–Sempre està viva la fe en el cor de les persones –va dir el mossèn veient l’església plena.Eren obrers del barri més pobre de la ciutat, reunits aquella nit amb un sol objectiu comú: la missa del Gall. Es va sentir confortat. Amb pas digne, va arribar al centre de l’altar.–A, b, c, d...Els assistents es giraren una mica molestos. Era un nen, que pertorbava la solemnitat de l’ofici. –A, b, c, d...–Para! –va dir el mossèn.El nen semblava despertar d’un somni. Llençà una mirada temorosa al seu voltant i enrogí de vergonya.–Què fas? No veus que pertorbes la nostra pregària?El nen abaixà el cap i unes llàgrimes lliscaren per les seves galtes.–On és la teva mare? –va insistir el mossèn–. No t’han ensenyat a seguir la missa?Amb el cap baix el nen va respondre:–Perdoni’m, mossèn, però ningú no m’ha ensenyat a pregar. He crescut en el carrer, sense pare ni mare. Avui, com que és Nadal, tenia necessitat de parlar amb Déu. Però no sé quina és la llengua que Ell entén, per això dic només les lletres que jo sé. He pensat que allà dalt, Ell podrà prendre aquestes lletres i formar les paraules i frases que li agradin.El nen es va aixecar.–Me’n vaig –va dir–, no vull molestar a les persones que saben tan bé comunicar-se amb Déu.–Vine amb mi –li va respondre el mossèn.Va agafar el nen de la mà i el portà a l’altar. Després es dirigí als fidels:–Aquesta nit, abans de la missa, fem una pregària especial. Deixem que sigui Déu que escrigui allò que Ell desitja sentir. Cada lletra correspondrà a un moment de l’any, en què aconseguirem fer una bona acció, lluitar amb coratge per realitzar un somni o expressar una pregària sense paraules. I li demanarem que posi en ordre les lletres de la nostra vida. Demanem, de tot cor, que aquestes lletres li permetin de crear les paraules i les frases que a Ell li agraden.Amb els ulls tancats, el mossèn va començar a recitar l’alfabet. I, alhora, tota l’Església va repetir:–A, b, c, d... Coelho, Paulo
