
El Senyor ens convida a donar-nos incondicionalment a tots els homes, moguts únicament per l'amor a Déu i al proïsme pel Senyor. «I si feu préstecs als qui espereu que us donaran alguna cosa, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors fan préstecs als pecadors, si saben que en trauran un guany» (Lc 6,34).
Les coses són així perquè el Senyor ens ajuda a entendre que si ens donem generosament, sense esperar res a canvi, Déu ens pagarà amb una gran recompensa i ens farà els seus fills predilectes. Per això, Jesús ens diu: «Vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l'Altíssim» (Lc 6,35).
Demanem a la Mare de Déu prou generositat com per a saber fugir de qualsevol temptació d'egoisme, com el seu Fill. «Egoista. —Tu, sempre a “la teva”. —Sempre incapaç de sentir la fraternitat de Crist: en els altres, no hi veus germans; hi veus graons (...)» (Sant Josepmaria).
Dia litúrgic: Diumenge XXXI (A) de durant l'any 30-10-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 23,1-12):
En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de “rabí”, o sigui “mestre”.
»Però vosaltres no us feu dir “rabí”, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit».
Comentari:
«El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit»
Avui, el Senyor ens fa un retrat dels notables d'Israel (fariseus, mestres de la Llei...). Aquests viuen en una situació superficial, no són res més que aparença: «En tot actuen per fer-se veure de la gent» (Mt 23,5). I, a més, caient en la incoherència, «perquè diuen i no fan» (Mt 23,3), esdevenen esclaus del seu propi engany en buscar només l'aprovació o l'admiració dels homes. D'això en depèn la seva consistència. Per si mateixos no són res més que patètica vanitat, orgull absurd, buidor... niciesa.
Des dels inicis de la humanitat continua essent la temptació més freqüent; la serpent antiga continua xiuxiuejant-nos a cau d'orella: «Si un dia en menjàveu dels fruits de l'arbre del coneixement i del mal, se us obririen els ulls i seríeu igual com déus» (Gn 3,5). I continuem caient-hi, ens fem dir: “rabí”, “pare” i “guies”... i tants altres ampul·losos qualificatius. Massa vegades volem ocupar el lloc que no ens correspon. És l'actitud farisaica.
Els deixebles de Jesús no han de ser pas així, ben al contrari: «El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor» (Mt 23,11). I com que tenen un únic Pare, tots ells són germans. Com sempre, l'Evangeli ens deixa clar que no podem desvincular la dimensió vertical (Pare) i l'horitzontal (nostre) o, com explicitava el diumenge passat, «estima el Senyor el teu Déu (...), i els altres com a tu mateix» (Mt 22,37.39).
Tota la litúrgia de la Paraula d'aquest diumenge està amarada de la tendresa i de l'exigència de la filiació i de la fraternitat. Fàcilment ressonen en el nostre cor aquelles paraules de sant Joan: «Si algú afirmava: ‘Jo estimo Déu’, però no estima el seu germà, seria un mentider» (1Jn 4,20). La nova evangelització —cada cop més urgent— ens demana fidelitat, confiança i sinceritat amb la vocació que hem rebut en el baptisme. Si ho fem se'ns il·luminarà «el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència, Senyor» (Sl 16,11).
(Mt 23,1-12):
En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de “rabí”, o sigui “mestre”.
»Però vosaltres no us feu dir “rabí”, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit».
Comentari:
«El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit»
Avui, el Senyor ens fa un retrat dels notables d'Israel (fariseus, mestres de la Llei...). Aquests viuen en una situació superficial, no són res més que aparença: «En tot actuen per fer-se veure de la gent» (Mt 23,5). I, a més, caient en la incoherència, «perquè diuen i no fan» (Mt 23,3), esdevenen esclaus del seu propi engany en buscar només l'aprovació o l'admiració dels homes. D'això en depèn la seva consistència. Per si mateixos no són res més que patètica vanitat, orgull absurd, buidor... niciesa.
Des dels inicis de la humanitat continua essent la temptació més freqüent; la serpent antiga continua xiuxiuejant-nos a cau d'orella: «Si un dia en menjàveu dels fruits de l'arbre del coneixement i del mal, se us obririen els ulls i seríeu igual com déus» (Gn 3,5). I continuem caient-hi, ens fem dir: “rabí”, “pare” i “guies”... i tants altres ampul·losos qualificatius. Massa vegades volem ocupar el lloc que no ens correspon. És l'actitud farisaica.
Els deixebles de Jesús no han de ser pas així, ben al contrari: «El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor» (Mt 23,11). I com que tenen un únic Pare, tots ells són germans. Com sempre, l'Evangeli ens deixa clar que no podem desvincular la dimensió vertical (Pare) i l'horitzontal (nostre) o, com explicitava el diumenge passat, «estima el Senyor el teu Déu (...), i els altres com a tu mateix» (Mt 22,37.39).
Tota la litúrgia de la Paraula d'aquest diumenge està amarada de la tendresa i de l'exigència de la filiació i de la fraternitat. Fàcilment ressonen en el nostre cor aquelles paraules de sant Joan: «Si algú afirmava: ‘Jo estimo Déu’, però no estima el seu germà, seria un mentider» (1Jn 4,20). La nova evangelització —cada cop més urgent— ens demana fidelitat, confiança i sinceritat amb la vocació que hem rebut en el baptisme. Si ho fem se'ns il·luminarà «el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència, Senyor» (Sl 16,11).
HOMILIES DE MEDINYÀ, de Mn. Modest Prats
La Biblioteca Universal Empúries acaba de publicar el llibre “Homilies de Medinyà” de Mn. Modest Prats. El llibre es presenta aquest dissabte 29, dia de Sant Narcís a les 5 de la tarda a la Residència Bisbe Sivilla. Mn. Modest Prats viu en aquesta residència juntament amb d’altres companys capellans, alguns del seu mateix curs.
El llibre es un recull d’homilies, pensaments, exercicis, sermons. El primer capítol però es dedicat “al dia que vaig néixer”, “dies de Girona” i “ d’aquí a deu dies seré capellà”. Les seves reflexions escrites pocs dies abans de ser capellà, poden ser enteses com el programari bàsic d’una persona que sabia de la força del que anava a fer i de les dificultats que trobaria fent de capellà en una època que, tots ho veiem, és una heroïcitat ser-ne.
El dia 3 de març de l’any de la seva ordenació sacerdotal, llegim:
“L’estudi de la predestinació i del tractat de gràcia et fa ser humil. Però engendra una espècie de desconfiança davant tants mètodes d’apostolat i d’acció. Tot depèn de Déu. I no obstant això, el Bisbe, en l’ordenació, em dirà i tornarà dir que m’ordena com a cooperator, adiutorium de la seva obra, que és essencialment de dedicació a les ànimes”.
El dia 6 de març, dos dies abans de la seva ordenació, va escriure:
“Demà passat, capellà. Només em queda això. Ja res de teories, ni preocupacions. Demà passat, capellà.
És una realitat que m’aclapara. Sento no sé què al ventre, tremolor a les cames. Capellà. Jo. L’ordenació. Sento alegria i confiança...
Senyor! Senyor! Mare de Déu, encara que sembli que no pensi en Vós, sabeu que sí. Ajudeu-me. Demà passat seré capellà”.
Tots aquests breus textos, són impressions d’un sacerdot intel·ligent que es deixa prendre pel Misteri, justament la part més allunyada de la racionalitat i la capacitat intel·lectual que ja tenia adquirida.
Alguns amics i feligresos de Mn. Modest Prats, han recollit aquests textos dispersos per posar-los a la llum i fer que puguem gaudir de les seves paraules, de les seves homilies i de la seva gràcia, cada dia. I llegir-lo es com sentir-lo parlar, és ben a prop i hi som nosaltres per retre-li homenatge. Alguns amics i deixebles han fet possible reunir aquests textos manuscrits i dispersos en aquesta obra, que trobareu en venda a les llibreries.
una gran abraçada, Mossèn Modest !
Dia litúrgic: Dissabte XXX durant l'any
Text de l'Evangeli
(Lc 14,1.7-11):
Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d'un dels principals fariseus. Ells l'estaven observant. Jesús notà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: ‘Cedeix-li el lloc’, i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: ‘Amic, puja més amunt’. Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».
Comentari:
«Jesús notà que els convidats havien escollit els primers llocs»
Avui, us heu fixat en el començament d'aquest Evangeli? «Ells els fariseus l'estaven observant». I Jesús també observà i «notà que els convidats havien escollit els primers llocs» (Lc 14,1). Però..., quina manera tant diferent d'observar!
L'observació, com totes les accions internes i externes, és molt diferent segons les motivacions que la provoquen, segons els mòbils interns, segons el que hi ha en el cor del qui observa. Els fariseus —com ens diu en diferents llocs l'Evangeli— observen Jesús per tal d'acusar-lo. I Jesús observa per ajudar, per servir, per fer el bé. I, com una mare que estima, aconsella: «Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc» (Lc 13,8).
Jesús diu amb paraules allò que Ell és, allò que té al cor: no busca ser honorat sinó honorar; no pensa en el seu honor, sinó en l'honor del Pare. No pensa en Ell sinó en l'altre. Tota la vida de Jesús és una revelació de qui és Déu: “Déu és amor”.
Per això, en Jesús es fa realitat —més que en ningú— el seu ensenyament: «Es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes (...). Per això, Déu l'ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom» (Fl 2,7.9).
Jesús és el Mestre en obres i en paraules. Els cristians volem ser els seus deixebles. Només podem tenir la conducta del Mestre si tenim dins del cor el que Ell hi tenia, si tenim el seu Esperit, l'Esperit d'amor. Treballem per a obrir-nos del tot al seu Esperit i per a deixar-nos agafar i posseir del tot per Ell.
I això sense pensar en ser “enaltits”, sense pensar en nosaltres, sinó només en Ell. «Encara que no hi hagués cel, t'estimaria; encara que no hi hagués infern, et temeria; igual que t'estimo, t'estimaria» (Autor anònim). Solament enduts per l'amor.
(Lc 14,1.7-11):
Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d'un dels principals fariseus. Ells l'estaven observant. Jesús notà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: ‘Cedeix-li el lloc’, i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: ‘Amic, puja més amunt’. Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».
Comentari:
«Jesús notà que els convidats havien escollit els primers llocs»
Avui, us heu fixat en el començament d'aquest Evangeli? «Ells els fariseus l'estaven observant». I Jesús també observà i «notà que els convidats havien escollit els primers llocs» (Lc 14,1). Però..., quina manera tant diferent d'observar!
L'observació, com totes les accions internes i externes, és molt diferent segons les motivacions que la provoquen, segons els mòbils interns, segons el que hi ha en el cor del qui observa. Els fariseus —com ens diu en diferents llocs l'Evangeli— observen Jesús per tal d'acusar-lo. I Jesús observa per ajudar, per servir, per fer el bé. I, com una mare que estima, aconsella: «Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc» (Lc 13,8).
Jesús diu amb paraules allò que Ell és, allò que té al cor: no busca ser honorat sinó honorar; no pensa en el seu honor, sinó en l'honor del Pare. No pensa en Ell sinó en l'altre. Tota la vida de Jesús és una revelació de qui és Déu: “Déu és amor”.
Per això, en Jesús es fa realitat —més que en ningú— el seu ensenyament: «Es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes (...). Per això, Déu l'ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom» (Fl 2,7.9).
Jesús és el Mestre en obres i en paraules. Els cristians volem ser els seus deixebles. Només podem tenir la conducta del Mestre si tenim dins del cor el que Ell hi tenia, si tenim el seu Esperit, l'Esperit d'amor. Treballem per a obrir-nos del tot al seu Esperit i per a deixar-nos agafar i posseir del tot per Ell.
I això sense pensar en ser “enaltits”, sense pensar en nosaltres, sinó només en Ell. «Encara que no hi hagués cel, t'estimaria; encara que no hi hagués infern, et temeria; igual que t'estimo, t'estimaria» (Autor anònim). Solament enduts per l'amor.
Dia litúrgic: 28 d'Octubre: SantSimó i sant Judes, apòstols
Text de l'Evangeli
(Lc 6,12-19):
En aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols: Simó, que anomenà també Pere, Andreu (el seu germà), Jaume, Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Simó, anomenat Zelós, Judes, fill de Jaume, i Judes Iscariot, que va ser el traïdor.
Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s'aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó, per escoltar-lo i fer-se guarir de les seves malalties. Els turmentats per esperits malignes també eren curats. Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'Ell una força que guaria tothom.
Comentari:
«Jesús se n'anà a la muntanya a pregar»
Avui contemplem un dia sencer de la vida de Jesús. Una vida que té dos vessants clars: la pregària i l'acció. Si la vida del cristià ha d'imitar la vida de Jesús, no podem prescindir d'aqueixes dues dimensions. Tots els cristians, fins i tot els qui s'han consagrat a la vida contemplativa, tenim i hem de tenir uns moments de pregària i altres d'acció. Pot variar el temps dedicat a cada una. Veiem que fins els monjos i les monges de clausura dediquen bona part de la seva jornada a un treball. Com a contrapartida, els qui som més “seculars”, si volem imitar Jesús, no hauríem de portar una acció desenfrenada sense ungir-la amb la pregària. Ens diu sant Jeroni: «Encara que l'Apòstol ens va ordenar de pregar sempre, (…) cal que destinem a aquest exercici unes hores determinades».
¿Necessitava Jesús aquestes llargues estones de pregària en la solitud, quan tothom dormia? Els teòlegs estudien quina era la psicologia de Jesús home: fins a quin punt tenia accés directe a la divinitat i fins a quin punt era «home en tot semblant a nosaltres, llevat del pecat» (He 4,15). En la mesura que el considerem més a prop nostre, la seva “pràctica” de l'oració, és evidentment un exemple per a nosaltres.
Un cop assegurada l'oració, ja només ens queda imitar-lo en l'acció. En el fragment d'avui, el veiem “organitzant l'Església”, és a dir, triant els qui seran els futurs evangelitzadors, els continuadors de la seva missió en el món: «Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols» (Lc 6,13). El trobem després curant tota mena de malaltia. «Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'Ell una força que guaria tothom» (Lc 6,19), ens diu l'evangelista. A fi que la nostra identificació amb Ell sigui total, només ens cal que també surti de nosaltres una força que guareixi tothom. Això únicament serà possible si estem empeltats en Ell, a fi de donar molt de fruit (cf. Jn 15,4).
(Lc 6,12-19):
En aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols: Simó, que anomenà també Pere, Andreu (el seu germà), Jaume, Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Simó, anomenat Zelós, Judes, fill de Jaume, i Judes Iscariot, que va ser el traïdor.
Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s'aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó, per escoltar-lo i fer-se guarir de les seves malalties. Els turmentats per esperits malignes també eren curats. Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'Ell una força que guaria tothom.
Comentari:
«Jesús se n'anà a la muntanya a pregar»
Avui contemplem un dia sencer de la vida de Jesús. Una vida que té dos vessants clars: la pregària i l'acció. Si la vida del cristià ha d'imitar la vida de Jesús, no podem prescindir d'aqueixes dues dimensions. Tots els cristians, fins i tot els qui s'han consagrat a la vida contemplativa, tenim i hem de tenir uns moments de pregària i altres d'acció. Pot variar el temps dedicat a cada una. Veiem que fins els monjos i les monges de clausura dediquen bona part de la seva jornada a un treball. Com a contrapartida, els qui som més “seculars”, si volem imitar Jesús, no hauríem de portar una acció desenfrenada sense ungir-la amb la pregària. Ens diu sant Jeroni: «Encara que l'Apòstol ens va ordenar de pregar sempre, (…) cal que destinem a aquest exercici unes hores determinades».
¿Necessitava Jesús aquestes llargues estones de pregària en la solitud, quan tothom dormia? Els teòlegs estudien quina era la psicologia de Jesús home: fins a quin punt tenia accés directe a la divinitat i fins a quin punt era «home en tot semblant a nosaltres, llevat del pecat» (He 4,15). En la mesura que el considerem més a prop nostre, la seva “pràctica” de l'oració, és evidentment un exemple per a nosaltres.
Un cop assegurada l'oració, ja només ens queda imitar-lo en l'acció. En el fragment d'avui, el veiem “organitzant l'Església”, és a dir, triant els qui seran els futurs evangelitzadors, els continuadors de la seva missió en el món: «Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols» (Lc 6,13). El trobem després curant tota mena de malaltia. «Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'Ell una força que guaria tothom» (Lc 6,19), ens diu l'evangelista. A fi que la nostra identificació amb Ell sigui total, només ens cal que també surti de nosaltres una força que guareixi tothom. Això únicament serà possible si estem empeltats en Ell, a fi de donar molt de fruit (cf. Jn 15,4).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)