Text de l'Evangeli
(Mt 26,14-25):
En aquell temps, un dels Dotze, l'anomenat Judes Iscariot, se n'anà a trobar els grans sacerdots i els digué: «Què esteu disposats a donar-me si us entrego Jesús?». Ells li van oferir trenta monedes de plata. I des d'aleshores Judes buscava una ocasió per entregar-lo.
El primer dia dels Àzims, els deixebles anaren a dir a Jesús: «On vols que et fem els preparatius per a menjar el sopar pasqual?». Ell respongué: «Aneu a la ciutat, a casa de tal, i digueu-li: ‘El Mestre diu: La meva hora és a prop. Faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa teva’». Els deixebles van complir el que Jesús els havia ordenat i prepararen el sopar pasqual.
Arribat el capvespre, Jesús es posà a taula amb els Dotze. Mentre sopaven, digué: «Us ho asseguro: un de vosaltres em trairà». Molt entristits, li anaven preguntant, l'un rere l'altre: «¿No sóc pas jo, Senyor?». Jesús respongué: «Un que suca amb mi al mateix plat és el qui em trairà. El Fill de l'home se'n va, tal com l'Escriptura ha dit d'Ell, però ai de l'home que el traeix! Més li valdria no haver nascut». Judes, el qui el traïa, li preguntà: «¿No sóc pas jo, rabí?». Ell li respongué: «Tu ho has dit».
«Us ho asseguro: un de vosaltres em trairà»
Avui, l'Evangeli ens proposa —si més no— tres consideracions. La primera és que, quan l'amor envers Déu s'entebeeix, aleshores la voluntat cedeix a altres reclams, on la voluptuositat sembla oferir-nos plats més saborosos però, en realitat, condimentats amb degradants i inquietants verins. Donada la nostra fragilitat congènita, no s'ha de permetre que minvi el foc del fervor que, si no sensible, almenys mental, ens uneix amb Aquell que ens ha estimat fins a oferir la seva vida per nosaltres.
La segona consideració es refereix a la misteriosa elecció del lloc on Jesús vol consumir el seu sopar pasqual. «Aneu a la ciutat, a casa de tal, i digueu-li: ‘El Mestre diu: La meva hora és a prop. Faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa teva’» (Mt 26,18). L'amo de la casa, potser, no era un dels amics declarats del Senyor, però deuria tenir l'oïda prou desperta com per a escoltar les crides “interiors”. El Senyor li hauria parlat en l'íntim —com sovint ens parla—, a través de mil incentius per tal que li obrís la porta. La seva imaginació i la seva omnipotència, suports de l'amor infinit amb el qual ens estima, no tenen fronteres i s'expressen de maneres sempre aptes a cada situació personal. Quan escoltem la crida hem de “rendir-nos”, tot deixant apart els sofismes i acceptant amb alegria aquest “missatger alliberador”. És com si algú s'hagués presentat a la porta de la presó i ens convidava com ho feu l'Àngel amb Pere, dient-li: «Aixeca't de pressa!» (Ac 12,7).
El tercer motiu de meditació ens l'ofereix el traïdor que prova d'amagar el seu crim davant la mirada atenta de l'Omniscient. Ho havia intentat ja el propi Adam i, després, el seu fill fratricida Caín, però inútilment. Abans d'esdevenir el nostre exactíssim Jutge, Déu se'ns presenta com pare i mare, que no es rendeix davant la idea de perdre un fill. A Jesús li dol el cor no tant per haver estat traït com pel fet de veure un fill allunyar-se irremeiablement d'Ell.
Comentari: P. Raimondo Sorgia i Mannai, OP (San Domenico di Fiesole-Florència, Itàlia)
