Text de l'Evangeli
(Lc 17,26-37):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Tal com va passar en els dies de Noè, passarà en els dies del Fill de l'home: menjaven i bevien, i prenien muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l'arca. Vingué el diluvi i tots van morir. Igualment va passar en els dies de Lot: menjaven i bevien, compraven i venien, plantaven i construïen, però el dia que Lot sortí de Sodoma va ploure foc i sofre del cel i tots van morir. Així passarà també el dia que el Fill de l'home es manifesti.
»Aquell dia, el qui sigui al terrat, que no baixi dintre casa a endur-se allò que té, i el qui sigui al camp, que no torni enrere. Recordeu-vos de la dona de Lot. Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però el qui la perdi, la conservarà. Jo us dic que aquella nit n'hi haurà dos en un mateix llit: l'un serà pres i l'altre deixat; n'hi haurà dues molent juntes: l'una serà presa i l'altra deixada». Ells li preguntaren: «On serà això, Senyor?». Jesús els respongué: «On hi ha el cadàver, s'hi apleguen els voltors».
Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però el qui la perdi, la conservarà
Avui, en el context d'una cultura materialista predominant, molta gent actua tal com ho feien en temps de Noè: «Menjaven i bevien, i prenien muller i marit» (Lc 17,28); o com els coetanis de Lot, que «(...) compraven i venien, plantaven i construïen» (Lc 17,28). Amb aquesta visió miop, l'aspiració suprema de molts se centra en la pròpia vida física temporal i, conseqüentment, tot llur esforç es redueix a conservar aquella vida, a protegir-la i enriquir-la.
En el fragment de l'Evangeli que comentem, Jesús vol sortir al pas d'aquesta concepció fragmentària de la vida que mutila l'ésser humà i el condueix a la frustració. I ho fa amb una sentència contundent i forta, capaç de moure les consciències i d'obligar a fer-se preguntes fonamentals: «Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però el qui la perdi, la conservarà» (Lc 17,33). Meditant sobre aquest ensenyament de Jesucrist, diu sant Agustí: «Què direm, doncs? ¿Moriran tots els qui fan aquestes coses, és a dir, els qui es casen, planten vinyes i edifiquen? No ells, sinó els qui presumeixen de tot això, els qui posen aquestes coses davant de Déu, els qui estan disposats a ofendre Déu a l'instant per totes aquestes coses».
De fet, ¿qui és el qui perd la vida per haver-la volgut conservar, sinó aquell que ha viscut exclusivament en la carn, sense deixar surar l'esperit, o encara, aquell que s'ha tancat en si mateix, ignorant totalment l'altre? Perquè és evident que la vida en la carn s'ha de perdre necessàriament, i que la vida en l'esperit, si no es comparteix, es neula.
Tota vida, de si mateixa, tendeix naturalment al creixement, l'exuberància, la fructificació i la reproducció. Per contra, si és segrestada i reclosa amb l'intent de posseir-la amb cobejança i exclusió, es marceix, es torna estèril i mor. És per això que tots els sants, prenent per model Jesús, que va viure intensament per a Déu i per als homes, han donat generosament la seva vida de multiformes maneres al servei de Déu i dels seus semblants.
