Text de l'Evangeli
(Mt 14,22-33):
Quan la gent hagué menjat, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d'Ell cap a l'altra riba, mentre Ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol. La barca ja s'havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari.
A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l'aigua. Quan els deixebles el veieren caminant sobre l'aigua, es van esglaiar i es digueren: «És un fantasma!». I es posaren a cridar de por. Però de seguida Jesús els digué: «Coratge! Sóc jo. No tingueu por!». Pere li contestà: «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l'aigua». Jesús li digué: «Vine». Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà cap a Jesús. Però en veure que el vent era fort, es va acovardir. Llavors començà a enfonsar-se i cridà: «Senyor, salveu-me!». A l'instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: «Home de poca fe! Per què has dubtat?». Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. Els qui eren a la barca es prosternaren davant d'Ell i exclamaren: «Realment sou Fill de Déu».
Comentari:
«Començà a enfonsar-se i cridà: ‘Senyor, salveu-me!’»
Avui, l'experiència de Pere reflecteix situacions per les quals passem també nosaltres més d'una vegada. ¿Qui no ha sentit alguna vegada que tot se li feia aigües i no ha experimentat la temptació de caure en el desànim o la desesperació? En aquestes circumstàncies, cal revifar la fe i dir amb el salmista: «Senyor, feu-nos veure el vostre amor, i doneu-nos la vostra salvació» (Sl 84,8).
Per a la mentalitat antiga, el mar era el lloc on habitaven les forces del mal, el regne de la mort, amenaçador per a l'home. En “caminar sobre l'aigua” (cf. Mt 14,25), Jesús ens indica que amb la seva mort i resurrecció triomfa sobre el poder del mal i de la mort, que ens amenaça i que vol destrossar-nos. La nostra existència, ¿no és també com una fràgil embarcació, sacsejada per les ones, que travessa el mar de la vida i que espera arribar a una meta que tingui sentit?
Pere creia que tenia una fe clara i una força prou consistent, però «començà a enfonsar-se» (Mt 14,30); Pere havia assegurat a Jesús que estava disposat a seguir-lo fins a morir, però la seva feblesa el va acovardir i va negar el Mestre en els fets de la Passió. ¿Per què Pere s'enfonsa tot just quan es posa a caminar sobre l'aigua? Perquè, en lloc de mirar el rostre de Jesucrist, va mirar el mar i a partir d'aquest moment va perdre la força i la confiança en el Senyor i les cames li van fer figa. Però, «Jesús estengué la mà i va agafar-lo» (Mt 14,31) i el salvà.
Després de la resurrecció, el Senyor no deixa que el seu apòstol s'enfonsi en el remordiment i la desesperació, i li retorna la confiança amb el seu perdó generós. En el combat de la vida, ¿a qui miro jo? Quan noto que el pes dels meus pecats i errors m'arrossega i m'enfonsa, ¿deixo que el bon Jesús m'allargui la mà i em salvi?
