Quan anem atabalats i carregats de feina i tensions... enyorem la soledat. I quan arriba la soledat pot passar que a la poca estona ens trobem en neguit i afloren tota mena de pertorbacions del cor.
Contradictòria soledat, que quan no la tenim ens fa falta, i quan hi som ens resulta poc confortable.
Per a la pregària personal la soledat és una condició necessària. I també s’experimenta el mateix: enyorar quan no hi és, pensant que sense ella no podem pregar.
I molts cops quan hi és, ens avorrim i tenim la impressió de pèrdua de temps.
Sempre hi ha un buit personal de soledat. Forma part de la condició humana. Tot es viu des de dintre, bé o malament; i a dintre molts cops sembla que el buit sigui absolut. No sempre, car també pot passar que la Llum l’ompli. Són els temps llargs o curts en els que Déu mostra presència i amor.
El problema no és el soroll. El problema som nosaltres. El nostre jo no està pacificat, més aviat porta la creu dels complexos, de les realitats mal resoltes, de les ferides de la vida i del desig aquell d’un no sé què indefinible.
Es pot pregar en mig del soroll més terrible, com pot passar durant un càlid estiu amb totes les finestres obertes que donen a un carrer del centre de la ciutat. I en canvi pregar a la quietud total d’un monestir a cops pot resultar molt dur.
I amb tot, cal passar pel peatge de la soledat, pagant un preu, per entrar en el camí de la relació. Sense soledat, la relació es fa molt complicada. El soroll intern, el del cor i la ment, descentren la mirada de l’Altre, l’omplen de boira i desfiguren la realitat amb tanta humitat egoista.
Quan estem sols, quan ens sentim sols, es remou la consciència, la memòria , el cor i la ment... i cal anar situant-se en aquell punt essencial del jo obert que desitja acollir, escoltar i unir-se. Costa a cops anar deixant tanta fresa interior. A poc a poc, acceptant un buit, arribant el centre personal, quiet, alliberat i acollint la Vida que es vol comunicar amorosament.
